19 Mirada sXX - Institut d`Estudis Ilerdencs

Col·lecció de la Fundació Francisco Godia
Una mirada al segle XX
Edita
Institut d'Estudis Ilerdencs
Fundació Pública de la Diputació de Lleida
Plaça de la Catedral, s/n. 25002 Lleida
Tel. 973 271 500 - Fax 973 274 538
[email protected]
www.fpiei.es
Text
Isidre Gavín i Valls
Sagrario Huelin
Sara Puig Alsina
Arnau Puig
Fotografies
Ramon Calvet
Josep Anton Fontanals
Disseny gràfic
Parentesi
Impressió
Anfigraf
© 2003 de l'edició, Institut d'Estudis Ilerdencs
© 2003 dels textos, els autors
© 2003 de les fotografies, els autors
DL: Ll-1375-2003
Una mirada al segle XX
Col·lecció de la Fundació Francisco Godia
Lleida, del 18 de desembre de 2003 al 29 de febrer de 2004
Sala Gòtica de l'IEI
Gairebé a la fi de la tercera anyada de la nova centúria, comencem a tenir prou perspectiva
per fer una mirada al segle XX. I de fer-la, aquesta mirada, a l'art de la pintura i, puntualment,
també de l'escultura i de la fotografia. El segle de les avantguardes, de la modernitat i de la
postmodernitat, es deixarà mirar a la Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs conduïts per
la Fundació Francisco Godia, tot just perquè és del fons d'aquesta Fundació Privada d'on
provenen les obres que la Diputació de Lleida, a través de l'IEI, ha programat d'exposar amb
la voluntat de facilitar l'oportunitat als ciutadans de la nostra ciutat en particular i de les
nostres terres en general el poder contemplar una col·lecció d'art contemporani que, si bé no
reflecteix ni totes les tendències artístiques ni l'evolució dels creadors que hi són presents, té
la gràcia d'aplegar bona part del fons d'art contemporani que Francisco Godia —conegut
bàsicament per una vida esportiva dedicada a l'automobilisme més que no pas com a col·leccionista
d'art— anava adquirint en patrimoni i que la seva filla Liliana va tenir l'encert de convertir
en una Fundació que porta nom de qui n'endegà la gesta. Més enllà, però, de la Fundació
Francisco Godia, aquesta mostra arriba a l'Institut d'Estudis Ilerdencs també a través de la
Fundació Abertis, amb la qual encetem tot de col·laboracions culturals el primer objectiu de
les quals —tant per a ells com per a nosaltres— és de poder materialitzar tot un seguit de
projectes l'envergadura dels quals —perquè reverteixin en la ciutadania— ens fan sumar
desitjos i voluntats.
Poques vegades —o potser mai fins ara encara— noms com Irving Penn, Joaquim TorresGarcia, Antoni Tàpies, Lucio Fontana, Joan Miró, Óscar Domínguez, Joan Ponç, Maria Gutiérrez
Blanchard, Ismael de la Serna, Léonard Tsuguharu Foujita, Antoni Clavé, Piero Manzoni,
Robert Mapplethorpe i Eduardo Chillida s'havien pogut contemplar tots junts a Lleida. Ferho posible respon a la voluntat de l'Institut d'Estudis Ilerdencs d'entendre que la universalització
de la cultura és un dels guanys més importants de les societats modernes, i des d'una institució
cultural que té com a objectiu primer el servei als municipis, als seus artistes i a la seva gent,
oferir l'obra dels artistes més importants d'una època —a través de la mirada del col·leccionista—
vol dir saber conjugar particular i universal. Posar, en definitiva, davant la mirada d'aquelles
curiositats no sempre satisfetes, noms l'ombra dels quals els ha immortalitzat, i per tant n'ha
fet referent, tant de tot els seu conjunt d'obra com dels creadors que l'han fet posible.
Isidre Gavín i Valls
President de la Diputació de Lleida
i de l'Institut d'Estudis Ilerdencs
UNA MIRADA AL SEGLE XX: UNA OPORTUNITAT PER OBRIR CAMINS
La Fundació Abertis, com a fundació d'una Corporació, és una resposta voluntària als requeriments
que la societat demana a les empreses. En acompliment dels objectius que té marcats, vincula la
Corporació Abertis amb el món científic i cultural mitjançant un diàleg obert i interactiu. No
només promou investigacions sinó que s'ocupa de la seva difusió a través de jornades, publicacions
i internet. A més a més, la Fundació Abertis també és la responsable de canalitzar els patrocinis
de la Corporació, involucrant-la encara més amb la societat.
En aquest marc de diàleg amb la comunitat es va arribar a un acord amb la Fundació Francisco
Godia per tal de patrocinar activitats culturals vinculades a les arts plàstiques. Un exemple n'és
el de portar per primera vegada a Catalunya el cicle de conferències de la Fundación Amigos del
Museo del Prado, pronunciades pels màxims experts d'art sobre pintura clàssica o, com el cas que
ens ocupa, divulgar dues magnífiques col·leccions d'art de la Fundació Francisco Godia, les quals
pertanyen a dos llenguatges diferents: Art del segle XX: pintura, escultura, dibuix i fotografia, i
ceràmica antiga.
És el nostre desig involucrar-nos mitjançant interlocutors destacats en l'escenari cultural de cada
província catalana amb una proposta artística d'alt nivell com és l'exposició Una mirada al segle
XX. L'Institut d'Estudis Ilerdencs ens va semblar una institució idònia per a aquesta operació pel
fet de ser un referent cultural a Catalunya a partir de les Terres de Lleida. a més, l'Hospital de
Santa Maria, la seva seu, ofereix un marc incomparable per mostrar les peces que integren
l'exposició.
Les infraestructures de comunicacions vertebren el territori i faciliten les relacions entre les
persones. Fundació Abertis, en portar a Lleida l'exposició Una mirada al segle XX, desitja contribuir
al coneixement i a la divulgació d'un important fons d'art i facilitar, alhora, l'acostament de la
Corporació a les terres de Lleida, també amb una altra mirada.
Sagrario Huelin
Cap Responsabilitat Social
Fundació Abertis
UNA MIRADA AL SEGLE XX. COL·LECCIÓ FUNDACIÓ FRANCISCO GODIA
La Fundació Francisco Godia va ser creada el 1998 per Liliana Godia, amb el fi d'honorar la
memòria del seu pare, Francisco Godia Sales, i contribuir a la divulgació del seu llegat artístic, i
de l'art en general.
La Col·lecció Francisco Godia, una de les més importants d'Espanya, abasta un ampli període,
que s'estén des del segle XII fins als nostres dies. A banda del seu fons d'escultura i de pintura
medieval, disposa de més de 500 peces de ceràmica espanyola del segle XIV fins al XIX, així com
d'una important selecció de pintura moderna, amb obres d'artistes, com ara, Ramon Casas, Isidre
Nonell, Joaquim Sorolla i José Gutiérrez Solana.
La Fundació és una institució viva. Per això, a més de combinar a la seva seu una exposició
permanent del seu fons, amb exposicions temporals d'altres col·leccions privades que dóna a
conèixer al públic, fa viatjar la seva col·lecció. La mostra que ara es presenta a l'Institut d'Estudis
Ilerdencs de Lleida —ja exposada anteriorment al Museu d'Art de Girona— n'és una prova.
Una mirada al segle XX. Col·lecció Fundació Francisco Godia reflecteix la passió amb què Francisco
Godia va viure l'art del seu temps i el col·leccionisme, així com la de la seva filla, Liliana Godia,
en continuar l'obra començada per el seu pare. El resultat és una col·lecció en la qual estan
representats alguns del artistes més importants del segle XX: Picasso, Blanchard, Torres-García,
Julio González, Ponç, Tàpies, Miró, Chillida, Fontana i Manzoni, entre d'altres.
El segle XX va ser molt variat i ric, i es pot analitzar i revisar de moltes maneres, des de molts
punts de vista… Aquesta mostra, però, de la Fundació Francisco Godia el contempla des d'una
vessant única i personal: la mirada, sempre subjectiva i apassionada, del col·leccionista; una mirada
que, tot establint relacions entre obres i artistes, crea un clima propi, inconfusible, que s'eleva per
sobre d'èpoques i tendències artístiques.
L'exposició segueix un doble criteri, cronològic i temàtic, que fa palès el valor i la diversitat
d'aquest llegat artístic. S'inicia amb una fotografia d'Irving Penn, que va saber captar l'extraordinària
força de l'ull de Picasso. Sota la mirada del nostre artista més representatiu del segle XX, la mostra
s'endinsa en l'art del segle passat... Es tanca amb dues imatges de Robert Mapplethorpe, que posen
en relleu la transcendència de la fotografia al llarg d'aquest segle i el seu reconegut posicionament,
com a llenguatge de l'art, en el camp museístic.
Sempre vigilats pel penetrant esguard de l'ull de Picasso, fem camí per la mostra i trobem l'única
artista present, Maria Gutiérrez Blanchard, seguidora del moviment cubista iniciat per Picasso i
Braque; seguim amb un Torres-García influenciat per Piet Mondrian i arribem a Julio González,
escultor. També hi és Joan Ponç, artista protegit per Francisco Godia, que li va fer de mecenes
al constituir, juntament amb els seus amics col·leccionistes, la societat ArtPonç, que promovia
la seva obra a nivell internacional. Expliquen llurs amics que Ponç guardava un gran respecte i
admiració a Godia i que, quan necessitava d'algú que el representés en gestions que li resultaven
delicades, acudia a ell. Per la seva part, Francisco Godia va crear una de les col·leccions privades
de l'obra de Joan Ponç més importants. En aquesta exposició en presentem una selecció.
Antoni Clavé, Ismael de la Serna i Óscar Domínguez són altres tres artistes presents. Van viure
l'eufòria artística parisina de la primera meitat del segle passat i, impregnats d'aquell ímpetu, van
rebre les influències de les diferents tendències amb les quals convivien. Els tres tenien en comú
una cosa: la seva força expressiva, que els duia a participar conjuntament en les diferents exposicions
dels espanyols a París.
D'altres presències, amb definit caràcter, són les del solitari i independent Foujita, creador d'un
estil absolutament propi; la de Tàpies, investigador, qui, amb l'ajut de la seva dona, Teresa, que
li feia de model, mostrava diferents expressions pictòriques; la de Miró, que converteix la dona
en poesia, i les de Fontana i Manzoni, els quals, acabada la Segona Guerra Mundial, anirien més
lluny: es manifestaren en contra de la pintura representativa i assentaren les bases de l'art no
figuratiu, que a Espanya fixaria Eduardo Chillida.
Aquesta mirada al segle XX revela, en definitiva, dues sensibilitats artístiques que corresponen a
dos temps diferents —la d'un d'un pare i la d'una filla—, a dues generacions. La primera va viure
apassionadament amb els artistes del seu temps; la segona, en un context internacional més obert,
segueix atentament les expressions artístiques d'aquí i de més enllà. Tot plegat suposa una mirada
als seus respectius entorns artístics.
Sara Puig Alsina
Directora de la Fundació Francisco Godia
L'ART CONTEMPORANI A LA FUNDACIÓ FRANCISCO GODIA
Quan ens trobem amb la sorpresa d'una obra d'art inesperada en una col·lecció petita, privada o
pública, no ens hem de lamentar del que hi manca sinó que ens hem de sentir joiosos del que hi
hem trobat. És una experiència que tinc molt verificada i que sempre resulta gratificant perquè,
precisament, aquella exigüitat, aquell només comptar amb el que hi ha, ens desvetlla encara més
l'interès d'iniciar, a partir d'una peça (després del magnífic tast estètic que ens permet l'obra
trobada i que tenim davant dels ulls i del tacte), un recorregut que ens remetrà cada obra al seu
context creatiu i des d'aquella unitat intentarem reconstruir tota la història que genera, provoca
i es refereix a la troballa i, també, al seu entorn creador.
Aquesta és la primera vivència que ens desvetlla la selecció de la col·lecció d'art contemporani
que presenta la Fundació Godia. No ens enterbolirem els ulls pel que hi pugui faltar sinó que ens
endisarem pels camins del goig del que hi ha.
Simbòlicament, en el segle XX obre aquesta mirada un ull, l'ull de Picasso, tan proverbial des de
les referències de la seva primera amant, la Fernande, però que encara sabé captar el 1984 el
fotògraf Irving Penn. Un ull que sintetitza les dues propietats de les lleis que la llum, la corpuscular
i l'ondulatòria, que s'estén longitudinalment, incisivament, i que s'estén abraçant-ho tot, com un
ventall. Aquest ull, aquesta mirada de Picasso, simbòlicament sintetitza tot l'art que es crearà al
llarg d'aquest transmutador de la realitat que ha estat el segle XX.
Per reblar l'eficàcia d'aquesta obnubiladora mirada, recordem la potent arrencada del gran artista,
un català nat a Màlaga, com ell mateix es definia, des del Modernisme que es conrea a Barcelona,
posseït d'esperit internacional però amb sensibilitat totalment pròpia, que donà a l'obra de l'artista
la potència dels coneguts períodes BLAU i ROSA, preparadors de la ruptura real proposada pel
cubisme respecte de l'aventura plàstica que s'havia iniciat al segle XIV. Aquests primers passos
que volien anul·lar la il·lusió òptica a l'espai pictòric i atorgar la dimensió dinàmica a la tercera
dimensió representen un moment cabdal en la història de la plàstica contemporània perquè
significa que de la realitat en podem veure els aspectes no estrictament utilitaris, podem veure
l'entorn sense la seva funcionalitat. L'experiència de l'art comença a esdevenir –com ho havia
pretès el filòsof alemany Kant- un goig sense altre objectiu que ell mateix, el plaer sense desig.
Si observem tota l'obra cubista del moment de la seva eclosió, del 1909 al 1915, ens adonarem
que allà el que hi ha és la recerca purista de les formes, aquelles que no han de condicionar la
sensibilitat ni els sentiments, com ho desitjava, en el pla del coneixement estricte, Husserl en la
seva fenomenologia.
Però això no fou possible, ni per Picasso ni per ningú altre perquè la vida raja sempre bruta,
enterbolida; és la seva condició. Hem de reconèixer, tanmateix, que el cubisme fou i ha romàs
la forma de la presència de la veritat fenomenològica dels fets i del món de l'entorn. En tenim
la prova amb el magnífic oli Composició cubista, 1917, de Maria Blanchard, una dona que a través
d'aquest procedir creatiu sublimà els seus afectes i la seva sensibilitat.
Quan començà a treballar Juli González, s'expressava per mitjà de l'establerta canònica representativa
d'un convencionalisme representatiu que s'ha anomenat Noucentisme. Però el seu contacte amb
el món de la creativitat estricta que fou el cubisme li feu adonar-se que, potser, la intensitat pura
de la representació era suficient amb els principis minimalistes proposats pel cubisme. Ho practicà
amb la realitat de la planxa metàl·lica i amb els ferros de la recuperació units per la soldadura
autògena, assolint la depuració extrema de quelcom tan subtil i preuat com és el cos humà a la
peça, que ara veiem i palpem en bronze (Gran profil de paysanne, de 1934-36), que ens fa esclatar
de goig pur.
Un camí similar seguí vers el primer quart de segle Joaquim Torres Garcia, que s'havia iniciat a
l'art volent recuperar la simplicitat dels clàssics però que s'adonà que, sense desmerèixer res, l'art
del nostre temps és una combinatòria entre mínims representatius per assolir la màxima expressivitat.
Expressionisme se n'hauria dit d'això i, fins i tot abstracció, en el sentit de reducció dels elements
a la simple actitud visceral davant de la realitat dels objectes, on tots els recursos s'hi valen per
assolir l'expressió (Figura femenina, 1928) als olis sobre cartró. Però Torres Garcia tenia necessitat
d'anar més enllà, encara portar més a fons la recerca formal, per calar, ara ja en el seu cas, en les
vivències primeres i primigènies, les formes fenomenològiques no contaminades, com dèiem abans,
que aconseguí plasmar en imatges viscerals i com a problemàtica plàstica estricta a Construcció
plana de color i grafisme, 1936.
Ja hem dit que a les col·leccions privades hi ha el que hi ha i no hem d'anar a fer un curs didàctic
sobre allò que ens interessa sinó, només, a tenir-hi sorpreses i emocions sobtades que ens impulsin
a qüestionar-nos sobre el que és art i sensibilitat. Després de la Guerra Civil, a Espanya tot havia
quedat tallat, s'havia trencat la connexió amb els corrents sensibles europeus i, durant molts anys,
el camí de la plàstica a Catalunya hagué de seguir aquell mateix que la pràctica de l'art, pregon,
directe i sincer, imposava no als artistes de professió –per als quals totes les circumstàncies són
iguals i tots els moments oportuns- sinó als artistes que ho són per necessitat imperativa d'expressarse. Un d'aquests era, sense cap dubte, Joan Ponç. En aquesta col·lecció no hi és representat el
Ponç inicial, visceral, màgic, al·lucinat, sinó aquell Ponç que comença a reflexionar sobre la seva
pròpia essència, sobre què hi fa en aquest món i per què es compromet amb la seva circumstància.
Aquestes reflexions se li desencadenen al Brasil però, a més de les problemàtiques per resoldre's
la pròpia identitat, a les que intenta respondre el ritualisme màgic del “macumba”, allò que, ultra,
afecta l'artista és la misèria humana i espiritual, l'egoisme concentrat, amb què els humans, afectats
per les seves pròpies penúries, responen a les sol·licituds de l'entorn, fins i tot a la dels altres
humans, encara que no hagin depassat l'etapa de la infància. Ponç tenia vivències directes de jove
d'aquesta realitat i se'n trobaria de noves de madur. Figures quimèriques, a l'entorn del 1954, n'és
un exemple dramàtic i angoixant ja només de veure la imatge (unes estructures alienes al fet, una
mare que només es concentra en ser dona i un nen que clama atenció sense assolir-la). Ponç, que
a més de ser sincer era realista i irònic, inventa un seguit d'Instruments de tortura, 1956, i inicia
un recorregut a través dels signes de mort, no de “la” mort, signes que per Ponç són evidències
d'una altra manera de vivencialitat, no pas d'absència i de buidor (Cranis, 1956). Però en Ponç,
a més, se sent rosegat per la pròpia realitat del cos, que afecta el seu esperit i tarannà espiritual
per allà on pot, en especial les dolences visuals, que plasmarà amb la màxima intensitat a les obres
Suites quadrades, 1967, i ja més endavant en els capicuaments i transmutacions de Gèminis, 197677, per exemple.
Però aquest segle XX, dins d'un món que oscil·la entre la vivència personal més profunda i la
realitat dramàtica més radical de l'entorn social, aquest segle s'imposa, per la seva mateixa condició,
com recercador de noves maneres de donar forma, més efectiva, menys simbòlica, menys
estereotipada, a tot el que de nou i de vell s'hi produeix i hi succeeix; els artistes d'aquest nou
temps intenten aportar-hi el testimoniatge plàstic que el que hi passa és realitat. D'entre les obres
mostrades tenim la Pagesa, 1948, de Clavé, com un signe, en aquell moment, de començar de nou
i un fantasiós, idíl·lic i poètic, amb el recurs del simbòlic i automàtic associacionisme surrealista,
Retrat de Teresa, 1952, de Tàpies, que ens trasllada a un romanticisme figuratiu d'encuny diferent.
Però l'art fora del nostre entorn estricte, fora de Catalunya i de la Península Ibèrica, seguia el seu
rumb propi. Óscar Domínguez unificava surrealisme i cubisme en una entranyabilitat distant,
d'una abstracció formalista coherent i plàsticament molt acceptable, com també ho feia Ismael
de la Serna, obres riques, suculentes, creatives, d'una abstracció assumida però que encara no
havia entrat en l'informalisme expressionista. Lluny d'això, com si no hagués passat res, Fujita,
un oriental transferit a la bona societat internacional per mantenir un decorativisme actiu per a
les consciències, feia les seves aportacions feèriques marginals.
En aquest món de l'occident, tanmateix, les arts esdevenien, dins del seu nou llenguatge,
incomprensibles en tant que codi, testimonis terribles de situacions i vivències que de mica en
mica s'han anat desenvolupant. La biografia de l'artista, en moltes ocasions, és gairebé imprescindible
d'afegir a la presència de l'obra, no perquè la vida de l'artista en sigui la clau sinó perquè a través
de l'exemple del drama existencial és possible adornar-se de la dimensió estètica de l'obra. Dues
peces en donen raó del que diem, sense saber-ne no ja la vida sinó més aviat la filosofia de Piero
Manzoni (Achrome, 1959), com podríem captar la dimensió de l'espai, plecs i arrugats d'aquesta
obra que ens parla del que cadascú de nosaltres hi vulgui projectar? O bé, com acceptar el Concetto
spaziale, attese, entorn del 1965, de Lucio Fontana que, cert, amb els talls només volia posar en
evidència l'espai, però que, després, quan l'obra ja està feta, aquella clivella es converteix en
feridura, invitació a o precipici vers qui sap quines experiències si no hi penetrem?
En aquesta col·lecció no hi podia faltar un Joan Miró (Femme et oiseau devant la Lune, 1962),
autèntica experiència poètica on les trajectòries esdevenen estams eròtics i el goig es dilueix en
un fer joiós, enigmàtic i, per aquell moment, per en Miró, intranscendent. Potser però, com
concreta Chillida en una de les seves infinites terracotes que encercolen els espais que fins aleshores
havia deixat oberts (Lurra, 1992), amb els pas del temps no només els esforços i les lluites a camp
obert esdevenen signes de l'impossible que s'han de defensar encercolant els espais al·lusius i
il·lusoris. Finalment, hauríem de deixar-nos atrapar per les formes naturals de les flors –entorn
de 1988-89- atrapades per l'aparell fotogràfic, que ens proposa Robert Mapplethorpe? Què s'hi
amaga darrere d'aquesta bella espontaneïtat? L'atrevit i refinat fotògraf ens diu tot el plaer possible
del món, concentrat, diluït i efímer, com ha d'escaure a qualsevol plaer.
Arnau Puig
Filòsof i crític d'art
Irving Penn
Picasso
© VEGAP
María Gutiérrez Blanchard
Composició cubista - Composición cubista - Cubist composition
Julio González és, juntament amb Pablo
Gargallo, el renovador de la tradició
d'escultura de ferro forjat. La pagesa
dreta, vista d'esquena, apareix sovint
en la seva obra com a símbol de la dona
unida a la terra. Aquesta peça és la
prova d'artista d'una sèrie molt limitada,
sobre la qual González va treballar
directament.
© VEGAP
Julio González
Gran perfil de pagesa - Gran perfil de campesina - Large Profil of a Countrywoman
© VEGAP
Joaquín Torres-García
Figura femenina - Figura femenina - Female Figure
El 1926, Joaquín Torres-García va arribar
a París procedent de Nova York, on molt
aviat va establir relació amb Theo van
Doesburg, Mondrian i el grup Cercle et
Carré.
La influència d'aquests artistes va ser
decisiva per a la recerca d'un llenguatge
geomètric i rítmic que, sense renunciar a
la realitat sensible, elimina la subjectivitat
de l'artista.
© VEGAP
Joaquín Torres-García
Constructiu pla de color i grafisme - Constructivo plano de color y grafismo - Constructive Plane of Colour and Graphics
L'estada de Joan Ponç al Brasil. els anys cinquanta, és un
dels episodis més enigmàtics de l'art del segle XX. Al Brasil,
en contacte amb les cultures indígenes i afroamericanes,
Ponç va donar curs a les seves fantasies i obsessions.
Aquestes Figures quimèriques representen el fill i la dona
de l'artista.
© Herència Joan Ponç Ferrer
Joan Ponç
Figures quimèriques - Figuras quiméricas - Fanciful Figures
© Herència Joan Ponç Ferrer
Joan Ponç
Suite instruments de tortura - Suite instrumentos de tortura - Suite Torture Instruments
© Herència Joan Ponç Ferrer
Joan Ponç
Cranis - Cráneos - Crania
© Herència Joan Ponç Ferrer
Joan Ponç
Suite quadrada petita A - Suite cuadrada pequeña A - Suite Squared Small A
© Herència Joan Ponç Ferrer
Joan Ponç
Gèminis - Géminis - Gemini
© Herència Joan Ponç Ferrer
Joan Ponç
Composició - Composición - Composition
© VEGAP
Óscar Domínguez
Figura reclinada - Figura recostada- Reclining Figure
© VEGAP
Ismael de la Serna
Composició - Composición - Composition
Al començament de la seva trajectòria,
Lucio Fontana va ser un dibuixant
excepcional. Posteriorment, va deixar el
llapis pel punxó i va ferir la tela. Els seus
famosos tagli, les esquerdes que, a tall de
ferides, practica en la tela, s'han relacionat
amb una visió metafísica de l'univers, amb
la voluntat de materialitzar l'espai i fer
visible allò que és invisible.
Lucio Fontana
Concepte espacial, esperes - Concepto espacial, esperas - Spatial Concept, Expectations
Léonard-Tsuguharu Foujita
va produir la major part de
la seva obra en el París dels
anys cinquanta. En les teles
de Foujita, la delicadesa i el
gust pel detall, característics
de l'art japonès, es combinen
amb l'espiritualitat de la
pintura gòtica.
© VEGAP
Léonard-Tsuguharu Foujita
Al voltant de la princesa - Alrededor de la princesa - Around the Princess
© Successió Miró 2002
Joan Miró
Dona i ocell davant la lluna - Mujer y pájaro ante la luna- Woman and Bird under the Moon
© VEGAP
Antoni Clavé
Pagesa - Campesina - Countrywoman
© VEGAP
Antoni Tàpies
Retrat de Teresa - Retrato de Teresa- Portrait of Teresa
© VEGAP
Eduardo Chillida
Terra G-262 - Tierra G-262- Earth G-262
Per a alguns, un místic; per als altres, un provocador,
Piero Mazoni va dur l'art fins al límit d'allò que és
conceptual. Mitjançant els seus Acroms –composicions
monocromes en les quals l'artista practica una intervenció
molt lleu– Manzoni pretén copsar l'atenció visual de
l'espectador per projectar-la fora del temps i l'espai.
© VEGAP
Piero Manzoni
Acrom - Acromo - Achromy
Robert Mapplethorpe
Roses - Rosas- Roses
Robert Mapplethorpe
Rosa - Rosa- Rose
Irving Penn
(Plainfield, [Nj], Estats Units, 1917)
Picasso (B) Cannes 1950
1984
D'una edició de 21
Gelatina de plata sobre paper
38x38 cm
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Julio González
(Barcelona, 1876-Arcueil, París,
1942)
Grand profil de paysanne (Gran
perfil de pagesa)
c. 1934-1936
Prova d'artista d'una sèrie de 8
escultures
Fonedor E. Godard
Bronze
41,5x14x8 cm
Exposicions:
Julio González, Manuel Barbié.
Galería de Arte, Barcelona,
novembre 2000-febrer 2001.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Merkert, Jörn, Julio González.
Catalogue reisonné des sculptures,
Electa, Milà, 1987, nº cat. 212,
p. 232, rep.
Julio González, Manuel Barbié.
Galería de Arte, Barcelona, 2000,
p. 17, rep.
Julio González, Galería Leandro
Navarro, Madrid, 2001, cat. i rep.
Joaquín Torres-García
(Montevideo, Uruguai, 1874-1949)
Constructiu pla de color i
grafisme
1936
María Gutiérrez Blanchard
(Santander, 1881-París, 1932)
Joaquín Torres-García
(Montevideo, Uruguai, 1874-1949)
Composició cubista
c. 1917
Figura femenina
c. 1928
Oli sobre tela
81x54 cm
Oli sobre cartró
35x22 cm
Exposicions:
V Exposición APROARTE,
Asociación de Profesionales en
Arte Antiguo y Moderno, Hotel
Palace, Madrid, febrer 1994.
Presentación de la Fundación
Francisco Godia, Barcelona, 30
novembre 1999-31 desembre
2000.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
V Exposición APROARTE,
Asociación de Profesionales en
Arte Antiguo y Moderno, Hotel
Palace, Madrid, 1994, rep. p. 26.
Bibliografia:
Jardí, Enric, Torres García,
Ediciones Polígrafa S.A.,
Bercelona, 1973, nº cat. 191, rep.
p. 146.
Oli sobre cartró
47x50 cm
Exposicions:
Una mirada nueva al arte del siglo
XX. Manuel Barbié. Galeria
d'Art, Barcelona, 2000.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Buncan, Bárbara, Joaquín TorresGarcía en Américas, nº 22,
desembre 1970-gener 1971, p. 17,
rep.
Miralles, Francesc, Una mirada
nueva al arte del siglo XX, Manuel
Barbié. Galeria d'Art, Barcelona,
2000, p. 20, rep. p. 21 color.
Joan Ponç
(Barcelona, 1927-Saint Paul de
Vence, França, 1984)
Suite instruments de tortura
1956
Guaix i tinta sobre paper
57x76 cm
Joan Ponç
(Barcelona, 1927-Saint Paul de
Vence, França, 1984)
Figures quimèriques
c. 1954
Oli sobre fusta
100x70 cm
Exposicions:
Subhasta extraordinària de maig,
Subastas Brok, Barcelona, maig
1989.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Joan Ponç, Centre Cultural de la
Fundació "La Caixa", Barcelona,
23 gener-28 abril 2002.
Bibliografia:
Subhasta extraordinària de maig,
Subastas Brok, Barcelona, maig
1989, nº cat. 392, rep.
Mirambell, Rosa, Un pintor
llamado Joan Ponç, tesina de
licenciatura (inèdita), 1991, p.
104.
Lubar, Robert S., Joan Ponç,
Ediciones Polígrafa S.A.,
Barcelona, 1994, nº cat. 251, p.
274, p. 628, rep. p. 288.
Joan Ponç, Fundació "La Caixa",
Barcelona, 2002, p. 110, rep. p.
111 color.
Exposicions:
Nomes significativos da arte
espanhola contemporânea,
Fundaçâo Calouste Gulbenkian,
Lisboa, març 1981.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Nomes significativos da arte
espanhola contemporânea,
Fundaçâo Calouste Gulbenkian,
Lisboa, 1981, nº cat. 26.
Lubar, Robert S., Joan Ponç,
Ediciones Polígrafa S.A.,
Barcelona, 1994, nº cat. 277, p.
274-275, p. 628, rep. p. 311.
Joan Ponç
(Barcelona, 1927-Saint Paul de
Vence, França, 1984)
Cranis
c. 1956
Oli sobre tela
57x77 cm
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Joan Ponç
(Barcelona, 1927-Saint Paul de
Vence, França, 1984)
Suite quadrada petita A
1967
Guaix i tinta sobre paper
48x48 cm
Exposicions:
Presentación de la Fundación
Francisco Godia, Barcelona, 30
novembre 1999-31 desembre
2000.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Joan Ponç, Centre Cultural de la
Fundació "La Caixa", Barcelona,
23 gener-28 abril 2002.
Bibliografia:
Omer, Mordechai, Universo y
magia de Joan Ponç, Ediciones
Polígrafa S.A., Barcelona, 1972,
nº cat. 178, rep. sobrecoberta i
p. 155.
Corredor-Matheos, José, Joan
Ponç. Artistas españoles
contemporáneos, Servicio de
Publicaciones del Ministerio de
Educación y Ciencia, Madrid,
1973, p. 35 rep.
Lubar, Robert S., Joan Ponç,
Ediciones Polígrafa S.A.,
Barcelona, 1994, nº cat. 336, p.
630, p. 628, rep. p. 369.
Joan Ponç, Fundació "La Caixa",
Barcelona, 2002, p. 135, rep.
color.
Joan Ponç
(Barcelona, 1927-Saint Paul de
Vence, França, 1984)
Composició
c.1966
Oli sobre tela
66x92 cm
Joan Ponç
(Barcelona, 1927-Saint Paul de
Vence, França, 1984)
Gèminis
1975
Oli sobre tela
174,5x98,5 cm
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Joan Ponç, Centre Cultural de la
Fundació "La Caixa", Barcelona,
23 gener-28 abril 2002.
Bibliografia:
Joan Ponç, Fundació "La Caixa",
Barcelona, 2002, p. 154, rep. p.
155 color.
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Lubar, Robert S., Joan Ponç,
Ediciones Polígrafa S.A.,
Barcelona, 1994, nº cat. 314, p.
279, p. 629, rep. p. 346.
Ismael de la Serna
(Guadix, Granada, 1898-París, 1968)
Composició
c. 1949
Oli i tremp sobre cartró
55x47 cm
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Rodríguez-Aguilera, Cesáreo,
Ismael de la Serna, Ediciones
Polígrafa S.A., Barcelona, 1977,
nº cat. 255, rep. p. 186.
Óscar Domínguez
(La Laguna, Tenerife, 1906-París,
1957)
Figura reclinada
1947
Oli sobre tela
45,5x63,5 cm
Exposicions:
Óscar Domínguez, Aula de
Cultura del Cabildo Insular de
Tenerife, Museo Municipal de
Santa Cruz de Tenerife, Tenerife,
gener 1968.
Biennal de Venècia. Avantguarda
artística i realitat social a l'Estat
espanyol 1936-1976, Fundació
Joan Miró, Barcelona, 18
desembre 1976-13 febrer 1977.
Óscar Domínguez, Sala Parés,
Barcelona, 1989.
Presentación de la Fundación
Francisco Godia, Barcelona, 30
novembre 1999-31 desembre
2000.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Óscar Domínguez, Museo
Municipal de Santa Cruz de
Tenerife y Ediciones Nuestro
Arte, Tenerife, 1968, nº cat. 13,
làm. 2.
B76. La Biennale di Venezia.
Settore arti visive e architettura,
catàleg general, volum primer,
edicions La Biennale di Venezia,
1976, p. 184.
Biennal de Venècia. Avantguarda
artística i realitat social a l'Estat
espanyol 1936-1976, La Polígrafa
S.A., Barcelona, 1976, p. 23.
Castro, Fernando, Óscar
Domínguez y el Surrealismo,
Ediciones Cátedra, Madrid, 1978,
nº cat. 178, rep p. 147.
Óscar Domínguez, Sala Parés,
Barcelona, 1989, nº cat. 14.
Lucio Fontana
(Rosario, Argentina, 1899-Varese,
Itàlia, 1968)
Concetto spaziale, attese
(Concepte espacial, esperes)
c. 1965
Oli sobre tela
80x59 cm
Exposicions:
Contemporary Art, Sotheby's,
Londres, 18-21 octubre 1998.
Presentación de la Fundación
Francisco Godia, Barcelona, 30
novembre 1999-31 desembre
2000.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Contemporary Art, Sotheby's,
Londres, 1998, nº cat. 36, rep.
color.
Joan Miró
(Tòkyo, 1886-Zúrich, 1968)
(Barcelona, 1893-Son Abrines,
Mallorca, 1983)
Autour de la princesse (Al
voltant de la princesa)
1951
Femme et oiseau devant la lune
(Dona i ocell davant la lluna)
1962
Oli sobre tela
46x55 cm
Oli sobre cartró
74x103,5 cm
Exposicions:
Léonard-Tsuguharu Foujita,
Galería de arte La Pinacoteca
S.A., Barcelona, 14-27 novembre
1953.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Exposicions:
Cartons, Galerie Maeght, París,
1965.
Miró. Opere 1954-1972, Il
colezionista d'arte
contemporanea, Roma, 6
desembre 1972-25 gener 1973.
Europa de postguerra 1945-1965.
Arte después del diluvio, Fundació
"La Caixa" i Ministeri d'Educació
i Assumptes Culturals d'Àustria,
Centre Cultural "La Caixa",
Barcelona, 12 maig-30 juliol
1995.
Europa de postguerra 1945-1965.
Arte después del diluvio, Fundació
"La Caixa" i Ministeri d'Educació
i Assumptes Culturals d'Àustria,
Künstlerhaus, Viena, 10
setembre-10 desembre 1995.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Léonard-Tsuguharu Foujita
Bibliografia:
Léonard-Tsuguharu Foujita,
Galería de arte La Pinacoteca
S.A., Barcelona, 1953, nº cat. 11.
Bibliografia:
Dupin, Jacques, Miró, Éditions
M. DuMont Schauberg, Colònia,
Alemanya, 1961, p. 30.
Cartons, Galerie Maeght, París,
1965, nº cat. 10.
Miró. Opere 1954-1972, Il
colezionista d'arte
contemporanea, Roma, 1972, p.
60, 133, rep. p. 61 color.
Europa de postguerra 1945-1965.
Arte después del diluvio, Fundació
"La Caixa", Barcelona, 1995, nº
cat. 72, rep. p. 79 color.
Dupin, Jacques; Lelong-Mainaud,
Ariane, Joan Miró. Catalogue
raisonné. Paintings, volum IV:
1959-1968, Éditions Daniel
Lelong-Successió Miró, 2002, nº
cat. 1019, p. 29, 133, rep. color.
Antoni Clavé
(Barcelona, 1913)
Pagesa
c. 1948-1950
Oli sobre tela
81x65 cm
Exposicions:
Post War and Contemporary Art,
Sotheby's, Londres, maig 1988.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Post War and Contemporary Art,
Sotheby's, Londres, maig 1988,
nº cat. 419, rep. p. 14.
Antoni Tàpies
(Barcelona, 1923)
Retrat de Teresa
1952
Oli sobre tela
116x89 cm
Exposicions:
Tàpies. Una col·lecció particular,
Dau al Set. Galeria d'Art,
Barcelona, novembre 1986.
Presentación de la Fundación
Francisco Godia, Barcelona, 30
novembre 1999-31 desembre
2000.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Tàpies. Una col·lecció particular,
Dau al Set. Galeria d'Art,
Barcelona, 1986, nº cat. 11, rep.
color.
Todos los Tàpies posibles en Época,
nº 91, Madrid, 1986, repp. 30.
Agustí, Anna, Tàpies. Obra
completa, vol. I: 1943-1960,
Fundació Tàpies / Edicions
Polígrafa S.A., Barcelona, 1988,
nº cat. 399, rep. color p. 183.
Eduardo Chillida
(Sant Sebastià, 1924)
Lurra G-262 (Terra G-262)
1992
Terra chamota cuita
20x30x25 cm
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Piero Manzoni
(Soncino, Itàlia, 1933-Milà, 1963)
Achrome (Acrom)
1959
Caolí sobre tela
65x55 cm
Exposicions:
Manzoni, Sale Apollinee Teatre
La Fenice (Galerie del Leone),
Venècia, juny 1968.
Piero Manzoni, Hirschl & Adler
Modern, Nova York, 8 novembre1 desembre 1990.
Piero Manzoni, Galerie Karsten
Greve, Colònia, Alemanya, 31
gener-4 març 1991.
Piero Manzoni, Galerie Karsten
Greve, París, 7 març-20 abril
1991.
Achrome Manzoni, Braunkreuz
Beuys, Concetto spaziale, Fontana,
Hirschl & Adler Modern, Nova
York, 1996.
Meditation of the Year 1960,
D'Amelio Terras Gallery, Nova
York, 1999.
Sotheby's Contemporary Art,
Sotheby's, Londres, 4-9 desembre
1999.
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Bibliografia:
Celant, Germano, Piero Manzoni.
Catalogo generale, Prearo editore,
Milà, 1975, nº cat. 67 cq, p. 123,
rep.
Piero Manzoni, Hirschl & Adler
Modern, Nova York, 1990, nº
cat. 16, p. 32, p. 97, rep. p. 33
color.
Battino, Freddy i Palazzoli, Luca,
Piero Manzoni. Catalogue raisonné,
Milà, 1991, nº cat. 569 BM, p.
328, rep.
Piero Manzoni, Galerie Karsten
Greve, Colònia, Alemanya, 1992,
p. 56, rep. p. 57.
Sotheby's Contemporary Art, Part
1, Londres, 1999, nº cat. 30, p.
72, rep. 73 color.
Robert Mapplethorpe
Robert Mapplethorpe
(Nova York 1946-1989)
(Nova York 1946-1989)
Roses
1988
Rosa
1989
3/10
Impressor Michel Ward Stout
7/10
Impressor Michel Ward Stout
Gelatina de plata sobre paper
48x48 cm
Gelatina de plata sobre paper
48x48 cm
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Exposicions:
Una mirada al siglo XX. Colección
de la Fundación Francisco Godia,
Fundación Francisco Godia,
Barcelona, 22 maig-24 setembre
2001.
Casi al final del tercer año de este nuevo siglo,
empezamos a tener la suficiente perspectiva para
dirigir una mirada al siglo XX. Y dirigirla, esta
mirada, al arte de la pintura y, puntualmente,
también, al de la escultura y al de la fotografia.
El siglo de las vanguardias, de la modernidad y de
la postmodernidad, se dejará ver a la Sala Gótica
del Institut d'Estudis Ilerdencs conducidos por la
Fundación Francisco Godia, porque es del fondo
de esta Fundación Privada desde donde proceden
las obras que la Diputación de Lleida, a través del
IEI, ha programado exponer con el propósito de
dar la oportunidad, particularmente a los
ciudadanos de la ciudad de Lleida y del ámbito de
su territorio, de poder contemplar una colección
de arte contemporáneo que, aunque no refleja ni
todas las tendencias artísticas ni la evolución de
los creadores que están presentes, tiene el don de
reunir buena parte del fondo del arte
contemporáneo que Francisco Godia —conocido
principalmente no tanto por su faceta de
coleccionista de arte sino por su dedicación al
mundo automovilístico— iba adquiriendo en
patrimonio y que su hija Liliana acertó en
convertir en Fundación homónima de quien inició
la gesta. Pero, aparte de por la Fundación Francisco
Godia, esta muestra llega al Institut d'Estudis
Ilerdencs también por medio de la Fundación
Abertis, con la cual iniciamos unas colaboraciones
culturales cuyo objetivo —tanto para ellos como
para nosotros— es el poder materializar un
conjunto de proyectos cuya envergadura —y
porque reverten en los ciudadanos— nos hacen
sumar deseos y voluntades.
Pocas veces —o tal vez nunca como hasta ahora—
personalidades como Irving Penn, Joaquim TorresGarcia, Antoni Tàpies, Lucio Fontana, Joan Miró,
Óscar Domínguez, Joan Ponç, Maria Gutiérrez
Blanchard, Ismael de la Serna, Léonard Tsuguharu
Foujita, Antoni Clavé, Piero Manzoni, Robert
Mapplethorpe y Eduardo Chillida las habíamos
podido contemplar conjuntamente en Lleida. El
hacerlo posible responde a la voluntad del Institut
d'Estudis Ilerdencs de entender que la
universalización de la cultura es uno de los
objetivos más importantes de las sociedades
modernas, y desde una institución cultural que
tiene como primer objetivo el servicio a los
municipios, a sus artistas y a su gente el ofrecer
la obra de los artistas más importantes de una
época—a través de la mirada del coleccionista—
significa
saber conjugar particularidad y universalidad.
Poner, en definitiva, frente la mirada de aquellos
curiosos no siempre satisfechos, artistas cuyas
obras los ha immortalizado, y, por tanto, han
constituido un referente, tanto del conjunto de
sus obras como de los creadores que las han hecho
posible.
Isidre Gavín i Valls
Presidente de la Diputación de Lleida
y del Institut d'Estudis Ilerdencs
UNA MIRADA AL SIGLO XX: UNA
OPORTUNIDAD PARA ABRIR CAMINOS
La Fundación Abertis, en tanto que entidad de
una corporación, constituye una respuesta
voluntaria a las necesidades exigidas a las empresas
por parte de la sociedad. Con el fin de cumplir
con los objetivos establecidos, la Corporación
Abertis se vincula al mundo científico y cultural
por medio de un diálogo abierto y interactivo.
No sólo se ocupa en promover investigaciones,
sinó que se ocupa de la difusión de éstas por medio
de jornadas culturales, publicaciones, así como
por internet. Además, la Fundación es la
responsable en la canalización de los patrocinios
de la corporación, lo cual la involucra, aún más,
con nuestra sociedad.
En este marco de diálogo con la comunidad, se
llegó a un acuerdo con la Fundación Francisco
Godia, con el fin de patrocinar las actividades
culturales vinculadas a las artes plásticas. Un
ejemplo lo constituye el hecho de organizar, por
primera vez en Catalunya, el ciclo de conferencias
de la Fundación Amigos del Museo del Prado,
pronunciadas por parte de los más importantes
expertos en arte sobre pintura clásica o, como en
el caso que ahora nos ocupa, el hecho de divulgar
dos magníficas colecciones de arte de dicha
fundación, las cuales se definen a partir de dos
lenguajes diferentes: Arte del siglo XX (pintura,
escultura, dibujo y fotografia) y cerámica antigua.
Es nuestro deseo involucarnos, por medio de
destacados interlocutores, en el escenario cultural
del territorio catalán con una propuesta artística
de alto nivel, como es la exposición Una mirada
al siglo XX. El Institut d'Estudis Ilerdencs, ubicado
en las Terres de Lleida, nos pareció una institución
idónea para esta operación, ya que constituye un
referente cultural en el ámbito de Catalunya. Por
otro lado, su sede, el Hospital de Santa Maria,
ofrece un marco incomparable para mostar las
piezas de arte que integran la exposición.
Las infraestructuras de comunicaciones vertebran
el territorio y facilitan las relaciones entre
personas. La Fundación Albertis, trasladando a
Lleida esta exposición, desea contribuir al
conocimiento y a la divulgación de un importante
fondo de arte y facilitar, al mismo tiempo, el
acercamiento de la Corporación a las Terres de
Lleida, también con otra mirada.
Sagrario Huelin
Directora de Responsabilitat Social
Fundación Albertis
UNA MIRADA AL SIGLO XX. COLECCIÓN
DE LA FUNDACIÓN FRANCISCO GODIA
La Fundación Francisco Godia fue creada en 1998
por Liliana Godia para honrar la memoria de su
padre, Francisco Godia Sales, y contribuir a la
divulgación tanto de su legado artístico como del
arte en general.
La Colección Francisco Godia, una de las más
importantes de España, abarca una extenso
período que va desde el siglo XII hasta nuestros
días. Además de su fondo de escultura y pintura
medieval, dispone de más de 500 piezas de cerámica
española de los siglos XIV al XIX, así como de
una importante selección de pintura moderna,
con obras de artistas como Ramon Casas, Isidre
Nonell, Joaquín Sorolla o José Gutiérrez Solana.
La Fundación Francisco Godia es una entidad
viva. Por este motivo, además de combinar en su
sede una exposició permanente de su fondo con
exposiciones temporales de otras colecciones
privadas que va dando a conocer, nació con el
objetivo de hacer viajar sus colecciones. La
muestra que ahora se presenta al Institut d'Estudis
Ilerdencs —expuesta anteriormente al Museo de
Arte de Girona— es una prueba de ello.
La exposición Una mirada al segle XX. Colección
Fundación Francisco Godia constituye un reflejo
de la pasión con que Francisco Godia vivió el arte
de su tiempo y el coleccionismo, y de cómo su
hija Liliana continúa la obra iniciada por su padre.
El resultado es una colección en la que están
representados algunos de los artistas más
importantes del siglo XX, como Picasso,
Blanchard, Torres-García, Julio González, Ponç,
Tàpies, Miró, Chillida, Fontana y Manzoni, entre
otros.
El siglo XX fue un época muy variada y rica que
puede ser analizada de maneras diferentes, des de
muchos puntos de vista… Sin embargo, la muestra
de la Fundación Francisco Godia lo contempla
des de una vertiente única y personal: la mirada,
siempre subjetiva y apasionada, del coleccionista;
una mirada que, estableciendo relaciones entre
obras y artistas crea un clima propio,
inconfundible, más allá de épocas y tendencias
artísticas.
La exposició sigue un doble criterio, cronológico
y temático, al objeto de mostrar la riqueza y
variedad de este legado artístico. Se inicia con
una fotografia de Irving Penn, que supo captar la
extraordinaria fuerza del ojo de Picasso. Bajo la
mirada de nuestro artista más representativo del
siglo XX, la muestra se adentra en el arte del siglo
pasado… Se cierra con dos fotografías de Robert
Mapplethorpe, lo que pone de relieve la
trascendencia de la fotografía a lo largo del siglo
y su posicionamiento, como lenguaje artístico,
en el campo museístico.
Siempre atentos a la penetrante mirada del ojo
de Picasso, iniciamos el recorrido por la muestra
y nos encontramos con la única artista, María
Gutiérrez Blanchard, seguidora del movimiento
cubista iniciado por Picasso y Braque; continuamos
con un Torres-García influido por Piet Mondrian,
y llegamos al escultor Julio González. Tambén
está representado Joan Ponç, artista protegido
por Francisco Godia, quien le hizo de mecenas.
Junto con sus amigos coleccionistas creó la
sociedad ArtPonç, que promovía su obra
internacionalmente. Explican los amigos de ambos
que Ponç sentía un gran respeto y admiración
por el Godia mecenas y que, cuando necesitaba
que alguien lo representara en gestiones para él
delicadas, acudía a Francisco Godia. Este último
creó una de las colecciones privadas de la obra de
Joan Ponç más importantes, y en esta exposición
presentamos una selección de la misma.
Antoni Clavé, Ismael de la Serna y Óscar
Domínguez son otros tres artistas presentes.
Vivieron la euforia artística parisina de la primera
mitad del siglo pasado y, impregnados de aquel
ímpetu, recibían influencias de las diferentes
tendencias con que convivían. Una cosa les unía:
su fuerza expresiva, que los llevaba a participar
conjuntamente en las diferentes exposiciones de
los españoles en París.
Otros artistas expuestos, con un carácter bien
marcado, son el solitario e independiente Foujita,
creador de un estilo absolutamente propio; Antoni
Tàpies, investigador de diferentes expresiones
pictóticas con Teresa, su esposa, que le hacía de
modelo; Joan Miró que convertía la mujer en
objeto poético, y Fontana y Manzoni, quienes,
terminada la Segunda Guerra Mundial, llegaron
más lejos: se manifestaron en contra de la pintura
representativa y afianzaron las bases del arte no
figurativo, que en España fijaría Eduardo Chillida.
Esta mirada al siglo XX nos refleja, en definitiva,
dos sensibilidades que pertenecen a dos momentos
diferentes —el de un padre y el de una hija—, a
dos generaciones. La primera vivió
apasionadamente con los artistas de su tiempo;
la segunda, en un contexto internacional más
abierto, siguió atentamente las expresiones
artísticas de aquí y las del extranjero. Todo ello
supone una mirada a sus respectivos entornos
artísticos.
Sara Puig Alsina
Directora de la Fundación Francisco Godia
dos propiedades de las leyes de la luz, la corpuscular
y ondulatoria, que se extiende longitudinalmente,
incisivamente, y la que se extiende abarcándolo
todo, como un abanico. Este ojo, esta mirada de
Picasso, sintetiza simbólicamente todo el arte que
se creará en este transmutador de la realidad que
ha sido el siglo XX.
EL ARTE CONTEMPORÁNEO EN LA
FUNDACIÓN FRANCISCO GODIA
Cuando nos encontramos con la sorpresa de una
obra de arte inesperada en una colección pequeña,
ya sea privada o pública, no debemos lamentarnos
por lo que falta, sino alegrarnos por lo que hemos
hallado. Es una experiencia que tengo muy
comprobada y que siempre resulta gratificante
porque, precisamente aquella exigüidad, aquel
sólo contar con lo que hay nos despierta aún más
el interés por iniciar, a partir de una pieza (después
de la magnífica cata estética que nos permite la
obra encontrada y que tenemos delante de los
ojos y del tacto), un recorrido que nos remitirá
cada obra a su contexto creativo, y desde aquella
unidad intentaremos reconstruir toda la historia
que genera, provoca y se refiere al hallazgo y,
también, a su entorno y creador.
Ésta es la primera vivencia que nos desvela la
selección de la colección de arte contemporáneo
que presenta la Fundación Francisco Godia. No
dejaremos que nuestra mirada se enturbie por lo
que pueda faltar, sino que nos adentraremos por
los caminos del gozo de lo que hay.
Simbólicamente, en lo referente al siglo XX, abre
esta mirada un ojo, el ojo de Picasso, tan proverbial
desde las referencias de su primera amante,
Fernande, pero que aún supo captar en 1984 el
fotógrafo Irving Penn. Un ojo que sintetiza las
Para remachar la eficacia de esta obnubiladora
mirada, recordemos el potente arranque del gran
artista, un catalán nacido en Málaga, como él
mismo se definía, desde el Modernismo que se
cultiva en Barcelona, dotado de espíritu
internacional pero con sensibilidad totalmente
propia, que confirió a la obra del artista la potencia
de los conocidos períodos AZUL y ROSA
preparadores de la ruptura real propuesta por el
cubismo respecto a la aventura plástica que se
había iniciado en el siglo XIV. De estos primeros
pasos que querían anular la ilusión óptica en el
espacio pictórico y otorgar la dimensión dinámica
a la tercera dimensión representan un momento
primordial de la historia de la plástica
contemporánea, porque significa que de la realidad
podemos ver los aspectos no estrictamente
utilitarios, podemos ver el entorno sin su
funcionalidad. La experiencia del arte comienza
a convertirse –como había pretendido el filósofo
alemán Kant- en un gozo sin otro objetivo que él
mismo, el placer sin deseo. Si observamos toda la
obra cubista del momento de su eclosión, de 1909
a 1915, nos percataremos de que allí lo que hay
es la búsqueda purista de las formas, aquellas que
no han de condicionar la sensibilidad ni los
sentimientos, como lo deseaba, en el plano del
conocimiento estricto, Husserl en su
fenomenología.
Pero eso no fue posible, ni para Picasso ni para
ningún otro, porque la vida mana siempre sucia,
turbia; es su condición. Hemos de reconocer, así
mismo, que el cubismo fue y ha seguido siendo la
forma de la presencia de la verdad fenomenológica
de los hechos y del mundo del entorno. Tenemos
la prueba en el magnífico óleo Composición cubista
(1917), de María Blanchard, una mujer que a
través de este proceder creativo sublimó sus afectos
y su sensibilidad.
Cuando comenzó a trabajar, Julio González se
expresaba por medio de la establecida canónica
representativa de un convencionalismo
representativo que se ha dado en llamar
“Novecentismo”, pero su contacto con el mundo
de la creatividad estricta que fue el cubismo le
hizo comprender que, quizá, la intensidad pura
de la representación era suficiente con los
principios minimalistas propuestos por el cubismo.
Lo practicó con la realidad de la plancha metálica
y con los hierros de recuperación unidos por la
soldadura autógena, alcanzando la depuración
extrema de algo tan sutil y preciado como es el
cuerpo humano en la pieza, que ahora vemos y
palpamos en bronce, Gran profil de paysanne (19341936), que nos hace estallar de puro gozo.
Un camino similar siguió hacia el primer cuarto
del siglo Joaquim Torres Garcia, que se había
iniciado en el arte con el deseo de recuperar las
simplicidades de los clásicos pero que se percató
de que, sin desmerecer nada, el arte de nuestro
tiempo es una combinatoria entre mínimos
representativos para alcanzar la máxima
expresividad. Se habría llamado expresionismo,
e incluso abstracción, en el sentido de reducción
de los elementos a la simple actitud visceral ante
la realidad de los objetos, donde todos los recursos
son válidos para alcanzar la expresión, Figura
femenina (1928), en los óleos sobre cartón. Pero
Torres García tenía necesidad de ir más allá, llevar
aún más a fondo la búsqueda formal, para calar,
ahora ya en su caso, en las vivencias primeras y
primigenias, las formas fenomenológicas no
contaminadas, como decíamos antes, que consiguió
plasmar en imágenes viscerales y como
problemática plástica estricta en Construcción
plana de color y grafismo (1936).
Ya hemos dicho que en las colecciones privadas
hay lo que hay y que no debemos ir a realizar un
discurso didáctico sobre lo que nos interesa sino,
únicamente, a experimentar sorpresas y emociones
inesperadas que nos impulsen a preguntarnos
sobre lo que es arte y sensibilidad. Después de la
Guerra Civil, en España todo había quedado
interrumpido, se había roto la conexión con las
corrientes sensibles europeas, y durante muchos
años, el camino de la plástica en Cataluña tubo
que seguir el mismo que la práctica del arte,
hondo, directo y sincero, imponía no a los artistas
de profesión –para los cuales todas las
circunstancias son iguales, y todos los momentos,
oportunos- sino a los artistas que lo son por
necesidad imperativa de expresarse. Uno de estos
era, sin duda, Joan Ponç. En esta colección no
está representado el Ponç inicial, visceral, mágico,
alucinado, sino aquel Ponç que comienza a
reflexionar sobre su propia esencia, lo que hace
en este mundo y por qué se compromete con su
circunstancia. Estas reflexiones se le desencadenan
en Brasil, pero además de las problemáticas para
resolver la propia identidad, a las que intenta
responder el ritualismo mágico del “macumba”,
lo que además afecta al artista es la miseria humana
y espiritual, el egoísmo concentrado con el que
los humanos, afectados por sus propias penurias,
responden a las solicitudes del entorno, incluso
a las de los demás humanos, aunque no hayan
superado la etapa de la infancia. De cuando joven,
Ponç tenía vivencias directas de esta realidad, y
encontraría otras nuevas ya de hombre maduro.
Figuras quiméricas (c 1954) es un ejemplo dramático
y angustioso ya sólo de ver la imagen (unas
estructuras ajenas al hecho, una madre que sólo
se concentra en ser mujer y un niño que reclama
atención sin conseguirla). Ponç, que además de
ser sincero era realista e irónico, inventa una
serie de Instrumentos de tortura (1956) e inicia un
recorrido a través de los signos de muerte –no de
“la” muerte-, signos que para Ponç son evidencias
de otra forma de vivencialidad, no de ausencia y
de vacío, Cráneos (1956). Pero Ponç, además, se
siente roído por la propia realidad del cuerpo,
que afecta a su espíritu y carácter espiritual por
donde puede, en especial las dolencias visuales,
que plasmará con la máxima intensidad en las
obras de las Suites cuadradas (1967) y ya va más
adelante en las transmutaciones de Géminis (19761977), por ejemplo.
Pero este siglo XX, dentro de un mundo que oscila
entre la vivencia personal más profunda y la
realidad dramática más radical del entorno social,
este siglo se impone, por su misma condición,
como buscador de nuevas maneras de dar forma,
más efectiva, menos simbólica, menos
estereotipada, a todo lo que de nuevo y de viejo
se produce y sucede; los artistas de este nuevo
tiempo intentan aportar el testimonio plástico
de que lo que pasa es realidad. Entre las obras
mostradas tenemos la Pagesa (1948), de Clavé,
como un signo de comenzar de nuevo, y un
fantasioso idílico y poético, con el recurso del
simbólico y automático asociacionismo surrealista,
Retrato de Teresa (1952), de Tàpies, que nos traslada
a un romanticismo figurativo de cuño diferente.
Pero el arte fuera de nuestro entorno estricto,
fuera de Cataluña y de la península Ibérica, seguía
su propio rumbo. Óscar Domínguez unificaba
surrealismo y cubismo en una entrañabilidad
distante, de una abstracción formalista coherente
y plásticamente muy aceptable, como también
lo hacía Ismael de la Serna, obras ricas, suculentas,
creativas, de una abstracción asumida pero que
todavía no había entrado en el informalismo
expresionista. Lejos de ello, como si no hubiera
pasado nada, Foujita, un oriental transferido a la
buena sociedad internacional por mantener un
decorativismo activo para las conciencias, hacía
sus aportaciones feéricas marginales.
En este mundo de Occidente, sin embargo, las
artes se hacían, dentro de su nuevo lenguaje,
incomprensibles en tanto que código, testimonios
terribles de situaciones y vivencias que lentamente
se han ido desarrollando. En muchas ocasiones es
casi imprescindible añadir la biografía del artista
a la presencia de la obra, no porque la vida del
artista sea la clave de dicha obra, sino porque a
través del ejemplo del drama existencial es posible
percatarse de la dimensión estética de la misma.
Dos piezas avalan lo que decimos, porque, sin
conocer no ya la vida, sino más bien la filosofía
de Piero Manzoni, Achrome (1959), ¿cómo
podríamos captar la dimensión del espacio, los
pliegues y arrugados de esta obra, que nos habla
de lo que cada uno de nosotros queremos proyectar
en ella? O bien, ¿cómo aceptar el Concetto spaziale,
attese (1965), de Lucio Fontana, que quizá con los
cortes solo quería poner en evidencia el espacio,
pero que después, con la obra finalizada, aquella
grieta se convierte en herida, invitación a, o
precipicio hacia quién sabe qué experiencias si
no penetramos en ella?
En esta colección no podía faltar un Joan Miró,
Femme et oiseau devant la Lune (1962), auténtica
experiencia poética donde las trayectorias se
convierten en estambres eróticos y el gozo se
diluye en un hacer alegre, enigmático y, en aquel
momento para Miró, intrascendente. Pero quizá,
como concreta Chillida en una de sus infinitas
Lurra (1992), cerámicas que enarcan los espacios
que hasta aquel momento había dejado abiertos,
con el paso del tiempo no sólo los esfuerzos y las
luchas a campo abierto se convierten en signos
del imposible que se han de defender enarcando
los espacios alusivos e ilusorios. Finalmente,
Casi al final del tercer año de este nuevo siglo,
empezamos a tener la suficiente perspectiva para dirigir
una mirada al siglo XX. Y dirigirla, esta mirada, al
arte de la pintura y, puntualmente, también, al de la
escultura y al de la fotografia. El siglo de las vanguardias,
de la modernidad y de la postmodernidad, se dejará ver
a la Sala Gótica del Institut d'Estudis Ilerdencs
conducidos por la Fundación Francisco Godia, porque
es del fondo de esta Fundación Privada desde donde
proceden las obras que la Diputación de Lleida, a través
del IEI, ha programado exponer con el propósito de
dar la oportunidad, particularmente a los ciudadanos
de la ciudad de Lleida y del ámbito de su territorio, de
poder contemplar una colección de arte contemporáneo
que, aunque no refleja ni todas las tendencias artísticas
ni la evolución de los creadores que están presentes,
tiene el don de reunir buena parte del fondo del arte
contemporáneo que Francisco Godia —conocido
principalmente no tanto por su faceta de coleccionista
de arte sino por su dedicación al mundo
automovilístico— iba adquiriendo en patrimonio y que
su hija Liliana acertó en convertir en Fundación
homónima de quien inició la gesta. Pero, aparte de por
la Fundación Francisco Godia, esta muestra llega al
Institut d'Estudis Ilerdencs también por medio de la
Fundación Abertis, con la cual iniciamos unas
colaboraciones culturales cuyo objetivo —tanto para
ellos como para nosotros— es el poder materializar un
conjunto de proyectos cuya envergadura —y porque
reverten en los ciudadanos— nos hacen sumar deseos
y voluntades.
Pocas veces —o tal vez nunca como hasta ahora—
personalidades como Irving Penn, Joaquim TorresGarcia, Antoni Tàpies, Lucio Fontana, Joan Miró,
Óscar Domínguez, Joan Ponç, Maria Gutiérrez
Blanchard, Ismael de la Serna, Léonard Tsuguharu
Foujita, Antoni Clavé, Piero Manzoni, Robert
Mapplethorpe y Eduardo Chillida las habíamos podido
contemplar conjuntamente en Lleida. El hacerlo posible
responde a la voluntad del Institut d'Estudis Ilerdencs
de entender que la universalización de la cultura es uno
de los objetivos más importantes de las sociedades
modernas, y desde una institución cultural que tiene
como primer objetivo el servicio a los municipios, a sus
artistas y a su gente el ofrecer la obra de los artistas
más importantes de una época—a través de la mirada
del coleccionista— significa
saber conjugar particularidad y universalidad. Poner,
en definitiva, frente la mirada de aquellos curiosos no
siempre satisfechos, artistas cuyas obras los ha
immortalizado, y, por tanto, han constituido un
referente, tanto del conjunto de sus obras como de los
creadores que las han hecho posible.
Isidre Gavín i Valls
Presidente de la Diputación de Lleida
y del Institut d'Estudis Ilerdencs
A LOOK INTO THE XX CENTURY. AN
OPPORTUNITY TO OPEN PATHS
The Abertis Foundation, as a foundation from a
corporation, is a voluntary answer to the requests that
society demands to companies. To carry out with set
objectives, the Abertis Corporation links with the
scientific and cultural world by means of an open and
interactive dialogue. Not only it promotes investigation
but also engages in its diffusion through journals,
publications and internet. Furthermore, the Abertis
Foundation is the responsible for channelling the
corporation patronage which involves, it even more,
with society.
In this frame of dialogue with society, a decision with
the Francisco Godia Foundation was reached to sponsor
cultural activities connected to plastic arts. An example
is to bring, for the first time to Catalonia, a course of
lectures from the Foundation Friends of the Prado
Museum. They are delivered by top art experts on the
point of classic painting or, in this case, they are spreaded
two magnificent art collections from the Francisco
Godia Foundation. The collections pertain to two
different styles: art of the XX Century (paintings,
sculpture, drawings and photography) and old ceramics.
It is our desire to get involved with exceptional speakers
in the cultural scene of each catalan province with an
artistic proposal of high standards, such as a Look into
the XX Century exposition. We thought that the
Institut d'Estudis Ilerdencs is the most suitable institution
for this purpose because it is a cultural guide to Catalonia
through Lleida. Additionally, its central headquarters,
the Santa Maria Hospital, offers a matchless setting to
show the pieces that form the exposition.
The infrastructure of communications supports the
territory and improves the relationships between people.
The Abertis Foundation, in bringing the exposition A
look into the XX Century to Lleida, wishes to
contribute to the understanding and dissemination of
an important art source at the same time that it facilitates
the approaching of the corporation to Lleida, along with
a different look.
Sagrario Huelin
Manager of Social Responsability
Abertis Foundation
A LOOK A T THE XX CENTURY. COLLECTION
OF THE FRANCISCO GODIA FOUNDATION
The Francisco Godia Foundation was created in 1998
by Liliana Godia to honour the memory of her father,
Francisco Godia Sales, and contribute to the
dissemination of his artistic legacy and art in general.
The Francisco Godia collection, one of the most
important in Spain, embraces a vast period, from the
XII Century to the present day. Apart from its medieval
sculpture and painting background, it also has over
500 pieces of Spanish ceramics from the XIV to XIX
Centuries and an important selection of modern painting,
with works by artists such as Ramon Casas, Isidre
Nonell, Joaquín Sorolla and José Gutiérrez Solana.
The Francisco Godia Foundation is a living Institution.
For this reason, in its headquarters not only device a
permanent collection of its background with temporal
exhibits of guest private collections, but it also has the
purpose of seeing their collection travel to different
places. The present exhibition displayed to Institut
d'Estudis Ilerdencs, which it has previously shown at
the Art Museum of Girona, is an example.
A look at the XX Century. Collection of the
Francisco Godia Foundation is the reflection of the
passion with which Francisco Godia lived the art and
the collecting art works of his time and of how his
daughter, Liliana Godia, is continuing her father's
starting works. The result is a collection which includes
some of the most important artists of the XX Century:
Picasso, Blanchard, Torres-García, Julio González,
Ponç, Tàpies, Miró, Chillida, Fontana and Manzoni,
among others.
The XX Century was so varied, so rich, and can be
analysed and reviewed in so many ways, from many
points of view… Nevertheless the exhibit of Francisco
Godia's Foundation propose to gaze upon that century
from a single and unique aspect: the passionate and
subjective look of the collector, a look that establishes
relations between works and artists that creates its own
unmistakeable climate, going beyong historiacal periods
and artistics trends.
The exhibition follows a double criterion, chronological
and thematic, in order to show the richness and variety
of this artistic legacy. It starts with a picture by the
photographer Irving Penn, who succeeded in capturing
the extaordinary power of Picasso's eye. Under the
gaze of the most representative artists of the XX Century,
the exhibition gets inside in its art. It closes with two
pictures by Robert Mapplethorpe, which highlighting
the significance of the photography throughout this
century and its positioning as an artistic language in
the galleries ambit.
Watching over the Picasso's deep glance and getting
into the exhibit we find the only female artist, Maria
Gutiérrez Blanchard, follower of the Cubism movement
initiated by Picasso and Braque; then we observe TorresGarcía, influenced by Piet Mondrian, and finally the
sculptor Julio González. We also find Joan Ponç,
protegé of Francisco Godia, his patron, who along
with his collector friends created the ArtPonç Society,
which promoted the artist's work at the international
level. The two men's friends say that Ponç had great
respect and admiration for his patron Godia, and that
when he needed someone to represent him in dealings
that were delicate for him, he would call on Francisco
Godia. As compensation, Godia created one of the
most important private collections of the work of Joan
Ponç, and here we have a selection from it.
Antoni Clavé, Ismael de la Serna and Oscar Domínguez
are another artists exhibited. They experienced the
artistic euphoria of the Paris of the first half of the XX
Century, and steeped in that spirit, they absorbed the
influence of the different tendencies that coexisted there.
They had one thing in commond: their expressive power,
that led them to be exhibited jointly in the various
exhibitions of Spanish artists in Paris.
Other representative and strong defined artists are: the
solitary and independent Foujita, who created his so
personal style; Tàpies who with the help of his wife
Teresa, acting as his model, investigated the various
pictorial expressions; Miró who converts the figure of
women into poetry, and Fontana and Mazoni, who,
after the Second World War, went further still, declaring
themselves against representative painting, and laying
the foundations of non-figurative art which has been
firmly established in Spain by Eduardo Chillida.
This look at the XX Century shows us two artistic
sensibilities belonging to two different times and
generations —that of a father and that of a daughter.
The first living passionately the creativity of the artists
of his own time; the second, in a more open international
context, alert to the forms of artistic expression from
here and from farther afield. All in all, a look into their
circumstancial art environments.
Sara Puig Alsina
Director
Francisco Godia Foundation
CONTEMPORARY ART IN THE FRANCISCO
GODIA FOUNDATION
When we come across the surprise of an unexpected
work of art in a small collection, private or public, we
must not lament what is missing but rejoice in what we
have found. This is an experience that I have confirmed
many times and that is always gratifying because,
precisely, that scantiness, that fact of having no more
than what is there, arouses even more in us the intererest
of setting off, of starting from a piece (after the
magnificent aesthetic tasting afforded us by the work
that we have discovered and that we have before our
eyes and at our fingertips), aroute that will return each
work to its creative context, and from that unity we
will attempt to reconstruct all of the history that
generates, provokes and refers to the discovery, and
also to its surroundings and its creator.
This is the first sensation aroused in us by the selection
of the contemporary art collection presented by the
Francisco Godia Foundation. We will not let our eyes
be clouded over by what may be missing, but will strike
out along the paths of the pleausure that is there.
Symbolically, with regard to the 20th century, this look
is opened up by one eye, Picasso's, that was so proverbial
right from the references of his first lover, Fernande,
and could still be captured by the photographer Irving
Penn in 1984. An eye that synthesises the two properties
of the laws of light, the corpuscular theory and the wave
theory; on one hand travelling longitudinally, incisively,
and on the other hand expanding and all-embracing
like a fan. This eye, this look of Picasso's symbolically
synthesises all of the art that was to be created in this
transmuter of reality that was the 20th century.
To confirm the efficacy of this blurring look, let us recall
the potent beginnings of this great artist, this "Malagaborn Catalan" as he defined himself, from the
Modernism cultivated in Barcelona, with an
international spirit but also with a sensibility entirely
his own (Portrait of Pere Romeu, c. 1901), which
gave the artist's work the potency of the well-known
"blue" and "pink" periods which paved the way for the
true breakaway proposed by Cubism from the artistic
enteprise that had commenced in the 14th century. Of
these first steps that aimed to cancel the optical illuson
in the pictorial space and to convery the dynamic
dimension to the third dimension, we can see the
Portrait of a Girl, c. 1909, truly a pure visual joy
situated between the Women of the Carrer d'Avinyó
and the Cubism of the Horta d'Ebre period. This is a
seminal moment in the history of contemporary visual
art, beacuse it means that we can see the aspects of
reality that are not strictly utilitarian, we can see our
surroundings without their functionality. The experience
of art begins to become –as the German philosopher
Kant had intended– a pleasure with no other purpose
than itself, enjoyment with-out desire. If we observe
all of the Cubist work during its period of blossoming,
from 1909 to 1915, we will see that what it embodies
is the purist's search for forms, those which must not
condition sensibility nor feeling, as Husserl sought in
his phenomenology in the plane of strict knowledge.
But this was not possible, neither for Picasso nor for
anyone else, because the water of life always flows dark
and murky, that is its nature. Tracing the career of
Picasso himself, before the great work that placed
Cubism, too, at the service of the real-life sufferings of
humanity –Guernica– we can delight in the ink-onpaper drawing known as Minotaur Lying with a
Woman (1933), a theme then very frequent in his
work, but which demonstrates that it was his vital
reality, mixed with his cultural fondnesses and loves
(as the minotaur belonging to the classical world),
which conquered him and conditioned his creative reality
as an artist, but without forcing him to relinquish any
plastic explorations that might arise from his work. This
ink drawing bears witness to this. We have to
acknowledge, nevertheless, that Cubism was and has
remained the form of the presence of the
phenomenological truth of the facts and of the world
that surrounds us. We see the proof of this in the
magnificent oil painting Cubist Composition (1917)
by Maria Blanchard, a woman who, by way of this
creative procedure, sublimated her feelings and her
sensibility.
When Julio González began to work, he expressed
himself by means of the established canons typifying a
representative conventionalism which has been named
Noucentisme, but his contact with the world of strict
creativity of Cubism made him realise that perhaps the
pure intensity of representation was sufficient with the
minimalist principles proposed by Cubism. He put the
idea into practice with the reality of metal sheets and
scrap iron joined by oxyacetylene welding, and
demostrated it in the drawings that served to guide him
in his creative task, Visage aux trois (1929), attaining
in the piece the extreme purification of something as
subtle and valued as the human body, which we can
now see and feel in bronze, Large Profile of Peasant
Woman (1934-36), which makes us burst with pure
joy. Shortly afterwards, however, and without forsaking
his plastic achievements, as also occurred to Picasso,
González made the distressing, sentimental cry of
Montserrat, which reaches its most intense expression
through the most rigorous innovative creativity (a rage
that is child, armour and tank at the same time).
A similar path was followed around the first quarter of
the century by Joaquín Torres-García, who had started
his artistic career seeking to recover the simplicities of
the classics but who realised that, while losing nothing
in comparison, the art of our time is a combination of
representative minimums in search of the maximum
espresivity. Self-Portrait (1920) would have been
labelled Expressionist and even Abstract, in the sense
of reducing the elements to a simple gut reaction to the
reality of objects, where all resources are valid for
achieving expressions –Feminine Figure (1928), in
oli on paperboard. But Torres-García needed to go
further, to take his formal search still deeper, to immerse
himself, in his own case, in the primal and primeval
life experiences, in the uncontaminated phenomenological
forms we mentioned earlier, which he succeeded in
portraying in visceral images in Construction (1931)
and, in terms of tackling a strictly plastic problem, in
Flat Construction of Colour and Graphism
(1936).
We have already said that in private collections there
is what there is and that we must not go into them with
the idea of giving a lecture about what interests us, but
simply of finding there surprises and sudden emotions
that will lead us to ask ourselves questions about what
art is, what sensibility is. After the Civil War in Spain,
everything had been cut off, the connection with the
currents of European sensibility had been severed, and
for many years the course of plastic art is Catalonia
had to follow the same one that the practice of art,
profound, direct and sincere, imposed not on those who
are artists by profession –for whom all circumstances
are alike and all moments are timely– but on those who
are artists because of an imperative need to express
themselves. One of these, without any doubt, was Joan
Ponç. In this collection there is no representation of
the early Ponç, visceral, magical, hallucinatory, but
that Ponç who is beginning to reflect on his own essence,
on what he is doing in this world and on his commitment
to his circumstances. These reflections were triggered
in Brazil, but, in addition to the problems in resolving
his own identity which he attempted to answer through
the magical ritualism of macumba, what also affected
the artist was the human and spiritual poverty, the
concentrated egoism, with which human beings,
burdened with their own sorrows, respond to the calls
of their surroundings, and even to those of other humans,
even if they have not left the stage of childhood. Ponç
experienced this reality directly in his youth and would
experience it again in later life. Chimerical Figures,
from around 1954, is a dramatic and disturbing example
of this in the first glance at the image (a series of
structures alien to the situation, a mother who is
concentrating solely on being a woman and a child
crying in vain for attention). Ponç who besides being
sincere was realistic and ironic, invented a set of
Instruments of torture (1956), and began an
exploration of the signs of death, not of death itself,
signs that for Ponç were evidence of another kind of
existentiality, not of absence and emptiness, in Crania
(1956). But Ponç also felt the reality of the body itself
gnawing at him, affecting his spirit and spiritual
personality wherever it could, particularly in the visual
afflictions which he portrayed with the utmost intensity
in the works of the Square Suites (1967) and later
in the visual palindromes and transmutations of
Geminis (1976-77), for instance.
But this 20th century, in a world that swings from the
most profund personal experience to the most radical
dramatic reality of the social environment, this century
imposes itself, by its very nature as an explorer of new
ways of giving form, more effective, less symbolic, less
stereotyped, on everything new and old that emerges
and happens in it; the artists of this new time seek to
bring to it the plastic testimony that what occurs in it
is reality. Among the works displayed we have the
Farmer's Wife (1948) by Clavé, as a sign of that
moment of starting afresh, and an idyllic, poetical
fantasy, making use of the symbolic and automatic
surrealistic associationism, Portrait of Teresa (1952),
by Tàpies, which leads us into a figurative romanticism
of a different stamp.
But art outside of our strict setting, outside of Catalonia
and the Iberiam Peninsula, was following its own
course. Òscar Domínguez was unifying Surrealism and
Cubism in a distant intimacy, of a coherent formalistic
abstraction with great plastic appeal, as was Ismael de
la Serna in rich, succulent, creative works revealing
an abstraction that had not yet moved into expressionist
informalism. Far removed from this, as if nothing had
happened, Foujita, an Oriental artist who had moved
into refined international society to maintain an active
decorativism for consciences, was making his marginal,
fairylike contributions.
In this Western world, however, the arts were becoming,
within their new language, incomprehensible as a code,
harrowing testimonies of situations and experiences
which have slowly and progressively developed. In many
cases it is indispensable to add the biography of the artist
to the presence of the work, not because the artist's life
is the key to it but because through the example of the
existential drama we can appreciate the aesthetic
dimension of the work. Two pieces endorse what we
are saying, because, if we know nothing of the life and
particularly the philosophy of Piero Manzoni, how can
we capture the dimension of the space, the folds, the
creases of this work, Achrome (1959), which speaks
to us of whatever each one of us wants to project onto
it? Or how do we accept the Concetto spaziale, attese
(c. 1965) by Lucio Fontana, in which those cuts, it is
true, were perhaps only intended to mark out the space,
but in which later, when the work is finished, that
crevice becomes a wound, an invitation to or a rush
towards experiences we cannot know if we do not enter
into it.
This collection could not fail to have a Joan Miró.
Woman and Bird in front of the Moon (1962), a
true poetic experience in which the trajectories become
erotic stamens and pleausure turns into an enigmatic
joy which at that moment, for Miró, had no further
consequence. But perhaps, as Chillida reflected in one
of his many works entitled Lurra, 1992, terracottas
that encircle the spaces that until then he had left open,
with the passage of time not only the efforts and struggles
in the open field become signs of the impossible that
have to be defended by encircling the allusive and illusory
spaces. Finally, should we allow ourselves to be trapped
by the natural forms of the Flowers –from around
1988-89– trapped by the photographer's camera,
proposed to us by Robert Mapplethorpe? What lies
concealed behind this beautiful spontaneity? This daring,
refined photographer tells us that all the possible pleasure
in the world is concentrated, diluted and ephemeral.
Arnau Puig
Philosopher and art critic