El protagonista de - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Dissabte 13 d’octubre de 2012 · Número 10
Pàg. 09
scott derrickson
Pàg. 10
noboru iguchi
Pàg. 11
Adrián g. bogliano
Pàg. 04
keyhole
w w w. s i t g e s f i l m fe s t i v a l .c o m
DIARI DEL FESTIVAL
2
Dissabte 13 d’octubre 2012
INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES
Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a (www.
telentrada.com), per telèfon trucant
al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina
de Catalunya Caixa.
PREUS (IVA inclós)
8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, Secció Oficial Fantàstic Galas,
Secció Oficial Noves Visions, Secció
Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges
Family, Sessions Especials
6,50€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió
SOFC Curts i sessió SOFP Curts
10,50€: Maratons, Programa doble i
Sessions 3D
12,50€: Maratons del 14 d’octubre,
Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)
Localitat numerada (LN)
Les sessions de tarda i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de
butaques numerades. Amb aquesta
entrada, per només 2€ més, no hauràs de córrer per aconseguir una bona
localització.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
el diari del festival
INFOrmació TRANSPORTS
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
TREN FANTÀSTIC!
redacció
Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex
Vicente, Pau Teixidor
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin,
Francisco Valenciano
(Estudio Fénix)
Fotògrafs
Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris
il·lustració
Guillem Dols, Deamo Bros.
Voluntària
Patricia Salvatierra
COL·LABORACIÓ
Natalia Marín, Deborah
Camanyes, Paco Galindo
Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona (Sants)
Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.
Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1:30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà.
Consulteu tots els horaris, parades i
preus a www.rodaliesdecatalunya.cat
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels
possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles
canvis en les projeccions del Festival
no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports.
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades
i preus:
93 893 75 11 / www.monbus.cat
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
Transports Comtal: 902 302 025
20% de descompte en la compra
d’entrades als clients de Catalunya
Caixa, vàlid per la compra a través de Telentrada i amb un límit
del 5% de l’aforament de la sala.
20% de descompte en la compra d’entrades pels titulars del Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa
Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Targeta Amiga Desigual,
Club TR3SC, Club UOC, RACC Master,
RAKK 4u, acreditats Special Olympics,
Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular haurà de mostrar el DNI i
el seu carnet de descompte a les taquilles.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els
descomptes no són aplicables a les
gales d’Inauguració i de cloenda, maratons del 14 d’octubre, Abonament
Matinée, Abonament Auditori, Butaca
VIP i Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a www.
telentrada.com, per telèfon trucant al
902 10 12 12 o en qualsevol oficina de
Catalunya Caixa.
Del 4 al 14 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori
situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles
Jardins Retiro situades als Jardins del
Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).
Comissions:
Sessions d’inauguració i de cloenda:
Internet, telèfon i oficines: 2€
Resta d’entrades: Internet, telèfon i
oficines: 1€
RECOLLIDA D’ENTRADES
Imprimeix les teves entrades amb el
sistema Print at home de Telentrada
i evita cues. Aquesta opció incorpora
tres sistemes de seguretat: identificació
nominativa, codi de barres i codi QR.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel
Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici
de l’última sessió de pagament dels
cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans de
les 9h a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament
(Print at home / caixers Catalunya
Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les
taquilles (segons horari).
Observacions: Forma de pagament
aceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per
a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import
de l’entrada en el cas de cancel·lació
del/dels llargmetratge/s anunciat/s en
la programació.
Es recomana consultar la descripció
de les pel·licules abans d’adquirir les
entrades.
DIARI DEL FESTIVAL
3
Dissabte 13 d’octubre 2012
l’equip de the Abc’s of death
la roda de premsa d’hotel transilvania
el jurat noves visions
les veus d’hotel transilvania
els preparatius de la zombie walk
l’equip d’el bosc
DIARI DEL FESTIVAL
4
S.O.F. gales
auditori 14:30
outrage
beyond
“La nueva de Kitano es más de
lo mismo”, he oído que dicen algunos ¡Ay, insensatos! Tenéis suerte
de que el tito Beat haya preferido
no atravesar las curvas del Garraf,
porque si os pillara soltando estas
barbaridades... Lo cierto es que
Outrage Beyond es, en efecto, más
de lo mismo; tanto en lo que se
refiere a su filmografia en general
como, evidentemente, a Outrage,
su precedente directo. Pero leer
eso como un signo negativo es
perderse la importancia del ritual
y de la repetición en el cine y el
arte del japonés.
Retomando la historia unos años
después de la primera entrega, Kitano saca a su alter-ego Otomo de
la cárcel para colocarlo en medio
de un fuego cruzado entre clanes
yakuza y policías sibilinos dispuestos a enredarlo todo con tal de
medrar. Alianzas que se rompen,
rencillas cicatrizadas en favor del
interés, carne de cañón dispuesta
a ser sacrificada... Outrage Beyond
avanza implacable y nihilista, delimitando el dibujo de sus criaturas
al entorno de su ambiente “profesional”: reuniones interminables,
viajes en coche, encuentros clandestinos... No hay vida, ni mundo
fuera de este paisaje, revestido
de muebles de diseño y espesado
por un ambiente estancado en
códigos de honor que ya es imposible mantener intactos. Todas
las acciones de los personajes están condenadas a parecer réplicas
defectuosas, bastardas, de gestos
ancestrales: si en Outrage el ritual
de saldar una afrenta cortándose
un dedo era mancillado por un
instrumento tan impuro como el
cutter, aquí, una escena similar se
resuelve de forma aún más grotesca y precaria.
Con la depuración expresiva reservada solo a los grandes maestros,
Takeshi Kitano resuelve Outrage
Beyond con sabiduría y un humor
negro patente en el “creativo” uso
de objetos como un lanzador de
pelotas de béisbol o, sobre todo,
en lo que debe ser la secuencia fi-
Dissabte 13 d’octubre 2012
nal más seca, contundente y ácida
de la temporada ¿Más de lo mismo? Sí. Y por muchos años.
el director adopta per a explicar la
història d’Ulisses, un gàngster que
retorna a la llar per retrobar-se
amb la seva dona, i que haurà de
superar tota mena d’obstacles domèstics, habitació rere habitació,
fins a arribar al llit de matrimoni.
Amb un repartiment excepcional (Jason Patric, Udo Kier i la
musa Isabella Rossellini), Maddin
s’allunya de la ficció autobiogràfica de My Winnipeg per a elaborar
una faula edípica, fervorosament
sexual i amb l’emoció distorsionada dels seus millors moments.
estos títulos por encima de los 4
millones de espectadores y de exportar talento a Hollywood (es el
caso de Park Chan-wook o Kim Jiwoon). Decir que The Thieves es la
respuesta asiática a Ocean’s Eleven
es insuficiente cuando hablamos
de un director que ya ha coqueteado con el universo de la mafia
y del juego en The Big Swindle y Tazza: The Hig Rollers. Pero hay más,
135 minutos donde el entretenimiento es el principal protagonista y un cierre de fiesta, de más de
cuarenta minutos, que contiene
las escenas más espectaculares
que van a verse este año en Sitges.
NOVES VISIONS – FICCIÓ
PRADO 18:45
CineAsia
KEYHOLE
Guy Maddin adapta l’Odissea d’Homer. Dit així, costa una
mica d’imaginar, però compte!:
del geni canadenc podem esperar-ne qualsevol cosa, llevat
d’una adaptació convencional.
Estem parlant d’un home que,
no ho oblidem, a Dracula: Pages
from a Virgin’s Diary va convertir
la novel·la de Bram Stoker en un
ballet a ritme de Mahler i amb un
japonès interpretant el comte. A
les fites insòlites que va assolir
el film cal sumar-hi el premi a la
Millor Pel·lícula obtingut a Sitges
tot just fa una dècada i també el
fet que va deixar la premsa més
tancada de mires amb un pam
de nas (i això que no ens consta
que corregués per aquí cert crític
amb fama de remugar més que el
capità Haddock cada vegada que
en un festival algú anomena la
paraula avantguardista).
Ara, convertit en un nom indispensable del cinema internacional
i reverenciat fins i tot per aquells
que van despatxar les seves primeres pel·lícules com a simples
“marcianades”, Maddin aterra a
Noves Visions per posar la cirereta a una secció marcada pel risc
i l’aventura formal. Aquesta vegada, l’autor de Brand Upon the
Brain! introdueix certes variacions
en el seu discurs estètic, i el blanc
i negre del cinema mut que regurgitava en films anteriors vira aquí
cap a un noir llunàtic (i digital!).
Aquesta és la via expressiva que
de los Mundos de H.G.Wells.
Quince años después de la parcial
destrucción de la Tierra a mano
de los marcianos, éstos regresan,
con armas renovadas y dispuestos a acabar su invasión. Las fuerzas internacionales de defensa,
equipadas con tecnología alienígena, intentarán hacerles frente.
Unos espectaculares diseños de
naves por ordenador y un tratamiento de animación tradicional
para los personajes son las piezas
angulares de una propuesta que
nos devuelve a los trípodes marcianos que tanto nos asustaron
en la película de Steven Spielberg.
War of the Worlds: Goliath son
ochenta y seis minutos en los que
las batallas predominan sobre el
drama de los personajes. La película cuenta con un inicio en el
que se explica la historia personal de uno de los protagonistas,
que se convierte en la parte más
emotiva del filme. Para los amantes de los datos: el guión es obra
de David Abramowitz, autor del
libreto de Los Inmortales.
casa asia
auditori 11:30
the
thieves
ANIMA’T
RETIRO 11:15
13 millones de espectadores. O
lo que es lo mismo, uno de cada
cuatro habitantes de Corea del
Sur han pasado por taquilla para
asistir al gran acontecimiento cinematográfico de este verano de
2012. Una cifra que sorprendería
hasta al mismísimo Tom Cruise.
Pero, ¿cuál es el secreto del éxito
de The Thieves? La película dirigida
por Choi Dong-hon (viejo conocido del Festival, donde presentó
su anterior trabajo, Woochi) combina un reparto panasiático que
incluye a primeras estrellas coreanas como Kim Yun-seok (The
Yellow Sea), Gianna Jin (My Sassy
Girl) y a su homólogo hongkonés
Simon Yam (Exiled).
La trama equilibra como pocas
acción y comedia. Sí, The Thieves
es un blockbuster, no vamos a negarlo. Procedente de una cinematografía con una industria capaz
de producir entre 90 y 100 títulos
al año, de colocar más de diez de
Muchos fueron los que se perdieron la proyección de War of
the Worlds: Goliath en el pasado
Mercado de Cannes. Tras el éxito
obtenido en los pases privados
para programadores y distribuidores, la película solo se ha visto
en la pasada ComicCon de San
Diego, con un indiscutible éxito
de público. Pero, ¿quién está detrás de este proyecto animado del
que se empezó a hablar en 2009?
La compañía americana Tripod
Entertainment, asociada con estudios de producción de Malasia,
decidió embarcarse en un filme
de animación steampunk que
arranca justo al final de La Guerra
WAR
OF THE
WORLDS:
GOLIATH
CASIA ASIA
RETIRO 15:30
PAINTED
SKIN: THE
RESURRECTION
Segundas partes nunca fueron
buenas. Pues bien, ya os podéis ir
olvidando esta frase, porque Painted Skin: The Resurrection es lo más.
Una interminable imaginería de lo
fantástico, una apabullante y colorista factura visual y unos efectos
digitales a la altura de Avatar convertirán esta cinta en un espectáculo cinematográfico mayúsculo.
DIARI DEL FESTIVAL
5
Dissabte 13 d’octubre 2012
Parece mentira que se pueda reunir
en tan poco espacio semejante polvorín orgiástico: osos gigantes, batallas épicas, espadas, vudú, magia
negra, paisajes soñados, chorros
de sangre por todos lados y una
retahíla de secuencias de acción
que pondrán el Retiro del revés.
Según la tradición, se necesitan
cientos de años para que los demonios alcancen la forma humana. La
bella Xiaowei lleva siglos atrapada
bajo un lago helado como castigo
por haber violado las leyes de los
demonios. Para poder conservar su
belleza y juventud, se verá obligada a devorar corazones humanos.
Mientras tanto, la princesa Jing,
la catorceava hija del rey de la dinastía Han, se ha prometido con el
príncipe Tianliang con tal de mantener la paz en su propio reino.
Con la intención de crear un mundo nunca visto en una cinta fantástica, Painted Skin: The Resurrection
convierte su desbordante cantidad
de efectos digitales en una experiencia extra-sensorial de primer
orden, en una fantasía extravagante y desenfrenada entregada al
melodrama épico y bañada con las
esencias del cuento clásico de fantasmas chino.
SESSIÓ ESPECIAL
AUDITORI 17:00
BEASTS
OF THE
SOUTHERN
WILD
Transitada per la tradicional
superstició meridional, el regust
de la cultura cajun, les conseqüències de la catàstrofe de Nova
cloenda
AUDITORI 9:15, 19:30
LOOPER
Som a l’any 2044 i les coses
han canviat molt sobre la superfície terrestre. La crisi econòmica
ha derivat en un col·lapse generalitzat, on el crim organitzat
està a l’ordre del dia. L’avanç de
la tecnologia és imparable. Trenta anys més tard, els últims descobriments permetran fins i tot
viatjar en el temps, tot i que les
autoritats decideixen prohibir immediatament l’invent. Els viatges
al passat queden aleshores en
mans de bandes criminals, que
els faran servir per tornar al passat a exterminar els individus que
els interessa eliminar del mapa.
El motiu: causa d’una geolocalització generalitzada, els sicaris no
poden matar ningú sense autodelatar-se. La professió dels loopers
consisteix en desplaçar-se en l’eix
temporal per cobrar-se les vides
dels qui molesten els seus clients.
Bruce Willis, un d’aquests mercenaris viatges, li encarreguen tornar al passat per autoassassinar
una versió més jove de si mateix,
interpretada per Joseph Gordon-Levitt. El conflicte entre tots
Orleans i el realisme màgic de
William Faulkner, Beasts of the
Southern Wild ja s’ha convertit en
una de les pel·lícules de l’any. El
debut del jove director Benh Zeitlin ens transporta al sud dels Estats Units, on la marea comença
a pujar i els dics salten l’un rere
l’altre. Enmig d’aquest paisatge
catastròfic, una nena de sis anys
anomenada Hushpuppy viu amb
el seu pare, un home temperamental que comença a perdre la
salut, en un poble del bayou amenaçat per l’ascens de les aigües.
Zeitlin, fill de folkloristes, observa aquest entorn amb ulls d’antropòleg i, a la vegada, també de
poeta líric. La pel·lícula retrata
un univers profundament ancorat en la realitat del sud dels Estats Units, però alhora aliè a la
dos es farà patent, així com qüestions tan eternes com el reduït
lliure albiri dels humans davant la
força d’un destí tirant a cruel.
El prometedor director Rian Johnson, cridat a convertir-se en un
dels grans noms de la ciència-ficció del cinema mainstream d’avui,
ha dissenyat un futur pròxim reconeixible. Ha comptat amb la
complicitat de l’actor que va revelar fa set anys amb un seu celebrat debut titulat Brick: Joseph
Gordon-Levitt semblava aleshores
un actor infantil de televisió sense cap mena de futur, però aquest
peculiar noir ambientat en un
institut nord-americà va revelar
el seu potencial. Aquí interpreta
–amb pròtesi nasal inclosa, per
incrementar la semblança– una
versió jove d’un Bruce Willis que
ja ha deixat definitivament enrere
les hores baixes. Fa gairebé tres
anys, en una entrevista, ens va dir
que creia haver trobat un nou M.
Night Shyamalan en llegir el guió
de Looper. Aquí tenim el resultat,
en el qual no costa detectar que
iguala (o supera) aquesta aposta.
misèria afroamericana a la qual
remeten tots els tòpics sobre
la regió. Zeitlin integra aquesta
identitat meridional en un univers propi, exuberant i màgic, en
el qual revalida el talent que ja
havíem intuït en alguns dels seus
celebrats curtmetratges, com ara
Egg o Glory at Sea. Malgrat el seu
perfil independent, la pel·lícula
sona com una aposta segura de
cara als Oscar i ja s’ha emportat
un bon grapat de premis. Va guanyar la prestigiosa Càmera d’Or
a Canes, destinada a un director
novell però prometedor, i també
el premi principal dels festivals de
Sundance i Deauville. Als Estats
Units no ha estat un èxit, sinó
pràcticament un fenomen de societat, després de rebre el suport
públic per part de personatges
tan diversos com la telepredicadora Oprah Winfrey i el mateix
Barack Obama, convertit en un
prescriptor cultural força fiable.
Quants presidents coneixeu que
llegeixin Jonathan Franzen i Joseph O’Neill i vegin pel·lícules
premiades a Sundance?
NOVES VISIONS - FICCIÓ
PRADO 20:45
POST
TENEBRAS
LUX
Cinc anys després de la hipnòtica Luz silenciosa, Carlos
Reygadas torna amb un altre
experiment fílmic gairebé inclassificable, que es va emportar el
premi al millor director en l’última edició del Festival de Canes. El director mexicà ha rodat
un estrany compendi d’imatges
quotidianes tenyides d’una pàtina inquietant, protagonitzat per
una família de l’alta burgesia
mexicana que s’ha retirat a viu-
DIARI DEL FESTIVAL
6
re al camp i que rebrà la visita
insospitada del mateix diable. El
pare, mentrestant, és un addicte
a la pornografia que intenta redimir-se assistint a les sessions terapèutiques d’un club d’addictes
anònims. O una cosa així, perquè
descriure l’argument de la pel·lícula d’una manera tradicional no
acaba de ser feina fàcil.
Reygadas ha comparat Post Tenebras Lux amb un quadre expressionista, que no seria fidel
a la realitat física, sinó a l’estat
emocional de qui el pinta, o amb
una mena de dietari oníric que
recull la seva experiència viscuda
o somiada en tots els països on
ha residit fins al dia d’avui. Començant per Mèxic, és clar, però
també Espanya, Bèlgica i el Regne
Unit, on ha recollit les imatges
d’una pel·lícula que adopta el seu
títol d’una divisa calvinista: “Després de les tenebres, la llum.” El
pes de la religió és menys evident
que en el meravellós relat semidocumental sobre les comunitats
menonites del seu país que va suposar la seva anterior pel·lícula,
però la transcendència, la virtut
i el vici continuen figurant en la
seva llista de preocupacions.
NOVES VISIONS – discovery
PRADO 15:15
qué pelo
más guay
A Sitges en sabem molt, de
sinèrgies estranyes i de bucles
inquietants. Arriba un moment
en què, aquí mateix, a la redacció
del diari, entrem en una espiral
dement i passem a escriure paròdies dels nostres propis textos i a
configurar una mena de diari so-
Dissabte 13 d’octubre 2012
bre el diari. Avui coincideixen en
el temps i l’espai tres pel·lícules
on els lavabos són elements clau.
Una d’elles és aquesta. Els protagonistes de Qué pelo más guay,
a més, han de fer un viatge que
té com a destinació una perruqueria. Recordeu Cosmopolis? No,
ells no van a tallar-se els cabells,
sinó a vendre una maleta amb
droga. Recordeu Pulp Fiction? No,
això d’avui no és un remake del
film de Tarantino, ni una paròdia.
És l’adaptació de la més celebrada obra de teatre de la companyia madrilenya Sexpeare, que a
principis de la dècada passada va
convertir-se en tot un fenomen
de culte (tranquils, no tornarem
a emprar aquest terme, si més no
fins a l’any que ve) i, després d’estrenar-se a Madrid, va recórrer
escenaris de tot l’Estat.
Qué pelo más guay s’apunta, si
és que encara no ho sospitàveu,
a l’última onada de pel·lícules
meta: un dels dos protagonistes
d’aquesta buddy movie surrealista
es passejarà, durant tot el metratge, per les mateixes escenes de la
pel·lícula, desmuntant-les des de
diversos angles. L’altre viatjarà en
el temps, des d’un bany ni més ni
menys. Borja Echevarría es llança a la piscina en el que és el seu
primer llargmetratge i, amb la
complicitat absoluta de Santiago
Molero i Rulo Pardo, que són els
protagonistes i també coescriuen
el guió, aconsegueix una adaptació que no es ressent gens del
seu origen teatral. L’estètica de
la pel·lícula beu a parts iguals del
cinema de gàngsters més canalla
i de la nova comèdia ianqui, en la
més pura tradició de Will Ferrell i
companyia. No sabem si és posthumor o alguna cosa millor, però
us pixareu de riure.
S.O.F. gales
retiro 23:45
the abc’s
of death
En direu el que voldreu i
hi haurà alguns curts que us
agradaran més que uns altres.
Potser aquell director que habitualment fa que us recargoleu
de plaer us deixarà indiferents.
A més, és l’últim dia i no descartem que feu una becaina,
us perdeu alguna de les millors
lletres i sortiu traient foc pels
queixals. No podem fer res més
que recomanar-vos dormir com
a mínim unes cinc o sis hores
al dia i prendre molt cafè. Però
el que no es pot negar és l’ambició de The ABC’s of Death, un
projecte en què a vint-i-sis cineastes se’ls va assignar una lletra
de l’alfabet i dues premisses:
que el curt mostrés una manera
(original, divertida, terrible, impactant) de morir que no durés
més de cinc minuts i que es pogués fer amb 5.000 dòlars com a
màxim. El resultat és una antologia que barreja, d’una manera
deliberadament anàrquica, la
comèdia més absurda i l’horror
més despietat. I tota l’escala de
grisos que hi ha entre aquests
dos extrems.
Podríem començar a omplir l’espai assignat a aquest text amb
els vint-i-sis cineastes que participen en The ABC’s of Death, però
la gran majoria d’aquests ja els
deveu conèixer. Molts d’ells han
dut pel·lícules a Sitges al llarg
de l’última dècada (és el cas de
Xavier Gens, d’Adam Wingard o
de Simon Rumley). Alguns, fins
i tot, podem dir que nosaltres
vam ser els primers a descobrir-los. Ben Wheatley, Adrián
García Bogliano, Noboru Iguchi i Ti West (que amb la recent
V/H/S compta amb dues pel·lícules col·lectives en la present
edició), de fet, han presentat els
seus últims treballs en aquesta
edició del Festival.
Potser sí que us hauríem de presentar Lee Hardcastle, que és
qui va guanyar el concurs que es
va fer a YouTube per a escollir
qui s’encarregaria de la lletra T.
El seu curt es titula T for Toilet.
No ens allargarem fent-vos inventari del catàleg de perversions i somnis humits que trobareu a The ABC’s of Death. Només
us avancem que l’encarregat
d’obrir foc serà precisament
Nacho Vigalondo, amb, i prepareu l’expressió de sorpresa, A for
Apocalypse. ¿Queda clar que això
s’acaba, en tots els sentits?
sobre el exorcismo más violento jamás realizado en la historia
de Europa.
Punto dos. Presentada en el Festival de Rótterdam y producida
por los responsables de Moon
(mejor película en Sitges 2009),
When the Lights Went Out supone la primera incursión en el
fantástico del británico Pat Holden (Awaydays).
Punto tres. Con cierto aroma indie, pero con un diseño de producción que asume de forma
holgada el reto de ambientar la
Inglaterra de los años setenta, la
película juega su independencia
en favor de un realismo directo
que se irá tornando, paulatinamente, en una espiral de terror.
When the Lights Went Out dosifica con inteligencia todas sus
cartas para hacernos llegar al
final del metraje en estado de
puro pánico.
S.O.F. PANORAMA
retiro 20:45
when the
lights
went out
Después de buscar casa durante algún tiempo, los Maynard deciden por fin mudarse
a su nuevo domicilio cuando
encuentran la casa de sus sueños en un pueblecito al norte
de Inglaterra. Pronto, Sally, la
hija adolescente de la familia,
empezará a percibir una extraña
presencia en el interior del edificio. Sabemos lo que estáis pensando, pero si algo nos sobra en
esta redacción es precisamente
argumentos, por eso creemos
que con tres será suficiente para
que acudáis a ver esta aterradora cinta que hará inevitable la
mención a El exorcista después
de su proyección.
Punto uno. Basado en una historia real, este suceso ocurrido
en 1974 en los aledaños de Pontefract, y con una Gran Bretaña
en plena recesión y con constantes cortes de electricidad (de
ahí el título), When the Lights
Went Out nos cuenta una historia de posesiones y fantasmas
sitges clàssics
prado 17:00
vida en
sombras
Sitges Clàssics recupera Vida
en sombras, una de les pel·lícules més desconegudes del cinema espanyol i, alhora, una de
les peces més interessants i innovadores, que va passar gairebé desapercebuda a causa dels
seus problemes amb la censura.
No va ser fins a l’any 1983 que
es recuperà i se’n reivindicà la
importància gràcies a la restauració que Ferran Alberich va ferne a partir d’atrotinades còpies
en 16mm.
Vida en sombras és el primer i
únic film de Lorenzo Llobet Grà-
DIARI DEL FESTIVAL
7
Dissabte 13 d’octubre 2012
cia, cineasta català que es va
inspirar en la seva pròpia vida.
Es tracta d’una peça de metacinema, antecessora de la mítica Arrebato, però en la qual el
cinema té un caire redemptor i
purificador, bigger than life, podríem dir, allunyat del caràcter
vampíric i destructor que se li
atribueix en la revolucionària
pel·lícula de Zulueta. Una peça
feta de cercles concèntrics i reflexos entre la ficció i la realitat,
entre la pantalla i les experiències pròpies, on Carlos Durán
(Fernando Fernán Gómez) representa l’èpica del cineasta, el
creador romàntic per excel·lència, que troba en el cinema una
forma d’expressió superior, una
prolongació de la pròpia existència. Llobet planteja una perfecta estructura narrativa circular, en sintonia amb el zoòtrop,
leitmotiv de la pel·lícula, a més
d’un repàs nostàlgic per la història de la cinematografia.
Per sort, el temps i l’oblit no van
aconseguir destruir aquesta valuosa obra menyspreada en el
seu moment. Ara tenim una fantàstica oportunitat de tornar-la a
veure a la pantalla gran.
Anima’t
pradO 09:45
homenatge a gisaburo
animation maestro gisaburo + the tale genji
El documental Animation
Maestro Gisaburo és una dissecció minuciosa de l’obra i la
personalitat de Sugii Gisaburo,
a través de l’anàlisi detallada
del seu univers creatiu i del testimoniatge de companys i deixebles, tots ells admiradors de
la seva obra. L’elogi unànime a
la fèrtil imaginació i la tècnica
de Gisaburo van embastant un
discurs que ens ofereix, a més
del retrat vívid d’un gran creador, un munt de pistes sobre la
indústria de l’anime al Japó i, sobretot, una manera d’entendre
l’animació com a artesania.
L’estrena en sales de cinema
d’Animation Maestro Gisaburo és
un fenomen extraordinari. No
perquè es tracti d’un documental particularment innovador o
que abordi un tema de rellevància marginal, sinó perquè són
pocs els animadors japonesos
que han gaudit d’un honor similar. Al marge de les comptades vegades en què s’ha donat
la veu a llegendes com Hayao
Miyazaki, la figura del creador
d’anime, per molt venerable que
resulti als ulls dels afeccionats i
estudiosos de la matèria, i per
molt que el seu estatus sigui altament valorat en el context de
la producció cinematogràfica
japonesa, no sol ser objecte de
l’exploració en detall que se suposa a un documental destinat
a l’exhibició en sales. Això dóna
una idea de quina és la posició
de privilegi que ocupa Sugii Gisaburo entre els grans talents
de l’animació al Japó.
Nascut a Numazu l’any 1940,
Gisaburo va començar la seva
carrera en el camp de l’animació treballant, com altres animadors de talent, a la Toei, on
va establir una bona amistat
amb Osamu Tezuka, de qui es
faria un estret col·laborador. Va
debutar com a director el 1974
amb Jack to Mame no Ki (Jack i
la mongetera, editada en el seu
moment en VHS a Espanya amb
el títol Tom y Crosby en el reino
de las nubes), un curiós musical
animat amb suggeridores variacions respecte a les versions
més conegudes del conte.
En l’homenatge que Anima’t
dedica a la seva figura, podem
veure la pel·lícula que suposaria el seu reconeixement l’any
1985, Ginga Tetsudo no Yoru,
coneguda en anglès com Night
on the Galactic Railroad, una
adaptació del relat del poeta
i autor d’obres infantils Kenji Miyazawa. També podrem
veure l’obra que suposaria la
consolidació del seu prestigi
el 1987, Genji Monogatari (La
història de Genji), una altra
adaptació d’un llibre remarcable, en aquest cas el clàssic de
la literatura japonesa d’autoria
atribuïda a Shikibu Murasaki.
L’homenatge es completa amb
el seu últim llargmetratge,
Guskô Budori no Denki (The Life
of Budori Gusuko), en el qual
Gisaburo ens ofereix un retrat
de la naturalesa i la màgia de la
vida ple de lirisme i delicadesa.
Jordi Sánchez Navarro
DIARI DEL FESTIVAL
8
Dissabte 13 d’octubre 2012
auditori 22:30
auditori 00:15
spring breakers
paranormal
activity 4 + end
of watch + the bay
sessió sorpresa
La nova pel·lícula de Harmony Korine, llegendari guionista de Kids reconvertit en un
dels directors més pertorbadors del panorama independent (algú encara no ha sentit
a parlar de Trash Humpers?), va
aconseguir conquerir la crítica
de l’última Mostra de Venècia,
amb una història de joves en
unes vacances permanents, alcohol en quantitats industrials,
sexe en grup i armes de foc.
Quatre estudiants que comparteixen un gust pronunciat
per l’hedonisme –per no parlar
dels bikinis de colors cridaners
i les converses d’encefal·lograma pla– decideixen marxar de
vacances a un resort de Florida durant la pausa primaveral
(spring break) que els universitaris nord-americans solen apro-
fitar per trencar-se una cama
fent balconing, concebre bebés
no desitjats i despertar-se amb
un tatuatge tribal en un dels
malucs (o, segons els casos,
tots dos). Tres d’elles –la quarta,
que encara es creu bona nena,
té la decència de quedar-ne al
marge– tenen la brillant idea de
robar en un restaurant per finançar el seu viatge. I aleshores
les dificultats comencen, quan
una mena d’imitació blanca del
clàssic gangsta ataviat d’objectes bling-bling (James Franco,
en una transformació espectacular) irromp i decideix emportar-se-les a casa per reeducar-les
i obligar-les a fer la feina bruta.
Korine ha tingut l’ocurrència
de situar al repartiment una sèrie d’ídols per a preadolescents
–com Selena Gomez, la compa-
MARATÓN sorpresa
nya del trencacors Justin Bieber,
i Vanessa Hudgens, protagonista de l’inefable saga High School
Musical– i de pervertir-les sotmetent-les als excessos propis
del final de l’adolescència. Les
jovenetes virginals es converteixen així en petites delinqüents
i bombes sexuals immerses en
una vida marcada pels excessos,
al ritme del disseny sonor que
el productor de house i dubstep
Skrillex ha preparat expressament per a l’ocasió. Quan era
adolescent, Korine assegura que
no va marxar mai de vacances
primaverals: preferia quedar-se
a casa seva practicant amb l’skate. Diu que avui ho lamenta i
que la pel·lícula li ha servit per
viure una festa igual de salvatge.
Quan veieu Spring Breakers, no
us en quedarà cap dubte.
¡Sorpresa! Vuelve la serie
inmortal que en 2007 hizo
tambalear a medio mundo
con una bestial cinta de terror
found footage que reavivó el
género como no se recuerda
desde que The Blair Witch Project hiciera lo propio en 1999.
La acción transcurre cinco
años después de los sucesos
de Paranormal Activity 3, que
terminó con el secuestro de
Hunter por parte de Katie. En
la actualidad, Katie y Hunter,
que ahora se llama Robbie, se
han trasladado a una nueva
casa. Sus vecinos, Alicia y su
madre, comienzan a experimentar sucesos paranormales
que ocurren en su casa. Para
quien piense que los responsables de la saga se han tomado el proyecto como puro
trámite para seguir sacando
tajada de la que es, a día de
hoy, probablemente, una de
las franquicias más rentables
del cine, es que todavía no
se ha dado cuenta de que, no
por casualidad, se ha decidido
mantener a los responsables
de la que fue la tercera parte de esta serie (y, hasta la
fecha, la mejor de las entregas). La pareja de cineastas
formada por Henry Joost y
Ariel Schulman, que golpearon con fuerza hace un par
de años con el mockumentary
Catfish, siguen contando con
el guión de papá Oren Peli. La
sesión irá acompañada de End
of Watch, un thriller de David
Ayer protagonizado por Jake
Gyllenhaal y Michael Peña, y
The Bay.
DIARI DEL FESTIVAL
9
Dissabte 13 d’octubre 2012
ENTREVISTA: scott derrickson
pena i sobre els quals pugui tenir
un control total. Això és el que,
en el fons, ha canviat aquesta vegada. Com que el pressupost era
infinitament inferior que el d’Ultimátum a la Tierra, l’estudi em va
donar el final cut. Així és com vull
treballar. I, alhora, no he volgut fer
una pel·lícula per a mi i els meus
amics, sinó per un públic molt extens. Volia que els espectadors tinguessin por.
“El
protagonista
de Sinister
és l’home
en qui no
m’he volgut
convertir”
És a Sitges per presentar Sinister,
amb la qual sembla dirigir-se cap
a un territori més personal després del remake d’Ultimátum a la
Tierra. Creu que va ser un error
rodar aquella pel·lícula?
Sí, va ser una equivocació fer aquell
remake des de bon començament.
Vaig subestimar “tal com ho va fer
la 20th Century Fox, tot sigui dit–
que la gent conservava un gran
afecte per la pel·lícula original de
1951. Diria que els únics remakes
que funcionen són els que tenen
marge de maniobra per millorar
l’original. És a dir, els que s’inspiren en bones pel·lícules, però no
en obres mestres. Per exemple, Valor de ley, dels germans Coen, o La
cosa, de John Carpenter, que no era
més que una revisió d’una pel·lícula dels anys cinquanta. Em sembla
que ens vam equivocar de ple. Li
asseguro que no tornarà a passar.
Així, diria que Sinister obre una
nova fase on hi haurà menys
films aspirants a convertir-se en
blockbuster de la dècada i una
mica més de cinema artesà?
No sé si serà una fase més personal, però sí que serà una fase marcada per una qualitat superior del
material. Només vull treballar en
projectes que realment valguin la
La tira de GUILLEM DOLS
El personatge d’Ethan Hawke escriu un llibre sobre un assassinat
real, dins del subgènere literari
del true crime, que tan bé funciona als Estats Units. És curiós,
perquè vosté acaba de fer el mateix per escriure el guió de Devil’s
Knot, la nova pel·lícula d’Atom
Egoyan.
Té raó, el protagonista de Sinister
és un personatge molt autobiogràfic. M’he passat dos anys escrivint
aquest guió. He volgut que contingui tota la complexitat de la història dels “Tres de Memphis”, els
adolescents acusats d’haver matat
tres nens de vuit anys seguint un
ritual satànic. En aquests últims
temps he experimentat moltes de
les coses que el meu protagonista
sent. Abans donava massa importància a la meva carrera i feia servir un ordre de prioritats incorrecte. Volia fama, diners i un estatus
derivat de la meva professió. Ara
prefereixo prioritzar la meva vida
personal i la meva família. Ellison,
el personatge d’Ethan Hawke, és
l’home en qui no he volgut convertir-me. Ell ha cedit a les forces
obscures que sentia que em cridaven. Jo no ho he fet.
La pel·lícula es fonamenta en dues
constants del cinema de gènere:
la mansió encantada i el found
footage. Com va evitar caure en
estereotips?
La naturalesa del propi gènere
t’obliga a recórrer territoris que
ja han estat explorats abans. Però
crec que tot realitzador una mica
enginyós té prou marge de maniobra per fer una pel·lícula que no estigui plena de déjà vus. Només cal
una mica d’originalitat. Cal seguir
els ritmes propis del cinema de terror i, sobretot, ser capaç d’espan-
tar l’espectador. Però això ho pots
fer de la manera que vulguis, no hi
ha una única recepta a seguir...
Considera que el terror és un gènere conservador, en el sentit que
cal respectar una tradició, una cadència i uns elements constants?
El que m’agrada de Sinister és
que, fins i tot adherint-se a una
premissa força tradicional, aconsegueix semblar una pel·lícula
de terror innovadora. La tradició
existeix perquè hi ha un seguit de
coses que espanten l’espectador:
la mort, els fantasmes, allò desconegut. Repeteixo: has de fer por a
la teva audiència perquè funcioni.
Hi ha moltes pel·lícules de gènere
independents que s’han guanyat el
respecte de la crítica, però que per
a mi no funcionen perquè no fan
por. No em faci dir noms...
Veient Sinister ens ve al cap la referència d’El resplandor. Com Jack
Torrance, Ellison també és un escriptor aïllat en un espai maleït.
Creativament, no va ser una influència, tot i que vaig passar-li a l’Ethan un parell d’escenes de la pel·
lícula en què volia que s’inspirés.
Potser The Ring va ser més influent. El meu co-guionista va anarla a veure al cinema i després va
tenir un malson en què anava a les
golfes de casa seva i trobava una
capsa plena de cintes de Super 8...
Treballar amb aquest format va ser
un dels grans atractius de la pel·lícula. Hi ha alguna cosa molt pertorbadora al respecte. La imatge
no sembla realista, està apagada,
borrosa, granulosa, poc ordenada i
molt fragmentada. És perfecte per
al terror.
Abans d’acabar, una curiositat.
Com s’ho va fer perquè Fred
Thompson, excandidat a les primàries del Partit Republicà, acceptés interpretar el paper de xèrif?
Al guió hi havia anotat que el personatge hauria d’estar interpretat per un home “a l’estil de Fred
Thompson”. O sigui que al final
vam decidir enviar-li i, sorprenentment, va dir que sí sense que insistíssim gaire. Quan va arribar
al rodatge, li vaig preguntar què
l’havia impulsat a acceptar. Em va
respondre, amb la seva veu de John
Wayne: “El meu nom era al guió, o
sigui que no tenia una altra opció”.
scott derrickson al rodatge de Sinister
Sinister
DIARI DEL FESTIVAL
10
Dissabte 13 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
noboru iguchi
ÚLTIMA SALIDA
cine como disponer de una caja
de juguetes con los que puedes
hacer cualquier cosa que te pase
por la cabeza.
Quien haya visto algunas de
sus películas sabrá que parten
de premisas locas y retorcidas.
En ellas abunda el delirio. ¿Hay
alguna idea que quiera llevar a
cabo imperiosamente?
Ahora mismo no se me ocurre
nada en concreto. Creo que no
he alcanzado mi grado máximo
de locura, pero sí que tengo claros dos objetivos. Uno es hacer
una película totalmente normal,
con una trama muy delimitada y
sin nada de violencia. El otro es
irme al extremo opuesto y realizar algo completamente anormal
e ininteligible, una película que
el público no pueda seguir por
mucho que lo intente.
“Quiero hacer
una película
normal, sin
nada de
violencia”
Su carrera como director empezó en el cine para adultos.
¿Cómo fue dar el salto al cine
fantástico viniendo de ahí?
En los años 90, en Japón, se hacía un tipo de películas llamadas
adult video (AV) que, de hecho,
eran las películas que debían
hacer aquellos que empezaban
a moverse en el mundillo para
ganarse la vida. A partir de esa
experiencia, fui viendo que quería rodar películas en las que el
erotismo formara parte de una
trama con más peso.
Aun siendo gráfica y extrema, la
violencia en sus películas siem-
pre es muy divertida de ver,
incluso agradable. ¿Se ha planteado rodar una película más
contundente, en la que no haya
ese ingrediente caricaturesco?
Me gustaría hacer películas más
agresivas, sí, pero hasta ahora
todos los proyectos que me han
llegado siguen una línea humorística, que es la que me caracteriza. En Japón, muchos directores hacen un cine más bien
formal, serio, estricto, así que
me siento orgulloso de ser tan
distinto a ellos.
¿Qué tiene en común con directores japoneses como Miike,
Sion Sono o Yoshihiro Nishimura, que han trabajado, como
usted, para la productora Sushi
Typhoon?
Todos los que menciona son mayores que yo, aunque cuando
estaba estudiando cine estuve
metido en un proyecto con el
equipo de Sion Sono y, en cierto
modo, fue todo un maestro para
mí. Me interesa poco qué hacen
muchos de los directores reputados ahora en Japón. Entiendo el
¿Tiene algún tabú? ¿Hay algo
que no se haya atrevido a mostrar en la pantalla?
Hay un tema que no he tocado
aún y que no sé si el público querrá ver o habrá algún productor
que me financie. Me gustaría
mostrar a dos mujeres que se
gustan tanto que una de ellas
quiere implantar en su propio
cuerpo las partes de la otra. Que
exista un amor tan fuerte entre
ellas es mad science. La idea consiste en hacer explícito, hasta un
nivel doloroso, su vínculo.
¿Qué películas le gusta ver en el
cine? ¿Algún placer culpable?
Veo sobre todo cine de terror,
cuanto más raro, mejor. Me gusta lo extraño. También me gusta
el hentai y directores como Alejandro Jodorowski y David Lynch.
¿Le gustaría rodar una película
en Estados Unidos o fuera de
Japón?
Es una de mis asignaturas pendientes. De hecho, hay posibilidades de que se concrete algún proyecto. Tengo mucha curiosidad
por saber cómo se trabaja allí.
BRIGADOON
Queridos amigos: cuando leáis
estas líneas yo ya no estaré aquí.
Ahora estoy en la habitación de
mi hotel, en calzoncillos porque
hace calor y porque, además, ya
lo sabéis, y yo también lo sé porque una vez me lo dijo una chica
de la que creía estar enamorado,
que yo lo que soy es un provocador. Quedaos con la marca de mis
calzoncillos: Enrico Mori. Bueno,
volvamos a empezar. Lo haré bien
esta vez. Me refería a que cuando
leáis estas líneas yo ya no estaré
en la redacción del periódico. No
es que no le tenga apego, que se
lo tengo, y mucho, pero esto se
acaba y hay que ver películas.
El marco incomparable de
L’Escorxador aún nos reserva
unos cuantos manjares. Tendremos, por ejemplo, al omnipresente Noboru Iguchi, que hoy
se multiplicará en las pantallas
de Sitges: está en The ABC’s of
Death, su Zombie Ass se proyecta en el Prado y Brigadoon recupera la inenarrable Robogeisha, un delirio en el que Iguchi
y el genio de los FX Yoshihiro
Nishimura se alían para hacer
todo lo que no hacía Memorias
de una geisha: darnos sangre,
vísceras, gambas asesinas y mucho más. Perdón por el chiste
fácil. Me veo en la obligación
de hablaros también de una de
las joyas secretas de Sitges, Saturday Morning Massacre, una
revisión sangrienta y desca-
charrante de Scooby Doo. Y de
Tebana Sankichi: Snot Rockets,
una parodia detectivesca en la
que el humor absurdo alcanza
cotas nunca vistas. El hombre
sin pasado es uno de los mejores
thrillers coreanos de los últimos
años. Si no la habéis visto, no
merecéis vivir. Habrá un documental sobre un tal Pierrot, un
artista multidisciplinar español
de los setenta; otra película de
sucinto título, Gothic Assassins,
la presentación de lo último de
la editorial 23 Escalones y, si lo
vuestro es el giallo, no podéis
perderos Buenas noches, dijo la
señorita Pájaro, la desconcertante y adictiva segunda película de
Cesar del Álamo, en la que aparece la musa de Mondo Brutto
Jimina Sabadú y Alba Messa,
mi pelirroja favorita del mes os
guste o no, a la que se podrá ver
próximamente en una película
que dará mucho que hablar y
que se llama Summertime.
Esto no es todo, amigos. Mañana domingo aún hay cine para
los que no se hagan a la idea
de abandonar esta agradable
ciudad costera. Pero como se
me acaba el espacio, dejaré que
seáis vosotros mismos los que
os informéis al respecto, que he
quedado para cenar. Comer es
importante. Volveré, si me dejan, el año que viene.
Toni Junyent
DIARI DEL FESTIVAL
11
Dissabte 13 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
adrián garcía bogliano
ciona a varios niveles. En Toronto
se proyectó dentro de la sección
Vanguard, y luego ganó el premio
a la mejor película en un festival
de género como es el Fantastic
Fest de Austin.
La verdad es que la película ha
funcionado muy bien con distintos tipos de público. En Toronto
pensaron también en ponerla en
Midnight Madness, pero creo que
fue una buena decisión incluirla en
Vanguard, ya que no creo que sea
un crowd pleaser. Fue un proceso
un poco inconsciente, pero poco
a poco me di cuenta de que la naturaleza que pedía el filme era el
drama. No es que de pronto quiera
hacerme el serio, pero era lo que se
ajustaba al tema de la película, que
son todas las cuestiones relacionadas con la sexualidad.
“El tema del
filme es todo
lo relacionado
con la
sexualidad”
Lo primero que llama la atención
de Ahí va el diablo es su título. Es
muy impactante, muy directo.
Es una expresión que se usa en
México. El “diablo” es el carro con
que se cargan y descargan cosas
en los supermercados y almacenes, como el que usa el personaje
del supuesto abusador. Cuando
viene por detrás tuyo te dicen esa
frase para que te apartes. Me pareció muy curioso y, obviamente,
tiene un doble juego con la temática de la película.
algún tipo de problema?
No, ninguno, pero ten en cuenta que hicimos la película muy al
margen del sistema, casi sin que
nadie se diera cuenta. De hecho, ni
siquiera la filmamos en el DF, sino
en Tijuana, que ahora es un lugar
muy tranquilo. Evidentemente, en
México la religión es poderosísima,
pero no creo que la película la tenga en su centro. Aunque sí aparecen algunas cosas que me interesaban, como la Santa Muerte.
Sorprende la carga sexual que tiene el filme ¿Cómo la trabajó con
los actores?
Lo que hicimos fue rodar todas las
escenas fuertes al principio, para
liberar a los actores de esa presión. Para mí era muy importante
tener todos esos elementos, quería tener un material muy franco
y sincero en ese sentido, y estaba
preocupado por cómo podía reaccionar el público. Cuando llega la
escena de la masturbación en el
coche siempre me fijo en las caras de la gente, ¡nadie mueve un
músculo!
Hay un momento en que la película toma un desvío inesperado
hacia un territorio similar al de La
última casa a la izquierda.
Me encanta la idea de que una película tenga aristas que te lleven en
distintas direcciones, que no sepas
por dónde te va a salir. Además,
hay una serie de convenciones en
el género que me irritan bastante,
como que la gente está dispuesta
a aceptar lo sobrenatural de inmediato. Si yo escucho ruidos extraños en mi casa intentaría conseguir algo para protegerme, no se
Este ha sido su primer rodaje en
México, un país donde la religión Otro elemento interesante de Ahí me ocurriría poner una cámara
pesa mucho ¿Se encontraron con va el diablo es su tono, que fun- para grabar a ver si hay fantasmas.
¿Había algo del país que le interesase en concreto para rodar
allí el filme?
Su tradición histórica de cine de
terror. Después de mis últimas películas en Argentina, tenía ganas
de coger un poco de aire y buscar
otros lugares; y, como decía, México es el único país de Latinoamerica con tradición fantástica, más incluso de lo que se suele reconocer.
Me sentía cómodo trabajando en
un sitio donde tuviera un asidero
donde agarrarme en este sentido.
LA
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
Violent femmes
El terror no es el único género en el que lo monstruosofemenino se expresa, pero sí el
que con más asiduidad pone
en escena esa visión de la mujer monstruosa, aquella que es
“espeluznante, aterradora, horrible y abyecta”, en palabras de
Barbara Creed, y que hunde sus
raíces en figuras bíblicas como
Salomé, seres mitológicos o sobrenaturales como Medusa y las
vampiras y, en un registro más
contemporáneo, la femme fatale. A pesar de que el fantástico
ha sido terreno abonado para
esta visión diabólica de lo femenino, también ha favorecido
la percepción de la mujer como
víctima, sobre todo a partir de
la aparición del slasher y de dos
películas fundacionales en las
que se asienta la idea del hombre como voyeur y del cuerpo
femenino como fetiche: Peeping
Tom y Psicosis. Esto no significa
que la mujer no presente resistencia: figuras como la final girl
del slasher o las heroínas vengativas del subgénero rape-revenge
son féminas combativas que, sin
embargo, deben utilizar métodos y armas masculinas –es decir, perder parte de su feminidad
para sobrevivir o vengarse por
los abusos sufridos–.
A raíz del auge del torture horror ha aparecido una nueva
generación de violent femmes
quienes, en su condición ambigua entre inocencia y maldad,
representan a la perfección esa
feminidad “abyecta” que “no
respeta los límites ni las reglas
y altera la identidad, el sistema
y el orden”, según Julia Kristeva.
Me refiero a jóvenes mujeres
torturadoras como Asami, de
Audition, Hayley, de Hard Candy
o, más recientemente, la Lisbeth
Salander de Los hombres que no
amaban a las mujeres. Estos personajes ponen en cuestión los
conceptos de feminidad y masculinidad al subvertir los roles
asignados de la mujer como víctima pasiva y el hombre como
agresor activo. En estas películas, las prototípicas imágenes
de chicas llorando y gritando
(una gestualidad netamente femenina que acerca el terror a
un género tan opuesto como el
melodrama) son sustituidas por
primeros planos de un rostro
masculino lloroso y suplicante,
como el de Jeff, en Hard Candy,
durante la secuencia de la castración. En todas ellas, además,
la inmovilización del cuerpo
masculino funciona en una doble dirección, real y simbólica:
como método infalible para
que la joven torturadora ejerza
el control sobre su víctima y,
al equiparar masculinidad con
pasividad e indefensión, como
auténtico desafío a los roles genéricos tradicionales.
Otra de las características, tal
vez la más interesante, de estas
“chicas monstruosas” es que
son conscientes de su propio
arquetipo y sacan provecho
de ello. Hayley, Lisbeth o Asami no son víctimas inocentes,
pero saben actuar como tales,
dejando así al descubierto el
carácter depredador de sus cortejadores. No es extraño, por
tanto, que los protagonistas de
Audition y Hard Candy tengan
relación con el cine o la fotografía: Hayley y Asami se dejan
fotografiar y grabar antes de
ejercer su venganza, reproduciendo, por un momento, la
recurrente imagen de explotación del cuerpo femenino. En
estas películas, subversiones
feministas de Psicosis y sus secuelas, el voyeur, aquel que obtiene un placer fetichista al mirar, es severamente castigado.
María Adell
DIARI DEL FESTIVAL
12
Dissabte 13 d’octubre 2012
El top 3 de sitges
segons la crítica
JUNICHI TOMONARI
SF-Magazine (Japó)
SHELAGH M. ROWAN-LEGG
Twitch (Canadà)
àlex gorina
TV3
1. Aftershock
2. stitches
3. chained
1. Holy motors
2. berberian sound studio
3. animals
1. holy motors
2. vous n’avez encore rien vu
3. mekong hotel
MARTIN ISELI
Moviestar (Suïssa)
ALFONS GORINA
Catalunya Ràdio
emilio mayorga
Variety (USA)
1. the impossible
2. crave
3. sinister
1. The Cabin in the Woods
2. Robot & Frank
3. Frankenweenie
1. The Impossible
2. holy motors
3. cosmopolis
CARLOS MARÍN
Aullidos
JULIÁN GARCÍA
El Periódico de Catalunya
miguel blanco Hortas
Lumière
1. maniac
2. the cabin in the woods
3. antiviral
1. holy motors
2. wrong
3. safety not guaranteed
1. vous n’avez encore rien vu
2. mekong hotel
3. La belle époque (10 + 10)
MARTA TORRES
Judex Fanzine
JOAN SALA
Filmin
1. antiviral
2. the cabin in the woods
3. berberian sound studio
1. holy motors
2. berberian sound studio
3. the cabin in the woods
J. M. FREIRE
El Periódico de Catalunya
CARLOS LOSILLA
Caimán
1. holy motors
2. cosmopolis
3. compliance
1. cosmopolis
2. holy motors
3. la noche de enfrente
BEATRICE BEHN
www.fred.fm (Alemanya)
antonio trashorras
Fotogramas
1. Safety not Guaranteed
2. Compliance
3. The Day
1. holy motors
2. the cabin in the woods
3. sightseers
ANTONIO CAMARILLO
Premiere (Mèxic)
javier ludeña
Revista Fantastique
1. cosmopolis
2. john dies at the end
3. safety not guaranteed
1. the cabin in the woods
2. lovely molly
3. pieta
Holy Motors, de Léos Carax
La pel·lícula millor valorada
per la crítica del Sitges
- Festival Internacional
de Cinema Fantàstic de
Catalunya 2012.
Fallece
Harris
Savides
El pasado miércoles se fue,
a los 55 años de edad, uno de
los directores de fotografía
americanos más influyentes
de las últimas dos décadas.
El cineasta del Bronx inició
su carrera como fotógrafo de
moda hasta que, a partir de
mediados de los noventa, dio
el salto a Hollywood como
operador. Desde entonces ha
sido el responsable de la imagen y de la luz de algunas de
las obras capitales de directores tan importantes como
Gus Van Sant, Sofia Coppola
o David Fincher. Su estilo naturalista, austero y aparentemente sencillo, dotó a sus
películas de unas imágenes
bellas y perdurables, de un
magnético misterio. Sitges
siempre le recordará. Hasta
siempre, compañero.
Neil
Jordan:
Gran
Premi
Honorífic
Sligo, Irlanda, 1950. Cineasta y escritor, tras estudiar historia de Irlanda y Literatura Inglesa, trabajó en Excalibur, de
John Boorman, quien apadrinaría su debut en la dirección,
Danny Boy (82). Este drama de
intriga le uniría también a su
actor fetiche, Stephen Rea,
que daba vida al músico protagonista. Su segunda película,
En compañía de lobos (84), es
una de las más originales (y
psicoanalíticas) aproximaciones al mundo de la licantropía. Este filme ganó el premio
a Mejor Película y el galardón
de la crítica en Sitges 1984.
Con Mona Lisa (86) y Juego
de lágrimas (92) se aproximó
de una forma personalísima
al género negro, entendido
siempre como un escenario
propicio para relaciones turbias y retorcidas.
En 1993 dirigió su filme más
exitoso, Entrevista con el vampiro. En su filmografía reciente destacan títulos como The
Butcher Boy (98) y Desayuno en
Plutón (05), que profundizan
en su interés por personajes
marginales y extremos.
DIARI DEL FESTIVAL
14
Dissabte 13 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
AVUI - DIssabte 13
09:15 AUDITORI
CLOENDA
LOOPER
Rian Johnson. EUA, 2012. 119’
09:15 RETIRO
A FANTASTIC FEAR OF
EVERYTHING
Crispian Mills, Chris Hopewell.
Regne Unit, 2012. 109’
09:45 PRADO
ANIMATION MAESTRO
GISABURO
Masato Ishioka. Japó, 2012. 92’
THE TALE OF GENJI
Sugii Gisaburó. Japó, 1987. 107’
11:15 RETIRO
WAR OF THE WORLDS: GOLIATH
Joe Pearson. Malàisia, EUA, Corea
del Sud, 2012. 86’
11:30 AUDITORI
THE THIEVES
Choi Dong-hoon. Corea del Sud,
2012. 135’
13:15 RETIRO
WOLF CHILDREN
Mamoru Hosoda. Japó, 2012. 117’
13:30 PRADO
TELEVISIÓ ESPECIALS
CODI 60. 86’
14:30 AUDITORI
OUTRAGE BEYOND
Takeshi Kitano. Japó, 2012. 112’
20:45 RETIRO
WHEN THE LIGHTS WENT OUT
Pat Holden. Regne Unit, 2012. 87’
15:15 PRADO
QUÉ PELO MÁS GUAY
Borja Echeverría. Espanya, 2012. 82’
20:45 PRADO
POST TENEBRAS LUX
Carlos Reygadas. Mèxic, França,
Alemanya, Països Baixos, 2012. 120’
15:30 RETIRO
PAINTED SKIN: THE RESURRECTION 22:30 AUDITORI
Wuershan. Xina, 2012. 131’
SESSIÓ SORPRESA
SPRING BREAKERS
17:00 AUDITORI
BEASTS OF THE SOUTHERN WILD 22:45 RETIRO
Behn Zeitlin. EUA. 2011. 92’
THE ABC’S OF DEATH
Varis autors. EUA, 2012. 129’
17:00 PRADO
VIDA EN SOMBRAS
23:00 PRADO
Lorenzo Llobet-Gràcia. Espanya,
VOUS N’AVEZ ENCORE RIEN VU
1948. 78’
Alain Resnais. França, Alemanya,
2012. 115’
18:00 RETIRO
THE THIEVES
00:15 AUDITORI
Choi Dong-hoon. Corea del Sud,
MARATÓ SORPRESA
2012. 135’
PARANORMAL ACTIVITY 4
END OF WATCH
18:45 PRADO
THE BAY
KEYHOLE
Guy Maddin. Canadà, 2011. 93’
01:15 RETIRO
JAPAN MADNESS
19:30 AUDITORI
SADAKO 3D
Tsutomu Hanabusa. Japó, 2012. 97’
GALA CLOENDA
DEAD SUSHI
LOOPER
Noboru Iguchi. Japó, 2012. 91’
Rian Johnson. EUA, 2012. 119’
GYO: TOKYO FISH ATTACK
Takayuki Hirao. Japó, 2012. 70’
01:15 PRADO
LA NIT + ZOMBI
HAPPY BIRTHDAY MR. ZOMBIE. 7’
COCKNEYS VS ZOMBIES
Matthias Hoene. Regne Unit,
2012. 88’
ZOMBIE ASS: TOILET OF THE
DEAD
Noboru Iguchi. Japó, 2011. 84’
OUTPOST: BLACK SUN
Steve Barker. Regne Unit, 2012. 100’
SALA TRAMUNTANA
12:00 RODA DE PREMSA:
PALMARÈS SITGES 2012
ESPAI FNAC
13:00 TROBADA: THE ABC’S
OF DEATH. AMB JAKE WEST,
NOBURO IGUCHI, THOMAS
MALLING, SIMON BOSWELL,
ADRIÁN GARCIA BOGLIANO,
MARC WALKOW, SIMON
RUMLEY
BRIGADOON
11:00 PRESENTACIÓN 23
ESCALONES
12:00 CINEASIA
EL HOMBRE SIN PASADO
14:30 ESTRENA DOCUMENTAL
LENTEJUELAS DE SANGRE
16:00 ESTRENA BRIGADOON
TEBANA SANKICHI: SNOT
ROCKETS
17:00 ANNEXIA
SIGNATURA ANTOLOGÍA
ZOMBIE Y RECETAS ZOMBIE
17:45 ESTRENA BRIGADOON
BUENAS NOCHES, DIJO LA
SEÑORITA PÁJARO
19:45 ESTRENA BRIGADOON
GOTHIC ASSASSINS
22:30 JAPAN MADNESS
ROBOGHEISA
00:30 ESTRENA BRIGADOON
SATURDAY MORNING
MASSACRE
23:00 HOMENATGE A LINA ROMAY
EXORCISM
16:00 ICONES DEL TERROR,
AHIR I AVUI. AMB LAMBERTO
BAVA, RODRIGO GUDIÑO I
FEDERICO ZAMPAGLIONE
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
ÚltimA PROJECCIó
DIARI DEL FESTIVAL
15
Dissabte 13 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DIumenge 14
marató 3D
AUDITORI 10:00 TAI CHI ZERO
Stephen Fung. Xina, 2012. 98’
PAINTED SKIN: THE
RESURRECTION
Wuershan. Xina, 2012. 131’
WAR OF THE WORLDS:
GOLIATH
Joe Pearson. Malàisia, EUA,
Corea del Sud, 2012. 86’
marató
AUDITORI 16:00
THE LORDS OF SALEM
Rob Zombi. EUA, Canadà,
2012. 100’
SEVEN PSYCHOPATHS
Martin McDonagh. EUA,
Regne Unit, 2011. 109’
HOLY MOTORS
Léos Carax. França, Alemanya,
2012. 115’
SINISTER
Scott Derrickson. EUA, 2012. 110’
INSENSIBLES
Juan Carlos Medina. España,
França, Portugal, 2012. 105’
marató
SITGES FAMILY
retiro 10:00
WOLF CHILDREN
Mamoru Hosoda. Japó,
2012. 117’
FRIENDS: NAKI ON THE
MONSTER ISLAND
Takashi Yamazaki, Ryuichi
Yagi. Japó, 2012. 135’
marató
RETIRO 15:00
AURORA
Kristina Buozyté. Lituània,
França, Bèlgica, 2012. 120’
SIGHTSEERS
Ben Wheatley. Regne Unit,
2012. 89’
MARATÓ CURTS
PRADO 10:00
UNA FURTIVA LAGRIMA. 4’
OH WILLY... 17’
TRAM. 7’
ROSETTE. 5’
ZIMMER 606. 15’
TERRA SOLA. 16’
À MINUIT, ICI TOUT
S’ARRETE. 11’
THE MISSING KEY. 30’
BRIGADOON
11:00 HOMENATGE
A FRANK BRAÑA
SANTO CONTRA
EL DOCTOR MUERTE
13:00 CICLE THE ASYLUM
MEGA SHARK VERSUS
CROCOSAURUS
15:00 JAPAN MADNESS
RAPE ZOMBIE
17:00 CINEASIA
DON
EAT. 7’
HOTEL. 12’
marató
PRADO 14:00
MANIACOUTRAGE BEYOND
Franck Khalfoun. França,
Takeshi Kitano. Japó, 2012. 112’
EUA, 2012. 90’
CHAINED
GRABBERS
Jennifer Lynch. EUA, 2012. 108’
Jon Wright. Regne Unit,
ANTIVIRAL
Irlanda, 2012. 94’
Brandon Cronenberg. Canadà,
JOHN DIES AT THE END
2012. 107’
Don Coscarelli. EUA, 2011. 99’
SAFETY NOT GUARANTEED
Colin Trevorrow. EUA, 2012. 86’
NO ONE LIVES
Ryûhei Kitamura. EUA,
2012. 87’
ÚltimA PROJECCIó
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
El Festival no comparteix necessàriament les opinions
expresades pels diferents autors d’aquesta publicació.