Guía para el comentario de Aigües encantades

GUIÓ PER AL COMENTARI d’Aigües encantades
1. Contextualització
· En la primera etapa del Modernisme (1892-1900), la combativa, es propugna una substitució del
lema de la Renaixença (Fe, Pàtria, Amor) pels nous valors (Virtut, Progrés, Amor).
· La influència d’autors com Ibsen i Maeterlinck, entre d’altres, evidencia la voluntat de convertir
una cultura i una literatura ancorades en el localisme en una cultura i una literatura
cosmopolites.
· Regeneracionisme i esteticisme busquen la modernització de la literatura amb estratègies
diferents. El regeneracionistes amb la preeminència de les idees com a palanca del canvi, i els
esteticistes amb l’enaltiment de l’art com a element transformador de la societat.
· Joan Maragall impulsa la poesia a l’àmbit del vitalisme i de la seva peculiar concepció de
l’espontaneisme “paraula viva”. El gènere poètic també busca nous camins de renovació.
· En el camp de la novel·la s’abandona el realisme i es defensa el valor simbòlic dels elements
narratius. Raimon Casellas i Víctor Català són els principals renovadors del gènere.
· El Modernisme s’interessa pel teatre per la seva dimensió social. El gènere dramàtic explora el
món de les idees i el component líric amb autors com Ignasi Iglesias i Adrià Gual.
· Puig i Ferreter inicia la seva carrera teatral sota la influència d’Hernik Ibsen i de Frederic
Soler.
· L’autor d’Aigües encantades manté els seus principis ideològics d’arrel regeneracionista durant la
segona etapa del Modernisme i en el període de consolidació del Noucentisme.
· Les circumstàncies biogràfiques de Puig i Ferreter (era fill de mare soltera no reconegut pel seu
pare) condicionen la seva vida fins a la maduresa, i converteixen una bona part de la seva literatura
en un reflex biogràfic d’aquestes circumstàncies. El desajustament social és present en moltes de
les seves obres.
· El dramaturg serà el supervivent del Grup de Reus amb més reconeixement i èxit de públic.
· Les tesis individualistes i vitalistes de Nietzsche influiran en la construcció dels seus
personatges.
· Les seves primeres obres teatrals indiquen una certa tendència a l’estructura argumental
esquemàtica i a la creació d’uns personatges plans.
· Als quaranta anys, en un context poc propici a la seva ideologia revolucionària i amb un públic
que vol un teatre de divertiment, opta per convertir-se en novel·lista.
· Com a novel·lista, Joan Puig i Ferreter realitza una obra magna que li proporcionarà
reconeixement. Però no explora les innovacions narratives dels anys trenta en endavant, i la seva
proposta implica un retrocés a les fórmules del segle XIX. Les seves novel·les tenen un alt
component autobiogràfic.
2. Estructura
· El primer acte d’Aigües encantades no presenta una acció dramàtica remarcable i, en canvi, sí que
exposa un discurs de tesi ideològica per boca de la seva heroïna.
· La protagonista és un model d’individualisme finisecular que s’enfronta a les estructures de
poder familiar arcaiques.
· El primer acte fixa un seguit d’anticipacions i símbols que mostren l’estructura circular de
l’obra.
· En un principi, el conflicte és primordialment familiar i, posteriorment, s’amplia a l’àmbit social
i ideològic.
· Les accions dramàtiques (l’acció pròpiament dita) succeeixen fora d’escena. Puig i Ferreter
estableix un joc entre els espais exteriors i els espais interiors força interessant.
· La figura del pare es basa en el poder autoritari del caciquisme. S’hi afegeix el poder
eclesiàstic del Mossèn, i el polític del Batlle. L’individu, Cecília, estableix una lluita constant
contra aquests poders per accedir a la llibertat.
· L’arribada del Foraster anticipa l’esclat d’un conflicte social d’arrel ibseniana.
· El personatge del mestre Vergés ja vehicula, d’entrada, la representació dels dèbils que no
tenen la voluntat d’acció vitalista.
1
· El segon acte contrasta amb el primer pel dinamisme escènic i per la presència d’un poble
anònim.
· El poble, amb la figura del pastor Romanill, mostra la possibilitat d’un individualisme paral·lel a
l’individualisme cultural, científic i llibresc representat per Cecília i el Foraster.
· La pluja i el Te Deum són eines dramàtiques per crear suspens en la mesura que marquen el
pas del temps de les accions.
· Els tres parlaments de Vergés, el Foraster i mossèn Gregori, respectivament, posen de manifest la
lluita de contraris, així com l’oposició entre Natura i Cultura.
· La fugida del nouvingut suposa un dels punts àlgids de l’obra i un primer desenllaç del
conflicte social exterior.
· El tercer acte suposa un retorn a un teatre més verbal, menys dramàtic i més de tesi.
S’abandona l’acció per donar protagonisme a l’enfrontament ideològic entre Vergés i Cecília.
· La violència de la confrontació entre pares i filla arriba al punt culminant i de no retorn. La fugida
de la noia és inevitable des del principi del tercer acte.
· La defensa de les idees progressistes incorpora les tesis d’una determinada orientació feminista
en boca de la protagonista.
· La pretensió pedagògica és molt clara en el darrer acte de l’obra. Es tendeix a unes rèpliques
teatrals que tenen a veure amb la consigna política i social.
· El desenllaç de l’obra no cau en el nihilisme de determinades obres modernistes, sinó que
defensa un optimisme vitalista que implica un final obert.
3. Temàtica i personatges
· Els personatges femenins es caracteritzen per una absència de moviment i per l’acatament de
les estructures de poder. Tret de la protagonista, que és dinàmica en les accions i les idees.
· La joventut dels protagonistes i la seva energia és una fita simbòlica d’acord amb les tesis i els
models modernistes.
· El vol de l’àliga, la figura de Cecília, contrasta amb el “vol gallinaci” de la massa ancorada en les
velles estructures.
· La protagonista segueix determinades directrius dels caràcters d’Ibsen, però sense la seva
profunditat existencial.
· L’amor de la mare fóra l’única possibilitat d’evitar el trencament definitiu de la família. Però el
personatge de Cecília posa per davant la ideologia als sentiments. Presenta trets d’una singular
masculinitat.
· El personatge del Foraster, vinculat a l’enemic del poble ibsenià, està construït des de la
vaguetat i sembla més un recurs dramàtic que no un personatge.
· El carlisme del jornaler Manso serveix a Puig i Ferreter per incorporar el temps històric a l’obra.
· L’idealisme només es concentra en les figures dels dos protagonistes joves, però la figura de
Vergés resulta interessant per la lluita interna entre idees i accions. Joan Gatell, el batlle, també
assoleix profunditat en representar el dubte davant de les novetats científiques que s’oposen a
l’immobilisme clerical.
· La simbologia de l’aigua permet construir una interpretació de la lluita entre el moviment i la
quietud de les actituds humanes.
· L’aigua com a símbol d’aquesta lluita també la trobem en Ibsen, Rusiñol i Casellas.
· El dramaturg inverteix la simbologia entre els llocs elevats (terra alta) i els llocs fondos (terra
baixa). L’altitud representa l’aïllament tècnic i ideològic, i els llocs terrestres s’associen a la revolució
de les idees i de la ciència.
2