Clergat, carlins i delinqüents a Dosrius

Clergat, carlins i delinqüents
a Dosrius
Josep Ramis Nieto
adosrius.wordpress.com
versió 1-15/01/2016
Index de continguts
Clergat, carlins i delinqüents a Dosrius durant el segle XIX (I) ...................................................... 3
Clergat, carlins i delinqüents a Dosrius durant el segle XIX (II) ..................................................... 4
Clergat, carlins i delinqüents a Dosrius durant el segle XIX (i III) .................................................. 4
Crim i violència a Dosrius al darrer quart del segle XIX (I) ............................................................ 5
Crim i violència a Dosrius al darrer quart del segle XIX (II) ........................................................... 6
Crim i violència a Dosrius al darrer quart del segle XIX (i III) ........................................................ 7
Agents de l'autoritat en lluita contra el crim ................................................................................ 9
La tardor tacada de sang de 1921 (I)........................................................................................... 10
La tardor tacada de sang de 1921 (i II) ........................................................................................ 12
Clergat, carlins i delinqüents a Dosrius durant el segle XIX (I)
La relació entre l'Estat i l'Església, les guerres carlines i els casos de delinqüència són
els temes que interessen a la premsa estatal quan es parla de Dosrius.
Els casos relacionats amb el poder de l'Església en un període en què la Revolució
Liberal comença a erosionar el seus privilegis protagonitzen dues històries de la primera
meitat del segle XIX.
La desamortització de Mendizábal a l'any 1836 va ser encarregada a comissions
municipals i va afectar al clergue regular. El clergat va excomulgar tant als expropiadors
com als compradors de terra. Quatre anys després d'aquesta mesura, a l'any 1840, un
subscriptor de "El Constitucional" diu que en "...en el pueblo de Dosrius no solo se trata
de continuar exigiendo el 4 por ciento á los labradores, sino que las pretensiones del
párroco y del procurador del marqués de Castell-Dosrius llegan á querer exigir el
antiguo diezmo." (El Constitucional, 28/10/1840, pàg. 3)
A l'any 1837 el govern havia suprimit el delme (que suposava un 10% del producte
agrícola i ramader) però es va haver d’allargar en el temps per finançar la primera
Guerra Carlina.
La segona història és una anècdota però que no deixa de traspuar l'ambient que es devia
viure en un temps en què el clergat començava a qüestionar-se.
Segons l'informant el 17 de març de 1841 "Estando cazando o divirtiéndonos en el
término de Cañamás, íbamos cantando el inmortal himno de Riego, y he aquí que de
pronto nos sorprendió una voz dirigida á nosotros, diciéndonos pillos y otros dicterios
insultantes [...] y ¡cuál fue nuestro asombro al volver la vista atrás y reconocer en el tal
persona al cura párroco de Dosrius! Entonces nosotros, no acostrubrados á sufrir
semejantes desaires, le dijimos porque nos los dirigía, á lo que contestó él, porque lo
insultábamos, y que de consiguiente que ya ardíamos, no sé adonde; pero como
cantábamos el himno de Riego, que fue lo único que pudo atribuir á insulto; y gran
pecado, tal vez quería decir al infierno." I els dos caçadors acaben dient que es posés fre
"...á la desfachatez de dicho cura, porque no es esta la primera vez que se ha portado en
términos semejantes ó tal vez peores". (El Constitucional, 22/03/1841, pàg. 3-4)
Recordarem que a l'himne original de Riego es reclamava la constitució de 1812 i la
monarquia constitucional i que es va convertir en un símbol per als liberals durant el
segle XIX.
Soldados, la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
Clergat, carlins i delinqüents a Dosrius durant el segle XIX (II)
Un segon eix que vertebra la història de la Catalunya vuitcentista és el de les guerres
carlines. Els carlins pretenien entronitzar una línia alternativa dels Borbons, eren
extremadament tradicionalistes, lluitaven contra el liberalisme i tenien el suport de
l'Església i de molts dels camperols de l'època. La tercera i última guerra carlina es va
desenvolupar al període 1872-1876, a cavall del Sexenni Democràtic i la Restauració.
Durant aquesta guerra els carlins van ocupar diverses poblacions de Catalunya i també
van voltar per Dosrius.
"Ayer la partida carlista mandada por el cabecilla, Guiu, y fuerte de 60 hombres, bien
armados y equipados, se presentó en el vecino pueblo de Dosrius, donde permaneció
desde las nueve de la mañana á las tres de la tarde, á cuya hora salió en dirección á la
montaña, presentándose á las siete y media en Argentona, pueblo que dista una hora de
esta. A las diez de la misma noche salió, tomando la dirección de Cabrera y Cabrils. [...]
Al frente de dicha partida llaman la atención nueve caballos montados por otros tantos
trabucaires. Hoy miércoles la misma partida ha visitado nuevamente el pueblo de
Dosrius". (La Iberia, 7/7/1872, pàg. 3).
El diari La Esperanza afegia una nota de color a la descripció militar:
"En los pueblos citados los carlistas han satisfecho todos los gastos que han ocasionado,
no faltando por supuesto los consabidos vivas á D. Cárlos, á la religion y á los fueros de
Cataluña, promoviendo mucho bullicio y algaraza. Parece mentira que una partida de 60
hombres se atreva á pasearse sans façon por pueblos tan cercanos á esta ciudad, que
dista de la capital tan corto trayecto." (La Esperanza, 8/7/1872, pàg. 2).
El "cabecilla" Guiu no era ni més ni menys que un dels insurrectes carlins que operaven
en aquella època a Catalunya. Al desembre les seves operacions es van centrar al
Montseny on dirigia un contingent de 200 homes. Guiu va "demanar" a la població de la
zona que se sumés a les seves tropes a canvi de no perdre la vida.
Clergat, carlins i delinqüents a Dosrius durant el segle XIX (i III)
A més del conflictes esmentats amb el clergat i les visites dels carlins, Dosrius va patir
diversos actes de violència i delinqüència al llarg del segle XIX. Els diaris en parlen poc
però hem trobat alguns casos dels que us volem parlar.
A l'any 1841, un ciutadà denuncia que dos confidents del Governador de Mataró en la
lluita contra el contrabandisme, José Torrens i Juan Alvarez, s'estan aprofitant de la seva
condició per robar als contrabandistes. Sembla ser que feien servir l'uniforme de
guardes i "...prendieron seis fardos de contrabando á unos contrabandistas de las
inmediaciones del pueblo de Dosrius, que ajustaron en 17 onzas de oro su devolución;
que efectuaron por la de 16, en razón á que tomaron de los fardos alguna cosa que les
gustó". (El Constitucional, 16/05/1841, pàg. 3)
L'any 1849 destaca per la mort violenta del regidor de Mataró Josep Gallifa. Podreu
conèixer molts més detalls sobre la seva mort al llibre de Francesc Costa "Els cacics
d'Argentona". Al diari "La Época", se'n fan ressò comentant que "...esta mañana se ha
encontrado el cadáver del desventurado Gallifa, á una media legua de distancia de este
pueblo, según la voz general en el término de Dosrius. Asegúrase que está el cadáver en
estado de putrefacción, y con la cabeza aplastada y una mano cortada y colgada en el
zurron de caza que llevaba el infeliz." (La Época, 7/9/1849; pàg. 4).
Dos anys després, a l'any 1851, sabem que a Dosrius es falsificava moneda. El sistema
monetari espanyol de mitjans del segle XIX estava marcat per una manca d'unitat,
convivint monedes de totes classes, velles i noves, peninsulars i estrangeres,
especialment franceses. Amb la reforma monetària de 1848, un ral espanyol equivaldria
a una dinovena part d'un napoleó de cinc francs.
La notícia comentava que "...en las inmediaciones del pueblo de Dosrius, en una casa de
campo se estaba trabajando en la preparación y falsificación de moneda de napoleones
falsos." El comissari especial de Barcelona "...dio las instrucciones convenientes para
que los autores de tan criminal delito fuesen sorprendidos infraganti, y en la mañana del
29 de marzo fuéronlo las personas que se ejercitaban en el citado trabajo, ocupando los
moldes con los bustos de los napoleones grabados en ellos, con todos los demás útiles
correspondientes á lo mismo, capturando á dos de los trabajadores y al amo de la casa
como encubridor y cómplice". (La Época, 4/4/1851, pàg. 4).
Crim i violència a Dosrius al darrer quart del segle XIX (I)
L'últim quart del segle XIX veu el naixement a Espanya del que es coneix com "La
Restauración". Després de diversos decennis de moviments revolucionaris, guerres
carlines i del fracàs de la I República, el 30 de juny de 1876 s'aprova una nova
constitució que dóna amplis poder al rei (primer Alfons XII i després Maria Cristina).
La burgesia de base agrària latifundista tornava a dirigir el país en un sistema polític en
què dos partits polítics (el conservador de Cánovas i el lliberal de Sagasta) es
reparteixen el poder.
Dosrius tenia a l'any 1885 un total de 1.101 habitants (La Vanguardia, 1/8/1885) i
segurament que la pau política i social estava assegurada al poble. Tot i això, Dosrius
serà l'escenari de diversos fets delictius i de violència que de ben segur devien inquietar
a la població.
El primer es va produir a la primavera de 1886 quan uns lladres van entrar a l'església
de Canyamars:
"Hace pocos días fue robada la iglesia del pueblo de Cañamás, inmediato á dicha ciudad
[Dosrius]. Los ladrones no respetaron nada, pues se llevaron las coronas de las
imágenes, cálices, el copón que contenía las Sagradas Formas, cuanto dinero había en
los cepillos y todos los ornamentos sagrados. El Rdo. señor curapárroco de la
mencionada iglesia ha tenido necesidad de acudir al del vecino pueblo de Dos-Ríus para
que le prestase todo lo necesario, á fin de poder celebrar el santo sacrificio de la misa.
Parece que hasta la hora presente se ignora quiénes hayan sido los autores del robo." (La
Vanguardia, 4/5/1886).
Passarien uns quants anys abans que tornés la violència a Dosrius. L'any 1893 va ser un
any tràgic amb dues morts violentes. La segona d'aquestes morts es va produir a
l'octubre quan es va trobar al poble el cadàver d'una persona:
"El alcalde de Dosrius participa al gobernador civil que ha sido encontrado muerto un
peón de la carretera de aquel pueblo. El cadáver ofrecía una herida de arma de fuego en
el vientre, habiéndose encontrado en el lugar del suceso una escopeta descargada. El
juzgado instruye las oportunas diligencias en averiguación del hecho." (La Vanguardia,
2/10/1893).
La primera de les morts a què ens referíem segurament tindria un ressò molt més
important: es tracta de l'assassinat d'en "Budell", veí de Dosrius.
Crim i violència a Dosrius al darrer quart del segle XIX (II)
El "Budell" era el sobrenom de Ramon Jubany. El 12 d'agost de 1893 va arribar a
la seva casa de Dosrius amb una forta indisposició. Durant la matinada del diumenge, el
"Budell" ja era mort.
El dimecres de la setmana següent es publicava el següent titular a La Vanguardia:
"Crimen en Dos-rius. Un crimen horrible se ha cometido en Dos-rius, pueblo cercano a
Mataró." La notícia comentava que "en el pueblo circularon el mismo día rumores
siniestros, y el juez pasó la noche instruyendo diligencias y puso presos á la mujer del
difunto y á un individuo con quien parece que aquella sostenía relaciones ilícitas". (La
Vanguardia, 16/08/1893)
El 29 de novembre de 1894 començava a l'Audiència Provincial el judici contra el dos
presumptes assassins: la dona de Ramon Jubany, Rosa Boix Freginas (28) i el seu
amant, José Jansana i Roca (31). Se'ls acusava de la mort violenta de Jubany.
Durant el primer dia de judici la fiscalia explicava les raons per inculpar als processats:
els acusats havien mantingut relacions extramatrimonials durant els dos anys anteriors a
la comissió del delicte "...y observando tan poco recato que el vecindario estaba
escandalizado" (La Vanguardia, 30/11/1894). Segons les investigacions, Rosa va tenir
un nadó i Jansana va voler-lo apadrinar. Jubany, qui ja havia sentit els rumors que
corrien pel poble, va tenir fortes discussions amb la dona, i aquesta, a iniciativa de
Jansana, va encarregar a un venedor que comprés arsènic a Mataró (donant el pretext
que era per matar les rates que havien entrat a casa) i el va barrejar amb la farina del
bacallà que en Jubany es va menjar a la feina.
Durant el judici els dos acusats van prestar declaració. Rosa comenta que havia gaudit
de 8 anys de matrimoni feliç però que durant els darrers 2 anys, el seu marit la
maltractava; que Jansana la va assetjar continuadament i que fins i tot "...la obligó con
amenazas de muerte á proseguir las relaciones ilícitas". Jansana, per la seva part nega la
versió de Rosa i declara que no va tenir més que una relació d'amistat amb l'acusada.
Durant aquest primer dia van arribar a declarar fins a 33 testimonis, el més important
dels quals va ser Dolores Rumiá. Segons ella, "...la procesada díjole que estaba decidida
á vengar los malos tratos que de su esposo recibía" (La Vanguardia, 30/11/1894).
L'endemà va continuar el judici i el Jurat va determinar la culpabilitat de Rosa Boix i la
innocència de Jansana. El Fiscal no va estar d'acord amb la sentència i va demanar un
nou Jurat que revisés la sentència, demanant la pena capital per ambdós.
El 14 de febrer de 1895 es torna a repetir el judici amb un nou Jurat (figura qüestionada
a l'època per ser susceptible a ser manipulat fàcilment). Rosa insisteix en què la idea de
matar al seu marit va ser de Jansana, mentre que aquest nega cap responsabilitat en els
fets. Altres testimonis afegeixen la visió que el poble tenia dels implicats i de les
relacions socials a l'època: Joaquim Coll, el venedor, diu que "Jubany, aunque tenia un
carácter violento, era, según la fama, trabajador y honradote, y su mujer muy ligera de
cascos" (La Vanguardia, 15/02/1895).
El judici va continuar el dia 15 de febrer amb declaracions contradictòries pels
testimonis i el 16 el Jurat va declarar culpable a Rosa del delicte de parricidi i innocent a
Jansana, qui havia passat dos anys en presó preventiva. El Tribunal Suprem va
confirmar la sentència al juliol de 1896.
Rosa Boix seria executada a Mataró a les 8 del matí del 23 de juliol de 1896. Va morir
per l'aplicació del garrot vil molt a prop de la presó. Era la primera vegada que es
preparava un patíbul a Mataró per aplicar la pena de mort des del 1849. Rosa va
morir acomiadant-se de les seves filles de 10 i 8 anys.
Crim i violència a Dosrius al darrer quart del segle XIX (i III)
Els diaris d'àmbit estatal es van fer ressó de l'execució de Rosa Boix, condemnada a
garrot vil segons comentàvem abans. D'entre les descripcions que fan els rotatius, la de
"La Correspondencia de España" (24/7/1896), és una de les més detallades de
l'atmosfera que hi havia al voltant del desenllaç d'aquest cas.
Cena de la reo.- Despedida de sus hijos. Rosa se confiesa. Mataró, 8'30 m.
La desgraciada reo Rosa Boix cenó en compañía de sus hijos en la celda y con gran
apetito.
Al terminar la cena se despidió de ellos, sin que se produjeran las escenas que siempre
ocurren en tales casos.
Por el contrario, Rosa se despidió de sus hijos con gran tranquilidad.
Como todo el mundo creía, dos de los hijos han vuelto al asilo en donde fueron
acogidos desde que fué presa la madre.
El tercero se lo llevó en su compañía la nodriza que lo ha criado.
Rosa ha pasado tranquila toda la noche y solo se han aplanado sus energías
visiblemente cuando el sacerdote que la asiste en el trance fatal, la ha desengañado
acerca del indulto en que la reo tenía confianza.
Poco después de su entrevista con el sacerdote, Rosa Roix se ha confesado con gran
unción.
Quejas de Rosa Boix.- El amante.- Comunión.- Sentida plática.- Accidente.- Rumor
falso. Mataró 23, 8'30
Rosa se ha lamentado amargamente de no esté con ella en el patíbulo Jansana, que fué
el amante por quien ella cometió el crimen.
Este se halla enferno en el pueblo actualmente.
Los sacerdotes han logrado calmarla, consiguiendo que se arrepintiera de su horrible
delito confesándose otra vez y recibiendo la sagrada comunión con gran recogomiento.
(sic)
Un padre de la compañía de Jesús dirigió una sentida y elocuente plática á la reo,
quien al terminar el sacerdote, lloró abundantemente, decayendo de tal modo su ánimo,
que hubo necesidad de que la auxiliaran los facultativos.
A consecuencia de este incidente extendióse por el pueblo la noticia de que la fortunada
reo acababa de fallecer.
El cadalso.- Visita del juez.- El verdugo. Mataró, 8'30m.
El cadalso se ha levantado junto á la cárcel.
La reo está asistida por hermanas de la caridad venidas de Barcelona con el indicado
objeto.
A las seis de la mañana entró el juez en la capilla exhortando á Rosa á que declarara lo
que quisiera.
La infeliz contestó que nada tenía que declarar y afirmó que encontraba muy justo el
castigo de su delito.
Momentos después entró el verdugo y la pidió perdón. Rosa se lo concedió y los
circunstantes lloraban emocionados durante este doloroso trance.
La reo fué después administrada, cayendo en una extrema postración.
Las hermanas de la caridad la dieron una bebida calmante.
Salida de la capilla.- Al pie del patíbulo.- La ejecución.- El desfile.- Emoción en el
público. Mataró 23, 8'45m
La población está consternadísima.
El público empieza á invadir los alrededores del patíbulo. En este momento cae
menuda lluvia.
Nótase menos gente de la que se creyó que asistiría.
La mayoría son curiosos y forasteros.
Los obreros de las fábricas no asisten á la ejecución.
A las ocho de la mañana sale de la capilla la reo, á pie y entre sacerdotes.
Rosa sube al carro, que va enlutado, y cuando llega al patíbulo, el verdugo tiene que
subirla en brazos. Sigue lloviendo.
El verdugo sienta á Rosa en el fatal banquillo y le cubre el rostro.
Un momento después queda cumplido el inexorable fallo de la justicia.
El jesuita padre Valls pronuncia una oración que el pueblo repite. Después pregunta si
perdonan á Rosa.
En grito unánime la multitud contesta que sí.
Después desfilan ante el tablado los congregantes y el piquete de tropa que ha asistido
á la ejecución.
El público ha permanecido estacionado ante el tablado, á pesar de la lluvia.
Desde la cárcel hasta en instante en que el verdugo ha dado vuelta al torniquete han
transcurrido cuatro minutos.
Al sentarla en el banquillo, Rosa Boix sufrió un desvanecimiento, no habiéndose dado
cuenta, por este accidente, de la ejecución.
La plática del jesuita hizo llorar á los circunstantes.
El cadáver de Rosa Boix permanecerá en el patíbulo hasta las cuatro y media de la
tarde.
Agents de l'autoritat en lluita contra el crim
Hi ha diversos episodis delictius al llarg del primer quart del segle XX.
Els mossos d'esquadra foren restablerts a l'any 1876. Els pertanyents a Sant Genís de
Vilassar van intervenir en una baralla entre els vilatans de Dosrius Pedro i Valentín
Jubany, per una part i Salvador i Juan Jubany per una altra "...de la que resultó alguno
contusionado, además del fuerte escándalo que promovieron en la vía pública" (La
Vanguardia, 16/09/1921, pàg. 3).
Els mateixos agents van detenir al "... mendigo José Comalada Barceló, Ponas de
Tallaventres, de 37 años de edad, natural de la provincia de Gerona, el cual, interrogado
convenientemente incurrió en muchas contradicciones, siendo puesto a disposición del
juzgado de instrucción de Mataró, como presunto autor del atraco ocurrido en octubre
último a la mujer Dolores Sené Molins (1), habitante en la casa de campo llamada Can
Silvestre, del término de Dosrius a la cual al regresar de Mataró le salió al encuentro un
sujeto desconocido y enmascarado, que le exigió el dinero que llevaba y como era poco
le agredió con un hacha, causándole varias contusiones.
También fue puesto a disposición de dicho juzgado otro mendigo compañero del
Comalada, llamado Buenaventura Mayá Omella, El Nano, de 27 años de edad, natural
de Granera, por si puediera tener alguna complicidad en el hecho de referencia. A
dichos sujetos les fué ocupado un cuchillo a cada uno." (La Vanguardia, 29/11/1921,
pàg. 8).
Una altra força de seguretat, la Guàrdia Civil, va fer indagacions sobre un robatori "...en
la masía de Boba (2), del término de Dosrius..." amb un botí de 9.000 pesetes en bitllets
del Banc d'Espanya. (La Vanguardia, 31/5/1923, pàg. 19).
Notes:
(1) Segurament es refereix a Dolors Jané, qui va ser masovera d'una casa anomenada
Can Silvestre, a on avui està construït l'alberg de Canyamars que porta el mateix nom.
(2) Probablement es tracta de Can Boba o Can Jeroni, al nucli històric de Dosrius.
La tardor tacada de sang de 1921 (I)
La tardor de 1921 seria especialment tràgica per als veïns de Dosrius. Per a una població
d'uns 900 habitants, dos assalts en menys de tres mesos seria motiu per a la
intranquil·litat dels dosriuencs.
Al setmanari "La Costa de Llevant" (que majoritàriament informava sobre Mataró i la
costa del Maresme) apareixia el dia 25 de setembre de 1921 la notícia següent:
"A les vuyt del vespres del passat dissapte [el 17 de setembre de 1921], el vehi del poble
de Dos-rius En Joaquim Pera y Nicolau, que ocupa la finca anomenada can Pepas de
Mañáns, se presentá en la Jefatura de Vigilancia posant en coneixement a les autoritats
que la seva dona, Tressa Collet y Llobera, que acostumava venir a n'aquesta ciutat tos
els matins al mercat, retornant a sa casa de deu a onze, després d'efectuades ses ventas
de virám, encara no s'havia presentat, lo que sigué motiu del malestar de la familia
tement que li hagués passat alguna desgracia. Diumenge algún de la familia y guardia
rurals trobaren lo cadáver de la Tressa Collet en el lloch anomenat camí del Cementiri
de Mañáns Creu d'en Serra, ab una ferida al coll, havent mort d'hemorragia. S'observá
en las proximitats del lloch, senyals de lluyta, lo que fa creure que se defensa. Sigué
ademés robada. S'ha comensat la instrucció del sumari ab l'major activitat. La guardia
civil ha practicat una detenció. En altres ocasions la casa de la víctima sigué robada".
I és que on vivia la Teresa era i encara és un lloc aïllat entre els termes municipals de
Mataró i Dosrius. Can Pepas era una casa al principi del camí que porta des de Mataró a
Dosrius pel camí de muntanya, travessant La Balatera.
El 23 de setembre "La Vanguardia" informava que havien estat detinguts Pedro
Macià Lladó "Caldetas" i la seva dona, Mercè Collet Vives, com a presumptes autors
de la mort per degollament de la Teresa.
El 30 d'octubre, poc més d'un mes després, "La Costa de Llevant" tornava a informar de
més assalts:
"De nou tenim de planyer un atentat comés en els afores d'aquesta ciutat en les persones
de pacifiques camperoles ab el fil de robarleshi les quantitats producte de les seves
vendes. Passaven per el camí de la serra aprop de cán Xarrach dues dones, una
anomenada 'La Carinya"ja de edat avanzada y l'altre Dolors Jané Molins, masovera de
cán Silvestre, veina de Canymás, quan se'ls presentá un home enmascarat demantloshi
els diners. Davant la seva negativa el subjecte ab un destral dirigí un cop al cap de la
segona, siguent aquesta amatenta a desviarlo per lo que rebé una farida al bras y altra a
l'espatlla. Als crit de l'agraciada l'agressor emprengué la fugida. La velleta quedá
embascada y la Dolors pogués després de retornada la seva companya, anar a casa seva
per les seves forces. 'La Carinya' al baixar al mercat va donar part al jutjat y Guardia
Civil y deseguida va en comensá les oportunes diligencies".
Cap a mitjans de novembre, el matrimoni detingut va ser posat en llibertat i va
començar la cerca per la comarca de l'individu "Lo senyoret de Pineda o Fernando" com
autor dels darrers crims. I es que continuaven els robatoris reiterats a les casetes dels
pagesos.
Va ser cercant als delinqüents que va ocórrer la següent de les tragèdies:
A finals de novembre "...sortiren de vigilancia els guarda vinyes Joan Vidal, antich
mosso d'esquadra, de 62 anys, ingressat de poch temps en el servey de guarda vinyes, y
Salvador Casanovas, company seu de servey.
Dalt de la carena, en el camí que empalma a ma esquerra del Turó d'en Dori ab un que
va a Argentona, a ma dreta es trova un montícul de roques, entre les quals s'hi obre una
cova d'unes dues canes de fondaria, tancada per una porta de fusta i ferro.
Poch se tingué que buscar per a trovar el cadáver del infortunat Vidal; al peu del piló de
roques que volten la cova géva exánim de boca terrosa, sense més senyals de ferida, que
un piló de sanch coagulada que li veya a sota la cara. La gorra trobada al costat seu, era
acribillada de perdigons.
Abans d'aixecar el cadáver, la guardia civil ab les degudes precaucions, obrí la porta y
registrà la cova, en la que s'hi trobaren moltes robes, utensilis de cuyna, olí, sal y aygua
u una olla de mongetes a mitg bullir. Ademés una llima, cartutxos d'escopeta y varis
documents de tot lo que es feu cárrech el Jutjat.
Les declaracions del guarda Casanovas y l'exámen fet sobre el terreny, permeten
reconstuhir el fet de la següent forma:
A l'obrir, a tres quarts de cinch de la tarda, els guardes Vidal y Casanovas, sense cap
precaució, la portella de la cova descrita, en Casanovas es trobá sorprés per una
escopeta de dos canons que l'apuntava; al ferse cap enrera, li dispaparen un tret, que no
feu blanch: desseguida demaná auxili en dirección al vehinat de Cirera, mentres sentía
dos tres més; segons totes les probabilitats, l'altre guarda doná també unes passes enrera
y's tregué instintivament el revólver, y al girarse per plantar cara rebé una perdigonada,
es calcula des de sis metres que entrantli el focus principal per l'ull esquerra li causá
instantáneament la mort.
L'altra guardia fou apoderat d'una gran excitació al sentir els trets, y corregués a buscar
auxili, sense saber qué havia estat del company".
Quatre anys després se celebraria el judici per aquest reguitzell de delictes...
La tardor tacada de sang de 1921 (i II)
Quatre anys després de l'assassinat de Teresa Collet Lloveras i de Joan Vidal (14
d'octubre de 1925), se celebrava a l'Audiència provincial de Barcelona el judici contra
els processats i presos Agustín Arabia Cisa i Juan Lloberas Esteba i contra el pròfug
Juan Nogueras Martori. El fiscal demanava als dos primers la pena de mort per
l'assassinat amb traïdoria de Teresa Collet.
Segons el fiscal, l'autèntic autor intel·lectual de l'assassinat era Juan Nogueras qui havia
estat processat per una denúncia de robatori feta per l'assassinada que li va costar ser
empresonat. En Joan Nogueras es va entrevistar amb l'Agustí en un cafè de Barcelona
per traslladar-se a continuació a Mataró per convèncer a Joan Lloberas. Posats d'acord
"...se internaron en el bosque, y en el paraje llamado de Creu d'en Serra', situado en
despoblado en la montaña correspondiente al término municipal de Mataró se colocaron
en acecho[...y] fué súbitamente asaltada y agredida, sin tiempo para apercibirse a la
defensa, baldía en todo caso por la superioridad de medios de los agresores, causándola
éstos, el rebelde Juan Nogueras y el Juan Lloveras con la navaja de que iba provisto,,
una profunda herida en la región cervical anterior derecha que seccionó la tráquea y
arteria carótida del propio lado, sobreviniendo la muerte rápida debido a la hemorragia
producida a consecuencia de la sección de dicha arteria."
Semblava que tot apuntava a la culpabilitat dels processats i presos, però van ser absolts
tres dies després del judici i van continuar a la presó perquè estaven també encausats per
l'assassinat de Joan Vidal i l'atracament a Dolors Jané.
A finals de novembre els processats Arabia (el pèrits forenses eren de l'opinió que
aquest era "...un degenerado, epiléptico en tercer grado, y por tanto irresponsable de sus
actos") i Lloberas. La Dolors no va reconèixer a cap dels processats com autors del
delicte i manifesta que "...el sujeto que la robó, llevaba barba postiza y la cara
embadurnada". En la sentència final, els acusats serien absolts i la causa sobre Joan
Vidal sobreseida. I perquè?
Perquè una setmana abans s'havia trobat al presumpte assassí de Joan Vidal. Es deia
Fernando Tallada Torres (el recordeu de la primera part de la historia?), "...soltero, de
unos cuarenta y cinco años de edad, conocido por 'El Pallés' y por el 'Senyoret' de
Pineda. Llevaba dos sacos de productos agrícolas y un cesto de provisiones". Va
confessar ser l'autor de diversos robatoris però no de l'assassinat de Joan Vidal. El
misteri crec que continuarà durant un temps...