Tast del llibre - Viena Edicions

1. LA REVOLUCIÓ
Els Carmelites de la Diagonal…
No sé quina hora devia ser, però el diumenge 19 de juliol de 1936 ja
clarejava quan em va despertar una remor d’espetecs que semblava
que estiguéssim en plena revetlla de Sant Joan.
—Què és aquest soroll? —va preguntar la mare des del seu llit.
—Deu ser un castell de focs artificials per a la inauguració de
l’olimpíada! —vaig respondre, innocent i de bona fe com sempre.
Per veure si es podien veure els coets, vaig aixecar-me del llit i
vaig treure el cap per la finestra del dormitori. La meva habitació
donava a un celobert, però com que a la finca del costat hi havia sols
un magatzem, sense pisos, des de la finestra es podia veure el carrer
i un bon tros de cel cap a la part on era Montjuïc.
El que vaig veure no van ser coets, sinó un home amb una gorra
de la Guàrdia d’Assalt i el tors cobert tan sols per una samarreta
sense mànigues i unes cartutxeres, que portava un fusell i apuntava
cap al carrer de Còrsega des de la cantonada del carrer del Diluvi.
Va disparar i el tret em produí un sobresalt. Un paisà armat amb un
mocador vermell i negre al coll se li va acostar per dir-li alguna cosa
i tots dos van creuar el Torrent de l’Olla assenyalant cap al carrer
de Còrsega. Pel carrer del Diluvi venia més gent armada. Parat a la
finestra, de moment no em sabia avenir del que estava veient. A
la fi, em vingueren a la memòria totes les notícies alarmants de la
setmana i vaig començar a cridar contestant a la mare:
—Són trets, són trets! Hi ha una revolta!
El pare ja havia posat la ràdio i estava escoltant els missatges de
les autoritats. La revolta militar iniciada al Marroc havia passat a la
De la utopia al camp de concentració
27
Península i havia arribat a Barcelona. La Generalitat, amb les forces
a les seves ordres, i amb l’ajuda multitudinària de la població civil
armada a corre-cuita, lluitava pels carrers de Barcelona contra els
militars insurrectes.
Havia començat la Guerra Civil. Era un camí sense retorn i ja
res no tornaria a ser mai més igual per a cap de nosaltres.
Ja avançat el matí, la impaciència de la meva germana i la meva
ens va empènyer a fer alguna cosa per indagar què estava passant.
El nostre pis era a la part del darrere de la casa i no tenia balcó al
carrer, de manera que estàvem incomunicats i no podíem veure què
passava a fora. Carregats de consells de prudència de la mare, baixàrem al portal per veure si des d’allí podíem esbrinar alguna cosa. El
Torrent de l’Olla estava desert. El carrer semblava tranquil en
aquell moment. Com que era diumenge, les portes dels comerços
estaven tancades, però s’endevinava la presència de curiosos amagats darrere les persianes dels balcons buits.
Traient una mica el cap vam veure que la botiga del cigronaire
que hi havia a la planta baixa de la finca estava mig oberta. D’un
salt vam passar a la botiga, on el senyor Papitu, ple de neguit, ens
acollí tot seguit.
—Passeu, passeu, criatures —ens digué.
Ell i la seva esposa ens feren entrar. Tenien la persiana mig
abaixada i ens vam haver d’ajupir una mica per ficar-nos dins
de la botiga.
—Què passa, senyor Papitu? —li vam preguntar.
—Sembla que els militars s’han aixecat contra el Govern de la
República —respongué.
Ens va explicar que uns homes armats havien trucat a la porta de
la botiga de bon matí. Estaven suats i anguniosos; li havien demanat aigua per beure i li havien explicat que estaven tractant de fer
sortir i apressar un grup de militars que s’havia refugiat al convent i l’església dels Carmelites Descalços del carrer de Llúria, on
s’havien fet forts. Pel que es veu, es tractava d’un destacament de
soldats de cavalleria que intentava arribar al Cinc d’Oros —a la
cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal— per unir-se als rebels
que venien del quarter de Pedralbes, però la Guàrdia d’Assalt, amb
l’ajuda decisiva de paisans armats, els havien aturat. Els militars
28
Ramon Arau
s’havien hagut de refugiar al convent i en un edifici contigu on hi
havia hagut una gran impremta, que al barri es coneixia com a can
Ramírez.
En aquell temps, al costat de l’església dels Carmelites, que hi
ha ara al xamfrà de Llúria amb Diagonal, hi havia l’enorme edifici
del convent, que ocupava tota la vorera del carrer de Llúria fins a
arribar al carrer de Còrsega, on enllaçava amb l’edifici de can Ramírez, que arribava fins al carrer de Pau Claris.
Des de les seves posicions al convent i a can Ramírez, els militars insurrectes dominaven la zona. Les forces lleials, guàrdies d’assalt i paisans armats, els mantenien assetjats i de tant en tant intentaven acostar-s’hi pels carrerons de Gràcia que donaven al carrer de
Còrsega, però els era molt difícil perquè els militars tenien aquests
carrers enfilats, sobretot el Torrent de l’Olla, i no podien aproparse gaire.
A mig matí, van fer un esforç i es van concentrar als carrers de
Bonavista i de Perill per intentar un assalt, avançant pel Torrent
de l’Olla i el carrer de Sant Agustí alhora, però va ser un fracàs i
s’hagueren de retirar, tot deixant un ferit caigut al Torrent de l’Olla, que s’estava quiet, estirat a terra entre les vies del tramvia, en
un lloc plenament batut pels militars, i que no deixava de gemegar.
Mentrestant, hi havia més veïns que s’havien ficat a la tenda
del senyor Papitu, i es veia més gent que, des dels balcons i els portals, observava el que passava. L’esforç dels seus companys per rescatar el ferit commovia tota aquella gent, sobretot quan un petit
grup d’homes armats entraren a la botiga per demanar aigua fresca
i ens explicaren que el germà del ferit estava desesperat. Els facciosos feien servir el ferit com a esquer per disparar sobre qualsevol
que s’hi acostés per donar-li auxili. Ara ells volien intentar una
vegada més el rescat, donant una volta pel carrer del Progrés i el
carrer de la Llibertat, per desembocar al Torrent de l’Olla, aproximadament a l’altura d’on hi havia el ferit. No cal dir que tot plegat
aixecava la indignació del veïnat, que no s’estava d’insultar els
militars.
Suposo que a la fi degueren rescatar el ferit, però no vaig poder
seguir aquesta història fins al final perquè la mare ens cridà per
pujar a dinar. Mentre dinàvem, vèiem a través de la galeria de casa
De la utopia al camp de concentració
29
com des dels terrats d’unes cases del carrer de Puigmartí uns homes
disparaven en direcció a la Diagonal, cap on hi devia haver el
convent dels Carmelites. Semblaven policies. La meva germana ho
confirmà, portaven la gorra corresponent.
La ràdio seguia donant notícies optimistes sobre el fracàs de la
rebel·lió tant a Barcelona com a altres ciutats espanyoles. A fi de
desorganitzar i desmoralitzar les forces rebels, el Govern havia
anunciat el llicenciament de tots els soldats, i els deia que estaven
alliberats de l’obligació d’obeir els oficials. Els incitava a desertar
per tornar a casa immediatament.
Animats per aquestes notícies, durant la tarda la gent començà
a sortir més al carrer per comentar els esdeveniments amb els altres
veïns. A partir del carrer del Diluvi estàvem prou allunyats del carrer de Còrsega per creure’ns en lloc segur. Això no era ben bé veritat, perquè des de les posicions dels militars insurrectes el Torrent
de l’Olla estava batut gairebé fins a la Travessera, com es podia
comprovar al llindar del portal de casa nostra, que va conservar fins
fa poc el senyal d’un parell d’impactes de bala.
Va córrer la veu que els militars es rendien. De fet, vam veure
pujar pel Torrent de l’Olla un grup de soldats desarmats que alçaven els braços en senyal d’alegria. La gent corregué carrer avall per
anar a rebre’ls, i jo vaig començar a seguir-los. De cop un espetec de
trets ofegà l’alegria i dispersà la gent, que es refugià esporuguida
una altra vegada als portals de les cases.
—Són uns criminals! —cridà algú—. Han deixat sortir els soldats i després han disparat sobre els que sortien.
Un parell de soldats van arribar fins a la botiga del cigronaire.
Ens van explicar que havien sortit del quarter enganyats. Els oficials els deien que estaven a punt de proclamar l’estat de guerra en
defensa de la República. Després, quan van veure que els guàrdies
d’assalt els atacaven, es van adonar de l’engany.
A última hora de la tarda la ràdio va confirmar que s’havien
recuperat tots els edificis de la plaça de Catalunya ocupats pels militars, i va anunciar la rendició del general Goded, que havia vingut
de Mallorca per posar-se al capdavant de la rebel·lió. Més tard vam
poder sentir per ràdio el missatge del general adreçat als seus seguidors confirmant la rendició, per evitar més vessament de sang.
Fragment del llibre De la utopia al camp de concentració, de Ramon Arau,
en edició a cura de Salvador Domènech. Viena Edicions, 2014.