Ressenyes - Pàgines de la UAB

Ressenyes
Ressenyes
BERNÁRDEZ, E.
2004
¿Qué son las
lenguas?
Madrid. Alianza
Editorial
A la introducció: «Qué es y no es este libro»,
Enrique Bernárdez (EB) presenta l’obra que
ens ocupa com un manual de divulgació que
té la intenció de fer que el lector elimini o
relativitzi algunes idees preconcebudes que
pugui tenir sobre aspectes generals de les
llengües. Per si algú encara es pensa que l’obra és un manual de lingüística, al subapartat «Cómo leer este libro», l’autor s’afanya a
convidar-nos a circular amb tota llibertat
pels diversos capítols un cop llegit el primer
(on s’exposen les deu preguntes que l’obra
voldria contestar, com ara què és una llengua, per què n’hi ha tantes, d’on han sortit,
si n’hi ha de més primitives i de menys primitives o com canvien), i ens aclareix que els
nombrosos subapartats que hi trobarem volen facilitar aquesta lliure circulació. A grans
trets, podríem dir que els onze capítols exploren, respectivament: el nombre de llengües que hi ha al món i la dificultat de
comptar-les; nocions com ara llengua o dialecte; les hipòtesis sobre les famílies lingüístiques i sobre l’origen i l’expansió de les
llengües pels diversos continents; les llengües en perill d’extinció; si hi ha llengües
més o menys primitives, pures, perfectes...
que d’altres; la creació de noves llengües,
observant el cas de pidgins i criolls; com i
per què apareix el llenguatge (el capítol més
llarg del llibre); per què canvien les llengües;
quina utilitat tenen; la seva varietat, i, finalment, la relació entre llenguatge i cervell. Es
tracta de temes que el públic general pot voler conèixer i que autors com ara D. Crystal i,
124 | Articles
entre nosaltres, J. Tuson o C. Junyent han
abordat també amb admirable pedagogia. A
mesura que avancem en la lectura, hi descobrim, però, que l’obra no només és un repàs
didàctic disposat amb saviesa i intel·ligència,
sinó que, per la ruta dels diversos paisatges
que ens ofereix l’estudi de les llengües,
l’obra és sobretot una gran argumentació
per defensar una perspectiva concreta en
l’estudi lingüístic: les llengües, en la seva
immensa varietat d’usos, canvis, influències i
orígens, i en la seva dinàmica caòtica, desordenada, impredictible i aparentment impossible de sistematitzar, poden ser objecte
d’una teoria lingüística. Per entendre l’abast
d’aquesta tesi, ens hem de remetre als plantejaments del corrent més fort de la lingüística al llarg de la segona meitat del segle XX,
el generativisme chomskyà: atesa la diferenciació entre L-E (llengua exterioritzada, actuació) i L-I (llengua interna, competència),
solament pot ser objecte d’estudi científic
aquest darrer element, l’únic que té entitat
real i a partir del qual considerarem el primer com un simple epifenomen que no té rellevància en una teoria del llenguatge. EB
considera que aquesta dicotomia no és acceptable, no només perquè invalida l’ús lingüístic com a objecte teòric d’atenció, sinó
també perquè existeixen avui en dia arguments que fan pensar que el que és en realitat un epifenomen és l’anomenada L-I.
Aquests arguments provenen de la recerca
en lingüística cognitiva i de la seva confluència amb camps tan variats com ara la
biologia, la matemàtica, la sociologia, la psicologia o la filosofia, i apunten de manera
sòlida a la viabilitat epistemològica d’una
teoria del llenguatge a partir del que el generativisme anomenava actuació , en línia
amb el que, ja als anys seixanta, suggerien
nocions com ara la competència comunicati-
de Didàctica de la Llengua i de la Literatura • Núm. 40 •P. 124-126 • juliol 2006
Ressenyes
va de Hymes, però anant bastant
més enllà.
L’any 2000, en una conferència a la Universitat de Sevilla
(publicada un any després al número 7 de la revista digital CLAC,
Círculo de Lingüística Aplicada a
la Comunicación), EB explica com
aquesta confluència entre la lingüística cognitiva i les altres àrees esmentades ens aboca a un
canvi de «metàfora de la llengua»
i ens remet al que en diuen, en un treball de
1999, G. Lakoff i M. Johnson (recordem-ho,
els autors de la celebrada Metáforas de la vida cotidiana ): els postulats de Chomsky es
poden entendre bàsicament com el desenvolupament de la metàfora «Un llenguatge natural és un llenguatge formal». Així, el
llenguatge natural, tot i ser molt més complex que un llenguatge formal, podria entendre’s com un conjunt de quatre elements:
vocabulari, categories, regles de reescriptura
i símbol inicial d’oració. Els innegables avenços en la descripció analítica del sistema i el
fet que era possible adoptar un llenguatge
formal per a l’estudi de les llengües, acostava la lingüística al que en el seu moment es
considerava la ciència de referència, la física, i això era viscut com a molt important en
una disciplina emergent. Per aquest camí, es
va arribar a equiparar la llengua a un objecte
matemàtic amb unes regles independents
del context (i a identificar la lingüística amb
la lingüística formal i matemàtica), i, en opinió d’EB, aquesta situació convertia l’estudi
de les llengües particulars en un pretext per
a allò que realment interessava al lingüista:
afinar més la teoria del llenguatge. Però, què
se n’havia de fer (i què n’hem de fer) de les
llengües en el seu ús social? La resposta a
aquesta pregunta és la que porta EB a pro125 | Articles
posar una altra metàfora de la
llengua, incompatible amb l’anterior: «Una llengua és un organisme complex autoregulat». A
més de no tenir una arrel innata, el llenguatge seria un sistema de sistemes d’interacció
entre individus on es produeixen regularitats que ordenaran
el seu comportament aparentment caòtic. Com es relaciona
tot això amb el llibre que ens
ocupa? Bé: la intenció de l’autor de fer
una obra de divulgació no és incompatible
amb el fet que al darrere hi hagi molt de
pensament, i la conferència esmentada és
una explicitació per a un públic universitari de la mateixa idea desenvolupada al
nostre llibre, on es recorre, quan cal, a nocions provinents de la sociologia (la d’habitus , de P. Bourdieu, per explicar els
límits socials que hi ha en l’ús de la llengua en una comunitat), de la neurologia
(les idees del premi Nobel G. Edelman sobre el cervell i com els enllaços sinàptics
es relacionen amb l’experiència), de la
biologia (la noció d’organis me ), de la matemàtica (els models d’estudi de la complexitat i les seves aportacions a la
comprensió del comportament dels organismes autoregulats) o de la psicologia sociocultural (la importància donada a la
interacció amb el medi). En alguns moments, com al paràgraf final del capítol
10, aquestes idees es fan explícites:
En este libro […] hemos partido de la
doble consideración social e individual (cognitiva) del lenguaje. La propuesta que acaba
de leer reconoce esos dos aspectos en forma
integradora y explica la unidad y la diversidad como consecuencia de unos mismos
principios que actúan tanto en el nivel social
de Didàctica de la Llengua i de la Literatura • Núm. 40 • juliol 2006
Ressenyes
como en el individual. Nos permite entender
también cosas como la forma de organización de la lengua en sus diversos niveles, o
por qué y cómo cambia el lenguaje, e incluso
atisbar la forma en que éste pudo surgir históricamente.
Sense haver-les esmentades, ens ha estat dient que el pas d’una metàfora a l’altra
s’imposa com una necessitat cada vegada
més compartida per la comunitat científica.
A més dels apartats ja esmentats de la introducció i dels onze capítols que en constitueixen el cos, l’obra conté quatre apèndixs,
un glossari, una bibliografia i uns índexs que
també mereixen ser comentats. El primer
apèndix és una «Historia brevísima de la lingüística contemporánea», on es fa un repàs
de les principals aportacions de Saussure, de
Chomsky i dels plantejaments funcionals i
cognitius actuals. El segon apèndix és una
llista de les trenta-una llengües més parlades acompanyada de dues prevencions: que
en aquest tipus de xifres sempre s’hi compten els parlants que no tenen aquestes llengües com a maternes (amb l’exemple del
català, entre d’altres), i que l’autor no ha
volgut especificar les llengües oficials del
països africans (com ara l’anglès), desconegudes de fet per àmplies capes de la població. El tercer apèndix conté sengles resums
de les gramàtiques del llatí i de (part) del
navaho, sota el títol de «¿Una lengua complicada?» i amb una intenció de desmitificar
idees relatives a la complexitat, la dificultat
o la perfecció de les llengües. Al tercer
apèndix, «Lenguas y lingüística en internet.
Nota para iniciar el viaje», hi ha algunes referències comentades d’adreces interessants, com ara la del SIL (Summer Institute
of Linguistics). Pel que fa al «Miniglosario»,
s’hi defineixen breument trenta-tres termes
especialitzats (com ara ablatiu , consonant
126 | Articles
labial o sufix ), pensant en el lector no especialitzat. Finalment, la bibliografia especifica per a cada referència (exceptuant-ne
algunes de generals) el capítol on ha estat
més útil, i, com no podria ser de cap més
manera, en una obra així hi ha un índex final
de les llengües citades (més de dues-centes)
i un índex analític.
Per què creiem que aquest és un llibre
altament recomanable per a qualsevol professor de llengua? Per tres qüestions generals. En primer lloc, perquè es tracta d’una
obra magníficament escrita que, a la claredat expositiva d’un tema tan enrevessat i a
una organització diàfana del material, hi
suma una modalització que passa per diversos tons (didàctic, socràtic, irònic quan
cal, rotund, conversacional, humil, sever...)
i que en fa la lectura molt amena. Com a
exemple de la impossibilitat d’abraçar el
vast camp de la llengua amb una sola mirada, hi ha el detall dels seus «etc. etc. etc.»
quan l’autor no té cap més remei que deixar un tema penjat per continuar l’exposició principal, però deixant clar que s’hi
podria estendre llargament. Detalls que se’n podrien millorar? La inclusió a la bibliografia de l’article de la revista CLAC
esmentat o l’augment del glossari amb termes manejats profusament al cos de l’obra.
En relació amb el segon punt, si bé l’educació lingüística ha d’abordar preferentment
aspectes del sistema en relació amb l’ús, el
docent hi trobarà tot un planter d’idees per
treballar la cultura lingüística a l’aula. En
relació amb el darrer punt, l’obra ens recorda als docents els inseparables vessants
cognitiu i social de les llengües, una visió
avui plenament acceptada i que, sens dubte, ens caldrà continuar tenint en compte a
la nostra pràctica dins les aules.
Xavier Fontich Vicens
de Didàctica de la Llengua i de la Literatura • Núm. 40 • juliol 2006