voz J- Vida eremítica Amb la setmana deis Barbuts han passat davant nostre aquells gran penitenfs, ccm Saní Pau primer ermita, Sant Antoni Aba ti a Itres, quines vides solitáries en els deserts ens fan una mena de basarda y les mirem amb certa Compassió com si fos una tragedia; mes pensanf ho bé, diría que mes aviat som nosalíres els dignes de ccmpassió i els afrassaís amb tots els no&lrcs avengos. Prinieramenf, no deu e'sse'r una vida tan insoportable quan tots ells ¡'han practicada tants auys amb plena ¡libertat; Sant Pau ermita esfigué en el deserf mes de noranta anys, i allí va trobar¡o Sant Antoni Abaf, complefamenf felig. fenf demora en una cova sota una ve!la palmera, alimentan t-se deis dátils, afgua clara i alguna arre I, i ja molt ve/1 el Senyor l'obsequiava amb migpa cada día que volant Ii porta va un corb. I tots els solitaris, i fíns algunes solitáries, vivien con tenis i 1larga vida en la quietud i aires puríssims a presencia dz D¿u, sota la llum per manen t del Sol, les estrelles i la ¡luna, sens necessítar per res els grans invenís i comoditats que ara gaudim: En canvi nosaltres no anem a peu com ells, tenim autos per a trencarnos el col! corrent i trencar les carnes deis que encara van a péu; tenim fíns avions per a volar com els ocells, si es que no baixem encesos morint carbonitzas; no bévem, i mes aviat ens falta faigua fresca i pura de les fonts, pero tenim uns líquids que en diuen vi, vermut, rom i a ¡tres noms estranys que ingeriní- los hi perds el coneixemenf, i amb el femps triol fs acaben neurasténics o al manicomi; tenim tants vesfifs de tota mena que mol tes vegades estalviem el menjar per poder adquirirlos; íenim una forca atómica que pot deixar fetes pols en pocs minuts les ciutafs i els ciutadans, i al fres joles per l'esfil. Ells, després d'una santa vida tenien una santa mort; a voltes Nostre Senyor en aquella hora els hi en vía va algún altre Sant pe ni ten 1per a enterrarlos, i fíns Sant Pau ermita tingué I'honor que dos lleons del desert, amansifs li cavess/n la fossa amb les se ves urpes poten ts, i ara reposen amb pau en la térra, sota la capa del Cel, sens que ningú els molesti per res. Nosaltres després d'una vida r.o letit ssnía com aixó, molts morim abandonáis, a/tres trágicamenf o es suiciden; i uns fossers ba'rroers i vulgars ens posen dintre d'uns n/'xols infectes, a voltes ja ocupats per al tres morís, que hi entres com un rellogat, i ni que siguis toí sol ef deixen franquil: si no s'abonen els arbifris o el lloguer,el primer día íú i caixa es íroben a i'iníemperi llengaís per faifa de pagamenf. . •. Així, fofs hem d'ésser ermitants? — No diré tañí; pero si cree conveniení i pro filos mediíar seriosamení semblan fs comparances, i després amb sincerifaí que diguessim quins ens semblen mes d¿sgraciafs i dignes de compassió, ells... o nosaltres. . • • : -• P, Clara fUCII *"^^^^ El día 6 de diciembre de 1944 ingresaba en la Centuria «Rodríguez Casau», de la Delegación Local de Cartagena, un, muchacho que había nacido quince años antes en Las Palmas de Gran Canaria, de un padre marino llamado Francisco y de una madre llamada Ana Maria, que alternaban, las tareas del hogar con las educar a sus hijos cristianamente en las largas horas en que el padre permanecía lejos de la tierra firme. Se llamaba el muchacho Francisco Gómez Vizcaíno, y, a pesar de su corta edad, ya tenía historia. Apenas-contaba ocho años cuando entró a formar parte de la Legión de balillas de San Fe.rnando, en la cual se distinguió por su sentido de la disciplina, y apenas hubo cumplido la edad reglamentaria entró como escuadrista en la Centuria, de cuya escuadra había de convertirse en jefe antes de transcurrir el año. Este muchacho serio y disciplinado ha muerto en Ifni el día 13 de Enero de 1958. La trayectoria heroica que se abre y cierra con estas dos fechas abarca un am- Voz de Malgrat. 1/2/1958. Pàgina 5 plio campo de merecimientos, que no deben quedar inéditos a la hora de recontar méritos personales. Francisco Gómez Vizcaíno pasa de Jefe de Escuadra a J e ge de Falange en el plazo de dos años escasos; un año después, ya ascendido por méritos, a Subjefe de Centuria, y un año más tarde, el 23 de marzo de 1949, es nombrado Jefe de la Centuria A. Leones que regenta con admirable espíritu. En aquellos años gana para el Frente de Juventudes a nueve muchachos, q u e hoy atestiguan su persuasiva y firme técnica de captación, Francisco Gómez Vizcaíno alterna sus tareas políticas con los estudios, que remata cada curso con singular aprovechamiento. Este e n t u s i a s m o le hace acreedor a la beca «Sotomayor», que le concede el Frente de Juventudes de Cartagena. En el'.decenio 1945-1955 asiste a los Albergues, Campamentos volantes, .concentraciones y Campamentos Nacionales; se eleva, otra vez por propio mérito, a Subjefe del Campamento Provincial «Navarra de Haro»; toma parte en Campeonatos Nacionales en Madrid, Alicante, Valladolid y Valencia; y una vez desplazado por edad del Frente de Juventudes, continúa asistiendo a marchas y Campamentos con el espíritu de sus mejores tiempos. . ' • • • Entre tanto se ha hecho militar. Como oficial pasó a tierras africanas, y en ellas encontró la muerte h e r o i c a antes de cumpUr los treinta años. En su hoja de servicios del Frente de Juventudes -com, prensiva de años consecutivos- están llenas todas las casillas de marchas, disciplinas, méritos y obediencias. Únicamen-, te permanece en blanco la de sanciones por faltas cometidas. Sin comentario, escuetamente, como corresponde al estilo defendido por el muchacho caído en Ifni, queda escrita en estas lineas la historia de un camarada De «ARRIBA»