DISFÈMIES Anna Lagares Bustamante TEMA 6 – CONCEPTE I CAUSES DE LA DISFÈMIA Culatta y Goldherg (1995) exposen irònicament: “Si reunimos a diez logopedas tendremos once definiciones de tartamudez”. Hi ha moltes definicions de disfèmia, és un dels trastorns difícils de definir. 1. Què és? És un trastorn de la fluïdesa de la parla (Gallardo y Gallego) que es caracteritza per una expressió verbal amb interrupcions en el ritme d’una manera més o menys brusca. Hem de ser capaços de discriminar la disfèmia d’altres trastorns amb característiques molt semblants. P.ex. A causa de problemes lingüístics una persona pot tenir problemes en l’expressió verbal, però no te perquè ser una disfèmia. També en patologies de causes neurològiques la disfèmia passarà a ser un trastorn secundari. Hem de vigilar què etiquetem, cal diferència i saber molt be les característiques per posar correctament l’etiqueta de disfèmia. Es diferent a: Taquifèmia Taquilàlia Trastorn tant del processament de la parla com del llenguatge, caracteritzat per una parla ràpida, disrítmica, desorganitzada i amb freqüents errors d’articulació Símptoma que es pot donar dins del quadre de taquifèmia, que consisteix en una acceleració del ritme. Tartamudesa neurogènica adquirida Problema de fluïdesa resultant d’una patologia neurològica identificable, en una persona sense problemes de fluïdesa previs a la patologia. Tartamudesa psicogènica adquirida Problemes de fluïdesa que apareix resultant d’una circumstància causant d’un estrès psicològic intens, en una persona sense problemes previs de fluïdesa ni resultant de cap afectació neurològica coneguda. 2. Per què? Són moltes les teories proposades sobre l’etiologia de la disfèmia (neurològiques, psicogenètiques, lingüístiques, psicologies...) tot i que sembla ser una realitat que no existeix un únic responsable. Podríem parlar pe tant d’una etiologia multifactorial (conjunt de factors associats). 3. Com? - Disfluències: reformulacions i circumloquis per a compensar, prolongació del fonema, encallament... o DTT: les que caracteritzen el perfil de disfèmia, les més rellevants. Les de major gravetat. Dins d’aquest tipus de difluència tenim: ▪ Repeticions de parts de les paraules (RP): repeticions de síl·labes i fonemes. ▪ Repetició de paraules monosil·làbiques (RM): repetició de monosíl·labs, normalment són paraules funció. 1 DISFÈMIES ▪ ➢ o - Anna Lagares Bustamante Fonacions disritmiques (FD): dins de les DTT són l’índex de més mal pronòstic, és a dir, les pitjors). Trobem: • Prolongacions (allargar el fonema). • Bloquejos (intenta fer la fonació però no surt la paraula, els bloquejos es comptabilitzen amb temps, “quant de temps està bloquejat”). • Paraules fragmentades (és quan aquesta disfluència apareix al mig, no surt tota la paraula en “un cop de veu” sinó que es fragmenta). Dins de les fonacions disritmiques aquestes són les de més mal pronòstic. Si no apareixen les característiques de les DTT no estem davant d’una disfèmia sinó d’un trastorn amb problema de fluïdesa de la parla expressiva però no disfèmia. Les DTT són les que caracteritzen les disfèmies per tant si no estan no estem davant d’una disfèmia. Altres disfluències: ▪ Interjeccions ▪ Reformulació ▪ Repeticions de paraules multi sil·làbiques o frases (RF): repetir tota la paraula o repetir part de la frase. Manifestacions: en alguns casos són les que acompanyen les disfluències. En altres casos les manifestacions poden ser les causants de l’aparició de les difluències. Tipus: o Lingüístiques: ús de mots crossa, llenguatge redundant, alteracions sintàctiques (frases inacabades), abús de sinònims, discurs poc coherent i reformulacions. No confondre amb “altres difluències” ( on eviten dir la paraula), en aquest cas no intenten evitar dir la paraula, aquí reformulen per intentar una fluïdesa. Manifestació ≠ Dificultat o Fisiològiques: tenim tres blocs: ▪ Respiració (p.ex. sensació d’ofegament) ▪ Articulació (p.ex. fer moviments de l’articulació sense fonació) ▪ Fonació (p.ex. intentar fonar quan s’està inspirant) RESPIRACIÓ Incoordinació entre la respiració abdominal i toràcica. Inspiració superficial FONACIÓ Excessiva tensió laríngia prefonatòria Espiració asincrònica amb la fonació Expulsió prefonatòria de l’aire Inspiració sonora Ús de l’aire residual Atac de veu dur Alteració en el ritme final Dificultat per mantenir el to ARTICULACIÓ Excessiva tensió muscular que provoca l’aparició de moviments associats Excés de pressió articulatòria Presencia de boca oberta sense fonació Emissió de sorolls durant els bloquejos Incoordinació entre els moviments articulatoris i l’inici de la fonació Sensació d’ofec Intents de fonació durant inspiració Exemples de moviments associats: a. Crispacions de la cara, la mandíbula i del coll. 2 DISFÈMIES Anna Lagares Bustamante b. Moviments de recolzament respiratori i mitjançant oscil·lacions del tòrax cap endavant. c. Vermellors sobtades. d. Sudoració excessiva (front). e. Tics i ganyotes (cara, celles...). f. Parpellejos exagerats o tancament forçat dels ulls. g. Sincinèsies corporals. o Conductuals: com més temps fa que esta convivint amb aquesta disfèmia més manifestacions conductuals apareixeran. Ja que ha rebut molt més estímuls negatius en relació amb el temps que te la manifestació. Però no es pot generalitza, podem trobar dos nens amb el mateix temps de convivència amb la disfèmia i no presenten les mateixes manifestacions conductuals. 3.1. Factors que poden augmentar l’aparició de símptomes i manifestacions “ Qualsevol situació comunicativa que suposi un increment de la pressió comunicativa, pot incrementar el tartamudeig”. Oliver Bloodstein - Situacions que imposen restriccions a la possibilitat de comunicar-se: o Pel temps d’espera o Per la resposta demandada o Preguntes i produccions espontànies o Respondre com es diuen - Audiència a la qual va destinada el missatge: o Interlocutor conegut o desconegut. o Interlocutor amb més autoritat que un mateix (Bloodstein, 1995). o Audiència més gran de l’habitual (Young, 1985). - Característiques de la situació comunicativa: o Situacions que generen una excitació positiva (Adams, 1992). o Situacions avaluables (p. ex: àmbit escolar). - Retard en el desenvolupament del llenguatge Reacció emotiva davant les disfluències Reaccions negatives i de pressió sobre el nen pel tartamudeig o la seva conducta de persones significatives. Aspectes lingüístics: les dificultats apareixen en major freqüència en determinats sons, síl·labes, paraules i contextos gramaticals. o Tipus de fonemes que formen la paraula. o Posició dels fonemes dins de la paraula. o Longitud de la paraula (més llargues més disfluents). o Pes semàntic de la paraula - El lèxic funcional en els infants incrementa l’aparició de disfluències. 3 DISFÈMIES Anna Lagares Bustamante 3.2. - Classificació de les disfèmies Classificació de la disfèmia des d’una perspectiva simptomatològica (Dinville, 1982). TÒNICA Bloquejos inicial que impedeixen l’emissió de la paraula. Després d’iniciar-se la producció aquesta apareix entretallada i ràpida. S’observa immobilitat muscular inicial. CLÒNICA Repeticions de fonemes o síl·labes al principi, mig o final de paraula. Bloquejos més fàcils de superar. MIXTA Combinació de la simptomatologia tònicaclònica No hi ha cap que sigui més greu, en tot cas es podria dir que la que te pitjor pronòstic és la tònica, ja que afecta més en el sentit de que els bloquejos són per estar en tensió. - Classificació en funció de l’edat del subjecte PRIMÀRIA Dels 5-6 anys. Símptomes més lleus. Poca consciència. - SECUNDÀRIA Dels 7 -10 anys. Agreujament dels símptomes Més consciència Aplicació d’estratègies d’evitació Etapes o nivells de desenvolupament: en funció de com evvoluciona la disfèmia manifesta diferents característiques al llarg del seu desenvolupament. 2-6 anys. Repeticions de síl·labes i paraules. No s’observen moviments associats. FASE INICIAL Combina períodes de parla fluent amb períodes de parla disfluent. Poca preocupació per les dificultats. Alt percentatge de recuperació espontània. TARTAMUDESA 2-6 anys. LÍMIT Repeticions i paraules fragmentades. No s’observa tensió. Major freqüència (10%) TARTAMUDESA Primeres etapes d’escolarització. INICIAL Repeticions, paraules fragmentades, ritme de parla ràpid. Presència de tensió i moviments associats. Existència de pocs períodes de parla fluent. 4 DISFÈMIES Anna Lagares Bustamante TARTAMUDESA Final de la primera infància i en la primera adolescència. INTERMITJA S’agreuja amb bloquejos i repeticions més freqüents. S’observa gran tensió i moviments associats. Utilitza la substitució de paraules i circumloquis. Aparicio de sentiments de por i vergonya. Anticipació i evitació. TARTAMUDESA De l’adolescència en endavant (problema crònic) AVANÇADA Els bloquejos son més prolongats en el temps. Conductes d’evitació i anticipació molt freqüents. Baixa autoestima i problemes de relacions socials. 3.3. Aparició Es diferencien dos tipus d’inici: o Inici gradual: és més freqüent (66% del casos). É s dona un increment progressiu en la freqüència de les prolongacions i repeticions. o Inici gradual: és menys freqüents (33% dels casos). Freqüència alta de bloquejos des de l’inici i amb tensió observable. No influeix el tipus d’inici amb la posterior evolució. Definim per tant disfèmia com un trastorn canviat i multifactorial. 5
