Trobadors

Anuncio
ELS TROBADORS
L'Alta Edat Mitjana.
Podem distingir−hi l'evolució següent:
• Progressiva independència dels comtats de la Marca Hispànica, que depenen de l'imperi carolingi. De fet se
n'independitzen en temps del comte Borrell II (988), i de dret i plenament en temps de Jaume I amb el
tractat de Corbeil.
• Integració territorial: del segle IX endavant, les terres de Catalunya −fins al Llobregat− inicien el procés
d'integració política amb el casal de Barcelona.
• Annexió de la Catalunya Nova durant el segle XII.
• Per matrimoni de Ramon Berenguer IV, el comte de Barcelona també serà rei d'Aragó. El títol de comte
serà mantingut i els regnes conservaran autonomia absoluta i només quedaran relacionats entre si per mitjà
de la figura del rei.
• La intenció de crear un imperi a banda i banda del Pirineu explica la intervenció a Occitània, durant els
segles XI i XII, a base d'enllaços matrimonials i compres de drets. Per aquesta raó els lligams culturals són
tan importants.
• El comerç amb els musulmans és intens i les bones relacions entre ambdues cultures són habituals, llevat
d'alguna excepció, com la campanya d'Almansur (segle XI).
• Les propietats agrícoles −futurs masos− s'afermen i la població augmenta.
• Amb la batalla de Muret (1213), en el curs de la croada contra els heretges càtars occitans, mor el rei Pere
el Catòlic, pare de Jaume I, i fracassa el projecte occitano−català.
ELS TROBADORS
L'estructura piramidal de la societat (bellatores, oratores, laboratores) es va traslladar al terreny de les
relacions amoroses, entre l'estimada (domna: senyora; midons: de meus dominus), que havia de ser una dona
casada, perquè les donzelles no tenien estatut jurídic, i l'amant (vasall, hom). I a partir d'aquest esquema hi
intervenien altres personatges secundaris que reflectien les relacions socials i jurídiques de la societat (el
gilós: el marit enganyat; els lausengiers: els envejosos, que denuncien els amors de la dona al marit; guayta,
gaita: amic de l'hom, vigila mentre està amb la dama; senhal: senyal, paraula clau amb la qual el poeta es
refereix a la dama).
L'aspecte més important de l'amor cortès o fina amor ( cortès i fina en certa manera són sinònims, en el sentit
de noble, gentil, lleial) és que els trobadors van introduir una nova concepció de les relacions amoroses: era
una novetat el culte de l'amor; era una novetat creure que l'amor és font de tota bondat i bellesa; eren una
novetat la tendresa i la interiorització dels sentiments, la devoció de l'amant cap a l'estimada; era una novetat
l'afecte que l'amor produeix sobre l'home, que el fa més tendre i sensible; en definitiva, el concepte
d'enamorament que ens ha arribat fins avui.
Trobador (en provençal, trobaire, trobairitz [dona trobador]) prové de la paraula llatina tropatore, autor de
tropi (textos musicals litúrgics, de funció religiosa) i és el nom que es va donar a qui componia poesies
destinades a ser difoses per mitjà del cant dels joglars. Trobar era, doncs, compondre versos en provençal
acompanyats d'una melodia.
Es coneixen uns 350 trobadors de diversa condició social (24 dels quals serien catalans): hi ha trobadors
pertanyents a les classes dirigents (reis, senyors) i trobadors pertanyents a les classes baixes, de la més ínfima
condició social (pòtols).
1
Per això cal distingir entre trobadors professionals i trobadors per a qui el conreu de la poesia era un
complement de la seva personalitat.
• Els trobadors professionals. Vivien del que rebien del públic, que podia ser el d'una cort molt
refinada o el d'un auditori més popular ( Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Peire Vidal, Cerverí de
Girona).
• Els trobadors no professionals. Aquest altre grup és format per uns personatges que, gràcies a la
seva situació feudal, jerarquia o béns, componien versos només pel mer plaer de fer−ho (Guilhem de
Peitieu, Jaufré Rudel, Alfons I de Catalunya, Ricard Cor de Lleó).
Els inicis de la literatura catalana han plantejat a molts estudiosos una pila de problemes i qüestions per
resoldre. El fet que durant els segles XII i XIII no existís a Catalunya una literatura pròpia és un motiu al qual
s'ha intentat donar respostes històriques. S'al·ludeix al fet que el període que comprèn des del regnat de
Ramon Berenguer III fins a la mort de Pere I a Muret va existir a Catalunya un fort lligam amb la cultura i
societat occitana. L'única literatura que existia per a l'aristocràcia catalana era la que es feia en llengua
provençal i amb tema principalment amorós. Llavors no s'associava la idea que la llengua que un parlava
podia esdevenir llengua literària.
Aquesta concepció lingüístico−literària va fer que durant els segles XII i XIII trobem que bona part dels
poetes en llengua provençal són catalans. El fet que aquests poetes catalans empressin per escriure una llengua
que no era la pròpia va portar l'aparició de tractats que expliquessin la manera de com fer poesies en occità.
Els principals són : Razós de trobar de Ramon Vidal de Besalú; Donatz proensals (nom provinent del
gramàtic llatí Donato) d'Uc Faidit escrit cap a l'any 1243 a Itàlia; Regles de trobar, escrit a Sicília entre 1289 i
1291 per Jofre de Foixà i que fonamentalment és una gramàtica amb abundoses cites de trobadors i
observacions sobre poètica i versificació; La leys d'amors fetes pel tolosà Guilhem Molinier al 1328 per
iniciativa del Consistori de la Gaya Sciència i que és potser el més complert i important. D'altra banda la
producció poètica catalana d'aquests segles no només venia condicionada per la llengua sinó que també ho
estava en formes i temes predominant l'amorós (cançó−cansó) i el de crítica socio−política (sirventesch).
Entre els diferents representants d'aquesta poesia cortesana ( ja que el trobador o bé vivia i servia a un senyor
o bé era itineratn i anava seguint a les diferents corts) el primer trobador que trobem és Guillem IX
d'Aquitània, 7è. Comte de Poitiers. Aquest personatge va tenir una vida molt atzarosa. Li agradava molt la
gresca i la barrila. La seva vida va estar molt turbulenta i fins i tot va participar a les croades, encara que això
no el va salvar de l'excomunicació pels seus enfrontaments amb l'església. Un altre autor important és Jaufré
Rudel que ha estat presentat pels estudiosos com un romàntic, ja que es va enamorar d'oïdes d'una dama que
vivia a Tripoli i ell seguint el seu desig amorós es va embarcar i va morir en arribar a port en els braços de la
seva estimada (Lanqand li jorn son lonc en mai).
Com a poetes itinerants d'origen més humil tenim d'un costat Marcabrú i d'altra Bernat de Ventadorn. Ell era
vassall dels comtes de Ventadorn (per tant el cognom només és un topònim). El seu senyor es deia Ebles de
Ventadorn. Bernat én un home molt humil que es dedica a la poesia influenciat per l'ambient de la cort. B.V.
és el poeta més delicat que parla d'amor. El seu poema Can vei la lauzeta mover explica una vivència
dramatitzadora. El tema del poema és la marxa de l'amor, la separació del seu amor i el fet que amb això li
vindrà una gran soledat i amargura. Per explicar això empra la imatge de l'ocell que fuig.
Aquests poetes primerencs són els qui consolidaran l'amor cortès com a tema quasi únic. També amb ells es
consolidaran tots els termes tòpics d'aquesta poesia:
• Poeta − hom (vassall)
• Dama − midons, domna.
• Marit − gilós.
2
• chivatos − lausengiers.
• Amic − guayta, gaita.
• Senyal, mote − senhal.
Així com tots els patiments i proves que ha de superar l'amant. En aquest convencionalismes literaris l'amor
no era pas considerat de manera platònica. En la relació amorosa es varen establir quatre etapes d'acord amb la
intensitat d'aquesta relació: la del tímid (fenhedor: quan l'enamorat no gosa expressar els seus sentiments a la
dama), la del suplicant (pregador: quan la dama ja l'ha animat a manifestar−se), la de l'enamorat tolerat
(entendedor: quan la dama li ha fet present d'un objecte personal seu o fins i tot, diners) i, finalment, la de
l'amant (drutz).
Recordem que la dama sempre era casada perquè la donzella no tenia personalitat jurídica i, per tant, era
incapaç de tracte feudal: no podia ser senyora ni tenir vassalls. En conseqüència la relació entre el trobador i la
dama s'ha de mantenir dins del màxim secret. El nom de la dama no és mai revelat sinó que s'amaga darrera
d'un pseudònim que rep el nom de senyal.
A la segona meitat del XII aquest moviment té la seva època de plenitud i esplendor que coincideix amb els
regnats d'Alfons I, el Cast i de Pere I. La proliferació dels poetes no farà distinció ni social ni econòmica i
igualment trobarem a senyors com a eclesiàstics, burgesos o dones (trobaritz) com la Comtessa de Dia o
Azalais de Porcairagues. Bertran de Born, Arnaut Daniel són els grans noms de l'època. Bertran de Born va
escriure principalment sirventesos caracteritzats per una gran claredat d'expressió i una gran força
denigratòria.
D'altra banda, donat que les lleis d'amor imposaven una temàtica, la variació va haver de venir mitjançant les
formes i la versificació i així la cançó tenia diverses categories: escondich o defensa d'acusacions; mala cansó:
parlar malament d'una dama; alba: enuig dels enamorats perquè surt el sol; salut d'amor o epístola amorosa. És
a dir, pel que fa als gèneres més rellevants de la poesia trobadoresca diríem que són els següents:
• Cançó: És el gènere amorós per excel·lència. Serveix per lloar i idealitzar la dama. Ofereix l'estructura
bàsica de la poesia provençal; generalment, es divideix entre cinc i set estrofes, anomenades cobles, del
mateix nombre de versos (normalment 8), amb una cobla final més breu que es diu tornada, on acostuma a
trobar−se el pseudònim de la dama o senyal. La cançó sol tenir una melodia pròpia. Si en alguna ocasió el
poeta malparla de la dama, aquesta poesia rep el nom de maldit o mala cansó.
• Alba: Canta l'enuig dels amants que han passat la nit junts i s'han de separar quan comença el dia.
Generalment, aquesta poesia és posada en boca del guaita o vigilant, una amic del trobador, que ha vetllat i
els avisa de la sortida del sol.
• Pastorel·la: Explica la trobada i el diàleg entre una pastora i un cavaller o trobador que la festeja.
• Dansa i Balada: Són cançons per ésser ballades, com llur nom indica, i consten d'una part per a solista i
una per al cor, que s'anomena refrany i es repeteix al final de cada estrofa. La balada, a més, intercala
alguns versos del refrany a l'estrofa del solista.
• Escondich (escondit): Defensa o excusació que fa el trobador que ha estat acusat o calumniat davant la
dama.
• Tensó (tençó): També dit debat poètic. Discussió entre dos trobadors per veure quin dels dos versificava
més bé.
• Planh (plany): És una lamentació −acompanyada d'elogis− per la mort d'un personatge important,
generalment protector del trobador. Composició destinada a fer el panegíric d'un personatge mort.
• Sirventès: No va adreçat a una dama. És un gènere satírico−polític, resultat de la rivalitat, l'enemistat o
l'odi entre el trobador i un enemic seu, per causes polítiques (sirventès polític), literàries (sirventès literari),
fent sàtira o sarcasme (sirventès personal) o recriminant (sirventès moral).
La poesia trobadoresca, doncs, no és concebuda per ser llegida tal com es fa actualment, sinó escoltada. Va ser
la primera poesia culta composta en una llengua romànica i era una contraposició de l'anomenat art popular,
3
d'autor anònim. Es tracta d'una poesia d'una gran perfecció formal, amb unes regles estrictes recollides als
tractats poètics (s. XIII) que els trobadors havien de respectar.
L'art de versificar anomenat trobar tenia tres modalitats o tendències estilístiques:
• Trobar lèu: poesia d'expressió senzilla, directa i emotiva. Els principals representants en són Bernat de
Ventadorn i Jaufré Rudel.
• Trobar clus: poesia d'expressió hermètica, difícil d'entendre amb recarregament de conceptes i expressió.
Representat per Marcabrú.
• Trobar ric: poesia d'expressió rebuscada, ampul·losa. Cerca la bellesa de la forma, la sonoritat, el
vocabulari culte. Els principals representants d'aquesta modalitat són Raimbaut d'Aurenga i Arnaut Daniel.
Unes 2500 poesies escrites entre els segles XII i XIII, constitueixen el bloc de la lírica provençal, entenent
com a tal, aquelles composicions que, malgrat la diferent procedència dels autors (Catalunya, sud de França,
nord d'Itàlia), tenien en comú: la llengua, la temàtica (bàsicament amorosa), el concepte de l'amor i la poètica,
és a dir, la manera de fer els versos.
ELS NOSTRES TROBADORS
• Alfons I, el Cast. Alfons era comte de Barcelona, primer rei d'Aragó per herència rebuda dels seus pares. El
1166 va morir el seu cosí Ramon Berenguer de Provença i Alfons en va rebre l'herència i s'intitulà rei
d'Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença. El rei Alfons es va adonar que havia d'atreure els
senyors feudals provençals i la poesia trobadoresca li n'oferia la possibilitat. Amb gran habilitat va atreure a
la seva cort els trobadors més famosos del seu temps, com Giraut de Bornelh (amb qui va mantenir un debat
poètic. Aquest trobador era anomenat mestre dels trobadors), Arnaut Daniel i, sobretot, Peire Vidal, els
quals el van elogiar a les seves poesies i van divulgar el seu prestigi per les diverses contrades d'Europa. El
mateix rei va escriure poesies en provençal (se'n conserven dues), i consta, pel testimoni de diversos
trobadors, que li agradava la poesia senzilla del trobar lèu.
• Berenguer de Palol. És el més antic dels trobadors catalans dels quals conservem obres. Pel que sembla, va
escriure cap al 1160. És un poeta amorós d'expressió molt senzilla, amb notes de tristesa i nostàlgia, de 8 de
les 12 cançons del qual s'ha conservat la notació musical (és l'únic trobador català de qui resten melodies).
• Guerau de Cabrera. Autor de l'Ensenhamen (vers 1150), mostra indiscutible de tot allò que havia de
conèixer un joglar.
• Ponç de la Guàrdia. Ponç de la Guàrdia és la forma literària del nom del cavaller Ponç Saguàrdia, natural
de la rodalia de Ripoll, que va morir cap al 1190. Les seves 9 cançons, lleugerament preciosistes i de variat
i original estrofisme, són dedicades a la Marquesa d'Urgell, esposa del turbulent Ponç de Cabrera, dama
celebrada per més d'un trobador dels dos vessants del Pirineus.
• Guillem de Berguedà. Va ser un personatge intrigant, cínic, orgullós, capaç d'injuriar de la manera més
cruel i grollera les més altes personalitats feudals i eclesiàstiques de l'època i d'assassinar a traïció, però al
mateix temps enginyós, elegant i enamorat cortès que va tenir el gran encert d'escriure versos on no
desfigura ni dissimula la seva personalitat ni les seves passions i se'ns presenta tal com era. Fill gran del
vescomte de Berguedà, és documentat entre el 1138 i el 1196. Va escriure sirventesos molt violents contra
els seuis veïns (Pere de Berga, Ponç de Mataplana i el bisbe Arnau de Préixens). Va assassinar a traïció el
vescomte Ramon Folc de Cardona i va haver de fugir i sembla que va anar en pelegrinatge a Sant Jaume de
Galícia.
Va escriure versos contra el rei Alfons, contra el qual va guerrejar, com també contra el bisbe d'Urgell. Va
estar en bona relació amb persones afectes al catarisme, encara que ell sembla que era incrèdul. Va morir a
mans d'un soldat de peu.
Se'n conserven 31 poesies d'atribució segura, escrites en un provençal molt correcte, de gran varietat i
originalitat en la mètrica i amb rimes ben riques. A les cançons de caire amorós i cortès es manté en una
4
elegància mesurada, però en els sirventesos contra persones desapareix aquesta elegància i la cortesia i s'hi
expressa cruament. Els sirventesos de Guillem de Berguedà són una mostra de com la poesia estava al sevei
de les lluites de l'època entre senyors feudals i contra les autoritats superiors ( monarquia i església).
• Ramon Vidal de Besalú. D'aquest trobador (documentat entre el 1200 i el 1252) se'n conserven algunes
poesies líriques, un poema narratiu, l'Ensenhamen de joglar, un conte titulat Castia gilós i un tractat de
gramàtica i preceptiva provençals anomenat Las razós de trobar, que és el tractat gramatical més antic
conegut en una llengua romànica.
• Guillem de Cabestany. Documentat a la darreria del segle XII i a començament del XIII va escriure 7
cançons amoroses que reflecteixen la temàtica trobadoresca. Amb tot, va assolir una gran popularitat perquè
li va ser atribuïda la llegenda d'origen oriental del cor menjat, segons la qual el marit de la dama a qui
cantava, gelós, el va matar i li va fer extreure el cor, el va fer rostir amb pebre i el va donar a la seva dona
perquè se'l mengés. Quan la dama se l'hagué menjat, li digué: ¿Sabeu què heu menjat? I ella digué: No,
però m'ha semblat una vianda molt bona i molt saborosa. I ell li digué que era el cor de Guillem de
Cabestany el que havia menjat.
• Cerverí de Girona. Documentat entre 1259 i 1285, va ser un trobador professional que vivia del seu art. Se
n'han conservat 119 composicions diverses amb el nom de Cerverí i uns Proverbis amb el de Guillem de
Cervera.
Va estar al servei de reis (Jaume I) i de nobles i sempre es va mantenir en un discret equilibri lloant allò que
tenien de bo i blasmant el que tenien de dolent. La poesia de Cerverí és important pels comentaris que fa de la
política reial del seu temps. En Canvi, la seva poesia amorosa segueix els tòpics de l'amor cortès en una època
en què ja resultava anacrònic; cal tenir en compte que és un dels darrers trobadors; però precisament per això
també trobem a la seva obra un compendi de les diverses temàtiques i estilístiques de més de dos segles.
Així com cel c'anan erra la via. Poema religiós on la nit obscura no deixa veure res, és un símbol de pecat, el
poeta desitja que arribi el dia. Representació de la Teologia de la Llum: llum= bo, bona; foscor=dolenta.
QUADRE RESUM
• Razos de trobar, Ramon Vidal de Besalú
• Donatz proensals, Uc Faidit
Tractats de poesia
• Regles de trobar, Jofre de Foixà
• Las leys d'amors, Guilhem Molinier
• Hom
• Midons, domna
• Gilós
Personatges
• Lausengiers
• Guayta, gaita
• Senhal
• fenhedor
• pregador
Fases de l'amant trobadoresc
• entendedor
5
• drutz
• Cançó
• Alba
• Pastorel·la
• Dansa i balada
Gèneres trobadorescos
• Escondich
• Planh
• Tensó
• Sirventès
• Trobar lèu
Versificació 2. Trobar clus
• Trobar ric
• Alfons I, el Cast
• Berenguer de Palol
• Guerau de Cabrera
• Ponç de la Guàrdia
Els nostres trobadors
• Guillem de Berguedà
• Ramon Vidal de Besalú
• Guillem de Cabestany
• Cerverí de Girona
TEXTOS
Jaufres Rudels de Blaia si fo molt gentils hom, princes de Blaia. Et enamoret se de la comtessa de Tripol, ses
vezer, per lo ben qu'el n'auzi dire als pelerins que venguen d'Antiocha. E fes de leis mains vers ab bons sons,
ab paubres motz. E per voluntat de leis vezer, el se croset e se mes en mar, e pres lo malautia en la nau, e fo
condug a Tripol, en un alberc, per mort. E fo fait saber a la comtessa et ella venc ad el, al son leit, e pres lo
antre sos bratz. E saup qu'ella era la comtessa, e mantenent recobret l'auzir e·l flairar, e l'auzet Dieu, que l'avia
la vida sostenguda tro qu'el l'agues vista; et enaissi el mori entre sos braz: Et ella lo fez a gran honor sepellir
en la maison del Temple; e pois, en aquel dia, ella se rendet morga, per la dolor qu'ella n'ac de la mort de lui.
Razo de Jaufre Rudel, Anònim.
Eu non cuidava chantar,
car razon non avia,
mas Arnautz del Vilar
m'a mes er en la via;
c'auzi l'autrier clamar
de mon Sogr'ab sa corona,
6
q'el no·il det a l'ora nona
del peis, e fes l'amagar.
Baros, e cum o poc far,
pois en l'alberc l'avia?
Si n'agues a comprar
ben tart l'en dera·l dia.
E car me fetz plorar
ma Sogra, q'es bell'e bona,
Dampnedieu prec qe·l cofona
o·l lais ab mi encontrar.
Mout es cobes de manjar
e plens de gelosia,
per que no·l deu amar
midonz N'Estefania;
faria lo menar
en la cort de Barselona,
que de Tortoz'a Narbona
de traicion non a par.
E pois ren no·m val reptar
qe·il fassa de bausia
laissar m'o ai estar
tro un jorn que l'aucia.
Sogra, no·us deu pesar
si ben gardatz sa persona,
qe·l dia c'om lo repona
poiretz cent tans meillurar.
7
Sogra:Berga e Cardona
e Mon Sogr'ab la corona
m'an fayt de vos tant luynar.
Guillem de Berguedà
Cansoneta leu e plana Planh
I
Cansoneta leu e plana, Consirós cant e planc e plor
leugereta, ses ufana, pel dol qe.m a sasit et pres
farai, e de Mon Marques, al cor per la mort Mon Marqes,
del traichor de Mataplana, En Pons, lo pros de Mataplana,
5 q'es d'engan farsitz e ples. qi era francs, larcs e cortes,
A, Marques, Marques, Marques, e an totz bos captenimens,
d'engan etz farsitz e ples. e tengatz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
II tro Lerid'et la terra plana.
Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras, Loncs consiriers ab greu dolor
10 on perdetz de las denz tres; a laisat e nostre paes
no'i ten dan que las primeiras ses conort,qe no.i a ges
i son e non paron ges. En Pons, lo pros de Mataplana;
A, Marques, Marques, Marques, paians l'an mort,mais Dieu l'a pres
d'engan etz farsitz e ples. a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
III qe.ls angels li foron auctors,
• Del bratz no'us pretz una figa, car mantenc la lei cristiana.
que cabreilla par de biga
8
e portatz lo mal estes; Marqes, s'eu dis de vos follor,
ops i auria ortiga ni motz vilans ni mal apres,
qe'l nervi vos estendes. de tot ai.mentit e mespres,
20 A, Marques, Marques, Marques, c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
d'engan etz farsitz e ples. no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens,
IV ni tan onratz sobre.ls aussors,
Marques, qui en vos se fia jas fosso ric vostr'ancesors;
ni a amor ni paria; et non o dic ges per ufana.
gardar se deu totas ves
• qon qe'z an: an de clar dia, Marqes, la vostra desamor
de nuoitz ab vos non an ges. e l'ira qu'e nos dos se mes
A, Marques, Marques, Marques, volgra ben, se a Dieu plages,
d'engan etz farsitz e ples. ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
V qe.l cor n'ai trist e.n vauc dolens
Marques, ben es fols qui's vana car no fui al vostre socors,
• c'ab vos tenga meliana qe ja no m'en tengra paors
meins de brajas de cortves; no.us valges de la gent truffana.
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes. E paradis el luoc melhor,
A, Marques, Marques, Marques, lai o.l bon rei de Fransa es,
35 d'engan etz farsitz e ples. prop de Rolan, sai que l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
Guillem de Berguedà e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
9
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana.
Guillem de Berguedà
Cabra juglar Lo dous cossire
non puesc mudar que·m don'Amors soven,
qu'eu non chan, pos a mi sap bon; dona·m fai dire
e volrai dir de vos maynh ver plazen.
senes mentir, Pessan remire
e comtarai de ta faison. vostre cors car e gen,
Mal saps viular cuy ieu dezire
e pietz chantar mais que no fas parven.
del cap tro en la fenizon; E sitot me desley
non sabz fenir, per vos, ges no·us abney,
al mieu albir, qu'ades vas vos sopley
a tempradura de breton. ab fina benvolensa
Mal t'ensegnet Dompn'en cuy beutatz gensa,
cel que·t mostret mayntas vetz oblit mey,
los detz amenar ni l'arson; qu'ieu lau vos e mercey.
non sabs balar
ni trasgitar Guillem de Cabestany
a guiza de juglar guascon.
Ni sirventesc
ni balaresc
non t'auc dir e nuilla fazon;
bons estribotz
10
non t'ies pels potz,
retroencha ni contenson.
Ensenyament, Guerau de Cabrera
No·l prenatz lo fals marit,
Jana delgada.
No·l prenatz lo fals jurat,
que pec es mal enseynat,
Jana delgada.
No·l prenatz lo mal marit,
que pec es ez adormit,
Jana delgada.
Que pec es mal enseynat,
no sia per vos amat,
Jana delgada.
Que pec es ez adormit,
no jaga ab vos el lit,
Jana delgada.
No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat,
Jana delgada.
Na jaga ab vos el lit,
mes vos y valra l'amich
Jana delgada.
Viadeyra de Cerverí de Girona.
11
Descargar