Un conflicte de llengües Tripa OK.indd

UN CONFLICTE
DE LLENGÜES
EL FIL D’ARIADNA
81
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 3
02/03/15 11:51
Un jurat format per Francesc-Marc Álvaro, Salvador Cardús, Agustí Colomines,
Melcior Comes, Carme Ferré Pavia, Jordi Graupera, Montserrat Guibernau, Elisenda
Paluzie, Rosa Rey, Ivan Serrano, Joan Vergés, Vicenç Villatoro i Martin Aranburu
(secretari) va atorgar a aquesta obra el divuitè Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig
Polític que convoca la Fundació Catalanista i Demòcrata –CatDem–.
© 2015 Elena Yeste
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a
08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
[email protected]
Primera edició: març de 2015
ISBN: 978-84-16139-36-1
DL B 7288-2015
Imprès a Romanyà Valls, SA
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,
ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió
en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació
o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 4
02/03/15 11:51
Elena Yeste
UN CONFLICTE
DE LLENGÜES
De la Nova Planta a la Llei Wert
Premi Ramon Trias Fargas
d’Assaig Polític
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 5
02/03/15 11:51
Taula
LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA

Un assaig de repressió cultural 
El debat estatutari del 1932: l’idioma 
L’intent franquista de genocidi cultural 
EL DISCURS EN CONTRA DE L’ESCOLA EN CATALÀ

L’eix dels partits polítics 
Por la lengua común 
La FAES 
La RAE 
Por la normalización del español 
El problema lingüístico en Cataluña 
En castellano también, por favor 
Igual que Franco, pero al revés 
Extranjeros en su país 
UN CONFLICTE DE LLENGÜES
El castellà, llengua vehicular
B



Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 7
02/03/15 11:51
L  
   
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 9
02/03/15 11:51
Març de 1900. El governador civil de la província de Lleida, José Martos O’Neale, president de la Junta Provincial
d’Instrucció Pública, constatava en una circular que tenia
notícies que alguns mestres de les escoles públiques de la
província donaven l’ensenyament elemental valent-se de
la llengua catalana. «Tal procedimiento en parte del magisterio, no tan solo es ilegal, sino que origina perjuicios de
difícil remedio a la infancia de hoy, que ha de formar los
ciudadanos de mañana.» Sense el coneixement de la llengua castellana, advertia la missiva, «resultan inhabilitados
para emprender estudios superiores en los Establecimientos
docentes de España, con la consecuencia lamentable de que
inteligencias que pudieran fructificar las diversas ramas del
saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la ciencia o al arte [...], permanezcan sumidos [...] en la obscuridad que prestan las tapias de la villa o de la aldea». 1
El govern civil de Lleida ordenava als mestres de la província que, en endavant, s’abstinguessin d’utilitzar per a
l’ensenyament cap altra llengua que no fos el castellà, fentlos saber que la inobservança del que preveia la circular ori1. Benet, Josep. L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 28-29.
11
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 11
02/03/15 11:51
ginaria la immediata formació d’expedient governatiu «para
hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente por desobediencia».
La circular tenia com a objectiu fer complir la Llei Moyano d’instrucció pública de 1857. L’article 88 d’aquesta
llei establia que la gramàtica i l’ortografia de l’acadèmia espanyola serien text obligatori i únic per a aquestes matèries
en l’ensenyament públic. 2 El català continuava prohibit a
les escoles, després que el 1768 la Reial cèdula d’Aranjuez
de Carles III establís l’obligatorietat de fer l’ensenyament
en castellà a tot el territori de la monarquia espanyola.
Ja el 1716, el Consell de Castella havia adreçat una instrucció secreta que instava els corregidors del Principat a
«introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». 3 Des del Decret
de Nova Planta de 1716, amb la imposició del castellà
a l’Administració de justícia de Catalunya, fins al segle
, les mesures contra l’ús de la llengua no es van aturar. És una història que van documentar Josep Benet des
de París, a Catalunya sota el règim franquista (1973), un
informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de
Catalunya pel règim de Franco, i a L’intent franquista de
genocidi cultural contra Catalunya (1995), i Francesc Ferrer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana
(1985), amb la història de les mesures preses contra el seu
ús des de la Nova Planta de Felip V. Aquest capítol parteix dels seus treballs.
2. Ferrer i Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Història de
les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui. Barcelona: Edicions
62, 1985, p. 69.
3. Mercader Riba, Juan. Felip V i Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 306-307.
12
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 12
02/03/15 11:51
Aquesta persecució de la cultura i la llengua catalanes al
llarg de la història l’han explicat també, entre altres autors,
Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (1978); Albert Manent i Joan Crexell a través de Bibliografia catalana dels anys
més difícils (1939-1943) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946), en dos volums de 1988 i 1989; Maria
Josepa Gallofré (1991), amb L’edició catalana i la censura
franquista entre 1939 i 1951; Joan Samsó, amb La cultura
catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1994);
Josep Maria Roig i Rosich, amb La dictadura de Primo de
Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural (1992);
Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya (1993), amb
Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes
(1936-1975); Josep Ballester (1992), amb Temps de quarantena. Cultura i societat durant la postguerra al País Valencià (1939-1959), o Santi Cortés (1995), amb València sota
el règim franquista (1939-1951): instrumentalització, repressió i resistència cultural.
La persecució de la cultura i la llengua va venir acompanyada en el debat polític d’un discurs contrari al reconeixement de la diversitat cultural i lingüística de l’Estat, i al
reconeixement de la identitat pròpia i la realitat nacional
de Catalunya. Aquest discurs negava la possibilitat del reconeixement oficial del català i de l’ensenyament en català davant les reivindicacions del catalanisme polític; en ocasions
posava en dubte l’existència de les prohibicions oficials de la
llengua que dictava el govern o les mesures preses contra l’ús
del català en la història; s’emparava en la defensa del castellà contra una suposada pretensió del catalanisme de «desespañolizar y descastellanizar Cataluña», i alertava sobre «una
posible persecución del castellano». Aquest capítol recupera
13
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 13
02/03/15 11:51
alguns dels debats protagonitzats per polítics i intel·lectuals
espanyols al voltant de la llengua catalana en què es va expressar aquesta visió. La història d’un discurs i d’un conflicte
polític a través de la llengua que arriba fins als nostres dies.
«No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros
hogares y en conversaciones familiares: desterrada de las
escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y
también de los tribunales.» 4 Any 1885. Així ho explicitava el Memorial de Greuges que va presentar a Alfons XII
el Centre Català, l’entitat catalanista impulsada per Valentí Almirall, que ja en el seu Programa del Catalanisme de
1883 proposava «que la llengua catalana sigui declarada
oficial espanyola a l’igual i al nivell que les demés que es
parlen en la nació». 5
El 1888, el missatge de la Lliga de Catalunya a la reina
regent Maria Cristina d’Habsburg insistia en la necessitat «que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble» i «que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua
catalana». 6
La reivindicació d’un marc de protecció jurídica i reconeixement de la llengua catalana per part del catalanisme
polític va cristal·litzar en l’ordenació lingüística proposada
en les Bases de Manresa de 1892, que en la tercera base exposaven: «La llengua catalana serà l’única que, amb caràcter
4. Camps i Arboix, Joaquim. El Memorial de Greuges. Barcelona: Rafael Dalmau,
1968, p. 31.
5. Figueres, Josep Maria. «“El signe de l’esclau”. Valentí Almirall i la reivindicació de
la llengua catalana (1879-1902)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics,
núm. 21 (2010), p. 200.
6. «Memoria en defensa de los intereses materiales y morales de Cataluña (Memorial
de Greuges)». A: Monés i Pujol-Busquets, Jordi. La llengua a l’escola (1714-1939).
Barcelona: Editorial Barcanova, 1984, document núm. 10, p. 272.
14
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 14
02/03/15 11:51
oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió amb el Poder central.» 7
El gener de 1900, Josep Morgades havia demanat en la
seva primera pastoral com a bisbe de Barcelona la predicació i l’ensenyament del catecisme en català: «Ja que amb
una paciència a penes concebible sofrim fa tant de temps
el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà,
la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents a ésser instruïts en català en allò que mira al Cel.» 8 Eduardo
Dato, ministre de Governació amb el govern conservador
de Francisco Silvela, va expressar, en una interpel·lació al
Senat amb motiu de la pastoral del bisbe, la necessitat de
fer una «constante propaganda encaminada a extender el
conocimiento de la lengua oficial», per evitar «que en las
escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español,
no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como
libros de enseñanza, y adoptándose por las autoridades las
medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este
Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobiernos de España». 9
El novembre de 1902, Alfons XIII va signar un Reial decret que obligava a ensenyar la doctrina cristiana en castellà a instàncies del comte de Romanones, ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts durant el mandat del liberal
Práxedes Mateo Sagasta. El decret anunciava sancions greus
per als mestres que no l’apliquessin, «con amonestación por
7. Termes, Josep; Colomines, Agustí. Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme. Barcelona: Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya, 1992,
p. 153.
8. Monés i Pujol-Busquets (1984), p. 118.
9. Ferrer i Gironès, Francesc. Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 185.
15
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 15
02/03/15 11:51
parte del Inspector provincial de primera enseñanza, quien
dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán
separados del Magisterio oficial». 10 Un mes després, una
Reial ordre va precisar que els mestres podien usar una llengua que no fos l’oficial si era per ensenyar el castellà a nens
que encara no el parlaven.
Romanones va explicar que l’aprovació del decret era deguda a la denúncia dels inspectors d’Instrucció Pública de
Catalunya, que en les seves visites a escoles catalanes havien
advertit que en la majoria de casos els nens i nenes no entenien una sola paraula de castellà, ja que «con el pretexto de
explicar la doctrina cristiana en catalán, no solamente explicaban la doctrina cristiana, sino todas las demás materias
que constituían la enseñanza».
«¿Se puede consentir que en las escuelas de España se enseñe un idioma o dialecto que no sea el español?», qüestionava el ministre. El català havia de quedar restringit a
l’àmbit privat: «En el seno de las familias, en el hogar doméstico, pueden hablarse todos los idiomas o dialectos que
se quiera; en la escuela del Estado, sostenida y vigilada por
la acción del Estado, no se puede enseñar más que en el
idioma nacional.» La finalitat del decret era evitar que «la
lengua oficial, que es la castellana», caigués «en desuso» a
les províncies catalanes.
Tanmateix, el ministre responia així als qui l’acusaven de
perseguir el català amb la imposició del decret: «A mí me
importa que conste que yo no me he propuesto con este
decreto, como SS. SS. intencionadamente quieren hacerlo
creer, que caiga en desuso, ni combatir siquiera el idioma
10. Benet (1995), p. 31.
16
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 16
02/03/15 11:51
catalán. [...] A SS. SS. les venía bien, les hacía, como vulgarmente se dice, el juego, que el decreto apareciera como
neroniano; que arrancara de la intimidad del hogar el dialecto del país, y que persiguiera a los que hablasen en catalán, para personalizar en este decreto, o en el Ministro
que lo ha dictado, todos los odios». 11
El desembre de 1902, els presidents de les principals
corporacions econòmiques i culturals de Barcelona van difondre un missatge en protesta contra el decret de Romanones i a favor de l’ús oficial del català que van presentar
al monarca Alfons XIII. Redactat pel poeta Joan Maragall,
el missatge denunciava la situació de domini lingüístic del
castellà en els àmbits oficials a Catalunya i exigia la derogació del decret.
Ramón Menéndez Pidal, catedràtic de filologia romànica
de la Universitat Central de Madrid, va respondre des de
les pàgines d’El Imparcial, el rotatiu propietat de la família
Ortega y Gasset, al missatge en defensa del català amb un
article titulat «Cataluña bilingüe», 12 en el qual instava l’Estat a garantir i estendre la presència de la llengua castellana
«con previsiones atinadas y con la lentitud perseverante de
la administración inteligente y de la instrucción pública».
Menéndez Pidal referia que «es deber de los gobernantes
el mantenerla y afirmarla; ya que tan firme arraigo tiene».
El missatge dels presidents de les corporacions, assenyalava
Menéndez Pidal, «procura hacer resaltar lo exótico que es el
11. «Enseñanza de la doctrina cristiana en las escuelas de instrucción primaria», Diario de las Sesiones de Cortes (24 novembre 1902), núm. 55, p. 1.403. A: Cortázar, Guillermo (dir.). Conde de Romanones. Discursos parlamentarios. Madrid: Departamento
de Publicaciones de la Dirección de Estudios y Documentación de la Secretaría General. Congreso de los Diputados, 1997, p. 254.
12. Ferrer i Gironès (2000), p. 191.
17
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 17
02/03/15 11:51
español en Cataluña, [...] como si su contacto y compenetración no tuvieran razón alguna de ser, sino la imposición
administrativa, que califica de agravio».
L’article va desencadenar una concatenació de reaccions
per part de filòlegs i crítics literaris catalans i dels principals
diaris de Barcelona. 13 Entre les veus crítiques, hi havia la
d’Antoni M. Alcover, que hi va respondre amb unes reflexions sobre «Qüestions de llengua i literatura catalana»:
«Lo que malaveja fer ressaltar el missatge és que Catalunya
té una llengua pròpia i que és aquesta que parla i no la castellana, la qual no entenen generalment els catalans, i que
el decret sobre l’ensenyança del catecisme en les escoles es
un agravi a Catalunya. Això diu en resum el missatge, i diu
la pura veritat.» 14
Alcover recordava que «tan nacional és la llengua catalana, i la basca, i la galaica, com la castellana», i que, per
aquest motiu, «la imposició del castellà com a llengua oficial és una injustícia, una tirania, la violació del nostre dret,
i per lo mateix un agravi, per quant és un perjudici, una
ofensa an el dret de totes aquelles regions que no tenen per
llengua pròpia la castellana». 15 I es preguntava: «per conservar-se l’Espanya, per mantenir-se la unidat espanyola, ¿és
necessària, és indispensable, és imprescindible la llengua oficial única?».
Director de la Real Academia Española (RAE) en els pe13. Miralles, Enrique. «Cataluña bilingüe: una polémica desatada por/contra Menéndez Pidal (1902-1903)». A: 1898: Entre la crisi d’identitat i la modernització. Actes del
Congrés Internacional, celebrat a Barcelona el 20-24 d’abril de 1990. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, volum I, p. 183-194.
14. Alcover, Antoni M. «Questions de llengua y literatura catalana». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, núm. 15 (1903). Ciutat de Mallorca: Estampa de
N’Amengual y Muntaner, p. 211.
15. Alcover (1903), p. 229.
18
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 18
02/03/15 11:51
ríodes 1925-1939 i 1947-1968, Menéndez Pidal considerava que el català no calia estudiar-lo a l’escola, sinó a la universitat: «El Estado, lejos de buscar la muerte del catalán,
debe promover su estudio, aunque no el estudio empírico
y elemental de la escuela, que es innecesario y no se puede
sumar con el preciso de la lengua nacional, sino el estudio
más profundo y científico en la Universidad.»
«Innecessari» i «ben poca cosa»: «Los catalanistas más ensimismados pueden perfectamente conservar las cualidades superiores que les envanecen, sin dejar de ser bilingües;
y así podrán fraguarse un ideal que cuadrará mejor con la
noble manía de superioridad intelectual que les domina,
proponiéndose, no ya hablar sólo catalán, que es bien poca
cosa, sino, hablando catalán y español, conquistar noblemente con su talento y esfuerzo la parte que les debe corresponder en la dirección de toda España, en bien de todos
y sin exclusivismos caseros».
L’any 1915, amb motiu d’un incident provocat per la
presència de documents redactats en llengua catalana en un
tràmit judicial, el senador per Valladolid Antonio Royo Villanova va denunciar al Senat l’ús preferent del català en la
redacció dels expedients administratius de caràcter oficial
de la Diputació de Barcelona i va plantejar una pregunta
al govern sobre l’ús del català a la Mancomunitat de Catalunya. Durant la sessió del 22 de novembre, la primera de
tres sessions consecutives, Royo posava en coneixement del
ministre de Governació aquesta pràctica: «¿Conoce S. S. la
práctica seguida en la Diputación provincial de Barcelona,
práctica que por lo continuada ha llegado a convertirse en
corruptela, de redactar los expedientes administrativos en
idioma catalán? [...] He asistido a sesiones de aquella Diputación, y he oído expresarse a sus diputados en catalán,
19
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 19
02/03/15 11:51
pero nunca creí que aquello tuviera otro alcance que el de
un modo familiar de expresión. Los hechos han venido a
demostrar, sin embargo, que esta práctica encierra extraordinaria gravedad.» 16
El que estava en discussió aquells dies al Senat, segons
Royo, no era «el pleito de la lengua de Cataluña, sino el
problema de la unidad espiritual de España»: «No se trata, como se pretende hacer creer, de que prohibamos el catalán», sinó que «los catalanistas odiáis el castellano y queréis desespañolizar y descastellanizar Cataluña, y todas las
escuelas que allí se fundan van encaminadas a desterrar el
castellano». 17
De la llengua catalana, el senador ja n’havia parlat en les
seves impressions personals d’un viatge a Barcelona, que va
publicar l’any 1908. Justament, en el capítol quinzè del llibre, Royo presentava la llengua com l’aspecte més greu del
«problema catalán». La llengua era la «fuente más honda de
antagonismo, de separación, de latente hostilidad entre los
que viven en Barcelona». 18 Royo acabava dient-hi: «Porque
los catalanes se cuidan más de denigrar el castellano que de
ensalzar el catalán», 19 i «el catalán se expresa siempre en su
idioma sólo por molestarnos». 20
Des del Senat, Royo va reclamar als catalans uns mínims
d’«afecto espiritual» envers Espanya: «Se trata de un caso de
verdadera demencia colectiva, y los enemigos de Cataluña
16. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (23 novembre 1915).
17. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (24 novembre 1915).
18. Royo Villanova, Antonio. El problema catalán (impresiones de un viaje a Barcelona). Madrid: Imprenta Castellana. Librería general de Victoriano Suárez, 1908,
p. 155.
19. Royo Villanova (1908), p. 161.
20. Royo Villanova (1908), p. 156.
20
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 20
02/03/15 11:51
sois vosotros, que queréis abrir un abismo espiritual con
las demás regiones de España, cosa que no lo conseguiréis,
porque Cataluña es española de corazón.» El problema era
la consideració de Catalunya com a nació: «Aquí no hay
más que una obcecación. No os llamaré fanáticos, y sólo
diré que sois espíritus preocupados, y que mientras no arranquéis la creencia de que Cataluña es una nación, no nos
podremos entender.» 21 «No hay más nación que España», 22
deia, i Catalunya havia d’integrar-se a la «vida nacional española».
Les paraules de Royo al Senat van provocar una campanya de protesta a Catalunya, que l’1 de gener de 1916 va
culminar amb la celebració de la tradicional Diada de la
Llengua Catalana del Centre Autonomista de Dependents
del Comerç i de la Indústria (CADCI). El 4 de desembre de 1915, el CADCI va organitzar una assemblea en
què es va aprovar la creació d’una comissió encarregada
de la defensa i nacionalització de la llengua catalana, i que
va demanar la implicació dels parlamentaris catalans per
aconseguir: «1. Que a les escoles públiques de Catalunya
sigui obligatori ensenyar els deixebles en l’idioma català.
2. Que a les Universitats, Instituts i Escoles Normals de
terra catalana s’estableixin càtedres, també obligatòries,
de Llengua i Literatura Catalanes. 3. Que per a exercir
qualsevol càrrec públic a Catalunya, sigui també obligat
conèixer perfectament la llengua catalana parlada i escrita. 4. Que sigui respectat i reconegut oficialment el dret
dels catalans a usar el propi idioma en tots els actes de llur
21. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (24 novembre 1915).
22. «Senado». La Vanguardia [Barcelona] (25 novembre 1915).
21
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 21
02/03/15 11:51
vida pública i privada.» 23 Aquell constituïa un autèntic
programa de normalització lingüística en l’àmbit institucional públic. 24
L’assemblea va expressar el seu desig que totes les corporacions públiques catalanes, i molt especialment l’Ajuntament de Barcelona, se sumessin a la iniciativa. I així ho va
fer l’Ajuntament, que el febrer de 1916 va aprovar una resolució en què proclamava «la seva més ferma i afectuosa
adhesió» al català i el seu compromís de «seguir honrant la
Llengua Catalana i usant-la en la vida municipal». 25
Les manifestacions en defensa del català van fer reaccionar aviat la Real Academia Española (RAE), que el gener de 1916, a través del seu president, Antonio Maura,
va fer arribar un missatge al ministre d’Instrucció Pública i
Belles Arts. Maura va dir que hi havia centres oficials on es
prescindia del castellà, que no s’exigia la traducció dels documents que es presentaven escrits «en el dialecto de la región o provincia», que els acords de les seves corporacions i
els bans de les autoritats locals es redactaven també així, «y
hasta acontece que en gran número de escuelas está proscrito el idioma nacional o se enseña como si fuese lengua
extranjera».
La RAE exigia al ministre que ordenés, «sin contemplación ni disculpa de ningún género», a tots i cadascun dels
encarregats de la direcció i ensenyament de l’idioma (rec23. «Per la Llengua Catalana». La Nació (11 desembre 1915), any 1, núm. 24, p. 7,
citat per Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d’Antoni Rovira i
Virgili. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 240.
24. Balcells, Albert; Pujol, Enric; Sabater, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Edicions Proa, 1996, p. 84.
25. Grau, Josep. La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 268.
22
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 22
02/03/15 11:51
tors i degans de les universitats, directors d’instituts, directors d’escoles superiors, d’escoles normals i col·legis; inspectors d’Ensenyament i mestres d’escoles públiques) que
vigilessin i fessin complir escrupolosament els preceptes legals establerts, com a únic mitjà per «fomentar y unificar
el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano», «más
ahora que parece ponerse en duda la supremacía y predominio del idioma que hablan en España la inmensa mayoría». Tot això, a fi d’evitar que «tal despojo no se realice,
ni aun en parte, substituyendo o suplantando nuestra hermosa lengua con idiomas o dialectos que se hablan en la
intimidad del hogar o en las relaciones individuales y que
toman forma artística en literaturas regionales». 26
El Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya
va respondre a la campanya de la RAE amb un missatge
del 22 de març de 1916 en defensa dels drets de la llengua:
«Elevem a les Corts i al Govern la petició que sigui proclamada l’oficialitat de la llengua catalana en tota la vida
interior de Catalunya, única manera que quedi garantit el
ple respecte al dret dels ciutadans catalans en quant a l’ús
de llur idioma es refereix.» 27
La reivindicació de l’oficialitat del català va tenir un altre moment clau el mateix 1916. Un cop es va constituir el
govern Romanones, sorgit de les eleccions del 9 d’abril, es
va procedir a discutir la contestació al discurs de la Corona.
El debat va arrencar el 7 de juny, amb la discussió d’una esmena presentada per Francesc Cambó en representació de
26. Peñarrubia, Isabel. Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a
Mallorca (1917-1923). Barcelona: Consell Insular de Mallorca, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 672.
27. «Missatge del Consell Permanent en defensa de la llengua catalana». Barcelona:
Imp. Casa de la Caritat, 1916, p. 9.
23
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 23
02/03/15 11:51
la minoria regionalista, que demanava que es concedís més
autonomia política a Catalunya, el reconeixement de l’oficialitat de la llengua catalana per a la vida interior de Catalunya, i, en el supòsit que no fos declarada oficial, almenys
la cooficialitat del català i del castellà.
L’esmena de Cambó, i una posterior proposició incidental regionalista sobre el lliure ús del català en la vida interior de Catalunya, van ser fortament criticades per part de
representants de la política espanyola com el diputat del
Partit Republicà Radical Hermenegildo Giner de los Ríos;
el president del Consell de Ministres, el comte de Romanones; el diputat del Partit Liberal Eduardo Ortega y Gasset, i
el líder del Partit Reformista, Melquíades Álvarez.
La petició catalanista es produïa l’any que es commemorava a tot Espanya el tercer centenari de la mort de Miguel
de Cervantes. El 9 de juny de 1916, Giner de los Ríos va
expressar el rebuig de la minoria republicana radical a l’esmena regionalista a favor del reconeixement de l’oficialitat del català que havia presentat Cambó: «Pero pensad un
poco. ¿Qué límites se os ponen en el momento actual? En
eso sois injustos. Yo tomo el punto de vista que me compete en este asunto, que es el de la lengua, el del idioma,
y en estos momentos en que el mundo iba a glorificar a
Cervantes, y son 85 millones de hombres los que hablan
el castellano, en ese momento mismo se os ocurre pedir la
oficialidad del lenguaje catalán [...] en este instante en que
se celebra la Fiesta del Habla castellana en los 20 Estados
diferentes que emplean la hermosa lengua de Castilla, os levantáis para decir: “No; esa lengua no debe ser la nuestra.”
¡Y cómo lo hacéis!...».
Giner de los Ríos estava en contra de l’oficialitat i la
cooficialitat de la llengua catalana: «No hay más que una
24
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 24
02/03/15 11:51
lengua oficial, como no hay más que un escudo, como
no hay más que una Nación, como no hay más que una
bandera.» El diputat insistia que «para la Historia no hay
más que una lengua, para la Historia no hay más que la
lengua castellana, que no es de Castilla, que es de España
entera».
Per Giner de los Ríos, no hi havia res d’ofensiu en el fet
d’impedir a una regió l’ensenyament en la llengua pròpia:
«No hay en Europa escuelas, más que las de párvulos, en
donde se utilice la lengua regional. Saliendo de las escuelas de párvulos en el primer año, todavía se usa la lengua
de la región, pero pasado el primer año, en todas las escuelas de enseñanza superior y en los establecimientos de
segunda enseñanza, de cualquier orden que sea, no se usa
más lengua que la lengua nacional. ¿Hay una ofensa en
esto, Sres. Diputados, para la lengua regional? ¿Hay algo
que perturbe las conciencias y las familias? ¿Hay algo que
pueda ser molesto para una nación, para una región, en
que no pueda hablar en su propia lengua cuando se da
una enseñanza?»
Giner de los Ríos desqualificava així les pretensions catalanistes de la minoria regionalista: «Pero todavía se queja
el Sr. Cambó de una manera manifiestamente injusta. [...]
en todos los Centros de enseñanza que están bajo la férula
de la Diputación, en todos ellos, ésta quiere que se hable en
catalán. Eso es lo que no podemos querer los que pensamos
como piensa mi partido.» 28
Per la seva banda, el 12 de juny de 1916, Romanones,
com a president del Consell de Ministres, assegurava: «Yo
28. Diario de las Sesiones de Cortes. Congreso de los Diputados (9 juny 1916), núm. 24,
p. 485-488.
25
Un conflicte de llengües Tripa OK.indd 25
02/03/15 11:51