models de comentaris de text

COMENTARIS DE TEXT FETS PER ALUMNES
"-Veges-ho ara des d'aquest altre punt de vista. Quan l'ànima i el cos estan plegats,
la natura disposa que l'un serveixi com un esclau i sigui manat, i que l'altra mani i
faci d'amo. Si parteixes d'aquesta relació, ¿quin dels dos creus més semblant al que
és diví i quin al que és mortal? ¿O no et sembla que el diví naturalment té la
capacitat de manar i dirigir, mentre el mortal la de d'ésser manat i servir com un
esclau?
-A mi, sí.
-¿A quin dels dos s'assembla l'ànima?
-Evidentment, Sòcrates, l'ànima s'assembla al que és diví i el cos al que és mortal.
-Examina, ara, Cebes, féu ell, si de tot el que hem dit no ens en resulta aquesta
conclusió: allò que més s'assembla al diví, a l'immortal, a l'intel·ligible, al que té
una forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ell
mateix és l'ànima; en canvi, allò que més s'assembla a l'humà, al mortal, al que té
forma múltiple i és inintel·ligible, al que pot descompondre’s i mai no resta idèntic a
ell mateix és el cos. ¿Tenim, estimat Cebes, alguna altra raó que demostri que no
és com diem?
-No la tenim.
-¿Què, doncs? Si les coses són com diem ¿no escau al cos de disgregar-se
ràpidament i a l'ànima, en canvi, de no disgregar-se gens o gairebé gens?
-¿Com no seria així? (Plató, Fedó 79e-80c)
1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi
apareixen relacionades.
En este fragmento del Fedón hay dos ideas principales: la primera, que
también es la premisa del texto, afirma que en un humano, es decir,
que cuando el alma y el cuerpo están juntos, uno es esclavo del otro. La
segunda idea, basada en que lo divino prevalece por encima de lo
mortal, es que ya que el alma se asemeja más a lo divino y el cuerpo a
lo mortal, es el alma quien manda y el cuerpo su esclavo.
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les
expressions següents: intel•ligible, forma única.
Inteligible: se utiliza esta palabra para hacer referencia a algo que ni se
puede tocar con las manos, ni se puede percibir con cualquier otro de
los cinco sentidos, más que a través de la razón.
Forma única: con esto, se hace referencia a una idea simple, que no
cambia. Lo cual nos recuerda el “argumento de la simplicidad” para
demostrar la inmortalidad del alma, es decir, que también es un atributo
divino.
3. Expliqueu el sentit de la següent frase del text: “allò que més
s’assembla a l’humà, al mortal, al que té forma múltiple i és
inintel•ligible, al que pot descompondre i mai no resta idèntic a ell
mateix és el cos”. Feu referència als aspectes del pensament de
Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament
en el text.
Platón muestra una visión dualista en muchos aspectos de su filosofía, en
este caso nos interesa su dual percepción de la realidad: el mundo
sensible y el mundo inteligible.
En el primer mundo Platón coloca las cosas y todo aquello que podemos
percibir con los sentidos físicos, y lo describe como a una mera copia,
imperfecta e imitadora, de la verdadera realidad que resta en el
segundo mundo nombrado, el mundo inteligible. Siguiendo estos
parámetros, y dándonos cuenta de la clara superioridad del mundo
inteligible sobre el sensible, para Platón, vemos que, si por algún casual,
estos dos llegasen a relacionarse, unirse, y, por naturaleza, uno tuviese
que ser esclavo del otro, sería el mundo inteligible quien gobernaría
sobre el sensible.
Bien, ahora, relacionando todo lo que hemos dicho con el texto, nos
damos cuenta de que Platón intenta demostrar esta superioridad del
alma (mundo intangible) sobre el cuerpo (mundo sensible), y que para
ello les da a cada uno atributos de sus respectivos mundos.
Otro aspecto para tener en cuenta sobre Platón es que, para él, lo
cambiante es falso, tan sólo lo que no se inmuta, que siempre
permanece igual es auténtico, pues no se corrompe con cambios.
Entonces, cuando Platón, por boca de Sócrates, se ve obligado a
relacionar alma con divinidad y cuerpo con mortalidad, le da al cuerpo
adjetivos indiscutibles como mortal, de formas múltiples –y aquí
encontramos ese cambio que muestra que se es una copia y no lo real_,
ininteligible –se puede percibir perfectamente con los sentidos-, se
puede descomponer –por tanto no es simple y puede morir. Según
Platón cuenta en su “argumento de la simplicidad del alma”, tan sólo
aquello simple, que no se pueda descomponer, no va a morir y, por
tanto, es inmortal y divino.
4. Compareu la concepció de Plató que de l’ésser humà (cos i
ànima) amb una altra concepció de l’ànima (o del jo) que es pugui
trobar en la història del pensament.
Para Platón, que tiene una visión dualista del ser humano, éste está
formado por cuerpo y alma. El cuerpo es aquello físico, mientras que el
alma es algo de origen divino que aporta el conocimiento dado que,
gracias a su inmortalidad, antes de restar atrapada en un cuerpo, vivió
libremente en el mundo de las Ideas, observándolas, y ahora, en el
mundo sensible, a través de la dialéctica y de la reminiscencia, recuerda
esas Ideas y, por tanto, aporta todo el conocimiento que el cuerpo tiene.
Comparando esta visión platónica del ser humano con la visión
aristotélica del mismo tema, vemos que el alumno criticó al maestro en
más de dos y de tres aspectos.
Para empezar, Aristóteles no cree que el alma sea inmortal, de hecho,
habla de que el alma, al igual que el cuerpo, se corrompe y muere, y de
que, claramente no es el alma quien aporta el conocimiento al cuerpo,
sino que el conocimiento depende por completo del aprendizaje de
cada uno. En contraposición a la teoría de “conocer es recordar” de
Platón, Aristóteles se atreve a defender todo lo contrario; no tan sólo que
el alma no aporta conocimientos, sino que todo conocimiento racional
debe pasar antes por la sensaciones, es decir, que el conocimiento,
antes de llegar al alma, debe pasar obligatoriamente por el cuerpo y,
por tanto, sin este no hay conocimiento.
Otro punto muy diferenciado entre Platón y Aristóteles, es que al otorgar
el conocimiento al alma, Platón debe defender que todo acto humano de
maldad es cometido por ignorancia, puesto que sino defendiera eso
rompería ese esquema del alma como divina, como poseedora del
conocimiento, como incorruptible y como buena. En cambio, Aristóteles,
afirma que todos los humanos tenemos perfecta conciencia del bien y
del mal, y que cuando cometemos un acto de maldad es porque
queremos; que ese acto parte de nuestra libre elección.
5. Creieu que Plató te raó quan defensa que es pot justificar
racionalment que l’ànima és immortal? Raoneu la resposta.
Creo que no. Y creo que no porque de la misma manera que Platón
demuestra que ésta es inmortal, Aristóteles demuestra lo contrario,
entonces ¿no es aquello tan ambiguo como esto algo indemostrable?
La razón humana, siempre según mi criterio, no está capacitada para
razonar algo no razonable, es decir, algo ilógico e improbable, y la
inmortalidad del alma se asemeja más a un deseo desesperado que a
algo que podamos probar.
Platón intenta demostrar la inmortalidad del alma con falacias y
argumentos circulares que dependen por completo los unos de los otros;
no son argumentos sólidos e independientes. Y siguiendo la propia
mentalidad de Platón, si lo simple es verdadero y lo compuesto mortal y
falso, y los argumentos de Platón sobre la inmortalidad del alma hemos
dicho que no son independientes, ni por tanto simples, ¿no defiende él
mismo unos argumentos que, por otro lado, afirma que deben ser
falsos?
"-Ben dit, Símmies –respongué Cebes-. Perquè sembla que
hem aconseguit com la meitat de la demostració que calia:
hem demostrat que la nostra ànima existia abans que
naixéssim, però cal demostrar encara que quan hem mort no
existeix pas menys que abans de néixer. Això seria la
demostració completa.
-Ja està demostrat, Símmies i Cebes –féu Sòcrates-, només
que tingueu voluntat d’ajuntar l’argument present amb el
que hem admès abans, que deia que tot vivent neix del que
és mort. Perquè, si l’ànima ja existia abans, i necessàriament
ella mateixa no ha pogut venir a l’existència a partir de cap
altra cosa que no sigui el que és mort i està mort, ¿no és
necessari que, encara que hagi mort, continuï existint, si és
que realment ella ha de tornar a néixer? El que dèieu, doncs,
queda demostrat”.
(Plató, Fedó)
1. Expliqueu breument (entre 40 i 80 paraules) les idees principals del
text i com hi apareixen relacionades (2 punts).
2. Expliqueu breument (entre 5 i 15 paraules) el significat, en el text, de
l’expressió “i necessàriament ella mateixa no ha pogut venir a
l’existència a partir de cap altra cosa que no sigui el que és mort
i està mort”. (1 punt)
3. Per què diu Plató que “cal demostrar encara que quan hem mort no
existeix pas menys que abans de néixer. Això seria la demostració
completa.” Feu referència als aspectes del pensament de Plató que
siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. (3
punts)
4. Compareu la concepció de l’ésser humà de Plató amb la de un altre
filòsof. (2 punts)
5. Creieu que Plató té raó quan defensa que els contraris neixen un de
l’altre? (2 punts)
1.- Aquest fragment de text és un diàleg entre Símmies, Cebes i Sócrates, en
que Sócrates està demostrant l’eternitat de l’ànima i la seva existència abans
del nostre naixement i després de la nostra mort a Símmies i Cebes. Al principi,
Cebes ens mostra que està d’acord amb els arguments anteriors de Sócrates,
on demostra l’existéncia de l’ànima abans del nostre naixement, i li diu a
Sócrates que encara queda per demostrar la seva existència després de la
mort. En el segon paràgraf, Sócrates mostra a Símmies i Cebes que el que
demana Cebes ja està demostrat ajuntant l’argument present amb l’anterior,
l’argument dels contraris.
2.- Aquesta expressió vol dir que l’ànima ha d’haver nascut d’alguna cosa que
està morta.
3.- Aquest fragment del diàleg de Plató “Fedó“ és un diàleg entre Cebes,
Símmies i Sócrates abans de la mort d’aquest últim. Cebes i Símmies estan
demanant a Sócrates la demostració completa de que l’ànima existeixi abans
del nostre naixement i després de la nostra mort. Aixó és un pensament
platónic que diu que l’ànima és eterna i va de cos en cos; quan el cos que té
assignada actualment mor, ella no deixa ‘dexistir, sinó que és transportada a un
altre cos.
Al fragment de text, Sócrates ja ha demostrat l’existència de l’ànima abans del
nostre naixement amb la teoria platónica de la reminisència. Aquetsa teoria diu
que cóneixer és recordar, és a dir, tot el que nosaltres sabem no ho aprenem,
sinó que la nostra ànima ho recorda. Així, la nostra ànima ha d’haver existit
abans del nostre naixement per poguer haver aprés totes les coses que
recorda al llarg de la nostra vida.
Per aixó Cebes diu que “cal demostrar encara que quan hem mort no existeix
pas menys que abans de néixer”. Està demanant a Sócrates que demostri que
l’ànima no desapareix quan mor el cos en que està, sinó que continua existint
per després anar a un altre cos; així la demostració sería completa. Sócrates
respon dient que, tenint en compte la teoria de la reminisència i l’argument dels
contraris, ja està demostrat. L’argument dels contraris ens diu que tota cosa
neix del seu contrari: una cosa gran surt d’una petita, una ràpida d’una lenta,
etc. Així, podem deduir que les coses vives neixen de les mortes, i les mortes
neixen dels vius.
Tenint aixó en compte, Sócrates demostra que l’ànima necessàriament
continua existint després de la mort del cos, ja que ha d’existir per tornar a
estar viva amb un cos i completar el cicle.
Així, un cop demostrat aixó, ja queda la demostració completada: l’ànima
existeix abans del nostre naixement i continua existint després de la nostra
mort.
4.- Segons Plató, l’ésser humà està format per un cos, que és mortal, finit i
pertany al món de les coses, i per una ànima, que és immortal, infinita i pertany
al món de les idees, però que està amb el cos, i aquesta li fa de “presó”.
Aquesta idea és semblant a la d’Aristòtil, que diu que l’ésser humà està format
per dues parts: una invariable i racional, que s’anomena esséncia, i una
sensible i variable, la materia. L’esséncia s’assembla al concepte d’ànima de
Plató, i la materia s’assembla al concepte de cos de Plató. La principal
diferència és que Aristòtil diu que la esséncia mor amb nosaltres, no es
immortal ni va a un altre cos com diu Plató. Aritsòtil també diu que l’ésser humà
té altres aspectes, com són l’acte (el que sóm en un moment determinat) i la
poténcia (el que podem arribar a ser en un futur), i una substància (alló de
nosaltres que no canvia mai al llarg de tota la nostra vida) i uns accidents (les
coses que sí canvien: aspecte, altura, pes, roba, etc.).
5.- No crec que neixin els uns dels altres, però sí que crec que per haver uns
han d’haver els altres. Així, perquè una cosa sigui gran, han d’haver altres
petites, sinó aquella no es podria classificar de gran ni petita. Per considerar
una cosa morta, han d’haver-hi altres que estiguin vives, per poder-ho
comparar i saber les diferències, però no crec que les unes neixen de les altres
i viceversa. Una cosa ràpida no necessàriament neix d’una lenta, ni sorgeix
d’ella: potser sempre ha sigut ràpida i sempre ho serà, mai és lenta; però ens
cal que hi hagui coses lentes per comparar-ho i veure que la cosa ràpida és, de
veritat, ràpida.