voices from palestine

VOICES FROM PALESTINE
A testimony of ten European volunteers working on the ground
Issue 2
23rd April 2003
Index
●
Dignitat - Mònica Leiva.
Mònica is based in Hebron, working at IPYL's headquarters. Two weeks ago, she and the
rest of the EVS volunteers were invited to a barbeque in Jerusalem. Adli, the Secretary
General of IPYL, also decided to accept the invitation but as he is Palestinian, the trip
became a nightmare. The report offers an insight into the humiliating mobility restrictions
that the Israelis have imposed on the Palestinian population of the Occupied Territories,
since the outbreak of the current Intifada. Available in Catalan.
●
Shock, with Play Space Included- Ajay Gandhi.
Ajay grew up in England and Canada. He has been posted in Haifa, in Northern Israel,
working with Palestinian youth inside the Green Line, and he has been able to travel quite
widely. His report reflects on how an outsider attempts to comprehend collective violence in
Israel and Palestine, and the peculiar normalcy of natives' everyday lives. Available in
English.
●
Mentiras y desmentiras sobre Tierra Santa - Álvaro Zamarreño.
In his second report, Alvaro adopts a very cynical and ironic approach to different
assumptions that Europeans and Christians have held about the Holy Land. At the end, the
report results in a very deep criticism of the childish and shameless attitudes of human
beings. Available in Spanish.
●
In Deutschland geboren - Malaak Isa.
Malaak's parents emigrated from Palestine to Germany in the 1960's. Although
she has visited her family since she was a child, this is the first time that she has
been able to spend a significant amount of time, living in Palestine, leading to
ever newer and stronger feelings. In her first report, she describes her meeting
with her family in Jenin, as well as some racist and sexist encounters with Israeli
soldiers as an Arab, Muslim, woman. Available in German.
Technical Information
MONICA LEIVA - Hebron (West Bank)
Mònica is based in Hebron, working at IPYL's headquarters. Two weeks ago,
she and the rest of the EVS volunteers were invited to a barbeque in Jerusalem.
Adli, the Secretary General of IPYL, also decided to accept the invitation but as
he is Palestinian, the trip became a nightmare. The report offers an insight into
the humiliating travel restrictions that the Israelis have imposed on the
Palestinian population of the Occupied Territories, since the outbreak of the
current Intifada. Available in Catalan.
Dignitat
"Avui, sota la llum grogenca de la posta de sol, l’Adli i jo hem creuat una mirada de
joia mentre somreiem en baixar del darrer sherud (taxi comunitari) que ens ha portat
de tornada a casa. Després de tot un dia de viatge per recórrer els aproximadament
50 kilòmetres que separen Ramallah d’Hebron; d’haver de caminar carregada per
camins de muntanya per esquivar els controls; d’haver de patir una humiliació darrera
de l’altra; de sentir la impotència recórrer les meves venes... la darrera cosa que
hagués esperat és somriure.
Fa tres dies, l’Adli i jo havíem estat convidats a una barbacoa a Jerusalem, amb la
resta de voluntaris i voluntàries EVS d’aquest any. El desgast psicològic de la guerra
a l’Iraq fa necessari mantenir algun tipus d’encontre festiu com a vàlvula
d’escapament, així que un amic de Jerusalem es va oferir a acollir-nos al jardí de
l’organització per a la qual treballa. Jo vaig rebre la idea amb alegria però mai
oblidaré el sentiment de culpabilitat que vaig sentir en veure la cara de la resta dels
meus amics d’Hebron, alguns dels quals no han sortit de la ciutat des del
començament de la segona Intifada (aixecament popular palestí), al setembre de
2000. Les restriccions de moviment que Israel ha imposat a la població dels territoris
ocupats des de llavors no coneixen precedent en la història de la ocupació israeliana
pel seu àmbit, durada i duresa en el dany que estan causant a la moral de tres
milions de palestins, a la seva economia i al seu amor propi. En nom de la seguretat,
cap palestí no pot sortir de la seva ciutat sense permís explícit de l’exèrcit israelià,
ningú no pot saltar-se els continus tocs de queda, cap menor de 35 anys pot entrar o
sortir del país, ningú no pot caminar o conduir sense trobar-se amb els carrers tallats
per piles de fang, sorra i ferralla, i conductors nerviosos, escridassant-se, fent cua
durant hores,... Us ho ben asseguro, de vegades penso que els palestins estarien
disposats a signar la seva sentència de mort (inclos el nou 'Road Map'!), per a
acabar amb la seva desesperació... per molt que hi penso no hi trobo quin altre motiu
poden tenir els dirigents israelís per a crear aquest caos quotidià, aquest malson diari
per als palestins.
Però aquell dia, l’Adli va dir 'prou' i va decidir arriscar-se a venir amb nosaltres i de
passada viatjar a Ramallah a visitar a la seva família i amics, i mantenir reunions amb
diferents organitzacions amb les quals treballa.
Recordo que el dia que havíem de marxar, cap allà les 13:00h., els tancs de l'exercit
israeli estaven imposant de nou el toc de queda a tota la ciutat. Una sensació de
nerviosisme es va apoderar de l’ambient. La gent marxava abans de les seves feines
per tornar a casa i l’Adli encara no havia arribat de la reunió que mantenia a l’altra
punta de la ciutat. Jo no parava de mirar per la finestra. Per un moment vaig pensar
que seria millor oblidar-ho: no podríem trobar cap sherud disposat a portar-nos fins a
la vil·la de Bet Annun, que connecta amb la carretera que porta a Jerusalem...
Sortosament, les coses es van arreglar: l’Adli va arribar i vam trobar un amic que
treballa a una organització internacional disposat a arriscar-se a portar-nos en el seu
cotxe amb matrícula israeliana ‘fins allà on pogués’. Pugem al cotxe i deixem enrera
Hebron sota toc de queda.
Arribem al primer control, el 35: Aturem el
cotxe i ens identifiquem. l'Adli utilitza el
seu carnet de conduir nord americà com a
document acreditatiu. El soldat mira a
cadascun de nosaltres molt atentament,
un a un... seguim parlant com si res, però
aquell minut d’espera se’m fa etern...
“OK, have a nice trip!”. “Per tots els rajos
de la terra, no ho puc creure!! Anem camí
d’Al-Quds! Barbacoa, ara venim!”.
L’emoció em desborda...
(PHOTO: an Israeli soldier checks the car of a Palestinian merchant in one of the many
checkspoints in the West Bank. By Monica Leiva.)
tanques i soldats. L'estomac s'em regira...
En dos mesos, és la primera vegada
que passo per aquesta carretera, la 60.
Es una via nova i directa a Jerusalem
que només poden utilitzar els
internacionals i els israelians. En tot el
camí, només ens creuem amb un jeep
militar i dos o tres cotxes autoritzats. A
costat i costat, s’amunteguen els
assentaments israelians, fàcilment
distingibles pel tipus de construcció
simètrica i perque estan protegits per
(PHOTO: an Israeli settlement on the side of Road 60. By M. Leiva)
Segon control, Betlem. És l’únic que ens separa ja de la barbacoa i el més difícil de
superar. A una banda de la carretera s’amuntega un grup de palestins a qui
mantenen retinguts des de no se sap quan. El soldadet de torn, es mira tots els
passaports i arriba al carnet de conduir de l’Adli: -- What’s this? – This is my driving
license. I’m from Washighton, United States. I forgot my passaport at the hotel in
Jerusalem –. Un, dos, tres, quatre... conto els segons. Ens mira. Somriem amb
tranquil·litat, com si res. La tensió es mastega... però l'Adli és afortunat de no semblar
palestí, de tenir tanta sang freda i un accent nord americà excel·lent. --Welcome! --,
diu el soldat. -- IUJUUU! Ja hi som! --. Tots estem emocionats, el cor em batega a mil
per hora. Ho hem aconseguit!.
Arribem al lloc de la barbacoa, a les afores de Jerusalem, just a temps. Aquella tarda
es la millor teràpia de relax que recordo des que em vaig submergir a Cisjordania, ara
fa dos mesos. La tarda passa rapid. La foscor ens torna a la realitat: -- Mònica, we
have to leave to Ramallah, before the night come –. Per un moment, em sento com la
Ventafocs... Agafem els trastos, ens acomiadem i pugem al cotxe d’un amic que ens
porta fins al control de Calandia, a l’entrada de Ramallah. En arribar, baixem del
cotxe i passem caminant les barreres. Creuem pel costat d’un cartell ben gran que
diu en àrab: “Tots aquells que entrin a Ramallah sense els permisos i la
documentació pertinents no podran tornar a sortir”. Em pregunto com pensa sortir
d’aquí l’Adli. El miro: sembla ben tranquil.
Un cop a l’altra banda, agafem un sherud fins al centre de la ciutat. Aquesta ciutat és
tant diferent a Hebron... aquí hi ha cafeteries, cinemes, restaurants i la gent camina
pels carrers mes enllà de les 7 de la tarda. No hi ha tancs, ni soldats i hi ha moltes
dones sense cobrir-se el cap. La primera cosa que fem lAdli i jo és anar al cinema
amb els seus amics. No importa que la pel·lícula ja hagi comencat; només volem
desconnectar per un moment de la realitat.
Passem dos dies a Ramallah, entre visites plenes d'emoció als familiars de l'Adli (feia
mes de mig any que no els veia) i reunions amb diferents ONG. El dia que hem de
tornar a casa, la meva motxilla està plena de paperots, guies, documentació i cartes
per a gent d’Hebron.
Calandia. El temut control de Calandia,
d’entrada a Jerusalem des de
Ramallah. Els cotxes passen hores i
hores fent cua esperant que els regirin
un per un (a sota de les rodes, a
l’interior, al capó, a cadascun dels
ocupants,...) i les persones que passen
caminant també s’amunteguen com un
ramat a la porta de l’establia. Una cua
per a palestins i una altra per a internacionals. L'Adli i jo no ens ho pensem:
Internacionals. Escollim amb cura quin soldat dels 4 que hi ha sembla la millor opció i
finalment ens acostem a un amb cabell
blanc, d’uns 50 anys: -- “What’s this?”-“This is my driving license. I’m from
Washginton.”-- “I don’t care! This is not
a document for me. I need a passport or
a ID”. Hem escollit malament, el soldat
ens despatxa de males maneres.
Tornem enrera, humiliats. L'única
alternativa és caminar per les
muntanyes, fent una volta d’un
quilòmetre, tot esperant que no apareguin els soldats. No us podeu ni imaginar com
de transitats estan els caminets de cabres a Palestina! Gent vestida amb les seves
millors mudes trepitjant el fang i la pols,
estudiants sense permís de l’exèrcit per
anar a la Universitat, gent que va a les
seves feines jugant-se la vida, fins i tot
veiem passar una llitera amb un
malalt... De sobte, la gent comença
córrer. Seguim la corrent. Baixem tan
ràpid com podem i a l’arribar a la
carretera mirem de dissimular,
caminant com si res... Al minut passa
un jeep militar... Just a temps!
(PHOTOS: three daily scenes in the Calandia checkpoint in Ramallah: people queuing to cross by
foot; a driver and its car being searched; and people walking on the mountain to avoid the check
point. By M. Leiva.)
Busquem un cotxe que ens porti fins a Jerusalem. És tasca difícil perquè la carretera
per on han de passar és prohibida per als palestins. Si enganxen un taxista conduint
per allà, en el millor dels casos, li prendran el cotxe i la llicència tant de temps com
vulguin. Finalment, trobem un taxista disposat a ajudar-nos. A la sortida de Ramallah,
passem pel costat del què era un hotel preciós, ara convertit en quarter dels militars.
el taxista ens explica la desesperacio de la familia que el regentaba la nit que l'exercit
d'ocupacio israelia van venir a punta de pistola a prendre-lis el que tant esforc els hi
havia costat construir.
El taxista para
abans del control
de Jerusalem.
L’Adli mai no
aconseguiria
passar per allà
amb el seu
carnet de conduir
americà. Baixem.
Decidim separarnos i trobar-nos a la porta de Damasc. Jo passo caminant el control. Des de la
caseta, uns soldadets amb ulleres de sol criden alguna cosa en hebreu. Em giro i
responc: “Perdoneu?”. Sembla que tenen ganes de gresca així que em retenen cinc
minuts, passant-se el meu passaport d’un a l’altre i rient: --“Where are you from?” —
”From Barcelona”-- “Ah, Spain! Real Madrid, paella, flamenco, ninya bonita!”—. A
aquestes alçades de l’escena ja porto un cabreig considerable així que la meva
resposta és un silenci llarg i prolongat acompanyat d’una mirada digue'm que poc
amigable. Funciona; em tornem el passaport i deixen de riure.
(PHOTO: an Israeli soldier controls the cars passing through his post in Occupied East Jerusalem.
By M. Leiva.)
Agafo un nou sherud. Arribo a la porta de Damasc. L’Adli no ha arribat encara.
M’assec a la soleia, esperant. Espero, espero i espero. La porta de Damasc esta
plena de vida, de gent passant, de comerciants cridant, de venedors ambulants, de
taxistes, d’algun cooperant que un altre, de cap turista ... tanco els ulls i em
transporto per uns moments a les Rambles, a Barcelona, tan plenes de vida, de
sorolls, d’olors... Em truquen al telèfon: “Where are you?- “In Damascus Gate, in front
of the Faisal hostel--. Per fi, l'Adli ja ha arribat! Anem cap als sheruds estacionats a
l’altra banda de la carretera: “Al-khalil?” “Aywa, hoon”. Hi ha un cotxe gairebé ple per
a sortir cap a Hebron, però el conductor no deixa que l’Adli pugi. Normalment no hi ha
controls establerts de sortida de Jerusalem, però avui hi ha dos controls a la
carretera que va fins a Hebron així que els taxistes només poden acceptar a
passatgers amb targeta blava (israeliana), permís oficial o passaport estranger. L'Adli
i jo preferim esperar. Mantenim els cinc sentits alerta. Es conegut que entre els
conductors hi ha moltíssims col·laboradors de l’exèrcit israelià. Qualsevol pot delatarnos. Esperem així una hora, dues,... els controls segueixen a la carretera, mai no
podrem passar per allà. Fa moltissima calor avui...
Un home d'aspecte occidental porta una estona observant-nos. Ja l'havia vist d’altres
vegades. S'acosta, diu que treballa per a Tele 5. Ens diu que un amic seu ens pot
portar fins a l'entrada de Bethlehem. No es la panacea, però suposa acostar-se una
mica més a Hebron. Aparquem la desconfianca i pujem al cotxe. El conductor, un
home prim i nervios, no para de patir: a cada túnel, a cada corba, creu trobar-se amb
un control.
Arribem a l'alcada de Betlem. El conductor
sembla alleujat de deixar-nos enmig del no
res. -- "Salam!"--, ens acomiadem. A l’altra
banda de la carretera hi ha una autobús
destartalat que sembla que va cap a
Hebron. L’agafem. A l’interior s’amuntega
la gent als passadissos, drets. Ningú no
parla. Silenci i desconfianca. Els ulls se’m
tanquen del cansament...
--Halhoul, halhoul!--, crida algu. Baixem.
Creuem a peu les muntanyes de sorra amb què l’exèrcit israelià ha bloquejat la
carretera i agafem un nou sherud fins a la següent muntanya de sorra i ferralla.
Baixem del sherud. Creuem uns tres cents metres caminant. A una banda, en un dels
turons de la vall que dibuixa la carretera, hi
ha un xalet enorme pres per l’exèrcit
israelià. Des d’allà dalt, els franctiradors
poden clavar-te una bala entre cella i cella.
L’any passat van morir en aquell trajecte 9
persones... mentre camino penso en la
gent que va caure i sobretot en els que els
van disparar a sang freda.
Quan passem la darrera muntanya de
sorra, agafem el darrer sherud, que deu minuts despres ens deixa davant de la nostra
oficina. I es llavors quan l'Adli i jo ens mirem i somríem sense creuar paraula,
cansants pero felicos, sota la llum grogenca de la posta de sol de primavera.
(PHOTOS: a bus finds on its way a roadblock built by the Israeli army in the entrance to the village
of Halhoul which connects with Hebron; and people walking across two roadblocks erected in Bet
Ainun, another village which connects to Hebron. By M. Leiva.)
I jo, que mai abans havia experimentat aquesta sensacio, em pregunto si es aixo el
que senten els que, malgrat la humiliacio, malgrat la resignacio i sumissio en la que
han de viure, se saben justos vencedors... em pregunto si aixo deu ser el que un dia
a l'escola em van explicar que es deia Dignitat".
Hebron, 6 April 2003
AJAY GANDHI - Haifa (Israel)
Ajay grew up in England and Canada. He has been posted in Haifa, in Northern
Israel, working with Palestinian youth inside the Green Line, and he has been
able to travel quite widely. His report reflects on how an outsider attempts to
comprehend collective violence in Israel and Palestine, and the peculiar
normalcy of natives' everyday lives. Available in English.
Shock, with Play Space Included
"By explaining a different experience, or attempting to excavate a particular reality, we
hope that there is something novel to say which can be expressed in words. Is this
possible in Israel and Palestine? Having been here for the last two months with the
European Voluntary Service, I find myself struggling at times to find the connection
between reality and comprehension.
No other place in the world has been so
intensively analysed, with countless studies
and books promising more understanding.
Given this, is not surprising that one of the
most immediate feelings one encounters
upon arrival to Israel/Palestine is sensory
overload. Entering a conversation with
Palestinians in the West Bank gives you a
lesson about the inescapability of origins and
migration in human existence. Meeting Druze
and Jewish activists in Israel, one’s
homogenous categorization of Jews and
Arabs is shattered. And to understand the
common foundations of language, religion
and history between Jews, Muslims and
Christians is to know that they are messily,
eternally intertwined with one another. The density of every conversation is
overwhelming; the seeming legitimacy and conviction of people’s position denies
objectivity; and the history of expulsion and suffering in the region often fails words.
(PHOTO: two tombs at the Jewish cemetery in the Mount of Olives in Jerusalem. On the far side is
the golden Dome of the Rock and the Muslim cemetery at the foot of Jerusalem's old city wall. By M.
Leiva.)
At times, words seem so disconnected from reality that you question your own notes,
reports, and proposals in the course of volunteering. Yet words create their own
reality, and are a filter by which those in power justify horrors, (and of course, those
who are not come to resist). After all, a “security fence”, “bypass road” and
“checkpoint” all seem benign, yet fit into the larger map of Palestinian suffering.
Palestinians often have to travel a roundabout, exhausting route because their land is
crisscrossed with settler fences and roads, and they never know if their mobility will be
derailed by the arbitrary whims of an 18-year old checkpoint soldier. This results in a
slowly percolating rage, apathy, and exhaustion. But such actions also show how
absurd and useless violence is; Palestinians cannot simply evaporate, or deny their
own history or land at the barrel of a gun.
Different people and places can give you a more complete understanding of the
conflict. Yet immersing oneself into more nuances and specificities also makes the
situation more inaccessible. Every text and person has a different agenda, often
unknowable to you; the rapid pace of events outpaces prior understandings, and there
is an inability to do proper justice to what one witnesses. Surely every case of
violence deserves outrage and redressal, the motivation of foreigners in coming here
stemming from this human instinct to rectify injustice. But at the same time, violence is
often only understood against a relentless background of itself, a distant galaxy of
events that we come to accept, at some level, as inevitable. This is why, even as
some days one feels desperate outrage, other days violence churns on, urging to
forget, blending each humiliation and injury into the same.
The preponderance of rumours, fears, and myths masquerading as reality also
confounds your attempt at understanding. Jewish, Muslim, and Christian fantasies of
“paradise” and “homeland” mingle with scientifically designed and militarily executed
programs of suffering. These myths exist not only in the web sites of organisations
who advocate “Judeaising” the West Bank, or driving Jews into the sea, but in the
fabric of everyday life.
Palestinians in Hebron suspect that the American invasion of Iraq will embolden
extremists in Ariel Sharon’s government. They seriously live with the fear of being put
on a bus to Jordan, or being massacred as in 1948 and 1967, or a thousand
nightmarish permutations of these scenarios. Jews’ arduous history of pogroms and
expulsions, constantly reproduced in their media and schools, are made concrete in
hypotheses of being attacked again by Arab states. In Haifa, I read newspaper ads
announcing construction kits for sealed rooms in the event of unspecified
“emergency”, complete
with play space for
children. On television,
video jockeys
announce the latest
rap song, while
wearing their
government-issued
gas mask.
The sheer irrationality
of violence is most
apparent when it coexists with people’s attempt at normalcy. Outside the Ibrahimi
mosque in Hebron, why does the Israeli military interrogate, search, and beat
Palestinians in their ancestral home, while Jewish settlers with automatic rifles can
stroll freely? In Israel’s southern Naqab, why have Jews stolen Bedouin land for
modern industry and settlement,
while forcing the original
inhabitants into squalid villages
without water or electricity? In
front of the charred wreckage of
a Haifa bus bombed by a
Hamas suicide bomber and
strewn with body parts, how can
someone become so desperate
so as to kill himself and other
innocent civilians?
(PHOTOS: Muslims pass through Israeli security searches at the entrance to the Abraham mosque
in Hebron. By M. Leiva. / The shell of Haifa bus number 37 after the suicide bombing of a Hebronite
last February in Haifa, north Israel. By Michele Camerota)
We ask questions like these because we expect that humans can only do horrible
things to each other for rational reasons. But I find to these questions no satisfactory
answer, because oppression is often contingent on people’s own delusions, because
conflict often is random and unfair, and because violence is a trickster, denying you
the comfort and linearity of reason.
That noted, even though Palestinians and Israelis’
lives are saturated with violence, they still try and
carve out the rhythms of normalcy. Like all people,
they work and play, make dinner and clean, get
married and fight. It is not some Hollywood-type
triumph over adversity, but an acknowledgement that
humans need to do basic things, and they do them
anywhere. A Jewish settler may or may not shoot
Palestinian children at their school; a Palestinian
suicide bomber might or might not bomb Israeli
commuters going to work. But most Palestinians and
Israelis engage in the banality of life’s routines,
despite living with the real possibility of catastrophe. In these simple headaches and
joys, there is life.
(PHOTO: a 19 year old Bedouin bride in Rahat, in the Negev desert. By M. Leiva)
Haifa, 2 April 2003
ÁLVARO ZAMARREñO - Hebron (West Bank)
In his second report, Alvaro adopts a very cynical and ironic approach to
different assumptions that Europeans and Christians have held about the Holy
Land. At the end, the report results in a very deep criticism of the childish and
shameless attitudes of human beings. Available in Spanish.
Mentiras y desmetiras sobre Tierra Santa
"Un amigo italiano dice que en esta tierra, en lugar de mirar hacia adelante, la gente
siempre mira hacia atrás. Debe ser por eso que hay tantos accidentes de tráfico, o
que los soldados israelíes matan a tanta gente inocente. En lugar de mirar donde se
pisa, siempre tienen la cabeza vuelta hacia Abraham, los profetas, la diáspora, etc.
Supongo que esto, además, les creara unos dolores de cuello espantosos.
El caso es que nosotros vamos a intentar imitar la experiencia, caminando hacia
atrás, pero en un sentido figurado, que es mucho más seguro y descansado. El
primer interrogante es: con lo grande que es el mundo, por que a todos los profetas y
Mesías les dio por venir a nacer aquí. Desde luego los respectivos dioses que los
enviaron deberían haber preparado un plan territorial primero, y haber llevado a cabo
un reparto más ecológico del terreno. Greenpeace ha denunciado en varias
ocasiones como la alta densidad de deidades, santurrones y dioses de segunda
están acabando con la fauna autóctona. En la última Conferencia Mundial sobre la
Tierra, celebrada en la reserva natural de Chernobil y presidida por Wladimir Putin,
Naciones Unidas declaro que si árabes y judíos no acaban con sus dioses, estos
acabaran con ellos.
Y mientras, parece que los
cristianos se regocijan de gusto
viendo como otros monoteístas
sufren. Pero por mucho que el
Papa quiera ahora parar
guerras en tierras del Tigris y
Eufrates, mejor haría callándose
la boca. Porque en Tierra
Santa, judíos y musulmanes se
matan unos a otros. Pero casi
es peor lo de los cristianos, que
como se quedaron sin enemigo
aparente, se dedicaron a
acribillarse entre ellos. Mira en Belén, donde los monjes griegos ortodoxos y
armenios que guardaban la iglesia de la Natividad se liaron a cadenazos limpios
por una disputa el día de la limpieza general del templo. Y es que luego va ese
Huntington hablando de choque de civilizaciones, pero el muy listillo debería saber
que las llaves del Santo Sepulcro están en manos de una familia musulmana. Esta
las mantiene desde hace siglos, y se la van pasando de padres a hijos, desde que las
diferentes ‘tribus’ seguidoras de Cristo se dieron cuenta de que nunca se iban a
poner de acuerdo en nada y era mejor dárselas a alguien más neutral.
(PHOTO: The Nativity Church, in Betlehem under curfew. The day before the picture was taken an
Israeli soldier was killed in the square while distracted by the car explosion. By M. Leiva)
Por cierto que hablando del Santo Sepulcro, en el año
638 el Califa Omar rehusó la invitación para entrar en
el a rezar, porque con muy buen criterio se dio cuenta
de que si lo hacia, los musulmanes lo convertirían en
lugar santo e impedirían el paso a los cristianos, cosa
que hubiera estado muy fea y hubiera dado mucho
que hablar al pío y cristianísimo Jr. Bush. El caso es
que como no fue lugar santo para los musulmanes,
algún tiempo después, en 1009 decidieron que a ellos
eso del Sepulcro les daba un poco igual y el Califa
Hakim, que no podía presumir de grandes cualidades
mentales, decidió destruirla. De alguna parte saco
Sharon la idea de destruir el Patrimonio Histórico de los demás. Y es que entonces
no existía la UNESCO, pero hoy sí, cosa que da un poco igual porque nadie le hace
caso.
(PHOTO: Christian monks pray outside the Church of the Holy Sepulcre this Easter. By M. Leiva)
Otra cosa muy graciosa es lo de los Belenes. Seguro que todos hemos hecho de
pequeños un Nacimiento en nuestra casa, con pastorcillos, palmeras, casitas con
cúpulas blancas y si éramos catalanes un hombrecillo cagando. Luego siempre le
añadíamos nieve, por eso de que era Navidad. Pero llegaron los asquerosos
revisionistas y empezaron a decir que si eso de poner nieve en un Belén era absurdo,
que si en Palestina el clima es
demasiado calido, y que éramos unos
pro yanquis sin criterio, que bebíamos
coca-cola y cosas por el estilo. Pues
saben lo que les digo yo a los
revisionistas: que son unos ignorantes, y
que no tienen ni idea, porque a mi me
cayo una nevada de tres pares en
Cisjordania, y si eso me paso a mi no
entiendo porque no iba a pasarle al
Mesías, que al fin y al cabo es mucho
mas especial e importante que yo. Así
que niños del mundo, sentíos libres de poner cuanta nieve queráis. De hecho, podéis
cubrir todo el nacimiento con varios centímetros de nieve, porque doy fe de que eso
paso en la realidad. Pero no lo llevéis demasiado lejos, porque conociendo la Historia
de nuestra religión, nos podemos pelear con el resto de los cristianos y fundar una
nueva iglesia, fundada en la tesis de que el niño Jesús nació un día en que nevaba, y
por lo tanto no había estrellas en el cielo, y por lo tanto los Reyes Magos eran magos
realmente, porque si no, a ver como nos explicamos que en una noche de perros
fueran capaces de seguir la Estrella de Oriente.
(PHOTO: children play with the snow this February in the Old City of Hebron, in the West Bank. By
M. Leiva.)
Una cosa que resulta muy graciosa de los Israelíes es
que dicen que son mediterráneos. Pero yo no me lo
creo, porque no hay más que fijarse en los españoles,
marroquíes, italianos, griegos, egipcios, etc. Morenos,
bajitos, con tripita, y el sello de calidad, que son los
pelillos en el pecho. Y es que en lugar de
mediterráneos deberíamos llamarnos
mediocrerráneos. Así que luego miras a los israelíes y
eso si que es un choque de civilizaciones. A cuento de
que los ‘mediterraneos’ del desierto del Negev son de
piel blanquísima, pelo rubio y ropa de la Perestroika?
Pues muy fácil, porque las cosas casi siempre son lo
que parecen, y no es que esta gente parezca rusa, es
que lo son. Ya me parecía a mí que escriben raro.
(PHOTO: an Israeli of Russian origins holds a child in the Western Wall, in Jerusalem. By M. Leiva.)
Su origen centroeuropeo se nota también en el sentido del humor, que es tan
refinado que yo no lo entiendo. Fijaos que chiste más gracioso: "Esto va un grupo de
cien tanques que se dedican a cañonear una población palestina, y cuando han
terminado y lo han dejado todo como la palma de la mano, van y dicen a los
palestinos que son guarros porque tiran papeles al suelo y no cuidan las zonas
verdes". Si no os habéis muerto de risa después de esto, sois mucho mas
afortunados que los más de tres mil palestinos que han fallecido en esta cosa tan
graciosa que es la Segunda Intifada. Pero les esta bien merecido por ingratos,
porque los israelíes van y les montan en casa y gratuitamente una película a lo
Spilberg y ellos, que son ignorantes además de todo, lo confunden con una
ocupación militar. Si es que tienen todo lo malo… y a pesar de eso me caen bien.
Será porque con tanto defecto les veo tan parecidos a mi, asquerosamente
humanos?".
Hebron, 9 April 2003
MALAAK ISA - Jerusalem (Occupied East Jerusalem)
Malaak's parents emigrated from Palestine to Germany in the 1960's. Although
she has visited her family since she was a child, this is the first time that she
has been able to spend a significant amount of time, living in Palestine, leading
to ever newer and stronger feelings. In her first report, she describes her
meeting with her family in Jenin, as well as some racist and sexist encounters
with Israeli soldiers as an Arab, Muslim, woman. Available in German.
In Deutschland geboren
In was fuer einer Welt leben wir? Leben und Tod, Glueck und Pech, Gesundheit und
Krankheit- das sind Dinge, mit denen jeder Mensch leben muss. Das ist unser
Schicksal! Jeder von uns wird krank, aber die meiste Zeit lebt man gesund. Jeder von
uns hat mal Pech, aber das Glueck ueberwiegt und jeder weiß, dass nach dem Leben
der Tod folgt.
Geld und Macht regieren die Welt, das Leid anderer Menschen wird ignoriert oder
uebersehen. Warum? Weil es viel zu kostspielig ist Menschen zu helfen, da man im
Endeffekt sowieso nicht davon profitiert. Wovon kann Amerika profitieren, wenn man
den Palaestinensern hilft, endlich einen eigenen Staat zu gruenden und all das wieder
aufbaut, was das israelische Militaer zerstoert hat? Nichts.
Osama Bin Laden und die Taliban wurden von den Amerikanern ausgebildet, damit
sie den "Feind" Russland bekaempfen. Saddam hat man geholfen, damit dieser den
Iran angreift. Jetzt sind beide Erzfeinde Amerikas.
Kurz vor dem Irakkrieg kam Bush mit seinem "Fahrplan fuer den Frieden"; demnach
Palaestina seinen eigenen Staat bekommen soll und der Siedlungsbau gestoppt wird,
aber erst dann, wenn die "Terrorbedrohung" auhoere. Doch wie sollen
"Selbstmordattentate" aufhoeren, wenn der israelische Staat seinerseits tagtaeglich
Palästinnenser terrorisiert. Diese Attentäter sind verzweifelt, sehen keinen Ausweg
und werden von militanten Organisationen instrumentalisiert. Taeglich werden
Palaestinenser getoetet. Seit der Intifada wurden mehr als 2000 Palaestinenser
getoetet, darunter fast 500 Kinder. Die Welt schaut nur zu.
Meine Eltern kommen urspruenglich aus Qabatieh nahe Jenin in Palaestina. Mein
Vater kam 1960, als er 18 Jahre alt war, nach Deutschland und heiratete 1967, kurz
nach dem krieg, meine Mutter. Wie meine anderen Geschwister, bin ich in
Deutschland geboren und beherrsche die deutsche Sprache besser als die arabische.
Deutsche Staatsbuerger wurden wir vor acht Jahren. 1982 bin ich in Koeln geboren,
seit zwei Monaten lebe ich in Palaestina.
Ich praktiziere ein freiwilliges halbes Jahr in
Jerusalem und arbeite im Kindergarten mit
behinderten Kindern im "Princess Basma
Centre For Disabled Children." In der zweiten
Woche in Palaestina besuchte ich meine
Verwandten in Quabatieh, nahe Jenin. Der
Weg war ein wenig anstrengend und der
Soldat am Checkpoint wollte mich erst nicht
durchlassen. Warum? Weil es fuer mich zu
"gefaehrlich" sei. Als er das zu mir sagte,
richtete er seine Waffe auf mich. Mein Onkel
wartete einige Meter hinter dem Checkpoint.
Ich war in "Israel", in der "Westbank", wie man
so schoen sagt. In diesem Moment fuehlte ich
mich richtig hilflos. Ich war wuetend und haette
dem Soldaten, der juenger als ich war, zu gern
meine Meinung gesagt.
(PHOTO: Palestinian children drawing in the Princess Basma Centre for Disabled Children in the
Mount of Olives, Jerusalem. By M. Leiva)
Es waren nur einige Schritte bis zu meinem Onkel. Nach einer kurzen Diskussion ließ
er mich durch. Die meisten Soldaten kommen sich besonders
gross vor, obwohl sie gerade mal 18 Jahre alt sind und nicht
einnmal wissen was leben bedeutet. Vielleicht haben einige
ihrer Grosseltern waehrend des Holocaust gelebt, aber
gerlernt haben sie davon anscheindend nicht. Mit mir warteten
ca. 10 weitere am Checkpoint, aber kein anderer ist
durchgekommen ausser mir. Sie hatten den israelischen
Pass. Palaestinser mit israelischem Pass, kommen selten in
die Westbank rein. Man versucht die in Israel lebenden
Palaestinenser von den anderen Palaestinensern zu isolieren.
(PHOTO: a young soldier stands bored in the checkpoint of Calandia
(Ramallah) while people pass. By M. Leiva)
Angekommen in Jenin, musste ich erst einige Besuche mit meinem Onkel erledigen.
Dann ging es nach Qabatieh. Normalerweise dauert der Weg von Jenin nach
Qabatieh 5 Minuten, doch wir brauchten ca. 30 Minuten, weil der normale Weg durch
ein Checkpoint blockiert wird und die Soldaten fast jeden wieder zurueckschicken, der
passieren will. Mit mir hatte man sozusagen ein "Freiticket" . Ich bin zweimal an
diesem Checkpoint vorbeigefahren und immer wenn sie meinen Pass gesehen
haben, kamen keine weiteren Fragen, wir durften passieren.
Fast jeden Abend herrschte in Qabatieh Ausgangssperre und Schuesse zu hoeren
war normal. Keiner traut sich nach 21 Uhr aus dem Haus. In einer Nacht nahmen
israelische Soldaten 15 jugendliche Palaestinenser fest. Andauernd riefen die
Soldaten "wenn ihr sterben wollt kommt aus euren Haeusern, wenn ihr leben wollt
bleibt in euren Haeusern." Meine Cousine ist aufgestanden und hat nur gefragt: "Wie
soll ich uebermorgen zur Uni kommen?"
Ich habe sie nur angeguckt und erst dann realisiert, dass DAS ihr leben ist und das
sich die Menschen in Palaestina im Prinzip an den taeglichen Terror gewoehnt haben.
Zum Glueck haben sich die Soldaten ein enig ausserhalb von Qabatieh mit ihren
Panzern zurueckgezogen. Am naechsten Abend sind sie wieder gekommen. Die
Strassen von Jenin habe ich kaum wieder erkannt, sie sind kaum befahrbar. Vieles
wurde zerstoert.
Der Rueckweg von Jenin nach Jerusalem war richtig anstrengend. Innerhalb der
"Westbank" gab es ca. drei Checkpoints. Viele wurden wieder zurueckgeschickt,
obwohl man sich immernoch in der Westbank aufgehalten hat. Palaestinenser
duerfen sich nicht einmal in ihrem eigenem Land frei bewegen. Man muss sich das
mal vorstellen, man wartet ungefaehr 3 Std vor dem Checkpoint und wenn man an
der Reihe ist wird man wieder zurueck geschickt. Man muss den ganzen Weg wieder
zurueck fahren. Und man versucht es immer und immer wieder, bis man endlich die
Stadt erreicht die man erreichen will. Das Land wird terrorisiert, kontrolliert und de
facto besetzt.
Ein Soldat hat mich angeschriehen, als ich zu Fuss auf dem Weg zum letzten
Checkpoint, dem Qalandia Checkpoint, war. Er hat mich mit meinem schweren
Gepaeck gesehen und fragte mich wohin ich gehen will. Ich war genervt aufgrund des
ganzen Weges und den ganzen Fragen der Soldaten von Checkpoints die ich schon
passiert hatte. Er verlangte meinen Pass und stellte dumme Fragen. Am Ende
zwinkerte er mir zu und sagte: "Nice to meet you Malaak." Ih haette ihm gerne ins
Gesicht gekotzt. Er war ungefaehr 19 Jahre alt. Fast nach sechs Stunden habe ich
Jerusalem erreicht, normalerweise dauert der Weg nur 1 1/2 Stunden.
Drei Wochen spaeter sind meine
Gruppe und ich nach Ramallah,
fuer unser monatliches treffen,
gefahren. Auf dem Weg zurueck
hat man mich gefragt, was fuer
ein Pass mein Pass ist. Ich
antwortete: "German!" Dann fing
er an zu rufen "Germania,
Germania" und rief zwei Maenner
hinzu. Drei Soldaten standen vor mir und stellten mir Fragen wie "Wie heisst du",
obwohl er meinen Pass in seiner Hand hielt. Dann kam die Frage: "Are you Moslem?"
Ich antwortete "Yes" und die richtige Fragerei ging dann erst richtig los. Ich fragte ob
es ein Problem sei Moslem zu sein und man guckt sich nur an und sagte: "No, No."
Dann war ein anderer Freiwilliger, Sergi, unserer Gruppe dran, der den Soldaten
sagte: "Hey! she is a friend of mine." Daraufhin einer der Soldaten: "Be careful, she is
moslem!".
(PHOTO: people show their documents to soldiers at Calandia's checkpoint after queuing for hours.
By M. Leiva.)
Jerusalem, 15 April 2003
Technical Information
Voices from Palestine is an initiative of the 'European Voluntary Service' volunteers in Palestine 2003.
IPYL, YAP and the European Commission are not responsible for the opinions and thoughts expressed in the
reports above.
Please, if you reproduce any part of the reports or any pictures, quote the source and the author.
More reports will be soon available at www.yap.org.
For any comments you can contact us trough [email protected].
'Voices from Palestine' is edited by the International Palestinian Youth League
http://www.ipyl.net / [email protected]