TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. TEMA 50. LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. 1. CONTEXTUALITZACIÓ A l’inici del segle XX va sorgir la necessitat de trencar amb els estils artístics del passat. Açò va provocar l’aparició de diferents estils artístics que coexistien en el mateix període. Va ser un període d'experimentació, de recerca de nous modes de crear, on van coexistir diferents estils artístics. 2. EL NACIONALISME El Nacionalisme és una corrent, una forma de pensar i actuar més que un estil. Es pretén fer una recerca de les arrels de cada poble. Per això, naix al mateix temps que el Romanticisme. La invasió napoleònica de gran part d’Europa va produir un sorgiment de la consciència nacional dels pobles envaïts. La música nacionalista va sorgir als països perifèrics d’Europa, com Rússia, Espanya, Txecoslovàquia, Escandinàvia, Hongria i Anglaterra. Veiem doncs com són nacionalistes els compositors allunyats de la tradició centreeuropea (Alemanya, França, Itàlia). Els nacionalistes van recuperar el seu propi folklore musical i l’incorporaren a la música culta. Es van utilitzar melodies, harmonies i ritmes típics de les cançons populars folklòriques. Així doncs, les grans formes musicals establertes i ja esgotades (sonata, simfonia, etc.), van ser substituïdes per altres més adients a la nova corrent, com el poema simfònic o les danses. Es troben dos etapes del Nacionalisme musical: Segona meitat s.XIX: fortament influenciada pel Romanticisme (desenvolupament paral·lel). No va ser sols una afirmació de l’esperit nacional o una branca del Romanticisme en països sense tradició musical, TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. sinó una crítica a les circumstàncies sociopolítiques de cada territori. L’individualisme característic del Romanticisme es tradueix en un individualisme dels pobles. Principis del s.XX: nova onada de nacionalisme progressista. Es Prescindeix del caràcter polític i revolucionari. Hi ha un fort interès per l’etnomusicologia i la renovació del llenguatge musical, adaptant els elements de la música popular a les noves corrents. Així, va significar la presa de consciència de l'existència i estudi científic d'un ric patrimoni cultural popular de transmissió oral que podia perdre’s (Falla, Bartók, Kodály). 3. EL NACIONALISME ARREU D’EUROPA 3.1 Rússia Degut a la guerra napoleònica i a l’esperit romàntic, la música russa comença a tindre més importància i personalitat internacional. Té un folklore molt ric i variat per la grandària del país i per les influències orientals en la seua cultura, sent una poderosa arma en mans dels músics per al ressorgiment nacional. Glinka va ser qui inicià el nacionalisme rus, tot i que el seu nacionalisme no era tan estricte com el del grup de ”Els cinc”, ja que va tindre una formació europea. La seua òpera Una vida por el Zar va ser la primera composició amb trets nacionalistes. Glinka va intentar representar una identitat cultural, introduint melodies i ritmes folklòrics de diferents cultures. El Grup dels cinc estava format per Rimsky-Korsakov, Mussorgsky, Borodín, Balakirev i Cui, dels quals sols els dos primers han perdurat als programes de concerts en l’actualitat. Rimsky-Korsakov fou el més format del grup musicalment parlant, però, el seu nacionalisme no va ser tan vigorós. Les seues obres eren molt occidentals, escrivint formes típiques europees (concerts, simfonies, etc.). Al seu repertori destaca Scheherezade, Capritx Espanyol i La gran pasqua russa. TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. Va dedicar gran part del seu temps a la composició d'òperes, escrivint ell mateix els llibrets. Les seves obres, a més del tema rus, mostren dos trets que són comuns a l'òpera russa: l'estructura en quadres o escenes juxtaposades en lloc de seguir un argument dramàtic de forma lineal, i l'ús d'escenes de multituds. Mussorgsky va ser menys tècnic, però les seues obres són un reflex de la cultura russa de forma molt fidel. Les seues obres més conegudes són Una nit a la muntanya pelada, l’òpera Boris Godunov i Quadres per a una exposició, escrita primerament per a piano i arranjada per a orquestra per Ravel. 3.2 Espanya Després de la decadència cultural i identitària de l’Estat Espanyol dels segles anteriors, hi ha un ressorgiment per trobar la riquesa autòctona d’una forma seriosa i científica. Es publicaren les primeres investigacions, articles i edicions de l’època daurada de la música espanyola: el Renaixement. Felip Pedrell fou el màxim impulsor del renaixement de la música culta espanyola, publicant obres del Segle d’Or i revitalitzant el folklore espanyol. Va orientar les carreres professionals d’Albéniz, Granados (que representen l'etapa d'assimilació del nacionalisme de Pedrell) i Falla. Albéniz fou un prodigi del piano, recorrent el món des dels 12 anys. Les seues obres més conegudes són la Suite Espanyola i la Suite Iberia, ambdues per a piano. Granados conrea un llenguatge més romàntic, abastint tots els gèneres. Les seues obres més conegudes són Danses Espanyoles i l’òpera Goyescas. Falla representa la maduresa de l'estil nacionalista espanyol, amb obres impregnades de folklore espanyol però amb un estil musical internacional. 3.3 Escandinàvia Grieg va obtenir fama arran del món per les seues suites de Peer Gynt, basada en una obra del dramaturg Ibsen. Va anticipar-se a l’esperit del Neoclassicisme dècades abans, adaptant la música del barroc a l’estil romàntic-nacionalista amb la Suite Holberg. En definitiva, Grieg aspirava a descriure amb la música la naturalesa, la història, la vida popular i la poesia noruega. TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. En Sibelius, trobem les característiques nacionalistes en els seus poemes simfònics En Saga (primera obra aclamada), Finlandia (evoca a la seua pàtria, convertint-se posteriorment en l’himne Finés) i la suite simfònica Karelia. 3.4 Txecoslovàquia Durant el segle XIX va nàixer un sentiment nacionalista als territoris de Bohemia, per a alliberar-se dels Hasburgs. Sorgeix així la corrent nacionalista en la música Txecoslovaca. Les obres d’Smetana són formes romàntiques al servei de la cultura txeca, a través de melodies, ritmes, danses i motius nacionals. Un exemple és el cicle de sis poemes simfònics Mi Patria, on destaca el número 2, Moldava, dedicat al riu de Praga. Dvorák va conrear les grans formes clàssiques (simfonies, quartets, concerts, etc.). Malgrat el seu aspecte europeista (similar al de Brhamos), va utilitzar el folklore nacional del seu país en les seues obres (Danses Eslaves). La seua simfonia num. 9 “Del nou món” és d’un nacionalisme estilitzat, ja que no tracta de motius del folklore del seu país, sinó amb la música dels indis americans. 3.5 Hongria Bartók va estudiar de forma científica i rigorosa el folklore hongarès i el de tot Europa central, Turquia i nord d'Àfrica. Va escriure llibres i articles sobre el folklore, va realitzar versions de melodies populars i va utilitzar material folklòric en les seves composicions. Juntament amb Kodály va ajudar a establir els fonaments de la moderna Etnomusicologia. Destaquem les seves peces "Vint cançons folklòriques hongareses" i l'òpera El castell de Barba blava. Kodály va desenvolupar el seu interès per la música folklòrica hongaresa abans que Bartók. Una de les obres més importants és el Quartet de corda nº1 Op.2, fortament influït per elements folklòrics. A més, va ser conegut pels seus treballs orientats a l'educació musical (Mètode Kodály). TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. 3.6 EEUU A les primeres dècades del s.XX va sorgir la primera generació de compositors estatunidencs. Van introduir estils de les classes populars com el jazz al repertori clàssic. Gershwing s'havia interessat per la inclusió de procediments jazzístics en algunes de les seves obres (Rhapsody in Blue, An American in París). En l'òpera Porgy and Bess, va combinar l'esperit del folklore negre amb la seva experiència com a compositor de cançons comercials i les seves aspiracions de músic culte. Durant la dècada dels vint, Copland introdueix el jazz en la seva música. A més, utilitzà també música popular mexicana (El salón México), dels pobles natius americans (Appalachian spring), música del Far west (Rodeo, Billy the kid). Va ser un dels primers compositors que va viure la seua homosexualitat obertament (Vuksanović et al., 2014). 4. EXPRESSIONISME L'expressionisme pertany a la varietat d'estils que es poden localitzar a Europa a principis del segle XX. És un corrent estètic que abasta les arts plàstiques, la literatura i la música. L'expressionisme, mira cap a l'interior del subjecte intentant captar amb el seu art els racons de l'inconscient (estil oposat a l'impressionisme, que tracta de captar les sensacions externes de l’entorn). El seu caràcter introspectiu suposa una certa volta al Romanticisme, encara que de manera diferent (rebutjarà el sentit de la bellesa romàntic). Absència de formes definides, amb preferència per les formes líriques breus per a veu, orquestra o piano. Ús continu de la dissonància, cosa que augmenta la sensació de tensió, dolor i fatiga. Supera els límits de la tonalitat i es converteixi en atonal. TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. Ús d'una melodia amb salts amplis, hiperexpressiva i aliena a la lògica de l'harmonia. S'utilitzaran als registres extrems dels instruments. La tonalitat era un conjunt de regles inútils, ja que era insuficient per mantenir la tensió constant que s'exigia. La consonància quedava així abolida. Així, la música expressionista es va veure inevitablement abocada a l'atonalitat. Els precedents de l'expressionisme apareixen en el període romàntic anterior, especialment a l'obra de Mahler, o en les òperes Salomé i Electra de Richard Strauss. 5. COMPOSITORS EXPRESSIONISTES 5.1 Richard Strauss De tendència postromàntica, va fer un gran salt en la producció musical i l'estètica amb l'òpera Salomé, aclamada i criticada alhora. Poc després, va començar a compondre Electra, aprofundint en tots els aspectes dramàtics tocats a Salomé. Després d'aquestes dues òperes, Strauss va comprendre que no podia seguir endavant sense posar fi a les bases del sistema tonal. Així va començar una tendència involutiva a la seva òpera que es plasma a El cavaller de la rosa. 4.2 La segona escola de Viena Actualment es coneix amb el nom de Segona Escola de Viena un grup de compositors (Schönberg, Berg i Webern) que a principis del segle XX, portats pels ensenyaments de Schönberg, van sentir la necessitat d'incorporar a la seva evolució musical el moviment pictòric-literari que es va encunyar amb el nom d'Expressionisme. La seva música, inicialment, estava caracteritzada per la tonalitat expandida del Romanticisme tardà; i més endavant, seguint l'evolució de Schönberg, per un expressionisme totalment cromàtic sense un centre tonal clar, estil TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. denominat com a Atonalisme. Encara més endavant, es van caracteritzar per l'ús del dodecafonisme desenvolupada per Schönberg. A. Arnold Schömberg Arnold Schönberg és el primer dels compositors que, tot i ser educat al món del Romanticisme, va aconseguir la seva maduresa musical en els primers anys del segle XX. Schönberg treballà com a professor i aviat va reunir un nucli de deixebles, els més talentosos dels quals van ser Alban Berg i Anton Webern. Període tonal (Romàntic post-wagnerià): 1899-1907. Comença a compondre en l'estil del Romanticisme tardà. De Wagner adopta el cromatisme de gran expressivitat i la tècnica de melodia contínua. De Brahms pren la varietat contrapuntística. Utilitza la melodia de timbres i els grans intervals melòdics. Pertanyen obres com Nit transfigurada, Pelleas und Melisande. Porta el llenguatge romàntic als seus límits. Període atonal: 1908-1921. És la seva etapa expressionista, on el pas cap a l’atonalitat va ser realitzat per necessitats d'expressió. Aquest segon període es caracteritza per la condensació expressiva, conseqüència de llenguatge atonal que utilitza i que el porta a l'ús de formes líriques breus, reaccionant així contra el postromanticisme i les obres del primer període. L’op. 16 Cinc peces per a orquestra (1909) és un obra clau per determinar el seu canvi cap a l’atonalisme. Pierrot Lunaire Op. 21 (1912), marca una fita, en opinió de Machlis, per a la música del segle XX. Escrita en ritmes lliures i compassos desiguals. Període dodecafònic: 1921-1951. Desenvolupa la tècnica dodecafònica: sèrie de dotze sons sense repetició ni duplicació, disposades en un ordre inalterable, i que pot ser tractat segons els quatre procediments contrapuntístics tradicionals, el que ofereix 48 sèries. TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. Emmarcada en aquesta etapa, trobem el període americà (1933-1951). Aquesta etapa va fer sorgir a la llum dues interessants tendències: d'una banda, va portar la tècnica dodecafònica al seu grau més alt i de l'altra, va modificar la seva doctrina prou per permetre elements tonals dins l'estil dodecafònic. B. Alban Berg L’estil de Berg provenia del Romanticisme alemany. La seva tendència a incorporar elements tonals al llenguatge dodecafònic el va convertir en el més accessible dels compositors de la segona escola de Viena i el de més audiència. L'evolució del seu llenguatge segueix un cert paral·lelisme amb Schönberg, amb tres etapes: tonal, atonal-expressionista i dodecafònica. Demostra un gran geni per a la síntesi d'elements avantguardistes i tradicionals: acords tradicionals amb altres cromatizats i amb estructures atonals. Les seves obres expressionistes principals són: Suite lírica, per a quartet de corda i dues òperes: Lulú i Wozzeck, que s'han convertit en les obres més destacades del teatre líric modern. C. Anton Webern (1883-1945). Alumne de Schönberg, la seva obra va estar influïda, durant la seva època d'estudiant a Viena, per Mahler. A Webern trobem la part més radical de la doctrina de Schönberg. Va ser el que més es va apartar del passat tonal, ja que mai no va acceptar ni el més mínim element de tonalitat a les seves obres, desenvolupant un estil nou i personal, basat en l'elaboració dels principis serials. Webern va suprimir a la seva música tot principi de repetició i la variació perpètua es va convertir en el seu fil conductor, abandonant les formes àmplies. El seu caràcter esquiu i la seva vida apartada es tradueixen en la seva música en un art interior, essencial. El seu estil està caracteritzat per la TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES. tensió. Les Cinc peces per a quartet de corda Op. 5 i les Sis peces per a orquestra Op. 6, tenen en Mahler i Schönberg els seus precedents. En les primeres, emfatitza l'ús de la dinàmica en un ampli arc que va des del fff al ppp, en un tempo molt ràpid i mostra la seva preocupació pel timbre de la corda mitjançant l'ús d'efectes especials. En l’altra peçça, utilitza una orquestra de grans dimensions en la qual cobra importància la secció de percussió amb abundants instruments de timbre. Són característiques la violència de les dissonàncies i la preocupació pel color. La primera guerra mundial va suposar per a Webern una clara ruptura en la seva producció. De 1915 a 1926 va compondre quasi exclusivament lieder per a veu i diversos instruments, amb un retorn a la continuïtat formal, amb algunes referències a Mahler. 4. BIBLIOGRAFIA. Austin, William. La música del siglo XX: desde Debussy hasta la muerte de Stravinsky. Taurus. Madrid. 1985. Di Benedetto, R. Historia de la música 8. El siglo XIX, primera parte. Turner. Madrid. 1987. Grout-Palisca Historia de la música occidental vol.2. Alianza. Madrid. 2001. Martín, A. Historia de la música española vol.4 Alianza. Morgan, Robert P. La música del siglo XX. Akal. Madrid. 1999 Plantinga, L. La música Romántica Akal. Madrid. 1999 Salvetti, Guido. Historia de la música 10. El siglo XX, primera parte. Turner. Madrid. 1987.
