MIRALL TRENCAT MERCÈ RODOREDA

MIRALL TRENCAT MERCÈ RODOREDA
AUTORA
a) Abans de la guerra: Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona, al barri de Sant Gervasi,
el 10 d’octubre de 1908. Visqué una infantesa envoltada d’un ambient familiar afectuós i molt
sensible als moviments culturals de l’època i al catalanisme.
Als nou anys va deixar l’escola per ajudar a la seva mare a cuidar el seu avi. Fou la nineta dels
ulls de l’avi Gurguí que li va infondre algunes de les seves passions que amb més força la
marcaren: l’amor a Catalunya i a la seva llengua, i una especial devoció per les flors i la passió
per la lectura. L’obra literària reflexa aquest món d’infantesa on fou certament feliç.
El pas del temps va dur-la a una adolescència solitària, marcada per la mort del seu avi quan
tenia 12 anys. Fou una joventut sense llibertat i abocada a un matrimoni, el 1928, amb l’oncle
matern, Joan Gurguí, catorze anys més gran que ella. L’oncle havia fet fortuna a Amèrica i això
representava una certa estabilitat econòmica per la família. Ella només tenia 20 anys. Al cap
d’un any nasqué el seu únic fill, Jordi Gurguí, qui patirà una malaltia mental i l’haurà
d’ingressar a l’ Institut Psiquiàtric de Reus. Tot això la portà a un desencís i trobà en la
literatura l’alternativa de fugida i evasió. Començà a col·laborar en contes a diaris i revistes,
entrà en el món literari català.
Publicà a raig les quatre primeres novel·les i arribà a uns inicis de maduresa literària en la
primera versió d’Aloma (1938)
b) L’exili: El 21 de gener de 1939, quan la guerra s’havia decantat pel bàndol franquista, deixà
Barcelona, passà la frontera i, després de breus estades a Tolosa i a París, s’instal·là amb altres
escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie, prop de la capital francesa. Eren una
quarantena d’escriptors i artistes exiliats de la Guerra Civil Espanyola.
Allà va iniciar una relació sentimental intensa, difícil i duradora amb Armand Obiols,
pseudònim de Joan Prat i Esteve, que durà fins a la seva mort sobtada d’Obiols, a Viena, el
1971.
La Segona Guerra Mundial va fer que anessin a Llemotges i tinguessin problemes econòmics. El
1947 tornaren a París. El 1954 van traslladar-se a Ginebra perquè Armand Obiols aconseguí
una feina de traductor a les Nacions Unides. Era una vida plena de canvis constants. Allà Mercè
Rodoreda va iniciar un procés de creativitat literària. Va recollir els contes que tenia dispersos i
n’afegí algun de nou i va fer el volum Vint-i-dos contes (1958). Va escriure llavors tres novel·les
simultànies: Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera. Després van
seguir: El carrer de les Camèlies i la segona versió d’Aloma.
c) El retorn: A partir dels anys 60 començà a sovintejar Barcelona. El 15 d’agost de 1971, la
sobtada mort d’Armand Obiols, la deixà atuïda i s’accentuà notablement la solitud de Ginebra.
Va descobrir llavors un indret plàcid a Romanyà de la Selva que la va empènyer a tornar a
Catalunya mitjans anys 70.
1
A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la
seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes
(1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors
en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada
d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i
és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l’ Institut d'Estudis
Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
CONTEXT HISTÒRIC
Monarquia d’Alfons XIII- Segona República- Guerra Civil- Segona Guerra Mundial- Franquisme.
CONTEXT LITERARI
Literatura de Postguerra- Dictadura Feixista (censura moral i exili)- Estructuralisme , les
psicoanàlisis i la crítica literària feminista.
APARICIÓ DE MIRALL TRENCAT
Mercè Rodoreda publicà Mirall trencat l’any 1974. Pràcticament és la seva única publicació a la
dècada dels anys setanta.
Per la seva complexitat, presència de personatges,i per la seva extensió, Mirall trencat és,
probablement, la novel·la més ambiciosa dins la producció de l’autora. És una obra madura i
madurada al llarg del temps, com mostra el pròleg que acompanya la novel·la. En el pròleg,
Mercè Rodoreda explica i rememora detalls del procés d’elaboració i construcció de Mirall
trencat. No sols com es configuren , prenen cos, forma i imatge alguns dels personatges de la
novel·la a partir d’observacions de la realitat, sinó el mateix sentit i raó que porten a l’autora a
escriure el text “ Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí del
tots els jardins... tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués tot això. M’agradava pensar que
la família seria rica, amb una senyora fora de la casta. Desnivellada, d’origen modest”.
Mirall trencat és una conseqüència natural de tot el seu treball anterior.
PARAL·LELISMES TEMÀTICS
Mirall trencat és la història d’una saga o estirp familiar. Tema recurrent al llarg de la història
literària i, també, força present als anys setanta en l’obra de diversos autors catalans. És un
fent que el referent de Cent anys de solitud del colombià Gabriel García Márquez era present
en el pensament de molts lectors i escriptors de l’època. Hi ha una equivalència estructural
entre la novel·la de García Márquez i la de Mercè Rodoreda en veure, tant en una com en
l’altre “la creació d’un univers mític que en acabar-se la ficció l’autor destrueix”. El pes històric
de Cent anys de solitud és, doncs, temptador en el moment de pensar en fonts i influències
sobre l’obra de Mercè Rodoreda.
2
CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Capacitat de descripció, simbolisme, pas del temps, (dona) relacions de parella, temàtica
femenina i maternitat, dona protagonista.
CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA
Introspecció psicològica, protagonistes femenins, pas del temps, relacions conflictives,
submissió i incomunicació de la dona, simbologia, somnis, elements esotèrics (esperits).
INFLUÈNCIES EN L’OBRA
ELEMENTS DECADENTISTES: aïllament d’una família.
ELEMENTS ROMÀNTICS: l’existència i viure el record.
ELEMENTS SIMBOLISTES: imatgeria de l’autora.
ELEMENTS SURREALISTES: somnis i component irracional.(Subconscient)
ESTRUCTURA
L’estructura de Mirall trencat, com quasi tota la novel·la de safa familiar, és una línia en el
temps. La distància que hi ha entre un passat i un present. Aquest temps és l’espai cronològic
en què situa la vida de la família i on, com anelles, s’enllacen els moments de cadascuna de les
generacions que formen la continuïtat i la unitat familiar. Avis, pares i fills, són els tres cercles.
Els pares són la generació axial, (l’eix) la que permet remetre a uns antecedents familiars i la
que es projecta, gràcies als fills, en un futur temporal. Cada una de les generacions dóna una
tipologia de personatges diferents. El temps com a distància entre passat i futur, els
matrimonis i les relacions que construeixen la vida familiar, la diversitat de personatges i el
destí de tots ells, crea el marc narratiu on es desenvolupa l’acció que ens és narrada. La
necessitat de progressió temporal, d’avançar cap el destí final que plana sobre la història
familiar o dels personatges principals de la família fa que, tot i acumular el saber de la història,
al llarg de la lectura anem deixant enrere els personatges que, un cop acomplerta la seva
funció, deixen de tenir una raó narrativa que justifiqui la seva continuïtat. La desaparició
natural d’aquests personatges serà la mort.
Joventut, maduresa i mort serà el cicle inevitable d’una novel·la de saga familiar. Els
personatges que no moren se salven o viuen pel record, són la memòria viva de la història
familiar.
L’obra s’estructura en tres parts d’extensió desigual -18-21-13 capítols- i sentit diferent.
Mirall trencat és la història i crònica d’un nucli familiar des del seu creixement i plenitud fins al
seu esfondrament vital. La novel·la narra el cicle d’aquesta desfeta a la qual al·ludeix, de
manera prou clara i simbòlica, el títol de la novel·la. Si la novel·la i la literatura són com un
mirall que reflecteix la vida no ens ha de sorprendre que en els darrers capítols, just abans
d’abandonar la casa, a Armanda, personatge que conserva els darrers records i els darrers
instants de la vida interior de la torre, se li trenqui el mirall en el qual observa records i
3
instantànies per on ha vist moure’s i viure la família de la senyora Teresa Goday de Valldaura,
personatge, eix i enllaç de les diverses generacions que viuen i conviuen a la casa.
Teresa Goday serà la dona, la mare i l’àvia. Ella és l’eix temporal i el record de la família. Ella és
qui crea la família, i amb la seva mort, n’anuncia la descomposició. Teresa Goday compleix la
funció d’enllaç narratiu entre les diverses generacions de personatges. Les tres generacions
estaran formades, la dels pares, pel matrimoni Salvador Valldaura- Teresa Goday; la segona, la
dels fills, per Sofia Valldaura i Eladi Farriols; i la tercera, la dels néts, per Ramon i Jaume, i la
filla natural de l’Eladi, Maria. Les tres generacions apareixen com a personatges la primera
part. De manera que en els primers 18 capítols, la història de la família ja és completa. La mort
de Jaume, per un accident provocat en el primer capítol de la primera part, anuncia la tragèdia
que dominarà a la segona: suïcidi de Maria, fugida de Ramon i mort misteriosa, suïcidi, d’Eladi
Farriols. Totes aquestes morts són el signe de la fatalitat i la destrucció que plana sobre la
família. Solament Sofia, amb una Teresa cada vegada més malalta, se salva d’aquesta situació.
La tercera part es mou ja sota el signe de la descomposició. Teresa, malalta, mor com a
conseqüència natural de la vellesa. Un element extern, la Guerra Civil, plana sobre la senyoria
de la vella mansió. Sofia fuig a França. Armanda, la fidel criada, és dipositària de la memòria de
la família, una família de la qual només queda com a representant visible una Sofia fugida a
França i de la qual no se sap res. És llavors quan a Armanda se li trenca el mirall com a signe
clar d’aquest destí familiar. Al final, en un encontre provocat i alhora fortuït, els tres últims
testimonis vius es retroben: Sofia amb el seu fill Ramon i Armanda. La voluntat de Sofia és
determinant: vendre la torre i el jardí, l’espai de la vida familiar, del record i del passat, per
construir, acabada la Guerra Civil, blocs de pisos, nous habitatges. És la manifestació d’un nou
temps.
Aquest espai de temps cronològic que abasta des de començament de segle fins a la Guerra
Civil acaba amb una desfeta interior i exterior, la de la família i la de la casa.
EPÍGRAFS
PRIMERA PART: Et respecto, Eliza, perquè saps guardar els secrets. (Sterne)
Té la funció inaugural. És la presentació.
Presenta la construcció de l’univers de ficció.
Fermall de diamants- Mort del senyor Nicolau- Salvador i Bàrbara- Mort de Bàrbara- Salvador i
Teresa- Casament entre Salvador i Teresa- Teresa embarassada- Sofia- Torre de Sant GervasiLa traviata al Liceu- Jesús Masdeu- Sofia i Eladi- Mort de Salvador- Lady Godiva i EladiCasament entre Sofia i Eladi- Filla d’Eladi- Ramon i Jaume- Mort de Jaume.
SEGONA PART: Deixeu-me, oh deixeu-me amb les meves tristeses. (Blake)
Tragèdia.
L’acció no progressa. És el passat que s’amplia i matisa i recorre els 21 capítols. Per tant el
temps psicològic guanya definitivament el cronològic.
4
Testament de Teresa- Joan Rodes- Eladi i Elisa- Senyoreta Rosa- Ramon i Maria- Ramon marxa
de casa- Maria i el llorer- Mort d’Eladi.
TERCERA PART: Però el temps passat és un temps oblidat. Creiem en el naixement d’una nova
constel·lació. (Elliot) XVI-XVIII
Descomposició.
Fracàs per aconseguir materialment els diversos paradisos.
Mort de Teresa- Sofia a l’estranger- Milicians a la torre- Retorn de Ramon.
Una estructura perfectament clàssica dins la linealitat del text i que, a mesura que avança, es
troba sotmesa a creixents flash-backs dels personatges que, amb els seu record, van oferint les
claus d’interpretació i lligam de les diverses relacions que s’han teixit al llarg de la història.



La primera part és la més realista. Presenta la majoria dels protagonistes i mostra la
formació del que serien els fundadors de la família.
A la segona part l'acció es desplaça al món intern dels personatges i la novel·la
aprofundeix en els sentiments, records i emocions de cada constituent de la família. El
procés d'idealització del passat es comença a fer patent en alguns personatges i es
veu, clarament, com el que domina és el temps personal.
La tercera part està dominada per la fantasia i fa acabar l'univers novel·lístic de forma
poètica amb el monòleg després de la mort.
SECRET I TRANSGRESSIÓ
L’estructura que hem assenyalat té un punt d’inflexió, el pas de la normalitat a la tragèdia.
Aquest punt d’inflexió, que es prepara des de l’amenaça de la senyoreta Rosa a la darrera frase
del capítol vuitè de la segona part: “En aquella casa no viurien mai més en pau”, es dóna en el
capítol onzè de la segona part, quasi a la meitat del llibre.
La vida quotidiana, la normalitat, l’aparença de la família dels Valldaura, recolza sobre uns
secrets que es reprodueixen d’una generació a l’altra: l’existència d’uns fills naturals. Teresa
Goday té un fill natural, Jesús Masdéu, amb Miquel Masdéu, mentre que l’Eladi Farriols té una
filla natural, Maria, amb Pilar Segura.
Justament transgredir aquest pacte de silenci, desvelar el secret d’amor per tal d’evitar l’incest
entre Ramon i Maria és el desencadenant de tot un seguit de tragèdies, suïcidi de Maria,
fugida de Ramon i mort misteriosa d’Eladi Farriols, que precipitaran la descomposició familiar.
Després d’aquests fets només quedarà un temps per al record i amb la mort de Teresa ja res
no atura la descomposició de la família.
Però també els nens tenen un secret, la causa de la mort d’en Jaume en un accident provocat.
La mateixa Mercè Rodoreda dóna a aquest fet i al complex de culpabilitat que se’n deriva, una
de les claus de la novel·la.
Sobre una sèrie de secrets es crea el teixit familiar; quan es vulnera aquest principi, aquesta
situació, es precipita el resultat final que, en el cas de Mirall trencat, porta a una situació
5
remarcable, ja que la saga familiar queda escapçada per la generació que hauria hagut de
donar-li continuïtat.
Tot i existir la tercera generació, aquesta no arriba a desenvolupar el seu propi temps
cronològic. La tercera, la dels néts, és una història frustrada que no ocupa l’espai que li hauria
correspost.
Ells són la part principal del mirall que es trenca, la tragèdia, la història que no ha pogut ser.
La història que avança d’una situació de secret d’amor segueix un camí ascendent fins a un
punt d’inflexió provocat per la transgressió d’un nou secret que precipita la tragèdia i la
descomposició familiar. També un fet extern com al Guerra Civil provoca la descomposició i
l’ensorrament de la torre dels Valldaura.
La imatge, del tot provocadora, de la rata, únic senyal de vida, al final de la novel·la, és el signe
més clar de la destrucció i descomposició de la família.
PERSONATGES
LA DONA: soles i incomunicades. Introspecció , món interior i aïllades de la realitat exterior.
Monòleg interior.
AMADEU RIERA: és el notari de moda a Barcelona. És un home esvelt i distingit. Casat amb
Constància i serà l’amant de la Teresa, relació que recordarà per sempre. Té una relació molt
estreta amb els Valldaura.
MARINA RIERA: és la germana de l'Amadeu Riera, el notari. Casada amb un empresari del
sector metal·lúrgic, tindrà una filla (Marina), que tindrà una filla amb el mateix nom. Nascuda
uns quants mesos després que en Ramon Farriols l'acollirà a casa seva quan aquest marxi de
casa, perquè la seva filla i ell són companys d'estudis. Precisament aquesta filla s'enamorarà
d'en Ramon.
6
ARMANDA VALLS: esdevé cuinera dels Valldaura. És el membre del servei més fiable de la casa
i al final de la vida de la Teresa li farà de confident. És l’element inamovible de can Valldaura,
testimoni de tots els esdeveniments. Temporalment és l’amant de l’Eladi i redemptora de la
Maria. Anirà descobrint diversos secrets de la família Valldaura al llarg de la seva vida, que no
donarà a conèixer mai. Idealitzarà el temps que fou l'amant de l'Eladi Farriols, i guardarà el
present que aquest li va fer: unes arracades, com a símbol d'amor.
CONSTÀNCIA: és l’esposa d’Amadeu Riera. Baixa i mancada de bellesa, sempre va carregada de
joies, potser per suplir la manca de bellesa. Mor sense saber l’adulteri del seu marit amb
Teresa.
ROSA: la institutriu que revela falsedats a l’Eladi sobre els nens, com a venjança per les
vexacions a les que és sotmesa per la Maria i en Ramon. Al final, despatxada, revela a l'Eladi,
com a veritat, les seves sospites sobre la relació entre la Maria i en Ramon. Marxarà de la torre
proferint una maledicció.
JOAN RODÉS: és el professor de piano dels fills de l'Eladi i la Sofia. Mutilat, es recolzarà a la
imatge d'artista incomprès i desaprofitat. Constantment ofès per les trapelleries de la Maria i
en Ramon intentarà acostumar-se a aquest estil de vida sense rancors envers la família
Valldaura. Inconscientment, descobrirà l'origen de la Maria en mostrar-li un retall de diari a
Teresa amb la fotografia de Lady Godiva.
ELADI FARRIOLS: treballa de botiguer a la botiga d’un familiar. Incapaç de fer res a la seva vida,
es casa per interès amb Sofia. És conscient que gràcies al seu casament accedeix a una classe
social superior. De la seva relació amb Pilar Segura (Lady Godiva) en naixerà Maria que, casat
amb Sofia, s'afillarà. És una persona amb gràcia però mediocre i es caracteritzarà per la seva
passió per les dones (tindrà relacions grotesques i ridícules amb les minyones, fins a arribar al
punt d'observar-les d'amagat mentre juguen despullades al pati). La darreria de la seva vida la
passarà tancat a la biblioteca de la casa envoltat de llibres de Proust. La seva ràpida mort, i la
troballa d'una ampolleta sospitosa, fa sospitar un possible suïcidi.
PILAR SEGURA: cupletista del Paral·lel. El seu sobrenom és "Lady Godiva". S’enamora de l’Eladi
i té una filla amb ell, la Maria. Mor en un hospital després de ser la reina del Paral·lel. Era
desitjada per bastants homes.
JAUME: fill de la Sofia i l’Eladi. És molt malaltís. És l’únic que té accés als objectes personals de
la Teresa. Només trobarà asil en l'habitació de la seva àvia (Teresa Goday) i serà l'únic que
podrà entrar al seu "santuari": la sala plena de records (l'armari japonès, l'última copa d'un joc
que el seu avi Salvador Valldaura portà de Viena, ...). És el més sensible de tota la família. Mor
ofegat a l’estany per culpa dels seus germans.
MARIA: d’una gran bellesa ja des del moment de néixer. Té el doble vessant: àngel- dimoni.
Accentuat per la seva consciència de la seva inadaptació familiar es manifesta en la crueltat i la
incapacitat de tendresa. És el personatge més poètic de la novel·la.
Després que l'Eladi els digui que ella i en Ramon són germans morirà caient de la teulada. Es
dissoldrà, així, amb la naturalesa i passarà a formar part, des de l'altre món, del pati i de la
7
casa. El símbol de la seva existència després de morta serà una teranyina que toca tots aquells
que s'acosten a la casa. Serà redimida per l'Armanda.
RAMON: fill gran de la Sofia. El seu pare li revela que és germà de la Maria i aquesta es suïcida.
Té una malaltia força estranya que li fa venir vertigen a l’aigua.
De petit estarà ple de vida i serà el més fort, el líder dels nens. Serà cruel amb en Jaume, el
record del qual el seguirà tota la vida i l'amargarà. L'estiueig que passa a casa els Balsereny
amb la Maria serà el seu despertar de la sexualitat. El seu amor per la Maria anirà més enllà
dels jocs infantils. Després de la revelació del seu pare, que li diu que la Maria i ell són
germans, marxarà de casa i s'instal·larà un temps a casa la Marina Riera. De gran patirà una
estranya malaltia (l'aigua li produirà vertigen, que es pot deduir a causa de l'incident amb en
Jaume) i es convertirà en un home resignat, amb la càrrega dels records, que intentarà oblidar.
L'última visita a la torre representarà l'acceptació del seu deute amb el seu traumàtic passat. El
taló que li proporciona Sofia abans d'acomiadar-se'n li permetrà sortir de la misèria en què
viuen ell i la seva família.
EULÀLIA: és una amiga de Teresa. S’ho arreglarà per fer coincidir Salvador Valldaura i Teresa a
la festa de carnaval. Sentirà una certa enveja respecte a Teresa, i quan aquesta comenci la seva
relació amb el notari, Eulàlia se'n separarà. El seu marit, Rafael Berguedà, morirà assassinat un
dia sortint de la fàbrica, suposadament a causa de les tenses relacions amb els obrers. Ella
trobarà suport psicològic en Joaquim Bergadà, per qui inicialment sentia una forta antipatia. El
temps i les afliccions faran que recuperi l'afecte per Teresa, de la qual s'havia distanciat arran
de l'adulteri amb el notari Riera.
BÀRBARA: és una violinista que coneix Salvador Valldaura a la refinada Viena. Físicament és
prima, rossa i d’ulls clars. És un personatge que sembla predestinat. Associada a les violetes,
vestida de color negre i té por als miralls. Acaba suïcidant-se, es llençarà al canal.
JESÚS MASDÉU: fill de la Teresa i d’en Miquel Masdéu. Sempre serà vist com una càrrega per la
Teresa, tot i no voler-lo deixar desemparat. Treballa de pintor i viu força malament. A la guerra
entra com a milicià i mor al front.
JOAQUIM BERGADÀ: amic i company d’en Salvador. Va ser qui va presentar la Bàrbara a en
Salvador Valldaura. Enamoradís i poc donat a la constància, no és vist amb bons ulls ni per la
Teresa, ni per la Sofia, ni l'Eulàlia (la dona del seu germà). Quan Rafael mor assassinat, ell es fa
càrrec de l'Eulàlia i se l'enduu a París. La solitud de tots dos els unirà, finalment.
MIQUEL MASDÉU: és un fanaler. Coneix a la Teresa essent casat i té un fill amb ella, Jesús
Masdéu, que després afillarà. És el primer amor de la Teresa, un episodi que amb el transcurs
dels anys ella recordarà com una bogeria de joventut.
BEGÚ: és el propietari de la Joieria Begú del passeig de Gràcia de Barcelona, on Nicolau Rovira i
Teresa Goday van a comprar un fermall de gran valor. És ben plantat, rosat de pell i amb els
cabells arranats i les celles espesses (capítol I de la primera part). Al capítol VIII de la primera
part Eulàlia comunica a Teresa Goday la mort del joier, notícia que trasbalsa Teresa pels
records que li porta.
8
NICOLAU ROVIRA: és el primer home amb qui es casa la Teresa. Un home vell i amb riqueses,
guanyades a la borsa, que li proporciona a la Teresa, d’origen humil, l’ascens social i econòmic.
Li regalarà una joia de gran valor a la Teresa, que aquesta revendrà per ajudar a Miquel
Masdéu i el seu fill, i la tornarà a comprar sense adonar-se que és la mateixa. Allò que el
simbolitzarà serà l'armari japonès, un regal que féu a la Teresa i que no va agradar-li, tot i
haver-li costat car, però que ella mantindrà fins a la torre sigui derruïda.
CLIMENT: és el nou cotxer de Sebastià Valldaura i Teresa Goday. És escardalenc, amb patilles
negres i uns ulls com el carbó (capítol V de la primera part). El lloguen poc després de casar-se,
quan en Vicenç, l'antic cotxer de Nicolau Rovira i Teresa Goday, s'ha retirat al seu poble,
Igualada.
SALVADOR VALLDAURA: alt i amb aspecte de bona persona, patriarcal i serè, porta una
cridanera barba rossa. Viurà tota la vida sota el record del seu amor a Viena per Bàrbara; una
amor tràgic. Aquest record marcarà la seva vida i li provocarà un desencaixament entre somni i
realitat. La relació amb la Teresa no és un mecanisme de substitució, però la Teresa no és la
Bàrbara, la realitat no correspon al somni, així que la relació fracassarà. Posarà tot el seu amor
en la seva filla, la Sofia, a qui li promet que serà l'hereva de tot. És un personatge càlid i bo,
però viurà tristament estancat en el passat.
RAFAEL BERGADÀ: és el marit de l’Eulàlia i el germà d’en Quim Bergadà. Tindrà problemes amb
els obrers de la fàbrica, i serà assassinat violentament. Ell i l'Eulàlia són els que conviden a la
Teresa i en Valldaura a una festa de Carnaval perquè es coneguin millor.
SOFIA: de caràcter fred, manipulador i distant, és completament diferent de la seva mare
Teresa. Físicament no destaca i tampoc té tendència a anar gaire cuidada. La relació amb la
seva mare serà d'enveja i odi des d'un principi. Quan aquesta mor, i Sofia esdevé la propietària
de tot, descobreix per Teresa uns sentiments que mai no havia sentit. Pel seu pare sent un
amor profund fins que descobreix que aquest no l'ha feta hereva, com l'hi havia promès. El seu
matrimoni amb l'Eladi serà una indiferència i una humiliació des d'un principi, i quan la nit de
noces aquest li diu que té una filla la separació es fa abismal. Sofia decideix afillar-se la Maria
per poder controlar, així, el seu marit. Sofia simbolitza l'ascens social de la família i sent
menyspreu pels d'origen humil (considera el seu marit un vulgar botiguer; la seva mare una
peixatera; en Jesús Masdéu un pobre desgraciat; etc.). La seva rivalitat amb l'Armanda, serà
una manera d'afrontar indirectament els adulteris del seu home. Amb la guerra marxa a França
fugint del bàndol republicà, que ocupa les àrees riques. Després es casa amb un industrial
francès i queda viuda. Quan torna a Barcelona acabada la guerra és per enderrocar la torre i
construir-hi una sèrie de pisos de luxe.
TERESA GODAY: filla d’una peixatera, jove i atractiva, la seva primera relació amorosa la té
amb un fanaler casat , Miquel Masdéu, de la qual en neix Jesús Masdéu. Quan aquest mor,
coneixerà Salvador Valldaura, amb qui es casa i es traslladen a la torre de Sant Gervasi. Des de
llavors rebrà el seu fill, Jesús Masdéu, com si fos el seu fillol, però no deixarà de ser una nosa
per a ella. El seu matrimoni amb Valldaura fracassa, perquè aquest viu en un món únic i propi
(encara estancat en la mort de Bàrbara). L’amor que li falta el trobarà en la seva relació amb el
notari Riera. Somnia en ser reina i ho aconseguirà. En iniciar la seva decadència, es refugiarà
en els seus records. Morirà en pau amb ella mateixa.
9
Partint de l’eix central del nucli familiar que és Teres Goday veiem com de la seva relació amb
Miquel Masdéu neix Jesús Masdéu, que es converteix en el “secret” de Teresa. Amb Nicolau
Rovira, el seu primer marit, aconsegueix l’ascens social i queda incorporada amb la classe
benestant. El seu matrimoni amb Salvador Valldaura confirma aquest nou estatus. Salvador
Valldaura, diplomàtic de professió guarda el “secret” de la seva relació amb Bàrbara, i el seu
posterior suïcidi. Salvador Valldaura és qui compra, per a Teresa, la torr i el jardí que es
converteix en l’espai de la família. Al llarg de 20 anys Teresa Goday manté, també, una relació
amorosa amb el notari Amadeu Riera.
Del matrimoni entre Salvador Valldaura i Teresa Goday neix Sofia, l’única filla, que es casarà
amb Eladi Farriols, home més o menys irrellevant, però que reprodueix la situació anterior,
com un triangle que es repeteix, aporta al matrimoni un nou secret. De la seva relació amb
Pilar Segura neix una nova filla natural dins la història de la família: Maria. Justament trencar i
descobrir aquest secret és el que genera tota la tragèdia familiar posterior. Eladi Farriols manté
també relacions amb diverses criades. La relació més important, pel relleu que després té en la
narració, serà amb Armanda, que guarda la memòria total de la història de la família. Després
del suïcidi de Maria, Eladi Farriols també mor. Amb la guerra, Sofia fuig a França, allà es casa
amb un tal Mr Desfargues, inexistent a la novel·la però útil per mostrar com Sofia trenca amb
el seu passat i continua la seva vida. Novament vídua, ara de Desfargues, torna a Barcelona per
vendre la torre i enterrar així la història dels Valldaura-Farriols.
Aquesta desfeta és possible perquè, anteriorment, la tragèdia arriba a la tercera generació.
Jaume mor en un accident provocat per Maria i Ramon. Maria, quan en ser transgredit el
secret, sap que és germana de Ramon, se suïcida, ja que no vol acceptar la realitat que li és
descoberta que fa que no pugui viure l’amor que hauria desitjat i volgut; mentre que Ramon,
el veritable hereu de la nissaga, es revolta contra la situació que la descoberta del secret
provoca , fugint i trencant amb la seva història familiar i iniciant una nova vida plena de
restriccions, ben lluny de l’opulència i del benestar anteriors.
SIMBOLISME
JARDÍ: infantesa, felicitat.
El jardí esdevé mític, cosa ben visible a partir del seu aspecte extern: és habitat per ocells
exòtics (paons, tórtores...), poblat per grans arbres (cedre, llorer...). És un jardí viu, gairebé
humà, ... De tots els arbres, el llorer és el que s'uneix més estretament a les peripècies de la
família Valldaura-Farriols i sembla que es vulgui considerar un membre més de la casa. El jardí,
com la infantesa, és ambigu: és un lloc d'esbarjo i de joc, però també de tristesa i de mort.
Mort i infantesa es converteixen en el centre de la novel·la. Maria escull el jardí, el llorer, per
morir i quedar-se eternament en el jardí. Morint, serà sempre un infant.
CASA: aïllament.
TEULADA: llibertat i infantesa.
AIGUA: puresa infantil: tots els nens moren a l’aigua. mort Jaume, Maria (es veu naixent de
l’aigua i morint-s’hi. L’aigua la devora perquè no es vol fer gran) i Bàrbara (ofegada en un
canal). En Ramon no pot veure l’aigua sense posar-se malalt.
10
Per remarcar la mitificació de la infantesa-mort, un símbol és l'aigua, connotació de la puresa.
Una aigua que adopta formes múltiples: pluja, canal, estany, llàgrimes, ... A Mirall trencat tots
els personatges que hi moren sent uns nens (Jaume i Maria) o que se suïciden en sentir la
nostàlgia de la infantesa (Bàrbara) ho fan a l'aigua: la Bàrbara se suïcida en una aigua real (el
canal); la Maria, en una aigua metafòrica (el llorer, que sembla un mar d'aigua negra); en
Jaume mor a l'aigua de l'estany. Tant la Maria, com la Bàrbara, com en Jaume són personatges
que no han viscut amb intensitat la infantesa: la Bàrbara fou abandonada per la seva mare
quan era molt petita i la Maria no vol fer-se gran. Tant la Bàrbara com la Maria estan afectades
pel complex d'Ofèlia (tema tractat pels simbolistes): totes dues se suïciden escollint com a
tomba l'aigua. Aquests tres personatges no volen o no poden viure més enllà de la infantesa.
Ramon s'incorpora al món dels adults però la seva vida no tindrà esperança: trencant les
joguines destruirà la seva família i el seu món. Bàrbara i Maria es plantegen al llindar de l'edat
adulta el dilema de la vida o de la mort, és a dir, conèixer el patiment o ignorar-lo per sempre
més: ser adult o romandre un infant.
COLOMS: llibertat o manca d’ella.
VIOLETES: Bàrbara i la seva relació amb Salvador Valldaura.
ROSA DE COLOR CARN: Teresa.
LILÀS: relació Teresa -Miquel Masdeu
ROSA VERMELLA: Amadeu Riera.
ROSA DAMUNT L’ESCRIPTORI: Amadeu Riera.
POMA: relació Teresa- Salvador. Felicitat.
VANO (amb poma pintada): relació Teresa –Salvador (l’Eulàlia el regala a la Teresa).
ABELLES: símbol d’angoixa i d’intranquil·litat).
GLICINES: símbol de clama i serenor.
LLORER: immortalitat, eternitat. Maria, “es casa” amb el llorer. L’escull per romandre-hi
eternament.
TORRE: símbol de l’ascens social.
JOIA: símbol de la classe social alta.
N’hi ha dues de significatives:
L’agulla del ram de flors: inicia i tanca la novel·la (Teresa- Sofia) i augmenta la categoria social i
econòmica de la Teresa.
La perla grisa: mostra el lligam amb del diferents personatges en relació amb la Teresa: Nicolau
Rovira, Salvador Valldaura, Amadeu Riera. L’objecte s’associa des del començament a la
infidelitat. Segons en Nicolau, la Teresa “és una perla”.
11
ARMARI JAPONÈS: Nicolau Rovira.
ACTE DE MARCAR LA GALTA: vol dir el domini d’un personatge sobre un altre.
EX: La Bàrbara deixa una ratlla marcada a la galta d’en Salvador. La Teresa posa un dit besat a
la galta d’en Salvador. El fantasma de la Maria frega la galta de l’Armanda. La Maria passa la
mà per la galta d’en Jaume abans de matar-lo.
HEURA: mort.
GÀBIA D’OCELLS: manca de llibertat.
BARQUET DE FUSTA: mort d’en Jaume.
FLOR BLANCA DEL CIRERER: relació Teresa- notari Riera.
FLOR BLANCA DEL LILÀ BLANC: relació Teresa- Salvador al vall de carnaval.
CEDRE: immortalitat, perennitat, força, noblesa, incorrupció.
ARRACADES: amor Armanda –Eladi, superioritat d’Armanda per sobre les altres minyones,
arma contra Sofia.
BRAÇALET DE PLATA AMB CAMPANETES: autèntica identitat de la Maria.
BOMBOLLA DE VIDRE: ( a casa de la Pilar Segura) deformació de la realitat, món imperfecte i
defectuós.
COLOR BLANC: puresa, innocència.
COLOR VERMELL: violència, odi, sang morta.
TERANYINA: supervivència de la Maria. S’ha alliberat d’un món que no desitja.
FOC: purificació, destrucció del temps, de la vida i dels records.
TÓRTORA: anunci de mort d’en Jaume i d’en Salvador.
PLOMA DE PAÓ: supervivència de la Teresa.
RATA: decadència, mort, destrucció.
MIRALL: objecte femení, observador del pas del temps. Reflecteix els canvis físics i psicològics
dels personatges. És el coneixedor dels reflexos més íntims i més amagats dels personatges ; és
l’únic i possible confident gracies al seu silenci i discreció. És un sinònim de soledat i
transitorietat. Rodoreda segueix Stendhal: un realisme interessat per la veritat però una
veritat subjectiva interna.
12
MIRALL TRENCAT: el mirall sense família, sense funció, es trenca.
Alguns dels miralls que apareixen a l’obra:
Hi ha vuit miralls cabdals:
1. El primer mirall és el que presideix el sopar de Salvador Valldaura i Bàrbara a Viena. Un
mirall que fa por a la Bàrbara, perquè creu que entrarà a dins i no en podrà sortir mai
més. Bàrbara, aquella nit, se suïcida.
2. Reflecteix Teresa Goday. Ella no s'hi pot enfrontar perquè “una onada de vergonya li
puja a les galtes”.
3. És el de la cambra de l'Armanda i serveix per descriure-la físicament.
4. Sofia s'hi mira el dia del casament. Hi contempla que no està enamorada.
5. Rafael Bergadà s'hi contempla per posar-se bé els cabells.
6. El mirall en què Maria imita Sofia i assaja els seus gestos.
7. Revela a l'Eladi el pas del temps i li torna el seu rostre desencisat quan la senyora Filo li
anuncia que tanca la casa i, per tant, s'acaben les trobades amb les minyones.
8. El mirall es trenca: màxim simbolisme. Armanda, la vella criada fidel, fa una darrera
passejada per la casa familiar que està a punt de desaparèixer, com la família, com la
novel·la. El mirall, trencant-se, només reflecteix trossos de la realitat, de la vida.
Armanda veu com alguns vidres cauen i comprèn que no es pot arreglar. La pèrdua del
mirall és la pèrdua de la realitat. Es trenquen els records que permetien la
reconstrucció del temps enyorat, del passat feliç. A dins del mirall de mà hi ha tots els
instants de Teresa, de Sofia, Salvador, Eladi, els nens. El passat queda contingut en el
present. El mirall trencat li permet el comiat de tots els morts que se li apareixen entre
somnis boirosos. Armanda, damunt d'un tros de mirall, hi veu calaveres que van
formant els noms il·luminats dels morts de la família, i brinda per ells.
Tots els personatges es miren al mirall:
1a part mostra la bellesa dels que es contemplen. (Sofia)
2a part s’emmiralla la decrepitud. (Eladi)
3a part el mirall es trenca. El mirall no té cap funció. (Símbol del pas del temps)
TÒPIC LITERARI
UBI SUNT: On ha anat a parar allò que ha existit? Què hi ha més enllà de la mort, on estan. És
una reflexió sobra la fugacitat de la vida, sobre el destí.
ESPAI
Exterior: Barcelona i escapades a Viena i París que atorguen al relat aires de complicitat
cosmopolita, de novel·la europea.
Interior: Joieria, la torre de Sant Gervasi, casa de la tia Adela, Can Culleretes, Santa Maria del
Mar, Liceu, casa dels Balcerany.
L’espai principal es dividit en dos àmbits amb una funcionalitat: casa i jardí.
La casa és l’espai dels adults.
13
El jardí és l’espai dels infants: la Maria, en Ramon, en Jaume. En el pas del temps esdevé
sagrat.
Torre, jardí i família evolucionen d’una manera paral·lela.
TEMPS
El temps històric s'inicia a principis de segle XX i acaba després de la Guerra Civil espanyola.
Primera part: Fermall de la Teresa, mort del Jaume.
Segona part: Mort del Jaume, somnis de la Teresa i l’Armanda.
Tercera part: Mort de Miquel Masdéu i destrucció de la torre.
NARRADOR
Utilitza un narrador en tercera persona omniscient que segons li convé a l’autora el transforma
en un narrador personatge.
Trobem algun exemple de monòleg interior, típic de les altres obres de Mercè Rodoreda: el de
la Teresa o el d’Amadeu Riera, el notari, o un important capítol “El fantasma de Maria”.
D’alguna manera és l’eterna combinatòria entre autor, narrador i personatge que dóna lloc a
punts de vista diversos: omnisciència, objectivisme, contrapunt, autobiografia, monòleg
interior, testimoni, mixt.
LLENGUATGE I ESTIL
El llenguatge utilitzat és clar i directe. També hi trobem prosa poètica per tal de donar una
importància més gran als fets externs i superficials de manera que siguin més profunds i
íntims, per aconseguir-ho utilitzarà una gran diversitat d’adjectius.
Rodoreda ens regalarà una escriptura complexa, elaborada amb veritable mestria, on hi
projectarà una punyent realitat femenina. Les descripcions dels objectes i el gust pels detalls
que apareixen en la narració em proven que existeix una poeticitat, únicament reservada a les
dones.
Mentre que la primera i segona part són plenament realista, a la tercera part, Mercè Rodoreda
salva l’ànima dels morts més estimats, Teresa i Maria, als quals dóna presència viva i activa a
l’espai de la casa i al jardí amb diverses manifestacions d’una presència sobrenatural que
comporta una manifestació del meravellós literari a la part final de la novel·la. Fins i tot en el
capítol novè, “El fantasma de Maria” dóna veu i paraula al pensament i sentiment de Maria
morta que, en primera persona, monòleg interior, ens recorda la seva comunió amb el jardí, el
seu “casament”, “llorer marit meu fins a la mort clavada” amb el llorer i l’estimació pel seu
germà.
Aquesta presència misteriosa i màgica de Teresa i maria no és sinó la “salvació”, més enllà de
la mort, dels personatges que, de tot el corpus narratiu que gira entorn a Mirall trencat, més
estima i atrauen Mercè Rodoreda.
14