Nacionalismo y Expresionismo Musical: Siglos XIX-XX

TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
TEMA 50. LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS
AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX
(1): EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
1. CONTEXTUALITZACIÓ
A l’inici del segle XX va sorgir la necessitat de trencar amb els estils artístics del
passat. Açò va provocar l’aparició de diferents estils artístics que coexistien en
el mateix període. Va ser un període d'experimentació, de recerca de nous
modes de crear, on van coexistir diferents estils artístics.
2. EL NACIONALISME
El Nacionalisme és una corrent, una forma de pensar i actuar més que un estil.
Es pretén fer una recerca de les arrels de cada poble. Per això, naix al mateix
temps que el Romanticisme. La invasió napoleònica de gran part d’Europa va
produir un sorgiment de la consciència nacional dels pobles envaïts.
La música nacionalista va sorgir als països perifèrics d’Europa, com Rússia,
Espanya, Txecoslovàquia, Escandinàvia, Hongria i Anglaterra. Veiem doncs
com són nacionalistes els compositors allunyats de la tradició centreeuropea
(Alemanya, França, Itàlia).
Els nacionalistes van recuperar el seu propi folklore musical i l’incorporaren a la
música culta. Es van utilitzar melodies, harmonies i ritmes típics de les cançons
populars folklòriques. Així doncs, les grans formes musicals establertes i ja
esgotades (sonata, simfonia, etc.), van ser substituïdes per altres més adients a
la nova corrent, com el poema simfònic o les danses.
Es troben dos etapes del Nacionalisme musical:

Segona
meitat
s.XIX:
fortament
influenciada
pel
Romanticisme
(desenvolupament paral·lel). No va ser sols una afirmació de l’esperit
nacional o una branca del Romanticisme en països sense tradició musical,
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
sinó una crítica a les circumstàncies sociopolítiques de cada territori.
L’individualisme característic del Romanticisme es tradueix en un
individualisme dels pobles.

Principis del s.XX: nova onada de nacionalisme progressista. Es
Prescindeix del caràcter polític i revolucionari. Hi ha un fort interès per
l’etnomusicologia i la renovació del llenguatge musical, adaptant els
elements de la música popular a les noves corrents. Així, va significar la
presa de consciència de l'existència i estudi científic d'un ric patrimoni
cultural popular de transmissió oral que podia perdre’s (Falla, Bartók,
Kodály).
3. EL NACIONALISME ARREU D’EUROPA
3.1
Rússia
Degut a la guerra napoleònica i a l’esperit romàntic, la música russa comença a
tindre més importància i personalitat internacional. Té un folklore molt ric i variat
per la grandària del país i per les influències orientals en la seua cultura, sent
una poderosa arma en mans dels músics per al ressorgiment nacional.
Glinka va ser qui inicià el nacionalisme rus, tot i que el seu nacionalisme no era
tan estricte com el del grup de ”Els cinc”, ja que va tindre una formació
europea. La seua òpera Una vida por el Zar va ser la primera composició amb
trets nacionalistes. Glinka va intentar representar una identitat cultural,
introduint melodies i ritmes folklòrics de diferents cultures.
El Grup dels cinc estava format per Rimsky-Korsakov, Mussorgsky, Borodín,
Balakirev i Cui, dels quals sols els dos primers han perdurat als programes de
concerts en l’actualitat.
Rimsky-Korsakov fou el més format del grup musicalment parlant, però, el seu
nacionalisme no va ser tan vigorós. Les seues obres eren molt occidentals,
escrivint formes típiques europees (concerts, simfonies, etc.). Al seu repertori
destaca Scheherezade, Capritx Espanyol i La gran pasqua russa.
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
Va dedicar gran part del seu temps a la composició d'òperes, escrivint ell
mateix els llibrets. Les seves obres, a més del tema rus, mostren dos trets que
són comuns a l'òpera russa: l'estructura en quadres o escenes juxtaposades en
lloc de seguir un argument dramàtic de forma lineal, i l'ús d'escenes de
multituds.
Mussorgsky va ser menys tècnic, però les seues obres són un reflex de la
cultura russa de forma molt fidel. Les seues obres més conegudes són Una nit
a la muntanya pelada, l’òpera Boris Godunov i Quadres per a una exposició,
escrita primerament per a piano i arranjada per a orquestra per Ravel.
3.2
Espanya
Després de la decadència cultural i identitària de l’Estat Espanyol dels segles
anteriors, hi ha un ressorgiment per trobar la riquesa autòctona d’una forma
seriosa i científica. Es publicaren les primeres investigacions, articles i edicions
de l’època daurada de la música espanyola: el Renaixement.
Felip Pedrell fou el màxim impulsor del renaixement de la música culta
espanyola, publicant obres del Segle d’Or i revitalitzant el folklore espanyol. Va
orientar les carreres professionals d’Albéniz, Granados (que representen
l'etapa d'assimilació del nacionalisme de Pedrell) i Falla.
Albéniz fou un prodigi del piano, recorrent el món des dels 12 anys. Les seues
obres més conegudes són la Suite Espanyola i la Suite Iberia, ambdues per a
piano.
Granados conrea un llenguatge més romàntic, abastint tots els gèneres. Les
seues obres més conegudes són Danses Espanyoles i l’òpera Goyescas.
Falla representa la maduresa de l'estil nacionalista espanyol, amb obres
impregnades de folklore espanyol però amb un estil musical internacional.
3.3
Escandinàvia
Grieg va obtenir fama arran del món per les seues suites de Peer Gynt, basada
en una obra del dramaturg Ibsen. Va anticipar-se a l’esperit del Neoclassicisme
dècades abans, adaptant la música del barroc a l’estil romàntic-nacionalista
amb la Suite Holberg. En definitiva, Grieg aspirava a descriure amb la música la
naturalesa, la història, la vida popular i la poesia noruega.
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
En Sibelius, trobem les característiques nacionalistes en els seus poemes
simfònics En Saga (primera obra aclamada), Finlandia (evoca a la seua pàtria,
convertint-se posteriorment en l’himne Finés) i la suite simfònica Karelia.
3.4
Txecoslovàquia
Durant el segle XIX va nàixer un sentiment nacionalista als territoris de
Bohemia, per a alliberar-se dels Hasburgs. Sorgeix així la corrent nacionalista
en la música Txecoslovaca.
Les obres d’Smetana són formes romàntiques al servei de la cultura txeca, a
través de melodies, ritmes, danses i motius nacionals. Un exemple és el cicle
de sis poemes simfònics Mi Patria, on destaca el número 2, Moldava, dedicat al
riu de Praga.
Dvorák va conrear les grans formes clàssiques (simfonies, quartets, concerts,
etc.). Malgrat el seu aspecte europeista (similar al de Brhamos), va utilitzar el
folklore nacional del seu país en les seues obres (Danses Eslaves). La seua
simfonia num. 9 “Del nou món” és d’un nacionalisme estilitzat, ja que no tracta
de motius del folklore del seu país, sinó amb la música dels indis americans.
3.5
Hongria
Bartók va estudiar de forma científica i rigorosa el folklore hongarès i el de tot
Europa central, Turquia i nord d'Àfrica. Va escriure llibres i articles sobre el
folklore, va realitzar versions de melodies populars i va utilitzar material folklòric
en les seves composicions. Juntament amb Kodály va ajudar a establir els
fonaments de la moderna Etnomusicologia. Destaquem les seves peces "Vint
cançons folklòriques hongareses" i l'òpera El castell de Barba blava.
Kodály va desenvolupar el seu interès per la música folklòrica hongaresa
abans que Bartók. Una de les obres més importants és el Quartet de corda nº1
Op.2, fortament influït per elements folklòrics. A més, va ser conegut pels seus
treballs orientats a l'educació musical (Mètode Kodály).
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
3.6
EEUU
A les primeres dècades del s.XX va sorgir la primera generació de compositors
estatunidencs. Van introduir estils de les classes populars com el jazz al
repertori clàssic.
Gershwing s'havia interessat per la inclusió de procediments jazzístics en
algunes de les seves obres (Rhapsody in Blue, An American in París). En
l'òpera Porgy and Bess, va combinar l'esperit del folklore negre amb la seva
experiència com a compositor de cançons comercials i les seves aspiracions de
músic culte.
Durant la dècada dels vint, Copland introdueix el jazz en la seva música. A
més, utilitzà també música popular mexicana (El salón México), dels pobles
natius americans (Appalachian spring), música del Far west (Rodeo, Billy the
kid). Va ser un dels primers compositors que va viure la seua homosexualitat
obertament (Vuksanović et al., 2014).
4. EXPRESSIONISME
L'expressionisme pertany a la varietat d'estils que es poden localitzar a Europa
a principis del segle XX. És un corrent estètic que abasta les arts plàstiques, la
literatura i la música.
L'expressionisme, mira cap a l'interior del subjecte intentant captar amb el seu
art els racons de l'inconscient (estil oposat a l'impressionisme, que tracta de
captar les sensacions externes de l’entorn).
El seu caràcter introspectiu suposa una certa volta al Romanticisme, encara
que de manera diferent (rebutjarà el sentit de la bellesa romàntic).

Absència de formes definides, amb preferència per les formes líriques
breus per a veu, orquestra o piano.

Ús continu de la dissonància, cosa que augmenta la sensació de tensió,
dolor i fatiga. Supera els límits de la tonalitat i es converteixi en atonal.
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.

Ús d'una melodia amb salts amplis, hiperexpressiva i aliena a la lògica
de l'harmonia.

S'utilitzaran als registres extrems dels instruments.
La tonalitat era un conjunt de regles inútils, ja que era insuficient per mantenir
la tensió constant que s'exigia. La consonància quedava així abolida. Així, la
música expressionista es va veure inevitablement abocada a l'atonalitat.
Els precedents de l'expressionisme apareixen en el període romàntic anterior,
especialment a l'obra de Mahler, o en les òperes Salomé i Electra de Richard
Strauss.
5. COMPOSITORS EXPRESSIONISTES
5.1
Richard Strauss
De tendència postromàntica, va fer un gran salt en la producció musical i
l'estètica amb l'òpera Salomé, aclamada i criticada alhora. Poc després, va
començar a compondre Electra, aprofundint en tots els aspectes dramàtics
tocats a Salomé.
Després d'aquestes dues òperes, Strauss va comprendre que no podia
seguir endavant sense posar fi a les bases del sistema tonal. Així va
començar una tendència involutiva a la seva òpera que es plasma a El
cavaller de la rosa.
4.2 La segona escola de Viena
Actualment es coneix amb el nom de Segona Escola de Viena un grup de
compositors (Schönberg, Berg i Webern) que a principis del segle XX,
portats pels ensenyaments de Schönberg, van sentir la necessitat
d'incorporar a la seva evolució musical el moviment pictòric-literari que es
va encunyar amb el nom d'Expressionisme.
La seva música, inicialment, estava caracteritzada per la tonalitat expandida
del Romanticisme tardà; i més endavant, seguint l'evolució de Schönberg,
per un expressionisme totalment cromàtic sense un centre tonal clar, estil
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
denominat com a Atonalisme. Encara més endavant, es van caracteritzar
per l'ús del dodecafonisme desenvolupada per Schönberg.
A. Arnold Schömberg
Arnold Schönberg és el primer dels compositors que, tot i ser educat al món
del Romanticisme, va aconseguir la seva maduresa musical en els primers
anys del segle XX. Schönberg treballà com a professor i aviat va reunir un
nucli de deixebles, els més talentosos dels quals van ser Alban Berg i Anton
Webern.

Període tonal (Romàntic post-wagnerià): 1899-1907. Comença a
compondre en l'estil del Romanticisme tardà. De Wagner adopta el
cromatisme de gran expressivitat i la tècnica de melodia contínua. De
Brahms pren la varietat contrapuntística. Utilitza la melodia de timbres i
els grans intervals melòdics. Pertanyen obres com Nit transfigurada,
Pelleas und Melisande. Porta el llenguatge romàntic als seus límits.

Període atonal: 1908-1921. És la seva etapa expressionista, on el pas
cap a l’atonalitat va ser realitzat per necessitats d'expressió. Aquest
segon
període
es
caracteritza
per
la
condensació
expressiva,
conseqüència de llenguatge atonal que utilitza i que el porta a l'ús de
formes líriques breus, reaccionant així contra el postromanticisme i les
obres del primer període. L’op. 16 Cinc peces per a orquestra (1909) és
un obra clau per determinar el seu canvi cap a l’atonalisme.
Pierrot Lunaire Op. 21 (1912), marca una fita, en opinió de Machlis, per a
la música del segle XX. Escrita en ritmes lliures i compassos desiguals.

Període dodecafònic: 1921-1951. Desenvolupa la tècnica dodecafònica:
sèrie de dotze sons sense repetició ni duplicació, disposades en un ordre
inalterable, i que pot ser tractat segons els quatre procediments
contrapuntístics tradicionals, el que ofereix 48 sèries.
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
Emmarcada en aquesta etapa, trobem el període americà (1933-1951).
Aquesta etapa va fer sorgir a la llum dues interessants tendències: d'una
banda, va portar la tècnica dodecafònica al seu grau més alt i de l'altra,
va modificar la seva doctrina prou per permetre elements tonals dins
l'estil dodecafònic.
B. Alban Berg
L’estil de Berg provenia del Romanticisme alemany. La seva tendència a
incorporar elements tonals al llenguatge dodecafònic el va convertir en el
més accessible dels compositors de la segona escola de Viena i el de més
audiència.
L'evolució del seu llenguatge segueix un cert paral·lelisme amb Schönberg,
amb tres etapes: tonal, atonal-expressionista i dodecafònica. Demostra un
gran geni per a la síntesi d'elements avantguardistes i tradicionals: acords
tradicionals amb altres cromatizats i amb estructures atonals.
Les seves obres expressionistes principals són: Suite lírica, per a quartet de
corda i dues òperes: Lulú i Wozzeck, que s'han convertit en les obres més
destacades del teatre líric modern.
C. Anton Webern (1883-1945).
Alumne de Schönberg, la seva obra va estar influïda, durant la seva època
d'estudiant a Viena, per Mahler. A Webern trobem la part més radical de la
doctrina de Schönberg. Va ser el que més es va apartar del passat tonal, ja
que mai no va acceptar ni el més mínim element de tonalitat a les seves
obres, desenvolupant un estil nou i personal, basat en l'elaboració dels
principis serials. Webern va suprimir a la seva música tot principi de
repetició i la variació perpètua es va convertir en el seu fil conductor,
abandonant les formes àmplies.
El seu caràcter esquiu i la seva vida apartada es tradueixen en la seva
música en un art interior, essencial. El seu estil està caracteritzat per la
TEMA 50.-LA DIVERSITAT D’ESTILS MUSICALS AL FINAL DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX (1):
EXPRESSIONISME I NACIONALISMES.
tensió. Les Cinc peces per a quartet de corda Op. 5 i les Sis peces per a
orquestra Op. 6, tenen en Mahler i Schönberg els seus precedents.
En les primeres, emfatitza l'ús de la dinàmica en un ampli arc que va des
del fff al ppp, en un tempo molt ràpid i mostra la seva preocupació pel timbre
de la corda mitjançant l'ús d'efectes especials. En l’altra peçça, utilitza una
orquestra de grans dimensions en la qual cobra importància la secció de
percussió amb abundants instruments de timbre. Són característiques la
violència de les dissonàncies i la preocupació pel color.
La primera guerra mundial va suposar per a Webern una clara ruptura en la
seva producció. De 1915 a 1926 va compondre quasi exclusivament lieder
per a veu i diversos instruments, amb un retorn a la continuïtat formal, amb
algunes referències a Mahler.
4. BIBLIOGRAFIA.

Austin, William. La música del siglo XX: desde Debussy hasta la muerte de
Stravinsky. Taurus. Madrid. 1985.

Di Benedetto, R. Historia de la música 8. El siglo XIX, primera parte. Turner.
Madrid. 1987.

Grout-Palisca Historia de la música occidental vol.2. Alianza. Madrid. 2001.

Martín, A. Historia de la música española vol.4 Alianza.

Morgan, Robert P. La música del siglo XX. Akal. Madrid. 1999

Plantinga, L. La música Romántica Akal. Madrid. 1999

Salvetti, Guido. Historia de la música 10. El siglo XX, primera parte. Turner.
Madrid. 1987.