informació de països

ALe eS
M
pedagògiques
Informació països
m o n i t o r / a
República Dominicana:1
República Dominicana
La República se encuentra situada en la
zona tropical, entre los 18 a los 20º de latitud norte. Esta pequeña nación enclavada
entre el mar caribe al sur y el Océano Atlántico al norte.
La superficie total sobre la que se extiende
es de 48.730 kilómetros cuadrados de los
72.527 km2. Que comparte con Haití. La
distancias entre unas tierras y otras provoca
que se trate de una comunidad muy cercana. La República Dominicana concretamente se encuentra a una distancia de 75 kilómetros de Cuba, a unos 150 kilómetros de
Jamaica y a 90 de la isla de Puerto Rico de
la que está separada por el canal de la
Mona. En lo que respecta a las costas de
los países más próximo del continente, hay
que mencionar que 800 kilómetros separan
a la ” Hispaniola “de Venezuela y poco más
de 1000 de Panamá.
La República Dominicana es la segunda de
las Grandes Antillas después de la isla de
Cuba y sus dimensiones máximas son de
390km, desde Lajas a Punta de Aguas (oeste-este) y desde 265 km, desde Cabo
Isabela a Cabo Beata (norte-sur). Casi 1500
km, de costas configuran el perímetro de la
República Dominicana, al que se suman
algunas islas y cayos.
La frontera que separa la República Dominicana de Haití es simplemente política al
carecer de accidentes geográficos.
ON ESTÀ SITUAT?
POLITICA
DESARROLLO DE LA ECONOMÍA
La República Dominicana es un estado
unitario con régimen presidentalista. Según la promulgada en noviembre de
1966, el poder ejecutivo lo ejerce durante el periodo de cuatro años un presidente actualmente Leoner Fernández, el congreso es el titular el poder legislativo y
está integrado por el Senado y la cámara
de Diputado. El gobierno dominicano
está dividido en tres poderes: ejecutivo,
legislativo y judicial.
La economía dominicana se ha visto profundamente afectada por el dominio tradicional que han ejercido sobre ella lo capitales
estadounidenses y canadienses. La política
de sumisión a los intereses extranjeros,
mantenida por la dictadura de Trujillo, acabó por estancar la economía dominicana y
la incapacitó para superar el profundo nivel
de subdesarrollo que todavía vive.
FUENTES DE RIQUEZA
La agricultura es la principal fuente de
riqueza de la República Dominicana. En
1974 la superficie cultivada cubría el
20,4% del total la destinada a pastos permanentes, el 29,7% y la forestal el 22,6%.
El principal producto agrícola es la caña
de azúcar acompañado de otros productos básicos que junto a la caña de azúcar,
se destinan a la exportación como son el
Café, el cacao y el tabaco.
Para el consumo interno se producen
frijoles, arroz, maíz, plátanos, yuca, patatas, Etc.
La ganadería es una actividad importante,
las cabañas más numerosas son la vacuna
y la porcina.
La explotación forestal proporciona madera de pino, cedro, roble y capá.
La minería explota productores de bauxita
(es uno de los mayores productores de
América Latina), níquel, hierro, cobre, oro,
sal, yeso, mármol manganeso, molibdeno,
y fosfatos. La industria, aún en fase de
desarrollo, se dedica al tratamiento de
productos agrícolas y materias primas.
La agricultura ocupa en la actualidad al
34,9% de la población activa. Los campos
de caña han sido el principal recurso económico del país, pero en los últimos años el
gobierno ha potenciado un programa
agropecuario destinado a promover el cultivo de otros productos con el fin de diversificar las exportaciones y eliminar el riesgo
que supone el monocultivo del azúcar.
El turismo es la base de la nueva estructura
económica que el gobierno dominicano
quiere potenciar. En los últimos años, los
ingresos de este sector han superado a los
producidos por la caña de azúcar, el café,
el cacao, el tabaco, los plátanos y los
cacahuetes. Sin embargo, la falta de atractivos monumentales ha desarrollado el turismo sólo en algunos punto de playa como
Santo Domingo, Punta Cana y la Romana.
El escaso desarrollo de la economía sitúa a
la República dominicana entre los países
con mayor nivel paro (35%), lo que genera
un gran flujo migratorio hacia EE.UU. En
busca del sueño americano. O a otros países europeos en busca de mejor suerte.
FUNDACIÓ PERE TARRÉS
Para una población que mayoritariamente
vive en la pobreza, el visado es la puerta
de entrada a un supuesto paraíso terrenal.
Como ocurre en muchos países latinoamericanos, la República Dominicana presenta
Numància, 149-151
08029 Barcelona
Tel. 934 100 100
Fax 934 196 268
[email protected]
Moviment de Centres
d’Esplais Cristians
„
ALe eS
M
pedagògiques
Informació països
m o n i t o r / a
República Dominicana:2
profundos contraste sociales y la riqueza y
la pobreza conviven codo con codo: el
13% de la población acapara el 50% de la
riqueza del país.
DATOS ESTADISTICOS
Superficie
48.442 km2
Población
7.803.000 hab
Densidad
161,1 hab/ km2
Tropical
Clima
Se calcula que un millón de dominicanos
vive y trabaja en el exterior: los hombres se
encaminan a EE.UU. y las mujeres a España,
donde terminan de domésticas, en el peor
de los casos, atrapadas en las redes de
prostitución.
Tasa de natalidad
25,7%
Tasa de mortalidad
6,4 %
mestizos (70%)
Grupos étnicos
Blancos (15%)
Negros (15%)
Castellano
Lengua hablada
católica (92%)
Religión
Resulta paradójico que mientras los dominicanos buscan su sueño en EE.UU. Los
haitianos buscan el suyo en la República
Dominicana. Los haitianos cruzan de manera
ilegal la frontera dominicana para emplearse
en los campos de caña donde trabajan en
condiciones durísimas de sol a sol.
Protestantes (3%)
Otras (5%)
Producto nacional bruto
8.043 millones de dólares
Renta per cápita
1.080 dólares
SISTEMA DE CREENCIAS:
Religión, Ritos, Costumbres
En la república Dominicana la religión oficial es la católica, pero la mezcla desde la
llegada de los españoles a la isla pasando
por la llegada de esclavos africanos han
convertido a la isla en una mezcla de diferente religiones y creencias. Dentro de
nuestras costumbres podemos encontrar
raíces españolas, africanas e indígenas.
La idiosincrasia del pueblo dominicano es
fruto de la mezcla de ésta tres culturas
que han aportado sus principales rasgos y
elementos del folclore. La indígena o taína,
la española y la africana, han modelado la
manera de ser y pensar de los dominicanos.
La cultura indígena ha aportado formas de
conducta propias del Caribe, como la indolencia ante el paso del tiempo, sistema de
cultivo como el Conuco o la huerta taína,
platos, comidas, utensilios de la casa,
como bebidas y un vocabulario propio de
esta cultura.
La cultura española aportó el cultivo de la
caña de azúcar y el café, la división administrativa del territorio en municipios el
modelo urbano y artístico de las ciudades, los cabildos, el sistema jurídico, la
religión católica, el idioma, la poesía popular, los refranes, los cuentos y otras
formas de expresiones culturales, la música, el baile de corte y diversas artesanías
desconocidas en la isla.
Los negros africanos aportaron elementos
como la magia, la sensualidad en la vida
cotidiana, el lenguaje corporal, mímico y
anomatopéyico, el uso de especias en la
alimentación el trabajo colectivo en el
campo.
Diversos aspectos de la magia contaminante relacionada con los ritos de nacimientos, enfermedad, pubertad, matrimonio y muerto, el empleo de colores para
pintar las fachadas de las viviendas, el
mobiliario, la vestimentas, la música con
instrumentos de percusión y el baile.
Además de ésta tres culturas, que configuran la idiosincrasia del pueblo dominicano, también han hecho aportaciones
los diferentes pueblos que arribaron a las
costas dominicanos desde franceses,
holandeses, ingleses, portugueses, negros
metodista de EE.UU. turcos, chinos, japoneses, italianos y hungaros.
FESTIVIDADES Y CELEBRACIONES
La mayor parte de las fiestas y festividades
de la República Dominicana están relacionadas con los santos patronos de las ciudades y pueblos y tienen un marcado carácter religioso.
Las principales fiestas del país son el Carnaval que se celebra junto al día de la independencia nacional, fiesta impuesta por
los españoles, el Fest6ival del Merengue,
en muchos pueblos se celebra el Gagá que
es parte de los ritos y creencias del pueblo
haitiano.
ARTE
Manifestaciones artísticas más populares.
La música popular dominicana de origen
taíno fue sustituida por las aportaciones
hispánicas: fandango, fandanguillo, romances y villancicos y por la música popular de
los esclavos negros.
Las manifestaciones populares de la música
son: el merengue, la mangulina, el son
cubano, la bachata, esto con sus instrumentos como la tambora, la güira, el violín, el
pandero , el acordeón.
El teatro, la pintura, la poesía como una
forma de expresión y manifestación de
alegría, tristeza e incorformidad a muchas
de los problemas y males que aquejan al
país.
FUNDACIÓ PERE TARRÉS
Moviment de Centres
d’Esplais Cristians
„
Numància, 149-151
08029 Barcelona
Tel. 934 100 100
Fax 934 196 268
[email protected]
ALe eS
M
pedagògiques
Informació països
m o n i t o r / a
República Dominicana:3
LA FAMILIA
Como entender y explicar el comportamiento de la familia de un pías donde la
mayoría de sus habitantes son pobre y
tienen que emigrar en busca de mejor vida.
Donde cada día es bombardeado con la
teoría de que para estar bien a que salir de
él. Donde la solución de los problemas es ”
buscar visa para un sueño”.
Las carencias en el orden material y espiritual repercutan en la familia; generando
una familia de la pobreza y al interior de
ella, individuos con roles diferenciados,
violentos, autoritarios, machista y sexistas,
egoísta, atrapados y atrapadas en la búsqueda de soluciones individuales.
Donde podemos encontrar varios tipos de
familias, La familia tradicional, padre, madre
e hijos. Hasta familia compuesta por la madres como jefe de familia e hijos, madre
solteras adolescente, padres e hijos, abuelos y nietos, familia numerosas reconstruida,
familia con ausencia de los padres por largo períodos, Analfabetismo y/o baja escolaridad de los padres. Y enorme presencia
del autoritarismo y la violencia.
Si esta situación tiene validez en el ámbito
nacional se hace más patético en el ámbito
de los pueblos y bateyes.
Las mujeres juegan un papel importantísimo
ya que son la que llevan la mayor responsabilidad de la casa, son las encargadas de
hacer todo, de educar a los hijos, velar por
ello, sin ninguna libertad para recrearse,
salir, trabajar, solo cuando el marido o jefe
de la familia si lo hay se lo ordena.
La mujer es maltratada en todo los sentidos
de las palabras ya que es un pueblo ma-
chista, donde el hombre tiene toda libertad de expresión, de recrearse y la mujer
sólo la que este le permite, donde primero
está el marido, los hijos y luego ella. Esto es
igual a la hora de sentarse en la mesa a comer, la hora de ir al médico, de vestir etc.
EL TRABAJO
En un país donde el analfabetismo, la baja
escolaridad, se calcula que un millón y medio de dominicanos trabaja en exterior. Donde las ofertas de empleos cada vez es menor que las demandas, en la Rep. Dom. No
hay políticas de empleo para jóvenes que
tienen que dejar los estudios porque no lo
queda otro remedio que trabajar, pero mucho menos hay una oferta de empleo para
mujeres y estudiantes, podemos encontrar
un médico haciendo de chofer de transporte público y a un maestro ganando un sueldo que no le alcanza para cubrir ni la mitad
de sus necesidades básicas.
Las mujeres se van a trabajar en zonas francas y como domesticas Y los hombres de
paleta en las ciudad y por desgracias los
niños vendiendo dulces, limpiando zapatos y las niñas se quedan en las casas cuidando de los más pequeños y encargándose de los quehaceres doméstico.
LA SALUD
LA EDUCACION
La insalubridad del país es otro de sus
grandes problemas, los hospitales están
en muy mal estado y el material médico
como las medicinas sólo pueden ser alcanzada por lo que tienen “más suerte”.
El estado proporciona educación primaria
a todos los niños entre 6 a 12 años con
excepción de aquellos que viven en zonas
donde no hay escuelas, la escolarización es
obligatoria y gratuita en las escuelas públicas, pese a ello solo un 70% por cierto de
los niños están escolarizados.
La gente prefiere automedicarse ante de
ir a un hospital, hay una alta taza de mortalidad en los niños por diarreas, vómitos y
enfermedades que otros países ya han
desaparecidos por completo.
Pero poco a poco las cosas van mejorando y se está logrando una organización
sanitaria, con centros rurales donde todos
los días va un médico general, con campaña de vacunación contra los principales virus, como la tuberculosis, tosferina,
polio, y enfermedades como el tétano
que era una de las causas principales de
muerte en la mujer.
La educación secundaria se imparte en los
liceos, escuelas rurales y escuela de comercios, artes y oficios, El liceo costa de 4
cursos de los cuales los tres primero son de
enseñanzas general y el último, de especialización con miras a continuar los estudios en la educación superior.
La enseñanza superior se imparte en la
Universidad de Santo Domingo de Aquino
Que es la universidad pública.
Actualmente se imparte educación primaria y secundaria aun millón y medio de
alumnos, no obstante, los altos índices de
población juvenil hacen que el Estado no
pueda atender, debido a las altas inversiones que para ello se necesitan, a muchos
jóvenes y niños del medio rural. Así, puede
hablarse de más de un millón de analfabetos estructurales (personas que no saben
leer ni escribir), y de otros números semejantes de analfabeto funcionales (personas
que saben leer y escribir pero no saben
manejar conceptos).
Sin embargo, los esfuerzos de los gobiernos son grandes y la situación a mejorado
sustancialmente en los últimos años: una
cuarta parte de los jóvenes dominicanos
acuden con regularidad a la universidad o
los centros de formación técnica. Esta cifra
es elevada si se comparan con los índices
del año 1965, cuando sólo el 2% de los
jóvenes accedían a estudios superiores.
FUNDACIÓ PERE TARRÉS
Moviment de Centres
d’Esplais Cristians
„
Numància, 149-151
08029 Barcelona
Tel. 934 100 100
Fax 934 196 268
[email protected]
ALe eS
M
pedagògiques
Informació països
m o n i t o r / a
Índia:1
Índia
Limita a l’oest i al nord-oest amb el Pakistan,
al nord amb la Xina i el Nepal, al nord-est
amb Bhutan i a l’est amb Bangladesh i
Birmània. La capital és Nova Delhi.
L’agricultura, base de l’economia, ocupa
amb la resta del sector primari, els dos
terços de la població activa i contribueix
en prop d’un 30% al producte interior brut
. Els conreus ocupen més de la meitat de la
superfície total, les pastures no arriben al
4% i el bosc, més d’una cinquena part, la
resta és improductiva. El percentatge de la
terra regada s’acosta al 43% dels conreus;
més de 2/3 de la terra de conreu són
dedicats als cereals, dels quals el de l’arròs
és el més estès, conreat principalment al
baix Ganges, al litoral i a Assam. També
gaudeix de recursos miners : carbó,
produït en una àrea que s’estén des de
Rañiganj (Bengala occidental) a jharia i
Sokero (Bihar), i el Madhya pradesh, amb
les terceres reserves d’hulla del món.
Les comunicacions són insuficients, malgrat
l’existència de la quarta xarxa del món de
vies fèrries, 1.675.000 Km de carreteres i
19810 Km de vies navegables, centrades
en els rius Ganges i afluents, Brahamaputra,
Godavari i Krishna.
El ràpid creixement de la població durant
el segle XX planteja greus problemes de tot
tipus. El fort creixement és causat per l’alta
taxa de natalitat, que això no obstant,
disminueix progressivament, com també ho
fa la mortalitat. Un altre aspecte important
és la brevetat de la vida. Tanmateix, el
progrés assolit és considerable, gràcies a
l’adopció de mesures profilàctiques contra
les epidèmies i a la intensificació de les
activitats d’assistència. Els darrers anys,
amb el gran augment de la població és
rural. Els darrers anys amb el gran augment
de la població, ha estat incrementada la
ON ESTÀ SITUAT?
urbanització. Les ciutats més importants
són Nova Delhi, Calcuta, Delhi, Bombai,
Madras, Benarés, etc. les concentracions
de gent més fortes són a Bengala, la vall
del Ganges i kerala. La distribució ètnica
planteja problemes difícils de resoldre,
car les diverses races que han poblat
l’índia durant la història no s’han fos
entre elles, sinó que han portat a terme
una sedimentació lenta, que deixa
relativament inalterables certes
característiques racials i lingüístiques les
quals impedeixen la uniformitat cultural
i espiritual. L’idioma oficial és el hindi,
parlat aproximadament per un 30% de
la població, l’anglès hi é molt difós.
El 26 de gener de 1950 l’Índia
esdevingué una república federal. La
política exterior tendí a aglutinar, en
front del bloc soviètic i del bloc occidental, un tercer bloc, format pels
països africans i asiàtics en camí de
desenvolupament. Els conflictes
fronteres amb la Xina i amb Pakistan i les
insuficiències de l’economia van fer que
s’abandonés el neutralisme actiu i les
pretensions de guiatge del Tercer món.
Quan a la política interna, la reordenació
territorial i el desenvolupament de les
forces productives foren els objectius
principals.
L’índia prengué partit, el 1971, pel
Pakistan oriental, que lluitava per la seva
independència. El 1975 el país s’annexà
l’estat associat de Sikkim i la primera
ministre Indira Gandhi fou declarada
culpable de frau en les eleccions del
1971, però no dimití sinó que declarà
l’estat d’emergència, la qual cosa li
permeté de detenir centenars de
polítics de l’oposició i d’establir una censura estricta arreu del país. El 1977 el janatta
Party guanyà unes eleccions i el seu líder
esdevingué primer ministre. El mateix any
hom signà un acord amb Bangladesh sobre
la divisió de les aigües del Ganges.
Altrament Indira Gandhi es convertí líder
d’un nou partit polític , el qual s’imposà en
les eleccions del 1980. Novament primera
ministre, Indira Gandhi s’encarà amb greus
dificultats econòmiques i socials. Gandhi
resultà morta en l’atemptat comès al 1984
per tres membres sikhs a tenir un estat
comès el 1984, per la demanda dels sikhs
de la seva guàrdia personal i fou succeïda
com a primer ministre pel seu fill rajiv
Gandhi. Convocades eleccions legislatives
anticipades, obtingué una gran majoria el
partit del Congrés i restà confirmat en el
càrrec de primer ministre R. Gandhi, el qual
l’any 1986 patí un atemptat frustrat.
FUNDACIÓ PERE TARRÉS
Moviment de Centres
d’Esplais Cristians
„
Numància, 149-151
08029 Barcelona
Tel. 934 100 100
Fax 934 196 268
[email protected]
ALe eS
M
pedagògiques
Informació països
m o n i t o r / a
Marroc:1
Marroc
L’ambient:
El país està obert a les influències
oceàniques per una extensa costa de 800
km. Al Marroc Oriental, molt muntanyós
(serralades de l’Atles i el Rif) viuen els
berebers nòmades. A les planes que
s’extenen al peu de les muntanyes, es cultiven cítrics, llegums i cereals. A la part occidental, a la zona escarpada de les
muntanyes de l’Atles, el Gran Atles i l’AntiAtles, és una zona ramadera, i rica en
fosfats, zenc i plom.
L’erosió del sòl és el resultat de diversos
factors, incloent-hi l’expansió de les
granges a les àrees marginals, la
sobreexplotació dels camps de pastoreig
per l’excés d’animals i la destrucció de la
vegetació per l’obtenció de llenya. S’han
emprès alguns esforços per tal de revertir
aquest procés, fonamentalment a través de
la reforestació.
ON ESTÀ SITUAT?
La societat:
• Poble: La major part de la població és
d’origen àrab (70%) i hi ha un 30% de
població bereber
• Religió: La gran majoria de marroquins
són musulmans. Hi ha minories cristianes
i jueves. Aquestes últimes, havien estat
bastant nombroses, però a partir de
1975 van disminuir considerablement
com a conseqüència de l’emigració.
• Idiomes: L’àrab és l’idioma oficial i és la
llengua de la majoria. També es parla
francès i el bereber.
• Partits polítics: Partit de la
Independència (Istiqlal), fundat el
1943; la Unió Constitucional (UC), creada el 1983; Unió Socialista de Forces
Populars (USFP, progressista); Unió Nacional de Independents (RNI), moderada; Movimento Popular, bereber; Unió
Nacional de Forces Populars (UNFP);
Partit del Progrés i el Socialisme, comunista.
• Organitzacions socials: Unió General
dels Treballadors Marroquins (UGTM),
fundada el 1960 i orientada per el
Istiqlal. Unió Marroquí del Treball, moderada, fundada el 1955. Confederació
Democràtica del Treball, fundada el
1979 y orientada per la USFP d’ A.
Buabid.
El Estado:
• Nom oficial: Al Mamlaka al-Maghrebiya.
• Divisió administrativa: 30 provincies i dos
municipis, Casablanca i Rabat.
• Capital: Rabat, 1.220.000 hab. (1993).
• Altres ciutats: Casablanca (Dar-el-Beida),
2.040.000 hab.; Marrakech, 1.517.000
hab.; Fez, 565.000 hab. (1990).
• Govern: Hassan II, rei des de 1961.
Abdellatif Filali, primer ministre des de
1994. La reforma electoral de setembre
de 1992 va atorgar més facultats al
Parlament. A les eleccions de juny de
1993, els partits de l’oposició van
obtenir, per primera vegada, la majoria en
el Parlamento. Els sectors islàmics radicals
van ser exclosos de la votació.
• Festa nacional: 3 de març,
Independència de França (1956).
• Forces armades: 195.000 efectius (1995).
FUNDACIÓ PERE TARRÉS
Moviment de Centres
d’Esplais Cristians
„
Numància, 149-151
08029 Barcelona
Tel. 934 100 100
Fax 934 196 268
[email protected]
ALe eS
M
pedagògiques
Informació països
m o n i t o r / a
Senegal:1
Senegal
LA BAIXA CASAMANCE,
EL SUD HUMIT DEL SENEGAL.
Senegal, com tots els països que es
troben a la franja sud del desert del
Sàhara, s’està ressentint de la sequera i va
perdent progressivament la vegetació. Al
sud prop de la frontera amb Guinea
Bissau, hi ha un dels grans rius que
creuen aquest país d’est a oest per desembocar a l’oceà Atlàntic, el Casamance,
que dóna nom a la regió més humida i
plujosa de tot el Senegal.
La baixa Casamance és habitada per als
diolàs, una ètnia que es va establir en
aquesta zona fa segles. El seu origen
sembla que es troba en les tribus de
caçadors de la veïna Guinea Bissau; una
altra llegenda diu que els van fer venir
des del Sudan per via marítima, tot
creuant el continent africà.
Les llegendes formen una part molt
important de la cultura de les diferents
ètnies que ocupen aquest país, ja que
tradicionalment han desconegut
l’escriptura i és oralment com s’ha anat
transmetent la memòria històrica.
La llegenda del Senegal fou que quan els
primers navegants europeus van desembarcar en la desembocadura del riu van preguntar per senyes als nadius que van trobar
el nom d’aquest riu, i aquests, en seguir
amb la mirada la direcció que assenyalava
el dit dels estrangers, van veure la seva
barca a la vora del riu i van contestar: “ sunu
gal”, la nostra piragua.
La importància que té per aquestes gents la
tradició oral i l’acumulament personal
d’informació, és la causa que es tingui tan
de respecte i consideració als ancians, que
evidentment són els han pogut acumular
més coneixements, i als griots (una de les
diferents maneres de bruixots que es po-
ON ESTÀ SITUAT?
den trobar), una espècie de biblioteques
cerebrals capaços de recordar infinitat de
dates i fets concrets de la seva història.
Per poder comprendre una mica als diolàs i
els seus costums no podem deixar de banda
la seva religió, l’animisme, que ha sabut resistir les escomeses dels missioners catòlics i
protestants i les invasions mandigues que
intentaven implantar a la força l’islam.
L’origen de l’animisme és probablement tan
antic com el de l’espècie humana i sorgeix
de la necessitat de donar una explicació a
fets i fenòmens naturals que en temps
ancestrals es mostraven impermeables a la
comprensió dels primers homes. Per què
creix un arbre? On anem a parar després
de morts i on érem abans de néixer?
La solució es va trobar adjudicant una ànima
i una voluntat pròpia a tots els objectes i els
éssers vius i un gran poder i un alt nivell de
coneixement a les ànimes dels difunts.
Inevitablement va sorgir la necessitat de
predir i controlar els fenòmens naturals,
desfermats per voluntats superiors, cosa
que dóna pas al fetitxisme. Com poder
conèixer a un grigrisen, un fabricant
d’amulets, anomenats gris- gris.
Els principals ingressos dels diolàs provenen
de la pesca i del conreu d’arròs. La pesca,
que es practica tant en el mar com en el riu,
es continua realitzant a bord de grans
piragües de fusta pintades de colors
llampants i propulsades per petits motors.
Els animals que hi ha al voltant del riu són:
pelicans, marinets foscos, blauets, àguiles
pescadores i altres aus. Els cocodrils
abundants fa temps en la regió, ara ja han
desaparegut. Més fauna és les mones,
duiquers (petits antílops), mangostes,
lleopards, búfals africans, serps verinoses
(cobres i mambes)...
ECONOMIA
Cultius d’arròs i de cacauets, com
l’explotació de fusta.
El peix s’ha introduït a la seva alimentació. La
carn només es consumeix en moments
importants de la vida del poblat.
Hi ha molt poc comerç, perquè per raons
de sang els diolàs no poden tenir comerços
ja que ho havien de compartir tot amb els
seus. Es fan trueques amb l’altra gent,
perquè l’arròs no dóna masses excedents.
El cicle de la vida segueix el cicle de l’arròs.
LA MONEDA
Franc CFA (comunitat francòfona africana)
però accepten sense cap problema els
francs francesos.
L’IDIOMA
Cada ètnia té un idioma propi. L’idioma més
entès i que es parla a Dakar és el wolof. El
francès té la categoria de llengua oficial i el
parlen tots els joves i força gent gran.
La tradició oral és molt i molt important: no
tenen cap tipus d’escriptura. Els seus
puntals culturals són la paraula i la música. I
entre elles, la parula destaca com a
transmissora de tots els valors. Nit rera nit, a
cada cabana, a cada poblat, hi ha tertúlies
on la parla és l’eix central, diàlegs on les
dones tenen un paper molt important, soles
o amb la comunitat.
La dona està molt valorada per la fertilitat, el
respecte, la maternitat i l’arrelament a la
terra. Dins de la família hi ha diferents rols i
hi ha diferències entre els gèneres, però és
acceptat per la tradició. En les llars, sempre
hi ha la porta oberta i es comparteix tot, si
hi ha alguna mena de perill tenen els
amulets que els defensaran.
Hi ha el costum de posar un sobrenom, és
sempre en positiu i expressa com ets o
alguna cosa que hagi fet la persona.
FUNDACIÓ PERE TARRÉS
Moviment de Centres
d’Esplais Cristians
„
Numància, 149-151
08029 Barcelona
Tel. 934 100 100
Fax 934 196 268
[email protected]
ALe eS
M
pedagògiques
Informació països
m o n i t o r / a
Xina:1
Xina
L’Ambient
El relleu divideix el país en tres grans
regions: la Xina asiàtica central (Mongolia
interior, Sin Kiang y el Tibet) de mesetes
altes, gelades durant l’hivern i cobertes
d’estepes i prats a l’estiu. La Xina del nord,
on s’extenen les grans esplanades de
Manchuria i Huang-Ho amb grans
plantacions de blat, civada, soja i cotó; així
com jaciments de carbó i ferro (Manchuria
és la principal regió metal·lúrgica del país).
La Xina meridional és una regió de turons,
travessada pels rius Yangtse Kiangy i SiKiang: amb clima monzónic, càlid i humit.
El país té grans recursos minerals: carbó,
petroli, ferro i metalls no feroços. L’ús del
carbó com a principal font d’energia
produeix pluja àcida, contaminació i grans
emissions de CO2 . Menys del 13% de la
superfície total està coberta per boscos.
ON ESTÀ SITUAT?
La societat
Conviuen 56 nacionalitats oficialment
reconegudes com a tals. La mes nombrosa
són els hans, aquests treballen
l’agricultura i tenen un calendari propi.
La religió es conjunta d’elements del
budisme, entrellaçats amb el taoisme, el
confusionisme (que és un codi moral, no
una religió) i altres ritus i creences
populars constitueixen el que es podria
anomenar la “religió” predominant. La
principal religió formal és el budisme. Hi
ha minories musulmanes i cristianes.
L’idioma és el xinès (oficial) que és una
modernització del mandarí del nord. A la
resta del territori existeixen variants, de
les quals la més extensa és el cantonès, al
sud. Les minories ètniques utilitzen les
seves pròpies llengües.
El partit comunista de Xina és el nucli
dirigent de tot el poble, així ho estableix
la constitució. Altres organitzacions
menors participen a la vida política, entre
elles el partit democràtic d’obrers i
camperols de la Xina, el comitè
revolucionari del Kuomintang i una lliga
per l’autogovern de Taiwan democràtica.
FUNDACIÓ PERE TARRÉS
Moviment de Centres
d’Esplais Cristians
„
Numància, 149-151
08029 Barcelona
Tel. 934 100 100
Fax 934 196 268
[email protected]