46 P què és un buit metafòric? R metafòric en el sentit que

Autor
Kris W. B. Scheerlinck
Referències
1
G. Matta-Clark, Gordon. Splitting the
Humphrey Street Building, Entrevista de Liza
Bear al Maig de 1974,
publicat al catàleg
de l'exposició Gordon
Matta-Clark Exhibition,
Museo Nacional Centro
de Arte Reina Sofia,
Madrid, 2006, p.165-180
(cita p.166) Publicat
originalment a Avalanche, Desembre 1974,
p.34-37
2
N.J. Habraken, The
Structure of the Ordinary MIT Press Cambridge 1998
—
Plaça de les Glòries Catalanes
Buits metafòrics i paisatges
seccionats
—
—
Plaza de Las Glòries Catalanes
Vacíos metafóricos y paisajes
seccionados
—
—
Plaça de les Glòries Catalanes
Metaphoric voids and sliced
landscapes
—
PQuè és un buit metafòric?
RMetafòric en el sentit que el seu interès
o valor no depèn de l'ús que se’n pot fer...
P
Vol dir que li interessaven aquests
espais des d'un punt de vista no funcional?
R
O des d’un punt de vista funcional tan
absurd que ridiculitzava la idea de funció.
Per exemple, el lloc on t’atures a lligar-te els
cordons de les sabates, llocs que només són
interrupcions dels teus moviments quotidians.
Aquests llocs també són significatius des del
punt de vista perceptiu perquè fan referència
a l’espai de moviment. [...] Quan vaig comprar
aquestes propietats […] el que em va entusiasmar més de la descripció que se’n feia va ser
que eren “inaccessibles” [...] Bàsicament, el
que volia era designar espais que no es podrien
contemplar ni, certament, ocupar. Comprarlos va ser la meva pròpia assumpció de com
en són d'estranyes les línies de demarcació de
les propietats existents. La propietat és tan
omnipresent... El concepte de propietat que té
cadascú està determinat pel factor ús [...].1
P
¿Qué es un vacío metafórico?
RMetafórico en el sentido de que su interés o valor no depende del uso que se le dé...
P
¿Quiere decir que le interesaban estos
espacios desde un punto de vista no funcional?
R
O desde un punto de vista funcional tan
absurdo que ridiculizaba la idea de función.
Por ejemplo, el lugar donde te detienes a
atarte los cordones de los zapatos, lugares
que sólo son interrupciones de tus movimientos cotidianos. Estos lugares también son
significativos desde el punto de vista perceptivo porque son una referencia al espacio
de movimiento. [...] Cuando compré estas
propiedades […] lo que me entusiasmó más
de la descripción que se hacía de ellas fue que
eran “inaccesibles” [...] Básicamente, lo que
quería era designar espacios que no podrían
contemplarse ni, ciertamente, ocuparse. Comprarlos fue mi propia asunción de la rareza de
los lindes de las propiedades existentes. La
propiedad está tan omnipresente... El concepto de propiedad que tiene cada uno viene
determinado por el factor uso [...].1
QWhat is a metaphoric void?
AMetaphoric in the sense that its interest
or value lies not in its possible use...
QDo you mean you were interested in
these spaces on some non-functional level?
A
Or on a functional level that was so
absurd as to ridicule the idea of function. For
example, the places where you stop to tie your
shoelaces, places that are just interruptions
in your daily movements. These places are
also perceptually significant because they are
a reference to movement space. [...] When I
bought those properties […] the description of
them that excited me the most was “inaccessible” [...] What I basically wanted to do was
to designate spaces that would not be seen
and certainly not occupied. Buying them was
my own take on the strangeness of existing
property demarcation lines. Property is so
all-pervasive. Everyone’s notion of ownership is
determined by the use factor [...].”
En aquesta entrevista, Gordon MattaClark descrivia el seu projecte Splitting the
Humphrey Street Building (Divisió de l’edifici
del carrer Humphrey) i explicava la seva idea
de buit metafòric: un buit que no s’ha d’omplir
necessàriament, un buit que es pot veure com
una interrupció vàlida dels simples moviments
quotidians. La seva idea de no-arquitectura ("l’arquitectura també és entorn") es centrava en llocs
no urbanitzats, buits, interrupcions, llocs dividits
i inaccessibles, en comptes de centrar-se en la
funcionalitat arquitectònica o les "actituds que
determinen la compartimentació de l’espai utilitzable". Acabava de comprar a Queens, a la ciutat
de Nova York, 15 microparcel·les, "propietats
inaccessibles", sobrants dels plànols d'un arquitecte. I va comprar tots aquells trossos de terreny
ridículament estrets o propietats triangulars,
d'unes quantes polzades d'ample, sense cap valor
econòmic, per tal de poder fer una afirmació:
46
En esta entrevista, Gordon Matta-Clark
describía su proyecto Splitting the Humphrey
Street Building (División del edificio de la
calle Humphrey) y explicaba su idea de vacío
metafórico: un vacío que no tiene que llenarse
necesariamente, un vacío que puede verse
como una interrupción válida de los simples
movimientos cotidianos. Su idea de no arquitectura ("la arquitectura también es entorno")
se centraba en lugares no urbanizados, vacíos,
interrupciones, lugares divididos e inaccesibles, en vez de centrarse en la funcionalidad
arquitectónica o las "actitudes que determinan
la compartimentación del espacio utilizable".
Acababa de comprar en Queens, en la ciudad
de Nueva York, 15 microparcelas, "propiedades
inaccesibles", sobrantes de los planos de un
arquitecto. Y compró todos aquellos trozos de
terreno ridículamente estrechos o propiedades
In this interview, Gordon Matta-Clark
described his Splitting the Humphrey Street
Building project and explained his idea of
metaphoric void: a void that does not necessarily
need to be filled in, seen as a valid interruption
of simple daily movements. His idea of nonarchitecture (“architecture is environment too”)
focused on undeveloped places, gaps, interruptions, split and inaccessible spaces, rather than
on architectural functionality or “attitudes that
determine containerization of usable space”.
He had just bought 15 micro-parcels, “inaccessible properties” in Queens, New York City, that
were leftover from an architect’s drawing. These
ridiculously narrow plots or triangular properties, a few inches wide, with no economic value,
were bought by the artist to make a statement:
ownership, use and geometry do not always have
to join forces to produce value.
Walking around the Glòries site a few days
ago, it occurred to me: independently of the
recently proposed urban transformation, the
la propietat, l’ús i la geometria no sempre han
d’unir les seves forces per produir valor.
Caminant per les Glòries no fa gaires dies
se’m va acudir que, amb independència de la
recent proposta de transformació urbana, el
valor real d’aquesta zona és, precisament, més
metafòric que funcional, cosmètic, polític o
especulatiu. De fet, aquest lloc és un "espai de
moviment", ja que sempre s’hi passa conduint,
per sota o per sobre del tan qüestionat dònut
elevat, que ofereix una seqüència urbana
sorprenent. La plaça de les Glòries es redueix a
moviment, a passar-hi... És el resultat del disseny
de Cerdà, que va mirar de desplaçar la centralitat estenent-la massivament, molt ben sustentada en tres grans artèries que es creuen a les
Glòries: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana.
La pregunta que sorgeix a continuació és: aquest
espai de trànsit s’hauria de convertir o es podria
convertir en un lloc per estar-s’hi, en el sentit
més literal de l’expressió?
A més d’aquesta referència al moviment,
Gordon Matta-Clark va revisar les conseqüències de les excentricitats geomètriques i va
qüestionar les estratègies immobiliàries per a
la divisió del sòl imposades unilateralment, que
sovint es redueixen a l’optimització de les condicions geomètriques. Aleshores, quin valor té
un diminut espai triangular sobrer? Una lectura
excessivament jeràrquica de l’espai urbà que
categoritza, divideix i després obligatòriament
omple, provoca unes rareses geomètriques sorprenents: aquí, a les Glòries, la imposició de tres
eixos principals va produir una sèrie de geometries sobreres que són especialment interessants
perquè tenen una qualitat geomètrica bastant
metafòrica. Alguns d’aquests espais no es poden
omplir per raó de les peculiars característiques
geomètriques que presenten. Però potser
aquests espais d’aparcament improvisats, àrees
asfaltades no utilitzades, voreres desproporcionades i zones de separació vergonyosament
verdes són la veritable virtut de la plaça de les
Glòries. Certament, hi garanteixen la flexibilitat
necessària. Aquests espais intermitents, que
esperen ser omplerts i utilitzats les vint-i-quatre
hores del dia els set dies de la setmana, que
esperen ser "integrats", "connectats" o "cosits"
com una part important del celebrat vocabulari
de disseny urbà de Barcelona, es podrien quedar
senzillament tal com estan per complir el seu
deure socialment sostenible. La bellesa d’aquest
espai fragmentat, vist com un conglomerat
d’àrees inaccessibles, envoltades de tanques,
o de murs, o amagades darrere d’irregularitats
topogràfiques o d’edificis immensos, queda
garantida per l’"estructura de la normalitat",
com ho anomenaria John Habraken. Les Glòries
sempre ha estat un lloc en transformació constant, basat en la improvisació i la negociació
gairebé diària, en mans de visitants i residents,
venedors i compradors, turistes i ciutadans que
van a la feina.
Una lectura no jeràrquica d’aquest espai
urbà, que donaria com a resultat l’acceptació
d’una configuració oberta d’edificis, infraestructures, activitats i persones, defineix un horitzó
alternatiu. L’espai al voltant de la plaça de les
Glòries Catalanes, una plaça que no és una
plaça, constitueix un paisatge peculiar. Una
lectura coherent ofereix 360º de vistes tallades:
47
triangulares, de unas pocas pulgadas de ancho,
sin valor económico alguno, para poder efectuar
una afirmación: la propiedad, el uso y la geometría no siempre tienen que unir sus fuerzas para
producir valor.
Caminando por Les Glòries no hace muchos
días se me ocurrió que, con independencia de la
reciente propuesta de transformación urbana,
el valor real de esta zona es, precisamente, más
metafórico que funcional, cosmético, político o
especulativo. De hecho, este lugar es un "espacio de movimiento", puesto que siempre se pasa
por él conduciendo, por debajo o por encima
del tan cuestionado donut elevado, que ofrece
una secuencia urbana sorprendente. La plaza
de Les Glòries se reduce a movimiento, a pasar
por ella… Es el resultado del diseño de Cerdà,
que intentó desplazar la centralidad extendiéndola masivamente, muy bien sustentada en tres
grandes arterias que se cruzan en Les Glòries:
la Gran Via, la Diagonal y la Meridiana. La pregunta que surge a continuación es: ¿este espacio
de tránsito se tendría que convertir o se podría
convertir en un lugar donde estar, en el sentido
más literal de la expresión?
Además de esta referencia al movimiento,
Gordon Matta-Clark revisó las consecuencias
de las excentricidades geométricas y cuestionó
las estrategias inmobiliarias de división del suelo
impuestas unilateralmente, que a menudo se
reducen a la optimización de las condiciones
geométricas. Entonces, ¿qué valor tiene un
diminuto espacio triangular sobrante? Una
lectura excesivamente jerárquica del espacio urbano que categoriza, divide y después
obligatoriamente rellena, provoca unas rarezas geométricas sorprendentes: aquí, en Les
Glòries, la imposición de tres ejes principales
produjo una serie de geometrías sobrantes que
son especialmente interesantes porque tienen
una calidad geométrica bastante metafórica. Algunos de estos espacios no se pueden
llenar debido a sus peculiares características
geométricas. Pero quizá estos espacios de
aparcamiento improvisados, áreas asfaltadas
no utilizadas, aceras desproporcionadas y zonas
de separación vergonzantemente verdes son
la verdadera virtud de la plaza de Les Glòries.
Ciertamente, garantizan la flexibilidad necesaria. Estos espacios intermitentes, que esperan
ser llenados y utilizados las veinticuatro horas
del día los siete días de la semana, que esperan
ser "integrados", "conectados" o "cosidos" como
una parte importante del celebrado vocabulario
de diseño urbano de Barcelona, podrían quedar
sencillamente tal como están para cumplir su
deber socialmente sostenible. La belleza de este
espacio fragmentado, visto como un conglomerado de áreas inaccesibles, rodeadas de vallas,
o de muros, o escondidas detrás de irregularidades topográficas o edificios inmensos, queda
garantizada por la "estructura de la normalidad", como la denominaría John Habraken. Les
Glòries siempre ha sido un lugar en transformación constante, basado en la improvisación y la
negociación casi diaria, en manos de visitantes y
residentes, vendedores y compradores, turistas y
ciudadanos que van al trabajo.
Una lectura no jerárquica de este espacio
urbano, que daría como resultado la aceptación
real value of this area is, precisely, metaphorical rather than functional, cosmetic, political or
speculative.
In fact, the site is one of “movement space”
as you drive through it, below or over the muchquestioned flying donut, offering a surprising
urban sequence. Glòries is all about movement,
about passing through. This is a result of Cerdà’s
layout, which tried to displace the city’s centrality
through its massive extension, carefully backed
up by crossing three main arteries at the Glòries
site: Gran Via, Diagonal and Meridiana. The
following question arises: should or could this
transit space become a place-to-be, in its most
literal sense?
In addition to this reference to movement,
Gordon Matta-Clark re-evaluated the consequences of geometric eccentricities and
questioned top-down real-estate strategies of
land division that are often reduced to the optimization of geometric conditions. What is, then,
the value of a tiny triangular leftover space? An
excessively hierarchical reading of urban space
that categorizes, divides and later obligatorily
fills up leads to unexpected geometric rarities:
here, at the Glòries site, the imposition of three
main axes produced a series of leftover geometries that are particularly interesting, since they
possess a rather metaphorical quality. Some of
these spaces cannot be filled in because of their
strange geometric characteristics. However,
perhaps these improvised parking spaces,
unused tarmacked areas, disproportionate
pavements and shameful green buffer areas are
the real virtue of the Plaça de les Glòries. They
certainly guarantee the necessary flexibility.
These intermittent spaces, waiting to be filled in
and used 24/7, to be “integrated”, “connected”
or “stitched” as a substantial part of Barcelona’s
celebrated urban design vocabulary, might
simply remain as they are to fulfil their socially
sustainable duty. The beauty of this fragmented
site, seen as a conglomerate of inaccessible
areas, fenced off, walled off or hidden behind
huge buildings or topographic irregularities, is
assured by the “structure of the ordinary”, as
John Habraken might call it. The Glòries site has
always been in constant transformation, based
on almost daily negotiation and improvisation,
at the hands of visitors and residents, sellers and
buyers, tourists and working citizens.
A non-hierarchical reading of this urban
space, which would result in acceptance of an
open-ended configuration of buildings, infrastructure, activities and people, defines an
alternative horizon.
The site around the Plaça de les Glòries
Catalanes, a plaza without being a plaza, does
constitute a peculiar landscape: a coherent reading offers 360º of cut-off views: the Agbar Tower
cut in two by the giant flyover; the new Design
Museum, reduced to disconnected pieces of
façade by the infrastructures that embrace
it; residential buildings unanchored from the
ground... The site as it is now, with its incomplete
infrastructure, buildings under construction
and flea market to be dismantled and moved,
presents us with a generously urban, sliced
landscape—a tribute to Gordon Matta-Clark,
in fact.
Autor
Kris W. B. Scheerlinck
Referències
1
G. Matta-Clark, Gordon. Splitting the
Humphrey Street Building, Entrevista de Liza
Bear al Maig de 1974,
publicat al catàleg
de l'exposició Gordon
Matta-Clark Exhibition,
Museo Nacional Centro
de Arte Reina Sofia,
Madrid, 2006, p.165-180
(cita p.166) Publicat
originalment a Avalanche, Desembre 1974,
p.34-37
2
N.J. Habraken, The
Structure of the Ordinary MIT Press Cambridge 1998
—
Plaça de les Glòries Catalanes
Buits metafòrics i paisatges
seccionats
—
—
Plaza de Las Glòries Catalanes
Vacíos metafóricos y paisajes
seccionados
—
—
Plaça de les Glòries Catalanes
Metaphoric voids and sliced
landscapes
—
PQuè és un buit metafòric?
RMetafòric en el sentit que el seu interès
o valor no depèn de l'ús que se’n pot fer...
P
Vol dir que li interessaven aquests
espais des d'un punt de vista no funcional?
R
O des d’un punt de vista funcional tan
absurd que ridiculitzava la idea de funció.
Per exemple, el lloc on t’atures a lligar-te els
cordons de les sabates, llocs que només són
interrupcions dels teus moviments quotidians.
Aquests llocs també són significatius des del
punt de vista perceptiu perquè fan referència
a l’espai de moviment. [...] Quan vaig comprar
aquestes propietats […] el que em va entusiasmar més de la descripció que se’n feia va ser
que eren “inaccessibles” [...] Bàsicament, el
que volia era designar espais que no es podrien
contemplar ni, certament, ocupar. Comprarlos va ser la meva pròpia assumpció de com
en són d'estranyes les línies de demarcació de
les propietats existents. La propietat és tan
omnipresent... El concepte de propietat que té
cadascú està determinat pel factor ús [...].1
P
¿Qué es un vacío metafórico?
RMetafórico en el sentido de que su interés o valor no depende del uso que se le dé...
P
¿Quiere decir que le interesaban estos
espacios desde un punto de vista no funcional?
R
O desde un punto de vista funcional tan
absurdo que ridiculizaba la idea de función.
Por ejemplo, el lugar donde te detienes a
atarte los cordones de los zapatos, lugares
que sólo son interrupciones de tus movimientos cotidianos. Estos lugares también son
significativos desde el punto de vista perceptivo porque son una referencia al espacio
de movimiento. [...] Cuando compré estas
propiedades […] lo que me entusiasmó más
de la descripción que se hacía de ellas fue que
eran “inaccesibles” [...] Básicamente, lo que
quería era designar espacios que no podrían
contemplarse ni, ciertamente, ocuparse. Comprarlos fue mi propia asunción de la rareza de
los lindes de las propiedades existentes. La
propiedad está tan omnipresente... El concepto de propiedad que tiene cada uno viene
determinado por el factor uso [...].1
QWhat is a metaphoric void?
AMetaphoric in the sense that its interest
or value lies not in its possible use...
QDo you mean you were interested in
these spaces on some non-functional level?
A
Or on a functional level that was so
absurd as to ridicule the idea of function. For
example, the places where you stop to tie your
shoelaces, places that are just interruptions
in your daily movements. These places are
also perceptually significant because they are
a reference to movement space. [...] When I
bought those properties […] the description of
them that excited me the most was “inaccessible” [...] What I basically wanted to do was
to designate spaces that would not be seen
and certainly not occupied. Buying them was
my own take on the strangeness of existing
property demarcation lines. Property is so
all-pervasive. Everyone’s notion of ownership is
determined by the use factor [...].”
En aquesta entrevista, Gordon MattaClark descrivia el seu projecte Splitting the
Humphrey Street Building (Divisió de l’edifici
del carrer Humphrey) i explicava la seva idea
de buit metafòric: un buit que no s’ha d’omplir
necessàriament, un buit que es pot veure com
una interrupció vàlida dels simples moviments
quotidians. La seva idea de no-arquitectura ("l’arquitectura també és entorn") es centrava en llocs
no urbanitzats, buits, interrupcions, llocs dividits
i inaccessibles, en comptes de centrar-se en la
funcionalitat arquitectònica o les "actituds que
determinen la compartimentació de l’espai utilitzable". Acabava de comprar a Queens, a la ciutat
de Nova York, 15 microparcel·les, "propietats
inaccessibles", sobrants dels plànols d'un arquitecte. I va comprar tots aquells trossos de terreny
ridículament estrets o propietats triangulars,
d'unes quantes polzades d'ample, sense cap valor
econòmic, per tal de poder fer una afirmació:
46
En esta entrevista, Gordon Matta-Clark
describía su proyecto Splitting the Humphrey
Street Building (División del edificio de la
calle Humphrey) y explicaba su idea de vacío
metafórico: un vacío que no tiene que llenarse
necesariamente, un vacío que puede verse
como una interrupción válida de los simples
movimientos cotidianos. Su idea de no arquitectura ("la arquitectura también es entorno")
se centraba en lugares no urbanizados, vacíos,
interrupciones, lugares divididos e inaccesibles, en vez de centrarse en la funcionalidad
arquitectónica o las "actitudes que determinan
la compartimentación del espacio utilizable".
Acababa de comprar en Queens, en la ciudad
de Nueva York, 15 microparcelas, "propiedades
inaccesibles", sobrantes de los planos de un
arquitecto. Y compró todos aquellos trozos de
terreno ridículamente estrechos o propiedades
In this interview, Gordon Matta-Clark
described his Splitting the Humphrey Street
Building project and explained his idea of
metaphoric void: a void that does not necessarily
need to be filled in, seen as a valid interruption
of simple daily movements. His idea of nonarchitecture (“architecture is environment too”)
focused on undeveloped places, gaps, interruptions, split and inaccessible spaces, rather than
on architectural functionality or “attitudes that
determine containerization of usable space”.
He had just bought 15 micro-parcels, “inaccessible properties” in Queens, New York City, that
were leftover from an architect’s drawing. These
ridiculously narrow plots or triangular properties, a few inches wide, with no economic value,
were bought by the artist to make a statement:
ownership, use and geometry do not always have
to join forces to produce value.
Walking around the Glòries site a few days
ago, it occurred to me: independently of the
recently proposed urban transformation, the
la propietat, l’ús i la geometria no sempre han
d’unir les seves forces per produir valor.
Caminant per les Glòries no fa gaires dies
se’m va acudir que, amb independència de la
recent proposta de transformació urbana, el
valor real d’aquesta zona és, precisament, més
metafòric que funcional, cosmètic, polític o
especulatiu. De fet, aquest lloc és un "espai de
moviment", ja que sempre s’hi passa conduint,
per sota o per sobre del tan qüestionat dònut
elevat, que ofereix una seqüència urbana
sorprenent. La plaça de les Glòries es redueix a
moviment, a passar-hi... És el resultat del disseny
de Cerdà, que va mirar de desplaçar la centralitat estenent-la massivament, molt ben sustentada en tres grans artèries que es creuen a les
Glòries: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana.
La pregunta que sorgeix a continuació és: aquest
espai de trànsit s’hauria de convertir o es podria
convertir en un lloc per estar-s’hi, en el sentit
més literal de l’expressió?
A més d’aquesta referència al moviment,
Gordon Matta-Clark va revisar les conseqüències de les excentricitats geomètriques i va
qüestionar les estratègies immobiliàries per a
la divisió del sòl imposades unilateralment, que
sovint es redueixen a l’optimització de les condicions geomètriques. Aleshores, quin valor té
un diminut espai triangular sobrer? Una lectura
excessivament jeràrquica de l’espai urbà que
categoritza, divideix i després obligatòriament
omple, provoca unes rareses geomètriques sorprenents: aquí, a les Glòries, la imposició de tres
eixos principals va produir una sèrie de geometries sobreres que són especialment interessants
perquè tenen una qualitat geomètrica bastant
metafòrica. Alguns d’aquests espais no es poden
omplir per raó de les peculiars característiques
geomètriques que presenten. Però potser
aquests espais d’aparcament improvisats, àrees
asfaltades no utilitzades, voreres desproporcionades i zones de separació vergonyosament
verdes són la veritable virtut de la plaça de les
Glòries. Certament, hi garanteixen la flexibilitat
necessària. Aquests espais intermitents, que
esperen ser omplerts i utilitzats les vint-i-quatre
hores del dia els set dies de la setmana, que
esperen ser "integrats", "connectats" o "cosits"
com una part important del celebrat vocabulari
de disseny urbà de Barcelona, es podrien quedar
senzillament tal com estan per complir el seu
deure socialment sostenible. La bellesa d’aquest
espai fragmentat, vist com un conglomerat
d’àrees inaccessibles, envoltades de tanques,
o de murs, o amagades darrere d’irregularitats
topogràfiques o d’edificis immensos, queda
garantida per l’"estructura de la normalitat",
com ho anomenaria John Habraken. Les Glòries
sempre ha estat un lloc en transformació constant, basat en la improvisació i la negociació
gairebé diària, en mans de visitants i residents,
venedors i compradors, turistes i ciutadans que
van a la feina.
Una lectura no jeràrquica d’aquest espai
urbà, que donaria com a resultat l’acceptació
d’una configuració oberta d’edificis, infraestructures, activitats i persones, defineix un horitzó
alternatiu. L’espai al voltant de la plaça de les
Glòries Catalanes, una plaça que no és una
plaça, constitueix un paisatge peculiar. Una
lectura coherent ofereix 360º de vistes tallades:
47
triangulares, de unas pocas pulgadas de ancho,
sin valor económico alguno, para poder efectuar
una afirmación: la propiedad, el uso y la geometría no siempre tienen que unir sus fuerzas para
producir valor.
Caminando por Les Glòries no hace muchos
días se me ocurrió que, con independencia de la
reciente propuesta de transformación urbana,
el valor real de esta zona es, precisamente, más
metafórico que funcional, cosmético, político o
especulativo. De hecho, este lugar es un "espacio de movimiento", puesto que siempre se pasa
por él conduciendo, por debajo o por encima
del tan cuestionado donut elevado, que ofrece
una secuencia urbana sorprendente. La plaza
de Les Glòries se reduce a movimiento, a pasar
por ella… Es el resultado del diseño de Cerdà,
que intentó desplazar la centralidad extendiéndola masivamente, muy bien sustentada en tres
grandes arterias que se cruzan en Les Glòries:
la Gran Via, la Diagonal y la Meridiana. La pregunta que surge a continuación es: ¿este espacio
de tránsito se tendría que convertir o se podría
convertir en un lugar donde estar, en el sentido
más literal de la expresión?
Además de esta referencia al movimiento,
Gordon Matta-Clark revisó las consecuencias
de las excentricidades geométricas y cuestionó
las estrategias inmobiliarias de división del suelo
impuestas unilateralmente, que a menudo se
reducen a la optimización de las condiciones
geométricas. Entonces, ¿qué valor tiene un
diminuto espacio triangular sobrante? Una
lectura excesivamente jerárquica del espacio urbano que categoriza, divide y después
obligatoriamente rellena, provoca unas rarezas geométricas sorprendentes: aquí, en Les
Glòries, la imposición de tres ejes principales
produjo una serie de geometrías sobrantes que
son especialmente interesantes porque tienen
una calidad geométrica bastante metafórica. Algunos de estos espacios no se pueden
llenar debido a sus peculiares características
geométricas. Pero quizá estos espacios de
aparcamiento improvisados, áreas asfaltadas
no utilizadas, aceras desproporcionadas y zonas
de separación vergonzantemente verdes son
la verdadera virtud de la plaza de Les Glòries.
Ciertamente, garantizan la flexibilidad necesaria. Estos espacios intermitentes, que esperan
ser llenados y utilizados las veinticuatro horas
del día los siete días de la semana, que esperan
ser "integrados", "conectados" o "cosidos" como
una parte importante del celebrado vocabulario
de diseño urbano de Barcelona, podrían quedar
sencillamente tal como están para cumplir su
deber socialmente sostenible. La belleza de este
espacio fragmentado, visto como un conglomerado de áreas inaccesibles, rodeadas de vallas,
o de muros, o escondidas detrás de irregularidades topográficas o edificios inmensos, queda
garantizada por la "estructura de la normalidad", como la denominaría John Habraken. Les
Glòries siempre ha sido un lugar en transformación constante, basado en la improvisación y la
negociación casi diaria, en manos de visitantes y
residentes, vendedores y compradores, turistas y
ciudadanos que van al trabajo.
Una lectura no jerárquica de este espacio
urbano, que daría como resultado la aceptación
real value of this area is, precisely, metaphorical rather than functional, cosmetic, political or
speculative.
In fact, the site is one of “movement space”
as you drive through it, below or over the muchquestioned flying donut, offering a surprising
urban sequence. Glòries is all about movement,
about passing through. This is a result of Cerdà’s
layout, which tried to displace the city’s centrality
through its massive extension, carefully backed
up by crossing three main arteries at the Glòries
site: Gran Via, Diagonal and Meridiana. The
following question arises: should or could this
transit space become a place-to-be, in its most
literal sense?
In addition to this reference to movement,
Gordon Matta-Clark re-evaluated the consequences of geometric eccentricities and
questioned top-down real-estate strategies of
land division that are often reduced to the optimization of geometric conditions. What is, then,
the value of a tiny triangular leftover space? An
excessively hierarchical reading of urban space
that categorizes, divides and later obligatorily
fills up leads to unexpected geometric rarities:
here, at the Glòries site, the imposition of three
main axes produced a series of leftover geometries that are particularly interesting, since they
possess a rather metaphorical quality. Some of
these spaces cannot be filled in because of their
strange geometric characteristics. However,
perhaps these improvised parking spaces,
unused tarmacked areas, disproportionate
pavements and shameful green buffer areas are
the real virtue of the Plaça de les Glòries. They
certainly guarantee the necessary flexibility.
These intermittent spaces, waiting to be filled in
and used 24/7, to be “integrated”, “connected”
or “stitched” as a substantial part of Barcelona’s
celebrated urban design vocabulary, might
simply remain as they are to fulfil their socially
sustainable duty. The beauty of this fragmented
site, seen as a conglomerate of inaccessible
areas, fenced off, walled off or hidden behind
huge buildings or topographic irregularities, is
assured by the “structure of the ordinary”, as
John Habraken might call it. The Glòries site has
always been in constant transformation, based
on almost daily negotiation and improvisation,
at the hands of visitors and residents, sellers and
buyers, tourists and working citizens.
A non-hierarchical reading of this urban
space, which would result in acceptance of an
open-ended configuration of buildings, infrastructure, activities and people, defines an
alternative horizon.
The site around the Plaça de les Glòries
Catalanes, a plaza without being a plaza, does
constitute a peculiar landscape: a coherent reading offers 360º of cut-off views: the Agbar Tower
cut in two by the giant flyover; the new Design
Museum, reduced to disconnected pieces of
façade by the infrastructures that embrace
it; residential buildings unanchored from the
ground... The site as it is now, with its incomplete
infrastructure, buildings under construction
and flea market to be dismantled and moved,
presents us with a generously urban, sliced
landscape—a tribute to Gordon Matta-Clark,
in fact.
la Torre Agbar tallada en dos per l’anell elevat gegant; el nou
Museu del Disseny reduït a trossos de façana inconnexos per les
infraestructures que l’envolten; els edificis residencials que no
toquen a terra... El lloc tal com és ara, amb la seva infraestructura
inacabada, edificis en construcció i el mercat dels Encants que
s’ha de desmantellar i traslladar, ens ofereix un paisatge seccionat, generosament urbà. De fet, tot un homenatge a Gordon
Matta-Clark.
de una configuración abierta de edificios, infraestructuras, actividades y personas,
define un horizonte alternativo.
El espacio alrededor de la plaza de Les Glòries Catalanes, una plaza que no
es una plaza, constituye un paisaje peculiar. Una lectura coherente ofrece 360º
de vistas cortadas: la Torre Agbar cortada en dos por el anillo elevado gigante; el
nuevo Museo del Diseño reducido a trozos de fachada inconexos por las infraestructuras que lo rodean; los edificios residenciales desprendidos del suelo... El
lugar tal como es ahora, con su infraestructura inacabada, edificios en construcción y el mercado de Els Encants que se tiene que desmantelar y trasladar, nos
ofrece un paisaje seccionado, generosamente urbano. De hecho, todo un homenaje a Gordon Matta-Clark.
Buit metafòrics: cartografia d'espacios intermitents, zones inaccesibles i límits actuals dels
edificis de la plaça de les Glòries Catalanes,
Barcelona.
7
Vacíos metafóricos: cartografía de espacios
intermitentes, zonas inaccesibles y límites actuales de los edificios de la plaza de Les Glòries
Catalanes, Barcelona.
5
6
4
1
Metaphoric voids: mapping of intermittent
spaces, unaccessible areas and present active
building limits on the Plaça de les Glòries Catalanes site, Barcelona.
3
8
2
1
2
3
4
5
6
7
8
Paisatges fragmentats: espais intermitents, zones
inaccessibles i límits actuals dels edificis de la
plaça de les Glòries Catalanes, Barcelona
48
Paisajes fragmentados: espacios intermitentes, zonas inaccesibles y límites actuales de los
edificios de la plaza de Les Glòries Catalanes,
Barcelona
Sliced landscapes: intermittent spaces, unaccessible areas and present active building limits on
the Plaça de les Glòries Catalanes site, Barcelona
Autor
Maria Rubert
Fotografia
Alex Giménez
Maria Rubert
—
Glòries, volta al "ruedo"
—
—
Glòries, vuelta al ruedo
—
—
Glòries, another round
—
Baixo a la parada Glòries de la línia 1 del
metro de Barcelona a dos quarts d'onze
d'un diumenge de març. L'estació és un
espai ampli, enrajolat, gris, ben organitzat,
amb triple andana. La sortida del metro em
condueix al centre de l'antiga plaça parc, un
espai verd, frondós, precintat per una reixa
guerxa. Intento seguir el cercle però no m'hi
sento còmoda i em dirigeixo cap al Museu del
Disseny. En uns contenidors es presenta una
exposició sobre Barcelona que mostra les
obres properes i recents, i que ens introdueix
al soterrani de l'edifici en forma de pinça sobre
el viaducte. Veient el que hi ha al voltant i el
que queda per venir, em sembla enginyós.
Continuo donant la volta al cercle i penso en les
altres places rodones de Barcelona: Espanya,
Cerdà i Francesc Macià, el centre de les quals
és inaccessible al vianant. I en altres, les acabades d'estrenar Lesseps i Europa: que difícil
conciliar les rasants i quines ferides deixen
els soterraments! Quan s'acaben els semàfors
comença la perifèria, però quan les vies es
desenganxen de les voreres, també. Tant si
s'eleven com si es deprimeixen.
Bajo en la parada Glòries de la línea 1 del
metro de Barcelona a las diez y media de un
domingo de marzo. La estación es un espacio
amplio, alicatado, gris, bien organizado, con
triple andén. La salida del metro me conduce al
centro de la antigua plaza-parque, un espacio verde, frondoso, precintado por una reja
alabeada. Intento seguir el círculo pero no me
siento cómoda y me dirijo hacia el Museo del
Diseño. En unos contenedores se presenta una
exposición sobre Barcelona que muestra las
obras próximas y recientes, y que nos introduce
en el subterráneo del edificio en forma de
pinza sobre el viaducto. Visto lo que hay alrededor y lo que queda por venir, me parece ingenioso. Sigo dando la vuelta al círculo y pienso
en las demás plazas redondas de Barcelona:
Espanya, Cerdà y Francesc Macià, cuyo centro
es inaccesible al peatón. Y en otras, las recién
estrenadas Lesseps y Europa: ¡qué difícil
acomodar las rasantes y qué heridas dejan los
soterramientos! Cuando se acaban los semáforos empieza la periferia, pero cuando las vías
se despegan de las aceras, también. Tanto si se
elevan como si se deprimen.
La plaça rodona és un invent bo per circular.
Es van projectar per ordenar les cruïlles de les
avingudes als parcs i boscos des del segle xvii.
Al començament del segle xx aquesta idea es va
exportar per regular els nous trànsits de les ciutats. Ara la idea s'ha traslladat al territori. Potser
és això el centre modern d'una ciutat: una cruïlla
extraordinària, com la intersecció que dibuixa
Tony Garnier entre els tres pols de la cité industrielle. Continuo la volta al "ruedo" d'aquesta
plaça engruixida pels trens i el metro, busco l'eix
de la Diagonal, és difícil. Més enllà, la Meridiana
tampoc ho té fàcil. Són avingudes amb vocació
territorial, seria bo que no s'interrompessin aquí.
Gran Via amb una secció semisoterrada que ja
es va allunyar fa alguns anys del centre cap al
sud, cap als afores.
La plaza redonda es un invento bueno para
circular. Se proyectaron para ordenar los cruces
de las avenidas en los parques y bosques desde
el siglo xvii. A principios del siglo xx se exportó
esa idea para regular los nuevos tráficos de las
ciudades. Ahora se ha trasladado la idea al territorio. Quizás es eso el centro moderno de una
ciudad: un extraordinario cruce, como la intersección que dibuja Tony Garnier entre los tres
polos de la cité industrielle. Continúo la vuelta
al ruedo de esta plaza abultada por los trenes y
el metro, busco el eje de la Diagonal, está difícil.
Más allá tampoco lo tiene fácil la Meridiana. Son
avenidas con vocación territorial, sería bueno
que no se interrumpieran aquí. Gran Via con
una sección semisoterrada que ya se alejó hace
algunos años del centro hacia el sur, hacia el
extrarradio.
I get off at Glòries on line 1 of Barcelona’s
Metro at ten thirty on a Sunday morning in
March. The station is spacious, tiled, grey,
well organized; it has a triple platform. The
exit leads me to the centre of the old plazacum-park, a green, leafy space, enclosed by a
curved railing. I try to follow the circle, but I
feel uncomfortable and head to the site of the
future Design Museum instead. An exhibition about Barcelona has been set up inside
a couple of containers, showing recent and
future planning projects, drawing us into the
basement of this peg-shaped building above
the viaduct. Considering what is already
there and what is yet to come, it seems clever.
I continue to walk around the circle and think
about the other circular plazas in Barcelona:
Espanya, Cerdà and Francesc Macià, with a
centre that is inaccessible to pedestrians. The
recently opened Lesseps and Europa plazas
also come to mind: how difficult it is to accommodate different levels, and how deep the
gashes of burying them underground! The
disappearance of traffic lights marks the start
of the periphery, but so does the point where
roads, whether raised or lowered, are stripped
of pavements.
Tot el que acostumem a anomenar arquitectura
queda lluny, els edificis s'enganxen els uns als
altres de manera inquietant: l'elegant obús de
Nouvel submergit en una vorera impossible, un
hotel, el centre comercial, un edifici llarguíssim.
Hi ha una escola en un edifici antic industrial i un
centre comercial en un de modern. Costa d'ima49
Todo lo que acostumbramos a llamar arquitectura queda lejos, los edificios se pegan unos a
otros de manera inquietante: el elegante obús de
Nouvel sumergido en una acera imposible, un
hotel, el centro comercial, un edificio larguísimo.
Hay una escuela en un edificio antiguo indus-
The circular plaza is a good invention for handling traffic. Originally designed to organize
the junction of avenues in 17th century parks,
in the early 20th century, the idea of the plaza
was exported to regulate the new traffic flows in
cities. Now, it is being transferred to the scale of
territory. Perhaps this is the modern centre of a
city: an extraordinary junction, like the intersection drawn out by Tony Garnier between the
three zones of his Cité Industrielle. I continue
walking around the ring of the plaza taken up by
trains and the Metro, looking for the axis of the
Diagonal; it’s no easy feat. Finding Meridiana
isn’t either. These are avenues with a territorial vocation; it would be good if they weren’t
interrupted here. Gran Via, with a semi-undergrounded section, started moving away from the
centre some years ago, heading south, towards
the outskirts.
Everything we usually call architecture seems
faraway. Here buildings are awkwardly stuck
together: Nouvel’s elegant shell submerged in