MAL DE LLENGÜES
JESÚS TUSON
Capítol 1. Baixa, Galileu
•
Els judicis de fet són aquells que es fonamenten en la experiència col·lectiva i es poden comprovar si són
o no veritables. Aquests judicis no donen lloc a la nostra opinió, idees personals, ignorància, etc. Un
exemple seria dir: el color del cel és blau. Està clar que és cert, ho podem comprovar i no pot afectar la
nostra opinió.
Els judicis de valor són els que fem a partir dels nostres gustos, opinions, etc. i depenen de la nostra
educació, personalitat, etc. No es pot comprovar la seva veracitat mitjançant l'experiència col·lectiva ja
que es tracta d'un judici personal. Un judici de valor varia segons la persona, jo puc afirmar una cosa i
un altra persona tot el contrari.
2.
El meliquisme lingüístic és una mena de discriminació que fan els parlants d'una llengua cap a una o
més llengües considerant la seva com a superior. Aquesta exaltació de la llengua la converteix en un
arma per destruir les altres llengües i imposar−se sobre elles. Un bon exemple seria l'anglès als Estats
Units, on aquesta llengua s'ha imposat a les llengües nadiues, o també el castellà a Amèrica.
3.
El prejudici lingüístic és un judici de valor dirigit cap a una llengua, els seus parlants o característiques
dels dos. Es generen per ignorància, a causa dels estereotips, sense respectar la racionalitat i sovint amb
males intencions.
Els parlants els tenen perquè desconeixen la llengua que ataquen, perquè aquesta llengua és diferent al
que ells parlen en un lloc determinat (país, regió, ...) i no és senten a gust, com una mena de xenofòbia,
és a dir, per una total ignorància.
Capítol 2. Les velles petjades de l'etnologia
4.
L'imperialisme lingüístic és la imposició d'una llengua considerada forta, sobre un o uns considerades
dèbils impedint que aquests s'utilitzin de forma normal. La llengua forta és la que té un gran suport
polític, militar, econòmic, etc. Per tant els qui imposen una llengua ho fan gràcies al seu poder. Un país
poderós pot influir més sobre la societat i així imposar la seva llengua. Seria el cas de l'anglès a l'Índia,
del castellà a Amèrica, del francès a Àfrica del Nord, etc.
5.
Llengües cultes i llengües vulgars. Fa referència a que hi ha llengües més aptes per temes cultes
(literatura, física, art,...) i d'altres més aptes per temes quotidians (la feina, amics,...). Però el que és
cert, és que totes les llengües tenen la capacitat de parlar de qualsevol tema si els seus parlants tenen la
necessitat de fer−ho.
1
Llengües masculines i llengües femenines. Que hi ha llengües més aptes per a cada sexe i si un home
parla una llengua femenina es confondrà amb una dona. Lògicament aquesta distinció no té cap sentit.
Existeixen llengües diferents per a funcions diferents, que hi ha llengües per parlar a Déu, altres per
parlar a les dones, altres per als gossos, etc. Doncs qualsevol llengua és apta per qualsevol situació, per
a comunicar−se.
Capítol 3. Els tentacles llunyans d'una educació potinera
6.
Llengües fàcils i llengües difícils. Per els parlants nadius no existeixen llengües fàcils o difícils i el fet que
per aprendre altres llengües costi més o menys depèn de nosaltres, de la nostra predisposició, de la
nostra facilitat per aprendre, etc. Les persones que fan aquesta distinció, ho fan perquè estan molt
confortables amb la seva llengua i no volen aprendre cap altra.
Llengües aspres i llengües suaus. S'atribueix a com sonen les llengües, si els sons són greus o aguts.
Aquest prejudici s'emet amb intencions pejoratives. Les llengües no poden ser aspres o suaus, són una
cosa abstracta i de com sonen depèn dels parlants (de les cordes vocals, emocions, etc.)
Llengües amb molts parlants i llengües amb pocs parlants. És cert que hi ha llengües amb més parlants
que altres, però això no significa res, tots són igual d'acceptables. El que passa és que qui emet aquest
prejudici considera millor o superior una llengua amb més parlants.
Capítol 4. La presumpció (volguda?) de la ignorància
7.
Llengües de cultura i llengües primitives. Segons aquest prejudici hi ha llengües més aptes per parlar
del progrés científic, la literatura, art, etc., és a dir, per parlar de temes abstractes i complexos, aquestes
serien les llengües de cultura. I llengües primitives les que serveixen per parlar de coses simples. Totes
les llengües poden tractar qualsevol tema, sigui molt complex o no i tot depèn de les necessitats dels
parlants de la llengua.
Llengües útils i llengües inútils. Totes les llengües són útils o serveixen per comunicar−se, per tant no
poden ser exaltades o marginades per la seva utilitat. Totes són instruments de comunicació i serviran
per això als seus parlants segons les seves necessitats. Aquest prejudici s'atribueix moltes vegades als
dialectes d'una llengua per tal de discriminar−les.
Llengües superiors i llengües inferiors per la seva literatura. No es pot considerar una llengua superior
per tenir una gran literatura, els usos literaris són uns més dels usos lingüístics, es tracta d'un conjunt
de productes individuals i es usada com a símbol de la llengua.
Capítol 5. Les pseudo−raons dels nous civilitzadors
8.
La realitat lingüística del món és complexa per les superposicions d'uns pobles sobre altres, a les
conquestes i colonitzacions. És conseqüència de les relacions de domini, de desigualtats, d'humiliacions,
etc. entre els pobles. És a dir, que les llengües que tenen al darrere un exèrcit, un poder,... són les que
sobreviuen, s'imposen i dominen les altres. Un exemple seria el cas de l'anglès arreu del món a causa de
les colònies i conquestes en països com: Sud−Àfrica, Austràlia, Nova Zelanda, Índia, etc.
2
9.
Una llengua arriba a ser internacional a causa de la seva expansió colonitzadora, gràcies al suport o
poder que té al darrere. Per tant, a nivell lingüístic, l'adjectiu internacional no pot tenir cap validesa.
Només ho tindrà des del punt de vista de la política econòmica, de les relacions macrosportives o d'un
intercanvi d'alta tecnologia. Una llengua considerada avui dia internacional és l'anglès, a causa del
poder que tenen el països on es parla i les seves relacions amb els altres països arreu del món.
10.
La forma de percebre a nivell lingüístic la desigualtat entre pobles és mitjançant els anomenats
préstecs. Això té a veure molt amb l'imperialisme lingüístic, la llengua ocupada acaba adoptant
paraules de la llengua ocupant, aquestes paraules són els préstecs. És a dir, la llengua amb més força al
darrere (ocupant) s'imposa sobre la més dèbil (ocupada), aquesta no es desenvolupa normalment i
acaba contagiant−se de l'altra llengua. I això és la prova de les desigualtats entre pobles.
Final
11.
Tuson ens explica que per eradicar les desigualtats: l'educació lingüística ha s'ha de fer pensant en la
diversitat de les llengües, cal promoure el respecte a les altres llengües, cal educar la gent per acceptar
la diversitat lingüística i eliminar els prejudicis. Que hem de ser més tolerants i no caure en l'ús dels
prejudicis.
ÍNDEX
Capítol 1. Baixa Galileu!......................................................... 3
Capítol 2. Les velles petjades de l'etnologia........................ 3 / 4
Capítol 3. Els tentacles llunyans d'una educació potinera.. 4
Capítol 4. La presumpció (volguda?) de la ignorància......... 5
Capítol 5. Les pseudo−raons dels nous civilitzadors.......... 5 / 6
Final............................................................................................. 6
17
3
0
