Febrer de 2012, núm. 63 En família Butlletí de la Delegació Diocesana de Família i Vida Des de la redacció Coses de casa Rebaixes del cor Hem passat uns dies de boira que han tingut Lleida dins la penombra gris i l’humitat. Hi ha gent que ho ha celebrat perquè feia molt de temps que no es vivia, d’altres han estat queixant-se contínuament. L’autèntica intel·ligència està en saber-se adaptar a les circumstàncies i saber viure en elles sense la visió negativa del que passa i intentant resoldre-la en la mida que estigui a les nostres mans. Pensant en les famílies, pensem que moltes vegades hi ha boira en la nostra quotidianitat i els nostres entorns estan humits. No ens hem d’enfonsar pas llavors, hem de treure forces d’on hi hagi i treure endavant la situació. Hi ha moltes càmeres atentes per captar la imatge del dia, el primer client de les rebaixes. S’obren les portes i tothom corre esperitat per atrapar una peça, tan se val quina, i poder ser el primer d’haver gaudit d’un descompte en quelcom que potser ni tan sols necessitava. Corren les targetes, pesen les bosses... Avui hem anat a comprar uns pantalons i m’he adonat que el carrer era ple de gent que no necessitàvem res. Mirant els aparadors, amb grans cartells “REBAIXES”... m’ha vingut al cap que en temps de crisi, tothom valora les Moments de saviesa rebaixes... i potser massa sovint fem altres tipus de La majoria de les perrebaixes en qüestions que en sones no temps de crisi haurien de volen accréixer i invertir-se. Tornant ceptar el amb el bus, he pensat en les sofriment rebaixes de bon humor i de desd’educació. Totes les cadires prendre’s. eren ocupades, i els qui enD’aquesta traven es queixaven de tot, manera desaprofiten l’oportunitat d’anar estrets, del fred que de créixer i madurar. Prefereixen fa, dels joves que no mantenir les velles normes i perden l’ocasió i l’alegria de renàixer s’aixequen, del cotxet que ocupa espai i de la màquina a la plena humanitat. Willigis Jäger, que llegeix les targetes! I he En cada hora hay eternidad. vist que hi havia rebaixes a l’autobús. Quan he arribat a casa, la mare s’ha canviat i s’ha posat a fer el sofà. Jo estava tan cansada de rodar, que m’he assegut a esperar que el sopà fos a taula. Rebaixes de servei i de gratuïtat. Me n’he adonat massa tard, però he descobert que també hi ha rebaixes a casa. I ara que vaig a dormir, diari, penso que les rebaixes de les botigues no ens toquen tant el cor com les rebaixes d’amor que fem per allà on passem. En temps de crisi, hem de treure’ns el cartell de “REBAIXES I DESCOMPTES” i donar els 200% d’amor, d’alegria, de perdó, de comprensió... Que tot el que ens estalviem quan ens mirem el melic es perd i no es recupera, i en canvi, tot allò que donem als altres, crea un ambient de benestar, de generositat... que en molts casos pot fer que la crisi sigui més portadora. Així ho faré, diari. Júlia. David i Judith Avui convidem HABLAR BIEN DE LAS COSAS BUENAS, UNA MISIÓN PARA LA FAMILIA (y 3) Los problemas específicos de la familia hoy, las dificultades singulares de nuestro tiempo para hacer familia, son manifestación de la crisis antropológica de nuestra época. Por eso, si en nuestra época queremos defender la familia, tenemos que ir más allá de los debates sobre las leyes, más allá de la política; debemos trabajar en un plano más profundo. Leyes y políticas son muy importantes, pero lo que afecta negativamente a la familia hoy está mucho más allá de las leyes y de la política, es el tema nuclear de nuestra época: la crisis antropológica, el no aclararnos sobre en qué consiste ser un ser humano. Las leyes desastrosas (…) son consecuencia de este no entender de qué estamos hablando cuando nos referimos al matrimonio y la familia, de la ceguera de no mirar la realidad de la vida. (…) Esto es así de triste y no se arreglará ya solo con leyes; se arregla transformando la percepción de la realidad, empezando por la percepción de la propia realidad humana de los que intentan hacer familia. Y ahí sí que somos muy importantes las gentes normales, porque donde está la cabeza y el corazón de la gente que intenta hacer familia no están los políticos; estamos los amigos, los familiares, los vecinos. Y, por tanto, es una responsabilidad nuestra, de todos, recrear en nuestra sociedad el ambiente intelectual y moral que permita de nuevo estar en condiciones razonables de hacer familia con eficacia porque volvamos a aclararnos sobre en qué consiste ser un ser humano y qué es la familia. Este es “el poder de los sin poder” por utilizar la expresión de Vaclav Havel. La caida del comunismo a finales del siglo XX no fue el fruto de la lucha política superestructural, sino de la pública manifestación de sus convicciones por parte de la gente normal -sindicalistas polacos, intelectuales checos, hombres y mujeres religiososque fueron capaces de develar la gran mentira oficial y mostrar con sus vidas la fuerza de la verdad y la libertad. Me parece que la revolución que necesita este occidente decadente de hoy vendrá de la misma fuente: la acción coherente de hombres y mujeres bien formados que con su vida y palabra muestren a sus contemporáneos cómo se puede ser feliz de verdad poniendo de manifiesto las falsedades de las ideologías antihumanistas al uso. Y a esto las familias podemos contribuir con gran eficacia porque estamos en todos los rincones de la sociedad. Chesterton escribió que quienes atacan a la familia no saben lo que hacen porque no conocen lo que deshacen. Podemos darle la vuelta a esa reflexión: para defender la familia hay que saber qué es la familia. ¿Y esto, cómo lo podemos hacer las personas normales, los que no somos importantes por nuestro papel en la sociedad o nuestro liderazgo público? Al menos hay tres cosas que todos podemos hacer y en hacerlas consiste la propuesta del Foro a las familias españolas: a) Poner al servicio de la defensa de la familia el mayor poder que todos tenemos: el poder de la palabra; hablando bien de la familia, la maternidad, el compromiso; usando nuestra capacidad de hablar para hablar siempre bien de las cosas buenas que la familia trae consigo y eso con ocasión y sin ella, en todas las oportunidades que la convivencia nos ofrece que son muchas porque de estos temas hoy se habla mucho y sin pudor alguno. Y para usar bien este poder, hay que formarse para ser capaces de dar razón razonada de nuestras convicciones en la materia con un lenguaje positivo y convincente. b) Dar testimonio con nuestras vidas de que hacer familia es una gozada y fuente de felicidad sólida en nuestras vidas. A todos atraen las vidas sólidas, alegres; las familias unidas donde todo el mundo se quiere y unos se ocupan de los otros; los ambientes donde se da vida y suenan las risas de los niños y se cuida y quiere a los mayores. Debemos exhibirnos en familia con naturalidad para mostrar que hacer familia es algo estupendo y posible. c) Asociarse con quienes comparten nuestros ideales familiares para ser más eficaces en la labor de hacer visible y atractiva la familia a todos nuestros contemporáneos. Son tres ámbitos de responsabilidad personal, asequibles a todo el mundo y de gran trascendencia práctica para remover corazones y conciencias, es decir, para transformar una sociedad haciendo una verdadera revolución cultural, que es lo que nuestra época necesita en esta materia. Benigno Blanco, Presidente del Foro de la Familia El fragment que us hem ofert forma part del discurs que va pronunciar el 29 d’abril de 2011 al rebre el Premi San Benedetto a Subiaco (Roma), el qual, molt amablemente, ens ha autoritzat a publicar. El podeu trobar tot sencer a: http://www.forofamilia.org/2011/04/29/discursobenigno-blanco-entrega-del-premio-san-benedetto/ Els nostres temes Els maltractaments als infants Hem estat vivint en una societat altament dividida tant entre la manera de ser i actuar dels seus membres, com en la coherència que ha hagut, que hi ha, entre el discurs que aquesta fa i la pràctica habitual de tota ella (governants, creadors d’opinió, gent sense influència d’abast,...) en les seves actuacions davant la realitat de la vida quotidiana. Hem estat dient, anunciant, forçant de paraula, fins i tot legislant, al temps que la major part de la població ha continuat actuant com ho feia, inclús empitjorant la seva conducta com a conseqüència de les influències modernes i de la violència i el sexe desenfrenat que s’ofereixen i es fiquen com a model des dels mitjans de comunicació habituals i les noves tecnologies de la informació (videojocs, xarxes socials i Internet). Mentre es donen unes pautes de comportament que enlluenteixen la façana de la nostra aparença social, s’ofereixen uns models de convivència basats en l’hedonisme, l’individualisme, els guanys, la rancúnia, la venjança, el poder, el triomf fàcil, la grolleria, la cerca del plaer sense cap limitació, la utilització de l’home per l’home sense cap mirament cap a la seva dignitat. Per una banda, aquesta situació ens parla de la hipocresia de les nostres vides, per una altra de la inutilitat de la imposició moral quan aquesta no respon al convenciment i el canvi interior dels protagonistes. La incoherència de la que parlem ens desautoritza a parlar i ens desacredita perquè el que diem no és en consonància amb el que fem. Això arriba a l’extrem d’estar criticant la pe- dofília al temps que es fomenta el turisme sexual (més ficant els infants com a atractiu) i els anuncis relatius a la prostitució, i s’inicien els preparatius (des d’instàncies oficials supranacionals) per anar preparant el camí per despenalitzar les relacions sexuals amb infants sempre que aquests es conformin,... perquè, ara diuen, que si són consentides no els faran mal encara que siguin menors. En la mateixa línia s’amaguen dades que ens mostren les reali- 502.000 nens havien patit abús sexual, es a dir quasi 1’2 milions, una sisena part del total. És una xifra aterradora. Durant el 2000 van ser maltractats (no abusats) 147.000 infants. Però aquestes xifres han estat obviades i no han transcendit, i en conseqüència no s’ha pres cap tipus de mesura deu anys després tot i que l’informe augurava que durant la dècada s’arribaria a més d’un milió d’infants maltractats físicament. És un silenci sobre una realitat difícil de digerir que fa molt so- tats que ens avergonyeixen i ens fan ingressar dins del sac de la hipocresia social. Segons un estudi que el Ministeri de Treball i Assumptes Socials d’Espanya va encarregar al 2011 a la Universitat Pontifícia de Comillas, citat per Forumlibertas (http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=20767), titulat Situación social de la infancia en España, que aborda les xifres de l’abús sexual infantil des de 2001, dels més de 6,3 milions d’infants menors de 14 anys que havia en 2001 en Espanya, 676.000 nenes i roll. És un silenci còmplice que amaga la realitat d’una societat dissociada i esquizofreinitzada que viu en la hipocresia incoherent del quedar bé i no ser destorbada per allò que la molesta. Què ens passa per tal de no fer res per atendre realment els nostres infants i evitar que tot això passi? Com és que ens molesta estar en un entorn amb nens, ens fa mal als ulls veure una dona embarassada, veure’ls quan amb les escoles es desplacen per carrer, els prohibim que entrin als locals públics (restaurants,...),... com és que rebutgem la infància? Blanca i Juan Luis Per formar-nos Creiem oportú de fer notar com és difícil d'entendre adequadament la relació entre exigències objectives de la justícia i situacions concretes; això és, l'exactitud dels graus i de les formes segons els quals els principis i les directrius doctrinals han de ser traduïts a la realitat. Joan XXIII Encíclica Pacen in terris, 147 De cine! Títol: El cielo sobre el pantano Director: Agustino Genina País: Itàlia Any: 1949 Al final de la dècada dels 40 del segle XX, ningú no suposava que el cinema parlaria de la vida i mort d’una nena que havia passat la seva existència amb una radical duresa dins un marc rural extremadament deprimit i indigent. Es tracta de la vida de Maria Goretti que va transcorre a la zona pantanosa pròxima a Nettuno, en el Lacio, casi davant del mar. Maria era una nena d’onze anys que va morir l’any 1902, defensant la seva puresa davant un noi que la volia violar. Va rebre catorze punyalades i abans de morir, després de les operacions a que va ser sotmesa, va perdonar expressament el seu assassí. Va ser canonitzada pel Papa Pius XII l’any 1950. Està clar que no hem de jutjar ningú perquè no coneixem quines circumstàncies li han acompanyat a actuar d’una manera concreta. De vegades fins i tot la ignorància, o la incapacitat d’aplicar aquells principis que se senten profundament al cor però que no es veu com viure’ls a la realitat de la vida, en són un autèntic obstacle. Cal, també, que al fer l’ordenament de la nostra societat ho fem de manera clara i concisa, atenent a les qüestions generals, sense especificar massa, de manera que el que sigui concret pugui ser desenvolupat per les persones afectades. Recordem de no carregar farcells feixucs a l’esquena del nostre proïsme (també els pares davant els fills). Això també contribueix a crear la pau. En aquests moments, la firma Karma ha reproduït en DVD l’excepcional pel·lícula filmada per Genina al 1949, guardonada a la Mostra de Venècia, i guanyadora del Premi Internacional de la Oficina Catòlica Internacional del Cinema, i del Premi de la Presidència del Consell de Ministres com el millor film italià d’aquell any. Maria Lluïsa i Joan Si navegues per Internet... La catequesi en família http://www.editorialccs.com/t emas/catequesisfamiliar/ppalbas e.htm Aquesta pàgina ens pot ajudar prou a trobar materials per tal d’anar plantejant la catequesi viscuda al sí de la pròpia família. És de l’editorial CCS (fundada en 1944), propietat dels Salesians d’Espanya. Mercè i Salvador Què tenim per llegir Educar en libertad y responsabilidad de Pablo Garrido Gil, (2009), Ed. Palabra El llibre comença analitzant la relació entre llibertat i exercici de l’autoritat i el que suposa la responsabilitat, veient com les virtuts alliberen i els vicis esclavitzen. En tot es copsa la importància de l’exemple que es dóna des de la pròpia vida i la manera com hom la viu. També contempla el que representa l’autoritat en el més autèntic sentit que pot donar-se i com des d’ella s’ha de saber reprendre. Una segona part està destinada a parlar sobre l’educació en la responsabilitat i el dolent que és per l’acte educatiu tant la permissivitat, l’autoritarisme i la sobreprotecció. En la tercera part ens ajuda a fer un creixement en la llibertat. S’analitzen les teories dels alliberaments, els riscos de la llibertat, la conquista de l’autèntica llibertat, la generositat i l’amor que es situa per sobre d’ella. Núria i Pau