història natural de la marina baixa

HISTÒRIA NATURAL
DE LA
MARINA BAIXA
1
2
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
HISTÒRIA NATURAL
DE LA
MARINA BAIXA
Agustí Galiana
3
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Título:
Autores:
Història natural de la Marina Baixa.
Agustí Galiana Soriano.
I.S.B.N.: 84-8454-062-6
Depósito legal: A-271-2001
Edita: Editorial Club Universitario
web: www.editorial-club-universitario.es
Printed in Spain
Imprime: Imprenta Gamma Telf.: 965 67 19 87
C/. Cottolengo, 25 - San Vicente (Alicante)
E-mail: [email protected]
web: www.1gamma.com
Reservados todos los derechos. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética o
cualquier almacenamiento de información o sistema de reproducción, sin permiso previo y por escrito
de los titulares del Copyright.
4
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
ÍNDEX
Agraïments. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
Medi físic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
Relleu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
Geologia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
Recursos subterranis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
Clima. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
Cursos d’aigua. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
Aiguamolls. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
Costes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
Flora. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .65
Vegetació herbàcia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
Vegetació arbustiva. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
Boscos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
Fauna. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
Ecosistemes marins. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
Ecosistemes aquàtics continentals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
Ecosistemes terrestres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98
Presència humana. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .101
Pobles cercadors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104
Primera agricultura. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105
Primeres civilitzacions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
Civilització andalusí. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112
Civilització occidental. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
Fase d’alta energia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121
Annex I: Passejades pels pobles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129
Annex II: Notes toponímiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153
Referències. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165
5
6
AGRAÏMENTS
7
8
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Primer que res voldría agrair l’ajuda económica procedent de 5 ajuntaments
de la nostra comarca, els de la Vila, Altea, Callosa, la Nucia i Finestrat, sense la qual
no hauria estat possible la publicació d’aquest llibre. I, en particular, el recolzament
d’Amadeo Sánchez, regidor de Cultura de la Vila, que ha cregut en el projecte des
del començament.
Algunes persones, veïns de pobles que no conec prou bé, m’han ajudat a fer
un tractament més equilibrat de les distintes localitats de la comarca. Pepe Bayona
de Benidorm, Paco Savall de l’Alfàs, Tomàs “el basurero” de Finestrat, Paqui Català
d’Alcoleja, Manolo Pinto de Tàrbena, Tomàs Lloret d’Orxeta, María José de Benifato, Mari Carmen de Beniardà, Toni Ferri de Callosa, i Hernán Cortés i Pepe “Sevilla” de Relleu. El meu agraïment per la seua informació amable i desinteressada.
Vull afegir un record especial per al meu sogre, Francisco Llorca, que m’ha
acompanyat en alguns viatges, i que sembla que coneix a tot el món i part de
Mallorca.
Jo he volgut saber una mica de tot i transmetre-ho als lectors. L’altra cara de
la moneda d’aquesta intenció és que segurament no sé massa de res. Uns amics,
més entesos que jo en alguns aspectes del medi natural, han estat prou amables per
fer-li una ullada a l’esborrany, i evitar que diguera algunes barbaritats massa grosses. Jaume Vaello ha repassat la geologia, Juanjo Izquierdo els vegetals, Antonio
Zaragozí i Alejandro Izquierdo els animals terrestres i Josep Lluís Sánchez Lizaso
els animals marins. Com sempre, Maleni Llorca ha fet una repassada per comprovar que allò escrit era comprensible. Els errors que s’han colat després dels esforços
de tanta gent són, evidentment, responsabilitat meua.
9
10
INTRODUCCIÓ
11
12
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
We shall not cease from exploration
And the end of all our exploring
Will be to arrive where we started
And know the place for the first time*.
Four quartets, 1943
Thomas S. ELIOT (1888-1965)
Totes les regions del món tenen unes circumstàncies naturals que les fan úniques. Ací presentem un resum de les principals circumstàncies ambientals de la
nostra comarca per a qualsevol lector encuriosit, de dins o de fora de la Marina
Baixa. No es tracta que la nostra comarca siga millor que les altres, sinó que a nosaltres ens toca conéixer, especialment, com és la terra on vivim. Aquestes pàgines
s’han escrit amb la intenció de contribuir a aquest objectiu.
Els antics grecs i romans parlaven d’història natural en referir-se a la descripció de diversos aspectes del medi natural d’una regió. Aquella “història” no
tenia el sentit temporal que donem ara al terme, d’una sèrie de fets lligats a unes
dates. No em molesta, però, que se’n puga fer una interpretació temporal a partir
d’aquest títol d’Història natural, ja que al final de l’obra intentaré fer una història
ecològica de la Marina Baixa, és a dir, una descripció de com ha anat canviant amb
el temps l’ús que la gent ha fet dels recursos naturals.
Tanmateix, el que entenc hui com història natural d’una regió, actualitzant el
concepte clàssic del terme, és donar una descripció i explicació el més completa pos*
No pararem d’explorar/i l’objectiu de la nostra exploració/serà arribar on vam començar/i conèixer el lloc per primera vegada.
13
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
sible de la natura d’aquesta regió, i en especial d’aquells aspectes que més toquen
als seus pobladors humans, ja siga perquè són aspectes relevants per a la supervivència als que els humans ens hem d’adaptar, o senzillament perquè es tracte de
coses molt visibles que criden la nostra atenció d’una forma o altra.
Sense el coneixement del medi ambient d’una regió no es poden comprendre
molts dels seus detalls, inclosos aquells que hom diria que estan més lluny de la
natura, com són els fets més capriciosos de la història humana. Si un fet s’ha produït és perquè era possible que es produira, donades les circumstàncies ambientals
locals.
La Marina Baixa és un món en miniatura que alberga una gran diversitat
d’ambients. A efectes humans ha estat, en la pràctica, quasi una illa, rodejada de
muntanyes esquerpes, que han fet que els contactes amb l’exterior s’hagen fet principalment per via marítima. El seu nom ja fa referència al seu caràcter abocat al mar
–la Marina.
Situada en una posició perifèrica dins del nostre país, a causa del seu aïllament geogràfic i de la pobresa relativa en recursos naturals, la nostra comarca no ha
tingut un paper especialment lluït en la història del món. Això ha canviat durant la
segona meitat del segle XX, en que la Marina Baixa s’ha convertit en un dels principals destins mundials del turisme de masses.
Les denominacions tradicionals de les comarques tenen uns límits difusos.
La nostra comarca podria ser simplement “la Marina”, si es reservara el nom de
Marquesat per a la comarca de Dénia. Si hom opta per anomenar-les totes dues com
a Marines, la nostra seria la Marina de més al Sud, o Marina Meridional. Curiosament, s’ha popularitzat el nom una mica incorrecte de “Marina Baixa”, que es va
aplicar no perquè tinga una menor altitud (ben al contrari), sinó perquè està situada habitualment més avall en els mapes. (Des de fa dos o tres segles, convencionalment, el Nord és a la part de dalt dels mapes. Abans cada cartògraf orientava el
mapa al seu gust.)
Un altre cas d’aquest ús dels termes “baixa” i “alta” s’ha donat en Califòrnia,
en la seua denominació original castellana: la Baja California és la península de
Califòrnia, al sud, en Mèxic, i l’Alta California és l’actual estat de Califòrnia, al nord,
en els Estats Units.
La nostra comarca està delimitada per algunes de les serres Bètiques més
altes de les terres valencianes, que descriuen l’arc Cabeçó-Aitana-Serrella-Bèrnia, i
per la mar Mediterrània, entre el riu d’Aigües i el Collado d’Altea. Més avant descriurem aquests accidents amb més detall. En la figura es pot contemplar la posició
geogràfica de la Marina Baixa dins del País Valencià.
En aquest llibre considerarem que la Marina Baixa, en sentit estricte, està formada per 18 municipis, dels quals farem tot seguit una breu presentació, i que tor-
14
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Situació de la comarca. En el mapa gran es mostra la situació de la comarca dins
del País Valencià (en gris). A la dreta, mapa ampliat de la comarca amb les fites
dels termes municipals, (la barra indica 10 Km).
15
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
naran a eixir més avant quan passem a tractar els diferents temes concrets del medi
natural. En la Taula 1 es mostren les dades de superfície i població actual dels diferents termes municipals. Aquests termes són els següents:
*la Vila Joiosa, la costa occidental de la comarca, fins a les primeres serres.
Comprén les valls baixes dels rius de la Vila i de Torres, a més de diversos barrancs
més curts. Conté els pobles de l’Ermita de Sant Antoni (1244 h el 1981) i el Paraís
(uns 2000 h. actualment). En època medieval tenia el poblat morisc de Torres. La
denominació popular ha estat simplement “la Vila” –segurament perquè és l’únic
poble de la comarca que ha estat vila reial d’una manera continuada i perquè no hi
ha cap altre poble que s’anomene “vila” en molts kilòmetres a la redona. Gentilici:
viler.
*Orxeta, un terme allargassat, amb la vall del riu de Sella enmig de serres,
entre Relleu i la Vila. La part més baixa està ocupada per la cua del pantà d’Amadório. La x es pronuncia africada. Gentilici: orxetà.
*Relleu, a l’interior de la Vila i Orxeta, ocupa una foia o depressió que desguassa per l’estret (“l’Estret d’Orxeta”) ocupat per l’antic pantà de Relleu, i que s’estén cap a l’interior fins al naixement dels barrancs que arriben a aquesta foia. Gentilici: relleuer.
*Sella, amb la confluència dels barrancs de l’Arc i de Tagarina i la vora sud
de la serra d’Aitana. Gentilici: sellard.
*Finestrat, amb el Puig Campana i rodalies, i una extensió cap a la costa fins
a la platja i el tossal de la Cala. Gentilici: finestratí.
*Benidorm, de les grans platges d’arena cap a l’interior, fins a una estreta
franja de terra que arriba al Coll del Llamp, entre el Puig Campana i el Ponoig. Posseeix la meitat sud de les Penyes de l’Albir i l’illa de Benidorm. Es pronuncia amb
o oberta, malgrat les voltes que sentim en castellà Benidor i en anglès Bénidom, Gentilici: benidormer.
*l’Alfàs del Pi, entre Benidorm i Altea, amb la meitat nord de les Penyes de
l’Albir i la platja de l’Albir, i terra endins la vall dels barrancs que moren en aquest
racó. Se’n diu “del Pi” per un pi que hi havia a plaça principal en l’època de la seua
segregació de Polop (1836); abans es deia “l’Alfàs de Polop”. L’Albir tenia 172 h el
1960, ara en deu tenir molts més. Habitualment el nom es simplifica a “l’Alfàs”.
Gentilici: alfassí.
*la Nucia, entre l’Alfàs i Polop, ocupa un vessant que va des del cim del
Ponoig fins al riu de Guadalest. Antiga alqueria depenent de Polop; abans es deia
“La Nocia de Polop”. Sovint se li diu només “Nucia”. Gentilici: nocier.
*Polop, al vessant oriental del Ponoig i fins al riu de Guadalest. La Nucia i
l’Alfàs eren antigament part del terme de Polop. Inclou el poblet de Xirles (125 h el
16
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
1981). Se’n diu a voltes “Polop de la Marina” per diferenciar-lo del poblet de Polop
dins del terme d’Alcoi. Gentilici: polopí.
*Altea, amb la costa més oriental de la comarca i la vall del riu de l’Algar a
partir de l’aiguabarreig entre els rius de Guadalest i l’Algar, fins a la serra de Bèrnia. Dins del terme hi ha el poble d’Altea la Vella (1,278 h el 1981), més antic i que
en època medieval era cap d’un terme a banda. A més a més hi ha els despoblats de
Benasquer, Albalat i Benimussa. L’Altea nova, de fundació cristiana, s’anomenava
Bellaguarda a l’edat mitjana. Gentilici: alteà.
*Callosa d’en Sarrià, al peu de la serra d’Almèdia (una extensió de la Xortà)
en la vall situada entre els rius de l’Algar i de Guadalest, amb part de les serres de
Xortà i Bèrnia. Posseeix les fonts de l’Algar. Se’n diu “d’en Sarrià” en honor al seu
primer senyor feudal, Bernat de Sarrià (del barri de Sarrià, en Barcelona), segurament per diferenciar-la de la Callosa de Segura. Antigament també es va anomenar
“Callosa de les Muntanyes”. El terme inclou una dotzena d’antics llogarets. Gentilici: callosí.
*Bolulla, entre el vessant oriental de la Xortà i la Muntanya de Tàrbena, una
xicoteta vall drenada pel riu de Bolulla i altres afluents menors de l’Algar. Gentilici: boluller.
*Tàrbena, ocupa una vall molt tancada que hi ha entre el tossal de les Vinyes
(on es situa el poble de Tàrbena), la serra del Carrascar de Parcent i les Penyes de
l’Ombria, riu amunt de la font de l’Algar. En temps de moros hi havia dos pobles:
el de Dalt, Benigebel o Tarbeneta (avui deshabitat) i el de Baix o Benitafal (actual
nucli urbà). La repoblació del segle XVII va ser a càrrec de mallorquins, i a Tàrbena
encara parlen salat. Gentilici: tarbener.
*Castell de Guadalest, capital tradicional de la subcomarca de la Vall de Guadalest, encaixada entre Aitana i Serrella-Xortà, que està formada pel Castell i els
quatre termes següents. El terme del Castell és el que hi ha més avall de la subcomarca i agafa part de la Xortà. A voltes es simplifica el nom del poble en “Guadalest”. Pot ser que abans el nom fóra “Godalest”. Posseix els despoblats de Moixerques, Benimussa i Benisseclí, i algunes caseries disperses, com la de Xines, a la part
baixa del terme. Gentilici: guadalestí o castellut.
*Benimantell, amb un terme extens, des de la font de l’Arc pròxima a Sella,
passant per una bona part d’Aitana, fins a una xicoteta franja de la Serrella. Posseix
el poblet del Molí d’Ondara i alguns despoblats. La part més baixa del terme està
ocupada pel pantà de Guadalest. Gentilici: benimantellut.
*Benifato, terme xicotet, amb la zona coneguda per Partegat del vessant nordest de la serra d’Aitana i el barranc de Favara que baixa d’allí. Gentilici: benifatut.
17
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
*Beniardà, dins de la vall del Guadalest, amb bona part de la Serrella (encara que ací no se li dóna aquest nom). Posseix els despoblats de Beniàssim, Beniqueis
i Benialet. Gentilici: beniardut.
*Confrides, terme més alt de la vall de Guadalest, entre Aitana i Serrella. Posseïx el cim d’Aitana i el port que comunica amb l’Alcoià. Conté el poble de l’Abdet,
al costat de la Serrella, així com dos despoblats, Alfofra i Florent. Gentilici: confridí.
Geogràficament, podem considerar Marina Baixa bàsicament com a tot
aquell territori que forma part de les conques dels rius de la Vila i de l’Algar. Però,
seguirem l’opinió d’alguns autors que han considerat també dins la Marina Baixa
la subcomarca compresa pels termes de Calp, Benissa, Senija i Teulada, fins al puig
de la Llorença per la costa, que podem anomenar subcomarca d’Ifac o Vall de Benissa, a falta d’un nom millor.
Segons un treball sociològic publicat a l’Atlas Temático de la Comunidad Valenciana, els termes que estan més units en una estructura social supramunicipal són la
Vila, Benidorm, Finestrat, l’Alfàs, la Nucia, Polop, Altea, Callosa i Bolulla. Aquests
pobles formen una comarca segons els 6 criteris considerats en aquell treball. Els
pobles de més a l’interior acudeixen a voltes a Alcoi com a capital regional, mentres
que Benissa, Teulada i Calp ho fan sovint a Dénia. La millora de les comunicacions
ha fet que Alacant i València siguen opcions fàcils en la actualitat per a tots els
pobles.
La Marina Baixa té una influència dèbil sobre els pobles de la Vall de Frainos
(Alcoleja, Penàguila, Benasau i Benifallim), a l’altra banda d’Aitana, i també sobre
Castell de Castells, a través de Tàrbena, Bolulla i Beniardà.
Sempre es poden considerar unitats geogràfiques menors dins de qualsevol
regió. En la Marina Baixa la subcomarca amb una personalitat més definida és la
Vall de Guadalest, ja comentada. Unes altres subcomarques són la Vall de Tàrbena
(amb Bolulla i Tàrbena) i la Baronia de Polop (amb Polop, la Nucia, l’Alfàs i Benidorm).
La “subcomarca ifacenca” forma una altra “illa” en la costa de la Marina, separada
de la primera (la Marina Baixa en sentit estricte) pel Collado d’Altea, i que històricament
ha tingut més contacte (sobre tot per mar) amb les poblacions costaneres del sud, que no amb
les del nord, si bé aquesta tendència s’ha invertit clarament en els últims anys. Farem
referències a la Vall de Benissa en els capítols següents, amb un tractament un poc separat
de la resta de la Marina Baixa. Aquestes referències estaran escrites en lletra cursiva.
Els 4 termes municipals de la subcomarca ifacenca són els següents:
*Calp, amb el penyal d’Ifac i les platges a banda i banda del penyal. Inclou el Morro
de Toix i la meitat de la serra d’Oltà. El nucli més antic de població era al peu del penyal,
anomenat Ifac o “Calp lo Vell”. Gentilici: calpí.
18
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
*Benissa, un terme extens a l’interior del de Calp i amb un tros de costa abrupta, que
inclou la cala de la Fustera i altres de menors. Inclou una dotzena de llogarets i les ombries
de Bèrnia i Oltà. Gentilici: benisser.
*Senija, un terme xicotet a l’interior de Benissa en la proximitat de la “Garganta”,
antiga via de comunicació cap a Dénia i València. Gentilici: senitjol.
*Teulada, a l’extrem oriental de la comarca. El poble de Teulada està situat a l’interior, i a la costa hi ha els nuclis de Moraira i el Portet de Moraira, actualment fusionats en
un de sol (884 h el 1981). Gentilici: teuladí (com el pardal).
La capital tradicional de la Marina Baixa ha estat la Vila, que ha donat pas a
Benidorm en els últims anys, després del seu gran creixement econòmic lligat al
turisme. En la subcomarca ifacenca la capital tradicional ha estat Benissa, encara
que el turisme ha revitalitzat més a Calp.
En posició perifèrica als termes municipals citats més amunt hi hauria trossos d’altres termes que quedarien inclosos en esta demarcació geogràfica de Marina Baixa. Els anomenem a continuació:
*Aigües, amb la vessant sudest del Cabeçó. Una part del terme desguassa cap
a la Vila. Hi naix el riu d’Aigües a partir de diversos barrancs que venen del Cabeçó.
La denominació tradicional és només Aigües, sense afegir “de Busot”. El poblet
d’Aigües Baixes va passar a ser terme del Campello en el litigi del segle XVIII;
abans era d’Aigües fins a la gola del riu. Gentilici: aigüeser.
*la Torre de les Maçanes (o “Mançanes”), amb part de la conca nordoest del
riu de Relleu. Gentilici: torruà.
*Benifallim, amb una part xicoteta de la conca nordoest del riu de Relleu, en
la serra del Rontonar i molt pròxim a Alcoi. Gentilici: benifallimer.
*Penàguila, un terme gran que abarca l’extrem occidental d’Aitana, amb part
de la conca nordoest del riu de Relleu. Els locals pronuncien “Penaila”. Antiga capital de la serra d’Aitana amb influència política sobre tota la Marina Baixa. Gentilici: penailenc.
*Alcoleja, amb part d’Aitana i un poc de la conca del riu de Relleu al sud del
port de Tudons, pel mas de Seguró. Posseix el poblet de Beniafé i el despoblat de
Benigama. Gentilici: alcolejà.
*Benasau, entre Confrides i Alcoleja. Inclou el poble d’Ares del Bosc (77 h el
1960), a prop del port de Confrides. Va ser durant molt de temps, igual com Alcoleja, part del terme de Penàguila. Gentilici: benasauer.
*Castell de Castells, a l’altra banda de la Serrella i del coll de Bijauca. Una
part del seu terme vessa cap a Bolulla. Té tanta comunicació amb Bolulla, Tàrbena
i Beniardà com amb els seus veïns de la Marina Alta. Al Nord del seu terme hi ha
19
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Taula 1. Superfície i població de la comarca. La població fa referència als
padrons municipals fets a 1 de gener del 1998, que són les últimes dades oficials
publicades. En el subtotal dels termes perifèrics es dóna la part aproximada de
superfície que correspon geogràficament a la Marina Baixa.
Terme
Km2
Població
Terme
Km2
Població
Altea
32.63
13,976
MARINA BAIXA en sentit estricte
La Vila Joiosa
58.28
22,969
Orxeta
24.28
444
Callosa d’en Sarrià
35.75
6,370
Relleu
76.03
815
Bolulla
13.69
302
Sella
38.84
579
Tàrbena
31.88
701
Finestrat
42.47
1,735
Castell de Guadalest
16.13
177
Benidorm
37.89
50,946
Benimantell
33.72
417
L’Alfàs del Pi
18.84
13,145
Beniardà
15.33
216
La Nucia
21.32
7,303
Benifato
11.72
136
Polop
22.81
2,009
Confrides
39.40
283
SUBTOTAL: 571 Km2 i 122,523 habitants
MARINA BAIXA, termes perifèrics
Aigües de Busot
18.57
558
Benasau
9.50
200
La Torre de les M.
36.74
727
Alcoleja
14.52
279
Benifallim
13.60
151
Cabeçó (Alacant)
Penàguila
50.38
335
Venta Lanuça
0
2.5
20
55
SUBTOTAL PERIFÈRIC: aproximadament 73 Km2 i 600 habitants
TOTAL 644 Km2 i 123,000 habitants
SUBCOMARCA IFACENCA
Calp
23.59
14,819
Benissa
69.66
9,368
Senija
Teulada
4.75
479
32.05
8,672
TOTAL 130 Km2 i 33,338 habitants
MARINA BAIXA EN SENTIT AMPLE - GRAN TOTAL 774 Km2 i 156,500 habitants
20
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
el cim de la serra d’Alfaro, que ocupa una posició central en les muntanyes Bètiques
valencianes. Sovint es simplifica el nom del poble a “Castells”. Gentilici: castellà
(curiosament).
*Cabeçó de l’Or, enclavament despoblat pertanyent al terme municipal d’Alacant, amb el cim més pròxim a la costa de la serra del Cabeçó. Hi ha les fonts que
donen origen al riu d’Aigües. Retingut per l’ajuntament d’Alacant com a reserva
d’aigua per a l’abastiment de la ciutat quan Aigües se li va segregar.
*Venta Lanuça, zona costanera a llevant del riu d’Aigües, històricament
depenent de la Vila Joiosa (els terratinents tradicionals són vileros), arrevatada per
l’ajuntament d’Alacant en un plet de 1786, per passar després al Campello (junt
amb un tros d’Aigües) quan aquest poble es va segregar d’Alacant (el 1901).
*El Poble Nou de Benitatxell, entre Teulada i Xàbia, amb el Puig de la Llorença. El considerarem completament integrat a la Marina Alta.
Encara hi ha alguns llocs veïns que no considerarem pertanyents a la Marina
Baixa encara que algun autor sí que ho haja fet. La subcomarca de la Vall de Pop,
amb Castells, Benigembla, Murla, Parcent, Alcalalí, Xaló i Llíber, tenen molta relació i comunicació fàcil amb Benissa (fins i tot un tros del terme de Xaló drena cap a
l’Algar i un trosset de Llíber cap a Calp), però són generalment considerats part de
la Marina Alta.
Seguirem en aquesta obra un ordre de temes que s’aproxima a les cinc coses
que Juan Dantín (1913) deia que definien una regió natural: relleu, clima, flora,
fauna i humans. En un primer capítol –de temes més aviat geològics– que s’anomena “Medi físic” es descriuran les nostres muntanyes i valls, els diferents materials geològics presents, els recursos minerals que s’han aprofitat econòmicament,
les circumstàncies del clima local, els nostres rius i barrancs, les zones d’aiguamolls
i les costes de què disposem.
A continuació hi ha un capítol de “Flora” dedicat a les plantes, i un de
“Fauna” sobre els nostres animals. He insertat alguna referència creuada a plantes
en el capítol d’animals i a animals en el capítol de plantes, i a usos humans de recursos biològics en tots dos. He seguit més les interrelacions ecològiques que l’artificialitat de la classificació taxonòmica estricta per fer una descripció més fluïda.
El capítol següent –”Presència humana”– es troba entre la biologia i les ciències socials. Vull fer èmfasi en els usos canviants dels recursos naturals al llarg de la
història i les conseqüències d’aquests usos en la societat humana. L’he dividit en sis
apartats cronològics, inclòs un últim apartat sobre la “Fase d’alta energia” en què
ens trobem ara, caracteritzada per l’ús massiu de fonts d’energia concentrada no
renovables.
21
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
He afegit dos annexos, que espere que resulten atractius i sense els quals em
semblava que el llibre quedava incomplet. El de “Passejades pels pobles” suggereix
una ruta en cada poble, principalment per fer a peu, amb la intenció d’observar els
diferents atractius de la nostra comarca. Hi ha un mapa i alguns comentaris addicionals de cada poble. Les “Notes toponímiques” que he recollit són una indicació
del que se sap o s’hi ha especulat sobre l’origen dels nostres noms de lloc (pobles,
muntanyes, partides), que sol estar en estreta relació amb les circumstàncies geològiques i biològiques de cada lloc.
Finalment he arreplegat una llista de referències bibliogràfiques perquè
siguen útils per al lector que vullga profunditzar en alguns dels aspectes tractats.
Confie que molta gent trobe curiós de llegir la informació que he replegat ací,
i que constituisca una obra de consulta útil per als escolars.
22
MEDI FÍSIC
23
24
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
… Ja vora la font, tot sentint-ne el parloteig confidencial,
mirà al seu entorn una vegada més el desolat, misteriosament bell
paisatge. L’Aitana, l’enlairada i majestàtica serra, forma allí una
alta vall, llarga i estreta, oberta per ponent i per llevant, desigual i
rocosa, amb pocs conreus i un sol mas en tota la rodalia, el de l’Arbre -nom evocador de panoràmiques sobrietats i arideses-, que es
troba arrupit a la vora sud de la vall, en una gran altitud, i té al
darrere, prop, un arbre blanc gegantí que li empresta durant les
hores mortes, peresoses, de la solitud, el bram o el remoreig del vent.
L’ambició d’Aleix, 1960
Enric VALOR (1911-2000)
Relleu.
La superfície total dels termes municipals inclosos a la comarca estricta és
d’uns 570 Km2, amb uns 35 Km de costa. La subcomarca ifacenca té uns 130 Km2
més i uns altres 30 Km de costa. En total, doncs, 700 Km2 i 65 Km de costa.
El relleu és molt accidentat. Els cims més alts són la serra d’Aitana (1558 m al
Munyó), el Puig Campana (1410 m) i la Serrella (1379 m al Pla de la Casa), que ocupen una posició central i divideixen dos conques principals, la del riu de la Vila a
l’oest i la del riu de l’Algar a l’est.
Des del cap d’amunt d’aquestes muntanyes es pot vore Eivissa i la plana d’Alacant i Elx. Aquesta posició elevada s’ha aprofitat després per situar repetidors de
25
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
televisió i ràdio, i en Aitana per construir una base militar de vigilància de l’espai
aeri del Mediterrani Occidental.
Hi ha un grapat llarg de muntanyes que superen els 1000 metres sobre el
nivell de la mar. Algunes que resulten especialment visibles són: la serra de Bèrnia
(1129 m), l’Aixortà o la Xortà (1218 m), el Ponoig o Ponotx (1181 m), la penya de
Sella (1149 al Penyó Diví), el tossal de Florent (1128 m) en Confrides, la serra de la
Grana (1095 m) en Relleu, la serra del Rentonar o Rontonar (1252 m, una estribació
de la serra dels Plans i de la Carrasqueta) entre la Torre de les Maçanes i Benifallim,
el Cabeçó de l’Or (1207 m) a Relleu i Aigües, i la serra del Carrascar de Parcent que
tanca Tàrbena per l’interior (1006 m al Morro d’en Serra). Altres altures importants
en el paisatge de la comarca són la serra del Cantal (486 m) en la Vila; el Racó de
Cortes (580 m), el Figueret (815 m), la serra de la Real (916 m) i la serra de l’Aguilar
(894 m) en Relleu; la serra d’Orxeta (678 m), els Castellets (808 m) i l’Alt del Realet
(657 m) en Finestrat, la serra de la Cortina (529 m) entre Finestrat i Benidorm; les
Penyes de Magelis (1201 m) i la Mallà del Llop (1357 m) a Confrides, la Penya de
Partegat (1125 m) i la Penya Alta (1504 m) a Benifato, el Carrascal (1307 m) de
Beniardà; el Penyó Roc (1024 m) i el Penyó Mulero (1308 m) a Benimantell, la serra
d’Almèdia (685 m) a Callosa, la Penya Cabal (786 m) a Polop; el tossal de Benigebel
(696 m) al Poble de Dalt de Tàrbena, les Penyes de l’Ombria (892 m) entre Tàrbena
i Xaló, i el Somo (875 m) entre Tàrbena i Castells.
Aquesta llista no és exhaustiva, ni molt menys. Caldria fer una toponímia de
molt detall en cada poble per identificar cada muntanya. En el mapa topogràfic es
situen els noms d’algunes de les serres i muntanyes principals.
Hi ha moltes zones terriblement abruptes, com els voltants del Puig Campana, la regió Coll de Rates-Bèrnia-Toix, i els voltants d’Aitana. Els “crestalls” de Bèrnia i dels Castellets i el cim oest del Pug Campana són parets prácticament inaccessibles. A la part de baix dels cims més alts s’estenen “runars”, terrenys plens de
pedres soltes.
En la subcomarca ifacenca les altures són bastant més modestes. Rodegen la subcomarca, d’oest a est: la serra de Bèrnia, la serra de la Solana de Benissa (726 m a la Sella del Cau),
les Llomes de l’Agre (402 m) a Senija, la serra de Soldetes (435 m), el Tossal Gros de Teulada
(332 m), i ja en Benitatxell el Puig de la Llorença (445 m). Al seu interior hi ha la serra d’Oltà
(591 m), el tossal del Cocentari (163 m) i la serreta de Peratella-Pedramala (265 m).
Entre Bèrnia i la Solana s’obri “l’Estret de Pinos” que dóna eixida a l’aigua caiguda
pel caseriu de Pinos i part del terme de Llíber cap al barranc Salat (que en terme de Benissa
s’anomena barranc de l’Estret), i que arribarà al mar pel Mascarat, en terme d’Altea. Al seu
peu, i perpendicular a ell, hi ha un altre estret, el de Cardos, actualment aprofitat per l’autopista, que separa el barranc Salat del barranc de Lleus, que li dona la volta a la serra d’Oltà
per l’altre costat.
26
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Mapa topográfic de la comarca, amb les corbes de nivell cada 200 metres.
S’hi ha donat color entre cada 2 corbes consecutives per donar
una millor impressió del relleu.
27
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Hi ha pocs llocs plans. La nostra comarca destaca per no tenir cap plana litoral; no tenim les marjals i albuferes de gran extensió característiques de la resta del
litoral valencià, a causa de l’existència de moltes muntanyes. El curs baix de l’Algar
està rodejat a banda i banda de tossals i no és una vall tan ampla com podria semblar a primera vista; malgrat això les vores d’aquest riu formen la major extensió de
regadiu de la Marina Baixa, repartida entre els termes de Callosa, Polop, La Nucia
i Altea. Aquesta plana fluvial comença a la partida de l’Algar de Callosa, a on és
relativament ampla, i continua més estreta a banda i banda del riu. Torna a eixamplar-se al final, a mà dreta, formant l’horta d’Altea.
El pla més ample és l’antic delta al·luvial que ocupa el terreny entre Benidorm, l’Alfàs i Altea, que podríem anomenar Pla de l’Albir (com sembla que es deia
antigament) o de la Mitja Llegua o de l’Assagador. Aquest pla és, per dir-ho així, l’avantpassat fòssil del riu de l’Algar, ja que el riu que per ací passava ha estat reblit
per sediments procedents de l’erosió de les nostres muntanyes durant l’època de les
glaciacions. Hi ha horta al voltant del poble de l’Alfàs i en la zona de l’Almardà i el
Racó de l’Oix, en Benidorm.
Un pla menor també format per aportacions al·luvials quaternàries és el que
ocupa l’horta de la Vila, entre els rius de la Vila i de Torres. Sembla que en els períodes glacials baixava un riu molt gran de Finestrat. Els rius de la Vila i de Torres
baixen bastant encaixats cap a la costa, formant canyons dins d’aquest pla, i no
tenen planes al·luvials pròpies.
L’horta d’Orxeta és un pla natural rectangular bellament rodejat de muntanyes, el tros de regadiu més gran dels pobles de l’interior.
Una altra zona plana gran és el Pla del Cirer, un altiplà situat a uns 1000
metres d’altitud, entre Alcoleja i Penàguila, a ponent de la serra d’Aitana, que és
una continuació dels altiplans de l’Alcoià-Comtat. A la vessant sud d’Aitana hi ha
algunes planícies menors pel mas de Seguró. La vessant nord d’Aitana, en terme de
Confrides, té un sector relativament pla, que s’anomena el Pla de la Carrasca, al peu
de la paret que forma la serra.
A l’extrem NW del terme de Tàrbena hi ha el Pla de Moragues, aprofitat
recentment per situar un aeròdrom.
La subcomarca ifacenca té un relleu molt més suau. S’hi poden destacar el pla d’inundació de les salines de Calp, el Pla de Senija entre aquest poble i Benissa, el Pla de Feliu on s’assenta Teulada, i la vall, ampla i recta, del barranc de les Sorts que baixa cap a Moraira.
Les siluetes de Puig Campana, Cabeçó i Aitana es veuen a gran distància cap
al sud o de dins la mar. Les formes inconfusibles del Puig Campana i el penyal d’Ifac proporcionen els paisatges més característics de la Marina Baixa.
28
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
La costa presenta molts penya-segats, destacant els del Cap d’Or o punta de
Moraira (162 m en el punt més alt), el penyal d’Ifac (332 m), el Morro de Toix (337
m), les Penyes de l’Albir (438 m a l’Alt del Governador), les Talaies (166 m) i les Reixes (199 m). La denominació “serra Gelada” –que fa referència a les penyes de l’Albir vistes des de terra– es deu a que aquesta cara és una ombria molt costeruda on
pega poc el sol.
Els passos entre muntanyes s’anomenen en la comarca amb els noms de coll,
pas, passet, port, portet, portitxol, collado o collao. Els principals ports de muntanya són el port de Tudons (1027 m) i el port de Confrides (983 m) des d’Aitana cap a
l’altiplà de l’Alcoià-Comtat, i el coll de Bijauca (774 m) i el coll de Rates (630 m) des
de Tàrbena cap a la Marina Alta (subcomarca de la Vall del Pop).
La població de Confrides es troba a una altitud considerable, 785 metres
sobre el nivell de la mar, en el pas entre Aitana i Serrella, a prop del port de Confrides (en algunes publicacions ve incorrectament com a “coll d’Ares”), que malgrat
trobar-se quasi a mil metres d’altitud és la via terrestre natural d’accés més fàcil i
més transitada de la comarca cap a l’interior.
S’anomena port de Seguró (881 m, en la fita de Sella i Penàguila) el camí pròxim a Tudons que voreja completament la serra d’Aitana. Els camins que busquen
Alacant per la costa han hagut de sortejar les abruptes vores del riu d’Aigües (encaixat entre els tossals de Xixí i el de les Reixes); més cap a l’interior es pot accedir a
Aigües des d’Orxeta (per la Canterella) i des de Relleu (pel Molló), i a la Torre des
de Relleu (pel collao de Teix), per camins més fàcils però poc transitats. També hi ha
una travessa per anar de Relleu a Xixona, el collao del Ganyà, que passa entre el
Cabeçó i la Grana.
Hi ha alguns passos molt estrets tallats en les muntanyes. L’Estret d’Orxeta
es va aprofitar per bastir el pantà de Relleu. El pas del Comptador “comunica”
Polop i Sella. El barranc Tancat de Bolulla s’estreteix molt a l’altura de Garx. Entre
Bèrnia i Toix, tocant a la mar, mereix especial atenció el collao d’Altea (nom tradicional) o pas del Mascarat (nom més modern), molt costós de passar fins a la construcció de ponts i túnels en els últims cent cinquanta anys. A l’altre costat de Bèrnia, entre aquesta serra i les penyes de l’Ombria (o serra del Ferrer), hi ha l’encara
més dificultós Pas dels Bandolers, que va cap a Xaló. A prop d’allí, els riuets de
Bolulla i de Sacos, que passen per dos estrets espectaculars (dits precisament de
Bolulla i de Sacos), s’enjunten a la zona de l’Algar.
En la subcomarca ifacenca es passa cap a la Vall del Pop a través d’un coll poc pronunciat (el Collao), però cap a Gata cal passar per llocs molt estrets: la Garganta de Senija
i la Garganta de Teulada, uns passos oberts per barrancs que travessen la serra de Soldetes.
De Teulada hi ha una comunicació fàcil cap a Xàbia a través del Poble Nou de Benitatxell.
29
30
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Geologia.
Vense allí elevados cerros de yeso, coronados por lo comun
de mármoles, cuyas raices lamen sin cesar las aguas y roban en las
avenidas, haciendo cuevas y preparando hundimientos. Son estos
freqüentes cayendo al fondo moles considerables, que desleidas se
esparcen por la hoya, ó siguen con las aguas hasta el mar: así se va
aumentando la hoya con adquisiciones continuas de tierra fértil. La
principal causa de estos fenómenos es el rio Bolulla, al qual acuden
las vertientes de los empinados montes de la comarca.
Observaciones del Reino de Valencia, 1797
Antonio J. CAVANILLES (1745-1804)
A la Marina Baixa hi ha representació d’afloraments rocosos de diferents
períodes geològics. Quasi tots són de quan les nostres terres eren, fa molt de temps,
sediments submarins. La major part són materials formats bàsicament per carbonats càlcics (pedra calcària), sediments formats a partir dels esquelets d’infinitat
d’organismes marins, microscòpics en la seua major part.
Es pot dir que fins fa “només” uns 20 milions d’anys la nostra comarca encara no havia eixit de l’aigua. Era un fons marí situat entre les plaques tectòniques
d’Europa i Àfrica. El refregament entre aquestes plaques va produir la fractura de
les plaques més xicotetes d’Ibèria (a la qual pertanyem) i d’Alboran (submergida) i
31
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
una gran activitat orogènica acompanyant. En els últims 50 milions d’anys aquest
refregament ha estat especialment intens, i ha produït el que es coneix com a Plegament Alpí, elevant els sediments marins a una altura considerable. El resultat ha
estat la formació d’eixes grans arrugues que són les serres Bètiques, l’Atlas, els Apenins i els Alps. Durant aquest plegament s’han produït diverses fractures amb desplaçament –o falles– en la massa rocosa, així com ondulacions a vegades molt acusades dels estrats.
La Marina Baixa és la vora sudoriental de l’extrem Nord de la Serralada Bètica, just quan aquesta s’enfonsa dins la mar, per continuar més enllà en les illes Balears (illa d’Eivissa i serra de Tramuntana de Mallorca). Totes les serres nomenades en
el capítol precedent formen part de l’anomenat sistema “pre-bètic”, és a dir, la vora
nord de la serralada Bètica. Els moriscos anomenaven aj-jibel Balensiya (“muntanyes
de València”) aquest sector de la Serralada Bètica que separava les grans hortes de
Múrcia i València, i en l’edat mitjana s’usava l’expressió llatina montanea Valentiae.
Com es veu al mapa, hi ha un mosaic fet de molts trossets de diferents èpoques geològiques. La història geològica és complicada i encara no ben estudiada en
els seus detalls. El que està clar és que la regió ha patit múltiples fractures i ondulacions en diferents direccions, que han provocat l’elevació de les nostres muntanyes. Podeu trobar un mapa geològic de la comarca més complet a Quereda (1978).
El mapa geologic de la página sigüent està molt simplificat, només vol ser
orientatiu. Per exemple, no s’han indicat les falles, que en són moltes. Moltes de les
nostres valls són fosses tectòniques, fragments d’escorça terrestre afonats entre
falles més o menys paral·leles. També hi ha fragments elevats entre falles, anomenats horsts (paraula alemanya), resultat de les grans pressions que tenen lloc en
profunditat, com la serra d’Aitana.
Els materials geològics més antics que tenim són els afloraments triàsics d’Altea (per tota la vall del riu de l’Algar, des de Callosa cap avall) i de Finestrat (un rodal
menor, al voltant del poble i cap a Orxeta). Estan composats per argiles i margues
vermelloses amb part d’algeps, una formació característica que els geòlegs anomenen “fàcies Keuper” (en honor a un poblet alemany). No presenten fòssils, però sí
“jacints de Compostel·la”, uns cristalls de quars característics d’al voltant d’un centímetre de llarg, de color generalment vermellós. El color roig d’aquesta terra contrasta clarament amb el to gris pàl·lid predominant en la resta de la comarca.
No està clar perquè es presenta ací aquest material tan antic, sense guardar
contacte amb materials de l’època just posterior; possiblement es tracta de grans
infiltracions ascendents produïdes en un passat remot a través de les moltes falles
existents al subsòl. Es tracta d’un material tou que ha pogut sobreeixir gràcies a les
elevades pressions que ha provocat el plegament alpí. El terme geològic per a un
material antic que s’ha obert pas entre materials posteriors és “diapir”, i en la literatura geològica es parla sovint dels diapirs d’Altea i Finestrat.
32
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Mapa geològic de la comarca. A la dreta una escala temporal des períodes geològics (en milions d’anys abans del present).
T: triasic. J: juràssic. C: Cretaci. P: paleogen. M: miocè. Q: quaternari.
Tall geològic simplificat de la comarca. El tascó negre indica
el diapir triàsic a punt d’aflorar.
33
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
El color fosc del cap Negret d’Altea –així com el de la Penya Negra d’Orxeta, el tossal de la Pila d’Altea, i algun altre lloc de poca extensió a La Nucia (Sentenilla; Barrac Salat) i Callosa (La Ofra)– es deu a una de les intrusions de roques
ígnies que hi ha en el material triàsic. Quan aquestes roques triàsiques eren sediments profunds, van ser penetrades per unes filtracions de material magmàtic. No
es parla de roques volcàniques perquè pròpiament no hi va haver emissió de lava
a la superfície terrestre. Són unes roques molt resistents a l’abrasió, no calcàries. El
mineral que les forma té estructura de pòrfir -és a dir, un conglomerat de cristallets
en una matriu amorfa-, presenta un color negre verdós, i està format per una roca
anomenada diabasa, és a dir, per diferents varietats de silicats. Molt sovint hom es
refereix a aquests afloraments com a “ofites”, terme que designa aquesta mena d’intrusions magmàtiques puntuals subvolcàniques.
Del període juràssic hi ha els cims del Puig Campana i el Cabeçó, de composició calcària. Pot sobtar que un material tan antic es trobe als punts més alts d’algunes serres; és allà perquè capes més recents dipositades damunt ja s’han erosionat (on més s’erosiona és al cim de muntanyes) i han deixat al descobert els estrats
més vells. També hi ha un xicotet aflorament juràssic en les Penyes de l’Albir arran
de mar (Yébenes 1996, Yébenes et al. 1999).
Del cretaci, en tenim bona part de la comarca: una franja paral·lela a la costa
que comprén des del Cabeçó al Puig Campana-Ponoig, l’aliniament Almèdia-XortàSerrella, i la serra Gelada (inclosa l’Illa de Benidorm). També són sediments calcaris.
L’època eocena fa 55 a 35 milions d’anys –(a partir d’ara abreviat com “Ma”)–
també està molt ben representada. Es tracta dels últims sediments marins, i abarca
tota la zona de la serra d’Aitana, la franja costanera del Campello a Benidorm, Bèrnia, Morro de Toix i Penyal d’Ifac.
La franja eocena de la Vila a Benidorm consta de sediments de mars profundes, amb presència de foraminífers (uns fòssils d’organismes marins microscòpics),
i que en alguns llocs té una part important d’argiles –se’n diu llavors calcària margosa o marga. El terme marga és un castellanisme recent; la paraula tradicional a la
nostra comarca és “tap” o “terra de tapar”, i té una justa fama de no ser bona per a
l’agricultura. Això de tapar fa referència a que és un material que adquireix una
consistència molt dura i impermeable si es troba comprimit, i que impedeix la circulació de l’aigua (la tapa); les tàpies (amb el mateix origen etimològic) es fabriquen
comprimint a colps la terra de tapar. Sembla que el barranc de la Tapiada de Finestrat deu el seu nom al tap.
Hi ha unes taques d’argiles més pures a la Robella (peu SW de la serra d’Orxeta, en la Vila) i al Teular (al nord del poble d’Orxeta), entre altres llocs, que han
estat explotades econòmicament en la fabricació de teules. La resta de material
eocènic procedeix d’una mar soma, amb molts nummulites (uns fòssils d’aspecte de
moneda, d’on els ve el nom), que en alguns punts formen la totalitat de la roca. Uns
34
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
altres fòssils abundants són els “panets de bruixa”, restes d’esquelets d’eriçons
marins. Més rars, però característics, son els ammonites.
D’època miocènica (entre 25 i 5 Ma) és el fons de les valls d’Alcoi, Penàguila,
Guadalest, Bolulla i Benissa, i altres raconades menors (barranc de la Tapiada de
Finestrat, voltants del pantà de Relleu, barranc de l’Arc de Benimantell). Aquests
sediments són margues que es van formar en unes antigues planes litorals. Com a
curiositat ressenyable, en alguns punts dels materials del miocè es troben restes de
lignit, un carbó resultat de sedimentació lacustre de matèria vegetal en condicions
anaeròbies.
Finalment, els terrenys més recents són els quaternaris (de menys de 2
milions d’anys) de les hortes de la Vila Joiosa, de la zona deltaica al·luvial de Benidorm-l’Alfàs, i de la connexió del penyal d’Ifac al continent. A les Penyes de l’Albir
i al peu del Penyal d’Ifac hi ha dunes fòssils, arena compactada feta per granets de
quars. També es consideren materials del període quaternari la totalitat de terres
cultivades, les platges, i els runars de les muntanyes.
El carbonat càlcic és erosionat lentament per l’aigua de la pluja, especialment
a través de les fractures. El carbonat càlcic és insoluble, però en contacte amb l’aigua una part passa a bicarbonat càlcic, que sí que es dissol. Les serres calcàries de
la comarca pateixen una erosió subterrània intensa, que forma sistemes kàrstics
importants a Aitana, Xortà i Bèrnia-Toix. “Karst” és el nom alemany de la comarca
croata de Kras (entre Trieste i Rijeka), que ha donat nom a aquestes formacions
geològiques d’erosió de paquets calcaris.
En les regions kàrstiques hi ha avencs, coves i rius subterranis. Són kàrstiques les nostres coves i fonts principals. La font de la Tosca de Relleu deu el seu
nom a que l’aigua va molt carregada de bicarbonat càlcic i deixa un pòsit calcari
(“tosca”) per on passa. Els avencs (o “simes”) són entrades d’aigua cap a l’interior
de les serres, destacant els de Partegat, a Benifato, en la serra d’Aitana, que són uns
grans engolidors; n’hi ha d’altres per Tàrbena i per la serra d’Oltà.
Si l’erosió continua durant molt de temps les coves es fan més grans i s’afonen. Si encara avança més l’erosió kàrstica només queda un gran clot on ja s’ha dissolt tot el material derrocat, una dolina. Si s’ha dissolt una zona més gran, abans
ocupada per un sistema de coves subterrànies, es parla de poljé –un terme croata
que es pronuncia “polié”. Al fons de les dolines i els poljé queda un sòl d’argiles
vermelloses que es trobaven com a impureses de la calcària i no s’han dissolt (argiles de descalcificació).
A Castell del Castells hi ha una xicoteta zona endorreica, pròxima a Tàrbena,
coneguda com la Llacuna. Es tracta d’un poljé, afonat 70 m respecte al terreny
perifèric. Al punt més baix hi ha un engolidor tapat per on s’escola l’aigua (un ponor,
un altre terme croata). Quereda (1973) recorda el fet que a mitjan segle XIX, durant
una època de sequera en tota la Marina Baixa, unes pluges localitzades a Castells
35
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
van tenir com a conseqüència que 5 dies més tard tornara a eixir aigua a una font
de la zona de l’Algar, senyal que l’aigua circula per baix terra fins ací. Sembla ser
que en alguns períodes històrics l’engolidor ha estat embossat i s’ha acumulat
aigua. D’aquí el nom de “llacuna”. Hui té un aprofitament agrícola. Donada aquesta circumstància de l’erosió kàrstica, un rodal de Castells és part de la conca del riu
Algar.
Hi ha dolines kàrstiques a alguns altres llocs. És el cas del Bancal Roig en la
serra de Bèrnia de Callosa, a uns 600 m d’altitud, i de l’Albirec de Benimantell, dalt
del Molí d’Ondara, a uns 900 m d’altitud.
La cova més gran de què disposem és la del Somo, compartida per Tàrbena
i Castells (l’entrada és al terme de Castells). El Somo té les típiques formacions d’estalactites i estalagmites, resultat de la sedimentació del carbonat càlcic aportat per
l’aigua gota a gota. Un altra cova, més xicoteta, amb aquestes formacions és la de
l’Infern, a la Serra Gelada de Benidorm. Al Cabeçó hi ha la famosa cova de Canelobre, però cau ja en terme de Busot; el nom de canelobre fa referència a les estalagmites.
Aquelles cavitats subterrànies, es poden reomplir pels mateixos sediments
que porta l’aigua. Així es deu arribar a acumular diverses sals, arrossegades d’altres llocs, com ara algeps (sulfat càlcic) o sal (clorur sòdic). En ocasions es dipositen
òxids de ferro, formant el mineral que s’anomena limonita, que mostra un color
grogós o vermellós. Quan la limonita està mesclada amb argiles forma un material
terrós que rep el nom d’ocre. El ferro de l’ocre té procedència en última instància
magmàtica. En la Marina Baixa hi ha alguns xicotets afloraments kàrstics d’ocre, a
les Penyes de l’Albir, i al Cabeçó (en Aigües). En la partida de les Ferreries de
Relleu, al peu de Cabeçó, hi ha un xicotet filó de mineral de ferro, una limonita compacta de color negre, l’únic filó metàl·lic de la comarca.
Al fons de la mar es dipositen argiles i arena procedents de l’erosió dels continents, formades per silicats, a banda dels carbonats dels esquelets microscòpics.
En alguns punts de la comarca tenim roques més purament silícies. Si el ciment que
ha consolidat l’arena d’una arenisca és ferruginós, tenim una arenisca vermella o
“rodeno” (p.ex. a la Robella). Si el ciment és calcari, l’arenisca s’anomena “pedra
tosca” (p.ex. a Moraira). Entre les roques calcàries pot aparéixer algun nòdul de
sílex, una varietat de quars procedent d’esquelets silicis d’esponges.
El material argilós del triàsic és tou i fàcilment erosionable. Cavanilles (1797)
va relatar com les pluges de tant en tant provoquen una solsida i el riu de l’Algar
escampa les restes dels tossals caiguts per tota la vall i fins a la mar.
Els sòls són resultat de la transformació in situ dels materials geològics, per
l’acció dels agents atmosfèrics i de les plantes. L’estudi dels sòls és molt complicat
per al profà, i coexisteixen escoles científiques amb punts de vista molt diferents.
36
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Sembla que hi ha un principi d’uniformitat amb les classificacions del World Reference Base for Soil Resources, un comitè amb reunions periòdiques. Els mapes edàfics més assequibles donen molt poca definició per a la nostra comarca.
Hi ha molts llocs amb un sòl molt prim -els anomenats “leptosòls”- o sense
sòl (roques, pedreguers). La falta d’espessor del sòl limita l’agricultura i el creixement de molts arbres, que no poden enfonsar les seues arrels.
Les margues (calcàries argiloses) citades més amunt són un material poc permeable i tou. Els sòls que es fan a partir d’elles són pobres en nutrients i fàcilment
erosionables. Requereixen la construcció de bancals amb marges de pedra per al seu
cultiu.
En llocs on es perd la vegetació que sosté el sòl, es formen el que en castellà
es diu cárcavas o en anglès badlands (“males terres”) i que en català es podria dir
xaragalls (o regalls o regalladors). Aquest aspecte d’acanaladures paral·leles és el
que ha donat nom al tossal de les Reixes (per l’erosió de la seua empinada vessant
marina), i que a una escala més xicoteta està present en qualsevol terraplé fet a
terrenys triàsics o margosos. Les càrcaves són típiques de climes àrids amb pluges
torrencials: hi ha poca pluja i per tant les plantes tenen dificultat a colonitzar els
pendents, i quan plou, ho fa fort i erosiona molt.
En sòls de carbonat càlcic més pur es produeix el fenomen de la dissolució
superficial de bicarbonat i la precipitació més avall de carbonat, formant-se una costra calcària (calitx) molt dura a mig metre o un metre de la superfície. És el cas a la
zona de l’antic delta d’Alfàs-Benidorm i a les proximitats del penyal d’Ifac. Si les
precipitacions són molt abundants (rentat de tot el sòl) o ho són massa poc (poca
dissolució superficial) no es forma la costra. Aquests “calcisòls” es troben típicament despoblats d’arbres, que no hi poden ficar les seues arrels.
Els saladars tenen uns sòls completament inadequats per l’agricultura, o
“solonchaks”, només poblats per plantes adaptades a la sal. Els saladars que tenim
a la Marina Baixa són costaners, llocs que abans eren marins, que han estat tancats
per l’evolució de la línia de la costa, i d’a on la sal marina no ha pogut escapar.
En general els sòls de la comarca tenen una capacitat agrícola mitjana o
pobra, amb poca presència d’humus.
Una bona obra de consulta sobre temes geològics, així com astronòmics i
aeronàutics és la del viler Tomàs Galiana (1979). Farem uns comentaris finals sobre
altres aspectes geològics com són els terratrèmols i els vents.
La Marina és una zona sísmica moderada, amb pocs terratrèmols coneguts
que hagen estat especialment destructius. Sabem que els de 1644 i 1748 van enderrocar alguns castells. Tanmateix, el Mapa Geocientífic atribueix un risc sísmic relatiu alt als cascos urbans de la Vila, Benidorm i Altea.
37
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Quant a vents, a més del que ja hem dit més amunt, podem comentar que el
llebeig (vent del SW) i el ponent intensifiquen les altes temperatures, que la tramuntana (vent del nord) porta fred, que el gregal (vent del NE) porta pluja a l’interior de la comarca i el llevant provoca pluges a tota la comarca. Amb vent de xaloc
-és a dir, del SE- pot ploure fang, pluja amb una pols vermellosa procedent del
desert del Sahara.
Un estudi recent de la Generalitat Valenciana ha considerat dos regions de la
nostra comarca com a zones aptes per a l’aprofitament d’energia eòlica, segurament
perquè tenen vents d’una certa intensitat durant tot l’any (no hem tingut accés,
però, a cap mapa d’intensitat de vents). Es tracta de la zona Relleu-la Torre i de la
serra de Serrella, entre Benasau i Beniardà. En la Serrella, segons el citat estudi, l’elevat impacte ambiental de les obres fa desaconsellar aquesta opció. Podria ser,
doncs, que en els pròxims anys es plantara alguna central eòlica a Castells o Relleu.
Hi ha poques dades disponibles sobre la geologia de la subcomarca ifacenca. Val a dir
que les fulles nº 848 (Altea) i nº 822 (Benissa) a escala 1:50,000 del mapa geològic espanyol
no han estat publicades, malgrat tenir-se’n la informació corresponent de fa molts anys, la
qual cosa pot interpretar-se com un mal tracte de l’administració central cap a aquests
pobles. En línies generals, la subcomarca és una vall formada per sediments miocènics. Hi
ha materials més antics, eocènics, a les serres perifèriques, a Oltà i al penyal.
Del penyal d’Ifac es pot comentar el fet curiós que la base és de material margós miocènic i el cim de material calcari eocènic. És a dir, a baix hi ha roques més joves que a dalt.
Aquesta inversió sembla ser el resultat d’un colossal despreniment, fa milions d’anys, d’un
gran bloc en un anticlinal pròxim a la serra de Bèrnia, que va córrer fins a la seua situació
actual. Va formar una illa que durant el quaternari s’ha unit a terra per l’aportació d’arena
marina. La serra d’Oltà i el xicotet tossal del Cocentari (fita entre Benissa i Calp), també eocènics, són segons Quereda (1973) unes altres restes d’aquest despreniment gegantí.
Pels voltants de la serra d’Oltà hi ha algun trosset xicotet de triàsic amb ofites. Sembla que el bloc calcari del cim de la serra descansa sobre una capa prima de sediments triàsics del Keuper (Yébenes et al. 1999).
La cova kárstica més famosa de la comarca és la de les Cendres, enmig del penya-segat
oriental del cap de Moraira, amb 10 m d’ample i de 20 m de fondo. Comenta Quereda (1973)
que les “cendres” no són més que excrements d’ocells marins acumulats en grans quantitats
, és a dir, guano. Aquest guano es va explotar comercialment a principis del segle XX; s’embarcava baix de la cova i es venia a València.
És curiós que el mapa eòlic valencià no contemple la regió entre Dénia, Xàbia i Teulada, on encara es poden vore les ruïnes d’antics molins de vent per a la fabricació de farina.
Madoz (1845) diu que n’hi havia 6 actius a Teulada.
38
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
Recursos subterranis.
Dediquem ara un apartat per als materials geològics que proporcionen recursos econòmics. En la actualitat no es pot dir que hi haja una riquesa minera destacable. Per exemple, no hi ha cap explotació de filons metàl·lics. En el passat s’han
explotat alguns jaciments xicotets de diverses roques, la gran majoria ja esgotats. En
farem un breu repàs.
Les pedres calcàries abundants a la Marina Baixa s’han usat per a la construcció. La forma més freqüent és l’extracció associada a trituració per fer àrids artificials –grava i arena– en diverses pedreres escampades per tota la comarca (la Cortina en Finestrat, serra Gelada en Benidorm, les Quintanes en Altea, la Gravera en
la Nucia, la Garganta en Teulada... ). Les platges també han estat explotades com a
font d’arena natural per a la construcció; per exemple, la platja del Paraís de la Vila
va minvar a causa de l’extracció d’arena per a la construcció de la base militar americana d’Aitana, als anys cinquanta -actual “Estación de Vigilancia Aérea número
5”. Sembla que aquest costum sortosament s’ha abandonat donat el valor de les
platges per al turisme.
En alguns llocs es troba grava i arena grossa natural embeguda en margues
disgregades, que rep la denominació popular de saorra o sorra. Antigament s’usava com a llast d’embarcacions (de fet el nom ve del llatí saburra, “llast”) i ara per fer
carreteres i formigó.
L’extracció de pedres grans o carreus s’ha produït en poques ocasions, si
exceptuem l’ús de les pedres tretes dels mateixos bancals per fer els marges de
pedra seca. Hi havia una pedrera a Bellaguarda (dins del casc urbà d’Altea) que va
enviar carreus a la muralla de València.
39
HISTÒRIA NATURAL DE LA MARINA BAIXA
A Callosa, Cavanilles i Madoz ja van parlar de dos pedreres de pedra calcària negra vetejada de calcita blanca, usades per decorar esglésies: al Pla de la Molinera (al NE, només eixir del poble cap a Bolulla, actualment anomenada pedrera de
Morató) i al Tossalet Negre (al sud, a prop del riu Guadalest). En realitat no disposem de jaciments de marbre autèntic (roca calcària metamorfitzada) en tota la
comarca, i això de Callosa són calcàries prou compactes per admetre poliment.
També s’han explotat puntualment uns altres jaciments de “marbre”, com un de
color crema al Moralet (Benidorm).
A Callosa també es feia calç a partir de pedres calcàries tretes de l’altra banda
del riu, en les proximitats de Xines (Guadalest) i Xirles (Polop).
L’explotació d’àrids pot semblar una cosa modesta comparada amb la d’altres minerals de major preu –com ara or, ferro o carbó– per als quals solem reservar
la denominació de mina. Tanmateix, els recursos geològics de més ús a tot el món
són els que s’extrauen de les pedreres. El geòleg nordamericà Walter Youngquist
(1998) ha publicat una estimació de 3800 Kg de pedra i 3700 Kg de grava i arena
consumits per habitant i any en els Estats Units cap a l’any 1990, front als només 500
Kg de ferro, 200 Kg de sal, 22 Kg d’alumini o 9 Kg de coure, per posar uns pocs
exemples. El consum de ciment –que procedeix igualment de pedreres– també és
molt important, uns 320 Kg. Si sumem pedra, àrids i ciment, totalitzen prop de
8,000 Kg per habitant i any.
Queda clar que la construcció és el màxim consumidor de minerals. Un consum no sostenible, ja que els minerals s’esgoten a les seues mines, sense possibilitat
de regeneració. Els promotors immobiliaris i els empresaris en general solen fer la
interpretació que la construcció és el motor de l’economia, i de fet, quan s’obra molt
hi ha treball en molts oficis, i molta gent guanya diners. Però d’altra banda, atenent
als espectes ecològics de l’assumpte, està clar que fer cada volta més cases per a més
gent implica un consum enorme de recursos naturals, que procedeixen d’algun lloc.
A curt terme s’usen molts recursos en la construcció, i a continuació cal abastir la
nova urbanització d’aigua, aliments, etc. En la situació històrica actual això vol dir
llevar-li l’aigua i els aliments a algú altre, segurament una població rural, i intensificar l’ús no sostenible dels recursos naturals en general en tot el món.
Alguns dels afloraments de diabases citats més amunt s’han explotat, aprofitant la seua gran duresa, per a material de construcció, principalment per fer llombardes (o “adoquins”). A la Nucia hi havia tradició d’anar a pavimentar carrers per
tot Espanya, amb els mateixos adoquins que s’havien tallat al poble. Per tractar-se
de jaciments molt menuts, l’explotació ha estat forçosament breu. Només continua
explotant-se el de la Penya Negra d’Orxeta, per a grava grossa.
Ja hem citat els xicotets afloraments d’argila de la Robella i d’Orxeta, que han
estat explotat fins fa uns pocs anys. Ni hi havia d’altres a Benidorm i Confrides. La
massa d’argila embeguda d’aigua es molt mal·leable (“fang”), se li dóna forma que
40
Un gran depòsit de travertins generat per la Font de la Tosca, a Relleu, senyal de
l’activitat kàrstica subterrània.
L’impressionant penya-segat del Morro de Toix entre Altea i Calp,
generat per una gran falla vertical.
94