Seria convenient que es realitzés un control de qualitat al Torn d

L’ O P I N I Ó
P
O
L
È
M
I
C
Seria convenient que es
realitzés un control de
qualitat alTorn d´Ofici?
Roberto
Sánchez
Flores
Col·legiat
núm. 19.957
El Departament del Torn d'Ofici és per excel·lència una targeta de presentació que tenim els col·legis d'advocats front la societat.
En aquest sentit, ens interessa una projecció
positiva, establint els suficients mecanismes
de control efectiu per donar un servei de
màxima qualitat, que s’han traduït en un
número molt reduït de queixes en relació a
la prestació. Actualment, l'accés al Torn exigeix no tan sols una formació solvent dels
advocats adscrits, sinó també una especialització per matèries, que encara es concreta
més en aquelles àrees més específiques, com
ara estrangeria, penitenciari, menor, violència domèstica, adaptant-se d'aquesta manera
a les noves exigències socials. Sobre aquestes
bases, i sense oblidar mai el caràcter públic
de la prestació, el nou Reglament es constitueix en una garantia, establint concretament
en l'article 23 totes aquelles directrius que,
conduïdes mitjançant la Comissió del Torn
d'Ofici, conflueixen en un qualificat servei
assenyalant, a tall d’exemple, la tramitació i
resolució d' incidències, el règim disciplinari
o la limitació de causes per a la renúncia
d'assumptes. Així, difícilment podríem anar
més enllà o elaborar nous mecanismes de
control, sense convertir-nos en fiscals del
treball realitzat pels nostres companys, i sense vulnerar les bases més fonamentals dels
advocats com són els criteris de llibertat i independència.
Rosa M.
Mendez
Tomas
Col·legiada
núm. 19.223
Si aquest control de qualitat consisteix en
valorar i examinar l'actuació dels advocats
adscrits al Servei del Torn d'Ofici, considero que no seria convenient dur-lo a terme ja que, amb la seva aplicació, podria interpretar-se que s'està qüestionant la
qualitat professional d'aquests lletrats i es
causaria, a més, un greuge comparatiu respecte de l'actuació privada al marge d'aquest servei, en no plantejar-se per aquesta
última el control esmentat. Fins i tot ens
podríem preguntar si aquesta solució no
aniria, malauradament, en detriment de la
imatge dels advocats d'ofici, generant en el
justiciable l'efecte contrari al que segurament es pretén amb aquest control de
qualitat. D’ altra banda i si escau, el client
té al seu abast els mecanismes suficients
per a traslladar les seves queixes o reclamacions, sense distinció segons l'actuació de
l'advocat s'hagi desenvolupat en l'àmbit
privat o com a conseqüència de la seva
adscripció al Torn.
Tanmateix, considero necessari potenciar la
realització de cursos de formació jurídica, des
d'una vessant molt pràctica, com un dels mitjans de què disposen els lletrats per accedir a
aquest Torn, així com promoure la seva formació continuada. Tot plegat esdevindria
igualment un control de qualitat eficaç.
6
MÓN JURÍDIC
MAIG 2003
Àngels
Cabello
Guilera
Col·legiada
núm. 13.341
No crec que la valoració de la tasca
que desenvolupa un advocat hagi de
tenir un tractament diferent si el seu
client gaudeix de la justícia gratuïta i
per tant el seu nomenament ha estat
pel torn d'ofici o si el seu client és privat i per tant, ha estat lliurament escollit per aquest.
En qualsevol cas, el Codi de l'Advocacia Catalana, en el cas de Catalunya, ja
preveu i regula les normes i els mecanismes adients, a través de les Comissions deontològiques col·legials, sobre
les possibles infraccions deontològiques i ètiques en què els professionals
de l'advocacia poguessin incórrer en l'exercici de la seva activitat.
També crec que és important que
l'advocat procuri la seva formació continuada, tant en matèria jurídica com
en d'altres que li son connexes i que la
seva tasca en el torn d'ofici estigui ben
remunerada.
Jordi
de Tienda
Garcia
Col·legiat
núm. 14.546
Esta opinión no se asienta tanto en el
escepticismo respecto a los niveles de
competencia de los letrados de oficio
entre los que me cuento, como a la propia naturaleza del turno: abocado a garantizar y a tutelar el acceso efectivo a
la justicia de todo ciudadano en iguales
condiciones que en la postulación privada y con cargo a presupuestos públicos.
El usuario de las prestaciones profesionales carece de posibilidad de elección y
en consecuencia se ve abocado a la designación de un Letrado adscrito al turno, entiendo que resulta preciso asegurarle o garantizarle en la medida de lo
posible que tales prestaciones se acomodarán a parámetros similares a los del
resto de clientes.
Paralelamente, la actividad del Letrado
del turno de oficio se enmarca en el
ejercicio de una obligación legalmente
instituida, en consecuencia nos compete
igualmente responder no solo ante la
administración autonómica de la calidad con la que se imparte sino también
ante la opinión pública.
Las históricas reivindicaciones respecto
a una mejor retribución económica del
turno de oficio, con ser razonables, no
pueden sustentarse sin que previamente
se garantice públicamente una óptima
calidad del servicio. Una retribución
digna pasa en primer lugar por la propia
dignificación del turno de oficio y un
buen modo de constatarlo y acreditarlo
es a través de mecanismos de control de
calidad.
Reconeixements i sorpreses
Per Santiago Montaner Gomis
[email protected]
Abans d’entrar en matèria, necessito tractar una primera qüestió. Recordarà el lector que en el número de món jurídic del mes de març
passat es van dedicar un parell de pàgines a commemorar els vint primer anys de vida de món jurídic però encara que ja són anys, tampoc
era un aniversari molt significatiu, així que les exigències de l'espai
varen limitar molt els continguts i d'entre les mencions que imperdonablement es varen ometre va estar la del nom de l' advocat i membre de Junta de Govern en aquell moment, que va ser l'ànima, la
ment pensant i decisiu impulsor de món jurídic: em refereixo, està
clar, a Lluís Muñoz Sabaté, a qui des d'aquestes línies li vull expressar
el reconeixement i agraïment per la seva tasca que, sempre discreta
però efectiva, ha estat portant a terme durant molts anys.
Gràcies Lluís.
Entrant ja en l'objecte d'aquestes línies, vull comentar un parell d'estudis que s'han fet de la percepció que la societat té de nosaltres, i és
que el passat mes de març es va publicar la "Encuesta de Calidad de la
Ciudad", realitzada per l'Ajuntament de Barcelona, instrument prou
interessant, per tal de seguir les tendències, problemes i inclinacions
dels nostres conciutadans i constatar fets coneguts o sospitats, com
que Barcelona és una ciutat cara, moderna, dinàmica i còmoda per
viure-hi. Però l'enquesta també aportà sorpreses, com per exemple
que els advocats som els tercers més votats d'entre els professionals
que inspiren poca o cap confiança, sense que ens hagi de consolar
que els primers siguin els jutges i els segons, els periodistes. Darrera
nostre i en quart lloc, tampoc inspiren poca o cap confiança els funcionaris.
Així, tres dels puntals de la justícia -jutges, advocats i funcionarissembla que no inspirem confiança als ciutadans, la qual cosa és molt
preocupant però també parcialment contradictòria amb els resultats
del primer baròmetre d'opinió publicat pel "Consejo General de la
Abogacía Española" en el primer trimestre d'enguany.
Aquesta segona enquesta, realitzada sobre una mostra de 2.900 persones, dóna, entre altres també interessants resultats, els següents:
només el 38 per cent de la població adulta espanyola ha anat a un
despatx d'un advocat per consultar un assumpte o un problema, i d'aquest percentatge, la meitat només ho ha fet una sola vegada. Discrepo que d'aquestes dades es pugui concloure sense més que hi ha una
infrautilització dels serveis dels advocats com fa el baròmetre, però sí
que és cert que l'any 1978 aquest percentatge era del 32 per cent, n'hi
ha per preocupar-se, perquè amb aquestos 25 anys que, justament,
són els que portem de democràcia, el país ha donat un gir enorme i
els sis punts de creixement resultarien insignificants.
Un altre dels resultats que m'han sorprès, aquí agradablement -sempre he pensat que la imatge que donem a la societat està més en la línia de l'enquesta de l'Ajuntament de Barcelona- és que segons l'estudi
del Consejo General -que vull pensar ha estat fet de manera professional, objectiva i rigorosa- la imatge del conjunt de l'advocacia entre
la població, d’usuaris i no usuaris, és clarament positiva i homogènia.
De fet, els serveis que donem els advocats han obtingut, entre els
usuaris, una qualificació mitja de 7,3 sobre 10 en el grau de satisfacció; aquesta qualificació va des del 8,3 en l'atenció i tracte rebut al 7
respecte dels honoraris. Entre la població general, aquests percentatges baixen una mica i la mitjana és queda en el 6,2; una mica més que
un aprovat i menys que un notable.
Sigui quina sigui la percepció més real, els advocats no ens podem
permetre que la societat no ens tingui confiança o que la valoració
que faci dels nostres serveis no sigui com a mínim notable -i no ho
és- perquè solament amb un reconeixement social molt alt i aportant
molt valor afegit als nostres serveis podrem ser els primers -tenim
l'obligació de intentar-ho- en el rànquing de professionals. Crec que
el fet de ser necessaris i fins i tot imprescindibles i obligatoris, processalment parlant, ens pot fer actuar de manera poc intel·ligent.
Hauríem d'actuar com si demà un altre col·lectiu ens pogués prendre
la feina perquè, de fet, ja ha passat; hem de fer la nostra feina millor
que els altres. És una tasca d'esforç individual i col·lectiu en la qual el
Col·legi hi té un paper determinant, proporcionant formació i també
amb l'aplicació rigorosa de les normes deontològiques.
Personalment, m'agradaria que el col·lectiu d'advocats tinguéssim la
mateixa valoració social que el Col·legi de Barcelona perquè, en
aquest sentit, la institució la té molt alta i ens porta molt avantatge als
qui la formem.
E S PA I O B E R T
El còmput de terminis
Marta Gispert Soteras
Col·legiat núm. 16.601
al procediment civil
Según el artículo 278 de la LEC 1/2000, cuando el acto procesal
de que se haya dado traslado a la parte contraria, determine la
apertura de un plazo para llevar a cabo una actuación procesal, el
plazo comenzará su curso sin intervención del tribunal y deberá
computarse desde el día siguiente al de la fecha en que (por el sistema de traslado de copias) se haya entregado el escrito correspondiente a la parte.
Por lo tanto, según la Ley cuando en el curso de un procedimiento
una parte interpone un recurso de reposición o de apelación, la
entrega a la parte contraria de la copia del escrito interponiendo el
recurso, debería determinar la apertura del plazo que dispone dicha
contraparte, para oponerse al recurso, sin que para el cómputo de
dicho plazo deba esperarse a la notificación de la Providencia de
admisión a trámite del Recurso.
Sin embargo, esta norma no es interpretada de igual modo por todos los jueces, en nuestro país, pues, algunos entienden que para
que pueda iniciarse el cómputo del plazo es precisa la admisión
previa del recurso y el emplazamiento, por parte del órgano judicial. Hoy, si litigamos en Oviedo los plazos se cuentan de una forma y si litigamos en Tortosa o Barcelona, de otra. Peor aún: ni siquiera en un mismo partido judicial, los jueces mantienen un
criterio unánime.
Según una publicación de Aranzadi, de octubre de 2001, en un Seminario de jueces y secretarios judiciales de primera instancia de
Barcelona, después de discutirse, entre otras, esta cuestión, se
consideró por mayoría más acertado el criterio de que el cómputo
de los plazos se debe iniciar desde que por el sistema de traslado
de copias del art. 276 de la Ley, se de traslado del escrito en cuestión a las partes, sin perjuicio del juicio de admisibilidad que debe
emitir a posteriori el tribunal. La Audiencia Provincial de Barcelona
ha rechazado ya, en alguna ocasión, un escrito de oposición a un
recurso de apelación, que se había presentado en el plazo de diez
días, contados desde que a la parte recurrida se le notificó la Providencia de admisión del recurso, pero transcurridos esos diez días
desde la fecha del traslado de copias. La Audiencia consideró, en
ese caso, que el escrito de oposición al Recurso, era extemporáneo. Sin embargo, en Barcelona no todos los jueces aplican este
criterio mayoritario, y en muchas ocasiones los plazos se cuentan,
sin ulteriores consecuencias, desde la providencia de admisión del
recurso.
Tampoco es este el criterio que se sigue en otros lugares. En
Oviedo, por ejemplo, y a la vista de la polémica creada sobre esta
cuestión, el Juzgado Decano hizo publico en noviembre de 2001,
un comunicado informando que en la Junta Sectorial de Jueces de
Primera Instancia e Instrucción de Oviedo, celebrada el 22 de noviembre de 2001, se había acordado, ante la consulta formulada
por el Ilustre Colegio de Procuradores, que los plazos para contestar a los recursos se computarán desde la admisión a trámite del
mismo por el juzgado.
En mi opinión, el texto del artículo 278 es claro: los plazos deberían computarse desde que se da el traslado de copias a la parte contraria, sin esperar, a la notificación de la providencia de admisión, es decir, como dice la propia ley, sin intervención del tribunal.
Sea cual sea la decisión que finalmente se adopte, es preocupante
la disparidad de criterios que todavía hoy, transcurrido más de dos
años desde la entrada en vigor de la Ley, nos encontramos respecto de una cuestión fundamental en la práctica procesal como es
el cómputo de los plazos, máxime cuando el no respetar dichos
plazos tiene consecuencias tan graves como la inadmisión de un
escrito por extemporaneidad. Confío en que no tarde en imponerse una misma solución en todos los juzgados de nuestro país.
MÓN JURÍDIC
MAIG 2003
7