Associació Cultural Granollers - Associació Cultural de Granollers

Associació Cultural Granollers
Divendres 20 de novembre / 19 i 22 hores
Diumenge 22 de novembre / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2015
Pride
(Orgullo)
de Matthew Warchus
Versió original en anglès subtitulada
Fitxa tècnica
Direcció: Matthew Warchus / Guió: Stephen Beresford
Fotografia: Tat Radcliffe / Música: Christopher Nightingale
País: Regne Unit / Any: 2014 / Durada: 120 minuts
Fitxa artística
Ben Schnetzer, Monica Dolan, George MacKay, Bill Nighy,
Andrew Scott, Imelda Staunton, Dominic West, Paddy
Considine, Joseph Gilgun, Sophie Evans, Jessie Cave,
Freddie Fox
Premis BAFTA: millor debut d’un escriptor, director o productor britànic i Queer Palm al festival de Cannes del 2014.
SINOPSI. Estiu de 1984. Margaret Thatcher governa i el Sindicat Nacional de Miners (NUM) ha convocat una vaga. Durant la manifestació de l’Orgull Gai a Londres, un grup de lesbianes i gais es dedica a recaptar fons per ajudar les famílies
dels miners. Però hi ha un petit problema: el sindicat no accepta els diners. Malgrat això, els activistes no es desanimen.
EL DIRECTOR. Matthew Warchus (Rochester, Kent, Anglaterra, 1966). Ha dirigit obres de teatre, òperes i pel·lícules. Va
debutar com a realitzador amb la pel·lícula Cercle d’enganys (Simpàtic, 1999). El 2000 va dirigir les obres teatrals True
West i el 2008, Speed-the-Plow. Va estudiar música i teatre a la Universitat de Bristol i ha dirigit moltes companyies
com: National Youth Theatre, Bristol Old Vic, Donmar Warehouse, Royal Shakespeare Company, Royal National Theatre,
Opera North, West Yorkshire Playhouse, Welsh National Opera, English National Opera i West End. Per als escenaris ha
dirigit uns quants musicals, entre els quals destaca Matilda. Ha estat guardonat amb molts premis i l’any 1997, els seus
muntatges de Hamlet, al Barbican Theatre, i Falstaff, a l’English National Opera, van ser nominats per a diversos premis
Olivier, incloent-hi el de millor director. El seu últim treball, Pride, va ser seleccionat per al Festival de Cinema de Cannes
2014, on va guanyar el Queer Palm, un premi patrocinat pel Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals LGBT.
Al maig de 2014 va ser nomenat director d’art a l’Old Vic Theatre de Londres i es va convertir, així, en el successor de
Kevin Spacey.
NOTES DE PRODUCCIÓ
Pride parla de dos mons que xoquen i acaben per unir-se, de l’aliança de dos grups totalment dispars capaços de tirar
per terra tots els prejudicis i convertir-se en amics. Parla del que pot passar quan dues comunitats es donen la mà per
enfrontar-se a un enemic comú. Diu el productor David Livingstone: «Pride és divertida i commovedora, però també és
real. Emociona i apassiona veure com personatges que van existir realment s’uneixen d’aquesta manera». El guionista
Stephen Beresford va haver de documentar-se a fons per escriure el guió i va localitzar els membres originals del LGSM
(Lesbians and Gays Support the Miners). Quan va disposar de tot el material original, va haver de decidir fins a quin punt
el guió es basaria en fets reals i fins on arribaria la ficció. Ell reconeix: «En començar, vaig creure que hauria d’inventar
bastant per donar forma al material. Després de conèixer alguns membres del LGSM i de viatjar a Gal·les, els vaig dir a
tots que no em quedava més remei que dramatitzar certes coses. Van entendre que necessitava permetre’m més d’una
llicència artística. Però quan em vaig asseure a escriure, vaig descobrir que volia ancorar la història en el que va passar
realment i que no em venia de gust allunyar-me de la veritat. Més del 80% de la pel·lícula són fets reals». Encara que
només és una història molt petita dins el context de la vaga, Stephen Beresford creu que l’impacte polític va ser durador: «És un fet de gran importància. Crec que el LGSM, sense proposar-s’ho, va ser capaç de trencar moltes barreres i
va permetre que els drets gais no només formessin part íntegra de la comunitat LGBT, sinó que també s’incorporessin
al manifest del Partit Laborista i a l’acta del Congrés de Sindicats. La comunitat gal·lesa estava decidida que es reconegués el que havia fet el grup de joves, tothom volia parlar del seu enorme èxit ». La productora Pathé va tenir un paper
important a l’hora de trobar el director idoni per a la pel·lícula. Un dels protagonistes, Bill Nighy, afirma: «L’espectador
se sentirà francament millor en sortir del cinema que abans d’entrar-hi, perquè hi haurà vist una sorprenent història de
coratge i enginy i hi haurà conegut personatges poc habituals en el cinema.
CRÍTICA
En un día a día abrumado por contingentes sombras pseudosadomaso o héroes en mallas escapistas, Pride se antoja
como un film necesario. Por su reivindicación de la memoria y recuperar cierta carga política pero, sobre todo, por
recordarnos que el cine, además de arma de distracción masiva, puede ser instrumento de movilización y educación.
Pride ejemplariza la imperiosa necesidad de tomar partido, de decidirse por el blanco o el negro y así distanciarse de un
mundo gris que no ha cambiado tanto desde que gays, lesbianas y mineros se enfrentaran a Margaret Thatcher en 1984.
De ritmo musical, guión preciso como un reloj que sobrevive al siempre peligroso flirteo con los clichés del género, y
reparto coral en excelente forma (en especial, Bill Nighy, una explosiva Imelda Staunton y un desatado Dominic West),
Pride se enmarca en el efectivo linaje de la feel-good movie británica: cine de sonrisas y lágrimas, con trasfondo social
y mensaje del estilo de Tocando el viento (Mark Herman, 1996) o Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000), films que aplican
una mano de pintura made in Hollywood a la desconchada realidad cotidiana. Como ellas, Pride no esconde que busca
el aplauso del público. Y lo consigue. Roger Salvans. Fotogramas
Pride hace del orgullo y la dignidad las bases de su historia, ambientada a principios de los 80 y protagonizada por un
grupo de gais y lesbianas que se solidarizan con unos mineros galeses en huelga. El contraste, el reparto coral, y la poca
plausibilidad de la situación (¡a pesar de ser real!), hace pensar en las maravillosas comedias de la Ealing, y la época thatcheriana, en la transgresión de Stephen Frears de Mi hermosa lavandería y Sammy y Rosie se lo montan. De ambiciosa
temática y desarrollo algo esquemático, Pride encuentra la emoción cuando busca la mirada cómplice y la verdad de
sus personajes, y el resquemor cuando huye de los problemas por medio de bromas que buscan la risa más fácil. Como
en la vida. Javier Ocaña. El País
PROPERES SESSIONS
27 i 29 de novembre: Nightcrawler (2014), de Dan Girloy
4 i 6 de desembre: Marie Heurtin (La historia de Marie Heurtin, 2014), de Jean-Pierre Améris
Dimarts Singulars. 24 de novembre: Parlez-moi de la pluie (Háblame de la lluvia, 2008), d’Agnès Jaoui
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: