Catàleg - Fundació Ernest Lluch

Ernest
Lluch
L’esforç per construir un país
Crèdits
ORGANITZACIÓ
Generalitat de Catalunya
Departament de la Presidència
Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid
Direcció General de Difusió Corporativa
Delegat del Govern de la Generalitat a Madrid
José Cuervo
Director general de Difusió Corporativa
Jordi Fortuny
Amb la col·laboració de la
Fundació Ernest Lluch
EXPOSICIÓ
Comissariat
Jaume Claret
Joan Fuster Sobrepere
Enric Lluch
Ferriol Soria
Albert de la Torre
Direcció
Carme Cañadell
Coordinació
Santi Rifà
Documentació i redacció
Josep Maria Pons
Disseny expositiu
bpdisseny
Disseny gràfic
Bloc d
Producció d’audiovisuals
EBG, Elsabeth i Mireia Lluch
Interactius
Dbloop
Producció i muntatge
GROP
CATÀLEG
Edita
Generalitat de Catalunya
Departament de la Presidència
Direcció General de Difusió Corporativa
Textos
Fundació Ernest Lluch
Disseny
Bloc d
Fotografies, imatges i àudio
Arnau Anglada, Manuel Armengol, Carlos
Avallone, Caterina Barjau (Triangle
Postals), D. Blanco, José Luis Cabañas, Dani
Carrillo, Joan Castro, Colita, Núria Comas,
Quim Curbet, Romà Cuyàs, Ricard
Fadrique, Miquel Ferreres, Marisa Florez,
Forges, Joan Gaspar, Eugeni Giral,
Francisco Izuzquiza, María Luisa
Izuzquiza, Francisco Lainez, Sergio Lainz,
Familia Lluch, Pedro Madueño, Kim
Manresa, Rodolfo Molina, Jaume Mor,
Gustau Nacarino, Ignacio Pérez, Robert
Ramos, Javier del Real, Carles Ribas,
Juantxu Rodríguez, Alfonso SánchezHormigo, Ricardo Santonja,
Serraquintana, Patricio Simón, Roser
Vilallonga i Ernesto Walfisch.
(El comissariat ha intentat localitzar tot els
autors de les fotografies reproduïdes)
Agencia EFE, Arxiu d’Imatges Emili
Agencia EFE, Arxiu d’Imatges Emili
Massanas i Burcet, Arxiu Fotogràfic de la
UB, Biblioteca Nacional, Círculo de Bellas
Artes, Catalunya Ràdio, El País, El
Periódico, El Punt, Fundación Lázaro
Galdiano, Hotel Suecia, La Vanguardia,
Librería Marcial Pons, Ministerio de
Sanidad y Consumo, Museo del Prado,
Museo Sorolla, Partit dels Socialistes de
Catalunya, RAC–1, Radio Televisión
Española, Restaurante La Ancha, Teatro
Real, Televisió de Catalunya, Universidad
Internacional Menendez Pelayo i Xarxa de
Televisions Locals.
Traducció
Entitat Autònoma del Diari Oficial
i de Publicacions
Correcció
Anna Ortiz
Carme Rodés
Impressió
Novoprint
Dipòsit legal
B-48145-07
Agraïments
Borja Exposito, Ajuntament de Barcelona
(Pati Llimona), Ayuntamiento de San
Sebastián–Donostiako Udala, Ajuntament
de Vilassar de Mar, Vanesa Benito
(Archivo General de la Administración),
Biblioteca Ernest Lluch de Girona (Servei
de Biblioteques de l’Ajuntament de
Girona), Maria Àngels Cabarroques (PSC),
Eliseu Climent, Pare Josep Codina (Arxiu
de música. Abadia de Montserrat), José
Contreras (Agencia EFE), Diario Vasco,
Josep Dolcet, Laura Durendes (Fundació
Rafael Campalans), El Correo, Fundació
privada Carme i Lluís Bassat, Institut
d’Estudis Catalans, Eugeni Giral, Víctor
Gómez Labrado (Arxiu Joan Fuster),
Elisabet Jiménez (Arxiu de la UB), Àlvar
Martín (Arxiu Fotogràfic de la UB),
Maruca Martínez-Canavate (Archivo del
Congreso de los Diputados), Miren
Casado, Cristina Moreno y Rafael Nadal
(El Periódico), Carme P (El Punt), Eduard
Rocamora (Fundación Cultural Privada
Manuel Rocamora), Levante, Fernando
Luis de Saavedra y Rosa Mantecón (UIMP),
Carles Salmurri (La Vanguardia), Juan
Sánchez (El País), Luis Perdices de Blas,
Cristina Pérez (Ministerio de Sanidad y
Consumo), Joan Trullén i Universitat de
València (Facultat d’Economia).
La Fundació Ernest Lluch té el suport de:
Generalitat de Catalunya
Gobierno de Aragón
Diputació de Barcelona
Ajuntament de Barcelona
Ajuntament de Vilassar de Mar
© Generalitat de Catalunya
© Fundació Ernest Lluch
© de los autores de los artículos y las imágenes
Índex
Presentacions
L’exposició
4
10
Biografia
Una vida de compromís
Professor Lluch
Polític atípic
Escola de ciutadania
De Barcelona al cel
(passant per Madrid)
10
12
16
20
24
28
Les Espanyes de Lluch
Escriure, escriure i escriure
El perfil interminable
Paraula de Lluch
32
36
40
43
A propòsit de Lluch
Enrique Barón
Ramon Besa
Aurora Ejido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Ernest Lluch
44
46
51
54
59
64
68
71
74
77
78
81
84
86
88
Presentació |
José Cuervo
Delegat del
Govern de la
Generalitat de
Catalunya a
Madrid
5
El Centre Cultural Blanquerna acull amb extraordinària satisfacció l’inici d’itinerància d’aquesta exposició que ens mostra una personalitat polifacètica, d’una curiositat insaciable i amb una capacitat d’iniciativa i lideratge immensa.
Els comissaris han hagut de treballar de valent per no desatendre cap aspecte rellevant de la vida i obra d’Ernest Lluch.
En aquesta presentació vull destacar un període de temps de la vida d’ Ernest
Lluch, breu però important: de 1982 a 1986, quan va ser ministre de Sanitat i
Consum.
Ernest Lluch fou el polític que va catalitzar les energies i els desigs de modernització i canvi profund de metges, pacients i professionals de la sanitat a finals del franquisme i durant la Transició concretant-les en millores que els
ciutadans espanyols mereixien i esperaven.
Lluch va convertir en llei i en obra de govern l’ideal de “salut per a tots” mitjançant uns serveis sanitaris diferents, equitatius i sense limitacions d’accés
per raons socioeconòmiques.
No era una tasca gens fàcil ja que, el trànsit de la reivindicació política i
ideològica d’un Servei Nacional de Salut (inspirat en el model britànic) a una
Llei general de sanitat requeria molta cura i una estratègia política que superés les resistències al canvi. La fermesa de la Llei en els aspectes fonamentals
es combina amb flexibilitat i capacitat d’adaptació a la situació espanyola del
moment.
El (no) sistema de salut dels anys 80 era complex i confús, ple de contradiccions: deficiències hospitalàries fruit del desbordament de la Seguretat Social,
absència total de planificació racional i manca de transparència administrativa que dificultava la gestió eficaç dels recursos.
El ministre Lluch ja va assenyalar als prolegòmens del debat de la Llei de sanitat la seva voluntat d’obrir un ampli procés de consulta i debat amb tots els
sectors interessats i d’analitzar també els sistemes sanitaris d’altres països
com a pas previ a la presa de decisions.
6
Presentació |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
Per tal d’assegurar que el canvi sanitari beneficiés clarament el ciutadà, calia
incorporar també a la gestió sanitària les millors tècniques organitzatives, definir amb precisió un horitzó de millora del finançament sanitari i prendre en
consideració les previsions constitucionals de transferència de competències
a les comunitats autònomes.
El seu objectiu fonamental va ser millorar els nivells de salut de la població espanyola.
Tot això, com és ben sabut, es va materialitzar en la Llei general de sanitat de
1986. No és el moment de glossar-la i analitzar-la, perquè ja s’ha fet recentment amb motiu del seu 20è aniversari.
El que sí que m’agradaria destacar d’aquesta Llei és la seva solidesa, la seva estabilitat legislativa i la seva capacitat d’adaptació a les progressives transferències a comunitats autònomes.
Al meu entendre, els aspectes bàsics de les previsions constitucionals sobre el
dret de salut troben un marc adequat en la Llei de sanitat.
Un homenatge al llegat polític, intel·lectual i acadèmic de Lluch consisteix a
analitzar de manera oberta i científica les necessitats d’adaptació i reforma de
la Llei. I, si cal, com ell, tenir l’energia i la intel·ligència necessàries per definir
un horitzó i superar les resistències als canvis. Un sistema tan complex i un
tema tan important com la salut de les persones requereix propostes que combinin audàcia i prudència.
En aquest sentit, crec que la societat del coneixement dóna relleu als drets dels
pacients, un altre dels aspectes que el Lluch polític va tenir sempre present en
la seva tasca de govern.
En la societat del coneixement els ciutadans desitgen decidir conjuntament
amb els professionals els enfocaments de tractament i cures que necessiten i
els estils de vida que més els convenen. Per això necessiten informació accessible, apropiada i intel·ligible. Aquest és un dels drets fonamentals del consumidor/ ciutadà/ malalt del segle XXI. Així mateix les esperances que generen
els avenços de la investigació genètica, i en general de la biomedicina, han
7
d’arribar als pacients a través de la medicina clínica com més aviat millor.
En això rau, al meu entendre, la legitimitat social del Sistema Nacional de Salut
del segle XXI.
És per aquest motiu que hem dissenyat un programa de conferències sobre el
Sistema Nacional de Salut conjuntament amb el Ministeri de Sanitat i el
Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. El seu objectiu és mantenir viu l’esperit de Lluch i reflexionar sobre com continuar millorant el nostre sistema sanitari.
Finalment vull felicitar la Fundació Ernest Lluch per la seva iniciativa i la qualitat de l’exposició i agrair-los l’oportunitat que ens brinden de contribuir a la
difusió de l’obra de govern de Lluch. La Llei de sanitat és un sòlid pilar del Sistema
Nacional de Salut espanyol i un instrument de cohesió social i territorial en
l’Espanya plural.
Octubre 2007
8
Presentació |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
Fundació
Ernest Lluch
La Fundació Ernest Lluch va iniciar les seves activitats amb la finalitat de mantenir la memòria, el pensament i l’obra d’Ernest Lluch, i desenvolupar una tasca continuadora de les seves idees i compromisos socials.
En aquest context, quan la Generalitat de Catalunya va proposar-nos el comissariat de l’exposició sobre Ernest Lluch que es disposava a organitzar a la
Delegació de la Generalitat de Catalunya a Madrid, Blanquerna, centre cultural, la Fundació no va dubtar ni un moment a acceptar i a agrair vivament la
iniciativa.
El catàleg que teniu a les mans inclou els textos de l’exposició, que expliquen
els diferents àmbits d’interès, públics i privats, d’Ernest Lluch; des de la seva
excel·lència acadèmica fins a la passió política, de les seves inquietuds culturals a la defensa dels valors cívics, del món del futbol a l’estima de les terres
que va saber viure i amb les quals va aprendre a establir diàlegs des del plaer
de l’acord fins al repte de la discrepància.
Ernest Lluch forma part d’una generació que decideix posar-se a treballar per
construir un país nou. Però… quin país? Són molts els territoris d’en Lluch:
Espanya, Catalunya, el País Basc, el País Valencià… La construcció d’un país és
l’excusa per resseguir el seu mestratge, les seves aportacions polítiques, la seva demanda de civilitat en àmbits com el futbol i les relacions ciutadanes, la
seva voluntat de viure i fer viure la cultura. És per això que l’exposició és volgudament itinerant i preveu exposar-se als principals territoris i països d’en
Lluch, tots ells testimonis de la seva tasca.
El catàleg compta amb aportacions que ens ajuden a explicar aquest Lluch divers, fractal, matisat. Des de l’aportació de qui fou el seu mestre en l’àmbit acadèmic, Fabian Estapé, o amics i col·legues del mateix entorn, com ara Salvador
Giner, John Elliott, Aurora Egido i, en un altre camp, Hilari Raguer. Compta també amb les aportacions de companys en la trajectòria política, com el president
Pasqual Maragall o Enrique Barón, i d’altres que, també vinculats a la política,
van esdevenir amics, com l’alcalde de Sant Sebastià, Odón Elorza. Són també textos dels qui el van conèixer i apreciar en l’àmbit periodístic i barcelonista, com
ara Lluís Foix o Ramon Besa. I acaba amb els escrits que s’expliquen des de l’amistat, com els de Joan Gaspar i Farreras o Pere Gimferrer, i des dels vincles familiars com el de l’Enric, el germà gran que, ens acosta al Lluch més jove i íntim.
9
La Fundació Ernest Lluch treballa des de fa més de cinc anys per desenvolupar
una tasca continuadora de les idees i compromisos socials i acadèmics d’Ernest
Lluch. I ho fem tenint molt present el lema de Kant que Lluch va escollir per al
seu període de rectorat a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo: Sapere
aude, ‘atreveix-te a pensar’.
Esperem que l’exposició i el catàleg ens ajudin en aquesta direcció i esperonem polítics, acadèmics i ciutadans a atrevir-se a pensar, com ell hauria continuat fent, en la construcció del país. I ens agrada imaginar que l’Ernest s’ho
mira murri i savi, i que, distret, ens fa l’ullet.
Octubre 2007
Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000).
Economista, historiador i polític. Fou diputat a les Corts, ministre de Sanitat
i Consum i catedràtic d’Història de les Doctrines Econòmiques.
1961
Llicenciatura en Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials per
la Universitat de Barcelona amb premi extraordinari de final de
carrera.
1961
Professor adjunt a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques
de la Universitat de Barcelona.
1966
Expulsat de la Universitat de Barcelona per raons polítiques.
1970
Presentació de la seva tesi doctoral El pensamiento económico en
Cataluña entre el renacimiento económico y la revolución industrial:
la irrupción de la escuela clásica y la respuesta proteccionista, dirigida
per Fabian Estapé.
1970
Professor agregat a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de
València.
1977-1989
Diputat socialista a les Corts.
1982-1986
Ministre de Sanitat i Consum.
1986
1989-1995
Catedràtic de la Universitat de Barcelona.
Rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.
2000 Assassinat per ETA el 21 de novembre.
«Sapere aude!
Tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment»
Immanuel Kant, ¿Què és la Il·lustració?, 1784
(Lema adoptat per Lluch durant el seu rectorat de la UIMP)
Una vida de compromís |
Una vida
de compromís
1. “Ninot” indultat
l’any 1986.
1
2. Jacinta Martín i
Julià (1905-1983).
3. Enric Lluch i Casas
(1902-1965).
4. Collbató 1948.
5. Fotografia de la
targeta de lector de
l’Arxiu Històric de
la Ciutat de
Barcelona 1967.
Lluch amb la seva mare i els seus germans grans Enric i Montserrat
(Vilassar de Mar, 1940).
Ernest Lluch va néixer a Vilassar de Mar, fill de Jacinta
Martín i d’Enric Lluch. Durant la seva infància es va acostumar, tal com van fer els seus germans Enric i Montserrat,
als canvis de domicili i va viure en altres localitats, com ara
Collbató, Vilada o Barcelona. Va estudiar al col·legi Germans
de les Escoles Cristianes-La Salle Josepets, del barri de Gràcia
de Barcelona. Ja d’adult, no es va limitar als passos habituals de la carrera universitària d’un economista o d’un
historiador, i va combinar la recerca amb una intensa vi-
6. Vilassar de Mar
1940.
da política i amb una gran implicació en àmbits socials i
7. Vilada 1942.
culturals. Va tenir tres filles: Eulàlia, Rosa i Mireia, amb
Dolors Bramon. La seva curiositat i vitalitat van fer que s’interessés per tot, que s’integrés a fons en els territoris on
treballava o residia. A tot això es va sumar la seva elevada
7
valoració del treball com un element imprescindible per al
desenvolupament personal.
2
3
4
5
6
13
“ M’agrada la gent que no solament
són grans músics, grans matemàtics o grans economistes, sinó que
també són grans persones, grans
ciutadans
”
Entrevista al programa de Catalunya Música A la manera de..., 1999
D’esquerra a dreta, Eulàlia, Mireia i Rosa amb el seu pare a unes escales del Palacio de la Magdalena (Santander), 1989.
i anar a comprar, però
“Sésenscuinar
dubte el que porto pitjor és
fregar els plats i fer els llits. Això
últim és un veritable sacrifici,
perquè em recordo de l’època del
servei militar i […] és horrorós
”
Diez Minutos, 1982
fer un esforç
“ Cal
per tal que els
valors del treball i
del risc innovador
mantinguin la
seva primacia
El Periódico, 16-12-1987
Amb els companys de curs de La Salle Josepets de Barcelona.
”
ha mort algú
“ [...]
per pensar
exactament el que
jo penso
”
«Amic Juan Mari
Jáuregui»
La Vanguardia, 4-8-2000
Professor Lluch |
Professor Lluch
Lluch ensenya alguns dels seus treballs manuscrits
(Maià de Montcal, 1985).
1. Amb Javier Solana.
La trajectòria acadèmica d’Ernest Lluch es caracteritza pel
2. Davant el Palacio
Miramar de Sant
Sebastià, seu de
cursos d’estiu.
gran volum i la qualitat de la seva producció, que va crear
3. Durant la seva
estada a Princeton,
Estats Units, 1989.
4. Barcelona 1983.
2
5. Palacio de la
Magdalena, seu de
la UIMP a
Santander.
1
6. Conferència a Olot,
1993.
3
7. Facultat de
Ciències
Econòmiques i
Empresarials de
Barcelona.
escola. Va elaborar estudis sobre les economies catalana i
valenciana, va treballar sobre urbanisme, va introduir a
Espanya noves teories econòmiques, va impulsar la creació de revistes, fou incansable en la recerca de fonts documentals en arxius, va col·laborar amb editorials, es va
especialitzar en la història del pensament econòmic i va
editar clàssics espanyols. Va vincular el seu interès per la
Il·lustració i l’austriacisme amb la defensa apassionada de
la llibertat i de l’autonomia individual. A més de les seves
estades a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, fou professor a les universitats de Barcelona, València, Complutense
de Madrid i rector de la Universitat Internacional Menéndez
Pelayo.
5
6
4
7
Presentació del cartell d’Antoni Tàpies per al curs d’estiu de 1992 de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo.
17
Professor Lluch |
Alguns llibres destacats
d’Ernest Lluch:
LLUCH, E.; GIRAL, E.,
L’economia de la regió de l’Ebre,
Servei d’Estudis de Banca Catalana,
Barcelona, 1967.
LLUCH, E.; SERÓ, R.,
La regió fruitera de Lleida,
Servei d’Estudis de Banca Catalana,
Barcelona, 1970.
LLUCH, E.; GASPAR, J.,
Preus del sòl a Catalunya,
Servei d’Estudis de Banca Catalana,
Barcelona, 1972.
LLUCH, E.,
El pensament econòmic a
Catalunya, 1760-1840,
Premi Serra d’Or,
Edicions 62,
Barcelona, 1973.
LLUCH, E.,
La via valenciana,
Premi Joan Fuster,
Eliseu Climent,
València, 1976.
LLUCH, E.; ARGEMÍ, L.,
Agronomía y fisiocracia en España,
1750-1820,
Institució Alfons el Magnànim,
València, 1985.
treballo, sempre penso
“ Quan
en com ho faria Albert O.
Hirschman. El meu
homenatge és la dedicatòria
central d’aquest llibre. M’ha
ensenyat més a estudiar com
funciona el canell que els
ossos que el formen. Més a
estudiar l’economia política i
les societats que l’economics.
A provar que si les coses es
miren al revés de com
t’ensenyen, acabaràs veient
alguns angles desconeguts
Quan un jove economista, que ja té una
formació parcialment sòlida, t’interroga
sobre què pensar, sempre faig el
mateix: li pregunto si el mou, com a
Keynes, ajudar a assolir el creixement
econòmic, la justícia social i la llibertat
política. Si la resposta és positiva li
recordo la frase de Gunnar Myrdal de
ser rebel però competent
Cinco Días, 25-9-1996
”
Princeton USA, 1982
les teories
“ […]
econòmiques contemporànies per a mi no
són una cosa que
s’estudia, sinó que són
realitat viva i serveix
per analitzar
problemes rellevants i
que proporciona
normes per millorar la
vida material de les
persones
”
La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració, p. 246
”
El País (Comunitat Valenciana),
13-11-2000
LLUCH, E.,
La Catalunya vençuda del segle XVIII.
Foscors i clarors de la Il·lustració,
Edicions 62,
Barcelona, 1996.
Versión castellana remozada:
Las Españas vencidas del siglo XVIII.
Claroscuros de la Ilustración, Crítica,
Barcelona, 1999.
A la porta del Seminari de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, 1962.
D’esquerra a dreta: Jordi Estrada, Núria Bozzo, Ernest Lluch, Guillem Sánchez, Martí
Capdevila i Manuel Esteve.
LLUCH, E.,
L’alternativa catalana, 1700-1714-1740.
Ramon de Vilana Perlas i Juan de Amor
Soria: teoria i acció austriacista,
Eumo Editorial,
Vic, 2000.
LLUCH, E.; HERRERO DE MIÑÓN, M. (ed.),
Derechos históricos y constitucionalismo
útil,
Fundación BBVA,
Bilbao, 2000.
“
19
Clausura d’un seminari acadèmic amb Albert O. Hirschman i Jordi Nadal (Barcelona, 1999).
creixement econòmic és impulsat per l’existència d’un
“ Elsistema
democràtic que asseguri les llibertats i que reguli
el funcionament de les economies
”
Serra d’Or, març de 2000
Polític atípic |
21
Polític atípic
Ernest Lluch jugant al futbolín amb dos col·laboradors del Ministeri
(Madrid, 1983).
1
1. Ple del Congrés de
la moció de censura
contra Adolfo
Suárez, 1980.
Des de molt jove Ernest Lluch es va involucrar en la lluita
antifranquista, a partir de postulats democràtics, socialistes i catalanistes, la qual cosa li va costar detencions i l’ex-
2. Campanya
electoral de 1979 a
Girona.
pulsió de la Universitat de Barcelona. Durant la seva estada
3. Ernest Lluch en el
seu despatx de
ministre.
la unitat del socialisme valencià i va formar part de l’execu-
4. A un míting a la
plaça Monumental
de Barcelona 1982.
a les eleccions per la coalició Socialistes de Catalunya i va
5. Presentació del Pla
Nacional sobre
Drogues, 1985.
del PSC al Congrés i va intervenir en debats polèmics com
6. Amb Miguel
Herrero y
Rodríguez de
Miñón en un
moment del debat
sobre la Llei
general de sanitat,
1986.
Sanitat i Consum, va impulsar la Llei per la defensa dels con-
Acte electoral en la circunscripció de Girona.
2
a València fou un líder polític destacat que va apostar per
tiva del PSPV. El 1977 va tornar a Catalunya per presentar-se
obtenir un escó a les Corts, a exercir aleshores de portaveu
el de la LOAPA. Posteriorment, al capdavant del Ministeri de
sumidors i la Llei general de sanitat, que va instituir la universalització del dret a l’atenció sanitària. Després
d’abandonar la vida parlamentària va continuar intervenint en els debats polítics, i en els darrers anys va proposar,
juntament amb Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, la via
del “constitucionalisme útil” per afrontar el conflicte basc.
5
4
6
Recepció als parlamentaris catalans després de negociar l’Estatut d’Autonomia (Barcelona, 1979). D’esquerra a dreta: Anton Cañellas (CC-UCD), Antoni de
Senillosa (Coalición Democrática), Jordi Pujol (CIU), Gregorio López Raimundo (PSUC), Carles Sentís (CC-UCD), Antoni Gutiérrez (PSUC), Joan Reventós
(PSC) i Ernest Lluch (PSC). Darrere Jordi Pujol, Josep Miquel Abad (PSUC), Pasqual Maragall (PSC), Miquel Roca (CIU) i Ramon Trias Fargas (CIU).
3
22
Polític atípic |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Jo sempre havia tingut una certa curiositat, i és per què al
Govern se l’anomena el “banc blau”. Evidentment, un creu
que això està clar; ara està molt clar: perquè uns vénen del
“banc” i altres vénen del “blau”.
”
Debat sobre la qüestió de confiança presentada pel Govern espanyol.
Intervenció en la sessió del 18 de setembre de 1980
“
Sempre m’ha impressionat el passatge dels Evangelis on s’interroga sobre si s’ha de
beure el calze fins a la darrera gota […] És una imatge que m’ha seguit durant tota
la meva vida i l’he relacionat amb escenes d’un altre ordre i d’una altra naturalesa.
Malgrat aquestes diferències notables i de qualitat, em sembla inquietant el calvari
a què són sotmesos alguns polítics actuals fins a extrems duríssims
”
La Vanguardia, 13-7-2000
vegada,
“ Una
aquí, a La Salle, van
1960-1961
Primer delegat d’estudiants escollit democràticament
a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de
Barcelona.
preguntar si hi havia
algú que no fos
partidari de Franco, i
jo, amb set anys, vaig
aixecar la mà […]
perquè a casa meva es
vivia en un ambient
de democràcia i de
llibertat
1966
Expulsió de la Universitat de Barcelona per haver signat un
escrit col·lectiu contra el rector García Valdecasas.
1974
Promotor de la fundació de Socialistes Valencians
Independents.
1975
«Els deu d’Alaquàs» (València): detenció d’Ernest Lluch i
nou persones més que pretenien crear una plataforma
democràtica i reclamar l’autogovern per al País
Valencià.
”
Carrer Gran, núm. 68, 1983
1977-1989
Diputat socialista per les províncies de Girona
i de Barcelona.
1981
Cessament com a portaveu parlamentari del PSC
després del conflicte de la LOAPA.
1982-1986
Ministre de Sanitat i Consum.
1986
Aprovació de la Llei general de sanitat.
Amb Joan Reventós, en aquell moment president del PSC.
23
Presentació del Pla Nacional sobre Drogues, 1985.
Escola de ciutadania |
Escola de
ciutadania
Collbató, 1948
1. Amb la plantilla del
F. C. Barcelona
després d’haver
guanyat la Lliga en
l’Estadio Zorrilla
(Valladolid 1985).
2. Interpret vestit a la
moda del segle
XVIII. La música
d’aquell segle
també va atraure
l’interés d’Ernest
Lluch.
3. Visita l’estadi de
Montjuïc durant la
seva remodelació
per als Jocs
Olímpics.
4. Amb les seves filles
Mireia, Eulàlia i
Rosa (València,
1973).
Ernest Lluch va participar en múltiples activitats socials i
culturals. Tenia també una gran facilitat per fer amics.
Practicava esport, fou soci del FC Barcelona i accionista de
la Reial Societat. La seva passió per la música el va portar a
recuperar obres del segle XVIII i a escriure treballs sobre la
matèria. També li interessava la literatura, la filosofia, l’art
i la sociologia. Va formar part d’un gran nombre d’entitats,
com el Cercle d’Economia. Va col·laborar amb revistes com
Promos o Serra d’Or, i amb editorials com Oikos-Tau i Edicions
62. En les seves freqüents intervencions en programes de
ràdio i televisió, i també en els articles de premsa, va demostrar la seva habilitat dialèctica i capacitat divulgadora,
a més del seu gust per la ironia i el diàleg.
2
3
1
Part de l’equip que aconseguí, en relleus, l’ànfora dels Jocs de la Mediterrània de Barcelona de l’any 1955. Ernest Lluch dret, el tercer per l’esquerra.
4
25
26
Escola de ciutadania |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
27
Passa que l’ànsia de conèixer et trasllada fora del teu interès originari
i fins i tot del teu camp de treball
”
La Vanguardia, 5-12-1996
Veiem en
“ […]
l’esport, en
primer lloc,
una escola de
ciutadania
Trobada d’intel·lectuals castellans i catalans a Toledo l’any 1962. Drets, d’esquerra a dreta: C. Bru, E. Lluch, J.L. Aranguren, F. Baeza, E. Tierno Galván, J. Reventós,
D. Ridruejo, V. Ventura, J.A. Maravall, D. García-Sabell, M. Serrahima, R. Tasis, J. Carbonell, M. Manent, M. Zaro, R. Lapesa, P. Garagorri, L. Beltrán, J. Benet i L. Gomis.
Asseguts: S. Vilar, J.M. Castellet, F. Chueca i V. Hurtado.
“
Sempre he pensat que
El Messies de Händel
és una música per
escoltar el diumenge
al matí [...] La primera
vegada que el vaig
tenir en discos de
vinil, el vaig escoltar
tantes vegades que es
va espatllar, però
m’havia donat tantes
hores de felicitat, de
repòs i d’exaltació, que
els guardo i no sé si
trobaré el moment de
llençar-los
”
La Vanguardia, 26-12-1997
1956
El Periódico, 21-2-1988
”
A la Galeria Gaspar durant la visita d’una exposició d’Antoni Clavé, amb Joan
Gaspar i el seu fill (Barcelona, 1984)
Campió de Catalunya Júnior en els 10.000 metres de
marxa atlètica.
1958
Els terrenys
“ […]
del periodisme,
Primer secretari general del Cercle d’Economia.
1960
Primer article a la revista Serra d’Or, de l’Abadia de
Montserrat.
de la història, de
la política i de la
recerca tenen
uns confins que
de vegades
s’encavalquen
1994
Promotor, juntament amb Carlos Güell de Sentmenat,
de l’Associació Espanyola de Desenvolupament del
Mecenatge Empresarial (AEDME).
1997
Col·laboració en la reestrena de l’òpera de Ferran Sor
Il Telemaco nell’isola di Calipso,
al Festival de Torroella de Montgrí.
La Vanguardia, 6-1-2000
2000
Candidat a la Junta Directiva del FC Barcelona.
A l’estadi d’Anoeta de Sant Sebastià, amb Núria Comas i Josep Maria Carreras. A la seva esquerra la
seva filla Mireia.
”
De Barcelona al cel (passant per Madrid) |
De Barcelona
al cel
(passant per Madrid)
La relació de Lluch amb Madrid ve de lluny, i es va fer més
intensa quan, després de ser expulsat el 1966 de la
Universitat de Barcelona, es va incorporar durant uns
quants mesos a la Universitat Complutense de Madrid,
convidat pel professor Pedro Schwartz. Però fou l’activitat
política la que va consolidar per sempre la relació d’Ernest
Lluch amb Madrid, ja que va residir a la capital per la seva condició de diputat, a la qual posteriorment va sumar
la responsabilitat de ministre de Sanitat i Consum. En
aquests prop de deu anys Lluch fou dels polítics catalans
que no es van conformar amb una habitació d’hotel, sinó
que va muntar pis a Madrid. A la capital va cultivar algunes amistats que l’acompanyarien tota la vida i, a través
d’aquestes, va estendre espais de relació als dos extrems
del pont aeri. Més tard, com a rector de la Universitat
Menéndez Pelayo, va continuar mantenint la vinculació
laboral amb la capital. A Madrid, més enllà de l’activitat
política i acadèmica, Lluch va freqüentar la Biblioteca
Nacional i múltiples arxius, com el de la Real Academia de
la Historia, de la qual era membre corresponent. Així ma-
ministre m’ha canviat […] es veuen els
“Ser
problemes amb més tranquil·litat ”
Entrevista en el programa de Catalunya Música A la manera de..., 1999
teix, va cultivar aficions com ara anar a exposicions d’art,
concerts i, naturalment, als estadis de futbol, sempre fent
costat a l’equip visitant.
29
30
De Barcelona al cel (passant per Madrid) |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
31
“Madrid cada vegada és menys castellana”
Marçal Sintes: Què pensa Ernest Lluch? Barcelona: Dèria, 2001, (p. 34)
senyor Leal té un avantatge
“ Elsobre
mi, i és que ell parla en la
Parc del Retiro
Lluch va
“ Ernest
rebre el sobrenom
seva llengua i jo no, i de vegades
em costa molt expressar-me
amb precisió […] No s’enfadin,
que sóc una persona molt
respectuosa amb tothom […]
Tinc molt de respecte per totes
les llengües i un profund sentit
de la veritat. Per això estic en el
partit en què estic
d’“abominable
home de les vuit”
perquè començava
a treballar a les vuit
en punt del matí
quan era ministre
”
LLOMBART, V.: “Ernest Lluch, un singular hombre
de las Luces”, Cuadernos de Estudios del Siglo XVIII,
29-12-2001, (p. 5)
”
Intervenció d’Ernest Lluch al Congrés dels Diputats, 30 de maig de 1980. Moció de
censura, resposta al ministre d’Economia Leal Maldonado
Lluch en un restaurant popular de Madrid després d’un Consell de Ministres, 1983.
“
[…] l’única possibilitat per a Madrid de connectar-se amb Europa
és acceptar el reforçament de l’arc mediterrani i simultàniament
connectar-s’hi [...] La carretera Madrid-València és el camí més curt,
tot i que no en termes simplement geogràfics, de relacionar-se amb
el centre d’Europa i deixar de ser perifèria
Cinco Días, 4-5-1994
Congrés dels diputats, 1983
Biblioteca Nacional de España.
”
Les espanyes de Lluch |
33
Les Espanyes
de Lluch
Ernest Lluch va tenir una relació molt particular amb els
nombrosos llocs on la vida el va portar, i va arribar a practicar en ocasions un cert grau de camaleonisme, fins al punt
que a València era considerat un valencià més, fins i tot lingüísticament parlant. Madrid fou el lloc de la política, i on
va accedir a una atractiva oferta cultural i de grans arxius i
biblioteques. A Aragó va col·laborar en diverses activitats
acadèmiques i va impulsar l’estudi d’economistes aragonesos del passat. En els anys en què va estar a la Universitat
de València es va convertir en un referent intel·lectual i polític, i els seus treballs van reinterpretar el model de creixement econòmic valencià. Santander el va acollir quan fou
rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, i
des d’aquest càrrec va impulsar la rehabilitació del Palau de
la Magdalena. En l’última etapa de la seva vida va estrènyer especialment la seva vinculació amb Sant Sebastià i el
País Basc i es va comprometre en la lluita per la pau. Va participar activament en la seva vida associativa. L’interès pels
territoris i la seva gent va començar de molt jove, quan va
treballar de viatjant de comerç per ajudar el seu pare, que
era fabricant de cinturons i tirants. Aquestes experiències
li van servir per forjar la seva idea d’una Espanya basada en
el reconeixement de la diversitat i les llibertats.
Ernest Lluch a Sant Sebastià.
1956.
Ernest Lluch
comença a recórrer
tot Espanya com a
viatjant per causa del
negoci familiar.
1970-1977.
València. Professor a
la Universitat (en
seria a temps parcial
fins l’any 1980).
1977-1989.
Madrid. Diputat a les
Corts i ministre de
Sanitat.
1989-1995.
Santander. Rector de
la Universitat
Menéndez y Pelayo.
34
Les espanyes de Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“ País Valencià […], un país proper del qual ens
diferenciem perquè parlem el mateix idioma ”
treball més
“Eldetallat
em va fer
topar amb una
realitat no buscada:
la vigència política
de la Corona d’Aragó
El Periódico, 19-1-1987
”
Las Españas vencidas del siglo XVIII. Claroscuros de
la Ilustración, Barcelona: Crítica, 1999, pàg. 9
Universitat de Saragossa.
Manifestació a València a favor de la democràcia i de l’Estatut d’Autonomia, 1976.
rehabilitat el
“S’ha
Palau de la
“
Magdalena amb un
terç d’ajuda de l’Estat
i 230 convenis amb
particulars i altres
institucions. Hi ha
hagut dificultats,
però he estat molt
feliç aquí
La Vanguardia, 1995
Davant del Palacio de la Magdalena, Santander.
35
”
Mirall que Lluch va colocar a la casa de Sant
Sebastià per a poder veura la platja de Gros.
No vaig arribar a la Quincena
[Musical de Donostia] per
naixement[...] ni tampoc per
ser estiuejant o viatger en una
població aliena o que expulsa
els turistes. No va ser ni una
cosa ni l’altra; el 1954 venia
a treballar amb una targeta
d’invitació de la meva mare:
«Ernest, vas a la ciutat més
bonica d’Espanya»
Presentació de la Quincena Musical
de Donostia, 1999
”
36
Escriure, escriure i escriure |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
37
Escriure, escriure i escriure
El primer text imprès d’Ernest Lluch correspon a un article sobre Catalunya i la banca que va aparèixer el 1959 al butlletí
Germinabit de l’escolania del monestir de Montserrat. Aleshores es va iniciar una extensa producció escrita sobre
temes molt diversos: a banda de nombrosos llibres acadèmics, aviat va començar a publicar en mitjans d’àmbit estatal
i al llarg de la seva vida va escriure més de 300 articles en revistes (com ara Anales de economía, Arguments, Cuadernos
aragoneses de economía, España Económica, Hacienda pública española, Información comercial española, Promos,
Recerques, Revista de Occidente, Revista econòmica de Catalunya o Serra d’Or) i uns 1.400 en premsa. En aquest últim
aspecte, destaquen les seves col·laboracions en els diaris El Correo Catalán, Tele/eXprés, El Periódico de Catalunya, El
Punt, El País, Diario Vasco, Cinco Días i La Vanguardia.
Llibres
LLUCH, E.; BROTONS, E., Ejercicios de teoría económica, 2
vols., Facultad de Ciencias Económicas y Comerciales,
Barcelona, 1960.
LLUCH, E.; GIRAL, E., L’economia de la regió de l’Ebre, Servei
d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona, 1967.
MITJANS DE PREMSA
LLUCH, E., El desarrollo económico, Salvat, Barcelona, 1979.
LLUCH, E., O desenvolvimiento economico, Salvat Editora
do Brasil, Río de Janeiro, 1979.
LLUCH, E., Le developpement économique, Alpha, París,
1979.
miento librecambista en España, con especial referencia a
Andalucía 1812-1849, Universidad de Málaga, Málaga,
1989.
LLUCH, E., La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i
clarors de la Il·lustració, Edicions 62, Barcelona, 1996.
LLUCH, E., Economic development, Alpha, Londres, 1979.
LLUCH, E.; GIRAL, E., L’economia de la regió de Tarragona,
Servei d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona, 1968.
LLUCH, E.; GASPAR, J., Els preus de terrenys industrials a
Catalunya: una primera guia analitzada, Servei d’Estudis
de Banca Catalana, Barcelona, 1969.
LLUCH, E.; SERÓ, R., La regió fruitera de Lleida, Servei
d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona, 1970.
LLUCH, E. (dir. técnico), L’estructura econòmica del País
Valencià, 2 vols., L’Estel, Valencia, 1970.
LLUCH, E.; CAMPISTOL, P., Les conseqüències comarcals del
turisme a la Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols a
Palamós, Servei d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona,
1972.
LLUCH, E.; GASPAR, J., Preus del sòl a Catalunya, Servei
d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona, 1972.
LLUCH, E. (ed.); PERPIÑÀ I GRAU, R., La crisi del Priorat.
L’interès col·lectiu econòmic a Catalunya i València,
Edicions del Centre de Lectura, Reus, 1982.
LLUCH, E., General policy of the Ministry of Health and
Consumer Affairs, Ministeri de Sanitat i Consum, Madrid,
1983.
LLUCH, E., Política farmacéutica del Ministerio de Sanidad
y Consumo, Ministerio de Sanidad y Consumo, Madrid,
1983.
LLUCH, E., Política general del Ministerio de Sanidad y
Consumo, Ministerio de Sanidad y Consumo, Madrid,
1983.
LLUCH, E., Acaecimientos de Manuel Belgrano, fisiócrata, y
su traducción de las ‘Máximas generales del gobierno económico de un reyno agricultor’ de François Quesnay,
Instituto de Cooperación Iberoamericana, Madrid, 1984.
LLUCH, E., El desarrollo económico, Salvat, Barcelona, 1973.
LLUCH, E., El pensament econòmic a Catalunya (17601840): els orígens ideològics del proteccionisme i la presa
de consciència de la burgesia catalana, Edicions 62,
Barcelona, 1973.
LLUCH, E., La via valenciana, Eliseu Climent, Valencia,
1976.
LLUCH, E.; ARGEMÍ, L., Agronomía y fisiocracia en España
(1750-1820), Institución Alfonso el Magnánimo, Valencia,
1985.
LLUCH, E., Una teoria de l’Empordà, Edicions Federals,
Figueres, 1987.
LLUCH, E. (ed.), Discurso sobre la agricultura, comercio e
industria del Principado de Cataluña 1780, Alta Fulla y
Diputació de Barcelona, Barcelona, 1997.
LLUCH, E.; HERRERO DE MIÑÓN, M. (coord.), Foralismo,
derechos históricos y democracia, Fundación BBVA,
Bilbao, 1998.
LLUCH, E., Las Españas vencidas del siglo XVIII: claroscuros
de la Ilustración, Crítica, Barcelona, 1999.
LLUCH, E., L’alternativa catalana (1700-1714-1740): Ramón
de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes, Eumo Editorial, Vic, 2000.
ON ES VAN PUBLICAR
ARTICLES D’ERNEST LLUCH
AVUI
CINCO DÍAS
EL CORREO CATALÁN
EL CORREO ESPAÑOL,
EL PUEBLO VASCO
DIARI DE TARRAGONA
DIARIO VASCO
DOMINGOS ABC
EGUNKARIA
EL NORTE DE CASTILLA
LLUCH, E.; HERRERO DE MIÑÓN, M. (coord.), Derechos históricos y constitucionalismo útil, Fundación BBVA, Bilbao,
2000.
EL NOTICIERO UNIVERSAL
EL PAÍS
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
EL PUNT
LOS SITIOS, DIARI DE GIRONA
TELE/EXPRÉS
LA VANGUARDIA
LLUCH, E.; VELASCO, R., Orígenes y consolidación del movi-
2005
Jorge Alarte
Joaquim Albareda
Fina Alberola
Andreu Alfaro
Salvador Almenar
Rafael Aracil
Lluís Argemí
Joan Armangué
Joseba Arregui
Juan Ma. Atutxa
Mariano Barbacid
Antoni Bassas
Lluís Bassat
Antoni Batista
Josep Ll. Bausset
Ramon Besa
Segundo Bru
Rafael Bruguera
Anna Carreras
Josep M. Carreras
Santiago Carrillo
Josep M. Castellet
M. Teresa Castells
Joan Clos
Rosa Congost
Federico Correa
Antón Costas
Maria Crehuet
Joan B. Culla
Josep Cuní
Quim Curbet
Romà Cuyàs
José A. Echenique
Odón Elorza
Ramon Espasa
Ramón Etxezarreta
Francesc Fàbrega
Gaspar Feliu
Alberto Fernández
Carlos Ferrater
Lluís Foix
Josep Fontana
Francesc Francisco
Josep M. Fusté
Joan Fuster
Iñaki Galarraga
Julián G. Vargas
Joan Gaspar
Marina Geli
Salvador Giner
Eugeni Giral
Manuel Girona
Carlos Güell de S.
Ricard Gutiérrez
Jordi Hereu
Carlos Hernández
Miguel Herrero
Gurutz Jáuregui
Ramón Jáuregui
Gorka Knörr
Joan Laporta
Joan Lerma
Josep López Burniol
Joaquim Llach
Gaspar Llamazares
Vicent Llombart
Enric Lluch
Jordi Maluquer
Ma Jesús Manovel
Pasqual Maragall
David Marca
Carles Martí
Joan Mas Canti
Petra Mateos
Isidre Molas
Ferran Montesa
José Montilla
Carmela Moya
Josep Maria Muñoz
Jordi Nadal
Carlos Pascual
Oriol Pérez Treviño
Jordi Piella
Lluís M. de Puig
Antoni Puigverd
Lluís Sacrest
Ramon Sala
Ricard Salvat
Carlos Sánchez
Antoni Segura
Patxi López
Gonçal Mazcuñán
Esteve Ripoll
Joan Romero
2007
Jaume Sobrequés
Pedro Solbes
Vicent Soler
Alberto Surio
Daniel Tarradellas
Albert de la Torre
Santiago de Torres
Joan Trullén
Pere Vicens
Vicenç Villatoro
Carmina Virgili
40
El perfil interminable |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
El perfil interminable
Persones que van conèixer i van tractar Ernest Lluch expliquen vivències i records personals. D’aquesta manera podem
aproximar-nos a la seva personalitat a partir de la suma de diferents peces, de diversos punts de vista: familiars, amics,
companys d’universitat, polítics, amants de la música i l’art, aficionats a l’esport i tants d’altres que hi van compartir
inquietuds.
Jorge Alarte:
“Alaquàs va tenir un significat especial i simbòlic a la vida de Lluch.”
Josep Lluís Bausset:
“Les tertúlies dels dilluns al vespre amb Fuster eren una
referència per a tothom.”
Joaquim Albareda:
“Aporta a la visió del segle XVIII el seu bagatge acadèmic,
però també el polític i el cultural.”
Ramon Besa:
“Tenia molt clara la història del Barça i se’n considerava
un ambaixador.”
Fina Alberola:
“Ernest era molt optimista. Sempre veia la part més positiva de la vida. Era senzill i molt natural.”
Segundo Bru:
“Aportó rigor y actualidad en la ciencia económica. Sus
clases de historia del pensamiento se convetían en teoría
económica avanzada.”
Andreu Alfaro:
“Amb Fuster o amb mi no parlava mai de política, només
en termes molt generals. Ell el que volia era conèixer el
País Valencià.”
Rafael Bruguera:
“Va tenir una influència molt gran perquè molts joves gironins optéssim per militar al PSC.”
Salvador Almenar:
“Dóna unes classes molt riguroses, però alhora plenes de
suggeriments per a la interelació de coneixements dins
de la carrera i el que passa fora, al carrer.”
Anna Carreras:
“El professor Lluch era fàcil de conèixer perquè li agradava estar amb la gent jove i s’interessava per les nostres
recerques.”
Rafael Aracil:
“L’Economia Crítica era un grup d’economistes que es
reunien a casa seva per conspirar.”
Josep Maria Carreras:
“El volum de la seva producció sorpèn, però no és estrany
perquè és fruit del treball sistemàtic de molts anys.”
Lluís Argemí:
“El seu enfoc nacional de l’estudi del pensament econòmic ha obert una via d’investigació que encara perviu.”
Santiago Carillo:
“Comprendía perfectamente los problemas nacionales
que existen en este Estado y sabía cómo solucionarlos.”
Joan Armangué:
“Va fer perdre la por a les esquerres que tenien molts pagesos de les comarques gironines.”
Josep Maria Castellet:
“Quan em vaig fer càrrec de la direcció d’Edicions 62, va
ser un dels joves que ens van ajudar a definir el projecte.”
Joseba Arregui:
“Pensava que la vía de los derechos históricos podía ser
un punto de partida de la solución al conflicto vasco,
aunque yo tenía mis discrepancias. Buscaba un acuerdo
inclusivo en Euskadi e inclusivo de Euskadi en España”.
Maria Teresa Castells:
“Al venir de la Perla, pasaba por la librería y me ayudaba
a quitar las pintadas del escaparate.”
Juan M. Atutxa:
“En su vida y en su cuerpo nunca se engendraba el odio”.
Mariano Barbacid:
“A principios de los ochenta, estaba preocupado por aumentar el nivel de la invetigación científica.”
Antoni Bassas:
“A la ràdio i a la televisió, seduïa a la curta distància però
comunicava a la llarga distància.”
Lluís Bassat:
“Ens va ensenyar que la pau es construeix amb els enemics, no amb els amics, que estan per disfrutar.”
Antoni Batista:
“Sobre el tema basc, tenia la voluntat de parlar amb tothom, sense cap mena d’exclusió.”
Joan Clos:
“Es distingia de la resta de polítics de la seva generació
per la seva dèria cultural. Sempre acabàvem parlant de
llibres.”
Rosa Congost:
“Des del punt de vista acadèmic, amb el temps encara el
valorarem més i enyorarem la seva manera d’enfocar els
temes.”
Joan B. Culla:
“Va passar de semblar formar part de l’ala més espanyolista del PSC a paladí de l’Espanya plural.”
Josep Cuní:
“Era un pou sense fons de coneixement i cultura i no sé si
hi ha algun tema pel qual no estigués interessat.”
Quim Curbet:
“Va ser una entrada d’aire fresc a la política gironina i
ens va ensenyar a ocupar-nos dels problemes reals.”
Romà Cuyàs:
“Ens vam conèixer fent atletisme al Club Natació
Barcelona i, des de llavors, ha marcat la meva vida.”
José A. Echenique:
“Él gozaba en las colas para comprar entradas del Festival
de Música de Donostia porque hablaba con la gente, y en
la era de internet las añoraba.”
Odón Elorza:
“Teníamos una relación profunda en la que, más allá de
la amistad, ejercía de padre y tutor.”
Ramon Espasa:
“El temps esborra moltes coses, però quedarà per a la història la Llei General de Sanitat.”
Ramón Etxezarreta:
“Viniendo de la pluralidad catalana se había propuesto
entendernos y llevaba como una cruz no hablar euskera.”
Francesc Fàbrega:
“Al futbol era molt cerebral, molt forofo, però no ho exterioritzava. Si no li agradava el partit, es posava a llegir.”
Gaspar Feliu:
“A la Universitat sempre tenia un moment per parlar
amb tothom i era un especialista en la xafarderia d’altura.”
Alberto Fernández Díaz:
“El vaig conèixer com a veí i parlàvem de coses tan impròpies dels polítics com de la premsa rosa i de fultbol.”
Carlos Ferrater:
“Em va ensenyar a trobar-me bé a la resta d’Espanya
quan sortia de Catalunya.”
Lluís Foix:
“Tenia voluntat d’estar a l’arena pública i ho feia molt bé.
En els seus articles es notava que era un home llegit.”
Francesc Francisco-Busquets:
“Era un home del territori i quan va ser candidat per
Girona es va implicar com un gironí més.”
Josep Fontana:
“Saber de tot i explicar-ho tot, ho va aprendre de la seva
mare, una dona amb el ulls oberts.”
Federico Correa:
“És una referència indiscutible d’una cosa tan important
com la via del diàleg per resoldre conflictes.”
Josep Maria Fusté:
“Vam treballar per un Barça que valgués igual per a les
dretes que per a les esquerres.”
Antón Costas:
“Su legado lo refleja el lema que eligió para la UIMP,
Sapere aude, ‘atreverse a pensar’.”
Joan Fuster:
“Va ser un catalanista que creia en Espanya i que tenia
una interpretació particular de la tradició cultural catalana.”
Maria Crehuet:
“Mai va tenir l’actitud distant de molts polítics i feia sentir als seus interlocutors que ells eren els importants.”
41
Iñaki Galarraga:
“¿A Santander le nombraron o pidió destino? Porque para
Lluch el PV era un campo de experimentación intelectual
fabuloso, y como rector en Santander, sin estar, estaba.”
Julián García Vargas:
“Preparaba con mucho cuidado las intervenciones parlamentarias, porque creía que el Parlamento debía cumplir
una labor didáctica.”
Joan Gaspar:
“Quedaves per anar a futbol i abans tocava passar per
l’Arxiu d’Índies i, després, visitar un hospital infantil.”
Marina Geli:
“La Llei General de Sanitat va ser una de les decisions
més importants de la història d’Espanya.”
Salvador Giner:
“Estava convençut que es podien aconseguir coses immenses a través de moviments no violents.”
Eugeni Giral:
“Sempre va formar part del sector més catalanista, tant
de Convergència Socialista, primer, com del PSC, després.”
Manuel Girona:
“Aportava al partit la discussió permanent, ens estimulava
sobre qualsevol tema, ho questionava absolutament tot.”
Carlos Güell de Sentmenat:
“L’any 1958, en la creació del Cercle d’Economia, ja vam
intuir que seria un home important.”
Ricard Gutiérrez:
“Al ministeri, era un mestre de la utilització de la ironia
en les relacions personals i polítiques, i era el més matiner de tots.”
Jordi Hereu:
“Va fer de la valentia, en l’àmbit polític i intel·lectual, un
valor moral.”
Carlos Hernández Gil:
“Se hizo más médico que nadie. Siendo yo secretario de
Estado, se venía conmigo al quirófano a operar.”
Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón:
“Estoy muy honrado de haber compartido la política, la
Academia y, sobretodo, la amistad con Lluch.”
Gurutz Jáuregui:
“A partir de su interés por las raíces económicas de ETA
empezó su extraordinàrio amor por el País Vasco.”
Ramón Jáuregui:
“Por la muerte de Ernest, los terroristas tendrían que estar dándose aún en el pecho. Por todas sus víctimas, pero
por esta en particular.”
Gorka Knörr:
“M’interessava la seva visió del conflicte, especialment
des del 1998, a contracorrent. Algunes de les idees que
s’estan obrint al partit socialista porten el seu segell.”
Joan Laporta:
“Es va avançar al seu temps, en adonar-se que el futbol
deixaria de ser com un circ per passar a ser un puntal de
la gran indústria de l’espectacle.”
42
Paraula de Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
Joan Lerma:
“A València, a més d’estudis molt seriosos sobre la seva
realitat, hi ha deixat un record apassionat.”
Joan Josep López Burniol:
“Mira, s’informa, capta, detecta problemes, articula un sistema per resoldre els problemes i el defensa amb decisió.”
Patxi López:
“Posiblemente la política que yo hoy defiendo en Euskadi
sea la que defendía Ernest.”
Joaquim Llach:
“Va ser l’únic que es va aixecar contra l’article de la
Constitució que impedia els acords d’associació entre comunitats autònomes.”
Gaspar Llamazares:
“Buena parte de la izquierda nos vemos reflejados en su
lectura abierta y flexible de la Constitución.”
Vicent Llombart:
“Buscava realisme en la història del pensament econòmic, en el passat i en el present.”
Enric Lluch i Martín:
“Una cosa notable és que no solia dir mai males paraules,
fet bastant anòmal tant en català com en castellà.”
Jordi Maluquer:
“Vam veure que catalanistes i nacionalistes teníem un
camí molt llarg per fer junts abans d’arribar a alguna bifurcació.”
José Montilla:
“El seu missatge de diàleg, d’entesa, és ara especialment
vigent, quan des d’alguns sectors sembla que es vol atiar
la confrontació entre territoris a Espanya.”
Jaume Sobrequés:
“Tenia un posicionament personal contrari a Núñez i al
nuñisme fins i tot més enllà del que era el posicionament
no explicitat del partit.”
Santiago de Torres:
“Per guanyar temps, es treia la corbata sense desfer el
nus. Es va implicar com ningú en l’epidèmia d’heroïna
dels vuitanta.”
Carmela Moya:
“Fue capaz de poner en marcha el Plan Nacional de
Drogas en una época en la que estas sustancias generaban muy poca preocupación.”
Pedro Solbes:
“Me queda el recuerdo trágico de alguien que lucha y se
compromete por la convivencia.”
Joan Trullén:
“És un economista que creia en la indústria com un dels
actius de l’economia contemporània.”
Vicent Soler:
“Tracta d’ordenar una estructura comprensiva des de l’esquerra d’un país que pràcticament estàvem inventant.”
Pere Vicens Rahola:
“Sent Lluch director de l’editorial Oikos-Tau va fer publicar llibres d’economistes internacionals que van ser una
referència.”
Josep Maria Muñoz:
“Era molt conscient de l’existència de les revistes, els va
donar suport i va mirar de posar-les en relació.”
Jordi Nadal:
“Va recuperar la història del pensament econòmic espanyol i ell mateix va crear escola de pensament econòmic.”
Alberto Surio:
Le encantaban mucho las lentejas…, Donosti, la parte vieja. Tenia devoción por San Sebastián, auténtica fascinación.
Carlos Pascual de Miguel:
“Tuvo un éxito y protagonismo no igualado como profesor en la Universidad de Valencia.”
Daniel Tarradellas:
“A les comarques de Girona ens va ajudar a crear ocupació per recol·locar el treballadors d’empreses en crisi.”
Oriol Pérez Treviño:
“Era un savi, àvid de saber, i es va convertir en un gran especialista en música clàssica, sobretot del XVIII.”
Albert de la Torre:
“Era capaç de convertir un comentari de passadís en una
operació d’agitació cultural.”
Lluís Maria de Puig:
“Es va revelar com una gran parlamentari, i no només
perquè treballés molt i presentés moltes iniciatives.”
Antoni Puigverd:
“La llibertat el va portar al compromís, però amb veu pròpia, exercint la llibertat de discrepar.”
Pasqual Maragall:
“Per a la gent de la meva generació, és el gran líder
intel·lectual i polític de la Universitat dels anys seixanta.”
Esteve Ripoll:
“Al Port de la Selva, l’esperaven pels carrers abans dels
mítings i ens feien recitar un poema de Josep Maria de
Sagarra.”
David Marca:
“Vam participar en un grup de mediació de l’ONU i Creu
Roja a l’ex-Iugoslàvia, que va ser iniciativa seva.”
Joan Mas Canti:
“Era un reformista possibilista, molt liberal i molt respectuós amb la posició dels altres.”
Petra Mateos:
“Al ministro Lluch le interesaban los problemas reales
de la gente. Creía en la igualdad social.”
Gonçal Mazcuñán:
“Era un home implicat en el territori, que el coneixia i
en coneixia les necessitats.”
Isidre Molas:
“Sabia seleccionar de manera automàtica entre el que era
important i el que era accessori.”
Ferran Montesa:
“Vam muntar un equip de bàsquet a València on només
parlàvem de política. Vam jugar a primera regional.”
Vivenç Villatoro:
“Estava construint una alternativa en la forma de pensar
en la vertebració d’Espanya.”
Carmina Virgili:
“Era una bona carta de presentació per contactar amb
qualsevol persona interessant i li va donar una gan empenta a la UIMP.”
Jordi Piella:
“Sempre hi podies comptar, perquè sempre trobava el
moment per poder parlar o ajudar-te.”
M. Jesús Manovel:
“Era un seductor nato para un cierto tipo de personas y al
mismo tiempo a muchos no les caía nada bien.”
Carles Martí:
“Va ser molt més que un ministre de Sanitat, va ser un
Leonardo da Vinci del segle XX.”
43
Joan Romero:
“Va ser un catalitzador i un impulsor del socialisme valencià. Intel·lectualment marcà molt.”
Lluís Sacrest:
“Tenia molt clar que la política era treballar cada dia per
millorar la vida dels altres.”
Ramon Sala:
“Després de les primeres eleccions, els parlamentaris de
Girona de tots els partits anàvem coordinats.”
Ricard Salvat:
“Al seu germà Enric, a Felip Cid i a mi, quan era jovenet
ens mirava amb els ulls ben oberts i ho volir saber tot, sobretot de poesia”.
Carlos Sánchez:
“Fue de la pocas veces en que los consumidores notamos
que teníamos un ministro, no sólo de Sanidad, sino también de Consumo.”
Antoni Segura:
“ETA no volia permetre que algú fes de pont i es poguessin reeditar els governs de coalició al País Basc.”
Paraula de Lluch
La seva predisposició a col·laborar en els mitjans de comunicació el portava a participar en tertúlies radiofòniques o
debats televisius. Els seus coneixements variats el convertien en un col·laborar ideal, que podia combinar discussions
futbolístiques amb temes de primer ordre social i polític, i combinava anècdotes amb profundes reflexions personals.
Emissores on Lluch va treballar com a tertulià.
Antena 3 Radio, “La tarántula”
Ràdio Barcelona, “El carrer dels diners”, “La ventana”
Cadena SER, “La ventana”
Catalunya Ràdio, “Els matins…”
COM Ràdio, “Els matins amb Josep Cuní”
Ona Catalana, “Els matins amb Josep Cuní”
RAC-1, “Cafè Baviera”
«QUÈ PENSO? Penso que a la vida social i política s’han de tenir pocs valors, però molt sòlids, i que un cop adoptats a l’adolescència més madura s’ha de
procurar no modificar-los amb el pas del temps més que quan els fets ens portin a modificar-los globalment. Els que en l’adolescència pensavem que els
valors de la llibertat, igualtat i fraternitat tenien una immensa validesa en el polític, però que també tenien que ser traslladats al pla econòmic i social,
vem tenir la sort d’optar per uns principis que la història posterior ha confirmat. Si alguna actitut política funciona es manté, sino funciona se corregeix
immediatament. L’únic inamobible serà la defensa d’aquells grans principis que han de dur-nos a una situació millor dins de l’humanament possible. Per
a que la llibertat política, l’eficàcia econòmica i la justicia social avancin.»
La Vanguardia, 21-4-1994
A propòsit d’Ernest Lluch |
47
L’estimulació de l’enginy
Enrique Barón
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Agraeixo la invitació de la Fundació Ernest Lluch per contribuir al catàleg de
l’exposició de la Generalitat de Catalunya sobre personatges catalans. Si els
amics continuen entre nosaltres quan els recordem, en el cas de l’Ernest el record escrit és l’homenatge més adequat, per la seva passió per l’escriptura i la
seva elegant lletra.
La meva millor aportació és evocar aquesta distància en el camí de la vida que
vam recórrer junts, des de la militància antifranquista i el treball per la unitat
socialista a la Transició i el primer govern socialista. Una suggestiva etapa en
la qual vam compartir passió creadora amb lucidesa històrica.
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Ministre de
Transport, Turisme i
Comunicacions
(1982-1985)
Vaig conèixer l’Ernest, amb la seva elegància malforjada de professor anglosaxó, la seva mirada entre inquisitiva i curiosa, i el seu gest entre irònic i somrient, al final de la dècada de 1960 en un col·legi major madrileny. Tots dos érem
joves professors: ell venia de la Universitat de València després d’haver estat
expulsat de la de Barcelona i jo estava a la Facultat d’Econòmiques de la
Complutense. Vam unir el treball universitari amb la conspiració: en el meu
cas vaig penjar aviat la meva carrera docent per exercir com a advocat laboralista i de defensa de drets humans; ell va mantenir la seva vocació universitària fins al final i no va renunciar a convèncer-me perquè tornés a la cleda. Encara
conservo la bibliografia que em va donar per preparar un article sobre la difusió del pensament d’Adam Smith al continent.
Però la nostra activitat més intensa fins a les primeres eleccions democràtiques va ser col·laborar activament a anar agregant nuclis de militància universitària, sindical o social al procés de reconstrucció i renovació del socialisme
a Espanya. La integració del socialisme català amb una fórmula federativa original i altres col·lectius al voltant de les sigles històriques del PSOE en la unitat socialista aconseguida el març de 1977 va contribuir poderosament a situar-lo
com a primera força de l’esquerra. L’Ernest fou un dels cervells de l’operació,
tant a Catalunya com al País Valencià.
A propòsit d’Ernest Lluch
Els dos vam ser escollits diputats en les primeres eleccions democràtiques del
15-J. Vam entrar en acció de seguida en un front essencial per a la transició democràtica: l’economicosocial, sovint marginat en el relat històric. La primera
llei que va entrar el juliol en el Congrés democràtic fou la Llei de mesures urgents de reforma fiscal, preparada per Paco Ordóñez i el seu equip ministerial,
48
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
en què comptàvem amb bons amics com ara José Sevilla, Julián Campo o Paco
Marugán. Em va tocar la responsabilitat de ser el portaveu socialista i, l’Ernest,
el dels socialistes catalans. Amb Luis Solana, Baldomero Lozano, Esteban
Granados, Carlota Bustelo, entre altres, i un grup de joves assessors, vam iniciar una tasca consistent a fer la Constitució de dia i la reforma fiscal de nit,
que sens dubte va tenir un impacte decisiu en la consolidació democràtica.
En aquell mateix estiu també vam haver de fer front a la dramàtica situació
de l’economia espanyola. D’una banda, pesava la total falta de reacció de l’agonitzant tardofranquisme al primer xoc petrolier de 1973, després de la guerra del Yom Kippur a l’Orient Mitjà; de l’altra, la incertesa sobre el futur polític
generava una situació molt difícil de portar. La dependència energètica era
del 70%, la inflació superava el 40% anual, la cobertura de les importacions
per les exportacions era del 45%, es perdien 100 milions de dòlars de reserves diaris i es disparava l’atur, no hi havia sindicats organitzats legalment
ni ajuntaments escollits, només els parlamentaris de les Corts Generals. Se’ns
plantejaven tots els problemes, fins i tot el règim de les farmàcies de guàrdia. En aquest context, tots junts vam ser capaços de fer de la necessitat una
virtut, estimulant el nostre enginy amb els Pactes de la Moncloa. El vicepresident econòmic del Govern, Fuentes Quintana, amb la seva veu greu i el seu
prestigi professoral, va plantejar el marc del pla de xoc i el discret i eficaç
Fernando Abril va ser l’operador de la negociació. El programa complet amb
les contrapartides es va elaborar, d’una banda, amb els equips parlamentaris dels partits i, en el terreny salarial, amb els líders sindicals democràtics.
Des del primer moment, tots dos vam ser fervents defensors de la fórmula.
Per a l’Ernest, italianòfil inveterat, els acords de gran abast que es negociaven a Itàlia en aquell moment eren arguments d’autoritat. Una de les seves
discussions recurrents amb Alfonso Guerra a l’hemicicle, on gairebé vivíem,
es va produir amb el comentari sobre les eleccions italianes: va defensar que
arribar al 13,1% era un èxit que portaria el PSI al Govern, i de fet fou així.
Les negociacions es van desenvolupar a l’antiga seu de Presidència, a Castellana,
3. Quan vam entrar i ens vam identificar, el guàrdia civil va saludar l’Ernest en
català i es va presentar com a paisà seu. Em va comentar que després d’aquest
fet, començava a creure veritablement en la Transició. També li van tocar les
espines, ja que quan va arribar al Govern, un dels policies al seu servei l’havia
detingut i torturat en temps de la dictadura.
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
49
Tots junts vam ser capaços de fer de la necessitat una virtut,
estimulant el nostre enginy amb els Pactes de la Moncloa
”
El resultat fou la foto conjunta del president Suárez amb tots els líders parlamentaris, que va generar una allau de confiança preciosa per afrontar la Transició. Al
llarg dels anys m’he trobat amb seguidors i admiradors dels Pactes de la Moncloa
en latituds tan diferents com ara Polònia, el Tatarstan rus, les Filipines o Mèxic.
Però aquí no es va acabar tot, perquè el 1978 va esclatar una crisi bancària que
va afectar la meitat del sistema financer i en la qual fins i tot fou processat el
caixer del Banc d’Espanya, és a dir, el garant, amb la seva signatura, dels bitllets de curs legal. El Govern va respondre amb un decret llei d’urgència que
creava la Corporació Bancària, COBASA, que va haver de canviar pel Fons de
Garantia de Dipòsits perquè existia una empresa amb aquest nom. Una vegada més, ens va tocar treballar junts apagant focs en una situació en la qual, tot
i estar a l’oposició, els nostres pronunciaments tenien més pes davant l’opinió
pública que els de molts responsables governamentals.
Així vam anar avançant en la Constitució, la reforma fiscal i, després de les
eleccions de 1979, el desenvolupament autonòmic. També estàvem junts en la
infausta sessió del 23-F. No oblidaré mai la mirada que vam creuar després de
l’entrada de Tejero i companyia al Congrés, amb aquella barreja de ràbia i tristor de tornar a ballar-la en el nostre pitjor passat. Poc ens podíem imaginar llavors que aquest darrer cop d’Estat serviria perquè el poble espanyol es decidís
sense mirar enrere per la democràcia i el progrés en una onada que ens havia
de portar a tots dos al Govern al cap d’un any.
Al Govern, ens vam ajudar a l’hora de constituir els nostres equips respectius,
i vaig tenir l’honor de nomenar conseller de RENFE el seu mestre Fabian Estapé,
fill de ferroviari. La nostra amistat es va mantenir en moments difícils: encara estic en deute amb ell pel seu eficaç ajut en tenses reunions de la Comissió
Delegada d’Afers Econòmics i la seva solidaritat a l’hora de la sortida. També
sóc testimoni que va saber compatibilitzar la seva responsabilitat ministerial
amb els seus deures com a pare.
El 1985, quan vaig sortir del Govern, vaig optar per anar al Parlament Europeu.
En el seu cas, després de l’èxit històric d’universalitzar la sanitat, va optar per
tornar a la universitat sense oblidar els articles i les tertúlies. Ens vèiem amb
regularitat i continuàvem amb la nostra preocupació comuna per tot el que
és humà.
50
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
51
El futbol també és cosa de savis
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Els dos ens sentíem molt lligats al País Basc; a ell els assassins no van perdonar-li que intentés bastir ponts de diàleg per vèncer el fanatisme. El millor epitafi que es pot escriure en memòria seva és recordar els versos de Salvador
Espriu que aquest diputat madrileny va llegir en català a l’hora de defensar la
llibertat de cultes en el debat constituent:
Fabian Estapé
Recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Pasqual Maragall
Juny 2007
Hilari Raguer
Periodista
«Doncs, què voleu que us digui! A mi Luis Figo no m’acaba de fer el pes!
No m’agraden els jugadors que estan més estona a terra que no pas dempeus.»
Amb un posat de savi despistat i gairebé sempre mudat, Ernest Lluch deixava
caure les seves opinions en un to tan prudent i delicat que dulcificava la seva
contundència, com si tingués l’elegància de Suárez i, al mateix temps, el cop
d’efecte de Kubala, i se sentís especialment satisfet per la seva capacitat de generar polèmica i enriquir el debat a partir de la conversa més banal. Més que
provocador, era un agitador, de manera que es feia sentir al Camp Nou, sobretot a la mitja part dels partits, quan aficionats de diferents zones s’ajuntaven
a la grada o al bar per tal de discutir l’última jugada. I posats a recordar els absents, hi havia intel·lectuals com Vázquez Montalbán, historiadors com Josep
Fontana, Borja de Riquer, Josep Termes o Anna Sallés, i el grup de l’Ernest Lluch,
amb Teresa Coch, Joan Gaspar i Farreras, Paco Fàbrega, Josep Maria Carreras i
Enric Lluch, que no necessàriament coincidien en els seus gustos futbolístics,
però se sentien, en canvi, esclaus dels mateixos colors blaugrana.
Ernest Lluch no havia estat pas futbolista de jove i mai no va ser tampoc mitòman, motius que ajuden a entendre el seu recel cap a Figo, i al cap i a la fi envers altres figures històriques del club. Tenia debilitat, en canvi, pels veterans
i per les promeses. L’amoïnava especialment constatar les seqüeles de les lesions en les carrosseries dels exjugadors, de qui sabia tot el currículum per la
seva prodigiosa memòria, i l’estimulava la coneixença de les millors promeses. La proximitat del seu domicili al Miniestadi li permetia acudir amb una
certa regularitat als partits dels equips infantils i juvenils. Tenia visualitzats
els futbolistes més destacats amb tanta minuciositat que, quan debutaven al
Camp Nou, en feia la presentació als seus companys de seient i als periodistes
que el volguessin escoltar. Li interessava que el públic estigués informat, que
sabés comportar-se i que la relació de la gent amb els jugadors no estigués
contaminada, sinó que fos sincera.
De formació autodidacta i especialment culta, li agradava igualment saber què
aprendre, i per això escoltava i parlava; les tertúlies se’l rifaven i polemitzava
amb saviesa, educació i grandesa. Molt murri a l’hora d’encendre el foc, fugia
després del cos a cos personal i abonava la pugna ideològica. Hi havia poca
gent que sabés explicar millor per què el Barça és més que un club. La condició d’historiador i economista universal donava categoria al seu discurs sobre
la càrrega simbòlica de l’entitat, la seva singularitat i pertinença al teixit
52
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
53
Li interessava que el públic estigués informat, que sabés
comportar-se i que la relació de la gent amb els jugadors no
estigués contaminada, sinó que fos sincera.
”
social català i el seu caràcter inequívocament democràtic. El seu nebot Enric
Lluch explica que d’alguna manera a l’Ernest li hauria agradat ser com Nicolau
Casaus, l’ambaixador del FC Barcelona no només als camps de futbol, sinó a
les diferents institucions, a fi de divulgar i expandir els valors de participació,
integració, civisme i cohesió social que transmet un club com el blaugrana.
«Ja que no puc ser president de la Generalitat ni de La Caixa; preferiria ser abans
president del Barça que ministre», va anunciar abans de fer-se càrrec de la cartera de Sanitat al Govern socialista. «I com que no tenia ni diners ni temps per
ser president del Barça», va afegir després el seu nebot, «li hauria agradat assumir un càrrec institucional al club per tal de fer saber a tot arreu la causa culer.» Ho va fer a títol individual durant els anys que va ser fora de Barcelona i
en especial mentre va exercir com a rector de la Universitat Internacional
Menéndez Pelayo. Aleshores anava de forma regular de Santander a Sant Sebastià
amb un SEAT Panda i no es perdia els partits del Barça a El Sardinero i a Anoeta,
i també anava al Nuevo Zorrilla, El Sadar i Mestalla. De vegades se’l feia simpatitzant de diferents equips per la seva familiaritat amb la gent i fins i tot un
propietari de la Reial Societat el va fer accionista del club per haver dirigit la
seva tesi doctoral.
Li agradava especialment anar a futbol; s’interessava pels equips romàntics,
com ara la selecció holandesa que va perdre la final del Mundial d’Alemanya
74, i gaudia de l’esport per una qüestió física i també per la seva riquesa cultural, humana i ciutadana. Va competir com a atleta de mig fons i de marxa al
costat de Romà Cuyàs, i de jove anava a peu a l’estadi des de Vallcarca, acompanyat del seu germà, barcelonistes com eren de tota la vida per tradició familiar. Estava enamorat del Camp Nou, i sobretot de l’obra dels arquitectes
Mitjans i Soteras, i els darrers anys havia participat decididament en la vida
del club. Va arribar a formar part de la candidatura del publicista Lluís Bassat
a les eleccions presidencials i va contribuir decididament als actes del centenari de l’entitat, aleshores presidida per Josep Lluís Núñez.
Més que crític amb la directiva, el preocupava molt el futur del Barcelona a curt
termini, i així li va fer saber a Núñez amb les seves paraules, tan suaus com
contundents: «Tot el que has fet fins ara ja no serveix per a la nova etapa». Com
molta altra gent, estava interessat en la idea de «repensar el Barça» que va difondre Joaquim Maria Puyal. Entenia d’alguna manera que l’entitat corria el
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabin Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
risc d’esdevenir una botiga de vetesifils en un moment d’expansió decisiu del
futbol a partir del màrqueting i la quota de pantalla televisiva. I no només denunciava el problema, sinó que aportava solucions a partir d’exemples pràctics i d’un concepte inequívoc: «S’ha demostrat que a Catalunya hi ha
organitzacions econòmiques que funcionen molt bé sense ser de propietat privada ni societats anònimes».
Ernest Lluch era imparable quan arribava a aquest terreny i parlava tant de La
Caixa com del Barça o de les agrupacions mútues. A la vena blaugrana, hi afegia el seu caràcter enciclopèdic i la seva argumentació resultava brillant i seductora. Només una bala va poder posar fi a la seva veu, però mai ningú no
ens robarà la seva paraula, també al futbol, paraula plena d’amor i de saviesa,
fil conductor de la història de l’esport català i del Barça. Al camp t’enyoren i als
diaris hem perdut riquesa dialèctica.
Juliol 2007
54
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
La insaciable curiositat d’Ernest Lluch
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabin Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Vicerrectora de
Humanidades i
Cursos de
Extranjeros de
la UIMP, 1991–1995
A Ernest Lluch el va il·luminar sempre l’estrella de la curiositat. Sorprenia,
en primer lloc, que el seu afany per llegir i aprendre-ho tot fos compatible amb
l’energia pròpia d’un home d’acció com ell, que amb prou feines descansava.
Una mena d’horror al buit, i a la soledat inherent al corredor de fons, li provocaven la necessitat constant d’omplir els espais del temps amb els viatges, la
lectura, la conversa o bé la música, una altra de les seves grans passions, juntament amb la del futbol.
El professor Lluch no només gaudia treballant, sinó que contagiava als altres el
seu afany per l’obra ben feta, com si prestar un servei a la societat s’anteposés
fins i tot a les seves obligacions personals. En aquest sentit, podem dir que va
atendre sempre la funció pública amb el mateix interès que si es tractés de quelcom privat, però sabent per endavant que els objectius aconseguits havien de
ser de profit comú. El seu sentit de la propietat no podia ser més clàssic, per tal
com semblava que seguia el dictat de Sèneca en el tractat Sobre els beneficis,
quan va dir: «L’economia és la ciència d’evitar despeses supèrflues o l’art de fer
servir els béns propis amb moderació».
Com la dels humanistes, la vida diària de Lluch estava plena de lectures, apunts
i observacions que anaven integrant el seu cartipàs particular, tant si es tractava de la poesia de Fernando Pessoa com d’un tractat d’agricultura del canonge
Juan Antonio Hernández de Luarca. A través de textos i paratextos, sempre va
mirar d’ampliar la seva visió del món i de les coses, encara que per fer-ho hagués de fer servir lents d’augment, com en descobrir la figura de Juan Amor de
Soria. I és que, com a analista, sempre va procurar dissipar la boira amb què de
vegades s’enfosqueix la història, i va mirar d’esclarir-la amb la llum de la raó.
Interessat per tot i per tots, va procurar reduir a un cert ordre el caos de l’experiència, tal com va fer Graham Greene a Una espècie de vida, satisfent un temps
de curiositat insaciable. A aquesta, tanmateix, no li va posar mai límits, sinó
que la va encomanar generosament als altres, ja que la seva veritable vocació
era la del mestre que tant sap transmetre coneixements com respondre a les
qüestions plantejades, com escoltar i assimilar les opinions d’altri. D’aquí els
llaços d’amistat que creava amb els seus deixebles, amb qui procurava mantenir una relació acadèmica més enllà de les classes i del període escolar.
La varietat dels seus sabers no només la va avalar l’ampli ventall de la seva
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
55
La seva capacitat per endevinar novetats era notòria, tenia
un olfacte extraordinari a l’hora d’intuir qui destacaria en
qualsevol camp de la recerca, o els rumbs d’aquesta en el
decurs dels anys
”
trajectòria universitària com a investigador i divulgador, sinó una voluntat permanent de conèixer, si més no superficialment, totes les disciplines, tant científiques i tècniques com humanístiques. Per això la varietat sempre coincidia en
ell amb la universalitat, tal com va demostrar amb escreix el programa acadèmic desenvolupat per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo en la seva
etapa com a rector, sense que això anés en detriment de la riquesa implicada per
la particularitat i la concreció en tots els àmbits del saber i de la política.
Ernest Lluch sempre mirava cap al futur, però amb la doble cara de Janus: amb
els ulls posats en les lliçons del passat, per així observar més bé l’avenir. La seva capacitat per endevinar novetats era notòria, tenia un olfacte extraordinari
a l’hora d’intuir qui destacaria en qualsevol camp de la recerca, o els rumbs
d’aquesta en el decurs dels anys. Les seves bases conceptuals acostumaven a
assentar-se en els pressupòsits racionals del Segle de les Llums, tal com ho demostren, entre molts altres, els seus treballs sobre Guillermo Oliver i la política
econòmica de la reforma burgesa, o els dedicats a l’aragonesisme austriacista.
Els clarobscurs del segle XVIII li van permetre construir els pilars sobre els quals
va fonamentar la seva història crítica de la teoria i de la praxi econòmica, centrada, en la seva major part, en el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, en la qual
creia gairebé tant com el seu amic Miquel Batllori. Però la seva visió sobre les
coses, més enllà del pragmatisme de l’agronomia, el turisme, les comarques, els
preus del sòl i els terrenys industrials que va estudiar, sempre va partir d’una
perspectiva ètica, que també el va acompanyar a l’hora d’oficiar com a universitari o com a ministre de Sanitat.
Amant dels principis kantians i de l’ànima jacobina, Ernest Lluch també va coincidir amb Antonio Machado en la seva indumentària descurada, tot i que això
no significa cap concessió en el pla de les formes, que ell solia entendre com a
qüestions de fons. Fins i tot a l’hora de recordar «el socialisme refinat», al qual
va al·ludir Federico García Lorca en uns graciosos versos dedicats a Fernando
de los Ríos –el catedràtic granadí més llegit durant la República–, i que Lluch va
apuntar amb la seva exquisida cal·ligrafia:
¡Viva Fernando! ¡Viva Fernando
de los Ríos Lampérez, barba de santo,
padre del socialismo de guante blanco!
Besteiro es elegante, pero no tanto.
56
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
L’Ernest, que gaudia envoltant-se d’amics per dialogar, va
buscar sempre en la cultura la seva taula de salvació, sense
Obsessionat pels temes educatius, Lluch va tenir el seu far acadèmic en la
Institución Libre de Enseñanza, i moltes vegades va agafar com a punt de partida les seves premisses, ja que sabia molt bé que van ser la base de la Universitat
Internacional Menéndez Pelayo, on noms com Ramón Menéndez Pidal, Pedro
Salinas o Gerardo Diego i Jorge Guillén havien estat possibles gràcies a la saba dels seus fonaments ideològics, aplicats a la docència amb tenacitat i amplitud de mires. I així ho va fer saber al príncep Naruhito, quan va visitar el
Palau de la Magdalena (com en la seva joventut havia fet el seu pare, l’emperador Akihito), poc abans de casar-se amb l’avui princesa Masako Owada. Lluch,
aleshores, a part d’il·lustrar-nos quant al fet que els futurs esposos s’havien conegut en un concert celebrat al Japó en honor de la infanta Elena, va aprofitar
l’ocasió per ensenyar al jove príncep la història de la Universitat i per parlar-li
de l’arquitectura de Gaudí per terres catalanes, lleoneses i càntabres. Aquell
dia, una trentena d’alumnes japonesos, que assistien als cursos d’espanyol per
a estrangers, es van emocionar de poder donar la mà de Naruhito i escoltar de
prop unes paraules seves de salutació, gràcies a la circumstància propiciada
per un rector com Lluch, que mai no va tractar d’establir fronteres, sinó d’elevar ponts d’unió cultural i humana entre els països. I el mateix podem dir que
li va passar amb els mapes ideològics i lingüístics, entenent sempre la diversitat com a riquesa.
Per això no és estrany que, durant el seu mandat a la Universitat Internacional
Menéndez Pelayo, s’incrementessin els cursos d’espanyol per a estrangers, i
s’estenguessin, en seus com la de Conca, a la formació lingüística i cultural
de militars estrangers de l’àmbit mediterrani i americà, en col·laboració amb
el Ministeri de Defensa, així com de professors provinents del nord d’Àfrica.
Pel mateix motiu, es van incentivar les relacions amb l’Institut Cervantes,
els ensenyaments de l’espanyol per al comerç i el turisme, i es van doblar els
esforços en l’àmbit de la formació de professors d’espanyol com a llengua
estrangera. A més de donar suport i sostenir personalment la programació
de les seus de la Corunya, Canàries, Barcelona, València, Santander, Madrid,
Sevilla o Conca, Lluch va inaugurar la seu «Pirineos» a Formigal, i Antonio
Saura va il·lustrar el cartell que anunciava els cursos, tal com es va fer en altres casos amb dibuixos fets per pintors com Antoni Tàpies o Miquel Barceló.
Indicis, tots, del seu gust per la qualitat fins i tot en el detall. Les classes de
música i ballet impartides per Victòria dels Àngels i per Víctor Ullate, que van
conviure al Palau de la Magdalena de Santander durant algunes setmanes
57
desatendre les dreceres de l’humor, la jovialitat i el gust per
les coses aparentment trivials.
”
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
amb altres professors i alumnes, les exposicions d’art i fotografia o els cursos d’arquitectura i les exposicions a Comillas van ser d’una qualitat extraordinària i, a més, van tenir en el mateix Lluch no només el seu fervent impulsor,
sinó el més atent alumne oient.
Les distincions i premis acadèmics a persones de la talla de l’escriptor Carlos
Fuentes, l’arquitecte portuguès Álvaro Siza, els filòlegs José Manuel Blecua i
Maxime Chevalier o l’excanceller d’Alemanya, Helmut Schmidt –per citar-ne
alguns– parlen del seu interès perquè la UIMP oferís un mirall en què els estudiants poguessin mesurar la mida de l’excel·lència en els diversos camps del
coneixement. Tot això sense demèrit de les coses petites que formen la trama
de la vida diària, ja que Lluch també va propiciar un àmbit cordial en què els
alumnes i professors de tots els països es poguessin divertir i conèixer. També
es va procurar la integració de la Universitat en l’àmbit ciutadà, oferint, per
exemple, sessions de poesia als carrers de Santander, a càrrec d’actors com Josep
Maria Pou, Fernando Guillén o Emilio Gutiérrez Caba. Les aules de la UIMP van
oferir també durant el seu mandat, juntament amb la possibilitat d’escoltar
classes de dietètica o de psiquiatria, dictades per Grande Covián o Carlos Castillo
del Pino, la de gaudir amb sessions literàries en què es van sentir veus com les
de Camilo José Cela, Fernando Arrabal, Javier Marías, Arturo Pérez Reverte,
Bernardo Atxaga, Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Jaime Siles, José Hierro
i molts altres.
Diligent i tolerant fins més enllà de la generositat ideològica, a Lluch li agradava, com a certs cavallers errants, justar en camp obert per un ideal que
en la lluita mateixa obtenia la seva recompensa. L’Ernest, que gaudia envoltant-se d’amics per dialogar, va buscar sempre en la cultura la seva taula
de salvació, sense desatendre les dreceres del humor, la jovialitat i el gust
per les coses aparentment trivials. Com el bon puer-senex que va ser sempre, la seva joventut latent li va permetre estar sempre disposat a la novetat i al risc. La seva maduresa i experiència, tanmateix, van donar en ell clars
senyals que els fruits de la saviesa, si es transmeten bé, reneixen en els qui
els assimilen, i permeten així que les anelles de la cadena educativa no es
trenquin mai.
A ell, que s’enorgullia de la importància de dir-se Ernest Lluch i Martín, podem
aplicar bé aquella dita clàssica: Frangar, non flectar, ja que sempre romandrà en
58
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
59
Estada a Princeton
Enrique Baron
Ramon Besa
la nostra memòria com un nou Acates, l’amic fidel d’Enees, la fermesa de voluntat i les idees del qual mai ningú no va poder doblegar ni vèncer.
Aurora Egido
John Elliott
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
Maig 2007
John Elliott
Odón Elorza
Odón Elorza
Fabian Estapé
Fabian Estapé
Lluís Foix
Lluís Foix
Joan Gaspar
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Hilari Raguer
Historiador
Durant els tres mesos de la tardor de l’any 1989, Lluch va ser professor
visitant de l’Escola d’Estudis Històrics a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton.
L’havia precedit un seguit d’historiadors espanyols distingits, com ara Gonzalo
Anes, Felipe Ruiz Martín i Jordi Nadal. Tan bon punt vaig començar la meva
tasca de professor de l’Institut el 1973, vaig voler fomentar les sol·licituds dels
espanyols, esperant trencar l’aïllament dels acadèmics espanyols que havia
caracteritzat el període franquista. Existia, però, una forta competència internacional a l’hora d’optar per un nombre molt limitat de places disponibles i,
amb la perspectiva del temps, em sembla que no és cap coincidència la predominança d’historiadors econòmics entre els candidats espanyols. De fet, això
demostrava la vitalitat de la història econòmica a l’Espanya dels anys setanta
i vuitanta, en un període en què molts dels altres àmbits acadèmics de l’erudició històrica de la Península encara estaven dominats pels mètodes i enfocaments tradicionals.
Així, doncs, l’Ernest s’inscrivia perfectament dins d’allò que havia esdevingut
un patró establert. Tot i que la seva carrera política significava que tenia menys
publicacions acadèmiques que la major part de les persones que competien
amb ell per una plaça a l’Institut, la seva obra El pensament econòmic a Catalunya
testimoniava la seva erudició i la seva capacitat intel·lectual.
El claustre de professors va aprovar sense dificultats la seva candidatura i va
mostrar-se encantat d’encoratjar i de donar suport al seu retorn a la vida acadèmica amb dedicació completa després dels anys que havia dedicat de manera tan extraordinària a l’exercici dels càrrecs públics.
La confiança dels meus col·legues no va ser injustificada. L’Ernest va aprofitar
al màxim la seva brevíssima estada a l’Institut i alhora va fer una contribució
única a la vida intel·lectual d’una comunitat on va treballar amb orgull i plaer.
Aquells tres mesos a Princeton, on el van acompanyar les seves filles, li van donar l’oportunitat de llegir i de reflexionar a pler, sense haver de patir les interrupcions constants a què es trobava constantment sotmès al seu país en la
seva qualitat de personalitat pública estimada. A Princeton podia gaudir feliçment de l’anonimat; treballava al seu despatx i explorava els rics recursos de
la biblioteca universitària, on feia constantment noves descobertes, o es passejava sol pels boscos de l’Institut. Jo xerrava amb ell gairebé cada dia, dinàJohn Elliott, “Ernest Lluch”, Revista econòmica de Catalunya, núm. 42, 2001, pp. 27-29.
60
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
el desenvolupament econòmic amb una visió més àmplia de
la humanitat, fonamentada en una benevolència universal
molt similar a la dels homes de la Il·lustració.
Si hagués de categoritzar Lluch i Hirschman, penso que els
descriuria com els darrers «filòsofs». Més que simples
economistes, o historiadors econòmics, han volgut relacionar
vem junts a la cafeteria o ens trobaven per casualitat al passadís on estaven
els nostres despatxos respectius. Sempre em va colpir la barreja de serenitat
interior i de curiositat intel·lectual incansable que feia d’ell un company tan
encantador i entretingut. Sempre volia parlar-me de l’últim llibre que havia
descobert o d’una idea nova que estava aflorant a la superfície del seu esperit.
Com tothom sap, era un conversador meravellós, i el somriure amable, més
aviat malenconiós, amb què explicava una anècdota o una cosa que acabava
de llegir, serà el meu record perdurable de la seva estada a Princeton.
”
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
De vegades, em sentia acompanyat per un Borges català, un altre home que
perseguia apassionadament les fonts de qualsevol fet esotèric, i que teixia una
tela d’encantament quan explicava amb ironia i sentit de l’humor com havia
fet la seva recerca per camins laberíntics.
Hilari Raguer
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
En una postal que em va enviar el novembre de 1996, acompanyant una nova
publicació, m’escrivia: «Fa molt de temps que t’havia d’escriure. No saps com
n’estic d’agraït, en canvi, per la meva estada a Princeton». Penso que la seva
experiència de Princeton li va deixar una profunda empremta, no solament
per l’oportunitat que li va donar de tornar a descobrir amb plena tranquil·litat
la seva vocació d’acadèmic, sinó també perquè el va ajudar a ampliar els seus
horitzons intel·lectuals en un moment decisiu de la seva carrera. Això es va
deure, sobretot, a l’estreta relació que va establir amb el meu col·lega de l’Escola
de Ciències Socials de l’Institut: Albert Hirschman.
Per a Ernest Lluch, la importància d’aquesta relació s’expressa en la dedicatòria a Hirschman de La Catalunya vençuda del segle XVIII, i més clarament a la
«Nota de treball» amb què conclou el llibre: «Quan treballo sempre penso en
com ho faria Albert O. Hirschman. El meu homenatge és la dedicatòria central
d’aquest llibre. M’ha ensenyat més a estudiar com funciona el canell que els
ossos que el formen. Més a estudiar l’economia política i les societats que l’“economics”. A provar que, si les coses es miren al revés de com t’ensenyen, n’acabaràs veient alguns angles desconeguts». És una perfecta descripció del mètode
«Hirschman». També, però, demostra el que considero que és una profunda
afinitat intel·lectual entre ambdós.
Si hagués de categoritzar Ernest Lluch i Albert Hirschman, penso que els descriuria com els darrers «filòsofs». Més que simples economistes, o historiadors
61
econòmics, han volgut relacionar el desenvolupament econòmic amb una visió més àmplia de la humanitat, fonamentada en una benevolència universal
molt similar a la dels homes de la Il·lustració. Comparteixen un sentit de la importància suprema de les idees i de la seva exposició racional, i no dubten dels
beneficis que es poden treure de l’exploració no solament de les autopistes, sinó també de les travesses del pensament econòmic i polític de les generacions
anteriors. Un enfocament d’aquest tipus, com han dit, permet d’identificar els
camins que no s’han seguit, i les opcions, moltes de les quals ara són amagades o quasi amagades, que es van plantejar les generacions passades en prendre les seves decisions col·lectives. Respectuosos alhora amb els vençuts i els
vencedors, això implica un reconeixement de la dignitat essencial de l’home
i de la seva capacitat de millorar, amb el temps, la seva situació, malgrat les
forces irracionals que constantment intenten destruir els seus esforços i enfonsar-los dins el fang.
Sota la influència positiva d’Albert Hirschman, l’Ernest avançava amb força
cap a aquesta direcció, que tant l’atreia d’un home del seu temperament i de
les seves simpaties, quan va ser abatut per les forces irracionals que havia intentat fer raonar mitjançant el diàleg, l’instrument més característic d’una societat civilitzada i civilitzadora. La seva obra principal, La Catalunya vençuda,
pot ser considerada com un diàleg a l’estil de Hirschman entre el passat i el
present; i, seguint l’estil del mateix Hirschman, dóna unes visions sobtades i
inesperades ja que mira les coses «al revés de com t’ensenyen», i revela així un
passat més complex, més sorprenent i imprevisible que el passat estereotipat
de la historiografia convencional.
La Catalunya vençuda és, segons el meu parer, un llibre important, no tant pel
que assoleix com per les noves perspectives que obre. Com a estudi de la Catalunya
i de l’Espanya del segle XVIII –un segle amb el qual l’Ernest se sentia espiritualment i intel·lectualment tan a gust–, conté massa digressions i fragments no assimilats per poder donar la imatge coherent que un dia serà necessària.
El gran plaer de l’Ernest a l’hora de perseguir les publicacions oblidades i les
línies antiquades del pensament sembla ser un obstacle per a una exposició
completa i clara d’un tema complex. Tanmateix, alhora, quantes riqueses conté el llibre, i quantes línies estimulants de recerca obre per a les futures generacions d’historiadors!
62
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
El veritable assoliment del llibre consisteix a haver recuperat aspectes de la
Catalunya perduda del segle XVIII que els historiadors de l’Espanya de la Il·lustració van negligir considerant-los supervivències arcaiques d’escassa importància, i que els historiadors de tendència més nacionalista de la Catalunya
dels Borbons, obsessionats amb la catàstrofe de 1714, no van veure.
La persecució pacient de l’Ernest, a través de publicacions sovint fosques del
segle XVIII, d’un corrent vital del pensament polític i econòmic aragonès i català, li va permetre reconstruir la història d’una tradició austriacista, constitucionalista i llibertària, que va ser clandestina sota les forces de la repressió i es
va veure obligada a emigrar a Viena, des d’on un dia tornaria a Espanya, en un
tren de mercaderies del parlamentarisme alemany. A Espanya s’incorporaria
dins el programa del «partit aragonès» del comte d’Aranda i a poc a poc s’aniria difonent per la societat catalana, donant força a la recuperació econòmica
catalana de l’època de Carles III, i esdevenint un punt de partida per a la
Renaixença del segle XIX.
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
63
En aquest sentit, La Catalunya vençuda és un monument digne a un home que
tenia esperances i desitjava, com els filòsofs d’abans, ajudar-se i ajudar els altres a arribar a la veritat a través d’una recerca il·lustrada i a través de l’intercanvi racional i civilitzat d’opinions i idees. Impregnat de curiositat intel·lectual,
potser la seva intolerància només s’adreçava contra el que una vegada va qualificar d’«incúria cultural generalitzada».1 Sense curiositat, els esperits són tancats i els ulls són cecs. La tasca de l’Ernest, i el seu assoliment, consistia a obrir
els ulls dels altres per tal que veiessin el que ell veia, amb una innocència gairebé infantil: un món de meravelles que mai no deixa de sorprendre’ns.
Pere Gimferrer
Salvador Giner
2001
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Es tracta d’una història apassionant contada amb l’entusiasme d’un autèntic
creient, però cal veure fins a quin punt serà confirmada per les futures recerques. Cal fer-se moltes preguntes sobre el caràcter real de la relació entre el
constitucionalisme austríac i el parlamentarisme alemany, i sobre com el «partit aragonès» d’Aranda encarnava realment les idees constitucionals d’una època anterior. També podríem rebatre que, en el seu intent de reivindicar una
tradició austriacista, amb les seves repercussions específiques per a l’Espanya
de les autonomies de l’època postfranquista, el llibre no evita totalment un perill del qual l’autor és ben conscient en escriure (pàg. 138): «He procurat, ho asseguro, no exagerar en el sentit contrari a la història oficial castellanista
dominant». Tanmateix, malgrat totes les seves possibles deficiències, algunes
de les quals emanen de la profunda implicació personal d’un historiador que
mira el passat amb els ulls del present, i d’altres degudes a la manca de temps
i d’oportunitat d’ampliar i aprofundir la impressionant quantitat de recerca
encetada, el llibre presenta la gran virtut de ser un exemple d’història creativa. Amb el seu enfocament del passat des de noves perspectives, i amb el suggeriment de noves línies de recerca, és i continuarà essent una invitació oberta
al debat. És segurament el que hauria volgut l’Ernest per damunt de tot: encoratjar, estimular, debatre.
1.
LLUCH, E., Acaecimientos de Manuel Belgrano, fisiócrata, y su traducción de las Máximas generales
del gobierno económico de un reyno agricultor de François Quesnay, Madrid, 1984, p. 96.
64
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
65
Ernest Lluch a la nostra memòria
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Alcalde de DonostiaSant Sebastià
Parlar d’Ernest Lluch és recordar un gran amic i col·laborador, enamorat de
Sant Sebastià i d’Euskadi. Un home que va dedicar una part de la seva gran capacitat intel·lectual i del seu tarannà conversador i afable a conèixer i comprendre la complexitat d’aquesta societat basca tan convulsa, els nostres
problemes mai resolts i les diferències que ens separen, i a involucrar-s’hi. Volia
contribuir a trobar solucions democràtiques.
L’amic Ernest estimava el País Basc i mostrava amb entusiasme aquest amor.
El recordo amb el seu abric gris i la seva bufanda, diaris i llibres sota el braç,
passejant per la Concha o venint de visita a l’Ajuntament per explicar-me les
notícies d’última hora, les seves impressions sobre la situació política, l’última
xerrada amb un amic comú sobre Euskadi i, sobretot, per donar-me consells,
per comentar les preocupacions que veia a la ciutat: les coses bones i les dolentes… Era pràcticament un regidor-assessor, sempre disposat a la reflexió sobre els problemes de la ciutadania.
Amb aquest esperit ens va acompanyar a fer un acte electoral durant la campanya de les eleccions municipals de 1999 a la plaça de la Constitució, cor de
la Part Vella donostiarra. Acte d’afirmació democràtica en un espai de la ciutat tradicionalment ocupat per gent que actua de manera intolerant i no sent
respecte pels principis democràtics. Allà va expressar, amb passió, el seu compromís per la pau.
Recordo també els estius: la seva presència en totes les activitats culturals de
Donostia, essencialment la Quinzena Musical i els cursos de la Universitat
d’Estiu, la bona connexió que tenia amb el món de la cultura i de l’educació,
però també amb les persones del carrer o amb comerciants.
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Home senzill, passava llargues temporades a la nostra ciutat, en la qual combinava el plaer de gaudir de les nostres platges i passejos, amb la lectura, la
preparació d’articles, la gastronomia, les converses i trobades amb els seus
amics de sempre i els nous, les tertúlies inacabables sobre la política basca, la
música, la cultura, l’esport, l’amor i la vida… tot això combinat amb el seu afany
permanent d’estudi i recerca.
El seu donostiarrisme militant el va portar a fer-se soci de l’Orfeó Donostiarra
i de la Reial Societat (i a harmonitzar la seva doble condició de culer i reialista), com a conjunció de dues de les seves passions vitals: la música i el futbol.
Fou un assistent culte i assidu a la Quinzena Musical Donostiarra, però també al Festival de Jazz, a les Matinées de Miramón de l’Orquestra Simfònica
d’Euskadi, al Festival de Cinema, en què va exercir de membre del jurat del
Premi a la Solidaritat, patrocinat per l’Associació de Donants de Sang, de la qual
també era soci.
El seu coneixement del País Basc el va portar a comprometre’s públicament,
fent reflexions i propostes innovadores davant les posicions immobilistes i
l’estratègia del «frontisme» imperant en aquells temps. Lluch estava convençut que aquell camí no portaria a la pau. Per això va defensar, moltes vegades
davant la incomprensió i els atacs de diversos sectors, el reconeixement i l’actualització en l’Europa del segle XXI dels drets històrics dels bascos, i una lectura i desenvolupament de la disposició addicional de la Constitució que
permetés un pacte d’Estat sobre un marc juridicopolític nou que comptés amb
més consens a Euskadi.
Hàbil conversador, amè, culte i irònic. Era capaç d’escoltar i defensava amb fervor les seves posicions, sempre des del respecte pels qui no les compartien.
També s’interessava per les petites coses de la vida quotidiana: passejar pel
mercat per veure els productes de la terra, admirar-se del peix, discutir sobre
els preus… El prototipus de passejant donostiarra, sempre interessat i compromès amb el seu entorn vital.
Des d’aquesta posició, i sense complexos, era partidari de la trobada amb el
nacionalisme democràtic per ampliar el consens constitucional. El llibre Derechos
históricos y constitucionalismo útil en què l’Ernest va col·laborar amb altres
constitucionalistes, com ara Herrero de Miñón, ens queda com a testimoni de
les seves reflexions sobre el darrer abast pacificador i pactista de la tradició foral. Aquella crida al diàleg i a la tolerància, la compatibilitzava amb una indiscutible actitud de condemna del terrorisme, de rebuig de la intransigència i la
imposició per força de les idees.
Va exercir una doble ciutadania: barcelonesa i donostiarra. Havia descobert fa
molts anys Sant Sebastià, i aquesta passió li va fer adquirir un petit apartament.
No puc deixar de pensar en el paper que, intel·lectualment i políticament, hauria tingut l’Ernest en aquest convuls període que vivim i que s’assembla a una
66
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Segurament s’hagués convertit en un defensor de la posició del president Zapatero,
perquè sempre va plantejar, davant els qui defensaven el «frontisme», la necessitat de col·laboració entre nacionalistes democràtics i socialistes com a via que facilités la recerca d’acords de llarg abast per aprofundir l’autogovern basc i per
garantir un futur de convivència en llibertat i sense amenaces.
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
desenvolupament de la disposició addicional de la Constitució
que permetés un pacte d’Estat sobre un marc juridicopolític nou
que comptés amb més consens a Euskadi.
…va defensar, moltes vegades davant la incomprensió i els atacs
de diversos sectors, el reconeixement i l’actualització en l’Europa
del segle XXI dels drets històrics dels bascos, i una lectura i
sínia. Com d’útil hagués estat en el debat sobre el frustrat procés de pau, totalment viciat per la fal·lera d’ETA d’aconseguir rèdits polítics, per l’actitud intransigent i electoralista del PP i per la incapacitat de Batasuna de superar i
distanciar-se plenament de la violència i el terrorisme.
”
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Aquestes idees les va defensar amb passió en xerrades privades, als seus articles de premsa, a les seves tertúlies radiofòniques a Radio Euskadi, al programa La Ventana de Gemma Nierga a la SER, on juntament amb Santiago Carrillo
i l’esmentat Herrero de Miñón s’esforçaven per transmetre la importància del
diàleg des del respecte a la pluralitat i per combatre la teoria del «pensament
únic», com a resposta a la barbàrie terrorista.
El seu darrer estiu a Sant Sebastià el va viure en un moment convuls d’atemptats terroristes i d’amenaces a homes i dones de pau, com era ell mateix.
Lògicament se sentia afectat per aquests fets. Exemple de la seva gran sensibilitat són els seus últims articles de col·laboració a El Diario Vasco. Davant l’assassinat de Juan María Jáuregui evocant i reivindicant la seva figura; davant
l’atemptat contra José Ramón Recalde, aquest gran home i intel·lectual que
afortunadament se’n va poder sortir amb vida; en record de la primera víctima d’ETA, i en l’article sobre les vacances de l’amic a Sant Sebastià (una clara
referència a les limitacions de moviments que va haver d’autoimposar-se davant l’amenaça terrorista).
Trobo a faltar l’Ernest en aquests moments, no només com a amic, sinó com a
pensador i polític honest, capaç de proposar fórmules de solució complexes i
de ben segur profundament democràtiques, d’acord amb la voluntat dels bascos lliurement expressada, sense violències ni intimidacions.
El millor homenatge a la seva memòria seria el de recuperar l’esperança a la ciutadania a través d’un treball de regeneració ètica, d’educació en valors. Una ciutadania que està farta d’ETA, de la crispació política permanent, dels discursos
67
excloents, de les calculades maniobres electoralistes, de la intolerable utilització
del patiment de les víctimes com a estratègia de partit. S’ha de dignificar la política, treballar per generar un clima on el diàleg, la tolerància, l’audàcia i la generositat intel·lectual tinguin cabuda. És un deure democràtic: ho devem als qui, com
l’Ernest, van ser assassinats per defensar les seves idees lliurement.
Avui, Sant Sebastià compta amb un singular centre cultural que porta el seu
nom, ubicat a l’interior de l’Estadi Municipal d’Anoeta, on milers de persones
gaudeixen cada dia de les activitats que s’hi duen a terme. La memòria de
l’Ernest queda així salvada per a les generacions futures, unida definitivament
a la història donostiarra.
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Alcalde de Donostia-Sant Sebastià
Donostiako Alkatea
Juliol 2007
68
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Recordant Ernest Lluch
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
El dia 21 de novembre de 2001, una monstruosa acció irracional va segar la
vida d’Ernest Lluch. Va ser una convulsió per a tots; es pot ben dir que la seva
desaparició fou generalment sentida i sobren mostres de l’impacte i el sentiment que causà la seva pèrdua, només si ens atenem als carrers, places, centres, biblioteques, cases de cultura o instituts que porten avui el seu nom. Enmig
de la desolació generalitzada per la pèrdua del comunicador i el polític, cal destacar que la seva absència constituïa una patacada tremenda per al món universitari. Desapareixia un catedràtic il·lustrat i erudit de primer ordre, un
professor impossible de substituir en el moment de la seva plenitud, de la seva maduresa científica i intel·lectual.
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
President de la
Fundació Ernest
Lluch
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Enrique Baron
Conèixer Lluch és una de les grans coses que m’han passat a la vida. Vaig tenir la immensa sort i el privilegi de comptar amb la seva amistat en una relació d’afecte que va anar molt més enllà de les normals relacions entre professor
i alumne. Des de l’any 1960 ens va unir una profunda amistat i una relació extraordinària que amalgamà totes les complicitats possibles intel·lectuals, socials, personals i polítiques entre nosaltres dos amb un permanent intercanvi
d’informacions, idees i projectes, sempre amb el rerefons universitari, les lectures, la recerca, les publicacions, les teories i l’economia en totes les seves dimensions. D’haver orientat les seves primeres passes com a investigador i
professor, me’n sento orgullós. Tal vegada una de les coses més nobles per les
quals he estat envejat és, senzillament, per haver estat «el mestre de Lluch».
L’Ernest era el deixeble que tot professor desitja. Tenia el nervi de l’investigador, l’afany de l’erudició, la voluntat permanent de fer aportacions noves i també de divulgar la seva feina. A més, li interessava tot: la teoria, la pràctica, la
planificació, l’economia, la història, la cultura, la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música... la seva impressionant bibliografia ho prova. Va ser premi
extraordinari de final de carrera i començà a publicar quan encara era estudiant. Llavors ja despuntava. Durant uns quants anys va estar al meu costat i
fou un col·laborador activíssim en tot moment. Vaig tenir el goig de dirigir la
seva impressionant tesi doctoral, que presentà l’any 1970 i que, a més d’haver
estat un esforç personal formidable, constituïa en el nostre món cultural una
aportació essencial per entendre el segles XVIII i XIX, i molt particularment
proposava una nova visió sobre el proteccionisme. Esdevingué imbatible en
el camp del pensament econòmic. Se submergí de tal manera en l’estudi de la
seva història que acabà essent-ne la màxima autoritat en el nostre país.
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
69
L’Ernest era el deixeble que tot professor desitja: tenia el nervi de
l’investigador, l’afany de l’erudició, la voluntat permanent de fer
aportacions noves i també de divulgar la seva feina.
”
Va multiplicar els estudis en aquesta matèria fins a adquirir un domini i una
competència fora de tota discussió. En un principi va seguir els consells que li
donàrem, però després de capbussar-s’hi va anar trobant la seva via, els seus
propis autors i els seus interessos de recerca, volà sol i acabà creant la pròpia
escola.
En el fons la visió teòrica i intel·lectual d’Ernest Lluch de l’economia era fonamentalment pragmàtica i utilitària, indissociable del seu pensament polític socialdemocràtic. El que Lluch ambicionà tota la vida era ajudar a canviar les coses
d’una societat i d’un país que eren lluny de la democràcia i de la justícia social.
El factor humanista era el motor que l’empenyia en la política i en l’economia.
Però, essent home d’ideals, no es deixava emportar pel socialisme fraseològic
ni les teories del tot o res; al contrari, defensava un socialisme de resultats concrets, d’avenços reals i possibles, tangibles per les classes populars.
Lluch va militar en el socialisme català i espanyol, on va tenir importants responsabilitats. Compromès ja de jove en la lluita antifranquista, vaig poder constatar la tasca democràtica de Lluch a la universitat. No hem de perdre mai de
vista que al costat de la seva vocació intel·lectual d’estudiant, professor i investigador, i el seu rigor científic, Lluch impregnà la seva tasca universitària
d’una forta empremta democràtica i progressista. Això li costà l’expulsió de la
universitat i l’exili a Madrid i a València.
La mort del dictador i els esdeveniments de canvi polític que s’iniciaren en
aquells moments el trobaren molt involucrat amb els moviments d’oposició a
la dictadura, pel quals havia estat detingut. Fou després de les primeres eleccions democràtiques que va ser elegit diputat a Corts per Girona en els rengs
del Partit dels Socialistes i va començar una brillant carrera parlamentària i
governamental que el portaria l’any 1982 a ser ministre de Sanitat en el primer govern de Felipe González. Va ser un gran ministre, aquell que va allargar
a tots els espanyols la protecció de la Seguretat Social, aquell que va crear el
Departament de Defensa dels Consumidors, aquell que va crear un departament per al tractament sanitari de la droga. Accions, com veiem, de forta empremta socialdemòcrata.
Deixat el Ministeri i amb un breu interval parlamentari, l’Ernest es va interessar per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i en fou nomenat rector.
70
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
71
Ernest, un home de pau i cultivat
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
De seguida va canviar, ampliar i obrir aquella universitat incorporant-hi la
ciència, l’arquitectura, la música. Va ser un rellançament que tothom va reconèixer. En els darrers temps tornà a la Universitat de Barcelona, on treballà intensament a la Càtedra d’Història de les Doctrines Econòmiques elaborant el
que serien els seus darrers llibres i treballs, destinats a donar una nova visió
de la Catalunya i de les Espanyes de la segona meitat del segle XVIII, contribuint destacadament a il·luminar zones del coneixement històric d’aquella
època que es trobaven en una certa obscuritat.
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Entre les seves preocupacions hi havia la de la pau a Euskadi. Es va apassionar
de tal manera per aquell país que hi passava llargues temporades i fins i tot hi
va posar casa (a Sant Sebastià). Estudià a fons la qüestió nacional basca. Es
comprometé en la recerca de vies de solució i escriví una colla de textos sobre
com superar els problemes amb la Constitució a la mà rebutjant totes les intoleràncies i, per descomptat, condemnant durament el terrorisme. Va defensar els avantatges del diàleg davant les pistoles i això el convertí en blanc dels
assassins d’ETA, que no podien suportar el seu missatge basquista, pacífic i democràtic.
Pere Gimferrer
Ernest Lluch era curiós, tafaner, llegit, rigorós, interessat en la vida dels altres.
Res no li era aliè. Investigava la relació dels austriacistes perdedors durant la guerra de Successió, el seu exili a Viena, i la situació en què quedà Catalunya abans,
durant i després de 1714. Publicà dos llibres de referència sobre aquell període.
Però també era un melòman que trobava temps per assistir a concerts a les
ciutats que freqüentava. Escrivia de música i cercava partitures inèdites d’autors catalans del Renaixement i dels últims dos segles. Diuen que quan era ministre de Sanitat sortia de tant en tant del despatx per visitar el Museu del
Prado i es passava llargues estones a la Biblioteca Nacional.
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Periodista
L’Ernest era una d’aquelles persones que els agrada el que fan o, si més no, estava satisfet amb el ventall d’activitats que comporta la maduresa d’un home
cultivat. Escrivia cada setmana a La Vanguardia. Feia arribar l’article dos o tres
dies abans, amb esmenes escrites amb ploma i tinta negra, com si corregís galerades de llibre. A vegades enviava l’article per mitjà d’algun conegut o bé passava personalment. Deia que jo era l’única persona fora del seu àmbit familiar
amb qui havia parlat cada setmana en els últims deu anys. Parlàvem de tot.
De política, d’economia, de periodisme, d’història, de literatura i de futbol.
Aquells que com jo gaudírem de la confiança i amistat de l’Ernest, al costat de
la seva obra intel·lectual i política, importantíssimes, ens ha quedat, inesborrable, la memòria personal, l’experiència d’haver tingut el privilegi de tractarlo, de seguir-lo, d’escoltar-lo i d’haver après tant gràcies al seu enginy i al seu
exemple. Mai no oblidarem aquella simpatia i aquell sentit de l’humor, aquella manera de fer i de ser que captivava, que seduïa. Tant com la seva obra recordarem l’home i el seu estil, l’amic entranyable i insubstituïble que, en un
acte de salvatgia, ens van robar ara fa set anys.
N’era un apassionat, del futbol, un barcelonista de tota la vida. Era també soci i accionista de la Reial Societat de Sant Sebastià, ciutat on tenia casa i on passava llargues temporades a l’estiu. El seu barcelonisme era esportiu, social i
intel·lectual. No era partidari del president Núñez, que el volia atreure al seu
entorn. El president em demanà que promogués un dinar per trobar algun tipus de reconciliació.
Juliol 2007
La trobada no va anar bé. La conversa fou correcta i amable, però el concepte
que tenia Lluch del Barça no coincidia amb el de Núñez, que ja feia vint anys
que era al capdavant de l’entitat blaugrana.
El barcelonisme de Lluch va fer que quan el periodista Xavier Bosch, director
del programa Cafè Baviera, em demanà que busqués algú per parlar i discutir
del Barça, jo li insinués Ernest Lluch. Fou una experiència agradable, enriquidora, plena de subtilitats i d’ironies. Durant gairebé dos anys ens trobàvem cada dilluns per sopar. Ell portava algun retall de diari, un llibre desconegut o
una peça inèdita que havia descobert en una biblioteca.
72
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Escrivia cada setmana a La Vanguardia. Feia arribar l’article dos
o tres dies abans, amb esmenes escrites amb ploma i tinta negra,
com si corregís galerades de llibre.
”
Després d’una llarga conversa, ens presentàvem a la tertúlia del Cafè Baviera,
que s’acabava a primeres hores de la matinada, i aleshores l’acompanyava al
seu domicili de l’avinguda de Xile. Encara parlàvem una estona a la cantonada, a l’interior del cotxe.
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
quant havien pagat com a rescat per l’alliberament de Cosme Delclaux. Lluch
era un home compromès amb la convivència i la pau al País Basc. Sabia els excessos perpetrats pels violents, però valorava, i molt, qualsevol gest que comportava una suavització dels etarres.
Odón Elorza
El dia abans que ETA l’assassinés al garatge de casa seva em deia que el proper cap de setmana aniria a Sant Sebastià per donar una conferència a la
Universitat del País Basc. «N’estàs segur?», li vaig dir. Eren temps en què la banda terrorista perpetrava assassinats sovint. «És que si no hi anés, no podria mirar a la cara a totes les persones que es juguen la vida per defensar la llibertat.»
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
73
Ernest Lluch tenia un compromís molt seriós per la pau al País Basc. La capital
guipuscoana era la seva segona residència. Anava al teatre, parlava amb tothom i tenia la convicció que la pau arribaria tard o d’hora. No tenia por. No en
tenia fins que aquell estiu de l’any 2000 va escriure un article a La Vanguardia
en què posava en boca d’una tercera persona el seu estat d’ànim quan residia
a Sant Sebastià aquell mes d’agost.
Em digué que no havia sortit cap dia de casa, ni tan sols per fer un passeig per
la Concha. «Tinc por», em confessà. «Per què no et vens la casa i deixes de freqüentar la ciutat?», li vaig suggerir. «És impossible», fou la seva contesta, «perquè tinc tants llaços amb aquella gent, amb aquella societat, que no ho puc fer.»
Quan el diputat Recalde fou víctima d’un atemptat comentàrem, al sopar de
cada dilluns, abans d’anar a la ràdio, que si Recalde era un objectiu d’ETA, ell
també devia estar a la llista. Ja sabia que podia ser una víctima dels assassins,
però confiava que no li passaria res. No portava escorta i anava molt sovint a
peu pertot arreu.
A Barcelona portava sota el braç El Diario Vasco de Sant Sebastià, que acostumava a agafar de la redacció de la SER, on participava en una tertúlia dirigida
per Gemma Nierga i en la qual participaven també Miguel Herrero y Rodríguez
de Miñón y Santiago Carrillo.
L’última nit, ho vaig deduir després, era com un presagi de la desgràcia que
l’endemà ens consternaria a tots. M’explicà amb tots els ets i uts el dinar a casa de la família Delclaux. M’explicà com se situaven a taula, de què parlaven,
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
No renunciava a ser un donostiarra d’adopció. Coneixia els polítics, el seu amic
i alcalde Elorza, la cúpula de l’Església basca. Em comentava un dia que, en una
de les seves passejades en caure el dia per la Concha, una mica boirosa i fosca,
veié caminar en direccions oposades el cardenal Suquía i el bisbe Setién, els
dos ja jubilats de les seves responsabilitats eclesiàstiques, creuant una salutació seca i càustica. Tenien posicions oposades respecte al nacionalisme i al terrorisme en el País Basc. L’Ernest s’aturava a conversar llargament amb l’un i
l’altre.
Hilari Raguer
Aquella última conversa, el mateix dia que l’assassinarien, temia ell, i jo també,
que podia trobar la mort a Sant Sebastià. El que cap dels dos sospitàvem és que
cauria mort a pocs metres d’allí, al vespre d’aquell dia que estava començant.
Em costa acceptar encara avui el seu tràgic final. Ernest Lluch era un home de
bé, un home cultivat, un gran patriota català, un espanyol que sabia les dificultats per mantenir una relació normal amb Espanya. Tenia sentit de l’humor
i una humanitat tan gran com la Mediterrània que contemplava, de petit, des
del seu Vilassar natal.
Juny 2007
74
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Ernest Lluch, el meu Sr. Lluch
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Conec l’Ernest Lluch des que el 1967 me’l presentà l’Eugeni Giral; ara fa
quaranta anys. Recordo perfectament el moment. El visitàrem a casa seva al carrer de Sant Eudald. Ell estava esmorzant, i acabava de sortir de la presó Model,
on havia passat uns dies. D’aquesta primera visita en sortí una boníssima amistat, fins que, desgraciadament, la gent que mai no entendrà de raons, el va assassinar, el va «liquidar», perquè va intentar ajudar els seus amics del País Basc
a resoldre un tema de convivència per tal de viure en pau.
Enrique Baron
Vaig col·laborar amb ell en la realització d’alguns treballs per a Banca Catalana,
la Comissió d’Urbanisme de Barcelona i El Correo Catalán. En aquell temps va ser
expulsat de la Universitat de Barcelona pel rector García Valdecasas i es traslladà a València; fet que m’obligà a traslladar-m’hi sovint.
Joan Gaspar
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Galerista
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Les meves anades i vingudes a València sovintejaren, primer, per despatxar amb
el Lluch l’evolució dels treballs i, després, per les meves tasques professionals a
la Sala Gaspar. Fèiem grans tertúlies amb el Joan Fuster, el Vicenç Ventura, l’Andreu
Alfaro, l’Alfons Cucó i tants d’altres.
L’estada a València donà ales al seu treball, i publicà llibres sobre economia valenciana a la vegada que encoratjà nombrosos estudiants d’econòmiques a seguir en la investigació, com ara Vicenç Soler, Salvador Almenar i tants d’altres
que no recordo.
Tornat a Barcelona, les relacions foren més d’amistat i de complicitat a partir de
temes ben diversos, sobretot el futbol i els partits del FC Barcelona. Cal pensar
que l’Ernest havia estat un bon esportista al CN Barcelona i participà diverses vegades al concurs d’«Atleta Completo», més enllà de les seves estades a Maià de
Montcal.
Quan fou ministre de Sanitat el veia sovint, bé a Madrid, bé a Barcelona; i sempre fórem amics. L’únic lloc on no el vaig visitar va ésser a Donostia, i ara ho lamento. Em deia que va quedar enamorat de Sant Sebastià quan de jove ajudava
el seu pare, fabricant de cinturons, a fer «el viatge» per anar-hi a vendre. En arribar-hi la primera vegada quedà embadalit i es va prometre que quan pogués
s’hi compraria una casa, cosa que va fer, en un carrer del barri vell. I s’instal·là un
mirall al balcó per veure el mar.
Hilari Raguer
75
Tenia una memòria excepcional, ho recordava tot, tant si eren
cançons de bressol, com alineacions històriques del Barça i anècdotes
del futbol.
”
Lluch va ésser sempre conseqüent amb el seu pensament, que li regia tots els actes: l’afany de saber i d’ensenyar la gent del seu voltant, l’afany de portar una vida cultural intensa.
La tafaneria de llegir el duia a límits insospitats. Jo l’havia vist llegir al Camp Nou
quan els partits del Barça eren avorrits. També l’havia vist passejar per València
l’any 1989 amb la mà dreta abraçant la seva companya, en aquell moment l’Ana
Jiménez, i a l’altra el diari, que llegia i comentava.
Tenia una memòria excepcional, ho recordava tot, tant si eren cançons de bressol, com alineacions històriques del Barça i anècdotes del futbol. En recordo unaque va explicar a Oviedo a un xocolater ficat a banquer al (Banco de Asturias en
l’òrbita de Banca Catalana): on explicava que als anys quaranta jugava al Real
Oviedo un mig-centre de nom Antón que com que tenia fred jugava amb boina.
Recordo que, en una anada a Valverde del Camino per inaugurar un hospital comarcal, aprofità per passar per l’Archivo de Indias a Sevilla per buscar un llibre
de François Quesnay que Manuel Belgrano havia traduït al castellà i que trobàrem després de molt furgar. La lectura d’aquest llibre dóna peu a l’obra d’Ernest
Lluch Acaecimientos de Manuel Belgrano, fisiócrata, y su traducción de las ‘Máximas
generales del gobierno económico de un reyno agricultor’ de François Quesnay.
A la tarda anàrem al futbol a veure el Betis-FC Barcelona, però no a la llotja presidencial per no coincidir amb en Ruiz de Lopera. Aquest, però, a la mitja part ens
va fer venir a buscar per portar-nos-hi, però l’Ernest Lluch s’hi negà.
Coneixia la història econòmica, sobretot la de Barcelona. Una vegada passejàvem pel Cementiri Vell quan estaven a mig fer les obres de la Vil·la Olímpica, i
em va explicar tot el que sabia dels burgesos, escriptors, intel·lectuals o revolucionaris que hi eren enterrats; del personatge Sr. Tal o Sr. Tal Altre de si eren d’un
o altre cercle econòmic o polític.
Com a escriptor als diaris va escriure sempre als que eren més notables, i els articles destacaven per la seva saviesa i la varietat temàtica: a Tele/eXprés, a El Correo
Catalán i a La Vanguardia. Cal recordar que va ésser molt temps membre del
Consell de Redacció de Serra d’Or, quan aquesta revista era un referent de primera magnitud de la cultura catalana.
76
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
dic Ernest Lluch i dic la controvèrsia, la lleialtat i la tendresa de
l’amic, fins en la discrepància; dic Ernest Lluch i dic l’apassionament
i l’espontaneïtat, fins en l’error generós si s’escau
Dic Ernest Lluch
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
Les seves aparicions a la ràdio eren esperades amb candeletes, i especialment les
tertúlies del programa de l’Antonio Herrero, on participaven Santiago Carrillo,
Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i l’Ernest Lluch.
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
John Elliott
Odón Elorza
Enrique Baron
En tant que bon amic de la meva mare, Elvira Farreras i Valentí, va escriure un
pròleg per al Concurs d’Execució Musical Maria Canals, que després va aprofundir en investigar sobre múltiples compositors catalans del segle XVIII, entre els
quals cal destacar Ferran Sors.
Visitava les galeries d’art, tant a Barcelona com a Madrid, i va fer-se una col·lecció molt al seu gust. Visitava museus i em comentava el que havia vist. Una vegada visità el Museu de Pamplona on hi havia penjat un quadre de Francisco de
Goya que era el retrat del marquès de Sant Adrià, amic del pintor. Lluch sabia que
un cop el pintor fou mort, el marquès tragué el seu cap de la tomba a Bordeus i
el desà a casa seva en una caixa de fusta de caoba fins que a la mort del marquès
el cap es reintegrà a la tomba del pintor. L’Ernest, en una visita a Pamplona, m’envià una postal que reproduïa l’obra amb un escrit de la seva mà que deia: «A Joan
Gaspar, cordialment del marquès de Sant Adrià».
Anècdotes d’ell n’he viscut i n’he patides força, però ara no vénen el cas. Tot el
seu saber o, millor dit, la manera d’encarrilar la seva vida, es resumeix en l’escrit
que va fer per a la Fundació Campalans El socialisme segons Ernest Lluch. Ell en
seguia les pautes, que ens han guiat com a far i guia, al marge de catecismes, alcorans i assignatures per a la ciutadania.
D’ençà de la mort del meu pare, l’Ernest Lluch era el meu referent; ara ja no en
tinc cap.
Agost 2007
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Poeta
77
”
Dic Ernest Lluch, i dic una conversa telefònica nocturna: tots dos miràvem
per TVE Il generale della Rovere de Rossellini, i ara –cadascú a casa seva; ell era
llavors ministre– parlem de política i de catalanisme. Dic Ernest Lluch i dic un
dinar al Palace de Madrid, o bé una conversa –a peu dret a la vorera– amb Josep
M. Castellet a la rambla de Catalunya. Dic Ernest Lluch i dic el despatx del ministeri, o el desmunt o la rebotiga de la Moncloa; dic Ernest Lluch i dic un telegrama enviat des de Mèxic, els dies del terratrèmol, en havent visitat Octavio
Paz; dic Ernest Lluch i dic novament una trobada, la tarda de Sant Esteve, amb
Castellet, al Ritz de Barcelona; dic Ernest Lluch i dic el món dels fisiòcrates i de
la poesia neoclàssica; dic Ernest Lluch i dic la seva aparició joiosa, amb un pomell de flors a la mà, l’estiu de l’any 1987 a Sant Joan de les Abadesses; dic Ernest
Lluch i dic aquella tarda torbadora de Madrid en què explica que Zabalza ha
estat trobat al riu; dic Ernest Lluch i dic les cartes rebudes, i dic també la darrera trobada, quan ell tornava d’acomboiar el pretendent a la corona de
Montenegro; dic Ernest Lluch i dic la seva toga, el dia del meu ingrés a l’Acadèmia;
dic Ernest Lluch i dic aquella tarda opaca, del novembre del 2000, en què es
presentava al Palau Reial de Madrid la meva antologia del premi Reina Sofía
i, en tornant a Barcelona, sé que l’Ernest havia estat precisament en aquell moment abatut a trets en el seu garatge de l’avinguda Xile. Dic Ernest Lluch, dic
aquell acte constituent de la Fundació Ducs de Sòria, en la qual ell em representa per un poder especial; dic Ernest Lluch i dic la seva veu, al Saló de Cent,
parlant dels exorcismes de mossèn Cinto; dic Ernest Lluch i dic el dolor punyent i somort per la germana, a l’església de la Concepció; dic Ernest Lluch i dic,
pòstumament, al pavelló Mies van der Rohe, la veu de Miguel Herrero de Miñón,
l’evocació de l’Ernest; dic Ernest Lluch i dic alguna cosa enllaçada amb tota la
meva vida al llarg de dues dècades; dic Ernest Lluch i dic la controvèrsia, la
lleialtat i la tendresa de l’amic, fins en la discrepància; dic Ernest Lluch i dic l’apassionament i l’espontaneïtat, fins en l’error generós si s’escau; dic Ernest
Lluch i el veig, i em mira, i ens mirem fit a fit, i fosqueja en l’alzinar boirós de
la memòria; dic Ernest Lluch i no és mort, perquè els amics no moren mai.
Juliol 2007
78
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Carta oberta a Ernest Lluch
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Heus aquí la darrera lletra que t’escric, Ernest, i sens dubte la primera que
no rebrà resposta teva. No sóc segurament l’únic amb qui mantingueres un
tràfec epistolar, sovint amb notes i trossos de paper de tota mena, mesura i
qualitat. El teu germà Enric i tu segur que guanyàveu a tothom en l’art de la
comunicació escrita, em consta, ja que n’estaves ben orgullós, de les vostres
cartes. També en això eres un senyor progressista del Segle de les Llums, un racionalista il·luminat, amic de la correspondència manuscrita, culta i amable.
Tenies una inexhaurible fe en la paraula, sobretot la paraula escrita, el mot
examinable, analitzable. La paraula com a diàleg, com a font de racionalitat,
de decència pública.
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
President de l’IEC i
Sociòleg
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Has fet una bona feina, company. Hi ha coses teves que el temps s’endurà quan
s’hagi endut tots nosaltres. Llavors desapareixerà la memòria viva de la teva
curiositat omnívora i omnímoda, de la teva ironia, de les teves dèries un xic
mitòmanes, amb els seus relats sucosos, on no mancava un xic de fantasia per
tal d’omplir buits informatius. Sic transit. És més difícil, però, que s’esvaeixin
els rastres de la teva seriosa convicció democràtica i socialista, del teu patriotisme, més fort que el teu nacionalisme. En canvi, les coses més tangibles, els
teus llibres, les difícils reformes que des del govern vas poder introduir en l’aparell públic de la sanitat espanyola, restaran més. Tanmateix, les coses més
intangibles no han estat pas les menys sòlides a la teva vida truncada. Ho prova la teva tasca d’ensenyar dia rere dia a les aules de València i Barcelona, o dirigir la Universitat Internacional de Santander des del rectorat al Palau de la
Magdalena, o de militar més dins un moviment polític, el socialista, que no
pas dins el partit que, nogensmenys, servies amb lleialtat.
La teva capacitat per tenir molts amics ha estat admirable: per a tu l’amistat
era la pràctica d’una de les belles arts. No sé pas com t’ho feies. Ja saps que sempre ens diuen que d’íntims amics se’n poden tenir pocs. Jo n’era un i, tot i que
em considero afortunat, no em sento pas triat pels déus. De manera que, en
aquest homenatge que et ret la teva –la nostra– Universitat de Barcelona, sento com si també enraonés per ells. Espero que els altres amics de debò que tenies em disculpin aquesta pretensió.
Tornem, Ernest, a la teva feina: has explorat la història il·lustrada del nostre
país, les arrels del seu desenvolupament econòmic i intel·lectual, les transformacions del seu entrellat social, el capteniment dels seus fills. Era prou difícil
Text per la Inauguració del Monument a la memòria del professor Ernest Lluch, catedràtic. 21 de juny, 2001
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
79
La teva capacitat per tenir molts amics ha estat admirable: per a
tu l’amistat era la pràctica d’una de les belles arts.
”
dir alguna cosa nova. Ho vas aconseguir. La història del pensament econòmic
de la Il·lustració a Espanya –especialment a València i a Catalunya– ja no serà
la mateixa. Ni ho serà la manera de jutjar les conseqüències per al país de la
desfeta d’Almansa o la de tot el Principat el 1714. Tampoc entendrem sense la
teva obra la vera participació dels nostres savis del segle XVIII a la fisiocràcia
i als altres corrents intel·lectuals de l’època. Alguns ho han après llegint-te o
escoltant les teves classes. D’altres –om jo mateix– també enraonant amb tu.
Com aquell cop que et vaig traduir un treball per a Princeton i el discutírem
abrandadament tots dos, fins la matinada, al pis –Modesto Lafuente, 58, Madrid–
que per generositat teva compartírem durant ben bé quatre anys, quan ambdós havíem de passar tres o quatre dies allà baix, cada setmana feinera. O com
quan dissenyàrem i ensenyàrem el curs de postgrau que, amb tanta il·lusió
llençàrem plegats, amb la Victòria Camps, sota la inspiració del tot just desaparegut Robert Vergés i la fundació educativa que ell presidia.
El cost de la ironia és molt alt en política. En el teu cas, tràgic. Jo no tinc cap teoria sobre les causes del crim. Si distingeixes, com fan els filòsofs aristotèlics,
entre la causa (general) i l’ocasió (immediata), estimat Ernest, veuràs que és
aconsellable deixar els motius immediats i les circumstàncies properes per als
experts en detalls i circumstàncies. És llavors que pren sentit la noció que estaves destinat pel teu capteniment i caràcter, és a dir, per la vida, a fer massa
nosa als fanàtics, als simplistes, als que mai dubten, sempre embolcallats per
la seva arrogància de creients eixelebrats. Aquesta gent no perdona la ironia,
la manca de buida solemnitat. Posa massa en evidència la seva misèria. Aquesta
gent és capaç de tot. És un fet que no ignoraves, que no has descobert ara. Si
ho haguessis descobert ara, no series, com ets, un heroi. Sabies perfectament
la magnitud del risc.
Vas triar el camp de batalla, i hi vas anar desarmat, tranquil, amb desig d’aprendre. Perquè era el camp d’una terra, la del País Basc, de la qual t’havies literalment enamorat. Vas fer-ne casa teva. La feres teva sense cap motiu ulterior
que no fos el goig de ser-hi, de formar part d’aquell país. De participar en la seva vida i, per tant, participar en les seves greus dificultats. Com sempre, com a
bon racionalista laic i esperançadament escèptic, volgueres ajudar a resoldreles només amb la raó i el diàleg. Són les úniques eines de tall acceptables per
la decència democràtica. Més que no pas parlar, volies enraonar amb tothom.
Hi vas anar, en el millor sentit de la paraula, a buscar raons. Als busca-raons
80
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
81
El meu germà Ernest
Enrique Baron
pacífics i benintencionats, però, no els perdonen els mesquins.
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Enrique Baron
Ramon Besa
Ramon Besa
Has estat sempre un home de frontera. Professor d’història econòmica a la nostra comuna facultat, t’interessava seriosament la música (tota la música, en
puc donar fe!), la poesia, la filosofia moral, l’art, la política i, qui ho diria per a
un economista, també la sociologia (la teva presència i participació molt activa al Congrés Espanyol de Sociologia a Granada, n’és prova fefaent). Mentre alguns fan ofici de la retòrica de la multidisciplinaritat, tu la practicaves. Això et
féu –en tots els sentits– un home intersticial, inclassificable. Lleial, però mai
d’estricta obediència en cap dels llocs que habitava el teu esperit incansable.
A tot arreu, però, t’hi trobaves a casa. Com et trobaves a casa en els diversos
llocs de la teva altra geografia, la física, des de Maià de Montcal fins a Donostia,
des de Barcelona fins a València, des de Madrid fins a Santander.
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Més que no pas lamentar la teva absència sobtada i cruel, Ernest, celebrem la
teva vida. Sentim la joia que hagis honorat la teva terra, la nostra pàtria catalana, que ens hagis fet un xic millors amb la teva companyia i que, amb el teu
sacrifici suprem, hagis ajudat a obrir un xic més les portes d’un esdevenidor
decent i civil per a tothom.
El teu amic,
Salvador
Hem estat quatre germans. Jo vaig néixer el primer, el 1928, amb prou feines
dos anys després va venir al món la Montserrat. Poc després va néixer el Francesc,
que morí molt aviat. L’Ernest va trigar uns quants anys a arribar. Va ser en els
primers mesos de la Guerra Civil espanyola, el gener del 1937. Per a nosaltres,
doncs, sempre va ser el germà petit.
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Hilari Raguer
“Enric, Ernest, nois, prou parlar de política i a dinar, que el dinar ja és a taula!”
Aquesta frase, l’Ernest i jo l’havíem sentida sovint a casa. Ens la deia la nostra
mare. I és que, tot i els nou anys de diferència que ens portàvem, ben aviat vam
compartir punts de vista i interessos.
Els pares, Enric i Jacinta, i els tres germans vam passar els primers anys d’aquella guerra entre Vilassar de Mar, d’on era la mare, i Esparreguera. El nostre
pare anava i venia de Barcelona, d’on procedia la seva família, tot i que circumstancialment els Lluch s’havien instal·lat a Vilassar. Més endavant ens vam
traslladar a Esparreguera per allunyar-nos dels bombardeigs a què era sotmesa Barcelona. I ja cap al final, quan era evident l’entrada dels exèrcits franquistes, vam tornar a la casa materna: al capdavall, a Esparreguera érem “forasters”
i a Vilassar ens coneixien de tota la vida.
A partir del 1939, vam començar un itinerari de canvis de casa que va durar fins
al 1943: passant per Sant Just Desvern, Vilada (Berguedà), Barcelona –a casa l’àvia paterna, que vivia al carrer de la Princesa– fins anar a raure al carrer de la
Mare de Déu del Coll, on la família va viure fins als primers anys seixanta.
Juny 2001
L’Ernest, en aquell moment en què vam anar a viure al barri de Vallcarca, es
trobava en edat escolar i va començar els seus estudis a La Salle Josepets, que
forma part de l’orde francès dels Germans de la Doctrina Cristiana. Era un bon
alumne i ja de ben aviat despuntava el seu interès per aprendre i per intentar
captar la situació del món que li havia tocat viure en la seva infància. L’ambient
familiar hi col·laborava força. Ell no tenia records personals de la guerra, evidentment, però a casa es parlava de la difícil situació que havien representat
aquells anys quaranta. El pare havia de treballar molt perquè no ens faltés l’estrictament necessari. La mare –que va ser decisiva en la seva vida– també treballava de valent tot administrant aquella llar, per tal que tots tinguéssim les
màximes oportunitats de cara al futur.
82
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Sempre va ser per a mi –talment com la Montserrat– una persona
amb la qual va haver-hi un gran sentiment d’unió familiar,
personal, cultural i un respecte que va ser també mutu.
”
Així, l’Ernest va fer el batxillerat i, ja abans d’acabar-lo, va simultaniejar els estudis amb la vida laboral. Feia de viatjant de comerç, tot intentant de continuar amb el petit negoci familiar del pare, i estudiava mentre anava amunt i
avall en tren per tota la península. Moltes vegades explicava que per passar
aquelles llargues hores de tren aprofitava per “estudiar” un diccionari i, aleatòriament, llegia la descripció de les paraules que desconeixia. Però aviat va
decidir prendre definitivament el camí dels estudis i es va apuntar al servei
militar en qualitat de voluntari per poder-se quedar a Barcelona i així matricular-se a la Facultat de Ciències Econòmiques, una carrera que des de feia poc
s’impartia a la Universitat de Barcelona i que es podia fer en horari de tarda.
Poc després va ser el primer delegat d’estudiants dels alumnes de la Facultat
escollit democràticament.
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Les nostres inquietuds en aquell món universitari també coincidien en molts
punts. És sabut que, en els darrers anys seixanta i en bona part de la dècada
següent, els moviments estudiantils que es produïen a les aules i en els patis
de la universitat eren intensos, difícils i, perquè no dir-ho, érem ben conscients
que tenien un punt de perillositat personal amb les possibles conseqüències
de tipus professional. Com així va succeir en la realitat. L’Ernest va haver de
deixar la seva incipient carrera de jove professor a Barcelona per continuar la
seva tasca docent primer a Madrid i ben aviat a València, on va viure uns quants
anys, intentant defensar sempre uns valors que considerava indispensables
per a una societat justa. Jo mateix, com tants d’altres, vaig ser expulsat per ordre de les autoritats del moment del meu càrrec de professor de Barcelona l’any
1966, després de quasi sis anys de docència a la Facultat de Filosofia i Lletres.
Situacions com aquesta i altres de similars van ajudar a crear una gran harmonia fraternal. Harmonia que compartíem amb la nostra germana Montserrat,
que durant uns quants anys va seguir, amb no pocs esforços, el negoci familiar que l’Ernest i jo havíem declinat de portar per tal de dedicar-nos al món
universitari. Així, tots tres vam estar sempre molt ben avinguts tot i que, lògicament, a partir d’un cert moment, cadascú va seguir la seva pròpia vida. Ens
trobàvem sovint, i especialment durant els estius a Vilassar i per les festes de
Nadal a Barcelona. Fins a l’any 1964 hi érem tots: el pare va morir l’any següent,
al mes de març, quan només feia quatre mesos que li havia nascut un nét que
perpetuava el nom de pila tradicional de la família, Enric, i que venia a representar el sisè en línia directa des de feia quasi dos-cents anys.
Les reunions familiars van continuar, primer a casa de la mare, que ens deixà
l’any 1982, i després a casa de la nostra germana Montserrat, que morí després
d’una llarga malaltia, un càncer, al cap de deu anys, el 15 d´agost de 1992. Les
últimes reunions nadalenques familiars les fèiem a la casa que tenia l’Ernest
a Maià de Montcal.
Aquests són alguns dels records que tinc del meu germà. Per damunt de tot,
però, voldria afirmar que, malgrat la diferència d’edat que ens separava, sempre va ser per a mi –talment com la Montserrat– una persona amb la qual va
haver-hi un gran sentiment d’unió familiar, personal, cultural i un respecte
que va ser també mutu.
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
83
Hilari Raguer
Com a colofó d’aquest petit calaix de sastre de records i vivències, haig de dir
que mai no oblidaré la carta que vaig trobar a la bústia de casa el dia 21 de novembre de l’any 2000, ben entrada la matinada. Me l’havia enviada l’Ernest
dos dies abans –la correspondència per la via tradicional entre nosaltres era
molt freqüent– i m’arribava a les mans quan feia ben poques hores, en un aparcament de l’avinguda de Xile de Barcelona, algú havia disparat uns trets mortals contra el meu germà.
Barcelona, juliol-agost 2007
84
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
No tothom pot
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
En el meu despatx d’expresident hi ha una colla de quadres que em van
dedicar pintors amics quan vaig plegar, però hi ha dues coses més: una talla de bronze del bust de l’Ernest Lluch, i una foto amb Odón Elorza a Sant
Sebastià, del dia que l’Ernest i jo participàvem l’any 2000 en la seva campanya electoral.
Estàvem en plena treva. Mentre l’Odón i jo pujàvem el mont Igueldo en un tàndem, l’Ernest se les veia en una plaça amb una colla d’abertzales que l’escridassaven, i els va etzibar una referència sobre que els crits eren aigua beneita
en comparació amb «lo d’abans», referint-se als atemptats. I va tornar «lo d’abans». Començant per ell.
Hilari Raguer
President de la
Generalitat
Ramon Besa
Ell havia estat, amb Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, dels pocs que defensaven la causa basca i els drets històrics des de fora d’Euskadi. Segurament
això tampoc no li van perdonar. Perquè no volien solucions, volien la independència. Punt. A qualsevol preu.
Lluch va ser amb totes les causes nobles: alumne preferit i ajudant del professor Fabià Estapé, desterrat a la Universitat de València per la seva activitat en
el sindicat democràtic de la Universitat de Barcelona, esdevingut aleshores un
motor que va revolucionar en cert sentit la universitat valenciana, juntament
amb Pedro Ruiz Torres i altres, l’Ernest no parava, no parava.
Jo havia fet d’ajudant seu en el curs d’Història de les Doctrines de la Facultat
d’Econòmiques de Barcelona. Compartíem una passió pels inicis de la ciència
econòmica i el tableau économique de François Quesnay, sobre el qual vam fer
un petit opuscle que no sé on deu raure ni el valor que té. La veritat és que l’anàlisi matemàtica, malgrat les classes excel·lents del Dr. Linés a la Facultat, no
era el nostre fort.
Jo ara pagaria milions per saber la seva opinió sobre la Catalunya, l’Espanya i
l’Europa d’avui. Vivim un moment d’aquells que la seva perspicàcia, la seva
curiositat i la seva capacitat d’integrar enfocaments diversos donarien tots els
seus fruits. Potser una de les proves que el món i la humanitat no necessàriament arribaran mai allà on podrien arribar és que l’Ernest no hi sigui. Altres
faran el que ell hagués fet o diran el que ell hagués dit? No ho crec. Cada persona és única. Per tant, el més gran poder donat a una persona és matar-ne
Jo ara pagaria milions per saber la seva opinió sobre la Catalunya,
l’Espanya i l’Europa d’avui. Vivim un moment d’aquells en què la
seva perspicàcia, la seva curiositat i la seva capacitat d’integrar
enfocaments diversos donarien tots els seus fruits.
”
una altra. I que existeixi aquesta possibilitat és una prova que l’espècie a la
qual pertanyem és imperfecta.
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Em ve a la ment ara una expressió d’Ausiàs March que l’Ernest segur que coneixia perquè la vaig llegir al terra de la catedral de València: «Jo en la mort
delit (plaer) hi trob, perquè no en prenc la causa perquè em ve».
L’eternitat no existeix sinó en la ment successiva dels vius, i és allí on l’Ernest
viurà sempre. No tothom pot.
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Enrique Baron
85
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
Juliol de 2007
86
A propòsit d’Ernest Lluch |
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
87
La importància de la història de l’església
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
monjo de Montserrat
i historiador
Devia ser l’any 1965, el 27 d’abril, solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat,
quan, com a secretari del pare abat Gabriel Brasó, em va tocar acompanyar les
autoritats invitades a la festa. Després de dinar al nostre refetor i sentir algun
cant que els van dedicar els nostres escolans, vam fer un tomb per ensenyarlos el monestir i vam sortir al jardí. Jo feia de guia del professor Ernest Lluch,
a qui coneixia només de nom, i em va preguntar si coneixia un tal Hilari Raguer
i Suñer. Vaig respondre que era jo mateix, i que aquell era el meu nom civil.
Aleshores em va explicar que a la biblioteca de la Facultat de Dret i Ciències
Econòmiques de París, al Panthéon, tot remenant el catàleg, li havia sortit la
meva mémoire (una mena de tesina), dirigida per Maurice Duverger, sobre
Unió Democràtica de Catalunya i la seva actuació durant la República i la Guerra
Civil, presentada feia poc, el 1962. Encuriosit pel tema (i pel director de la tesi),
la va demanar, se la va llegir i li va interessar molt, perquè hi sortien coses que
ningú no havia dit sobre l’aspecte religiós de la Guerra Civil i contra el mite de
la cruzada. Li vaig explicar que, havent d’escollir un tema per al doctorat en
ciències polítiques, de primer havia pensat en l’aménagement régional, una
doctrina política que aleshores no sols s’estudiava sinó que s’estava aplicant a
França. Però no passava d’una descentralització administrativa. Li va fer molta gràcia (tots dos en fèiem immediatament l’aplicació a Espanya) el comentari que havia fet algú al diari catòlic La Croix: «A França, d’ençà de la Revolució,
som tan centralistes que per descentralitzar hem de començar per muntar a
París l’oficina central de la descentralització». Però, d’una banda, aquell tema
era interdisciplinari i enciclopèdic i no me l’hauria acabat mai i, de l’altra, a
París havia entrat en contacte amb Josep M. Trias Peitx, exiliat, que durant la
guerra va ser secretari general d’Unió Democràtica i va fer gestions molt importants, i també amb Manuel de Irujo, del PNV, que va ser ministre de Justícia,
i que em va deixar microfilmar el seu arxiu. Entre ells dos em van fer veure
que la història de la dimensió religiosa de la Guerra Civil encara estava per fer,
perquè havia estat tergiversada per totes dues bandes, i la vaig escollir per tema (i des de 1962 que no he parat d’investigar i d’escriure sobre la qüestió). El
professor Lluch em va felicitar per l’opció que havia triat i em va fer un comentari que moltes vegades he recordat. Em va dir que la història de l’Església és
un camp molt important, i que era una llàstima que els eclesiàstics bons historiadors sovint es dediquessin a altres temes, i aquest quedava en mans de
sacerdots que feien una història confessional i apologètica, o bé d’historiadors
seglars, que no sempre entenien els afers eclesiàstics. Em va posar l’exemple
del meu bon amic mossèn Casimir Martí, deixeble de Vicens i Vives, que
Enrique Baron
Ramon Besa
Aurora Egido
havia fet la seva tesi sobre història del sindicalisme (de fet, més tard també ha
treballat temes d’Església, sobretot l’integrisme a Catalunya el segle XIX, sobre el qual és primera autoritat).
John Elliott
Odón Elorza
Fabian Estapé
Lluís Foix
Joan Gaspar
Pere Gimferrer
Salvador Giner
Coincidíem, amb Lluch, en l’admiració per la universitat laica francesa, que no
té inconvenient a estudiar temes d’història religiosa, sense caure ni en el proselitisme ni en el sectarisme. M’havia colpit, en arribar a París l’octubre de 1960,
venint de la universitat franquista, i quan ja es coïa el maig del 68, el quadre
d’assignatures que oferia la Facultat de Lletres de la Sorbona, amb cursos sobre els orígens del cristianisme, la filosofia nominalista medieval o la pràctica religiosa en una comarca al segle tal.
Enric Lluch i Martín
Pasqual Maragall
Hilari Raguer
La meva memòria relaciona la nostra conversa amb dues conferències que per
aquells anys ens van fer a la comunitat de Montserrat, per bé que no podria
assegurar si les havia sentides abans d’aquell 27 d’abril i aleshores en vàrem
parlar, o van ser pronunciades una mica més tard. Una conferència va ser del
professor Trias Fargas, que feia poc que havia tornat de l’exili, i ens va parlar
precisament d’aquell tema que tant m’havia interessat, la política d’aménagement régional, a propòsit de la qual va dir que per primera vegada en segles
el temps ens anava a favor, perquè després de sentir-nos dir, els nacionalistes
catalans, que anàvem contra la història, perquè el món camina cap a la unificació (encara no se’n deia globalització), ara descobrien la necessitat, per raons
polítiques i econòmiques, de fer marxa enrere en la centralització dels estats.
La segona conferència ens l’havia donada monsenyor Charles Moeller, belga,
autor d’una obra monumental sobre literatura del segle XX i el cristianisme.
Per al capítol que preparava sobre Unamuno havia volgut fer una estada a
Salamanca. A banda del que ens va dir sobre el pensament –o sentiment– religiós d’Unamuno, el que sempre més he recordat és el que va remarcar de les
dues universitats de Salamanca, l’eclesiàstica i la civil: «Estan a pocs metres de
distància, però es desconeixen totalment». La universitat laica francesa donava una gran lliçó a la universitat nacionalcatòlica espanyola.
Ja aleshores Ernest Lluch tenia forta relació amb Montserrat. El 1960 havia iniciat la seva col·laboració a Serra d’Or, i des de 1961 n’era cap de la secció d’economia. Josep Massot i Muntaner ho va recordar en l’article «Ernest Lluch i Serra
d’Or», en el número de febrer de 2001 que la revista li va dedicar en homenatge
88
Ernest Lluch | L’esforç per construir un país
“
Em va dir que la història de l’Església és un camp molt important, i
que era una llàstima que els eclesiàstics bons historiadors sovint es
dediquessin a altres temes, i aquest quedava en mans de sacerdots
que feien una història confessional i apologètica, o bé d’historiadors
seglars, que no sempre entenien els afers eclesiàstics.
”
arran de la seva mort, article reproduït com a pròleg a Ernest Lluch i Martín,
Apunts sobre economia i cultura. Articles de «Serra d’Or», Pòrtic, Barcelona, 2002.