Projectes de futur Per a les terres de lleida

1
Projectes
de futur per
a les terres
de Lleida
Economia, Societat, Cultura,
Identitat i Territori
Maig de 2010
2
CONTINGUTS
INTRODUCCIÓ
p. 7
1. De la producció: l’empresa, el treball,
la formació i les oportunitats de futur
p. 12
1.1. El camp
1.1.1. L’agricultura i la ramaderia que convé. Qualitat
productiva i benestar rural. La vindicació del pagès
empresari, productor i amic de la terra
a) La producció d’aliments de qualitat
b) Ser capaços de competir en un mercat obert
c) La bona comercialització dels productes
d) Equilibri territorial
e) El capteniment del medi ambient
f) Algunes problemàtiques genèriques
1.1.2. El medi ambient: Una prioritat transversal
1.1.3. La gestió de l’aigua, riquesa natural de Lleida
1.2. La Indústria. Quines Indústries?
1.2.1. El món empresarial a Lleida
3
1.2.1.1 Aspectes estratègics
1.2.1.2 Propostes d’actuació
1.3. Una societat de serveis.
1.3.1. Les noves Tecnologies de la Informació
i la Comunicació a Lleida
1.3.2. Treballar per viure. Nous serveis per una
societat de serveis
1.4. La relació aprenentatge treball
1.4.1.La formació professional, l’aprenentatge
continuat
a) Formació bàsica
b) El model de centres
c) El professorat
d) L’alumnat
e) Incentivació de la formació continuada.
1.4.2. Les relacions FP i Universitat
amb el món productiu
1.5. El nou turisme
2. Societat i Cultura, Cultura i Societat
p. 51
2.1. Una escola participativa i participada
4
2.1.1 El model educatiu
a) Model educatiu
b) Millora de l’educació
c) Qualitat educativa
d) Avaluació
2.1.2. L’educació INFANTIL
2.1.3. L’educació primària
2.1.4. L’educació secundària
2.1.5. La Universitat. De com evitar l’èxode forçat
dels nostres talents
2.1.6. El coneixement de les llengües estrangeres
2.2. Una sanitat universal i de qualitat
2.2.1. Les addiccions, un repte de futur
2.3. Serveis socials i qualitat de vida. De com
assegurar la cobertura de les necessitats
socials bàsiques al conjunt de la població
2.4. Habitatge habitable, accessible,
respectuós i coherent
2.5. Cultura local versus cultura universal.
De com aprofitar i promocionar les nostres
capacitats
2.5.1. De les Arts i els creadors
5
3. Lleida, un espai i una oportunitat
per l’equilibri territorial de Catalunya
p. 73
3.1. Infraestructures per a les persones
3.2. De com racionalitzar els múltiples nivells
administratius sense fer més gran encara
la despesa. Dividir la Província? Crear noves
administracions?
3.2.1. Les comarques
3.2.2. Vegueries
3.2.3. L’Administració municipal
3.2.4. La relació de Lleida amb les metròpolis:
Barcelona, Madrid, Brussel·les
3.3. Una Administració al servei dels ciutadans
i ciutadanes
3.3.1. Seguretat ciutadana
3.3.2. Una justícia ràpida i eficaç per a tot el territori
3.4. La nova immigració: un problema
o una oportunitat de futur?
3.5. Una política d’igualtat
6
4. Una nova manera de fer política.
Identitat i Democràcia
p. 92
4.1.De com bastir un projecte i una
consciència comuna dels catalans
des de Lleida. El catalanisme avui
4.2. El foment de l’associacionisme
4.2.1.Polítiques de participació
4.2.2.El paper de les ONG
4.2.3. La participació dels joves
4.3. L’esport
4.4. Polítiques d’igualtat
4.4.1. La participació de la gent gran
4.5. Regeneració política: els camins a seguir per
dignificar l’acció política i el compromís ciutadà
4.6.Comunicació i informació per a tothom.
El dret a la informació
4.7. Lleida al món
AnnexOs
p. 110
7
INTRODUCCIÓ
La Casa Gran del Catalanisme a Lleida considera imprescindible
bastir un projecte col·lectiu il·lusionador i mobilitzador de les capacitats
dels ciutadans, compatible amb diferents visions del país i diferents
ideologies, per tal d’augmentar l’auto-estima de Catalunya i els catalans,
créixer en possibilitats de futur en un entorn cada cop més exigent,
buscar i promoure l‘excel·lència, garantir la cohesió social i l’equilibri
territorial i obrir possibilitats de progrés i creixement personal de tots
els qui hi viuen i treballen. Creu, així mateix, que cap ciutadà no es
pot sentir exclòs de la construcció d’un tal projecte, perquè tothom
és necessari, i perquè quantes més aportacions s’hi facin més ric serà
i més fàcil serà que pugui ser un projecte reeixit.
La Casa Gran del Catalanisme és un espai obert a la participació
de tots els qui avui volen un millor futur per Catalunya i tots els seus
ciutadans, articulat pels principis del catalanisme integrador. Un
projecte que aposta per la regeneració democràtica, per posar la gent i
les seves necessitats i anhels en el centre de la política, i que proclama
Catalunya com a primera prioritat de l’acció política, sense límits, i
que vol la pervivència de la nació, de la seva llengua i cultura i de les
seves institucions seculars.
Des d’aquests principis, les persones que constitueixen la Casa Gran,
que no volen resignar-se al que és avui una realitat gens satisfactòria,
han elaborat un document que té com a finalitat fer propostes de futur
per a les comarques de Lleida, des de la voluntat de millora del país.
8
Aquest document que comença a escriure’s avui i té la vocació
de no tenir final: sempre hi ha coses a fer, i ara són moltes. És molt
principalment un document-proposta obert a la participació de tots
els qui tinguin l’amabilitat de fer-hi aportacions adreçades a la seva
millora i que s’agraeixen des d’ara mateix. No es tracten pas totes les
qüestions que afecten el futur de les terres de Lleida; altres temes
poden ser-hi afegits si hi ha propostes al respecte.
La iniciativa, doncs, neix amb la vocació de perdurar en el temps,
tant com el que nostre territori estigui viu i hi hagi persones amb
idees i amor a la terra com per a bastir un espai i una societat cada
cop millor i més justa. Altres vindran que cercaran i tindran nous
neguits i fites que explorar, que hauran d’ampliar i perfeccionar
aquesta caixa de idees que avui comença a caminar i que s’ofereix a
tots aquells que creguin hi tenen la seva a dir.
Tanmateix, no aspira pas a dir a tots i totes els lleidatans i lleidatanes què és el que han de fer o convé fer. Les polítiques paternalistes
no serveixen i han conduït al país a l’atzucac. Convé canviar el que
no agrada tot conservant la identitat i allò que fa estimar el nostre
entorn.
Les Terres de Lleida, que signifiquen el 37% del territori de Catalunya, tenien l’any 1900 el 20% de la seva població, avui tot just
arriben 5,5%, tot i que la ciutat que dona nom al territori ha crescut de
forma notable i harmònica i que la immigració d’altres contrades ha
estat notòria, encara que no tan important com la dels anys seixanta.
Després de trenta anys de govern autònom la tendència no s’ha invertit.
Lleida continua sent poc o molt la “ventafocs” d’una Catalunya que
9
veu com es debilita el sector agrari i es conforma en convertir part
de les nostres terres es espais de cap de setmana.
No s’amaga quina ha de ser la nostra intenció primera: després de
trenta anys de democràcia, ja no es poden deixar passar oportunitats
que el nou món ofereix i és arribada l’hora del canvi. La Casa Gran
vol concitar totes les energies i les idees lliurement i clara expressades
per tal de dibuixar plegats els camins que des de Lleida plantegin una
Catalunya més vertebrada i equilibrada.
Volem un Govern de Catalunya que pensi en Lleida des de Lleida
de forma completa, competent i eficaç, sense haver d’esperar el permís
de ningú. Volem un nou govern que estigui convençut de què les
comunicacions i els eixos territorials són una prioritat que beneficia
al conjunt de la nació, uns govern que entengui que les potencialitats
personals són arreu del territori governat per la Generalitat de tots,
com el nom expressa.
Des de les Comarques de Lleida es vol expressar la voluntat de
canvi. Es vol viure amb dignitat de la terra i en la nostra terra, conscients de les dificultats que la pagesia té. Es vol viure de l’activitat
econòmica productiva. No es pot continuar veient com en molts dels
nostres pobles les pensions (escasses i malgrat tot moneda de canvi
electoral) continuen sent un dels principals ingressos familiars. No
es pot seguir dependent massa sovint d’una subvenció d’aquesta o
aquella administració.
Precisament per aquest motiu, es valoren l’educació i la formació
com a eines fonamentals per tirar endavant el país sense deixar escapar
10
les grans oportunitats que ofereix el nou món tecnològic, les noves
ocupacions, les noves perspectives i la riquesa principal que acumula
la nostra gent: la joventut, l’esperit de treball i la innovació.
Hom està cansat de tenir cervells formats a Lleida a Seattle, a
París, a Madrid o a Barcelona i de veure, per contra, que més d’un cop
les comarques lleidatanes són solament notícia per fets anecdòtics
quan no tràgics o lamentables. Quants dels nostres joves brillants
no han de fer les maletes per a no tornar mai més mentre recorden
amb tristor els poemes de Màrius Torres?
Les Terres de Lleida hi ha un enorme, immens desig de canvi.
Aquí hi ha els coneixements suficients com per a constatar que les
nostres terres han estat en el passat i seran en el futur defensa i garantia d’una Catalunya rica i plena on tots els que hi viuen i treballen
hi tenen lloc i acollida.
Catalunya no serà si el conjunt del territori no té la voluntat de
sumar, de fer més enllà d’interessos personals immediats i sovint mesquins. El “Projectes de futur per les terres de Lleida” que la Casa Gran
del Catalanisme a Lleida ha endegat va més enllà d’unes sigles, d’un
interès partidista, patrimonial o d’aquell que cerca el protagonisme de les
persones. La Casa Gran es posiciona enfront de qui nega la construcció
d’una cultura política estable o d’un imaginari col·lectiu compartit, que
ara mateix ens manca quan volem entendre i ser entesos.
Avui hi ha una oportunitat única que a les mans de tots està. Amb
aquest document es crida a la reflexió de tota la ciutadania, convençuts
que ha arribat l’hora de Lleida i que les nostres terres, lluny de ser-ne
11
alienes, participaran amb entusiasme en el canvi que s’acosta cap al
diàleg franc i cap a l’entesa dels lleidatans.
El protagonista no serà ningú en particular. Els protagonistes
seran tots els qui aquí viuen i treballen. Per això, per amor a la terra
i en la creença en un futur millor i més just, s’ha confegit aquest
document, no pas fet per experts en cap àmbit particular sinó per
conciutadans de Lleida, que aspira a contribuir, ben modestament
i després de les aportacions dels qui així ho vulguin, al que ha de
ser la guia d’un govern que tingui el suport de la immensa majoria
dels catalans i que vulgui recollir les reflexions dels seus autors i les
energies corresponents.
12
1. De la producció:
l’empresa,
el treball,
la formació i les
oportunitats
de futur.
13
1.1. El camp
E
l camp és una qüestió de país. Cal creure que és un
sector estratègic pel conjunt del territori nacional, imprescindible per equilibrar-lo i fer-lo viure. Convé prendre
consciència de la importància del sector primari en el territori,
entenent els productes autòctons com una prioritat, sense oblidar els
entorns periurbans dels municipis que conformem el territori lleidatà
(plana i muntanya). Només si hom és capaç de fer que els sectors agrari,
ramader i forestal puguin viure amb dignitat s’aconseguirà ser un país
equilibrat modern i punt de referència en el món.
L’equilibri territorial és una de les bases mes importants d’un país
modern. Es necessita que la població continuï vivint en qualsevol
part del territori d’una forma digna. Els governs han d’intervenir
d’una forma positiva en el cas que la producció en algunes zones del
territori no sigui capaç de competir plenament en un mercat únic. Cal
mantenir petites explotacions ramaderes en zones molt allunyades,
de difícil accés, en molts casos pel que suposa pel medi ambient i la
presència humana en el territori, encara que econòmicament no
siguin massa viables; en aquests casos, l’administració actuarà per
assegurar la seva continuïtat.
També, es procurarà la potenciació en l’ús de la fusta autòctona
en la construcció no solament perquè representa un estalvi energètic de primer ordre, sinó també perquè possibilita la viabilitat
dels boscos, així com un conjunt d’indústria auxiliar que es situa
en les zones properes, tot creant llocs de treball i assegurant un país
mes equilibrat.
14
1.1.1. L’agricultura i la ramaderia que convé. Qualitat
productiva i benestar rural. La vindicació del pagès
empresari, productor i amic de la terra
Són necessaris més recursos per ser més competitius. En tecnologia, el món agrari està força avançat però els costos segueixen sent
encara massa alts. Si com a país no es fa clara l’aposta en recursos per
un sector tant estratègic com l’agricultura i la ramaderia, els costos
de manteniment del demà seran insostenibles. S’està produint la desaparició de les famílies que es dediquen a l’agricultura i la ramaderia
com a activitat única i principal.
L’agricultura i la ramaderia com a interès estratègic de país
contribueixen en gran mesura a fixar la gent al territori i, alhora,
creen cercles o àrees econòmiques sense les quals seria inevitable la
desertització de moltes zones del país. És en els països menys desenvolupats on la gent ha d’abandonar les zones rurals i concentrar-se
en les grans metròpolis. L’equilibri territorial, el cooperativisme, la
comercialització, la gestió de l’aigua, són qüestions estructurals que
cal tractar en conjunt.
No són aquests els únics problemes. La legislació imposa unes
mesures que encareixen el producte i, en canvi, no se’n controla el
detall. Hom és molt permissiu en les importacions i no s’exerceix el
control necessari en les entrades exteriors.
Les cooperatives sovint treballen cadascuna pel seu costat sense
visualitzar models de comercialització globals i pensants en conjunt.
De vegades, fan competència innecessària al sector privat. Racionalitzar,
15
incentivar, promoure, empènyer... són verbs, però, buits de contingut si
no hi ha mesures i polítiques concretes que els dotin de significat.
Resumint, l’agricultura com sector econòmic, ha de permetre:
• La producció d’aliments de qualitat.
• La possibilitat de competir en un mercat obert.
• La bona comercialització dels productes.
• L’equilibri territorial.
• El manteniment del medi ambient.
En definitiva, ha de permetre viure amb dignitat a la pagesia, als
ramaders i als qui viuen dels boscos a Catalunya.
a) La producció d’aliments de qualitat
El sector agrari i ramader català ha demostrat llargament la seva
capacitat de ser present, i competir, en un mercat globalitzat. El sector
està preparat per produir els millors productes, de la millor qualitat, assegurant alhora l’estricte compliment de la seguretat alimentària.
b) Ser capaços de competir en un mercat obert
Per competir en un mercat obert és necessari :
• Que la superfície o el nombre de caps de les explotacions catalanes, sigui cada cop més semblant a la dels països de la UE més dinàmics.
• Que les regles de joc siguin d’aplicació per a tots. Per tant, que els
productes que entren en la UE compleixin els mateixos requisits, pel
que fa a qualitat i seguretat alimentària, que els que s’exigeixin als
16
productors europeus. No és concebible que a Catalunya un ramader
pugui arribar a ser condemnat a la pena de presó per administrar
hormones als vedells de carn i al mateix temps que en el mercat es
pugui trobar carn hormonada procedent de països tercers, com ara
EE.UU., sense que ni tants sols consti aquest fet en l’etiqueta. És difícil
d’entendre que encara estigui prohibit l’ús de proteïnes d’origen animal en els pinsos, alhora que no es pugui assegurar que els productes
elaborats carnis que es consumeix no procedeixin d’animals que sí
que han utilitzant aquest tipus d’alimentació.
• Que els governs vetllin perquè mitjançant accions externes no es
pertorbin les lleis del mercat, com poden ser subvencions a les exportacions o ajudes directes a la producció. No és concebible que un dels
mecanismes que s’està usant de forma exagerada sigui l’establiment
de barreres sanitàries com a element per dificultar les importacions
en països, en teoria tant lliberals, com els EE.UU. De tots és sabut els
prejudicis que provoquen les paralitzacions de les exportacions de
certs productes per causa d’una suposada malaltia que mai no s’acaba
de confirmar com cal. Es provoca, així, un efecte nociu envers els països que actuen correctament ja que reben unes produccions molt per
damunt de la seva capacitat de consum, fet que ensorra el mercat.
• Els governs tenen eines suficients per assegurar la transparència del
mercats, la traçabilitat dels aliments i la seguretat alimentària.
c) La bona comercialització dels productes
Per a la bona comercialització dels productes convé:
17
• Exigir que la qualitat i la seguretat alimentària, així com totes
aquelles mesures que són d’obligat compliment a Catalunya, també
s’apliquin als productes que arribin de fora.
• Instar a la UE la creació d’un cos especial d’agents duaners, que
depenent de Brussel·les es responsabilitzi dels controls de les importacions de països tercers.
• Exercir un millor control de la qualitat dels productes que arriben de
la UE, sobretot mitjançant les grans cadenes de alimentació d’origen
francès i alemany.
• Fomentar la creació de cadenes de alimentació de capital català.
• Potenciar la traçabilitat dels productes a fi i efecte d’assegurar la seva
qualitat i seguretat alimentària.
• Potenciar la comercialització dels productes agraris pels propis
productors, ja sigui directament o mitjançant el cooperativisme.
• Fomentar de forma especial la comercialització dels productes
artesanals i els que tenen denominació d’origen, entre altres.
d) Equilibri territorial.
L’equilibri territorial es una de les bases més importants d’un país
modern. En aquest sentit convé:
• Que la població continuí vivint, d’una forma digna, en qualsevol
part del territori.
18
• Que els governs intervinguin d’una forma positiva en els casos en
els quals la producció en algunes zones del territori no sigui capaç
de competir en un mercat únic.
• La potenciació de les produccions artesanals o de qualitat, com a
element bàsic per la diversificació de les activitats econòmiques de
les zones més vulnerables.
• Que l’administració actuï per assegurar la continuïtat de les petites
explotacions que mediambientalment són molt importants, encara
que econòmicament no siguin del tot viables, situades en zones d’alta
muntanya, molt allunyades i de difícil accés, i en zones deprimides.
Igualment, es protegiran les agricultures periurbanes.
• La potenciació de l’ús de la fusta autòctona en la construcció, perquè
no solament representa un estalvi energètic de primer ordre, sinó
també per la possibilitat de donar viabilitat als boscos, així com un
conjunt d’indústria auxiliar que es situa en les zones properes tot
creant llocs de treball assegurant un país més equilibrat.
e) El capteniment del medi ambient
• L’agricultura, la ramaderia i el sector forestal han estat exemple de
bones pràctiques, llevat d’excepcions ben escadusseres, en el manteniment del medi ambient; els avala més de 3.000 anys de bona tasca.
• El món forestal és una de les assignatures pendents; el manteniment
del bosc és una activitat econòmica productiva, i com a tal ha de
ser viable. Hom hauria de promoure l’aprovació d’una Llei de bases
19
reguladora de l’Estatut de la Propietat Forestal, on es reconegui de
manera clara el paper dels propietaris forestals privats en la preservació del territori.
• S’ha de promoure el contracte social/territorial forestal, el qual ha
de donar reconeixement explícit de les externalitats positives del
boscos, i per tant ha de fixar les mesures de foment com un deure
de les administracions públiques. Així mateix, convé una regulació
detallada de les mesures de recolzament econòmic per part de les
administracions públiques, com a reconeixement exprés de les externalitats que produeixen els boscos per al conjunt de la societat.
• El doble llenguatge té un punt de màxima expressió quant, per una
banda, hi ha un mercat amb quotes de contaminació de cada país
(“dret a contaminar”), i en canvi no hi un vertader reconeixement
dels efectes positius que el medi forestal fa al conjunt del ciutadans,
per les seves aportacions. Els governs es comporten de forma absolutament gasiva quan no volen reconèixer l’aportació extraordinària
d’oxigen a l’atmosfera, ni tampoc l’efecte “claveguera” de CO2 que fan
les masses forestals.
• S’ha de crear una fiscalitat específica per als rendiments forestals, que
tingui en compte el llarg període de maduració de les inversions, la
gestió sostenible i equilibrada dels boscos i les circumstàncies adverses
que poden afectar els rendiments forestals, com ara els incendis.
f) Algunes problemàtiques genèriques
• Preu del producte: De tots és sabut que el sector agrari en general
20
és l’únic a qui se l’imposa el preu de compra i el preu de venta. Treballa amb productes peribles, i aquest fet limita (per no dir anul·la)
la capacitat de negociació.
• Per intentar arreglar el problema, s’han publicat algunes normatives
(pagament de productes moridors a 30 dies) que han quedat en paper
mullat. S’ha intentat establir un contracte de compravenda (sector
lleter) que només ajudava a la indústria. I, darrerament, la Comissió Nacional de la Competència està actuant amb un excés de zel a
partir del qual s’està potenciant de forma indirecta la consolidació
d’oligopolis.
• No s’ha de permetre la compra de productes agrícoles i ramaders
per sota del cost de producció (es disposa de dades objectives dels
observatoris sectorials), i que s’estableixi un sistema de fixació de
preus en base a criteris objectius. En aquesta línia, hom entén que els
preus que es fixen a les llotges han de ser preus de mínims, a partir dels
quals i en funció de la qualitat del producte, es puguin incrementar
(actualment passa al revés).
• Minimització dels “efectes globalització”: Actualment a Catalunya s’estan produint uns aliments de màxima qualitat que, a l’hora
d’oferir-los al mercat, entren en competència directa amb productes
de tercers països en els quals les condicions de producció són sensiblement diferents, amb un nivell restrictiu inferior.
• S’està en un mercat lliure i globalitzat en el que tothom pot vendre
de tot a tot arreu. I aquest fet, per als qui estan en el sector productiu,
suposa un handicap insalvable. Hi ha d’haver controls dels productes de
21
fora que es comercialitzen a Catalunya, i la identificació dels productes
(tant dels autòctons com dels al·lòctons) per tal que el consumidor,
a través d’un etiquetatge clar, pugui decidir l’orientació del seu consum amb totes les eines de coneixement necessàries, és a dir, que al
consumidor li arribi la informació de la cadena alimentària. Aquestes
limitacions no només fan referència a aspectes vinculats directament
al producte final, sinó que també discriminen pràctiques en base a la
suposada afectació a l’aplicador, a la fauna salvatge...
• Excés normatiu: En els darrers anys, el sector ha entrat en un univers
de normatives a complir que no són assumibles. I en molts casos acaben sent normatives molt vinculades amb la protecció ambiental i en
promocionar unes produccions amb un “plus” de qualitat. La situació
econòmica actual no permet que el sector assumeixi aquesta veritable
càrrega burocràtica. Menys encara quan al cap dels anys es comprova
que algunes d’aquestes normatives són revisades a la baixa (per exemple
la identificació electrònica en cabres). S’ha d’aturar aquesta allau de
normatives que no suposen un valor afegit del producte econòmicament
parlant. Per què eliminar determinats productes fitosanitaris que a la
conca mediterrània són molt útils i es compleixen els terminis de seguretat? És el moment ara d’instaurar una normativa de benestar animal
en el sector porcí? La protecció de les aus ha de passar ineludiblement
per la limitació de l’activitat agrària?
• Reducció dels costos de producció: en aquest sentit hi ha dos aspectes
clau que hom creu que han de ser tractats amb valentia i rapidesa: ús de
farines de carn per a l’alimentació de mono-gàstrics i descriminalització dels cultius transgènics. Són dos aspectes vinculats a la ramaderia
i que tenen una íntima relació. La font proteica de les formulacions
22
dels pinsos actualment queda molt limitada a un producte important
de països tercers, la soja. Un elevadíssim percentatge d’aquesta soja és
transgènica, però com que es tracta d’un cultiu que fins al moment
no s’ha adaptat a Catalunya, queda allunyat del debat popular. Fins
a l’aparició de la malaltia de les vaques boges, aquesta font proteica es
podia substituir amb farines de carn. Amb els evidents controls i els
restriccions necessàries d’espècies animals destinatàries, es pot prescindir d’aquest subproducte? I en relació a la producció de transgènics a
Catalunya (actualment limitada al blat de moro arran de la problemàtica
plaga que pateix, el “taladre”), s’ha d’evitar que els agricultors catalans
puguin millorar el rendiment per hectàrea dels seus cultius? I el que és
més greu, s’ha d’evitar la producció a casa nostra de transgènics però
permetre impunement la seva comercialització?
• Coherència en l’aplicació de normatives: Són diverses les ocasions
en les que s’ha pogut comprovar un excés de zel en l’aplicació de les
normatives que afecten al sector, arribant a situacions en les que hi ha
incoherències entre dues normatives diferents (normativa de benestar
animal i impossibilitat urbanística d’ampliació d’explotacions).
• Reestructuració de la cadena alimentària: És evident que amb
l’actual estructura de la cadena alimentària el productor no té cap força.
Potenciació de les interprofessionals, potenciació de la transparència
de mercats i control de les pràctiques abusives (venta a pèrdues, oligopolis); anàlisi de l’impacte de les marques blanques, etiquetatge i
traçabilitat, equilibri entre competència i regulació de mercats...
• Potenciació de la recerca orientada cap a les necessitats del
sector: És imprescindible la investigació i la recerca en el sector, però
23
cal que s’orienti de tal manera que, ni que sigui indirectament, faciliti
la gestió del dia a dia del professional agrari. Si s’investiga la relació
del canvi climàtic i l’agricultura, segur que s’haurà de dir l’emissió
de CO2 del sector, però també caldrà especificar l’efecte d’absorció
dels cultius. Exactament el que no ha passat amb la ZEPA’s i el Canal
Segarra-Garrigues, on es disposa de molts estudis en pro de la protecció
de les aus, i cap en pro de la producció de l’agricultura i la possibilitat
de compatibilitat de les dues realitats.
• Creure en la producció catalana: El darrer exemple és prou gràfic
de la problemàtica que denunciem: com pot ser que Catalunya, un
país amb 11 DO’s vitícoles, hagi acceptat la tramitació i la inclusió a
la IG “Viñedas de España”? No es tracta d’una qüestió de patriotisme,
sinó d’una qüestió de promoció dels productes de qualitat de casa
nostra.
• Potenciar la investigació encarada cap a la resolució dels problemes reals del sector: És una opinió generalitzada que en moments
de crisi la recerca i la investigació és una de les claus per a poder
impulsar una sortida d’aquella. Són diversos els exemples en els quals
les línies d’investigació van enfocades cap a uns objectius que queden
molt lluny de la realitat del dia a dia del sector.
• Alguns exemples concrets: 1.- Restriccions a la fertilització
orgànica: La directiva nitrats de la UE limita l’aplicació anual de
fertilitzants orgànics, però permet que es pugui completar amb
fertilitzants químics. En cap cas es contempla la realitat catalana de
la doble collita i altres pràctiques que es fan a Catalunya. Cal desenvolupar estudis a partir dels quals es pugui demostrar l’error que la
24
UE comet a casa nostra amb la generalització de les restriccions en
la fertilització orgànica. 2.- Reducció de costos de producció: Una
reivindicació “històrica” del sector ramader és l’acceptació de l’ús de
farines de carn en l’alimentació animal. El cost de la proteïna per als
pinsos (principalment soja) és molt elevat, i des del sector hom creu
que s’hauria d’investigar per poder confirmar en quines espècies es pot
permetre el seu ús. En aquest sentit també es demana que s’investigui
a fons sobre el cultiu d’organismes modificats genèticament (transgènics) i es pugui regular una normativa de coexistència que ajudi tots
els productors. 3.- Nous reptes. Des de diversos àmbits de la societat
es transmet de forma reiterada la preocupació per a poder fer front
als nous reptes de la societat (canvi climàtic, ús eficient de l’aigua,
sobirania alimentària...).
• Política de desenvolupament rural: S’ha de treballar la política
de desenvolupament rural en el sentit que reverteix en positiu sobre
l’activitat del sector; hom creu que cal reorientar-la una mica respecte
la línia en la que s’està treballant actualment. El desenvolupament
rural queda supeditat al fet que la població del territori es pugui
guanyar la vida en el mateix territori, és a dir, fent de pagès. Cal
treballar el desenvolupament rural des d’un punt de vista agrarista,
és a dir, potenciant i prioritzant les actuacions encaminades a la
producció agropecuària per davant de tot. I en aquest sentit la potenciació d’infraestructures vinculades al sector s’han de potenciar
al màxim. El futur de l’activitat passa per poder disposar d’unes
noves infraestructures que permetin la seva màxima tecnificació.
En aquest sentit, projectes d’implantació de regadius com el canal
Segarra-Garrigues són eines clau per al desenvolupament, i es creu
que s’han de fer extensius arreu del territori. Però cal treballar per
25
tal que aquestes inversions siguin assumibles pels pagesos, ja que
altrament no seran aprofitables pel teixit productiu.
• Simplificació administrativa: En diversos aspectes, com ara les
tramitacions a través d’internet. Hi ha molts tràmits que els pagesos
i ramaders han de fer a través de les oficines comarcals i de forma
presencial que es podrien informatitzar de tal manera que es poguessin tramitar a través d’internet (auto-guies ramaderes, sol·licituds de
plantació de vinya...). A banda d’això, també es considera que s’ha de
continuar treballant per tal que no s’hagin de presentar els documents
de forma reiterada per a la tramitació de diferents expedients; també
seria interessant que es fes un mínim control o supervisió de la tasca
que desenvolupen les diverses entitats col·laboradores del DAR, així
com també les entitats d’assessorament.
En resum:
• Es pot competir en un mercat que sigui realment lliure, si les normes
de competència són per a tots iguals.
• Hi ha zones on aquesta competitivitat es difícil; cal fer un esforç per
mantenir l’activat econòmica en aquestes zones, amb la diversificació
i amb l’elaboració de productes de qualitat.
• També s’hauria d’actuar amb especial sensibilitat per protegir i resoldre les problemàtiques pròpies de les agricultures periurbanes.
• La comercialització dels productes agraris és una de les assignatures
pendents; la venda directa, mitjançant les cooperatives, i el foment
de cadenes alimentàries de capital català haurien de ser prioritats
del govern.
26
• L’equilibri territorial és la base per tenir un país modern. Cal fer
possible que la gent no es vegi en l’obligació d’emigrar cap a les grans
ciutats.
• El medi ambient és una de les prioritats del sector, no obstant convé
fer un esforç de reconeixement de les aportacions del sector forestal
al conjunt de la societat.
• Si s’aconsegueix que el món rural en el seu conjunt, i el sectors agrari
ramader i forestal, visquin amb dignitat, no hi ha cap mena de dubte
que s’anirà pel bon camí.
1.1.2. El medi ambient: Una prioritat transversal
El medi ambient ha d’ocupar avui espai i lloc de prioritat en
qualsevol acció de govern que pensi en el futur del país. No es tracta
solament d’evitar que el medi ambient es malmeti més (que també)
sinó de recuperar aquelles coses que s’han perdut en un temps de
disbauxa i agressió contra la natura. Certament, aquest és avui un
problema global però cal començar per les polítiques de casa. La
qüestió ha d’afectar, implicar i importar a tots els àmbits econòmics,
socials i encara als comportaments ciutadans. La transversalitat en
aquest àmbit no és un desig sinó una necessitat inajornable.
• Lleida pot i ha de ser pionera i creadora d’energies netes. Cal millorar
i optimitzar l’energia hidràulica de la que ja es disposa. Cal també en
aquest sentit exigir a les companyes explotadores un manteniment
acurat de les línies instal·lades .
27
• Prioritzar i donar ajudes anuals als investigadors d’energies renovables
de les empreses i la Universitat de Lleida.
• Incentivar fiscalment als productors que utilitzin energies netes.
• No es pot permetre que en el nostre país s’instal·lin centrals tèrmiques, cosa absolutament incompatible amb una política forestal
coherent.
• Convé realitzar un programa integral de sensibilització de la societat
dirigit especialment a les escoles.
• L’ampliació del aeroport del Prat, en una zona en la qual s’ha de circular a velocitat reduïda per l’alta concentració de residus en l’atmosfera,
es podria haver resolt construint un nou aeroport a peu d’AVE entre
Lleida i Barcelona. D’aquesta manera, també es faria un país de
més qualitat. En tot cas, convindrà potenciar el de Lleida-Alguaire
i connectar-lo amb el sistema aeroportuari català, gestionat per la
Generalitat amb un paper decisiu.
1.1.3. La gestió de l’aigua, riquesa natural de Lleida
L’aigua és una font de riquesa natural de la circumscripció de
Lleida i com a tal mereix una especial atenció en els plantejaments
de futur d’aquestes terres. Fins no fa massa temps es pensava que
les polítiques necessàries passaven per dur recursos allà on era la
població, amb conseqüències sovint poc respectuoses amb la natura.
Potser és moment de pensar en el camí invers, més lent però amb
tota certesa més d’acord amb el nou paradigma que hom planteja del
28
creixement sostenible: acostar les poblacions i l’activitat econòmica
allà on són els recursos.
És sabut que l’aigua és un bé escàs i que Catalunya, en el seu conjunt, no és una excepció en aquest plantejament. Cal fer, però, algunes
preguntes: el dèficit actual es soluciona amb el transvasament del
Roine? Cal impulsar les desalinitzadores? Es vol utilitzar els recursos
del país amb la interconnexió de conques?
Per tradició i cultura els lleidatans saben i poden gestionar bé el
recurs de l’aigua, tot i que sovint han estat poc escoltats en el moment
de planificar. Ara mateix hi ha sobre la taula propostes concretes que
caldrà dur a la pràctica:
• Per fer possible el Segarra-Garrigues es necessiten més recursos.
Els pagesos no poden pagar el que se’ls demana. La rendibilitat és
inviable.
• Calen estructures de regadiu potents, si es creu que el de l’aigua
és un sector estratègic. En aquest sentit va, i es pot tenir de guia, el
“Manifest de Vallbona”.
• L’aigua ha de tenir una política transversal que ajudi a equilibrar
el territori plantejada amb generositat, per tal de garantir les necessitats bàsiques en tot el territori, sense oblidar el principi bàsic del
creixement cabal i suportable.
• S’ha de plantejar de forma immediata l’automatització del reg per a
distribuir els recursos de forma racional durant les 24 hores del dia.
29
• Abans de parlar d’interconnexió de conques cal tenir clars i ordenats
els temes mediambientals. Cal plantejar què es pot assumir i què
no. Aquest ha de ser un compromís polític i econòmic de les nostres
terres. Ara hi ha recursos limitats i poques garanties.
1.2. La Indústria. Quines Indústries?
La evolució dels sectors productius a Catalunya en els dos darrers
segles no ha tingut correspondència am el que s’ha produït a les Terres de
Lleida. A banda d’algunes excepcions puntuals, val a dir que la tradició
industrial de Lleida és gairebé inexistent. Mentre l’economia del país
anava substituint el sector primari pel secundari per finalment acabant
fent gran el terciari, el canvi d’activitat històrica a les Terres de Lleida a fet
el pas directe des de l’agricultura als serveis sense passar per un procés
industrial important com el viscut en altres indrets de Catalunya.
Mai és tard però per iniciar una activitat industrial i cal fer especial èmfasi en aquelles que puguin sorgir de les noves oportunitats
que tota crisi genera. En aquest sentit s’ha de donar suport al nous
emprenedors, en especial a aquells que generen noves activitats i
oportunitats en el sector de la indústria agroalimentaria, de les noves
tecnologies i dels equipaments.
1.2.1. El món empresarial a Lleida
En general, s’ha de dir que el teixit empresarial de les Terres de
Lleida es molt prim. Només hi ha, segons la base de dades empresarials de la “Confederación Española de Cámaras de Comercio”, 37.853
empreses (menys que a la comarca d’Osona).
30
No és cert que les Terres de Lleida siguin eminentment agroalimentàries. Hi ha un sector primari i auxiliar (frigoconservació
- pinsos) molt potent. Això no obstant, el valor als productes agraris
s’afegeix fora del territori lleidatà. A nivell de PIB, aquest sector només
representa el 17% del de la demarcació.
Existeixen honroses excepcions, entre les quals, sense ànim
d’exhaustivitat:
• Sector fructícola: Indulleida, i algunes cooperatives...
• Sector carni: Argal, Cooperativa Guissona, petites empreses càrnies,
5-6 escorxadors...
• Sector vitivinícola: Raïmat, Castell del Remei...
• Sector olis: Agroaliment, Borges...
A banda de l’agroalimentari, els sectors més potents en les terres de
Lleida són:
• Fabricants de materials de construcció: bòbiles, prefabricats, metall
auxiliar (armadures, elements de tancament,...)
• Sector metall-mecànic: fabricació d’elements auxiliars, fabricació
de maquinària (agrícola o no)
• Sector logístic i de comunicacions
• Sector instal·lacions
A més, hi ha empreses de qualsevol sector industrial o de serveis,
algunes de les quals són veritables referències en el sector.
31
Des del punt de vista numèric les empreses de Lleida es distribueixen de la següent manera:
SECTOR
Nombre
Extraccions, producció energia i aigua
614
Producció i transport d’energia elèctrica
580
Metal·lúrgia, construcció de maquinària, electrotècnia,
mitjans de transport, equips mèdics i de precisió
1.073
Construcció de maquinària
142
Material electrònic
37
Òptica i precisió
40
Agroalimentària, tèxtil, calçat, fusta, pell,
arts gràfiques i plàstics
1.632
Agroalimentàries
534
(sucs, conserves i primers transformats vegetals)
(102)
(Pa)
(124)
(Fabricació pinsos animals)
(34)
Tèxtil, cuir i calçat
279
32
Fusta, moble
506
Paper i arts gràfiques
240
Plàstic
Construcció i instal·lacions
Instal·lacions
39
8.909
843
Distribució, comerç, hostaleria i reparacions
14.084
Logística, transport i comunicacions
8.028
Finances, assegurances, api, serveis de suport a les empreses
8.028
Educació, formació, sanitat, serveis recreatius
i culturals i esports
4.913
A més, a les Terres de Lleida existeixen una sèrie de sectors, que
agrupats al voltant de diverses iniciatives empresarials, són emergents
i poden tenir una gran importància futura, tant a nivell local com de
projecció exterior. Aquests són:
• Software
• Energia renovable (solar tèrmica, solar fotovoltaica, eòlica)
• Medi ambient
• Clúster Lleida Biotech (biomaterials, bioenergia).
33
1.2.1.1 Aspectes estratègics
A la llum del que s’ha explicitat anteriorment, s’haurien de tenir
en compte els següents aspectes estratègics:
• Actualment existeix una identificació entre potencial agrícola i
ramader i potencial agroalimentari. No es pot obviar ni ignorar la
gran importància que tenen les terres de Lleida pel que fa a la producció animal i vegetal, tant en l’àmbit català com estatal i fins i tot
europeu, ni que hi ha una de les millors escoles d’enginyeria agrícola
de l’Estat. Però, en un moment en què el consum alimentari s’està
desplaçant cap a la tercera i quarta gamma, la definició de potencial
agroalimentari ho fa cap a la industrialització dels productes agraris
i la seva comercialització.
• Si es té això en compte, el potencial agroalimentari de Catalunya fa
temps que rau en bona mesura a les terres de Barcelona i Girona. I el
que és més greu és que la falta de política industrial i de condicions de
competitivitat territorial accentuen aquest moviment. Si es vol vindicar
el paper i la importància de les Terres de Lleida com a Pol Agroalimentari
cal actuar de forma decidida a través de polítiques industrial-empresarial
i d’afavoriment de la competitivitat territorial, que permetin (entre altres)
desenvolupar un sector agroindustrial potent a les nostres terres i fins
i tot el nou sector biotech (biomaterials, bioenergia,..).
• S’ha de trencar amb la idea de què a Lleida només hi han peres i
porcs. Aquesta és una idea que la societat catalana, la classe política
i l’administració té molt assumida (amb el perjudici que això representa per a les terres lleidatanes). El pitjor de tot és que els lleidatans
34
també s’ho creuen. Si es té en compte que el sector primari representa
el 16-17% del PIB, el de serveis al voltant del 60% i el secundari un
23-24% es disposarà d’un retrat més fidel de la realitat macroeconòmica lleidatana.
• Hi ha un teixit empresarial prim però molt divers i expert, amb
sectors emergents (TIC, medi ambient, energies renovables, turisme
de natura-interior) i d’altres tradicionals (oli, instal·ladors de fred
industrial, fabricants de maquinària, materials de construcció, logística, construcció). Cal ser capaços de desenvolupar aquest discurs
i contraposar-lo amb altres avui vigents i defensats des del poder
institucional més rònec, i també fer que CDC ho assumeixi plenament. Des del punt de vista de les actuacions, caldria anar difonent el
missatge per tal d’interioritzar aquesta realitat i les circumstàncies dels
diferents sectors econòmics, per tal d’ajustar les polítiques apuntades
anteriorment (industrial-competitivitat territorial).
• A mig i llarg termini, no cal confondre la ruralitat de les terres de
Lleida, pel que fa a la distribució demogràfica i els usos del sòl, amb
la ruralitat de la seva economia. En aquest sentit, caldria revisar les
actituds polítiques (prejudicis), no parlant tant de reequilibri territorial
com a compliment de drets de persones i empreses en comparació amb
Barcelona. Caldria començar a construir un discurs més basat en el
reequilibri territorial com a dinàmica d’increment de competitivitat
territorial. Les empreses radicades en terres lleidatanes no podran
ser competitives si el territori en el seu conjunt no es competitiu.
D’altra banda, on Catalunya té marge per guanyar competitivitat i
més creixement sostenible i sostingut és a les Terres de Lleida. Això
és, doncs, tant una legítima aspiració de progrés econòmic i social
35
d’aquestes terres, com una necessitat prioritària pel país i que l’ha
d’ajudar a sortir de la crisi.
• Competitivitat territorial és allò que fa que les persones i les empreses
visquin i operin millor en un territori. Aspectes com ara: relació amb
l’administració, infraestructures i qualitat energètica, infraestructures
de comunicació, de telecomunicació, accés i tipologia de sòl industrial,
accés i adequació del sistema educatiu a la realitat socioeconòmica del
país a mig termini, sistema sanitari, accés a l’habitatge, .....)
1.2.1.2 Propostes d’actuació
a) Fer una primera definició de principis programàtics i mesures
a prendre respecte d’una política industrial-empresarial per a
les Terres de Lleida:
• Relació empreses – administracions
• Millora de l’accés a finançament (Reforma ICF)
• Paper ACC10
• Suport a la implantació-desenvolupament d’activitat empresarial
• Mesures de suport a la permeabilització del mercat laboral
• Gestió del territori – revisió Pla Territorial de Ponent (model de
creixement concentrat versus creixement difús)
• Promoció de sòl industrial
• Suport a la inversió empresarial (sigui innovació o no)
• Polítiques sectorials específiques
b) Fer una aproximació de propostes que ajudin a millorar la
competitivitat de les terres de Lleida:
36
• Formació professional, formació universitària, formació continuada.
• Infraestructures comunicació: eix occidental, alliberament de
l’autopista des de Valls fins a Soses, eix transversal ferroviari, pla de
l’Aeroport, ports secs,... potenciació de la xarxa secundària
• Infraestructures de telecomunicacions: cobertura total de banda
ampla, telefonia mòbil.
• Infraestructures energètiques: adequar-les al creixement urbà i
industrial.
1.3. Una societat de serveis
1.3.1. Les noves Tecnologies de la Informació
i la Comunicació a Lleida
La nova societat de la informació (SI) no representa tan sols un
canvi tecnològic derivat de l’ús general de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), representa una veritable revolució
social, econòmica i cultural, com ho fou a finals del segle XVIII la
revolució industrial. Internet és ja una realitat a tenir present en
qualsevol debat o reflexió que tingui vocació de parlar del conjunt
dels mitjans de comunicació. Una realitat més complexa si tenim
en consideració que cada receptor és al mateix temps un possible
emissor i que la unidireccionalitat dels mitjans tradicionals es trenca
de forma evident.
Els experts diuen que ja avui hi ha més de mil milions de planes
web a la xarxa, la qual cosa vol dir que és del tot impossible en la
vida sencera d’una persona visitar ni tan sols una petita part del
que en aquests moments circula. Més volum informatiu no vol dir
37
més informació, pot significar exactament el contrari. Mil milions
de biblioteques d’Alexandria no serveixen de res a un analfabet o a
aquell que, tot i saber llegir, no coneix els mecanismes per buscar en
el lloc adient allò que cerca amb interès, o a qui no té criteri format
per destriar la informació disponible.
L’aplicació de les noves tecnologies de la informació comporten
nous problemes i requereixen noves solucions. Hom pensa altre
cop en els més joves i en els més desafavorits (pensant per exemple
que a la illa de Manhattan hi ha més línies telefòniques que a tot el
continent africà).
El primer problema que cal afrontar és la possible dualització.
Dualització entre Primer i Tercer Món, entre els que tenen accés fàcil
i ràpid a la xarxa i els que no el tenen. Mentre la televisió i la ràdio es
poden ja considerar serveis quasi universals, Internet encara no.
Dualització també en el si de les societats industrialment avançades
entre els que tenen la capacitat econòmica d’accedir i els que no la tenen;
entre els que saben i els que no saben i, entre aquests darrers, entre els
qui no saben perquè no volen o, el que és intolerable per a un demòcrata,
els qui no saben perquè no poden o no disposen dels mitjans necessaris
per saber. Problemes també de dualització entre aquells que viuen en
zones de bones xarxes de comunicació i aquells en els que els talls de
llum fan encara contemporani el llum d’oli o l’espelma.
Internet pot significar un canvi en molts dels llocs de treball
tradicionals i aquest és un element especialment rellevant per a les
Terres de Lleida. Les noves tecnologies poden acabar amb el treball
38
repetitiu, feixuc, de valor escàs però poden ser instrument per a la
idiotització global, instrument d’alliberament o d’esclavatge en funció
dels seus continguts. L’augment del benestar col·lectiu no és possible
sense el repartiment i la redistribució de les millores incrementals
i això és especialment cert pel que fa a l’accés a les mercaderies més
valuoses del segle XXI: la informació i el coneixement.
Més possibles problemes. Qui sap si l’aparició de nous monopolis
que dictin les regles del mercat i sobre el que cal i no cal saber acabaran
enfosquint el panorama! El mercat, “el beatífic mercat”, no sempre
tria com a producte, ni solució final, ni el millor, ni el més útil, ni allò
tècnicament més perfeccionat, ni el que és més ergonòmic, ni tan sols
el més barat. Se’n podrien posar exemples a dojo.
Quant a la política, les noves tecnologies de la informació (NTI)
poden significar un avenç en la participació i en el sistema de consulta
popular directa, però també un retrocés del sistema democràtic si la
dualització abans esmentada es consolida. Les NTI són un instrument
de comunicació de masses que poden canviar nombroses situacions.
De la mateixa manera que les antenes parabòliques van contribuir
molt més a la caiguda del mur de Berlín que totes les negociacions
diplomàtiques plegades, Internet ha contribuït ja a comunicar agents
socials que difícilment haguessin mai entrat en contacte.
En els darrers anys, s’ha produït una important difusió d’Internet
entre els ciutadans. Tanmateix, encara s’està en un estat inicial del
desenvolupament de la Societat de la Informació que encara només
ha aprofitat una petita part del que les TIC poden oferir. La societat
de la informació modifica totalment els conceptes de la cultura del
39
treball de la societat industrial i post-industrial. L’activitat productiva
s’ha d’orientar cap a l’entorn del coneixement. Aquest ha de ser el
principal recurs competitiu de les empreses catalanes dins d’un mercat
global. Les empreses de la nova economia tenen en les persones i el
seu coneixement el seu principal actiu.
La societat de la informació modifica totalment els conceptes de la
cultura del treball de la societat industrial i post industrial. L’activitat
productiva s’ha d’orientar cap a l’entorn del coneixement. Aquest ha
de ser el principal recurs competitiu de les empreses catalanes dins
d’un mercat global. Les empreses de la nova economia tenen en les
persones i el seu coneixement el seu principal actiu.
La societat de la informació i del coneixement requereix, doncs,
d’una nova acció de govern, d’una nova manera de fer política, i atorgar
uns nous rols als actors polítics per reforçar el liderat dels governs
i de les institucions democràtiques. Així mateix, posar en valor el
consens amb la ciutadania, ja que aporta noves eines i possibilitats
de participació; en aquest sentit, obre vies de col·laboració amb la
societat, els moviments de voluntariat, les associacions sense ànim
de lucre i el tercer sector.
Les polítiques que s’haurien de desenvolupar en l’àmbit de les TIC,
haurien de pivotar entre d’altres, en els eixos següents:
• Garantir unes infraestructures que permetin la lliure competència
en serveis entre les empreses proveïdores, per tal que proveeixin els
millors serveis amb els millors preus possibles, garantint la cohesió territorial i la igualtat d’oportunitats en l’accés a aquest tipus
40
d’infraestructures. Les infraestructures no poden en cap cas limitar
el creixement d’un país: és més, han de ser un dels seus motors. Promourem amb intensitat el projecte de xarxa oberta.
• Dotar la ciutadania d’una bona formació no només en coneixements
tecnològics, sinó també de les oportunitats que aquestes possibiliten.
Per aquest motiu, cal articular un entorn social afavoridor i propens
a la innovació, a l’emprenedor i a la incorporació de les noves tecnologies, tant per a l’ús particular com empresarial.
• Garantir una societat TIC segura. La seguretat de qualsevol àmbit
d’actuació dels ciutadans i les empreses ha de ser segura, independentment de si la seva activitat es realitza en l’entorn real o en el de
la xarxa.
• El model ha de garantir que els ciutadans i empreses puguin gaudir
de la societat de la informació en la seva pròpia llengua.
En un nivell complementari, l’administració més enllà de la relació
formal en l’exercici de la potestat del ciutadà, haurà de desenvolupar
estratègies de relació basades en els nous canals que ofereixen les TIC
(2.0 o el que sigui, xarxes socials, butlletins electrònics , missatgeria
instantània, serveis de mobilitat, ...). Per tant, això suposa el desenvolupament de noves professions que tindran com a objectiu produir
des de la xarxa i no per a la xarxa com ho estem fent ara. Convindrà
mesurar la qualitat dels serveis que es presten des la xarxa, les garanties
d’igualtat d’oportunitats, etc. ....totes aquelles mesures que permetin
convertir el moment de relació amb l’administració en una cosa
còmode, no traumàtica, no molesta ni costosa en temps. Obtindrem
41
unes capacitats marginals que ens permetran optimitzar els costos
en els processos de comunicació i divulgació. En definitiva dirigir
els missatges a qui els està esperant.
El Servei Universal ha de garantir, entre d’altres, la prestació d’una
connexió a Internet per a tot els ciutadans, amb independència de
la seva localització geogràfica, amb una qualitat determinada i a un
preu assequible. No obstant això, la definició actual parla d’un accés
“funcional”, la qual cosa en la pràctica es tradueix en poder utilitzar
un mòdem i en navegar a una velocitat d’uns 56Kbps (menys de vint
vegades 1 Mega). Aquest tipus de connexió no és suficient per a poder
accedir als serveis oferts en l’actualitat a través d’Internet, i per tant,
per a tenir accés a la Societat del Coneixement i disminuir al màxim
la fractura digital i conseqüentment territorial.
Internet és cada cop més present en la vida dels ciutadans i ciutadanes. A Catalunya un 60% de les llars estan connectades a Internet
i el 68% de la població és usuària d’Internet; percentatge que creix
fins a un 95% entre els joves de 16 i els 24 anys. A més, s’observa un
ús creixent, tant del propi servei com dels usos associats, com per
exemple, el percentatge d’usuaris de teleformació (e-learning) s’ha
multiplicat per tres en els darrers 4 anys.
No obstant això, a nivell territorial la tinença de connexió a
Internet no està distribuïda uniformement, al contrari del que passa
amb la tinença d’ordinador, motivat ja sigui per la manca de connectivitat, per un elevat preu o per desconeixement de les avantatges de
l’ús d’Internet.
42
És necessari la redefinició del concepte d’accés funcional a Internet,
doncs actualment es considera segons la recomanació del Sector de
Normalització de la ITU (Unió internacional de Telecomunicacions)
com banda ampla “una capacitat de transmissió més ràpida que la
velocitat primària de la xarxa digital de serveis integrats (XDSI) a
1,5 o 2Mbps”.
Atès que el passat mes de novembre de 2009, el Ministre d’Industria
va anunciar que el 2011 el govern de l’Estat garantiria l’accés a Internet a una velocitat d’1 Mega com a conseqüència de la modificació
del Servei Universal, sembla ser que es dóna un primer pas per a
regularitzar aquesta anomalia.
Val a dir, que la definició de Banda Ampla no és un concepte estàtic, ni és independent del comportament del mercat. Es tracta d’un
valor que evoluciona amb les preferències i necessitats dels usuaris.
És també un concepte centrat en l’usuari i el punt de partida per a
qualsevol sistema de comunicacions de nova generació.
La cobertura de Catalunya del servei d’accés a Internet d’1 Mega
cobreix només el 97 % de la població total. Traduït en xifres és mes
significatiu:
• Més de 200.000 persones sense cobertura
• 38 municipis sense cobertura i 145 per sota del llindar del 70% del
territori
• 245 nuclis de població (no disseminats) sense cobertura
43
No cal dir que bona part d’aquestes xifres es corresponen a la
circumscripció de Lleida.
S’hauria de seguir l’evolució i compliment d’aquesta promesa, puix
el Ministeri encara no ha definit sobre quins criteris es fonamentarà la
nova definició del Servei Universal i una característica tant importat
com el preu d’aquest servei no ha estat encara concretada.
• Cal defensar un cost del servei en consonància a la situació del
mercat actual; es pot considerar raonable un preu del servei d’accés
a Internet per al ciutadà entre 15€ i 20€.
• Finalment, convindria seguir el correcte compliment per part de
l’operador u operadors als que s’adjudiqui la prestació del Servei Universal per garantir que totes les empreses i els ciutadans i ciutadanes
del nostre país tenen garantit aquest servei. S’hauria de demanar el
traspàs d’aquesta competència que actualment està encomanada al
Ministeri d’Indústria a la Generalitat de Catalunya.
1.3.2. Treballar per viure. Nous serveis per una societat
de serveis
Algunes propostes:
• Lleida és la ciutat capital de província amb menys centres comercials
i oferta més restringida. Urgeix un Pla Comercial per a Lleida.
• Desenvolupament de sòl industrial a preus taxats públics per atraure
grans empreses.
44
• IVA liquidat enlloc del IVA devengat com fins ara. Això és un tema
molt dur per les empreses, que paguen el IVA de factures que de
vegades no cobren.
• Ara que Catalunya té inspecció del treball, cal un pla per generar
milers de llocs de treball nous cotitzant via llei de la dependència, fent
necessari que els ajuts que les famílies reben estiguin en la majoria
dels casos justificats per la contractació d’una persona que atengui
el dependent.
1.4. La relació aprenentatge treball
1.4.1.La formació professional, l’aprenentatge
continuat
L’aprenentatge al llarg de la vida, especialment en els àmbits
formatius generals i en els laborals i professionals, és una característica de les societats avançades. En un món accelerat en el que els
canvis en el sistema productiu són continuats, només la constant
adaptació permetrà mantenir la productivitat i l’ocupació d’amplis
estrats de la població.
a) Formació bàsica
És sabut que els més formats són els qui millor es segueixen formant. Per tant, un objectiu a mig termini ha de ser que cap alumne no
deixi l’ESO sense haver assolit les competències bàsiques de manera
que sigui més fàcil l’accés i la continuïtat en els estudis secundaris
post-obligatoris, ja sigui formació professional o batxillerat, amb
l’horitzó que no menys del 80% dels alumnes acabin disposant d’un
45
títol de formació secundària post-obligatòria.
b) El model de centres
La reflexió sobre el model de centres professionals ha de ser encetada. La possibilitat que la Universitat es vagi obrint a impartir
ensenyaments de grau superior de formació professional i el progressiu
esborrament de fronteres entre estudis que la con-validació d’estudis
o el reconeixement de competències albira, duu amb una certa naturalitat a potenciar centres de formació professional d’alt nivell amb
una oferta concentrada i homogènia en alguna o algunes branques
del coneixement. L’atomització i la duplicitat d’oferta formativa no
du a l’ús eficient de recursos ni tampoc a l’excel·lència.
c) El professorat
La qualitat formativa depèn de la qualitat del professorat. En la
formació professional, l’obsolescència pot aparèixer si no es prenen
mesures importants de formació continuada i preceptiva dels docents
que hi presten serveis.
Les relacions centre docent, empresa i universitats han de servir
també per millorar els fluxos formatius dels docents.
La fàcil incorporació de docents temporals provinents dels centres de treball ajudaria els centres, la formació que s’hi imparteix i
els docents.
46
d) L’alumnat
L’orientació professional ha de ser millorada per garantir fluxos
suficients d’alumnes a la formació professional de caràcter vocacional
i no pas com a resultat d’una elecció d’arrel negativa, en no saber què
fer o no poder fer altra cosa.
L’accés a la formació professional fent ús de les vies no habituals
de les proves específiques d’accés s’ha de mantenir, tot i que comporta
reptes en el procés d’ensenyament-aprenentatge en la mesura que
no estan garantides les competències bàsiques que l’ESO, en el cas
dels alumnes que ingressen en cicles de grau mitjà, i del Batxillerat,
en els de grau superior. El que han de ser vies transitables però excepcionals no es poden convertir en una via d’accés habitual. Altre
cop, la millora de l’ESO i del Batxillerat, d’assolir-se, repercutirà en la
Formació Professional.
Els Programes de Qualificació Professional Inicial s’han de vincular estretament a la formació professional (FP) per permetre el
trànsit des dels programes a la FP.
e) Incentivació de la formació continuada
Per als alumnes més grans de 18 anys, la implantació de beques salari vinculades a la superació dels estudis amb un cert grau
d’excel·lència podria incentivar la formació i augmentar el nivell
d’ocupabilitat dels futurs professionals.
La formació continuada en centres de formació professional
47
s’ha de fer fàcil. La clarificació de l’estructura dels cicles formatius
en crèdits certificables o acreditables i la facilitat en l’acreditació de
competències que la legislació ja preveu s’ha de potenciar, per tal
d’afavorir la transició continuada dels treballadors entre l’empresa i
els centres docents per a formar-se.
En un territori com el nostre és del tot importat potenciar la
formació a distància i la teleformaciò com a instrument de màxima
utilitat.
La creació d’un xec formació respectable en la seva quantia i
visible per als qui decidissin formar-se i les desgravacions fiscals pels
qui dediquessin part dels seus recursos a formació continuada han
de ser polítiques explorades.
1.4.2. Les relacions FP i Universitat
amb el món productiu
La societat del coneixement requereix precisament de coneixement, malgrat l’obvietat. El coneixement no es genera només en els
centres universitaris ni en els centres de formació tècnica i professional. Cada cop més, les empreses són contenidors de coneixement,
sovint mantingut dins les seves parets per evitar de perdre avantatges
competitives respecte altres competidors potencials o reals.
Els fluxos entre ambdós subsistemes de coneixement, empreses i
instituts de formació, es fan imprescindibles si es vol una Lleida competent i competitiva. Des de la UDL ja es fan esforços per connectar-los,
com també des d’alguns centres de formació no universitaris. No cal
48
dir, que convé formalitzar aquests vincles, incorporant els centres
de referència de FP a les xarxes avui existents per trencar barreres i
aprofitar sinèrgies. Un Consell de la Formació Superior conformat
també amb alguns centres de secundària seria aconsellable.
1.5. El nou turisme
El turisme és ja un dels principals recursos econòmics de les
terres de Lleida tant pel que fa a moviment econòmic com a ocupació.
Resta però molt per fer en el camí de racionalitzar i garantir el futur
del sector. El salt qualitatiu en turisme passa per la renovació, la diversificació i la millora contínua dels establiments turístics, sobretot
els vinculats a les petites i mitjanes empreses. Les noves tecnologies
s’han d’aprofitar com a bones eines de comercialització i promoció
dels productes turístics.
Algunes propostes:
• S’ha de millorar la formació dels professionals tant perquè els clients
gaudeixin d’un bon servei turístic com perquè la nostra identitat sigui
reconeguda com a marca de qualitat.
• No pot ser que “Turisme” sigui una “carrera” de tres anys i que en
els últims s’hagin perdut la quantitat de pràctiques que els alumnes
podien fer ja fa 20 anys. No solament no hem millorat si no que a
hores d’ara tenim dèficit de bons guies turístics . Les professions”
turístiques” no estan prou valorades i algunes es veuen com a “extres”
a altres feines habituals. Això desprestigia aquest món.
49
• Hi ha un “multi-client” interessant en l’entorn rural. Valora sobre tot,
la seguretat (sanitària, accessos adequats, prevenció incendis, evitar
robatoris,..) Cada vegada vol més serveis complementaris i s’està fent
poc, i lentament, el procés d’adaptació a les noves necessitats. Cal, així
doncs, traçar, o en el seu cas modernitzar, plans d’actuació concrets.
• Convé augmentar la despesa i l’estada del multi-client. Convé cercar
nous clients que es moguin per altres motius i clients més exigents
per augmentar la qualitat dels serveis. Així mateix, s’escauria definir
productes turístics per zones i estacions.
• Cal disminuir la estacionalitat i augmentar la qualitat dels serveis
(més formació personal, menys rotació de personal i més fidelització
dels clients).
• Les administracions han de garantir el manteniment dels boscos i
espais més visitats. S’han d’adequar serveis a les necessitats del territori
(senyalització adient, serveis de transport, sanitat, xarxa viaria). S’han
de coordinar i complementar serveis públics i privats.
• És molt important tenir clar en qualsevol programa de la Generalitat: imatge de marca, categorització del producte (valor afegit),
comunicació i fidelització dels clients
Altres aspectes que caldria considerar serien: treballar per la
recerca d’un turisme intracomunitari i elaborar un programa de
foment de la producció artesanal agroalimentària que sigui més
que un programa.
50
Totes aquestes millores s’han de fer garantint la protecció dels
recursos naturals i el patrimoni arquitectònic i cultural. Els verbs
més turístics són: preservar, divulgar, gaudir i compartir.
51
2. Societat i
Cultura, Cultura
i Societat.
52
2.1. Una escola participativa i participada
L
a educació és el tema transversal per excel·lència i del
sistema emprat i els seus resultats en depèn en bona
mesura el futur d’un país. He de ser motiu de neguit important l’aspiració de voler transmetre un país millor a les
generacions que han de venir però més important i principal ho ha
de ser deixar unes millors i més preparades generacions al nostre país
entenen que aquest és un cicle que mai acaba, sempre hi ha motius
i raons per aprendre.
2.1.1 El model educatiu
a) Model educatiu
El model educatiu des del punt de vista jurídico-formal està ben
definit en les lleis educatives espanyoles i en la Llei d’Educació de
Catalunya (LEC), que respecta la legislació bàsica estatal.
La LEC configura un sistema d’interès públic en el que troben
aixopluc els centres públics i els concertats, la qual cosa ha de dur a
la superació del vell debat escola pública versus escola privada per
aprofundir en el debat de la qualitat educativa i com aconseguir-la.
Malgrat el que la LEC disposa i la majoria parlamentària que la suporta, no és tanmateix segur que els vells debats no segueixin encara
presents de forma sovintejada en el discurs educatiu públic.
53
b) Millora de l’educació
La millora de l’educació ha de ser, malgrat tot, el nucli central sobre
el que descansi el discurs educatiu en els propers anys. I la millora s’ha
de configurar en termes de resultats i en termes d’equitat.
La millora educativa no pot dissociar-se de la millora en la resposta a les necessitats socials més peremptòries. Massa sovint, l’escola
aprecia com els dèficits previs a l’escolarització marquen decisivament
la trajectòria escolar dels alumnes. La bona connexió, en les edats primerenques especialment, però no només, entre els àmbits d’atenció a
les necessitats personals i socials de les capes de la població més dèbils
tenen el seu reflex en l’atenció escolar. Les administracions locals hi
juguen un paper rellevant. Ras i curt, l’equitat escolar comença amb
l’equitat social.
c) Qualitat educativa
La qualitat educativa depèn de la qualitat de les escoles i del
professorat que hi presta serveis. No depèn de l’aparell burocràtic
que sosté les estructures del sistema, encara que l’afecta: els excessius
requeriments sobre les escoles així com l’escassa atenció a les seves
necessitats poden dificultar la feina de centres i professors.
La formació inicial dels docents i la contínua ha de millorar en
quantitat i qualitat i s’ha d’adreçar a millorar la pràctica educativa, no
només o no prioritàriament el currículum del docent o la seva promoció, ambdues finalitats ben lloables i desitjables per altra part.
54
L’autonomia dels centres està predicada en les lleis i mai no del
tot implementada en tota l’extensió del terme. Només cal veure el
devessall de normativa que regula l’autonomia. L’autonomia en la
contractació de docents, i en prescindir-ne, sota els principis d’igualtat,
mèrit, capacitat i interdicció d’arbitrarietat, ha de ser efectivament
explorada.
d) Avaluació
El que no s’avalua és devalua. El que no s’avalua és perquè no té
valor. L’avaluació només té sentit si s’adreça a la millora. L’avaluació
no pot ser una activitat de dalt a baix. Tampoc una excusa per evitar
que sigui dit que no s’avalua o una activitat que s’esgota en ella mateixa. L’avaluació que no es veu d’entrada com una activitat positiva
incardinada en l’activitat del centre docent i de la seva praxis educativa
està condemnada al fracàs. L’objectiu de l’avaluació no és la millora
dels resultats estadístics d’una nació o d’un estat en matèria educativa.
Tampoc la determinació del currículum per la porta del darrera.
Les avaluacions han d’anar seguides d’un pla de millora. I no es
poden seguir fent avaluacions si no es garanteix abans que de les ja
fetes se’n dedueix alguna cosa en ordre a la millora del que ha estat
avaluat.
2.1.2. L’educació INFANTIL
L’atenció educativa i social integral als nens i nenes entre 0 i 6
anys ha de seguir essent prioritària. La construcció de llars d’infants
s’ha de mantenir, ja siguin públiques o privades, i si cal ampliant les
55
vies de finançament subvencionades, sense variar l’actual mecanisme de provisió de l’oferta entre centres privats subvencionats i
centres públics de titularitat municipal, tenint cura, però, d’estendre
el finançament a totes les llars que reuneixin els requisits establerts,
sense més condicionaments.
2.1.3. L’educació primària
L’educació primària està avui ben estructurada. L’esforç s’hauria
d’adreçar a augmentar els seus resultats en els aprenentatges bàsics:
lectura, expressió oral i escrita, especialment en llengua catalana, i
competència matemàtica.
L’aprenentatge de llengües estrangeres s’ha de completar, per
ser reeixida, amb suport des dels mitjans de comunicació visuals,
avançant en la difusió de programes en llengua anglesa, encara que
no només, adreçats a les edats primeres.
Finalment, l’atenció individualitzada d’alumnes amb dèficits
d’aprenentatge així que apareguin. El progrés en l’etapa de l’ESO depèn
de l’assoliment de les competències bàsiques en l’educació primària.
2.1.4. L’educació secundària
L’ESO ha de ser objecte d’una atenció prioritària. El model d’escola
comprensiva ha estat superat per la pràctica ordinària dels centres
sense que se n’hagi fet l’oportuna reflexió.
A la vegada que es preconitza l’atenció als alumnes amb dèfi-
56
cits d’aprenentatge a l’educació primària, convé parar atenció als
que s’aprecien a l’ESO, amb preocupants taxes de fracàs escolar i
d’abandonament. L’atenció individual o en petits grups d’alumnes
que no segueixen es fa imprescindible i urgent.
La diversificació curricular conforme avança l’etapa ha de ser
potenciada, sense establir necessàriament itineraris separats dels
alumnes a temps complet.
L’educació post-obligatòria no és seguida pel gruix d’alumnes que
s’esperava. La poca atracció encara dels ensenyaments professionals,
força renovats i seguits per un creixent nombre d’alumnes, i les taxes
d’abandonament i de repetició al primer curs del batxillerat en són
la causa fonamental. La millora de l’ESO és la clau per a l’ampliació
de la demanda d’ensenyaments post-obligatoris, juntament amb la
millora de la formació professional i la transició entre els cicles de
grau mitjà i superior.
2.1.5. La Universitat. De com evitar l’èxode forçat
dels nostres talents
La Universitat està en un moment de canvi. El sistema universitari
català ha de guanyar en excel·lència i capacitat d’atracció de talent
d’arreu del món. En particular, la UdL ha de significar-se en algun
àmbit del coneixement en el que pugui ser referent europeu, si no
mundial. Hi ha alguna possibilitat en l’àmbit agroalimentari i de la
salut, de manera connexa amb el primer.
La interrelació entre les universitats catalanes per crear una
57
marca de qualitat acceptada arreu és un altra possibilitat de desenvolupament futur de la UdL.
En qualsevol cas, l’aposta estratègica de la UdL ha de ser
l’excel·lència. Si dues de les més prestigioses escoles de Negocis són a
Catalunya perquè no és possible fer un pas endavant a la UdL?
El professorat n’és la clau i l’aposta del territori en el seu conjunt
per la UdL és el desllorigador. Malauradament, els efectes beneficiosos
de la Universitat, visibles arreu, no han anat acompanyat d’esforços
prou reeixits per fer veure al conjunt de la societat lleidatana, més
enllà de la ciutat, de la importància d’apostar per la UdL. En aquest
sentit, caldrà encetar una via de col·laboració inter-territorial.
Una universitat d’excel·lència ajudarà a conservar el talent dins
l’àmbit territorial de Lleida i dur-ne d’altre de fora, sense perdre de
vista que avui no hi ha distàncies en el món globalitzat i que cap
activitat universitària pot ser tancada en un àmbit territorial reduït.
El món de la UdL és el món.
2.1.6. El coneixement de les llengües estrangeres
El coneixement de llengües europees i també de les més parlades
arreu del món és imprescindible per afavorir la comunicació entre
pobles, societats i cultures, com també la interrelació de l’economia
lleidatana i catalana.
La millora de l’aprenentatge de les llengües en l’educació bàsica i
secundària postobligatòria és crucial com també afavorir el coneixe-
58
ment per a la població adulta. En aquest sentit, es fa una proposta per
extendre el coneixement de les llengües estrangeres que s’incorpora
com a annex 1 en aquest document.
2.2. Una sanitat universal i de qualitat
Catalunya disposa d’un dels sistemes sanitaris exemplars en el
món. Exemplars per la cobertura universal, per la qualitat del servei i
per l’impuls del sector biomèdic sobre la recerca. Aquestes són tan sols,
algunes de les variables que fan que Catalunya sigui al capdavant de la
llista en esperança de vida, i per tant es demostra que tot el sistema, la
recerca i la universalitat de la nostra sanitat ha arribat a la ciutadania.
Ara és moment, però, ja sigui per les circumstàncies econòmiques
mundials, ja sigui pel difícil manteniment sostenible del sistema
actual, que es planteja una revisió amb l’objectiu de millorar-lo i fer-lo
més sostenible. Aquest és el gran repte, i alhora l’oportunitat, que caldrà
afrontar en els propers anys. És imprescindible i seria una iniciativa
única, formar nous grups de treball multidisciplinar per discutir els
aspectes de millora respecte la Sanitat. En molts grups de treball actuals
tan sols hi ha personal lligat al mon sanitari. Afortunadament es disposa
de la facilitat d’aglutinar diferents disciplines al voltant de la sanitat, i
pensem que és la única forma de dibuixar les directrius de futur.
Quins són els perfils que haurien de treballar conjuntament els
grups?
• Perfil de client, usuari: és molt important disposar de la visió del
que finalment rep els serveis sanitaris.
59
• Perfil sanitari: treballadors del sector que coneguin el funcionament
del sistema, des d’una perspectiva global.
• Perfil gestor: es necessita de la implicació de gestors sanitaris
amb experiència, que hagin viscut/afrontat reformes estructurals
del sistema.
• Perfil administració: seria molt útil tenir persones amb experiència
en el govern de la Generalitat en el sector salut.
• Perfil empresa: directius de la indústria farmacèutica, proveïdors
de tecnologia, sistemes informàtics, etc.
• Perfil econòmic: es necessita dirigir totes les idees al món de la
viabilitat econòmica, i per tant és indispensable disposar de la visió
d’un expert en aquests temes.
• Perfil empresa biomèdica/centre de recerca aplicada: seria
interessant disposar de l’opinió del director científic d’aquestes organitzacions.
• Altres persones interessades.
La figura del grup de treball hauria de servir per fomentar el diagnòstic i saber quines són les millors solucions, tot analitzat de forma
plural, multidisciplinar i amb l’ambició de fer una sanitat millor.
Hi ha alguns temes identificats i que s’enumeren a continuació:
60
• Plantejar la viabilitat de reorganitzar l’assistència sanitària.
• Organitzar els Hospitals, els CAPs d’acord amb les necessitats dels
clients/usuaris i no de les estructures jeràrquiques.
• Plantejar la viabilitat de treballar conjuntament amb l’Empresa
Privada.
S’han de buscar necessàriament les complicitats dels pacients,
dels sanitaris, de l’Administració i també de la indústria farmacèutica/tecnològica.
El model actual de gestió sanitària no té visió de SERVEI, tant sols
persegueix el control de la despesa, i per tant és molt difícil millorar.
Plantejar la viabilitat de revisió, basant-se en criteris de millora,
qualitat, especialització, innovació i generació de coneixement i
atracció de recursos.
2.2.1. Les addiccions, un repte de futur
Un àmbit particular de l’atenció sanitària i de la salut que cada
cop guanya en importància són les addiccions. En l’annexe 2 es fa
una diagnosi de la problemàtica actual i s’apunten tot un seguit de
propostes d’actuació a les terres de Lleida.
2.3. Serveis socials i qualitat de vida. De com assegurar
la cobertura de les necessitats socials bàsiques al
conjunt de la població
Ha de ser un objectiu irrenunciable de tots els poders públics
acabar amb la pobresa, la exclusió i la marginació socials. L’aparició de
61
nous problemes relatius als accelerats canvis ha dut noves necessitats
que cal entendre per actuar sobre elles abans que no es produeixin
fragmentacions fins ara desconegudes que ens aboquin a una situació
dibuixada per la línia dels que estan o no estan en el sistema o entre
aquells que estan permanentment en el llindar de la incertesa.
L’administració, les administracions, han de trobar polítiques que
abordin sense prejudicis les qüestions que avui són una preocupació
popular i demà es poden convertir en problema irresoluble. En una
societat “petita” com la nostra és encara possible fer diagnòstics ajustats
i apropar-se a una cerca de solucions possible i raonable amb un nivell
de coordinació i intercanvi d’informació que a dia d’avui no es dóna
de forma suficient.
Algunes propostes:
• Cal millorar l’accessibilitat als serveis socials d’Atenció Primària per
part dels usuaris i les seves famílies. Per aconseguir-ho cal augmentar
les ràtios de treballadors/es socials dels ajuntaments i consells comarcals i alhora ampliar-ne els horaris d’atenció. No podrem aconseguir
que els serveis socials es puguin equiparar als serveis de salut en quan
a prestigi i qualitat si no tenim sistemes d’atenció a les tardes, o caps
de setmana, per exemple. És evident que això és molt difícil en els
municipis petits, però caldria establir des dels consells comarcals i
amb els ajuntaments mesures per poder donar cobertura i assessorament a les urgències socials (que n’hi ha). També hem de millorar
la informació. A més, i en compliment de la Llei de la dependència,
cal assegurar l’elaboració dels PIAS i les valoracions dels graus de
dependència en els terminis establerts.
62
• Cal garantir de forma real el dret a escollir els serveis i les prestacions
socials. Si bé la nova llei ho preveu, s’està afavorint més les prestacions
econòmiques enfront els serveis. En un context social de crisi econòmica
global, l’aplicació de la nova llei de la dependència era una bona oportunitat per crear milers de llocs de treball que s’ha deixat escapar.
• S’han de posar en marxa mesures concretes i reals per professionalitzar l’atenció a les persones amb dependència. La llei ho preveu i no
s’està fent pràcticament res. La Generalitat ha de deixar de posar traves
a les entitats (públiques o privades) que volen construir residències
i nous serveis d’atenció a la dependència. Ha d’aclarir quins són els
criteris d’acreditació i facilitar el concert de places.
• També s’han de posar en marxa programes per la prevenció de la
dependència i la promoció de l’autonomia personal.
• S’ha d’ampliar de forma potent la cobertura de serveis a les persones
amb malalties mentals.
• Cal posar en marxa programes específics per donar suport als familiars que tenen cura d’una persona amb dependència o malaltia
mental.
Totes aquestes mesures han de fer-se accessibles a tots els ciutadans
i per tant, és important apostar decididament per la creació de serveis
d’assessorament, de suport, preventius, i d’atenció per tot el territori.
No tots el esforços, però, s’han de centrar en l’Administració (que
ha de ser garant d’una acció global i concertada sobre la matèria) i
63
els seus recursos. Una política que complementi, i no substitueixi la
molt bona feina que es fa des d’associacions, ONG i institucions de
tota mena pot estar en el bon camí.
2.4. Habitatge habitable, accessible, respectuós
i coherent
Alguns punts d’interès:
• La rehabilitació: un objectiu prioritari. Especialment important a
l’hora de mantenir l’ocupació i l’activitat. Cal estructurar i definir
plans viables i eficaços.
• La Llei OMNIBUS és molt important de cara al futur dels professionals.
• Les noves tecnologies poden i han d’aportar solucions a mig i llarg
termini.
• Es fa necessari determinar els nivells d’aplicació del Codi Ètic.
• Cal reduir fins a eliminar les barreres arquitectòniques.
2.5. Cultura local versus cultura universal.
De com aprofitar i promocionar les nostres
capacitats
La cultura catalana sempre ha hagut de superar traves històriques
per fer-se un lloc en el món, en el seu propi i en el global: el fet de no
tenir un Estat propi; de compartir veïnatge amb una de les cultures
64
més potents del món; de comptar amb un mercat potencial reduït.
Els creadors catalans han format part, però, d’un poble arrelat a la
seva història, orgullosos de ser catalans, amb un llegat cultural propi,
una llengua pròpia, unes institucions pròpies. Aquests mateixos creadors han estat, llurs obres, reflex de la societat contemporània europea
primer, mundial després, però sempre des de l’òptica catalana, que
els ha conferit uns valors propis d’aquest terra, com la modernitat,
l’obertura, la innovació, la tenacitat.
Són aquests valors que, en l’àmbit de la cultura, i també en d’altres,
els nostres creadors i artistes han excel·lit en l’esfera artística mundial.
L’obra, els autors, doncs, no s’entenen sense el país. I sempre, amb més o
menys entrebancs, amb una pàtina que tot ho cobria, que tot ho lligava, i
que hi donava sentit, de forma directa o indirecta, com és la llengua.
Si ens centrem en la llengua, cal fer serioses reflexions sobre el
paper que els catalans i les seves institucions han de jugar en el futur
immediat. Del darrer informe de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 200308, s’extreuen unes conclusions molt preocupants. A tall d’exemple,
s’observa una disminució en l’ús del català com a primera llengua
d’ús; també la disminució del seu coneixement i la disminució d’ús
habitual de la llengua catalana.
La política lingüística ha de ser transversal, superadora de caselles
d’àmbit per passar a afectar qualsevol relació. És cert que de l’aprovació de
l’Estatut n’ha sortit una eina clau per a la protecció i difusió de la llengua,
avui malauradament posada en dubte per causa d’una Sentència eventualment desfavorable; però tenim altres camins per tirar endavant.
65
L’administració, per sobre de tot, ha d’estar al servei del ciutadà en
les tasques de promoció, estímul, impuls, projecció, del fet cultural;
i centrar-se, també, en aquells aspectes de flagrant incompliment
dels preceptes legislatius vigents a partir de polítiques d’estímul i
de control.
Cal potenciar i donar de veritable contingut les institucions que
vetllen per la promoció i la defensa de la llengua catalana en totes les
seves expressions: el Consell Social de la Llengua Catalana, Oficina
de Garanties Lingüístiques, el Consorci per a la Normalització Lingüística del Català, l’Institut Ramon Llull, la Institució de les Lletres
Catalanes, l’Institut d’Estudis Catalans, ...
Cal fomentar l’ús de la llengua catalana. Cal trobar mecanismes
persuasius per tal de posar en valor la llengua com a element de prestigi, necessari i vàlid en tots els entorns socials, laborals, econòmics,
polítics, judicials, ..., sobretot en la gent immigrada. A la vegada,
no podem perdre la identificació entre la nostra llengua i la nostra
cultura, fets diferencials del nostre poble.
Les noves tecnologies juguen i jugaran un paper cada cop més
fonamental. La presència i l’ús de la nostra cultura hi ha de ser present. Hem d’aprofitar el gran potencial que permet internet per ser
més globals que mai. La presència i pervivència d’aquests continguts
només es garantirà, però, pels alts nivells de qualitat que aportin, per
la innovació i l’atracció que puguin generar. La TDT dóna molta flexibilitat per tal d’acollir continguts en les llengües oficials de l’Estat. La
presència de la llengua en entorns virtuals, videojocs, programaris,
eines de posicionament (GPS), etc, és molt residual.
66
La presència externa a través de la xarxa no ha d’obviar la presència física i “real” dels nostres creadors. Plataformes de promoció i
llançament de productes autòctons ens farà més forts, més admirats i
reconeguts. Aquest poder de seducció i atracció és el que ens garantirà
la línia ascendent de coneixença i reconeixement mundial, amb èxits
individuals i col·lectius. L’èxit d’un autor català és l’èxit de tot el seu
poble, o així és com personalment ho sento.
Els sectors de la cultura són molts i abasten camps molt amplis.
Les arts plàstiques, les arts escèniques, les infraestructures culturals
(biblioteques, museus), el patrimoni, el món de la lletra (editors, escriptors, il·lustradors, dibuixants), la música, la cultura tradicional,
Per bé que no els podrem abastar tots, sí que caldria tenir present els
valors esmentats anteriorment com a eixos fonamentals d’actuació
de l’administració i la ciutadania catalana per tal de garantir-nos un
futur, si més no, el que nosaltres imaginem.
Conscient que els noms triats són bescanviables per d’altres, la seva
presència la podem entendre, en alguns casos, com un joc de provocació.
Però en tots ells es donen les condicions perquè els puguem prendre
de referència: la primera novel·la moderna europea, escrita en català
per un autor valencià ens aporta els components de pertànyer a una
realitat sociocultural més enllà de la cotilla provinciana; l’arquitecte
Gaudí va saber transcendir l’obra arquitectònica en valor cultural de
reconeixement mundial; Salvador Dalí, també visionari i geni creatiu;
Joan Amades, que va saber prestigiar la cultura més popular als nivells
d’alta cultura; Ferran Adrià, que també transcendeix la finalitat de la
seva professió en innovació al servei de l’experiència. Tots ells han estat
precursors del seu moment històric; innovadors en els seus planteja-
67
ments professionals; reconeguts internacionalment; prestigiats pel seu
propi poble; i referents per les generacions futures.
La cultura de segle XXI ha d’aspirar a posar més noms d’aquests
a la llista de la història, i també moltíssims d’altres que sense tanta
transcendència, treballant incansablement per enfortir culturalment,
artísticament el poble de Catalunya.
El paper de l’administració ha de ser de suport a les iniciatives, a la
promoció d’aquells valors, tant nous com consolidats. Des de les terres
de Lleida, reclamem que els representants territorials tinguin un pes
específic a l’hora de tenir poder de decisió de les accions a emprendre,
així com han de comptar amb les dotacions pressupostàries adequades.
També es podria plantejar una política conjunta de promoció cultural
entre les diverses institucions territorials implicades; una mena de Pla
Director Territorial. En aquest sentit, el sector privat també hi hauria
de tenir un paper molt rellevant per tal de comprometre’s en l’impuls
de la cultura al territori. Cal millorar, doncs, la Llei de Mecenatge. En
l’àmbit de la gestió, també es podria plantejar una gestió externalitzada
de certs esdeveniments o infraestructures.
El nostre territori compta amb un gran llegat patrimonial que cal
conservar i difondre. Atès que són inversions costoses, reclamarien
que s’apliqués l’1 % cultural de les concessions d’obra pública que anés
a cobrir les despeses de restauració i manteniment patrimonial.
La llengua ha de continuar essent l’eix vertebrador de la nació
catalana, element clau de la seva identitat.
68
És evident que la sentència favorable de l’Estatut d’Autonomia
afavoriria la tasca de normalització lingüística de la llengua catalana,
però si no fos així, hem de continuar lluitant per fer-la present arreu,
des de les TIC fins a l’àmbit de Justícia, i fer assumir aquest compromís
a les empreses i institucions espanyoles amb seu a Catalunya. Aquesta
exigència ha d’acompanyada de models de prestigi i feina ben feta
interns, i això passa per tenir uns nivells de comunicació que vetllin
per la correcció i extensió de l’ús del català.
Com a apunt només de l’extensió de la llengua i cultura a
l’estranger, cal continuar reclamant la presència oficial del català a
la Unió Europea, i també cal que les Oficines Exteriors de la Generalitat
vetllin per la difusió del patrimoni cultura català.
En un àmbit més genèric, cal vetllar per la consolidació del model
lingüístic català, i sobretot l’extensió del seu ús en tots els àmbits de
la societat. Cal uns referents clars i uns objectius compartits. Les
diverses institucions vinculades amb la política lingüística han de
millorar la seva eficiència i esdevenir model de referència i prestigi
de la llengua.
Calen polítiques que vagin més enllà del “quedar bé”(amb això
no volem dir que el que s´ hagi fet fins avui ho sigui). La cultura no
pot ser l’ornament de l’acció de govern, sinó un dels seus eixos fonamentals. Al cap i a la fi, el que ens distingirà com a país és el nivell
cultural, de formació, d’actitud contemplativa i de gaudi per allò que
és elaborat i que dóna sentit. La cultura no ha de ser el complement
en la vestimenta sinó el que defineix la persona.
69
2.5.1. De les Arts i els creadors
Lleida ha estat des de fa molt de temps bressol de grans artistes
que sovint han hagut d’emigrar perquè la seva vàlua sigui reconeguda. No és d’estranyar, les polítiques de suport als nostres creadors
ha estat sovint errada quan no inexistent. L’esforç pels artistes locals
de fer exposicions en espais privats no poden transcendir en front la
màquina de difusió institucional que, amb tots els espais públics a
l’abast, amb subvencions, edicions de catàlegs, cartells, obra al carrer,
etc., posa a disposició d’artistes de fora o emergents.
El concepte és que per estar a la “page” i que resulti políticament
rentable, cal seguir pautes universals. Així és com s’aconsegueix que
els creadors més veterans desapareguin del cos cultural de la ciutat.
Mentrestant la societat no se sent representada per cap autor ni expressió
artística, creant un buit d’indiferència vers l’art i tots els seus autors.
Avui, l’actualitat en l’obra resideix en tenir a disposició recursos tècnics, visuals, informàtics i d’altres i executar la idea a través
d’empreses productores que costen un disbarat. És a dir; quan no hi ha
subvenció, els projectes es limiten a la capacitat individual i tot allò
que es fa amb les mans, neix obsolet. Anàlisi conceptual a banda, a
nivell local caldria integrar la participació d’artistes en espais públics
que podrien canviar i donar una part de singularitat a l’aspecte avorrit
que de vegades pot semblar que tenen les nostres terres.
És a dir; que els artistes participin activament o teòrica, formant
part de l’equip d’opinió en l’obra pública en les que intervinguin pautes
estètiques. Avancem, però, algunes propostes:
70
• Cada espai al carrer fet amb diners públics hauria de disposar d’obra
d’artistes locals de forma prioritària, ja sigui en forma d’escultures,
murals, disseny etc.
• Començant per posar dibuixos i pintures a les parets interiors dels
edificis i despatxos de l’administració pública.
• Promoure al carrer, en espais molt determinats, als artistes de
graffitis.
• Que a la ciutat de Lleida es proposi d’una vegada a crear un centre
de Gravat que pugui abastir totes les Arts del Llibre.
• Accelerar i possibilitar d’una vegada que la ciutat disposi d’un Museu d’Art Contemporani, la qual cosa mai ha estat una realitat. El
Museu Morera ha estat- i està- sempre a precari en espais prestats i
de relativa factura.
• Condicionar a les entitats bancàries que disposen d’Obra Social, a un
percentatge d’accions que tinguin en compte a autors locals.
• Que es promoguin exposicions itinerants i trobades d’intercanvi
d’artistes de Lleida amb d’altres grups del nostre territori.
• Crear fires dignes, sota la direcció de gent de Lleida i amb la intervenció i/o opinió d’artistes locals.
• Que s’impulsi o faciliti la inclusió d’artistes de Lleida a fires d’art,
al menys nacionals.
71
• Que es tingui en compte que artistes de Lleida puguin il·lustrar
portades de llibres que estiguin subvencionats per l’administració.
• Posar a concurs els llocs de feina relatius a les arts, amb prioritat
de personal de Lleida, i que les decisions siguin supervisades per
organismes independents.
• Que deixem solament d’importar, i encara que sigui en un percentatge, comencem a exportar el nostres valors culturals.
• Hauríem d’aprendre a conviure amb tots els llenguatges creatius i
utilitzar els nostres artistes de més nivell.
Finalment, com a mesures que creiem hauria de prendre el futur
govern de la Generalitat volem proposar:
• Que el govern de la Generalitat no tingui sistemàticament a Lleida
marginada de tots els seus projectes culturals.
• Que en la direcció del recent creat Consell Nacional de les Arts, hi
hagi representació lleidatana. (Ni en la direcció, -7 membres- ni en
el centenar d’assessors que disposa el CONCA, no hi ha ningú de
Lleida.) També diríem el mateix amb l’Associació d’Artistes Visuals
de Catalunya, AAVC, etc.
• Que la Generalitat proposi la desgravació en la compra d’obra d’art
d’artistes vius (la qual cosa funciona fa molt de temps a Europa en
tots els països que formen part de la UNESCO).
72
El futur requereix un mínim de seguretat percebuda pels ciutadans, seguretat que avui es veu en precari. No parlem de la seguretat
ciutadana i l’ordre públic (que també) sinó de la seguretat necessària
de tenir garantida una escola digna i d’alta qualitat, uns serveis sanitaris suficients, unes infraestructures que funcionin, una justícia
en la que confiar, una informació en la que creure i una posició en
el món que ens garanteixi el respecte com a nació.
73
3. Lleida, un espai
i una oportunitat
per l’equilibri
territorial
de Catalunya.
74
3.1. Infraestructures per a les persones
U
n dels indicadors més importants a l’hora de definir el
grau de progrés, benestar i capacitat de desenvolupament
d’un territori ve definit per la quantitat i la qualitat de les
seves infraestructures i l’adaptació a llurs necessitats de
present i futur. Unes infraestructures adients són el punt de partida
fonamental per qualsevol activitat.
Certament, en els darrers vint anys la circumscripció de Lleida ha
millorat substancialment per que fa a noves i millors comunicacions,
instal·lació de nous equipaments i altres necessitats històriques que
convertien Lleida en la “ventafocs” de Catalunya. Avui això no és així
però resta molt per fer i cal anar amb rapidesa per no perdre el tren
de la història, i cal fer-ho assumint prioritats pensant en les persones
que viuen en un territori i no a l’inrevés.
Cal equilibrar transversalment el territori prioritzant aquelles
infraestructures viàries que connecten les tres valls pirenaiques. Així
els túnels de Comiols, Cantó, Perbes i la Bonaigüa permeabilitzarien
la difícil orografia pirenaica i aconseguirien compensar la tendència
nord-sud per una nova visió est-oest.
Altrament les comarques de la plana de Lleida s’estructuren al
voltant de l’eix de l’autovia A-2 que uneix Barcelona amb Madrid.
Aquesta realitat precisa de quatre objectius per aconseguir extreure’n
el màxim de potencialitats:
a) La construcció d’un tercer carril a l’autovia A-2 entre Lleida i Cervera
75
per descongestionar l’actual volum de trànsit pesant.
b) La connexió amb el port de Tarragona. L’autovia A-27 que suposarà
el desdoblament de l’actual N-240 entre Lleida i Tarragona, i la nova
autovia entre Montblanc i l’A-2 (entre Tàrrega i Cervera) crearia una gran
“Y”, amb Montblanc com a nexe d’unió, que permetria fer un gran salt
endavant a la comarca de les Garrigues i convertiria la zona de l’Urgell
i la Segarra en un dels pols logístics més importants de Catalunya.
c) L’Eix Occidental de Catalunya és el traçat viari que discorre de sud a
nord pel límit oest del territori de Catalunya i que, a les terres de Lleida
està format per la C-12 entre Amposta i Lleida, i la N-230, que inclou
la futura autovia A-14, entre Lleida i la frontera amb l’Estat francès.
Aquest eix ha de permetre descongestionar i complementar l’Eix
del Mediterrani, incorporar-hi les Terres de l’Ebre, de Lleida i de l’Alt
Pirineu i connectar-lo amb Tolosa i el centre de França, a l’entorn de
Clermont-Ferrand, un veritable centre d’alta tecnologia aeroespacial,
química i farmacèutica, entre d’altres.
d) L’autovia Tàrrega-Balaguer-Alfarràs pel traçat de les actuals C-53 i
C-26 és clau per complementar el predomini de desenvolupament de
l’eix de l’A-2. Balaguer ha patit el gran desavantatge de no pertànyer a
l’eix de l’autovia A-2. Les comunicacions de Balaguer tant amb Lleida
ciutat com amb la resta poblacions del seu entorn sempre han estat
mitjançant carreteres d’un carril per sentit. Això canviaria amb una
connexió amb autovia amb Lleida i una altra amb Tàrrega. Balaguer se
situaria en el vèrtex d’un gran triangle de desenvolupament i estaria
davant l’oportunitat històrica de convertir-se en la porta d’entrada
del Pirineu lleidatà
76
D’altra banda, el transport públic també hi té molt a dir. S’han de
consolidar projectes de futur, com el de la xarxa ferroviària regional de
suport al Tren de Gran Velocitat, la construcció d’aquest fins a la seva
connexió amb la xarxa europea, la construcció de l’Eix Transversal
Ferroviari i la consolidació i explotació a màxim rendiment del nou
aeroport d’Alguaire.
Per tant, una aposta per comunicacions est-oest al Pirineu i per
comunicacions nord-sud a la plana, no com un objectiu en si mateix,
sinó com una eina per aconseguir un territori competitiu. Un concepte
que hauríem de fer-nos nostre i que defineix el potencial de desenvolupament que tenen les Terres de Lleida en els propers anys:
La competitivitat és la mesura de la eficiència global d’una empresa
o d’un territori, respecte al seu entorn.
Això vol dir:
• Comunicacions viàries dignes i racionals.
• Comunicacions ferroviàries.
• Comunicacions portuàries i aeroportuàries.
• Telecomunicacions de banda ampla accessibles, segures i a cost.
• Accés a l’energia i a sòl industrial.
• Un sistema d’aprenentatge que formi adequadament els treballadors
i empresaris, tant en els períodes inicials de formació com durant la
vida laboral
• Estratègies mediambientals que no impedeixin un desenvolupament
empresarial sostenible i sostingut.
77
Tot l’anterior equilibra un territori, però cal anar més enllà. Per
assolir la competitivitat cal tenir en compte també tot allò que fa que
a una persona se li faci atractiu de viure al territori on s’implanten
les empreses:
• Una educació de qualitat.
• Un sistema sanitari robust i capaç de donar resposta a les necessitats
de la població.
• Infraestructures culturals de qualitat.
• Accés a la vivenda (social o no) que les famílies necessiten.
Les empreses no poden ser competitives si el país no és capaç
d’assegurar un nivell adequat de tots aquests requeriments. Si el
país no és competitiu, les seves empreses no ho poden ser a mig i
llarg termini.
Les Terres de Lleida tenen clares oportunitats derivades de la seva
situació geoestratègica dins de l’arc Mediterrani occidental:
• La saturació del corredor costaner.
• La proximitat del teixit industrial més potent del sud d’Europa.
• Una situació estratègica amb grans possibilitat logístiques.
• Els tres ports comercials de Catalunya (Palamós, Barcelona, Tarragona)
• La gran reserva de sòl disponible.
Tot això configura un marc que pot facilitar l’enfortiment de
l’economia de les nostres terres i promoure’n el seu desenvolupament
econòmic, mediambiental i humà.
78
Així doncs, fan falta:
• Polítiques de suport a la innovació.
• Dotació d’infraestructures de comunicacions i telecomunicacions.
• Polítiques energètiques.
• Polítiques mediambientals.
• Polítiques de desenvolupament humà (sanitat, cultura, ensenyament, formació, etc.)
Volem que les Terres de Lleida siguin competitives perquè Catalunya sigui competitiva. Així assegurarem un creixement tecnològic,
econòmic i humà sostingut i sostenible.
3.2. De com racionalitzar els múltiples nivells
administratius sense fer més gran encara la despesa
Dividir la Província? Crear noves administracions?
Tot i que alguns han pretès explicar que a Catalunya s’ha produït
un debat sobre la divisió territorial i les seves conseqüències en la
gestió i l’administració del territori, ningú no s’ha sentit veritablement cridat a expressar la seva opinió amb el rigor, la calma i la raó
que mereix el tema.
Som lluny de tenir idees o visions de consens i es cometrà una
greu equivocació si a corre cuita s’aprova una divisió territorial que
pretengui tenir perspectiva de futur i de consens.. El debat territorial
està per fer i cal afrontar-lo amb la participació de tots els actors que
hi són presents i encara amb la ciutadania en general.
79
Si algú pensa que el problema de l’organització territorial és nou,
s’equivoca. En democràcia, el debat de les Vegueries ja es va iniciar als
anys 80 per acabar en un calaix desprès de fortes discrepàncies i dos sentències del Tribunal Constitucional que deixaven les coses tal com estan
avui. Si a més és temptat de fer modificacions sense un clam popular
que l’acompanyi, erra doblement. Però si, malgrat tot, algú s’entesta en
introduir canvis que provoquen la percepció entre bona part dels seus
habitants de que el nou model proposat perjudica els seus interessos i
un nou intent centralitzador, la discussió es pot transformar en greuge
i el greuge en tribulació amb batussa i divisió interna d’opinions poc
recomanable en els temps que corren i els vents que bufen.
L’article 83 de l’Estatut de Catalunya estableix que Catalunya
estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries. També que l’àmbit supramunicipal és constituït, en tot cas,
per les comarques, que ha de regular una llei del Parlament.
Sobre aquesta premissa cal plantejar-se, des del punt de vista
lleidatà, quins límits territorials ha de tenir l’actual demarcació de
Lleida quan es dugui a terme la divisió de Catalunya en vegueries.
La província de Lleida té la característica, respecte de les altres
dues províncies menors (Tarragona i Girona), que la diferència de
població entre la seva capital, Lleida, i la resta de ciutats i pobles és
molt àmplia. El percentatge de població de la capital sobre el total de
la demarcació és superior al 30 per cent. Així, al voltant de Girona
(96.188 hab.) podem trobar ciutats com Figueres (43.330 hab.), Blanes
(40.047 hab.), Olot (33.524 hab.) o Salt (29.985 hab.); i a Tarragona, amb
una capital de 140.323 habitants, hi ha nuclis com Reus (107.118 hab.),
80
el Vendrell (35.821 hab.), Tortosa (35.143 hab.) o Valls (25.092 hab.)
A Lleida, en canvi, la població està molt més concentrada en
la capital de la província. Lleida ciutat té una població de 135.919
habitants. Les demés ciutats més grans de la província són Balaguer
(16.779 hab.), Tàrrega (16.539 hab.), Mollerussa (14.319 hab.) i la Seu
d’Urgell (13.063 hab.) Per tant, la ciutat de Lleida juga un paper cabdal
en l’estructuració del territori que l’envolta i alhora té una gran responsabilitat per evitar convertir-se en fagotitzadora de les potencialitats
de desenvolupament del seu entorn.
L’estructura demogràfica de la demarcació de Lleida, amb una
gran capital i un territori poc homogeni sense altres grans ciutats,
té el risc de caure en el desequilibri entre el cap i la resta, però també
l’oportunitat de créixer de forma compassada creant una estructura
territorial adequada que permeti una òptima prestació de serveis des
de les administracions al ciutadà.
3.2.1. Les comarques
En una estructura territorial com la que té Lleida en aquests
moments és on més adequada la divisió comarcal. Una multiplicitat
de pols de desenvolupament permet travar la població als nuclis
més petits, gaudir dels serveis més bàsics des de la proximitat i consolidar una sentiment de pertinença al territori més proper, sempre
aixoplugat pel paraigües de la gran capital. Les capitals de comarca
han de ser, doncs, nodes de desenvolupament econòmic i centres de
prestació de serveis.
81
Apostant per aquesta estructura territorial basada en les comarques,
que ofereixen serveis des de la proximitat com la gestió dels residus,
l’assistència social o el transport escolars, quedaria per plantejar-se
l’estructura administrativa i el tipus de govern d’aquestes. S’haurien de
posar damunt la taula els avantatges i els inconvenients d’uns Consells
Comarcals com els actuals, basats en el Decret Legislatiu 2/2003 de 5 de
maig pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de l’organització comarcal
de Catalunya, i els d’uns Consells Comarcals formats per un simple
Consell d’Alcaldes i una estructura administrativa, merament gestors
de polítiques dictades per altres administracions superiors.
3.2.2.Vegueries
Tornant a les vegueries. La desequilibrada implantació demogràfica en l’extens territori lleidatà i la seva orografia complica la
creació d’una nova vegueria al Pirineu, atès el seu volum demogràfic
global, la conveniència d’una capitalitat sòlida i indiscutible, i també
la necessitat d’enfortir el sentiment de pertinença a una realitat
històricament no reconeguda fins ara.
Els lligams sentimentals entre les conques del Ribagorçana, del
Pallaresa o del Segre responen a una realitat lleidatana en el seu
conjunt, no a una realitat només pirinenca. La unitat administrativa
precisa també d’una unitat geogràfica que a hores d’ara encara no
té la muntanya lleidatana perquè les històricament deficients comunicacions transversals han impedit la formació d’aquest esperit
pirinenc i han consolidat la relació amb la ciutat de Lleida seguint
el curs de les valls fluvials.
82
Tal com havíem apuntat en l’apartat “Infraestructures”, és en
aquest sentit que en plantejar-se qualsevol divisió de l’actual demarcació cal equilibrar transversalment el territori prioritzant aquelles
infraestructures viàries que connecten les tres valls pirenaiques.
3.2.3.L’Administració municipal
És l’administració més propera als ciutadans i la que presta serveis
essencials per a la convivència. És una administració crònicament mal
finançada. En temps de crisi, és el primer coixí que tenen els exclosos
o que en poden acabar essent per recuperar, si més no intentar-ho, la
bona integració social i el benestar personal.
La proposat d’un millor finançament dels ajuntaments va acompanyada de la necessària crida al rigor i a la contenció pressupostària.
Despeses excessives o clarament prescindibles ofenen al bon gust i a
l’ús correcte dels recursos públics. Els requeriments d’aprimament
raonable del sector públic també són d’aplicació als ajuntaments,
que massa sovint han plantejat la seva estructura pels temps de
recursos creixents.
Els ajuntaments juguen un paper de pedagogia pública molt
rellevant. L’administració pública acaba sent judicada també pel
que els ajuntaments fan. Els principis d’igualtat, mèrit, capacitat i
publicitat en l’accés a la prestació de servies a l’ajuntament han de
ser respectats. La bona pràctica en la contractació pública és quelcom
a tenir en compte.
83
3.2.4. La relació de Lleida amb les metròpolis: Barcelona,
Madrid, Brussel·les.
Convé distingir entre les tres metròpolis. La vinculació de la
ciutat de Lleida i la de la xarxa de ciutats i pobles (que cal enfortir) de
la demarcació ha de ser ben estreta per guanyar pes i visibilitat dins el
conjunt dels municipis i territoris catalans. La relació no pot ser només
entre principals només perquè el desequilibri serà massa gran.
Semblantment, la relació amb les altres metròpolis s’ha de fer des
de la més ferma relació amb la resta de la xarxa territorial catalana
per guanyar rellevància, la qual cosa no exclou que en defensa dels
interessos propis de cada municipi lleidatà i en ús de les competències
que els pertoca d’exercir, els diferents ens locals tinguin tot el dret, i
l’hagin d’exercir, de relacionar-se amb les administracions competents
en les diverses qüestions i problemes que els afectin.
3.3. Una Administració al servei dels ciutadans
i ciutadanes
El nord està allà, a UTOPIA, a aquell país imaginari del que parla
Tomàs Moro, en el que la simplicitat de les lleis i dels usos facilita tant
la vida als utòpics habitants. El nord també està en perdre de vista espais com la illa de Laputa dels viatges de Gulliver on els humans, molt
pragmàtics i mancats d’imaginació, dominen un món que per a res
contempla les diferències i que solament observa des de l’alçària.
El nord administratiu d’avui hauria de deixar de banda allò que
emana directament del desgast model burocràtic Weberià i que pro-
84
postes tan neoliberals com la NGP (Nova Gestió Pública), molt focalitzades en la mesura del rendiment i en el rendiment de comptes,han
consolidat, tot i que pretenien escapolir-se’n, amb la seva obsessió pel
pragmatisme, pels objectius i per la seva calculabilitat.
Costa tant fixar i valorar de manera objectiva el “Bé Comú” que
parlar d’eficiència i d’economia ha suposat un imaginari progrés de
l’administració i una forma de tirar endavant amb un vocabulari i
unes metodologies de treball tan carregoses com, en molts casos,més
que dubtoses.
Si bé el que ha suposat la NGP no es pot deixar de banda pel que
comporta el principi de retiment de comptes de l’Administració pública, s’hauria d’evitar (i que aquesta nova tendència ha promocionat
en gran mesura) caure en els defectes més amunt apuntats que acaben
conduint a una administració que es mira el melic.
En termes educatius, per posar un exemple, prioritzar els resultats
du a ensenyar per aconseguir bons resultats en els test o en les mesures
que es facin, no en “educació”, i estar més pendents de fer bé els procediments que atendre els objectius del sistema. Posar pel davant el bé
comú i la satisfacció dels drets dels ciutadans en l’administració suposa
prioritzar el que ha de ser l’objectiu essencial de l’administració.
Un altre punt en la modernització de l’Administració, també
hauria de passar per que els seus integrants la convertíssim en més
deliberativa. S’hauria de fomentar la col·laboració front la competència,
la mediació front la direcció, la participació front la presa jeràrquica de
decisions i per damunt de tot la claredat en el seu funcionament més
85
que no pas la tecnificació improductiva i excessiva del mateix.
Per altra banda també s’hauria de potenciar, com mesura agilitzadora, la confiança en l’administrat, fomentant la interoperabilitat
real i efectiva. Les dades de les persones físiques es troben en tants
llocs i tan diferents de l’administració que proposar el seu creuament
d’una manera total i absoluta, evitaria tràmits i tràmits tant pels
ciutadans com per als funcionaris. Les Tecnologies de la Informació
(TIC), possibiliten aquesta via.
I és que sens dubte estem en un moment en el qual la complexitat
de la nostra societat té com a contrapartida el gran desenvolupament de
les noves tecnologies i el que això hauria d’aportar de cara a l’agilitació
de la burocràcia. D’aquest tema, el de les noves tecnologies com mitjà de
modernització de les nostres administracions, s’hauria d’aprofitar:
La modernització de l’administració passa inevitablement per
la seva simplificació.
• Passa per descarregar-la de tasques burocràtiques interminables
que comporten pèrdua de temps i esforços inútils tant pel ciutadà
com pel funcionari.
• Passa per aprofitar l’oportunitat que la llei 11/2007 dóna. El fet de
tenir que pensar en una nova administració electrònica per atendre
als ciutadans, és l’oportunitat d’or per simplificar-la.
• Passa per començar un treball pautat i ordenat de cara a l’acompliment
d’aquesta llei.
86
• Passa per fer l’administració més simple i els procediments més
sòlids, usables i accessibles. Per fer això, i aprofitant el que de innovador implica l’administració electrònica s’hauria de fer un inventari
catàleg de tot el que l’administració ofereix als ciutadans i ordenarho de manera clara i simple a les oficines virtuals i administracions
obertes dels organismes encarregats de tramitar-ho.
• Passa per que aquestes oficines virtuals siguin quelcom més que
glossaris d’instruccions i informacions que gairebé mai permeten
al ciutadà realitzar gestions complertes.
• Passa per començar d’una manera definitiva a resoldre aquesta
relació telemàtica entre ciutadans i administració. I la modernització
del Registres d’entrada.
• Passa per intentar evitar la nova modalitat d’analfabetisme que està
sorgint arran de les noves tecnologies.
• Passa doncs per la usabilitat de l’administració electrònica i dels
tràmits i per apropar les solucions que dóna l’administració a la
ciutadania es faci la tramitació per la via que es faci.
• Passa per reduir les gestions incompletes o bé perquè solament es dóna
molta informació que acaba fent perdre els ciutadans, o bé perquè les
sol·licituds s’ha d’acabar imprimint en paper, o bé perquè la navegació
dificulta molt l’assoliment del procés. I també per fer gestions reals,
ja que s’observa que moltes de les que ara son realitzables no generen
cap mena d’expedient administratiu i que són purs tràmits (el canvi
d’una domiciliació bancària per posar un exemple).
87
• Passa per evitar el “torni vostè demà” de Mariano de Larra, o “deixemho corre, ja m’hi aproparé” dels ciutadans que volen un accés més
simple a través d’internet.
• Passa per que el ciutadà pugui sol·licitar-ho tot, encara que només
sigui sol·licitar-ho, per la via electrònica i que el document que arribi
als registres telemàtics segueixin el seu curs amb els suports que cada
administració pugui tramitar, ja sigui híbridament, ja sigui totalment de manera electrònica. És a dir si una administració està més
avançada i té els Work flow i els gestors d’expedients i de documents
implantats que permetin la seva gestió purament electrònica que ho
faic i en cas de no tenir encara aquests sistemes que es constitueixi
un expedient híbrid. L’administració no pot aturar-se per no tenir
la seva organització interna encara preparada per gestionar del tot
electrònicament. L’administració si té l’obligació de facilitar totes les
vies al ciutadà: la presencial i la virtual.
• Per tant primer i prioritari, dotar les administracions dels obligatoris
Registres telemàtics.
• Segon i en paral·lel, estudiar i racionalitzar els procediments de cara
a eliminar tràmits i documents innecessaris per continuar la gestió
tant electrònica com en paper.
• Tercer, establir clarament els criteris unitaris de la gestió dels expedients i modernitzar electrònicament cadascun dels passos, i un
darrera de l’altre, de la seva gestió.
• Quart i en definitiva, dotar de contingut les actuals oficines virtuals
88
i fomentar totalment la cultura del nou mitjà que suposa internet.
Actualment aquest és un mitjà absolutament minoritari per la dificultat afegida que comporta. Fomentar la cultura d’internet amb
l’e-administració comporta baixar les taxes d’analfabetització que
provoca la seva posta en marxa i per tant millorar molt i molt la seva
accessibilitat i la seva usabilitat.
I així potser “si no és possible arrancar les males opinions, ni
posar remei als defectes arrelats, (...), no per això s’ha d’abandonar a
l’Estat ni deixar la nau a la deriva en mig de la tempesta per no poder
dominar els vents”. Com deia Tomas More a la seva Utopia i lluitar
contra mars i tempestes per canviar els clixés.
3.3.1. Seguretat ciutadana
Nous temps i noves situacions requereixen també nous mètodes
que impliquin major seguretat sense renúncia dels espais de llibertat
individual i col·lectiva que tant ens ha costat de guanyar. L’extensió
del territori de Lleida i la seva poca homogeneitat poblacional fan
que aquesta tasca no sigui fàcil i mostres, i queixes, d’inseguretat i
de delictes fins ara desconeguts han aparegut en els darrers anys. Cal
treballar de forma urgent, com a mínim, en tres fronts:
• Modernització i actualització constant dels cossos de seguretat de
la nació.
• Coordinació eficaç i continuada de totes les policies que actuen sobre
el territori evitant conflictes competencials i gelosies absurdes.
89
• Prioritzar la prevenció a la repressió. Cal que els ciutadans, des de molt
joves, sàpiguen que la seguretat és una qüestió que afecta tots els ciutadans i que a tots el ciutadans importa. El policia no és un agent dedicat
a imposar multes i sancions (que també, si cal) sinó un col·laborador
necessari de la pau, la tranquil·litat i les llibertats de tots.
3.3.2. Una justícia ràpida i eficaç per a tot el territori
L’alentiment dels processos judicials i la creixent desconfiança
en la justícia com a instrument eficaç per a superar problemes és una
percepció generalitzada. Més en el nostre territori en el que els ciutadans sovint han de fer llargs i nombrosos desplaçaments per solucionar
problemes (sovint menors) o plantejat fets i qüestions de justícia.
3.4. La nova immigració: un problema o una oportunitat
de futur?
La circumscripció de Lleida, que representa el 37% del territori de
Catalunya, tenia, al 1990, el 20% de la població. Cent deu anys més tard,
després de nombrosos processos migratoris, tot just depassa el 5%.
El camí més directe perquè qualsevol ciutadà se senti plenament
integrat a la societat d’acollida és poder cobrir les seves necessitats
primeres, la feina, l’educació, la sanitat... Els valors intrínsecs que
comporta pujar a l’ascensor social, com són l’esforç, el compromís, ...
són el primer pas a compartir amb els catalans. A més, contribueixen
a fer ajudar que els immigrants se sentin membres de ple dret sobre
la base dels elements plenament catalans.
90
La idiosincràtica territorial i social de Lleida afavoreix una presa de
consciència pels als nouvinguts en relació a incorporar-se a l’imaginari
social, cultural, lingüístic català. Hem de ser capaços, des del més clar
posicionament de compromís patriota, de fer-lo atractiu,per a incorporars’hi en favor de la Catalunya futura i la seva cohesió i catalanitat.
3.5. Una política d’igualtat
Deia Fourier, al segle XIX, que el grau d’emancipació d’una societat es pot mesurar segons el nivell d’emancipació i participació de la
dona en els afers polítics, socials i econòmics. Dos cents anys després,
l’afirmació continua essent vàlida. És cert que en els darrers trenta anys
s’ha fet un pas de gegant, però no ho és menys que resten encara moltes
coses a fer i molt camí a recórrer. Els salaris de les dones continua
sent menor, el paper de la dona en llocs directius o de responsabilitat
continua sent residual, els estereotips negatius home/dona continuen
estan presents en el món de la pagesia, com a exemples.
Per continuar avançant plantegem algunes propostes:
• El temps per baixa maternal és de quatre mesos, temps insuficient.
La mare treballadora ha de cercar una escola bressol quan el nadó és
encara molt petit. Pensem, doncs, que cal modificar la Llei per tal que
la parella pugui gestionar el temps de baixa maternal. En concret,
proposem la possibilitat de reduir la jornada laboral fins a un període
de vuit mesos de tal manera que no calgui deixar el lloc de treball al
temps que es compagina vida laboral i familiar.
• La retribució de les dones continua essent més baixa que la dels homes
91
i ni tan sols es compleix la condició a igual feina igual salari. S’han de
cercar mecanismes reals dirigits a complir aquesta obvietat.
• Incentivar l’associacionisme vindicatiu femeni.
92
4. Una nova
manera de
fer política.
Identitat
i Democràcia
93
4.1.De com bastir un projecte i una consciència comuna
dels catalans des de Lleida. El catalanisme avui
L
leida ha estat sempre un territori de frontera. La història
ens recorda que la ciutat ha estat una de les més (sinó la més)
colpejades per conflictes i guerres al llarg de la història. Cal
defensar els trets diferencials de les Terres de Lleida com un
valor comú de la identitat i valors de la cultura catalana i treballar per
un autèntic equilibri territorial en tots el àmbits: infraestructures,
educació, cultura, teixit productiu. En contra del que molts han pretès
sense èxit en el passat (fent invents com la región del Ebro o estrambots
com ara el leridanismo) la gent de Lleida ha estat sempre fidel al seu
propi esperit tot i que sovint s’ha vist obligada a emigrar per progressar
o simplement per sobreviure.
4.2. El foment de l’associacionisme
4.2.1.Polítiques de participació
Catalunya té una tradició associativa important malgrat els
entrebancs històrics que han sorgit en el camí. Com deia Oscar Wilde, els catalans hem entès de sempre que solament en l’associació
voluntària es troben les persones certament realitzades. Així ho
hauria d’entendre la Generalitat de Catalunya a l’hora de potenciar,
donar suport i animar al món associatiu.
• Cal crear una llei no intervencionista però sí reguladora del Associacionisme i el Voluntariat.
• Fer campanyes per promoure l’associacionisme entre els joves, la
94
gent gran i sobre tot els nou vinguts com un element clau de la seva
integració.
• Les associacions poden arribar on poden arribar, i la professionalització és necessària per anar més enllà. Però tot el capital de bona voluntat
no es pot veure substituït ja que estaríem empobrint la societat. En
aquest sentit, orientar i ordenar la tasca associativa i d’ajuda que ja
hi ha és una bona direcció política, en especial en un país en el que
el voluntariat ha tingut un paper històric protagonista.
• No es tracta de competir sinó de treballar plegats amb unes normes
i orientacions comunes que permetin establir canals i mecanismes
de cooperació. “L’estatut del voluntari”, el “mapa de necessitats” o els
“plans d’actuació” poden i han de ser eines útils en aquesta direcció.
Cal sumar esforços i sinèrgies que comportin drets i obligacions pels
participants i optimització dels recursos econòmics i humans.
4.2.2.El paper de les ONG
Respectar la independència de les ONG davant les administracions
i poders polítics i defensar el seu sentit crític com un valor democràtic
inherent als valors associacionistes del poble català.
Defensem la transparència en els ajuts públics a les ONG i altres
associacions i la racionalització i coordinació del mapa d’ONG.
4.2.3. La participació dels joves
Els joves viuen amb especial intensitat i desconcert les situacions de
95
crisi i sovint no albiren les perspectives de futur que voldrien anhelar.
És parla molt d’ells i se’ls escolta poc. De vegades es fan plans i s’escriuen
projectes des de velles perspectives que no tenen en compte la velocitat
amb què evolucionen els medis, els entorns, els canals d’informació,
les condicions de vida, les posicions i els oficis. La manca de canals
d’expressió o el no trobar mecanismes d’opinió i creació adients els converteix sovint en escèptics del present i de l’esdevenidor quan haurien
de ser els portadors de noves i renovades esperances.
4.3. L’esport
La circumscripció de Lleida ha donat sempre grans esportistes a Catalunya. Si comparem la ràtio esportistes/població Lleida ha estat sempre
capdavantera malgrat les dificultats que els nostres joves han tingut en
el passat. No és, doncs, fer demagògia assegurar que amb una mica més
d’atenció i suport els resultats poden acostar-se a l’excel·lència.
Algunes propostes:
• Descentralització administrativa del Consell Català de l’Esport. La Representació Territorial d’Esports a Lleida ha de ser un punt administratiu
per solucionar els problemes de les entitats esportives de Lleida.
• Proposar de l’associacionisme com element tradicionalment vertebrador del teixit esportiu català, en contra de models intervencionistes
que han debilitat progressivament aquest model.
• Esport i salut. Desenvolupament de programes transversals mitjançant
programes d’activitat física per la millora de la salut i l’autoestima.
96
• Demanar un Conselleria d’Esports.
• Modificació de la Llei de protecció de clubs d’elit
• Modificació de la Llei de pesca actual per adaptar-la a les necessitats
(i coneixement d’aquest àmbit dels esports de riu) dels pescadors de
les terres de Lleida.
• Crear un centre d’activitats a la natura on s’inclogui un centre de
tecnificació d’esquí nàutic a les terres de Ponent, perquè aquestes ha
de ser utilitzades com una eina de reequilibri territorial. Promulgar
normes dins aquest àmbit que facilitin de manera sostenible la pràctica
d’aquestes activitats.
• Establir un model objectiu de subvencions mitjançant paràmetres
preestablerts, com la millor eina per vertebrar un model coherent
de finançament de les associacions esportives ( duració mínima de
3 anys dels programes subvencionables) .
• Fer una nova llei del mecenatge catalana amb millor tractament
fiscal.
• Potenciar L’INEF. Lleida.
• Crear un Centre de Tecnificació dels Esports Aeris a l’aeròdrom
d´Alfés.
97
4.4. Polítiques d’igualtat
La valoració i enfortiment (empowerment) del talent i la
intel·ligència ha de ser prioritat per un territori que sovint ha estat
caracteritzat de forma caricaturesca i burda per estereotips de conformació, submissió i encara ignorància. El talent no pot ser malbaratat
ni per raons econòmiques, ni territorials, ni de gènere, ni de edat...
Aquesta lluita ha de ser denominador comú a totes les polítiques.
Les polítiques d’igualtat no s’han de limitar a qüestions de gènere. També s’han de tenir en compte altres aspectes que dins de la
societat acostumen a quedar poc representats per motius d’edat, salut,
minusvalies, religió, sexe...
4.4.1. La participació de la gent gran
És conegut i assumit per tothom que la gent gran de Catalunya suposa un important sector de la societat i que el nombre augmenta cada
any que passa. La població major de 60 anys suposa el 22% de la societat
catalana. La xifra es dispara en el conjunt del territori de Lleida i arriba
a se molt superior en la majoria del nostres municipis rurals. I no és una
qüestió brèvola: parlem de persones amb una problemàtica concreta i en
moltes ocasions dramàtica sense que es trobi una solució que impliqui
la no marginació i el profit social del cabdal que suposa l’experiència, un
talent sovint oblidat. És per això que el tema mereix una mirada que vagi
més enllà dels serveis socials o de l’atenció necessària a les persones.
Jubilar-se no és una malaltia ni pot significar caure en la passivitat.
S’ha de donar les facilitats perquè la gent no es desconnecti de l’activitat
98
social. Procurar que col·laborarin amb la seva experiència a ajudar.
Cal canalitzar les il·lusions del col·lectiu nombrós de la Gent Gran ja
que pot jugar un paper important a Catalunya des del seu bagatge
i experiència. Uns dels principals objectius és aportar propostes i
suggeriments per a uns ciutadans i ciutadanes que, per les seves
circumstàncies d’edat, requereixen d’una especial atenció.
• És importat respectar la decisió de les persones d’on volen passar els
darrers anys de la seva vida. Per això és necessari augmentar l’atenció
a la llar o bé crear més Centres de Dia i residències sobretot per aquells
casos d’impossibilitat física o psíquica.
• S’ha de posar mesures de protecció a la major celeritat possible als
quadres familiar violents. No es poden oblidar els casos de persones
gran que viuen a la marginalitat.
• És necessari fer complir la Llei de la Dependència. Segons les Administracions Locals, la majoria de prestacions socials per necessitats
bàsiques estan pendents de resolució des de l’any 2008.
• S’ha de fer una actualització de les pensions. Les darreres intervencions del govern han provocat molta preocupació tant en els actuals
pensionistes com en els
• Tot aprofitant els corrents de voluntariat, se’n podria impulsar un
de juvenil per als jubilats. I, per contra, caldria impulsar activitats
que permetessin la gent gran a participar en serveis a la comunitat,
com, per exemple, crear aules d’activitat ludico-culturals.
99
4.5. Regeneració política: els camins a seguir per dignificar
l’acció política i el compromís ciutadà
Tot i que, avui, el sistema polític és democràtic, hi ha moltes veus
que criden a la regeneració de la política, i no els falta fonament.
Cal regeneració ètica i política alhora. Aquesta regeneració de la
democràcia ha de suposar més transparència, més participació activa
i més col·laboració, sobretot per millorar les relacions entre polítics
i ciutadans. I les noves tecnologies, ben utilitzades, poden ajudar a
fer-ho possible. És per això que es parla de ciutadans 2.0, democràcia
2.0 o política 2.0.
Com si d’una nova moda es tractés, molta gent ja parla de política
2.0, és a dir, aquella que també utilitza les noves eines digitals per
informar, conèixer, iniciar debats o prendre decisions. Però al contrari
d’una moda que avui arriba i demà marxa, aquest concepte i, sobretot,
aquesta nova oportunitat de relació entre les persones que fem política
i la resta de ciutadans ha arribat per quedar-se i, m’atreviria a dir, per
provocar una revolució.
Sense ser uns experts i considerant-nos més aviat uns aprenents
digitals, hem observat durant el temps que fa que utilitzem aquestes
tipus d’eines que el 2.0, tal com explica molt bé Antoni Gutierrez Rubí,
suposa una “regeneració social que connecta amb moviments de fons de
la nostra societat”: el coneixement compartit, la creativitat permanent i
la innovació, la col·laboració i l’aplanament de les estructures verticals,
l’interès per a temes personals i del dia a dia, la mirada global en l’actuació
local.... Tot plegat comporta un nou terreny de joc amb unes noves normes
que reconeixen i donen valor al referent i no a la jerarquia.
100
Transparència
Més transparència vol dir posar a l’abast dels ciutadans la informació
imprescindible, suficient i ben elaborada (que no manipulada) perquè
els ciutadans, de manera directa, accedeixin amb facilitat a determinar
les polítiques públiques i puguin avaluar-ne, eventualment, els seus
resultats. I no només es tracta de posar a l’abast informació, sense
més, sinó també de permetre que els ciutadans puguin informar-se
de manera precisa sobre els seus governants i els legisladors, si ho
requereixen.
Les pràctiques transparents, però, no suposen la supressió de les
actuacions de control de l’oposició ni dels mitjans de comunicació,
ja siguin públics o privats. Al contrari, la transparència implica que
aquests agents puguin fer millor la feina de control de qui ostenta el
poder. Quan els poders legislatiu, executiu i judicial tenen connexions
prou evidents, la transparència guanya valor.
Participació i col·laboració
La transparència ajuda a la participació col·laboradora dels ciutadans
en la vida política. Els dies en què els polítics escollits elaboraven les
millors polítiques possibles tancats en els parlaments han quedat
lluny. La complexitat de les societats modernes fa impossible que uns
quants, i els seus millors assessors, sàpiguen amb detall què fer i com,
què legislar i sobre quines bases. Els ciutadans saben els beneficis de
col·laborar-hi utilitzant les noves plataformes de comunicació social,
compartint inquietuds, preocupacions i acció política.
101
És del tot necessari aplegar el màxim capital social possible, i més
en els temps que vénen. Les solucions vindran de l’aportació de tots els
ciutadans, i no només per l’actuació d’uns quants per benintencionats
i valents que siguin.
I si el govern actua amb transparència, el capital social (ciutadania
disposada a participar i col·laborar de la política) és més fàcil d’aplegar. Si
no hi ha transparència, el ciutadà no se sentirà convidat a participar-hi.
És l’expressió “ja s’ho faran”, que massa sovint s’escolta. I si alguns la fan,
la política, uns altres no la fan, perquè la política la fas o te la fan.
Patim una gran crisi econòmica, que sí té precedents, però que a
diferència de les altres crisis requereix actuacions a la velocitat dels
nostres dies, que és la de la llum.
Patim una crisi de valors, dels valors de sempre, que són substituïts pels oportunistes del moment. La subsidiarietat substitueix el
compromís, i el dret a l’obligació.
Patim una crisi identitària en la que milions de catalans ens
trobem més units que mai en el que volem i més dividits que mai
en com ho volem.
Patim una crisi cultural que enfonsa a multitud de ciutadans en
l’esvoranc de la fractura tecnològica, social i d’excel·lència que són
necessàries per superar els nous reptes del futur.
Patim altres crisis que provoquen altres fractures en la necessària
unitat de tot un poble per afrontar el canvi de cicle en el que irremeia-
102
blement ens hi veiem compromesos. La regeneració política no és una
proposta sinó una necessitat urgent per la que caldrà:
• Democràcia interna en els propis partits.
• Limitació de mandats. Limitació de mandats, fins un màxim de 12
anys, tant en el món polític com en el del associacionisme.
• Clarificació del finançament dels partits.
• Vinculació territorial comarcal i local dels polítics al territori.
• Passar comptes davant la ciutadania de cadascun dels membres
electes. Creació d’oficines d’atenció al ciutadà per part dels representants polítics que tindran obligació d’atendre i fer-hi presència
de forma habitual.
• Eliminar les despeses “suntuàries” minimitzar les anomenades
de “representació”.
• Eliminar la propaganda política feta per l’administració i pagada
pels contribuents. Els diners emprats per l’administració en el mitjans
de comunicació han de servir per a informar i atendre als ciutadans
i no per lloar les virtuts d’allò que tenen obligació de fer.
4.6.Comunicació i informació per a tothom.
El dret a la informació
Vivim en un moment, a diferència de recents èpoques, en el que
la capacitat d’informació és quasi il·limitada. Qualsevol persona de
103
l’anomenat “occident” pot llegir, escoltar o visualitzar centenars de
diaris, milers de cadenes de ràdio, més de mil milions de pàgines web
i desenes de cadenes de televisió.
Tot això és ben cert: en uns instants tenim coneixement d’una
mort que s’ha produït a l’altre costat del planeta; és a l’abast de molta
gent la possibilitat d’estar immediatament assabentats del darrer
descobriment científic o de tenir notícia en un minut de quines són
les prediccions meteorològiques per anar aquí o allà el cap de setmana.
Per contra, podem viure ignorants de qui és el veí de dalt del nostre pis,
desconeixedors dels plans urbanístics que afecten al nostre barri, de
quines angoixes pateix la tieta a la residència o com es diu la capital de
comarca del costat de casa nostra. Som a prop d’allò llunyà i ignorants
absoluts dels que passa al nostre més proper entorn.
Major volum d’informació no vol dir informació millor o de major
qualitat, ni tan sols més informació. Abans es deia que els arbres no
deixen veure el bosc i ara ho hauríem de traduir per: l’excés de soroll
no deixa escoltar la música o el bombardeig d’imatges no permet
veure la fotografia ni mirar tranquil la pel·lícula.
Quan solament teníem una televisió pública, o més ben dit una
sola televisió, sabíem que més que pública era governamental i que les
coses que allí es deien estaven orientades i dirigides a major glòria del
que manava (que era un i indivisible, com els soviets), de tal manera
que els informatius eren com el Butlletí Oficial de l’Estat, més que
públics, oficials, molt oficials.
La tele era com el No-Do però en modern, no calia anar al cinema
104
per tal que tots els espanyols fossin assabentats del més convenient als
interessos del poder establert. És clar que eren molts els que directament
no es creien tot allò que s’hi deia i cercaven altres fonts informatives,
normalment a l’estranger, que se suposava de major rigor. Al final de
la dictadura, el públic interessat en conèixer i els periodistes experts
en esquivar la censura van haver de fer encara un exercici peculiar, i
no sempre fàcil, com era aprendre a escriure i a llegir entre línies: una
pràctica que, per altres raons, potser hem de tornar a fer.
Hom pensava que els canvis de temps significarien també grans
modificacions en un doble sentit: allò que es deia públic ho seria
de veres i es multiplicarien en positiu els canals i les possibilitats
d’expressió i comunicació augmentant la diversitat, la pluralitat, la
objectivitat, la defensa i empara dels valors culturals, de les primeres
idees de la Revolució Francesa, de tolerància... La realitat decep, més
quantitat no ha significat més qualitat, llevat d’excepcions.
Ara expressem opinions de forma oberta i franca, tenim tots
plegats la sensació de què allò que mirem, escoltem i llegim no ens
acaba de fer el pes, que la “teleporqueria” i (en menor mesura) la “ràdiomentida” inunden llars i vehicles de transport però, tot i que les
legislacions europea, espanyola i catalana permeten corregir aquestes
coses, es fa cas omís al que està escrit i debatut des de fa anys.
No recordarem aquí la quantitat de recomanacions, lleis, decrets
i ordres que hi ha sobre la matèria, totes elles tan ben intencionades
com inútils fins al moment. La majoria de les emissores públiques
continuen sent governamentals, amb escassos mecanismes de control
eficaç per tal que no ho siguin, perquè siguin públiques.
105
Les anomenades privades (que haurien d’estar sota supervisió
pública, que no governamental, en tant serveis públics que són), han
estat creades o comprades per aquells que tenen el poder econòmic i
no pas el consens de la majoria de ciutadans i ciutadanes que paguen
i suporten una nova “telecràcia” que no resol, de cap de les maneres,
el zàping que ens retorna a les imposicions share que demanda la
llei de les tres esses: sex, scandal and sport com a tòtem, sense tabú,
d’audiència buscada a qualsevol preu per uns i altres.
Els clients més fidels a les petites pantalles (cada cop menys petites), als aparell receptors i emissors en general són els infants i els
adolescents (i també la gent gran). Miren, sense cap veu crítica al seu
costat, el que emet la televisió durant una mitjana de quatre hores
diàries (incrementades en èpoques de vacances fins a sis o set). Cal
sumar a aquestes les dedicades l’ordinador, a Internet, als jocs de vídeo
i a altres entreteniments similars que converteixen a aquest segment
de la població en el principal consumidor sense que aquest fet sembli
preocupar en absolut als emissors.
La televisió, les televisions, doncs, tenen una nova responsabilitat
afegida, la de saber que són agents actius de socialització de les noves
generacions. La pantalla té grans avantatges sobre l’escola: no fa mai
vacances, quan el nen està malalt continua funcionant i no té horari,
està endollada tot el dia. A l’escola els nens i nenes, normalment, estan
amb el mestre. Amb la tele, en canvi són sols, sols davant el perill.
Cal cercar els camins adients que permetin fer passes endavant
afavorint la generació i l’accés a la informació sense trampes per i del
conjunt de la població per a transformar-lo en coneixement acumulat.
106
Cal ficar l’accent en els continguts, en la informació, en un nou model
educatiu capaç d’integrar aquests coneixements. En definitiva posar
les persones i no els clients com a prioritat pública.
La idea que la UE, per exemple, ha difós de servei públic respecte
ales emissores de ràdio i televisió, no és pas aliena a aqu esta nova
realitat. Com a conseqüència, han estat molts els preceptes i orientacions que sobre aquest àmbit han anat fent públics els diferents
òrgans legislatius competents en tots el nivells, altra cosa és el seu
reflex efectiu en la programació diària.
Cal posar d’acord la realitat amb la Declaració Universal dels Drets
dels Nens i les Nenes de Nacions Unides, les regles de Beijing, les recomanacions del Consell d’Europa, el informes del Centre d’Investigació
i Documentació Educativa (CIDE), els documents del Parlament de
Catalunya, les reflexions del Senat d’Espanya, els documents aprovats
per unanimitat pel nostre estat i la nostra nació, o el “llibre verd” de la UE
sobre la protecció dels menors i la dignitat humana. Repassant qualsevol
d’aquests documents trobaríem unanimitats aclaparadores i decepcions
monumentals alhora de cercar el seu reflex a la realitat quotidiana.
Una realitat que es complica quan sabem que no és precisament
fàcil de distingir per als més menuts (aquells que han vist milions
d’imatges sense haver entès encara que és això del llenguatge abstracte)
la línia que separa lo imaginari de lo real, allò que és cert d’aquella
cosa que és pura ficció o dibuix de fum.
Del que es tracta és d’eliminar dificultats i per això cal conèixer
abans els inconvenients. Els mitjans de comunicació en general
107
no es poden equiparar al dimoni, al contrari: cal cercar els camins
adients que permetin fer passes endavant afavorint la generació i
l’accés a la informació.
Algunes de les mesures que es proposen són:
• Fiabilitat de la informació a l’abast.
• Educar en la crítica i en la decodificació de la informació en
l’ensenyament obligatori.
• Agències nacionals d’informació pròpies.
• Els mitjans, públics i privats, han de tenir la funció de deconstruir,
més que filtrar, la informació que genera el propi govern amb la finalitat de fer-la entenedora i proporcionar eines de debat i de creació
d’opinió entre la ciutadania.
• Cal redimensionar el mercat audiovisual públic de Catalunya amb
la construcció nacional, independència, integració.
• Suport a la difusió d’un ideari nacional en mitjans públics i aplicació
d’un codi deontològic clar i precís.
• Educar en valors de democràcia, igualtat i fraternitat.
• Els mitjans de comunicació privats han de ser còmplices alhora
de contribuir a la construcció d’una societat més avançada, més
democràtica, més lliure, ...
108
4.7. Lleida al món
• Xarxa internet. La banda ampla ha d’arribar al 100% del territori
a un preu raonable.
• Alguaire en el sistema aeroportuari català i europeu. Estudiar la
viabilitat de l’aeroport d’Alguaire tant en la vessant de mercaderies,
com en la de poder ser el punt de sortida de la producció agrària de
tota la seva zona i un punt d’arribada de turistes per a conèixer i gaudir
els atractius turístics i gastronòmics derivats de la nostra producció
(fruita, vi...) d’influència. Coordinació en l’apartat de mercaderies
amb els ports de Catalunya.
• Millors comunicacions.
• Sistemes logístics útils, ergonòmics i importants. Establir xarxes de
WIFI en els nous habitatges.
• Cultura.
• L’Aigua com a riquesa natural més important.
• Fruita: centre interpretació i difusió de la fruita.
• Intercanvis amb Europa prioritzant la nostra relació amb els veïns.
• Replantejar el mapa universitari de manera que uns estudis determinats (per exemple agrònoms, INEF) arribin a ser referents internacionals.
Encara hi ha esperança. Encara hi ha futur si els ciutadans i
ciutadanes de les Terres de Lleida són capaços de pensar més en el
que donaran i gens en el que obtindran. Si són capaços de sumar
intel·ligència amb imaginació. “Anticipar-se és guanyar” sempre
que es faci complint les dos premisses principals que són; encertar
109
en l’anticipació i fer-ho en una societat disposada i preparada per
acceptar i assimilar els canvis. El Parlament de Catalunya de principis del segle passat va avançar-se en 100 anys en moltes de les lleis
promulgades però és evident que no tots estaven disposats a acceptar
i assimilar els canvis proposats. Ara és el moment de pensar en
col·lectiu i consens.
Tot i que cal recordar la nostra història, les millors pàgines són les
que escriurem en els propers anys, entre altres coses perquè nosaltres
en serem els protagonistes, i és per això, que només nosaltres serem els
responsables de l’èxit o el fracàs que en gaudiran o pagaran els nostres
nets. Hem d’ambicionar no tant sols fer millor el que hem fet sempre,
si no que qüestionant-ho tot, aprofitar o reinventar tots els àmbits de
relació, producció, formació, administració i govern.
Han transcorregut 10 anys d’aquest nou segle i sembla que en
un sospir han passat més coses que en els 50 anys del segle passat.
Quasi res més, que una dècima part d’aquest segle, i els canvis, quasi
sempre, els trobem com un bon o mal amic a cada cantonada, quasi
sempre de forma inesperada, i quan encara no hem tingut temps de
aprofitar o superar la sobtada trobada, ja ens tenim que acomiadar i
esperar entre il·lusionats i temorosos el nou encontre. No hi ha dubte
que la millor manera de viure la vida és anticipar i preparar les bones
oportunitats i evitar-ne els mals encontres.
110
AnnexOS
111
Annex 1
Projecte Konekto
Objectiu general:
Ajudar i facilitar l’aprenentatge de les llengües estrangeres dins de
l’àmbit europeu i mundial a les persones joves, el món educatiu i
universitari, l’àmbit científic i sectors laborals específics.
Fomentar el sentit de “ciutadania europea i global” dins de la societat,
especialment entre el món estudiantil i el de sectors laborals on el
domini de les llengües sigui molt important.
El Projecte Konekto (que significa “comunicació” en esperanto) es
divideix en dos apartats:
Konekto 1: per a les llengües de l’àmbit de la Unió Europea.
Konekto 2: per a les llengües de fora de l’àmbit de la UE: rus, xinès,
japonès, àrab i altres que es considerin d’interès (amazic, hebreu,
turc...)
Konekto 1
Objectiu:
Ajudar i facilitar l’aprenentatge de les llengües estrangeres dins de
112
l’àmbit europeu a les persones joves, el món educatiu i universitari,
l’àmbit científic i sectors laborals específics.
Persones que hi poden participar:
De 16 a 30 anys i professionals del món educatiu.
Podria ser ampliable a altres sectors laborals i productius independentment de l’edat, si es creu adient i es assumible. Per exemple el
món del turisme i la recerca i investigació.
Característiques del projecte:
El projecte es basa en dos exigències socials detectades en aquest
començament de segle.
• La necessitat de coneixements de la llengua anglesa. Plantejat ja més
com a requisit que com a mèrit, dins de l’etapa educativa i també dins
de la formació al llarg de la vida de les persones més adultes.
• La necessitat de terceres i quartes llengües a casa nostra (català, castellà, anglès i una altra llengua) segons l’àmbit educatiu i/o professional,
com a element de mèrit, diferenciador i d’excel·lència.
En base a aquests dos principis el projecte Europa 3.0 ajudarà a un
ampli col·lectiu de persones a millorar els seus coneixements d’idiomes,
tant de l’anglès, com d’altres llengües de la Unió Europea: francès,
alemany, italià, grec, suec, portuguès...
113
Tipus d’ajut:
La gent podrà demanar un crèdit “tou” d’un màxim de 3.000 euros per
poder pagar un curs de llengua en algun país de la UE. Aquests diners
es podran tornar durant 5 anys amb unes condicions avantatjoses, ja
que vindran avalats pel Govern de la Generalitat.
També es pot platejar l’opció de donar una quantitat determinada de
beques per aquests cursos.
Aquest projecte es pot plantejar també dins del marc de la Unió
Europea, ja que podria fomentar l’intercanvi d’alumnat entre tots
els països de la UE i el sentit de ciutadania europea.
Característiques dels cursos:
Per tal d’assegurar un bon aprofitament del curs i uns bons resultats,
hi ha una exigència mínima per poder sol·licitar un ajut Europa 3.0.
Els requisits són els següents:
1- Els cursos hauran de tenir el vist i plau del departament de l’idioma
escollit d’una EOI o el Departament d’Educació.
2- En el cas de l’anglès, es demanarà un nivell mínim de B2 del MECR
(Marc Europeu Comú de referència), per l’alemany, italià i francès, un
B1 i per a la resta d’idiomes de la UE (suec, grec, neerlandès, ..) un A1,
així com per a les altres llengües oficials de l’Estat: èuscar i gallec.
Aquest criteri s’estableix en base a la situació actual de l’aprenentatge
114
d’idiomes a casa nostra i a la facilitat existent dins de l’ensenyament
públic en aprendre alguna d’aquestes llengües. Quan més facilitat hi
ha en aprendre una llengua, més exigència
3- Al finalitzar el curs s’haurà d’acreditar el curs davant el Departament
d’Educació amb el certificat corresponent.
Amb aquestes exigències també es fomenta l’aprenentatge de llengües
estrangeres dins de Catalunya, ja que es demanen uns nivells determinats que es poden assolir i certificar dins de Catalunya i al mateix
temps s’obre la porta a aprendre llengües de la UE que no tenen oferta
pública i en molts casos, ni privada - a tot el territori.
Tant les institucions públiques com les privades, en surten, en aquest
sentit, molt beneficiades.
Límits:
Es poden demanar dos ajuts per idioma escollit, sempre i quan tots els
cursos anteriors hagin estat realitzats satisfactòriament i el següent
sigui de nivell superior o bé del mateix nivell si es tracta d’aspectes
d’especialització de la llengua
Konekto 2
Objectiu:
Ajudar i facilitar l’aprenentatge de les llengües: rus, xinès, japonès
i àrab. Es podria ampliar a altres llengües amb menor quantitat de
115
parlants, però importants per a les nostres relacions econòmiques,
culturals i socials; amazic, hebreu, turc...
Persones que hi poden participar:
De 18 a 35 anys.
Característiques del projecte:
El projecte es basa en la necessitat de fomentar l’aprenentatge de
quatre llengües de gran importància comercial, científica i cultural i
que no tenen una oferta d’ensenyament gaire amplia ni en la vessant
pública, ni la privada. També ho dificulta el fet que la petita oferta
existent d’aquestes quatre llengües està centralitzada bàsicament a
Barcelona.
Tipus d’ajut:
La gent podrà demanar un crèdit “tou” d’un màxim de 3.000 euros per
poder pagar un curs de llengua en algun país on aquestes llengües
siguin oficials. Aquests diners es podran tornar durant 5 anys amb
unes condicions avantatjoses, ja que vindran avalats pel Govern de
la Generalitat.
També es pot platejar l’opció de donar una quantitat determinada de
beques per aquests cursos.
116
Característiques dels cursos:
Els cursos hauran de tenir el vist i plau del departament de l’idioma
escollit d’una EOI o el Departament d’Educació.
Les persones que acreditin tenir ja un nivell determinat en alguna
d’aquestes llengües a través d’una institució reconeguda (EOI, Universitats), tindran preferència en l’atorgament d’aquests crèdits.
Al finalitzar el curs s’haurà d’acreditar el curs davant el Departament
d’Educació amb el certificat corresponent.
Límits:
Es poden demanar dos ajuts per idioma escollit, sempre i quan tots els
cursos anteriors hagin estat realitzats satisfactòriament i el següent
sigui de nivell superior o bé del mateix nivell si es tracta d’aspectes
d’especialització de la llengua
Annex 2
LES ADDICCIONS AVUI, UN REPTE DE FUTUR
Educar per no abusar
• Fenomen de les drogodependències.
• Significat del consum de drogues entre els adolescents.
• Factors de protecció i de risc.
117
• Què són les drogues? Tipus.
• Drogues més consumides pels joves.
• Com actuar per a ser preventius.
• Com detectar consums de drogues.
• Serveis d’atenció a Lleida.
• Drogodependència
• Substància: La seva importància recau en les propietats farmacològiques que té i segons sigui estimulant, depressora o psicodislèptica.
• L’individu: Cada persona és diferent, té una història personal, una
capacitat i expectatives pròpies, ....
• L’entorn: Tant l’entorn familiar com l’entorn socio-cultural en el
que està immers.
L’adolescència és una fase del desenvolupament especialment vulnerable
en funció dels canvis maduratius/genètics, neurohormonals, corporals,
cognitius/emocionals i psicosocials. Es mantenen molts trastorns infantils i constitueix l’edat d’inici preferent d’altres propis de l’adult
Els diversos observatoris de consum de drogues mostren una elevada
incidència de l’ús substàncies entre els adolescents, amb precocitat en
l’edat d’inici, i associació a conductes de risc. També s’observa que la
majoria dels que inicien l’ús de substàncies no continuen, ni presenten
problemes associats.
Quatre per cent dels adolescents de 12-17 anys pateixen depressió major
i el 9% als 18 anys. Quan es tenen en compte els trastorns mentals
118
menors, la proporció és superior: 20% o més.
Els trastorns comòrbids agreugen el problema. Al voltant del 50% de menors amb un trastorn presenten 2 o més trastorns al mateix temps.
El nombre d’adolescents que consumeixen alcohol i drogues, fa que
s’incrementi la prevalença de patologia dual (trastorns que es desenvolupen a la vegada), empitjorin els pronòstics i es distorssionin els quadres
clínics, tal i com s’observa als Serveis de Psiquiatria Infanto Juvenil.
Així podem perfilar les següents tipologies:
Adolescents amb inici de consum de drogues, interferència en el seu
funcionament però cap consciència de dany per drogues.
• Només els pares acudeixen al professional
• Els adolescents tenen antecedents de problemes psiquiàtrics comòrbids
previs a l’ inici de consum de drogues: poden estar ja en tractament
o ho han estat en el passat a causa de trastorns psiquiàtrics que precedeixen al consum de drogues (TDAH, T negativista desafiant, T.
conducta disocial etc.)
• El trastorn psiquiàtric comòrbid apareix de bell nou: la consulta pot
referir-se als problemes psiquiàtrics i no pas a l’ús de drogues.
• La consulta de l’ adolescent està relacionada a un impediment funcional relacionat amb el consum (empitjorament del rendiment escolar,
de les relacions familiars, socials, problemes amb la policia, problemes
119
emocionals etc.) .
Propostes per a Lleida
• Actualment hi ha un grup de pares al CSMIJ, però caldria ampliar
aquesta oferta des de l’atenció primària.
• Millora detecció precoç en l’escola.
• Millora detecció precoç a l’atenció primària.
Adolescents amb consum persistent de drogues o amb dependència
que tenen algun concepte de dany en relació a l’ús de drogues i
demanen informació/tractament. Poden presentar o no patologia
psiquiàtrica comòrbida.
Adolescents que acudeixen al CSMIJ enviats per pediatres o metges
de família amb quadres psiquiàtrics no-urgents que apareixen
en relació al consum de drogues. El pacient pot presentar, o no,
consciència de dany en relació al consum de drogues.
Propostes per a Lleida
• Actualment hi ha un programa d’atenció de les drogodependències
al CSMIJ, però cal augmentar les dotacions del programa.
• Creació d’una Comunitat Terapèutica per a Adolescents.
120
Adolescents amb presència de factors de risc i que mantenen o
es possible mantenir una certa vinculació amb un servei de drogodependències o de psiquiatria infantojuvenil (Fills de pares
toxicòmans (vinculació CAS), pacients en tractament en equips
d’ atenció a la infància, Fills de pares amb TMS (vinculació CSM).
Menors en acolliment i tutela de la DGAI, Menors vinculats al
Sistema Judicial-Penitenciari.
Propostes per a Lleida
Caldria impulsar una constitució d’una taula entre els diferents
recursos de la xarxa de salut (CAS, CSM i primària), xarxa de serveis
socials i de justícia per detectar i abordar aquests casos.
Adolescents en qualsevol fase anterior procedents d’altres cultures,
en que a més de l’abordatge terapèutic caldrà obtenir per part del
terapeuta la competència cultural adequada
Propostes per a Lleida
• Més presència del mediador cultural.
• Millora de la prevenció selectiva en grups de risc
Com actuar per a ser preventius
“La pretensió bàsica ha de ser ajudar-los a créixer, a madurar, arribar a
ser ciutadans en un món en que les drogues hi són presents, sense que
el seu ús (si es que les utilitzen) els hi creï problemes, els destrueixi com
a persones. Hauran d’aprendre maneres constructives de relacionar-se
121
i amb això consistirà principalment la tasca de prevenció”.
Factors de protecció
• Autoestima alta, tolerància a la frustració, acceptació de la diversitat,
presa de decisions
• Normes i límits clars
• Pràctiques educatives correctes
• Vincular-se a diferents instàncies
Factors de risc
• Edat d’inici en l’ús de drogues
• Conflictes familiars
• Actituds favorables al consum
• Estil educatiu inconsistent
• Comportament antisocial
Ajudar a resistir la pressió de grup:
• Valorar la individualitat
• Explorar el significat de l’amistat
• Suport per dir “no” quan calgui
• Valorar els avantatges i els inconvenients de decidir què volen fer
• Afavorir que tingui accés a amistats diferents
Potenciar la capacitat crítica dels fills:
• Crear un clima de confiança on els fills es sentin lliures per expressar
les seves idees
• provocar els fills perquè es pronunciïn
122
• reconèixer quan els fills tenen raó
• encoratjar-los perquè defensin les seves opinions, escoltin els altres
i raonin lògicament
• afavorir els acords i pactes
• ajudar els fills a saber el que pensen
• ensenyar-los a ser assertius
123