llibre IV premi cinema 65OK.qxd

Anuncio
Amb la col·laboració de:
Isaac Albéniz, 14-28
08017 Barcelona
Tel.: 93 553 83 68
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
COBERTA_CINEMARESCAT_7.indd 1
11/1/10 09:30:43
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
Cinema·Rescat, institució convocant d'aquest IV Premi de Recerca Cinematogràfica, considera que el
treball guanyador Festes en honor de Clavé-1928, un film perdut i recuperat de Ricard de Baños, de Gener
Salicrú i Soler, és particularment interessant com a exemple de la importància de les imatges de cinema per al rescat de la història quotidiana dels pobles: Les imatges filmades susciten, sens dubte, la
curiositat de l'observador envers diferents aspectes de la vida de la població; mentre que la recerca conseqüent de l’historiador, per la seva banda, dóna sentit de conjunt a aquelles imatges, que deixen de ser
llavors una mera curiositat. La complementarietat del rescat d'imatges fílmiques perdudes i la recerca
històrica corresponent, constitueix l'objectiu principal inspirador de la convocatòria d'aquests Premis.
Així ho fa palès el següent comentari detallat del senyor Joan Padrol, historiador de la música i membre del jurat, el qual insisteix en la il·luminació mútua d'imatges i recerca històrica com a mèrit principal d'aquest estudi.
Com a membre del Jurat del IV Premi Cinema·Rescat d’investigació Cinematogràfica, em plau fer uns
comentaris de l’excel·lent treball presentat pel guanyador, en Gener Salicrú i Soler sobre el recuperat film
de Ricard de Baños Festes en honor de Clavé, de 15 minuts de durada, realitzat el 1928 per a la productora Clavé-Palace.
El film va ser rodat a la ciutat de Mataró amb motiu de la col·locació d’una làpida per la que es canviava
el nom de carrer Camí Fondo pel de Josep Anselm Clavé, en el marc de la Festa Major de la ciutat, acte
que congregà quaranta entitats de Cors de Clavé vingudes de tota Catalunya, celebrat el 29 de juliol de
1928.
L’autor efectua un treball exhaustiu i rigorós, obrint-lo amb una introducció amb una impressió general
sobre el film. Segueix la fitxa tècnica, amb la durada, tipus de pel·lícula, virats, etc, ressaltant la importància del film, entre altres motius, per ser l’únic film trobat a Mataró en l’època del cinema no parlat i per
ser també l’únic que recull imatges del tramvia de Mataró a Argentona. Després parla de la productora
Clavé-Palace, explicant la seva història primer com local de cinema i espectacles i després com a productora, en la que només va produir aquest documental. En el quart apartat parla del realitzador Ricard de
Baños i del seu germà, l’operador Ramon de Baños, basant-se en el llibre sobre els germans Baños del
historiador català Joan Francesc de Lasa.
Després d’aquesta primera part introductòria ve la part més interessant del treball: l’anàlisi del film. Parla
de la tipologia dels seus intertítols, dels llocs on la càmera estava col·locada, de si havia trípode per fer
panoràmiques de 180ª sobre la ciutat, de les imatges que es veuen i desprès de la Festa en concret.
Aleshores esmenta qui va ser Josep Anselm Clavé, l’impulsor dels Cors de Clavé, les societats corals que
va fundar i els cors de Clavé que hi havia a Mataró, com la Societat Coral Antigua, fundada el 1856, i
altres més. També relaciona el nom d’Antoni Casabella, director de un cor de Clavé. Seguint amb el documental veiem l’arribada dels diferents cors de Clavé, l’estació del tren d’on venien i les parades de tartanes i vehicles que recollien els viatgers, les desfilades pel carrer de Churruca, incloent el pas del tramvia, les úniques que hi ha de l’època sobre aquest, i aleshores l’autor aprofita per fer una altra anàlisi
completíssima sobre aquest tramvia de Mataró a Argentona, no gaire ben rebut pels comerciants de Mataró perquè deien que trastocava la seva activitat comercial. Continuant amb el film veiem les imatges del
discurs del Sr. Alcalde abans de descobrir la làpida amb el nou nom del carrer, investigant de nou des on
estava col·locada la càmera que filmava l’acte, un dels constants de tot el treball. També explica i analitza, ja que el autor es també músic, l’himne compost al efecte pel Sr. Antoni Casabella, Himno a Clavé,
com anava vestida la gent i la cantada popular que es va celebrar al Parc Municipal, parlant de la Banda
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
Municipal de Mataró, la filmació de l’arribada de les autoritats i la de la cantada, dirigida per Francesc
Albareda, entre d’altres. El autor fa una relació de tots els cors de Clavé que van participar i comenta els
plans que va fer el realitzador Baños dels assistents mirant a la càmera. També esmenta les medalles
commemoratives de l’acte que van rebre els participants.
Arriba després el què l’autor comenta com la seqüència més popular de la cinta: la filmació de Baños de
la platja mataronina. Esmenta les normals morals que regulaven l’assistència a la platja: separació d’homes i dones, els vestits de bany que es portaven, etc. Com a curiositat hi havien gossos i també genets
amb els seus cavalls. Com que era l’època de la Festa Major de Mataró (27 i 28 de juliol) i la d’Argentona (4 d’agost), Baños aprofità per filmar les dues ciutats i l’autor comenta les imatges que es veuen: la
gent dels pobles, les atraccions de fira. També va filmar un moment dels descans del boxador cubà Castillo, contractat per un combat, per finalitzar finalment a la Rambla de Castellar i unes imatges del cinema Clavé-Palace amb nenes que miren els “quadros” de les pel·lícules projectades. Passen per davant
dones amb cistells i cabassos i al film s’acaba bruscament, sense rètol de “Fi” al final.
L’últim capítol del treball es la consideració general sobre el film, i el autor es sorprèn que el film no s’estrenés ni el any 1928 ni el 1929, ni que hi hagués cap referència a la premsa local de la filmació del documental, acabant el seu treball explicant com es va poder localitzar i recuperar per ser portat a la Filmoteca
de Catalunya.
Com deia al principi, un treball rigorós i fascinant, molt documentat e investigat, i que amb les seves explicacions visualitza perfectament les imatges tan valuoses d’aquest film-documental feliçment recuperat.
Enhorabona!
Joan Padrol
Historiador de música del cinema
3
Cors de Clavé al Parc Central (29/7/1928)
Arxiu Municipal de Mataró. Fons Carreras, autor Santi Carreras
ÍNDEX
PRÒLEG
FESTES EN HONOR DE CLAVÉ 1928, UN FILM PERDUT
I RECUPERAT DE RICARD DE BAÑOS
1. Introducció ..........................................................6
2. Fitxa tècnica ........................................................6
3. El teatre Clavè - Palace ........................................6
4. La productora Clavè - Palace ................................7
5. El realitzador del film: Ricard de Baños..................8
6. Anàlisi de film ......................................................9
6.1 El Tramvia de Mataró a Argentona ..................12
6.2 La Banda Municipal de Mataró ......................15
6.3 Repertori musical de la festa ........................18
7. Consideracions sobre el documental ..................24
8. Recerca i recuperació del film ............................25
BIBLIOGRAFIA ........................................................26
HEMEROTECA ........................................................26
ALTRES DOCUMENTS ..............................................26
WEBS ....................................................................26
AGRAÏMENTS..........................................................26
FESTES EN HONOR DE CLAVÉ 1928,
UN FILM PERDUT I RECUPERAT DE RICARD DE BAÑOS
AUTOR: Gener Salicrú i Soler
Llicenciat en Història de l’Art per la UB
Títol Superior de Música per l’ESMUC
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
1. Introducció
Aquest és un estudi sobre el documental Festes
en honor de Clavé, una mostra de quant important és el fet que es recuperin i conservin els
films per a reconstruir la nostra història. Una anàlisi exhaustiva d’un film, comporta consultar els
documents guardats en arxius, biblioteques, llibres i premsa de l’època, cercar informació oral,
perquè sorgeix la necessitat de concretar coses,
obtenir dades específiques, intentar donar resposta als interrogants que apareixen davant la
visualització d’unes imatges que a vegades no
parlen prou per si mateixes.
És fantàstic que a partir d’un film es puguin vehicular tantes dades i omplir llacunes de la nostra història, i poder observar la teva ciutat més de setanta
anys enrere. Poc es podia imaginar aquella ciutat
petita que passats aquests anys ultrapassaria els
120.000 habitants. Tampoc es podia imaginar que
els coneguts i anònims participants en aquest acte
d’homenatge a Clavé restarien immortalitzats per
sempre més i que representarien els ciutadans dels
anys vint de dues viles properes: la industrial Mataró i Argentona, la d’estiueig.
No sols recull els moments dedicats a aquest
esdeveniment, sinó que l’operador aprofità l’avinentesa per a rodar imatges de la ciutat, en plena
Festa Major, de la seva gent, així com de la vila
d’Argentona, el poble més proper, unit pel tramvia
que enllaçava ambdues poblacions.
Avui és un document importantíssim per a diversos
motius; és l’únic film trobat de la ciutat de Mataró
de l’època del cinema silent i per tant, testimoni en
quant a entorn, urbanisme i societat. Un altre
motiu, és que també és l’únic que recull imatges
del tramvia de Mataró a Argentona, just de l’any en
que fou inaugurat. Tampoc hi ha gaire films que continguin imatges de la Banda Municipal de Mataró.
3. El teatre Clavé - Palace
El promotor del ferrocarril a Catalunya, el mataroní
Miquel Biada i Bunyol, va deixar als seus fills vàries
propietats, entre les quals hi havia un solar del
carrer Montserrat, on hi van fer construir un local
que hauria de ser la sala d’actes de la societat de
Cors de Clavé La Antigua. Més endavant, la sala es
convertiria en el local de cinema i espectacles
Clavé – Palace2, primer anomenat Circo Clavé.
2. Fitxa tècnica
Títol: INFORMACIÓN CINEMATOGRÁFICA
CLAVÉ-PALACE (FESTES EN HONOR DE CLAVÉ)
Director: Ricard de Baños
Any: 1928
Productora: Clavé Palace
Suport: Nitrat de cel·lulosa
So: Mut, amb intertítols en castellà
Color: Blanc i negre, amb intertítols en color
taronja i vermell
Pas: 35 mm
Metres: 412,1
Durada: 15 min
El film va ser rodat a la ciutat de Mataró amb
motiu de la col·locació d’una làpida que bescanvià
el nom del carrer Camifondo1 pel d’Anselm Clavé,
en el marc de la Festa Major de la ciutat, acte que
congregà quaranta entitats de Cors de Clavé vingudes del Principat i Ses Illes.
Façana del Teatre Clavé-Palace, remodelació de Ramon Ribera.
Arxiu Manuel Cusachs
El topònim amb el que figura al Libro de Actas de la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928 es
troba indistintament amb dues formes: Camí Fondo o bé Camifondo.
2.
CUSACHS, Manuel, El cinema a Mataró, Caixa Laietana, 1994
1.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
Interior del Clavé. Quadre realista de I. Casanovas. c. 1925. Arxiu Municipal de Mataró, Fons Carreras. Autor: Santi Carreras
No era el primer cas de local recreatiu alçat per una
entitat coral de Clavé. Aquestes arrelades associacions anaren estalviant i això els permeté alçar edificis com El Prado Catalán, desaparegut, junt amb
d’altres locals recreatius com l’Euterpe o la Sala
Vila, que eren populars llocs d’esbarjo de la ciutadania3.
El teatre Clavé va tenir un primer edifici construït el
1881, obra del mestre d’obres Ignasi Caballol4,
que va ser remodelat el 1899 per Ramon Ribera.
Era un bellíssim local, anomenat per la gent que el
conegué com ‘El Petit Liceu’, caigut a la dècada
dels anys setanta per la implacable especulació
urbanística la qual, en els darrers anys del franquisme, aprofità per realitzar veritables desgràcies a la
ciutat com l’enderrocament d’aquest edifici, la destrucció de les termes romanes de Can Xammar o
l’enderroc de la masia fortificada de Can Palauet.
La ubicació del teatre, just al principi de la Rambla de Castelar, on hi havia el centre comercial de
la ciutat, el convertiren en objecte de desig dels
constructors5. Segons una notícia apareguda a la
premsa local, el sostre del teatre s’esbotzà a la
nit de manera sospitosa, fent impossible que es
pogués tornar a posar en funcionament, com
demanaven els ciutadans. Alguns testimonis
asseguren haver vist màquines i obrers a dins
aquell vespre. L’afer va ser tant evident i la indignació tan gran que els compradors es veieren
obligats a conservar la façana de Ramon Ribera.
No es conservà, doncs, la façana lateral -obra del
mataroní universal Josep Puig i Cadafalch-, de la
qual en podem explicar una curiosa tradició:
Segons testimonis de gent gran de Mataró, alguns
ciutadans amb pocs recursos econòmics es portaven la cadira al carrer i seien ran d’aquest mur per
a poder seguir els concerts i altres actes musicals
gratuïtament, en temps en que l’escàs trànsit del
carrer ho permetia.
4. La productora Clavé - Palace
El film va ser una producció del propi Teatre Cinema Clavé-Palace. En aquest local s’hi feien
tot tipus d’espectacles: circ, teatre, varietats,
concer ts de tot mena de música, cinema i actes
socials i polítics. Al llarg de la seva història s’hi
van fer una gran quantitat d’actes per a recollir
fons per a causes solidàries, tant en temps de
pau com durant la Guerra civil. Aquell any 1928,
3.
“(...) se alzaba el edificio antiguamente conocido por El Prado Catalán, propiedad del coro de Clavé, el cual hoy aún
se conserva en parte en el chaflán de la Ronda de Prim y la Carretera de Argentona (...) contaba con orquesta propia
y su correspondiente teatro para dar a sus consocios y al público en general, solaz y esparcimiento, puesto que era
entonces el recreo ideal de todos los mataroneses.” Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, Mataró 23 de
juny de 1928.
4.
Ignasi Caballol Sala (1823-1882) té moltes obres construïdes a Mataró, algunes d’elles especialment rellevants com
és la Farinera Larroca i Cia (1879), un dels edificis més destacats del patrimoni industrial de la ciutat, posteriorment
anomenada Can Fàbregas i de Caralt.
5.
Libro de Actas de la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928. Efectivament, el darrer embargament de la
finca, l’any 1974, va ser pel Banco Central que es quedà la propietat per només 15 milions de les antigues pessetes.
7
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
per exemple, el 7 de juliol es va fer un Festival
de la Diada Cooperativista, organitzada per la
Unió de Cooperatives, al que s’invità a l’Ajuntament6; una sessió musical dedicada a recaptar
diners pels damnificats pels incendis de Melilla;
l’actuació de la novella orquestra Pau Casals,
dirigida per ell mateix com a solemne ober tura
del curs 1928-1929, o l’actuació de l’Or feó
Català, entre molts dels actes remarcables. El
dia de la Festa Major de 1928 actuà la Companyia de Sarsuela de Lluís Calvo, que comptava
amb els barítons Maties Ferret i Marc Redondo7.
L’endemà, en sessió de nit, l’eminent actor
Enric Borràs actuà amb l’obra d’Àngel Guimerà
Maria Rosa8, mentre que el dia 29, es dedicà a
sessions de cinema. És una circumstància significativa que un local destinat a sala d’actes
d’una societat claveriana esdevingués al cap
d’uns anys promotora d’un film sobre un acte de
l’homenatge a Clavé.
L’arrendador del local que el convertí en cinema
fou en Josep Gurgui i Pujol, resident a Barcelona.
Tenia varis cinemes: dos a Barcelona – el Gayarre
i el Liceu, al carrer de Sants, i el Clavé-Palace a
Mataró9. Home creatiu i innovador, va encomanar
la direcció artística de la programació del cinema
a Ricard de Baños que portà films molt nous per
l’època com la superproducció Ben-Hur, protagonitzada per l’actor Ramon Novarro, el mateix any
1928.
Aquesta productora, la Clavé-Palace, com succeí en
el cas de moltes d’altres, només va produir un sol
documental: Festes en Honor de Clavé. Tanmateix,
el primer intertítol conservat al film Información
Cinematográfica Clavé-Palace podria indicar la
intenció de fer-ne més d’un. Tenia la persona adequada per a fer-ho, en Ricard de Baños, però fou
segurament la mala salut d’aquest qui l’impedí continuar la línia de rodatges de més documentals.
5. El realitzador del film:
Ricard de Baños
Ricard de Baños (Barcelona 28-8-1882 / 8-8-1939)
havia nascut en el si d’una família de recursos limitats. Els seus germans Francesc i Ramon compartien la dedicació al cinema que també es desvetllà
en Ricard. Treballava de jove, com entès en fotogra-
6.
Ricard de Baños. Any 1911. Biblioteca de la Filmoteca de
Catalunya.
fia, als magatzems El Siglo. Quan va arribar la novetat del cinema a la ciutat de Barcelona, s’entusiasmà amb el nou invent. A través del seu treball
a El Siglo conegué a Enric Huet, representant de la
productora francesa Casa Gaumont a Barcelona.
Aquest encaminà els seus passos cap a París, on
aprendria les lliçons rudimentàries de la tècnica
cinematogràfica. Després de la participació en films
per a la Gaumont, passà a col·laborar a la nova productora catalana, la Hispano Films. L’any 1916
Ricard de Baños creà una altra productora, la Royal
Films, essent-ne ell el director artístic i el seu
germà Ramon, operador10, realitzant un nombre
molt important de títols de la filmografia espanyola.
Cap a mitjan de la dècada dels anys vint, començà
a tenir problemes de salut, així que acceptà la direcció artística dels cinemes que el seu amic Josep
Gurgui li havia proposat. Fou durant aquest període
quan rodà Festes en Honor de Clavé. El film no
consta com a producció de Royal Films, sinó com a
Clavé-Palace, dada que justificaria la propietat de la
producció.
Libro de Actas de la Comisión Permanente – Año 1928.
El baríton emprà el nom en català fins que el 1939 el posà ja sempre en castellà.
8.
Diari de Mataró, Any VI, núm. 1544, 26 de juliol de 1928. P. 23
9.
Consta encara així a l’Anuario del Cine Español Año de 1950.
10.
LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català – Els germans Baños, Generalitat de Catalunya, Departament de
Cultura, 1996.
7.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
6. Anàlisi del film
El títol Festes en honor de Clavé és descriptiu,
atès que li falta el rètol de presentació. Consta
d’onze intertítols i acaba sense el de final. El primer del onze intertítols que apareixen intercalats
a les imatges és el següent:
INFORMACIÓN CINEMATOGRÀFICA CLAVÉ-PALACE
És l’únic diferent de la resta. És un bonic rètol
emmarcat amb florons a ambdós costats i adornaments vegetals. Està virat o tenyit amb un to ataronjat i té certa semblança amb el que Ricard de
Baños va fer servir a la Royal Films, tal com es pot
comprovar al llibre de Joan Francesc de Lasa,
encara que més estilitzat11.
fumejant, certament res a veure amb l’actualitat. A
l’esquerra de la panoràmica, les hortes del Camí
de les Cinc Sènies, espai que enguany és el darrer
reducte agrícola de la ciutat.
Josep Anselm Clavé (1824-1874) fou l’impulsor
dels cors que més endavant, per extensió, es
coneixerien amb el nom de Cors de Clavé. Preocupat per dues vessants de la societat catalana –la
social i la musical – va promoure l’educació i l’agermanament de les classes treballadores masculines mancades de recursos. Els obrers i menestrals restaven exclosos de la música que s’oferia
perquè llavors era absolutament elitista – dominava el belcanto, en una llengua que no era pròpia-.
Tal com se cita al llibre de l’historiador musical
Manuel Valls, Clavé volia donar un impuls social
oferint als treballadors (...) una educación moral
de que los más carecen, hábitos de cultura que no
tenían. El fet de compartir un temps de lleure en
un acte col·lectiu i disciplinat com és el fet cantar
en una coral, tingué un resultat summament positiu per la classe treballadora. Valls així ho descriu:
“[...] los coros ‘euterpenses’ [son], en las poblaciones donde residen, fecundos generadores de
paz, de orden, de concordia y de progreso13.”
VISTA PANORÀMICA DE LA INDUSTRIOSA Y PROGRESIVA CIUDAD DE MATARÓ
Aquest intertítol té la mateixa tipologia dels que
segueixen, és a dir, lletres clares, d’impremta,
sobre fons de textura de roba d’arpillera d’un to
vermellós. La panoràmica està presa des del que
llavors era el punt més alt i allunyat de la ciutat: el
Cementiri del Caputxins (avui Cementiri Vell). Amb
la càmera plantada sobre trípode –no es nota una
sola oscil·lació–, va girant de manera que recull la
vista des de l’extrem dret de la ciutat al seu extrem
per l’esquerra, amb un angle de 180°. En primer
terme s’hi veu la casa de l’enterrador, just a l’entrada del Cementiri. Immediatament després, les
casetes del desviament12, que recollia les aigües
de les pluges de la ciutat. Més enllà, l’Asil de Beneficència per a Ancians Pobres (avui, Llar Cabanelles). Al fons, es destaca la basílica de Santa
Maria, amb les cases i fàbriques amb xemeneies
11.
Josep Anselm Clavé. Federació de Cors de Clavé.
LASA, J.F., Op. cit. P. 224
Conegut popularment amb el nom de “Desvio”, s’hagué de construir per aplegar les aigües de les rierades que baixaven dels cims propers de la Serralada Litoral, conduint-les al mar, intentant evitar –cosa que no sempre s’aconseguia –
les inundacions, com veurem amb el cas de la fi del tramvia de Mataró, íntimament lligat a aquest film.
13.
VALLS I GORINA, Manuel, La música catalana, Editorial Selecta, Barcelona 1960. P. 41
12.
9
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
Programa insert a Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Año I. Núm. 3. Mataró, 14 de julio de 1928. Centre de Cultura Caixa Laietana. Fons Mataró-Maresme.
Les cançons que Clavé compongué tenien un fort
contingut social, de les que es desprenia un sentiment de progressisme, d’agermanament i de catalanitat: La Maquinista, Les flors de maig, Els néts
dels almogàvers, Els pescadors... La primera societat coral fundada per ell fou l’Asociación Euterpense de Coros de Clavé, que assistí i presidí l’acte
d’homenatge a Mataró, el qual va reunir centenars
de persones14. A Mataró hi havia un nombre important de cors de Clavé: la Societat Coral Antigua, fundada el 1856; La Peña, el 1896; La Harmonía
Mataronense15, el 1899; La Perla i la Societat Coral
La Walkíria, secció coral de l’Ateneu Obrer, fundada
el 1911 i la darrera a sobreviure a la ciutat.
Encara que hom pugui suposar que un acte d’aquest tipus hauria de gaudir necessàriament de
l’impuls municipal, com s’ha pogut comprovar a
les Actes dels Plens, l’ajut fou més de recolzament d’una acció ciutadana, a la que s’afegiren,
que no pas iniciativa del Consistori. Encara que
figurava l’acte en el programa de la Festa Major de
1928, no es va rodar ni el 27 ni el 28, sinó el 29,
fora dels dies pròpiament de festa major. S’anuncià que el dia 29 a les quatre de la tarda, arribarien les entitats corals de Catalunya que (...) en
14
manifestación pasarán a saludar al Ayuntamiento
y bajo su presidencia se dirigiran a la calle del
Camifondo, donde será descubierta la lápida que
dará el nombre de Clavé a la citada calle. A las
cinco, festival popular en el Parque Municipal, formando parte las entidads corales, banda municipal y el Esbart de Dansaires de Barcino...16. Aquella Festa Major comptà com a portadors del pendó
de les patrones de la ciutat, santes Juliana i Semproniana, a la processó oficial, amb el Baró de
Viver, alcalde de Barcelona, el Ministre de la
Governació, don Severiano Martínez Anido, el
comte de Montseny, president de la Diputació de
Barcelona i Cap Provincial de la Unión Patriótica
don Andrés Gassó y Vidal.
La Diada dels Cors de Clavé es va celebrar el dia
29, l’endemà de la Festa Major perquè era diumenge, ja que els cantaires de les corals no
podien faltar als seus llocs de treball. Però s’hi
afegí una altra circumstància: un dels cors de
Clavé més emblemàtics de la ciutat, La Harmonia
Mataronense, que rebia cert ajut municipal, actuava el dia 28 a Olot, segons consta en una comunicació oficial de l’Ajuntament de Mataró a aquella
ciutat17.
Actualment, la Federació de Cors de Clavé aplega 160 societats corals i 5000 cantaires, amb delegacions a moltes
comarques del Principat i Catalunya Nord.
15
El popular restaurant L’Harmonia, li deu el nom a que aquest local era la seu de la coral La Harmonía Mataronense.
La redacció i administració de la publicació Clavé, Portavoz de los coristas de Clavé, va ser redactada al mateix carrer
Cristina 18, local llavors anomenat Gran Café-Bar La Harmonía. Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. 1928.
16 “
Programa de les Festes de Les Santes”, El Pensament Marià, núm. 1092, 26 de juliol de 1928.
17
Libro de Actas 1928: la comunicació va ser feta en data de 29 de maig d’aquell any.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
El reconeixement vers la figura d’Anselm Clavé
havia estat abans demostrat a la ciutat en vàries
ocasions: el primer acte fou el 28 d’octubre de
1911, amb la col·locació d’un bust de bronze al
Parc Municipal, únic parc de la ciutat en aquells
anys. Aquest primer acte va ser també l’estrena
oficial de la Banda Municipal de Mataró, dirigida
per Agustí Coll. El segon acte en honor a Clavé va
ser el 28 de juliol de 1913, també al Parc. Més
tard, el 1926, encara s’hi féu un altre acte en que
hi cantaren els cors claverians, en aquest cas per
a la instal·lació del bust de Pep Ventura. En tots
aquests actes celebrats al Parc, hi tocà la Banda
Municipal, hi cantaren els cors i, excepte el de
1911, s’hi tocaren sardanes fent una gran ballada18. A l’homenatge del 1928, qui en va ser el
veritable promotor fou el senyor Antoni Casabella,
el qual, conjuntament amb els representants d’altres entitats corals de la ciutat, proposaren al Consistori la col·locació d’una làpida que donés nom
a l’insigne músic.
Antoni Casabella, conegut a la ciutat amb el malnom de Fogonini, home amant i coneixedor de la
música, malgrat no dedicar-s’hi de manera professional, dirigia un cor de Clavé. L’home era fogoner
de professió i tenia un taller de fogons per a carbó
a la Muralla de Sant Llorenç, tocant a la plaça de
Santa Anna, al bell mig de la ciutat, lloc obligat de
pas del tramvia. Els que el coneixien, li feren un
divertit joc de paraules amb el seu ofici i la seva
afecció a la música: li deien Fogonini, com si d’un
músic italià es tractés, evocant els noms de Rossini, Paganini, Tartini... cosa que, no cal dir, no l’ofenia en absolut19.
Vista general de Mataró des del Cementiri dels Caputxins.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
Al Ple de l’Ajuntament de 4 de juny de 1928, Antoni Casabella i els representants de les entitats
corals promotores de l’acte i membres de la
comissió gestora, demanaven que es deixés
sense efecte l’acord de 12 de setembre de 1927
en el qual s’havia proposat posar el nom de Clavé
a l’antic Camifondo i posar-lo a un nou carrer que
s’havia d’urbanitzar entre la Rambla de Castelar i
la plaça de Santa Anna, o bé posar-li al passeig
marítim que llavors encara no tenia cap nom. Els
promotors de l’acte i la gestora els sabia greu perdre un nom tan popular, que venia de l’època en
què la ciutat encara tenia muralles. Just allí hi
havia una de les portes d’accés a la ciutat, el portal de Valldeix, al qual arribava el camí que venia
dels afores de la ciutat i que rebé el nom de Camí
Fondo ja que s’endinsava cap a les hortes d’extramurs. La proposta fou desestimada pel Consistori
de manera expeditiva i es va confirmar el lloc. La
comissió demanà al Ple la quantitat de dues-centes pessetes per a la làpida i la propaganda que
s’havia d’editar, cosa que els fou concedida20.
L’Ajuntament va fer inserir al diari Las Noticias l’anunci dels actes de la Festa Major i de l’homenatge a Clavé del dia 29 de juliol, amb un import de
cinquanta pessetes21.
Tornant al film, les imatges del primer intertítol
corresponen a l’arribada dels diferents cors de
Clavé, que en nombre de quaranta participaren a
l’acte. Al final del carrer Churruca es veu l’estació
del tren, que ja era com és en l’actualitat, no l’antiga que estava ubicada a l’extrem del carrer Sant
Agustí. També es pot veure la parada de tartanes
i vehicles que recollien els viatgers. A mà dreta de
la imatge, la Fábrica de Géneros de Punto Cabot i
Cabot, construïda el 191822, ubicada al costat de
la primigènia Cabot i Barba. Els diferents cors
d’homes, molts d’ells amb barretina23, deixaren
recolzats a la paret els estendards. Comencen a
caminar en direcció a la Rambla de Castelar, cap
a la Rambla de Mendizábal, on hi havia l’Ajuntament, per adreçar-se vers el Camí Fondo.
La filmació està feta molt probablement des d’un
balcó d’una casa del mateix carrer Churruca, en
plans lleugerament picats, ja que les cases tenien
poca alçada; era la típica casa de baix i pis. Ricard
Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, 23 de juny de 1928, Mataró, pàg. 2
El músic mataroní Francesc Soler i Canton explica una divertida anècdota: En Fogonini tenia una filla que es va casar
amb en Fadó, que també tenia afecció musical i tocava a la banda de la ciutat. Van tenir un fill que sovint corria pel tallerbotiga de l’avi. Quan els clients preguntaven al nen “Com et dius?”, ell els responia de la manera que li havia ensenyat
el seu avi, que era dient “Fa-dó”, tot afinant l’interval que formen les notes Fa i Do i que conformen el cognom patern.
20
Libro de Actas. Op. cit.
21
Las Noticias, Año XXXIII, núm. 11319. P. 7
18
19
11
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
de Baños aconseguí des d’aquesta alçada filmar
l’arribada dels grups. Es dóna el cas que l’actual
número 50 d’aquest carrer hi havia en aquells
anys la Casa Prat que, segons anunci de la premsa, era fotògraf24. És més que probable, doncs,
que Baños demanés a en Prat que li deixés filmar
l’arribada al balcó del pis. Des del mateix lloc i
canviant el punt de mira, en contraplà, filmà la
pujada carrer Churruca amunt.
LAS REPRESENTACIONES DESFILAN POR LA CALLE DE CHURRUCA Y POR LA AVENIDA DE CASTELAR25
Però el més impor tant de la seqüència és, sens
dubte, les imatges filmades corresponents al
tramvia número 2, les úniques que hi ha d’aquella data. La filmació està feta aprofitant alguna
de les cases de la Rambla Mendizábal (avui
Riera), aquestes ja més senyorívoles i algunes
de dos pisos. Segons el càlcul de l’angle de visió
que abasta l’objectiu, podia haver estat filmat
des de l’antiga casa de la Ferreteria Colomer,
centenària a la ciutat. Els cantaires, grans i
petits, alguns d’aquests de la mà dels seus
pares, amb barretina, són filmats en pla general,
acabant la seqüència quan el tramvia sur t de
camp.
6.1. El Tramvia de Mataró a Argentona
Arribada dels Cors de Clavé a l'estació de tren de Mataró. Arxiu
de la Filmoteca de Catalunya.
Els grups corals passen pel carrer central de la
ciutat, indret on hi havia tres cinemes: el ClavéPalace, de Josep Gurgui; el Gayarre, de Josep
Cugat i Miró i el Moderno, d’Agustí Trilla Ralín. Tots
tres estaven enllaçats per la ruta del tramvia. Uns
carrers més amunt es trobava el Teatro Bosque,
de Josep Pruna i Verónica, que habitualment feia
teatre líric i varietats i que instal·là també una
càmera per fer cinema.
La filmació recull el moment del pas del tramvia de
tornada a l’estació a la plaça de Santa Anna, on
s’hi distingeix perfectament una de les botigues
més populars de la ciutat, coneguda amb el malnom de Cal Rebregat26. En aquest establiment,
majoritàriament dedicat al gènere de punt, s’hi
podien aconseguir aquells objectes que difícilment
es podien trobar en altres botigues.
22
Els cantaires coincideixen amb el tramvia 2 a la Plaça de Santa
Anna. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
L’any 1927, un grup impulsat per Eduard Fortí i
Soler, ex-alcalde d’Argentona, i per Antoni Gaillard i
Cluchier, industrial químic i estiuejant a aquella vila,
van presentar a ambdós ajuntaments la proposta
d’enllaçar les dues viles, Mataró i Argentona, per
mitjà d’un nou transport damunt rails27. La línia
abastava una distància de gairebé sis quilòmetres.
El seu recorregut travessava un pont construït especialment per al pas del tramvia, damunt la riera d’Argentona. Aquest es va convertir en un veritable punt
negre del recorregut, atès que les rieres del Maresme, en cas de pluja, passen en breu temps d’estar
Obra de Lluís Gallifa i Grenzner, conservada fins el 2008, any en què, malgrat la bellesa de la façana, va ser enderrocada.
El típic barret català podia ser de colors diferents: “Els cors d’En Clavé la porten vermella i els orfeons la porten morada”. Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, 23 de juny de 1928, P. 4.
24
Diario de Mataró, Any VI, núm. 1544, juliol de 1928.
25
En aquest intertítol s’observa una errada de retolació ja que la via no era una avinguda sinó una rambla.
26
Segons el testimoni de Maria Alomà i Carol, l’amo de Cal Rebregat li explicà que, als inicis de l’antiga botiga, venien retalls
de roba procedents de les fàbriques de Sabadell i Terrassa, sobrers de rotlles, als quals els fabricants anomenaven
“rebrecs”. Aquest, per a l’economia modesta de moltes famílies mataronines, eren un recurs barat per a la confecció de
llurs vestimentes. Així, de ser el lloc on venien “rebrecs” passà a ser conegut com a Cal Rebregat. Fa pocs anys, aquest
centenari establiment ha desaparegut per donar pas a una perfumeria de franquícia internacional.
27
ARMENGOL, F., HARO, Miquel A., URQUIOLA, C., El tramvia de Mataró-Argentona (Síntesi històrica 1928-1965), Edicions L’Eixernador, 1992.
23
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
finalment de passar pel mig de la ciutat, cosa que
fou causa de litigis entre l’Ajuntament de Mataró i
l’empresa de tramvies que volia mantenir la línia.
El 1965 morí Eduard Fortí i Soler, el seu fundador
i defensor. La mort tampoc tardaria gaire a arribar
al tramvia: la nit del 9 al 10 d’octubre d’aquell any,
un fort aiguat va negar les cotxeres dels tramvies
i va destruir el pont de la riera d’Argentona, pas
obligat pel tramvia sense el qual no podia accedir
a aquella vila31. Es perdria per sempre un mitjà de
transport popular del qual fins i tot se’n feren
cançons satíriques, encara que, a fe del que deia
la premsa del moment, tenien certa raó:
Els tramvies 1 i 2 el dia de la seva inauguració. Arxiu Manuel
Cusachs
totalment seques a baixar amb gran cabal d’aigua,
arrossegant tot el que es troba al seu pas. El 18 d’abril de 1927, el Ple de l’Ajuntament de Mataró va
aprovar l’informe emès per l’enginyer municipal. El
21 de maig d’aquell any, l’alcaldia aprovava acceptar la invitació per assistir a l’acte d’inauguració i
benedicció dels dos cotxes, a la cruïlla de la ronda
Prim amb la carretera d’Argentona. En aquest punt
s’hi trobaven les cotxeres i hi havia els burots d’entrada a la ciutat. L’acte d’inauguració, previst per al
dia 27 d’aquell mes, comptava amb el lliurament del
pergamí amb el nomenament del títol de fill adoptiu
de la vila d’Argentona a Dàrius Rumeu i Freixa (Barcelona 1886-1970), segon baró de Viver, d’ascendència argentonina, alcalde de Barcelona i vinculat, entre d’altres negocis, als Ferrocarrils de
Catalunya i de Sarrià. És ben clara doncs, la seva
relació amb el suport a la línia del tramvia. En reconeixement, una de les darreres parades, portaria el
nom de Baró de Viver. L’Ajuntament de Mataró va
pagar a l’empresa Vídua i Fills de Joan Viada28 la
quantitat de 135 pessetes en concepte d’adornaments per a la festa d’inauguració del tramvia29.
Al començament del servei, la companyia disposava de dos cotxes: l’1 i el 2. El segon és el que surt
al film30. El número 3 era anomenat popularment
amb el nom de “La Treseta”. El 1928, als tallers
de Mataró propietat de Joan Torrent Gispert, es va
construir el número 4, anomenat “El Gros”. L’any
1962 es va adquirir a Xixon el darrer, el número 7,
anomenat “La Góndola”. La competència amb els
automòbils, amb l’increment del trànsit, va obligar
a desviar el recorregut vàries vegades, deixant
28
Allà Mataró
Hi havia un tramvia
Que sempre que plou
Se surt de la via...
Tra-la-la-la-la-là
caram, quin tramvia!
Tra-la-la-la-la-là,
Que bé que s’hi va!32
L’arribada del tramvia de Mataró no podem pas
dir que fos ben rebuda per la ciutat. D’entrada,
els comerciants i firaires es queixaven que el seu
pas trastocava la seva activitat comercial. Els
ciutadans estaven molestos amb la catenària i
els fils que penjaven al mig del carrer o subjectats en par t a les seves cases. Si el ferrocarril,
el 1848, havia rebut tota mena de crítiques per
par t dels carreters, ara passava el mateix amb el
tramvia, ja que els conductors de tar tana i els
taxis veien perillar el seu negoci. Tot just
començar el seu funcionament, els accidents
afavoriren el desprestigi d’aquest nou transpor t.
El 15 de juny d’aquell any, al cotxe número 2, a
la plaça de Santa Anna, se li va sor tir el trolley
del cable i arrossegà l’agulla aèria33. Cer tament,
l’embalum d’aquesta instal·lació es pot comprovar amb detall a les imatges del film. La crítica a
la premsa local instava les autoritats a fer una
revisió seriosa de la instal·lació. Al cap de poc, el
13 d’agost d’aquell mateix any, hi hagué un altre
accident encara més impor tant: (...) No sabemos
si los técnicos y los directivos de la empresa propietaria y explotadora del Tranvía de Mataró a
Argentona se habrán convencido de su inepcia
después de los vergonzosos hechos de ayer...34.
Aquest negoci familiar encara perdura a la ciutat.
Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, año 1928.
30
Els Amics del Tramvia el van recuperar i instal·lar com a monument i record del passat a la plaça de la vila d’Argentona.
31
Extracte de la ressenya històrica dels Amics del Tramvia, 1991.
32
La lletra d’aquesta cançó sovint es substitueix per una altra més desvergonyida quan el context en el qual es canta és
de gresca.
33
“L’espectacle d’ahir”, Diari de Mataró, divendres 15 de juny de 1928.
34
“El servei de tramvies”, Diari de Mataró, Any VI, núm. 1557, 13 d’agost de 1928, portada.
29
13
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
La notícia explicava que els qui anaven dins el
tramvia van comprovar com el cotxe funcionava
sense el fre del davant i aturaven a mà el cotxe a
les parades. A un altre cotxe, sortint d’Argentona,
se li van trencar el frens, caient els usuaris al
terra. Van canviar el cotxe i a l’hora de reprendre
l’accident trajecte, encara van pretendre tornar a
cobrar-los el bitllet. A més, segons la mateixa
font, hi havia crítiques sobre el vocabulari groller
que empraven els tramviaires que ofenia principalment les senyores.
EL EXCMO. SR. ALCALDE DON ANTONIO DE PALAU, PRONUN-
L'alcalde de Mataró Antoni de Palau descobrint la làpida del
rebatejat carrer Clavé. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya
CIA UN ELOCUENTE DISCURSO, MOMENTOS ANTES DE DESCUBRIR LA LÁPIDA QUE LA ANTIGUA CALLE DEL CAMÍ
FONDO DA EL NOMBRE DEL INSIGNE MÚSICO
de palla, la popular “canariera” o “paraguaio”, i
amb un brusa de treball i gorra els que es veuen
de classe treballadora. Molta gent por ta el ventall de car tró (el vano) que es donava als primers
assistents de la Missa de l’Ofici de la Festa
Major, costum que encara es conser va, malgrat
ara són de pagament.
6.2. La Banda Municipal de Mataró
Antoni Casabella dirigint l'Himne a Clavé.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
La filmació està realitzada des del primer pis l’edifici del xamfrà de l’antic Camí Fondo, Caputxines i Por tal de Valldeix. Ricard de Baños gira la
càmera en un intent de captar la totalitat de la
gernació de l’acte. El poc camp de fondària de
que disposava, limità una filmació més complerta, ja que amb prou feines aconsegueix els 180°.
La finestra amb barrots de ferro que hi sur t,
damunt la qual hi havia la nova làpida a descobrir, correspon a una antiga casa de cós35, amb
una font on abeuraven també els animals que
venien de les hor tes. Es veu la gentada que va
acompanyar l’acte: no sols els cantaires, amb
els seus bonics i variats estendards, sinó les
autoritats, el director dels Cors de Clavé, la
Banda Municipal i un gran nombre de mataronins
i mataronines. Els homes van quasi tots barrets
35
A la filmació l’acte està acompanyat per una
banda de música que s’anomena “municipal”. La
documentació existent sobre aquesta a l’Arxiu
Municipal de Mataró aclareixen quina era realment
la seva situació en el moment que es va celebrar
l’homenatge dels Cors de Clavé a Mataró: De l’any
1925, consta un expedient sobre la justificació de
comptes de la subvenció atorgada a la banda
municipal de música, aportació d’altres dades i
antecedents a aquesta corporació36.
A la filmació, els músics de la banda municipal es
veuen abillats amb uniforme, amb jaqueta de
botons daurats i gorra de visera. Del conjunt d’instruments destaquen tres tubes, cosa de la qual es
pot deduir que la formació instrumental estava
força equilibrada en qualitat sonora. De fet, el dia
de l’homenatge a Clavé, la banda de música encara no estava reorganitzada. En el dictamen de
data de 28 de desembre de 1928 del Ple de la
Permanent de l’Ajuntament es reconeix que (...)
desde hacía quince años un grupo de ciudadanos
amantes de la música organizaron una banda de
música con la modesta tutela del Ayuntamiento.
Aquest grup d’entusiastes li posaren el nom de
“municipal”, probablement amb l’esperança que
La casa de cós és la típica de carrer, normalment de planta baixa i pis, d’una amplada estreta equivalent a la llargada que podia abastar una biga de fusta.
36
Libro de Actas, cit. 1928.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
una cortina que mantenia tapada la làpida, essent
saludat per totes les personalitats que acompanyaren l’acte. Tal com es recull a la premsa:
“A la entrada de dicha calle los coros de la localidad bajo la
dirección del maestro Casabella entonaron el Himno a
Clavé, compuesto expresamente para el acto. Es una bella
composición que valió unànimes elogios a su autor, señor
Casabella. Seguidamente, el secretario del Ayuntamiento,
señor S. De Boadó, leyó el extracto del acta en que se acordó dar el nombre de Clavé al Camí Fondo. El alcalde pronunció un hermoso discurso elogiando la figura de Clavé y a los
coros que tanto saben enaltecer su obra y felicitándose del
La Banda Municipal de Mataró que acompanyà l'acte, al
parc. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
éxito de la fiesta. Terminó recomendándoles prosigan su
obra para el bien de la patria y con vivas a Clavé, Mataró,
algun dia ho arribés a ser. La banda va gaudir
d’una bona reputació durant uns anys, fins que
l’organització va decaure, esmentaren literalment
que (...) el crédito artístico se derrumba, de tal
manera que la corporació gairebé es dissolgué,
cosa que s’evità mercès al director i professors
músics. Al mateix expedient, es conclou que la
banda havia de ser reorganitzada i que calia un
nou reglament. Al Ple Municipal de 6 de desembre
d’aquell any, el tinent d’alcalde, senyor Josep Spà
Tunyí proposà un concurs públic per tal d’adquirir
instruments per a dotar la banda de música amb
instruments que, apart de les característiques tècniques pertinents, haurien de tenir una placa amb
el nom gravat de Ayuntamiento Constitucional de
Mataró37.
Se sap que la Casa Parramon, veterana casa musical de Barcelona, hi va concursar, segons document
recollit a l’expedient. Però la proposta que s’havia
fet a l’Ajuntament anava més enllà de fer oficial l’existència d’una banda municipal, ja que el músic i
director Agustí Coll i Agulló presentà el disseny del
què hauria de ser l’Escola Municipal de Música,
amb tota mena de concreció sobre les característiques professionals del professorat i dels continguts
de les matèries. Es va fer una proposta del reglament a partir de la qual es redactà el què finalment
es va aprovar. Per tant, en aquest acte d’homenatge a Clavé, la Banda de Música estava pendent de
reorganització.
Continuant amb el film, l’alcalde de la ciutat de
Mataró, Antoni de Palau Soler i Simón38 va fer una
al·locució al nou carrer, després de la qual es llevà
37
Cataluña y España, que fueron contestadas con entusiamo”39.
A l’acte va assistir-hi la junta sencera de l’Associació Euterpense de Cors de Clavé de Catalunya:
Josep Capdevila, president; Sebastià Parús, vicepresident; Ramon Sirvent, tresorer; Joan Muñoz,
secretari i els vocals Joan Domènech, Joan Oller,
Jaume Solanas i Joan Martí. Després de les
paraules de l’alcalde, Antoni Casabella, promotor
de l’acte, prengué la batuta i dirigí els cantaires
que interpretaren l’Himne a Clavé. Baños filmà
aquestes escenes en plans sencers per a captar
la totalitat del carrer, certament força estret,
d’uns quatre metres d’amplada, amb voreres de
no més d’un, cosa que no permetia massa profunditat de visió, de manera que queda reflectit l’atapeïment humà de l’acte. Cal recordar que aquest
carrer tenia la funció d’entrada a la ciutat dels
carros de les hortes dels afores; no era un “camí
ral”. Per això, com passa en tots els del centre
històric, l’amplada és reduïda. Per les dues làpides es pagà la quantitat de dues-centes vint pessetes al marbrista José Mª Casas.
EN EL PARQUE MUNICIPAL DURANTE LA FIESTA
El lloc més adient per a realitzar la cantada conjunta de la selecció d’obres escollides pels Cors de
Clavé, fou la pista central del Parc Municipal, avui
encara igual que es veu a la filmació. De fet, a la ciutat no hi havia cap altre lloc en condicions on poder
aplegar tanta gent, sobretot a l’estiu, ja que cap dels
teatres –cinemes de la ciutat tenia suficient boca de
teatre per a encabir-hi els cantaries dels quaranta
Ibídem.
El nom de Palau pertany a una de les nissagues més antigues i nobles de Mataró, comptant entre els seus predecessors Don Antoni de Palau; Melcior de Palau, bisbe d’Urgell; el d’Elna, Joan de Palau; Joan Palau i de Soler, doctor en
Teologia i Lleis, escriptor; Josep Palau i Soler, cartoixà; Joan Arnau i Palau, mariner del Marquès de Santa Cruz a Portugal, participant amb la seva nau artillera a l’Armada Invencible. PELLICER, Josep M.: Iluro. 1888..
39
Diari de Mataró, cit.
38
15
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
Agustí Valdé, director del cor de Clavé mataroní La Perla.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
cors. A la filmació es veu el que fou el quiosc de
begudes del parc, de fusta i d’estil alpí, molt típic en
algunes construccions d’oci d’aquests anys, i del
que avui no en queda res. La pista servia per a què
els infants poguessin passejar-hi amb els seus tricicles o bicicletes, ja que la resta del parc – com avui
– té el sòl de sorra. Durant moltes dècades, hi
hagué a la ciutat un matrimoni que tenia tricicles i
bicicletes de lloguer per a usar en aquesta pista i pel
parc; molts infants de classe treballadora no en
tenien de propietat. Aquest lloguer va durar ben bé
fins la dècada dels anys seixanta40.
Després d’una ràpida filmació de la Banda Municipal i de l’arribada de l’alcalde i autoritats, Baños
passà a filmar la cantada. La direcció fou a càrrec
de Francesc Albareda, director de la coral mataronina La Perla41, el qual es posà damunt un empostissat a fi de facilitar la visió a tots els cantaires. Al
seu darrera es distingeix amb claredat l’estendard
de l’Asociación Euterpense de los Coros de Clavé.
El programa coral estava compost per les següents
cançons, totes elles del repertori claverià: Els pescadors, que fou dirigida per Agustí Valdé, director
de la coral L’Harmonia Mataronense – a qui veiem
dirigint – i les demés per Francesc Albareda, al centre de la imatge: Arre, Moreu; L’Empordà; La
Maquinista i l’estrena de l’Himne a Clavé. Baños
optà per filmar l’escena primer en contraplà, des
del punt de mira que els directors miraven els can-
40
Francesc Albareda, director del cor de Clavé La Harmonía
Mataronense. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
taires per passar al pla americà al moment final de
la cançó, així com el mateix tipus de pla per a la filmació de l’alcalde, la seva muller i família. La ressenya de la premsa diu que (...) A continuación el
alcalde colocó a cada ‘senyera’ una hermosa y
artística medalla recuerdo de la fiesta pro-Clavé42...
com s’havia aprovat al Ple del Consistori de 12 de
desembre de 1927. Els Cors de Clavé participants
foren els que es mostren a la taula 143:
Segons el programa de l’acte també hi participaren l’Esbart de Dansaires Barcino i la Cobla Els
Montgrins, però no hi ha cap imatge corresponent
a aquestes filmacions. En canvi, Ricard de Baños
s’entretingué a filmar diversos plans dels assistents, ciutadans anònims que miraven encuriosits
la càmera. L’Esbart Barcino havia estat contractat
per Agustí Baldé, pagant-li l’Ajuntament la quantitat de 259,90 pessetes i a Joaquim Vallespí,
representant de la Cobla Els Montgrins, 593,50
pessetes. Les corals participants reberen la
medalla commemorativa de l’acte, que van ser
fetes per Hijo de R. Castells, per un import de 800
pessetes44. Per cert, una dada contradictòria fou
que a la premsa45 s’esmentà la participació de
setanta cors de Clavé, mentre que al Llibre d’Actes del Ple de la Permanent consta que es van
encarregar medalles per a quaranta corals. Es van
gastar 25 pessetes en concepte de refrescos per
als coristes.
El darrer contracte d’arrendament de lloguer de bicicletes fou de Ginés Muñoz Espejo. Expedient 555. FOM -0600-23,
any 1968. Arxiu Municipal de Mataró.
41
Testimoni oral de Francesc Soler i Canton: Francesc Albareda tenia el malnom d’El Garvat – que de fet volia dir El Gravat – per les moltes marques que li havia deixat la verola a la seva infantesa. Albareda vivia prop de Josep Soler i Saurí,
músic, i li anava a demanar sovint que li fes els arranjaments dels èxits del moment per a la seva orquestrina de cinc
components, dels quals ell era el pianista. Sembla ser que era un home d’un caràcter molt fort. Una anècdota en dóna
fe: Albareda anava sovint al cafè de Ca l’Aragonès, lloc de tertúlia molt popular. Estava ubicat al xamfrà davant del que
ocupava la xurreria de Pere Tur, per on girava el tramvia. Un dia, es van discutir de valent amb l’Aragonès. L’Albareda
s’havia comprat una motocicleta, cosa llavors poc habitual. No se sap com, l’endemà es varen trobar ell i moto al mig
del cafè de l’Aragonès. Ningú no va prendre mal, ni ell ni els clients, els quals degueren tenir un bon ensurt en veure
entrar per la porta moto i motorista.
42
Diari de Mataró, Any VI, núm. 1544, 26 de juliol de 1928.
43
S’ha respectat la transcripció literal del nom, en català o castellà, tal com figuraren a la premsa.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
Taula 1.
NOM DEL COR DE
CLAVÉ
LOCALIDAD
NOM DEL COR DE
CLAVÉ
LOCALIDAD
L’Igualdad
Alella
La Violeta
Barcelona (Sarrià)
La Esperanza
Arenys de Mar
Flor Blanenca
Blanes
Rosa Artiguense
Badalona
La Floresta
Cabrera de Mar
El Lliri
Barberà
Agrupació Coral
Cardedeuenca
Cardedeu
Alba
Barcelona
Sociedad Coral
Cornellà
Barcelona
Secció Coral
El Prat de Llobregat
Barcelona
La Energía
La Roca del Vallès
Artística
Gracienca
Atrevida
Martinense
Avant Joventud
Barcelona
La Violeta
Martorelles
Barcino
Barcelona
Germanor
Mataró
Cor d’en Clavé
Barcelona
Harmonía Mataronense
Mataró
El Fiel
Barcelona
La Perla
Mataró
La Dalla
Barcelona
Sección de Cantaires
Mollet del Vallès
La Estrella del Carmel
Barcelona
La Unión
Palau Solità
Barcelona
Orfeó Republicà Balear
Palma de Mallorca
Barcelona
La Perdiu
Papiol
Barcelona
Diana
Premià de Dalt
Barcelona
Societat Coral La Estrella
Sabadell
Barcelona
La Nova Harmonia
Sallent
Barcelona
Coro Agrícola
Sant Andreu de la Barca
La Formiga
Gracienca
La Perla
Agustiniense
La Perla
Artiguense
Les Flors de Maig
44
Moderna
Fraternidad
Pensament
de Clavé
Societat Coral
del Centro Cooperativo
Sociedad Coral del Centro
Cooperativo de Pescadores
Barcelona
La Unión
Sant Cugat del Vallès
Barcelona
(Barceloneta)
La Familiar Provensalense
Sant Martí de Provençals
La Lira Tunisenca
Barcelona (Can Tunis)
La Flor Revinguda Martitense
Sant Martí de Provençals
Casino Artesà
Barcelona (Gràcia)
La Lira Martitense
Sant Martí de Provençals
L’As de Copa
Barcelona (Gràcia)
La Lira
Sant Quintí de Mediona
La Lealtad
Barcelona (Gràcia)
Sociedad Coral
Sant Vicenç de Llavaneres
El Universo
Barcelona (Hostafranchs)
Joventud Arrabal
Santa Coloma de Gramenet
Joventud Coral
Barcelona (Les Corts)
Aurora Perpetuense
Santa Perpètua de Mogoda
La Internacional
Barcelona (Les Corts)
Joventud Sitgetana
Sitges
Casino Democrático
Barcelona (Poble Nou)
La Palma
Teià
Centro Democrático Radical
Barcelona (Poble Nou)
La Alianza
Terrassa
Cooperativa
La Artesana
Barcelona (Poble Nou)
Loa Amigos de Tarrasa
Terrassa
La Moderna
Barcelona (Poble Nou)
Joventud Tianenca
Tiana
Pomell
Barcelona (Poble Nou)
La Estrella
Vilassar de Dalt
Catalunya
Barcelona (Sarrià)
Lo Passerell de la Segarra
Vinaixa
Dades econòmiques obtingudes de l’acta del Ple Municipal de l’1 d’agost de 1928, en que es justificaren les despeses de l’acte commemoratiu.
45
Las Noticias, juliol de 1928.
17
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
6.3. Repertori musical de la festa
Al diari Clavé – Portavoz de los coristas de Clavé46,
apareixen publicades les peces que van ser cantades en l’acte honorífic: en concret, La Maquinista,
L’Empordà, Los pescadors, Arre Moreu i l’estrenat
Himne a Clavé, del mataroní Antoni Casabella. Al
fons documental de la Nova Aliança Mataronina47 es
conserven moltes d’aquestes partitures i transcripcions cantades durant anys pels Cors de Clavé
mataronins. A continuació, descrivim el contingut
musical de les peces que integraren la cantada:
• La Maquinista (1867). Polka catalana corejada. Música i poesia de Josep Anselm Clavé (1824-1874). Per
a 3 veus: tenor 1r, tenor 2n i baix. El títol d’aquesta peça fa referència a la fàbrica metal·lúrgica barcelonina La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 185548. Per a la interpretació d’aquesta
peça es feia sonar una enclusa com a instrument
musical fent al·lusió directa a la metal·lúrgia. La
seva lletra de temàtica obrera, que recull l’ideal
revolucionari del treballador que supera el seu
estat de servent de la gleva per a assumir la dignificació a través del seu esforç laboral, la feia ser
una de les més encomiades del repertori claverià:
Al taller! A traballar!
És lo pa de la família,
la suor de nostre afany.
Al taller! A las enclusas!
Al cargol! Al torn! Al banch!
Que los timbres més honrosos
són los timbres del traball. [sic]
• L’Empordà (1908). Sardana á coro de omes a
veus solas [sic]. Per a 4 veus: tenor 1r, tenor 2n,
baríton i baix. Enric Morera (1865-1942) posà
música a ritme de sardana al poema encarregat
a Joan Maragall (1860-1911), que és tota una
46
Clavé – Portavoz de los coristas de Clavé. Año I, núm.1, Mataró, 23 de juny de 1928. Es van editar tres diaris d’aquest tipus, dedicats exclusivament a informar sobre aquest acte.
47
Dipositat al Museu Arxiu Santa Maria, de Mataró
48
La Maquinista Terrestre i Marítima fou una empresa fundada el 14 de setembre de 1855 a partir de la fusió del tallers
metal·lúrgics de Valentín Esparó Giralt (Valentín Esparó y Consocios, adquirida a la companyia Bonaplata el 1839) i la
Societat La Barcelonina (Tous, Ascacíbar i Companyia) fundada en 1838 per Nicolás Tous Mirapeix i Celedonio Ascacíbar, situats en el Raval de Barcelona. En els seus inicis estava dedicada a la construcció de tot tipus de maquinària
pesant. Els principals accionistes van ser, a més dels propietaris, Ramon Bonaplata, Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer,
José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous Soler. Els seus primers tallers es construïen en el barri barceloní de la Barceloneta en 1861 amb una superfície total de 17.500 m2 amb 1.200 treballadors. Viquipèdia. Veu: La Maquinista Terrestre i Marítima.
Partitures de les cançons interpretades a l'acte. Fons Nova
Aliança Mataronina. Museu Arxiu Santa Maria.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
oda a la terra bressol d’aquesta dansa. Explica
el naixement de l’Empordà, que té mar i muntanya, fruit de l’amor entre una sirena i un pastor:
La sirena es féu un xic ençà,
Fins que es trobaren al bell mig del pla,
I de l’amor plantaren la cabanya...
Fou l’Empordà.
•Los Pescadors. Barcarola catalana á veus solas
[sic]. Música i poesia de Josep Anselm Clavé. A
4 veus: tenor 1r, tenor 2n, baríton i baix. Aquesta peça de temàtica marinera consta d’un andantino, que és pròpiament la barcarola -amb el seu
identificatiu compàs 6/8 que recorda un remar
tranquil-, i tota una prolongada secció prèvia amb
un moderato a compàs quaternari i un allegro a
binari.
•Arre Moreu (o Arri, Moreu!) (1864). Idili catalá
á veus solas [sic]. Per a 3 veus: tenor 1r, tenor 2n
i baix. Lletra de Josep Vergés i Almar i música de
Josep Maria Ventura, més conegut com a Pep Ventura (1817-1875), reformador de la cobla i consolidador de la sardana. Josep Vergés, lletrista molt
immers en el cercle cultural i artístic català, féu
una lletra de caire pastoral, ambientada en l’Empordà, en la que també s’aclama al treballador de
la terra i a la cultura catalana:
Gloria al pages laborios y al institut català! [sic]
•Himne a Clavé (1928), d’Antoni Casabella. Va
ser l’obra ‘estrella’ de l’acte, ja que era una
estrena i a més, obra d’un ciutadà mataroní. La
lletra no diferia massa del que era habitual en
aquest tipus d’odes, himnes i composicions
dedicades a Clavé, en les que se solia destacar
el seu lema “Progrés, Virtut i Amor”:
De sos cants els aimants fem-li ofrena,
entusiastes alcem son penó,
i a grans coros lloem tots son lema:
de Progrés, de Virtut i d’Amor. [sic]
19
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
DURANTE ESTA ÉPOCA DE CALOR SOFOCANTE NUESTRA
PLAYA SE VE CONCURRIDÍSIMA POR LA GRAN CANTIDAD DE
PÚBLICO Y GENTILES BAÑISTAS
Aquesta és, segurament, la seqüència més popular de la cinta, ja que es pot comprovar amb quina
sorpresa fou rebuda la filmació de Baños a la platja mataronina. Efectivament, amb la càmera al
damunt, va anar resseguint els mataronins que
estaven refrescant-se a la platja. Es pot comprovar
com hi havia gent abillada amb roba de carrer i o
amb vestit de bany, els homes amb tirants i cos
sencer i les dones, amb mànigues. Cal esmentar
que la platja tenia una separació entre homes i
dones i famílies. Sobre la conducta adequada a la
platja aquell mes de juny el Boletín Oficial49 havia
publicat una llei de la que, segons es pot comprovar a la filmació, els ciutadans en feien poc o nul
cas. Veiem alguns articles:
Secció d'homes de la platja de Mataró.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
Article 1r. No es podrà entrar als establiments
amb gossos o altra classe d’animals.
casetes de bany on els banyistes anaven a
posar-se el vestit de bany. Aquestes casetes de
fusta es van mantenir ben bé fins la dècada dels
anys seixanta. No eren fixes, sinó que els propietaris de les instal·lacions les llogaven. El 4 de
juny d’aquell any l’Ajuntament va autoritzar a
Ambrosio Herrero y Piquer para poner una barraca de 2 x 2 m. para baños en la playa frente a la
calle del Callao50, popular barri mariner de Mataró. La ciutat mai no havia tingut por t natural i les
barques s’havien d’arrossegar per la sorra,
damunt pals com travesses de via, fins arribar a
la platja. Els que posaven les travesses al pas de
les barques eren els palers, ofici ja desaparegut.
D’aquest barri, encara resta un reduït grup de
cases, testimoni de la senzillesa i humil construcció amb la que foren edificades.
El Callao no era l’únic lloc autoritzat per
instal·lar-hi casetes de bany: el dia 27 de juny,
l’Ajuntament autoritzà á Jose Illa Aromí y Álvaro
Teys Costa para instalar casetas de baños públicos de mar, de madera, entre les calles de San
Antonio y San Juan51 prèvies al pas de la via i a
la carretera, que separaven la ciutat de la platja. Aquests carrers anaven a parar a l’establiment anomenat Can Maitanquis (nom rebut
merescudament, ja que sempre romania ober t).
Aquest i totes les populars cases que l’envoltaven, foren enderrocades l’any 1992 per fer una
esplanada des on va sor tir la Marató de les
Olimpíades. Avui, és una zona d’aparcament de
pagament.
La seqüència comença amb la filmació dels banyistes masculins, nens i homes de distinta
edat, que fan exercicis d’equilibri damunt uns
Article 4rt. Queda prohibit banyar-se sense vestit
complert de bany, que s’haurà de portar constantment cordat i no es podrà circular, mentre es porti
aquest vestit, per les dependències del vestíbul
d’entrada, cafè, restaurant o passeig.
Ar ticle 8è. No es permetrà que, amb el pretext
de prendre banys de sol, romanguin a la platja
junts homes i dones, encara que sigui al departament de famílies, que no por tin el vestit de
bany amb les condiciones anteriorment assenyalades.
A la platja de Mataró i a tota la franja costanera
de la comarca, com en altres indrets, hi havia
49
50
51
Boletín Oficial de 23 de juny de 1928.
Libro de Actas de la Permanente del Pleno. 1928.
Ídem.
Les populars casetes de bany.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
4 d’agost. Aquesta proximitat de les festes majors
fou la que Baños aprofità per a ampliar el film de les
Festes de Clavé i filmar ambdues localitats.
Persones i cavalls compartint el bany.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
ferros que acaben en forma d’anella. Aquests
ferros ser vien per a passar-hi les cordes de límit
on podien anar els banyistes que no sabien
nedar, com indicava un altre ar ticle del Boletín
Oficial. Però es pot comprovar que no hi ha cap
corda i que els ferros ser vien per a jugar. Al fons,
es veuen les barques dels pescadors varades a
la sorra i al fons, es distingeix el Turó d’Onofre
Arnau, més conegut com el Castell de Mata, als
afores de la ciutat. Al darrera, es veuen aquestes
populars casetes i altres paraments casolans
per a protegir-se del sol. Els nens, joves i homes,
van seguint la càmera, fent a posta tota mena de
ganyotes i cabrioles. Bona par t de la seqüència
se centra en els homes, ja que segurament la
mateixa insistència amb les noies i dones hauria
pogut ésser considerada inadequada. Una nena
amb vestit de bany amb mànigues, gorra de bany i
suros lligats a la cintura, com era indicat en persones no nedadores, va ‘perseguint’ l’objectiu de la
càmera. Després, Baños filma algun grup familiar,
en el qual hi ha persones de totes les edats, amb
gos inclòs, contravenint la normativa oficial. Pel que
fa a aquesta “normativa”, era tant evident el seu
nul obeïment que no sols eren els gossos que anaven a la platja amb els seus amos, sinó que també
compartien bany els cavalls amb els seus genets,
fent gala del domini dels animals sortint de l’aigua
i passant davant la càmera.
Argentona és una població que adquirí caràcter de
vila d’estiueig gràcies a les seves nombroses fonts
d’aigües minerals. La seva situació era atractiva per
la proximitat al mar i ser a l’hora un bon centre d’excursions. Gaudia de bones comunicacions, en disposar la veïna Mataró d’estació de ferrocarril,
davant la qual hi havia una esplanada que disposava d’una parada de tartanes, autobusos i, des d’aquell any, el tramvia, que arribava a la darrera parada a la Font Picant.
Argentona, com a centre important d’estiueig que
era, aplegà un nombre important de personatges
del món cultural com Enric Granados, Eugeni d’Ors,
Hipólito Lázaro, Jacint Verdaguer, Martí Alsina...
Algunes de les fonts foren aprofitades per a l’explotació comercial, com el Manantial Ballot, de la Font
del Ferro o el Balneari Prats, de la Font Picant52. Les
aigües d’aquests manantials, com l’aigua picant de
Cabrera, tenien reconegudes propietats curatives,
de manera que es podia comprar a les farmàcies53
Pel que fa a la vila d’Argentona, Baños es limità a
rodar imatges obtingudes a la coneguda Font
Picant, lloc d’esbarjo de persones de classe treballadora que anaven allí a passar el dia, al recinte del
parc. En aquest indret hi havia un manantial d’aigües ferruginoses que eren servides en vasos de
vidre als usuaris, vasos que tenien un color marronós per la impregnació del mineral al vidre54. A l’establiment, que separava el raig de la font amb un
taulell i es tancava amb unes portes de ferro forjat,
es podien comprar les típiques bosses d’anissos,
FIESTA MAYOR DE ARGENTONA, LUGAR PREDILECTO DE LOS
MATARONENSES POR SU AGRADABLE TEMPERATURA Y DELICIOSAS FUENTES
La Festa Major de Mataró se celebra els dies 27 i
28 de juliol, mentre que la d’Argentona, va del 2 al
Establiment de la Font Picant darrera la reixa de ferro.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
SALICRÚ SOLER, Gener: Les cases d’estiueig modernistes – Estudi de dinou cases i mansions d’estiueig i segona
residència al Maresme central de finals del segle XIX a principis del segle XX. Premi Universitat de Girona 2000. No publicat.
53
Anunci al Diari de Mataró, d’aquesta data, en el qual la reconeguda Farmàcia Fité anuncia la venda d’aquesta aigua,
lloant les seves propietats curatives.
54
Testimoni oral de Francesc Soler i Canton.
52
21
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
sobretot estimades pels infants, ja que el dolç gust
de la llaminadura dissimulava el regust de ferro de
la “sanitosa” aigua que els pares els feien prendre.
La propietat d’aquest indret ha estat motiu de litigi
entre el propietari i un nucli de veïns de la vila d’Argentona. Després dels anys seixanta, el propietari
va tancar el servei d’aigua, així com l’accés al recinte, el parc que envoltava la font, amb la intenció de
vendre’l i urbanitzar-lo. El lloc, a efectes econòmics
per al propietari, era ideal ja que l’indret està ubicat
al final del senyorívol passeig que porta el nom de
Baró de Viver, passeig en el qual destaquen cases
d’època modernista i noucentista. La Font Picant
restà mots anys abandonada; s’arrencaren les reixes que es veuen a la filmació, es perdé el manantial i es degradà el paratge natural, convertint-se de
lloc d’esbarjo a abocador de deixalles.
A la filmació, els protagonistes són gent anònima,
infants, joves, parelles, grups de nois i noies que
passen davant la càmera plantada de front a l’entrada del lloc on la gent anava a prendre aigua. A
ambdues bandes d’aquest passeig, bancs de pedra
llisa permetien el repòs. Es tracta de gent senzilla,
vestida de “diumenge”. Els homes amb barret o
gorra; alguns infants amb els pantalons subjectats
amb elàstics i el cap afaitat, no pas per gust, sinó
com a mesura higiènica, ja que els paràsits al cap,
els polls, eren un fet més que habitual. Al camí del
darrera del parc es veuen passar uns guàrdies muntats a cavall, encomanats per mantenir l’ordre en
aquell indret. Baños fa una panoràmica i gira la
càmera, ara per filmar la gent de cara que surt de
prendre’s l’aigua. De caire afalagador, segueix el
següent rètol:
El passeig de la Font Picant.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
LOS INDISPENSABLES CABALLITOS, ENCANTO DE CHICOS Y
GRANDES
Els recursos per a la diversió eren molt limitats i la
instal·lació de la fira gaudia d’un èxit de públic
segur. Des d’un angle massa proper, ja que no
aconsegueix captar-ne ni la meitat, el realitzador va
filmar algunes de les típiques atraccions de fira que
també s’instal·laven a les festes majors. En aquestes imatges es veuen un carrousel amb cavallets,
propietat d’Antonio Alpens Viñals i al darrera unes
barques-gronxadors, les úniques que surten filmades. Les atraccions eren molt senzilles: barracones
de tiro de anillos, caballitos, tiro al disco, Pabellón
de la Bella Galatea55. No cal dir que aquesta darrera atracció, que podia propiciar algun “malentès”
pel seu nom, deixava ben clar als anuncis de premsa que es tractava d’un espectacle totalmente
moral.
EN LA AVENIDA DEL MANATIAL BURRIACH ABUNDAN LAS
CARAS BONITAS
No és que Baños només filmés noies maques, ja
que pel davant de la càmera passa una veritable
representació de la moda i estètica del moment:
des d’àvies amb vestit i mocador negre, a joves
amb americana i barret paraguaio, noies amb faldilla que començava a escurçar-se (encara que
sota genoll), nenes amb vestidet curt i trenes amb
llaços, avis amb gorra i armilla de vellut... Com als
plans de Mataró, l’objectiu no és només el lloc,
sinó la gent del poble.
55
Grans i petits divertir-se en els populars 'caballitos'.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
Autoritzacions i permisos concedits al Ple de l’Ajuntament de Mataró el 13 de juliol de 1928.
23
A la fira hi havia un lloc de consum indispensable:
les parades de patates i xurros. La concessió l’havia obtingut Pedro Tur Pujol, xurrer de Mataró,
conegut i apreciat per la qualitat dels seus productes. El costat del seu establiment, situat a la cantonada del carrer d’Argentona, on s’adquirien les
típiques paperines de tots colors que el xurrer
omplia de patates o xurros al moment, hi havia
una parada del tramvia. El senyor Pere Tur era un
home molt gras56, tant que hom no entenia com es
podia bellugar dins l’estret espai de la xurreria,
entre recipients amb oli bullent, mentre girava
amb la més gran habilitat del món les patates i els
xurros. Aquest negoci familiar continuà fins fa relativament pocs anys, deixant als mataronins sense
les típiques i apreciades “patates del xurrero”.
La filmació només recull uns moments del gir del
carrousel però cap altra atracció ni parada. Al
fons, es veuen les barques - gòndoles.
EN EL CAMPO DE DEPORTES, EL BOXEADOR CUBANO CASTILLO Y OTROS AMATEUS DEL NOBLE SPORT DESPUÉS DE
SUS ENTRENAMIENTOS
El boxador cubà Ramón Castillo en un descans del combat
de boxa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
A Mataró hi havia hagut una gran afecció a la boxa,
de manera que la inclusió d’un combat amb un
personatge popular d’aquest esport com el cubà
Castillo, tenia el públic garantit. Hi ha un aspecte
important que cal ressenyar: Ricard de Baños
també era un home molt afeccionat als esports. Al
llibre del biògraf dels germans Baños, Joan Francesc de Lasa, hi surt una fotografia de Ricard,
molt jove, amb pantalons negres, exhibint el tors
nu i prement els punys, en una posició clara més
de boxador que de gimnasta57, encara que al llibre
se cita que (...) fins llavors, la gran afecció de
Ricard, a més de la fotografia, havia estat l’esport... Era un apassionat per la gimnàstica.
Segurament aquesta afecció a l’esport se centrava en la boxa. Havia filmat abans combats i per
aquest motiu probablement s’entretingués en
immortalitzar el boxador cubà, no en el combat,
sinó en un moment de descans. Al voltant del
camp d’esports, d’una simplicitat extrema, ja que
el tancat està fet amb planxes de fusta, les rengleres de cadires amb espectadors. Entre aquests,
els de la Federació Mataronina de boxa. Als anys
vint, la boxa i el futbol són dos espectacles esportius molt populars. Barcelona era la capital de la
boxa espanyola, on el 1922 s’havia constituït la
Federación Española de Boxeo. El 1926 els mataronins Joaquim Alís, que exercí d’entrenador, amb
Joaquim Trinxer, Josep Barranco i els germans
Esteve van organitzar els primers combats de boxa
amateur a la ciutat58. És normal que a la festa
major volguessin portar un boxador de renom: el
cubà Ramón Castillo que es trobava a Barcelona
Ricard de Baños, abillat de boxador. Biblioteca de la Filmoteca
de Catalunya.
56
Una de les frases locals, que s’emprava quan es volia designar que una persona estava molt grassa era que estava “més gordo que el xurrero”. Testimoni oral de Maria Alomà i Carol.
57
LASA, Joan Francesc, Els germans Baños, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1996. P. 25.
58
Mataró i comarca al segle XX (Crònica il·lustrada del Maresme). Edicions Crònica de Mataró SL. 2000.
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
de gira59. Al film es veu somrient, abillat amb el
seu barnús, acompanyat d’un altre cubà amb vestit elegant i barret de palla, probablement el seu
manager. Tots ells estan asseguts a la modesta
tribuna.
El cafè del Clavé- Palace. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
El públic del combat de boxa.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
Baños filma en plans cur ts per passar a girar la
càmera de dreta a esquerra -recurs emprat de
manera molt reiterativa en aquest film-, fins a
180º, o tot el que li permeté l’angle de visió amb
trípode. Després, torna als plans mitjos per a
enfocar persones concretes. Un detall representatiu de la moral de l’època el podem apreciar en
una senyora que, adonant-se que és objecte de
filmació de la càmera, s’abaixa immediatament i
curosament la faldilla, assegurant-se que els
genolls estiguin degudament cober ts.
Després d’aquestes imatges, la filmació retorna a
la Rambla Castelar, al final de la qual hi havia el
Cinema Clavé –Palace. Les primeres imatges
Dues nenes entren a veure els 'cartrons'.
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
59
corresponen a la terrassa del cafè que el mateix
cinema tenia a la vorera. Una tartana amb vela
blanca baixa fins passar davant el cinema,
moment que hi entren dues nenes, segurament
per mirar els ‘cartrons’, les fotografies de propaganda del film que s’hi projectava: una de l’oest,
nord-americana, amb l’actor Hoot Gibson. Dones
amb cistells i cabassos passen pel davant. En sortir la tartana de càmera, s’acaba el film sobtadament, sense rètol de final.
7. CONSIDERACIONS SOBRE EL
DOCUMENTAL
Tal com s’ha esmentat al principi, la producció d’aquest film va ser iniciativa del propi Teatre-Cinema
Clavé-Palace que, per la coincidència del nom i de
l’efemèride, devia considerar que obtindria un èxit
de públic assegurat. Baños era conscient que
estava fent un producte adreçat als usuaris, als
ciutadans, de manera que fos l’afluència d’aquests al cinema per veure’s a si mateixos qui
garantís l’èxit i la recuperació econòmica de la
despesa. El nom d‘Información Cinematogràfica
Clavé-Palace justifica que fos una filmació feta per
iniciativa del cinema de manera independent i no
per encàrrec municipal. No hi ha ni una sola pesseta destinada a aquesta filmació al capítol de
despeses aprovades al Ple de l’Ajuntament del 4
d’agost de 1928, en el qual es donaren justificació de totes i cadascuna d’elles.
Ara bé; hi ha un detall que és molt desconcertant.
Baños sabia molt bé què filmar, què donaria rendiment al cinema: la gent, els ciutadans anònims
Ramón Castillo s’havia enfrontat en varis combats amb Ángel Tejeiro, campió de Catalunya de pesos lleugers el
1927. El 23 de desembre, substituí el boxador Antònio[sic] i el va vèncer amb vuit assalts al local Nuevo Mundo. El 18
de gener de 1928 Castillo va perdre contra aquell en el mateix local. El 25 de maig d’aquest any, al combat pel títol
català de pesos lleugers entre Tejeiro i Pérez, Castillo el substituí a darrera hora. Sembla ser que la forma de jugar del
cubà no va agradar el públic barceloní que l’escridassà, acabant amb la victòria de Tejeiro per punts. Boxeo, 24 de
gener i Mundo Deportivo, 27 de maig, ambdós de 1928.
Festes en honor de Clavé 1928,
un film perdut i recuperat de Ricard de Baños
que anirien a veure’s en exclusiva al Clavé. Per
això sorprèn enormement que aquest film, de relativa facilitat de revelat i muntatge –suport en blanc
i negre, i amb seqüències encavalcades amb
rètols de factura molt senzilla, acolorits tots iguals
i amb lletra prefabricada- no va ser estrenada ni
durant aquell any 1928 ni tampoc al següent de
manera oficial i amb publicitat. Si més no, això és
el què es desprèn dels anuncis del propi cinema a
la premsa. Resseguint exhaustivament tota la programació setmanal del Diari de Mataró, únic a la
ciutat on poder anunciar-se, no es troba cap
referència. Ni a la revista mataronina El Pensament Marià. Això vol dir que, o bé no va ser estrenada, o bé es va incloure com a complement del
programa, però mai anunciant el nom i l’esdeveniment de la Festa en Honor de Clavé.
Tampoc la premsa especialitzada en cinema va
donar notícia del rodatge, ni d’aquest ni d’altres
films rodats a la comarca, que avui estant recuperats i per tant, evidentment realitzats. Però el més
decebedor és que als cinc diaris consultats, on hi
ha una extensa informació sobre la Festa Major
d’aquell any, així com de l’acte concret d’homenatge a Clavé i de l’èxit obtingut, no hi ha ni una sola
referència a la filmació per part d’un cineasta,
Ricard de Baños, que llavors gaudia de reconegut
prestigi. La més absoluta indiferència vers una filmació que avui considerem tan valuosa i a la que
tan poca importància donaren els qui en foren protagonistes, tant els participants, com la indústria
cinematogràfica, com el govern municipal, que no
demostrà cap interès per adquirir còpia del film. Ni
tan sols la Federació de Cors de Clavé tenia coneixement de l’existència d’aquest film. Fou la persona que el recuperà qui els ho va fer saber.
8. RECERCA I RECUPERACIÓ DEL
FILM
Quan l’any 1992 M. Encarnació Soler estava tractant amb el cineasta amateur mataroní Joan
Pruna i Flaqué60 del dipòsit del seu llegat cinematogràfic a la Filmoteca de Catalunya, visionant els
films a casa del cineasta, va veure imatges antigues de Mataró, incloses en un film rodat els
anys seixanta61. Pruna tenia un projector de 35
mm (recordem que el seu pare fou propietari del
Cinema Teatre Bosque, després anomenat Monumental) i filmà amb la seva càmera Bollex Payllard de 16 mm l’antic documental. Amb unes
vagues referències, Soler va començar la recerca
del film que la por tà a localitzar el fill del darrer
operador del cinema Clavé-Palace: en Jordi Buch
i Oliver. En finir l’activitat comercial del TeatreCinema, abans d’enderrocar-lo, el seu pare s’havia empor tat tot el que quedava de valor a la
cabina de projecció: el projector Ossa, la rebobinadora, a més de varis rotlles de pel·lícula entre
els quals, miraculosament, havia quedat aquest
vell film, oblidat per tothom. El senyor Jordi Buch
va accedir a deixar visionar el film amb la rebobinadora, pel qual es verificà que era el film del
qual s’havien vist algunes imatges, així com
accedir a deixar restaurar-lo i obtenir una còpia
amb material segur62.
A la 15a Mostra de Cinema de Mataró63, celebrada l’octubre de 1993, els films Festes en Honor
de Clavé (1928), Fiestas de Las Santas de Mataró en el año de la Victoria (1939) i Centenari del
ferrocarril (1948), d’Enric Fité, que havien estat
recuperats a la ciutat per Soler i restaurats per
l’Arxiu d’Audiovisuals de la Generalitat de Catalunya64, foren presentats al públic mataroní a
l’acte inaugural, en una sessió única que por tà
per nom El Mataró d’abans, que va omplir el Teatre Monumental a vessar65.
Ara com ara, és el film que conté les imatges més
antigues de la ciutat de Mataró.
60
Joan Pruna i Flaqué (Mataró 1913-1996), cineasta amateur.
Es tracta del film Mataró siglo XX, de Joan Pruna, rodat el 1965.
62
El visionat del film es va efectuar amb la rebobinadora a la mateixa botiga del sr. Buch el 25 de març de 1992 i portat per Encarnació Soler a l’Arxiu de la Filmoteca, que en va fer una còpia. Finalment, després de molts anys d’insistència en demanar-li que diposités també el nitrat original, des del 9 març d’aquest any 2009 es troba a l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
63
Programa de la 15a. Mostra de Cinema. Mataró, octubre de 1993. P. 15
64
El conservador d’aquells anys, Anton Giménez i Riba, fou qui encarregà la restauració de tots aquests films.
65
L’article de presentació del film de Baños fou escrit per l’historiador de la música Jaume Carbonell i Guberna, que
es trobava acabant la seva tesi justament sobre els Cors de Clavé. Avui és Doctor i professor titulat d’Història de la
Música de la Universitat de Barcelona.
61
25
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
BIBLIOGRAFIA
ARMENGOL, F., HARO, M.A., URQUIOLA, C., El tramvia Mataró-Argentona (Síntesi històrica 19281065). Edicions l’Eixernador, 1992.
CUSACHS, Manuel, SIVILLA, Josep, El cinema a
Mataró (1897-1930). Caixa d’Estalvis Laietana.
Mataró, 1994.
LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català –
Els germans Baños. Departament de Cultura.
Generalitat de Catalunya, 1996.
PELLICER, Josep Maria, Iluro, 1888
SALICRÚ I SOLER, Gener, Les cases d’estiueig
modernistes – Estudi de dinou cases i mansions
d’estiueig i segona residència al Maresme central
de finals del segle XIX a principis del XX. Premi Universitat de Girona, 2000. No publicat.
VALLS GORINA, Manuel, La música a Catalunya.
Editorial Selecta. Barcelona 1960
HEMEROTECA
DIARI DE MATARÓ. Any VI, números corresponents
als anys 1928 i 1929
EL PENSAMENT MARIÀ. Mataró, any 1928. Números 1092, 1093 i 1094
CLAVÉ. PORTAVOZ DE LOS COROS DE CLAVÉ.
1928. Núms. 1, 2 i 3. Fons Mataró-Maresme. Centre de Cultura Caixa Laietana.
LAS NOTICIAS. Juliol- agost de 1928
EL DILUVIO. Juliol-agost de 1928
EL CORREO CATALÁN. Juliol-agost 1928
LA VEU DE CATALUNYA. Juliol-agost 1928
ARTE Y CINEMATOGRAFÍA. Anys 1928 i 1929
MUNDO DEPORTIVO, 27 mayo 1928
BOXEO, núm. 148, 24 gener de 1928
SOLER, M. Encarnació, “El cinema com a testimoni
de la vida de la societat”, QUADERN. Sabadell, 1996
ALTRES DOCUMENTS
FLÓREZ, Xavier, GRÀCIA, Josep Lluís, Reconstrucció
del tramvia número 2. Amics del Tramvia (ATA) i
Ajuntament d’Argentona. Argentona, 1991 (fullet)
75è Aniversari del Tramvia Mataró-Argentona. Fullet
de la I Exposició de fotografia. Associació d’Amics
del Tramvia. Direcció General d’Acció Cívica. Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Mataró, 2003
15a Mostra de Cinema de Mataró. Octubre de
1993. Patronat Municipal de Cultura de Mataró.
Programa.
Mataró i Comarca al segle XX (Crònica il·lustrada
del Maresme), Crònica de Mataró SL., 2000
Expedient Hisensa, HAC-0080-02, sobre el Tramvia
Mataró-Argentona-ACM
Expedient Cultura, C-0026-03, sobre la Banda
Municipal de Mataró – Arxiu Municipal de Mataró
Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, 1928 – Arxiu Municipal de Mataró
WEBS
Viquipèdia. Veus: Boxa catalana. Boxador Castillo.
Viquipèdia. Veu: La Maquinista Terrestre i Marítima.
TESTIMONI ORAL
Maria Alomà i Carol
Francesc Soler i Canton
Isabel Teixidó i Planas
AGRAÏMENTS
Arxiu de la Filmoteca de Catalunya
Arxiu Municipal de Mataró
Biblioteca del Cinema de la Filmoteca de Catalunya
Centre de Cultura Caixa Laietana. Fons MataróMaresme
Coral La Perla, de Cors de Clavé
Federació de Cors de Clavé
Manuel Cusachs i Corredor
Museu Arxiu Santa Maria de Mataró
Nova Aliança Mataronina
i...
...a la família Buch per salvar i guardar la bobina
abans de l’enderrocament del Teatre Clavé.
...a en Joan Pruna que va filmar imatges d’aquest
documental per a fer una nova realització.
...a M. Encarnació Soler que el va recuperar.
a...l’Anton Giménez que el va fer restaurar i a la Filmoteca que el conserva.
Cinema·Rescat, la institución convocante de este IV Premio
de Investigación Cinematográfica, considera que el trabajo
premiado Festes En honor de Clavé – 1928, un film perdut i
recuperat de Ricard de Baños, de Gener Salicrú i Soler, es un
significativo ejemplo de la importancia que tienen las imágenes cinematográficas para la recuperación de la historia cotidiana de los pueblos. Las grabaciones fílmicas pueden suscitar la curiosidad del observador sobre diferentes aspectos de
la vida de la población; mientras que, a su vez, la consecuente investigación del historiador puede dar sentido de conjunto
a aquellas filmaciones recuperadas, las cuales dejan de ser
entonces meros objetos curiosos. La complementariedad que
se produce entre el “rescate” de material fílmico perdido y la
“indagación” historiográfica pertinente es el principal motivo
inspirador de la convocatoria de estos Premios por parte de
Cinema·Rescat. Así lo manifiesta con toda claridad el siguiente comentario del señor Joan Padrol, historiador de la música
y miembro del jurado, que insiste en la mutua iluminación
entre imágenes rescatadas e investigación de temas explícitos e implícitos como principal mérito del trabajo que ha sido
galardonado.
reda. El autor hace una relación de todos los coros de Clavé
que participaron en el acto y comenta los planos efectuados
por el realizador Baños de los asistentes que miraban a la
cámara. También repasa las medallas conmemorativas del
acto que recibieron los participantes.
PRÓLOGO
FESTES EN HONOR DE CLAVÉ 1928,
UN FILM DE RICARD DE BAÑOS PERDIDO Y RECUPERADO
El último capítulo del trabajo es la valoración general del film,
y el autor se sorprende que la película no se estrenara ni en
1928 ni en 1929, ni que hubiese referencias en la prensa
local sobre la filmación del documental, acabando su trabajo
explicando cómo pudo localizarse y recuperarse para ser llevado a la Filmoteca de Catalunya.
Como miembro del Jurado del IV Premi Cinema·Rescat d’Investigació Cinematogràfica, me place hacer unos comentarios
sobre el excelente trabajo presentado por el ganador, Gener
Salicrú i Soler, sobre el recuperado film de Ricard de Baños
Festes en honor de Clavé, de 15 minutos de duración, realizado en 1928 para la productora Clavé Palace.
El film fue rodado en la ciudad de Mataró con motivo de la
colocación de una lápida en la que se cambiaba el nombre de
la calle Camí Fondo por el de Anselm Clavé durante la Fiesta
Mayor de la ciudad, acto que congregó a cuarenta entidades
de Cors de Clavé venidas de toda Catalunya, celebrado el 29
de julio de 1928.
El autor efectúa un trabajo exhaustivo y riguroso, iniciándolo
con una introducción que da una impresión general del film.
Sigue su ficha técnica, con la duración, tipo de película, virados, etc., resaltando la importancia de la película, entre otros
motivos por ser la única hallada en Mataró en la época del
cine no hablado y por ser también la única que recoge imágenes del tranvía de Mataró a Argentona. Después habla de la
productora Clavé-Palace, explicando su historia, primero como
local de cine y espectáculos, y después como productora, con
la que sólo produjo este documental. En el cuarto apartado
habla del realizador Ricard de Baños y de su hermano, el operador Ramón de Baños, basándose en el libro sobre los hermanos Baños del historiador catalán Joan Francesc de Lasa.
Después de esta primera parte introductoria llega la parte más
interesante del trabajo: el análisis del film. Comenta la tipología de sus intertítulos, de los lugares donde la cámara estaba
emplazada, de si había trípode para hacer panorámicas de
180º sobre la ciudad, de las imágenes que se ven y después
de la Fiesta en concreto. Entonces comenta quién fue Josep
Anselm Clavé, el impulsor de los Cors de Clavé, las sociedades
corales que fundó y los coros de Clavé que había en Mataró,
como la Societat Coral Antigua, fundada en 1856, y otras más.
También relaciona el nombre de Antoni Casabella, director de
un coro de Clavé. Siguiendo con el documental podemos ver la
llegada de los diferentes coros de Clavé, la estación de tren
donde llegaban y las paradas de las diligencias y vehículos que
recogían a los viajeros, los desfiles por la calle Churruca, incluyendo el paso del tranvía, las únicas que existían sobre él. En
este momento el autor aprovecha para hacer otro análisis completísimo sobre este tranvía de Mataró a Argentona, no muy
bien recibido por parte de los comerciantes de Mataró porque
decían que alteraba su actividad comercial. Continuando con el
film vemos las imágenes del discurso del Sr. Alcalde antes de
descubrir la lápida con el nuevo nombre de la calle, especulando de nuevo sobre dónde estaba colocada la cámara que filmaba el acto, una de las constantes de todo el trabajo. También
explica y analiza, ya que el autor es también músico, el himno
compuesto al efecto por el Sr. Antoni Casabella, el Himno a
Clavé, cómo iba vestida la gente y la fiesta popular que se celebró después en el Parc Municipal, hablando de la Banda Municipal de Mataró, la filmación de la llegada de las autoridades y
la de la gente que cantó en la fiesta, dirigida por Francesc Alba-
Llega después la secuencia más popular de la cinta según el
autor: la filmación por Baños de la playa de Mataró. Comenta
las normas morales que regulaban la asistencia a la playa:
separación de hombres y mujeres, los trajes de baño que llevaban, etc. Como curiosidad menciona la presencia de perros
y también la de jinetes con sus caballos. Como era la época
de la Fiesta Mayor de Mataró (27 y 28 de julio) y la de Argentona (4 de agosto), Baños aprovecha la ocasión para filmar
las dos ciudades y el autor comenta las imágenes que vemos:
la gente de los pueblos, las atracciones de la feria... También
filmó un momento de descanso del boxeador cubano Castillo,
contratado para un combate. Finaliza en la Rambla de Castellar y en unas imágenes del cine Clavé-Palace con unas niñas
que miran los “cuadros” de las películas proyectadas. Por
delante pasan unas mujeres con cestas y capazos, y el film
se termina bruscamente, sin el rótulo de “Fin” al final.
Como decía al principio, un trabajo riguroso y fascinante, muy
documentado e investigado, con unas explicaciones que
visualizan perfectamente estas imágenes tan valiosas de
este film-documental felizmente recuperado. ¡Enhorabuena!.
Joan Padrol, Historiador de música del cine
1. INTRODUCCIÓN
Este es un estudio sobre el documental Festes en honor de
Clavé, una muestra de lo importante que es que se recuperen
y conserven los filmes para reconstruir nuestra historia. Un
análisis exhaustivo de un filme, comporta consultar los documentos guardados en archivos, bibliotecas, libros y prensa de
la época, buscar información oral, pues surge la necesidad de
concretar cosas, obtener datos específicos, intentar dar respuesta a los interrogantes que aparecen ante la visualización
de unas imágenes que a veces no hablan lo suficiente por si
mismas.
Es fantástico que partiendo de un film, se puedan vehicular
tantos datos, llenar tantas lagunas de nuestra historia y poder
observar tu ciudad más de setenta años atrás. Poco se podía
imaginar en aquella ciudad pequeña que pasados estos años
ultrapasaría los 120.000 habitantes. Tampoco se podían imaginar que los conocidos y anónimos participantes en este acto
de homenaje a Clavé serían inmortalizados por siempre jamás
y que representarían a los ciudadanos de los años veinte de
dos villas próximas: la industrial Mataró y Argentona, la de
veraneo.
2. FICHA TÉCNICA
Título
Director
Año
Productora
Suporte
Sonido
Color
Paso
Metros
Duración
INFORMACIÓN CINEMATOGRÁFICA CLAVÉPALACE
[FESTES EN HONOR DE CLAVÉ]
Ricard de Baños
1928
Clavé Palace
Nitrato de celulosa
Mudo, con intertítulos en castellano
Blanco y negro, intertítulos en color naranja y
rojo
35 mm
412,1
15 minutos
El film fue rodado en la ciudad de Mataró con motivo de la
colocación de una lápida que cambió el nombre de Camifondo (1) por el de Josep Anselm Clavé, en el marco de la Fiesta
Mayor de la ciudad, acto que congregó cuarenta entidades de
Coros de Clavé venidas de toda Catalunya y Baleares.
No solo recogió los momentos dedicados a este aconteci-
27
miento, sino que el operador aprovechó la ocasión para rodar
imágenes de la ciudad, en plena Fiesta Mayor, de su gente,
así como de la villa de Argentona, el pueblo más próximo,
unido por el tranvía que enlazaba ambas poblaciones.
Hoy es un documento importantísimo por varios motivos; es
el único film de la ciudad de Mataró de la época del cine mudo
y por lo tanto, testigo en cuanto a su entorno, urbanismo y
sociedad. Otro motivo, es que también es el único que contiene imágenes del tranvía de Mataró en Argentona, justo del
año en que fue inaugurado. Tampoco hay demasiados filmes
que contengan imágenes de la Banda Municipal de Mataró.
Cuando el film, recientemente descubierto, se presentó en
Argentona, las imágenes de la gente sencilla disfrutando del
popular lugar de la Font Picant, reforzó todavía más la voluntad de la comisión ciudadana que deseaba reivindicar el espacio de la fuente para uso público, durante largos años abandonada por el deseo de privatizar el suelo por parte de los
propietarios. Por todos y más motivos, es un documento fílmico digno de un estudio en profundidad.
3. EL TEATRO CLAVÉ - PALACE
El promotor del ferrocarril en Cataluña, el mataronés Miquel
Biada i Buñol, dejó a sus hijos varias propiedades, entre las
cuales había un solar en la calle Montserrat, dónde hicieron
construir un local que debería ser la sala de actos de la sociedad de Coros de Clavé La Antigua. Más adelante, la sala se
convertiría en el local de cine y espectáculos Clavé–Palace
(2), denominado primeramente Circo Clavé.
No era el primer caso de local recreativo levantado por una
entidad coral de Clavé. Estas arraigadas asociaciones fueron
ahorrando y esto las permitió levantar edificios como El Prado
Catalán, desaparecido, junto a otros locales recreativos como
La Euterpe o la Sala Vila, que eran populares lugares de
recreo de la ciudadanía (3). El Teatro Clavé tuvo un primer edificio construido el 1881, obra del maestro de obras Ignasi
Caballol (4), que fue remodelado el 1899 por Ramon Ribera.
Era un bellísimo local, denominado por la gente que lo conoció como ‘El Pequeño Liceo’, caído a la década de los años
setenta por la implacable especulación urbanística que, en los
últimos años del franquismo, aprovechó por realizar verdaderas desgracias en la ciudad como el derribo de este edificio,
la destrucción de las termas romanas de Can Xammar o de la
masía fortificada de Can Palauet.
La ubicación del teatro, justo al principio de la Rambla de Castelar, dónde había el centro comercial de la ciudad, la convirtió en objeto de deseo de los constructores (5). Según una
noticia aparecida en la prensa local, el techo del teatro se
hundió durante la noche de manera sospechosa, haciendo
imposible que se pudiera volver a poner en funcionamiento el
cine, como pedían los ciudadanos. Algunos testigos aseguran
haber visto máquinas y obreros adentro aquella noche. El
asunto fue tan evidente y la indignación tan grande que los
compradores se vieron obligados a conservar la fachada de
Ramon Ribera. No se conservó, pero, la fachada lateral -obra
del mataronés universal Josep Puig i Cadafalch-, de la cual
podemos explicar una curiosa tradición:
Según testigos de gente mayor de Mataró, algunos ciudadanos con pocos recursos económicos se llevaban la silla a la
calle, sentándose junto a este muro para poder seguir los conciertos y otros actos musicales gratuitamente, en tiempos en
que el escaso tránsito de la calle lo permitía.
4. LA PRODUCTORA CLAVÉ - PALACE
El film fue una producción del propio Teatro - Cine Clavé-Palace. En este local se hacían todo tipo de espectáculos: circo,
teatro, variedades, conciertos de toda clase de música, cine
y actos sociales y políticos. A lo largo de su historia se hicieron una gran cantidad de actos para recoger fondos para causas solidarias, tanto en tiempo de paz como durante la Guerra civil. Aquel año 1928, por ejemplo, el 7 de julio se hizo un
Festival del Día Cooperativista, organizada por la Unión de
Cooperativas, al que se invitó al Ayuntamiento (6); una sesión
musical dedicada a recaudar dinero para los damnificados por
los incendios de Melilla; la actuación de la novel orquesta de
Pau Casals, dirigida por él mismo como solemne apertura del
curso 1928-1929, o la actuación del Orfeó Català, entre
muchos de los actos remarcables. El día de la Fiesta Mayor
de 1928 actuó la Compañía de Zarzuela de Lluís Calvo, que
contaba con los barítonos Maties Ferret y Marcos Redondo
(7). Al día siguiente, en sesión de la noche, el eminente actor
Enric Borràs actuó en la obra de Àngel Guimerà Maria Rosa
(8), mientras que el día 29, se dedicó a sesiones de cine. Es
una circunstancia significativa que un local destinado a sala
de actos de una sociedad claveriana fuera al cabo de unos
años promotora de un film sobre un acto de homenaje a
Clavé.
El arrendador del local que lo convirtió en cine fue Josep Gurgui y Pujol, residente en Barcelona. Tenía varios cines: dos en
Barcelona – el Gayarre y el Liceo, en la calle de Sants, y el
Clavé-Palace en Mataró (9)… Hombre creativo e innovador,
encargó la dirección artística de la programación del cine a
Ricard de Baños que exhibió filmes muy actuales de la época
como la superproducción Ben-Hur, protagonizada por el actor
Ramón Novarro, el mismo año 1928.
Esta productora, Clavé-Palace, como sucedió a muchas otras,
sólo produjo un único documental: Fiestas en Honor de Clavé.
Aun así, el primer intertítulo del film Información Cinematográfica Clavé-Palace podría indicar la intención de continuidad.
Tenía la persona adecuada para hacerlo, Ricard de Baños,
pero fue seguramente la mala salud de este la que le impidió
continuar la línea de rodajes de más documentales.
5. EL REALIZADOR DEL FILM: RICARD DE BAÑOS
Ricard de Baños (Barcelona 28-8-1882 / 8-8-1939) había
nacido en el seno de una familia de recursos limitados. Sus
hermanos Francesc y Ramon compartían la dedicación al cine
que también se desveló en Ricard. Trabajaba de joven, como
experto en fotografía, en los almacenes El Siglo. Cuando llegó
la novedad del cine a la ciudad de Barcelona, se entusiasmó
con el nuevo invento. A través de su trabajo en El Siglo conoció a Enric Huet, representante de la productora francesa
Casa Gaumont en Barcelona. Este encaminó sus pasos a
París, dónde aprendería las lecciones rudimentarias de la técnica cinematográfica. Tras la participación en filmes para la
Gaumont, pasó a colaborar en la nueva productora catalana,
la Hispano Films.
El 1916 Ricard de Baños creó otra productora, la Royal Films,
siendo él director artístico y su hermano Ramón, operador
(10) , realizando un número muy importante de títulos de la
filmografía española. Hacia medianos de la década de los
años veinte, empezó a tener problemas de salud, así que
aceptó la dirección artística de los cines que su amigo Josep
Gurgui le había propuesto. Fue durante este periodo cuando
rodó Fiestas en Honor de Clavé. El film no consta como producción de Royal Films, sino como Clavé-Palace, dato que justificaría la propiedad de la producción.
6. ANÁLISIS DEL FILM
INFORMACIÓN CINEMATOGRÀFICA CLAVÉ-PALACE
Es el único diferente al resto. Es un bonito rótulo enmarcado
con florones a ambos lados y ornamentos vegetales. Está virado o teñido con un tono anaranjado y tiene cierto parecido con
el que Ricard de Baños usó para la Royal Films, tal y como se
puede comprobar en el libro de Joan Francesc de Lasa, aunque más estilizado (11).
VISTA PANORÀMICA DE LA INDUSTRIOSA Y PROGRESIVA CIUDAD DE MATARÓ
Este intertítulo tiene la misma tipología de los que le siguen,
es decir, letras claras, de imprenta, sobre fondo de textura de
tela de tono rojizo. La panorámica está tomada desde el que
entonces era el punto más alto y alejado de la ciudad: el
Cementerio del Caputxins (hoy Cementerio Viejo). Con la
cámara plantada sobre trípode – no se nota una sola oscilación -, va girando de forma que recoge la vista desde el extremo derecho de la ciudad a su extremo por la izquierda, con un
ángulo de 180º. En primer término se ve la casa del enterrador, justo en la entrada del Cementerio. Inmediatamente después, las casitas del desvío (12), que recogía las aguas de las
lluvias de la ciudad. Más allá, el Asilo de Beneficencia para
Ancianos Pobres (hoy, Llar Cabanellas). Al fondo, se destaca
la basílica de Santa María, con las casas y fábricas con chimeneas humeantes, ciertamente nada a ver con la actualidad. A la izquierda de la panorámica, las huertas del Camí de
les Cinc Sènies, último reducto agrícola de la ciudad.
GRAN DIADA EN HONOR DE CLAVÉ, CON REPRESENTACIÓN
DE LOS COROS DE CATALUÑA:
Josep Anselm Clavé (1824-1874) fue el impulsor de los coros
que más adelante, por extensión, se conocerían con el nombre de Coros de Clavé. Preocupado por dos vertientes de la
sociedad catalana –la social y la musical – promovió la educación y el hermanamiento de las clases trabajadoras masculinas, faltas de recursos. Los obreros y menestrales estaban
excluidos de la música que se ofrecía porque entonces era
absolutamente elitista – dominaba el belcanto, en una lengua
que no era propia-. Tal y como se cita al libro del historiador
musical Manuel Valls, Clavé quería dar un impulso social ofreciendo a los trabajadores (...) una educación moral de que los
más carecen, hábitos de cultura que no tenían. El hecho de
compartir un tiempo de ocio en un acto colectivo y disciplinado cómo es el hecho cantar en una coral, tuvo un resultado
sumamente positivo por la clase trabajadora. Valls así lo describe:
“[...] los coros ‘euterpenses’ [son], en las poblaciones donde
residen, fecundos generadores de paz, de orden, de concordia y de progreso”. (13)
Las canciones que Clavé compuso tenían un fuerte contenido
social, de las que se desprendía un sentimiento de progresismo, hermanamiento y catalanidad: La Maquinista, Les flors de
maig, Els néts dels almogàvars, Els pescadors... La primera
sociedad coral fundada por él fue la Asociación Euterpense de
Coros de Clavé, que asistió y presidió el acto de homenaje en
Mataró, el cual reunió centenares de personas (14). En Mataró había un número importante de coros de Clavé: la Sociedad Coral Antigua, fundada el 1856; Peña, el 1896; La Harmonía Mataronense (15), el 1899; La Perla y la Sociedad
Coral La Walkíria, sección coral del Ateneo Obrero, fundada el
1911 y la última en sobrevivir en la ciudad.
Aunque se pueda suponer que un acto de este tipo debería
disfrutar necesariamente del impulso municipal, como se ha
podido comprobar en las Actas de los Plenos, la ayuda fue
más de espaldarazo de una acción ciudadana, a la que se
añadieron, que no a una iniciativa del Consistorio. Aunque
figuraba el acto en el programa de la Fiesta Mayor de 1928,
no se rodó ni el 27 ni el 28, sino el 29, fuera de los días propiamente festivos. Se anunció que el día 29 a las cuatro de la
tarde, llegarían las entidades corales de Cataluña que (...) en
manifestación pasarán a saludar al Ayuntamiento y bajo su
presidencia se dirigirán a la calle del Camifondo, donde será
descubierta la lápida que dará el nombre de Clavé a la citada
calle. A las cinco, festival popular en el Parque Municipal, formando parte las entidades corales, banda municipal y el
Esbart de Dansaires de Barcino...(16). Aquella Fiesta Mayor
contó como portadores del pendón de las patronas de la ciudad, santas Juliana y Semproniana, en la procesión oficial,
con el Barón de Viver, alcalde de Barcelona, el Ministro de la
Gobernación, don Severiano Martínez Anido, el conde de
Montseny, presidente de la Diputación de Barcelona y Cabeza
Provincial de la Unión Patriótica don Andrés Gassó y Vidal.
La Fiesta de los Coros de Clavé se celebró el día 29, al día
siguiente de la Fiesta Mayor porque era domingo, puesto que
los cantores de las corales no podían faltar a sus puestos de
trabajo. Pero se añadió otra circunstancia: uno de los coros
de Clavé más emblemáticos de la ciudad, La Harmonía Mataronense, que recibía cierta ayuda municipal, actuaba el día 28
en la Olot, segundos consta en una comunicación oficial del
Ayuntamiento de Mataró a aquella ciudad (17).
El reconocimiento de la figura de Anselm Clavé había sido
anteriormente demostrado en la ciudad en varias ocasiones:
el primer acto fue el 28 de octubre de 1911, con la colocación
de un busto de bronce en el Parque Municipal, único parque
de la ciudad en aquellos años. Este primer acto fue también
la estrena oficial de la Banda Municipal de Mataró, dirigida por
Agustí Coll. El segundo acto en honor a Clavé fue el 28 de julio
de 1913, también en el Parque. Más tarde, el 1926, todavía
se hizo otro acto en que cantaron los coros claverianos, en
este caso para la instalación del busto de Pep Ventura. En
todos estos actos celebrados en el Parque, tocó la Banda
Municipal, cantaron los coros y, excepto el de 1911, se tocaron sardanas (18). En el homenaje del 1928, quien fue el verdadero promotor, fue el señor Antoni Casabella, el cual, conjuntamente con los representantes de otras entidades corales
de la ciudad, propusieron al Consistorio la colocación de una
lápida que diera nombre al insigne músico.
Antoni Casabella, conocido a la ciudad con el mote de Fogonini, hombre amante y conocedor de la música, pese a no dedicarse a ella de manera profesional, dirigía un coro de Clavé.
Era fogonero de profesión y tenía un taller de fogones para carbón en la Muralla de Sant Llorenç, cerca de la plaza de Santa
Anna, en medio de la ciudad, lugar obligado de paso del tranvía. Los que lo conocían, le hicieron un divertido juego de palabras con su oficio y su afición a la música: le llamaban Fogonini, como si de un músico italiano se tratara, evocando los
nombres de Rossini, Paganini, Tartini... cosa que, ni que decir
tiene, no le ofendía en absoluto (19)
En el Pleno del Ayuntamiento de 4 de junio de 1928, Antoni
Casabella y los representantes de las entidades corales promotoras del acto y miembros de la comisión gestora, solicitaron que se dejara sin efecto el acuerdo de 12 de septiembre
de 1927 en el cual se había propuesto poner el nombre de
Clavé al antiguo Cami Fondo y ponerle a una nueva calle que
se había de urbanizar entre la Rambla de Castelar y la plaza
de Santa Anna, o bien ponerle al paseo marítimo que entonces todavía no tenía ningún nombre. Los promotores del acto
y la gestora los sabía mal perder un nombre tan popular, que
procedía de la época en la que la ciudad todavía tenía murallas. Justo allí había una puerta de acceso a la ciudad, el portal de Valldeix, el cual llegaba el camino que venía de fuera de
la ciudad y que recibió el nombre de Camí Fondo puesto que
se adentraba en las huertas de extramuros. La propuesta fue
desestimada por el Consistorio de manera expeditiva y se confirmó el lugar. La comisión pidió al Pleno la cantidad de doscientas pesetas para la lápida y la propaganda que se había
de editar, cosa que los fue concedida (20). .
El Ayuntamientos hizo insertar al diario Las Noticias el anuncio de los actos de la Fiesta Mayor y del homenaje a Clavé del
día 29 de julio, con un importe de cincuenta pesetas (21).
Volviendo al film, las imágenes del primero intertítulo corresponden a la llegada de los diferentes coros de Clavé, que en
número de cuarenta participaron en el acto. Al final de la calle
Churruca se ve la estación del tren, que ya era cómo es en la
actualidad, no la antigua que estaba ubicada en el extremo de
la calle Sant Agustí. También se puede ver la parada de tartanas y vehículos que recogían los viajeros. A mano derecha de
la imagen, la Fábrica de Géneros de Punto Cabot y Cabot,
construida el 1918 (22) y ubicada al lado de la primigenia
Cabot i Barba. Los diferentes coros de hombres, muchos de
ellos con barretina en la cabeza (23), dejaron apoyados a la
pared los estandartes. Empiezan a andar en dirección a la
Rambla de Castelar, hacia la Rambla de Mendizábal, dónde
había el Ayuntamiento, por dirigirse hacia el Camí Fondo.
La filmación está realizada muy probablemente desde el balcón de una casa de la misma calle Churruca, con planos ligeramente picados, puesto que las casas tenían poca altitud;
era la típica casa de bajo y piso. Ricard de Baños consiguió
desde esta filmar la llegada de los grupos. Se da el caso que
el actual número 50 de esta calle había en aquellos años la
Casa Prat que, según anuncio de la prensa, era fotógrafo (24).
Es más que probable, pues, que Baños pidiera a Prat que le
dejara filmar la llegada en el balcón del piso. Desde el mismo
lugar y cambiando el punto de mira, en contraplano, filmó la
subida calle Churruca arriba.
LAS REPRESENTACIONES DESFILAN POR LA CALLE DE CHURRUCA Y POR LA AVENIDA DE CASTELAR (25)
Los grupos corales pasan por la calle central de la ciudad,
lugar dónde había tres cines: el Clavé-Palace, de Josep Gurgui; el Gayarre, de Josep Cugat y Miró y el Moderno, de Agustí Trilla Ralín. Los tres estaban enlazados por la ruta del tranvía. Unas calles más arriba se encontraba el Teatro Bosque,
de Josep Pruna y Verónica, que habitualmente hacía teatro lírico y variedades y que instalaría también una cámara por
hacer cine.
La filmación recoge el momento del paso del tranvía de vuelta a la estación en la plaza de Santa Ana, dónde se distingue
perfectamente una de las tiendas más populares de la ciudad, conocida con el mote de Cal Rebregat (26). En este establecimiento, mayoritariamente dedicado al género de punto,
se podían conseguir todos aquellos objetos que difícilmente
se podían encontrar en otras tiendas.
Pero lo más importante de la secuencia es, sin duda, las imágenes filmadas correspondientes al tranvía número 2, las úni-
29
cas que existen de aquella fecha. La filmación está realizada
aprovechando alguna de las casas de la Rambla Mendizábal
(hoy Riera), estas ya más señoriales, algunas de dos pisos.
Según el cálculo del ángulo de visión que abarca el objetivo,
pudo ser filmado desde la antigua casa de la Ferretería Colomer, centenaria a la ciudad. Los coristas, mayores y pequeños, algunos de estos de la mano de sus padres, con barretina, son filmados en plano general, acabando la secuencia
cuando el tranvía sale de campo.
de este nuevo transporte. El 15 de junio de aquel año, al
coche número 2, en la plaza de Santa Anna, se le salió el trolley del cable y arrastró la aguja aérea. Ciertamente, el bulto
de esta instalación se puede comprobar con detalle en las
imágenes del film. La crítica en la prensa local instaba a las
autoridades a hacer una revisión seria de la instalación. Al
cabo de poco, el 13 de agosto de aquel mismo año, hubo otro
accidente todavía más importante: (...) No sabemos si los técnicos y los directivos de la empresa propietaria y explotadora
del Tranvía de Mataró en Argentona se habrán convencido de
su inepcia después de los vergonzosos hechos de ayer... (34)
6.1. El Tranvía de Mataró a Argentona
El año 1927, un grupo impulsado por Eduard Fortín y Soler, exalcalde de Argentona, y por Antoni Gaillard y Cluchier, industrial
químico y veraneante de aquella villa, presentaron a ambos
ayuntamientos la propuesta de enlazar las dos villas, Mataró y
Argentona, por medio de un nuevo transporte sobre raíles (27).
La línea abarcaba una distancia de casi seis kilómetros. Su
recorrido atravesaba un puente construido especialmente para
el paso del tranvía, sobre la riera de Argentona. Este se convirtió en un verdadero punto negro del recorrido, dado que las rieras del Maresme, en caso de lluvia pasan, en breve tiempo, de
estar totalmente secas a bajar con gran caudal de agua, arrastrando todo lo que encuentran a su paso. El 18 de abril de
1927, el Pleno del Ayuntamiento de Mataró aprobó el informe
emitido por el ingeniero municipal. El 21 de mayo de aquel año,
la alcaldía aprobaba aceptar la invitación por asistir al acto de
inauguración y bendición de los dos coches, en el cruce de la
ronda Prim con la carretera de Argentona. En este punto se
encontraban las cocheras y había el fielato de entrada a la ciudad. El acto de inauguración, previsto para el día 27 de aquel
mes, contaba con la entrega del pergamino con el nombramiento del título de hijo adoptivo de la villa de Argentona a
Dàrius Rumeu y Freixa (Barcelona 1886-1970), segundo Barón
de Viver, de ascendencia argentonense, alcalde de Barcelona
y vinculado, entre otros negocios, a los Ferrocarriles de Cataluña y de Sarrià. Es bien clara pues, su relación con el apoyo a
la línea del tranvía. En reconocimiento, una de las últimas paradas, llevaría el nombre de Barón de Viver. El Ayuntamiento de
Mataró pagó a la empresa Viuda e Hijos de Joan Viada (28) la
cantidad de 135 pesetas en concepto de adornos para la fiesta de inauguración del tranvía (29).
Al principio del servicio, la compañía disponía de dos coches:
el 1 y el 2. El segundo es el que sale en el filme (30). El número 3 era denominado popularmente “La Treseta”. El 1928, en
los talleres de Mataró propiedad de Joan Torrent Gispert, se
construyó el número 4, denominado “El Grande”. El año 1962
se adquirió en Gijón el último, el número 7, denominado “La
Góndola”. La competencia con los automóviles, junto al incremento del tránsito, obligó a desviar el recorrido varias veces,
dejando finalmente de pasar por el centro de la ciudad, cosa
que fue causa de litigios entre el Ayuntamiento de Mataró y la
empresa de tranvías que quería mantener la línea. El 1965
murió Eduard Fortí i Soler, su fundador y defensor. La muerte
tampoco tardaría demasiado a llegar al tranvía: la noche del 9
al 10 de octubre de aquel año, una fuerte tromba de agua
inundó las cocheras de los tranvías y destruyó el puente de la
riera de Argentona, paso obligado por el tranvía sin el cual no
podía acceder a aquella villa (31). Se perdería por siempre
jamás un medio de transporte popular del cual incluso se
hicieron canciones satíricas, aunque, a fe por lo que se decía
la prensa del momento, tenían cierta razón:
Allà Mataró
Hi havia un tramvia
Que sempre que plou
Se surt de la via...
Tra-la-la-la-la-là
caram, quin tramvia!
Tra-la-la-la-la-là,
Que bé que s’hi va! (32)
No se puede decir que la llegada del tranvía de Mataró fuera
bien recibida por la ciudad. De entrada, los comerciantes y
feriantes se quejaban que su paso trastocaba su actividad
comercial. Los ciudadanos estaban molestos con la catenaria
y los cables que colgaban en medio de la calle o sujetados en
parte a sus casas. Si el ferrocarril, el 1848, había recibido
toda clase de críticas por parte de los carreteros, ahora pasaba lo mismo con el tranvía, puesto que los conductores de tartanas y los taxis veían peligrar su negocio. Apenas puesto en
funcionamiento, los accidentes favorecieron el desprestigio
La noticia explicaba que quienes iban dentro el tranvía comprobaron como el coche funcionaba sin el freno de delante y
que detenían a mano el coche en las paradas. A otro coche,
al salir de Argentona, se le rompieron los frenos, cayendo los
usuarios al suelo. Cambiaron el coche y al retomar el accidentado trayecto, todavía pretendieron volver a cobrarles el billete. Además, según la misma fuente, había críticas sobre el
vocabulario grosero que empleaban los conductores del tranvía que ofendía principalmente las señoras.
EL EXCMO. SR. ALCALDE DON ANTONIO DE PALAU, PRONUNCIA UN ELOCUENTE DISCURSO, MOMENTOS ANTES DE DESCUBRIR LA LÁPIDA QUE LA ANTIGUA CALLE DEL CAMÍ FONDO
DA EL NOMBRE DEL INSIGNE MÚSICO
Fue rodado desde el primer piso del edificio del chaflán del
antiguo Camí Fondo, Caputxines y Portal de Valldeix. Ricard de
Baños gira la cámara en un intento de captar la totalidad de
la multitud del acto. El poco campo visual que disponía, limitó una filmación más completa, puesto que apenas consigue
180º. La ventana con barrotes de hierro que sale en la filmación sobre la cual había la nueva lápida a descubrir, corresponde a una antigua casa de cós (35) con una fuente donde
abrevaban también los animales que venían de les huertas.
Se ve la multitud que acompañó el acto: no solo los coristas,
con sus bellos y variados estandartes, sino las autoridades,
el director de los Coros de Clavé, la Banda Municipal y un gran
nombre de mataronenses. Los hombres llevan casi todos
sombreros de paja, la popular “canariera” o “paraguayo”, y
con blusa de trabajo y gorra los de clase obrera. Mucha gente
lleva el abanico de cartón que se daba a los primeros asistentes en llegar a la Misa del Oficio de la Fiesta Mayor, costumbre que aún se conserva, aunque ahora son de pago.
6.2. La Banda Municipal de Mataró
En la filmación, el acto está acompañado por una banda de
música que se llama "municipal". La documentación existente sobre ésta en el Archivo Municipal de Mataró aclara cuál
era realmente su situación en el momento que se celebró el
homenaje de los Coros de Clavé en Mataró: Del año 1925,
consta un expediente sobre la justificación de cuentas de la
subvención otorgada a la banda municipal de música, aportación de otros datos y antecedentes a esta corporación. (36)
En la filmación, los músicos de la banda municipal van ataviados con uniforme, con chaqueta de botones dorados y gorra de
visera. Del conjunto de instrumentos destacan tres tubas, algo
de lo que se puede deducir que la formación instrumental estaba bastante equilibrada en calidad sonora. De hecho, el día del
homenaje a Clavé, la banda de música aún no estaba reorganizada. En el dictamen de fecha de 28 de diciembre de 1928
del Pleno de la Permanente del Ayuntamiento se reconoce que
(...) desde hacía quince años un grupo de ciudadanos amantes
de la música organizaron una banda de música con la modesta tutela del Ayuntamiento. Este grupo de entusiastas le pusieron el nombre de "municipal", probablemente con la esperanza de que algún día lo llegara a ser. La banda gozó de una
buena reputación durante unos años, hasta que la organización decayó, mencionaron literalmente que (...) el crédito artístico se derrumba, de tal manera que la corporación casi se
disolvió, cosa que se evitó gracias al director y profesores
músicos. En el mismo expediente, se concluye que la banda
debía ser reorganizada y que era necesario un nuevo reglamento. En el Pleno Municipal de 6 de diciembre de ese año, el
teniente de alcalde, señor Josep Spà Tunyí propuso un concurso público para adquirir instrumentos para dotar a la banda de
música con instrumentos que, aparte de las características
técnicas pertinentes, deberían tener una placa con el nombre
grabado de Ayuntamiento Constitucional de Mataró. (37)
Se sabe que la Casa Parramon, veterana casa musical de Barcelona, concursó, según documento recogido en el expediente. Pero la propuesta que se había hecho al Ayuntamiento iba
más allá de hacer oficial la existencia de una banda municipal, ya que su director, el músico Agustí Coll i Agulló presentó
el diseño de lo que debería ser la Escuela Municipal de Música, concretando las características profesionales del profesorado y el contenido de las materias. Se hizo una propuesta de
reglamento a partir de la cual se redactó el que finalmente se
aprobó. Por tanto, en este acto de homenaje a Clavé, la Banda
de Música estaba pendiente de reorganización.
Continuando con el filme, el alcalde de la ciudad de Mataró,
Antoni de Palau Soler y Simón (38) hizo una alocución a la
nueva calle, tras la cual se levantó una cortina que mantenía
tapada la lápida, siendo saludado por todas las personalidades que acompañaron el acto. Tal como se recoge en la prensa:
“A la entrada de dicha calle los coros de la localidad bajo la
dirección del maestro Casabella entonaron el Himno a Clavé,
compuesto expresamente para el acto. Es una bella composición que valió unánimes elogios a su autor, señor Casabella.
Seguidamente, el secretario del Ayuntamiento, señor S. De
Boadó, leyó el extracto del acta en que se acordó dar el nombre de Clavé al Camí Fondo. El alcalde pronunció un hermoso
discurso elogiando la figura de Clavé y a los coros que tanto
saben enaltecer su obra y felicitándose del éxito de la fiesta.
Terminó recomendándoles prosigan su obra para el bien de la
patria y con vivas a Clavé, Mataró, Cataluña y España, que fueron contestadas con entusiasmo”. (39)
Al acto asistió la junta entera de la Asociación Euterpense de
Coros de Clavé de Cataluña: Josep Capdevila, presidente;
Sebastián Parus, vicepresidente; Ramón Sirvent, tesorero;
Juan Muñoz, secretario y los vocales Joan Domènech, Joan
Oller, Jaume Solanas y Joan Martí. Tras las palabras del alcalde, Antonio Casabella, promotor del acto, tomó la batuta y dirigió los cantores que interpretaron el Himno a Clavé. Baños
filmó estas escenas en planos que captaron la totalidad de la
calle, ciertamente bastante estrecha, de unos cuatro metros
de anchura, con aceras de no más de uno, lo que no permitía
demasiada profundidad de visión, de modo que queda reflejado el agobio humano en el acto. Cabe recordar que esta calle
tenía la función de entrada a la ciudad de los carros de las
huertas de las afueras, no era un "camino real". Por eso,
como ocurre en todos los del centro histórico, la anchura es
reducida. Por las dos lápidas se pagó la cantidad de doscientas veinte pesetas al marmolista José M ª Casas.
EN EL PARQUE MUNICIPAL DURANTE LA FIESTA
El lugar más adecuado para realizar la cantata conjunta de la
selección de obras escogidas por los Coros de Clavé fue la
pista central del Parque Municipal, que hoy todavía se mantiene como en la filmación. De hecho, en la ciudad no había otro
lugar en condiciones donde poder albergar tanta gente, sobre
todo en verano, puesto que ninguno de los teatros –cine de la
ciudad tenía suficiente boca de teatro para que cupieran los
cantores de los cuarenta coros. En la filmación se ve el que
fue el quiosco de bebidas del parque, de madera y de estilo
alpino, muy típico en algunas construcciones de ocio de estos
años y del que hoy no queda nada. La pista servía para que
los niños pudieran pasear con sus triciclos o bicicletas, puesto que el resto del parque – como hoy – tiene el suelo de
arena. Durante muchas décadas, hubo a la ciudad un matrimonio que tenía triciclos y bicicletas de alquiler para usar en
esta pista y por el parque; muchos niños de clase trabajadora no tenían de propiedad. Este alquiler duró hasta la década
de los años sesenta (40).
Después de una rápida filmación de la Banda Municipal y de
la llegada del alcalde y autoridades, Baños pasó a filmar la
cantada. La dirección corrió a cargo de Francesc Albareda,
director de la coral mataronesa La Perla (41), el cual subió al
entarimado con el fin de facilitar la visión a todos los coristas.
En su última se distingue con claridad el estandarte de la Asociación Euterpense de los Coros de Clavé. El programa coral
estaba compuesto por las siguientes canciones, todas ellas
del repertorio claveriano: Els pescadors, que fue dirigida por
Agustí Valdé, director de la coral Harmonía Mataronense - a
quien vemos dirigiendo - y las demás por Francesc Albareda,
en el centro de la imagen: Arre, Moreu, L'Empordà, La Maquinista y el estreno del Himno a Clavé. Baños optó por filmar la
escena primero en contraplano, desde el punto de vista desde
el que los directores miraban a los cantores para pasar al
plano americano en el momento final de la canción, así como
el mismo tipo de plano para la filmación del alcalde, su esposa y familia. La reseña de la prensa dice que (...) A continuación el alcalde colocó a cada 'bandera' una hermosa y artística medalla recuerdo de la fiesta pro-Clavé (42)… como se
había aprobado en el Pleno del Consistorio de 12 de diciembre de 1927. Los Coros de Clavé participantes se encuentran
en la tabla de la página 19 (43).
6.3. Repertorio musical de la fiesta
Según el programa, en el acto también participaron el Esbart
de Dansaires Barcino y la Cobla Los Montgrins, pero no existe
ninguna imagen correspondiente a estas actuaciones. En cambio, Ricard de Baños se entretuvo en filmar diversos planos de
los asistentes, ciudadanos anónimos que miraban con curiosidad la cámara. El Esbart Barcino había sido contratado por
Agustí Valdé, pagándole al Ayuntamiento la cantidad de 259,90
pesetas y Joaquim Vallespí, representante de la Cobla Los
Montgrins, 593,50 pesetas. Las corales participantes recibieron la medalla conmemorativa del acto, que fueron hechas por
Hijo de R. Castells, por un importe de 800 pesetas (44). Por
cierto, un dato contradictorio fue que en la prensa (45) se menciona la participación de setenta coros de Clavé, mientras que
en el Libro de Actas del Pleno de la Permanente consta que se
encargaron medallas para cuarenta corales. Se gastaron 25
pesetas en concepto de refrescos para los coristas.
En el diario Clavé - Portavoz de los coristas de Clavé (46), aparecen publicadas las piezas que fueron cantadas en el acto
honorífico: La Maquinista, L'Empordà, Los pescadors, Arre
Moreu y el estreno Himno a Clavé, del mataronés Antoni Casabella. En el Fondo Documental de la Nova Aliança Mataronina se conservan muchas de estas partituras y transcripciones
cantadas durante años por los Coros de Clavé mataronenses
(47). A continuación, describimos el contenido musical de las
piezas que integraron la cantada:
• La Maquinista (1867). Polka catalana corejada [sic]. Música y poesía de Josep Anselm Clavé (1824-1874). Para 3
voces: tenor 1º, tenor 2º y bajo. El título de esta pieza hace
referencia a la fábrica metalúrgica barcelonesa La Maquinista
Terrestre y Marítima, fundada en 1855 (48). Durante la interpretación de esta pieza se hacía sonar un yunque como instrumento musical en alusión directa a la metalurgia. Su letra
de temática obrera, que recoge el ideal revolucionario del trabajador que supera su estado de siervo de la gleba para asumir la dignificación a través de su esfuerzo laboral, la hacía
ser una de las más carismáticas del repertorio claveriano:
Al taller! A traballar!
És lo pa de la família,
la suor de nostre afany.
Al taller! A las enclusas!
Al cargol! Al torn! Al banch!
Que los timbres més honrosos
són los timbres del traball. [sic]
• L’Empordà (1908). Sardana á coro de omes a veus solas
[sic]. Para 4 voces: tenor 1º, tenor 2º, barítono y bajo. Enric
Morera (1865-1942) puso música a ritmo de sardana al
poema encargado a Joan Maragall (1860-1911), que es una
oda a la tierra cuna de esta danza. Explica el nacimiento de la
comarca del Empordà, que tiene mar y montaña, como fruto
del amor entre una sirena y un pastor:
La sirena es féu un xic ençà,
I un xic ençà el pastor de la muntanya,
Fins que es trobaren al bell mig del pla,
I de l’amor plantaren la cabanya...
Fou l’Empordà.
• Los Pescadors. Barcarola catalana á veus solas [sic]. Música y poesia de Josep Anselm Clavé. A 4 voces: tenor 1º, tenor
2º, barítono y bajo. Esta pieza de temática marinera consta de
un andantino, que es propiamente la barcarola – con el identificativo compás 6/8 que recuerda una remada tranquila-, y
toda una prolongada sección previa con un moderato en compás cuaternario y un allegro a binario.
• Arre Moreu (o Arri, Moreu!) (1864). Idilio catalá á veus solas
[sic]. Para 3 voces: tenor 1º, tenor 2º y bajo. Letra de Josep
Vergés i Almar, música de Josep Maria Ventura, mas conocido
como Pep Ventura (1817-1875), reformador de la cobla y consolidador de la sardana. Josep Vergés, letrista muy vinculado
31
al círculo cultural y artístico catalán, hizo una letra de cariz
pastoral, ambientada en el Empordà, en la que también se
aclama al trabajador de la tierra y a la cultura catalana:
Gloria al pages laborios y al institut català! [sic]
• Himne a Clavé (1928), de Antoni Casabella. Fue la obra
‘estrella’ del acto, ya que era un estreno y, además, obra de
un ciudadano mataronés. La letra no difería demasiado de la
que era habitual en este tipo de odas, himnos y composiciones dedicadas a Clavé, en les que se solía destacar el lema
“Progreso, Virtud y Amor”:
De sos cants els aimants fem-li ofrena,
entusiastes alcem son penó,
i a grans coros lloem tots son lema:
de Progrés, de Virtut i d’Amor.[sic]
DURANTE ESTA ÉPOCA DE CALOR SOFOCANTE NUESTRA
PLAYA SE VE CONCURRIDÍSIMA POR LA GRAN CANTIDAD DE
PÚBLICO Y GENTILES BAÑISTAS
Esta es, seguramente, la secuencia más popular del filme, ya
que se puede comprobar con qué sorpresa fue recibida la filmación de Baños en la playa mataronense. Efectivamente,
con la cámara a cuestas, fue recogiendo imágenes de los que
estaban refrescándose en la playa. Se puede comprobar
cómo había gente ataviada con ropa de calle o con traje de
baño, los hombres con tirantes y cuerpo entero y las mujeres,
con mangas. Cabe mencionar que la playa tenía una separación entre hombres y mujeres y familias. Sobre la conducta
adecuada a la playa ese mes de junio el Boletín Oficial (49)
había publicado una ley de la que, según se puede comprobar
en la filmación, los ciudadanos hacían poco o nulo caso. Veamos algunos artículos:
Artículo 1º. No se podrá entrar en los establecimientos con
perros u otra clase de animales.
Artículo 4º. Queda prohibido bañarse sin traje completo de
baño, que se deberá llevar constantemente abrochado y no se
podrá circular, mientras se lleve este vestido, por las dependencias del vestíbulo de entrada, café, restaurante o paseo.
Artículo 8º. No se permitirá que, con el pretexto de tomar
baños de sol, permanezcan en la playa juntos hombres y mujeres, aunque sea al departamento de familias, que no lleven el
traje de baño con las condiciones anteriormente señaladas.
En la playa de Mataró y toda la franja costera de la comarca,
como en otros lugares, había casetas de baño donde los
bañistas iban a ponerse el traje de baño. Estas casitas de
madera se mantuvieron bien hasta la década de los años
sesenta. No eran fijas, sino que los propietarios de las instalaciones las alquilaban. El 4 de junio de ese año el Ayuntamiento autorizó a Ambrosio Herrero y Piquer para poner una
barraca de 2 x 2 m. para baños en la playa frente a la calle
del Callao (50), popular barrio marinero de Mataró. La ciudad
nunca había tenido puerto natural y las barcas habían de
arrastrar por la arena, sobre palos como traviesas de vía,
hasta llegar a la playa. Los que ponían las travesías al paso
de las barcas eran los llamados ‘palers’, oficio ya desaparecido. De este barrio, todavía queda un reducido grupo de casas,
testigo de la sencillez y humilde construcción con la que fueron edificadas.
El Callao no era el único lugar autorizado donde instalar casetas de baño: el día 27 de junio, el Ayuntamiento autorizó á
Jose Isla Aromí y Álvaro Teyss Costa para instalar casetas de
baños públicos de mar, de madera, entre las calles de San
Antonio y San Juan (51), previas al paso de la vía y en carretera, que separaban la ciudad de la playa. Estas calles iban a
parar al establecimiento llamado Can Maitanquis (nombre
recibido merecidamente, ya que siempre permanecía abierto).
Este y todas las populares casas que lo rodeaban, fueron
derribadas en 1992 para hacer una explanada desde donde
salió la Maratón de las Olimpiadas. Hoy, es una zona de aparcamiento de pago.
La secuencia empieza con la filmación de los bañistas masculinos, niños y hombres de distinta edad, que realizan ejercicios de equilibrio sobre unos hierros que terminan en forma
de anilla. Estos hierros servían para pasar las cuerdas de lími-
te donde podían ir los bañistas que no sabían nadar, como
indicaba otro artículo del Boletín Oficial. Pero se puede comprobar que no hay ninguna cuerda y que los hierros servían
para jugar. Al fondo, se ven las barcas de los pescadores varadas en la arena y al fondo, se distingue el Cerro de Onofre
Arnau, más conocido como el Castillo de Mata, en las afueras
de la ciudad. Detrás, se ven estas populares casetas y otros
paramentos caseros para protegerse del sol. Los niños, jóvenes y hombres, siguiendo la cámara, hacen alarde de todo
tipo de muecas y piruetas. Buena parte de la secuencia se
centra en los hombres, ya que seguramente la misma insistencia con las chicas y mujeres habría podido ser considerada inadecuada. Una niña con vestido de baño con mangas,
gorro de baño y corchos atados a la cintura, como era indicado en personas no nadadoras, va siguiendo insistentemente
la cámara. Después Baños filma algún grupo familiar en el
que hay personas de todas las edades, con perro incluido,
contraviniendo la normativa oficial. En cuanto a esta "normativa", era tan evidente su nulo obedecimiento que no sólo
eran los perros que iban a la playa con sus dueños, sino que
también compartían baño los caballos con sus jinetes, haciendo gala del dominio de los animales saliendo del agua y
pasando ante la cámara.
FIESTA MAYOR DE ARGENTONA, LUGAR PREDILECTO DE LOS
MATARONENSES POR SU AGRADABLE TEMPERATURA Y DELICIOSAS FUENTES
La Fiesta Mayor de Mataró se celebra los días 27 y 28 de
julio, mientras que la de Argentona, del 2 al 4 de agosto. Esta
proximidad de las fiestas mayores fue la que Baños aprovechó para ampliar el reportaje de las Fiestas de Clavé y filmar
ambas localidades.
Argentona es una población que adquirió carácter de villa de
veraneo gracias a sus numerosas fuentes de aguas minerales. Su situación era atractiva por la proximidad al mar, a la
par que ser un buen centro de excursiones. Gozaba de buenas comunicaciones, al disponer la vecina Mataró de estación
de ferrocarril, ante la cual había una explanada que disponía
de una parada de tartanas, autobuses y, desde ese año, el
tranvía, que llegaba a la última parada en la Font Picant.
Argentona, como centro importante de veraneo que era, reunió un número importante de personajes del mundo cultural
como Enric Granados, Eugeni d'Ors, Hipólito Lázaro, Jacint
Verdaguer, Martí Alsina... Algunas de las fuentes fueron aprovechadas para la explotación comercial, como el Manantial
Ballot, de la Font del Ferro o el Balneario Prats, de la Font
Picant (52). Las aguas de estos manantiales, como el agua
mineral de Cabrera, tenían reconocidas propiedades curativas, de modo que se podía comprar en farmacias (53).
En cuanto a la villa de Argentona, Baños se limitó a rodar imágenes obtenidas en la famosa Font Picant, lugar de recreo de
personas de clase trabajadora que iban allí a pasar el día, en
el recinto del parque. En este lugar había un manantial de
aguas ferruginosas que era servida en vasos de cristal a los
usuarios, vasos que tenían un color marrón para la impregnación del mineral en el cristal (54). En el establecimiento, que
separaba el surtidor de la fuente con un mostrador y se cerraba con unas puertas de hierro forjado, se podían comprar las
típicas bolsas de golosinas, muy apreciadas por los niños, ya
que su dulce gusto disimulaba el del hierro de la "sana agua”
que sus padres les hacían tomar.
La propiedad de este lugar es aun motivo de litigio entre el
propietario y los vecinos de Argentona. Después de los años
sesenta, el propietario cerró el servicio de agua, así como el
acceso al recinto y el parque que rodeaba la fuente, con la
intención de venderlo urbanizarlo. El lugar, a efectos económicos para el propietario, era ideal ya que el lugar está ubicado
al final del señorial paseo que lleva el nombre de Barón de
Viver, paseo en el que destacan casas de época modernista
y novecentista. La Font Picant quedó palabras años abandonada; arrancaron las rejas que se ven en la filmación, se perdió el manantial y se degradó el paraje natural, convirtiéndose de lugar de recreo en vertedero de desechos.
En la filmación, los protagonistas son gente anónima, niños,
jóvenes, parejas, grupos de chicos y chicas que pasan ante la
cámara plantada de frente la entrada del lugar donde la gente
iba a tomar el agua. A ambos lados de este paseo, bancos de
piedra lisa permitían el reposo. Se trata de gente sencilla, ves-
tida de "domingo". Los hombres con sombrero o gorra, algunos niños con los pantalones sujetos con elásticos y la cabeza afeitada, como medida higiénica, ya que los parásitos en la
cabeza, los piojos, eran algo más que habitual. En el camino
posterior del parque se ven pasar unos guardias montados a
caballo, encargados de para mantener el orden en aquel lugar.
Baños hace una panorámica y gira la cámara, ahora para filmar la gente de cara que sale de tomarse su vaso de agua.
De carácter halagador, sigue el siguiente rótulo:
EN LA AVENIDA DEL MANATIAL BURRIACH ABUNDAN LAS
CARAS BONITAS
No es que Baños desease solo filmar chicas bonitas, ya que
por delante de la cámara pasa una verdadera representación
de la moda y estética del momento: desde abuelas con vestido y pañuelo negro, a jóvenes con traje y sombrero paraguayo, chicas con falda que comenzaba a acortarse (aunque bajo
la rodilla), niñas con vestidito corto y trenzas con lazos, abuelos con gorra y chaleco de terciopelo... Como en Mataró, el
objetivo no sólo fue el lugar, sino la gente del pueblo.
LOS INDISPENSABLES CABALLITOS, ENCANTO DE CHICOS Y
GRANDES
Los recursos para la diversión eran muy limitados y la instalación de la feria gozaba de un éxito de público seguro. Desde
un ángulo excesivamente cercano, ya que no logra captar ni la
mitad de ellas, el realizador filmó algunas de las típicas atracciones de feria. En estas imágenes se ven un carrusel con
caballitos, propiedad de Antonio Alpens Viñals y detrás unas
barcas-columpios, las únicas que salen filmadas. Las atracciones eran muy sencillas: barracones de tiro de anillos, caballitos, tiro al disco, Pabellón de la Bella Galatea (55). Ni que
decir tiene que esta última atracción, que podía propiciar
algún "malentendido" por su nombre, dejaba bien claro a los
anuncios de prensa que se trataba de un espectáculo totalmente moral.
En la feria había un lugar de consumo indispensable: las paradas de patatas fritas y churros. La concesión la había obtenido Pedro Tur Pujol, con una churrería en Mataró conocida y
apreciada por la calidad de sus productos. Junto al establecimiento, situado en la esquina de la calle de Argentona, donde
se adquirían las típicas papelinas de todos colores que el churrero llenaba de patatas o churros al momento, había una parada del tranvía. El señor Pere Tur era un hombre muy obeso
(56), tanto que no se entendía cómo se podía mover dentro del
estrecho espacio de la churrería, entre recipientes con aceite
hirviendo, mientras giraba con la mayor habilidad del mundo
las patatas y los churros. Este negocio familiar continuó hasta
hace relativamente pocos años, dejando a los mataronenses
sin las típicas y apreciadas "patatas" del churrero.
La filmación sólo recoge unos momentos del giro del carrusel
pero ninguna atracción ni parada. Al fondo, se ven las barcas
- góndolas.
EN EL CAMPO DE DEPORTES, EL BOXEADOR CUBANO CASTILLO Y OTROS AMATEUS DEL NOBLE SPORT DESPUÉS DE SUS
ENTRENAMIENTOS
En Mataró hubo hace años una gran afición al boxeo, de modo
que la inclusión de un combate con un personaje popular de
este deporte como el cubano Castillo, tenía el público garantizado. Existe un aspecto importante a reseñar: Ricard de
Baños también era un hombre muy aficionado a los deportes.
En el libro del biógrafo de los hermanos Baños, Joan Francesc
de Lasa, sale una fotografía de Ricard, muy joven, con pantalón negro, exhibiendo el torso desnudo y apretando los puños,
en una posición clara más de boxeador que de gimnasta (57),
aunque el libro se cita que (...) hasta entonces, la gran afición
de Ricard, además de la fotografía, había sido el deporte…
Era un apasionado por la gimnasia.
Seguramente esta afición al deporte se centraba en el boxeo.
Había filmado antes combates por lo que probablemente se
entretuvo en inmortalizar al boxeador cubano en un momento
de descanso. Alrededor del campo de deportes, de una simplicidad extrema, ya que el cercado está hecho con planchas
de madera, las hileras de sillas con espectadores. Entre
estos, los de la Federación Mataronense de boxeo. En los
años veinte, el boxeo y el fútbol son dos espectáculos depor-
tivos muy populares. Barcelona era la capital del boxeo español, donde en 1922 se había constituido la Federación Española de Boxeo. En 1926 Joaquim Alís, que ejerció de entrenador, con Joaquim Trincher, José Barranco y los hermanos
Esteve organizaron los primeros combates de boxeo amateur
en Mataró (58). Es normal que en la Fiesta Mayor desearan
llevar un boxeador de renombre. El escogido fue el cubano
Ramón Castillo que se encontraba en Barcelona de gira (59).
En el filme se le ve sonriente, ataviado con su albornoz, acompañado de otro cubano con traje elegante y sombrero de paja,
probablemente su manager. Todos ellos están sentados en la
que sería la modesta tribuna.
Baños filma en planos cortos para pasar a girar la cámara de
derecha a izquierda-recurso utilizado de manera muy reiterativa en este film-, hasta 180 º, o todo lo que le permitió el ángulo de visión con trípode. Después, vuelve a los planos medios
para enfocar personas concretas. Un detalle representativo
de la moral de la época lo podemos apreciar en una señora
que, apercibiéndose de que es objeto de filmación de la cámara, se baja inmediatamente y cuidadosamente la falda, asegurándose de que las rodillas estén debidamente cubiertas.
Después de estas imágenes, la filmación vuelve a la Rambla
Castelar, al final de la cual estaba ubicado el Cine Clavé-Palace. Las primeras imágenes corresponden a la terraza del café
que el mismo cine tenía en la acera. Una tartana con vela
blanca baja hasta pasar ante el cine, momento en que entran
dos niñas, seguramente para mirar los 'cartones', las fotografías de propaganda del filme que se proyectaba: una del
oeste, norte-americana, con el actor Hoot Gibson. Mujeres
con cestas y capazos pasan por delante. Al salir la tartana de
cámara, se acaba el filme repentinamente, sin rótulo de final.
7. CONSIDERACIONES SOBRE EL DOCUMENTAL
Tal como se ha mencionado al principio, la producción de este
filme fue iniciativa del propio Teatro-Cine Clavé-Palace que, por
la coincidencia del nombre y de la efeméride, consideró que
obtendría un éxito de público asegurado. Baños era consciente de que estaba haciendo un producto dirigido a los usuarios,
a los ciudadanos, de manera que fuera la afluencia de estos
al cine, para verse a sí mismos, lo que garantizara el éxito y
la recuperación económica del gasto. El nombre de Información Cinematográfica Clavé-Palace justifica que fuera una filmación hecha por iniciativa del cine de manera independiente
y no por encargo municipal. No hay ni una sola peseta destinada a esta filmación en el capítulo de gastos aprobados en
el Pleno del Ayuntamiento del 4 de agosto de 1928, en el que
se dieron justificación de todos y cada uno de ellos.
Ahora bien, hay un detalle que es desconcertante. Baños
sabía muy bien qué filmar, qué daría rendimiento al cine: la
gente, los ciudadanos anónimos que irían a verse en exclusiva al Clavé. Por eso sorprende enormemente que este filme,
de relativa facilidad de revelado y montaje -soporte en blanco
y negro, y con secuencias enlazadas con rótulos de factura
muy sencilla, coloreados todos iguales y con letra prefabricada- no fue estrenado ni durante aquel año 1928 ni tampoco al
siguiente, de manera oficial y con publicidad. Al menos, eso
es lo que se desprende de los anuncios del propio cine en la
prensa. Siguiendo exhaustivamente toda la programación
semanal del Diari de Mataró, único en la ciudad donde poder
anunciarse, no se encuentra ninguna referencia. Ni en la revista mataronesa El Pensamiento Mariano. Esto significa que, o
bien no fue estrenada, o bien se incluyó como complemento
del programa, pero nunca anunciando el nombre el evento de
Fiestas en Honor de Clavé.
Tampoco la prensa especializada en cine dio noticia del rodaje, ni de éste ni de otros filmes rodados en la comarca, hoy
recuperados y por lo tanto, evidentemente realizados. Pero lo
más decepcionante es que los cinco diarios consultados,
donde hay una extensa información sobre la Fiesta Mayor de
aquel año, así como del acto concreto de homenaje a Clavé y
del éxito obtenido, no hay ni una sola referencia a la filmación
por parte de un cineasta, Ricardo de Baños, que entonces
gozaba de reconocido prestigio. La más absoluta indiferencia
hacia una filmación que hoy consideramos tan valiosa y a la
que tan poca importancia dieron los que fueron protagonistas,
tanto los participantes, como la industria cinematográfica,
como el gobierno municipal, que no demostró ningún interés
por adquirir copia del filme. Ni siquiera la Federación de Coros
33
de Clavé tenía conocimiento de la existencia de este film. Fue
la persona que lo recuperó quien se lo hizo saber.
8. LOCALIZACIÓN Y RECUPERACIÓN DEL FILM
Cuando el año 1992 Maria Encarnació Soler estaba tratando
con el cineasta amateur mataronés Joan Pruna i Flaqué (60)
del depósito de su legado cinematográfico a la Filmoteca de
Catalunya, visionando las películas en casa del cineasta vio
imágenes antiguas de Mataró insertas en un filme rodado en
los años sesenta (61). Pruna tenía un proyector de 35 mm
(recordemos que su padre fue propietario del Cine Teatro Bosque, después llamado Monumental) y filmó con su cámara
Bollex Payllard de 16 mm el antiguo documental. A través de
unas vagas referencias, Soler comenzó la búsqueda del filme
que la llevó a localizar el hijo del último operador del cine
Clavé-Palace: Jordi Buch Oliver. Al finalizar la actividad comercial del Teatro-Cine, antes de derribarlo, su padre se había llevado todo lo que quedaba de valor en la cabina de proyección:
el proyector Ossa, la rebobinadora, además de varios rollos
de película entre los que, milagrosamente, había quedado
este viejo filme, olvidado por todos. El señor Jordi Buch accedió a dejar visionar el filme con la rebobinadora, por lo cual
Soler verificaba que era el filme del cual había visto algunas
imágenes, así como acceder a dejar restaurarlo y obtener una
copia con material seguro (62).
En la 15 ª Muestra de Cine de Mataró (63), celebrada en octubre de 1993, los filmes Fiestas en Honor de Clavé (1928),
Fiestas de Las Santas de Mataró en el Año de la Victoria
(1939) y Centenario del Ferrocarril (1948), de Enric Fité, que
habían sido recuperados en la ciudad por Soler y restaurados
por el Archivo de Audiovisuales de la Generalitat de Catalunya
(64), fueron presentados al público mataronés en el acto inaugural de la Muestra, en una sesión única que llevó por nombre El Mataró de antes, que llenó el Teatro Monumental a
rebosar (65).
Hoy por hoy, es el filme que contiene las imágenes más antiguas de la ciudad de Mataró.
•75è Aniversari del Tramvia Mataró-Argentona. Folleto de la I
Exposició de fotografia. Associació d’Amics del Tramvia. Direcció General d’Acció Cívica. Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Mataró, 2003
• 15a Mostra de Cinema de Mataró. Octubre de 1993. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Programa.
• Mataró i Comarca al segle XX (Crònica il·lustrada del Maresme), Crònica de Mataró SL., 2000
• Expedient Hisensa, HAC-0080-02, sobre el Tramvia MataróArgentona-ACM
• Expedient Cultura, C-0026-03, sobre la Banda Municipal de
Mataró – Arxiu Municipal de Mataró.
• Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, 1928
– Arxiu Municipal de Mataró
WEBS
• Viquipedia. Voz: Boxa catalana. Boxador Castillo.
• Viquipedia. Voz: La Maquinista Terrestre i Marítima.
TESTIMONIO ORAL
• Maria Alomà i Carol
• Francesc Soler i Canton
• Isabel Teixidó i Planas
AGRADECIMIENTOS
• Arxiu de la Filmoteca de Catalunya
• Arxiu Municipal de Mataró
• Biblioteca de la Filmoteca de Catalunya
• Centre de Cultura Caixa Laietana. Fons Mataró-Maresme
• Coral La Perla, de Cors de Clavé
• Federació de Cors de Clavé
• Manuel Cusachs i Corredor
• Museu Arxiu Santa Maria de Mataró
• Nova Aliança Mataronina
y...
... a la familia Buch por salvar y guardar la bobina antes del
derribo del Teatro Clavé- Palace.
...a Joan Pruna que filmó imágenes de este
documental para una nueva realización.
BIBLIOGRAFIA
• ARMENGOL, F., HARO, M.A., URQUIOLA, C., El tramvia Mataró-Argentona (Síntesi històrica 1928-1065). Edicions l’Eixernador, 1992.
• CUSACHS, Manuel, SIVILLA, Josep, El cinema a Mataró
(1897-1930). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1994.
• LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català – Els germans Baños. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 1996.
• PELLICER, Josep Maria, Iluro, 1888
• SALICRÚ I SOLER, Gener, Les cases d’estiueig modernistes
– Estudi de dinou cases i mansions d’estiueig i segona
residència al Maresme central de finals del segle XIX a principis del XX. Premio Universitat de Girona, 2000. No publicado.
• VALLS GORINA, Manuel, La música a Catalunya. Editorial
Selecta. Barcelona 1960
HEMEROTECA
• DIARI DE MATARÓ. Any VI, números correspondientes a los
años 1928 y 1929
• EL PENSAMENT MARIÀ. Mataró, año 1928. Números 1092,
1093 y 1094
• CLAVÉ. PORTAVOZ DE LOS COROS DE CLAVÉ. 1928. Números 1, 2 y 3. Fons Mataró-Maresme. Centre de Cultura Caixa
Laietana.
• LAS NOTICIAS. Julio- agosto de 1928
• EL DILUVIO. Julio-agosto de 1928
• EL CORREO CATALÁN. Julio-agosto 1928
• LA VEU DE CATALUNYA. Julio-agosto 1928
• ARTE Y CINEMATOGRAFÍA. Años 1928 i 1929
• MUNDO DEPORTIVO, 27 mayo 1928
• BOXEO, núm. 148, 24 enero de 1928
• SOLER, M. Encarnació, “El cinema com a testimoni de la
vida de la societat”, QUADERN. Sabadell, 1996
...a M. Encarnació Soler que lo recuperó.
… a Anton Giménez que lo hizo restaurar y a la Filmoteca de
Catalunya que lo conserva.
RELACIÓN DE NOTAS
1 El topónimo con el que figura en el Libro de Actas de la
Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928 se
halla escrito indistintamente de dos maneras: Camí Fondo o
bien Camifondo.
2 CUSACHS, Manuel, El cinema a Mataró, Caixa Laietana, 1994.
3 “(...) se alzaba el edificio antiguamente conocido por El
Prado Catalán, propiedad del coro de Clavé, el cual hoy aún se
conserva en parte en el chaflán de la Ronda de Prim y la
Carretera de Argentona (...) contaba con orquesta propia y su
correspondiente teatro para dar a sus consocios y al público
en general, solaz y esparcimiento, puesto que era entonces el
recreo ideal de todos los mataroneses.” Clavé. Portavoz de
los coristas de Clavé. Núm. 1, Mataró 23 de junio de 1928.
4 Ignasi Caballol i Sala (1823-1882) tiene muchas obras
construidas en Mataró, algunas de ellas especialmente relevantes como la Farinera Larroca y Cia (1879), uno de los edificios mas destacados del patrimonio industrial de la ciudad,
posteriormente llamada Can Fàbregas i de Caralt.
5 Libro de Actas de la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Mataró – 1928. Efectivamente, el último embargo de la
finca, el año 1974, fue por el Banco Central que se quedó la
propiedad por solo 15 millones de las antiguas pesetas.
OTROS DOCUMENTOS
6 Libro cit.
• FLÓREZ, Xavier, GRÀCIA, Josep Lluís, Reconstrucció del
tramvia número 2. Amics del Tramvia (ATA) i Ajuntament d’Argentona. Argentona, 1991 (fullet)
7 El barítono utilizó el nombre en catalán hasta el 1939.
8 Diari de Mataró, Any VI, nº 1544, 26 de julio de 1928. P. 23
29 Libro de Actas del Pleno del Ayuntamiento de Mataró, año
1928.
9 Consta aún así en el Anuario del Cine Español Año de 1950.
10 LASA, Joan Francesc, Aquell primer cinema català – Els
germans Baños, Generalitat de Catalunya, Departament de
Cultura, 1996.
11 Op. cit. P. 224
30 Los Amigos del Tranvía lo recuperaron e instalaron como
monumento y recuerdo del pasado en la plaza de la villa de
Argentona.
31 Extracto de la reseña histórica de los Amigos del Tranvía,
1991.
12 Conocido popularmente con el nombre de "Desvío", se
construyó para canalizar las aguas de las riadas que bajaban
de los montes cercanos de la Sierra Litoral, conduciéndolos al
mar, intentando evitar lo que no siempre se conseguía - las
inundaciones, como veremos con el caso del fin del tranvía de
Mataró, íntimamente ligado a este filme.
32 La letra de esta canción a menudo se sustituye por otra
más desvergonzada cuando el contexto en el que se canta es
festivo.
13 VALLS I GORINA, Manuel, La música catalana, Editorial
Selecta, Barcelona 1960. P. 41
34 “El servei de tramvies”, Diari de Mataró, Año VI, nº 1557,
13 de agosto de 1928, portada.
14 Actualmente, la Federació de Cors de Clavé agrupa a 160
sociedades corales y 5000 cantores, con delegaciones en
muchas comarcas del Principado y Catalunya Norte.
35 La casa de cós es la típica de calle, normalmente de planta baja y piso, de una anchura estrecha equivalente a la largada que podía alcanzar una biga de madera.
15 El popular restaurante La Harmonia, le debe su nombre a
que este local era la sede de la coral La Harmonía Mataronense. La redacción y administración de la publicación Clavé, Portavoz de los coristas de Clavé, fue redactada en la misma
calle Cristina 18, local entonces llamado Gran Café-Bar La
Harmonía. Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. 1928.
36 Libro de Actas, Op. cit. 1928.
16 “Programa de les Festes de Les Santes”, El Pensament
Marià, nº 1092, 26 de julio de 1928.
17 Libro de Actas 1928: la comunicación se hizo en fecha de
29 de mayo de aquel año.
18 Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Nº 1, 23 de junio
de 1928, Mataró. P. 2
19 El músico Mataró Francesc Soler y Cantón cuenta una
divertida anécdota: Fogonini tenía una hija que se casó con un
tal Fadó, que también tenía afición musical y tocaba en la
banda de la ciudad. Tuvieron un hijo que a menudo corría por
el taller-tienda del abuelo. Cuando los clientes preguntaban al
niño "¿Cómo te llamas?" él les respondía de la manera que
le había enseñado su abuelo, que era diciendo "Fa-dó", aunque afinando el intervalo que forman las notas Fa y Do y que
conforman el apellido paterno.
20 Libro de Actas. Op. cit.
21 Las Noticias, Año XXXIII, nº 11319. P. 7
22 Obra de Lluís Gallifa i Grenzner, conservada hasta el 2008,
año en que, pese a la belleza de la fachada, fue derribada.
23 El típico gorro catalán podía ser de colores diferentes: "Los
coros de Clavé la llevan roja y los orfeones la llevan morada".
Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Núm. 1, 23 de junio
de 1928. P. 4.
33 “L’espectacle d’ahir”, Diari de Mataró, viernes 15 de junio
de 1928.
37 Ibídem.
38 El nombre de Palau pertenece a una de las sagas más
antiguas y nobles de Mataró, contándose entre sus predecesores Don Antonio de Palau; Melcior de Palau, obispo de
Urgell y de Elna; Joan Palau y de Soler, doctor en Teología y
Leyes, escritor; Josep Palau i Soler, cartujo; Joan Arnau i
Palau, marinero del Marqués de Santa Cruz en Portugal, participando con su nave artillera en la Armada Invencible. PELLICER, Josep M., Iluro. 1888.
39 Clavé. Portavoz de los coristas de Clavé. Nº 3, julio de
1928. Se editaron tres diarios de este tipo, dedicados exclusivamente a informar sobre este acto.
40 El último contrato de arrendamiento de alquiler de bicicletas fue de Ginés Muñoz Espejo. Expediente 555. FOM -060023, año 1968. AMM
41 Testimonio oral de Francesc Soler y Cantón: Francesc Albareda tenía el mote de El Garvat - que de hecho significaba El
Grabado - por las muchas marcas que le había dejado en la
cara la viruela en su niñez. Albareda vivía cerca de Josep Soler
i Saurí, músico, y le pedía a menudo que le hiciera los arreglos de los éxitos del momento para su orquestina de cinco
componentes, de los cuales él era el pianista. Parece ser que
era un hombre de un carácter muy fuerte. Una anécdota da fe
de ello: Albareda iba a menudo al café de Ca l'Aragonés, lugar
de tertulia muy popular. Estaba ubicado en la esquina frente
al que ocupaba la churrería de Pere Tur, por donde giraba el
tranvía. Un día, se discutieron de lo lindo con el Aragonés. El
Albareda había comprado una motocicleta, hecho entonces
poco habitual. No se sabe cómo, al día siguiente se encontraron él y moto en medio del café del Aragonés. Nadie tomó
daño, ni él ni los clientes, los cuales debieron tener un buen
susto al ver entrar por la puerta moto y motorista.
24 Diari de Mataró, Any VI, nº 1544, julio de 1928
42 Diari de Mataró, Any VI, nº 1544, 26 de julio de 1928.
25 En este intertítulo se observa un error de rotulación ya que
la vía no era una avenida sino una rambla.
26 Según el testimonio de María Alomà i Carol, el dueño de Cal
Rebregat le explicó que, en los inicios de la antigua tienda, vendían recortes de ropa procedente de las fábricas de Sabadell
y Terrassa, sobrantes de rollos, a los que los fabricantes llamaban rebrecs (arrugados). Este, para la economía modesta de
muchas familias mataronesas, era un recurso barato para la
confección de sus vestimentas. Así, de ser el lugar donde vendían rebrecs pasó a ser conocido como Cal Rebregat. Hace
pocos años, este centenario establecimiento ha desaparecido
para dar paso a una perfumería de franquicia internacional.
43 Se ha respetado la transcripción literal del nombre, en
catalán o español, tal como figuran en la prensa.
44 Datos económicos obtenidos del acta del Pleno Municipal
del 1 de agosto de 1928, en que se justificaron los gastos del
acto conmemorativo.
45 Las Noticias, julio de 1928.
46 Clavé – Portavoz de los Coristas de Clavé. Año I, nº1, Mataró, 23 de junio de 1928.
47 Depositado en el Museu Arxiu Santa Maria de Mataró.
27 ARMENGOL, F., HARO, Miquel A., URQUIOLA, C., El tramvia
de Mataró-Argentona (Síntesi històrica 1928-1965), Edicions
L’Eixernador, 1992.
28 Este negocio familiar aún perdura en la ciudad.
48 La Maquinista Terrestre y Marítima fue una empresa fundada el 14 de septiembre de 1855 a partir de la fusión del
talleres metalúrgicos de Valentín Esparó Giralt (Valentín Esparó y Consocios, adquirida a la compañía Bonaplata en 1839)
35
llibre IV premi cinema_final.qxd:llibre III premi cinema
2/3/10
16:51
Página 36
y la Sociedad La Barcelonesa (Tous, Ascacíbar y Compañía)
fundada en 1838 por Nicolás Tous Mirapeix y Celedonio Ascacíbar, situados en el Raval de Barcelona. En sus inicios estaba dedicada a la construcción de todo tipo de maquinaria
pesada. Los principales accionistas fueron, además de los
propietarios, Ramón Bonaplata, Josep M. Serra, Joan Güell i
Ferrer, José Antonio de Mendiguren y Nicolau Tous Soler. Sus
primeros talleres se construyeron en el barrio barcelonés de
la Barceloneta en 1861 con una superficie total de 17.500
m2 con 1.200 trabajadores. Viquipedia. Voz: La Maquinista
Terrestre y Marítima.
59 Ramón Castillo había luchado en varios combates contra
Ángel Tejeiro, campeón de Cataluña de pesos ligeros en
1927. El 23 de diciembre, sustituyó el boxeador Antònio [sic]
y le venció con ocho asaltos en el local Nuevo Mundo. El 18
de enero de 1928 Castillo perdió contra aquel en el mismo
local. El 25 de mayo de este año, el combate por el título catalán de pesos ligeros entre Tejeiro y Pérez, Castillo lo sustituyó
a última hora. Parece ser que la forma de jugar del cubano no
gustó al público barcelonés que le abucheó, acabando con la
victoria de Tejeiro por puntos. Boxeo, 24 de enero y Mundo
Deportivo, 27 de mayo, ambos de 1928.
49 Boletín Oficial de 23 de junio de 1928.
60 Joan Pruna i Flaqué (Mataró 1913-1996), cineasta amateur.
50 Libro de Actas de la Permanente del Pleno, 1928.
51 Ídem.
52 SALICRÚ SOLER, Gener: Les cases d’estiueig modernistes –
Estudi de dinou cases i mansions d’estiueig i segona residència al Maresme central de finals del segle XIX a principis del
segle XX. Premio Universitat de Girona 2000. No publicado.
53 Anuncio en el Diari de Mataró, de esta fecha, en el que la
reconocida Farmacia Fité anuncia la venta de esta agua, alabando sus propiedades curativas.
61 Se trata del film Mataró siglo XX, de Joan Pruna, rodado el
1965.
62 El visionado con moviola, realizado en la misma tienda del
sr. Jordi Buch, se efectuó el 25 de marzo de 1992, llevado por
Encarnació Soler Archivo de la Filmoteca. Finalmente, después
de muchos años de insistencia en pedirle que depositara también el nitrato original, desde el 9 marzo de este año 2009 se
encuentra en el Archivo de la Filmoteca de Catalunya.
63 Programa de la 15a. Mostra de Cinema. Mataró, octubre
de 1993. P. 15.
54 Testimonio oral de Francesc Soler i Canton.
55 Autorizaciones y permisos concedidos en el Pleno del
Ayuntamiento de Mataró el 13 de julio de 1928.
56 Una de las frases locales, que se utilizaba cuando se quería designar que una persona estaba obesa era que estaba
"más gordo que el churrero". Testimonio oral de Maria Alomà
i Carol.
57 LASA, Joan Francesc, Els germans Baños, Departament de
Cultura, Generalitat de Catalunya, 1996. P. 25.
58 Mataró i comarca al segle XX (Crònica il·lustrada del
Maresme). Edicions Crònica de Mataró SL. 2000.
EDITA: 2009 © CINEMA·RESCAT
Isaac Albéniz, 14-28
08017 Barcelona
Tel. 93 553 83 68
c/e: [email protected]
wwww.cinemarescat.com
DISSENY I MAQUETACIÓ: EPA DISSENY SL
c/e: [email protected]
www.epasg.com
DIPÒSIT LEGAL: B-3890-2010
64 El conservador en aquellos años, Anton Giménez i Riba,
fue quién encargó la restauración de todos estos filmes.
65 El artículo de presentación del filme de Baños fue escrito
por el historiador de la música Jaume Carbonell i Guberna,
que se encontraba acabando su tesis justamente sobre los
Coros de Clavé. Hoy es Doctor y profesor titular de Historia de
la Música de la Universitat de Barcelona.
Amb la col·laboració de:
Isaac Albéniz, 14-28
08017 Barcelona
Tel.: 93 553 83 68
IV Premi Cinema Rescat
d’Investigació Cinematogràfica
COBERTA_CINEMARESCAT_7.indd 1
11/1/10 09:30:43
Descargar