La Complexa Relocalització Industrial (Lavanguardia, Diners - Diumenge, 22 Abril 2012)

18 DINERS
DIUMENGE, 22 ABRIL 2012
LA VANGUARDIA
El ‘director d’orquestra’
GESTIÓ
Pel professor de l’Iese Jaume
Ribera, en el comerç amb la Xina
falta algú amb visió global per
fer-lo millorar. “Avui dia la competència no es produeix tant
entre empreses individuals que
comercien globalment com entre
les cadenes de distribució a què
pertanyen. I la que enllaça la
Xina amb Europa no n’és una
excepció. En aquest context,
les autoritats portuàries són
l’agent més adequat per exercir
el paper de ‘director d’orquestra’
de la cadena per tal de fer-la
més eficient”.
COMPETITIVITAT
La complexa
relocalització
industrial
Un dels principals problemes per
repatriar producció és la falta
d’un entorn empresarial adequat
Jordi Goula
E
ls últims temps han
tingut ressò mediàtic
una sèrie d’empreses
que han decidit relocalitzar la producció a
Espanya després d’abandonar
la Xina. No són moltes, i els motius diversos, però el fet evidencia que hi ha un camí de tornada. De totes maneres, si bé és
cert per a alguns sectors, queda molt lluny de ser una tendència que es pugui extrapolar. Lamentablement, el principal problema que té una empresa que decideixi tornar és si
troba el clúster adequat, és a
dir, l’entorn de proveïdors que
cal per fer possible la producció, després d’haver abandonat la indústria al nostre país.
Amb tot, sí que hi ha coses
que han canviat. Una d’aquestes és la idea mateixa de ser
competitiu. Pel professor de
producció, tecnologia i operacions de l’Iese i director de la càtedra Port de Barcelona al
Ceibs de Xangai, Jaume Ribera, “tot i que són importants,
els costos ja no són res que es
pugui mirar com a factor
únic”. I esmenta com a factors
complementaris la flexibilitat
–la possibilitat de canviar
d’idea sobre un producte–, el
volum d’existències –la minimització– o la facilitat per introduir nous productes, ja que
abans es canviava el catàleg
una vegada l’any i ara es canvia
diverses vegades i, per descomptat, la puntualitat dels terminis de servei.
En el cas concret de la Xina,
i en funció d’aquestes necessitats, d’entre els aspectes negatius esmenta que moltes empreses poden tenir poca flexibilitat, són molt lluny (1,5-2 mesos de trajecte) i demanen xifres molt altes en les comandes. Quant als costos, van pu-
jant a causa del tipus de canvi
del iuan, de la pujada interna de
salaris (20% en alguns sectors),
del marge que moltes empreses
han tancat i ja no és tan fàcil trobar l’adequada. Tots aquests canvis porten algunes empreses a
plantejar-se acostar la producció a Espanya. “Però no és tan
fàcil –diu Ribera–, perquè el producte no el fan elles soles sinó
tot el clúster. I a la Xina trobes
clústers més fàcilment que en altres països. L’iPad2, per exemple, té un cost de mà d’obra
d’uns 10 dòlars, i encara que es
doblés continuaria fent-se allà,
perquè encara seria barat, i a
més hi ha una gran disponibilitat de proveïdors”.
Per Ribera, les ganes de tornar de moltes empreses són
Un empresari no té
capacitat, per si sol,
de crear un clúster,
i un país no els
pot crear tots
reals, però si no hi ha un entorn
de proveïdors adequat és molt
difícil. A la Xina és fàcil. “A un
únic poble xinès s’hi fabriquen
el 50% dels raspalls de dents de
tot el món. A Espanya teníem un
teixit industrial fantàstic al
Vallès per al tèxtil, o a Elx per a
les sabates, però ara han desaparegut i costa molt de tornar-los
a crear”.
I conclou que Espanya ha de
decidir què vol fer. “Un empresari no té capacitat de crear el clúster que necessita, i el país no té
capacitat per fer-los tots”, diu.
Quant a les empreses, distingeix
“la que va anar a la Xina fa deu
anys i avui es planteja vendre
aquí i a la Xina. Però és probable
que el pes de la producció que hi
pot col·locar sigui determinant
per no tornar. En canvi, si algú
se’n va anar a la Xina per fabricar només per a Espanya, és probable que torni..., sobretot si no
té èxit al mercat intern xinès”.
GABRIELA RUBIO
Els punts negres de la relació comercial amb la Xina
Què passa des que es fabrica un producte a la
Xina i arriba a Espanya? No és un camí fàcil i
senzill. Hi intervenen molts agents i encara que
cadascú prova de fer-ho el millor que pot en
la seva funció, el sumatori final no és tant positiu com seria desitjable. Pel professor Jaume
Ribera, “es perd moltíssim valor a cada baula
de la cadena de distribució, ja que abunden els
Punts d’informació. Ribera comenta que “pot sorprendre que
no hi hagi una comunicació directa entre l’autoritat del port d’origen i la del port de destinació, ja
que les navilieres són les encarregades de comunicar al port d’arribada el tipus i quantitat de
mercaderia que transporten.
Alhora, el transitari en origen
s’encarrega de facilitar aquesta
mateixa informació al transitari
del lloc de destinació. I l’exportador fa el mateix amb l’importador. Amb això, la informació circula tres vegades, i augmenta els costos i la probabilitat
d’errors”. Troba a faltar un ‘director d’orquestra’ que hi posi ordre. “Les duanes, per exemple,
no tenen visió de negoci. Compleixen la seva funció, però sense tenir en compte el temps, per
errors i les ineficiències”. Des del seu punt de
vista, el problema que impedeix una millora de
la situació és que “no hi ha ningú que tingui una
visió completa de la cadena. El producte passa
per moltes mans i cada una compleix la seva
comesa, però sense poder optimitzar-la en funció
de la fase següent”. D’entre les ineficiències
principals n’esmenta tres.
això no donen un bon servei a
l’empresari, ja que els costos li
augmenten molt”.
Falta de transparència. Hi ha
una sèrie de vicis ocults molt
arrelats. Esmenta com a exemple el cas dels transitaris xinesos: “Un pot oferir la seva feina
a una empresa exportadora per
100 i un altre per 20. L’empresari es queda amb el de 20 i
s’endú la sorpresa que la diferència queda compensada per allò
que li cobren a la destinació.
Com que no està estandarditzat,
els empresaris no saben a quin
cost han de fer front. És una
manera de transferir costos que
té lloc a tots els països del món
que comercien amb la Xina”. Si
bé matisa que en el cas d’Europa, “el pecat és més gran als
ports del sud que als del nord”.
Volum. És evident que perquè
un port sigui eficient ha de tenir
un volum alt de tràfic. Explica
que, en el cas de Barcelona,
com que no hi ha un vaixell diari
amb Xangai i no té un volum
suficient de càrrega obliga la
nau a anar parant en ports del
camí per augmentar la càrrega,
amb la qual cosa es retarda el
lliurament a Barcelona. “Per
això, de vegades pot sortir més
barat portar la mercaderia a
Hamburg i portar-la després fins
aquí”. Explica que és el peix que
es mossega la cua. “Si no atraiem més mercaderies al port, no
hi ha prou volum i no hi ha vaixells directes i com que no hi ha
vaixells directes no ve més mercaderia. Cal trencar el cicle”.