Les baralles - Fundació Escola Cristiana de Catalunya

FAMÍLIA/ESCOLA Acció Compartida
BUTLLETÍ “10” EDUCACIÓ INFANTIL
«Les baralles entre infants”
Que bé, fa sol i podrem anar a jugar al pati!
Fem un tomb i observem què hi passa.
En un racó en Miquel i en Jaume estiren a la vegada la mateixa roda. Tots dos estan ben decidits a no
deixar-la anar. Tots dos criden i ploren: «És meva!».
La mestra s’hi apropa amb la intenció de «posar pau». Està ben clar que cap dels dos vol cedir. No hi veuen
cap alternativa.
–Lourdes, digues-li que em doni la roda!
–No és pas teva, Miquel, les rodes són de tots i tots heu de poder jugar-hi –diu la mestra–. Ara no en veig cap
més que estigui disponible, però trobareu algú més que vulgui afegir la seva roda i jugar tots junts.
La Lourdes mira els nens que juguen i diu en veu alta, perquè tots la sentin:
–Algú vol ajuntar la seva roda amb aquesta i jugar a granotes?
Dues nenes que també jugaven amb rodes s’apropen a la mestra i de seguida posen les seves rodes a terra
tocant una amb l’altra, fent com un camí. En Miquel i en Jaume hi afegeixen la que abans tenien ben agafada.
Una de les nenes es posa a saltar de roda en roda fent de granota. Al cap de poc ja hi ha formada una filera de
nens i nenes que volen fer el mateix. En el joc de les granotes, tothom hi cap.
La Lourdes també és a la fila de les granotes, però segueix observant què passa al seu voltant.
En un altre racó un grup de nens juguen amb cotxes. Sembla que tot va bé. Cada un té el seu i fan files com
una autopista. De sobte en Rafel vol canviar de joc, i s’aixeca i marxa abandonant el seu cotxe a terra.
Ràpidament en Joan i en Martí es llencen tos dos alhora sobre el cotxe que ha quedat abandonat per agafar-lo.
–Dóna-me’l, és per a mi!
–Deixa’l anar, que em fas mal!
Després d’una breu baralla en què tot dos lluiten per agafar el cotxe que en Rafel ha deixat abandonat, en
Joan té una idea.
–I si el posem entre els nostres cotxes i fa de cotxe espatllat, i li donem empentes fins arribar al mecànic?
–D’acord –diu en Martí–, però jo li dono la primera empenta.
I tots dos continuen el joc de l’autopista. Han solucionat el seu conflicte.
La Lourdes ha observat la discussió d’en Joan i en Martí i pensa en el que ha passat. De vegades els nens
necessiten la intervenció d’un adult per solucionar un conflicte, però no sempre és necessari, perquè ells sols són
capaços d’arribar a un acord. Aquests pensaments l’han distret.
–Senyoreta! Et toca a tu fer la granota!
Qüestions per al diàleg:
1.
2.
3.
4.
Material Complementari E.I
Les baralles entre les criatures són producte
de la seva manera de ser o són més aviat
inherents al procés d'aprenentatge de la
convivència i de la relació entre elles?
Davant d’una baralla, com podem ajudar
millor els infants en el seu procés de
maduració personal? Què pot ser més
encertat, intentar fer "justícia" o intervenir per
ajudar-los a trobar estratègies per resoldre el
conflicte? Renyar "el culpable", separar-los
sense prendre partit quan no aconsegueixen
resoldre la situació per ells mateixos, esperar
que se'n surtin ells sols...?
Què ens ha semblat l’actuació de la mestra
en les dues situacions descrites en l'article?
Penseu pros i contres.
Per què és important tenir en compte com se
sent cada un dels nens a l’hora d’ajudar-los a
resoldre els seus conflictes?
Butlletí 10
TEMES PER A TREBALLAR
Temes a tractar
Les baralles.
L’aprenentatge de la convivència i la relació amb els altres.
L’educació emocional.
Guió de treball
Les persones ho hem d’aprendre tot, i un dels aprenentatges més complexos és el de les
relacions interpersonals i la convivència. Com en la majoria dels aprenentatges, la criatura actua per
assaig-error: Va consolidant les accions que li serveixen, i desestimant les que li són inútils. Moltes
baralles parteixen d’un desig ben lícit, aconseguir una joguina, un objecte... per jugar. La criatura actua
per aconseguir-ho posant en joc les estratègies que té i que li són eficaces (la mossegada, l’empenta...
el plor...). La conducta pot ser agressiva per què fa mal, però la intenció és obtenir la joguina, no fer
mal. La intervenció educativa, per tant, hauria de tenir els següents objectius: entendre la raó de la
conducta, fer veure el mal que ha provocat, posar a l’abast de la criatura altres estratègies per obtenir
el que desitja, mostrar-li la satisfacció de compartir...
Davant d’una baralla “moralitzem” o “desmoralitzem” (Això no es fa, ets lleig; això només ho
fan els nens dolents; ja hi tornem a ser, sempre fas... mai no fas...) o “eduquem”?
Els adults tenim tendència a interpretar les baralles de les criatures com a símptomes
d’agressivitat o d’egoisme i això ens provoca fàcilment emocions i reaccions negatives (ràbia, enuig,
frustració, agressivitat...) que ens porten a intervenir de forma inadequada (culpant, sancionant, cridant,
insultant?...). Sovint, però, les baralles en aquestes edats no són altra cosa que tempteigs en
l’aprenentatge de la relació i la convivència.
Ens ajudaria a reaccionar millor pensar que les baralles són ‘errors’ propis de l’aprenentatge de
la relació amb els altres?
Les conductes agressives no fan mal només a qui les pateix sinó també a qui les fa. Sovint les
criatures que agredeixen no ho voldrien fer pas, però no saben o no poden contenir el seus impulsos
interns, o no troben maneres de fer alternatives per canalitzar-los. Per ajudar aquestes criatures cal
fugir de les culpabilitzacions perquè puguin orientar les seves energies a reconèixer els símptomes de
l’impuls i buscar estratègies personals per canalitzar-lo. Cal ajudar a reconèixer les emocions i a
conviure amb elles, sense que facin, ni els facin mal.
Ajudem les criatures a entendre’s sense culpabilitzar-les? Les ajudem a trobar altres maneres
de fer més saludables i satisfactòries?
Els sentiments i les emocions són els que són; tots són propis dels humans. El que cal és que
aquests sentiments i emocions no desemboquin en conductes agressives. Cal aprendre a conviure
amb els sentiments i emocions. Per tant, no es tracta tant de no sentir el que sento, sinó de què faig
quan estic enfadat, quan sento frustració, ràbia, gelosia...
Tenim tendència a reprimir i culpabilitzar-nos i culpabilitzar les criatures dels sentiments
negatius o els acceptem i intentem canalitzar-los de manera que no perjudiquin ni a un mateix
ni als altres?
Les situacions de conflicte són situacions d’aprenentatge, oportunitats de millora. Si ens les
prenem d’aquesta manera, podrem deixar de viure-les insatisfactòriament i amb un estat emocional
més favorable per superar el repte que sempre representa afrontar-les.
Material Complementari E.I
Butlletí 10
LECTURES COMPLEMENTÀRIES
F. Masnou i C. Thió de Pol, a Los valores en el juego. Desclée De Brouwer 1999 Bilbao
LOS VALORES DEL JUEGO
Hemos comentado que el juego permite realizar un proceso de autorregulación, de desarrollo de la
autonomía y autoestima; que las niñas y los niños descubren y aprenden jugando los códigos y las reglas sociales,
que estrechan los vínculos afectivos a partir de la interacción con los demás niños y niñas y los adultos.
Ahora, al hablar de desarrollo moral, también nos referiremos al juego como un medio idóneo para
impulsarlo, porque consideramos, tal como decía Angelo Patri, que “no se aprende por reglamentos, ni por leyes,
ni por órdenes”, sino que, al tratarse de aprendizajes muy complejos, es mayormente necesario que las niñas y los
niños los vivan, experimenten y descubran siguiendo un ritmo y procesos personales.
El juego permite, como se ha dicho, vivenciar los valores, pero además, hay un tipo de juegos (los
llamados juegos cooperativos, sobre los que hablaremos más detalladamente en otro apartado) que impulsan
directamente el aprendizaje de “conductas morales prosociales” (conductas que benefician a otro niño, adulto o
grupo, realizadas autónomamente según los propios criterios y sin esperar ningún refuerzo, ni coacción previa ni
externa).
Podemos enumerar algunos de los aprendizajes que, en general, impulsan los juegos compartidos y que,
al mismo tiempo, favorecen el desarrollo moral:
-
-
-
-
-
-
-
Se aprende a tomar la perspectiva del otro: Elkonin (1978/41980) destacó que las experiencias extraídas
en las relaciones lúdicas y reales durante el juego de roles son la base de una propiedad mental que
permite al niño situarse en el lugar de otra persona. Desde el momento en que una criatura representa un
rol, está realizando un cambio de perspectivas, desde su visión real del mundo a la visión del personaje.
Este desdoblamiento le permite el descentramiento de su egocentrismo cognitivo.
Se aprende a autorregularse. Así, cuando se juega, se renuncia a algunas de las necesidades inmediatas
para poder adecuarse al papel que representa y a las reglas del juego (Vygotsky, 1933/1982). El niño
puede tener muchas ganas de colocar todas sus cartas, por ejemplo, pero debe esperar a ponerlas de
una en una y después de sus compañeros. Puede tener muchas ganas de bajar por el tobogán, pero tiene
que hacer cola y esperar su turno.
Se aprende a valorar positivamente al otro, porque necesitan del otro. Los juegos cooperativos da la
oportunidad de descubrir los valores positivos de los demás y cambiar su actitud de aproximación.
Muchos de los niños o niñas con problemas de relación desconfían de sus compañeros y ven casi
siempre una intención negativa en sus actos.
Permite un mayor desarrollo cognitivo. Los juegos de reglas, el juego simbólico y el cooperativo le piden al
niño realizar reflexiones y análisis para poder coordinarse en grupo, plantear mejor los conflictos y
encontrar diversas alternativas para solucionarlo. Este hecho exige un nivel elemental de desarrollo
cognitivo en el alumno o alumna, pero, al mismo tiempo, se lo potencia.
Los juegos cooperativos incrementan las estrategias cognitivas de interacción social indirectas y
disminuyen las estrategias cognitivas agresivas como técnica de resolución de conflictos (Garaigordobil,
1995, p. 102)
Dan la oportunidad de conocer y vivenciar valores que son desconocidos en su entorno social, los niños
descubrirán, en el juego simbólico grupal, valores de las culturas de sus compañeros.
Disminuyen las conductas pasivas y agresivas (Garaigordobil, 1995, p. 112)(Masnou, 1991). Los juegos
cooperativos son una base de aprendizaje para la convivencia que facilita a las criaturas nuevas
estrategias y concepciones frente a un problema de relación. El conocer y, posteriormente, actuar
cooperativamente provoca que vayan disminuyendo muchas de las actuaciones negativas que presentan
antes de realizar este tipo de juegos.
Los juegos cooperativos facilitan la aceptación de la diversidad de compañeros, porque no hay una
confrontación de acciones, sino una construcción común, donde cada aportación se suma a las demás
para alcanzar un objetivo común. Se propicia la aceptación de la diversidad de ritmos, de tiempos, de
propuestas, de formas de actuar, de formas de ser, de gustos, de emociones, etc.
Los juegos cooperativos provocan conflictos, porque obligan a negociar constantemente para llegar a
acuerdos para decidir la manera de alcanzar su objetivo. Los conflictos que aparecen en la relación entre los niños,
mientras juegan, son experiencias que ayudan a reflexionar sobre hechos o problemas, a buscar estrategias para
resolver los conflictos y a expresar las razones para descubrir qué piensa o cómo se siente cada uno.
Todos estos factores favorecen una educación moral que no se consigue a partir del discurso repetitivo
del adulto sobre cómo debe actuar un niño, sino a partir de las vivencias de éstos con sus coetáneos. Por tanto,
consideramos como Elkonin que “el juego es escuela de moral, pero no de moral en la idea, sino de moral en
la acción” (Elkonin, 1978/1980, p.267)
Si tenemos en cuenta que todos estos factores optimizan el aprendizaje, nuestra función como
educadores será enseñarlos y no esperar que los valores surjan por sí solos en etapas educativas posteriores. Es
decir, proponer situaciones cuyos contenidos de aprendizaje sean de este tipo, porque partimos de una doble idea:
una, “enseñar es hacer posible el aprendizaje, provocar dinámicas y situaciones en las que pueda darse el
proceso de aprender en los alumnos” (José Contreras 1990, p.79) , y dos, que en la etapa de educación infantil
es cuando se inicia el desarrollo de la conducta y los razonamientos sociomorales.
Material Complementari E.I
Butlletí 10
PROPOSTA DE DINÀMICA PER A LA “TROBADA”
Aquesta és la segona “Trobada” d’aquest curs per tant, pot ser convenient recordar
l’experiència anterior, no només pel que fa al tema sinó, i sobretot, pel clima que es va crear i les
expectatives que els membres del grup es van fent sobre el programa FAMÍLIA/ESCOLA acció
compartida.
Aquest Butlletí 10 vol ser un MONOGRÀFIC sobre L’EDUCACIÓ PER LA PAU. Cadascun
dels articles i, per tant dels Materials Complementaris, tracta el tema educatiu relacionat amb la pau, el
domini de l’agressivitat o la violència, des d’un angle diferent. Per a cada etapa educativa hem cercat
una vivència o experiència que pugui ser compartida al màxim per totes i tots.
Entenem que educar per la PAU no és preparar per la no guerra sinó que, des del nostre rol
educatiu, la pau té molt a veure amb la serenitat, el domini dels sentiments, i amb el modelatge que els
adults fem als nostres infants, nens i joves amb la nostra manera de viure i relacionar-nos
Guió de la Trobada
1. Les baralles entre infants són de les coses que més poden alterar els nervis i acabar amb la
paciència de pares i mestres. També és un tema pel que sovint, els pares s’adrecen als mestres en
busca de consell. Així mateix, es tracta d’una situació de gran potencial educatiu. Segons el tipus
d’intervenció de l’adult la criatura rep un model d’actuació pacificador, “justicier”, venjatiu, ,...
Cal tenir present, doncs, que estem davant d’un tema que pot provocar reaccions molt espontànies,
però també, intervencions molt elaborades per encobrir els neguits dels educadors.
En les “Lectures Complementàries” hem inclòs un text de dues grans pedagogues, adreçat a
mestres. És un text totalment escolar, amb un llenguatge d’un cert nivell tècnic. El motiu és senzill:
estem convençuts que l’educació per la PAU a l’escola d’infantil, passa per tenir les coses ben
clares i fer-les ben manifestes.
Al material Annex hi ha algun text i indicacions més “familiars”.
2. Salutació i benvinguda. Podríem començar la Trobada amb la lectura del cas del Butlletí i, tot
seguit, introduir la tercera “Qüestió per al diàleg”: Què ens ha semblat l’actuació de la mestra en
les dues situacions descrites en l'article? Penseu pros i contres. Com fem sovint, en aquest primer
moment podem animar el grup a explicar-se breument algunes anècdotes que ajudin a fer la
primera aproximació al tema.
3. A continuació podem introduir la línia de reflexió que fa la Sra. Thió en els “Temes per Treballar”,
sobretot, els interrogants que hi trobareu. Si us sembla adequat es pot donar el text fotocopiat i
anar seguint la proposta de reflexió. Una altra possibilitat, que pot ser una alternativa, o pot ser
complementària de l’anterior, és el material de l’annex 1.
4. Si hi ha temps, podria ser valuós, assajar com intervenir en algunes situacions com les que us
suggerim, a partir de les pautes que es proposen en el Material Annex 1.
A. En Martí i l’Eloi s’estan barallant al pati (o a casa) per la mateixa joguina.
B. La Noelia insulta l’Eli amb “tacos” que no voldríem sentir, per causa de l’ordre a la cua de
saltar a corda.
C. En Roger vol una capsa de construccions de naus com la que acaba de veure a l’aparador de
la botiga i ens ho fa saber amb una “pataleta”. En Joan, el seu germà intervé per calmar-lo. En
Roger s’enfada encara més i l’insulta.
D. L’Elvira ha tornat de l’escola molt enfada per haver perdut el llapis per enènsima vegada i
s’enfada per una fotesa amb la Gina, la seva amiga i veïna que ha vingut a jugar a casa.
Es tractaria de que, en petits grups, es pensi com intervenir en una de els situacions, seguin les pautes
conegudes a partir del text de la Sra. Thió de les psicòlogues Faber i Mazlish. I després compartirho en gran grup, tot fent els comentaris que us semblin adients.
5. Convideu el grup a fer un resum conjunt dels continguts de la Trobada. Ajudeu-los a assenyalar les
aportacions positives més que les dificultats (i si aquestes realment els preocupen molt, agraïu la
sinceritat en expressar-les).
6. Comiat i bon Nadal a tothom!
Material Complementari E.I
Butlletí 10
1
ANNEX
Cómo hablar para que sus hijos estudien en casa y en el colegio
Adele Faber – Elaine Mazlish Ed. Medici Barcelona 2002-09-02
Los niños necesitan que se les reconozcan sus sentimientos (En casa y en el colegio)
NIÑO: ¡Por unas pocas faltas insignificantes, me han puesto sólo un siete!
ADULTO: ¡No te preocupes! La próxima vez lo harás mejor.
En vez de rechazar los sentimientos del niño:
1. Identifique los sentimientos:
“Pareces muy desilusionado. Es para volverse loco cuando sabes la respuesta y
pierdes puntos por descuidos insignificantes”
2. Reconozca los sentimientos con una palabra o interjección
“¡Oh!” “¡Ah!” “¡Ajá!” “¡Ya veo!”
3. Conceda al niño sus deseos en la fantasía
“¿No sería maravilloso tener un lápiz mágico que se detuviera cada vez que fueras a
cometer una falta?”
4. Acepte los sentimientos sin dejar de censurar el mal comportamiento.
“Estás todavía tan enojado por la mala nota que no dejas de propinar patadas al
escritorio. Eso no te lo consiento, pero puedes contarme más del porqué de tu enfado.
O si no, me lo puedes dibujar.”
A los niños les resulta más fácil cambiar de comportamiento
cuando se aceptan sus sentimientos
ANNEX
2
Hem trobat una frase de la Carme Thió que situa el JOC dels INFANTS en la dimensió que creiem que
té, i com que ens agrada molt, l’hem copiada a continuació.
Mediteu-hi, si us plau!
Sense l’adult, el joc de l’infant no és possible.
Sense jugar, una vida d’infant no és viable.
Material Complementari E.I
Butlletí 10