El miedo debe conducir hacia otros sentimientos

Dijous 11 d’octubre de 2012 · Número 8
Pàg. 09
brandon
cronenberg
Pàg. 10
rodrigo gudiño
Pàg. 11
justin dix
Pàg. 05
wolf children
w w w. s i t g e s f i l m fe s t i v a l .c o m
DIARI DEL FESTIVAL
2
Dijous 11 d’octubre 2012
INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES
Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a (www.
telentrada.com), per telèfon trucant
al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina
de Catalunya Caixa.
PREUS (IVA inclós)
8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, Secció Oficial Fantàstic Galas,
Secció Oficial Noves Visions, Secció
Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges
Family, Sessions Especials
6,50€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió
SOFC Curts i sessió SOFP Curts
10,50€: Maratons, Programa doble i
Sessions 3D
12,50€: Maratons del 14 d’octubre,
Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)
Localitat numerada (LN)
Les sessions de tarda i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de
butaques numerades. Amb aquesta
entrada, per només 2€ més, no hauràs de córrer per aconseguir una bona
localització.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
el diari del festival
INFOrmació TRANSPORTS
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
TREN FANTÀSTIC!
redacció
Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex
Vicente, Pau Teixidor
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin,
Francisco Valenciano
(Estudio Fénix)
Fotògrafs
Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris
il·lustració
Guillem Dols, Deamo Bros.
Voluntària
Patricia Salvatierra
COL·LABORACIÓ
Natalia Marín, Deborah
Camanyes, Paco Galindo
Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona (Sants)
Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.
Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1:30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà.
Consulteu tots els horaris, parades i
preus a www.rodaliesdecatalunya.cat
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels
possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles
canvis en les projeccions del Festival
no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports.
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades
i preus:
93 893 75 11 / www.monbus.cat
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
Transports Comtal: 902 302 025
20% de descompte en la compra
d’entrades als clients de Catalunya
Caixa, vàlid per la compra a través de Telentrada i amb un límit
del 5% de l’aforament de la sala.
20% de descompte en la compra d’entrades pels titulars del Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa
Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Targeta Amiga Desigual,
Club TR3SC, Club UOC, RACC Master,
RAKK 4u, acreditats Special Olympics,
Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular haurà de mostrar el DNI i
el seu carnet de descompte a les taquilles.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els
descomptes no són aplicables a les
gales d’Inauguració i de cloenda, maratons del 14 d’octubre, Abonament
Matinée, Abonament Auditori, Butaca
VIP i Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a www.
telentrada.com, per telèfon trucant al
902 10 12 12 o en qualsevol oficina de
Catalunya Caixa.
Del 4 al 14 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori
situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles
Jardins Retiro situades als Jardins del
Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).
Comissions:
Sessions d’inauguració i de cloenda:
Internet, telèfon i oficines: 2€
Resta d’entrades: Internet, telèfon i
oficines: 1€
RECOLLIDA D’ENTRADES
Imprimeix les teves entrades amb el
sistema Print at home de Telentrada
i evita cues. Aquesta opció incorpora
tres sistemes de seguretat: identificació
nominativa, codi de barres i codi QR.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel
Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici
de l’última sessió de pagament dels
cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans de
les 9h a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament
(Print at home / caixers Catalunya
Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les
taquilles (segons horari).
Observacions: Forma de pagament
aceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per
a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import
de l’entrada en el cas de cancel·lació
del/dels llargmetratge/s anunciat/s en
la programació.
Es recomana consultar la descripció
de les pel·licules abans d’adquirir les
entrades.
DIARI DEL FESTIVAL
3
Dijous 11 d’octubre 2012
enrique cerezo rep la maria honorífica
presentació de dracula 3d a l’auditori
presentació dels curts anima’t
roda de premsa d’antiviral
el jurat de la crítica
pen-ek ratanaruang a la carpa fnac
DIARI DEL FESTIVAL
4
NOVES VISIONS – NO FICCIÓ
PRADO 17:15
LEONORA
CARRINGTON
EL JUEGO
SURREALISTA
Ante todo, una advertencia:
no hay que confundir a Leonora Carrington con su homónima
Dora Carrington, la pintora del
círculo de Bloomsbury que, durante los años noventa, dio lugar
a una biografía protagonizada
por Emma Thompson. Igual que
Dora, Leonora Carrington también fue una gran artista, así
como una mujer independiente y
avanzada a su tiempo, pero nacida unas décadas más tarde, en la
época eduardiana en lugar de la
victoriana. Mientras que Dora se
quitó la vida, Leonora se aferró a
ella hasta que murió el año pasado a los 94 años. Se consideró la
muerte de la última de los surrealistas.
Leonora Carrington nació en
Inglaterra, pese a que no tardó
mucho en huir del estricto Londres de la época, que no esperaba que las señoritas de buena
familia tuvieran inquietudes artísticas. Vivió en París, donde se
convirtió en la amante de Max
Ernst y entró en contacto con el
círculo de vanguardia liderado
por André Breton. Carrington se
instalaría más tarde en México,
donde viviría la mayor parte de
su existencia, desarrollando una
pintura tan influida por los cuentos celtas que le contaba su niñera irlandesa como por la cultura
maya y azteca de su cultura de
adopción. Un conjunto aliñado
por su descubrimiento del movimiento feminista en los Estados
Unidos de los sesenta y setenta.
El director y periodista Javier Martín Domínguez, que previamente se encargó de un interesante
documental sobre el matrimonio
formado por Paul y Jane Bowles,
es el responsable de este documental en el que la propia Carrington narra una existencia que la
llevó de continente a continente.
La escritora Elena Poniatowska,
Dijous 11 d’octubre 2012
que noveló su vida en el libro Leonora, declaró en una entrevista
que Carrington fue “tan única
como Kahlo, pero ella no quiso la
fama”.
S.O.F. PANORAMA
RETIRO 21:45
LA CUEVA
El primer acto de esta película calca con reconocible acierto
todo lo que caracteriza a las llamadas filmaciones domésticas de
viajes de amigos: hacen tonterías
frente a la cámara, se sienten observados y por ello obligados a
ser ingeniosos (insisten en esos
clásicos chistes nerviosos). Se
graban a ellos mismos borrachos,
escuchando hits de Revólver y
esas cosas. Hasta que, como observa uno de ellos, pasan de la luz
a la oscuridad.
“Sabéis que esta es la típica escena
en la que unos tíos entran en una
cueva y un psicópata se los carga a
todos, ¿no?”, dice otro cuando se
introducen en la cueva que da título al filme. Llegados a este punto, no estamos seguros de si vais
a amar a estos chicos o querréis
que el hipotético psicópata acabe
con ellos.
Tras debutar con Niñ@s, el balear Alfredo Montero se apunta
a la avalancha de found-footage
movies con una película que narra el progresivo descenso hacia
la paranoia de cinco hippies a los
que poco les faltará para matarse entre ellos, después de que
sus pretendidas vacaciones de
placer en una isla paradisíaca se
compliquen de mala manera. Un
agujero entre las rocas, una cueva que parece no tener fin, será
el principio de su pesadilla. Y de
la vuestra. ¿Cuántos de ellos saldrán con vida de allí? Se aceptan
apuestas.
Cosmopolis té la dèria de creuar
Nova York perquè li tallin els cabells, Pegg ha de travessar la nit
londinenca fins a una bugaderia,
on pretén rentar la única roba
decent que té per entrevistar-se
amb un agent literari. Aquesta
és només una de les coses que li
passaran a la pel·lícula, que a ell
el tornaran literalment boig i a
vosaltres us faran petar de riure.
S.O.F. COMPETICIÓ
AUDITORI 15:30
A FANTASTIC
FEAR OF
EVERYTHING
A Simon Pegg ja el deveu
conèixer. El 1999 feia un paper
secundari a Hotel Paraíso, la
pel·lícula amb la que Rik Mayall
i Adrian Edmonson (Els joves)
pràcticament s’acomiadaven de
la BBC, tot i que continuarien la
seva carrera com a còmics sobre els escenaris. Era un relleu
simbòlic: els perpetradors de
Salut i peles cedien la corona de
l’humor british més salvatge a
Pegg i Edgar Wright, que aquell
mateix any estrenaven la sèrie
de culte Spaced. La carrera meteòrica de l’actor a qui J. J. Abrams
va convertir en l’Scotty d’Star
Trek assoleix un nou cim amb
A Fantastic Fear of Everything,
l’insòlit debut de Crispian Mills
i Chris Hopewell, una comèdia
surrealista que no us la podreu
ni creure. Farcida de seqüències
oníriques, fragments animats en
stop-motion i un tour de force demencial del seu protagonista, la
pel·lícula posa Pegg a la pell d’un
escriptor de llibres infantils que
cerca inspiració per fer el salt al
cinema. Vol fer ni més ni menys
que una pel·lícula sobre assassins en sèrie.
A Fantastic Fear of Everything té
tots els números per ser el film
britànic més imprevisible de la
temporada. Si el protagonista de
S.C. NEO CULTE FOCUS
PRADO 15:15
absoluto. Más bien al contrario:
Aibar evita en todo el momento
el tremendismo y la recreación
histórica de baratillo para articular, en clave de comedia ligera, un
cuento hermoso y triste sobre la
fe en tiempos oscuros.
La historia transcurre en los convulsos años setenta españoles,
que se nos muestran en todo su
caótico y delirante esplendor:
aquella España rota y gris, por cuyas grietas empezaban a colarse
hilillos de luz, a la espera de que
el dictador tuviese la bondad de
partir hacia el otro mundo. Jordi
Vilches y Ángel de Andrés López
están ambos estupendos interpretando a dos solitarios a los
que lo mejor que les habrá podido ocurrir en la vida será conocerse el uno al otro. En cuanto a
nosotros, los que seguimos aquí,
al otro lado, viajando en tranvías
y trenes, tenemos muy claro que
queremos seguir escuchando voces de otros mundos.
PLATILLOS
VOLANTES
“Estamos escuchando / voces
de otros mundos...”. Disculpadnos,
es que cada vez que recordamos
esta película de Óscar Aibar se
nos mete en la cabeza el pegadizo
tema de Los Pasos que acompaña sus títulos de crédito finales.
En 2003, Aibar aún era tan sólo el
director de Atolladero, aquél western raro en el que aparecía Iggy
Pop. Hoy, tras ese caramelo inclasificable que fue La máquina de
bailar y la portentosa El gran Vázquez, ya sabemos que este hombre es alguien en quien podemos
confiar. Mañana nos descubrirá
el que hasta la fecha es su último
trabajo, la cinta de ciencia-ficción
El bosc.
Platillos volantes es la historia, basada en hechos reales, de la amistad entre dos pirados de Terrassa
que creían en los ovnis. Pero su
verdadero tema no es tanto la
búsqueda de vida más allá de las
estrellas sino la búsqueda de algo
en lo que creer. El sentido de la
vida. Una razón para levantarse
por la mañana. Suena trascendente, pero la película no lo es en
SEVEN CHANCES
PRADO 19:00
BLUE BIRD
Dos nens africans, Bafonkadié
i la seva germana Tené, abandonen durant un dia el seu poble
per anar a la recerca del seu ocell
blau, que ha desaparegut en unes
circumstàncies estranyes. El que
seguirà serà un viatge oníric
pels impressionants paisatges
de Togo, on es creuaran amb esperits familiars i ectoplasmes de
la natura. Al final d’aquest viatge
iniciàtic, tots dos tornaran a casa
completament transformats.
El director Gust Van den Berghe
s’inspira en l’obra homònima de
l’escriptor Maurice Maeterlink,
DIARI DEL FESTIVAL
5
Dijous 11 d’octubre 2012
Nobel de Literatura de principis
del segle passat, i en fa una adaptació, molt lliure, a la situació
social d’un continent que es resisteix a ser reduït als estereotips
pronunciats en cadena a la majoria de telenotícies. La pel·lícula
es projecta en el marc de Seven
Chances, les set oportunitats per
a veure joies seleccionades per la
crítica que han estat injustament
ignorades pel circuit comercial.
Encara no és del domini públic,
però segurament ho serà en molt
pocs anys. El cinema flamenc triomfa en festivals d’arreu del món
i promet convertir la seva regió de
procedència en l’epicentre d’una
agosarada experimentació que,
alhora, no renuncia a ser accessible a tothom. Els qui, en l’edició
de l’any passat, van tenir la sort de
veure Bullhead, un brillant thriller
sobre el mercat negre d’hormones animals que va revelar l’actor
Matthias Schoenaerts (que ara
protagonitza Rust and Bone amb
Marion Cotillard), en poden deixar
constància. I el mateix es pot dir
de Cauwboy, premiada a la Berlinale, o de The Fifth Season, que va
generar sorpresa en l’última Mostra de Venècia.
S.O.F. PANORAMA
RETIRO 23:30
THE LAST
WILL AND
TESTAMENT
OF ROSALIND
LEIGH
Poques persones en el món en
saben tant, d’això de fer por, com
anima’t
AUDITORI 13:15
WOLF CHILDREN
Amb Mamoru Hosoda podríem recórrer a l’estadística i
recordar que el director japonès
s’ha endut el guardó de la categoria Anima’t les dues vegades
que hi ha participat. Ho va fer,
el 2006, amb The Girl Who Leapt
through Time i, el 2009, amb
Summer Wars. Ambdues pel·lícules ja són clàssics moderns
de l’anime. Wolf Children, la seva
nova pel·lícula, és una exquisida peça d’animació a la manera
tradicional japonesa, seguint la
inevitable línia de l’estudi Ghibli, encara que, a hores d’ara,
Hosoda ja és un nom propi reconegut. El seu estil preciosista
i, alhora, summament transparent, en què combina imatges
d’una gran bellesa amb una
narrativa molt fluida, arriba a
la seva primera maduresa amb
aquest conte sobre dos nens llop
que han de decidir si volen viure
entre els homes o entre els llops.
Wolf Children és una faula d’iniciació en la qual, com en els altres films d’Hosoda, el tema de
la família hi és molt present. De
en Rodrigo Gudiño. D’origen mexicà i afincat al Canadà, el 1997
va fundar la revista Rue Morgue,
que amb els anys es convertiria en
una referència mundial a l’hora de
parlar de cinema fantàstic i de terror. El 2006 va realitzar el curtmetratge The Eyes of Edward James,
primera pedra d’una filmografia tan breu com celebrada, que
busca noves maneres d’abordar
un imaginari fantàstic de regust
clàssic. The Last Will and Testament
of Rosalind Leigh, el seu debut en
el llargmetratge, no n’és l’excepció: Leon Leigh, un col·leccionista
d’antiguitats, ha heretat la casa de
la seva mare després de què ella
hagi mort en aparent suïcidi. Havent perdut el contacte des de feia
anys, Leon es retroba en un escenari de record sinistre, una llar
fet, el vincle entre els germans i
el d’aquests amb la seva mare és
el nucli de la pel·lícula. L’origen
d’aquesta història és el mateix
de tantes altres històries d’amor:
una noia coneix un noi, s’enamoren, es casen i tenen dos fills.
Però aquest noi, el pare, era un
home llop, i ara la facultat de
convertir-se en llop ha passat als
seus descendents. Mort el pare,
la mare haurà de criar ella sola
els dos nens, i decideix fer-ho al
camp, en un indret apartat. Però
créixer no és mai tan fàcil.
Si les dues pel·lícules anteriors
del director japonès tenien un
ritme frenètic, aquí Hosoda
aposta per un to més reposat i
melancòlic, d’acord amb els idíl·lics paisatges rurals on viuen els
protagonistes.
Mamoru Hosoda ha elaborat
un poema encisador, en blaus i
verds, que insisteix, un cop més,
en la pervivència de sentiments
com els que lliguen, per a tota
la vida, una mare i els seus fills.
Deixeu-vos portar. Deixeu que un
mestre us expliqui un conte.
plena a vessar d’objectes i figures
que remeten a la devoció cristiana
de la seva mare. Poc a poc, una sèrie de fenòmens estranys el duran
a sospitar que a la casa hi ha algun
tipus de presència.
Concebut com una artesanal
peça de càmera, el film desafia
en tot moment les expectatives del públic mitjançant una
original narració que es recolza fortament en la veu en off,
i que està protagonitzat per un
sol personatge. O, millor dit, per
dos: la casa on transcorre tota
l’acció és molt més que un mer
escenari, i la càmera la recorre
delectant-se en les seves corbes
i racons més ombrívols, dibuixant un imaginari cristià decididament inquietant.
Mentre esperem que Gudiño ma-
terialitzi el seu anhelat projecte de dirigir un remake del cult
western de Joaquín Luis Romero
Marchent Condenados a vivir,
The Last Will and Testament of
Rosaling Leigh es revela com un
excel·lent tast de les possibilitats
expressives del cineasta.
CASA ASIA
RETIRO 17.00
WAR
OF THE
ARROWS
Ambientada en 1636, en la
segunda invasión de Manchuria sobre Corea, donde el caos
hace estragos y los pueblos son
atacados despiadadamente por
el ejército chino, un joven, que
ya de niño sufrió las consecuencias de una guerra, hará todo lo
posible por rescatar a su hermana que ha caído en manos del
enemigo, cuando fue capturada
junto a medio pueblo el día de su
boda. Sus armas: la perseveran-
DIARI DEL FESTIVAL
6
Dijous 11 d’octubre 2012
cia, el valor y su poderoso arco
y su gran habilidad con él. War
of the Arrows tiene un ritmo endiablado, es una trepidante cinta
con altas dosis de acción, con
peleas, persecuciones, y cómo
no, arcos y flechas. Una vez se
inicia la aventura, que no tarda en aparecer, no cesa, no nos
deja descanso y nos mantiene en
una tensión constante. La película queda a medio camino entre
el drama romántico y familiar,
la acción, la épica y la Historia
(en mayúsculas). Es decir, esa
mezcla de géneros tan habitual
a la que nos tiene acostumbrados el cine surcoreano. Un dato
para los más curiosos: War of the
Arrows fue la película más taquillera del año 2011 en su país, solo
por detrás de Transformers 3. No
es de extrañar tal éxito si tenemos en cuenta que el filme juega
con elementos tan queridos por
los coreanos como su propia mitología sobre el arco como arma
y herramienta simbólica, la lucha constante de los coreanos
contra los invasores, el sacrificio
y la familia.
CineAsia
Fever, retrat ombrívol d’un triangle amorós bisexual, i que Love
and Bruises, rodada durant el seu
exili parisenc amb l’actor Tahar
Rahim (Un profeta). Menys interessat a generar estupor, però
no menys subtil en la seva descripció de les relacions humanes
i els conflictes quotidians, Lou
Ye es proposa “ensenyar la vida
quotidiana a la Xina d’avui”, en
les seves pròpies paraules, a través d’una història inspirada en el
bloc d’una jove mare de família
abandonada pel seu marit que
el director va trobar, per atzar,
per Internet. El film descriu un
matrimoni trencat després que
el marit confessi el seu adulteri.
Una història de descomposició
sentimental que Lou Ye combina amb una intriga policial i un
retrat de fons del país on va néixer, sotmès als canvis imposats
per una industrialització brutal,
que es reflecteix en una arquitectura que inspira qualsevol cosa
menys ganes de comprar-se un
piset a Wuhan, megalòpolis del
centre del país. Un nou exemple
de la bona traça del director, que
segueix les misèries dels seus
personatges amb càmera delicada i mirada benèvola, mentre
fa sonar un Himne a l’alegria en
cantonès que, considerant el que
estem veient, sonarà, inevitablement, una mica irònic.
momento generó tantos elogios
como reprimendas, ahondaba
con mano maestra en el mundo
de los sueños. Aunque suela llenar sus películas de rimbombante parafernalia, Nolan no tiene
un pelo de tonto. Gestó un filme
que lograba captar la fragilidad
del sueño, sus espacios cambiantes y su intangible temporalidad.
Su momento culminante discurría en tres capas distintas, en
las que el reloj corría en diferentes velocidades: segundos, minutos, horas.
Lee’s Adventure tiene más de un
punto en común con la revolucionaria cinta de Nolan. Su protagonista no es un arquitecto
de sueños ajenos, sino un chico
que padece un terrible desorden
temporal. En su cabeza, nada
tiene orden y concierto. Menos
aun, cuando conozca a una chica con el mismo problema que él.
Ahora bien: dejemos a un lado la
historia, que eso es lo de menos,
y centrémonos en el portentoso
universo visual que nos brinda
la película. Lee’s Adventure aprovecha la condición de su personaje principal para crear un entramado de capas temporales y
de situaciones dispares. Lo hace
a través de una idea brillante: la
combinación entre imagen real
y animación. El resultado es una
cinta cargada de adrenalina, en la
que la acción no conoce la palabra freno.
noves visions - ficció
PRADO 22:45
MYSTERY
Després de cinc anys condemnat a l’ostracisme per les autoritats xineses, que el consideraven
un agent de subversió en tota regla, el director Lou Ye ha decidit
signar l’armistici amb la censura. Mystery, presentada a la secció Un Certain Regard del passat
Festival de Canes, adopta un perfil menys escandalós que Spring
casa asia
retiro 15:00
S.O.F. COMPETICIÓ
LEE’s
AUDITORI 17:45
adventure TAI CHI ZERO
El debate está servido: ¿Origen sí u Origen no? La película
de Christopher Nolan, que en su
Coreografiada pel gran Sammo Hung i amb Tony Leung i la
preciosa Shu Qi en el reparti-
ment, Tai Chi Zero és una pel·lícula amb vocació de convertir-se
en una festa pels amants de les
arts marcials, com ho van ser
en edicions anteriors films com
The Raid o les diverses entregues
de la saga Ong Bak. Afegim-hi un
tractament visual juganer i farcit de referències a l’univers dels
videojocs (una mica a la manera d’Scott Pilgrim vs. The World)
i l’enèrgica direcció d’Stephen
Fung, que converteix la pel·lícula
en un carrusel on les seqüències
de lluita vénen condimentades
amb esclats d’humor irreverent.
El mateix argument del film us
ajudarà a fer-vos a la idea de
que aquesta no és una pel·lícula
d’arts marcials qualsevol: el seu
protagonista, interpretat pel lluitador de wushu xinès Yuan Xiaochao en el seu debut al cinema, és
un guerrer que vol aprendre taitxi per evitar que un bony gens
estètic que té al cap segueixi
creixent. Per demostrar als altres
la seva vàlua, haurà de destruir
una gegantina màquina de vapor
que amenaça amb carregar-se
l’ecosistema de la zona.
Mentre el seu director ultima
la post-producció de la seqüela, Tai Chi Hero, podrem gaudir
a Sitges d’aquest disbarat amb
atmosfera steampunk que no
s’està de res per tal de dur-nos
al deliri col·lectiu. Èpica i hiperbòlica com els millors exemples
del cinema d’arts marcials, Tai
Chi Zero també invoca aquells
films on les disciplines de lluita són per al protagonista una
via de creixement personal i de
retrobament amb ell mateix. Per
a nosaltres, no obstant, la pel·lícula esdevindrà l’excusa idònia
per descarregar tensió i alliberar adrenalina.
S.O.F. GALES
auditori 09:00, 22:15
INVASOR
Parecía que habían acabado
con él, pero no. Siete años ha tardado el barcelonés Daniel Calparsoro en volver a ponerse manos
a la obra con su nuevo artefacto.
La espera ha valido la pena, porque Invasor supone la vuelta en
pleno estado de forma de uno de
los cineastas más musculados del
panorama nacional. Y por si fuera
poco, ya está rodando su octavo
largometraje, Combustión. Pero
nosotros, a lo nuestro.
Con un ritmo trepidante, este
thriller de acción está basado en
la novela del mismo nombre publicada por Fernando Marías en
2004. La película cuenta la historia de Pablo, un médico militar
español destinado a Irak en misión internacional. Allí sufre un
brutal atentado que por poco acabará con su vida. Regresa convaleciente a su casa con su familia,
pero poco a poco irá recuperando
la memoria sobre lo sucedido.
Cuando Pablo vaya sabiendo la
verdad, tendrá que enfrentarse al
dilema de contarla y arriesgarse a
perderlo todo, o callar y aceptar
las presiones a las que está siendo sometido por los altos mandos militares. Calparsoro vuelve a
realizar un filme de ambiente bélico después de su tímida incursión en el género con Guerreros.
Con la aspereza y contundencia a
la que nos tiene acostumbrados,
y con unos personajes siempre al
filo del abismo, Invasor llena la
pantalla de explosiones y persecuciones y discurre en un Tenerife que está rodado como si fuera
Diwaniya.
DIARI DEL FESTIVAL
7
Dijous 11 d’octubre 2012
noves visions
prado 01:00
midnight x-treme
RETIRO 01:15
La nova pel·lícula de Roland
Reber (de qui ja vam veure a
Sitges 24/7 The Passion of Life) ja
és a Sitges per a descol·locar a
tota la comunitat cinematogràfica internacional. Com no podia ser d’una altra manera, The
Truth of Lie s’emmarca en la independència més radical (feta
sense cap mena de subvenció
ni ajuda pública) i aconsegueix
uns resultats que no deixaran
indiferents a ningú. Si no ens
creuen, llegeixin al propi Roland Reber: “Mai he intentat
fer una descripció real de dues
dones en captivitat, sinó mostrar
Casi todas las personas de
sexo masculino que han visto
American Mary te la resumirán
en dos palabras: Katharine Isabelle. Y a continuación te dirán
que está increíble, refiriéndose
no a la película (que es estupenda) sino a ella, aquella jovencita canadiense con curvas de la
que nos enamoramos en Ginger
Snaps. El maratón de esta noche
nos permitirá volver a disfrutar
de su presencia en pantalla
en 13 Eerie, el debut de Lowell
Dean, una cinta de zombies a la
antigua usanza y con generosas dosis de gore. A la película
de Dean la sigue La memoria del
muerto, en la que el argentino
Valentín Javier Diment plantea
una inusual comedia macabra
en la que el humor enfermo se
da la mano con lo sobrenatural,
rodada de forma deliberadamente barroca para sumirnos
en un saludable desconcierto.
THE TRUTH OF LIE + LA LEGGENDA
DI KASPAR HAUSER + AL PEREIRA
VS. THE ALLIGATOR LADIES
la metàfora d’aquesta presó que
anomenem vida”. Déu n’hi do.
Per continuar amb aquesta excèntrica sessió, La leggenda di
Kaspar Hauser recupera el cas
que va trasbalsar la societat
de principis del segle XIX, quan
es va trobar un nen sense socialitzar (i que van portar a la
pantalla, sense anar més lluny,
Werner Herzog o François Truffaut) per fer-ne, amb tota seguretat, la versió més delirant
i surrealista de totes les que es
coneixen. Un western neocrepuscular rodat en 35mm, en
blanc i negre, música techno i
amb un Vincent Gallo entregat
a la causa.
Per tancar la sessió, tenim l’honor de presentar l’última pel·lícula de Jess Franco. En forma
de cinta demencial i marciana,
Al Pereira vs. the Alligator Ladies només es pot entendre com
un homenatge al cinema que
realitzava fa trenta anys. Amb
unes seqüències absolutament
inconnexes, unes quantes ties
en boles i un filtre oníric, el
film està més a prop d’El fantasma de la libertad que de les
pel·lícules a què ens té acostumats l’oncle Jess.
LA MEMORIA DEL
MUERTO + 13 EERIE +
THE THOMPSONS
La película que cierra el maratón es, con seguridad, uno
de los regresos más esperados
por parte de los fans del género
puro y duro. En 2010, Phil Altieri y Mitchell Flores, los Butcher
Brothers, firmaban The Violent
Kind, una desquiciada y setentera montaña rusa que confirmó
que la suya era una trayectoria
a seguir. Hoy veremos su última obra, The Thompsons, que se
lleva a Inglaterra a la familia de
psicópatas que protagonizaba
su debut, The Hamiltons. Aunque no hace falta haberla visto
para disfrutar de este violentísimo melodrama vampírico cuya
primera secuencia ya deja claro
que los Butcher Brothers van
muy en serio.
El maratón se completa con el
cortometraje documental 30 de
terror, que revisita las tres décadas de historia del Festival de
Cine de Terror de Molins de Rei.
DIARI DEL FESTIVAL
8
Dijous 11 d’octubre 2012
MIDNIGHT X-TREME / CASA ASIA
auditori 00:45
S.O.F. COMPETICIÓ
RETIRO 12:45
japan madness
DEAD SUSHI + SADAKO 3D +
GYO: TOKYO FISH ATTACK
Padre, confieso que he pecado. He estado tentado de fusilar
el texto sobre Japan Madness
que se publicó en estas mismas
páginas el año pasado. En mi
descargo, diré que no he obrado movido por la maldad, sino
por la economía de recursos. La
experiencia nos dice que, por
mucho que los occidentales nos
estrujemos los sesos en ser perversos y bizarros, no les llegamos a la suela de los zapatos a
los orientales. Por eso, esta maratón es siempre el plato más
inclasificable e insano de todo
Sitges ¿Cómo inventar, entonces, nuevos calificativos con los
que describir lo inenarrable?
Dead Sushi es una de las dos
bombas de neutrones (la otra
es Zombie Ass: Toilet of the
Dead) que Noboru Iguchi ha
traído este año a su fiel cita
con el Festival; un disparate en
el que un sonado crea un suero
que convierte el pez crudo en
una mortífera máquina de matar. Los postres, en forma de FX,
los pone Yoshihiro Nishimura,
así que ya saben por donde van
los tiros.
A continuación, Sadako 3D hará
que nos reencontremos con
una vieja amiga de larga (y algo
descuidada) cabellera. Para ella
no pasan los años, aunque sí es
cierto que se ha modernizado
un poco, jubilando los vetustos
VHS y abrazando con entusiasmo los vídeos en streaming y las
tres dimensiones.
El círculo se cierra con Gyo:
Tokyo Fish Attack, adaptación
de una de las malvadas historias del genio del manga Junji
Ito, que cuenta como Japón se
ve invadido por una plaga de
peces con extremidades mecánicas. Setenta minutos de animación en los que es imposible
que quepa más mal rollo, ideales para recibir el amanecer
con el estómago revuelto y la
mente liberada.
CURTS FANTÀSTICS
A COMPETICIÓ (III)
Yellow.
Elefante.
El título lo dice todo. Apabullante ejercicio de estilo brutalmente estilizado con el que
a los amantes del giallo se les
pondrá dura. ¡Bravo!
La factoría ESCAC vuelve a la
carga con otro corto imposible. Después de Cargols, ahora
es el turno de Elefante. ¡Una
auténtica animalada!
Frost.
The Captured Bird.
Estamos en el futuro, en una
apocalíptica nueva era glacial.
Unos efectos digitales y unos
decorados tan espectaculares
que parecen sacados de una
gran producción.
Poderoso y deslumbrante
ejercicio fantástico vestido de
cuento de hadas y con unos
efectos digitales pocas veces
vistos en el género.
Horizonte.
En esta mirada melancólica
y existencial de la naturaleza
humana, un hombre solitario
es perseguido por los recuerdos de un pasado lleno de desolación.
Una estupenda producción española vestida de survival apocalíptico con una violencia y tensión más que suficientes para
estar compitiendo en Sitges.
Ici, à minuit
tot s’arrête.
Si cogiéramos Esperando a Godot e hiciéramos un corto oscuro, filosófico y fantástico,
este sería, sin duda, el ejemplo
a seguir.
As Human as Animal.
Yuri’s Omen.
Después de un ataque nuclear,
un hombre volverá a la zona
arrasada. Una paranoia conceptual de gran carga reflexiva que resulta simplemente
sobresaliente.
DIARI DEL FESTIVAL
9
Dijous 11 d’octubre 2012
ENTREVISTA: brandon cronenberg
Antiviral té una part molt neta i esterilitzada, i una altra que és molt
més bruta i que subratllo a través
dels primers plans del cos humà.
La pel·lícula contraposa les celebrities i els humans. Els primers
tenen salut eterna i són eterns,
mentre que els segons són mortals
i decrèpits. És com si fossin dues
espècies diferents.
Ha descrit la seva pel·lícula com
“una comèdia romàntica”. Entre
els virus i el cos humà? Entre la
gent corrent i aquestes celebrities
amb qui s’obsessionen?
Pensava més aviat en els dos protagonistes, però aquestes lectures
també m’agraden. Existeix cert romanticisme, o fins i tot erotisme,
en la connexió entre la gent i les
celebrities, tot i que no sigui correspost. Que si és una comèdia
romàntica malsana? No pot ser-ho
més que la majoria de comèdies
romàntiques que es fan avui...
“No tinc prou
distància per
dir si el meu
pare és una
influència”
Des que va presentar Antiviral al
Festival de Cannes, la premsa de
mig món se li ha tirat a sobre i ja
fa mesos que encadena festivals.
Com ho porta?
És una experiència força peculiar.
Sóc una persona molt introvertida, o sigui que no em resulta especialment fàcil exposar-me en públic i respondre tantes preguntes,
a les quals sempre acabes donant
les mateixes respostes. En tot cas,
no estic en posició de queixar-me.
Prefereixo això mil cops abans que
el contrari, que ningú s’interessi
per la meva pel·lícula i jo em quedi
a casa tot sol.
La pel·lícula fa un ús espectacular
dels tons blancs, els espais asèptics i la llum crua. Però, en aquesta
societat convertida en un enorme
hospital esterilitzat, els humans es
tornen bojos per injectar-se virus.
No és una contradicció?
Els virus i les malalties ens semblen repulsius, però en el fons és
només perquè culturalment s’ha
decidit que ha de ser així. Em va
semblar interessant imaginar una
societat on succeís al revés, on el
contagi d’un virus fos percebut
com una cosa positiva. Respecte
el que comenta, tot respon a una
dualitat que hi ha a la pel·lícula.
La tira de GUILLEM DOLS
La pel·lícula ens parla de la connexió íntima, gairebé sexual, que els
virus aconsegueixen crear entre
dos éssers humans.
L’activitat empresarial que desenvolupa la clínica de la pel·lícula
consisteix en la penetració d’una
cèl·lula amb una substància procedent d’un altre cos. Com bé dius,
es tracta d’una interacció altament sexual. A la pel·lícula, ho he
reflectit amb plans de penetració
d’una injecció sota la pell. No cal
que aclareixi què representa com
a metàfora [riu]. La idea de la pel·
lícula se’m va ocórrer perquè vaig
estar malalt i vaig començar a pensar en la intimitat que la persona
anònima que m’havia transmès el
virus compartia amb mi, sense voler-ho ni saber-ho...
Pensava que la idea havia vingut d’una entrevista amb Sarah
Michelle Gellar al programa de
Jimmy Kimmel, on va advertir al
públic que estava malalta i que si
esternudava els infectaria a tots.
L’audiència, sorprenentment, va
aplaudir amb entusiasme.
No, això és una altra cosa. Durant
el rodatge, un amic em va enviar aquest vídeo i em vaig dir que
m’havia d’afanyar, o si no Antiviral
deixaria de ser una pel·lícula de ficció sobre un futur pròxim i es convertiria en un documental sobre el
present [riu].
El mateix es pot dir de la televisió
nord-americana i del cicle d’informació contínua, que obliga
a trobar titulars escandalosos i
breaking news cada tres minuts.
Vol ser una paròdia, però en el
fons el que ensenya a la pel·lícula
no sembla tan exagerat.
És curiós perquè molta gent s’escandalitza amb els programes que
hem recreat a la pel·lícula. Em diuen que és horrible, que no pot ser
que els mitjans es comportin així.
Però jo estic d’acord amb tu: el que
ensenyo a la pel·lícula és pràcticament realista! La idea va ser exagerar-ho molt lleugerament i fer
que la televisió de la pel·lícula fos
només una miqueta més invasiva
que la de la vida real. Vam passar
molt de temps veient la programació de cadenes d’informació
contínua per saber fins on podíem
arribar, o sigui que és cert que té
una base molt realista.
He llegit que, fins als 25 anys, no
va decidir que volia dedicar-se
al cinema i que abans va provar
moltes altres coses. És com si s’hi
hagués resistit. Puc imaginar per
què: en vista de qui és el seu pare,
segurament és el pitjor ofici que
podria haver escollit.
Ja ho crec [riu]. Mira, va anar així.
No sabia què fer amb la meva vida.
Escrivia relats, tocava música i feia
una mica de producció audiovisual. Però estava molt dispers i no
em concentrava en res de profit.
Un dia vaig entendre que el cinema era la forma d’expressió em
permetria unir totes les meves
passions. De fet, no escollir dedicar-te a això perquè el teu pare fa
la mateixa feina em pot semblar
comprensible, però no és una gran
raó si és el que realment vols fer.
Però sabia que s’exposava a que
li fem aquesta pregunta durant la
resta dels seus dies...
Espero que, cap a la quarta pel·lícula, la gent m’ho deixi de demanar [riu]. De totes formes, la meva
vida ja era així abans de rodar
aquesta pel·lícula. De petit, vaig
tenir un monitor d’arts marcials
que no deixava de dir-me: “David!
David!”. És una cosa que sempre
ha format part de la meva vida i
que ho seguirà fent. Dedicar-me al
cinema ho amplifica, però a aquestes alçades ja hi estic acostumat.
La seva actitud crítica respecte
l’obsessió pels famosos procedeix
del fet d’haver conviscut amb el
seu pare?
Prové de la meva experiència vivint
amb ell i freqüentant els actors amb
qui treballa. Sempre m’ha impactat
la desconnexió total entre qui són i
com els perceben persones que no
els coneixen personalment.
Les pel·lícules del seu pare han
estat una influència? S’ha parlat
molt de Videodrome i, de manera
més general, hi ha semblances
respecte el seu univers. És una influència conscient?
Sé el que vol dir, però és del tot insconscient. De fet, no vaig veure les
seves pel·lícules fins que vaig tenir
vint anys, perquè fins aleshores
no eren apropiades per nens de la
meva edat [riu]. I, fins i tot avui, encara no he vist totes les seves pel·
lícules. No tinc prou distància per
dir si el cinema del meu pare és una
influència en el que faig. Si hi ha alguna cosa que m’influeix, deu ser
més aviat ell com a persona, el fet
que sigui el meu pare, que m’hagi
educat i que compartim la mateixa
genètica. L’única decisió conscient
que vaig adoptar al respecte va
consistir en no preocupar-me per la
seva filmografia i fer el que a mi em
semblés interessant.
Li va semblar bé que es dediqués
al cinema? Creu que li ha agradat
Antiviral?
Diria que sí. El meu pare mai no
em va prohibir que m’hi dediqués,
tot i que tampoc no m’hi va incitar. Em sento molt proper a ell. És
curiós que cap dels dos volguéssim ser cineastes. Tant ell com jo
volíem ser escriptors. El meu pare
adora la literatura i és una cosa
que, clarament, m’ha transmès.
En el fons, això del cinema ha estat
un accident. Jo, si et dic la veritat,
tampoc no sóc gaire cinèfil...
DIARI DEL FESTIVAL
10
Dijous 11 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
rodrigo gudiño
ÚLTIMA SALIDA
una serie de imágenes de recuerdos en los que no aparece nadie. Se
trataba de transmitir la necesidad
de querer estar con otras personas.
BRIGADOON
La sensación que deja la película
es más de pena que de miedo.
Muchas películas de terror quieren asustar por encima de cualquier otra cosa, lo cual es genial.
Pero también creo que ese miedo
debe dirigirse a algún sitio. Esta
historia está impregnada de tristeza, de tragedia. En Rue Morgue
aprendí que el terror es hijo de la
tragedia griega y mi intención fue
que eso se viera en el filme.
“El miedo
debe conducir
hacia otros
sentimientos”
Lleva mucho tiempo vinculado al
fantástico, a través de la revista
Rue Morgue, pero The Last Will
and Testament of Rosalind Leigh es
su ópera prima ¿En qué momento le surgió el deseo de dirigir?
Desde hace mucho, en realidad.
Fundé la revista hace quince
años, y lo cierto es que en sus inicios la razón de ser de la revista
fue convertirse en un trampolín
para saltar a la dirección. Me dio
la oportunidad de ver el mundillo
desde dentro, de conocer a gente
como John Carpenter o Dario Argento y aprender de ellos... Pero
fue en 2006 cuando decidí dar el
paso con The Eyes of Edward Ja-
mes. Antes de este cortometraje
no había hecho nada, ni siquiera
películas amateur.
En sus cortometrajes y también
en The Last Will and Testament
of Rosalind Leigh se detecta un
regusto clásico, pero también
ganas de contar las cosas de una
forma distinta.
El cine se asocia principalmente a la visión, pero también tiene
mucho que ver con lo que escuchamos o con aquello que pasa
por nuestra mente, y yo quería explorar también ese lado. Antes de
que existiera la televisión, la gente
escuchaba obras por la radio y el
drama tenía lugar en sus cabezas.
The Last Will and Testament of Rosalind Leigh es una versión cinematográfica de esta idea, por eso hay
tantos planos de espacios vacíos.
En ese sentido, es interesante el
uso que hace de la voz en off, un recurso que suele ser muy criticado.
La película trata sobre la soledad.
Quería enfatizar ese sentimiento
utilizando la voz de alguien a quien
no vemos nunca y unirla a toda
Otro aspecto muy llamativo del
filme es la casa en que transcurre la acción.
Cuando empecé a escribir el
guión, le dije a mi productor que
necesitaba localizar la casa, pues
la localización podía hacer variar
mucho la historia. Él vive encima
de una tienda de antigüedades y
el dueño le dijo que su antigua
casa podía ajustarse a nuestras
necesidades. Fuimos a verla y me
quedé boquiabierto. Muchos de
los objetos que aparecen en la
película ya estaban allí, excepto
las figuras de los ángeles y unos
pocos detalles más.
Es muy llamativa la iconografía
religiosa de la película. ¿La religión
ha sido importante en su vida?
Nací en México en una familia católica. Mis padres no eran fanáticos, pero sí tengo algunos hermanos muy religiosos. Mi hermano
mayor no aprobaba mi pasión por
el terror, y eso nos acabó distanciando. Obviamente, algo de esto
ha quedado reflejado en el filme.
En los últimos años, la religión ha
ido desapareciendo del cine fantástico, y me parece muy sugerente que recuperes esa imaginería.
Muchas películas de terror que hablan de religión tratan sobre el diablo. A mí me interesaba más que la
historia hablase sobre Dios y aquello en lo que creen los personajes.
La primera y la única vez que
vi Seis mujeres para el asesino
de Mario Bava fue en vídeo,
en una copia que compré en
el stand de Imagen DEATH en
Brigadoon hará la friolera de
diez años. Por entonces la película no estaba editada en
DVD y la Red no era la videoteca inabarcable que hoy es, y
yo ansiaba desvirgarme con la
que estaba considerada obra
fundacional del giallo. Durante
años creo que odié a los chicos
de Imagen DEATH: el VHS que
me vendieron se veía más bien
difuminado, aunque lo cierto
es que nunca me quejé, que
podría haberlo hecho, y, con
el tiempo, uno incluso acaba
echando de menos la suciedad
intrínseca que caracterizaba al
formato (que se lo digan, si no,
a los directores de V/H/S). Y lo
cierto es que la labor arqueológica que hacían, desenterrando películas que entonces eran
muy difíciles de ver, merece ser
tenida en cuenta.
Hoy es el día que Brigadoon
reserva, en su totalidad, a esta
productora y distribuidora toledana que el año pasado cumplió veinte años de vida. Todos
los colores de lo psicotrónico
se darán cita a lo largo del día
y de la noche en L’Escorxador,
en una jornada que empezará
con la proyección de Los últimos
ritos de la logia 933, un extraño
documento audiovisual con el
que Diego Arandojo se acerca
a Aleister Crowley, y terminará,
pasada la medianoche, con una
adaptación teatral interactiva
del juego de rol La mascarada
- Mundo de las tinieblas, lo más
cercano a un ritual vampírico
en vivo que podréis hacer aquí
en Sitges sin que tenga que intervenir la policía.
Habrá varias sesiones de cortometrajes, con sorteo de DVDs
incluido, y la proyección de
obras de naturaleza declaradamente abyecta, como Deliriant
de Miguel A. Carrión, la película de trasplantes del festival;
Azar. Los dados de Dios de Tomás
García Baringo, la desgarradora
historia de lo que puede llegar a
ocurrir si marcas un número de
teléfono o equivocado; La rebelión de las razas y otras fantasías
ilustradas o el último corto del
infatigable Julián Lara. Incluso
se presenta un libro, Do Re Mi
Fa Zombi (Imagen DEATH también edita libros), acompañado
de un fotomontaje obra de Marcos DK. Parafraseando el tagline
de la edición española en vídeo
de Phantasma, que siempre me
hizo gracia: “¡Si estas películas
no les asustan, es que están ustedes muertos!”.
Toni Junyent
DIARI DEL FESTIVAL
11
Dijous 11 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
justin dix
LA
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
urbana respecte la base militar de
Pine Gap, una base militar nord-.
americana al centre d’Austràlia,
al mig del no-res i a centenars de
quilòmetres de qualsevol ciutat.
Em va semblar l’espai ideal per
ambientar-hi una pel·lícula de
ciència-ficció. No crec en les teories de la conspiració, però cada
vegada que hi penso m’imagino
túnels secrets i militars embogits.
És com la base d’Area 51 als Estats
Units, que també ha donat peu a
moltes especulacions cinematogràfiques.
“Treballar
amb George
Lucas em va
desmitificar
Star Wars”
Va ser tècnic de robots a L’atac
dels clons i La venjança dels sith.
Què s’aprén treballant amb George Lucas i com ha influït en el
seu debut com a director, Crawlspace, que presenta a Sitges?
Per ser sincer, em va servir per
veure fins a quin punt es malgasten els diners a les grans produccions de Hollywood. M’ha servit
molt per rodar una pel·lícula low
cost com la meva. Vaig desmitificar la saga i vaig entendre que
estava capacitat per fer qualsevol
cosa que em proposés. En tot cas,
hi va haver moments màgics. Per
exemple, haver de presentar-li a
George Lucas els primers esbos-
sos per a C3PO o veure Anthony
Daniels ficar-se en la pell del robot
per primer cop en trenta anys va
ser realment emocionant. Va fer
que em tornés a convertir en un
nen de deu anys.
La seva pel·lícula sembla molt
influïda per la ciència-ficció
nord-americana dels vuitanta.
Té tot el sentit, perquè sóc un
nen dels vuitanta. Quan recordo
la meva infantesa, em veig al davant de tot de la cua per veure Els
Goonies, Cristal oscuro o La cosa.
De fet, és John Carpenter qui més
m’ha influït. Starman, 1997: Escape
de Nueva York o El príncipe de las
tinieblas estan presents a la meva
pel·lícula. M’acaben de dir que
Carpenter vindrà a una projecció
de Crawlspace! És un somni. Espero que, si algun dia em donen un
premi, sigui ell qui me l’entregui.
Pujaria a l’escenari amb un pòster
de La cosa perquè me’l signés.
De fet, sembla que vulgui adaptar
al context australià els patrons del
cinema de gènere nord-americà.
El cinema de gènere no és gaire
corrent a Austràlia. Jo vaig muntar una empresa d’efectes especials i gairebé m’arruïno perquè
ningú en requeria. Però tot això
comença a canviar. A Melbourne
s’està desenvolupant una escena
interessant, amb pel·lícules tan
destacables com The Loved Ones
i tot el que està produïnt Greg
McLean (Red Hill). El govern ens
ajuda, però no suficientment.
La meva idea és anar a buscar
diners als Estats Units, però seguir rodant a Austràlia i amb accents australians.
Com narrava el documental Not
Quite Hollywood, a Austràlia va
existir una escena molt robusta
per al cinema de gènere que va
desaparèixer de cop i volta. Per
què?
Ningú no sap explicar per què,
però després de Mad Max 2, que
em sembla una icona del cine
postapocalíptic, es va deixar de
banda el cinema de gènere. Diria que la indústria australiana
va voler que la prenguessin més
seriosament i directors com Peter Weir o Jane Campion van
tirar cap al drama. Suposo que
no volien que ens representessin
Crawlspace parteix d’un progra- monstres i aliens. De cop i volta,
ma secret en una base militar a es va deixar de prendre cap risc.
La meva missió és invertir la tenAustràlia. Té alguna base real?
He volgut escampar una llegenda dència.
Un autor
en el género
Figura clave de una nueva generación de directores franceses
de fantástico y de terror –a la
que también pertenecen, entre
otros, Alexandre Bustillo, Julien
Maury y Xavier Gens– el director de The Tall Man se mueve
en los parámetros del cine de
género pero tiene unos rasgos
autorales muy marcados. Aun
siendo propuestas diferenciadas, sus tres largos hasta la fecha se levantan sobre los mismos temas y, importante, están
empapados de un extraño malestar y una profunda tristeza.
La película que presenta en Sitges, una lectura peculiar de la
leyenda del hombre del saco, es
su película más abarcable (no
por ello menos interesante) al
contar con una narrativa más
convencional (no exenta de
sorpresas) y una factura y un
ritmo más comerciales. Pero
tras esas maneras accesibles
se esconden las ideas, algunas
más contundentes que otras
pero casi siempre dolorosas,
que también cruzan sus anteriores películas, El internado y
Martyrs, esta última (sin estreno comercial en España) una
de las películas de los últimos
años que más controversia despertó a su paso por el Festival.
He aquí una pequeña guía de
las obsesiones del autor.
Uno: El martirio. Laugier llevó
este tema al límite en la citada
Martyrs, una película extraordinaria donde empujaba hasta
lo indecible la violencia física
y mental para reproducir el indescriptible tormento de una
mujer. Ninguna de sus otras
películas llega a esos límites en
la recreación del sufrimiento,
pero ambas relatan también el
doloroso proceso de una mujer
joven intensamente atormentada por la vida.
Dos: La pérdida. El motor o
el motivo del tormento de las
protagonistas de las películas de Laugier (que suelen ser
mujeres jóvenes) siempre es la
pérdida de un ser querido de
un modo injusto, inesperado
o, como sucede en las dos últimas, tremendamente violento. La pérdida de The Tall Man
entronca directamente con la
de El internado: la desaparición
del hijo. Y da pie a referirse a
otro tema fundamental en la
filmografía de Laugier, la maternidad y la relativización de
la consanguinidad.
Tres: El dolor. Siempre está
presente en sus películas. Las
cubre como un manto. En El
internado, era mental. En Martyrs, físico y llevado hasta el
paroxismo. Y en The Tall Man
es una mezcla de ambas cosas.
La pelea de una madre (Jessica
Biel) para recuperar a su hijo
desaparecido le genera huellas
emocionales, lastres mentales
y daños físicos, recreados estos
últimos de una forma bastante directa para tratarse de una
película con cierta voluntad comercial.
Cuatro: El complot. Al margen de si se trata o no de la
representación metafórica de
un estado de ánimo real y colectivo, las películas de Laugier
siempre enfrentan a sus protagonistas contra un mundo que
parece empeñado en hacerlas
sufrir. Ellas están completamente solas frente a un todo
sólido y brutal. Esa situación
de base impulsa otras ideas tan
fuertes como la conspiración,
la paranoia y la convivencia
con el miedo que contribuyen,
obviamente, al clima turbador
y enfermizo de sus películas.
Desirée de Fez
DIARI DEL FESTIVAL
12
Dijous 11 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
ferran herranz
A la graella del Sitges - Festival
Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya sempre hi
entren sorpreses de darrer moment: només cal recordar quan,
pocs dies abans de començar
l’edició del 2003, es va confirmar la presència de Kill Bill: Vol.
1, de Tarantino. Enguany, amb el
festival pràcticament en marxa,
va entrar la darrera pel·lícula de
Jess Franco, Al Pereira vs. the Alligator Ladies, que es projectarà a
la marató d’aquesta nit al Casino
Prado, i que s’afegeix a les dues
parts de La cripta de las condenadas, que s’han vist a Brigadoon.
Parlem amb el barceloní Ferran
Herranz, productor de les darreres pel·lícules de Franco. “Quan
la Lina (Romay, dona i musa del
director) va morir”, explica Herranz, “Antonio Mayans, que va
ser una de les primeres persones
que va anar a atendre el Jesús, em
va trucar i em va dir que el millor
que li podia passar és que pogués
seguir en marxa, treballant, de
manera que vaig parlar amb el Jesús i ens hi vam posar.” En aquest
temps –Lina Romay va morir el
mes de febrer passat–, Herranz
s’ha encarregat de muntar, mà
a mà amb el mateix Franco, les
dues entregues de La cripta de
las condenadas, i al director madrileny li ha donat temps també
de rodar Al Pereira vs. the Alligator Ladies i una seqüela, actualment en fase de muntatge.
“És una cosa bastant demencial,
amb diverses capes de narració, en
la qual s’encreuen somnis i, fins i
tot, el rodatge de la mateixa pel·lícula”, diu Herranz tot descrivint
el que podem trobar en el film de
Franco.
Herranz avisa que és una pel·lícula força diferent de les que
s’han presentat a Brigadoon:
“Les dues parts de La cripta són
absolutament abstractes, quasi
mudes, amb música de fons i alguns parlaments estranys, mentre
que Al Pereira, tot i que en alguns
moments es desviï cap a territoris
només visuals, és més narrativa.
Franco ja havia fet set o vuit pel·
lícules amb aquest personatge,
i espero que en pugui fer més.”
Herranz, que va embarcar-se en
aquesta aventura per pura devoció cap a Franco, paral·lelament
al seu treball a la productora
Nostromo, ens revela quins poden ser els propers passos del
director de Miss Muerte: “Hi ha
gent a Alemanya, que són fans del
Jesús i professionals del cinema,
noves visions - discovery
pradO 13:15
que volen fer alguna cosa amb ell
i s’està buscant finançament. S’ha
arribat a parlar de noms d’actors
que no te’ls diré perquè, si després
la cosa no surt, és una tonteria
dir-t’ho.” Franco ja ha treballat
moltes vegades al llarg de la seva
trajectòria a Alemanya. Sense
anar més lluny, Necronomicon, la
pel·lícula de la qual Fritz Lang va
dir que era “l’únic film eròtic que
he vist fins al final”, es va produir
en aquest país.
Amb 82 anys, el rei indiscutible
de l’horror eròtic europeu, amb
permís de Jean Rollin, continua
amb ganes d’ampliar la seva dilatada carrera. Quasi dues-centes pel·lícules és una xifra gens
menyspreable. Ferran Herranz
ho té clar: “Mentre Franco tingui
la possibilitat de continuar fent
pel·lícules, la gent que l’hem ajudat a fer les últimes aquí a Catalunya seguirem posant el nostre
granet de sorra per ajudar a produir-les.”
al pereira vs. the alligator ladies
HUMAN CORE
La població mundial la
conformen quatre mil milions
de persones d’entre vuitanta i
cent anys d’edat que es mantenen joves i saludables gràcies al trasplantament de cèl·lules mare. El cent per cent de la
població mundial té implantat
un microprocessador cerebral
que ajuda a millorar les capacitats cognitives. La mitjana
de vida de l’home és de doscents anys, fa cinquanta anys
que ningú neix ni mor. La humanitat ha evolucionat fins a
tal punt que ha perdut contacte amb el seu passat biològic
i emocional, ha substituït el
mitjà natural per un de tecnològic i mecanitzat. Human
Core és el nou experiment televisat, un programa de divulgació científica, que té com a
objectiu estudiar la psique i
la conducta de l’ésser humà
fosra de l’abast tecnològic.
Cinc pacients classificats per
la seva varietat racial seran
desconnectats de la seva intel·
ligència artificial i sotmesos
a un aïllament sever amb la
finalitat d’activar la vida inconscient i captar les manifestacions d’emocions reals.
DIARI DEL FESTIVAL
13
Dijous 11 d’octubre 2012
Masterclass:
Prometheus y los
filmes de Ridley Scott
“Para mí, poder grabar el rodaje de Prometheus fue como
cumplir un sueño, el de regresar al universo de Alien, el octavo pasajero, una película que
había descubierto con tan sólo
nueve años”. Esto nos lo contaba ayer Charles de Lauzirika,
quien, además de presentar
su ópera prima, Crave, en la
Secció Oficial Fantàstic Panorama Competició, nos quiso
descubrir los contenidos adicionales de la edición Blu-Ray
de Prometheus, de los que se ha
encargado. Lauzirika nos avanzó que las más de cinco horas
de extras contendrán metraje
eliminado, escenas del rodaje,
documentales sobre distintos
aspectos de la película y varios
comentarios de audio. Experimentado realizador de extras
para DVD, Lauzirika bromeó:
“no voy a hacer los extras de mi
película, Crave, hay mucho material grabado, pero dejaré que
lo hagan otros”.
Maquillatge
per als
més joves
Avui dijous 11, en el marc
de les activitats que el Festival
i l’Ajuntament celebren arreu
del poble, es durà a terme
una classe magistral gratuïta
de maquillatge a l’Espai Jove.
El taller, a càrrec de La Oscura Ceremonia, es celebrarà
a les 17:30 i proporcionarà
l’oportunitat als participants
d’aprendre tècniques bàsiques de maquillatge i mostrar
el seu talent en aquest àmbit,
en una sessió que pretén ser
participativa i que tindrà una
durada d’una hora i mitja.
Després del taller es projectarà el film Viscositat (William Sachs, 1977), un clàssic
de la sèrie B nord-americana,
i es durà a terme un sorteig
d’entrades per a sessions del
festival.
Els interessats en participar-hi, han d’adreçar-se a
l’Espai Jove al carrer de Josep
Soler i Tasis, 4C.
Apocalipsis
íntimos
Al final de cada temporada
de Buffy se desataba el apocalipsis, pero siempre lograban
detenerlo a tiempo. El final
de Angel, el spin off que protagonizaba el novio vampiro de
Buffy, fue distinto. Esto es un
spoiler, pero si a estas alturas
no habéis visto la serie no creo
que la veáis. El caso es que a
Joss Whedon le cancelaron
la serie a mitad de la quinta
temporada. Obligado a cerrar
todas las tramas en apenas
doce episodios, nos maltrató
con una remesa de capítulos
desoladores que acababan en
un callejón sin salida. Literalmente. Es el callejón que hay
al lado de su cuartel general.
Varios de los protagonistas
han muerto. Otros están agonizando. Sabemos que una
horda de criaturas sobrenaturales está reduciendo a escombros Los Angeles y que,
esta vez, los enemigos son
demasiado numerosos. No lo
lograrán. Pero Angel mira a
sus amigos, por última vez, y
les dice: “¡A trabajar!”. Y se va
a darse de mamporros hasta
que lo maten. Corte a negro
y hasta nunca. Luego la serie
continuó en formato de cómic, invalidando ese desenlace, pero para mí ya no cuenta.
Mi Apocalipsis íntimo, el de
verdad, fue el despedirme de
unos personajes con los que
llevaba muchos años conviviendo.
Toni Junyent
DIARI DEL FESTIVAL
14
Dijous 11 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
avui - DIjous 11
13:15 PRADO
08:45 RETIRO
HUMAN CORE (LLARG)
TULPA
Federico Zampaglione. Itàlia, 2012. 90’ Manfre, Iker Iturria. 84’
09:00 AUDITORI
INVASOR
Daniel Calparsoro. Espanya, 2012. 99’
15:00 RETIRO
LEE’S ADVENTURE
Frant Gwo, Yang Li. Xina, 2012. 91’
15:15 PRADO
09:00 PRADO
PLATILLOS VOLANTES
PIETÀ
Kim Ki-duk. Corea del Sud, 2012. 104’ Óscar Aibar. Espanya, 2003. 102’
10:45 RETIRO
THE WEIGHT
Jeon Kyu-hwan. Corea del Sud,
2012. 107’
11:00 AUDITORI
SINISTER
Scott Derrickson, 110. EUA, 2012. 110’
11:00 PRADO
THE CURSE. 7’
MEKONG HOTEL
Apichatpong Weerasethakul.
Tailàndia, Regne Unit, 2012. 57’
HENGE
Hajime Ohata. Japó, 2012. 54’
12:45 RETIRO
CURTS FANTÀSTICS A
COMPETICIÓ (III)
13:15 AUDITORI
WOLF CHILDREN
Mamoru Hosoda. Japó, 2012. 117’
15:30 AUDITORI
A FANTASTIC FEAR OF
EVERYTHING
Crispian Mills, Chris Hopewell.
Regne Unit, 2012. 100’
17:00 RETIRO
WAR OF THE ARROWS
Kim Han-min. Corea del Sud, 2011. 122’
17:15 PRADO
LEONORA CARRINGTON.
EL JUEGO SURREALISTA
Javier Martín-Domínguez. Espanya,
2012. 80’
17:45 AUDITORI
TAI CHI ZERO
Stephen Fung. Xina, 2012. 98’
19:00 PRADO
BLUE BIRD
Gust Van den Berghe. Bèlgica, 2011. 86’
01:00 PRADO
19:45 RETIRO
THE TRUTH OF LIE
BERBERIAN SOUND STUDIO
Peter Strickland. Regne Unit, 2012. 92’ Roland Reber. Alemanya, 2011. 89’
LA LEGGENDA DI KASPAR HAUSER
20:00 AUDITORI
Davide Manuli. Itàlia, 2012. 95’
THE TALL MAN
AL PEREIRA VS THE ALLIGATOR
Pascal Laugier. Canadà, EUA, 2012. 106’ LADIES
Jess Franco. Espanya, 2012. 81’
20:45 PRADO
01:15 RETIRO
POSTCARDS FROM THE ZOO
Edwin. Xina, 2012. 96’
MARATÓ TERROR
TRASH
21:45 RETIRO
30 DE TERROR. 5’
LA CUEVA
LA MEMORIA DEL MUERTO
Alfredo Montero. Espanya, 2012. 76’ Valentín Javier Diment. Argentina
2012. 89’
22:15 AUDITORI
13 EERIE
INVASOR
Lowell Dean. Canadà 2011. 86’
Daniel Calparsoro. Espanya, 2012. 99’ THE THOMPSONS
The Butcher Brothers. EUA, 2012. 83’
22:45 PRADO
LA HIJA. 5’
ESPAI FNAC
MYSTERY
12:30 FABRICANT SERIE B.
Lou Ye. Xina, França, 2012. 110’
AMB SEBASTIÁN DEL AMO,
MYLES KANE I JOSH KOURY
23:30 RETIRO
THE LAST WILL AND TESTAMENT
16:00 RESENTACIÓ DEL LLIBRE
OF ROSALIND LEIGH
“ALIEN, EL OCTAVO PASAJERO”.
Rodrigo Gudiño. Canadà, 2012. 81’
AMB JORDI OJEDA I ÁNGEL SALA
00:45 AUDITORI
MARATÓ JAPAN MADNESS
DEAD SUSHI
Noboru Iguchi. Japó, 2012. 91’
SADAKO 3D
Tsutomu Hanabusa. Japó, 2012. 97’
GYO: TOKYO FISH ATTACK
Takayuki Hirao. Japó, 2012. 70’
18:00 MEMENTO MORI.
AMB JOHN TORRES
19:00 PRESENTACIÓ DEL
LLIBRE: “LO MACABRO DEL
AMOR” . AMB LA PRESÈNCIA
DE L’ AUTOR
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
BRIGADOON
15:00 IMAGEN D.E.A.T.H. LOS
ÚLTIMOS RITOS DE LA LOGIA
15:55 ESPECIAL SERIE B
CORTOMETRAJES CLM
17:15 DELIRIANT
18:00 RETROSPECTIVA
CORTOMETRAJES CLM
20:45 PRESENTACIÓN DEL
LIBRO DOREMIFAZOMBI
21:30 AZAR, LOS DADOS
DE DIOS
22:30 HECHO EN CASTILLA
LA MANCHA
00:15 LA MASCARADAVAMPIROS DE TOLEDO
El Festival no comparteix necessàriament
les opinions expresades pels diferents autors
d’aquesta publicació.
ÚltimA PROJECCIó
DIARI DEL FESTIVAL
15
Dijous 11 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DIvendres 12
08:30 AUDITORI
EL BOSC
Óscar Aibar. Espanya, 2012. 98’
08:30 RETIRO
AHÍ VA EL DIABLO
Adrián García Bogliano. Mèxic, EUA,
2012. 97’
09:45 PRADO
NIGHT ON THE GALACTIC
RAILROAD
Sugii Gisaburó. Japó, 1985. 107’
10:30 AUDITORI
HOTEL TRANSILVANIA
Genndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’
10:30 RETIRO
FRIENDS: NAKI ON THE
MONSTER ISLAND
Takashi Yamazaki, Ryuichi Yagi. Japó,
2011. 135’
12:00 PRADO
ADA. 10’
LA TIERRA SECA. 18’
LA EXTENSIÓN DEL CIELO
Karlos Alaustrey. Espanya, 2012. 100’
12:15 AUDITORI
SEVEN PSYCHOPATHS
Martin McDonagh. EUA, Regne Unit,
2011. 110’
13:00 RETIRO
WRONG
Quentin Dupieux. França, 2012. 94’
14:00 PRADO
20:30 PRADO
NIGHTBREED - THE CABAL CUT THE CURSE. 7’
MEKONG HOTEL
Clive Barker. EUA, 1990. 144’
Apichatpong Weerasethakul.
Tailàndia, Regne Unit, 2012. 57’
14:15 AUDITORI
THE ABCS OF DEATH
HENGE
Varis autors. EUA, 2012. 129’
Hajime Ohata. Japó, 2012. 54’
14:45 RETIRO
21:00 AUDITORI
CHILDREN WHO CHASE LOST VOICES EL BOSC
Makoto Shinkai. Japó, 2011. 116’
Óscar Aibar. Espanya, 2012. 98’
16:15 PRADO
L’HOME PRECÍS
Antoni Padrós. Espanya, 2012. 31’
SWEDENBORG
Antoni Padrós. Espanya, 1971. 35’
16:45 AUDITORI
HOTEL TRANSILVANIA
Genndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’
17:00 RETIRO
RUROUNI KENSHIN
Keishi Otomo. Japó, 2012. 134’
17:45 PRADO
WARRIOR
O’Connor. EUA, 2011. 140’
18:45 AUDITORI
SEVEN PSYCHOPATHS
Martin McDonagh. EUA, Regne Unit,
2011. 110’
19:30 RETIRO
DRAGON
Peter Ho-sun Chan. Hong Kong, Xina,
2010. 97’
21:30 RETIRO
TOWER BLOCK
James Nunn, Ronnie Thompson.
Regne Unit, 2012. 87’
22:45 PRADO
PIETÀ
Kim Ki-duk. Corea del Sud, 2012. 104’
23:00 AUDITORI
SINISTER
Scott Derrickson. EUA, 2012. 110’
23:15 RETIRO
AHÍ VA EL DIABLO
Adrián García Bogliano. Mèxic, EUA,
2012. 97’
01:15 AUDITORI
LA NIT + ZOMBI
FIST OF JESUS. 15’
HAPPY BIRTHDAY MR. ZOMBIE. 7’
COCKNEYS VS ZOMBIES
Matthias Hoene. Regne Unit, 2012. 87’
ZOMBIE ASS: TOILET OF THE
DEAD
Noboru Iguchi. Japó, 2011. 84’
OUTPOST: BLACK SUN
Steve Barker. Regne Unit, 2012. 96’
01:15 RETIRO
MARATÓ BRUTAL
FEMME FATALES:
EXTRACURRICULAR
ACTIVITIES. 30’
TULPA
Federico Zampaglione. Itàlia, 2012. 90’
GRABBERS
Jon Wright. Regne Unit, Irlanda, 2012. 94’
NO ONE LIVES
Ryûhei Kitamura. EUA, 2012. 84’
LOVELY MOLLY
Eduardo Sánchez. EUA, 2011. 99’
01:00 PRADO
100 AÑOS NIKKATSU
ASSAULT! JACK THE RIPPER
Yasuharu Hasebe. Japó, 1976. 72’
STAR OF DAVID: BEAUTY HUNTING
Norifumi Suzuki. Japó, 1979. 100’
MASTER OF THE FLYING
GUILLOTINE
Jimmy Wang Yu. Taiwan, Hong Kong,
1976. 85’
ESPAI FNAC
13:00 “L’APOCALIPSI JA ESTÀ
AQUÍ”. FIRMA D’AUTÒGRAFS AMB
CARLOS SISI I ELIO QUIROGA
17:00 EL BOSC: DE LA
NOVEL·LA AL CINEMA. AMB
LA PRESÈNCIA D’ALBERT
SÁNCHEZ-PIÑOL I ÓSCAR
AIBAR.
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
BRIGADOON
11:00 ESTRENA BRIGADOON
ZOMVIDEO
13:00 NEOCULTE FOCUS
THE RETURN OF THE LIVING
DEAD
14:45 ESTRENA DOCUMENTAL
MORE BRAINS! A RETURN OF
THE LIVING DEAD
17:00 ESTRENA DOCUMENTAL
L’ULTIM REFUGI + BÚNKER Z
17:00 SIGNATURA
“ANTOLOGÍA ZOMBIE Y
RECETAS ZOMBIES”
18:00 PRESENTACIÓN DEL
LIBRO THE ZOMBOOK
19:00 PRESENTACIÓN
EDICIONES MINOTAURO
EL APOCALIPSIS YA ESTÁ AQUÍ
20:00 CICLE THE ASYLUM-15
ANIVERSARI
ABRAHAM LINCOLN VS.
ZOMBIES
22:00 ESTRENA BRIGADOON
A LITTLE BIT ZOMBIE
00:00 ESTRENA BRIGADOON
OSOMBIE THE AXIS OF EVIL
DEAD
ÚltimA PROJECCIó