LA RENOVACIÓ DEL CÒMIC INFANTIL I JUVENIL EN EL TARDOFRANQUISME (1968-1975): LA PRODUCCIÓ LOCAL I LA DIFUSIÓ DEL MATERIAL ESTRANGER Antoni Marimon Riutort Universitat de les Illes Balears SOBRE TEBEOS, CÒMICS I PUBLICACIONS INFANTILS I JUVENILS Ja fa temps que el terme còmic s’ha universalitzat i ha passat als diccionaris normatius per a designar una “història explicada mitjançant una successió de vinyetes que contenen il·lustracions i text alhora”1. Aquesta definició del Diccionari de la llengua catalana és semblant a la del Diccionario de la lengua española, “serie o secuencia de viñetas con desarrollo narrativo”2 i ambdues segueixen de prop la definició proposada per l’especialista Romà Gubern, el 1979, que parlava d’una estructura narrativa formada per una seqüència progressiva de pictogrames en els quals s’hi poden integrar elements d’escriptura fonètica3. Així, ens trobam amb un llenguatge específic que tant es pot adreçar a un públic infantil com a un públic adult i pot adoptar un to realista o bé caricaturesc i humorístic. El còmic disposa de diferents suports materials com tires de vinyetes a la premsa diària, pàgines de revistes en les quals també es publiquen articles amb il·lustracions i fotografies, o publicacions només de còmics. Aquests darrers poden adoptar formats molt diversos, des dels quaderns d’aventures a blanc i negre típicament espanyols fins als formats a color propers als comics books nord-americans, passant per les anomenades novel·les gràfiques i els àlbums monogràfics, sovint amb tapa dura, tan grats al còmic francobelga. En alguns casos, aquestes publicacions formen llargs serials o col·leccions numerades. N’és un bon exemple el quadern d’aventures de Roberto Álcazar y Pedrín, que es va perllongar 1.219 números entre el 1941 i el 1976. Però a Espanya es popularitzà abans el terme tebeo, derivat de la revista humorística TBO, creada a Barcelona el 1917. Tot i que alguns autors consideren que còmic i tebeo són sinònims, de la mateixa manera que en francès es parla de bande dessinée i en italià de fumetto, predomina la vinculació dels tebeos al món dels infants. Així l’esmentat Diccionari de la llengua catalana defineix tebeo només com a “revista infantil il·lustrada”4, i el Diccionario de la INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari de la llengua catalana, Barcelona-Palma de MallorcaValència, Edicions 3 i 4-Edicions 62-Editorial Moll-Enciclopèdia Catalana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, p.438. 2 REAL ACADEMIA ESPAÑOLA, Diccionario de la lengua española, Madrid, Editorial Espasa Calpe, 2001, p. 599. 3 Romà GUBERN, El lenguaje de los comics, Barcelona, Ediciones Península, 1979 (1972), p.35. 4 INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari de la llengua catalana, Barcelona-Palma de MallorcaValència, Edicions 3 i 4-Edicions 62-Editorial Moll-Enciclopèdia Catalana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 1.742. 1 lengua española utilitza uns termes semblants: “revista infantil de historietas cuyo asunto se desarrolla en series de dibujos”5. Durant els anys quaranta i cinquanta el predomini del còmic infantil i juvenil a Espanya fou aclaparador. Així, quan les autoritats franquistes es començaren a preocupar pel que llegien els menors, varen considerar que tots els còmics s’englobaven dins les publicacions infantils i juvenils. Això va contribuir a infantilitzar el món dels tebeos que, com veurem, fou sotmès a una dura censura. Fins i tot molts dels còmics que indicaven en portada que eren una publicació per adults en realitat eren publicacions juvenils que intentaven escapar a la dura censura dels anys seixanta. De totes maneres, hi va haver un reducte per al còmic per adults, les revistes satíriques, que varen conèixer un gran auge en els anys setanta. Però en aquestes publicacions la caricatura, l’acudit gràfic i el text eren sovint més importants que les historietes. A cavall entre el còmic per adolescents i un autèntic còmic per adults, a partir del 1968 es publicaran revistes de terror que, ja en els anys setanta adquireixen un grau notable de qualitat i maduresa. A més, en els anys setanta, és perceptible la influència del còmic per adults europeu, encara que l’auge d’aquest tipus de còmic es produirà després del 19756. Així mateix, es comença (1972) a difondre el còmic underground nordamericà i aviat apareix, sobretot a Barcelona, un underground local que patirà les ires de les autoritats de l’època. Aquest tipus de còmic també es podrà difondre, cap al 1974, mitjançant revistes alternatives com Ajoblanco o, sobretot, Star7. Amb un caràcter encara més marginal i sovint clandestí, es va començar a produir un còmic polític i social que tendrà un gran auge en els inicis de la Transició. En aquest treball ens centraren en la renovació del còmic infantil i juvenil entre el 1967-1968 i el 1975, dues fites que es justifiquen, en la primera data, per l’aparició de nombroses capçaleres renovadores i, òbviament, en la segona, pel gran canvi que s’inicià amb la mort del vell dictador. ESTAT DE LA QÜESTIÓ Afortunadament, cada vegada disposam de més estudis sobre la història del còmic a l’Estat Espanyol, si bé la majoria procedeixen de fora de l’àmbit universitari. L’interès per la cultura de masses s’incrementà notablement a la darreria dels anys cinquanta i els inicis dels anys seixanta del segle XX a tot el món occidental. Un poc més tard, també aparegueren a l’Espanya del tardofranquisme les primeres obres importants sobre el còmic, que foren obra de Luis Gasca i Terenci Moix. Del primer d’aquests autors, més prolífic, s’han de destacar, Tebeo y Cultura de Masas (1966)8, i, sobretot Los cómics en España REAL ACADEMIA ESPAÑOLA, Diccionario de la lengua española, Madrid, Editorial Espasa Calpe, 2001, p.2.143. 6 Francesca LLADÓ, Los comics de la Transición (El boom del cómic adulto 1975-1984), Barcelona, Glénat, 2001. 7 Pablo DOPICO, El cómic underground español, 1970-1980, Madrid, Ediciones Cátedra. 8 Luis GASCA, Tebeo y Cultura de Masas, Madrid, Prensa Española, 1966. 5 (1969)9. Pel que fa a Terenci Moix, és imprescindible malgrat el seu caràcter sovint subjectiu, Los cómics. Arte para el consumo y formes pop (1968)10, que ha estat reeditat pòstumament amb algunes anotacions del propi autor11. Ja a les acaballes del franquisme, el 1975, un acadèmic, l’historiador de l’art José Antonio Ramírez Domínguez, publicà una monografia, El “comic” femenino en España12, que era una part de la seva tesi doctoral i encara resulta molt aprofitable. Aquest mateix autor també donà a llum un estudi pioner sobre La historieta cómica de postguerra13. El 1980, aparegué una interessant obra de conjunt sobre el període franquista, Los cómics del franquismo, de Salvador Vázquez de Parga14. Poc després, en una obra de referència a tot Europa, la Historia de los cómics (1983), editada a Barcelona per Toutain Editor i dirigida per Javier Coma, hi podem trobar, per primera vegada, capítols específics dedicats al còmic durant el tardofranquisme15. En els anys vuitanta i noranta, en un context de revalorització del còmic com a llenguatge i també des d’una òptica històrica, algunes exposicions donaren lloc a la publicació d’interessants llibres-catàleg. Aquest fou el cas de ¡Los tebeos en España! (1986), editat per l’Ajuntament de Còrdova i obra de José Antonio Ortega Anguiano, i, sobretot del més ambiciós Tebeos: los primeros cien años (1996), una obra col·lectiva dirigida per Antonio Lara16. D’altres obres de caràcter general publicades més recentment són les d’Antonio Martín, Apuntes para una Historia de los Tebeos (2000), que abasta el període anterior a 1963 en el còmic espanyol17, i Antonio Altarriba, La España del Tebeo (2001)18. També s’han publicat obres de caràcter més divulgatiu, com les de Salvador Vázquez de Parga19, Sebastià Roig20 i Javier Conde21. Com és lògic, són imprescindible els diccionaris i catàlegs, com el de Jesús Cuadrado22 i el més recent dirigit per Manuel Barrero23 Així mateix, disposam d’alguns treballs que se centren en el còmic en català, com l’obra ja clàssica d’Enric Larreula, Les revistes infantils catalanes de 1939 Luis GASCA, Los cómics en España, Barcelona, Lumen, 1969. Terenci MOIX, Los cómics. Arte para el consumo y formas pop, Barcelona, Llibres de Sinera, 1968. 11 Terenci MOIX, Historia social del cómic. Barcelona, Ediciones B., 2007. 12 José Antonio RAMÍREZ, El “comic” femenino en España, Madrid, Editorial Cuadernos para el Dialógo, 1975. 13 José Antonio RAMÍREZ, La historieta cómica de postguerra, Madrid, Editorial Cuadernos para el Dialógo, 1975. 14 Salvador VÁZQUEZ DE PARGA, Los cómics del franquismo, Barcelona, Planeta, 1980. 15 Mariano AYUSO; Antonio LARA, “Cómics en España, años 60 y primeros 70. Nuevas publiaciones, nuevos autores” i Javier COMA, “El último exilio”, dins Historia de los cómics, Barcelona, Toutain Editor, 1983, fascicle 38, pp.1037-1043 i 1055-1064, respectivament. Antonio LARA, Tebeos: los primeros cien años, Madrid, Biblioteca Nacional/Grupo Anaya, 1996. 16 Antonio LARA, Tebeos: los primeros cien años, Madrid, Biblioteca Nacional/Grupo Anaya, 1996. 17 Antonio MARTÍN, Apuntes para una Historia de los Tebeos, Barcelona, Glénat, 2000. 18 Antonio ALTARRIBA, La España del Tebeo. La historieta española de 1940 a 2000, Madrid, Espasa Calpe, 2001. 19 Salvador VÁZQUEZ DE PARGA, Los tebeos de aventuras en doscientas portadas, Barcelona, Glénat, 1999. 20 Sebastià ROIG, Les generacions del cómic, Barcelona, Flor del Vent Edicions, 2000. 21 Javier CONDE, Del tebeo al cómic. Un mundo de aventuras, Madrid, Lisboa, 2001. 22 Jesús CUADRADO, Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873-2000, Madrid, Ediciones Sin Sentido-Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2000. 23 Manuel BARRERO (director), Gran Catalógo de la Historieta. Inventario 2012. Catalógo de los tebeos en España (1880-2012), Sevilla, ACyT Ediciones, 2013. 9 10 ençà (1985)24 o el més recent catàleg publicat per Jordi Riera25. Pel que fa al País Valencià s’han de destacar sobretot les diverses aportacions dels germans Pere i Andreu Porcel Torrens26. A l’inici del segle XXI, hi ha hagut una certa proliferació de monografies cada vegada més específiques. Alguns autors, com Antoni Marimon 27 o Vicent Sanchis28 s’han centrat en el còmic d’aventures, mentre que d’altres, com Antoni Guiral, s’han ocupat de les publicacions d’humor29. Per cert que l’humor predominava en quasi totes les revistes de còmics infantils i juvenils durant el franquisme, com s’ha posat de relleu en l’acurat llibre coordinat per Manuel Barrero que aplega set monografies30. Esment a part es mereix l’obra d’Ignacio Fernández sobre els aspectes legislatius del còmic31. LA MODERNITZACIÓ SOCIAL I CULTURAL Per entendre els canvis en el món dels còmics, amb nous formats, productes més cars i sofisticats i la proliferació d’edicions a color, entre d’altres innovacions, és necessari recordar que els anys seixanta i primers setanta foren uns anys de gran creixement econòmic fins que es començaren a percebre les conseqüències de la crisi del petroli del 1973. L’auge del turisme, el procés d’industrialització i les remeses dels emigrants permeteren un creixement econòmic que suposà un increment mitjà del PIB del 7,2% com a mitjana en el període 1964-1975. Això implicà un procés d’urbanització, amb taxes de creixement de la població del 228% a Santa Coloma de Gramanet, del 97% a Madrid i del 91% a Vitòria, per posar alguns exemples cridaners, que transformà la geografia humana d’Espanya. Paral·lelament, el sector agrícola passà d’aportar el 23,6% del PIB estatal a representar tan sols el 10,1%32. Pel que fa a l’educació, la despesa estatal passa d’una mitjana del 7% en el període 1958-1964, a un 12% en el període 1965-1972. L’escolarització massiva va fer minvar la taxa d’analfabetisme del 8% al 5,1% entre el 1960 i el 1970. Paral·lelament, s’incrementà el nombre d’estudiants de batxillerat i de l’ensenyament universitari. A més, el 1970, la Llei General d’Educació Enric LARREULA, Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà, Barcelona, Libres 62, 1985. Jordi RIERA PUJAL, El còmic en català. Catàleg d’àlbums i publicacions (1939-2011), Barcelona, Glénat, 2011. 26 Pedro PORCEL, Andrés PORCEL, Historia del tebeo valenciano, València, Prensa Valenciana, 1992; Pedro PORCEL, Clásicos en Jauja: la historia del tebeo valenciano, Alacant, Edicions de Ponent, 2002. 27 Antoni MARIMON, Guerrers, corsaris, soldats i detectius. Els tebeos d’aventures sota el franquisme. Història i política en el còmic realista entre 1939 i 1975, Palma, Edicions Documenta Balear, 2005. 28 Vicent SANCHIS, Franco contra Flash Gordon. La censura franquista aplicada a les publicacions infantils i juvenils (1936-1977), València, Tres i Quatre, 2009. 29 Antoni GUIRAL, Cuando los cómics se llamaban tebeos. La escuela Bruguera, 1945-1963, Barcelona, Ediciones El Jueves, 2004; i Antoni GUIRAL, Los tebeos de nuestra infancia. La escuela Bruguera (19641986), Barcelona, Ediciones El Jueves, 2007. 30 Manuel BARRERO (coord.), Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, 2001. 31 Ignacio FERNÁNDEZ SARASOLA, La legislación sobre historieta en España, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014. 32 Borja de RIQUER, Historia de España, volumen 9, La dictadura de Franco, Barcelona, Crítica-Marcial Pons, 2010, pp. 836 i 824. 24 25 incrementà els anys d’educació obligatòria i modernitzà considerablement el sistema educatiu. Totes aquestes transformacions anaren paral·leles a importants canvis que varen modificar les mentalitats en amplis sectors de la població. Així, els joves adquiriren un major protagonisme mentre la dona, lentament, adquiria alguns espais de llibertat. A partir del 1967, minvaren els efectius d’una església cada vegada més plural i amb sectors oposats al franquisme. Al mateix temps, es renovava l’oposició a un règim que oscil·lava entre la repressió i l’adaptació als nous temps. Com és lògic, també es transformaren les formes d’oci, fet que condicionà l’evolució del còmic. En els anys seixanta un increment del poder adquisitiu permetia un ventall més ampli d’opcions i els tebeos varen perdre el paper hegemònic del que havien gaudit en els anys quaranta i cinquanta, si bé la seva presència continuà essent molt important. El principal competidor dels còmics fou la televisió (1956), que es generalitzà precisament en els anys seixanta. Amb tot, no mancaren els intents d’aprofitar l’auge de la televisió adaptant al llenguatge del còmic nombroses sèries i dibuixos animats. N’és un exemple paradigmàtic el setmanari Tele Color (1963-1967), de l’Editorial Bruguera, que adquirí els drets dels còmics basats en els personatges de dibuixos animats de la productora nord-americana Hanna-Barbera. LA INDÚSTRIA DELS CÒMICS Barcelona, sobretot a partir dels anys cinquanta, era el centre d’una important indústria dels còmics que aglutinava les editorials més importants i un gran nombre de petites empreses editores, així com dibuixants i, en menor mesura, guionistes, que procedien de tot l’Estat. També eren molt importants les agències de dibuixants, empreses que gestionaven les obres dels creadors i venien els seus productes tant en l’àmbit estatal com en l’internacional. L’editorial més important en els anys seixanta i setanta fou, sens dubte, l’Editorial Bruguera (1940-1986). D’altres editorials notables radicades a Barcelona foren Toray (1945-1993), Íbero Mundial (1959-1978), Vértice (19651980) i Buigas (1917-1983). Pel que fa a les agències, que des de Barcelona exportaven còmics d’encàrrec a gairebé tot el món occidental, podem esmentar, entre d’altres, Selecciones Editoriales, Creaciones Editoriales, Selecciones Ilustradas (1956) i Bardon Art (1957). Aquestes agències donven tanta feina que, un poc exageradament, Josep Maria Beà ha dit que els dibuixants anaven a Barcelona com si fos Alaska en temps de la febre d’or33. D’altres centres productors de còmics eren València i Madrid. En el cas valencià s’han de destacar les editorials Valenciana (1932-1985) i Maga (19511985). Pel que fa a la capital de l’estat es poden esmentar les editorials Rollán (1949-1992), que el 1974 passà a dependre de Bruguera i Dólar (1950-1991), així com l’agència Histograf, després anomenada Ibergraf. Fora d’aquestes tres 33 Antoni GUIRAL, Juanjo SARTO (coords.), Del tebeo al manga. Una historia de los cómics 9. Revistas de aventuras y de cómic para adultos, Torroella de Montgrí (Girona), Panini España, 2007, p.100. grans ciutats, la producció de còmics era molt escassa si bé, el 1970, aparegué una editorial renovadora a Sant Sebastià, Buru Lan, que desaparegué el 1977. El 1975, malgrat la cada vegada més potent competència de la televisió, encara hi havia en els quioscos (pocs còmics es venien en llibreries) un centenar de serials o col·leccions de periodicitat setmanal, quinzenal, mensual o bimestral així com un gran nombre de volums monogràfics que no feien part d’un serial numerat. En total, es calcula que es posaven al carrer uns 1.900 còmics diferents, de característiques formals molt variades. Una part eren reedicions de material més antic, en ocasions remuntat i colorejat. El tiratge d’aquests còmics eren molt diferents. Els setmanaris bàsicament humorístics de Bruguera tenien grans tiratges. Així, Mortadelo i Pulgarcito arribaren a assolir els 240.000 exemplars (1973), mentre que Tío Vivo en tirava 225.000 i DDT, 200.00034. D’altres serials tenien tiratges més limitats. Així el Flash Gordon de Buru Lan SA de Ediciones, només tirava, el 1971, 10.000 exemplars si bé la periodicitat també era setmanal35. Els primers vuit serials de còmics de súper herois de la Marvel Comics editats per Vértice, amb periodicitat mensual, varen tenir uns tiratges que oscil·laven entre 12.000 i 16.000 exemplars i alguns títols foren reeditats36. Les editorials més potents, com Bruguera o Toray, exportaven els seus productes a l’Amèrica de parla castellana. Així, el 1969, Bruguera afirmava tenir delegacions a Bogotà, Buenos Aires, Caracas i Mèxic. Per la seva banda, cap al 1965-66, l’Editorial Toray tenia una delegació a Buenos Aires. D’altra banda, les condicions laborals eren bastant dures i, per exemple, l’Editorial Bruguera no pagava cap dret d’autor. En general, el treball per a les agències que exportaven a països com França i Gran Bretanya acostumaven a estar més ben remunerat. LA CENSURA: UNA REGRESSIÓ SORPRENENT Inicialment, el franquisme no disposà d’una censura específica per al còmic i s’aplicà durant anys la Llei de Premsa del 1938. Però ja en els anys 50, es començà a organitzar una censura dirigida a les publicacions infantils i juvenils, on s’incloïen els populars tebeos. El 1952, es creà una Junta Asesora de Prensa Infantil (des del 1955, de Publicaciones Infantiles), que depenia del ministeri d’Informació i Turisme. Aquest organisme consultiu fins i tot podia informar sobre l’autorització de noves publicacions així com sobre la circulació de publicacions estrangeres. El 1952 s’elaboraren unes Normas sobre la Prensa Infantil, que tenia un caràcter molt restrictiu i diferenciava entre publicacions infantils (6-10 anys) i juvenils (11-14 anys). Poc després, el 1955, s’aprovaren un decret i una ordre amb un reglament sobre Ordenación de publicaciones infantiles y juveniles, que anaren seguits d’unes Instrucciones para la Antoni GUIRAL, Los tebeos de nuestra infància. La Escuela Bruguera (1964-1986), Barcelona, RBA LibrosEdiciones El Jueves, 2007, p. 63. 35 Vicent SANCHIS, Franco contra Flash Gordon. La censura franquista aplicada a les publicacions infantils i juvenils (1936-1977), València, Tres i Quatre, 2009, p. 205. 36 Joaquín ALAPONT RIBERA, “La llegada de los superhéroes Marvel a España”, València, 2015, www.universomarvel.com (consultat el 15-VII-2016). 34 orientación de las publicaciones infantiles (1956). Aquesta normativa insistia en el caràcter ultracatòlic, conservador i espanyolista de les normes del 1952 i arribava a l’extrem de prohibir l’agressivitat en les publicacions infantils. A més, per primera vegada, s’obligava a diferenciar les publicacions juvenils femenines, d’acord amb la ideologia predominant aleshores que considerava incompatibles els interessos dels joves i les al·lotes a partir de la pubertat. De totes maneres, durant alguns anys, tota aquesta estricta normativa només es va aplicar de manera casual i irregular, i més als còmics estrangers que als espanyols. Però tot es va complicar sota el ministeri, teòricament modernitzador, de Manuel Fraga com a titular d’Informació i Turisme (1962). Aleshores es creà, al si d’un organisme consultiu i assessor, el Consejo Nacional de Prensa, la Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles –CIPIJ–. Aquesta nova entitat era presidida pel president del Consejo Nacional de Prensa i tenia 25 vocals, que representaven les institucions, organismes i grups que s’interessaven per l’educació i el control dels joves espanyols. Almenys sis d’aquests vocals depenien directament de l’Església catòlica. A més, el càrrec de secretari fou ocupat, entre el 1962 i el 1978, per un religiós dominic i home de confiança de Manuel Fraga, Jesús María Vázquez, que havia estat l’autor de les molt catòliques Instrucciones del 1956. Altres sis vocals eren de lliure designació ministerial, dos representaven a la Secció Femenina de la FET i de les JONS i dos més del Front de Joventuts37. Així, es va organitzar una censura especialitzada i professionalitzada que, per primera vegada, aplicà de manera sistemàtica la restrictiva legislació vigent. La conseqüència més espectacular, però no l’única, fou la denegació, el 20 de març de 1964, a l’empresa mexicana Editorial Novaro, del permís d’importació i circulació de vuit de les seves col·leccions. Es tractava bàsicament de material procedent dels Estats Units, editat a Mèxic en castellà, en un format molt atractiu i proper als comic books originals, a tot color i amb vistoses portades. Aquesta dràstica mesura eliminà del mercat espanyol alguns personatges tan coneguts ja aleshores com Superman i Batman. Les publicacions de Novaro es distribuïen a l’Estat Espanyol des del 1952, tot i que amb alguns problemes puntuals, però només el 1964 la CIPIJ elaborà un informe sobre el caràcter perjudicial per a l’educació juvenil de les aventures dels súper herois. És molt possible que la nova política més restrictiva envers el còmics s’aliàs amb determinats interessos editorials que temien la competència estrangera en castellà, representada per Novaro. S’ha de tenir en compte que aquesta editorial mexicana, el 1963, posava regularment en el mercat espanyol 35 col·leccions mentre que grans editorials com Bruguera, Toray o la valenciana Maga només en tenien 9, 10 i 11, respectivament38. La Llei de Premsa del 1966 pretenia donar una imatge de modernitat i va suprimir la censura prèvia, encara que persistí un fort control polític de la Ignacio FERNÁNDEZ SARASOLA, La legislación sobre historieta en España, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.91-119; Antonio MARTÍN, Apuntes para la historia de los tebeos, Barcelona, Glénat, 2000, pp.189-193; Vicent SANCHIS, Franco contra Flash Gordon. La censura franquista aplicada a les publicacions infantils i juvenils (1936-1977), València, Tres i Quatre, 2009, pp.161-183 i 189-202. 38 Mariano BAYONA, Diego MATOS, Superman. El primer superhéroe, Palma, Dolmen Editorial, 2013, pp.1213 i 163-165; Antonio MARTÍN, Apuntes para una Historia de los Tebeos, Barcelona, Glénat, 2000, p.188. 37 premsa. Però en el cas de les publicacions infantils i juvenils es mantengué la censura prèvia i establí que un estatut especial regularia la impressió, edició i difusió de les publicacions destinades als infants i als adolescents. Aquesta norma, l’Estatuto de publicaciones infantiles y juveniles, fou promulgada el febrer del 1967 i substituïa el decret i l’ordre del 1955. L’únic aspecte renovador era que desapareixia el sexisme instaurat el 1955, ja que dividia les publicacions entre infantils (adreçades a menors de 14 anys), juvenils (14-18 anys) i infantils y juvenils (les que s’adreçaven a tots els menors). També s’ha de fer notar que el 1952, es considerava que les publicacions juvenils eren per als menors de 11 a 14 anys, de manera que en una quinzena d’anys, la joventut s’havia allargat en quatre anys, fet que té importants implicacions socials i culturals. Però, sorprenentment, el catàleg de limitacions i prohibicions de tota mena establertes en el nou Estatuto de publicaciones infantiles y juveniles era encara més ampli i sever que el del 1955. Entre d’altres prohibicions, algunes de les quals eren comunes a molts de països occidentals, estava interdit atemptar contra els valors de la tradició, història i modo de vida espanyols així com estimular l’ateisme. Però resulta encara més sorprenent que es prohibissin les narracions fantàstiques imbuïdes del que anomenava superstició científica o que sobrevaloraven la importància de la tècnica enfront dels valors espirituals. A més, s’establien uns mecanismes sancionadors teòricament molt severs. Tot plegat va fer que, a partir del 1964, la censura contra els tebeos s’endurís considerablement així com les exigències per a l’autorització de nous títols. En conseqüència, els fins aleshores populars quaderns d’aventures de producció espanyola s’infantilitzaren de manera irreversible. Els elements humorístics desnaturalitzaren moltes d’aquestes col·leccions (El Capitán Trueno, El Jabato, El Guerrero del Antifaz), la qual cosa sens dubte va contribuir a la seva decadència i progressiva desaparició. En l’àmbit dels tebeos humorístics, en especial a les revistes de l’Editorial Bruguera, la crítica social i les representacions dels aspectes més depriments de la societat espanyola varen anar desapareixent a partir del 1955. La por a la censura explica una circular interna (1964) de l’Editorial Bruguera que detallava l’autocensura que, per evitar-se problemes, havien d’acceptar els creadors39. Una altra conseqüència molt negativa fou que les reedicions dels quaderns d’aventures dels anys quaranta i cinquanta, es farà en els anys seixanta, i fins i tot en els primers setanta, en unes versions brutalment censurades pel que fa a la violència (supressió d’armes, de morts en combat) i a la fantasia. Un cas extrem fou El Jabato. Álbum Gigante (1965), perquè estava tan censurat que arribava a oferir situacions realment ridícules. El paper de la dona, excepte en el cas dels tebeos adreçats clarament a un públic femení, esdevengué encara més marginal que abans. Així, en els anys seixanta, desaparegué el protagonisme i la relativa llibertat de personatges com la reina Sigrid, del serial El Capitán Trueno (1956), o la romana Claudia, de El Ignacio FERNÁNDEZ SARASOLA, La legislación sobre historieta en España, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.121-147; Vicent SANCHIS, Franco contra Flash Gordon. La censura franquista aplicada a les publicacions infantils i juvenils (1936-1977), València, Tres i Quatre, 2009, pp.196-202. 39 Jabato (1958). El contacte físic entre persones del sexe distint esdevengué quasi tabú i es tornà a un model d’amor platònic entre l’heroi i la seva estimada. Com a reacció i per evitar problemes, algunes editorials adoptaren el lema “Publicación para adultos”, encara que es tractàs de tebeos clarament adreçats a un públic juvenil. En aquest cas acostumaven a utilitzar el format conegut com a “Novela Gráfica”, més petit i semblant a un llibre de butxaca. Aquest format aparegué cap al 1945 i conegué un cert auge en els anys seixanta, quasi sempre vinculat a gèneres com l’oest, la guerra o l’espionatge. En els primers anys setanta, la censura va anar minvant i no sembla que afectàs a la difusió dels còmics nord-americans de l’editorial Marvel Comics feta per Vértice o a la publicació de còmics francobelgues com El teniente Blueberry per la també barcelonina Editorial Bruguera. El 1971, una nova editorial radicada a Sant Sebastià, Buru Lan, SA de Ediciones, reedità un clàssic nord-americà de ciència ficció, Flash Gordon (1934). Tot i que es tractava d’una publicació que explicitava en portada que era per adults, potser perquè era conscient que seria llegida per molts d’infants i adolescents, presentaren de manera voluntària les galerades de cada número a la censura de la direcció general de Cultura i Espectacles del ministeri d’Informació i Turisme. Els funcionaris encarregats de la censura es queixaven de la violència i la sensualitat que impregnaven tota la col·lecció però acabaven proposant tan sols algunes petites modificacions. I tanmateix, els editors o no en feien gaire cas o no en feien gens. Evidentment, els temps anaven canviant40. DE L’ESGOTAMENT A LA RENOVACIÓ Cap al 1967-1968, el còmic editat a l’Estat Espanyol patia un cert estancament provocat en bona part per l’esgotament del model representat pels quaderns d’aventures. Significativament, l’editorial valenciana Maga, que des de la seva fundació (1951) havia intentat saturar el mercat amb els seus serials aventurers, devers 1965-1966, s’orientà a la producció d’àlbums de cromos41. Quasi simultàniament, es deixaren de publicar quaderns d’aventures tan emblemàtics com El Jabato (1958-1966), de l’Editorial Bruguera, i El Guerrero del Antifaz (1943-1966), de l’Editorial Valenciana. El 1968, tancaren tant el serial aventurer El Capitán Trueno (creat el 1956, 618 números) com la revista El Capitán Trueno Extra (creada el 1960), ambdues de Bruguera. En aquells anys, podia semblar que les anomenades novel·les gràfiques per adults representaven el futur. Però amb un format de butxaca i a blanc i negre, la seva relativa pobresa material anava paral·lela a uns arguments extremadament reiteratius que es fonamentaven en gèneres que aleshores semblaven inesgotables com l’oest, la Segona Guerra Mundial, els espies i els detectius. Bona part era de producció pròpia, si bé també n’hi havia que aprofitaven material estranger, sobretot britànic. Cap al 1968, algunes editorials com Dólar o Ferma, ja no n’editaven més, però d’altres empreses, totes elles barcelonines, 40 Vicent SANCHIS, Franco contra Flash Gordon. La censura franquista aplicada a les publicacions infantils i juvenils (1936-1977), València, Tres i Quatre, 2009, pp.203-214. 41 Paco BAENA, La magia de Maga desde la nostalgia, Barcelona, Glenat, 2002, pp.117-119. com Toray, Euredit, Íbero Mundial de Ediciones, Galaor, Semic i Boixher en continuaren publicant fins als anys setanta42. Tampoc no passava pel seu millor moment el còmic adreçat de forma explícita a un públic femení. S’estaven esgotant els quaderns apaïsats de fades o de caràcter sentimental i el nou format de novel·la gràfica, teòricament adreçat a un públic més adult, en realitat no oferia gaire renovació. La ideologia i els arguments eren molt semblants als dels quaderns apaïsats i era difícil que poguessin satisfer les aspiracions d’unes joves cada vegada més formades i sovint en vies d’inserir-se en el món laboral43. En foren excepcions, almenys parcials, dues publicacions en les quals hi va estar implicar el guionista d’ideologia d’esquerres Ricardo Acedo Lobatón. Ens referim als quaderns apaïsats Lilian. Azafata del aire (Íbero Mundial de Ediciones 1960-1962) i, sobretot, Mary Noticias (Íbero Mundial de Ediciones, 1962-1971), que va tenir una seqüela en forma de novel·la gràfica entre 1964 i 1967. Amb alguna excepció, les revistes infantils de caràcter confessional també patien una certa decadència. Tampoc no passaven pel seu millor moment les revistes d’humor, tot i que continuaven gaudint d’un públic més que nombrós. Així, el 1965 la revista Pulgarcito tenia un tiratge de 113.294 exemplars, mentre que Tío Vivo, segona època, també de l’editorial Bruguera, en tirava 93.79044. Però cap al 1968-69, el còmic espanyol fou capaç de renovar-se i adaptar-se a un públic que, lentament, millorava el seu poder adquisitiu i el seu bagatge cultural. Aquesta renovació va passar per una readaptació de les capçaleres d’humor, amb noves publicacions com les revistes de Bruguera DDT (tercera època, 1967-1978), Din Dan (segona època, 1968-1975), Gran Pulgarcito (1969-1970), Mortadelo (1970-1983) i Super Pulgarcito (1970-1983). Però encara foren més innovadores algunes capçaleres amb un predomini dels còmics realistes que, en alguns casos, volien tenir uns plantejaments més adults. En són exemples Bravo (Bruguera, 1968), les revistes de terror Dossier Negro (Íbero Mundial de Ediciones, 1968-1988) i Drácula (Buru Lan, 1971), així com la novel·la gràfica Delta 99 (Íbero Mundial de Ediciones, 1968-1971). Moltes d’aquestes publicacions varen incloure material estranger, sobretot francobelga i nord-americà, que aportaren una visió del món força diferent a la que tenien les produccions espanyoles. El material francobelga predominà clarament en algunes publicacions que s’editaren cap al 1967-1968, com Tintín (Zendrera, 1967-1969), Gaceta Junior (Unisa, 1968-1970) i Strong (Argos, 1967-1971), sense oblidar el paper precursor jugat per Cavall Fort (1961). Però potser encara fou quantitativament més important el desembarcament del còmic nord-americà, a través sobretot de la barcelonina Editorial Vértice a partir del 1969. Antoni GUIRAL, “Gaceta Junior: de un país que era otro” dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.307-308. 43 José Antonio RAMÍREZ, El “comic” femenino en España, Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1975, pp.103105. 44 Antoni GUIRAL, Los tebeos de nuestra infància. La Escuela Bruguera (1964-1986), Barcelona, RBA LibrosEdiciones El Jueves, 2007, p. 63. 42 A continuació, veurem amb un cert detall com es va produir aquest procés renovador que va tenir un caràcter clarament modernitzador i va obrir noves perspectives a centenars de milers de lectors. LA RENOVACIÓ DE LES PUBLICACIONS D’HUMOR ESPANYOLES A la darreria dels anys seixanta i en els primers setanta, l’Editorial Bruguera va demostrar una notable capacitat innovadora abans de caure en un estancament provocat per la reiteració dels arguments i les situacions i l’explotació exagerada del material del seu immens arxiu. El 1968, Bruguera continuava publicant els setmanaris Pulgarcito (19461981) i Tío Vivo (segona època, 1961-1981), que cada vegada s’assemblaven més amb la seva combinació d’un predomini de pàgines d’humor amb algunes sèries de caràcter realista. La renovació arribà sobretot per l’actualització de capçaleres, com la tercera època de DDT (1967-1978) i la segona de Din Dan (1968-1975). El primer d’aquests setmanaris nasqué amb un conjunt de noves sèries humorístiques i fou coordinat inicialment per Jaume Perich. El 1968, aparegué una secció de text, El mundo de la historieta, que fou la primera secció destinada a informar sobre el còmic publicada en una revista espanyola. Però el 1969, Perich deixà l’Editorial Bruguera i DDT passà a esser un setmanari més de Bruguera sense cap diferència amb els altres45. Però l’autèntica renovació arribà a Bruguera amb dues noves capçaleres: Bravo (febrer-octubre de 1968) i Gran Pulgarcito (gener de 1969-agost de 1970). Ambdues eren setmanaris i incorporaven el poc conegut material francès de la revista Pilote, de l’editorial Dargaud. Aquestes sèries es combinaven amb noves produccions espanyoles, amb un predomini del còmic realista a Bravo, si bé hi havia historietes humorístiques de dos dels millors autors de l’època, Alfons Figueras i Manuel Vázquez46. Gran Pulgarcito fou una mena de versió ampliada i millorada de Bravo. Tenia un gran format, poc usual a l’època, 30x21,5 cm, i un disseny més modern. En sortiren 84 números ordinaris i 3 d’extraordinaris. Sota la direcció de Jordi Gubern Ribalta, aquest setmanari també combinava sèries i personatges realistes amb els de caràcter humorístics, així com produccions procedents de Pilote i material propi. Pel que fa a aquest darrer s’ha de destacar una millor contextualització en el present i l’intent d’imitar l’estil dels còmics francobelgues d’humor, amb històries llargues de nous personatges, com Campeonio, de Raf (Joan Rafart i Roldán), o ja prou coneguts, com Mortadelo, de Francisco Ibáñez, que ara iniciava una nova etapa, amb sèries per episodis que es perllongaven durant diversos números, fet que gaudiria d’un gran èxit i tendria una llarguíssima continuïtat. D’altres personatges de nova creació continuaven fidels a l’estètica de les revistes Bruguera i, de fet, també Mortadelo Ibídem., pp.28-44; Tino REGUEIRA (editor), Guía visual de la Editorial Bruguera (1940-1986), Barcelona, Glénat, 2005, pp.120-125. 46 Joan NAVARRO, “Bravo: un tebeo fundamental”, Dolmen Europa, n.2, juny 2009, p.98. 45 abandonaria aviat l’estil més acurat i detallista propi dels setmanaris francobelgues47. Tant Bravo com Gran Pulgarcito decaigueren relativament aviat víctimes dels habituals mals usos de l’Editorial Bruguera, com les reedicions de material d’arxiu o el traspàs de personatges a les altres revistes de l’editorial. A més, en el cas de Gran Pulgarcito, per influència directa de la televisió, la capçalera es transformà en Félix, el amigo de los animales, en referència al popular naturalista Félix Rodríguez de la Fuente, i Gran Pulgarcito restà com a subtítol. Amb tot, Bravo i Gran Pulgarcito donaven pas a altres dues publicacions de l’Editorial Bruguera que seguien la seva estela i varen tenir una llarga durada. La primera, i més important, fou la revista Mortadelo (novembre de 1970desembre de 1983), que adoptà la mida estàndard de les revistes de Bruguera i mantengué molts dels personatges de Gran Pulgarcito, tant espanyols com francobelgues. L’estrella de la revista foren les històries llargues de Mortadelo, però també s’han de destacar les pàgines de Zipi y Zape, de Josep Escobar, i les de Sir Tim O’Theo, de Raf. L’èxit de la revista Mortadelo fou fulminant i, el 1971, ja tenia el mateix tiratge que la veterana Pulgarcito, 240.000 exemplars setmanals. També fou hereva de Gran Pulgarcito la revista Super Pulgarcito (desembre de 1970-novembre de 1983), amb més pàgines i periodicitat mensual o quinzenal. El seu contingut era quasi idèntic al de Mortadelo si bé evitava les sèries per episodis. Mentre la major dels seus setmanaris s’omplia de material d’arxiu i s’homogeneïtzaven cada vegada més, Bruguera encara aconseguí un notable èxit a l’hora de renovar el còmic adreçat a un públic femení. El 1970, aparegué el setmanari Lily, que continuava la numeració d’una altra capçalera setmanal ja desapareguda, Sissi (1959-1967). La nova Lily es dirigia a un públic teòricament juvenil però també era apte per a preadolescents. Aquesta publicació abandonà quasi totalment el tema sentimental i passà a oferir historietes de misteri, d’aventures o d’humor, tant amb un estil caricaturesc com realista. A més, Lily incorporà fotografies, acudits, consells, un horòscop, així com un apartat dedicat a les sòcies del Club Lily. Pel que fa als còmics, s’ha de destacar la sèrie Lily de Robert Segura Monje i diverses sèries de procedència britànica, algunes d’elles dibuixades per la catalana Purita Campos. De totes maneres, la modernitat de Lily estava totalment edulcorada, ja que les preocupacions de bona part de les protagonistes eren superficials i hedonistes. El seu èxit comercial fou evident i, el 1973, tirava 72.500 exemplars mentre que publicacions més ancorades en el passat com Gardenia Azul o Golondrina no passaven dels 10.00048. Poc després, el 1972, Bruguera llençà una nova capçalera setmanal que també tenia unes característiques molt sigulars. Es tractava de Zipi y Zape (1972-1986), que utilitzava una estètica pop i s’adreçava a un públic infantil d’entre sis i deu, o com a molt, dotze anys. Amb aquest objectiu incorporà, a més de les pàgines del popular personatge d’Escobar, noves sèries de diversos Eduardo MARTÍNEZ-PINNA, “Gran Pulgarcito. Los tebeos se vuelven internacionales”, dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.361-398. 48 José Antonio RAMÍREZ, El “comic” femenino en España, Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1975, pp.103105 i 217; Antoni GUIRAL, Los tebeos de nuestra infancia. La Escuela Bruguera (1964-1986), Barcelona, RBA Libros-Ediciones El Jueves, 2007, pp.63 i 76-77. 47 autors, sobretot de l’escola d’humor valenciana, així com abundant material procedent de l’editorial britànica IPC. Malgrat el context general d’agitació i noves propostes culturals, en els darrers anys del franquisme la reiteració d’unes fórmules comercials que gaudien d’un gran èxit i un cert immobilisme foren la norma a l’Editorial Bruguera. De fet, en els anys setanta aparegueren una dotzena de publicacions de periodicitat mensual o superior amb l’adjectiu “super”(així, sense accent), “extra” o “especial” avantposat al títol, per exemple Super Mortadelo (1972), Super Zipi y Zape (1972), Super Tío Vivo (1972) i Super DDT (1973). En foren excepcions, encara que molt tímides, l’efímer setmanari Sacarino (febrer-juliol 1975) que incorporà un bon nombre de sèries originals, i el volum monogràfic Mortadelo Super Terror (1975) que serà l’origen de la col·lecció Mortadelo Especial (1976-1986)49. Fora de l’Editorial Bruguera, eren importants alguns setmanaris de caràcter humorístic, com Jaimito (1944-1984) i Pumby (1955-1984), ambdós de l’Editorial Valenciana. El primer d’aquests setmanaris, en els anys seixanta, optà per una progressiva infantilització i esdevengué cada vegada més anacrònic. La seva inanitat fou ratificada, en el seu número 1.000 (7-XII-1968), pel mateix Jesús M. Vázquez, el principal censor, que qualificà Jaimito com a exemple d’humor net i sa. Així i tot, encara el 1976, els seus tiratges no eren menyspreables, 58.000 i 56.000 exemplars, respectivament50. Pel que fa a la degana de les publicacions de còmics a l’Estat Espanyol, el setmanari TBO, en una data tardana, intentà evitar el seu lent declivi amb una renovació que implicarà adoptar la capçalera TBO2000 (1972-1979). Aquest nou TBO conjugarà material clàssic de caràcter costumista, amb obres de nous autors, com Tha (Josep August Tharrats i Pascual), Josep Cubero , Antonio Pérez Huerta, Gin (Jordi Ginés Soteras), Picanyol (Josep Lluís Martínez i Picanyol), i Rigol (Francesc Rigol), que aportaran un humor més modern, de caràcter sovint surrealista i poètic. En aquells anys també foren freqüents les paròdies de sèries televisives emeses per TVE51. L’octubre del 1968, va aparèixer a Barcelona una publicació molt influïda per la premsa juvenil italiana i francobelga de l’època. Es tractava del setmanari Gaceta Junior, que fou editat per Universo Infatil -UNISA-, una empresa vinculada al Grup Godó. Aquesta revista oferia un contingut molt diferent a la resta de publicacions que hem esmentat fins ara. Per començar, les seccions de text, molt acurades, ocupaven a l’inici la meitat de la revista. Pel que fa als còmics, predominaven els de procedència italiana i belga. Però, sota la direcció del periodista José María Echevarría i amb Antonio Martín com a redactor en cap, la revista evolucionà cap a una major presència dels autors espanyols. El canvi es produí a partir de l’octubre del 1969 i aportà en l’àmbit de les historietes d’humor, obres d’autors com Carlos Giménez, Josep Maria Madorell, Miguel SOTO, “Bruguera en 1975”, dins Dolmen anuario 1975, Palma, Dolmen Editorial, 2014, pp.253-254. Pedro PORCEL, Clásicos en Jauja. La historia del tebeo valenciano, Onil (Alacant), Edicions de Ponent, 2002, pp.321-323 i 337-343; Jesús CUADRADO, Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873-2000, Madrid, Ediciones Sin Sentido-Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2000, pp.667, 1031-1032. 51 Manuel BARRERO; Jordi MANZANARES, “El tebeo que dio nombre a los demàs”, dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pàg.13-100; i l’editorial, sense signar, “Nuestro primer medio siglo”, dins TBO conmemorativo del 50 aniversario, Barcelona, Ediciones TBO, 1967, p.23. 49 50 Francesc Torà, Bernet Toledano i Jan (Juan José López Fernández). També s’ha de destacar una secció de text, Magos de la historieta, obra d’Antonio Martín, en la qual s’entrevistava als col·laboradors espanyols de Gaceta Junior. Malgrat la seva innegable qualitat, aquest setmanari generà pèrdues econòmiques i la publicació fou cancel·lada l’abril del 1970 després de 81 números i un número extra de primavera-estiu52. També es publicaren algunes aportacions interessants a dues publicacions vinculades al règim i editades a Madrid. Es tracta del mensual infantil Piñon (1968-1980), que publicà l’Editorial Magisterio Español com a suplement de la revista El Magisterio Español. Però fou més transcendent per al món del còmic el quinzenari Trinca (1970-1973), editat per l’Editorial Doncel, que pertanyia a la Delegación Nacional de Juventudes. Tot i que en aquesta publicació predominaven, com veurem, les sèries de caràcter realista, també s’han de destacar algunes sèries humorístiques obres d’autors com Josep Cubero, Bernet Toledano, Chiqui de la Fuente, Rojas de la Cámara i Jan, entre d’altres53. LES APORTACIONS DE LES PUBLICACIONS EN LLENGUA CATALANA El 1968 aparegué una nova publicació infantil en llengua catalana, Patufet, que se sumava a les ja existents Cavall Fort (des del 1961) i l’Infantil (des del 1951). El nou Patufet va aparèixer després d’anys d’intentar aconseguir l’autorització de les autoritats franquistes. Amb periodicitat quinzenal, fou editat per Josep Maria Baguña i volia establir una continuïtat amb el popular En Patufet d’abans de la Guerra Civil. Inicialment, va tenir una extraordinària acollida (125.000 exemplars i tres edicions del primer número), però resultà impossible conciliar el costumisme i l’humor blanc heretat d’En Patufet amb els gustos dels nous lectors i la revista va anar perdent lectors fins a desaparèixer el juny del 197354. Però la publicació més renovadora editada en llengua catalana va aparèixer uns anys abans, el 1961. Un grup de catalanistes vinculats al catolicisme i preocupats per la difusió del català entre els joves promogueren la publicació d’una revista infantil. Entre els principals impulsors s’hi trobaven l’escriptor i professor de llengua catalana Josep Tremoleda i Roca, l’advocat i activista cultural Josep Maria Espar i Ticó, l’escriptor Joaquim Carbó i la pedagoga Marta Mata. La nova revista havia d’estar en sintonia amb el temps present i no deixar-se influir pels models de preguerra. Tot i que hi havia una certa prevenció contra els còmics, finalment es valorà la seva capacitat per atreure els joves i la nova publicació combinaria un 45% d’historietes amb un 55% d’acudits, relats breus, reportatges i altres seccions de text. D’altra banda, com que no era fàcil aconseguir autorització per una publicació en llengua catalana, es va aconseguir Antoni GUIRAL, “Gaceta Junior: de un país que era otro”, dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.316-337. 53 Antoni GUIRAL; Juanjo SARTO (coords.), Del tebeo al manga. Una historia de los cómics 8. Revistas de humor infantiles y juveniles, Torroella de Montgrí (Girona), Panini España, 2007, p. 126. 54 Jordi RIERA PUJAL, El còmic en català. Catàleg d’àlbums i publicacions (1939-2011), Barcelona, Glénat, 2011, pp.9 i 148. 52 el suport dels sectors de l’església catalana més catalanistes. Així, Cavall Fort nasqué editada pels secretariats catequístics de Girona, Vic i Solsona, tot i que la redacció de la revista es trobava a Barcelona. Pel que fa a les pàgines de còmics, aviat destacaren algunes sèries humorístiques, sobretot Jep, de Josep Maria Madorell, que es publicaria fins a la mort del seu autor el 200455. D’altres autors importants en els anys seixanta foren, entre d’altres, Jordi Pineda Bono, Joan Granero Rovira, Manel Ferrer, Isidre Monés i Picanyol. Però també fou transcendent la tasca realitzada per Cavall Fort com a difusora del còmic belga, com veurem més endavant. D’aquesta publicació barcelonina s’han de destacar així mateix les il·lustracions i les portades, sovint excepcionals, amb obres de Cesc (Francesc Vila i Rufas) i Joan Miró, per només posar dos exemples. Pel que fa a la periodicitat, fou inicialment mensual però passà a esser quinzenal el gener del 1965. La distribució fou per subscripció, fet que accentuava el caràcter singular d’aquesta publicació en el món dels còmics de l’època, si bé intentà la venda directa en els quioscos catalans entre el 1964 i el 1965. El seu tiratge inicial fou de 3.000 exemplars, que aviat passaren a 10.000, per arribar a un màxim de 31.000 l’any 1966. Tot plegat constituí un fenomen sorprenent en el context de l’Espanya del tardofranquisme 56. A partir de 1963, Cavall Fort va haver de fer front a la competència d’una publicació de semblants característiques, si bé es dirigia a un públic un poc més jove. Es tracta de L’Infantil, que tenia el seu origen remot en una modesta publicació (1951) del Seminari de Solsona. Però el 1963 se’n feren càrrec un grup d’activistes catalanistes i catòlics que, el 1953 havien creat una entitat cultural anomenada Acadèmia de la Llengua Catalana. Entre els fundadors, hi havia els germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach, que volien seguir el model de les principals revistes de còmics francobelgues. Es tractava d’una nova revista, de periodicitat mensual però, per qüestions legals, el Seminari de Solsona continuà com a empresa editora. La primavera del 1964, passà a distribuir-se en els quioscs, però les autoritats franquistes en forçaren la retirada. El 1965, passà a l’Editorial Mediterrà i aconseguí passar de 2.000 a 5.000 subscriptors i a una periodicitat quinzenal. Malgrat tot, els resultats econòmics no foren gens positius i l’editorial va fer fallida. El 1968, Josep Espar i Ticó i un grup d’activistes catalanistes rellençaren L’Infantil. El 1969, aquesta revista passà a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que l’editaren fins a la seva desaparició el 2011. A partir del número 174 (1 de gener de 1973), canvià el nom a Tretzevents. Tot i que sempre restà un tant eclipsada per Cavall Fort, el seu paper renovador fou notable, tant pel que fa als còmics d’autors catalans com en relació a la introducció de sèries francobelgues57. LES NOVES PROPOSTES DEL CÒMIC REALISTA ESPANYOL Enric PUJOL, “En Jep i en Fidel deixen de riure”, El Temps 1026, 10 de febrer de 2004, pp.94-95. Alfons MOLINÉ, “Cavall Fort: el milagro catalán”, dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.247-284; Mercè CANELA, “Cavall Fort: cinquanta anys de còmic en català”, dins R. BUDÓ (coord.), Cavall Fort. Cinquanta anys de còmic, Barcelona, Edicions Cavall Fort, 2012, p.3. 57 Jordi RIERA PUJAL, El còmic en català. Catàleg d’àlbums i publicacions (1939-2011), Barcelona, Glénat, 2011, pp.8, 146-147; Enric LARREULA, Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà, Barcelona, Edicions 62, 1985, pp.112-132. 55 56 En un context marcat pel continuisme, les reedicions i la reiteració, el 1968 aparegueren diverses propostes força renovadores i que apuntaven cap a un còmic més adult, sempre dins els marges tolerats pel franquisme. Aquell 1968, Íbero Mundial de Ediciones publicà una novel·la gràfica, Delta 99 (1968-1971), de ciència ficció, que oferia dues sèries, Delta 99 i 5 por infinito, que resultaven innovadores, tant pel grafisme, obra de Carlos Giménez i Esteban Maroto, com, en menor mesura, pels arguments. Aquests dos autors formaven part de l’anomenat Grup de la Floresta, amb Adolfo Usero, Suso (Jesús de la Peña Santiago Rezo), Ramon Torrents i Luis García. Tot i que el Grup fou efímer, i aportà algunes obres importants58, no passà desapercebut a la Guàrdia Civil. La mateixa editorial també fou la responsable inicial de la primera publicació monogràfica dedicada al terror editada a Espanya, Dossier Negro (1968-1988). La difusió del terror en el cinema i la televisió va afavorir aquesta innovació que, lògicament, sempre explicitava que es tractava d’una publicació per adults encara que segurament eren els joves els seus principals consumidors. Dossier Negro, passà el 1970, del petit format de la novel·la gràfica al de revista, que aleshores les autoritats consideraven més adient per a les publicacions per adults. En els primers anys, Dossier Negro es va omplir amb material de les agències Selecciones Ilustradas i Bardon Art, així com del dibuixant Miguel López Esteban, però aviat incorporà material italià i nord-americà59. El camí obert per Dossier Negro aviat fou seguit per un gran nombre de publicacions de qualitat molt desigual que volien explotar el tema del terror. D’altra banda, la ja esmentada revista Gaceta Junior també aportà un conjunt de sèries realistes, entre les quals s’ha de destacar Dani Futuro (1969), de Carlos Giménez i Víctor Mora. Aquesta obra reflexionava sobre temes aleshores inèdits en el còmic espanyol, com el pacifisme o l’ecologisme60. El prolífic Víctor Mora, potser el millor guionista de l’època, també fou el responsable dels arguments de diverses sèries realistes d’autors espanyols publicades a la ja esmentada revista Bravo (1968) de l’Editorial Bruguera. Per cert, que aquesta editorial incorporava a les seves revistes, majoritàriament d’humor, sèries de caràcter realista, tant espanyoles com francobelgues. Entre les espanyoles es poden destacar El Corsario de Hierro (1970), que nasqué a la revista Mortadelo (1970), obra de Víctor Mora i Ambrós (Miguel Ambrosio Zaragoza); i Supernova (1972), que es començà a publicar a Super Mortadelo. Aquesta darrera també era guionitzada per Víctor Mora i els dibuixos anaven a Esteban MAROTO, “El grupo de La Floresta”, 1984. El mayor cómic de fantasía y ciencia ficción para adultos, n.5, 1979, pp.35-36; Antoni SEGARRA, “Delta 99: el cómic que revolucionó el mercado español”, dins J. FLORES THIES, C. GIMÉNEZ, Delta 99, Barcelona, Glénat, 2007, pp.3-5. 59 Javier ALCÁZAR, “El descubrimiento del horror en los sesenta. De Steel Claw a Dossier Negro”, Tebeosfera. Revista web sobre historieta, segona època, n.5, 2010,www.tebeosfera.com (consultat el 25 de juliol del 2016); Antoni GUIRAL, Juanjo SARTO (coord.), Del tebeo al manga. Una historia de los cómics 9. Revistas de aventuras y de cómic para adultos, Torroella de Montgrí (Girona), Panini España, 2007, pp.103-106. 60 Gregorio LORENTE, “Hasta el espacio y más allá”, Dani Futuro, n.1, 1998, pp.11-12. 58 càrrec de José María Fernández Bielsa i Edmond Fernández Ripoll. En ambdós casos era més que evident la ideologia progressista del seu pare literari61. Paradoxalment, una de les revistes més innovadores del tardofranquisme fou la madrilenya Trinca (1970-1973). Aquesta revista tenia com a model la francesa Pilote i volia establir una mena de pont entre un públic juvenil i un públic adult. El seu tiratge inicial era de 70.000 exemplars, que anaren minvant progressivament. Entre les seves sèries realistes s’ha de destacar Haxtur (1971), de Víctor de la Fuente, que reflectia molt bé les inquietuds de l’època i les limitacions imposades per la censura62. Una altra revista notable fou Drácula (1971), editada per Buru Lan i dirigida per Luis Gasca. Malgrat el seu títol es tractava d’una publicació de fantasia més que de terror. Per imposició de la censura, es va haver de publicar en forma de luxosos fascicles per adults, de periodicitat quinzenal, que després es relligaven amb les seves corresponents tapes. Aquesta publicació, malgrat la seva breu durada (12 números) fou important pel seu avantguardisme estètic i per uns guions que incorporaven alguns elements de denúncia social i política. Entre d’altres, hi col·laboraren Enric Sió, Esteban Maroto, Josep Maria Beà, Carlos Giménez i Alfons Figueras. L’èxit d’aquesta innovadora proposta va fer que hi hagués una segona edició el 1972 i, fet sorprenent en la història del còmic espanyol, una versió en anglès a Gran Bretanya, aquell mateix any, en coedició amb New English Library. Així mateix, en els Estats Units, en coedició amb Warren Publishing, n’aparegué un volum amb els sis primers fascicles (1972). Però aquesta experiència no tengué continuïtat i el soci majoritari de l’editorial va decidir utilitzar la capçalera Drácula per a publicar sèries molt més convencionals63. LA DIFUSIÓ DEL CÒMIC FRANCOBELGA Un dels canvis més importants que va patir el mercat del còmic espanyol fou la difusió, en els anys seixanta, d’historietes procedents de les principals editorials franceses i belgues. No es pot oblidar que aquestes historietes francobelgues estaven fetes en un context de major llibertat, encara que també hi havia una important censura per a les publicacions infantils i el pes del catolicisme era molt fort a Bèlgica. Tampoc no es pot ignorar que els creadors estaven més ben valorats i remunerats, fet que es traduïa sobretot en uns dibuixos més acurats i uns escenaris perfectes i plens de detalls. La revista en català Cavall Fort va esser pionera en la difusió de la producció francobelga. Tot i que hi havia alguns precedents en castellà, fou aquesta revista la que va difondre algunes de les sèries més importants del còmic belga, en concret de l’Editorial Dupuis. Així, a partir del número 17 (abril de 1963) apareixen Jan i Trencapins, de Peyo, la sèrie d’on sorgirien els populars 61 Rafael MARÍN, “De Mortadelo a Rambla. Los cómics en España (1968-2002): 4”, Yellow Kid. Estudios sobre la historieta, n.6, 2001, pp.34-37. 62 Félix VELASCO FARGAS, “Víctor de la Fuente. Humanizando la fantasía heroica”, Dolmen Europa, n.5, 2012, pp.27-33; “Nuestros autores entrevistan a Víctor de la Fuente”, 1984. El cómic de la fantasía y la ciencia ficción para adultos, n.41, juny 1982, pp. 47-49; Rafael MARÍN, “De Mortadelo a Rambla. Los cómics en España (1968-2002): 4”, Yellow Kid. Estudios sobre la historieta, n.6, 2001, pp.37-43. 63 Luis GASCA; Manuel BARRERO, “Buru Lan y Drácula”, Tebeosfera, segona època, n.5, 2010. Barrufets, i La Patrulla dels Castors, de Charlier i Mitacq. Posteriorment Cavall Fort publicà també d’altres sèries importants, com Gil Pupil·la (1966), de Maurice Tillieux, i Sergi Grapes (1967), de Franquin. Per la seva banda, com ja hem dit, L’Infantil també va oferir nombroses sèries d’origen belga64. Tot això, afavorit per les bones traduccions d’Albert Jané, va fer que els personatges humorístics francobelgues fossin més apreciats a Catalunya que a la resta de l’estat i que s’encetàs una tradició de traduccions al català que, per exemple, no ha existit mai en el cas del còmic nord-americà. Des de Barcelona mateix, algunes publicacions també intentaren difondre en llengua castellana el material de les grans revistes belgues Spirou (editorial Dupuis) i Tintin (Les Éditions du Lombard). Aquest fou el cas del setmanari Tintin (1967-1969), que fou editat per Josep Zendrera i acaba absorbit pel ja esmentat setmanari Gaceta Junior (1968-1970). L’octubre del 1969, aparegué el setmanari Strong, editat per Argos Juvenil, que publicà les sèries humorístiques més populars de l’editorial Dupuis, algunes de les quals ja havien estat publicades en català per Cavall Fort65. Però la difusió del còmic francobelga no agafà empenta a l’Estat Espanyol fins que s’incorporà als populars setmanaris de l’Editorial Bruguera. A més, a diferència de Cavall Fort o de Strong, que rebutjaven les sèries més realistes, Bruguera no dubtà en publicar-ne algunes de les més importants. Tot i que hi havia alguns procedents, fins al 1967, Bruguera no adquirí un gran lot de sèries de la revista francesa Pilote, de Dargaud. La primera en aparèixer fou Astérix, d’Uderzo i Goscinny, que es publicà al número 20 de DDT, del 27 de novembre del 1967. Poc després, aquesta editorial sorprengué amb dues extraordinàries sèries realistes incloses a la nova revista Bravo (1968), Blueberry, de Charlier i Jean Giraud, i Michel Tanguy, de Charlier i Uderzo. En aquest innovador setmanari, també hi havia una excel·lent sèrie d’humor francesa, Aquiles Talón, de Greg. Una vegada desapareguda Bravo, aquestes tres sèries passaren a Gran Pulgarcito (1969-1970). Posteriorment, Blueberry fou dels principals atractius de la molt més longeva revista Mortadelo, que es començà a publicar el 1970, i també incorporà el cada vegada més popular Astérix. Les sèries procedents de Pilote també aparegueren a Din Dan (Aquiles Talón, Michel Tanguy, El demonio del Caribe i Bob Morane), mentre que DDT publicà Lucky Luke i Valentín el Vagabundo. El 1974, el material de Dargaud començà a esser desplaçat pel de l’editorial belga Les Éditions du Lombard. Així, el setmanari Mortadelo publicà sèries com Comanche, de Greg i Hermann, mentre que DDT incorporà Michel Vaillant, obra de Jean Graton. Per la seva banda, abans de desaparèixer el juny de 1975, Din Dan publicà Ric Hochet, Mr. Magellan, Michael Logan i Sección R.66. Totes aquestes sèries es publicaren en episodis de poques pàgines, excepte a les noves revistes Mortadelo Gigante (1974-1977) i Mortadelo Especial (1975Alfons MOLINÉ, “Cavall Fort: el milagro catalán”, dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.247-304. 65 Alfons MOLINÉ, “Strong. Un tebeo inteligente para una época tumultuosa”, Dolmen Europa, n.4, 2010, pp.71-73. 66 Antoni GUIRAL, Los tebeos de nuestra infància. La escuela Bruguera (1964-1986), Barcelona, RBA LibrosEdiciones El Jueves, 2007, pp.50-53. 64 1986) que arribaren a publicar àlbums complets de diversos personatges de Les Éditions du Lombard. La publicació dels còmics francobelgues per episodis facilitava la doble explotació del material mitjançant la posterior edició de luxosos àlbums de tapa dura, si bé també se’n publicaren alguns amb cobertes més senzilles. Aquesta fou una pràctica habitual de l’Editorial Bruguera, que el 1968 encetà una col·lecció significativament anomenada Pilote, que també edità alguns volums en català. D’altres editorials que rendibilitzaren el material inicialment publicat en revistes foren, en català, Josep Tremoleda Editor (19641971) i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1969-1983), i en castellà, Argos Juvenil (1969-1971) i Unisa (1969-1970). Però també hi va haver editorials que no prepublicaven aquests còmics en revistes. Aquest fou el cas de l’Editorial Joventut, que publicà Tintin en castellà des del 1958, i en català, des del 1964. Per cert que aquest personatge també fou traduït al basc per l’editorial Etor (1972). D’altres editorials que publicaren àlbums de procedència francobelga foren Toray (1963-1939), Jaimes Libros (1964-1973, amb dues col·leccions en català), Ferma (1964-1966, també en català i castellà) i Molino (1965-1966), que fou el primer editor en castellà d’Astèrix . LA IRRUPCIÓ DELS CÒMICS EDITORIALS MARVEL I WARREN NORD-AMERICANS DE LES Hi havia una llarga tradició de publicar còmics procedents dels Estats Units a Espanya, sobretot els clàssics dels anys trenta i quaranta i els còmics humorístics basats en sèries de dibuixos animats. Com ja hem dit, a partir de 1952 arribà una allau de material nord-americà, tant realista com humorístic, mitjançant les publicacions de la mexicana Editoral Novaro. Aquesta expansió fou dificultada per la renovada censura franquista que prohibí vuit sèries, sobretot de súper herois, entre el 1964 i el 1971. Sorprenentment, seran precisament els còmics de súper herois els que desembarquin a Espanya amb una inusitada força, el 1969, de la mà d’una petita empresa barcelonina, l’Editorial Vértice, que dirigia Josep Torrà Mas. Fins aleshores havia publicat sobretot còmics de fantasia i ciència ficció procedents de Gran Bretanya, però a causa de dificultats en el subministrament, optà pels còmics, aleshores totalment desconeguts a Espanya, de l’Editorial Marvel. Tot i que no està documentat que hi hagués problemes amb la censura, Vértice adoptà inicialment un format prudent, el de novel·la gràfica i especificà que es dirigia a un públic adult, per molt que oferís en cada volum dos o tres comics books clarament infantils-juvenils. Com que el format de novel·la gràfica era molt més petit que els originals nord-americans, les vinyetes es remuntaven i en ocasions es retocaven. A més, es prescindí totalment del color. Aquests desastres estètics foren en part compensats per unes extraordinàries portades creades a Barcelona, obra d’Enric Torres Prats i de Rafael López Espí. Les vuit primeres col·leccions, llançades el 1969, de periodicitat mensual, aconseguiren un considerable èxit i tres d’elles (Spiderman, Patrulla X i Dan Defensor) foren reeditades. Poc després, amb el mateix format, Vértice edità més col·leccions, fins a un total de 25. Predominaven els súper herois, però també n’hi havia algunes de guerra, terror, aventures i fantasia heroica. Així, es presentà per primera vegada al públic espanyol el personatge Conan the Barbarian (1972) A partir del 1972, començà a editar, també procedent de la Marvel Comics, alguns títols de terror en format revista, com Fantom (dues èpoques entre 1972 i 1975) i Escalofrío (1973-1979). Aquest format, molt més respectuós amb el material original, es va acabar imposant el 1974. Aleshores Vértice anomenà volum 2 les col·leccions que continuaven els serials editats inicialment en format de novel·la gràfica i que seran coneguts com a volum 1 pels estudiosos i els col·leccionistes. Però aquest volum 2 sovint fou efímer perquè Vértice estava esgotant el material de la Marvel Comics, o sigui que a Barcelona es publicaven els comics books editats a Nova York amb molt pocs mesos de diferència. A més, Vértice publicà noves col·leccions de súper herois (que anomenà volum 1) i un material un poc més adult que procedia de les revistes en blanc i negre de la Marvel. En aquest sentit s’ha de destacar la col·lecció Relatos Salvajes (1974-1980), de periodicitat quinzenal67. En aquells mateixos anys, Íbero Mundial de Ediciones, i després Garbo Editorial, publicaren a Espanya les innovadores revistes de terror d’una altra editorial de Nova York, Warren Publishing. Així, aparegueren a Barcelona les publicacions mensuals Vampus (1971-1978), Rufus (1973-1978) i Vampirella (1974-1978), que oferien un material relativament més adult que conjugava l’horror amb un incipient erotisme. CONCLUSIONS En els anys seixanta i primers dels setanta, tot i una certa davallada en el número de capçaleres, el còmic continuà essent un mitjà de comunicació de masses, amb una producció molt diversa. Hi havia nombroses publicacions i personatges veterans, que continuen funcionant, així com una allau de noves publicacions, que incorporen formats nous o poc freqüents fins aleshores així com nous gèneres com el terror o els renovats súper herois. Malgrat la censura franquista, més dura que mai contra les publicacions infantils, la historieta il·lustrada demostrà una enorme capacitat de renovar-se, així com la voluntat de dirigir-se a un públic més adult. L’anglicisme “còmic” passarà a definir les historietes que no eren aptes per als infants i, per primera vegada, el còmic serà objecte d’estudi més o menys acadèmic. Algunes capçaleres innovadores publicaren produccions espanyoles (Trinca, Drácula), però la renovació va venir sobretot pel material importat, bàsicament francobelga i nord-americà, si bé també es difongueren còmics britànics, italians i argentins. El mercat espanyol absorbí una allau de produccions francòfones, procedents sobretot de les editorials belgues Dupis i Editions du Lombard i de la francesa Dargaud. Els còmics francobelgues aportaven un virtuosisme estilístic, sobretot Alejandro M. VITURTIA, Julián M. CLEMENTE, “Marvel Comics en España. Crónica de una ambición”, dins S. HOWE, Marvel Comics. La historia jamás contada, Torroella de Montgrí (Girona), Panini España, 2013, pp.449-499; Miguel SOTO, “Vértice en 1975”, dins Dolmen Anuario 1975, Palma, Dolmen Editorial, 2014, p.252; Rafael MARÍN, Marvel. Crónica de una época , Palma, Dolmen Editorial, 2016. 67 en els fondos de les vinyetes, poc freqüents en el còmic espanyol, així com una certa sofisticació i una excel·lent documentació pel que fa als guions. A més, el gegant de l’edició espanyola, l’Editorial Bruguera, exigia als seus dibuixants que seguissin l’exemple dels autors d’humor francobelgues, sobretot Franquin. Pel que fa al còmic nord-americà el predomini correspongué a l’editorial Marvel malgrat que, inicialment, les seves publicacions arribessin, a través de l’Editorial Vértice, brutalment retocades, sense color i sense crèdits. Els còmics de súper herois de la Marvel aportaren una fantasia desbordada que tenia el contrapunt d’un món real amb les institucions i els dirigents del moment. A més, crearen un univers de ficció amb el seu propi esdevenir del temps, en el qual transcorrien simultàniament les diverses col·leccions, que s’entrellaçaven argumentalment d’una manera molt coherent. Així mateix, s’ha de destacar que mentre els còmics francobelgues es dirigien a un públic més infantil que juvenil, els còmics de la Marvel seduïren sobretot els joves adolescents i marcaren tota una generació de lectors. Ja des dels inicis, el desembarcament a Espanya d’aquesta editorial fou més important que a d’altres països europeus i aconseguí connectar, per la seva modernitat estètica i argumental, amb un sector de la joventut cansada de les reiteracions i limitacions del gruix del còmic espanyol. L’èxit dels còmics de la Marvel a Espanya no pot fer oblidar que també es difongué material d’altres companyies dels Estats Units, com la DC, a través de l’Editorial Novaro, o la Warren, així com els clàssics de les tires de premsa dels anys trenta i quaranta. La ciutat de Barcelona era la seu de les principals editorial i, a través de les seves agències de dibuixants, esdevengué una de les capitals mundials del còmic. La major part de la producció era en llengua castellana, però les revistes Cavall Fort i l’Infantil (després Tretzevents) obriren una important encletxa per a la llengua catalana. A més, aquestes publicacions iniciaren l’hàbit de traduir obres de la bande dessinée francobelga, que fou seguit per altres editorials, sobretot pel que fa als autors més coneguts i de caràcter humorístic. En canvi, el material nord-americà gairebé no conegué traduccions al català. N’és una excepció Peanuts, editat per Edicions 62 des del 1968 fins al 1990. En canvi, les llengües basca i gallega foren menys utilitzades en el món del còmic. També s’ha de destacar que la relació amb l’exterior no es va limitar a la recepció d’un material estranger més o menys innovador, sinó que també influí en les temàtiques i l’estètica de molts dels creadors espanyols. En són exemples, entre d’altres, les obres innovadores d’Enric Sió, Carlos Giménez o Víctor de la Fuente. Tot plegat demostra que malgrat una fèrria censura i unes polítiques editorials en ocasions tímides o excessivament mercantilistes, el món del còmic cada vegada es va anar obrint més al que passava en els grans centres editorials de Paris, Brussel·les o Nova York i s’incorporaren noves propostes que, en l’àmbit del còmic infantil i juvenil, es continuaren desenvolupant en els anys setanta i vuitanta, mentre que es posaven les bases per a l’anomenat boom del còmic adreçat a un públic adult. BIBLIOGRAFIA Joaquín ALAPONT RIBERA, «La llegada de los superhéroes Marvel a España», València, 2015, www.universomarvel.com (consultat el 15-VII-2016). Javier ALCÁZAR, «El descubrimiento del horror en los sesenta. De Steel Claw a Dossier Negro», Tebeosfera. Revista web sobre historieta, segona època, n.5, 2010, www.tebeosfera.com (consultat el 25 de juliol del 2016). Antonio ALTARRIBA, La España del Tebeo. La historieta española de 1940 a 2000, Madrid, Espasa-Calpe, 2001. Mariano AYUSO; Antonio LARA, «Cómics en España, años 60 y primeros 70. Nuevas publiaciones, nuevos autores» dins Historia de los cómics, Barcelona, Toutain Editor, 1983, fascicle 38, pp.1037. Paco BAENA, La mágia de Maga desde la nostálgia, Barcelona, Glenat, 2002. Manuel BARRERO (dir.), Gran Catálogo de la Historieta. Inventario 2012. Catálogo de los tebeos en España (1880-2012), Sevilla, ACyT, 2013. Manuel BARRERO (coord.), Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014. Mariano BAYONA, Diego MATOS, Superman. El primer superhéroe, Palma, Dolmen Editorial, 2013. Mercè CANELA, «Cavall Fort: cinquanta anys de còmic en català», dins R. BUDÓ (coord.), Cavall Fort. Cinquanta anys de còmic, Barcelona, Edicions Cavall Fort, 2012, p.3. Javier COMA, «El último exilio», dins Historia de los cómics, Barcelona, Toutain Editor, 1983, fascicle 38, pp.1055-1064. Javier CONDE, Del tebeo al cómic. Un mundo de aventuras, Madrid, Lisboa, 2001. Jesús CUADRADO, Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873-2000, Madrid, Ediciones Sin Sentido-Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2000. Pablo DOPICO, El cómic underground español, Madrid, Ediciones Cátedra, 2005. Ignacio FERNÁNDEZ SARASOLA, La legislación sobre historieta en España, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014. Luis GASCA, Tebeo y Cultura de Masas, Madrid, Prensa Española, 1966. Luis GASCA, Los cómics en España, Barcelona, Lumen, 1969. Luis GASCA; Manuel BARRERO, «Buru Lan y Drácula», Tebeosfera, segona època, n.5, 2010. Romà GUBERN, El lenguaje de los comics, Barcelona, Ediciones Península, 1979 (1972). Antoni GUIRAL, Cuando los cómics se llamaban tebeos. La escuela Bruguera, 1945-1963, Barcelona, Ediciones El Jueves, 2004. Antoni GUIRAL, Juanjo SARTO (coords.), Del tebeo al manga. Una historia de los cómics 9. Revistas de aventuras y de cómic para adultos, Torroella de Montgrí (Girona), Panini España, 2007. Antoni GUIRAL, Los tebeos de nuestra infancia. La Escuela Bruguera (19641986), Barcelona, RBA Libros-Ediciones El Jueves, 2007. Antoni GUIRAL, «Gaceta Junior: de un país que era otro» dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.307-308. Antonio LARA, Tebeos: los primeros cien años, Madrid, Biblioteca Nacional/Grupo Anaya, 1996. Enric LARREULA, Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà, Barcelona, Libres 62, 1985. Francesca LLADÓ, Los cómics de la Transición (El boom del cómic adulto 1975-1984), Barcelona, Glénat, 2001. Gregorio LORENTE, «Hasta el espacio y más allá», Dani Futuro, n.1, 1998, pp.11-12. Jordi MANZANARES, «El tebeo que dio nombre a los demás», dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pàg. 13100. Antoni MARIMON, Guerrers, corsaris, soldats i detectius. Els tebeos d’aventures sota el franquisme. Història i política en el còmic realista entre 1939 i 1975, Palma, Edicions Documenta Balear, 2005. Rafael MARÍN, «De Mortadelo a Rambla. Los cómics en España (1968-2002): 4», Yellow Kid. Estudios sobre la historieta, n.6, 2001, pp.34-37. Rafael MARÍN, Marvel. Crónica de una época, Palma, Dolmen Editorial, 2016. Esteban MAROTO, «El grupo de La Floresta», 1984. El mayor cómic de fantasía y ciencia ficción para adultos, n.5, 1979, pp.35-36. Antonio MARTÍN, Apuntes para una Historia de los Tebeos, Barcelona, Glénat, 2000. Eduardo MARTÍNEZ-PINNA, «Gran Pulgarcito. Los tebeos se vuelven internacionales», dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.361-398. Terenci MOIX, Los cómics. Arte para el consumo y formas pop, Barcelona, Llibres de Sinera, 1968. Terenci MOIX, Historia social del cómic. Barcelona, Ediciones B., 2007. Alfons MOLINÉ, «Strong. Un tebeo inteligente para una época tumultuosa», Dolmen Europa, n.4, 2010, pp.71-73. Alfons MOLINÉ, «Cavall Fort: el milagro catalán», dins Tebeos. Las revistas infantiles, Sevilla, Asociación Cultural Tebeosfera, 2014, pp.247-304. Joan NAVARRO, «Bravo: un tebeo fundamental», Dolmen Europa, n.2, juny 2009, pp.98. Pedro PORCEL, Andrés PORCEL, Historia del tebeo valenciano, València, Prensa Valenciana, 1992. Pedro PORCEL, Clásicos en Jauja: la historia del tebeo valenciano, Alacant, Edicions de Ponent, 2002. Enric PUJOL, «En Jep i en Fidel deixen de riure», El Temps 1.026, 10 de febrer de 2004, pp.94-95. José Antonio RAMÍREZ, El “comic” femenino en España, Madrid, Editorial Cuadernos para el Diálogo, 1975. José Antonio RAMÍREZ, La historieta cómica de postguerra, Madrid, Editorial Cuadernos para el Diálogo, 1975. Tino REGUEIRA (editor), Guía visual de la Editorial Bruguera (1940-1986), Barcelona, Glénat, 2005. Jordi RIERA PUJAL, El còmic en català. Catàleg d’àlbums i publicacions (1939-2011), Barcelona, Glénat, 2011. Borja de RIQUER, Historia de España, volumen 9, La dictadura de Franco, Barcelona, Crítica-Marcial Pons, 2010. Sebastià ROIG, Les generacions del còmic, Barcelona, Flor del Vent Edicions, 2000. Vicent SANCHIS, Franco contra Flash Gordon. La censura franquista aplicada a les publicacions infantils i juvenils (1936-1977), València, Tres i Quatre, 2009. Antoni SEGARRA, «Delta 99: el cómic que revolucionó el mercado español», dins J. FLORES THIES, C. GIMÉNEZ, Delta 99, Barcelona, Glénat, 2007, pp.3-5. Miguel SOTO, «Bruguera en 1975», dins Dolmen anuario 1975, Palma, Dolmen Editorial, 2014, pp.253-254. Miguel SOTO, «Vértice en 1975», dins Dolmen Anuario 1975, Palma, Dolmen Editorial, 2014, p.252. Salvador VÁZQUEZ DE PARGA, Los cómics del franquismo, Barcelona, Planeta, 1980. Salvador VÁZQUEZ DE PARGA, Los tebeos de aventuras en doscientas portadas, Barcelona, Glénat, 1999. Félix VELASCO FARGAS, «Víctor de la Fuente. Humanizando la fantasía heroica», Dolmen Europa, n.5, 2012, pp.27-33. Alejandro M. VITURTIA, Julián M. CLEMENTE, «Marvel Comics en España. Crónica de una ambición”, dins S. HOWE, Marvel Comics. La historia jamás contada, Torroella de Montgrí (Girona), Panini España, 2013, pp.449-499.
