Fitxa tècnica

Fitxa tècnica
Informació tècnica
Nom: La plaça del Diamant
Autora: Mercè Rodoreda
Edició: Març, 1997
Editorial: Bromera Club Editor
Introducció i notes: Josep A. Fluixà
Autora
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre
de 1908 (i no de 1909, com de vegades l’autora mateixa va fer creure). Fóu influenciada
pels autors que el seu pare li feia llegir, com Guimerà i Ruyra, però sobretot per sa mare
i el seu avi. La seva infantesa és solitària: d'una banda és filla única i, de l'altra, no es
relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu
anys i, encara, en dos centres diferents. Ara, és coneguda sobretot com a novel·lista i
contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica.
El seu avi li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà
després en la seva obra literària. Laseva mort, quan ella té dotze anys, marca la seva
adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí,
que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa fortuna econòmica el
1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu
abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per
l'autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella
mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt
reduïts d'amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys,
i que l'obligarà a ser internat a l'Institut Psiquàtric Pere Mata de Reus.
És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria
la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.
Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es
manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys,
generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també,
amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en
bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del
que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936), i Aloma
(1938), que va guanyar el premi Crexells.
Són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva
relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i
promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el
poeta Pere Quart.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors
catalans al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.
En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb
Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor
Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels
escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand
Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han
d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època
de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava
una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a
preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la
seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l’activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers
anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de
restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció
que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es
representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana,
deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a
escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic
que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats
els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més,
guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i
els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a
traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè
Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos
en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys
amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona
a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La
mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi
Sant Jordi del 1960, i n'és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres,
l'escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa dir a Pla que es tracta d'una
"novel·leta cursi" i el guanyador d'aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut,
Enric Massó, que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i
la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomació de l'escriptor i
assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i
que n'ha parlat amb l'editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació
definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre
amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies,
sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit
distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el
de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres
contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra (on
viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, decideix construir-hi un xalet i
retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada
per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i
altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta
guerra... (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres
Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica
de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a
hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la
Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a
l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta
existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les
angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos
d'escriptura de les seves obres. El 1986 s'edita pòstumament la novel·la inacabada La
mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge
a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.
Localització
L’obra rodorediana cal ver vista d’una perspectiva tambè internacional o, almeys,
europea. Visqué dues de les guerres més crues del segle XX : la Guerra Civil Espanyola
i la Segina Guerra Mundial que, a més d’assolar Europa, van somoure l’orgull col·lectiu
del vell continent i la consciència dels intel·lectuals. En auqest sentit, Mercè s’hi sent
implicada i no és estrany detectar en la seua obra coincidències amb els escriptors
europeus de la postguerra, sobretot amb els existencialistes – Sartre i Camus, entre
altres. De fet, entre la impassibilitat i la desgana de Mersault, el personatge principal de
L’estranger d’Abert Camus, i l’abúlia de Natàlia, que no sap ben bé qué fa al món, hi ha
una certa similitud de caràcters o, si més no, una mateixa actitud de defensa davant la
realitat que consisteix a accentuar la seua passivitat, a deixar-se dur per l’entorn i no
oposar-s’hi mai.
Fins i tot les seues primeres obres, les úiques que es poden enquadrar fàcilment en
un context literari català, responen també a un corrent que es desenvolupava de forma
paralel·la a Europa i que dominava àmpliament en la nostra literatura: la novel·la
psicològica.
Ara bé, a partir de l’exili, la perspectiva literària de l’autora canvia i es fa difícil
inserir la seua producció posterior en un corrent literari concret i, sobretot,
contextualitzat exclussivament en la literatura catalana.
La plaça del Diamant, per exemple, a pesar de l’èxit posterior, no va aconseguir
guanyar el Premi Sant Jordi de l’any 1960, perquè no encaixava amb el concepte de
novel·la de l’època.
Allunyada de Catalunya, Mercè Rodoreda vivia des de feia temps dins de l’àbit
cultural de llengua francesa i la seua obra es desenvolupava al ritme de les seues
obsessions personals, però també, com és lògic, paralel·lament a les seues lectures i, en
consequència, a les preocupacions dels intel·lesctuals de l’època. Així, se sentí atreta
per autors com Virginia Woolf, Joyce, Proust, etc. També es va sentir atreta pels
escriptors coetians i pels corrents literaris de la més estricta modernitat.
A pesar de les dificultats provocades del seu allunyament físic, mantinguè un
contacte permanent amb la cultura del seu poble. No deixà mai de llegir els escriptors
catalans que li interessaven : Bernat Metge, un clàssic, i altes més actuals com Jacint
Vergaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner, als quals va voler retre homenatge al pròleg
de la seua novel·la Quanta, quanta guerra...És significatiu que potser l’escriptor que
més la va atraure durant la postguerra va ser Llorenç Villalonga que, no hem d’oblidarho, va ser tamé un cas atípic en la literatura catalana de l’època. Sens dubte, la formació
cultural cosmopolita de Villalonga, essencialment francesa, connectà amb la de Mercè
Rodoreda, una formació cultural que, en gran part, li va permetre escriure una obra
literària de gran qualitat com posa de manifest la seua análisi.
Resum
Capítol – I
Natália, una jove treballadora d’una pastisseria i orfa de mare , és espemtada per
Julieta, una amiga seva, a la festa major que es feia a la plaça del Diamant. Allà coneix
a Quimet, un xic jove que vol ballar amb ella ecara sabent que està promesa amb un
altre, Pere. Quimet li diu aquell mateix dia que serà la seva senyora i la seva reina, tot
canviant-li el nom per Colometa.
Capítol – II
Natàlia queda amb Quimet al parc Güell per a dir-li que ha renyit amb Pere peró no
s’hi atreveix fins que sen van. Al parc, Quimet li parla de la submissió de la dona, i
repeteix dues vegades “pobra Maria...” com si ell hagués deixat també una altra persona
per ella.
Capítol – III
Quimet i Natàlia tenen una discussió perque éll no vol que ella treballi. Després de
tres setmanes sense parlar-s’hi, Quimet torna a buscar-la i li diu que sa mare la vol
conèixer. Natália s’en adona de la falta de consell materna per qué de vegades no sap
qué fer ni com actuar.
Capítol – IV
La senyora Enriqueta, que és com una mare per a Natàlia, li aconsella que se’n vaja
amb Quimet. Començen les obres al nou pis. Mentrestant, Quimet li diu a Natàlia que la
ha vist al carrer amb Perei, encara siguent mentida, li fa agenollar-se per dins per a
disculpar-se.
Capítol – V
El pare de Natàlia, amb qui ella no té una forta relació, convida a Quimet a dinar.
Natàlia té dubtes de per qué està al món.
Capítol – VI
Preparen la boda anant a veure a mossén Joan. Es casen, i Natàlia recorda la boda
com un dia molt bonic.
Capítol – VII
Quimet es compra una moto de segona mà. Torna a treure el tema de Maria, per a
posar-la gelosa, i la seva mare li fica pressa a Natàlia per a que tinga un nen.
Capítol – VIII
Conta la nit de nuvis, avergonyida, a Enriqueta.
Capítol – IX
Passen les festes a casa perque Quimet no està de bon humor perque li han escanyat.
Natàlia es troba amb Pere, el seu primer promés, i li desitja sort.
Capítol – X
Es queda embarassada, i Quimet cada vegada es queixa més del dolor de la cama i
dels òssos
Capítol – XI
Dòna a llum a un nen i es posa malalt: no vol menjar i no para de plorar.
Capítol – XII
El xiquet es posa bó i li posen Antoni de nom. Quimet es queixa més dels óssos.
Troben un colom malferit i Quimet decideix fer un colomar.
Capítol – XIII
Fan el colomar, Natàlia el pinta de blau, i Quimet duu dos parelles més de coloms.
Capítol – XIV
Vé la república. Deixen solts als coloms i van agafant territori.
Capítol – XV
Un any i mig després de tindre a Antoni, es torna a quedar embarassada d’ua nena i
li posen Rita. La mare quasi mor desagnada al part.
Capítol – XVI
Li diuen a Quimet que té cuc solitàlia, i el treu.
Capítol – XVII
El treball va malament, i Natàlia nusca un pels matins en una casa per a netejar.
Capítol – XVIII
Descriu la casa on treballarà, gran i una mica luxosa.
Capítol – XIX
Es posa a treballar, deixant els nens sols a casa.
Capítol – XX
Deixa als nens a Enriqueta peró el nen vol estar al pis, així que els hi torna. Coneix a
l’adroguer, que es de poques paraules.
Capítol – XXI
Natàlia es dona compte de que els coloms envaeixen el pis i els nens juguem amb
ells. Quimet habilita l’habitació petita com a covador pels coloms.
Capítol – XXII
Natàlia està farta del colomar, s’obsessiona. La mare de Quimet va a veure els
coloms.
Capítol – XXIII
Una setmana justa després, mor la mare de Quimet.
Capítol – XXIV
Cintet i Quimet parlen de torvar a fer-se soldats, i Natàlia parla amb Mateu a soles i
aquest es posa a plorar perqué se sent sol.
Capítol – XXV
Natàlia cau en una depressió i decideix lliurar-se dels coloms sense que Quimet ho
sàpiga. Sacseja els ous i fa que els parlals els avorreixen, fins que el seu marit diu que
no serveixen per a res.
Capítol – XXVI
La senyora d’on treballa Natàlia li conta diversos problemes que ha tingut amb els
revolucionaris. Els coloms començen a marxar.
Capítol – XXVII
Quimet se’n va al front d’Aragó, i despatxen a la seva dona. Mateu li conta que
Quimet mai havia conegut a cap Maria, i Natàlia troba treball netejant a l’ajuntament.
Capítol – XXVIII
Quimet arriba a casa deixant-li menjar, li conta com va la guerra i se’n torna a anar.
Capítol – XXIX
Cintet fa una visita a Natàlia i i conta com li va. Ja li queden pocs coloms.
Capítol – XXX
Es troba amb Julieta, l’amiga de la seva joventut, vestida de miliciana. Li conta que
s’ha enamorat a la guerra.
Capítol – XXXI
Mor son pare en un bombardeig d’un atac al cor. Torna Quimet i s’hi queda tres
dies, i li diu que té tuberculosi. Porten al nen a una colònia, perque cada vegada costa
més alimentar als nens.
Capítol – XXXII
Deixen al nen i al poc un milicià dóna la notícia a Natàlia que en Cintet i Quimet
han mort a la guerra. Al mateix temps, mor també l’últim colom.
Capítol – XXXIII
Torna l’Antoni a casa. L’Enriqueta li conta ue han afusellat a Mateu, i ho ven tot per
a poder menjar.
Capítol – XXXIV
Torna a casa dels seus antics amos per a demanat treball, peró no li donen perque no
tenen dinés. Natàlia, desesperada, decideix matar als nens i suicidar-se amb salfumant
perque no tenen res a menjar.
Capítol – XXXV
Natàlia segueix una dona fins a una esglèsia i allà te una al·lucionació, de que tots
estàn morts.
Capítol – XXXVI
Va a comprar el salfumant, peró, quan se’n anava, l’adroguer li demana que si vol
treballar a sa casa, i li dóna una mica de menjar.
Capítol – XXXVII
Fa una descripció de la casa, senzilla i fosca.
Capítol – XXXVIII
Li millora la situació económica, i Natália agafa estima a l’adroguer, que es diu
Antoni com el seu fill.
Capítol – XXXIX
Antoni li demana que si ella vol casar-se amb ell, per qué està sol i ja no pot fundar
una família.
Capítol – XL
Natàlia li diu que sí, i al cap de tres mesos s’hi casen.
Capítol – XLI
Els nens s’acostumen ràpidament, Natàlia té tot el que vol i torna al seu nom, que no
Colometa, i a poc a poc va recuperant la seva identitat.
Capítol – XLII
Els nens fan la primera comunió, i Rita li conta a sa mare que el pare d’una amiga
seva que creien mort havia tornat a casa, i Natàlia s’espanta i s’obsessiona per si Quimet
vé i la veu casada amb un altre home. La casa li ofega, i ix, peró es desmaia.
Capítol – XLIII
Ara quasi sempre passeja pels parcs, i és coneguda com la senyora dels coloms.
Capítol – XLIV
Toni, el fill, decideix seguir amb el negoci de la botiga d’Antoni., i aquest li diu a la
seva dona que li ha fet molt afortunat. De vegades, a les nits, Natàlia encara s’en
recorda d’e Quimet.
Capítol – XLV
Vicenç, el xic del bar de la cantonada, li demana la mà de Rita a sa mare i la filla li
diu que no vol perque no vol ser esclava de ningú.
Capítol – XLVI
Rita comença a festejar amb Vicenç, i estàn sempre en un vaivé. Toni, el fill,
decideix allistar-se a l’excèrcit de Barcelona.
Capítol – XLVII
Rita accepta finalment casar-s’hi i preparen les bodes.
Capítol – XLVIII
Fan les bodes, i Antoni i Natàlia també celebren el seu aniversari.
Capítol – XLIX
Natàlia torna al seu pis vell una matinada, quan encara era fosc, i amb un ganivet
fica a la paret “Colometa”, i després pega un crit, lliurant-se asixí d’un pes que duia dins
des de feia molts anys.
Arriba a sa casa, i es torna a gitar amb Antoni a dormir, i li fica el dic al melic
perque no volía que se l’i morís. I pensa que, per la vesprada, quan pegue una volteta,
veurà els pardals reflectits als tolls d’aigua de la puja del dia anterior.
Referències estilístiques
Durant el primer quart de segle XX, apareixen en la narrativa europea tres novel·les
per a substituir el naturalisme del XIX: A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust,
i Ulisses, de James Joyce – que representen els fonaments de la novel·la psicològica – i
l’obra de Kafka.
En la nostra lliteratura, la dictadura i la repressió franquistes van perjudicar
considerablement la novel·la, que havia aconseguit, durant les dècades anteriors, ser el
gènere literari majoritari. Per aquest motiu, fins a la dècada dels seixanta – en què es
publiquen les novel·les psicolològiques de Mercè Rodoreda (l’autora d’aquest mateix
llibre) i de Llorenç Villalonga. – no rebrem les influències europees.
Durant els anys seixanta, també hi ha un grup d’autor que, per les experiències
viscudes durant la guerra, escriuen un tipus de novel·la testimonial i de caire realista.
És el cas de Riera Llorca, Amat Piniella o Joan Sales.
La lectura de’obres franceses contemporànies ocasionà que alguns autors, com
Josep Maria Espinàs o Manuel de Pedrolo, es decantaren per les novel·les de tipus
existencialista.
A partir de la dècada dels setanta, la novel·la va aconseguir la recuperació definitiva
en el nostre àmbit lingüístic i es mostrà en diversos subgèneres que provenien de la
literatura estrangera, com el realisme màgic, la novel·la històrica, la novel·la negra...
Actualment, es pot dir que és una novel·la normal, que té un públic lector i de la qual es
fan traduccions i adaptacions cinematogràfiques.
La novel·la psicològica tè com a característiques la subjectivització, la introspecció
en la psicologia i el món interior del protagonista —prenent com a base els estudis
realitzatsper Sigmund Freud— i la utilització del discurs directe i lliurei elmonòleg
interior. A part, solia tractar sobre la psicologia de la dona, perquè creien que era més
complexa i, per tant, més interessant, cosa que és palesa als títols d'algunes novel·les
(Laura, Aloma, Colometa, etc.). Aquestes dones, per norma general, provenien d'un
estrat burgès i tenien un cert nivell cultural assolit, exepte la pròpia Colometa d’aquest
llibre.
Opinió personal
La primera vegada que em vaig proposar llegir-me’l, no el vaig poder acabar.
La segona, avorria el personatge de Natàlia, per ser tan submís i amb tan poca
personalitat, apart de avorrir-me tant el llibre.
La terçera, aquesta, he vist coses que quan el vaig llegir sencer la primera vegada no
vaig poder veure. Supose que és l’advantatge de llegir dues vegades el mateix llibre,
pots adona-te de coses que estaven entre línies que sols amb la primera vegada es quasi
impossible veure.
No vaig a dir que m’ha sigut entretingut perqué seria una mentida prou grossa, però
al menys ha sigut més interessant. El que em crida l’atenció és l’història en sí, perqué
estic acostumada a llegir novel·les amb dramatisme de la guerra o de la postguerra, i
supose que aquesta és diferent perque la protagonista no té res a veure amb la política,
sols li afecta la situació de la guerra (mort d’en Quimet) i de la posguerra (la fam i la
desesperació).
Mai diu de quina part està, si es que està d’alguna part.
La seva poca educació, el seu poc coneixement del món és evident en que ella sols
s’ocupa de sobreviure, no l’interessa gens la situació al país ni a l’exterior.
Conclusió? Una mica avorrit, però amb el seu punt interessant.