"Taní número 0" - Hospital Comarcal de l`Alt Penedès

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts
sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i
a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació.
La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr
tanin ang tannin
Diccionari del vi. Xavier Rull, Universitat Rovira i Virgili/Enciclopèdia
Catalana, 1999
REVISTA DE COMUNICACIÓ
El raïm, el vi, el resveratrol i
la salut
I després de la cirurgia de
càncer de mama, quines
cures he de fer?
Relats: La transfusió
SUMARI
Desembre 2003
núm. 0
SUMARI
A debat: L’eutanàsia
Sabeu qui són els metges
residents?
Cooperació amb
Puerto Cabezas (Nicaragua)
L’entrevista: Montse Udina
Un Arbre Nadalenc

Riu
Perdona
Relaxa’t
Fes un favor
Demana ajuda
Delega tasques
Fes una caminada
Trenca una habitud
Expresa allò que és teu
Surt a córrer
Pinta un quadre. Somriu al teu fill
Llegeix un bon llibre. Canta a la dutxa
Deixa veure com brilles. Mira fotos antigues
Ajuda a un avi. Cumpleix amb les teves promeses
Escolta a un amic sense pressa. Accepta un cumpliment
Acaba un dels teus projectes volguts
Sigues nen un altre cop. Escolta la natura
Tràcta’t com a un amic. Deixa’t equivocar-te
Per avui no et preocupis. Deixa que algú t’ajudi
Mira una flor amb atenció. Perd una mica el temps
Demostra la teva felicitat. Escriu més en el teu diari
Aprèn alguna cosa que sempre has desitjat
Fes un àlbum familiar. Dóna’t un llarg bany d’escuma
Apaga el televisor i parla. Escolta la teva música preferida
Truca als teus amics per telèfon. Fes un petit canvi a la teva vida
Fes una llista d’allò que fas bé. Ves a la biblioteca i escolta el silenci
Tanca els ulls i imagina les onades de la platja. Fes sentir benvingut a algú
Digues a les persones estimades que les estimes
Dóna’li un nom a un estel
Pensa en allò que tens
Saps que no estàs sol
Fes-te un bon regal
Planifica un viatje
Respira a fons
Cultiva l’amor
3
EDITORIAL
70 anys després
L’any 1933, ara fa 70 anys, es va publicar el primer i
únic número de la revista ANNALS DE L’HOSPITAL
COMARCAL DE VILAFRANCA. En aquells ANNALS
s’hi pot llegir un editorial que porta per títol “El primer
Hospital Comarcal de Catalunya”. En efecte, l’antic
Hospital de Vilafranca, del qual vàrem celebrar el 600
aniversari ara fa un any, fou el primer que va rebre la
denominació de “comarcal”. Tot un símbol, doncs.
També a la fi dels anys 80, un grup de persones de
l’Hospital de Vilafranca varen tirar endavant un altra revista amb els mitjans i la il·lusió propis d’aquella època,
o sigui, amb molta il·lusió i molt pocs recursos, fotocòpies i composició manual bàsicament. S’anomenava
TINTA XINA, i en van sortir tres o quatre números.
Les dues experiències van ser molt diferents; la primera tenia un caire científic i tècnic, i la segona un
aire més divulgatiu i popular. Segurament, però, totes
dues tenien en comú la il·lusió i la participació dels
professionals de l’Hospital.
Ara teniu a les vostres mans aquest tercer intent que
pretén ser una revista de comunicació per a l’Hospital,
recollint l’esperit de les dues precedents.
Al llarg d’aquests anys, i malgrat els fets històrics que
s’han produït, hem pogut mantenir i consolidar un
model sanitari basat en els hospitals comarcals lligats
estretament al territori. Els professionals que han estat
i són els que li donem caràcter, estem sotmesos a una
pressió creixent, a situacions conflictives i complexes
que no sempre trobem l’espai i el temps per compartir
i analitzar entre tots.
Per col·laborar que el clima laboral sigui el més agradable possible, que hi hagi “bon rotllo” , amb un ambient obert, de diàleg i respecte entre tots nosaltres, que
ajudi a combatre l’estrès i la insatisfacció dels profes-
sionals, amb aquest l’esperit basat en la comunicació
neix aquesta revista. També pretén donar respostes
a la necessitat de pensar i repensar constantment la
nostra tasca. És per això que incorporem seccions de
caire científic (A la recerca...), docent (Aprenem...) i
filosòfic-ètic-literari (Llegim...). També hi haurà espais
dedicats a conèixer millor els nostres companys (a través de l’Entrevista o de la secció Què fem...).
La nostra professió té a veure amb l’atenció a les
persones malaltes, però també amb el coneixement,
amb els valors i amb la nostra història col·lectiva. Hi ha
també la intenció de debatre temes que generen una
certa polèmica, a la secció A debat. Finalment, però
no menys important, hi ha una secció de notícies i una
secció de correspondència, oberta a tothom.
Per triar el nom vàrem intentar un joc a través de la
intranet. Us proposàvem uns noms i esperàvem la
vostra selecció. Val a dir que la resposta no ha estat
gaire nombrosa. Ha guanyat per poc el nom Enllaç.
És un nom bonic, que reflecteix molt bé la intenció
de la Revista. Però és un nom força corrent a moltes
revistes. És per això que, finalment, hem optat per un
nom més original: taní.
El taní es relaciona amb el raïm, amb el Penedès, i
potser també amb la salut. És un nom fàcil de pronunciar i amb curioses semblances fonètiques (ja teniu
el taní?). Així doncs, us deixem amb aquesta nova
revista, de la qual esperem i desitgem que se n’editi
més d’un número.
La clau del seu possible èxit dependrà de si aconseguim la màxima col·laboració de tots i totes.
Hem fet un gran esforç perquè aquest número zero
pugui ser abans de Nadal i serveixi per felicitar-nos les
festes i esperar un molt millor 2004 per a tothom.
LA RECERCA
4
El raïm, el vi, el resveratrol i
la salut
Diversos estudis epidemiològics han demostrat que
el consum moderat de begudes alcohòliques, especialment en forma de vi, s’associa a una disminució de
la mortalitat total i podria tenir propietats beneficioses
sobre les malalties cardiovasculars i el càncer, principals causes de mort als països industrialitzats (1). Així,
alguns experts han arribat a recomanar el consum
moderat de vi com un element més de l’anomenada
“dieta mediterrània”. Aquesta recomanació ha estat
discutida, però, per l’OMS i sobretot per aquells professionals que tracten les nombroses persones amb
trastorns per dependència de l’alcohol, que sabem
que és una substància amb un potencial addictiu
demostrat, especialment en la gent jove.
Però, ¿totes les begudes alcohòliques tindrien el
mateix efecte beneficiós per a la salut? Sembla que
no. El consum moderat i habitual de vi, especialment
de vi negre, és el que sembla associar-se a una major
supervivència, i es trobaria en la base de l’anomenada
“paradoxa francesa”: és a dir, perquè els francesos,
grans consumidors de vi negre, malgrat tenir semblants factors de risc cardiovascular, tenen menys
malalts coronaris que els països anglosaxons, poc
consumidors de vi negre.
¿Què té el vi negre que no tinguin altres begudes alcohòliques? Doncs, entre altres coses, té resveratrol,
una fitoalexina polifenòlica específicament present al
vi negre, que ha demostrat tenir efectes antioxidants i
antiinflamatoris. Estudis recents han demostrat experimentalment efectes preventius del càncer (2, 3) i de
les malalties cardiovasculars (4).
El resveratrol (3,5,4’-trihidroxi-trans-estilbè) és un
potent inhibidor de la ciclo-oxigenasa (COX) i és
present almenys en 72 plantes, però sobretot el
trobem a la pell del raïm, on arriba a concentracions
de 100 micrograms per gram (5). Com la majoria de
penedesencs coneixen, les pells del raïm intervenen
en el procés d’elaboració del vi negre, però no pas
en el del vi blanc. Alguns estudis han observat majors
concentracions de resveratrol, i per tant uns efectes
potencialment més saludables en els vins negres de
qualitat (p. ex.: vins de reserva o criança elaborats
amb varietats de cabernet sauvignon) (6).
Hi ha nombrosos estudis en marxa per tal d’obtenir
resultats més concloents. A l’espera dels estudis,
es pot recomanar el consum moderat (dues copes
al dia) i regular d’un bon vi negre (del Penedès of
course), si la butxaca ens ho permet i si el metge
no hi observa cap contraindicació. Sempre serà més
agradable prendre un got de vi que una píndola de
resveratrol (si és que algun dia n’hi ha).
Referències
(1) Thun MJ, Peto R, López AD, et al. Alcohol consumption and
mortality among middle-aged and elderly US adults. N Engl J
Med 1997; 337: 1705-14.
(2) Jang M, Cai L, Udeani GO, et al. Cancer chemopreventive
activity of resveratrol, a natural product derived from grapes.
Science 1997; 275: 218-220.
(3) Bianchini F, Vainio H. Wine and resveratrol: mechanisms of
cancer prevention? Eur J Cancer Prevention 2003; 12:417-25.
(4) De Lorgeril M, Salen P, Martin JL, et al. Wine drinking and risks
of cardiovascular complications after recent acute myocardial
infarction. Circulation 2002; 106: 1465-9.
(5) Bradbury J. Grapes are good for you, but leave the skins on.
Lancet 1997; 349: 107.
(6) Wallerath T, Deckert G, ternes T, et al. Resveratrol, a polyphenolic phytoalexin present in red wine, enhances expression
and activity of endothelial nitric oxide synthase. Circulation
2002; 106:1652-8.
5
La Síndrome Respiratòria
Aguda Greu (SRAG o SARS):
una altra malaltia infecciosa
emergent
Introducció
A mitjan passat mes de març, l’atenció de tot el món
es va dirigir cap a una nova malaltia respiratòria ràpidament progressiva que es va detectar a la província xinesa de Guangdong, a la veïna Hong Kong, al Vietnam, a
Singapur i al Canadà. L’Organització Mundial de la Salut la va denominar, en anglès, Severe Acute Respiratory Syndrome o SARS, que traduïm com a
Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SRAG). L’OMS, en
col·laboració amb moltes altres organitzacions sanitàries, conscient de l’amenaça global que podia suposar
la SRAG, va posar en marxa tot un seguit d’accions per
detectar els casos, establir l’etiologia d’aquesta malaltia
“emergent” i intentar prevenir la seva disseminació a
escala mundial, ja que en un primer moment semblava
que ens trobàvem davant una pandèmia semblant a les
que provoca el virus de la grip, amb l’agreujant d’una
major mortalitat i d’una important transmissió als professionals de la salut.
Els casos van anar creixent fins a mitjan mes de maig,
quan va començar a veure’s una reducció dels nous casos. El juliol, l’OMS ja no va rebre noves notificacions de
casos. En total es van reportar 8.439 casos a 29 països
de tres continents, amb 812 morts (taxa de mortalitat
del 9,6%). Ja sigui per l’eficàcia de les mesures implantades, o bé per altres motius (per exemple, l’arribada de
l’estiu), l’epidèmia semblà controlar-se.
La qüestió que preocupa ara els professionals i les autoritats sanitàries és si l’epidèmia reapareixerà el 2004 o
en anys a venir, si disposarem de proves diagnòstiques
que ens permetin detectar precoçment els casos, si les
mesures de prevenció recomanades seran efectives, i si
tindrem aviat alguna vacuna o tractament efectius.
Revisarem breument la definició de cas de SRAG, la
LA RECERCA
seva epidemiologia, el nou coronavirus causant del
procés, la clínica i les mesures preventives que s’aconsellen.
Ens trobem davant d’una nova malaltia, que com altres
malalties emergents que han aparegut en els darrers
anys (sida, malaltia de les vaques boges, legionel·losi,
etc...) ens recorden que les malalties infeccioses són i
seguiran essent una important amenaça per a la nostra
espècie.
Escena quotidiana en un hospital de Singapur
durant l’epidèmia de SARS (Time Magazine)
Definició de cas
L’OMS ha definit el cas sospitós de SARS com aquell
pacient que presenta:
• febre de més de 38º C, més
• tos o dificultat per respirar, més
• que en els 10 dies previs a l’inici dels símptomes
hagi tingut contacte amb un pacient diagnosticat de
SARS i/o tingui l’antecedent d’haver viatjat o residit
en una àrea amb transmissió local recent de SARS.
Es defineix com a cas probable aquell cas sospitós
amb:
• infiltrats pulmonars a la RX de tòrax compatibles
amb pneumònia o bé presència de síndrome de
destret respiratori agut
• positivitat per al virus del SARS en una o més proves de laboratori
LA RECERCA
•
6
troballes a l’autòpsia compatibles amb SARS
Epidemiologia
Els primers casos de SARS van ser observats a la província de Guangdong (Xina) el novembre de 2002. Entre
el 16 de novembre de 2002 i el 28 de febrer de 2003
es van notificar 792 casos, molts d’ells en personal
sanitari.
El cas índex de la malaltia a Hong Kong va ser un metge
de Guangdong que va viatjar a Hong Kong per visitar
la seva família cinc dies després de l’inici dels símptomes. Els altres casos de Hong Kong es van donar en
persones que havien tingut contacte amb el cas índex
o amb casos secundaris, especialment a persones que
s’allotjaven al mateix hotel que el cas índex. Els casos
de Singapur, Tailàndia, Vietnam i Canadà van procedir
de viatgers que retornaven de Guangdong o de Hong
Kong als seus països de residència. Al Canadà es va
notificar 219 casos, amb 31 morts, localitzats sobretot
a Toronto. Un dels brots de Toronto, que va afectar 8
persones, es va relacionar amb una dona que va viatjar
a Hong Kong i que es va hostatjar al mateix hotel que
el cas índex abans de retornar a Toronto. La pacient va
morir i es van infectar 4 familiars seus i una persona
que els va visitar a casa seva, així com un metge que els
va atendre i un pacient que va estar a prop d’un dels
pacients de SARS al servei d’Urgències.
La transmissió de la SARS és de persona a persona,
probablement a través de gotetes, de manera semblant
a com es transmet el virus de la varicel·la. La transmissió
aèria (com la del virus de la grip), a través de gotetes de
mida inferior que queden suspeses a l’aire, seria també
possible, encara que no està confirmada. S’ha especulat sobre altres formes de transmissió, però serien més
improbables. La realitat és que es van infectar els treballadors sanitaris que havien tingut contacte directe amb
els pacients i no havien pres les adequades mesures
de protecció.
Etiologia
Coronavirus causant del SARS
Ja al començament de l’epidèmia es va sospitar que la
causa del SARS era un virus. Després de descartar-se els
patògens respiratoris coneguts fins ara, es va detectar
un nou coronavirus a mostres de molts pacients amb
SARS. Els coronavirus són una de les causes del refredat
comú, i no solen produir infeccions greus. Aquest és un
coronavirus diferent, que es va originar probablement
a partir de coronavirus que infecten de forma natural
alguns animals, que a la Xina s’utilitzen com a aliment.
S’han trobat evidències de contacte amb el coronavirus
causant de la SARS en carnissers i venedors d’animals
dels mercats de Guangdong. Un dels animals implicats
ha estat el “racoon dog”, però probablement no és
l’única espècie implicada. Es desconeix com el coronavirus animal s’ha modificat de manera que afecta
els humans.
Manifestacions clíniques i diagnòstic
El període d’incubació de la malaltia és de 2 a 7 dies,
encara que operativament s’ha considerat que pot ser
fins a 10 dies.
Les manifestacions clíniques tenen dues fases: s’inicien
amb febre elevada, amb o sense calfreds, que pot estar
acompanyada de símptomes inespecífics, com malestar general, cefalea o dolors musculars. Alguns pacients
també tenen diarrea i lleus símptomes respiratoris. No
hi sol haver exantema cutani ni manifestacions neuro-
7
lògiques.
La segona fase s’inicia entre 3 i 7 dies després de
l’aparició de la febre, en forma de tos seca i dispnea
progressiva. La insuficiència respiratòria pot ser greu,
especialment a les persones grans o amb malalties cròniques. Pot progressar a destret respiratori agut greu,
que requereix suport ventilatori.
El diagnòstic fins ara s’ha basat en les manifestacions
clíniques, el context epidemiològic, i les proves serològiques, que ja es poden realitzar en laboratoris de
referència.
Tractament
No es disposa encara de cap tractament específic. Les
mesures recomanades són les de suport. S’han assajat
diversos fàrmacs (antivirals, corticoides) amb resultats
encara poc concloents.
Prevenció
Davant una malaltia infecciosa de transmissió per gotetes, és fonamental l’aplicació estricta de les mesures
preventives que s’han establert ja des de fa anys per
les autoritats sanitàries, i que han estat recentment
revisades per la Generalitat de Catalunya (veure
www.gencat.net/sanitat).
Les persones que hagin pogut estar exposades sense
protecció a pacients amb SARS hauran de sotmetre’s a
un període de quarantena de 10 dies.
És ben palès l’efecte que aquesta nova malaltia ha
tingut en algunes regions, amb conseqüències no
solament sanitàries, sinó socials i econòmiques. D’altra
banda, l’epidèmia de la SARS ens ha demostrat un cop
més com podem ser de vulnerables a les infeccions, i
ha fet reaparèixer conceptes com el de quarantena, que
ens pensàvem ja superats.
Recentment s’ha aprovat per part del Comitè d’Infeccions i el Servei de Prevenció de Riscos Laborals un PROCEDIMENT D’ACTUACIONS davant de la SARS o SARG.
Podeu llegir-lo a la intranet de l’Hospital. Esperem que
LA RECERCA
no ens calgui aplicar-lo.
Referències
www.who.int/csr/sars
www.cdc.gov/ncidod/sars
Classe de ballet a Hong Kong (primavera 2003) ©Time
LA RECERCA
8
Atenció integral a la dona
sotmesa a tractament
quirúrgic de càncer de
mama. Cures preventives
del limfadema. Consells
específics i autocura
1r premi a la millor
comunicació presentada en
format oral de les III Jornades
d’Infermeria de l’Alt Penedès.
Som dues infermeres de l’Hospital Comarcal de l’Alt
Penedès i hem volgut fer aquest treball perquè creiem
que en el nostre àmbit laboral feia falta un suport escrit
que reforcés la nostra educació sanitària, millorant
la qualitat assistencial i consensuant línies de treball.
Aquest projecte s’ha centrat en l’elaboració d’un llibret
divulgatiu per donar a la dona intervinguda de càncer
de mama, i que, independentment de la cirurgia realitzada, se li ha practicat un buidament axil·lar (que
acostuma a realitzar-se en la majoria de casos).
El càncer de mama és el càncer més freqüent entre les
dones i la seva incidència és elevada. És una patologia
que trobem amb una relativa freqüència en el nostre
àmbit hospitalari, per tant, és important que les infermeres estiguem ben formades i sapiguem donar una
bona educació sanitària que serà un punt clau en la
prevenció del limfadema.
En el nostre llibre s’utilitza un llenguatge planer, proper a la població a què va destinat. Amb un reforç de
dibuixos molt gràfics, d’una línia molt simpàtica, tendra
i entenedora, fent-nos més properes a les dones a qui
el volem oferir. En ell, parlem de conceptes mèdics,
activitats preventives del limfadema i per evitar lesions
del braç, exercicis preventius i rehabilitadors, pròtesis
mamàries i elements de suport, reconstrucció mamària
i grups de suport.
i després de la cirurgia de càncer de
mama, quines cures haig de tenir?
El sistema limfàtic està compost per una estructura de
vasos i ganglis distribuïts per tot l’organisme, i la seva
funció és el manteniment del medi intern i la immunitat
a través del drenatge i de la filtració de fluids i substàncies de rebuig.
En la major part d’intervencions de càncer de mama
s’ha de practicar un buidament axil·lar. Quan aquest es
realitza, una part o la totalitat dels ganglis de l’axil·la són
extirpats, comprometent així la circulació limfàtica i els
mecanismes de defensa del braç. Quan això succeeix,
és més vulnerable a les infeccions i pot desencadenar
un limfadema al braç.
El limfadema és un edema que apareix al braç del costat intervingut, generat per una acumulació de fluids,
secundària a l’alteració del sistema limfàtic. Aquesta
alteració és provocada per l’extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars o també pot ser generada pel tractament
amb radioteràpia i/o quimioteràpia.
Els símptomes més freqüents del limfadema són:
inflamació i debilitat del braç i de la mà, però també
pot aparèixer tibantor i dolor de l’extremitat afectada.
La seva aparició pot ser passatgera i no presentar
gaires molèsties, aparèixer poc després de la cirurgia i
desaparèixer amb facilitat, però cal tenir present que el
limfadema pot també aparèixer de forma tardana, fins
i tot anys després de la intervenció; en aquest cas, la
seva simptomatologia pot resultar més evident i feixu-
9
ga, amb més dificultat per resoldre’s.
Actualment no existeix un tractament eficaç per solucionar el limfadema, per tant, és important informar d’un
seguit de consells per tal de prevenir la seva aparició i
control si apareix.
És necessari que la dona aprengui a cuidar el seu braç,
cal mimar-lo i protegir-lo per evitar al màxim que pateixi agressions externes que podrien provocar infeccions
més difícils de curar, però sense obsessionar-se. Per
això, volem facilitar una sèrie de consells a seguir en
les activitats de la vida diària:
• En les tasques domèstiques: ús de guants a l’hora
d’utilitzar detergents agressius, també en la jardineria, didal per cosir i prevenció del risc de cremades
i evitar fonts de calor; també ús de manyoples
llargues en manipular el forn.
• En la higiene personal: depilació amb rasuradora
elèctrica, procurant ús de sabó neutre, bona hidratació, evitar l’ús de tisores en manicures i no
tallar-se les cutícules, protecció solar, aplicació de
repel·lent d’insectes i compte amb les ferides que
poden ocasionar els animals domèstics.
• En el dia a dia: procurar no portar pes al braç
afectat i evitar joies i peces de vestir que puguin
comprimir el braç.
•
•
•
•
LA RECERCA
A la consulta: evitar injeccions al braç afectat com
també extraccions de sang i la presa de la pressió
arterial.
Signes d’alarma: Si el braç presenta envermelliment, dolor, inflor, tibantor o presència de febre,
cal anar al metge. S’instrueix la dona en la medició
periòdica del perímetre del braç.
Exercicis: Expliquem a la dona una sèrie d’exercicis
que cal que iniciï durant la seva estada hospitalària,
que aniran destinats a la prevenció del limfadema
amb exercicis de bombament i en la millora de l’arc
articular i el to muscular.
Els exercicis que recomanem són per realitzar de
manera progressiva, limitant-se sempre que aparegui dolor, graduals, de forma suau i no vigorosa;
també cal saber que els haurà de mantenir al llarg
de la seva vida.
Pròtesis mamàries i elements de suport:
Quan la dona abandona l’hospital és de desitjar
que el seu aspecte exterior sigui el més normal
possible, de cara a ella mateixa i cap a la resta.
Existeixen diferents tipus de pròtesis, unes de
provisionals, indicades durant el procés de
LA RECERCA
10
cicatrització, des que ha estat intervinguda fins
aproximadament 1 mes després. I d’altres més
definitives, presentades en diferents mides, pesos,
colors i forma; poden ser pròtesis que necessitin
suport (llenceria especial) o pròtesis autoadhesives,
d’aplicació directa a la pell (no necessiten llenceria
especial).
En l’actualitat hi ha un gran assortiment de productes adequats en l’ús de la pròtesis com en l’estil de
vida de la dona. Al mercat, en botigues especialitzades, es pot trobar una gran varietat de sostenidors
de diferents models i colors, com de roba de bany i
complements de roba íntima que faciliten la comoditat i l’autoestima de la dona.
• Reconstrucció mamària.
• Grups d’autoajuda i suport psicològic.
Anna Cabestany Queraltó
Montse Magriñà Rovira
11 LA RECERCA
l’Educació sanitària en una
unitat de CSI.
1r premi a la millor
comunicació en format
poster de les III Jornades
d’Infermeria de l’Alt Penedès.
Isabel Gallardo (HCAP. H.D) Montse Pérez (HCAP
hospitalització) Encarna Valle (HCAP hospitalització)
Montse Vidal (HCAP hospitalització) Montse Blanco
(HCAP hospitalització autora de les il·lustracions). Any:
2003.
Introducció
El personal d’infermeria hem elaborat uns tríptics per
informar els pacients atesos en una unitat de CSI. Aquí
exposarem: cataractes, cirurgia de la mà i artroscòpia
genoll. Aquests fulls els hem anomenat: RECOMANACIONS PER ALS PACIENTS. Aquesta és
una manera pràctica de mostrar el paper de la infermera en l’educació sanitària en una unitat de CSI.
Objectiu
• Proporcionar informació escrita que ajudi a millorar
la comprensió de la informació oral donada al
pacient/‘cuidador’ principal durant la seva estada
a la unitat de CSI.
• Facilitar pautes/guies d’actuació per a què el
pacient/‘cuidador’ principal tingui més eines per a
la seva cura al seu domicili.
• Disminuir l’angoixa que es pateix en un procés
quirúrgic.
• Unificar la informació donada al pacient amb
l’equip multidisciplinari.
• Ser una eina útil d’educació sanitària.
Material i mètode
• L’experiència i la formació professional de l’equip
sanitari.
•
La recerca bibliogràfica: llibres, revistes d’infermeria
a través de CUIDEN (www.doc6.es/index), i literatura gris.
Resultats
- A causa de la pròxima implantació, no tenim dades
sobre els resultats.
Conclusions
• Educació sanitària és una eina vital en el procés
d’atenció a la persona en totes les seves etapes de
la vida.
• Les recomanacions al pacient és un
exemple d’educació sanitària en el món hospitalari,
que ajuda a millorar la informació rebuda i com a
suport al domicili. Per tant, creiem que és un instrument útil en la pràctica assistencial, tant per a la
persona, com per a la família i el personal sanitari.
LLEGIM
12
Hem pensat dedicar un espai en aquesta revista a la
literatura perquè creiem que l’hospital és un lloc on es
relacionen de forma especial l’art i l’hospitalitat, la literatura i la medicina, i ara ho podrem comprovar, tot i que
en el llenguatge pròpiament mèdic no hi ha cap terme
literatós, ni un virus que es digui Kafka, ni una síndrome shakesperiana, ni un bacteri que es digui Quixot...
res, ni extret amb fòrceps no hi trobem res, això no vol
dir que la literatura no hi sigui present. L’hospital pot ser
l’espai idoni per crear, i la malaltia, el desencadenant
de la creació literària. El resultat d’aquest procés, l’obra
literària, pot esdevenir la medicina que retorni el cos a
la situació basal, a l’estat de salut. Tots sabem els efectes terapèutics de la literatura. Possiblement tota forma
d’art és fruit de la interacció entre salut i malaltia, entre
plaer i dolor, entre harmonia i desharmonia, perquè la
creació sorgeix d’una necessitat, d’una recerca, d’un
anar cap a algun lloc en forma de fugida o d’apropament des del desequilibri per retrobar una mena de
salvació.
Són moltes les referències mèdiques en el món de
la literatura. El lligam és sòlid i permet atansar-s’hi,
sense fractures radiològiques, en forma de comprimits,
xarops, injectables subcutanis o endovenosos cada 24
hores.
Màrius Torres, fill i nét de metges, també cursà la carrera de medicina, encara que l’exercí poc temps. Quan
tenia 25 anys i un diagnòstic de tuberculosi, va haver
de recloure’s en un sanatori i, envoltat d’infermeres, de
metges i de la pròpia història clínica, creà la seva obra,
intemporal i simbòlica. Dosis elevades de sensibilitat,
perfecció i plenitud, juntament amb una suau musicalitat, són els components d’una poesia elaborada en
els límits de l’existència. Se l’ha anomenat el poeta de
l’esperança i de la mort. “Dolç àngel de la Mort, si has
de venir, més val/que vinguis ara.” “Com si em diguessis/ mentre t’esfulla l’aire: / - Morir és tan fàcil!/ I tot en
mi et contesta:/ - Tan fàcil, a una rosa!”
Per altra banda, i com a contrapunt a l’espiritualitat de
Màrius Torres, recordem Joan Salvat Papasseit, el nostre
poeta avantguardista que passà molt temps enmig d’infermeres - causants aquestes de les seves inspiracions
poètiques- als sanatoris fent cures de repòs per al seu
mal. L’autor del millor poema eròtic de la poesia catalana, el Poema de la rosa als llavis, moria víctima també
de tuberculosi. Malalt i jove, expressa l’amor, l’alegria
de viure, el triomf absolut de la sensualitat, la màgica
victòria del sexe i un carpe diem quan diu: “Deixa’t
besar,/ i si et queda enyor/ besa de nou, que la vida és
comptada”. “Ulls clucs,/ l’amor, /sap que la vida sempre
és una festa...”
Vila-Matas relatava, en un dels seus articles periodístics,
la síndrome d’abstinència que provoca l’addicció a literatura, i com els malalts de literatosi segueixen escrivint
des del seu hospital particular. Lobo Antunes, que és
metge de professió, va cada matí a escriure a l’hospital
de Lisboa, molt a prop del centre on ho va fer per última
vegada Pessoa. Luis Pimentel, metge i poeta de Lugo,
anava a treballar i a escriure a l’Hospital de Santa María.
Un dels seus versos diu: “Me he quedado aquí, / solo y
quieto,/ dentro de mi blusa blanca./ La tarde es plana,
/ y hay un beso frío de cemento/ y un ángel muerto
sobre la hierba./ Pasa un médico./ Pasa una monja./
Entre luces de algodón,/ el quirófano asciende.”
El filòsof Eugeni d’Ors va crear una reflexió-divagació
lírica fruit dels dies de repòs per la seva malaltia, un
descans prescrit per algun metge que causà indirectament i sense saber-ho l’Oceanografia del tedi. En
aquest llibre, Xènius reflexiona sobre la supremacia de
la intel·ligència sobre l’instint, de l’art sobre la vida, de
l’home sobre el caos...; una reflexió enmig de la dura
prova del tedi.
Miquel Martí i Pol contrau l’esclerosi múltiple. Els efectes d’aquesta malaltia es fan presents en els Vint-i-set
poemes en tres temps. En la seva poesia s’imposa la
solitud, l’angoixa, una certa presència de la mort, i un
món amb les circumstàncies en què li toca viure, però
sense perdre l’esperança. Posteriorment, a Quadern de
13 LLEGIM
vacances revela l’inici de la superació de la situació de
l’estat anterior, fins que els seus poemes expressen un
cant a la vida, al futur i a l’amor.
Marcel Proust, fill d’un conegut metge, als deu anys ja
va ser diagnosticat d’asma, malaltia que es relaciona
amb la seva extrema sensibilitat i que determinarà
el seu futur. Són molts els escriptors als quals l’estat
de salut ha condicionat substancialment la seva obra:
Hölderlin, Kafka, Nietzsche, Borges... o en canvi a Aldous Huxley, que es va graduar en medicina a Oxford,
una malaltia de la vista li va privar d’exercir la professió
mèdica; la còrnia inflamada per la queratitis no li va
impedir escriure, amb ajuda d’una lupa, obres com
Contrapunt o Un món feliç.
L’escriptor i professor de filosofia Rafael Argullol va
escriure Davalú o el dolor, on narra el combat contra
Davalú, encarnació de l’horrible sofriment físic provocat
per una lesió cervical. Tota una experiència íntima que
li serveix de catarsi. El dolor, l’experiència més antiga i la
menys narrada, no té gairebé terminologia que la defineixi. De fet el dolor és més visual que literari. Ni a Prometeu, ni a Hèrcules, ni al Rei Pescador, ni a la mateixa
Bíblia no es descriu el dolor des de dins, un dolor com
a sobredosi brutal de vida que incapacita per l’amor...
i que només exigeix l’amnèsia. L’autor tampoc no pot
afrontar aquest dolor des d’una actitud budista; només
després de les crisis es veu capaç de meditar-lo.
És quasi obligat fer referència al filòsof de l’amor i del
dolor, Schopenhauer, que inicià també la carrera de
medicina, però al segon any va passar-se a la filosofia
perquè deia que la vida és un problema; i va dedicar
els seus esforços a reflexionar-hi. La seva obra més
important: El món com a voluntat i representació “Sentim el dolor, però no l’absència del dolor...” “ Voler és
essencialment sofrir, i com que viure és voler, tota vida
és per essència dolor”.
El britànic Oliver Sacks, fill i germà de metges, també
és metge i escriptor, autor d’una colla de llibres basats
en l’experiència personal com a neuròleg. Sacks s’ha fet
seva la cita de Nietzsche “el sofriment no ens fa millors,
però sí més profunds, ens obliga a descendir al fons de
nosaltres mateixos”, i la del metge canadenc William
Osler “la qüestió no és quina malaltia té una persona,
sinó qui és la persona que ha sucumbit a la malaltia”.
Podríem afegir Thomas Mann i la Muntanya màgica, i
parlar de la seducció que exerceix la malaltia i la mort
de tots els que estan al sanatori on succeeix la novel·la.
La llista de referents literamèdics és interminable, i anirem pensant d’acabar-la abans que ens agafi un mal de
cap migranyós, un empatx de lletres negres, una taquicàrdia a ritme sil·làbic o un còlic literari i haguem d’anar
a demanar hora a Consultes Externes o anar a Urgències per acabar sent hospitalitzats i mimats pels metges,
infermers, auxiliars, administratius, ‘camillers’... mentre
ens fan una radiografia, una analítica o un electrocardiograma i ens diagnostiquen una literatitis aguda.
Rosa Rovira
LLEGIM
14
RESSENYES LITERÀRIES
La edad de hierro
J. M. Coetzee.
Traducció de J. Calvo.
Mondadori. (2002). 223 pàg.
No fa gaires dies vaig llegir un llibre excel·lent -L’edat de
ferro- de J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), professor
de literatura, traductor, lingüista, crític literari i recent
Premi Nobel de Literatura.
Coetzee, gens propens a les concessions -gairebé mai
no ha recollit cap premi dels que se li han atorgat, ni
quasi mai concedeix entrevistes-, fa del racisme, l’odi,
la venjança, la misèria, la injustícia i la violència l’ambient de les seves novel·les. Aquestes obres retraten
una societat greument malalta i sense futur, a causa
dels gravíssims conflictes fruit de la segregació racial
de l’apartheid.
Al llibre, a la senyora Curren -professora retirada de
clàssiques que viu en un barri de blancs de Ciutat del
Cap- li és diagnosticat un càncer en fase terminal. Tracta
de compartir la seva solitud i angoixa amb la seva filla
que viu als EUA a través d’una carta on explica els
últims dies de la seva vida. Reflexiona sobre la dificultat de reconciliar-se amb el món, amb la seva filla,
i pensa també en el suïcidi. Tot això envoltada per la
difícil situació del règim de l’apartheid, que, entre altres
coses, obliga els nens a perdre la innocència i combatre
violentament la política -nens de ferro- mentre viuen en
els guetos enmig de la desolació, la violència, la ràbia
i la por. A partir de llavors, la senyora Curren només
podrà comunicar-se directament amb Vercueil, un
vagabund negre que s’instal·la en un racó del seu jardí
amb un gos, i s’estableix entre ells dos una curiosa relació, inicialment sense concessions i que culmina amb
una tendresa infinita.
Amb un estil i un llenguatge molt personal i una prosa
seca, però lírica, es va desenvolupant una història d’una
duresa extrema i alhora d’una bellesa profunda, on els
personatges són éssers abandonats que tracten de
sobreviure en el món violent en què s’ha convertit Sudàfrica. Un retrat sense sentimentalismes ni consol.
Descobrir l’obra d’aquest autor ha estat impactant, i
ara que ha estat guardonat, de ben segur que tindrem
la traducció del seu últim llibre ràpidament (Elisabeth
Costello), que ja m’han recomanat, així com altres
novel·les seves com Desgracia, En medio de ninguna
parte... Un Premi Nobel de Literatura atorgat no solament per la seva qualitat literària, sinó també pel seu
compromís moral. Molt recomanable!
Margarita Andreu
El regal de la comunicació
Sebastià Serrano
Ara Llibres (2003), 128 pàg.
Sebastià Serrano (Bellvís, el Pla d’Urgell, 1945), catedràtic de lingüística general, poètica, filosofia, teoria de
la ciència i sobretot, en els darrers temps, teoria de la
comunicació.
15 LLEGIM
RESSENYES LITERÀRIES
L’origen d’aquest llibre és una conferència que l’autor
va pronunciar a la Societat Catalano-Balear de cures
pal·liatives titulada “Comunicació no verbal en cures
pal·liatives”.
La comunicació -ens diu l’autor-, tant en els aspectes
verbals com no verbals, és l’adaptació biològica dels
nostres cossos compromesos en el processament de
la informació. Les flaires, els tactes, les veus, etc. que
des de nadons hem incorporat als circuits cerebrals a
través de mediadors químics (talment com succeeix en
l’enamorament) formen part del procés de comunicació humana.
I no penséssim pas que aquests textos són loquacitats
filosòfiques, les indagacions científiques van cap al
mateix punt. A. Mehrabian (psicòleg) ha demostrat
que només un 7% de la informació emesa correspon
al contingut de les paraules, el 38% als aspectes de la
veu amb la qual verbalitzem la informació (inflexió, to,
harmonia) i l’altre 55% a la comunicació no verbal.
Per tant, l’autor ens desitja que cap pacient -company,
parent o client-, després de ser atès, no hagi de sortir
pensant “ni m’ha mirat”, o “ni m’ha escoltat” i, en les
recomanacions finals, ens recorda: “Quan ens comuniquem, no solament passem informació, sinó que
també fem relació”, frase que trobaríem òbvia, si no
fos per la pressa i la pressió social d’aquesta època que
ens ha tocat viure i que ens permet, amb prou feines,
relacions tangencials d’interessos efímers, sovint massa
tenses, de resultats immediats i sense temps, ni esma,
ni molt menys necessitat d’aprofundir en la complexitat
misteriosa d’altri.
I qui no desitja/necessita tenir una relació amable amb
la quotidianitat d’aquest món tan poc fàcil? I no pas
com una crossa per sobreviure, sinó per civilitat elemental. Per conviure.
Atesa la biografia, i amb el currículum a la mà de
Sebastià Serrano, podem assegurar que no és, de cap
manera, un llibre d’autoajuda ianqui, sinó un recull de
reflexions de caire antropològic, que ens poden ser
molt útils per conèixer-nos millor, conèixer millor els
altres i, sense fer ús maquiavèl·lic d’aquests coneixements, tractar-nos millor tots plegats. Recomanable per
als qui que treballem en equip i en el tracte directe amb
les persones.
Toni Llovet
Bienestar insuficiente,
democracia incompleta.
Vicenç Navarro.
Anagrama (2002)
XXX Premi Anagrama d’Assaig.
Vicenç Navarro, català exiliat el 1962 per la seva participació en la lluita antifranquista, ha viscut i treballat
en centres acadèmics de Suècia, Gran Bretanya i des
de 1965 als EUA, on ha estat catedràtic de Ciències
Polítiques i Sociologia de la John Hopkins University.
Ha treballat d’assessor de les Nacions Unides i de molts
governs, inclòs el xilè d’Allende, el cubà de Castro i la
pròpia Casa Blanca (a Hillary Clinton en el projecte de
reforma sanitària). Al 1997 retorna a la vida acadèmica
espanyola com a catedràtic de Ciències Polítiques de la
Universitat Pompeu Fabra.
El principal interès de “Bienestar insuficiente, democracia incompleta” és el de donar una visió crítica, però
documentada, del discurs de “España va bien” imperant (potser la paraula imperant tingui alguna cosa a
veure amb “imperi”), i que sembla que qualsevol crítica
a l’esmentada frase, als nois d’“Operación Triunfo”, al
LLEGIM
16
RESSENYES LITERÀRIES
desgavell de la selecció espanyola de futbol o a l’actuació d’Alonso en qualsevol premi de fórmula 1, sense
comptar amb els seus giravolts per la Castellana de
‘Madriz’, sigui un delicte de traïció. Doncs la realitat és
que no anem tan bé, ni molt menys, primer, especialment pel que fa a política social, i segon, per l’oblit
de la memòria històrica del nostre passat recent, que
s’ha convertit en una paròdia políticament correcta i
sembla més una faula que la realitat mateixa.
Encara avui podem parlar de vençuts, però no de penedits. Encara avui es parla de víctimes del terrorisme,
però s’obliden de les víctimes del franquisme, dels
jueus, dels xilens i dels argentins desapareguts, els
bosnians, els palestins, els txetxens, els indis xiapes,
els nens de Biafra, els vietnamites i els iraquians, i
tants d’altres, que potser ni van existir tampoc.
Bienestar insuficiente, democracia incompleta explica
allò que no es parla al nostre país. L’autor dissecciona
l’Estat del Benestar espanyol i arriba a la conclusió que
Espanya es troba en un estat de subdesenvolupament
pel que fa a la despesa social.
El llibre aporta dades empíriques sobre temes que
afecten la ciutadania, com la sanitat, l’educació, les
pensions i els ajuts familiars. L’anàlisi de les xifres
demostra, segons l’autor, que “Espanya i Catalunya
es troben en una situació preocupant” i que “la
convergència amb la UE es dóna, però en el terreny
econòmic i no en el social”.
En el seu retorn al país després d’un llarg exili,
Navarro va trobar “un missatge triomfalista que entra
en contradicció amb les dades reals dels indicadors,
que s’haurien de donar a conèixer a la ciutadania”:
“Les pensions, la despesa sanitària pública, l’educació,
els ajuts a la família i la protecció del treballador són
dels més baixos en el marc europeu”.
A l’última part del llibre, Navarro, que actualment
és catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat
Pompeu Fabra (UPF), explica les “causes reals
del subdesenvolupament social a Espanya”. Per a
Navarro, el subdesenvolupament social es deu “al fet
que mantenen el poder les forces conservadores en el
país”, resultat de la “història hereva de la dictadura de
Franco”, “una de les més repressives”. Tanmateix considera que la transició “favorable als sectors conservadors
és responsable de les insuficiències de la democràcia
espanyola i del seu estat del benestar”.
Enric Turon Piquer
17 LLEGIM
RELATS
Transfusión
El doctor Ferrater llama a su colega Balbani para consultar un caso clínico y le explica la siguiente historia:
La pasada semana visitó al señor Josep, un octogenario
sin antecedentes médicos, que solicitaba “unas vitaminas”, ya que en el último año se encontraba fatigado
y aunque lo atribuía a su avanzada edad albergaba la
esperanza de un remedio parcial; requirió un estudio
analítico general y se descubrió anemia; posteriormente pidió que ampliaran las determinaciones, y éstas
fueron normales en cuanto a las cifras de hierro y factores de maduración; sin signos de hemólisis ni pérdida
microscópica de sangre con las heces, por lo que cree
necesario practicar un mielograma.
- ¿Cómo lo hacemos, professor?
- Ingresa al paciente en el hospital y completaremos el
estudio. Te informaré. Hasta pronto.
El doctor Balbani saluda al señor Josep, que luce su
nombre bordado en el bolsillo del pijama y que está
acompañado por su esposa, la señora Maria. Un matrimonio sin hijos con biografía compartida que ya han
celebrado las bodas de oro y que en los últimos años
han hecho numerosos viajes a Benidorm. El parecido
físico es admirable: enjutos, cabello blanco, piel de
papiro y pícaros ojos castaños. Están cogidos de la
mano y sonríen.
- Señor Josep, necesitamos obtener sangre de la médula ósea practicando una punción en el esternón.
-¿Duele?.
-No.
Con anestesia local, paciencia y pericia, la doctora Iturbe consigue un minúsculo grumo de sangre que guarda en un pequeño casquete de vidrio y al día siguiente
nos dará el resultado.
Se establece el diagnóstico de mielofibrosis y el doctor
Balbani le informa del bajo rendimiento de su fábrica
de sangre cuya causa es desconocida, aunque no es
por falta de materias primas.
- ¿Hay tratamiento?
- Necesitará transfusiones periódicas.
- ¿Tengo que anular la reserva del viaje a La Manga del
Mar Menor?
- ¡De ninguna manera!
Cuando recomendamos una transfusión sanguínea, el
paciente suele manifestar una doble preocupación al
considerar que su enfermedad es grave y porque teme
los riesgos derivados de un tratamiento biológico -es
decir, “vivo”- que, aunque basado en el altruismo de
un semejante le obliga a compartir su historial médico
y quizá hasta un transitorio estado de ánimo. La donación es anónima, por supuesto, y por tanto sólo puede
optar por un agradecimiento difuso y expectante.
Ante el probable desconcierto del señor Josep, el doctor Balbani ejerce un consabido ritual tranquilizador:
- Señor Josep, le transfundiremos una sangre muy
buena, ya que se trata de una joven donante sana y
deportista, muy alegre, de la comarca y... me han dicho
que muy guapa.
- Doctor, acérquese que tengo que decirle algo al oído:
¡Por favor, no se lo diga a mi mujer!
- De acuerdo.
Nunca un secreto podría estar mejor guardado
Balbani
LLEGIM
18
RELATS
Lipotimia
Aunque el término es femenino, nos afecta a todos por
igual tal como lo demuestra su sinónimo en género
masculino, deliquio, cuyo significado es éxtasis o arrobamiento. Conocemos la etimología griega léipein
(cesar o faltar) y thymós (alma o fuerza vital) y
por tanto ya tenemos la definición: “Pérdida súbita
y fugaz del conocimiento”; con frecuencia de origen
emotivo. Lo que vemos, olemos, oímos, gustamos o
sentimos nos provoca una “petite morte” que nos retira
del mundo de los vivos. También lo que pensamos o
presentimos. A veces con características epidémicas, tal
como ocurrió en el estreno de la película “Helga o el
misterio de la vida”, que era una producción sueca del
año 1961 en que se mostraba un parto, y una ambulancia con su dotación completa montaba guardia a las
puertas del cine.
El propio hospital es la causa de sinnúmero de lipotimias. El olor a formol de la morgue con el cadáver sin
rostro por la eversión del cuero cabelludo y el amasijo
de vísceras en medio de pálidos miembros de uñas
cerúleas es lipotimógeno en sumo grado, aunque las
salas de extracción sanguínea, y, no digamos, la compañía del padre en la sala de partos, son lugares en que
es necesaria una actitud preventiva: “señorita..., vigile
al señor Aquiles, acérquele a la silla”. Un caso aparte es
el quirófano, donde suelen ocurrir hasta lipotimias múltiples, lo que dificulta la adecuada atención al afectado.
La lipotimia es uno de los ritos-de-paso del médico
residente, del que sale fortalecido para desempeñar
sus tareas profesionales. ¿Quién no recuerda su primera lipotimia? Parece que nadie. Pero es como el
primer amor, y, por tanto, un secreto que pocas veces
se confiesa.
El doctor Balbani pudo obtener información confidencial de la doctora Minerva en el curso de una fiesta de
médicos residentes celebrada con antiguas promociones. Actualmente vive y trabaja en la India, en el cam-
po de la ortopedia, donde ha perfeccionado la cirugía
para la adaptación del muñón al Pie de Jaipur (prótesis
fabricada por los artesanos locales), y es solicitada por
varias oenegés. El relato, aproximado, es como sigue.
La lipotimia cambió mi vida. Mi vocación primeriza
era la medicina familiar, y cuando me aconsejaron
la asistencia a quirófano en el programa de rotación
hospitalaria no mostré especial interés aunque accedí
a familiarizarme con la liturgia de la intervención quirúrgica, ya sabes; cambio de ropa, lavado de manos,
guantes... y ejecutar un ballet tipo lago de los cisnes
entre las telas y el metal. Se trataba de una intervención de rodilla; la paciente yacía anestesiada en la mesa
y totalmente cubierta de sábanas estériles, excepto el
miembro inferior izquierdo, que mantenían elevado;
exhibía las uñas pintadas de rojo carmín. No reconocí a
nadie, ya que todos llevaban mascarilla quirúrgica, aunque me pareció una multitud. Un cirujano comenzó a
aplicar un vendaje a presión con una cinta de caucho
muy ancha desde los dedos hasta la ingle, donde se colocó un manguito-torniquete, y posteriormente retiró la
cinta elástica. Caí inmediatamente al suelo. La visión de
la extremidad blanca cérea, un color que no había visto
en mi vida, actuó como un interruptor que desconectó
mi consciencia. Desperté rodeada de un coro de ángeles con grandes ojos maternales y uno de ellos tomaba
mi mano. Me incorporé a la vez que repetía: estoy bien,
estoy bien; pero... al ver nuevamente la pierna, esta vez
de color berenjena, caí nuevamente “en trance”. Mi segundo despertar ocurrió en una camilla de reanimación
y me dolía la pierna izquierda. Desde entonces mi color
favorito es el rojo carmín.
Atendemos solícitamente al lipotímico porque sabemos
que se recupera con nuestra presencia de una situación falsamente grave y también... porque estamos al
corriente que despertará temiéndose que “esto” será el
principio de una gran amistad.
Balbani
19 LLEGIM
RELATS
Retrat
Està trista i cansada...
El metge li ha dit que no hi hauria conseqüències pel
que fa a un proper embaràs, que deixés passar només
un parell de menstruacions per tornar a intentar-ho. Ella
s’ha quedat moixa i se l’ha mirat amb malfiança, ja s’havia fet tantes il·lusions! No podia pensar que li hagués
de passar “allò” a ella... A les dues faltes, després d’haver-se posat la mel als llavis i fer-se una composició de
lloc a partir d’un diagnòstic de fa pocs dies. Una “idea”
que ja prenia forma en una imatge més concreta que
no pas aquella primera ecografia a urgències. I l’esforç
mental d’imaginar-li una fesomia coneguda amb trets
d’ella i potser del seu company.
Aixafada per l’espera, l’anestèsia, el raspament i tot
plegat, vol dormir -no sigui que li donin l’alta abans
de poder deslliurar-se de la tensió acumulada!- i acluca
els ulls amb el pensament, i més tard, el malson de
l’explicació que li ha donat aquell metge, petit i xerraire.
Somnia com evolucionen els tres grans de llavor que la
mà d’un pagès ha colgat, en el moment precís, a una
terra vermella: un primer gra que germina i treu una
petita tija; un altre que es desfà fins a confondre’s amb
l’argila, i un tercer que, de sobte, desapareix volant en
el bec d’un ocell negre que ara va cap a ella i atura el
vol al seu braç...
Es desperta esglaiada i veu el somriure amable de la infermera que li pren el pols i comença a oferir-li aigua i li
diu: “D’aquí una estona tornaré per veure si l’has tolerada bé”. La dona li respon amb un somriure i quan la infermera és fora, gira el cap i mira a través dels finestrals
la incomptable quantitat de fileres de ceps curulls de
fruit, i deixa anar dues llàgrimes gruixudes, com gotims,
i un sospir que li proporciona més descans que no pas
la dormida estroncada. Es mira l’home corpulent amb
cara de nen i els ulls plorosos palplantat amb els braços
creuats al llindar de la porta. No es diuen res, però ell
obre l’armari, treu la maleta i comença a omplir-la.
Al cap d’una estona tornarà la infermera, ajudarà la
dona a incorporar-se i confirmarà la bona evolució del
procés. Cridarà el metge perquè li doni l’alta i intenti
respondre a les preguntes més accessibles -aquelles
que en poder-se verbalitzar es poden respondre amb
un somriure optimista-. De ben segur que aquesta
dona serà de la immensa majoria que, un cop refeta
del desengany, tornarà d’aquí pocs mesos amb un
nou projecte de vida que arribarà a bon port. Perquè
la natura, si la sabem llegir, ens dóna més que no pas
ens treu.
Toni Llovet
Post scriptum: La modificació de la Llei de reproducció assistida (45/
2003) del 21 de novembre limita a tres el nombre de preembrions a
transferir en una Fertilització in vitro (FIV). Curiós, no?. Però aquesta
és una altra història...
A DEBAT
20
L’eutanàsia
La paraula eutanàsia -que prové del grec eu ‘bona’ i
thanatos, ‘mort’- es defineix com “l’acció que té per objecte acabar deliberadament amb la vida d’una persona
que pateix una malaltia terminal i irreversible, amb sofriments que ella viu com a intolerables, a petició lliure,
explícita i reiterada d’aquesta”.
Existeixen diferents tipus d’eutanàsia. L’eutanàsia activa
directa, que és l’homicidi voluntari d’un malalt de posar
fi al seu sofriment (que pot ser per mitjà d’una sobredosi de morfina). L’eutanàsia activa indirecta és quan
el metge subministra uns calmants amb la finalitat de
pal·liar el dolor, i que com a conseqüència pot accelerar
la mort. L’eutanàsia passiva, i la més estesa actualment,
és quan el metge renuncia a administrar el tractament
que podria allargar poc i en males condicions la vida
del malalt i evita així la crueltat terapèutica. Finalment,
en l’ajuda al suïcidi, el metge procura al malalt la dosi
mortal, però no la hi subministra directament, sinó que
només es pot dur a terme quan el mateix malalt té la
capacitat de prendre la dosi per via oral o intravenosa.
Només a Holanda i a Bèlgica està legalitzada l’eutanàsia,
i a Suïssa i a Estònia és permès el suïcidi assistit. A Espanya, tant l’eutanàsia com el suïcidi assistit en aquests
moments es contemplen com a delictes previstos a
l’article 143 del Codi Penal. Respecte el suïcidi assistit,
l’apartat 2 assenyala: “S’imposarà la pena de presó de
2 a 5 anys a qui cooperi en actes necessaris al suïcidi
d’una persona”. A l’apartat 3 hi diu: “Serà castigat amb
la pena de presó de 6 a 10 anys si la cooperació arribés
fins al punt d’executar la mort”. L’apartat 4 d’aquest
article argumenta: “El que causi o cooperi activament
en actes necessaris i directes a la mort de l’altre, per
petició expressa, seriosa i inequívocament d’aquest,
en el cas que la víctima sofrís una malaltia greu que
conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís
greus patiments permanents i difícils de suportar, serà
castigat amb la pena inferior en un o dos graus a les
assenyalades als números 2 i 3 d’aquest article”. Això
vol dir que al cooperador necessari en un suïcidi se’l
penalitza amb uns sis mesos de presó i que l’executor
d’una eutanàsia compleix 3 anys.
Una enquesta efectuada entre l’abril i el maig de 2002
pel CIS a 1.057 professionals de la medicina va demostrar que sis de cada deu metges a Espanya recolzen la
legalització de l’eutanàsia. La gran majoria dels enquestats, el 85%, considera que la correcta utilització de les
cures pal·liatives (tractament adequat del dolor) no és
suficient per resoldre totes les situacions d’eutanàsia.
Del 60% dels metges que recolza l’eutanàsia o el suïcidi
assistit, la major part (41.5%) està d’acord a aplicar-la
només per a malalts terminals, mentre que una minoria
(18.4%) independentment de la malaltia, sigui crònica
o terminal (greu o irreversible).
Malgrat el recolzament majoritari per canviar la llei,
són molt pocs els metges que contesten que estan
disposats a practicar l’eutanàsia si se’ls ho demana. Davant d’un malalt amb dolor intens, ansietat, depressió,
abandonament, soledat o altres condicions que sollicita l’eutanàsia, quina creu que podria ser la resposta
més adequada? Aquesta va ser la pregunta, i només el
6% dels metges va respondre “proporcionar-li el que
demana”. El 70% va optar per “controlar el dolor i els
símptomes”.
L’estudi també va preguntar als metges què era el que
empenyia un malalt a demanar que s’acabi amb la seva
vida. El 75% va contestar que era el dolor insuportable;
les altres respostes van tenir un recolzament inferior
com la “por a haver de dependre dels altres”, la “sensació de ser una càrrega personal per a la família”, la
“depressió”, la “por al deteriorament físic” i la “por de
perdre el control mental en la malaltia”.
L’enquesta recull que la majoria dels metges estan
d’acord que l’eutanàsia activa és un dret dels pacients,
però també que no tots aquests metges estan disposats
a col·laborar amb el suïcidi assistit. La proposta de
potenciar les cures pal·liatives no resol el problema, ja
21
que sempre hi haurà el malalt que demanarà al metge
ajuda per acabar amb la seva vida. Per a aquests casos
s’ha parlat de constituir en els hospitals uns comitès
de bioètica funcionals que estudiarien objectivament
cada petició. Una eina bàsica i necessària per a aquests
comitès són els testaments vitals, on el malalt hauria
establert les condicions en les quals vol ser mantingut
en vida. També s’haurà de tenir en compte el dret d’objecció de consciència dels metges.
El tema no deixa indiferent ningú, sigui metge o possible pacient. El debat està servit. Què en penses?
RR
A DEBAT
SABEU QUE FEM?
22
¿Sabeu qui som els metges
residents?
Tot i fer ja sis anys des que la primera promoció de
metges residents es va incorporar al nostre centre,
gran part del personal sanitari desconeix quina és la
seva funció exacta. Un metge intern resident (MIR) és
un llicenciat en medicina en període de formació de
postgrau que adquireix la seva preparació com a especialista treballant en una institució sanitària acreditada.
L’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès (HCAP) està acreditat per al curs de l’especialitat de Medicina Familiar
i Comunitària, que té una durada de tres anys (dos
dels quals a l’àmbit hospitalari i un tercer a un Centre
d’Atenció Primària). A l’HCAP hi conviuen, doncs, vuit
residents, quatre d’ells de primer any i quatre d’ells de
segon any.
Els programes formatius són elaborats i determinats
per les Comissions Nacionals de cada especialitat, i és
el Comitè de Docència de cada institució acreditada
qui ha d’aplicar els esmentats programes i compensar
les possibles mancances corregint els errors.
Aquests programes contemplen una sèrie de coneixements que el metge resident ha d’assolir, que en el cas
de la nostra especialitat sol abordar diverses disciplines. És per això que és habitual veure els residents de
l’HCAP fent rotacions pels diferents serveis, entre els
quals es troba el servei d’urgències amb les temudes
guàrdies.
Tot i l’elevat potencial formatiu de les diferents rotacions i l’alt grau de “personalització” de la docència,
afavorit pel nombre reduït de residents, en moltes ocasions, i a causa, en gran part, de la pressió assistencial,
la formació del metge resident, en hipotètic equilibri
entre la vessant assistencial i la vessant formativa, es
veu minvada. Aquest fet, per altra banda, contribueix a
l’adquisició d’habilitats i a la presa de decisions.
La formació del metge resident a un centre acreditat
és responsabilitat de tot el personal de la institució,
que hauria de vetllar per a la transmissió dels valors
professionals i de l’experiència adquirida. Aquesta
qüestió, al nostre centre, està àmpliament consolidada i va madurant amb el pas del temps posant en
marxa noves formes d’aprenentatge que serveixen
d’exemple a altres centres hospitalaris.
L’equip humà i professional del qual estem aprenent
fa que la nostra estada per l’HCAP sigui profitosa, divertida, amena i entranyable, la qual cosa ens fa viure
amb entusiasme i amb moltes ganes aquest període
formatiu.
De tot cor, gràcies a tots i a totes per fer que l’Hospital
Comarcal de l’Alt Penedès sigui el NOSTRE hospital.
Pere Vivó Tristante
Metge Intern Resident
23 SABEU QUE FEM?
QUÈ FEM els/les infermers/es
al servei d’urgències?
El col·lectiu d’infermers/es que treballen a urgències és
un grup de professionals que exerceix les seves tasques
dins un servei dibuixat com a equip multidisciplinar, tot
i que sovint són considerades com una feina delegada i
no pas pròpia. Aquest és l’objectiu general avaluat en el
treball de recerca Què fa el/la infermer/a a urgències?*
Malauradament, la professió infermera segueix sent
una gran desconeguda per a les persones que no es
mouen dins el món sanitari. És difícil que sigui considerada una professió amb un cos propi de coneixements,
on estan definits tant els rols delegats com l’autònom.
La realitat del dia a dia, però, dibuixa el/la infermer/a
com el punt de referència tant de l’usuari com dels seus
acompanyants durant tota l’estada en el servei; és qui
vetlla per la satisfacció de les seves necessitats.
Fixem-nos en el circuit que segueixen els usuaris
adults quan arriben a aquest servei, exceptuant els
casos d’emergència en els quals la seqüència canvia
parcialment, o alguns que arriben amb ambulància.
L’administratiu/va elabora la fitxa d’entrada amb les
dades personals i el motiu de la consulta que fa arribar
al/a la metge/essa de triatge per tal que se’n pugui fer
una primera valoració; aquí ja es resolen els casos de
patologia lleu, encara que necessitin alguna prova
complementària “senzilla” (anàlisi bàsica d’orina, RX).
Aquells casos que necessiten ser valorats i estudiats
més profundament entren, pròpiament, dins el servei,
essent el/la infermer/a qui ho gestiona en funció de la
gravetat, el temps d’espera i l’espai físic disponible. Un
cop avisat, l’usuari entra (habitualment sol) i és acompanyat fins al box o llitera on se’l visitarà després d’haver-li
fet un petit interrogatori, indicat que s’ha de desvestir,
acomodat i havent determinat les seves constants vitals.
El metge a qui li correspongui ja podrà visitar-lo. Un cop
realitzades les exploracions i proves indicades, s’avisa
l’acompanyant mentre esperen els resultats i el metge
fa el diagnòstic i indica el tractament.
Un cas a part el constitueixen els/les usuaris/es de pediatria, que no passen pel triatge, com tampoc no ho fan
les de ginecologia i obstetrícia. En ambdós casos, però,
és també el personal d’infermeria qui ho distribueix,
rep i prepara.
Si bé un servei d’urgències el que ha de fer és diagnosticar i tractar patologies greus, que necessitin una atenció
immediata, i gestionar les altes en funció del seu destí
(domicili, hospital) de la forma més efectiva possible,
la realitat d’avui ens mostra que aquest servei s’ha
convertit, per una banda, en un llarg pont que uneix
l’usuari amb l’ingrés, i d’una altra, en una porta d’accés
ràpid als serveis sanitaris de la comarca, cosa que sovint por comportar el col·lapse de la unitat. El fet de no
haver estat ideat com a allotjament durant un període
de temps llarg, no suposa que l’equip d’urgències no
procuri mantenir satisfetes les necessitats bàsiques de
l’usuari/a, adequant-se tant als recursos humans com
físics de què disposa, a banda de la pressió assistencial,
variable en tot moment.
El rol del/de la infermer/a a urgències, doncs, es defineix
des del vessant més tècnic com a persona que executa i
vigila, fins al vessant més humà, com a figura que rep,
dóna seguretat, respecta, informa, conté i educa, tant
al/a la usuari/a com als seus/ves acompanyants.
Antònia Rovira i Llopart
* Què fa el/la infermer/a a urgències. Treball de recerca realitzat per
Remei Caralt Telles, Mercè Massó Coll, Teresa Rovirosa Giménez i
Anna M. Otero Mitjans. Es tracta d’un estudi qualitatiu descriptiu de
tall transversal elaborat durant el període comprès entre els mesos
de febrer de 2001 i gener de 2002 a partir d’una enquesta passada
a usuaris/es del servei d’urgències de l’Hospital Comarcal de l’Alt
Penedès.
SABEU QUE FEM?
24
INTRODUCCIÓ A LES NOVES
TECNOLOGIES A L’ÀMBIT
SANITARI
Contínuament sentim a parlar de les noves tecnologies,
però, de què parlen exactament? Les noves tecnologies
inclouen tots els avenços que es fan en temes com informàtica, imatge i so, etc., i aquestes noves tecnologies
estan cada vegada més a l’abast de tothom. Ens permeten estudiar des de casa, accedir a molta informació,
gravar fotos de viatges a l’ordinador i moltes altres
coses. Però, podem aprofitar tota aquesta tecnologia
per fer la feina més eficient i còmoda? La resposta és sí.
I ara veurem com.
A continuació parlarem una mica d’algunes d’aquestes
tecnologies i de les possibles aplicacions en l’àmbit
sanitari.
PDA
Una PDA és, literalment, un assistent personal digital.
Perquè tots ens entenguem, són aquells petits miniordinadors que caben en una butxaca i que la majoria de la
gent només fa servir com a agendes, però tenen moltes
més possibilitats.
Qualsevol que s’entretingui una mica a buscar per internet pot trobar multitud d’aplicacions per una PDA en
l’àmbit clínic, com ara calculadores mèdiques o guies
farmacològiques. Però no ens hem de conformar amb
això. Us imagineu les infermeres amb una PDA a la
butxaca on puguin apuntar totes les constants de cada
malalt? O un metge que en passar visita pugui veure
en la seva PDA les dades d’aquell malalt i introduir les
noves prescripcions? Ens podríem estalviar gran part
del paper que fem servir, amb la comoditat que això
comporta.
Wireless
Aquest terme s’aplica a la comunicació sense cables. Si
us heu fixat una mica, veureu que tots els ordinadors
del nostre centre tenen un cable amb una terminació
com la d’un telèfon. Aquest és el cable de xarxa. Però
també és possible establir una xarxa sense cap cable.
Existeixen al mercat tota una sèrie de dispositius que
aprofiten al màxim aquesta tecnologia: telèfons mòbils
GPRS, ordinadors portàtils més lleugers, les pròpies
PDA o els tabletPC, ordinadors sense teclat que permeten treballar directament sobre la pantalla, amb un
llapis.
L’aplicació d’aquesta tecnologia significaria una llibertat
total de moviments a l’hora de treballar. Des de qualsevol lloc es podria consultar una història clínica o el
correu electrònic.
Imatge digital
Per imatge digital s’entén aquella que s’emmagatzema
en un suport digital, és a dir, la memòria d’una càmera
fotogràfica o d’un ordinador.
Què podem fer amb aquestes imatges? Els aparells de
radiologia evolucionen cap a l’emmagatzematge de totes les imatges en format digital. I adequant els nostres
programes per llegir-les deixaria de ser necessari imprimir-les. Les comunicacions a alta velocitat permetran
que es puguin compartir entre diferents centres i que,
per exemple, en una interconsulta amb un metge d’un
altre centre els dos puguin estar mirant la mateixa prova
sense necessitat de tenir-la a les mans.
Internet
No cal explicar què és internet, però sí comentar com
ens pot influir en la nostra vida laboral. A mida que
internet es vagi implantant més i més, els professionals sanitaris hauran d’anar adoptant altres rols, com
ara aconsellar als seus malalts quines pàgines poden
consultar i ajudant-los a interpretar la informació que
troben. Un altre canvi en la relació metge-pacient vindrà donat per la consulta on-line, en la qual es podran
resoldre dubtes de malalts dels quals ja es conegui
l’historial. A més hi ha la possibilitat d’obrir les pro-
25 SABEU QUE FEM?
gramacions a internet i que cadascú, des de casa seva,
pugui programar-se la visita.
Història Clínica informatitzada
Tot el que hem estat veient fins ara formarà part de la
història clínica informatitzada, que és aquella història
en la qual la informació es captura de forma mecanitzada, sense llapis ni paper, sinó mitjançant ordinadors.
Aquesta informació podrà ser emmagatzemada, processada i transmesa per sistemes informàtics. La història clínica electrònica comportarà diversos avantatges:
• Evitar els problemes d’emmagatzemament de paper
i de pèrdua o deteriorament de la documentació.
• Permetre la transferència de la informació a qualsevol altre centre.
• Posarà a l’accés dels investigadors i gestors tota la
informació de forma ràpida i accessible.
Conclusions
Com heu pogut veure, hi ha tot un món de possibilitats
per aplicar les noves tecnologies a l’àmbit sanitari. Però
aquesta aplicació implica esforços, tant econòmics com
de canvi de mentalitat i forma de treballar. És necessari
que tota l’organització hi col·labori i ajudi a tirar-ho
endavant. I la nostra principal motivació ha de ser que
són eines que ens ajudaran en la pràctica diària de la
nostra professió.
Raquel Aguilera
SABEU QUE FEM?
26
Cap a la biblioteca digital:
les revistes electròniques
La biblioteca és un centre d’informació i de documentació professional que serveix de base per a la instrucció i autoformació del personal sanitari (treballadors
assistencials, administratius i tècnics), així com per als
estudiants de formació MIR o de disciplines paramèdiques (farmacologia...).
La nostra és una biblioteca especialitzada en Ciències
de la Salut, l’objectiu de la qual és el recolzament en
les tasques assistencials, docents i investigadores dels
nostres usuaris.
L’ús de la tecnologia amb finalitats informatives ha
determinat l’evolució dels serveis bibliotecaris tradicionals, que han comportat un canvi en la disponibilitat
dels recursos i dels serveis que s’ofereixen.
Un exemple d’aquest avenç tecnològic és el ràpid
desenvolupament de les revistes electròniques que
podrien acabar substituint les tradicionals revistes en
format de paper.
Aquestes revistes poden ser:
1. accessibles exclusivament on-line
2. simples translacions del format en paper a format
electrònic (PDF, html, text)
3. resums de tots els articles que apareixen en la versió
impresa
Les primeres no es troben en format de paper, sinó
que poden ser consultades a internet i contenen continguts entrellaçats.
Les segones engloben el gran nombre de publicacions
que ofereixen l’on-line com a complement del suport
de paper. Fins i tot, algunes reprodueixen el número
complet en format electrònic. Normalment, són publicacions a les quals s’està subscrit en versió impresa i
que mitjançant una clau d’accés es pot consultar la
revista al seu web.
I les terceres ofereixen gratuïtament un abstracte dels
diferents articles que trobem en l’edició de paper.
Nosaltres disposem de 88 revistes en edició paper i 30
ofereixen l’accés on-line gratuïtament.
L’ús de les revistes on-line, ja força nombroses en
l’actualitat, s’està incrementant pels notables avantatges
que tenen:
Accés uniforme des de qualsevol punt de la xarxa, sense
desplaçament a la biblioteca.
Possibilitat de cerca del contingut, facilitant l’accés ràpid
a la informació.
Possibilitat d’enllaços hipertextuals amb altres recursos,
com connexions entre cites bibliogràfiques i articles.
Ús de programes multimèdia que ofereixen no solament imatges, sinó també so i moviment.
Velocitat, que aconsegueix una difusió més ràpida de la
informació científica.
Amb tot, i com tot, aquest sistema també té desavantatges. El que més ens pot fer témer és el tancament
de l’accés a les revistes a causa de la cancel·lació de la
subscripció, de tancament de l’editorial... Esperem que
no passi!
Cristina Canals
27 COOPERACIÓ I SOLIDARITAT
Vilafranca està agermanada amb el municipi de Puerto
Cabezas -a la costa atlàntica nicaragüenca- des de
mitjan anys 80, amb alguna discontinuïtat donades
les característiques polítiques de Nicaragua en alguna
època.
Arran de la visita d’una delegació de Puerto Cabezas
a Vilafranca, el seu alcalde va tenir ocasió de visitar
l’Hospital com a pacient. Aquesta visita va fer pensar
a alguns treballadors de l’Hospital en la possibilitat
de desenvolupar alguna tasca sanitària allà, tema que
l’agermanament encara no havia dut a terme.
A l’octubre de 2002, tres companys van viatjar a Puerto i, en un mes, van tenir l’oportunitat de conèixer
la realitat d’aquell municipi en les seves diverses
vessants, especialment en la sanitària. Van visitar els
establiments sanitaris de la ciutat -l’hospital i el “centro
de salud”-, i es van desplaçar a la zona rural per veure
totes les mancances que tenen en aquest aspecte. En
aquestes visites, van parlar amb els gestors dels centres
i amb els líders de les comunitats rurals, i van recollir
totes les seves queixes i demandes, a més de totes les
dades estadístiques de les quals disposaven.
De tornada a Vilafranca, i basant-nos en la informació
recollida i les demandes manifestades, uns quants
companys de l’Hospital -amb la col·laboració de tècnics de fora- vàrem redactar un esborrany de projecte
de cooperació sanitària que té dues parts; per una
banda, equipar amb material sanitari bàsic els “Puestos
de Salud” de les comunitats, i per l’altra, la capacitació
del personal de l’Hospital Nuevo Amanecer de Puerto
Cabezas.
La nostra intenció era iniciar un programa de cooperació sanitària amb Puerto impulsat des de l’Hospital
com a institució. Finalment, després de llargues converses i de diverses consultes amb gent coneixedora
de la cooperació internacional i de l’agermanament, tot
i que l’Hospital ens ofereix suport com infraestructures,
logística, etc., vàrem decidir ajuntar-nos amb l’Associació d’Amics de Puerto Cabezas i constituir la seva
secció sanitària, per tal de tirar endavant el projecte.
En aquests moments, tenim definides les línies generals del projecte, que es presentarà a l’Ajuntament
quan obrin la convocatòria per a ajuts en cooperació.
Ara, de moment, estem buscant i pensant altres formes de finançament:
- Tenim una donació anònima inicial de 100 euros.
- El bar-restaurant El Tast
ens va oferir el 10% dels
ingressos que fan amb el
vi de la casa i el dia 1 de
desembre ens van donar
la primera aportació de
600,00 euros.
- Durant la Fira del Gall
posarem un estand, potser
davant de El Tast, potser a
la plaça de la Vila -el lloc
encara està per definir- per
vendre aquest vi.
- El pintor Guillem Noya
i El Tast ens han fet donació d’un quadre i hem
demanat a l’Hospital que el
compri com un primer pas
de col·laboració solidària.
- El divendres 9 de gener de 2004, a 2/4 de 10 del
vespre, a Cal Bolet, es representarà l’obra de teatre “El
florido pensil”, a càrrec de la companyia amateur de
“Teatre Estable Laindus”; els beneficis íntegres aniran
destinats al projecte.
Esperem i necessitem la vostra col·laboració, les vostres aportacions i les vostres idees i iniciatives.
Tothom qui estigui interessat/ada a participar o formar
part de la secció sanitària, el segon dilluns de cada
mes, ens trobem a 2/4 de 4 de la tarda; si és festiu, es
traspassa al dilluns següent, a la sala de reunions de
la 2a planta.
Seccio Sanitària de l’AAPC
NOTICIES
28
III Jornades d’Infermeria de
l’Alt penedès
El dissabte dia 15 de novembre, al Casal de Vilafranca,
es van celebrarar les III Jornades d’Infermeria de l’Alt
Penedès sota el títol “Un pas endavant, tots cuidem”.
Més de 100 infermers/es i auxiliars d’infermeria es van
reunir per presentar i debatre experiències i propostes
de treball conjunt entre les diferents institucions sanitàries de la comarca.
Organitzades per representants de la infermeria de
l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, del Servei d’Atenció Primària i del Consorci Sociosanitari de Vilafranca.
Aquesta ja és la tercera edició de les jornades que se
celebren cada tres anys i que van néixer amb l’objectiu
d’afavorir la coordinació i la continuïtat en l’assistència
a la població de la comarca, sent un punt de trobada de
tots i totes les professionals d’infermeria que treballen
en els diferents àmbits sanitaris.
Durant unes hores, el col·lectiu d’infermeria comparteix
i intercanvia experiències, discuteix i consensua sistemes de treball que milloraran la coordinació entre els
tres nivells assistencials, el d’atenció primària, l’hospitalari i el sociosanitari. Aquest aspecte és fonamental per
garantir una assistència de qualitat.
En total es van presentar nou comunicacions orals i tres
en format pòster que recullen, amb un gran nivell científic, la tasca duta a terme dia a dia per les infermeres i
infermers de la zona.
Llistat de les comunicacions orals presentades:
- INFORME D’INFERMERIA
- PROTOCOL DE PREVENCIÓ I TRACTAMENT DE
NAFRES PER PRESSIÓ
(aquestes dues comunicacions no van optar a premi. Es va demanar
directament a les persones que fessin aquests treballs i van disposar
de més temps a l’hora de l’exposició)
- ATENCIÓ INTEGRAL A LA DONA SOTMESA A
TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE CÀNCER DE MAMA.
CURES PREVENTIVES DEL LINFEDEMA. CONSELLS
ESPECÍFICS I AUTOCURA.
- QUÈ FA EL/LA INFERMER/A A URGÈNCIES?
- INTRODUCCIÓ D’UN TRÍPTIC INFORMATIU AL
PACIENT AMB CARDIOPATIA ISQUÈMICA. UNA
ALTRA MILLORA EN EL PROCÉS DE LES CURES
D’INFERMERIA
- L’ATENCIÓ MULTIDISCIPLINAR DE LA DONA AMB
DIABETIS GESTACIONAL
- URGÈNCIES A LA VIA PÚBLICA
- PROGRAMA DEL TRASTORN MENTAL SEVER
- COR COCAÏNA. PATOLOGIA CARDÍACA ASSOCIADA AL CONSUM DE COCAÏNA
Llistat de les comunicacions-pòster presentades:
- L’EDUCACIÓ SANITÀRIA EN UNA UNITAT DE CSI
- IMPLANTACIÓ D’UN FULL DE REGISTRE DE CURES
D’INFERMERIA EN LA REANIMACIÓ DE NOUNATS
- VACUNEM-NOS
El primer premi a la millor comunicació oral va ser
per a “ATENCIÓ INTEGRAL A LA DONA SOTMESA A
TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE CÀNCER DE MAMA.
CURES PREVENTIVES DEL LINFEDEMA. CONSELLS
ESPECÍFICS I AUTOCURA”, les autores de la qual van
ser Montserrat Magriñà Rovira i Anna Cabestany Queraltó, de l’HCAP, i el primer premi a la millor comunicació-pòster va ser per a “L’EDUCACIÓ SANITÀRIA EN
UNA UNITAT DE CSI”, les autores de la qual van ser
Montse Blanco Gili, Isabel Gallardo Parra, Montserrat
Pérez Martí, Encarna Valle Rebollo i Montserrat Vidal
Bargues, de l’HCAP.
A més de les comunicacions i treballs que es van presentar, hi van participar com a ponents la Sra. Dolors
Muñoz, que va parlar de la competència professional, i
la Sra. Montserrat Busquets, que ho va fer sobre l’ètica
de cuidar.
En general, tots els assistents, els comitès organitzatiu
i científic, i també des de la direcció de les tres insti-
29
tucions, fan una valoració molt positiva d’aquesta tercera edició de les jornades, tant per la qualitat del seu
contingut, com pel que signifiquen en la millora de les
relacions i col·laboracions entre els professionals d’infermeria, fet que repercuteix directament en la qualitat
de l’atenció a la població de l’Alt Penedès.
Teresa Cuscó
Helena Mestre
La mediació intercultural, una
eina d’ajuda
Cada vegada més ens trobem amb dificultats per
atendre correctament les persones que són de cultures
i/o ètnies diferents a la nostra. El primer obstacle, sens
dubte, és l’idioma, però també la diferència de cultures
i costums que tenim.
El CCAP ens ofereix el servei de ‘Mediadors culturals’,
que ens poden ajudar en la comunicació i entesa amb
persones d’una cultura o realitat molt diferent a la
nostra.
Podem sol·licitar la seva ajuda a través de la treballadora social, que concertarà una visita, o trucar directament
al telèfon: 93 890 00 00.
Per als casos urgents, podem disposar del telèfon de
traduccions que ofereix la Generalitat les 24 hores de
cada dia i amb tots els idiomes. Telèfon: 902 111 444.
NOTICIES
Diuen que valen més que
mil paraules... i ens ajuden
a recordar uns quants fets
significatius d’aquest any 2003
NOTICIES
30
Ens vam mobilitzar contra la guerra
Ens visita l’Enric Mangas, Director del CatSalut. El Pla d’ampliació ja
està en marxa.
Delegació de Nicaragua i projecte de cooperació i solidaritat
Nova organització a la recepció de consultes externes
31 L’ENTREVISTA
MONTSE UDINA
La Montse Udina treballa com a administrativa de l’hospital des de l’any 1990 i actualment la podem trobar al
taulell d’admissions.
Montse, explica’ns una mica la teva vida personal.
“Tinc cinc fills, vuit néts, treballo i tinc el marit, que ja
és jubilat. Tinc bona salut i estic contenta de tot el que
m’envolta”.
Explica’ns la teva trajectoria professional fins ara.
“Vaig entrar a treballar aquí el 21 de gener de l’any 1990
i vaig estar treballant per molts serveis. Vaig començar a
urgències fent la suplència maternal de la Glòria Parera,
que esperava el seu primer fill; després ja vaig continuar fins que vàrem arribar aquí a l’abril, i al setembre em
van donar la plaça que tinc a admissions”.
bo llevar-se al matí, venir i estar amb les companyes, fer
la feina, sentir-te útil... Ja us ho diré”.
Com valores el teu lloc de treball?
“Trobo que és un lloc de treball molt bo, ja que veus
quan la gent marxa, normalment contenta, i veus la
gent que ingressa, també contents, ja que diuen: “Mira,
ara em treuran el mal!”.
És un lloc amb molt de moviment i has de saber moltíssimes coses, ja que et pregunten de tot, perquè no
deixa de ser un lloc d’informació.
Tinc un horari molt bo, els matins de 2/4 de 8 a les 3
cada dia, i un dia a la setmana faig de 2/4 de 8 del matí
a les 7 de la tarda, però amb la reducció horària faig
fins a les 5”.
Alguna cosa positiva a destacar?
“El lloc, la meva companya Dolors, i totes les altres
companyes que tinc, que em són de gran ajuda i em
donen suport. Ens avenim molt entre nosaltres i crec
que això és molt important”.
Alguna experiència dolenta a la feina?
“No. Una cosa que he de fer és anar a urgències dins
el meu horari per cobrir l’esmorzar de la companya.
Jo, com a companya, considero que tothom té dret a
esmorzar. També hi vaig jo, no?, però es fa molt pesat
per a la companya que tinc al telèfon i per la feina que
em trobo quan arribo”.
Ens han dit que aviat et jubiles. És cert?
“Sí, perquè estic a punt de fer 64 anys i no sé si l’hospital m’ho arreglarà als 64 o no, perquè jo, per poc que
pugui, intentaré jubilar-me als 64 anys”.
Alguna anècdota divertida?
“Un dia em va sorgir un problema i tenia el cotxe espatllat. Vaig trucar a l’hospital per demanar el número de
telèfon dels taxis i quan truco em diuen:
“Enhorabona, Montse, que has sigut àvia!”. Era l’última
cosa que em pensava jo en aquell moment!”
Què enyoraràs?
“No ho sé, perquè encara no he marxat i no tinc pensant què faré. No crec que m’avorreixi, però crec que és
Què canviaries?
“En el temps que fa que treballo, he notat que la gent
L’ENTREVISTA
32
treballa amb menys humanitat. Ho he notat en tot el
meu voltant, en les noies joves que entren, que són
més joves que les meves filles! I penso que estem en
un lloc en què és una de les coses que es necessita
més”.
Defineix humanitat.
“Ser amable en el moment, intentar ajudar a qui ho
necessita, donar tota la informació que es pugui sense
espantar... Quan treballava a urgències, em vaig trobar
amb molts casos en què et preguntaven i sabies que
allà dins hi havia coses molt greus i havies d’allò... nedar
i guardar la roba. Avui en dia veig que es contesta més
bruscament i amb més fredor. M’agradava més com es
treballava abans”.
Què et sembla que ara es faci una revista a l’hospital?
“Jo me’n vaig assabentar per vosaltres i avui ha vingut
el Dr. Guadarrama i m’ha dit:
- Però si està a punt de sortir i encara no t’han fet l’entrevista, Montse!
- I com ho saps que m’han de fer una entrevista?
- Perquè sóc molt amic del Dr. Vivó i m’ho ha comentat... Si no te la fan ja, no la faràs!
- Ja, però la revista sortirà igual, no?
- Sí, però jo no la compraré!
“Està molt bé que feu una revista perquè a l’hospital
vell hi havia molta germanor. Recordo que quan arribava Nadal fèiem un dinar amb caldo, pilota... El meu
marit m’ajudava i paràvem una taula de 40 o 50 i jo
portava tots el coberts, els plats, les estovalles... els feia
el menjar i ens ho passàvem molt bé. Un cop va créixer
tant l’hospital ja no s’ha pogut fer més, perquè hi ha
gent que ni es coneix. Ara et trobes gent que no et
saluda, però és perquè no et coneix. Era bonic”.
LA CUINA DE L’HOSPITAL
Púding de mandarina
Per a quatre persones
Ingredients:
• 4 mandarines
• 4 ous
• 4 cullerades de sucre
• 4 cullerades de farina
• 1/2 got d’oli d’oliva
Preparació
En un vol, ratllarem una part de la pela de les mandarines, les acabarem de pelar i les partirem a trossos,
traurem tots els pinyols i les posarem al vol amb la
raspadura de la pell, on afegirem els ous i la resta dels
ingredients. Ho triturarem i ho passarem pel colador
xinès.
Un cop tindrem la pasta feta, la col·locarem en un motlle gran o diversos motlles petits, a gust, i ho posarem al
forn durant 20 minuts a 180 graus de temperatura.
Guarnició
Prepararem un caramel amb 3 cullerades de sucre, 2
cullerades d’aigua i el suc d’una llimona.
Quan estigui caramel·litzat, agafarem uns grills de mandarina, els banyarem en el caramel i, a continuació, ho
adornarem al gust.
33 ALTRES SECCIONS
Arreveure i molta sort
Empar Bernal, Merche Galdós, Mercedes Vigil, llevadores; Eva Bonell, Santi Castillo, Pili Luna, Teresa Rovirosa,
infermeres; Salvador Perelló, Alejandra García, Felipe
Raurich, metges; Maite Mussons, administrativa; Alba
Donoso, Santi Campos, auxiliars d’infermeria; Toni
Ventura i Xavier Solano, ‘camiller’ i correu.
A tots vosaltres us desitgem el millor. Molta sort.
Presentació dels nouvinguts
Volem donar la benvinguda a totes les persones que
s’han incorporat al col·lectiu de treballadors de l’Hospital durant aquest any. La llista de noms és llarga i ens
ha semblat que potser per conèixer-nos seria millor
acompanyar el nom amb una fotografia.
De fet, cada vegada més sovint veiem cares noves i ens
preguntem els uns als altres “saps qui és aquell?”...
A la INTRANET hi ha un espai que pot facilitar la presentació de tots nosaltres a la resta de companys, és el
“buscador de persones”.
Des d’aquí us proposem que, totes les persones que
així ho desitgin, incorporin a la fitxa que tots tenim per
defecte al buscador de persones de la intranet una
fotografia digital. Podeu fer-ho fàcilment demanant
ajuda al departament de RRHH. La manera de fer-ho
és simple i sols heu d’estar disposats que us facin una
fotografia. Animeu-vos.
Espai per a l’Opinió del lector
Aquest espai és obert a l’opinió de tothom. Per
utilitzar-lo, heu d’enviar un e-mail a l’adreça:
[email protected].
®
ENALAPRIL / NITRENDIPINO
Mayor control de la HTA que la monoterapia
1. DENOMINACIÓN DEL MEDICAMENTO: VIPRES 10/20 mg comprimidos. Enalapril maleato/Nitrendipino 10/20 mg 2. COMPOSICIÓN CUALITATIVA Y CUANTITATIVA: 10 mg de enalapril maleato. 20 mg de nitrendipino. Lista de excipientes,
en 5.1. 3. FORMA FARMACÉUTICA: Comprimido. Los comprimidos son oblongos biconvexos de color amarillo y con un grabado “E/N” en una de las caras. 4. DATOS CLÍNICOS: 4.1. Indicaciones terapéuticas: Tratamiento de la hipertensión
arterial esencial en aquellos pacientes en los que la presión arterial no se controla adecuadamente con enalapril o nitrendipino solos. 4.2. Posología y forma de administración: Puede recomendarse la titulación de dosis con los componentes individuales.
Cuando sea clínicamente apropiado, puede considerarse el cambio directo de la monoterapia a la combinación fija. Adultos, incluyendo ancianos: la posología recomendada es de un comprimido al día. Pacientes con insuficiencia hepática: VIPRES está
contraindicado en pacientes con insuficiencia hepática grave (ver 4.3). En pacientes con insuficiencia hepática de leve a moderada, la monoterapia con enalapril o nitrendipino no está contraindicada, pero no se dispone de información sobre la administración
de VIPRES en estos casos. Por lo tanto, VIPRES debe administrarse con precaución si se indica a estos pacientes (ver 4.4). Pacientes con insuficiencia renal: VIPRES está contraindicado en pacientes con insuficiencia renal grave (aclaramiento de creatinina
inferior a 10 ml/min) o en pacientes que estén en tratamiento con hemodiálisis (ver 4.3 y 4.4). Niños y adolescentes: no existen datos de administración de VIPRES en niños y adolescentes, por lo que se recomienda no administrar a este grupo de pacientes.
Los comprimidos se deben ingerir enteros, sin fraccionarlos o masticarlos, con una cantidad suficiente de agua. 4.3. Contraindicaciones: VIPRES no debe utilizarse en: pacientes con hipersensibilidad a enalapril, nitrendipino o a alguno de los excipientes
de la especialidad; pacientes con antecedentes de angioedema relacionado con la administración de inhibidores de la enzima conversora de angiotensina o edema angioneurótico hereditario/idiopático; embarazo; lactancia; pacientes con condiciones
hemodinámicas inestables, especialmente shock cardiovascular, insuficiencia cardíaca aguda, síndrome coronario agudo, fase aguda del ictus; pacientes con estenosis bilateral de las arterias renales o unilateral en pacientes monorrenos; estenosis de la
válvula aórtica o mitral hemodinámicamente relevante y cardiomiopatía hipertrófica; pacientes con insuficiencia renal grave (aclaramiento de creatinina inferior a 10 ml/min) y en pacientes en diálisis; pacientes con insuficiencia hepática grave. 4.4. Advertencias
y precauciones especiales de empleo. Angioedema: En pacientes tratados con inhibidores de la ECA, puede producirse angioedema de las extremidades, cara, labios, membranas mucosas, lengua, glotis o laringe, en especial durante las primeras
semanas de tratamiento. En casos aislados, puede presentarse un angioedema severo después de un tratamiento a largo plazo con un inhibidor de la ECA. El tratamiento debe interrumpirse de inmediato. El angioedema de lengua, glotis o laringe puede ser
fatal. Se debe instaurar un tratamiento de urgencia, con hospitalización del paciente y observación por un mínimo de 12 a 24 horas. No debe darse de alta al paciente hasta que hayan desaparecido los síntomas. Neutropenia/agranulocitosis: Se han
observado casos de neutropenia/agranulocitosis, trombocitopenia y anemia en pacientes tratados con inhibidores de la ECA. En pacientes con la función renal normal y sin otros factores de complicación adicionales, raramente se ha observado neutropenia.
Enalapril debe utilizarse con extrema precaución en pacientes con enfermedad vascular del colágeno, terapia inmunosupresora, tratamiento con alopurinol o procanaimida, o una combinación de estos factores, especialmente cuando existe una insuficiencia
renal. Si se utiliza VIPRES en tales pacientes, se aconseja supervisar el recuento de glóbulos blancos. Durante el tratamiento todos los pacientes deben ser informados para que notifiquen cualquier signo de infección. VIPRES debe ser retirado si se detecta
o sospecha neutropenia (número de neutrófilos inferior a 1.000/mm). Insuficiencia renal: En pacientes con insuficiencia renal, se debe supervisar la función renal, particularmente en las semanas iniciales del tratamiento con inhibidores de la enzima de
conversión de la angiotensina (IECA). Se debe tener precaución en pacientes con el sistema renina-angiotensina activado. En pacientes con insuficiencia renal moderada (aclaramiento de creatinina superior a 30 ml/min; creatinina sérica 3 mg/ml), no es
necesario ajustar la dosis, pero se recomienda supervisar la función renal. En algunos pacientes, la aparición de hipotensión al iniciar el tratamiento con un inhibidor de la ECA puede deteriorar algo más la función renal. En esas circunstancias, se han observado
casos de insuficiencia renal aguda, generalmente reversibles. No se dispone de información sobre la administración de VIPRES en pacientes con un trasplante reciente de riñón. Proteinuria: Los pacientes con una disfunción renal preexistente raramente
pueden experimentar proteinuria. En pacientes con proteinuria clínicamente significativa (superior a 1g/día), VIPRES podrá administrarse únicamente después de haber sopesado de forma crítica los beneficios frente al riesgo potencial, y realizando regularmente
una supervisión de los parámetros clínicos y de laboratorio. Insuficiencia hepática: En pacientes con insuficiencia hepática leve a moderada no están contraindicados ni enalapril ni nitrendipino. Puesto que no se dispone de experiencia en la administración
de VIPRES en estos casos, deberá utilizarse con precaución si se indica a estos pacientes. VIPRES está contraindicado en pacientes con insuficiencia hepática severa (ver 4.3). La eliminación de nitrendipino puede ralentizarse debido a la insuficiencia hepática,
especialmente en ancianos, lo que puede causar una hipotensión no deseada. En casos aislados se ha descrito un síndrome que se inicia con una ictericia colestática que progresa hasta necrosis hepática con resultado fatal. En caso de ictericia o acusado
aumento de las enzimas hepáticas, es necesario interrumpir el tratamiento y realizar un seguimiento de los enfermos. Hipertensión renovascular/estenosis de las arterias renales (ver 4.3): En pacientes con hipertensión renovascular, estenosis
arterial renal bilateral preexistente o estenosis arterial unilateral con un solo riñón funcionante, existe un riesgo aumentado de hipotensión grave y de insuficiencia renal cuando se administran inhibidores de la ECA. Se puede producir pérdida de la función
renal con sólo pequeños cambios en creatinina sérica incluso en pacientes con estenosis arterial renal unilateral. Hipercaliemia: Los IECA pueden producir aumentos del potasio sérico, especialmente en pacientes con insuficiencia renal y/o insuficiencia
cardíaca. Por ello, no se recomienda la administración de diuréticos ahorradores de potasio o de suplementos de potasio. En caso de que sea necesario el uso concomitante de estas sustancias, se controlarán los niveles séricos de potasio. Hipotensión:
En ciertos casos, VIPRES puede producir hipotensión ortostática, riesgo que se incrementa en pacientes con activación del sistema renina-angiotensina-aldosterona, como casos de depleción de volumen o de sal, debida al uso de diuréticos, dieta pobre en
sal, hemodiálisis, diarrea o vómitos; disminución de la función del ventrículo izquierdo; hipertensión renovascular. La depleción de volumen o sal se debe corregir de antemano en estos pacientes. En pacientes con insuficiencia cardíaca, con o sin insuficiencia
renal asociada, puede aparecer hipotensión sintomática. La aparición de hipotensión en estos pacientes es más probable si presentan grados mayores de insuficiencia cardíaca, reciben dosis altas de diuréticos de asa y tienen hiponatremia o deterioro de la
función renal. Se debe controlar rigurosamente a estos pacientes al inicio del tratamiento. Estas consideraciones pueden aplicarse a pacientes con cardiopatía isquémica o enfermedad cerebrovascular en los que una disminución excesiva de la presión
arterial podría ocasionar un infarto de miocardio o un accidente cerebrovascular. Si se produce hipotensión se debe poner al paciente en decúbito y, si es necesario, se le debe administrar solución salina isotónica por vía intravenosa. Una respuesta hipotensiva
pasajera no constituye una contraindicación para continuar el tratamiento con VIPRES, generalmente sin ninguna dificultad, una vez que se han restablecido el volumen circulante y la presión arterial. Obstrucción del tracto de salida ventricular: En
pacientes con obstrucción del tracto de salida del ventrículo izquierdo se deben emplear los IECA con cuidado. Si la obstrucción es hemodinámicamente relevante, el maleato de enalapril está contraindicado (ver 4.3). Tos: Se ha informado sobre tos con el
uso de IECA. Esta es una tos característica no productiva, persistente y que desaparece al suspender el tratamiento. Hiperaldosteronismo primario: Los pacientes con hiperaldosteronismo primario no responden, por lo general, a los agentes
antihipertensivos, cuyo efecto se basa en la inhibición del sistema renina-angiotensina. Por ello, no se recomienda la administración de maleato de enalapril. Pacientes dializados: El uso concomitante de VIPRES y membranas de poli-(acrilonitrilo de
sodio-2-metilalil sulfonato) de alto flujo como “AN 69” en pacientes en diálisis, puede producir reacciones anafilácticas tales como hinchazón de la cara, enrojecimiento, hipotensión y disnea en los primeros minutos de iniciar la diálisis. Por lo tanto, debe
evitarse esta combinación. VIPRES está contraindicado en pacientes en diálisis (ver 4.3). Reacciones anafilactoides durante aféresis de LDL/terapia de desensibilización: Los pacientes con aféresis de LDL (lipoproteínas de baja densidad)
con dextrano sulfato pueden experimentar reacciones anafilactoides con peligro para la vida, cuando toman un IECA. Los pacientes que utilizan un IECA durante una inmunoterapia específica (desensibilización) contra veneno de insectos (p.ej. picadura de
abejas o avispas) pueden experimentar reacciones anafilactoides (p.ej. disminución de la presión sanguínea, disnea, vómitos y reacciones cutáneas alérgicas), alguna de las cuales puede poner en peligro la vida. Si es necesaria la aféresis de LDL o una
inmunoterapia específica (desensibilización) contra veneno de insectos, el IECA deberá ser temporalmente reemplazado por otro medicamento para la hipertensión o la insuficiencia cardíaca. Cirugía/anestesia: En pacientes sometidos a operaciones de
cirugía mayor o durante la anestesia con agentes que provocan hipotensión, enalapril bloquea la formación de angiotensina II inducida por la liberación compensadora de renina. En esos casos, si se produce hipotensión y se considera que es debida a ese
mecanismo, se puede corregir aumentando el volumen plasmático. Fertilidad: En casos aislados de fertilización in vitro se ha asociado a los calcioantagonistas como el nitrendipino con cambios bioquímicos reversibles en la cabeza de los espermatozoides
que pueden llegar a producir una alteración de la función espermática. En hombres en los que existen antecedentes de fracasos repetidos de paternidad mediante fertilización in vitro y en los que no pueda encontrarse otra explicación, los calcioantagonistas
deben ser considerados como una razón posible. Diferencias étnicas: Como otros inhibidores de la enzima convertidora de angiotensina, enalapril, componente de la asociación a dosis fija, es aparentemente menos efectivo en disminuir la presión
sanguínea en la población de raza negra que en las demás, posiblemente por una mayor prevalencia de niveles bajos de renina en la población hipertensa de raza negra. Advertencias sobre excipientes: Pacientes con problemas hereditarios raros de
intolerancia a la galactosa, la deficiencia en Lapp lactasa o síndrome de malabsorción de glucosa-galactosa, no deben tomar este medicamento. 4.5. Interacción con otros medicamentos y otras formas de interacción: El efecto antihipertensivo
de VIPRES puede verse potenciado por otros fármacos antihipertensivos como diuréticos, betabloqueantes o agentes bloqueadores alfadrenérgicos como prazosina. Además pueden producirse las siguientes interacciones debidas a uno u otro de los
componentes de la asociación: Enalapril maleato. Combinaciones que deben ser utilizadas con precaución. Diuréticos ahorradores de potasio o suplementos de potasio: los IECA disminuyen la pérdida de potasio producida por los diuréticos. Los diuréticos
ahorradores de potasio, los suplementos de potasio y otros medicamentos que pueden aumentar los niveles de potasio sérico (ej., heparina) pueden presentar efectos aditivos en la concentración de potasio sérico, especialmente en pacientes con la función
renal alterada. Si está indicado el uso concomitante debido a hipocaliemia demostrada, deben utilizarse con precaución y con supervisión frecuente del potasio sérico (ver 4.4). Litio: no se recomienda la combinación de enalapril con litio debido al riesgo de
incremento importante en los niveles séricos de litio, con neurotoxicidad severa. Si se administran al mismo tiempo sales de litio, se deben vigilar cuidadosamente las concentraciones séricas de litio. Antiinflamatorios no esteroides: los antiinflamatorios no
esteroides y los inhibores de la ECA ejercen un efecto aditivo en el aumento del potasio sérico, y pueden disminuir la función renal. Cuando se administra a pacientes ancianos o deshidratados, esta combinación puede producir una insuficiencia renal aguda
debido a una acción directa en la filtración glomerular. Además, el tratamiento concomitante puede reducir el efecto antihipertensivo de los inhibidores de la ECA. Antidiabéticos orales: la administración de enalapril puede potenciar el efecto hipoglucemiante
de estas sustancias, por lo que debe intensificarse la supervisión de la glucemia. Baclofeno. Puede incrementar la actividad antihipertensiva. Si fuera necesario, se supervisará la presión sanguínea y se ajustará la dosis. Antipsicóticos: la administración
conjunta de estos fármacos puede producir hipotensión postural. Antidepresivos: la administración conjunta con antidepresivos tricíclicos puede producir hipotensión postural. Alopurinol, fármacos citostáticos, inmunosupresores, corticosteroides sistémicos,
procainamida Pueden producir leucopenia. Combinaciones a considerar: Amifostina: aumento del efecto antihipertensivo: Nitrendipino. Cimetidina y ranitidina: cimetidina y, en menor medida ranitidina, pueden aumentar los niveles plasmáticos de nitrendipino
pero se desconoce la relevancia clínica de estos efectos. Digoxina. Enalapril ha sido administrado junto a digoxina sin evidencia de interacciones adversas clínicamente significativas. La administración simultánea de nitrendipino y digoxina puede producir
un incremento de los niveles plasmáticos de digoxina. Por lo tanto, los pacientes deben ser observados para detectar síntomas de sobredosis por digoxina o bien, deben supervisarse los niveles plásmaticos de digoxina. Relajantes musculares. La administración
de nitrendipino puede potenciar la duración y la intensidad del efecto de los relajantes musculares como pancuronio. El zumo de pomelo inhibe el metabolismo oxidativo del nitrendipino. La ingestión simultánea de este último con zumo de pomelo aumenta
su concentración plasmática, lo que puede incrementar el efecto hipotensor del preparado. El nitrendipino es metabolizado por el sistema citocromo P450 3A4, localizado en la mucosa intestinal y en el hígado. Los fármacos inductores de este sistema
enzimático tales como anticonvulsivantes (fenitoína, fenobarbital, carbamazepina) y rifampicina, pueden conllevar una reducción importante de la biodisponibilidad de nitrendipino. Por otro lado, los fármacos inhibidores de este sistema enzimático (imidazoles
antifúngicos como itraconazol y otros) pueden producir un aumento de las concentraciones plasmáticas de nitrendipino.Betabloqueantes: nitrendipino y los fármacos betabloqueantes presentan efectos sinérgicos. Este hecho es de especial relevancia en
pacientes cuyas reacciones vasculares simpáticas no pueden compensarse en caso de un tratamiento adicional con betabloqueantes, por lo que se recomienda precaución. 4.6. Embarazo y lactancia: Embarazo. VIPRES está contraindicado durante el
embarazo. Los IECA pueden causar morbilidad y mortalidad fetal y neonatal cuando se administran a mujeres embarazadas durante el segundo y tercer trimestre. El empleo de inhibidores de la ECA durante este período se ha asociado con daño fetal y
neonatal, incluyendo hipotensión, anuria, insuficiencia renal reversible o irreversible, hipoplasia craneal en el feto y muerte. Se ha producido oligohidramnios materno, que presumiblemente representa disminución de la función renal en el feto, y puede
producir contracturas en las extremidades, deformaciones cráneo-faciales y desarrollo pulmonar hipoplásico. Se han dado casos de prematuridad, retraso del crecimiento intrauterino y persistencia del conducto arterioso, aunque no ha sido demostrada su
relación con la exposición a IECA. Se desconoce si la exposición limitada únicamente al primer trimestre de embarazo puede afectar de forma negativa al feto. Si se administra enalapril únicamente en el primer trimestre de embarazo, la paciente también
deberá ser informada. No obstante, en caso de que la paciente se quede embarazada, se debe suspender el tratamiento con VIPRES lo antes posible. Estudios realizados con nitrendipino en animales no han revelado indicios de efectos teratogénicos. Sin
embargo, no existen estudios bien controlados en humanos y otras dihidropiridinas han presentado efectos terátogenicos en estudios de toxicidad preclínica. Lactancia: VIPRES está contraindicado durante la lactancia. Enalapril, enalaprilato y nitrendipino
son excretados en la leche materna y su efecto sobre el lactante no ha sido determinado. 4.7. Efectos sobre la capacidad para conducir y utilizar maquinaria: La administración de VIPRES puede producir algunas reacciones adversas que
disminuyen el estado de alerta, dificultando la capacidad para conducir o utilizar maquinaria. Esto es particularmente importante al inicio del tratamiento, cuando se cambia el tratamiento y/o con el consumo de alcohol. Por ello, se recomienda precaución
hasta que la respuesta al medicamento sea satisfactoria. 4.8. Reacciones adversas: Las reacciones adversas observadas tras la administración de VIPRES son similares a las descritas para cada uno de los componentes por separado. Las más frecuentes
(1-10%) son: enrojecimiento facial, edema, cefalea y tos. Reacciones adversas poco frecuentes (0,1-1%) son: mareo, taquicardia, erupción eritematosa, náusea y dispepsia. Muy escasas (< 0,01%) son: en ensayos clínicos se han detectado casos aislados
de astenia, hipotermia, hipotensión, palpitación, isquemia periférica, hematuria, faringitis, traqueitis, disnea, distensión abdominal, aumento de enzimas hepáticas, hipocaliemia, somnolencia, parestesias, temblor y calambres que se han considerado como
posiblemente relacionados con la administración de VIPRES. Las siguientes reacciones adversas se han asociado con el uso de uno u otro fármaco en monoterapia: Enalapril maleato. Sistema cardiovascular: Ocasionalmente hipotensión y/o ortostasis con
síntomas tales como mareos, debilidad, alteraciones visuales y raramente síncope, especialmente al inicio de la terapia y en pacientes con deficiencia de sales y/o fluidos, insuficiencia cardíaca, hipertensión severa o renal grave, e incluso también tras un
aumento de la dosis de enalapril maleato y/o diuréticos: casos aislados en conexión con una marcada disminución de la presión sanguínea: taquicardia, palpitaciones, arritmias cardíacas, bradicardia sinusal, fibrilación auricular, dolor torácico, angina de
pecho, infarto de miocardio, accidente isquémico transitorio, accidente cerebrovascular, parada cardíaca: embolia e infarto pulmonar, edema pulmonar. Riñón: Ocasionalmente aparición de alteraciones o deterioro de la función renal, en casos aislados,
progresión hasta insuficiencia renal aguda. Raramente: oliguria, proteinuria, en algunos casos con un deterioro simultáneo de la función renal, dolor en el costado. Tracto respiratorio: ocasionalmente tos seca, dolor de garganta, ronquera, bronquitis. Raramente:
disnea, sinusitis, rinitis. Casos aislados: broncospasmo/asma, infiltrados pulmonares, estomatitis, glositis, sequedad de boca, neumonía, edema angioneurótico en laringe, faringe y/o lengua, causando una obstrucción de las vías aéreas fatal en casos
individuales, con mayor incidencia en la población de raza negra. Tracto gastrointestinal/hígado: ocasionalmente náuseas, dolor en la parte superior del abdomen, problemas digestivos. Raramente vómitos, diarrea, constipación, pérdida de apetito: casos
aislados trastornos de la función hepática, hepatitis, insuficiencia hepática, pancreatitis, íleo, estomatitis, glositis, síndrome que se inicia con ictericia colestática y progresa hasta necrosis hepática con resultado fatal en algunos casos. Endocrinos: casos
aislados ginecomastia. Piel, vasos: ocasionalmente reacciones alérgicas de la piel tales como exantema: raramente urticaria, prurito, edema angioneurótico de labios, cara y/o extremidades: casos aislados reacciones cutáneas graves tales como pénfigo,
eritema multiforme, dermatitis exfoliativa, síndrome de Stevens-Johnson o necrólisis epidérmica tóxica; alteraciones como psoriasis, fotosensibilidad, enrojecimiento, diaforesis, alopecia, onicólisis y empeoramiento de la enfermedad de Raynaud. Las reacciones
cutáneas pueden estar acompañadas de fiebre, mialgia/miositis, artralgia/artritis, vasculitis, serositis, eosinofilia, leucocitosis, niveles aumentados de ESR y/o aumento del título de ANA. Si se sospecha de una reacción cutánea grave, debe interrumpirse el
tratamiento. Sistema nervioso: ocasionalmente dolor de cabeza, fatiga. Raramente: vértigo, depresión, trastornos del sueño, impotencia, neuropatía periferica con parestesia, trastorno del equilibrio, calambres musculares, nerviosismo, confusión. Organos
de los sentidos: raramente: tinnitus, visión borrosa, alteraciones en la percepción del gusto o pérdida temporal del gusto, anosmia, sequedad de ojos, lagrimeo. Parámetros de laboratorio: ocasionalmente reducción de la hemoglobina, hematócrito y recuento
de plaquetas o leucocitos: raramente especialmente en pacientes con disfunción renal, enfermedad del colágeno o en aquellos que reciben alopurinol, procanaimida o inmunosupresores, anemia, trombopenia, neutropenia, eosinofilia (en casos aislados
agranulocitosis o pancitopenia); especialmente en pacientes con disfunción renal, insuficiencia cardíaca grave e hipertensión renovascular, aumento de las concentraciones séricas de urea, creatinina y potasio, disminución de la concentración sérica de
sodio, hipercaliemia (en pacientes diabéticos), aumento de la excreción de albúmina en orina. Casos aislados: hemólisis/anemia hemolítica (también en conexión con el déficit de la G-6-PDH), aumento de las concentraciones de bilirrubina y enzimas hepáticas.
Nitrendipino. Generales: ocasionalmente: astenia, síntomas gripales. Cardiovasculares: ocasionalmente arritmia, taquicardia, palpitación, edema periférico, enrojecimiento facial, vasodilatación. Raramente: hipotensión, angina de pecho, dolor torácico. Digestivos:
ocasionalemente náuseas, diarrea. Raramente: dolor abdominal, constipación, dispepsia, vómitos: casos aislados hiperplasia gingival. Endocrinos: casos aislados: ginecomastia. Hematológicos: Casos aislados: leucopenia, agranulocitosis. Musculosqueléticos:
raramente mialgia. Sistema nervioso central: ocasionalmente cefalea. Raramente: nerviosismo, parestesia, temblores, vértigo. Respiratorios: raramente: disnea. Cutáneos: raramente: prurito, erupción, urticaria. Órganos de los sentidos: raramente alteración
de la visión. Urogenitales: Casos aislados: aumento de la frecuencia urinaria, poliuria. Parámetros de laboratorio: casos aislados aumento de los valores de enzimas hepáticas. 4.9. Sobredosis: Hasta el momento, no se han descrito casos de sobredosis
con esta asociación. La manifestación más probable de sobredosis con VIPRES sería hipotensión. Tratamiento: Detoxificación primaria con lavado gástrico, administración de adsorbentes y/o sulfato sódico (si es posible durante los primeros 30 minutos).
Monitorización de las funciones vitales. En caso de hipotensión, el paciente debe colocarse en posición de shock e inicialmente debe realizarse la reposición de sales y fluidos. Si no hay respuesta, deben administrarse catecolaminas por vía intravenosa.
Puede considerarse el tratamiento con angiotensina II. La bradicardia debe tratarse con la administración de atropina. Puede considerarse el uso de un marcapasos. Las concentraciones de electrólitos y de creatinina sérica deben ser supervisadas constantemente.
Enalapril es dializable a una velocidad de 62 ml/min, pero debe evitarse el uso de membranas de poliacrilonitrilo de alto flujo (ver 4.4). 5. DATOS FARMACÉUTICOS: 5.1. Relación de excipientes: Hidrogenocarbonato de sodio. Lactosa monohidrato.
Celulosa microcristalina. Almidón de maíz. Povidona. Laurilsulfato de sodio. Estearato de magnesio. 5.2. Incompatibilidades: No procede. 5.2. Período de validez: 2 años. 5.3. Precauciones especiales de conservación: No se precisan
condiciones especiales de conservación. 5.4. Instrucciones de uso y manipulación. Ninguna especial. 6. PRESENTACIÓN Y PVP (IVA 4%). Vipres 10/20 mg comprimidos, envase con 30 comprimidos, 25,69 euros. Coste tratamiento/día: 0,85 euros.
7. CONDICIONES DE PRESCRIPCIÓN Y DISPENSACIÓN: Con receta médica. Financiable por el Sistema Nacional de Salud. 8. TITULAR DE LA AUTORIZACIÓN DE COMERCIALIZACIÓN: Laboratorios Vita, S.A. Avda. Barcelona, 69.
08970 Sant Joan Despí (Barcelona). Comercializado en España por: J. URIACH & Cía., S.A. - GRUPO URIACH. Av. Camí Reial 51-57. 08184 Palau-solità i Plegamans (Barcelona, España). 9. FECHA DE LA REVISIÓN DEL TEXTO: Febrero 2003.
#
A
T
H
®
ENALAPRIL / NITRENDIPINO
Toda la eficacia de las asociaciones
con la tolerabilidad de la monoterapia
Equip de redacció
JORDI ALTÉS
CRISTINA CANALS
TERESA CUSCÓ
RAQUEL FERNANDEZ
ANTONI LLOVET
HELENA MESTRE
MERCÈ PERAL
ANTÒNIA ROVIRA
ROSA ROVIRA
PERE VIVÓ
© CONSORCI SANITÀRI DE L’ALT PENEDÈS
Espirall s/núm. - 08720 Vilafranca del Penedès
Tel. 93 818 04 40
a/e: [email protected]
Disseny i maquetació
CASANELLAS & PARDO, S.C.P.
Impressió
IMPRÈS RÀPID