C O N F E S I O N E S Desde aquel momento y todas las noches, sal

Anuncio
C O N F E S I O N E S
IX
Desde aquel momento y todas las noches, salvo raras excepciones, durante tres cuartas partes largas de u n a ñ o , c o n d u c í a m e el mismo camino, h i c i e r a el tiempo que hiciese, a aquel
Iviontmartre de m i s desposorios, y me v o l v í a a
conducir a aquel BatignoUes desde h a c í a t a n t o
tiempo f a m i l i a r . E l m u t u o afecto, creo —pese
a todo el p o r v e n i r llamado a convertirse en
este t r i s t e pasado de ahora— poder con justos
t í t u l o s expresarme a s í , la r e c í p r o c a a f i c i ó n i b a n
en aumento por ambas partes. E s t a b l e c í a s e ya
i n t i m i d a d entre nuestras familias. Y o iba t o dos los domingos a comer con los M . . . , que
t a m b i é n i n v i t a b a n con frecuencia a m i mad r e ; la Buena canción "estaba en su apogeo''
m e t a f ó r i c a y l i t e r a l m e n t e hablando, y el querido libraco a c r e c í a s e diariamente con a l g ú n
verso. Muchas de esas casi improvisaciones,
quedaron suprimidas al e n t r e g a r l a a Alfonso
Lemerre, que era ya el c é l e b r e editor de siempre, del pasaje de Choiseul, el manuscrito def i n i t i v o , y yo lo lamento y las lamento, verdaderamente, hoy que juzgo las cosas, si no m u cho m á s , lo que se l l a m a " f r í a m e n t e " ; por lo
menos, desde el punto de v i s t a l i t e r a r i o , desde m á s lejos, desde m á s a r r i b a , s i se prefiere,
129
PAUL.
V E R L A IN
E
en una palabra. Esos poemas sacrificados val í a n , muy ciertamente, t a n t o como .los otros, y
yo me pregunto hoy el p o r q u é de ese ostracismo . . . p u r i t a n o q u i z á , pues en lo que alcanza m i memoria, no de los versos, que y a se
me han olvidado del t c d ó , sino su " e s p í t l t u ' ' ,
debo confesar que me parece que f u é por s u . . .
v i v a c i d a d . . . ¡ o h ! , t a n r e l a t i v a que basta con
decir por q u é los b o r r é , como se dice, de mis
papeles, en aquellos mis tiempos de abandono
completo al goce de delicadezas n i siquiera tod a v í a conyugales, con mano b r u t a l y p ú d i c a
—que en el fondo viene' a ser lo m i s m o — , pues
el pudor, f r u t o del pecado, conserva su acre
sabor.
Pobres, inocentes p r i m i c i a s intelectuales de
lo que, a vuelta de meses y m á s meses, h a b í a n
de darme y prodigarme, mediante é s t a y .la
o t r a ceremonia r i d i c u l a o adulterada, el d í a celestial y su consecuencia... i n m e d i a t a ; ¡ c o n
q u é severidad i n j u s t a osaba, pues, h e r i r l o s m i
e s c r ú p u l o de " f u t u r o " , e s c r ú p u l o todo f l a m a n t e , m a r a v i l l a d o de e x i s t i r en aquel yo m í o que
tanto tiempo h a c í a , perdiera la costumbre de
esas cosas venerables. . . ! ¡ A y , no h a b í a yo •—
a ú n d e s p u é s de u n largo i n t e r v a l o de c o n t r i - ,
cióu sincera a los pies de u n Dios en quien creo
t o d a v í a , aunque t a n m a l h o y — entonar otras
canciones de las que c r e e r í a s e "culdadosamen-
C O N F E S I O N E S
te" desterrada la menor h i p o c r e s í a , o mejor d i clio, ia menor reserva y a p r o p ó s i t o de las cuales no tengo nada de q u é a r r e p e n t i n n e , sino,
que todo lo c o n t r a r i o , a r r u l l a n p a r a despertarlos m á s ardientes y . f i e r o s , m i s deseos que ahor a se c i f r a n del todo, o poco menos, en l a carne!...
Pesaba el tiempo m u y lentamente a j u i c i o de
m i impaciencia, de una dicha d e f i n i t i v a , s e g ú n
yo pensaba con todas las fuerzas de m i sentimiento, y m í r a z ó n . D e s p u é s de los meses de
' l u v i a y n'eve, en las que yo me chapuzaba n o
sin encanto como u n a v e n t u r e r o •—¡cada cual
hace lo que puede, y ademiás me aguardaba la
aventura i n f i n i t a ! — , v i n i e r o n a b r i l y los p r i meros d í a s de mayo fresquitos y coquetones,
que me obligaban a enarcar bajo su picante car i c i a m i busto esbelto entonces y e s t i r a r m i s
corvas en aquel tiempo infatigables, sobre todo
t r a t á n d o s e de peregrinaciones como las que realizaba al hotelito de la calle de Nicolet.;
A I llegar el e s t í o , aquel pesado e s t í o de 1870
--en esa fecha h á l l a s e ahora m i relato—, con
sus tardes i n t e r m i n a b l e s y la frecuencia de sus
tormentas, e m p e z ó por f i n a hablarse, en m i s
visitas de d e s p u é s de la cena, de fechas, y desde que e m p e z ó j u n i o q u e d ó convenido que, a
niediadoa de mes, h a b í a de celebrarse l a feliz
ceremonia.
131
PAUL
V E R L A IN
E
Así, pues, ha de ser en claro día de estío;
E l íjran sol, cómplice de mi alegría,
Hará entre el raso y la seda
Más bolla aun tu belleza querida.
Y llegada la noche, será dulce el aire
Que jugará acariciando tus velos.
Y con plácida mirada los astros
A los esposos sonreirán benévolos,
Fci'o parece oportuno, puesto que estoy en
vena de c i t a r cosas m í a s , y antes de meterme
de lleno eti todas las profundidades de m i -ext r a ñ a vida p r i v a d a , precisar m i s i t u a c i ó n l i t e r a r i a en aquel c r í t i c o momento. Los Poemas satur'
ir'ionos c o n t e m p o r á n e o s del Relicario —uno y
otro l i b r o vieron la luz el misino d í a de 1856—,.
h a b í a n tenido lo mismo, dicho sea de pasada que
oí l i b r o de m i querido Francisco C o p p é e , una
f o r t u n a d i v e r s a ; no pocas revistas y d í a n o s ,
muertas y muertos de entonces a c á , c o n c e d i é r o n le, a'gunos con p r o f u s i ó n , el elogio incompet c n í e —entonces me p a r e c í a y aun sigue parec i é n d o m e grande— o la censura s""n discernimiento, o m á s bien sin buena fe. Otros p o r el
ó r g a n o de personas serias; Roqueplan, Y r i a r te y " T u t t i Q u a n t i " nos alentaron verdaderamjenle. Saint-Beuve, por ejemplo, t o m ó s e el t r a -
132
C O N F E S I O N E S
bai'o de escribirme en v a r i a s ocasiones m i n u eiosamente, lo que prueba su i n t e r é s , y, en una
v i s i t a que le hice en c o m p a ñ í a de C o p p é e , estuvo m u y interesante. A u n me parece verlo,
con aquella cara en donde la g o r d u r a de los
a ñ o s h a b í a borrado l a fealdad i n i c i a l : calvo,
afeitado, con unos ojillos algo chinescos y una
mueca s u t i l m á s que m a l i g n a , aunque bastante
m a l i g n a ya. Con u n g o r r o de terciopelo negro
en la cabeza, vestido todo él de franela blanca,
por culpa del r e u m a •—¡ay!, y o t a m b i é n h a b í a
de saber d e s p u é s lo que es eso—, tenia el a i r e
de un papa h e t e r ó c l i t o en su inmenso sillón.
Adáciase a esto una m u y latente m e l a n c o l í a de
seminarista t i r a n d o a jansenista y de m u j e r i ; go retrospectivo y lleno de recuerdos celoearnente callados.
E r a a mis ojos m á s t o d a v í a el hombre de
rciv.ptnosidad que el escritor, a u n t a n sabroso,
pero no exento de secretos algo e x t r a ñ o s a los
ú l t i m o s lunes, y a l contemplar aquella cara, ent r e volteriana y clerical, y p o r encima de t o do, y a pesar de todos los pesares p o é t i c a a su
modo, m u y suyo, í n t i m a y penetrante entre t o das, r e p e t í a m e yo mentalmente, y en las barbas
de quien los escribiera, aquellos versos Ubres
atribuidos a u n mozalbete entusiasmado por u n
pronto destino de desterrado dos veces, p o r la
política de su padre y p o r su vacilante s a l u d :
133
PAUL
V E R L A I N rs
Dios mío, dovólvednos el mar
Y la montaña do San Pedro
Y nuestro jardincito,
Y a la abuel.ita, el jazminero.
Hablaba con voz cuya e n t o n a c i ó n ya casi he
olvidado, aunque s e g ú n lo que puede alcanzar
m i m e m o r i a desde t a n lejos, y h a b i é n d o l a oído
una vez sola, era clara, m á s bien que a l t a ; rríes u r a d a ; ponderada, m á s bien que p o s i t i v a m e ñ te lenta. D í j o n o s cosas amenas en una lengua
que c o r r í a salpicada de toques pintorescos, co-,
mo u n arroyuelo p o r sobre hierbas y g u i j a s ; .recuerdos sin demasiadas a n é c d o t a s . Hablaba de
V í c t o r H u g o con una reserva a d m i r a t i v a que el
autor de los Castigos m á s bien que el de los HO'
yo:.í y Las so7ahras no profesaba mucho con respecto al de las Consolaciones, s e g ú n p o d í a ya
entonces y pude d e s p u é s convencerme en i m u chas conversaciones habidas entre el g r a n h ó m - ,
bre y m i menguado y o . . .
Cuanto a nosotros,y a nuestros comienzos, fel i c i t ó n o s amablemente, no demasiado paternalmente, sino m á s bien avuncularmente T—la pa-„
l a b r e j a no es m í a — . Sus b e n é v o l a s criticas ve.r-r
saban principalmente, sobre m i abuso :de las palabras retumbantes en K y en Y y en C, resabio
de lecturas h a r t o j u v e n i l m e n t e convencidas dS'
134
C O N F E S I O N E S
X « c o n t e de Lisie. S i n embargo, a peear do ios
Tchandra y los C u r y a , que abundaban en él c q n | |
exceso a j u i c i o suyo y al m í o . . . de boy, g u s t á balo el poema C a v i t r y :
/Así como Cavitry hagámonos impasibles,
';Pero lo mismo tengamos en el alma un alto designio.
Habiendo derivado ligeramente la conversa'ción hacia la v i d a p r i v a d a , ¿ c ó m o p o d í a ser de
•'otro modo con J o s é Delorme?, y visto que yo
le hablaba de mis proyectos de casamiento sin
entusiasmo, n i tampoco, s e g ú n creo, sin causticidad, " c o n c l u y ó " por estas palabras o esta f r a se:
I
— ¡ E s o hay que verlo, eso hay que v e r l o !
Descargar