Christian Hallman - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Dissabte 19 d’octubre de 2013 · Número 9
4
The Wind Rises
9
Takashi Miike
10
A. Keshales i N. Papushado
11
w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m
Christian Hallman
Diari del festival
2
Dissabte 19 d’octubre 2013
INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES
Compra les teves entrades anticipades
a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a (www.telentrada.
com), per telèfon trucant al 902 10 12
12 o a les oficines de CatalunyaCaixa
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
PREUS (IVA inclós)
9€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Especials,
Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció
Oficial Fantàstic Panorama en competició, Secció Oficial Noves Visions Emergents, Secció Oficial Noves Visions Experimenta, Secció Oficial Noves Visions
Ficció, Secció Oficial Noves Visions No
Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit
Format, Panorama Especial, Sessions
Especial, Secció Seven Chances, Sessions Sitges Family, Focus Asia, Secció
Anima’t i Sessions 3D
6€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7€: Sessions Anima’t Curts
11€: Maratons, Programa doble
13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
14€: Maratons del dia 20 d’octubre
4,50€: Classes magistrals i sessions
Despertador (sessions de les 8.30 h. a
tots els cinemes)
Estacio
Bus Sitges-Barcelona | Sitges-Vilanova
Cinema Prado
Cinema El Retiro
Cap de la Vila
Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
Hort de Can Falç
Carrer Primer de Maig
Passeig de la Ribera
La Fragata
Ajuntament
Fundació Stämpfli – Art Contemporani
Palau de Maricel
Edifici Miramar
Platja de Sant Sebastià. Estands
L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació
Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació
Port d’Aiguadolç
Photocall Mirador
Caixers CatalunyaCaixa
El diari del festival
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
REDACCIÓ
Gerard Casau, Toni Junyent,
Alan Salvadó, Teresa Vallbona
BECARI
Marc Barceló
MAQUETACIÓ
Georgina Armisen, Juan Carlos
Gómez, Francisco Valenciano
FOTÒGRAFS
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
IL·LUSTRACIÓ
Guillem Dols
VOLUNTÀRIA
Patricia Salvatierra
INFOrmacIó TraNSPOrTS
TREN FANTÀSTIC!
De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona Sants
Sortida des de Sitges: 1.30h de la matinada
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1.30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
Consulteu tots els horaris, parades i preus
a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no
afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
NOU! Abonament 40 entrades: compra de 40 entrades o més i s’aplicarà
un descompte del 20%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
20% de descompte en la compra d’entrades als clients de CatalunyaCaixa,
vàlid per a la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en
la compra d’entrades per als titulars
del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura,
Club TR3SC (vàlid per al titular i un
acompanyant), RACC Master, RAKK
4u i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular podrà adquirir una entrada
amb descompte per carnet, excepte
els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte:
els descomptes no són aplicables
a les gales d’Inauguració i de Cloenda, maratons del 20 d’octubre,
maratons de matinada, les sessions
Despertador, Abonament Matinée,
Abonament Auditori, Butaca VIP i
Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades
anticipades a través de Telentrada
de CatalunyaCaixa, per internet a
www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines
de CatalunyaCaixa.
De l’11 al 20 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de
l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins
del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17).
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges
- Sala Tramuntana). Carrer Ramon
Dalmau, s/núm. Horari: Des de les
9 h i fins l’inici de l’última sessió de
pagament dels cinemes Auditori o
Tramuntana.
Taquilla Jardins del Retiro. Carrer
Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans
de les 9 h. a qualsevol dels espais
s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / Ticket Mobile / caixers CatalunyaCaixa / oficines
CatalunyaCaixa / a les taquilles segons horari).
Observacions: Forma de pagament
acceptada en efectiu i targeta. Es
donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates.
Queda prohibit l’accés a la sala un
cop començada la sessió. Únicament
es contemplarà el canvi o devolució
de l’import de l’entrada en el cas de
cancel·lació del/dels llargmetratge/s
anunciat/s en la programació.
Diari del festival
3
Dissabte 19 d’octubre 2013
Els directors de New World i de Fatal
L’equip de The Returned
Roda de premsa de Gallows Hill
Leigh Whannell, guionista i actor de Insidious: Chapter 2
Jurat Noves Visions Emergents i Experimenta
Entrega de premis Fundació Lumière
Diari del festival
4
Dissabte 19 d’octubre 2013
S.O.F. Especials
AUDITORI 22:45
The Wind
rises
Cloenda
AUDITORI 08:30, 19:30, 01:15
The Sacrament
La pel·lícula escollida per clausurar
l’edició d’enguany del festival és una
aposta un pèl atípica i, al mateix
temps, 100% Sitges. Des del mateix 2005, l’any que va presentar
a la secció Midnight X-Treme The
Roost, la seva primera pel·lícula,
Ti West és un cineasta que mai ha
faltat al festival. L’hem vist créixer,
hem tingut quasi totes les seves pellícules i ara ja podem afirmar que és
un dels grans valors del cinema
d’horror contemporani.
Sobre el seu darrer film, al director
de La casa del diablo li agrada dir en
entrevistes que no és una pel·lícula
de terror, però sí que és la més terrorífica que ha fet. Narrada en clau
de found footage, The Sacrament
ens proposa seguir a dos reporters
de la revista VICE (Joe Swanberg i
AJ Bowen) que s’endinsen en una
misteriosa comuna, acompanyant
un amic seu que hi va a visitar la
seva germana. Tot i que no és estrictament una pel·lícula “basada
en fets reals”, la principal inspiració
del film és el suïcidi col·lectiu de la
comuna de Jonestown, a Guyana,
on van morir 918 persones.
Hi ha qui s’ha atrevit a veure la pellícula de Ti West com una mena de
revisió de la pel·lícula de culte Guyana: el crimen del siglo, de René Cardona Jr. I, si ens posem recargolats,
podem fins i tot trobar una d’aquestes coincidències tan involuntàries
com sorprenents: el líder de la secta de The Sacrament és interpretat
per l’actor Gene Jones, el nom del
qual sona gairebé igual que el de
Jim Jones, que era el líder del grup
de Jonestown.
Un dels moments més poderosos
del film és aquell en què els protagonistes entrevisten aquest líder
espiritual, que els etziba un discurs
sobre els seus referents ideològics,
recorrent a tot l’espectre de la mitologia nord-americana del darrer
segle, i explicant-los que l’objectiu
de la comuna és viure en pau i harmonia lluny de la corrompuda civilització. Però, d’una forma gradual i
sense que hi intervingui cap mena
d’efectisme, els reporters s’adonaran que alguna cosa estranya està
passant.
La comuna permet a West explotar un dels seus recursos
preferits: la construcció d’una atmosfera determinada. Al bosc de
Trigger Man, la llar encantada de
The House of the Devil i l’hotel de
The Innkeepers, se’ls hi suma ara
el poblet en mig del bosc de The
Sacrament, un espai en mig de
la natura que acabarà consumint
als protagonistes.
Produïda per Eli Roth, The Sacrament és la confirmació definitiva
de què Ti West és un dels nostres. I
que no podem esperar a saber quina serà la seva propera pel·lícula.
De ben segur, que la podrem veure
a Sitges.
far el relleu i reconvertir el famós
Studio Ghibli, que mai ha deixat
d’entusiasmar-nos amb les seves
propostes. Val la pena dir que es
tracta d’un estudi que ha fet història i que, segons alguns experts,
supera fins i tot a l’arxiconegut
Walt Disney Studios.
Miyazaki confessa que una sola
cita de Jiro Horikoshi el va arrossegar a explicar aquesta gran història: “l’únic que volia era fer alguna
cosa bella”. Podem reafirmar que
Miyazaki es despedeix realment
amb un altre film excepcionalment
bell.
Noves Visions · Emergents
PRADO 17:45
Hayao Miyazaki ja és tot un mite del
festival. Per Sitges, hi han passat totes les seves pel·lícules i fins i tot se
li ha dedicat una retrospectiva. Ara
el retrobem amb The Wind Rises, un
film que ha aixecat una certa controvèrsia entre el Japó de dretes i el
d’esquerres i fins i tot a altres països
asiàtics. Algunes veus s’han queixat
del retrat que la pel·lícula fa de l’imperialisme japonès.
Jiro Horikoshi somia pilotar avions. Curt de vista des de petit, això
no l’impedirà ser reconegut aviat
per la seva genialitat i esdevenir
un dels més prestigiosos dissenyadors aeronàutics. Aquest és el
personatge singular de The Wind
Rises, que es basa en fets reals.
La pel·lícula ens fa un recorregut
per grans esdeveniments històrics
com la Gran Depressió, l’epidèmia de tuberculosi i l’entrada del
Japó a la Segona Guerra Mundial.
L’argument difereix força del que
coneixem de Miyazaki, que normalment ens arrossega a universos
molt particulars en què el fantàstic i el surrealisme en són protagonistes. De totes maneres, el tipus
d’animació manual no difereix de
pel·lícules com El viatge de Chihiro
o La princesa Mononoke, de colors
vius i paisatges corprenedors.
Per si algun despistat no ho sabia,
molt probablement aquesta serà
l’última pel·lícula del gran Miyazaki. En el passat ja havia anunciat
el seu adéu al cinema, però aquest
cop resulta que va bastant de debò.
Assegura que això permetrà a noves generacions d’animadors aga-
Diablo
Alex Cox, el director de Repo Man o
Sid y Nancy, va dir d’aquesta pel·lícula, després de veure-la al festival
de cinema de Mar del Plata, que era
millor que la filmografia sencera
de Quentin Tarantino. Feu el què us
vingui de gust amb aquesta afirmació lapidària, que és d’aquestes
que es diuen quan surts del cinema
entusiasmat, però el cert és que és
inevitable pensar en el director de
Reservoir Dogs veient Diablo, l’òpera
prima de l’argentí Nicanor Loreti. En
ell i en el seu amic Robert Rodriguez,
i en Guy Ritchie, i en els retrats sòrdids de perdedors de la dècada dels
70. Loreti no amaga els seus referents: obre la pel·lícula amb una cita
de l’escriptor Jim Thompson i, després d’un pròleg força arty, entren
uns crèdits que són pur grindhouse.
Un recurs que mai va malament si
vols fer cinema de baix pressupost
(i Diablo entraria dins d’aquesta categoria) és reduir al mínim possible
els escenaris on has de rodar. El film
de Loreti transcorre quasi exclusiva-
Diari del festival
5
Dissabte 19 d’octubre 2013
ment al pis de Marcos, el seu protagonista, que malviu en una pudent
i desendreçada lleonera des que un
incident fatal va acabar amb la seva
carrera de boxejador. Més ben dit: ho
va deixar, se’n va cansar, de la boxa
i gairebé també de la vida. Un matí,
rep una trucada de la seva ex nòvia,
que amenaça de venir a veure’l, i li
suggereix que prepari el dinar, però
abans que pugui posar-se a pensar
en cuinar trucaran a la porta. Serà
l’inici d’un violentíssim dia de bojos,
el que narra Diablo, una pel·lícula
crua i sense concessions impregnada d’un humor molt incorrecte. Nicanor Loreti signa una contundent
òpera prima que esdevé tot un autèntic regal per als amants del cinema de gènere més pur, aquell que no
té pèls a la llengua ni es talla a l’hora
de celebrar el caos i la violència cinematogràfica.
Noves Visions · Experimenta
PRADO 14:45
Bad Film
sobre pandillas juveniles, que se ha
quedado en 161 minutos rebosantes de urgencia, insolencia juvenil
y mucha improvisación.
Esta no es una película convencional. Tampoco es, como su nombre
indica irónicamente, una mala película. Es otra cosa. Es Sion Sono
liderando a una banda de tarados
con muchas cosas que decir y sin
permiso para rodar en la calle, incordiando de vez en cuando a los
transeúntes y expandiendo sobre
la marcha el ligero esqueleto argumental de la película, a base de
gags, ideas, tramas que aparecen
de repente para integrarse a esta
anárquica y transgresora experiencia. Festivales de bofetadas, un jefe
mafioso enamorado de una cabeza
de cerdo, una apología delirante y
combativa de la homosexualidad
que alcanza extremos muy absurdos, una chica que recolecta dinero
para destruir el mundo, un alegato
contra la xenofobia entre japoneses y chinos... Bad Film tiene de
todo y va contra todos, aunque sobre todo va a favor de ella misma y
de un cine libre, desmedido y salvaje. El cine de Sion Sono.
S.O.F. Especials
AUDITORI 17:00, 01:00
Haunter
ens recordaran a Coherence,
pel·lícula projectada en aquesta
mateixa edició del festival. Abigail
Breslin, la nena de Petita miss
Sunshine, interpreta a Lisa. Ella
sembla ser l’única conscient d’un
estrany fet: cada dia, la seva família i ella viuen el mateix diumenge,
atrapats en una mena d’espiral
sense fi. Haunter sembla així la
versió fosca d’Atrapat en el temps.
Vincenzo Natali s’agafa a la forma
del terror més clàssic. Hi ha lloc per
als ensurts i per a una banda sonora
que posa els pèls de punta. Per contra, el guió no és gens tradicional i
ens farà viure una història d’esperits
des d’un altre punt de vista. Tampoc
falten, però, una sèrie d’elements recurrents que ens situen en la història: els taulers de la ouija, els miralls
i les ombres, els sorolls provinents
de parets on aparentment no hi ha
res, i trucades i visites inquietants.
Vincenzo Natali es va proposar no
deixar veure ni una gota de sang. De
fet, les millors pel·lícules de fantasmes són aquelles en què la violència
no acaba d’esclatar. Com a Insidious:
Chapter 2, la por està assegurada.
Curiosament, Natali explica que
mai s’havia sentit particularment
còmode en el reialme de la superstició, però que és “molt més filosòfica
i metafísica” del que pensava. Per al
director, Haunter és una pel·lícula
que realment toca preguntes eternes com perquè som aquí i cap a on
anem.
Seven Chances
PRADO 19:30
Ya sabemos que a las tres menos
cuarto de la tarde estaréis haciendo la digestión o pretenderéis
hacer la siesta o jugar a dios sabe
qué con el móvil un rato. Pero deberíais saber que Sitges no es solo
un lugar de ocio, al que venís a ver
películas y ya está. Es una religión.
Exige disciplina. Sacrificio. Y aquí
está Sion Sono para brindarnos
una oportunidad irrepetible: Bad
Film, un proyecto de dimensiones
épicas, 150 horas de metraje que el
director de Cold Fish rodó junto al
colectivo artístico Tokyo Ga Ga Ga
en 1995 y que, por problemas de
presupuesto, se quedaron ahí, a la
espera de un montaje final. El año
pasado Sono se puso manos a la
obra para darle forma a esta locura
La fille
de nulle part
Vincenzo Natali és tot un referent
del terror i, en conseqüència, del
nostre festival. El 1998, es va endur el premi a la millor pel·lícula
per Cube. Ara fa tres anys, va tornar amb Splice, una lúcida cinta de
ciència-ficció sobre la biogenètica.
Natali, explorador de les diverses
vessants del gènere, s’enfronta a
una història de fantasmes. L’ambientació –una casa aïllada– i l’estranya concepció de l’espai-temps
En los títulos de crédito de La fille
de nulle part encontraréis dos de las
claves para adentraros en la película
de Jean-Claude Brisseau. La primera de ellas, el nombre de la compañía
de producción, liderada por el propio
Brisseau: La sorcière rouge (La bruja
roja). El gusto del cineasta francés
por el fantástico se hace evidente
en el bautizo de la que ha sido su
empresa de producción a lo largo de
los últimos años. No es casual, pues,
que en este filme se acerque al género de una forma tan pasional y desacomplejada. La segunda clave está
en el autor de la “música y los sonidos fantásticos” de la película, que
es el propio Brisseau. Por un lado, es
una muestra de los escasos medios
utilizados para producirla y, por otro,
refuerza la óptica documental a partir de la que ésta se construye. Brisseau no necesita grandes artificios
sonoros ni visuales para trabajar en
el marco del género. Se aferra a la
tradición del fantástico francés, de
la cúal Georges Franju es uno de los
máximos exponentes, y cruza el umbral de lo real abrazando el aspecto
más documental de su cine.
La fille de nulle part cuenta dos
historias en paralelo. La primera,
el encuentro entre una misteriosa
joven (Dora) y un viejo profesor de
matemáticas (Michel) que escribe
un libro acerca de los delirios y las
alucinaciones. Levemente herida a
raíz de una discusión con su pareja,
Dora entra en la vida de Michel que,
después de 29 años de viudedad y
soledad tendrá alguien con quien
compartir sus reflexiones. Superada la desconfianza mutua inicial,
poco a poco, establecerán una relación muy estrecha. Siguiendo la
estela de su admirado Éric Rohmer,
los largos diálogos serán el motor
de la acción. El subconsciente, los
fantasmas, el más allá o los deseos
ocultos serán algunos de sus temas
de conversación e incluso de su
imaginación. La otra historia que se
nos cuenta es la del propio Brisseau
cineasta, que no solo interpreta el
papel principal sino que también
abre las puertas de su propia casa
como escenario del filme. La tristeza y la melancolía con la que se expresa en algunos momentos refleja
un cierto aire crepuscular, propia de
la madurez de su cine. La mezcla
entre las dos historias, la de ficción
y la autobiográfíca, hacen de La fille
de nulle part una de las joyas del
género fantástico.
Anima’t
AUDITORI 13:00
Dragon Ball
Z: Battle of
the Gods
En l’univers creat per Akira Toriyama, el combat que van mantenir Son
Goku i Freezer al planeta Namek va
ser com un enorme Big Bang en el sí
de la mitologia de Bola de Drac Z. En
aquells capítols memorables, a part
de presentar-nos, per primera vegada,
la figura del superguerrer de l’espai,
també se’ns obria un ventall enorme de trames que ressonarien en el
desenvolupament de la saga. La Terra
havia quedat petita per les potencialitats dels superguerres i calia obrir-se
a l’univers per tal de trobar rivals dignes per aquesta raça de lluitadors.
La trama de Dragon Ball Z: Battle of
Gods, dirigida per Masahiro Hosoda,
neix com un eco d’aquell combat
universal que tota una generació de
fans recordarà per sempre més. Tot
i que l’acció del film se situa entre la
fi del combat amb el monstre Bu i el
naixement de la Pan, filla de Son Gohan, són els fets ocorreguts al planeta Namek els que posen en alerta
a Bills, el Déu de la destrucció. Atemorit per la profecia de què algun dia
el Déu dels Superguerrers el vencerà
en combat, aquest particular Déu,
mescla entre un gat de la mitologia
egípcia i l’aparent bondat del Mixet
Murri, decideix viatjar a la Terra per
lluitar contra l’heroi que va derrotar
al tot poderós Freezer.
Gairebé 15 anys després que finalitzés l’emissió de Bola de Drac Z
(tot i que n’hem tingut i en tenim
múltiples reposicions), tenim l’oportunitat de retrobar-nos amb tota la
família de personatges de la factoria
Diari del festival
6
Dissabte 19 d’octubre 2013
S.O. Gales
AUDITORI 10:30, 01:15
Lesson of the Evil
Amb Takashi Miike, les hem vist de
tots colors: núvies afeccionades a
amputar peus; assassins masoquistes; dones que pareixen homes
adults; samurais renegats que
travessen l’espai i el temps aniquilant homes, dones i nens; yakuza
amb vocació de filantrops; yakuza
pre-adolescents; yakuza capaços
d’arrencar-se un braç; extreure un
bazuca de la seva esquena, fer un
kamehameha i destruir el món...
D’uns anys ençà, però, semblaria
que el director japonès ha arribat
a una mena d’harmonia en la seva
relació amb el cinema, abraçant
les convencions de gènere fins al
punt de permetre’ns parlar, en certes ocasions, de classicisme.
Evidentment, tot és relatiu, i caldria plantejar-se si es pot titllar
de clàssica una pel·lícula com 13
asesinos, que finalitza amb gairebé una hora de matança total, per
molt continguda que sigui la seva
manera d’acostar-se a la tradició
del cinema de samurais. Sí que
és cert, però, que Shield of Straw,
que hem pogut veure a Focus Àsia,
mostrava la seva força en el fet de
no sacsejar el relat amb audàcies
formals alienes a la tensió extrema a què sotmetia l’espectador.
En tot cas, que un dels títols més
ortodoxos de Miike sigui aquell on
podem veure saltar pels aires un
camió ple de nitroglicerina ja ens
dóna una pista d’allò més eloqüent
sobre les formes i les maneres del
director japonès.
En qualsevol cas, Lesson of the
Evil proposa el retrobament del
cineasta amb el seu cantó més juganer i canalla. Potser no ho sembla durant els seus primers minuts, en què se’ns dibuixa el perfil
del personatge protagonista, un
professor d’institut d’aparença
modèlica: jove, guapo i enrotllat,
però que amaga un secret molt
fosc. Les esbiaixades relacions
amb alumnes i col·legues i l’evolució de les seves intrigues ens són
mostrades de manera gradual,
convincent. Com si ens trobéssim
davant d’un sòlid i pertorbador
thriller psicològic... Però quan el
relat traspassa el seu equador, la
pel·lícula es dispara. Ens dispara,
literalment. No convé donar gaires detalls sobre el que succeeix
en el seu tram final, només direm
que aquí Miike es deixa endur per
visions al·lucinades (que inclouen un cronenbergià rifle de nova
carn), torna a ofendre els paladars
més sensibles i els primmirats
defensors del bon gust amb un
hiperbòlic bany de sang adolescent que ha de ser vist per creure’s, i que es taral·leja al ritme de
la Balada de Mack the Knife que
van escriure Kurt Weill i Bertolt
Brecht. En efecte, una lliçó sobre
el Mal, impartida pel millor mestre possible.
Toriyama, des dels clàssics Bulma,
Follet Tortuga o Cor Petit, passant
pels mítics Vegeta, Mestre Kaito i,
inclús, l’emperador Pilaf. El film de
Hosoda és, en definitiva, un autohomenatge de la saga que no solament
combina l’acció sinó també les dosis
d’humor. Si creieu que després de superar el 3er. nivell del Superguerrer,
ja ho havíeu vist tot, cal que entreu a
veure la pel·lícula. Ni Akira Toriyama
ni Son Goku tenen límits.
forjar una historia sólida y alejada
de la violencia recurrente en sus relatos pensados para el mercado del
V-Cinema. Es uno de los trabajos de
los que se siente más orgulloso –no
en vano fue él mismo quien apuntó
este título para su homenaje en el
festival– y, pese a su distanciamiento respecto a los planteamientos
más reconocibles, es una película
de prestigio que debemos valorar
en su justa medida.
CineAsia
Homenatge Takashi Miike
PRADO 10:45
Shangri-La
Shangri-La es una película atípica
en la dilatada filmografía de Takashi
Miike, una especie de oasis dentro del
maremoto de su cine más violento.
Un respiro fílmico que se basa en una
desconocidísima novela escrita por la
mangaka de género Yûji Aoki –y que
luego sería adaptada a su correspondiente novela gráfica–. El texto tenía
un discurso emotivo: cómo salvar el
cierre de una pequeña imprenta local,
cuyo negocio familiar ha pasado de
generación en generación.
La respuesta la encontramos en
el espíritu solidario de un grupo de
pobres sin hogar y en su líder que,
a semejanza de un oyabun (patrón
yakuza), va indicando a sus acólitos
cómo actuar para que su pequeña
comunidad no se resquebraje. Se
trata de una comunidad de chabolas
asentada en los márgenes de un río
y muy cerca de esa pequeña empresa
que ahora ve peligrar su existencia.
Shangri-la destila un costumbrismo que ya habíamos podido apreciar en sus producciones previas.
Posee también un minimalismo
escénico calibrado, un ímpetu de
recurrir a pocos elementos del paisaje urbano como reto para poder
Panorama F.C.
RETIRO 19:00
The machine
Si The Machine s’hagués estrenat
en la passada edició del festival, la
pel·lícula hauria entonat amb la seva
imatge: la intel·ligència artificial. L’objectiu de la robòtica és fer màquines
que s’assemblin cada cop més als
humans, invents mecànics que siguin capaços d’entendre i de sentir.
Eva, la pel·lícula de Kike Maíllo que
va inaugurar Sitges 2012, ja buscava
aquest apropament humà. A Sitges
2013, The Machine torna a fer-ho.
En aquest cas, però, els robots tenen
aspecte d’humà. Es tracta d’un imaginari explotat però que continua tenint
una extensa literatura –en aquest cas
fílmica– que no deixa de sorprendre.
Anglaterra està en plena Guerra
Freda amb la Xina, i el Ministeri de
Defensa demana al científic Vincent
McCarthy (Toby Stephens) que desenvolupi un soldat-cibernètic que
els permeti guanyar la guerra. Un
error informàtic dóna vida a la seva
invenció i el científic demana ajuda
a Ava (Caity Lotz), experta en intelligència artificial. McCarthy crearà
la màquina perfecta, un clon humà
amb una força estratosfèrica, però se
Diari del festival
7
Dissabte 19 d’octubre 2013
li escapa un punt important: la sensibilitat humana que la màquina pot
desenvolupar i que posarà en perill
tots els plans del govern.
The Machine és una pel·lícula de
ciència-ficció que se centra en un
futur indeterminat. Tot i que per la
caracterització dels personatges es
podria situar la pel·lícula en el present, la tecnologia punta que apareix
a The Machine –tablets, ordinadors,
mòbils– la situa en una època avançada. La pel·lícula, considerada com
la nova sensació de la ciència-ficció
independent, ha rebut molts elogis
i ha tingut un gran reconeixement a
festivals de cinema internacional –
ha guanyat tres premis BAFTA Cymru–. The Machine és el segon llarg
de Caradog James, que el 2006 va
triomfar amb Little White Lies, èxit
indie triat per Variety com una de les
millors pel·lícules d’aquell any. Ara,
James torna amb una pel·lícula inquietant, d’acció i violència.
Sitges Family
RETIRO 10:30
mr. Go
Deia Alfred Hitchcock que podia
rodar amb qualsevol ésser viu a
“excepció de nens, gossos i Charles
Laughton”. Suposem que en aquest
catàleg també hi entraria el gorilla, personatge principal de Mr. Go,
dirigida i escrita per Kim Yong-hwa.
El digital, òbviament, ha fet que el
subgènere de films d’animals hagi
pogut ampliar la llista del bestiari
apte per protagonitzar una pel·lícula, però no solament el catàleg
d’animals sinó també el d’accions
que poden dur a terme. No fa tants
anys, pensar en un goril·la jugant
en un equip de beisbol ens hauria
semblat un argument propi d’una
ment com la de Homer Simpson.
El digital, però, ho ha fet possible.
No solament s’ha pogut materialitzar aquesta trama, sinó que
Mr. Go, la història d’un goril·la que
s’integra com un membre més d’un
equip de beisbol coreà, ha estat un
gran èxit de taquilla.
El digital no té límits ni tampoc la
imaginació humana. La història
de Mr. Go és ja una adaptació d’un
còmic dels anys 80 titulat The
Seventh Team. El director coreà,
Kim, la trasllada al cinema conservant-ne els aspectes còmics i, a la
vegada, profunditzant en els aspectes més dramàtics. La rica i interessant combinació també es troba en
el territori genèric en què es mesclen els gèneres més familiars per
excel·lència, el dels animals i el dels
equips esportius.
La mescla és heterodoxa però el
resultat és espectacular a tots nivells, especialment el tècnic, tant
pel que fa a la recreació del goril·la
com per la utilització del 3D.
Ja que no tenim l’oportunitat de
revisitar l’univers de King Kong
i Sitges és el territori del goril·la
per excel·lència, Mr. Go ens ofereix
l’oportunitat d’acomiadar-nos de
l’edició d’enguany amb un bon regust a simi.
Homenatge Takashi Miike
PRADO 12:45
The city of
Lost Souls
Una pelea de gallos rodada con la
técnica del bullet time, en imitación
a una célebre secuencia de Matrix;
las callejuelas del barrio japonés de
Shinjuku reconvertidas en un vecindario de favelas de Río de Janeiro; un
asesino cool que ha visto Pulp Fiction
demasiadas veces; un gangster pervertido cuya máxima afición es montar maquetas de chicas practicando
bondage; partidas de ping pong mortales, etc... Todo esto y más nos ofrece
The City of Lost Souls, una de las mejores producciones de Miike, donde
el mestizaje entre distintas culturas
–no solo asiáticas– es la base sobre
la cual se construye su argumento.
Rodada en distintos idiomas,
siendo el portugués brasileño y el
japonés los dominantes (pues la
familia de ese gran mercenario antihéroico proviene de Brasil), este
hiperbólico largometraje es ante
todo un alegato contra el racismo.
Ese killer brasileño que hace de su
profesión un divertimento, y que
ha sido su única vía de escape a
la discriminación sufrida en suelo japonés, intenta proteger a una
inmigrante china de ser deportada
y de caer en las manos de un mafioso con una peculiar labia y un
par de ‘pelotas’. Si lo consigue o
no dependerá de sus aliados, pero
también de lo que le dicte su corazón. Así, Miike se deja llevar por el
calor latino del corazón enamorado de ese asesino y de sus sentimientos hacia una muchacha que,
además, debe hacerse cargo de su
hija bastarda. Un buen culebrón, sí
señor, que además se reserva una
de las ocurrencias más improbables de la filmografía miikeana: la
aparición de la cantante de pop latino Patricia Manterola, autora del
superhit Que el ritmo no pare. ¿De
qué hablarían ella y Miike durante el rodaje? Quizás hoy podamos
preguntárselo al director.
CineAsia
Homenatge Takashi Miike
PRADO 21:15
audition
Ara no recordem les paraules exactes, però hi ha un moment a Audition en què una dolça i melodiosa
veu femenina diu allò de “aquest filferro pot tallar sense esforç la carn
i l’os”, unes paraules, pronunciades
per una atractiva jove, que alguns
de nosaltres no oblidarem mai. Per
un munt de raons, algunes de les
quals no caben en aquest text, però
el fet innegable és que Audition va
ser la pel·lícula amb què molts vam
descobrir Takashi Miike. I, concretament, l’escena en la qual es pronuncia aquesta frase és la que va obrar
la màgia, la que ens va tornar bojos,
la que ens va fer adonar que, fos qui
fos el director del film, passaria a
formar part de la nostra galeria
d’herois cinematogràfics.
Després, aniríem empassant-nos la
trilogia de Dead or Alive, La felicitat
dels Katakuris, Fudoh, Ichi the Killer,
Gozu... però aquella frase –i l’operació
de cirurgia domèstica que l’acompanya– ja no ens la trauríem del cap.
Per més que Miike torni a ser aquí
aquest any, amb dues pel·lícules, fidel com sempre a la seva cita amb
el festival. Ja sabem que no fa dues
pel·lícules iguals, que el què li agrada
es mesclar i subvertir els gèneres,
confondre les nostres expectatives:
Audition n’és un clar exemple.
Potser us hem fet spoilers als que
teniu la sort de no haver vist encara la pel·lícula i us hi enfronteu
per primer cop avui. Esperem que
ens sapigueu perdonar, però ens
ha pogut l’emoció. Al cap a la fi,
no creiem que Audition necessiti
presentació. Podem dir-vos que va
sobre un senyor de mitjana edat
que munta un càsting per trobar
parella. És una mena de melodrama romàntic, brut i fosc, que es va
enrarint més i més fins que... bé,
millor que no us diguem res més.
Benvinguts al retorçat univers de
Takashi Miike. Que vagi de gust la
projecció.
Diari del festival
8
Dissabte 19 d’octubre 2013
S.O.F. Especials | Midnight X-Treme | Panorama Especials
RETIRO 01:30
LA NIT + SITGES
Savaged + Wolf creek 2 +
The Dyatlov Pass Incident
Llegamos al final de nuestro camino. Descontando la bola extra que
suponen las repeticiones del domingo, los de esta noche serán los
últimos maratones de Sitges 2013
(sí, aquí también nos cuesta pronunciar estas palabras sin que se
nos haga un nudo en la garganta
y nos enrojezcan los ojos). La que
nos ocupa tiene el honor de llevar
el sobrenombre de La Nit + Sitges
y, presumiblemente, sintetizará en
unas pocas horas buena parte de la
identidad de este festival que tanto
os quiere a pesar de que a veces os
lo haga pasar un poco mal.
Tras dos cortos de auténtico lujo,
The Body (con Alfie Allen, Theon
Greyjoy en Juego de Tronos, dando
vida a un peligroso y seductor asesino) y Baskin, la madrugada llegará
a un primer punto de ebullición con
Savaged, de Michael S. Ojeda, que
se traslada a lo más profundo de
Estados Unidos para contarnos la
desgarradora historia de Zoe, una
joven y hermosa sordomuda que es
violada y martirizada por un puñado de paletos racistas. Al borde de
la muerte, Zoe será devuelta a la
vida por un chamán. En el proceso,
un antiguo guerrero apache tomará
posesión de su cuerpo, y la convertirá en una furiosa revenant vengadora. Savaged cobra así la forma de
un cruce entre el rape & revenge y
la acción sobrenatural (el cuerpo de
la chica se va pudriendo a medida
que avanza el metraje) y, pese a lo
ajustado de su presupuesto, cuenta
con unos excelentes y viciosos FX.
Los escenarios abiertos son también una constante en Wolf Creek
2, que nos llega bien fresca tras su
presentación en la pasada Mostra
de Venecia. Quienes hayan visto la
primera entrega de la serie creada
por Greg McLean sabrán a lo que
atenerse: el letal psicópata Mick
Taylor (un John Jarratt que avanza
a pasos agigantados hacia el status de icono del terror) pone en su
punto de mira a un par de indefensos turistas, de viaje por la Australia más salvaje (en todos los sentidos de la expresión), que vivirán un
auténtico calvario en la inmensidad
de un paisaje inabarcable y hostil.
El cierre correrá a cargo de un
grande, Renny Harlin –recordemos, en su currículum encontramos
filmes de la talla de Pesadilla en
Elm Street 4, La jungla 2 (Alerta
roja), Máximo riesgo y Deep Blue
Sea–, que regresa a sus raíces más
fantásticas con The Dyatlov Pass
Incident, una toma de contacto
con el subgénero del found footage, realizada lejos de Hollywood
y que vuelve sobre los pasos de la
inexplicable muerte de un grupo
de alpinistas rusos en los años
cincuenta.
Aunque, finalmente, Harlin no ha
podido acudir al festival, lo que
sí que estará presente es esta
película, sobre un misterio todavía
irresoluto y que halla una posible
respuesta de la mano (maestra) de
su director.
Diari del festival
9
Dissabte 19 d’octubre 2013
Entrevista: Takashi Miike
Què ha canviat en el seu cinema en
aquests darrers anys?
Crec que l’autèntic canvi no s’ha
produït a les pel·lícules sinó en la
percepció que el públic té d’elles,
sobretot al Japó. Abans, hi havia la
creença de què jo feia un cinema estrany. Al meu país, no hi havia gaire gent que anés a veure els meus
films, però a l’haver participat a festivals d’arreu del món, els japonesos ara em valoren més. Això també
ha fet possible que pugui enganyar
als productors per fer les coses que
vull [riure].
“A Sitges, el
públic sembla
formar part de
la pel·lícula”
Vostè va visitar Sitges tot just
fa una dècada. Quin record té
d’aquells dies?
Em va cridar molt l’atenció el fet que
el públic es mostrés tan entusiasta
davant del cinema, donant més valor als aspectes positius dels films
que no pas a les seves imperfeccions. Això fa que, com a director, un
se senti molt ben acollit. A Sitges,
és gairebé com si el públic també
formés part de l’equip de la pel·lícula.
Fa deu anys va presentar aquí
Gozu, una de les seves pel·lícules
més radicals. Enguany veurem
Shield of Straw i Lesson of the Evil,
que són completament diferents
als films que feia en aquella època.
“Como otros ilustres
autores aislados
–reconocidos o no– de la
historia del cine, entre ellos
Lucio Fulci, Jesús Franco
y Alejandro Jodorowsky,
Miike se esconde y evita su
clasificación. De ahí que le
sigamos como a pocos
autores contemporáneos”.
Ángel Sala
La tira de Guillem Dols
El seu reconeixement internacional va començar a festivals especialitzats en fantàstic i a poc a poc es
va anar introduint a certàmens tan
importants com Canes o Venècia.
Com ha viscut aquesta evolució?
És possible que, gràcies a aquest
fet, s’hagi normalitzat la presència
de cinema de gènere als esdeveniments més prestigiosos, però mai ha
sigut una cosa que tingués present a
l’hora de rodar una pel·lícula. Procuro
simplement passar-m’ho bé mentre
ho faig, i si el resultat és un bon producte i agrada, el film és seleccionat.
Les seves pel·lícules presenten
tons, arguments i gèneres molt
diferents. Hi ha algun element que
es repeteixi al llarg de la seva filmografia?
Més enllà de què hagi tocat diverses
vegades gèneres com el terror o el
cinema sobre la yakuza o els ninja,
allò que uneix les meves pel·lícules
és la tipologia dels personatges, que
sempre van a la recerca d’allò que els
hi manca. En realitat, crec que és una
idea comuna a tot tipus d’obres cinematogràfiques i literàries.
“Miike se gusta
transgresor pero
siempre desde
la observancia
y el respeto
de las tradiciones”.
Rubén Lardín
I vostè, com a director, què busca?
Què és el que el fa seguir rodant
una pel·lícula rere l’altre?
Durant tota la meva carrera, la llibertat és el que sempre he perseguit.
Ara, després de vint anys fent cinema, crec que em començo a acostar
a allò que vull. Cada cop tinc més
clar en quina direcció es mouen les
meves pel·lícules
Un dels films que presenta al festival, Shield of Straw, és una gran
producció de factura impecable.
Quan feia pel·lícules de baix pressupost, es va sentir algun cop frustrat per no poder materialitzar en
pantalla totes les seves idees?
No m’he sentit mai frustrat perquè
sempre m’he adaptat als recursos
que tenia, fossin els que fossin. Quan
treballava amb un pressupost reduït, tot l’equip es comprometia amb
la producció i s’hi deixava la pell treballant moltes hores i descansant
molt poc perquè el resultat semblés
el d’una pel·lícula feta amb el doble
de mitjans. Això és més difícil d’aconseguir quan el pressupost augmenta, perquè per molt esforç humà que
hi hagi, aquest mai serà suficient
perquè el film sembli haver costat
tres milions d’euros més, per dir una
xifra a l’atzar. Per això intento no dependre en excés dels diners, perquè
aquests mai seran suficients.
Avui es projecta al festival Lesson
of the Evil. El film conté una gran
quantitat de violència dirigida cap
a menors. Vostè la mostra de manera exagerada. Com va plantejar
la representació d’un tema tan polèmic i delicat?
La pel·lícula està basada en una
novel·la de gran èxit al Japó, però
“Para Miike, romper
la cuarta pared siempre
implica un ataque frontal
a la audiencia (que, lejos
de ser conducida mansamente
hasta lo que espera, se siente
pasajera de una montaña
rusa), así como una arrogante
muestra de libertad creativa”.
Noel Ceballos
no sabia si aquesta violència seria
igualment acceptada un cop fos
traslladada al cinema. Per a mi, va
ser tot un repte. He de dir, però, que
crec que avui dia la distinció entre
adolescents i adults és ambigua, no
existeix realment. La pel·lícula també vol reflectir això.
Un altre aspecte remarcable del
film és que és un dels pocs en què
vostè surt acreditat també com a
guionista. Per què va voler encarregar-se personalment d’escriure
l’adaptació del llibre de Yūsuke
Kishi?
Existia una primera versió del guió
que a mi em semblava massa soft
perquè hi havia una història d’amor
adolescent, i els nens aconseguien
sobreviure a l’atac del mestre ajudant-se els uns als altres. Pensava que això no feia justícia a la
novel·la, així que vaig demanar als
productor que em donessin una
setmana per escriure un nou guió
i que, després, el comparessin amb
l’altre, per triar quin els hi agradava
més. Al final, tothom va votar per
la meva versió.
Les seves primeres pel·lícules estaven destinades al mercat de vídeo i estaven fetes amb molt pocs
diners. Ara fa films molt més grans,
destinats a sales comercials. En
el context actual, però, el cinema
es veu en pantalles cada cop més
petites, com les dels ordinadors.
Com viu l’adaptació a aquest nou
escenari?
Crec que la resposta a aquesta pregunta la tindran els cineastes de les
futures generacions. Seran ells qui
hauran de reflexionar i aprendre dels
errors que nosaltres hem comès.
“Miike siempre ha sabido
acercar el ascua a su sardina,
aprovechar el mero encargo
para convertirlo en algo
personal, aportando una serie
de temas, escenarios
y personajes que le seducen
en extremo y que va a
convertir en una constante
en su particular universo
cinematográfico”.
Ricardo Reparaz
Diari del festival
10
Dissabte 19 d’octubre 2013
Entrevista:
A. Keshales i N. Papushado
a
últiimda
sal
BRIGADOON
que nosaltres sempre hem volgut
ser.
AK: És com quan Elvis Presley li va
dir a un fan: tu també cantes molt
bé. Per a nosaltres, és una bogeria,
perquè som uns grans admiradors
de Tarantino.
“Mai ens
hauríem
imaginat que
Tarantino digués
que la nostra
pel·lícula és la
millor de 2013”
Big Bad Wolves és un thriller, un
drama de venjança, una comèdia
negra, un conte... Com la definiu?
NP: Precisament així [riure]. Al productor li vam dir que volíem fer una
pel·lícula que fos com Harry el brut,
que al final es converteix en una barreja de pel·lícula coreana amb l’imaginari dels germans Grimm. Hi ha
comèdia negra, thriller... una mica de
tot. Vam posar tot el que teníem en
una única pel·lícula.
Quins han estat els vostres referents cinematogràfiques?
NP: Òbviament, Tarantino, els germans Coen i moltes pel·lícules coreanes que hem vist últimament, com
Memories of Murder, Old Boy, The
Chaser o I Saw the Devil. Vam créixer
amb espaguetti westerns. El bueno,
el feo y el malo és la nostra pel·lícula
preferida de tots els temps..
Heu citat a Tarantino. Què vàreu
sentir quan va dir que la vostra era
una de les millors pel·lícules de terror de 2013?
AK: Va dir que era la millor, no una de
les millors [riure].
NP: Fins i tot si hagués dit que era
una de les millors, hauria estat un
granelogi. D’entrada, hi havia una
possibilitat entre un milió de què ell
veies la nostra pel·lícula, però la va
veure. Mai ens hauríem imaginat que
Tarantino digués que la nostra pel·lícula és la millor. Big Bad Wolves ha
tingut el reconeixement del director
Tots els personatges de la pel·lícula, fins i tot els més dolents, desperten una certa empatia. Per què?
AK: Quan un tracta un tema tan delicat, sobre pedòfils, no vol que el públic tingui prejudicis. És a dir, s’ha de
posar als personatges en situacions
determinades per tal que l’espectador se sorprengui. S’han d’escriure
els personatges amb tendresa i fer
que l’espectador els jutgi a mida que
va veient la pel·lícula.
NP: Tuco, el personatge d’El bueno,
el feo y el malo, és un dels millors
personatges que s’han fet mai. Qui
se suposa que és? El lleig? El dolent? El bo? Fa coses horribles, però
tot i així, és un bon tio. Els personatges no són blancs o negres: tenen
diferents capes de grisos.
L’humor està present en tota la pellícula.
AK: Els temes durs no es poden tractar sempre de forma seriosa, perquè
llavors el públic desconnecta. Amb
l’humor, el públic abaixa la guàrdia;
si un personatge treu aleshores un
martell, per exemple, la sorpresa és
encara més gran. Havíem de buscar
un equilibri. L’humor li afegeix humanitat a la pel·lícula. Així, un s’involucra més amb els personatges i
comença a estimar-los.
NP: Som jueus. Som coneguts pel
nostre sentit de l’humor. Vam haver
de ser capaços de riure’ns de nosaltres mateixos; sinó, seríem un país
totalment deprimit per la guerra i
pel terror que s’ha creat. Tenim una
història amb tantes tragèdies que
hem desenvolupat un sentit de l’humor una mica estrany però que ens
serveix per protegir-nos. Podem riure
de gairebé qualsevol cosa. Era molt
important que això es plasmés a la
pel·lícula.
Bueno, chicos y chicas, parafraseando el eslogan aquél de Juego
de tronos: se acerca el invierno.
Quizá no la estación propiamente dicha, pero sí el largo y oscuro
túnel que transitamos aquellos
para los que Sitges es algo así
como nuestras Navidades o, al
menos, las que nos gustaría tener. Nochevieja siempre caería en domingo, que es cuando
termina el festival, a no ser que
seáis de los que preferís obviar
los maratones del último día y
dais por terminada la fiesta el
sábado de madrugada.
Si alguno se preguntaba por los
problemas intestinales a los que
me referí el otro día, os diré que
estoy bien, gracias. Si queréis
saber lo que ponen en estos dos
últimos días de Brigadoon, empezaré recomendando Síntomas,
de José Ramón Larraz, la encargada de cerrar el chiringuito
mañana por la tarde. En opinión
de este humilde cronista, una de
las mejores de su director. Compitió nada menos que en Cannes,
en la sección oficial de 1973, y
se trata de un atmosférico filme
de horror psicológico, que hasta
hace algún tiempo era realmente difícil de localizar.
Merece la pena destacar los tres
estrenos Brigadoon del sábado.
Todas ellas son películas arriesgadas y sorprendentes, empezando por Oltre il guado, del
italiano Lorenzo Bianchini, un
relato minimalista y sensorial
durante el cual prácticamente
solo veremos a su protagonista,
un biólogo y los extraños fenómenos que tienen lugar en la
zona boscosa en la que se halla.
La brasileña 2013 menos 1, de
Vitor Baumgratz, es una original e imaginativa visión de lo
que podría ocurrir en el fin del
mundo, y la perturbadora cinta
yanqui Delivery, de Brian Netto,
mixtura el terror de embarazos
con un formato de reality show.
El mismo sábado tenemos dos
documentales: uno sobre Antonio Margheriti, director de innumerables películas italianas
de género, y otro sobre misterios
paranormales en Catalunya,
firmado por el insigne Sebastià d’Arbó junto a Vador Nonell.
La programación del sábado se
completa con el thriller paranormal Viajes astrales, del madrileño Luciano Berriatúa, que
presentará la película, y la filipina The Strangers de Lawrence
Fajardo, que revisita el mito del
aswang, popular demonio del
folklore filipino.
Me temo que he dedicado demasiado tiempo a contaros mi
vida y se me acaba el espacio
para comentar el resto de la
programación del domingo, así
que os las tendréis que apañar
por vuestros propios medios.
Voy a apuntarme a Twitter para
aprender a ser más conciso. Os
avisaré cuando lo haga.
Toni Junyent
191013_I_brigadoon
Diari del festival
11
Dissabte 19 d’octubre 2013
Entrevista: Christian Hallman
Ha esmentat abans el seu rol de
coordinador de la European Fantastic Film Festivals Federation.
Com va sorgir aquest projecte?
Quins són els seus objectius?
Abans existia una competitivitat
molt forta entre els grans festivals de gènere a Europa, fins que
va arribar un punt en què es va fer
evident que aconseguiríem més
coses treballant junts que no pas
lluitant entre nosaltres. Ara mateix,
el cinema fantàstic ocupa una posició molt important en el panorama
mundial, però no se sol recolzar des
del govern i els estaments oficials.
La federació també pretén crear
una xarxa que ajudi a la promoció i
a la producció del gènere: cada any
entreguem els premis Méliès als
millors llargs i curtmetratges fantàstics europeus, amb la intenció
de fer visibles les pel·lícules fetes al
continent.
“Els festivals
de gènere
han de mostrar
les noves
maneres
d’entendre el
fantàstic”
Havia participat abans en algun
jurat?
Normalment formo part d’entre 1 i 3
jurats al llarg de l’any. Això és degut a
la meva doble faceta de treball, com
a productor i també com a membre
de l’organització d’un festival i com a
coordinador de la European Fantastic Film Festivals Federation.
Vostè coneix bé Sitges. En la seva
opinió, quines són les característiques principals del festival?
La seva llarga trajectòria fa que Sit-
ges formi part del nucli de festivals
de gènere a Europa. Crec que és el
lloc ideal per a què una pel·lícula tingui la seva premiere europea. També
és un esdeveniment molt atractiu
per la sinergia que es crea entre la
gent. Juga un important paper com
a punt de trobada professional. A
més, se celebra en una ciutat molt
bonica, on fa molt bon temps. Com
pots refusar l’oportunitat de venir a
un lloc així?
Quina és la seva tasca en l’organització del Lund International Fantastic Film Festival?
Fonamentalment, sóc la persona
encarregada de viatjar arreu del món
per promoure el certamen i formo
part del comitè de selecció de pel·lícules.
Quin és el procés que segueix la
programació del seu festival?
Anem a buscar films a tots els grans
festivals: Berlín, Canes... també a
Sitges. Les dates de Lund solen ser
immediatament anteriors a les de
Sitges, però aquí sempre trobo un
grapat de títols que no hem estrenat
a Suïssa i que em reservo per a la
pròxima edició.
Quina seria la seva definició de
cinema fantàstic?
És una pregunta complicada, sens
dubte, i a la federació ho hem discutit
moltes vegades. En els darrers anys,
hi ha hagut una gran quantitat de
pel·lícules que ens han fet preguntar
què pertanyia al gènere i què no. Hi
ha pel·lícules, per exemple, que es
plantegen com un drama, però que
incorporen elements del fantàstic
a la seva història. Són pel·lícules de
gènere, però no en el sentit clàssic
del terme. Crec que aquesta és la
línia que avui dia interessa més als
festivals, i és molt evident a Sitges.
Part de la nostra feina és mostrar al
públic aquestes noves maneres d’entendre el fantàstic.
Què busca en les pel·lícules que
està valorant a Sitges?
Són molts aspectes a valorar. Més
enllà dels aspectes tècnics, per a
mi és important que les pel·lícules
tinguin una veu pròpia. Al final del
dia, surts del cinema i et preguntes
què t’han deixat els films que has
vist, què t’emportes amb tu. És una
qüestió delicada, perquè a vegades
això no es fa evident de seguida, necessita repòs.
9 9
a
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
CóMO EL CINE
DE MIIKE NOS CAMBIó
PARA SIEMPRE
Hace unos años escribí un artículo para una retrospectiva que
realizó el Festival de San Sebastián. Lo titulé, “Los mejores años
de nuestra vida. O cómo el cine
negro japonés nos cambió para
siempre”. Ahora que Miike recibe
su propio homenaje en Sitges, no
se me ocurre titular el texto de
otra manera que no sea: “Cómo
el cine de Miike nos cambió para
siempre”.
Para todos aquellos que asistimos
desde hace muchos años a este
festival, no creo que haya habido
un fenómeno de entusiasmo comparable al que se produjo cuando
comenzamos a principios de la pasada década a consumir las imágenes que este director japonés
algo chiflado elaboraba años tras
año a un ritmo vertiginoso. Cada
año teníamos una nueva ración
más sorprendente si cabe, y claro,
siempre queríamos más. Desde
el principio el poder de impacto
fue brutal y los que pertenecemos
a cierta generación y tuvimos la
oportunidad de vivir todo este
despliegue de creatividad insana
en aquel momento, nos abrió las
puertas de la percepción a una
dimensión desconocida, en la que
todo era posible, en la que no había normas, en la que los patrones
convencionales se subvertían para
configurar objetos cinematográficos tan anárquicos como llenos
de una extraña autenticidad casi
suicida y kamikaze. Miike fue algo
así como un profeta de la modernidad, curtido en los abismos del
V-Cinema para ejemplificar a la
perfección esos tiempos caóticos y
compulsivos de consumo hiperactivo de cine en el que todo terminaba mezclándose y confundiéndose en una masa informe a golpe
de mestizaje genérico.
Tras el impacto de Ichi the Killer
y la primera visita de Miike, el
director se convirtió en el autor
de cabecera del certamen. A partir de ese momento pudimos ver
en estas pantallas todas sus obras
y de alguna manera hemos ido
evolucionando con ellas. Fuimos
jóvenes y salvajes, irreflexivos y
fagocitadores adictos en sus primeros estadios, pero poco a poco
nos adentramos junto a él en otros
terrenos más sinuosos y abstractos,
como en Gozu o Izo, pero al mismo tiempo también fue creciendo
poco a poco dentro de la industria
de su país, firmando obras dentro
del establishment como Llamada
perdida o películas de vocación
infantil o juvenil (The Great Yokai
War). También jugó a ser autor arty
con obras de corte experimental,
como Bing Bang Love, Juvenile A.
Pero lo cierto es que Miike siempre
ha sido lo suficientemente escurridizo e imprevisible como para
alternar en su filmografía piezas
más clásicas y otras en las que prefería sacar a relucir la parafernalia
visual. En los últimos tiempos ha
seguido demostrando esta capacidad poliédrica que siempre le ha
caracterizado para ir alternando
historias y géneros contrapuestos.
Pero Miike también se ha hecho
adulto y ha entregado un par de
obras de madurez, en las que ha
demostrado que puede jugar en
las grandes ligas. Ha pasado de ser
un outsider a ser aclamado por su
maestría y elegancia en 13 asesinos
y Hara-kiri, muerte de un samurai.
Por el camino ha dejado un reguero de incorrección cinematográfica inigualable que hemos disfrutado y exprimido con fruición. Y
lo seguiremos haciendo, creciendo con él como espectadores, deleitándonos con sus obras pasadas
y futuras, ya sean refinadas o marcianas. Pero, eso sí, recordaremos,
cómo el cine de Miike nos cambió
para siempre. a
Beatriz Martínez
Diari del festival
12
Dissabte 19 d’octubre 2013
Pel·lícula sorpresa
La guerra de las galaxias.
El retorno del Jedi
Este año, la siempre esperada Sesión
Sorpresa de Sitges está organizada
en colaboración con Phenomena
Experience, trayéndonos una película tan mítica como La guerra de las
galaxias. Episodio VI: El retorno del
jedi. La película que cerró la trilogía
original de George Lucas cumple
su 30 aniversario, y la unión entre
el festival y Phenomena Experience
convertirá la celebración de esta efeméride en un evento inolvidable.
Desde su nacimiento en 2011, las
sesiones de Phenomena Experience se han convertido en un evento
indispensable en la vida cinéfila de
miles de espectadores, primero en
Barcelona y ahora en toda España.
Su programación recupera clásicos y joyas ocultas de las últimas
décadas, siempre en 35mm y en
copias de gran calidad, y busca
crear un acontecimiento fílmico
que trascienda la mera proyección,
generando un ambiente ilusionante, salpicado por espontáneas
manifestaciones de felicidad. Una
auténtica experiencia, como reza
su nombre, que permite al público recuperar y descubrir, en unas
condiciones inmejorables, grandes
obras de la cultura popular.
Regata fantàstica
El Port de Sitges-Aiguadolç organitza la segona Regata Fantàstica.
La prova, que se celebra avui a les
12:00, forma part del programa de
regates que el port de Sitges-Aiguadolç vol desenvolupar vinculades als esdeveniments de Sitges.
L’any passat van participar 16 vaixells i per aquesta nova edició l’organització espera arribar als 30.
La segona Regata Fantàstica, que se
celebra en aigües properes al Port
de Sitges, estableix dos grups de
classificació –per a iots amb i sense
certificat de medició–. Els primers
classificats de cada prova rebran
medalles, mentre que els primers
classificats en la general, rebran
el trofeu de la segona edició de la
Regata Fantàstica. A més, els tres
primers gaudiran de dues entrades
per assistir a una de les sessions de
dissabte a la nit del Sitges-Festival
Internacional de Cinema Fantàstic
de Catalunya. Finalitzada la prova,
hi haurà un picapica i l’entrega de
medalles. El lliurement dels trofeus
tindrà lloc el proper 23 de novembre
conjuntament amb el Trofeu Ventolina. El Port de Sitges-Aiguadolç ha
disposat d’amarraments gratuïts
durant tots els dies del festival.
Coming soon
El festival de Sitges no abraça únicament els projectes acabats, sinó
que des de fa uns anys s’ha convertit
també en un expositor dels projectes
de gènere fantàstic que estan en fase
de producció o bé pendents d’estrena. Ahir al vespre a la Sala Tramuntana van presentar-se alguns
d’aquests pre-projectes animant als
assistents a l’acte a dibuixar, mentalment, les pel·lícules de propera
aparició.
Dos dels quinze projectes que es van
presentar a Coming Soon són pel·lícules ja finalitzades. Es tracta d’Asmodexia, de Marc Carreté, i Megamuerte, d’Adrián Cardona i J.Oskura
Nájera. David Muñoz i Adrián Cardona, que a la passada edició del
festival van projectar el curt First of
Jesús, van presentar el projecte de
llarg, titulat Once upon a Time in Jerusalem: The Fist of Jesus.
Apocalypsi, un projecte col·lectiu, va
comptar amb alguns dels seus set
directors, com Sergio Vizcaíno, director d’XP3D, Carles Torrens, director
de Séquense, el curt que ha inaugurat Sitges, i Víctor García, director de
Gallows Hill, entre altres. També es
va presentar el projecte de la Denise
Castro, Young Blood, i es va passar el
tràiler de Vampyres. El Coming soon
d’enguany es va completar amb:
Berenice, Blue Lips, Finding Dave
Prowse, La esfera, Magical Girl, Más
negro que la noche, Panzer Chocolate, Satélite i L’altra frontera.
Diari del festival
14
Dissabte 19 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ AVUI DISSABTE 19
08:30 AUDITORI
The Sacrament
15:00 AUDITORI
SESSIÓ SORPRESA
Ti West. EUA, 2013. 92’
Pel·lícula sorpresa
08:30 RETIRO
16:30 RETIRO
Kenji Kamiyama. Japó, 2012. 104’
Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia,
Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’
009 rE: cyborg 3D
08:30 PRADO
The congress
curts d’animació a competició III 17:00 AUDITORI
Haunter
10:30 AUDITORI
Vincenzo Natali. Canadà, 2013. 95’
Lesson of the Evil
Takashi miike. Japó, 2012. 129’ 17:45 PRADO
Diablo
23:30 PRADO
Prince avalanche
David Gordon Green. EUA, 2013. 90’
almost Human
01:15 AUDITORI
MARATÓ
Big ass Spider
Lesson of the Evil
Takashi Miike. Japó, 2012. 129’
Shield of Straw
Takashi Miike. Japó, 2013. 116’
The Sacrament
Ti West. EUA, 2013. 92’
Haunter
Vincenzo Natali. Canadà, 2013. 95’
01:30 RETIRO
LA NIT + SITGES
The Body. 19’
Baskin. 10’
10:30 RETIRO
Nicanor Loreti. Argentina, 2011. 85’
Kim Yong-hwa. Corea del Sud, Xina, 2013. 132’
19:00 RETIRO
10:45 PRADO
Caradog James. Regne Unit, 2013. 90’
Wolf creek 2
19:30 AUDITORI
GALA CLOENDA
Savaged
mr. Go 3D
Shangri-La
Takashi Miike. Japó, 2002. 105’
12:45 PRADO
The city of Lost Souls
The machine
19:30 PRADO
13:00 AUDITORI
Jean-Claude Brisseau. França, 2012. 91’
Dragon Ball Z: Battle of Gods
La fille de nulle part
Masahiro Hosoda. Japó, 2013. 85’
21:15 RETIRO
13:00 RETIRO
James Wan. EUA, 2013. 106’
cheap Thrills
Insidious: chapter 2
E.L. Katz. EUA, 2013. 85’
21:15 PRADO
14:45 RETIRO
Takashi Miike. Japó, 1999. 115’
afflicted
Cliff Prowse, Derek Lee. Canadà, EUA,
2013. 85’
14:45 PRADO
Bad Film
Sion Sono. Japó, 1995-2012. 161’
Bobcat Goldthwait. EUA, 2013. 107’
Michael S. Ojeda. EUA, 2013. 95’
The Sacrament, Ti West. EUA, 2013. 92’ The Dyatlov Pass Incident
Takashi Miike. Japó, 2000. 103’
audition
22:45 AUDITORI
The Wind rises
Hayao Miyazaki. Japó, 2013. 126’
23:30 RETIRO
all cheerleaders Die
Lucky McKee, Chris Sivertson. EUA, 2013. 90’
01:30 PRADO
LA NIT + MONSTER
Renny Harlin. EUA, Regne Unit,
Rússia, 2013. 101’
Joe Begos. EUA, 2013. 80’
Mike Mendez. EUA, 2013. 82’
The Station
Marvin Kren. Àustria, 2013. 98’
Tramuntana
16:00 Presentació sèrie Hannibal
18:00 Marató Low Cost
Espai Fnac
11.30 Els meus primers monstres.
La cocina de los monstruos
13:00 Presentació del còmic
Apocalipsis Z
17:00 Presentació del còmic Historias
de terror cotidiano
18.30 Presentació del llibre
El cementiri de Gerard Guix
Brigadoon
12:00 CineAsia
The Strangers
14:00 Els altres fantàstics
Viajes astrales
16:00 Estrena documental
The Outsider
18:00 Estrena documental
cròniques de misteris
21:00 Estrena Brigadoon
Oltre il guado (across the river)
23:00 Estrena Brigadoon
2013 menos 1
01:00 Estrena Brigadoon
Delivery
Última Projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
Diari del festival
15
Dissabte 19 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ DEMÀ DIUMENGE 20
Marató Anima’t, matí
09:45 AUDITORI
Marató 3D, matí
09:45 RETIRO
Marató Prado, matí
10:00 RETIRO
Brigadoon
Dragon Ball Z: Battle of Gods Space Pirate:
Masahiro Hosoda. Japó, 2013. 85’
captain Harlock 3D
Jodoroksky’s Dune
attack on Titan
The Sacrament
Ti West. EUA, 2013. 92’
Pasos de danza
sobre el filo de una
navaja
L’étrange couleur
des larmes de ton corps
14:00
CineAsia
Marató Prado, tarda
17:00
Homenatge José Ramón
Larraz
Tetsuro Araki. Japó. 2013. 65’
Evangelion 3.0
You can (not) redo
Shinji Aramaki. Japó, 2013. 115’
009 rE: cyborg 3D
Kenji Kamiyama. Japó, 2012. 104’
Hideaki Anno. Japó, 2013. 95’
Marató Auditori, tarda
Frank Pavich. EUA, França, 2013. 90’
Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica,
Luxemburg, França. 2013. 102’
Marató Retiro, tarda
15:30 AUDITORI
15:30 RETIRO
15:30 RETIRO
Only God Forgives
Lesson of the Evil
Big Bad Wolves
Nicolas Winding Refn.
Dinamarca, França, 2013. 90’
The congress
Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia,
Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’
The Wind rises
Hayao Miyazaki. Japó, 2013. 126’
machete Kills
Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’
The Green Inferno
Eli Roth. EUA, 2013. 103’
Última Projecció
Takashi Miike. Japó, 2012. 129’
coherence
James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’
cheap Thrills
E.L. Katz. EUA, 2013. 85’
afflicted
Cliff Prowse, Derek Lee. Canadà, EUA,
2013. 85’
We are What We are
Jim Mickle. EUA, 2013. 97’
12:00
Premi Nosferatu Simón Andreu
No Smoking
Symptoms
Aharon Keshales, Navot Papushado.
Israel, 2013. 110’
Why Don’t You Play in Hell?
Sion Sono. Japó, 2013. 126’
Dark Touch
Marina de Van.
França, Irlanda, 2013. 90’
all cheerleaders Die
Lucky McKee, Chris Sivertson.
EUA, 2013. 90’
Escape from Tomorrow
Randy Moore. EUA, 2012. 90’
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
El festival no comparteix necessàriament
les opinions expressades en aquesta publicació.