Josep Carner - Revista de Girona

Anuncio
i&os que encontré
en el camina
Josep
Carner
C u a n d o todavía yo n o había empez?*do a
f r e c u e n t a r el Parnaso, ya Josep Carner, en reiterativos plebiscitos p u b l i c i t a r i o s , había sido proc l a m a d o el «Príncep deis Poetes Catalans». Ni
sus dilatadas ausencias del t e r r u ñ o , debieras a
su p r o f e s i ó n de d i p l o m á t i c o , ni los avatares de
una época azarosa, p a r t i d a en dos mitades por
una guerra f r a t r i c i d a , ni los vaivenes de las antojadizas y versátiles modas literarias que con
h a r t a frecuencia, han venido agitando nuestro
m u n d i l l o c u l t u r a l , nada p u d o a r r e b a t a r a nuest r o insigne vate el c e t r o p r i n c i p e s c o del r e i n o
de la Poesía en una Lengua que t a n t o a m ó y
que t a n t o e n r i q u e c i ó con su maravillosa p l u m a .
'^::-:nsí:^''¿mmy
Todos los poetas de mi p r o m o c i ó n a p r e n d i mos algo de Josep Carner.
Eran t i e m p o s en qué los m é r i t o s de los
m a e s t r o s , en c u a l q u i e r área q u e f u e r a , se veían
todavía reconocidos y e s t i m a d o s ; t i e m p o s en
qué no salían, en cada bocacalle, a u t o - p r o c l a m a dos genios i m p r o v i s a d o s , muchas veces de vida
efímera.
JttitruioH tic .fosc-p Canwr
i Monsév Caniil
Cfia.
gavadores,
rcspi'vtivawcate,
dv la Flor I\'(¡iur(il y
"^^'io!a d'Or" cu los
"Jocs Floráis"
de
Barcchva
<}f ]1)3'3, puhUcadoíí por la revista "La Hnrwiija
dv
Oro",
da cuya reviafa
e! padre de Cai-ner
había
sido
director
S i e m p r e he t e n i d o en gran estirna aquellos
h o m b r e s de cuyo m a g i s t e r i o he p o d i d o aprender
algo.
Fue para m i un gran h o n o r obtener u n o de
los tres p r e m i o s o r d i n a r i o s ( l a V i o l a d ' O r í Arg e n t ) en la Fiesta M a y o r de las Letras Catalanas
[ Jocs Floráis d e B a r c e l o n a ) del año 1933, al
lado de Josep Carner y de Guillem C o l o m , que
o b t e n í a n ios o t r o s 2 ( F l o r N a t u r a l y Englantin a ) , respectivamente. Precisamente, a la fiesta
de aquel año se le concedió una i m p o r t a n c i a ext r a o r d i n a r i a , por c o n m e m o r a r s e el c e n t e n a r i o
de la p u b l i c a c i ó n de la célebre «Oda a la Pat r i a » , de A r i b s u , p u n t o de p a r t i d a de n u e s t r o
renacimiento literario.
Josep Carner había sido p r o c l a m a d o ya
«Mestre en Gai Saber» en 1910. El poeta mallorq u í n Guillem C o l o m tenía ya su n o m b r e afianzado en las Letras. Y o , el más ¡oven de los tres,
acababa de obtener el p r i m e r o de los tres premios r e q u e r i d o s para el « M e s t r a t g e » .
La fiesta se celebró en el Palacio de Bellas
Artes, hoy desaparecido, que había en el Paseo
de San Juan, cabe a los ¡ardines del Parque,
Por CAMlll] lllilS phiH).
45
C a r n e r estaba s i e m p r e a p u n t o de i r o n i z a r ,
de s a t i r i z a r , pero su ironía y su sátira no solían
ser m o r d a c e s ; eran de s i m p l e e s p a r c i m i e n t o inteligente. «Su ironía — ha escrito M i q u e l A r i m a n y — no era tan sólo inherente a su o b r a ,
sino t a m b i é n a su p e r s o n a l i d a d v i t a l » . Se me
a n t o j a que su i r o n í a , sin d e j a r de ser m u y cat a l a n a , m u y barcelonesa, era un poco anglosajona. Por algo f u e t r a d u c t o r — g r a n traduct o r — de Dickens. Sus traducciones de «una
canijo nadalenca» y de « P i c k v v i c » son verdaderas recreaciones verbales, sin menoscabo de una
respetuosa f i d e l i d a d al t e x t o o r i g i n a l .
sía», de Carner, habla de una influencia bíblica
que ha p e r s i s t i d o a lo largo de la obra del Poeta.
V o y más lejos: Carner es un poeta, no ya
s i m p l e m e n t e religioso; es un poeta c a t ó l i c o ,
hasta en un sentido e s t r i c t o . Nada de c o n t r a r i o
a la o r t o d o x i a , ni en poesía, ni en p r o s a ; m u c h a
temática r e l i g i o s a . . . A u n q u e parezca r e d u n d a n cia, se me a n t o j a decir que t r a t a temas religiosos con r e l i g i o s i d a d y temas delicados con d e l i cadeza. Hay entonces un suspense de i r o n í a , sin
que nosotros nos hayamos d a d o c u e n t a , sin q u e ,
tal vez, el poeta se haya d a d o c u e n t a . . . Al poeta
le habrá pasado c o m o a q u i e n se ha sacado el
s o m b r e r o , hasta por i n s t i n t o , m a q u i n a I mente,
ante alguien o algo reverenciable.
Sí t r a i g o a c o l a c i ó n este tema es p o r q u e , a
la salida de la fiesta deis «Jocs F l o r á i s » , en un
salón c o n t i g u o a la sala de actos, h u b o , c o m o
de c o s t u m b r e , las consabidas presentaciones e
i n t e r c a m b i o de impresiones e n t r e a u t o r i d a d e s
y gente de letras. El M a n t e n e d o r Presidente del
J u r a d o , Francesc M a t h e u , con aquella s o l e m n i dad rayana al e m p a q u e , que daba a todas sus
cosas, me presentó a Josep C a r n e r d i c i e n d o :
«El guanyador de la V i o l a , Mossén C a m i l Geis».
« A h ! — me d i j o Carner — Vos Geis, no jéis pas
s e m p r e » . M i apellido le había d a d o o p o r t u n i d a d
de hacer un juego de palabras con una f o r m a
dialectal m a l í o r q u i n a del v e r b o « j e u r e » . No
« j é i s » , es decir, no « j e i e u » pas s e m p r e , cuya
t r a d u c c i ó n castellana sería: « V . no s i e m p r e esta
e c h a d o . . . es d e c i r : t a m b i é n se m u e v e , , . » . A l u sión a m i t r a b a j o y al p r e m i o por él cosechado.
N o voy a hacer u n c o m p l e t a b i o g r a f í a del
insigne vate, sobre quien t a n t o se ha e s c r i t o .
Escapa a las posibles dimensiones de este art í c u l o y escapa a m i s p o s i b i l i d a d e s m i s m a s , p o r
falta de d o c u m e n t a c i ó n . Voy a ceñir-me a la relación del poeta con ia c i u d a d de Gerona. Precisamente un poeta barcelonés cien p o r c i e n ,
por n a c i m i e n t o — Josep Carner i Puig-Oriol
nacía en Barcelona el cinco de f e b r e r o de
1884 — y p o r a m b i e n t a c i ó n — se aprecia en su
temática — , se c o m p e n e t r ó con el alma de nuestra C i u d a d .
Carner v i n o muchas veces a recoger p r e m i o s
en nuestros t r a d i c i o n a l e s «Jocs Floráis de Gír o n a » . No he p o d i d o c o n s u l t a r todos los v o l ú menes de estas añoradas fiestas l i t e r a r i a s , por
no tenerlos en m i a r c h i v o . Pero, con los que
tengo a mí alcance, ya nos p o d r e m o s f o r m a r
una idea, y no pequeña. En el año 1906, le vemos p r e m i a d o dos veces, con las c o m p o s i c i o n e s
« G e r u n d a » y « L ' h u m i l bellesa». « G e r u n d a » es un
t r í p t i c o de sonetos de temas c o n c r e t a m e n t e gerundenses, c o m o ya lo indica el m i s m o t í t u l o
genérico. « L ' h u m i l bellesa» contiene cinco pequeñas c o m p o s i c i o n e s . En el año 1914, es p r e m i a d o con « R u r a » , t r a b a j o integrado por c u a t r o
pequeñas c o m p o s i c i o n e s . En el año 1918, es prem i a d o con la c o m p o s i c i ó n <íMagda». En el año
1922, con «Diáleg t a r d o r a l » . En el año 1933, yo
tuve el h o n o r de f o r m a r p a r t e del J u r a d o que
le p r e m i ó un t r í p t i c o de sonetos, c u y o t í t u l o
genérico era «La represa»,
Este juego de palabras nos dice de su espír i t u i r o n i z a n t e , p e r o , además, nos habla de su
pasión por la lengua y sus matices. No es ext r a ñ o que t u v i e r a una d e b i l i d a d p o r t o d o dialect a l i s m o q u e le sirviera p a r a dar c o l o r a su
creación lírica. Y una cosa que en o t r a s manos
hubiera parecido un r i p i o , en las suyas aparecía
c o m o la cosa más natural del m u n d o .
Y ya que nos ha sugerido esta ¡dea el uso
de un m a l l o r q u i n i s m o para hacer un juego de
palabras con m i apellido, se me a n t o j a r e c o r d a r
la gracia con qué echó m a n o de o t r o m a l l o r q u i n i s m o en una celebrada canción navideña:
A Betiem van els i n f a n t s
els amics, dant-se les m a n s ,
els p r o m e s o s i els g e r m a n s
la vella en sa capuia.
AHeluia, vianants!
Al-leluia en nostres cants!
AHeluia, catalans!
La m a y o r p a r t e de estas c o m p o s i c i o n e s no
figuran en «Obres completes-Poesia», de Carner,
v o l u m e n p u b l i c a d o por « E d i t o r i a l Selecta». Desde el p u n t o de vista de nuestra c i u d a d , es m u y
de l a m e n t a r q u e no figuren los tres sonetos que
integran « G e r u n d a » , la c o m p o s i c i ó n que le f u e
p r e m i a d a ya en 190ó, cuyos temas d e m u e s t r a n
la c o m p e n e t r a c i ó n del Poeta con la h i s t o r i a , la
leyenda y el paisaje gerundenses: sonetos que
son, al m i s m o t i e m p o , de tanta categoría l i teraria.
Al-leluia!
Detalle c u r i o s o en la p r o d u c c i ó n l i t e r a r i a de
Carner, detalle que no se que haya sido puesto
en relieve por n i n g ú n c r í t i c o , y es que el insigne
poeta, i r ó n i c o , i r o n i z a n t e , c o n t u v o , reverente,
su ironía ante las cosas sagradas y hasta s i m p l e m e n t e eclesiásticas. Y es que era p r o f u n d a mente religioso: por t e m p e r a m e n t o , p o r f o r m a ción y hasta por estética. Y esto nadie me lo
p o d r í a i m p u g n a r . El m i s m o M a r i a n o M a n e n t , en
el p r ó l o g o al v o l u m e n «Obres completes-Poe-
A r c h i s a b i d a es la relación del e m p e r a d o r
C a r l o m a g n o con la h i s t o r i a y la leyenda de
nuestra c i u d a d , que se conserva con orgullo una
t o r r e llamada la « T o r r e de C a r l e m a n y » .
46
Carner se hace eco de la h i s t o r i a y de la leyenda carolingias, tan vivas en G e r o n a , con el
inspirado soneto;
p o r su calidad y por ser m u y c o n o c i d o , ya que
ha sido r e p r o d u c i d o varias veces y que ya figura en la antología l i t e r a r i a que con el n o m b r e
de «Garba» p u b l i c ó Mossén Llufs G, Pia,
L'amor de Girona
La Devesa a la Tardor
G i r o n a grisa i fosca, solemne i a f i n a d a ,
conec el teij m i s t e r i i el teu i m m e n s d o l o r :
tens un a m o r , fa segles, i mai ¡ O h , m a l a n a d a ,
no has vist aquell que estimes, ton alt E m p e r a d o r .
Davall tes prepotentes, ímmenses ufa ñor s,
Devesa, ja finaren les estívals riailes.
Tu reses al N o v e m b r e pels herois defensors:
llur visió et p e n t r a de f e r e t a t , i calles.
T u cap al N o r d inclines la fa^; que ell no ha
[besada;
revoques a m b r e c ó n d i t i pacient f e r v o r ,
i en tos racons mes negres d ' e n s o m n i , tal vegada,
penses que hi f o u , m i r a c l e de l'obstinat a m o r ,
Veus una llllum f a t í d i c a d ' h o r r o r í d'acaballes;
ressonen f u ñ e r a r i s els esqueixats t a m b o r s ;
sorgeixen els herois a d a i t de les muralles;
c'esfets, m o r e n t s , aixequen les u l t i m e s c l a m o r s .
T o n e s t i m a t és d ' u n a magestuosa algária:
per rei i sant té d o b l e corona llegendária;
p a t r i a r c a l impera sens t o r b a c i ó ni dany.
D'eix I m m o r t a l desastre, tu en sents tota la
[gloria
t e ' n ve una esgarrifani;a más g r a n q u e de
[victoria.
En Taire g r i s , les velles campanes fan u n p l o r ,
Son brag cavallerívol només peí dret fa g u e r r a ;
son ceptre és una alzína q u i ha s o p l u j a t la
fierra...
I e t e r n a m e n t esperes que v i n g u i C a r l e m a n y !
I és ton orgull i m m o b i l sota les ratxes fredes,
i, destacant-se, a e x é r c i t s , tes colossals arbredes,
magestuoses, s'Inflen en nuvolades d ' o r .
Con las palabras « . . . i m a i . . . no has vist
aquell que e s t i m e s . . . » , Carner alude a la d u d a
planteada por los h i s t o r i a d o r e s de sobre si CarIcmagno llegó p e r s o n a l m e n t e a Gerona o v i n o
su e j é r c i t o acaudillllado p o r alguno de sus generales.
AI p r i n c i p i o de este a r t í c u l o , he a l u d i d o a la
lengua que t a n t o amó y a la que t a n t o e n r i q u e ció con su maravillosa p l u m a . Creo q u e , en este
sentido, hay algo i n s ó l i t o en Josep Carner.
Con las p a l a b r a s ; «Per rei i sant té d o b l e
corona llegendária» C a r n e r alude al r e n o m b r e
de santo con que la leyenda n i m b ó al Emperad o r , que incluso llegó a tener c u l t o en nuestra
C a t e d r a l , hasta hace pocos años,
Carner se encanta ante nuestra
con o t r o magnifico soneto:
Todos los que hemos pasado algunos anos
de la vida en un país e x t r a n j e r o , sin l i b r o s , sin
revistas í sin d i c c i o n a r i o s en nuestro v e r n á c u l o ,
sabemos c o m o el i d i o m a del país de residencia
va d i s p u t a n d o y ganando t e r r e n o a la lengua
nativa. Carner, en c a m b i o , en sus dilatadas ausencias, debidas a su vida p r o f e s i o n a l de d i p l o m á t i c o y a los avatares de una época tempest u o s a , c o n t i n u ó c u l t i v a n d o la lengua n a t i v a ,
c o m o si no se h u b i e r a m o v i d o nunca de Barcelona. C o n t i n u ó pensando y e s c r i b i e n d o en
catalán. Son v a r i o s los l i b r o s que p u b l i c ó estando fuera de nuestra área l i n g ü í s t i c a , Y su lengua, en la Diáspora, no perdía léxico ni matices:
antes bien surgía cada vez e n r i q u e c i d a , y hasta
c o m o recreada. C l a r o que e l , a lo largo de los
años, se habría p r o c u r a d o d i c c i o n a r i o s y l i b r o s
catalanes con qué ir p r o g r e s a n d o en su t r a b a j o .
Pero así y t o d o , se t r a í a de algo i n a u d i t o .
arqueología
El Sepulcre Bernat de Pau a la Seu de G i r o n a
A la paret obscura que els segles han besada,
e n t r e el recolliment pausat, e t e r n , e s q u l u ,
el Bisbe está agegut, a m b una g r a n llargada,
en les tenebres d ' u n repós d e f i n i t i u .
Allá o n ¡amai s'acosten renous s u p e r f i c i a l s ,
allá on es t o r n a greu i augusta tota cosa,
a m b confianca regia, Bernat de Pau reposa,
a m b tot el pes de sos alts fets episcopals.
O h , aqueixa calma austera després de la v i c t ó r í a l
Els Benaventurats e x u l t e n en sa g l o r í a ;
M a r i a , c o m p l a g u d a , s o m r i u a ses v i r t u t s , , .
La T r i n i t a t li envia, pels aires consirosos,
un bell g u a i t a r solemne. I els Angeis, silenciosos,
duen oberts sos Ilibres i enlairen sos escuts!
Y lo que es más, no se t r a t a s i m p l e m e n t e de
la f i d e l i d a d a la lengua: se t r a t a t a m b i é n de
una f i d e l i d a d al paisaje y al e s p í r i t u de la t i e r r a
que le v i o nacer y de la cual nunca p u d o desarraigarse.
Y el estro de Carner a d q u i e r e un acentuado l i r i s m o , ante la o p u l e n c i a vegetal de nuestra «Devesa», en el tercer soneto del t r í p t i c o « G e r u n d a » , cuya ausencia en las «Obres completes Poesía», del insigne vate, es menos explicable,
C o m o para u n d e f i n i t i v o d e s p i d o , acompañado de su esposa E m i l e N o u l e t , v i n o a Barcelona el día 3 de a b r i l de 1970.
Después de varias excursiones p o r tierras
catalanas, v o l v i ó a Bruxeles, d o n d e m u r i ó el
día 4 de j u n i o del m i s m o año,
47
J^'
C¿iJ.
fi^<C^.
/
^.^,
u -f^
^-^- uiM^^^ ^J
^.
í p.^/U--V-^
-^^
/"'/'
•--¿^
lA/» £ . . . ^ . _ ^ / ^ A . . . . . e ^
£^2.
r.¿i.^?£u^.
i'
^./'
'l-Xi^
>
" ^ ¿A í-
y
c \
í^ <J
'^r/
•^ •'jA-a^^^^i
íi^^T^^.,
j
V
í/ *
I
I-Xf
J /*'.--. ^
Autóír/-cf/o (í(? Jos&p Cariwr. Composición
de tevui gvruvdcwne
rciteradame".t<:
tratad-} por el mwmo poeta. Por la ortografía,
vemos que fue esej'tfa avtes da
la. publicación
de la? "Normes
ortografiqucs"
del "histünt
d'EutiuUs
Catalans".
48
P. S.
Una vez redactado este a r t i c u l o , he descub i e r t o q u e en los «Jocs Floráis de G i r o n a » de
1905, bajo el t í t u l o de «Gironines», le f u e r o n
p r e m i a d a s 4 c o m p o s i c i o n e s , la p r i m e r a de las
cuales es la que tiene una temática más concret a m e n t e gerundense. Se t i t u l o :
«El fred negre de Girona»
T a m b i é n he c o n o c i d o , a ú l t i m a h o r a , gracias
al gran a m i g o de Carner, Octavi Saltor, esta bella c o m p o s i c i ó n , de tema gerundense, y la traciucción que hizo de ella su inteligente esposa
« M a d a m e Carner, née N o u l e t » .
A UNA VElíGE
ROMÁNICA
DITA DE GRACIA i DE BELL-ULL
El f r e d negre de G i r o n a ,
( C l a u s t r e de la Seu de G i r o n a }
el f r e d negre vull cantar,
q u a n el f l a m ho veu tot negre,
que s'espanta de c r e m a r ,
C c n s t a n t , dieu a! seny que d u b t a , al cor que p l o r a :
q u a n deis nassos
— D a m u n t deis ulls e n t e r b o l i t s hi ha el cel s e r é — .
en s u r t u n v a p o r
tremolosos
Sabem que sou en vetlla, que ens
humit,
q u a n ningú d i u cap p a r a u l a ,
acolliu t o t h o r a .
aligant la má, compacta c o m la mateixa fe.
q u a n t o t h o m es fica al Hit.
Encoratgeu ma v i d a , ja i n c e r t a , q u e us d e m a n a ;
sigueu vora mes passes i ran de m o n capi;ai,
El f r e d negre de G i r o n a
vos que, solcant les gleves de t é r r a catalana,
és un f r e d sens pietat,
teniu els ulls h u m i t s per nostre f u m p a i r a l ,
que f i n s mata les herbetes
q u e hi ha vora del teulat.
I al temps de mes diades o m b r i u e s , les d a r r e r e s ,
q u a n v a g i n sons i imatges f u g i n t de v o r a m e u ,
El f r e d negre de G i r o n a ,
tanqueu mos ulls cansáis a m b vostres mans feineres
el f r e d llarg, el f r e d o m b r i u ,
que pasten el pa blanc per l'altar de Déu.
deis carrers q u e r e g a l i m e n ,
de la b o i r a , sobre el r i u .
A UNE VIERGE ROMANE,
Llavors que petites vides
DÍTE DE GRACE ET DE BEL-CHiL
es van a r r a u l i n de p o r ,
que el sol es p o n , cada t a r d a ,
{ C l o í t r e de la Cathédrale de G i r o n a )
m o r a t c o m un perelló,
q u e en els aires silenciosos
Vous dites á l'esprit q u i d o u t e , au cceur q u i pleure:
son tan grans les h u m i t a t s ,
que els m u r s , poc a poc,
i els llumets semblen
s'esborren
muilats.
•— A u dessus de vos f r o n t s , s'étend le ciel serein — ,
Pour nous, t o u j o u r s en veille et t o u j o u r s en a t t e n t e ,
vous élevez la m a i n , serrée c o m m e la f o i .
Es llavors que els pocs que passen
Ainsl q u e le sentit ma ¡eunesse l o i n t a i n e ,
c a m i n e n sois i c o r r e n t s ,
vous connaissez chaqué sentier et chaqué seuil.
i a d i n t r e deis tapaboques,
V o u s avez p a r c o u r u la t e r r e catalane
se'ls hi sent petar les dents.
et la f u m é e de l'átre a b r u n i v o t r e face.
1 son m o l t petits i tristos
Q u a n d plaintes et désirs s'eífaceront d e m a i n ,
i a r r a m b a t s a la paret,
q u a n d je n ' e n t e n d r a i p l u s p r i e r a u t o u r de m o l ,
i c a d ' u n es t o r n a
f e r m e z mes pauvres yeux de vos mains travailleuses
negre.
negre, negre, c o m el f r e d .
q u i pétrissaient le pain p o u r la maison de Dieu.
49
Descargar