DSCCV 19 (Comisión de Educación y Cultura

CORTS VALENCIANES
DIARI DE SESSIONS
Reunió número 19
DIARIO DE SESIONES
VII Legislatura
Any 2009
COMISSIÓ D’EDUCACIÓ I CULTURA
realitzada el dia 10 de novembre de 2009
Presidència de la Il·lustre Diputada
Senyora María Soledad Linares Rodríguez
SUMARI
(Comença la reunió a les 16 hores i 38 minuts)
Proposició no de llei sobre la derogació de la proposta de reglament orgànic i funcional de les escoles oficials d’idiomes, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís (RE
número 41.131, BOC número 172) .....................................................................................................................
pàgina 3
Intervencions del diputat senyor Josep Maria Pañella Alcàcer (GP Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís), de la diputada senyora Marina Albiol Guzmán (Agrupació de Diputats i Diputades No Adscrits), del
diputat senyor Manuel Bueno Ortuño (GP Socialista) i de la diputada senyora Yolanda García Santos (GP
Popular).
Votació: es rebutja per 7 vots a favor i 8 en contra.
Proposició no de llei sobre la declaració del Pou del Quint de Mislata com a bé de rellevància local, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís (RE número 41.228, BOC
número 172) ...........................................................................................................................................................
Intervencions de les diputades senyora Mónica Oltra Jarque (GP Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís),
senyora Alicia de Miguel García (GP Popular), senyora Marina Albiol Guzmán (Agrupació de Diputats i Diputades No Adscrits) i senyora Jeannette Segarra Sales (GP Socialista).
pàgina 6
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
Pàgina 2
Votació d’una esmena transaccional: s’aprova per unanimitat.
Proposició no de llei sobre l’adaptació del reglament regulador del servei del Butlletí Oficial de la
Província de Castelló a la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís (RE número 41.233, BOC
número 172) .......................................................................................................................................................
pàgina 9
Intervencions del diputat senyor Josep Maria Pañella Alcàcer (GP Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís), de les diputades senyora Marina Albiol Guzmán (Agrupació de Diputats i Diputades No Adscrits) i
senyora M.ª Vicenta Crespo Domínguez (GP Socialista) i del diputat senyor César Augusto Asencio Adsuar
(GP Popular).
Votació: es rebutja per 7 vots a favor i 8 en contra.
Proposició no de llei sobre el finançament amb fons públics només dels col•legis que no segreguen per
sexes, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís (RE número
41.234, BOC número 172) .................................................................................................................................
Intervencions del diputat senyor Josep Maria Pañella Alcàcer (GP Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: Compromís), de les diputades senyora Marina Albiol Guzmán (Agrupació de Diputats i Diputades No Adscrits) i
senyora Ana Isabel Noguera Montagud (GP Socialista) i del diputat senyor Salvador Cortes Llopis (GP
Popular).
Votació: es rebutja per 7 vots a favor i 8 en contra.
(S’alça la reunió a les 18 hores i 46 minuts)
pàgina 14
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
Comissió d’Educació i Cultura realitzada el dia 10 de
novembre de 2009. Comença la reunió a les 16 hores i
38 minuts. Presideix la il·lustre diputada senyora M.ª
Soledad Linares Rodríguez. Reunió número 19.
La senyora presidenta:
Anem a començar la Comissió d’Educació i Cultura.
Per favor, senyor secretari, per a vore si hi ha quòrum,
passe llista.
(El secretari passa llista per tal de comprovar si hi ha quòrum)
Gracias, señor secretario.
Antes de comenzar con el punto número 1, de lectura y
aprobación del acta de la reunión anterior, me gustaría, si
es posible, que constara en acta, con la aprobación de todos
ustedes, el dar las gracias, que la comisión anterior se me
olvidó, al letrado que nos ha asistido durante esta legislatura, a Paco Visiedo, por el servicio que prestó a esta comisión. Si todos ustedes están de acuerdo, que conste en acta
el agradecimiento de la comisión por los servicios prestados. (Veus) La bienvenida al nuevo, Juan Antonio. (Veus)
Por lo tanto, que conste en acta.
Y continuamos, si todo el mundo está de acuerdo, con
el punto primero: lectura y aprobación del acta de la reunión anterior. Si no hi ha res a dir, s’aprova per majoria.
Proposició no de llei sobre la derogació de la proposta
de reglament orgànic i funcional de
les escoles oficials d’idiomes
La senyora presidenta:
Pàgina 3
estat acceptat. I, sobretot, hi ha un aspecte important: quan
ja fa temps que les escoles estaven funcionant, una vegada
més, per part de la Conselleria d’Educació, se prenen mesures al marge, com he dit, del que pensa la comunitat educativa.
El més important que afecta, en relació al que parlem,
és la restricció que pot representar, les dificultats en relació
amb matrícules determinades, a causa de la normativa que
restringix el nombre d’alumnes per grup. Això podria afectar els idiomes menys demanats –ahí posem un exemple–,
el valencià, portugués, francés o xinés, que poden quedar
exclosos, poden quedar exclosos –i això ha passat en algun
dels centres–, per la matriculació que tenen, per la baixa
matriculació que tenen.
Hi han llengües que realment, com citaven en la proposició, que en la seua matrícula inicial són poc demanades,
però sí que ho són després en el que són els exàmens de
certificació, tant de bàsic, d’intermedi i d’avançat, com pot
ser el valencià, en el qual esta problemàtica incidix.
No vaig a allargar..., com he dit ja, és un tema que ve de
molt de temps enrere. Simplement volia deixar constància
que en el seu moment es presenta esta proposició no de llei
per a discutir eixe reglament orgànic i funcional, que en
este moment, i per al present curs, no té sentit, però que sí
que tenia sentit revisar en base i avui hi han més elements
de valoració en base al que són els propers cursos escolars.
En principi, com crec que està molt clar, la incidència
principal és la que hem dit. Al marge, ahí hi ha hagut altres
consideracions, com el que és l’eliminació de les coordinacions, com és la consideració de catedràtics, etcètera. Però
el que més afecta realment és a les ràtio dels cursos, que
podia portar, i mos pot seguir portant, reduccions en
l’oferta dels idiomes de les escoles oficials d’idiomes.
Per tant, com és molt concret, pense que no cal, com a
mínim, l’exposició inicial passar més temps, és eixa. I demanem, precisament per estos efectes que pot tindre, els
efectes que en alguns centres ha tingut ja, la retirada per al
futur, lògicament ja, d’este reglament.
Gràcies.
El punt 2: presa en consideració de la Proposició no de
llei sobre la derogació de la proposta de reglament orgànic
i funcional de les escoles oficials d’idiomes, presentada
pel Grup Parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds: Compromís.
Per a la seua defensa, té la paraula l’il·lustríssim diputat
senyor Pañella.
Para fijar posición, tiene la palabra la ilustrísima diputada Marina Albiol.
El senyor Pañella Alcàcer:
La senyora Albiol Guzmán:
Moltes gràcies, senyora presidenta.
Bé. En principi, el que hem de dir és que tocar este
tema a data d’avui queda un poquet ja superat en el temps,
ja que açò és una qüestió que se presenta, en principi, per a
primers de curs, per a l’inici de curs. El que passa és que
els tràmits en Les Corts requerixen un temps, i davant esta
situació, mos queda o bé renunciar a discutir el tema o
mantindre la proposició no de llei per a, com a mínim, iniciar eixa discussió.
I, en tot cas, previndre què ha de passar per a futurs cursos, ja que en este moment, lògicament, tota la matriculació
a què fa referència s’ha dut a terme. I l’únic que fem és iniciar, com dia, la discussió en funció del que ha sigut la percepció dels professionals realment afectats pel reglament
orgànic i funcional de les escoles oficials d’idiomes.
Eixe reglament ha representat diferents problemes i ha
sigut realment contestat per la comunitat educativa, no ha
Molt bé. Moltes gràcies.
Bé, dir que nosaltres, des d’Esquerra Unida, anem a recolzar aquesta proposició no de llei, que és veritat que es
tindria d’haver debatut abans perquè era quan tocava i no
ara quan ja està el curs començat i els alumnes matriculats
i tot funcionant. Però encara aixina, pensem que és bo tindre el debat en aquesta cambra sobre aquest tema.
I denunciar un poc el que ja ha vingut denunciant el senyor Pañella, i és que el reglament que es va proposar orgànic i funcional de les escoles oficials d’idiomes va inquietar
moltíssim el professorat. I hi havia una sèrie de denúncies
per part de la comunitat educativa i del professorat de les
escoles oficials d’idiomes bàsicament en el tema que hi ha
una ràtio d’alumnes massa elevada en alguns idiomes, i
després un nombre mínim d’alumnes massa elevat, que en
la pràctica pot fer desaparéixer l’ensenyament d’algunes
idiomes –ja s’han comentat.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Un momentín. Vamos a ver si paramos... (Pausa i veus)
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
Per tant, tenint en compte aquestes dos coses, tenint en
compte el retall significatiu de les coordinacions per idioma, tenint en compte la possibilitat de desaparició de grups
d’un nivell d’una escola, si en un centre de la mateixa localitat s’imparteix el mateix nivell i que açò conculca el dret
d’alumnat a cursar tots els nivells d’un idioma en un mateix centre, doncs, com deia, anem a recolzar aquesta proposició no de llei.
I una altra de les coses que nosaltres veiem greus és
que, bé, se suposa que s’ha reservat un nombre de places
per als professors de primària i secundària, però donat que,
bé, no s’està invertint en noves escoles, que no s’està invertint en nou professorat, etcètera, açò va a ser també una
cosa complicada.
I açò el que posa de manifest és que la política de plurilingüisme del conseller Font de Mora al cap i a la fi és una
gran mentida i està buida de contingut, perquè després a
l’hora de la veritat en aquells llocs on s’han de formar els
docents per a poder impartir classes en anglés o en altres
idiomes, no s’estan donant les condicions adequades.
Per tant, doncs això, reiterar que Font de Mora no està
fent realment una política de plurilingüisme al País Valencià, sinó que està fent una política de propaganda i buida de
contingut. I així ho demostra el funcionament de les escoles oficials d’idiomes al País Valencià.
I res més, el nostre recolzament.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Para fija posición por parte del Grupo Socialista, tiene
la palabra el ilustrísimo diputado don Manuel Bueno.
El senyor Bueno Ortuño:
Muchas gracias, señora presidenta.
El Grupo Parlamentario Socialista va a apoyar esta iniciativa del grupo Compromís porque entendemos que las
razones que se han expuesto son perfectamente lógicas y
razonables.
Y aprovechamos esta oportunidad para denunciar, una
vez más, la falta de sensibilidad del Partido Popular hacia
el mundo educativo en la Comunidad Valenciana. Los ratios que se presentan en este reglamento, efectivamente,
son unos ratios bastante altos. Si tenemos en cuenta que las
escuelas de idiomas son centros de especialización, y nos
encontramos con que se pueden constituir grupos de hasta
35 alumnos, superior incluso a los de enseñanzas ordinarias. Esto es algo increíble. Imponiendo unos ratios mínimos que en otras comunidades es el ratio máximo que se
pone para la constitución de estos grupos.
Por una parte, desde la Conselleria de Educación, el
señor conseller sale con sus ocurrencias de impartir el chino mandarín en la enseñanza obligatoria, y resulta que en
las escuelas oficiales de idiomas este curso, y por culpa de
este reglamento, habrá habido algunos centros que se hayan
podido quedar sin constituir grupos para que se pueda estudiar chino en estos centros.
Por otra parte, el tema de las fichas también es una orden
un tanto rara, ya que en las fichas estas individualizadas pueden aparecer cuatro conceptos, donde en los cuatro conceptos, las cuatro áreas de evaluación, puede ser que un alumno
saque no apto y en la evaluación global se le dé como apto.
Es una ficha..., a mí me lo han denunciado los profesores de
les escuelas, que es una cosa bastante irracional.
Pàgina 4
Tanto los profesionales como los representantes sindicales, a mí lo que me han comentado es que el Partido Popular, que la Conselleria de Educación no les escucha. Porque yo les dije: «¿Han hablado con vosotros?» Dice:
«Hablar sí, pero es un diálogo de sordos, porque hablan
pero no escuchan.» La Conselleria de Educación no hace
caso a ninguna de las peticiones que hacen los profesionales y que hacen los sindicatos a la hora de elaborar ningún
reglamento, ninguna orden, a la hora de hacer ningún tipo
de actuación que vaya encaminada hacia el mundo educativo. No se tiene en cuenta a la comunidad educativa.
Por otra parte, en el tema de escuelas, hay que denunciar, hablando de escuelas de idiomas, hay que denunciar
que hay varias escuelas que están constituidas como escuelas de forma alegal, porque todavía no hay decreto de creación. Por ejemplo, la escuela de Llíria no tiene decreto de
creación, la de Elda no tiene decreto de creación, la de
Orihuela, que ha empezado este año, está sin decreto de
creación y la de Alcoy, curiosamente, se elabora el decreto
de creación el mismo día que se debatía aquí una iniciativa
presentada por el Grupo Parlamentario Socialista en la que
se pedía explicaciones a la Conselleria de Educación sobre
la situación alegal de esta escuela, y la señora Gómez, la
secretaria autonómica, dice que ese mismo día precisamente se creó el decreto de creación de esta escuela. Es decir,
es un abandono total el que se tiene a las escuelas oficiales
de idiomas.
Hemos de denunciar que los equipos directivos de estas
escuelas, los equipos directivos de estas escuelas que no
tienen decreto de creación... ¿Cómo están funcionando?
¿Se les paga el complemento por ser equipo directivo o
no?, porque están haciendo su trabajo. Pero es que, además,
como no están creadas oficialmente, no tienen personal no
docente, es decir, no hay personal administrativo. Con lo
cual, ese equipo directivo, además, tiene que hacer las funciones y tareas administrativas.
Pero es que, además, este curso se han quedado miles y
miles de ciudadanos y ciudadanas de esta comunidad sin
poderse matricular. Ha habido muchísimos ciudadanos que
se han preinscrito, han hecho la solicitud para estudiar idiomas y se han quedado sin poder estudiar. Concretamente,
en la escuela de Alicante, de una preinscripción de 7.000
alumnos, solamente se pudieron matricular 2.500.
Hay que denunciar también las pruebas de nivel. Las
pruebas de nivel son aquellas que se le hacen a un alumno
que entra por primera vez y pide acceder a segundo curso.
Se le cobra 25 euros, aprueba el alumno, hay muchos que
aprueban y luego se le dice que no tiene plaza, pero encima
no se le devuelven los 25 euros. Es un absoluto escándalo.
Todo esto me lo han venido denunciando los profesionales
que trabajan en las escuelas oficiales de idiomas.
Son pruebas que antes se hacían de forma gratuita y que
la conselleria ha establecido este canon, esta cantidad de
dinero para que paguen aquellos que hacen la prueba, y en
muchos casos aprueban el nivel para pasar a segundo y luego resulta que, como no hay plazas, no pueden matricularse
y encima no se les devuelve el dinero. Sabrán cómo han calificado estos alumnos a los que se les ha cobrado esta cantidad de dinero, no han podido ser matriculados en el nivel
que ellos han demostrado que tienen y no se les ha devuelto
el dinero. Pongan calificativos a lo que han dicho que está
haciendo la Conselleria de Educación con ellos.
En definitiva, el Partido Popular..., la Conselleria de
Educación no planifica, absolutamente nada en materia
educativa, gestiona peor y no tiene voluntad para resolver
los problemas. Porque vemos cómo cada curso estos pro-
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
blemas se van acrecentando.
Hay escuelas donde todavía, a día de hoy, desde que
empezó el curso, faltan profesores. En la escuela de Alicante, la semana pasada, seguían faltando cinco profesores;
esta semana, ya faltan dos nada más. La escuela de Elda,
estuvieron, más de un mes, 140 alumnos de inglés, sin profesor. En la de Alicante, los que estudian castellano –castellano para extranjeros– estaban, absolutamente, alucinados
de ver cómo desde que había empezado el curso no tenían
clase, no tenían profesor. Es algo realmente muy raro. Es
algo que ellos no entienden.
Y que eso sigue ocurriendo aquí en nuestra comunidad,
donde el conseller de Educación, la semana pasada, nos
presentó los presupuestos mejores de la historia y del mundo. (Veus)
¡Claro!, pues con los mejores presupuestos de la historia y del mundo, nos encontramos con que hay miles y miles de ciudadanos y ciudadanas de esta comunidad que se
quedan sin poder estudiar idiomas, cuando es la conselleria
que dice que va a fomentar que se estudien los idiomas. Es
algo realmente incomprensible.
Por todas estas razones, es por las que el Grupo Parlamentario Socialista apoyará la iniciativa del Grupo Compromís.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Para fijar posición, por parte del Grupo Parlamentario
Popular, la ilustrísima diputada doña Yolanda García.
La senyora García Santos:
Gracias, señora presidenta.
Vamos a ver, respecto a la propuesta de resolución, decirle que no existe ninguna propuesta de la Conselleria de
Educación acerca de un supuesto reglamento orgánico y
funcional de las escuelas oficiales de idiomas al que hace
referencia.
Sí existe una orden que regula por primera vez en esta
comunidad este tema, y que es la Orden de 14 de julio de
2009 de la Conselleria de Educación, por la que se regula
la organización y funcionamiento de las escuelas oficiales
de idiomas de la Comunidad Valenciana, a partir del curso
académico 2009-2010.
Respecto a la Orden de 31 de enero de 2008, que es la
otra que menciona, decir que regula la evaluación y promoción de las enseñanzas de idiomas de régimen especial en
la Comunidad Valenciana, –que no en el País Valencià,
como dice el señor diputado en su propuesta, y que, como
bien sabe, eso no existe– decirle que es conforme al ordenamiento jurídico y que respete a lo dispuesto (veus) en el
Decreto 155/2007, por el que se regulan las enseñanzas de
idiomas de régimen especial en la Comunidad Valenciana y
se establece el currículo del nivel básico y del nivel intermedio.
En este proceso de elaboración de esta orden se dio audiencia a las personas interesadas, no habiendo sido recurrida una vez publicada. Imagino que eso será porque no
está tan mal hecha.
Porque, señor diputado, en la Conselleria de Educación
toda orden pasa por mesa sectorial y toda orden se enseña a
la comunidad educativa. Nada se hace a espaldas de la comunidad educativa. No sé por qué menciona quejas que realmente no se han producido.
Pàgina 5
Decirle que la administración no es un lugar para dar
clases particulares. Estas no son enseñanzas obligatorias. Y
la administración tiene la obligación de optimizar y racionalizar los recursos y, más, estando como estamos en épocas de crisis. No desaparecen idiomas. Existe una gran diversidad, pero, evidentemente, es que si hay un solo
alumno, por ejemplo, para dar un idioma, lo responsable es
que no se le pueda dar clase. Quizá en otro centro sí que
exista ese mismo idioma y sí que haya clase. Le repito, no
son enseñanzas obligatorias y no hay una obligación de dar
la clase.
Es una orden flexible ésta del 14 de julio, donde se recogen los criterios mínimos y las ratios mínimas, que a mí
me parecen muy responsables y en las que se dan muchas
facilidades para que todos puedan estudiar el idioma deseado. Porque incluso, a pesar de la ratio, creo que era el artículo 15, dice que, a pesar de la ratio, se puede dar el caso
de que sea con un número inferior de alumnos. Se imparte
todo idioma siempre y cuando exista una demanda mínima.
En cuanto al profesorado, ha habido un incremento en
los últimos cinco años de más del 67%. El alumnado matriculado este año ha sido de 46.000 alumnos. En el 1995,
había 8 escuelas oficiales y ningún aulario; ahora, hay 16
escuelas oficiales y 24 aularios. Duplicamos las escuelas
oficiales y creamos aularios, cosa que antes no existía.
Se dan idiomas de alemán, inglés, árabe, castellano,
francés, griego, italiano, portugués, ruso, valenciano, chino... Yo creo que hay una oferta bastante amplia. Yo creo
que estos datos de verdad que lo dicen todo. Que se acerca
la enseñanza de idiomas a la población, se incrementa el
profesorado, los idiomas, los centros. Es una educación que
ni siquiera en Europa existe.
Y luego..., bueno, si queremos incrementar el presupuesto, quizá podemos empezar por uno mismo, y tener en
cuenta que en los presupuestos generales del estado se ha
disminuido un 16% el presupuesto al programa que incluye
las escuelas oficiales de idiomas. Entonces, si tanto nos interesa, lo mejor es predicar con el ejemplo y empezar por
ustedes mismos que también tienen capacidad.
Muchas gracias. (Remors)
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
¿Quiere réplica?
Tiene la palabra el señor Pañella.
Tiene la palabra.
El senyor Pañella Alcàcer:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyora diputada, això que no existix cap proposta...
Home!, si ho haguérem debatut en el moment que es presentar, era una proposta...
Ja he dit avui que ha passat molt de temps. Quan se va
presentar, això estava ben redactat. Perquè açò no és d’este
període de sessions, sinó de l’anterior període de sessions
que se va quedar en cartera. I, aleshores, era el moment de
discutir-ho com a derogació de la proposta de reglament orgànic. És aixina.
Ara és una orde. I me diuen que invalida tots els raonaments que avui siga una orde? Això és un..., perquè clar,
vosté també se fa la seua història ben particular. Me diu
que el País Valencià no existix. (Veus) Això és curiós! No
sé on estic jo.
Però una cosa..., (Rialles) Estic en l’ús de la paraula, senyora presidenta? (Veus) No estic en l’ús de la paraula?, o sí?
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
La senyora presidenta:
¡Señorías!
El senyor Pañella Alcàcer:
Una qüestió, una qüestió és la denominació oficial i,
l’altra, l’existència. Són coses..., són coses que són independents. Dir que el País Valencià no existix. Dirà: «No se
diu aixina.» Bé. Bé, existix un País Valencià que és el que
jo defenc i existirà una Comunitat Valenciana que és la que
vosté defén. Però bé, no anem a discutir sobre el que no és
el tema d’avui.
Mire, que m’ha contat tots el idiomes que se donen i
tot... Escola per escola, també vol dir-los?, o m’aplica la
suma de totes les que hi han? No, no, perquè vosté m’ha
parlat d’una qüestió amb la qual estic molt d’acord,
l’ordenació i la priorització dels recursos.
Però mire, dins d’eixa ordenació i priorització dels recursos, vostés fan un reglament que modifica l’anterior. I
sap què diu? (Veus) Doncs mire, coses tan..., bé, tan absurdes, com que la relació màxima del nombre d’alumnes per
unitat d’escolarització –parlem en escola oficial d’idiomes–
serà d’1 a 35 en nivell bàsic i d’1 a 30 a nivells intermedis i
avançat.
Me diu que el nombre «mínim» d’alumnes per a constituir una unitat en el nivell bàsic e intermedi és de 20, el mínim; sense això no hi ha unitat. Me diu que en els casos
d’idiomes amb difusió restringida, com se consideren
–pose l’exemple de l’àrab, el grec, l’italià, portugués, rus,
xinés–, en nivells intermedi i avançat serà de 18 i, en avançat, de 12..., en intermedi de 18, i de 12.
Vosté me diu no sé què que no són classes particulars.
No, no, és que estem parlant de 18 i de 12, com a mínim,
en idiomes que vostés consideren que són minoritaris.
En modalitat a distància, bé, 1 a 30..., i 1 a 50 en el nivell intermedi i bàsic i 1 a 30 en l’avançat. Perdone, si pensa que això és prioritzar –que sí que és prioritzar–, però
prioritzar, respecte a què? Perquè clar, vostés han augmentat les ràtios, han augmentat els mínims i han augmentat els
màxims. Per tant, això de prioritzar sí, però serà prioritzar
altres coses. No estan prioritzant l’ensenyament correcte
dels idiomes en les escoles oficials d’idiomes, per molt que
me diga que se donen molts idiomes. La realitat és que en
les escoles, una a una, els han ficat més traves per a tindre
la mateixa oferta que tenien en el curs anterior. Els han
augmentat les ràtios i, per tant, els han ficat vostés traves.
I mire, jo ja en el pressupost d’educació que tenen..., en
educació no es discutix la quantitat d’aportació econòmica
que tenen. En educació el que s’exigix és que tinguen resultats, que fagen una bona gestió, que tinguen les escoles
ben instal·lades, perquè el pressupost que s’emporta educació, ho senc molt, però és perquè se’ls demane a vostés uns
bons resultats que no estan obtenint, ni en qualitat, ni en resultats acadèmics, ni a cap nivell.
I que diga vosté que la comunitat educativa està
d’acord. Perdonen, la comunitat educativa es va pronunciar
en contra totalment d’este decret. L’hagen recorregut, no
l’hagen recorregut, en este moment, mire, i com jo no anava pel tema del recurs, no ho sé, no estic segur, perquè no
he vist a cap sindicat donar la conformitat. Per tant, no (inintel·ligible) ...
L’altra cosa és que, al marge, vosté que diu: «No l’han
recorregut.» Però quan el recorren, què diu? «No, no, no
fem cas.» Per tant, quina classe d’arguments són això. No
hi ha cap argumentació, ni una que puga defensar el que
vostés diuen.
Pàgina 6
Han aplicat una norma..., una ordre –com vosté diu–
restrictiva per a les escoles oficials d’idiomes. I, perdone,
això és anar contra el que vostés diuen, no ja el que diem
nosaltres, contra el que vostés diuen. Diuen que van a promocionar els idiomes, però després posen traves a la seua
promoció.
Gràcies, senyora presidenta.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Tiene la palabra para la réplica, la ilustrísima diputada
señora Yolanda García.
La senyora García Santos:
Sí, bueno, yo creo que sí que le he dado los motivos,
pero bueno.
Le diría que le llame a las cosas por su nombre y, evidentemente, éste no es el tema, pero sí que hay que llamarle por el nombre a cada cosa. Yo me llamo Yolanda y me
llamo Yolanda, no Pepita Flores.
La buena gestión, creo que está acreditada. Le he dado
datos, le he dado datos de incremento del profesorado, le
he dado datos de las escuelas oficiales que hay, de los aularios... Es que yo le doy «datos».
Si no están de acuerdo, ¿han de recurrir? ¡Claro que han
de recurrir! A mí me puede decir usted que hay 20.000 quejas, pero si no constan en ningún sitio, ¿dónde están las
quejas? Es que puede haber llegado un profesor de una escuela de idiomas y haberle dicho a usted una queja. Perfecto. ¡O 20! Pero, ¿dónde están las quejas? Es que si no
están, sinceramente, no existen.
Entonces, yo lo siento mucho, (veus) pero no podemos
aprobar esta propuesta de resolución.
Muchas gracias.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Una vez debatido el punto, pasamos a la votación del
punto número 2. ¿Votos a favor? 7. ¿Votos en contra? 8.
Queda desestimado el número 2..., del punto del orden del
día.
Proposició no de llei sobre la declaració del Pou del
Quint de Mislata com a bé de rellevància local
La senyora presidenta:
Continuem amb el punt número 3: presa en consideració de Proposició no de llei sobre la declaració del Pou del
Quint de Mislata com a bé de rellevància local, presentada
pel Grup Parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds: Compromís.
Tenen tots vostés una esmena que ha presentat el Partit
Popular.
De moment, té la paraula, per a defensar-la, la
il·lustríssima diputada senyora Mónica Oltra, quinze minuts. (Veus. Pausa)
La senyora presidenta:
Ja, senyoria, ja vol començar?
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
La senyora Oltra Jarque:
Sí, vaig a fer la defensa i, en tot cas, després, segons la
defensa que faça el Grup Popular, podré demanar un descans, a la millor, fins i tot, per a fer una espècie de transaccional, si és possible i la presidència m’ho atorga. Això podrà ser? (Veus) Sí? Aleshores, si me dóna la paraula, la
defenc. (Veus) Gràcies.
Moltíssimes gràcies, senyora presidenta.
Senyories, esta vesprada els vaig a convidar a fer un xicotet viatge en el temps, també..., de l’espai no ens n’anem
molt lluny, ens n’anem, precisament, a Mislata, que està ací
al costat. I anem a parlar del Pou del Quint, conegut hui
com a Pou del Quint.
Molts dels actuals mislaters no han arribat a conéixer
este pou d’aigua en funcionament, però la majoria dels joves ni tan sols coneixen la seua existència.
Si ens apropen als límits de Mislata amb el veí poble de
Quart de Poblet, per darrere de l’hospital militar, per a descobrir este xicotet edifici, que encara manté, malgrat els
anys transcorreguts des de la seua construcció, encara es
manté en peu.
El pou mostra en l’actualitat un marcat deteriorament,
un abandonament, una mancança de manteniment i conservació des de moltes dècades, des que quedara fora d’ús.
Quan el contemplem ens trasllada a una altra època que
va significar molt per a Mislata i, en especial per als llauradors, resulta gratificant recuperar el passat, la vida, l’encís
d’este pou artesà d’aigua que va ajudar a mantindre durant
molt de temps la riquesa agrícola de dita partida, sent a més
abastiment d’aigua fresca i bona per al consum humà perquè els més vells recordaran que les canonades d’aigua potable no van aplegar a les cases fins 1924.
La gent acostumava a anar al Pou del Quint o al Pou de
la Casa Gran o a altres de marcada construcció moruna. No
seria a l’atzar el lloc de l’elecció on s’anava a construir. En
la partida del Quint es trobava una bona part de l’horta de
Mislata i era el lloc apropiat per al rec dels camps que se
trobaven junt al riu.
Per recuperar part de la seua història van tindre de recórrer a cronistes de Mislata, entre ells a Francisco Llopis,
de malnom Choches, que gràcies als seus articles en els llibres de festa vam aplegar a conéixer dades importants des
dels seus inicis fins al tancament definitiu. Llopis el descrivia de la següent manera: «Su nombre oficial es pozo del
Cristo de la Fe. La sociedad se constituyó y aprobó su reglamento en junta general el 8 de noviembre de 1914 y fue
presentado en Gobierno Civil de Valencia para su inscripción el 17 de junio de 1915, año de su inauguración.»
Si vostés se volen girar o si no ho passaré, ací tenim
una foto, un poquet deteriorada, de la inauguració en 1915
d’este Pou del Quint on se veu a la gent, sobretot llauradors. També conservem còpia de..., este és l’estat actual,
com poden veure ses senyories. Ahí més a prop. Encara se
mantenen algunes teulades que estan caient i que no sabem
si se van a reposar en reproduccions fidels dels originals,
les rajoles que marquen també l’any d’inauguració i això
potser que als que més els agrade la història el més interessant, ara ho passaré si volen, l’escriptura original de constitució feta a mà, com voran, on els que la constituïen aportaven dos pessetes, pesseta i mitja, tres pessetes. Bé, doncs
allò era l’època.
Mislata havia tingut un altre pou de rec que se va dir
pou de Sant Vicent que ha desaparegut i que es va construir
sobre el marge esquerra de la séquia mare de Mislata i a
uns 100 metres dalt del molí conegut com el Cabot.
Pàgina 7
Aleshores era freqüent que als pous d’aigua construïts
se’ls batejara amb noms de sants i millor fer-ho amb els patrons del poble, alguns d’ells com Sant Onofre en Quart,
Verge de la Salut en Xirivella, Sant Miquel de Soternes junt
a la Misericòrdia, etcètera.
Constituïda la societat es va denominar Sociedad de
Alumbramiento de Aguas del Pozo Cristo de la Fe, partida
del Quint, Mislata. És a dir, el nostre Pou del Quint, se van
fer socis per a l’esforç comú els propietaris i arrendataris
de la partida del Quint, de la partida del Riu i terres de Vara
de Quart. Uns aportaren treball, d’altres diners i altres treball i els diners, i també en proporció a les fanecades que
pensaven poder regar. I el pou es va construir, com aleshores se feia, excavant, i excavant a mà.
Era vital decidir el punt per a perforar, per a excavar.
Per a esta delicada decisió es va buscar un frare que tenia
fama d’endevinar on existia l’aigua en el subsòl i era molt
conegut pels seus èxits. Se li va encarregar esta gestió de
portar-lo al terme de Mislata i a la partida don Vicente
Querol Gimeno. I este frare va anar a Mislata, va marcar
tres punts a unes distàncies de seixanta metres de l’aigua
on va dir que se trobaria aigua i, efectivament, van començar a excavar, amb il·lusió anaven aprofundint i finalment
va brollar l’aigua i l’aigua va resultar ser estupenda i molts
veïns es traslladaren per la vesprada amb pitxers, amb garrafes al Pou del Quint per a portar a les seues llars l’aigua
fresca i fina. Este costum va durar molts anys.
Malauradament, a dia de hui les rajoles de ceràmica
amb la imatge del Crist han desaparegut degut segurament
a algun amic de l’alié, desaprensiu, potser algun
col·leccionista i, efectivament, en este moment el que estem plantejant és que este pou es vaja a declarar bé de rellevància local. Això és el que diu la proposició no de llei
que estic defensant, conforme a l’article 45.2 de la Llei
5/2007, de la Generalitat valenciana.
Hem de dir que el Tribunal de les Aigües està recolzant
esta iniciativa que partix de, i avala esta iniciativa, que partix de l’associació de veïns del barri del Quint de Mislata
per protegir el pou.
També hem de dir que l’ajuntament, el 29 de juliol de
2009, va fer un escrit precisament a la conselleria de patrimoni i cultura perquè se confirmaren els valors del Pou del
Quint com a bé de rellevància local i es va facilitar una sèrie d’antecedents. L’escrit és de 29 de juliol de 2009. És a
dir, el mateix ajuntament també està fent ja labors en este
sentit tenint en compte la iniciativa de l’associació de veïns
del barri del Quint.
També, recolzant esta iniciativa està la mateixa escriptura de transferència dels terrenys on s’ubica el pou, on els
propietaris dels terrenys van cedir en escriptura, que també
tinc ací per sí ses senyories tenen interés..., l’ajuntament
cessionari es comprometia que es destinara l’immoble preferentment a museu etnogràfic dedicant-se en tal cas en
l’edifici on s’ubique un espai en l’exposició documental de
la Societat del Pou del Santíssim Crist de la Fe.
A més, els agricultors i regants d’esta partida que van
cedir estos terrenys a l’ajuntament varen fins i tot suggerir
que es podien, els terrenys limítrofs al pou, dedicar com
una espècie de granja escola al cultiu de la terra i poder ensenyar als escolars que les tomates, els pebres i tot això, no
creixen als supermercats sinó que creixen de la terra. I, per
altra banda, també té un component de protecció mediambiental de l’horta, de la poca horta que queda en aquella
zona i té un component cultural i històric per la preservació
d’esta construcció i, a més, si me permeten, té també un
component romàntic perquè diuen les males llengües que
n’hi ha generacions senceres de mislaters i mislateres que
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
van tindre el seu inici precisament en el Pou del Quint, perquè quan faltaven les parelles en Mislata se preguntava «on
està esta parella?», i deien «doncs, estan en el Pou del
Quint». Ja se poden vostés imaginar. Per tant, també tenim
si volen fins a un punt romàntic per a aprovar aquesta proposició no de llei.
Moltíssimes gràcies, señora presidenta.
La senyora presidenta:
Gràcies, senyoria.
Per defensar l’esmena per par del Grup Popular té la paraula la il·lustríssima diputada senyora Alicia de Miguel.
Pàgina 8
Por lo tanto señoría, yo le propongo esta enmienda con
el objetivo de que a ustedes les parezca aceptable y podamos votarla todos.
Gracias.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
¿Sí?, señora Oltra.
La senyora Oltra Jarque:
Seria la presidenta tan amable de deixar-nos un minut?
Només un minut, que vull preguntar-li una cosa.
La senyora De Miguel García:
La senyora presidenta:
Muchas gracias, señora presidenta.
Señoras y señores diputados.
Bien, desde el Grupo Popular presentamos la siguiente
enmienda al texto: «Les Corts acorden instar les administracions competents a estudiar la declaració del Pou del Quint
de Mislata com a bé de rellevància local segons els tràmits
que figuren a la Llei de patrimoni cultural valencià.»
Para nuestro grupo parlamentario, señoría, esta enmienda puede ser votada por todos los grupos aquí presentes por
los motivos que le voy a exponer a continuación.
En primer lugar, porque desde el Grupo Parlamentario
Popular defendemos que hay una serie de elementos clave
en la historia de nuestro pueblo, en la historia de la humanidad en general, y en concreto este pou en la historia de
Mislata y de lo que ha sido en los últimos cien años de la
Comunidad Valenciana y en la huerta valenciana, que deben y tienen que ser preservadas y, por lo tanto, en este
caso, y en este sentido, el objetivo es el mismo, seguro, de
todos los que estamos aquí.
En segundo lugar porque ya l’ajuntament de Mislata ha
hecho una serie de gestiones y ha hecho una serie de avances. Entre otros, pues consignar 50.000 euros a rehabilitar
el edificio para evitar su deterioro y, por lo tanto, la voluntad de l’ajuntament de Mislata es clara en este sentido.
Según se desprende de la información que existe, el Pou
del Quint está protegido por lo tanto por el ayuntamiento
mediante una reclasificación de suelo, unas modificaciones
puntuales del plan general de ordenación urbana de Mislata. Por lo tanto, es una, también una iniciativa más que ha
hecho el propio ajuntament. Si bien es cierto que a
l’ajuntament de Mislata le corresponde la iniciativa de la
declaración del Pou del Quint como bien de relevancia local según la Ley de patrimonio cultural, dado que ya ha
sido protegido por estas mencionadas modificaciones del
plan, nosotros proponemos esta enmienda al texto que ustedes presentan como una enmienda de consenso que puede
ser aprobada por todos los grupos aquí presentes, ya que,
no solamente por lo poético y romántico, que me parece
algo también muy positivo y desde luego en lo que también
estamos de acuerdo, sino por lo que de importancia tiene
que el paso del tiempo que efectivamente hace que las sociedades sean distintas y hace que nos vayamos acoplando
todos a las nuevas tecnologías, que nos vayamos acoplando
todos a una forma diferente de vivir, eso no vaya nunca en
contraposición ni menoscabe aquellos lugares de nuestra
vida que por su historia, por lo que han significado en la
historia de nuestros padres, de nuestros abuelos y de nuestro pueblo pues deban ser preservados, y desde luego la
Ley de patrimonio cultural así lo admite y ese es uno de sus
principales objetivos, y también nosotros, por parte del
Grupo Parlamentario Popular, así lo creemos firmemente.
Se suspende por dos minutos la comisión.
(Se suspén la reunió durant uns minuts)
La senyora presidenta:
Té la paraula la senyora Mònica Oltra, excelentíssima
diputada de (inoïble) ...
La senyora Oltra Jarque:
Gràcies, senyora presidenta.
Per a dir que efectivament hem aplegat a una transaccional, cosa que és d’agrair, sobretot en el moment polític
que estem vivint en estes Corts.
Jo crec que podem dir que hem fet un gran pas endavant per la protecció d’este pou per raons històriques, per
raons de patrimoni cultural, de preservació del patrimoni
cultural, de preservació mediambiental i també, jo insistic,
reivindicant per raons fins i tot romàntiques, i que també
tant els nostres avantpassat que conegueren el Pou del
Quint en marxa, com els nostres fills i els nostres néts ens
agrairan que se protegisca un edifici tan emblemàtic com és
el Pou del Quint, perquè ens ajudarà a viure el futur sabent
d’on venim.
En tot cas seguirem estant damunt, des del Grup Parlamentari Compromís, que estos compromisos se complisquen i que efectivament siga una realitat tant la rehabilitació de l’edifici, la conservació i la seua protecció.
A partir d’ahí, la transaccional la llegirà ara la mesa si
no m’enganye i, bé, espere que tinga el suport de tots els
grups parlamentaris.
Moltíssimes gràcies.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Se procedix a llegir l’esmena transaccional que queda
de la manera següent:
«Les Corts acorden instar les administracions competents a la declaració del Pou del Quint de Mislata com a bé
de rellevància local, segons els tràmits que figuren a la Llei
de patrimoni cultural valencià.»
Ara, les seus senyories, per a fixar posició tenen temps,
començant pel Grup Popular.
La senyora De Miguel García:
Nada más que añadir.
Muchas gracias.
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
Simplemente que estamos de acuerdo en la transaccional. Nada más que añadir y felicitarnos también del acuerdo alcanzado fundamentalmente para el pueblo de Mislata
lo que ya había iniciado con sensibilidad l’ajuntament.
Gracias.
La senyora presidenta:
No adscrits. Té la paraula la diputada senyora Marina.
La senyora Albiol Guzmán:
Sí, moltes gràcies.
Bé, la veritat és que felicitar-nos tots i totes per l’acord
a què s’ha arribat. S’ha de dir que Esquerra Unida estem
especialment satisfets perquè la reivindicació que el Pou
del Quint siga rehabilitat i que siga bé de rellevància local
és una reivindicació ja històrica d’Esquerra Unida a Mislata. Per tant, felicitar-nos que per fi les reivindicacions
d’Esquerra Unida i de la societat civil organitzada a Mislata, de les associacions, etcètera, doncs, haja sigut traslladada a aquesta cambra i que, al final, s’haja arribat a un
acord. Per tant, en eixe sentit, molt bé.
La veritat és que el Pou del Quint està ja molt deteriorat
–com la senyora Oltra ja ha explicat–. No vaig a repetirme, però la veritat és que en moltes ocasions s’ha estat patint per si, al final, s’enderrocava ja completament el sostre,
perquè el sostre és, sobretot, el que està pitjor. A vore si almenys es pot aprovar aquesta figura de bé de rellevància
local, que siga rehabilitat i que estiga en condicions.
També des d’Esquerra Unida hem preguntat ja en algunes ocasiones, a l’ajuntament, què va passar amb aquell
projecte de col·laboració, que a l’any 2002 es va arribar entre l’ajuntament i la Universitat Politècnica, per a la seua
rehabilitació i per a convertir aquest emblemàtic edifici en
un museu etnològic. El que passa és que no hem tingut mai
respostes.
Esperem que tot açò algun dia siga possible i que siga
el principi d’aquesta rehabilitació del Pou del Quint, que jo
crec que és per a felicitar-nos tots i perquè els veïns i veïnes de Mislata per fi puguen gaudir d’aquest edifici en
condicions.
La senyora presidenta:
Gràcies, senyoria.
Per a fixar posició, per part del Grup Socialista, té la
paraula la senyora Jeanette Segarra.
Pàgina 9
Sabem que Mislata era un poble agrícola fins als anys
cinquanta, és l’últim que els queda; és de tots sabuda
l’agressivitat que ha tingut el tema de l’horta. Per tant, seria
una pena que no s’actuara a temps perquè, tant per a
l’associació del barri del Quint com per al poble, és un símbol de la ciutat que servia per a recollir l’aigua de l’horta i
que em sembla que és l’últim que els queda com a patrimoni, com a senyal i com a símbol del món de l’agricultura
que tenia.
Abans, en l’exposició de motius, en esta presentació de
proposició no de llei, diem que s’havia fet amb l’esforç
dels llauradors, doncs, com es fa quasi tot en el món agrícola; amb l’esforç dels llauradors se van fer les cooperatives, es van fer els pous, i és una pena que açò no arribe a la
reconstrucció que de forma urgent ho necessita. S’han patit
incendis, s’han patit pluges, s’han patit espolis, és a dir, no
pot passar més temps, no pot passar més temps del que s’ha
passat, i s’ha d’actuar de forma contundent i ràpida. Seria
una pena que esta voluntat de tots els grups polítics, que
hem tingut ací a Les Corts, no es faça i s’arribe de forma
ràpida, perquè si no s’actua de forma ràpida s’arribarà tard.
Per tant, que no es quede com una iniciativa més, que el
temps siga el més curt possible i que la pressió que han fet
els veïns perquè este patrimoni no es perda, realment, haja
valgut la pena, sense més.
La senyora presidenta:
Gràcies, senyoria.
Una vegada debatuda l’esmena transaccional, anem a
procedir a la votació. ¿Vots a favor? S’aprova per unanimitat, 15 vots a favor.
Continuem amb el següent punt de l’ordre del dia, el
número 4. La mesa ha rebut un escrit que diu: «Sol·licitem
l’ajornament de la PNL número 41.229, prevista en l’ordre
del dia de la Comissió d’Educació i Cultura, del dia 10 de
novembre de 2009, per a la pròxima convocatòria
d’aquesta comissió, siga de continuació o nou ordre del
dia.» La signa Mónica Oltra i Jarque, síndica del Grup Parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Els Verds.
Proposició no de llei sobre l’adaptació del reglament
regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província
de Castelló a la Llei 4/1983, de 23 de novembre,
d’Ús i Ensenyament del Valencià
La senyora presidenta:
La senyora Segarra Sales:
Bé, jo, felicitar-nos… no sé. Tinc una sensació un poc
contradictòria. Per una part, estic contenta que s’haja arribar a un acord, i he vist que per part de la portaveu del Partit Popular –com sempre en moltes vegades demostra–, en
arribar a un consens en un tema important per a la gent que
viu a Mislata, la prova la tenim en el president de
l’associació del barri del Quint –que està ací, que ens
acompanya– i el portaveu del Partit Socialista de
l’ajuntament. És una iniciativa molt bona per part de Compromís haver portat este tema ací, però sí que m’haguera
agradat que s’haguera posat un temps. Em fa un poc de por
que el tema se quede en una intenció, i, després, no se complisquen les expectatives i, una vegada més, es quede com
tant i tant de patrimoni que tenim en este país i que el deixem perdre.
Per tant, continuem amb el punt número 5, que diu:
«Presa en consideració de la proposició no de llei sobre
l’adaptació del reglament regulador del servei del Butlletí
Oficial de la Província de Castelló a la Llei 4/1983, de 23
de novembre, de l’ús i ensenyament del valencià, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida Bloc-VerdsCompromís.
Per a la seua defensa, té la paraula l’il·lustríssim diputat
senyor Pañella.
El senyor Pañella Alcàcer:
Gràcies, senyora presidenta.
Vaig a fer-ho d’una manera molt breu, però crec que
prou clara.
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
El 15 de gener de 2009 es publica en el butlletí oficial
de la província el reglament regulador del servei de Butlletí
Oficial de la Província de Castelló. Vull cridar l’atenció
sobre el que diu l’article 4, diu: «Lengua de publicación. El
boletín oficial de la provincia se publicará siempre en castellano, y, en su caso, también lo será en valenciano cuando
la administración o particular anunciante remita el texto redactado en ambas lenguas.»
Considerem que l’article entra en contradicció amb la
Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del
valencià, que determina la cooficialitat del valencià i el
castellà en un pla d’igualtat, que estableix el bilingüisme en
els publicacions oficials, a més de l’obligatorietat de la promoció del valencià com a llengua minoritària i també la
lliure elecció de la llengua dels administrats. A més, la forma de procedir té un altre convenient per a la igualtat del
valencià, i és que en no haver modificat tampoc la norma
de taxes i preus públics de la diputació, aquells ajuntaments
que publiquen, volen publicar-lo en valencià, en ocupar doble espai els costa més diners, els costa més diners que
aquells que estan publicant-lo en castellà.
Per tant, això, en eixe fet encara és molt més evident
l’incompliment d’allò que diu la llei d’ús i ensenyament.
No és ja un incompliment, sinó que és una actuació contrària totalment al que establix la llei d’ús i ensenyament, ja
que grava econòmicament la voluntat que aparega la publicació en valencià.
Per tant, ja que les Corts Valencianes tenen la capacitat
d’instar, ja que és una altra administració, demane que
s’inste la diputació que accepte, simplement, el seu reglament regulador del servei de butlletí oficial de la província,
a allò que diu la Llei 4/1983, de 23 de novembre, que no hi
haja cap article ni cap actuació que puga ser considerada
contrària a allò que establix esta llei.
Res més. Gràcies.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Para fijar posición tiene la palabra, por parte de Compromís, doña Marina Albiol.
La senyora Albiol Guzmán:
Gràcies.
A vore, vaig a ser molt breu. Simplement, dir que anem
a recolzar aquesta proposició no de llei, i, per altra part, dir
que em sembla increïble que s’haja de presentar una proposició no de llei en aquesta cambra per a demanar que es
complisca la llei. Açò és que està arribant ja a un punt absolutament absurd. Vindre ací, a la cambra legislativa, que
se suposa que fem les lleis, per a demanar que es complisquen les lleis, és una cosa totalment absurda, el punt a què
estem arribant en aquestes Corts Valencianes.
Però, bé, és que fa falta, fa falta vindre ací per a dir que
es complisca la llei perquè no s’està complint. En este cas,
no s’està complint la Llei d’ús i ensenyament del valencià,
una llei tan important per a nosaltres, una llei que tracta de
protegir, de promocionar, de potenciar l’ús de la nostra llengua i que, sens dubte, no s’està complint perquè hi ha una
falta de voluntat política clara i manifesta per part del Partit
Popular que aquesta llei es complisca, com està passant en
el cas que es comenta en aquesta proposició no de llei.
Per tant, des d’Esquerra Unida votarem a favor i denunciar que hem arribat ja fins al punt de demanar als legisladors que es complisca la llei.
Res més.
Pàgina 10
El senyor president:
Gràcies, senyoria.
Per part del Grup Socialista, té la paraula la
il·lustríssima diputada senyora Crespo.
La senyora Crespo Domínguez:
Gràcies, senyora presidenta.
Abans de marcar posició, jo pregaria, una vegada més,
a la senyora presidenta, que trasllade a la Mesa de Les
Corts que tots els temes que tenen una relació directa o indirecta amb la Llei 4/1983, d’ús i ensenyament del valencià, de 23 novembre, siguen tractats en la comissió corresponent, és a dir, en la Comissió de Política Lingüística
perquè, de no fer-ho així, pense que estem discriminant la
comissió en qüestió en buidar-la de continguts.
I, ara, ja li anuncie al Grup Compromís el recolzament
del Grup Socialista a la proposició no de llei que ha presentat.
Senyories, miren, una vegada més, assistim a la nul·la
sensibilitat que tenen algunes administracions públiques, en
este cas, representada per l’excel·lentíssima Diputació de
Castelló que, actuant com ho han fet, incomplint una vegada més la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià. Pareix, ací, que el senyor Fabra i el senyor Ripoll cada dia compartixen més coses, perquè esta
diputada ja va denunciar enguany que també a la Diputació
d’Alacant sols es pot trobar en castellà la publicació digital
del BOP.
Però, hui, he de lamentar que es presente un altre butlletí oficial de la província, amb el corresponent portal
d’Internet, completament en castellà, i és el cas de la Diputació de Castelló. Açò demostra la falta de compromís per
part de les dues institucions públiques en el procés de recuperació d’una llengua que per llei és cooficial a la Comunitat Valenciana, d’una llengua històrica i pròpia del poble
valencià, al qual se’l priva amb actuacions com estes de fer
ús, afavorint el castellà i fent que resulte pràcticament impossible l’equiparació efectiva i real entre les dues llengües
oficials de la Comunitat Valenciana, com ara marca el nostre Estatut d’autonomia.
L’article 4 del reglament regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província de Castelló, no sols vulnera la
Llei 4/1983, d’ús i ensenyament, sinó que també entra en
contradicció amb el dictamen del Consell Valencià de Cultura, aprovat el 3 de juliol de 1998, del qual jo destacaria el
següent i cite:
«Amb la perspectiva de reforçar la nostra autoestima
com a valencians, d’afirmar i potenciar la nostra personalitat diferenciada, ha arribat el moment –és a dir, 1998, fa ja
uns anys– de consensuar, primer, i, aplicar, després, mesures i polítiques urgents per a promocionar l’ús del valencià
a tots els nivells. Unes mesures per a traure el valencià de
la situació marginal en què es troba en l’esfera pública, per
tal de donar-li un futur real i digne, conjurant així el perill
evident d’una desaparició a curt termini.»
Crec que el que acabe d’expressar són raons més que
suficients per demanar, en este cas, a la Diputació de Castelló que corregisca i desaparega del reglament regulador del
servei del butlletí oficial de la província l’article 4, perquè
és inacceptable que hui en dia, en el 2009, després de vinti-cinc anys d’aprovació d’una llei, encara hi haja organismes oficials que, en lloc de vetllar de forma especial al respecte d’un dret estatutari i constitucional que tenen els
valencians, es dediquen a incomplir de forma sistemàtica,
no tenint una actitud exemplar en l’ús de la llengua, tant
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
pel que fa a les aparicions públiques de responsables polítics com la resta de les actuacions oficials, en este cas, la
publicació digital del Butlletí Oficial de la Província de
Castelló.
Sols una data, per acabar. El 5,17% de les queixes formulades a la Sindicatura de Greuges ho són pel tema del
valencià, per ciutadans que han vist vulnerats els seus drets
lingüístics davant l’administració pública valenciana, tant
autonòmica, com provincial, com local. I, en pràcticament
tots els casos es demanava –perquè hui en dia prevalen les
noves tecnologies– l’existència d’una web que permeta accedir als continguts tant en castellà com en valencià, que
puga ser visitada en les dues llengües cooficials per ser
l’enllaç entre l’administració i els ciutadans.
Queda clar que tot este panorama no és gens encoratjador, perquè si el primer que s’ho ha de creure, és a dir,
l’administració valenciana, incorre en un incompliment de
la llei, no reconeixen el bilingüisme oficial, cada vegada
guanyarà més terreny el monolingüisme, naturalment, en
castellà.
Senyor Fabra, no es sume a les polítiques conflictives
del senyor Ripoll, per molt amics que siguen des de fa poc,
perquè decisions com les d’aprovar l’article 4 del reglament
regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província de
Castelló són una mostra de molt poca salut democràtica.
Canvie eixa forma de fer les coses a base de mando y
ordeno, perquè va per mal camí. Pare’s a pensar en les conseqüències que porta eixa forma de fer les coses i corregisca, perquè, de no ser així, vosté, senyor Fabra, està contribuint al genocidi de la llengua valenciana.
Res més i moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Quisiera aclararle a su señoría, con respecto a la primera parte de su intervención, que la Mesa de las Cortes, donde están representados todos los grupos políticos, incluido
su partido, son los que deciden los puntos que tiene cada
comisión. Por lo tanto, le ruego que esa queja se la exprese
usted a la persona que tiene también en la mesa.
Muchas gracias.
La senyora Crespo Domínguez:
Muchas gracias por la aclaración, señora presidenta.
La senyora presidenta:
Continuamos…
El senyor Pañella Alcàcer:
Senyora presidenta, si me permet, sobre l’afirmació que
ha fet.
La senyora presidenta:
No, continuamos.
Para fijar posición. ¡Para fijar posición! (Veus) Continuamos con… Después. (Veus) Perfecto, lo dirá después.
Continuamos… Cuando tenga su turno, ¡señor Pañella,
por favor!
El señor César Augusto.
Pàgina 11
El senyor Asencio Adsuar:
Moltes gràcies, presidenta.
La Llei d’ús i ensenyament del valencià és una llei que
se va promulgar i aprovar l’any 1983, és una llei que forma
part ja del bloc de desenrotllament de l’Estatut
d’autonomia i és una llei que no està en discussió per ningú
dels grups polítics i, per suposat, que no pel Partit Popular
tampoc.
En segon lloc, esclarir en la intervenció per què no
anem a recolzar esta iniciativa, que en ningun cas se veja
en esta posició del Grup Popular una posició contrària al
valencià, en absolut. Però... Al contrari, ans al contrari,
som defensors del valencià. S’hauria de vore quina és la
proporció d’estudiants, s’ha de vore estudis sociològics, per
exemple, estudiants en els col·legis, en els instituts fa dotze, tretze anys, fa vint, fa vint-i-cinc anys, i vore l’evolució.
A més, estudis sociològics sobre l’ús del valencià en mitjans públics, privats, empreses, audiovisuals. I la labor
d’impulsar el valencià gradual respectant eixe principi de
llibertat d’ús i d’adaptació de l’administració a la llengua
que el demandant d’una actuació administrativa enfront de
l’administració utilitze, respectant també el principi d’ús de
la llengua, bé la llengua espanyola, o castellana, que tots tenim l’obligació de conéixer, i la cooficial en les respectives
comunitats autònomes on existisca, com és el cas del valencià.
Dit això, en este cas el que estem és davant d’un problema des del punt de vista competencial, des del punt de vista
de quina és l’aplicació real, des del punt de vista legal, de
la Llei d’ús i ensenyament del valencià.
En primer lloc, vull fer una reflexió, i és que este reglament no ha tingut cap reclamació ni al·legació en el període
d’exposició pública. No s’ha reclamat contra l’aprovació
d’este reglament. Se va inicialment aprovar el 25 de novembre de 2008 i, després de la tramitació, se va ja publicar definitivament al no haver hi havut reclamacions en
contra.
He de dir que sí que hi ha havut una reclamació posterior en el Síndic de Greuges, que és la queixa 90.160, amb
registre d’eixida de 13 de maig de 2009, en l’expedient número 90.160. Davant del síndic s’al·lega la no aplicació...,
precisament el que hui està dient-se aquí per part dels grups
que han intervingut, en relació a que no s’aplique la Llei
d’ús i ensenyament del valencià; més que no aplicar-la, se
vulnera –se diu– la Llei d’ús i ensenyament del valencià. I
vull dir que la resolució del síndic –que tinc aquí– diu clarament que «una vegada conclosa la tramitació ordinària de
la queixa, hem de significar-li –al reclamant– que acceptem
els arguments que expressa en la seua comunicació, en considerar que no hi ha cap actuació pública irregular que haja
de ser censurada per esta institució», que és la sindicatura
enfront de la Diputació Provincial de Castelló.
Per tant, el síndic de Greuges, agraïsc a la diputada que
ha intervingut ans, la recomanació que va fer en el seu moment el Consell Valencià de Cultura, però en ningun moment una observació de caràcter cultural, un suggeriment
des del punt de vista cultural té virtualitat jurídica, i al final
hem de subjectar-mos a lleis i a la interpretació de les lleis.
I a més de ser una resolució, aquella del Consell Valencià
de Cultura de l’any 1988, també haurem de vore que en estos moments tenim l’última resolució, que és la de la sindicatura, més recent, i que a més interpreta la normativa i els
seus informes o, en les resolucions, els informes jurídics
suposen una..., sense suplir evidentment els tribunals, però
sí que suposen una interpretació qualificada de la normativa venint de qui ve, de la institució que ve i dels mitjans ju-
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
rídics i tècnics que té, i d’alguna manera, sense tindre
l’efecte d’una sentència, que no ho té, sí que d’alguna manera és un intèrpret qualificat de la llei.
Per tant, esta resolució diu que no s’ha vulnerat la llei. I
hem de dir que és veritat que la Llei d’ús i ensenyament del
valencià, aprovada l’any 1983, en un moment en què
s’estava construint la Comunitat Valenciana, l’aprovació de
l’Estatut d’autonomia, amb molt de camp per fer i per impulsar, és una llei que s’aprova sense tindre una perspectiva
a mig i llarg termini de la seua possible efectivitat. És una
llei que, evidentment, com tota llei té una aplicació immediata o directa i, per tant, vinculant per als poders públics,
però al mateix temps la Llei d’ús i ensenyament del valencià és una llei de caràcter programàtic, és una llei que marca objectius, marca fins, però per si mateixa no té l’eficàcia
jurídica i immediatesa d’una llei executiva. És una llei, per
tant, que assenta principis. Passa també com en la Constitució on hi ha uns articles que són d’aplicació directa, immediata, mentres que hi ha altres articles que no tenen aplicació immediata i directa, servixen, d’alguna manera, per a
conformar voluntats futures jurídiques en l’aprovació de
lleis, servixen per a orientar els poders públics públics,
però no se pot dir que hi haja un article concret que s’ha
d’aplicar d’una manera exacta en un aspecte concret.
Per exemple, la llei parla que la Llei d’ús i ensenyament
del valencià, la difusió del valencià, deurà aplicar-se, per
exemple, en els tributs municipals per a fomentar
l’ensenyament de la llengua. Per exemple, la llei ahí és inaplicable realment des del punt de vista que invadix la reserva de llei. Els beneficis fiscals sols poden aparéixer en
una llei habilitant quan se té la competència per a regular el
tribut. Per tant, no és possible, si no està reconegut en una
llei eixe aspecte, la llei per si mateixa d’ús i ensenyament
del valencià no pot un ajuntament, per exemple, emparar-se
en eixa llei per a discriminar o per a fer dos imposicions diferents en funció de la utilització d’una llengua o no, la
pròpia de la comunitat i cooficial o la llengua comuna dels
espanyols. Per exemple, pose un exemple, no? En eixe sentit no se podria aplicar.
Passa exactament igual si ara volguérem en legislació...,
per exemple, la registral o la legislació notarial és el castellà. Per què? Perquè la llei estatal reserva per al tràfic jurídic, per als instruments i la documentació que ha de tindre
un tràfic jurídic i una projecció més allà d’una comunitat
autònoma, hi ha un principi també constitucional d’unitat
econòmica, de mercat, seguretat jurídica, en fi, és que hi ha
molts més valors que pròpiament els peculiars d’una comunitat o la impulsió d’una llengua que siga pròpia d’eixa comunitat. Hi ha altres aspectes que també són constitucionals. I s’ha de vore tot en un conjunt.
Per tant, vist... i dits estos antecedents, doncs, hem de
dir que el reglament que aprova la diputació de Castelló,
que dic que no recorre ningú, hi ha una llei estatal, que és
la Llei 5/2002, de 4 d’abril, reguladora dels butlletins oficials de la província, que obliga a la publicació en castellà i
diu, «en el seu cas, en valencià»; que, en definitiva, és el
que s’està fent, perquè el reglament el que permet és, evidentment, que bé per petició de l’administrat o pels mateixos ajuntaments, en fi, les publicacions que es facen,
doncs, se poden fer en valencià si així es demana.
I ja el tema de la taxa quant al cobrament de l’ocupació
d’espai o no, és veritat que des del punt de vista d’utilitzar
el valencià o no hi ha una duplicació de costos, però també
és veritat que la taxa si fa una regulació concreta de costos,
des del punt de vista del principi de compensació econòmica, que és el que hi ha ahí en les taxes, a més extensió
d’ocupació, més pagament, i si és un pagament proporcio-
Pàgina 12
nal dóna eixe efecte un poquet pervers, no? Però que, com
també dic, les taxes tenen una estructura que està basada,
d’alguna manera, en un principi en una reserva de llei,
però, en qualsevol cas, en l’estudi de les taxes. I és una decisió, en qualsevol cas, autònoma de l’administració pròpiament local, en este cas la que aprova la taxa, la que té la
competència legal de decidir l’estructura de costos i la imposició d’una ordenació.
Per tant, i acabe, la diputació de Castelló... hi ha una llei
estatal que el que sí que deixa molt clar és que l’obligació
de la publicació de tots els butlletins oficials de les províncies ha de ser en castellà. Permet la possibilitat, per tant és
més una possibilitat afegida a l’obligació principal que siga
en castellà. Se pot fer en les llengües cooficials, i d’alguna
manera astò és el que està fent la diputació de Castelló. Hi
ha legislació bàsica, per tant, també de l’estat que obliga
per damunt de les disposicions pròpiament complementàries autònomes.
Moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Para la réplica, tiene la palabra el señor Pañella.
El senyor Pañella Alcàcer:
Senyor Asencio, sense cap mala intenció, però si a vosté l’hagueren nugat en este moment a les barres d’una sénia, ¿sap si haguera tret aigua? Perquè de voltes n’ha pegat!
De voltes n’ha pegat per a dir-me que no, perquè no sabia
com dir que no! Fins i tot de dret constitucional ha parlat...
Escolte! Si és més fàcil. Se complix la promoció del valencià o no se complix la promoció del valencià? Se posen
traves o no se posen traves? Està dins del que es permet o
no? I li ha pegat de voltes i revoltes!
Mire, que si hi ha reclamacions... Escolte! Si haguera
hagut reclamacions a la millor no estaríem ací. Vull dir, açò
no és el punt que estem parlant. Les Corts va a instar la diputació a modificar això perquè entenen que va en contra
de la normalització lingüística que mos imposa també la
llei d’ús i ensenyament o no? Aixina de clar.
I respecte totes les opinions. Ara, vull dir, és que li ha
pegat de voltes i revoltes sobre això. Però ha arribat a dirmos que, bé, que si la llengua registral. Escolte, no estem
parlant d’això! Aixina, tot el que puga eixir de la comunitat
autònoma ho hem de fer en castellà? I tot el que puga eixir
de l’estat espanyol en quina llengua? O ahí ja no! Ahí ja
no! Perquè parlem de llengües que tenen dues categories
diferents, clar! Una, que eixa val per a tot; i l’altra que si no
l’usem, millor.
Perquè vosté el que està dient al final, si li dóna la raó a
açò, és que si no la usem, millor. Perquè fins i tot, per a justificar l’excés de taxes, me parla d’un efecte un poquet pervers. Efecte pervers, no; una alteració o en contra d’allò
que diu la llei d’ús i ensenyament. Fique una taxa específica per a si ho vols publicar en valencià. Aixina! Que és un
efecte pervers? Totalment pervers, però no un poquet pervers, totalment pervers. I jo diria més, i premeditat. I premeditat. Està clar? I premeditat.
Perquè el que se busca precisament és això. Marcar
conforme vosté ha marcat en la seua intervenció la superioritat d’una llengua sobre una altra. I la seua intervenció ha
marcat això. Sí, sí, és que mos ha explicat, mos ho ha explicat perfectament, ¡perfectament! Damunt, llevant-li fins
i tot la importància a la mateixa llei d’ús i ensenyament:
que se va aprovar sense tindre perspectiva de la seua futura
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
efectivitat, que té caràcter programàtic i no té una eficàcia
jurídica com tindria una llei executiva... Mire, ja li dic, ha
pegat moltes voltes, ha pegat, ¿eh? Total per a dir, escolte,
a mi em pareix bé el que està fent el senyor Fabra. Doncs,
¡diga-ho aixina, amb totes les paraules!, i assumixca
(inintel·ligible) ... . ¡A vosté li pareix bé que en el butlletí
oficial de la província diga que se publicarà només en castellà i, perquè siga en valencià, tens de reclamar-ho! Això
va en contra de la llei d’ús i ensenyament. ¡Hi va en contra!, perquè establix no només la igualtat, sinó la promoció,
la diferenciació positiva de la llei per a la seua promoció,
perquè partix d’un fenomen de desigualtat, i, per tant, el
que li diu és al revés, ¿eh?, és al revés: que té d’animar la
gent a usar-la. ¡Jo no dic obligar! ¡Animar!, ¡motivar en la
seua utilització!
I el que no diu és que s’han d’utilitzar tots els mecanismes utilitzables, tots els mecanismes adients per a impedir
la seua utilització com estan fent ací. Primera, obligatorietat: ningú li discutix que se publique en castellà o no. És
que me diu que la llei estatal diu que s’ha de publicar en
castellà... ¿I qui li ho discutix, això? És que, a vegades el
que un defenga una llengua, l’altre intenta que ataca una...
¡No, no! ¡Si no ataque cap llengua! Estic dient que la llei
d’ús i ensenyament diu unes coses, tant en el seu articulat
com en el seu esperit, que és la de la promoció, i que açò
atempta clarament contra la promoció, sobretot perquè hi
ha un efecte, ¿eh?, un efecte perniciós al final, que no és
només el que diu l’article 4, sinó un efecte perniciós al final, que avui complint les taxes de la diputació, te costa doble diners fer una publicació en valencià que en castellà,
perquè la de castellà és obligatòria i ja la pagues. Si, a més,
la fas en valencià, ocupes doble espai... Vosté diu que és
correcte i ho ha dit aixina, pel principi de compensació econòmica ha dit que és correcte...
N’hi han altres principis, ¿eh?, n’hi han altres principis,
el principi de promoció de la utilització de la nostra llengua, del valencià, i eixe no s’aplica, eixe no s’aplica, senyor Asencio, i vosté hi està conforme. Molt bé, doncs, ¡digaho!: «¡Jo hi estic conforme!, ¡em pareix bé!, i si jo fóra
president de la diputació, faria el mateix». Val, perfecte.
¡Parlem clar! ¡Clar, i tan amics!, ¡i ja està! (Veus) Precisament ací estem, com a polítics, a donar cada u la postura
pròpia i clara, no per a pegar voltes a la sénia, perquè la sénia esta té poca aigua a traure.
Gràcies.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Tiene la palabra por parte del Grupo Popular, señor
Asencio.
El senyor Asencio Adsuar:
Senyor Pañella, jo no dic res que no diga..., ho he dit
ans, i aquí està l’informe del síndic, una institució de La
Generalitat, la sindicatura de Greuges ha emés un informe
en la resolució de la queixa d’un ciutadà de Castelló que no
estava d’acord amb este reglament, com vosté tampoc hi
està d’acord, i algun dels grups que s’han manifestat aquí,
però el que és cert i veritat és que el Síndic de Greuges diu
que l’aplicació de la llei és totalment correcta en el cas de
la diputació de Castelló i que el reglament que ha segut
aprovat respecta la Constitució, la llei d’ensenyament i, per
tant, l’Estatut d’autonomia.
Jo lamente que la interpretació legal que he desenrotllat
ha segut perquè se comprenga millor, però crec que vostés
Pàgina 13
no han volgut entendre res. (Remors) Bàsicament,
l’actuació administrativa s’emmarca dins de la llei, i el que
he dit és que la Llei d’ús i ensenyament del valencià ja ha
tingut una aplicació directa, immediata en Corts, que ha segut executiva, perquè tenia possibilitats, perquè a través de
l’administració autonòmica eixa llei, doncs, ja és aplicable
per si mateixa, era causa suficient perquè puguera posar en
marxa institucions, imparticions d’ensenyament, cursos, en
fi, professorat, tot això té virtualitat en el que és la pròpia
administració autonòmica.
Ara bé, quan entrem que hi ha altra legislatura, en este
cas l’estatal, i hi ha uns punts de connexió i hi ha competències per part de cada administració i cada llei, tenim de
ser respectuosos, des del punt de vista legal, amb quina és
la llei prevalent en cada moment concret. I ahí és a on jo li
dia la segona part. No que la Llei d’ús ensenyament del
valencià no val per a res, això ho diu vosté, jo no ho he dit
això. He dit que té una part jurídica executiva d’aplicació
immediata, i té una altra part que és programàtica, és a dir,
assenta uns principis d’impulsió del valencià, de defensa,
però que això no té un trasllat matemàtic, mecànic, a determinades qüestions, doncs, perquè entren altres lleis, per exemple, que fan que això no se puga aplicar, i perquè cal salvaguardar altres drets o altres qüestions de valor també
legal o constitucional. És el que he dit.
I, per tant, bé, i li he posat un exemple: les escriptures,
la legislació notarial o el registre de la propietat i la legislació registral, bé, doncs, tot el món podia pensar que per què
no se fa en valencià la llei d’ús i ensenyament... Doncs,
mire, perquè hi ha una cosa que és la competència de
l’estat, la competència de l’estat s’atribuïx legislació exclusiva en matèria de registres i de notariats... (el diputat Pañella Alcàcer diu: «Estem parlant de la diputació.») –deixe-me–, i per tant... Bé, però és que, la diputació, la vincula
la Llei estatal 5/2002, de 4 d’abril, reguladora dels butlletins oficials de la província, i els butlletins oficials de la
província emeten publicacions de documentació que
s’incorporen (veus) a expedients administratius que hi ha
en Madrid o en Galícia, (veus) o en Madrid.
I, per tant, bé, no dic que se faça només en castellà. El
que té de vetlar el reglament estatal o la llei estatal, és que
se faça en castellà. I després se poden arbitrar mecanismes
complementaris que fan que puga ser també en la llengua
que siga cooficial, com, de fet, s’està fent en la Diputació
Provincial de Castelló, que el seu reglament ho admet, és a
dir, que puga ser bilingüe, en certs requisits o en certa tramitació.
I sí que li he dit, i és l’única cosa que li he admés, en la
part, diguem, de la taxa fiscal, efectivament, se produïx,
per una aplicació mecanicista del principi del cost-benefici,
que és el que regula la taxa, que vist que hi ha un costos i
hi ha uns usuaris, a més utilització es paga més. L’anunci
llarg paga més que el curt, i l’anunci, en este cas, (veus)
que ocupa més espai, pel bilingüisme, doncs, paga més que
el castellà. És l’única cosa que li he admés, diguem, en eixe
aspecte.
Però, dit això, també tinc de dir-li que l’aprovació de la
taxa és una competència de la pròpia diputació d’allí, que
són els que avaluen els costos, igual que una taxa, en un
lloc se pot aprovar amb dèficit, en una altra pot ser superàvit, en una se poden aplicar unes valoracions, (veus) en altres, no. I, evidentment, en fi, mosatros, com a Corts Valencianes, doncs, entenem que no devem d’ingerir-mos-hi i
vulnerar l’autonomia municipal, i des d’aquí, doncs, entrar
en principis d’estat fiscalitzant les altres administracions.
I jo, per acabar, l’única cosa que volia dir..., administracions que estan aplicant la llei dins del seu àmbit, ¿eh?, i
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
que en este cas en concret també, dir que no s’ha recorregut
eixe reglament, dir que la mateixa subdelegació del govern,
que està per a vetlar els aspectes d’aplicació de la llei, que
se respecte la llei, tampoc ha impugnat (veus) esta reglamentació, que està dins les seues competències, i quan
s’aprova alguna cosa, i més un reglament que puga vulnerar la legislació, també compareix en els expedients i demana l’anul·lació, (veus) i, per tant, bé, doncs, pensem que
és un reglament legal que devem respectar i res més.
La senyora presidenta:
Gracias, señorías.
Una vegada debatut el punt número 5, procedim a la
votació. ¿Vots a favor? 7. ¿Vots en contra? 8. Queda desestimat, per tant, el punt número 5 de l’ordre del dia.
Proposició no de llei sobre el finançament amb fons
públics només dels col·legis que no segreguen per sexes
La senyora presidenta:
Continuem amb el punt número 6: presa en consideració de la Proposició no de llei sobre el finançament amb
fons públics només dels col·legis que no segreguen per sexes, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra UnidaBloc-Verds: Compromís. Per a la seua defensa, té la paraula el senyor Pañella.
El senyor Pañella Alcàcer:
Gràcies, senyora presidenta.
En l’exposició de motius ja consta clarament que la Llei
orgànica d’educació, la LOE, obri la porta a deixar sense
subvencions els col·legis que segreguen, i, reitere, obri la
porta.
L’article 84.3 fixa que en cap cas hi haurà discriminació
per sexe. La disposició addicional 25 de la LOE també establix que els col·legis mixtos seran objecte d’atenció preferent i prioritària. A més d’això, existix una sentència del
Tribunal Suprem en la qual diu que el sistema
d’ensenyament mixt, en el cas dels centres concertats, privats pagats amb diners públics, és una manifestació o faceta més de la competència sobre l’admissió d’alumnat que
correspon a l’administració educativa que finança aquests
centres. Diu el text de la sentència: «L’educació diferenciada en els concertats no forma part del seu dret a la direcció», ¿eh?
Per tant, això és el que hem introduït com a motivació.
En realitat, senyories, són diverses les comunitats ja que
han optat per la no-concertació amb centres que donen una
educació diferenciada per sexes. Catalunya, Galícia, Balears i Andalusia estan en eixe procés; València, Madrid i
Múrcia són les que seguixen, ¿eh?...
Hi ha una qüestió, que és més que discutible, una qüestió (inintel·ligible) ... que és: ¿per quin motiu se defensa
això?, ¿eh?, o està defensant-ho, alguns diuen, perquè el tipus d’ensenyança (ininte l·ligible) ... , este tipus
d’ensenyança diferenciada, estan sostenint que el procés de
maduració de les xiques i dels xics és diferent, per allò que
(inintel·ligible) ... d’això, tenen d’estar separats per a millorar rendiments escolars. Això és la..., això que utilitzen
com a raó.
Pàgina 14
Aporten dades. Clar, el que amaguen eixes dades és el
perfil socioeconòmic de la gent que està assistint a estos
centres... Són gent d’un nivell socioeconòmic molt alt i, per
tant, també amb majors facilitats.
Per tant, eixa no és una qüestió (inintel·ligible) ... . Tanmateix, sí que hi han altres qüestions que són importants
que tinguem en compte, perquè la separació per sexes, la
majoria de vegades no afecta només els alumnes, també el
professorat, ¡també el professorat! En els col·leges femenins són professores; en els col·leges de xics són professors... Bé, jo no sé si això està molt d’acord amb el que és
la llei d’igualtat, no ho sé si hi està. Jo diria que no.
Hi ha un recolzament legal a la proposta que presente.
La proposta que jo presente se recolza en l’article 84.3 de
la Llei orgànica d’educació, la LOE, que estableix que en
cap cas hi haurà discriminació per raó de naixement, raça,
sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Bé, ja he citat i repetit la disposició addicional 25 de la LOE. Diu: «Amb la finalitat
d’afavorir la igualtat de drets i oportunitats i fomentar la
igualtat efectiva entre homes i dones, els centres que desenvolupen el principi de coeducació en totes les etapes educatives seran objecte d’atenció preferent i prioritària en
l’aplicació de les previsions replegades en la present llei.»
I, com dia, el Tribunal Suprem, el 2008, en una sentència en la que es fixava que el sistema d’ensenyament mixt,
en el cas dels centres concertats, és una manifestació o faceta més d’eixa competència sobre l’admissió de l’alumnat
que correspon a l’administració educativa que finança els
dits centres. Dit d’una altra manera, passa a la voluntat estricta de la comunitat autònoma la possibilitat de concertar
o no, no existix obligació legal. Tenen vostés la llibertat,
que no l’obligació tampoc d’assumir indubtablement la
meua, la sentència diu que tenen la llibertat, però hi han
raons suficients de diversos tipus que afavorixen o recolzen
la proposta que nosaltres fem.
Avui en dia la coeducació ha d’estar un dels principis
bàsics, com ha d’estar després la convivència sense diferenciació, com diu la LOE, de naixement, raça, sexe, religió, opinió ni de qualsevol altra condició o circumstància
personal o social. I per a fer-ho efectiu al màxim és pel que
presentem la proposta que Les Corts insten la Conselleria
d’Educació a finançar amb fons públics només els col·legis
que no segreguen en atenció als sexes.
Gràcies, senyories.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Para fijar posición, por parte del grupo de no adscritos,
tiene la palabra la ilustrísima diputada doña Marina Albiol.
La senyora Albiol Guzmán:
Bé, bona vesprada.
A vore, el que està passant al País Valencià per a
Esquerra Unida és realment greu, ¿no?, perquè ací s’està
produint que, bé, mentre l’educació pública viu entre barracons, mentre tenim un fracàs escolar del 40%, mentre tenim un 30% del professorat en una situació de precarietat
per la seua interinitat, mentrestant s’estan transvasant recursos públics, és a dir, dels que ixen de les butxaques de
tots els ciutadans i ciutadanes, s’estan transvasant estos diners públics a subvencionar col·leges privats, la majoria
gestionats per la jerarquia catòlica.
I és més greu encara quan alguns d’aquestos centres
privats concertats segreguen l’alumnat per raó de sexe,
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
¿no? Açò no només va en contra de la LOE, que ja diu que
no se pot discriminar els alumnes per raó de sexe, sinó que
a més nosaltres pensem que pot ser inclús anticonstitucional, perquè també la Constitució espanyola diu que no es
pot discriminar per raó de sexe.
Per tant, va en contra de la LOE, va en contra de la
Constitució espanyola i va en contra, evidentment, del que
ha de ser una educació no sexista, no discriminatòria, una
educació amb valors de convivència, d’integració, de lluita
contra la violència masclista, etcètera, etcètera, etcètera.
Nosaltres pensem que, bé, açò és un gran negoci, allò
de la subvenció dels centres privats, un gran negoci econòmic i ideològic per a la dreta que governa el País Valencià i
per a la jerarquia catòlica.
La veritat és que dels set centres privats concertats que
segreguen per raó de sexe al País Valencià, els set estan
gestionats per l’Opus Dei. I, per tant, com deia, açò és un
negoci no només econòmic, que també, sinó sobretot ideològic.
I la pregunta seria quin tipus d’educació se’ls està donant als alumnes en aquestos centres gestionats per l’Opus
Dei.
La veritat és que estem retrocedint cinquanta anys. A mi
açò em recorda quan ma mare me conta: «No, la secció femenina, tal, qual» Jo és que al·lucine. (Veus) És veritat.
L’altre dia estava mirant un programa, un reality show
d’estos que fan en televisió, que es diu Curso del 63, i segreguen i hi ha ahí... els xiquets van a una classe, les xiquetes van a una altra. I jo dia: Curso del 63, no. Jo dic: açò és
el País Valencià en el 2009, tal qual, perquè ací està passant
el mateix que en el Curso del 63, exactament igual.
Per tant, açò no té ningun trellat que se continuen donant diners públics a centres que no complixen ni la llei
d’educació ni la Constitució espanyola i que s’està educant
en el sexisme i la discriminació de sexes.
Tots sabem que la coeducació fomenta la igualtat de
drets entre homes i dones. I, és clar, açò no s’està produint
a aquestos col·legis que s’estan pagant amb diners de tots i
de totes.
Al final, el que sembla és que el Partit Popular recolza
aquesta manera d’educar, recolza a la jerarquia catòlica, recolzar a l’Opus Dei mitjançant aquestes polítiques.
I, per suposat, no només discriminació de l’alumnat,
sinó discriminació del professorat, perquè en els col·legis
de xics són professors i en el de xiques són professores.
Açò també va en contra, evidentment, de la Constitució, de
la igualtat de drets laborals, etcètera, etcètera.
Miren, senyors i senyores del Partit Popular, les illes,
Andalusia, Cantàbria... hi ha tota una sèrie de comunitats
que ja han deixat de subvencionar col·legis que segreguen
per raó de sexe. Esperem que vostés ho deixen de fer ja
també, perquè nosaltres pensem que s’ha de complir la llei.
I, és clar, nosaltres recolzarem aquesta proposició no de
llei. Encara que he de dir que la redacció de la part resolutiva no ens sembla la més encertada, perquè diu que Les
Corts insten la Conselleria d’Educació a finançar amb fons
públics només els col·legis que no segreguen per sexe. Per
a nosaltres no és la més encertada, ja dic.
Que quede clar que el nostre vot a favor d’aquesta proposició no de llei és un vot a favor que s’elimine la subvenció als col·legis que segreguen per sexe, però no estem
d’acord tampoc que se continue subvencionant els altres
centres de la manera que s’està fent.
Nosaltres estem perquè es faça un mapa escolar, perquè
la Conselleria d’Educació se sega amb els sindicats, amb la
comunitat educativa i faça un mapa escolar que done co-
Pàgina 15
bertura al cent per cent de la població.
Nosaltres pensem que el cent per cent de l’alumnat del
País Valencià ha de poder estudiar en centres públics i, per
tant, anar acabant amb els concerts amb els centres privats
d’una manera progressiva, però amb una rapidesa. Perquè
pensem que no s’han de continuar transvasant recursos de
tots i de totes als centres privats, a ningun centre privat,
però, evidentment, encara menys als que segreguen per raó
de sexe i no compleixen la llei.
Res més.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Para fijar posición por parte del Grupo Socialista, tiene
la palabra la ilustrísima diputada señora Noguera.
La senyora Noguera Montagud:
Muchas gracias, señora presidenta.
Señorías, a mí me parece que el tema de la segregación
de sexos supera mucho más lo que es un debate simplemente pedagógico y también lo que podría ser un debate de
la financiación con los recursos públicos de los colegios
concertados, privados o públicos. Yo, sinceramente, creo
que es mucho más.
En primer lugar, los que estamos aquí, como defensores
de derechos constitucionales y de la igualdad de hombres y
mujeres ante la ley, de cualquier persona ante la ley, debería parecernos una aberración y una barbaridad que se
siga subvencionando o permitiendo, en este caso, que existan colegios que den educación separada entre hombres y
mujeres.
Como parlamentarios, todos los que estamos aquí somos responsables de hacer cumplir las leyes, las leyes de
cualquier ámbito, pero sobre todo los derechos constitucionales y básicos que garantizan la igualdad de hombres y
mujeres, las que garantizan que cada uno de nosotros es
persona.
Por lo tanto, me parece una irresponsabilidad que hagamos dejación de la función que nosotros mismos tenemos.
Como conocedores que somos del propio sistema educativo, porque lo conocemos a base de hablarlo, de discutirlo,
de debatirlo, sabemos también que esto es una aberración
pedagógica. Pero es que, como mujer, yo, personalmente,
me siento muy dolida y, además, mal utilizada.
Yo creo que llevamos toda la vida, toda la historia de la
humanidad sabiendo cómo se ha diferenciado al hombre y
la mujer en cuestiones sociales dentro del ámbito privado y
público. Siempre se ha argumentado a lo largo de toda la
historia que había cuestiones diferenciadoras biológicas que
hacían necesario que la mujer tuviera unos estudios, una
cultura, unos valores, unas condiciones diferentes a las del
hombre. A lo largo de toda la historia, política, filosófica,
democrática, se ha visto como la mujer quedaba reducida al
papel de lo privado y el hombre al de lo público, porque
nuestros valores eran aquellos que correspondían al cuidado, a la estima, no a la inteligencia, a la razón o al debate.
Llevamos años escuchando eso. Y cuando en este país
se pone en marcha un sistema de educación pública que garantiza la coeducación entre hombres y mujeres, sobre todo
entre niños y niñas, que aprenden a compartir por igual, resulta que empezamos a saber que la mujer también puede
ser médica, ingeniera, científica o política. Solo cuando se
alcanza el papel y la posibilidad de estudiar por igual, resulta que se descubre que hombres y mujeres, independien-
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
temente de su naturaleza biológica, pueden desarrollar un
papel social.
No hay nadie, nadie, que comparta pedagógicamente
esta diferenciación de sexos entre hombre y mujer a la hora
de estudiar, nadie sensatamente o científicamente lo defiende. No pertenece al ámbito ni social, ni pedagógico, ni político ni religioso, porque hombres o mujeres, aunque la
señora Alicia de Miguel vaya a salir a lo contrario... Y la
verdad es que me parece –señora Alicia de Miguel, enséñeme lo que quiera–, me parece increíble que usted a estas alturas, usted, pueda defender lo otro. No me enseñe ningún
papel. No sé si le corresponde a usted o no, pero supongo
que lo apoyará.
Yo me siento realmente dolida como mujer y me parece
además increíble. No es una cuestión de derechas o de izquierdas. Sabe usted tan bien como yo que todas las que
hemos tenido posibilidad de educarnos en un sistema de
coeducación, que hemos podido tener las oportunidades de
compartir el sistema social y político con los hombres, hemos podido avanzar.
Y ahora se nos plantea, por nuestro bien, porque resulta
que tenemos diferenciaciones biológicas que nos hacen
más aptas, no sé sabe bien para qué –algunos dicen que
para la lectura, supongo que otros dirán que para otras
cuestiones y el más allá a lo mejor plantea que para el bordado–, se nos vuelve a plantear que hombres y mujeres rinden mejor por separado.
Y ya digo, no pertenece tampoco al ámbito religioso,
porque incluso la mayoría de españoles que son católicos
llevan a sus hijos a colegios absolutamente con coeducación
y no pasa nada. Pertenece a un ámbito de secta, ideológicamente de secta. Y aquí hay que tener mucho cuidado con el
papel que el estado tiene a la hora de plantear cuál es la libertad que esto puede garantizar o no. Se dice: «Los padres
son libres a la hora de garantizar qué educación quieren tener para sus hijos». ¡Ojo!, porque el estado tiene una responsabilidad a la hora de garantizar esa libertad.
Y la libertad significa también que todos tienen responsabilidades y cada uno tiene derechos. Por ejemplo, ¿puede
un estado subvencionar a los padres que no quieren llevar a
sus hijos al colegio? Y además, hay padres que fomentan el
absentismo escolar por mil razones. Hay otros incluso que
dicen que es mucho mejor que los niños estudian en su casa
y no vayan al colegio, prohibiendo la socialización. ¿Por
qué no? ¿Por qué no lo permite, qué no lo permite? La ley.
Como la ley tampoco permite que hombres y mujeres deban estudiar separados.
¿Pueden, por ejemplo, padres de una religión islámica,
que tengan una confesión, en este caso, ultra, decir que
como las niñas y los niños son distintos, las niñas se casan
a los doce y trece años y van a asistir además al colegio
vestidas con burka? ¿Por qué no? ¿Lo va a pagar el estado?
Porque ellos están en el uso de su convicción religiosa, absolutamente garantes de que creen que están en la libertad
de darles a sus hijos esa enseñanza, y además, encima, con
la creencia divina. Es decir, están absolutamente imbuidos
de Alá, como otros imbuidos de Dios.
¿Puede, por ejemplo, el estado permitir, si llegamos a
cuestiones que son biológicas, de diferenciación, que una
de las características que nos diferencian biológicamente
hombres y mujeres es que las mujeres tenemos la regla?
Pero es que quienes defienden estas diferenciaciones biológicas entre hombres y mujeres, defienden también algunas
cuestiones como que la homosexualidad suele ser una aberración que no cabe ni entre hombres ni mujeres.
¿Vamos a permitir también, por ejemplo, que lleguemos
al extremo donde gays y lesbianas no puedan estudiar en ni
Pàgina 16
uno ni otro colegio porque evidentemente no tienen lugar?
Porque de ahí proviene la misma enseñanza ideológica que
se esta dando. ¿Por qué no? ¿Por qué no, señores del Partido Popular? ¿Cuál es la diferencia? Es decir, ¿cuál es la diferencia que a mí me digan que mi hija de nueve años es
distinta a su amiguito Pau? ¿Razón de sexos, dos sexos?
¿Dónde situamos a los gays o lesbianas, por ejemplo? ¿Es
una aberración de los dos sexos? ¿Dónde los ubican ustedes? ¿Es una aberración cómo se plantea por parte de esta
ideología que está defendiendo esto? No, ¿verdad? Y ¿mi
hija por qué tiene que ser diferente de su amiguito de 9
años y por qué no puede estudiar a lo mejor...? ¿Para qué
está preparada mi hija? ¿Para el arte, para la matemática,
para la ciencia...? ¿Por qué no dejan que lo descubra yo
sola a base de estudiar en un colegio que le dé las oportunidades de todas las enseñanzas? ¿Que mi hija no puede ser
científica? O ¿sí? ¿Puede ser escritora o no? ¿Qué puede
ser mi hija?
Porque quienes están haciendo estos estudios, están haciendo estudios donde lo que te están diciendo es que las
mujeres tienen unas condiciones diferenciadas, pero quienes hacen estos estudios... El informe Pisa, la OCDE y todo
el sistema educativo a nivel mundial, mundial, no solamente europeo, dice exactamente que no hay razones para por
razón de sexo, biológicas, discriminar niños y niñas. Yo
quiero que mi hija sea lo que tiene que ser, conviviendo en
coeducación.
Y, desde luego, no quiero, ni me gustaría, que un estado
no tuviera la garantía de garantizar los derechos de libertad
y de igualdad entre hombres y mujeres. Ese es el papel
también del sistema educativo. Ese es el papel, señores del
Partido Popular, del sistema educativo. Cuando una secta
ideológica se plantea que su sistema ideológico religioso
(veus) está por encima de del estado, entonces el que falla
es el estado.
Muchas gracias, señores.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Para fijar posición por parte del Grupo Popular, tiene la
palabra don Salvador Cortes.
El senyor Cortes Llopis:
(Parla amb el micròfon desconnectat)
Muchas gracias, señora presidenta.
Señoras y señores diputados.
Este humilde diputado que les habla... (S’interromp la
gravació)
(Inoïble) ... porque usted es un hombre con argumentos.
Y hoy lo que pide aquí es algo que usted tiene el derecho.
Claro, que este derecho que usted pide, yo, personalmente,
que he llevado a mis hijos, a todos, a la coeducación que
tengo, personalmente... Pero, claro, estoy en una democracia y debo respetar a las minorías.
Aquí se han dicho una serie de argumentos que caen
por su peso y se han mezclado todas las cosas. El que tiene
el uso de la palabra habla... mezcla religión, mezcla lo otro,
mezcla... y no va al fondo de la cuestión. Y el fondo de la
cuestión es lo que es la educación diferenciada; el fondo de
la cuestión son, como les diré a ustedes, los argumentos
jurídicos y el fondo de la cuestión es que estamos en un
conglomerado europeo donde vuelve otra vez en algunos
países, y quizá porque la izquierda hegemónica está per-
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
diendo por momentos todas las elecciones en los países democráticos, a respetar dentro del ordenamiento jurídico,
quien quiere libremente la educación.
Alguien parte de que el estado ha de darlo todo. Otros
partimos que somos los padres los que tenemos el derecho
inviolable de llevar a nuestros hijos allá donde queramos y
tener la educación que queramos que tengan. Y esto, esto,
que mucha gente no lo acepta, es el principio por el cual
ustedes, ustedes, quieren una educación totalmente controlada por el estado.
Miren ustedes, los motivos vienen de lejos, de tener una
izquierda que recorta la libertad de elección de las familias
que optan por modelos pedagógicos diferentes del oficial;
querían cargarse la enseñanza concertada en los años famosos, 80, 81, 82, 83, y lo que han conseguido es que cada
vez haya más ciudadanos que la demandan por su calidad,
por el respeto, por sus ideas y por sus planteamientos, y
porque son ciudadanos que cotizan y tienen con el fisco el
mismo derecho que tienen otros. Esto sí que es muy importante ¡Ni ricos ni pobres! El que tiene una declaración tiene
el derecho de llevar a sus hijos adonde quieran. Hay otros
que dicen que el estado debe adoctrinar. Esto pasó –y ayer
veíamos en las imágenes de la televisión–, lo que hemos tenido que soportar durante muchos años y cómo ha caído
hecho trizas todo lo que defendían durante muchos años y
engañaban a los ciudadanos, como lo hemos podido ver
con nuestros ojos y con nuestra experiencia. Quizás, otros
no habían nacido o eran pequeñitos. Y eso es lo que ha ocurrido y lo que está ocurriendo.
¿Qué ocurre? Que la Constitución española es la carta
magna –a algunos no les gusta– y establece literalmente,
sin más distinción, los requisitos que constan en su artículo
27.2, que «la enseñanza básica es obligatoria y gratuita y
que los poderes públicos ayudarán a los centros docentes
que reúnan los requisitos que la ley establezca». El artículo
84.3 de la Constitución –en vigor– incluye el sexo entre las
causas por las que no se podrá discriminar a los alumnos en
la admisión de centros públicos y los concertados. ¡Y debe
ser! ¡No, no estoy equivocado! (Veus) Y estoy en el uso de
la palabra, respéteme,…
La senyora presidenta:
Señorías, por favor.
El senyor Cortes Llopis:
…por favor, porque no me gustaría entrar en ningún debate con usted, que no tiene la palabra.
La senyora presidenta:
Señorías…
El senyor Cortes Llopis:
Incluye el régimen de conciertos a los centros de educación diferenciada al decir que «con el fin de favorecer la
igualdad efectiva entre hombres y mujeres, los centros que
desarrollen el principio de coeducación en todas las etapas
educativas serán objeto de atención preferente y prioritaria
en la aplicación de las previsiones recogidas por la ley, sin
perjuicio de lo dispuesto en los convenios internacionales
por España».
Y la convención relativa a la lucha contra la discriminación en la esfera de la enseñanza, adoptada en las Naciones
Unidas, en la convención general de estas Naciones Uni-
Pàgina 17
das, para educación y la ciencia, y que entra en vigor en el
62, de conformidad con el artículo 14, dice lo siguiente:
«En el caso de que el estado admita las situaciones siguientes no serán consideradas como constitutivas de discriminación, en el sentido del artículo 1 de la convención: la creación y el mantenimiento de sistemas o establecimientos de
enseñanzas separados para alumnos de sexo masculino y
para los de sexo femenino, siempre que estos sistemas
ofrezcan facilidades equivalentes de acceso a la enseñanza,
dispongan de un personal docente igualmente calificado,
así como de locales escolares y un equipo de igual calidad
y permitan seguir los mismos».
Podemos decir que todos estos estados que han determinado esto y que haya una educación, sobre todo, en nuestro
entorno y en nuestro país, en crisis… –yo estoy de acuerdo–... Por eso, el ministro Gabilondo, que es un hombre de
cierto sentido y parece que quiere hacer las cosas, dice que
marca distancia de los anteriores ministros y quiere un gran
pacto para la educación, y en los últimos años se está viendo seriamente amenazada la libertad de creación de centros
y de la elección de los mismos por parte de los padres. Así,
en algunas comunidades autónomas hay arbitrariedades, y,
por eso, el gobierno cántabro del populista Revilla, con sus
socios socialistas, intenta retirar los conciertos que pide la
educación. Y, mira por dónde, en vista de que los tribunales
no le dan la razón, tiene durante un año que seguir con los
conciertos porque no está claro. En Cantabria, el conflicto
–dice– ha de prorrogarse un año más.
En Asturias, las demandas impuestas por la arbitraria
resolución de la conselleria hace igualmente que haya que
esperar a otra sentencia –y otro año que hay que hacer.
En Galicia, los colegios mantienen la financiación pública al reconocerse sus derechos por la administración gallega.
Y, en Cataluña –esta Cataluña socialista del tripartito–,
mantiene los conciertos de los actuantes centros diferenciados, y deja también abierta la puerta a la posibilidad de
nuevos centros. En fin, un gobierno de izquierda, aliados,
porque no tiene… con todas las izquierdas, un revolútum,
como podemos ver.
Por lo cual, no está tan claro lo que ustedes dicen con
tanta facilidad porque, al final, es la comunidad autónoma
la que debe determinar. Y, ustedes, deben reconocer, porque lo demás es una discusión bizantina; yo puedo opinar,
usted opina, el otro opina, el otro deja de opinar… Esto no
es una cuestión de opinión. Esto es una cuestión de que
quien tiene el deber, la responsabilidad de poder gobernar,
y mientras los ciudadanos lo apoyen –que a ustedes eso les
cuesta muchísimo reconocer– que elección tras elección el
Partido Popular es votado mayoritariamente –afortunadamente, porque imagínense si ustedes gobernasen, esas minorías–, eso sería, pues para tomar Valium todos los días
porque no se podría…
Entonces, ¿qué ocurre? Que no quieren reconocer que
la decisión la tienen que tomar los gobiernos autonómicos
en este momento, porque, porque… (Veus) Sí, sí, los tribunales,…
La senyora presidenta:
Señorías…
El senyor Cortes Llopis:
…porque ustedes cogen las sentencias como quieren.
Sentencia del Tribunal de Galicia: «Si el derecho a la libertad de enseñanza definido en nuestra Constitución im-
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
plica el reconocimiento de un derecho de los titulares de
centros docentes privados a la creación supone la posibilidad de definir el carácter propio del centro y marcar o diseñar los contornos o líneas de su propio carácter o persona
educativa, hemos de admitir que uno de ellos pueda ser, al
asumir como forma propia de su proyecto educativo, el de
ofrecer una educación diferenciada, femenina, que no sería,
o masculina, considerada discriminatoria en los términos
de la convención de la Unesco –antes aludida– ni en el ordenamiento jurídico del estado español que lo prohíbe.»
Tribunal Superior de Justicia, con tres magistrados, señores
Benigno López, Fernando Segane y María Dolores Galindo. No les gusta esta sentencia, claro, no les gusta, porque
ustedes se cogen a las sentencias cuando les gusta.
Otra sentencia. Tribunal Superior de Cataluña, auto del
8 de octubre: «Es notorio que durante todos estos años diversos centros docentes privados han venido impartiendo
educación diferenciada por razón de sexo como un rasgo
peculiar de su carácter propio, sin que exista constancia de
que la administración educativa haya considerado que este
tipo de enseñanza fuera discriminatoria. En consecuencia,
no se puede deducir, en principio, que la administración extraiga ahora de esos antecedentes una interpretación diferente que lleve a actuaciones como la denuncia del recurrente contrario al funcionamiento de estos centros
docentes. Por tanto, es desestimada.»
Tenemos, también, el Tribunal Supremo. Esa sentencia
–ahora luego, en la réplica les diré– es muy discutible porque cogen lo que quieren. Pero, el Tribunal Supremo, ponentes: Maurandi, Pedro Lucas Murillo, José Díaz Delgado
y Eduardo Calvo Rojas. Tribunal que, cuando nos conviene, nos gusta; y, cuando no, no nos gusta. Pero, bueno, es
lo que dice, es lo que dice, por tanto: «La amplia gama de
preceptos de todo tipo, que el motivo infringido no debe
distraernos de la cuestión sustancial que plantea, que no es
otra que la conformidad con la Constitución, de la financiación pública, vía conciertos educativos de la enseñanza separada impartida por centros privados.»
Este tipo de educación es lícita, nadie lo puede discutir.
Ustedes lo discuten. El Tribunal Supremo dice que no. Por
otra parte, tampoco expresa que prohíba el sostenimiento
público de los centros. Y, luego, para más inri, los costes
los tiene que pagar quien ha llevado a pleito este asunto.
Quiero decir que esto –y voy a acabar– que es muy importante el que ustedes tienen esa forma de ver las cosas. Y,
aunque uno pueda defender y tenga un concepto, han de
respetar a las minorías. No están acostumbrados. Las minorías son escrupulosamente respetadas en los estados democráticos. ¡Sí, señora! ¡Sí, señora diputada! ¡No le gusta!
Pues, esas minorías son aplastadas…
La senyora presidenta:
Señoría, señorías…
El senyor Cortes Llopis:
…quien tiene un tic autoritario de las épocas anteriores
que no respeta a ninguna minoría porque ha impuesto todo
lo que ha querido en cada momento, en cada instante y en
cada situación.
Y hace falta viajar por esos países, viajar un poquito.
Yo, gracias a Dios, viajo para ver lo que ha conseguido esa
educación de esos países. Claro, hay quien no… En España, pues, mire usted, le voy a contestar una cosa personal. A mí me toco vivir en España –y no le voy a decir–,
pues cuando yo estudiaba había que pasar dos reválidas,
Pàgina 18
había que pasar un examen de preuniversitario que era
durísimo, y cuando tenías tres faltas de ortografía no pasabas el primer examen. ¡Solo le digo eso! Y se lo digo con
mucho respeto. Y no tengo ningún trauma pero me tocó vivir en aquella época, a cada uno le toca vivir en una época.
Pero, la libertad, si no se respeta… Yo, todo lo que dicen de
todas estas cosas, de sectas, de todo esto… esto es de opereta, esto es de opereta. Habrá gente buena, regular y mala
como en todas las cosas, como en la política, como en su
partido, como en todos los sitios. (Veus)
La senyora presidenta:
Señorías, por favor.
El senyor Cortes Llopis:
He dicho «en todos los sitios», ilustres diputadas. Sé
muy bien lo que digo.
Y le digo otra cosa…
La senyora presidenta:
Vaya finalizando.
El senyor Cortes Llopis:
Y dice que es para ricos. Pues, hay gente que no son ricos. Y hay gente que tiene ocho hijos de familia y los lleva
ahí. (Inintel·ligible) ... ¡Sí, ocho! ¡Y, siete! ¡Y, cuatro! ¡Y,
tres! ¡Y, dos! (Veus)
La senyora presidenta:
Señoría, vaya finalizando.
El senyor Cortes Llopis:
Y lo digo porque los conozco.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
Señorías, les rogaría, por guardar el orden, que se respetaran el turno de palabra porque creo que todos estamos callados, por favor, cuando estamos en el uso de la palabra.
Para la réplica, tiene la palabra el señor Pañella.
El senyor Pañella Alcàcer:
Moltes gràcies, senyora presidenta.
En principi, sí que volia donar una explicació prèvia al
perquè de la redacció que he fet en el punt, efectivament.
És perquè diferenciem el que és l’objectiu del que és
l’actuació concreta.
Indubtablement, entre els objectius del Bloc o de Compromís està aconseguir una educació pública per a tots i totes, al cent per cent. Però, en este moment, estem marcant
l’interés en un punt específic. I, per tant, per no desviar
l’atenció hem fet exactament eixa redacció. Això no vol dir
que renunciem a altres coses, sinó que marquem l’atenció
en un punt específic, i, per tant, és una actuació concreta
que demanem en este moment. No implica absolutament
res més.
Contestant al senyor Cortes. Molt amablement, senyor
Cortes, però, ¡com no he de respectar les minories, si jo sóc
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
minoria! ¡Si jo sóc minoria dins de la minoria, si fa falta!
Lògicament que respectem les minories i demanem que se
respecten! Fins i tot a l’extrem que centrem els debats en
allò que diem i no en allò que suposen o els agradaria que
diguérem.
Jo defenc la proposició no de llei amb les paraules que
consten i amb les paraules que he dit. Amb cap més! I, per
tant, demane respecte també a l’opinió, no a la meua, sinó a
tot un sector social, més reduït que el seu –ho reconec–,
però no perquè tinga menys valor, a tot un sector social al
qual jo represente. I ací estic donant opinió. Per tant, ningú
me llevarà la capacitat de donar l’opinió.
Perquè, mire, vosté diu que el tribunal l’agarrem quan
mos interessen, les sentències del tribunal. I vosté al síndic
de Greuges l’acaben d’esgrimir quan no li fan cas en res
del que diu. O no? O no? Jo, la sentència del tribunal l’he
agarrat i l’he definida tal qual. Jo no parle d’obligatorietats
ni de prohibicions. Jo parle d’on han d’anar els diners públics, parle de gestió de diners públics exclusivament, senyor Cortes.
Mire, m’ha parlat de drets democràtics. Però, hi ha una
cosa que m’ha arribat a l’ànima –i li ho dic–. Vosté diu: «I
l’ensenyament concertat, on cada vegada hi ha més demanda. Sap per què –primera paraula que ha dit–? Per la qualitat, per la qualitat que trobem a faltar en el sector públic.» I
això ho ha dit vosté, són paraules seues. La primera –ha
dit– per la qualitat; després, ha dit pel respecte les idees.
Home! Jo crec que respecte les idees, al pluralisme, dins de
l’escola pública no se pot dir que no n’hi haja. Si n’hi ha
algun cas, serà algun cas com pot haver-lo també en la privada, en la concertada o no. Però, el respecte a les idees i al
pluralisme és norma (inintel·ligible) ... de l’ideari de tots
els centres públics. Pluralisme absolut, perquè ahí van tots,
no hi ha una selecció.
Escolte! Que vosté me parle a mi del mur de Berlin,
doncs, és que no ho entenc. No ho entenc, de veritat. Perquè, jo no me posicione en una època determinada. Jo li estic parlant d’un problema que tenim avui. I a mi
m’agradaria –i no és la primera vegada que ho dic, senyor
Cortes, i vosté ho sap–, amb tota seriositat del món, que alguna vegada afrontàrem un debat d’educació en termes pedagògics. Que no mos toca! Ací mos toca parlar en termes
polítics. Però, no estaria de més! No estaria de més que
parlàrem també en termes pedagògics! Perquè jo estic
d’acord amb algunes coses que ha dit, com el pacte per
l’educació. Però, no és que estic d’acord. Quantes vegades
m’ha sentit a mi parlar ací i dir: pactem tot això i ensenyem
el govern de l’estat a pactar, si fa falta. Però, clar, ací tampoc hi ha pacte! Ací tampoc hi ha pacte, ni polític, ni social, respecte a l’educació, amb tot el sector educatiu al carrer –fa un temps– i que, si no se posa remei, prompte
tornarem a tindre una cosa similar. Això no és pactar, això
és actuar amb prepotència, això és actuar sense tindre en
compte a ningú. Quan vosté parla de respecte a les minories… No, no! I no tan minories ! Respecte a tot el món!
Respecte a tot el món !
Mire, hi ha coses que… És que vosté ha dit: «És que no
és qüestió d’opinió». Sí, és qüestió d’opinió. I el punt de
donar l’opinió més important és este, perquè tots representem un sector social on hem de fer arribar la nostra opinió.
I això és el que estem fent. I jo no vull prohibir res! Però,
jo dic que els diners públics… Perquè vosté està dient: «és
que l’esquerra, que no vol»... No, perdone, llisca atentament i escolte atentament les meues paraules, li ho demane
per favor. Jo no vull tancar cap centre, però jo sí que tinc
clar a quins centres han d’estar promocionant des de la
Pàgina 19
Conselleria d’Educació, i quins centres han de deixar, indubtablement, que seguisquen el seu aire, i avui pense que
això està en contra del que ha dit.
La senyora presidenta:
Finalice señoría.
El senyor Pañella Alcàcer:
Gràcies.
La senyora presidenta:
Para la réplica tiene la palabra por parte del Grupo Popular, el señor Salvador Cortes.
El senyor Cortes Llopis:
(Inoïble. El diputat parla amb el micròfon desconnectat) ... no debe determinar quién ha de hacer la gestión. Y
entonces por eso, por eso, mire, hay una cosa que estará usted de acuerdo conmigo. La educación no es un monopolio
del estado, no es un monopolio. No, no, no..., es muy importante, ni de las comunidades autónomas. Es, por el contrario, un derecho por el que no se puede imponer ni un
modelo, ni otro, ni la educación privada, ni la mixta, ni la
diferenciada, sino que se debe ofertar todos en igualdad de
condiciones, y son los padres los que deben elegir. Aquí
está el problema y el meollo, aquí está el problema y el meollo, y es obligación de los poderes públicos hacer posible
todas las ofertas educativas y hay que plantear sin miedos
esta posibilidad.
Ustedes, miren, usted es una persona, además usted es
enseñante y usted conoce..., en fin yo tengo en mi familia,
perdone, yo tengo mi esposa, tengo mi hijo y les pregunto.
Y una de las cosas fundamentales, fundamentales, hay que
hacer la enseñanza pública de una calidad extraordinaria,
–pero, ¿quién lo ha dicho...?–, como la universidad, que la
gente pueda elegir. Pero si la gente quiere elegir otra forma
de..., tendrá el derecho perfecto para poder elegir, y aquí
viene el problema. (Veus)
No, se la paguen ellos no porque son, tienen que cotizar
como todos los ciudadanos una declaración de renta, y tienen derecho de poder exigir al estado el respeto a esa redistribución del dinero. Ahí está el otro problema. En unos
regímenes donde sólo está el estado entonces está claro,
pero, ¡claro que sí, ahí está, ahí está, ahí está el problema!
Entonces, ¿qué ocurre? Que la educación es una opción pedagógica totalmente legal, que las familias tenemos el derecho y no les duela a ustedes. A algunos les duele, ¡claro
que sí!
Tenemos el derecho a elegir el tipo de educación que
queremos para nuestros hijos y además que sea conforme a
las convicciones y no a las convicciones de los demás, y tenemos derecho a que sean también pedagógicas como nosotros lo planteamos.
Y el artículo de la Constitución establece que la enseñanza es obligatoria y gratuita, y este derecho asiste a todos los españoles con independencia del tipo de educación
que haya elegido para sus hijos, y tal gratuidad se concreta
verdaderamente, se concreta en conciertos educativos y beneficiarios y en una enseñanza pública de máxima calidad.
Entonces, en su defecto estas deberían soportar el coste
(inintel·ligible) ... de sus hijos si se eliminasen los concier-
Comissió d’Educació i Cultura
10.11.2009
tos. Por tanto tratándose de una opción legal debe de mantenerse y propiciar su financiación con cargo al dinero público, ya que en caso contrario se discrimina a las familias
que las eligen por esas convicciones pedagógicas.
Y retirar la financiación pública supone una traba
económica para estas familias en el ejercicio de su derecho
a la elección de centro, y las comunidades autónomas no
pueden por decisión de un señor condicionar los conciertos
o requisitos respectivos establecidos por las leyes orgánicas. Por tanto, no imponiendo la LOE en la enseñanza mixta como requisito único o como renovación de los conciertos ninguna comunidad autónoma podrá exigirlo. De ahí
los reveses que están teniendo en muchos tribunales de justicia de las diferentes comunidades autónomas.
Y el problema es ese, no es otro. Y el problema al final
es que tiene que decidir..., como el gobierno central que tiene el poder legítimamente de la nación, es el que decide. Y
esto les guste o no les guste es el final de la política. El final de la política quiere decir que los ciudadanos eligen a
unos representantes en un momento determinado y son las
urnas las que deciden, nos guste o no nos guste, y que luego la oposición tiene el derecho de controlar, de fiscalizar,
de aportar, pero el que tiene que decidir las opciones políticas en cada momento, no sólo educación y otras cosas, es
quien gobierna, y el gobierno central de signo socialista, repito, legítimamente legítimo, es el que decide a nivel, y en
las diferentes comunidades autónomas lo deciden las comunidades autónomas.
¿Pero, qué puede ocurrir? Pues puede ocurrir una cosa
muy sencilla. Que como nosotros estamos influenciados
que lo que queremos es lo que se debe de hacer, y no respetamos el pluralismo, yo tengo una idea y soy como aquellos
antiguos borricos que les ponían los orejales y hasta que
iban al abrevadero y tenemos que imponer a los demás. Y
ahí viene el problema, ilustres diputados.
Pàgina 20
Y yo me hago la reflexión, no podemos imponer porque
hay mucha gente que no piensa ni quiere nada de eso para
sus hijos, si es que los padres tenemos una responsabilidad.
Si queremos al papá estado, el papá estado, pues adelante.
Y está ocurriendo lo que está ocurriendo en muchos aspectos y ya lo veremos en las urnas, les auguro que ya lo veremos en las urnas, en el gobierno central y cuando lleguen
las elecciones aquí, porque mucha gente normal, de las que
no va a ningún sitio, estas quieren tener para sus hijos lo
mejor que piensan para ellos, y a veces eso no concuerda
con lo que a nosotros nos gusta y ahí viene la dicotomía.
Y respetar la libertad de los demás es algo muy serio,
que como demócratas nos cuesta. Nosotros siempre queremos influenciar y queremos que sea lo nuestro, –me pongo– pero cuando un demócrata sabe que en las urnas no ha
sido respaldado tendrá que trabajar y tendrá..., pero, pero a
la hora de la verdad sus decisiones serán mínimas para cosas tan importantes como la educación...
La senyora presidenta:
Señoría, vaya terminando.
El senyor Cortes Llopis:
...como es el dinero de todos los ciudadanos.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
(S’interromp la gravació) ¿Votos a favor?, 7. ¿Votos en
contra?, 8. Por lo tanto, queda rechazado el punto.
Señorías, se levanta la sesión.
(S’alça la reunió a les 18 hores i 46 minuts)