Full Dominical - Bisbat de Menorca

full
dominical
Església de Menorca
Número 1781 - Any XXXV - 24 juliol 2016
ÀNGEL RUIZ I PABLO (1865-1927)
i el catolicisme menorquí
Del republicanisme al
catolicisme conservador
A
partir de la seua primera novel•la
Oro y escorias (1893), obra que es
presenta com una mena de
retrat autobiogràfic, podem descobrir
algunes característiques sobre l’ambient familiar de la seva infància en què es
trobà influenciat pel republicanisme.
Tanmateix, Ruiz i Pablo, al final del pròleg de la seva primera obra narrativa,
Tipos y costumbres de mi tierra (1888),
expressava la ruptura amb el seu passat
republicà, mi ayer, com deia ell, i, consegüentment, feia pública la seva confessió
de fe i es decantava fermament per la
doctrina catòlica.
Així també, Oro y escorias és una declaració de fe que comença amb una descripció de la seva vida anterior, representada per la incredulitat, però com a
preludi de la fe. Al llarg de la novel•la
traspua una progressió de la fe de l’autor. Criden l’atenció les constants referències del protagonista, Felipe Montes,
a sa mare com a exemple, una mena de
Confessions a l’estil de sant Agustí d’Hipona, que es palesa amb la reiterada
referència al passat. Sa mare, Margarita
Pablo, preocupada per l’actitud secularitzada i incrèdula del seu fill, pregava
constantment per la seva conversió. De
bon començament, a partir del capítol
II, la narració s’enceta amb la seva postura republicana i anticlerical, amb tota
una vida plena de dubtes per una consciència turmentada fins que, al punt
central de la novel•la, a poc a poc
desemboca a la fe. Ell mateix ens diu:
Al representarme los sublimes pasajes de la Pasión, ¡ay! entonces me
encontraba solo; solo, con mi frío
descreimiento y mi orgullo de sectario. ¡Todos, todos los míos tenían
fe; yo solo era el desheredado!
Para huir de este tormento acudía a
mis libros, a revolcarme en el cieno
de la impiedad, a buscar razones que
me ataran más fuertemente a ella, y
cada nuevo hallazgo era un triunfo, y
(1)
F. Xavier Martín Martínez
cada nuevo sofisma un descanso
para la alborotada conciencia y un
pliegue más de la venda que me
cubría los ojos” (cap. VII).
Resseguint la trama amorosa dels joves
protagonistes de la novel•la Oro y escorias, descobrim que, al cap i a la fi, el
punt d’inflexió que dóna lloc al canvi
ideològic de Felipe (el mateix Ruiz i
Pablo) és la relació amorosa amb la
seva estimada Anita, una jove pregonament creient i catòlica practicant.Tenim
constància que, en l’època de festejants
entre Àngel Ruiz i Pablo i Catalina
Manent, la família d’ella es mostrà reticent i manifestà una oposició a aquesta
relació, sobretot perquè el jove Ruiz i
Pablo formava part del corrent republicà i era hostil al catolicisme. Així, doncs,
no és d’estranyar que Anita, a la novel•la,
posi condicions a Felipe (Ruiz i Pablo)
per tal de dur a bon port l’amor d’ambdós i li exigeixi un canvi de mentalitat:
«Sé bueno, sé religioso; oye: si lo fueras
me parece que te querría más...» (cap.
VII). Anita li confessa obertament que si
es deslliura d’aquella gent incrèdula
esdevindrà la seva esposa (cap. IX).
LES OBRES DE MISERICÒRDIA (4)
T
Donar posada
al pelegrí
alvegada sigui
una de les
obres
de
misericòrdia més
difícil de dur a
terme. La raó és
que allò que ens és
desconegut, allò que
és diferent a nosaltres sempre ens
causa un cert respecte i solem mantenir les distàncies
prudencials. Però obrir les portes de casa
nostra és sempre una experiència molt
gratificant. Ens agrada acollir els qui ens
vénen a veure, preparar alguna cosa per
beure o per menjar, convertir casa nostra
en un espai acollidor, un espai que digui al
qui ens visita: “siguis benvingut, casa meva
és casa teva”.
Acollir el pelegrí, acollir la persona que
està de pas, acollir el que no té on reclinar el cap és, com estem dient, una obra
de misericòrdia. Obra que té els seus
fonaments en la tradició religiosa d’Israel
on els immigrants, junt amb els infants i
les viudes, eren un dels sectors que s’havien de protegir. Jesús mateix, com un
pelegrí que ve a visitar-nos, toca sempre a
la nostra porta (Ap 3,20), però tantes
vegades ens neguem a acollir-lo i no deixem que entri en la nostra vida (Jn 1,11).
Avui són moltes les persones que toquen
a la porta de la nostra societat, especialment els refugiats siris que han de fugir
de casa seva per tal de salvar la vida. Les
actituds que prenem davant aquest
col•lectiu són d’una prudència excessiva
que fa que aquesta situació no es solucioni i acabi amb la vida de tantes persones
per falta d’aliments, pel fred, per les
malalties que agafen estant a la intempèrie. Aquests són avui els pelegrins que
toquen la porta de casa nostra i de la
nostra consciència demanant-nos un lloc
on reclinar el cap. Els donarem l’esquena?
Estem vivint aquests darrers mesos un
autèntic drama humanitari, i la nostra
Europa segueix mirant cap a una altra
banda.
Cerquem la manera per poder ajudar, en
la mesura de les nostres possibilitats, els
pelegrins del segle XXI que reclamen de
nosaltres una actitud d’acollida i d’obertura per tal de mitigar el dolor que ja
porten a les motxilles pel drama de la
guerra que han viscut a casa seva. En ells
descobrirem Crist que toca la porta i ens
demana permís per entrar.
Llorenç Sales Barber
Pàgina 2
Full Dominical
la paraula
de Déu
Lectura del llibre del Gènesi
Diumenge XVII de Durant l’Any
18, 20-32
Salm Responsorial 137
R: Senyor, sempre que us invocava m’heu
escoltat.
Lectura de la carta de sant Pau
als cristians de Colosses 2, 12-14
Germans: Pel baptisme fóreu sepultats amb
Crist, i amb ell també vàreu ressuscitar, per
haver cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. Vosaltres éreu morts
per les vostres culpes i perquè vivíeu com incircumcisos, però Déu us donà la vida juntament
amb Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte
desfavorable on constava el nostre deute amb
Lectura del libro del Génesis
18, 20-32
En aquellos días, el Señor dijo: «Las quejas contra Sodoma y Gomorra son muy grandes, y su
pecado, muy grave. Voy a bajar a ver si realmente han obrado o no según las quejas que han
llegado hasta mí; lo voy a comprobar». Los
hombres se dirigieron hacia Sodoma. Abrahán
estaba todavía delante del Señor. Se le acercó y
le dijo: «¿Vas a destruir al justo juntamente con
el pecador? Quizá haya cincuenta justos en la
ciudad. ¿Vas a destruir la ciudad? ¿No la perdonarás en consideración a los cincuenta justos
que hay en ella? ¡Lejos de ti hacer tal cosa!
¡Hacer morir al justo con el pecador, tratarle
como al culpable! ¡Nunca hagas eso! ¿El juez de
toda la tierra no hará justicia?». El Señor respondió: «Si encuentro en Sodoma cincuenta
justos dentro de la ciudad, perdonaré a toda la
ciudad en consideración a ellos». Abrahán replicó: «Soy en verdad muy atrevido insistiendo
ante mi Dios, yo, que soy polvo y ceniza. A lo
mejor faltan cinco para los cincuenta justos;
¿destruirás por esos cinco toda la ciudad?». Y él
respondió: «No, no la destruiré si encuentro
cuarenta y cinco justos». Abrahán continuó
todavía: «A lo mejor no hay más que cuarenta».
evangeli i vida
D
iumenge passat veiem Abraham
que acollia Déu i, Marta i Maria
que acullien Jesús, això ens ajudava a reflexionar sobre la nostra manera
d’acollir. Avui veiem Abraham que amb tota
confiança regateja amb Déu per aconseguir
la salvació de Sodoma per als justs que en
ella s’hi puguin trobar i Jesús ens presenta
la necessitat de pregar, d’importunar Déu
per les nostres necessitats.
Però si param atenció a les nostres pregàries veurem que en general demanam
per qüestions més bé materials o d’aquí, de
la terra, ens costa molt més demanar dons
espirituals. El do de l’Esperit Sant i, segur
que ens convé l’Esperit, doncs ell ens ajudarà a veure les coses més des de la perspectiva de Déu.
Ens costa molt canviar de perspectiva i
les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest
document i el clavà a la creu.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
11,1-13
Un dia Jesús pregava a un indret. Quan hagué
acabat, un dels deixebles li demanà: -“Senyor, ensenyau-nos una pregària com la que Joan ensenyà als
seus deixebles.” Jesús els digué: -“Quan pregueu,
digau: Pare, sigui santificat el vostre nom, véngui el
vostre Regne, donau-nos cada dia el pa de demà, i
perdonau-nos els pecats, que nosaltres mateixos
també perdonam tots els nostres deutors, i no
permeteu que caiguem en la temptació.” Després
els deia: -“Figurau-vos que qualcú té un amic, i
aquest el va a cercar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un
(cicle C)
amic meu i no tenc res per donar-li. ¿Qui de vosaltres li respondria des de dins: ‘No em molestis;
la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al
llit; no em puc aixecar a donar-te’ls’? Vos assegur
que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la
mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos
per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic:
demanau, i Déu vos donarà, cercau, i trobareu,
tocau, i us obrirà, perquè tothom qui demana rep,
tothom qui cerca troba, a tothom qui toca, li
obren. Afigurau-vos que un fill demana un peix a
son pare. ¿Qui de vosaltres li donaria una serp en
lloc del peix? O bé, que li demana un ou. ¿Qui de
vosaltres li donaria un escorpí? Pensau, doncs, que
si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses
bones als vostres fills, molt més el Pare del cel
donarà l’Esperit Sant als qui li demanen.”
Y él respondió: «No lo haré por esos cuarenta».
Abrahán insistió: «No se irrite mi Señor si sigo
hablando. A lo mejor sólo hay treinta». Y el
Señor respondió: «No lo haré si encuentro
treinta». Abrahán dijo: «Soy muy atrevido insistiendo ante mi Señor: A lo mejor sólo hay veinte». Y respondió: «No la destruiré en consideración a esos veinte». Abrahán volvió a decir:
«No se irrite mi Señor. Voy a hablar por última
vez. A lo mejor sólo hay diez». Y el Señor respondió: «No la destruiré en consideración a
esos diez».
santificado sea tu nombre; venga tu reino; danos
cada día nuestro pan cotidiano; perdónanos
nuestros pecados, porque también nosotros
perdonamos a todo el que nos debe, y no nos
dejes caer en la tentación».Y les dijo: «Suponed
que uno de vosotros tiene un amigo que acude
a él a medianoche y le dice: ‘Amigo, préstame
tres panes, pues un amigo mío ha venido de
viaje a mi casa y no tengo qué darle’; y que él le
responde desde dentro: ‘No me molestes; la
puerta está cerrada, y yo y mis hijos acostados;
no puedo levantarme a dártelos’. Yo os aseguro
que si no se levanta a dárselos por ser su amigo,
Salmo responsorial 138
al menos para que deje de molestarle se levanR: Cuando te invoqué, Señor, me escu- tará y le dará todo lo que necesite. Pues bien,
chaste.
yo os digo: Pedid y se os dará; buscad y encontraréis; llamad y se os abrirá. Porque el que pide
Lectura del libro de la carta del Apóstol
recibe; el que busca encuentra, y al que llama se
San Pablo a los Colosenses 2, 12-14 le abre. ¿Qué padre de entre vosotros, si su hijo
le pide un pan, le dará una piedra? ¿Y si le pide
Lectura del santo Evangelio
un pez, le dará en lugar de un pez una serpiensegún San Lucas 11, 1-13 te? O si le pide un huevo, ¿le dará un escorpión?
Jesús estaba orando en cierto lugar. Cuando Pues si vosotros, que sois malos, sabéis dar a
acabó, uno de sus discípulos le dijo: «Señor, vuestros hijos cosas buenas, ¿cuánto más el
enséñanos a orar, como Juan enseñó a sus dis- Padre del cielo dará el Espíritu Santo a quienes
cípulos». Él les dijo: «Cuando oréis decid: Padre, se lo piden?».
Preguem Déu
no ens adonam que tenim una mirada molt
terrenal, ens costa molt alçar la mirada i
cercar les coses de dalt. Tot allò que ens
dugui a Déu i il•lumini la nostra vida pel
camí de la salvació, de la comunió amb
Déu, és el que més ens costa demanar.
Com si no tengui importància per a la nostra realització personal.
Jesús ens convida a pregar amb confiança
i ens ensenya a pregar dient: “Pare que
sigui honorat el vostre nom”, ens ha de
moure a viure de tal manera que la nostra
relació amb els germans mai pugui dur els
altres a maleir Déu per la nostra manera
d’obrar, sinó glorificar-lo. “Que véngui a
nosaltres el vostre Regne”, és a dir, dóna’ns
força per a treballar per el Regne que tu
vols i que ens hi convides. “Doneu-nos
cada dia el nostre pa”, que no ens preocu-
Francesc Triay
pem per acaparar, sinó que estiguem disposats a compartir i que, cada dia, tots tinguem el necessari per viure. “Perdonau els
nostres pecats, que nosaltres mateixos
també perdonam els qui ens han ofès”, si
ens hi fixam, ens resulta més fàcil demanar
a Déu que ens perdoni, a perdonar nosaltres els qui ens han ofès, és per això que
Jesús ens fa pregar comprometent-nos a
perdonar per ésser perdonats. I no permeteu que caiguem en la temptació”, d’apartar-nos del camí del Regne, doncs la nostra
tendència i les nostres passions fàcilment
ens empenyen a anar en direcció contrària.
Preguem doncs amb insistència a Déu
perquè ens ajudi a caminar cap el Regne,
que ens doni la força de l’Esperit Sant i que
l’aliment del Cos i la Sang de Crist envigoreixi la nostra vida de fills i filles de Déu.
Full Dominical
Pàgina 3
peregrinaciones a Monte Toro (4)
Al ser restaurada la iglesia de Monte Toro
(11 de junio de 1876)
E
l templo de la cumbre de la
montaña, al que había sido
reintegrada la imagen de la
Virgen en 1845, había quedado en
estado muy deficiente a causa del
abandono y de los temporales, de
tal modo que en 1875 se comprobó que las bóvedas amenazaban
desplomarse. Se hacía preciso
hacer unas costosas obras de reparación. Para ello se organizó una
cuestación de limosnas en todas
las parroquias de la isla, a cargo de
personas piadosas que se responsabilizaron de esta labor, que obtuvo buen
resultado, puesto que la gente, a pesar de
las dificultades económicas de la época,
contribuyó con generosidad ya que permanecía muy viva la devoción a Nuestra
Señora en este santuario. Las bóvedas
hubieron de demolerse y se las reconstruyó con nuevas piezas de piedra caliza subidas al monte desde una lejana cantera.
Acabada felizmente la restauración, el
nuevo obispo Manuel Mercader, que a principios de 1876 había llegado a Menorca, en
vistas a la inauguración de la iglesia convocó a los fieles para una gran peregrinación
el 11 de junio de aquel año, fiesta de la
Santísima Trinidad. En su exhortación decía:
«Sabemos cuán simpático ha de ser a los
corazones de Menorca, que todos, todos, si
es posible, los honrados moradores de
esta isla sin excepción, acudan en peregrinación solemne y bien ordenada a abrir de
lectures de la
missa diària
Salms
de la
1ª
setmana
Dg. 24, XVII de Durant
l’Any: Gn 18, 20-32 / Sal 137 /
Col 2, 12-14 / Lc 11, 1-13.
Dl. 25, Sant Jaume, apòstol.
Patró d’Espanya (S): Fets 4,
33; 5, 12. 27-33 / Sal 66 / 2C 4,
7-15 / Mt 20, 20-28.
Dt. 26, Sant Joaquim i
Santa Anna, pares de la
Verge Maria (MO): Jr 14,
17-22 / Sal 78 / Mt 13, 36-43.
Dc. 27, Fèria: Jr 15, 10. 16-21
/ Sal 58 / Mt 13, 44-45.
Dj. 28, Santa Catalina
Thomàs (MO): Jr 18, 1-6 / Sal
145 / Mt 13, 47-53.
Dv. 29, Santa Marta (MO): Jr
26, 1-9 / Sal 68 / Jo 11, 19-24 o
bé Lc 10, 38-42.
Ds. 30, Fèria: Jr 26, 11-16. 24
/ Sal 68 / Mt 14, 1-12.
Dg. 31, XVIII de Durant
l’Any: Ecle 1, 2; 2, 21-23 / Sal
89 / Col 3, 1-5. 9-11 / Lc 12,
13-21.
L
Guillermo Pons
Foto: colección Andreu Salord Bosch
nuevo el sacrosanto templo en que por
tantos siglos se rinde a Dios el culto que le
es debido, mediante el honor y la veneración que a la Santísima Virgen tributamos».
Ya desde el día anterior en carruajes, en
caballerías y a pie acudían multitud de personas a la villa de Mercadal, en cada una de
cuyas casas se daba albergue a tres o cuatro familias de peregrinos. A las seis de la
mañana salió la procesión desde la parroquia. Con banderas y estandartes multitud
de asociaciones y fieles abrían la marcha,
seguían representaciones de todos los
ayuntamientos con sus maceros de uniforme, un coro de músicos de Mahón, las
cruces procesionales de todas las parroquias, los alumnos del Seminario y el clero
presidido por el Obispo.
Aunque de noche ya habían subido muchos
fieles, se dispuso que quedara vacío el templo y el patio de acceso hasta que llegara
la procesión. Durante el trayecto se ento-
naron himnos, se rezó el Rosario
y se cantó la letanía de la Virgen.
Al llegar a lo alto se entonó una
cantiga compuesta al efecto y con
música del sacerdote compositor
Benito Andreu. Una de las estrofas era ésta: «Por reina la aclamo
/ mi madre la llamo / y Virgen del
Toro. / Bendita la imploro, / al
monte la sigo, / sus gracias bendigo. / Y en el nuevo templo / le pido
favores. / Venid, moradores / de la
isla a porfía».
A continuación el Obispo celebró
una misa en el portal, distribuyendo la
comunión a muchas personas. Siguió un
breve descanso y luego la misa solemne
con predicación del Prelado. Terminada la
Eucaristía el Obispo dio la bendición que
el Papa había concedido, según constaba
por un telegrama recibido que decía:
«Obispo Menorca- Su Santidad concede
con toda la efusión de su alma la bendición
Apostólica a los peregrinos al Santuario
del Toro. Cardenal Simeoni».
El cronista del diario «El Bien Público»
describía la escena de la multitud acampada en la cima, diciendo: «La cumbre de
Monte Toro, donde se halla situada la ermita, se presenta a nuestra vista como un
panorama muy curioso y digno de ser
fotografiado: infinidad de familias diseminadas en los alrededores de dicha cumbre
para pasar el día era la cosa más bella que
imaginarse pueda el lector».
Convidats a transmetre l’alegria de l’amor
a major part dels delegats i dels diferents
secretariats de la Diòcesi menorquina,
convocats per l’administrador diocesà,
Mn Gerard Villalonga, s’han reunit el 2 de juliol al Santuari de la Mare de Déu del Toro, amb
la finalitat de motivar les inquietuds i els
objectius pastorals de cara al proper curs.
En no tenir informacions de
quan serà designat el nou bisbe
de Menorca, els principals responsables de les àrees pastorals
han designat, majoritàriament
com a objectiu: promoure, donar
a conèixer i portar a terme l’exhortació del Sínode de la Família:
“L’Alegria de l’Amor”.
Partint d’aquest objectiu, ara el
Col•legi dels Consultors, òrgan
responsable de la diòcesi en
període seu vacant, elaborarà unes directrius
comunes per tal de dur-les a terme. Igualment,
tots els responsables de les tasques pastorals
elaboraran una programació de les activitats,
per fer el possible que l’anunci de l’Evangeli en
les famílies, sigui la tasca prioritària de l’Església menorquina pel proper curs.
el nostre episcopologi (4)
Fra Juan Antonio Díaz Merino - Tomás de Roda y Rodríguez
Miquel Àngel Limón Pons
Fra Juan Antonio Díaz Merino
(1772-1844)
Juan A. Díaz Merino
Dominic natural de la localitat d’Iniesta,
un poble de Conca, va ser membre de
l’orde de Predicadors, raó per la qual
ha estat l’únic prelat menorquí que ha
pertangut a un orde regular, i no pas
secular, de l’Església catòlica. Va néixer
el 17 de juny de 1772. Després de la
seva formació intel•lectual i eclesiàstica, va acompanyar el seu conco carnal, Custodio Merino, també dominic, a
ocupar la seu episcopal de Cartagena
d’Índies, per tal de fer-hi de secretari de
cambra. Retornat a Conca, fou designat
bisbe de Menorca i ordenat a començament de 1832, quan ja havia complit
59 anys d’edat: serà el darrer prelat
nomenat durant l’Antic Règim. Li tocà
de viure els dolorosos processos de
desamortització dels béns eclesiàstics
dels ordes regulars. En el cas illenc, es
van dissoldre els convents masculins de
franciscans de Maó, Ciutadella i Alaior;
els carmelites de Maó i els agustins de
Ciutadella i el Toro; en total: sis comunitats de frares.
En no voler doblegar-se a les exigències
del govern liberal i de negar-se a jurar
la constitució de 1837, Díaz Merino fou
desterrat a Cadis i, després, exiliat a
Marsella, on va morir el 16 d’abril de
1844, quan ja havia complit 72 anys. Foren tants els avatars i les inestabilitats
polítiques del seu episcopat, que dels
dotze anys que es va prolongar el seu
pastoratge menorquí, sols cinc de broixos els pogué viure al costat del poble
illenc que li havia estat confiat. Les despulles van ser més tard traslladades a
bord d’un vaixell francès fins als port
de Maó, amb destinació a la Catedral, i
avui reposen a la capella de les Ànimes.
La persona del canonge maonès Vicent
Papelcudi i Carreras fou votada per esdevenir vicari capitular de la diòcesi en
seu vacant. Es tractava d’una figura de
gran relleu i de molt prestigi que, fet i
fet, acabaria sumant ben bé divuit anys
de veure’s al capdavant de la nostra Església particular en etapes d’absència
o mort del pastor titular. Havia nascut
aquest prevere a Maó el 23 d’abril de
1782. Havia iniciat els estudis de filosofia al convent de Sant Francesc de Maó,
i els continuà a València, ordenant-se
de capellà el 1807. El 1827 guanyà una
canongia de la catedral menorquina. A
la mort del bisbe Ceruelo, ja fou vicari capitular en seu vacant; i durant el
confinament de Díaz Merino també fou
governador eclesiàstic. Molt preocupat
per la formació del clergat, aconseguí
els permisos per instal•lar provisionalment un seminari a la diòcesi; però l’establiment canònic (1858) no arribaria
fins al pontificat del bisbe Mateu Jaume
Garau, el setè de la galeria episcopològica de Menorca. De vida prou longeva,
va morir a Ciutadella l’11 de febrer de
1865.
sola presència esvaïa els temors de supressió de la demarcació diocesana de
Menorca com a organització autònoma.
De Roda va iniciar els primers tràmits
per instituir un seminari diocesà, aconseguint que l’Ajuntament de Ciutadella
fes cessió de les velles instal•lacions del
convent desamortitzat dels frares agustins. Però la realitat joiosa de la inauguració definitiva li hagué de correspondre
al seu successor, Mateu Jaume. Visità en
persona, amb gran cura i interès episcopal, els nombrosos menorquins que,
constantment, emigraven a Algèria. Féu
el viatge a aquelles regions per una disposició expressa de la reina Isabel II, tot
aprofitant els actes solemnes que es feren per celebrar la troballa de les restes
de sant Jeroni, màrtir espanyol, en aquelles terres nord-africanes. El 1855 va
ordenar la reconstrucció del campanar
de Santa Maria de Maó. Altrament, li va
correspondre de viure la col•locació de
la primera pedra de l’obelisc des Born,
obra iniciada el 1857 i acabada l’any venidor, en el tricentenari dels fets que s’hi
volien commemorar al voltant de s’Any
de sa Desgràcia del 9 de Juliol de 1558.
El 1857, un 18 de setembre, s’embarcà a
Ciutadella per verificar el seu trasllat a la
diòcesi de Jaén. Però hi va morir a penes
trenta dies més tard, la tarda de l’11 de
març de 1858.
Tomás de Roda y Rodríguez
Tomás de Roda y Rodríguez
(1779-1857)
Nascut a la localitat granadina de Murtas, va regir la nostra diòcesi de 1853 a
1857. El seu és el pontificat més breu
de tots, només quatre anys. Havia ocupat la titularitat de la parròquia del seu
poble durant trenta-quatre anys, de manera que fou presentat per a bisbe de
Menorca a una edat prou avançada, als
73. El consagraren a Madrid el 21 de
desembre de 1853. En fer l’entrada el
29 de març de 1854, tingué una rebuda
apoteòsica dels menorquins, atesos els
molts anys en què la diòcesi havia romàs
vacant; i, d’altra banda, perquè la seva
Fotos: Pedro Salord Seguí
La informació al dia de la Diòcesi a: www.bisbatdemenorca.com
Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: [email protected]