Política | Gemma Aguilera | Actualitzat el 20/07/2013 a les 23:59 L'Espanya dels «ganduls que mengen però no treballen» El 1761 el ministre espanyol de Comerç i Moneda feia aquest diagnòstic en un informe per dinamitzar l'economia del regne| Catalunya, València, Galícia, Astúries i Biscaia eren l'excepció Mapa de l'Espanya borbònica de l'any 1760 sota el regnat de Carles III «El holgazán es mucho peor que el inútil, pues su manutención es un censo muy gravoso sobre el laborioso, y sus vicios una infección que corrompe al sano. Al mismo tiempo que falta gente en España, tambien sobra mucha, subiendo á algunos millones los individuos holgazanes, que comen pero no trabajan». És una de les conclusions que va deixar escrites un economista irlandès establert a la cort del rei Ferran VI, després de viatjar per diverses nacions europees entre 1750 i 1754 per encàrrec del monarca. Bernardo Ward, que trigaria set anys a elaborar el 'Proyecto económico en que se proponen diversas providencias, dirigidas a promover los intereses de España' , havia pres nota dels avenços en agricultura, arts i comerç de britànics i francesos, però era conscient que no es podria replicar a Espanya aquell model econòmic sense canvis molt profunds. El motiu, «el dexo deixadesa- natural de la Nación y su repugnancia al trabajo». En el moment de presentar-se l'informe l'any 1761, Ward ja havia estat nomenat ministre de la Reial Junta de Comerç i Moneda, una circumstància que no va condicionar la radiografia dramàtica que havia fet d'Espanya. El ministre responia als qui desconfiaven dels fruits dels seus propòsits que la fita no era pas «insuperable», perquè alguns factors jugaven a favor del regne: «Hemos de considerar primero, que el vicio de la pereza no es general en toda España; pues en Cataluña, Valencia, Galicia, Asturias y Vizcaya se aplica la gente bastante bien; y en segundo lugar las Provincias donde hoy mas reyna la ociosidad son las Castillas y Andalucía, y es donde mas florecia la industria doscientos años ha; pues aun queda memoria de las fábricas de seda de Sevilla, Granada y Toledo, siendo la primera de veinte y tres mil telares, y la segunda de quince mil. Entonces los diez millones de libras de seda, que se cogian en España, se fabricaban en el Reyno, y ahora que pasa poco de la décima parte lo que se coge, se lleva fuera la mitad sin labrar. ¿Por qué hemos de creer, que los descendientes de estos mismos Españoles, que sobresalian en todo género de industria, antes que hubiera fabricantes Ingleses, ni Holandeses en el mundo, sean incapaces de imitar á sus abuelos?», es pregunta Ward. El ministre també fa referència a la gesta de Lluís XIV, que va aconseguir canviar el caràcter dels francesos, que no volien entendre ni el comerç ni les fàbriques, i ara es trobaven a les portes d'una revolució industrial. «¿Por qué nosotros hemos de desconfiar de poder restaurar la industria donde ha florecido antes?», escriu Bernardo Ward, alhora que descriu un escenari alternatiu si no s'aconseguís reflotar aquesta indústria de la seda: «Estos Castellanos y Andaluces, con toda su holgazanería, son los que siembran casi todo el trigo que se come en el Reyno, y sembarian bastante para otros Reynos, si hubiera saca para su cosecha, y lo mismo sería del vino y de otros frutos». El projecte econòmic del ministre també contemplava un pla per desterrar la mendicitat, alliberant els veritables pobres i procurant que els dropos i vagabunds siguin útils per a l'estat. En aquest http://www.naciodigital.cat/noticia/57007/espanya/dels/ganduls/mengen/pero/no/treballen Pàgina 1 de 2 sentit, proposava que «los que no se apliquen a su labor por desidia, ó inclinación a estar ociosos, a éstos habrá algunos medios de inclinarlos al trabajo, y serán los que servirán de jornaleros en las obras públicas como caminos, puentes, calzadas o ríos navegables». És a dir, res de subsidis, perquè fomenten encara més la ganduleria i els vicis, sinó treball per guanyar-se els àpats. http://www.naciodigital.cat/noticia/57007/espanya/dels/ganduls/mengen/pero/no/treballen Pàgina 2 de 2