Bonaventura Ubach. El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel, (Tercera edició). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 412, 2011. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM) ens obsequia amb l’edició facsímil d’El Sinaí, que reprodueix la del 1955 (http://www.youtube.com/ watch?v=nbe7wnPBO_0). La primera edició data del 1913 amb Pròleg de Mn. Jaume Collell i nombroses fotografies fetes pel mateix autor, esgotada en poc temps: és una delícia tenir aquesta edició a les mans i llegir-la. El 1955 PAM publica la segona edició amb la descripció d’un segon i tercer viatge a la mateixa zona els anys 1928 i 1932. El P. Ubach (1879-1960), monjo de Montserrat, va ser professor de Bíblia i de llengües orientals, així com promotor de l’edició de la Bíblia i del Museu de Montserrat, si més no. 371 El 2010 es publicava el Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (19221923), inèdit, del mateix autor i editorial, i del qual val la pena dir-ne, ni que sigui, alguna cosa perquè ambdós viatges estan relacionats pel gran interès del P. Ubach per conèixer in situ els llocs bíblics: el 2 de juliol de 1922 s’embarca cap a Alexandria i, passant per Jerusalem, s’adreça cap a Síria i les regions de l’Eufrates i el Tigris. D’aquest viatge escriu un dietari que serveix de fonament per a la publicació del Dietari amb més de tres-centes fotografies i amb una acurada edició que fa encara més agradable compartir les vivències del seu autor per terres d’Orient. Els objectius d’aquest viatge es poden resumir així: fer coneixença d’aquelles terres bíbliques per més fàcilment aprofundir en els textos, sobretot de Gènesi i segona de Reis, a més d’aplegar objectes arqueològics per al Museu Bíblic de Montserrat; estudia el folklore d’aquelles regions i es familiaritza amb la parla de la llengua àrab, i perfecciona l’estudi de la llen- gua siríaca i els seus ritus. Alhora, veu com viuen les comunitats cristianes de l’església siríaca i les festes de Rams a la Pasqua, el Nadal, la festa de l’Epifania, la festa de la Transfiguració, la mort, el dol, l’enterrament, la confessió... l’hospitalitat i el goig de rebre’l a les seves estances. Vist així, tot sembla prou bonic, però les experiències del viatger no sempre són amables: xinxes, rates, calor, gana, contratemps, i sempre a l’aguait en la compra d’objectes d’interès per al Museu de Montserrat. Des de Bagdad (“anomenada també Dar es-salâm, “mansió de pau”, on conviuen amb concòrdia totes les religions des de la musulmana a la catòlica), d’allà, entrant i sortint, va fent itineraris cap a Babilònia (“quin quadre tan desolat que presenta!”), davalla el Tigris, Ur, arriba a Nínive, visita pobles, monestirs i santuaris, basars, runes, temples, ziggurats... localitza llocs i troba la relació amb el text bíblic: per exemple, arriba fins a Dibse, als límits del reialme de Salomó (1Re 5,4); visita la tomba del profeta Ezequiel, la d’Esdres, segons una antiga tradició, o la falsament identificada com de Josué, entre d’altres. I així es podria anar resseguint no solament els llocs sinó com els viu el P. Ubach. Ambdós llibres contenen la narració de dos viatges on el text bíblic n’és el guió i la guia, on l’exegeta, amb esperit aventurer, cerca viure i veure de primera mà llocs bíblics i fer-se càrrec de l’estil de vida de les persones que els habiten, la seva cultura, creences, usos i costums perquè la distància en el temps no és impediment per fer-ne una experiència, si més no, literària que enriquirà i afavorirà la comprensió del text. Són narracions en primera persona, de tal manera que hom se sent interlocutor privilegiat de l’autor, com si l’acompanyés pels indrets que descriu amb precisió i on descriu acuradament tant la geografia com les persones fent aproximacions a la psicologia del personatge: per exemple, la laboriosa negociació de contractació amb l’arquebisbe grec del Sinaí, o bé, “Prop d’una hora ens hem anat gronxant damunt el camell dins l’espaiosa rambla de sorra que forma aquest uâdy, vorejat sempre de dues marjades calcàries, i tenint per fons una curiosa muntanya...”, (El Sinaí, p. 19s. i p. 121, respectivament). El Sinaí no es limita a les peculiaritats literàries d’un dietari, va més enllà al contrastar les observacions que fa amb posicionaments d’estudiosos de prestigi del text bíblic com, per exemple, el P. Lagrange (p. 56), argumentant i contrastant el seu parer in situ. Hem de tenir present que d’aleshores ençà l’actualització dels estudis bíblics és constant, és a dir, hem de llegir en el context de l’època que s’escriu. 372 El Sinaí és el lloc clau de l’alliberament del grup de l’Èxode amb un abans i un després: la sortida d’Egipte i el pas de la mar Roja sota el guiatge de Moisès, i el camí cap a Canaan (en aquest viatge l’objectiu del P. Ubach és la regió del Sinaí, no va més enllà). Els fets de les narracions sobre el Sinaí són la compilació de diverses tradicions religioses antigues que plasmen l’experiència específica viscuda pel poble d’Israel (pels hebreus) on no solament s’estableix una relació peculiar entre el poble i Jahvè, sinó que també es configura l’ètica i el culte amb clara projecció històrica i social. No es tracta d’una narració de tipus mític, sinó enquadrada, inserida, en una situació real d’opressió: els hebreus designen un grup de baixa condició social que lluita pel seu dret a l’existència, a la dignitat de vida: Jahvè és el seu Déu, el Déu dels oprimits i desvalguts. El marc històric, i vivencial, s’extrapola fàcilment a l’actualitat. Però tal alliberament no es dóna sense la decisió, el compromís i la col·laboració humana: hi ha una relació de reciprocitat entre l’actuació de Jahvè i el comportament humà, l’exigència es dóna quan hom accepta tal relació i el que suposa. Es tracta d’una lleialtat a dues bandes desiguals que, al llarg de la història, està farcida d’infidelitats per part humana i d’incògnites, de qüestionaments, quant a la comprensióconeixement de la divinitat. Un esperit aventurer? És possible perquè, sense el coratge i la curiositat per enfrontar-se a allò desconegut i imprevisible, veig difícil dur a terme un viatge com aquest. Al meu entendre, el P. Ubach va ser un investigador bíblic a l’estil d’altres científics que cerquen a través del viatge i les seves vivències un coneixement rigorós d’allò llegit i estudiat en els textos. No és un llibre de viatges que cerca entretenir i transportar-nos a altres llocs i temps, malgrat ho faci, i que convida a seguir-lo ni que sigui amb la seva lectura, és un acte de pietat en el sentit més genuí del terme: un humanisme pràctic que es nodreix amb l’esperit bíblic. Altres viatgers han fet recorreguts semblants en altres èpoques. Per exemple, una de les primeres viatgeres coneguda va ser Egèria (a El Sinaí, el P. Ubach s’hi refereix com “la intrèpida monja gallega”), al s. IV viatja per l’Orient Mitjà: visita Jerusalem, el Sinaí, el mont Nebo, Síria, Egipte... i en deixa testimoni al seu llibre Peregrinato ad Loca Sancta (vegeu Egèria. Diari d’un pelegrinatge a Terra Santa. A cura de Sebastià Janeras, 1993) on ens transmet les seves experiències de viatge. O bé, el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888), que conté les anotacions que mossèn Cinto Verdaguer va prendre mentre feia el viatge a aquests llocs amb estil peculiar, i tants i tants viatgers-pelegrins que recullen les seves vivències en dietaris personals, anònims. Aquest juliol, visitant la catedral de Sant Bertran de Comenge, al sud-oest de Tolosa, em vaig veure gratament sorpresa per una petita exposició dedicada a Marie-Dominique de Binos i al seu llibre Voyage par l’Italie, en Egypte, au Mont-Liban, et en Palestine ou Terre Sainte (avec figures), Paris, 1787 (http:// openlibrary.org/works/OL5947765W/ Voyage_par_l’Italie_en_Egypte_au_ Mont-Liban_et_en_Palestine_ou_Terre_ Sainte), del qual hom pot fer-ne una lectura on-line. 373 El 13 d’abril de 2011 s’inaugurà a Barcelona, a la Capella Reial de Santa Àgata, una exposició intitulada “Viatge a l’Orient Bíblic” (http://www.youtube.com/watch?v=Y7pKRLk2N8g) organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània, l’Abadia de Montserrat i el Museu de Montserrat: s’hi van presentar els viatges que va fer el P. Ubach a Palestina, Babilònia, Alexandria, Egipte i la Península del Sinaí durant la primera meitat del segle XX, per tal de ser testimoni en primera persona de la geografia, la cultura, els costums, la llengua... del món bíblic i recollir material i documentació per al Museu Bíblic de Montserrat, inaugurat el 1911. Està previst que Publicacions de l’Abadia de Montserrat publiqui la vida del P. Ubach: és una bona notícia que esperem que es dugui a terme ben aviat ja que la biografia de què es disposa, a cura de Romuald Díaz i Carbonell, Dom Bonaventura Ubach: l’home, el monjo i el biblista, està exhaurida des de fa uns anys. No és difícil recomanar la lectura acurada i tranquil·la d’ambdues obres comentades. Ho faig fent-me ressò de les paraules del mateix P. Ubach al Pròleg de la segona edició d’El Sinaí: “Realment estàs a punt d’emprendre un viatge de gran importància bíblica: aniràs al Sinaí, a la muntanya de Déu, a aquella muntanya santa des del cim de la qual foren promulgats solemnement a la faç de tot el món els déu manaments de la llei de Déu”. Rosa M. Boixareu Vilaplana Universitat Ramon Llull 373 Maclure, J. y Taylor, Ch. Laicidad y libertad de conciencia. Madrid: Alianza, 2011. Tomando como punto de partida el informe que el Gobierno del Quebec auspició en 2007 a la Comisión encargada de estudiar el acomodamiento de las diversas sensibilidades culturales, los autores esbozan en esta obra un concepto de laicidad plural que, esperan, pueda servir de punto de partida para una buena convivencia social entre diversidad religiosa y laicidad. El convencimiento fundamental es que el respeto a la igualdad del valor moral de los ciudadanos y la protección de la libertad de conciencia son los principales fines de la laicidad (p. 44). Sin embargo, algunos conceptos excesivamente rígidos de laicidad han comportado justamente lo contrario: la erradicación de este respeto fundamental al imponer como valor moral la propia laicidad. Parece haber, en consecuencia, dos modelos de laicidad: uno republicano, que atribuye a la laicidad la misión de emancipar a los individuos al amparo del desarrollo de una identidad cívica común; y otro plural, que consideraría la laicidad un modelo de gobernanza orientado al encuentro óptimo entre el respeto moral y la libertad de conciencia de las personas. 374 A partir de aquí debe afrontarse la quaestio disputationis que en el fondo mueve al debate: ¿qué lugar deben tener los símbolos religiosos en el espacio público? A bote pronto, parece que lo que importa es que es en el ejercicio de su función donde los funcionarios deben ser imparciales, y no tanto en la muestra o no de sus creencias religiosas (p. 62). Los autores subrayan que no hay que confundir llevar un símbolo religioso con el proselitismo. Se trata entonces de saber ponderar y ser sen- sible a las implicaciones que pueden ocasionar determinados atuendos o símbolos religiosos sin dar por sentado que su prohibición o asunción vienen de facto asumidas en la laicidad. Lo único cierto para los autores es que determinados simbolismos no tienen por qué comprometer la necesaria imparcialidad de un determinado responsable público (ni siquiera en el caso de un juez, quien bien puede estar sujeto a recusación en caso de fundada sospecha de no imparcialidad por intereses religiosos). Por eso, el sentido de la reflexión –y la posterior decisión a tomar– dependerá del concepto de laicidad que se adopte, una ponderación en la cual habrá de tenerse en cuenta también que la libertad religiosa implica el derecho a practicar la religión. «Una laicidad abierta reconoce también la importancia que tiene para muchas personas la dimensión espiritual de la existencia», afirman los autores (p. 78); de ahí que comprendan que la separación Iglesia-Estado no sea en sí misma un fin, sino justamente el medio para proteger las conciencias de los ciudadanos, el fin verdadero de toda sociedad liberal. El acomodo de diversas sensibilidades religiosas dentro del marco jurídico debe pues poder tener espacio dentro del modelo liberal de democracia, siempre y cuando, y eso es fundamental, la libertad de sus conciudadanos no quede en entredicho ni discriminada. Así, si bien los individuos tienen el derecho a realizarse socialmente sin poner en entredicho sus convicciones profundas, éstos tienen también la obligación de respetar que las instituciones públicas guíen sus acciones de la forma más imparcial posible, a fin de que todos los individuos tengan las mismas opciones para hacerlo (p. 95). Así pues, la clave de este modelo de laicidad reside en la consideración y el respeto a la dimensión valoral del ser humano. En la medida en que la dimensión religiosa del hombre remite y apunta a profundas estructuras de sentido, éstas deben ser reconocidas y protegidas como tales. «La distinción pertinente no es pues entre las convicciones fundamentales de naturaleza religiosa y las de naturaleza secular, sino más bien entre los compromisos fundamentales, por una parte, y las preferencias personales que no están íntimamente vinculadas a la idea que tengo de mí mismo como agente moral, por otra» (p. 117). ¿Y cómo saber detectar la diferencia? ¿De qué modo puede uno asegurar que no es oportunista en su toma de decisión concreta? Para los autores únicamente cabe el recurso al deber de justificar públicamente semejante toma de conciencia, algo que, paradójicamente, nos parece que condiciona el derecho inalienable de conciencia. Solo si puedo convencer al «otro» de que mi opción es fundamental, puedo acceder a que sea respetada públicamente. Por otro lado, entienden Maclure y Taylor que eso podrá darse siempre y cuando no implique coacción alguna para los derechos fundamentales del prójimo (p. 128); por eso habrá que poner coto a alguna reclamación del tipo «libertad religiosa para la educación»: la educación en la tolerancia es fundamental, subrayan, de modo que ningún derecho particular, aunque legítimo, puede poner en duda la efectiva realidad de su despliegue. Al hilo, cabe decir que uno de los problemas de fondo que subraya el libro es la difuminada y poco clara diferencia entre los sentidos público y privado de la razón. Los autores apuntan que el concepto republicano (esto es, el más «cerrado» en sí mismo) de laicidad implica promover una homogeneización de la conciencia pública de los individuos, obligándolos a reservar para su intimidad la promulgación abierta de sus convicciones religiosas. Y eso no casa bien con una libertad de conciencia individual, un valor que, precisamente, se afianza en la modernidad y el proceso emancipador ilustrado. Ellos apuestan por un modelo más equilibrado, que tildan de laicidad plural, en el que la convivencia, problemática y hasta paradójica, de derechos y obligaciones deviene el molde reflexivo en el cual encaber las cuestiones de disputa. La laicidad futura no debería, en consecuencia, ser beligerante con la religión. Dado que la sociedad será cada vez más plural, hay que motivar la capacidad de debate y consenso de los ciudadanos en los aspectos fundamentales. Tolerancia comparece aquí como el horizonte semántico clave. Si bien el uso de los símbolos religiosos debe ser admitido y respetado, apuntan, asimismo los creyentes deben tener suficiente empatía para ser capaces de asumir que otros vean sus creencias y prácticas como «falsas, ridículas y ofensivas» (p. 137). Del modo respetuoso de su explicitación dependerá, en suma, la viabilidad de tal convivencia. Ahora bien, ¿es suficiente esta actitud dialogante para asegurar el buen cauce de los problemas? La premisa del diálogo respetuoso es la posibilidad que el otro tenga razón, lo que implica que uno pueda no estar en toda la verdad. Diálogo es apertura y riesgo, y en última instancia invitación al reconocimiento de la verdad ajena. Y sin embargo las cosmovisiones son eso, visiones sobre la totalidad que se tie- 375 nen a sí mismas como bien afianzadas sobre las posiciones «verdaderas». Por eso quizás el diálogo sea, en algunas ocasiones (justamente las fundamentales), más un ideal heurístico que una posibilidad real de alcance. Ser dialogantes seguramente no sea un punto de partida, sino un punto de llegada, y eso puede hipotecar hasta el mero planteamiento de dicha quaestio disputationis. Miquel Seguró Grup de Recerca Ethos Universitat Ramon Llull 376 Navarro Guareño, Àngel Jesús. Entre el imperio del Ser y la metafísica del Sujeto, Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 2011. Aquesta és la publicació parcial, vol dir d’allò substancial, de la tesi de doctorat en teologia moral presentada i defensada per l’autor aquest mateix any 2011 a la Facultat de Teologia de Catalunya. I la veritat és que la publicació ofereix una panoràmica veritablement substancial sobre una qüestió complexa i delicada: les dificultats del diàleg ètic entre l’Església, entesa sobretot en la seva vessant oficial i magisterial, i estudiada a través de documents rellevants del seu magisteri moral, i la societat contemporània, almenys als països desenvolupats i democràticament consolidats, registrada en les percepcions ciutadanes que es deriven dels estudis sociològics, però també en les aportacions d’alguns notables pensadors, de fet, amb una opció rellevant de tres autors significatius: Michel Foucault, Jürgen Habermas i Gianni Vattimo. El títol de la tesi és emblemàtic: entre l’imperi de l’ésser i la metafísica del subjecte. Expressa adequadament el que es mostrarà al llarg del recorregut de la seva recerca, que ens trobem davant de dos models de pensament talment distants que les seves possibilitats de diàleg són difícils, i les d’entesa gairebé impossibles. Perquè la reflexió teològica moral institucional parteix del pressupòsit fermament defensat d’una metafísica epistemològica que afirma l’existència de veritats objectives i absolutes a les quals el coneixement humà, i més el coneixement moral que pretén orientar l’ésser i la conducta dels ciutadans, s’ha d’adequar. A l’altre extrem, ens trobem amb unes línies de pensament ètic contemporani que posaran l’accent en el subjecte com a ens pensant que no arriba més que a interpretar de manera sempre precària la realitat que l’envolta i, per tant, les conduc- tes que li escauen, fins a generar una cultura ètica travessada per exigències formals com l’alliberament personal, el consens col·lectiu, o el màxim respecte degut a les opcions individuals. Certament el ventall de pensadors és ample, la selecció feta per l’autor, rellevant i significativa, però no exhaustiva, com si hagués volgut anar a la “frontera” del pensament ètic contemporani, silenciant posicions més fàcilment entenedores pel pensament teològic moral oficial: Alasdair McIntyre i la seva proposta expressada especialment en l’obra After Virtue del 1981, coetània, doncs, d’algunes de les obres que el nostre autor estudia, n’és un palès exemple. Però cal afegir ràpidament que un dels punts de partença de la recerca de l’autor, la constatació de la gran distància que es dóna entre el pensament i la mateixa praxis conductual dels ciutadans contemporanis, fins i tot d’aquells que es reconeixen com a creients, i les directrius que els són adreçades des del magisteri eclesial i teològic, justifica la seva opció. A la descripció i explicació del problema, certament reeixides, l’autor afegeix una proposta de resolució, un model conceptual teològic que possiblement es podria afegir a l’esquema cognitiu del pensament teològic moral i que permetria complementar i afinar la rigidesa del pensament teològic moral eclesial i, amb això, acostar posicions amb la pluralitat de propostes ètiques que s’ofereixen a la societat. Es tracta de l’estructura encarnatòria de la història de la salvació, de tenir més present que, en Jesucrist, la Veritat eterna esdevé veritat històrica, que amb Ell s’esdevé un necessari diàleg entre el pla de Déu i la recerca humana de sentit. L’autor 377 no amaga les ressonàncies rahnerianes de la seva proposta, però no s’endinsa a aprofundir-les. Tant de bo les seves reflexions successives es moguin en aquesta òrbita i ens ofereixen un mapa conceptual del que representa aquesta proposta i de com pot convertir-se en una efectiva possibilitat de diàleg i de consens entre la proposta moral cristiana i les aportacions de l’ètica civil en la societat oberta i plural en la qual estem cridats a conviure. Antoni Nello Universitat Ramon Llull 378 Verdú, Vicente. La ausencia. El sentir melancólico en un mundo de pérdidas. Madrid: La Esfera de los libros (193 páginas), 2011. En alguna ocasión Vicente Verdú (Elche, 1942) ha declarado que «estar encasillado hace la vida más sencilla». Seguramente tenga razón. Este escritor, periodista, economista, sociólogo, antiguo jefe de Opinión y jefe de Cultura de El País, medio en el que sigue escribiendo regularmente, quizás resulte incómodo para aquellos que necesiten de las ortodoxias en la creación literaria o ensayística, en el pensamiento. Ciertamente no para el que suscribe este comentario. Al contrario, las lecturas de escritores como Vicente Verdú, que traspasan géneros, son las que realmente le resultan sugerentes. Así leímos, entre otros, El fútbol, ritos, mitos y símbolos (1981), Días sin fumar (1988), El planeta americano (Premio Anagrama Ensayo, 1996), El estilo del mundo. La vida en el capitalismo de ficción (2003), Yo y tú, objetos de lujo (2005) o El capitalismo funeral (2009). Este libro arranca con una Nota preliminar en la que el autor nos indica el camino que trazó para este texto tan inquietante. Ya en el primer párrafo se puede leer: «Todo libro bien nacido nace del corazón. Y el corazón, en mi opinión, es quien lo lleva, lo vigila y lo alimenta. Ciertamente esta obra, un testimonio de biografía antes que de bibliografía, fue impulsada, al principio, por la fuerte ausencia que excavó a mi alrededor la muerte de mi mujer y cuya oquedad pesaba incluso más que las toneladas de cariño que conservaba y mantengo vivas» (p. 13). Pero el autor de La ausencia pasa al Gran Gris, si cabe todavía más interesante: «La ausencia entonces, ya en plena crisis económica y social, significaba también la falta de casi todo, desde el conocimiento suficiente para afrontar el problema a la paralela ausencia del trabajo, de liquidez, de líderes, de confianza, de moral y de muchos otros importantes asideros. Del contenido de mi corazón al contenedor de la Gran Crisis» (pp. 13-14). Es la ausencia la que le permite al escritor encaminarse, desde el sentir melancólico, a través de un mundo de pérdidas que conforman nuestra contemporaneidad. A la Nota le sigue un Prefacio de la ausencia, en el que ésta es una «víscera», y en el que escribe: «No hay nada dentro de la ausencia. No hay otra cosa dentro de la ausencia que la nada que segrega nada, desesperación e impotencia» (p. 18). El libro está estructurado en dieciséis capítulos, en los que Verdú va dibujando esas pérdidas que parten de la «Desaparición total» (Capítulo I), y pasan, entre otras, por «El luto político» (Capítulo V), «La mirada del vacío» (Capítulo VII), «La identidad lejos de mí» (Capitulo XII), «Las voces del dolor» (Capítulo XIV) o «La elegancia de la muerte» (Capítulo XVI). A lo largo de sus páginas, podemos leer afirmaciones como: «Todo lo sólido que pesa mucho pertenece a otra época. Desde el teléfono a los zapatos, desde el gabán al abrigo, las nuevas producciones tienden hoy a no pesar nada o pesar poco» (p. 27); o bien: «En toda la historia de las lecturas personales, los mejores libros no fueron aquellos que se entendieron del todo ni tampoco los que no se entendieron nada, sino aquellos que de vez en cuando no se entendían y cuyas páginas, en conjunto, no venían a ilustrarnos como escolares sino a cortejarnos como amantes» (p. 73); o incluso: «La ausencia procura la nitidez de la presencia, el rescate perfecto del objeto gracias a que en el vacío se dibuja lo que ya no está y su imagen recalca» (p. 146). Son éstas tres ideas 379 entresacadas de unas páginas que, al decir del autor, «se componen mitad de sociología de la experiencia y mitad de experiencia a secas» (p. 15). El lector de este libro se topará con algunas ideas de un autor que, enfrentado diariamente a la realidad, extrae de ella la paradoja de seguir viviendo acompañado de las pérdidas y las ausencias de experiencias personales entremezcladas con un tiempo como el actual, en el que vivir o sobrevivir es tarea despojada por escenarios de fragmentación. Finaliza el texto con un Epílogo hermoso, casi prosa poética, al estilo de María Zambrano en Claros del bosque, en el que leemos estas palabras: «La ausencia, en suma, se representaría en nácar (…) El nácar no señala nada ni de ningún modo es testigo o embajador. Se trata de la ausencia en estado puro. Cada manifestación del nácar comunica el regusto inconsolable y de la ausencia en una fermentación cuyo ácido endulzado permanece como el rastro de lo que no puede asirse» (p. 193). ¡Qué lienzo tan fantástico para cerrar el libro como Ramón Gaya! Un texto de difícil caracterización, como el autor. En fin, una buena noticia. Por eso resulta tan retador, tan interesante, porque nos peleamos con él desde acuerdos y desacuerdos, y porque, en definitiva, abre vías a estos tiempos de insoportable levedad. Carlos M. Moreno Universitat Ramon Llull 380 Hannah Arendt. Vol.1: Diario filosófico 1950-1973; vol.2: Notas y apéndices. Herder. Barcelona. 2011. 1174 pp. Hi ha obres que, per la seva pròpia concepció, aspiren a un públic general; d’altres, ben al contrari, degut a la seva pròpia estructura interessen bàsicament només a un públic restringit i especialista per bé que això no significa, evidentment, que es tracti d’obres sense transcendència. En gran part aquest és el cas de l’obra que aquí tractem: més de mil pàgines que inclouen el Diari pròpiament dit, més les notes, vocabulari i bibliografia. Les editores (Ursula Ludz i Ingebord Nordmann) han dut a terme aquesta enorme tasca amb el rigor que s’espera en aquests casos: recollir els 28 quaderns corresponents al Diari que Hannah Arendt va escriure al llarg de 23 anys i presentar-los sense intervencions exteriors. Text clau, doncs, per a tots aquells (encara que siguin pocs) interessats en la genealogia de les obres de l’intel·lectual alemanya, en el sentit que convida a localitzar els textos del Diari en els textos posteriors i explorar-ne els possibles canvis introduïts. Concebut com un arxiu a disposició on Arendt guardava material de treball que pensava utilitzar més endavant en les seves obres, avui el podríem imaginar com un pen-drive que hom porta sempre al damunt per prendre nota d’allò que li passa pel cap. D’aquesta manera, hi trobem tota mena d’anotacions: des de simples frases fins a esbossos d’idees breument apuntades, passant per anotacions de lectures (Plató, Aristòtil, Kant, Hegel, Marx o Heidegger...) en diverses llengües (alemanys, anglès, francès, grec, llatí i hebreu). Apunten ja aquí tots els temes majors del pensament d’Arendt: la culpa i la responsabilitat, el mal i el discurs polític, la inacció i la pluralitat, la llibertat i la filosofia de la història… Precisament un dels mèrits del Diari és que descriu indirectament a la perfecció tota una generació de pensadors marcada per les decepcions, que no cau en la temptació de retornar a certeses anteriors però que tampoc espera descobrir noves veritats. És una generació que té la percepció d’haver arribat al final d’un recorregut cultural que assenyala la fi d’un món i que, potser, ja no aspira a res més que a preparar-hi. Tanmateix, aquesta sensació d’esgotament no comporta per a Arendt renunciar a la voluntat d’entendre allò que s’esdevé, per bé que sap que no es disposen de totes les dades. D’aquí la insistència d’Arendt sobre la recuperació de la dimensió ètica de la política més enllà de la seva faceta exclusivament funcional, de la defensa de la pluralitat inherent a tota societat oberta, de l’esfera pública que ha d’afavorir la paraula i l’acció com a signes de la nostra identitat. Només així evitarem la perillosa deriva vers els totalitarismes i els populismes que impedeixen la convivència que prové de la possibilitat de construir alguna cosa en comú. En el Diari emergeix la política com a humanisme. Francesc-Xavier Marín Universitat Ramon Llull 381