Fitxa tècnica El espíritu de la colmena: una película sobre la infancia

Ana: ¿Cómo sabes que él no muere?
Isabel: Porque en el cine todo es mentira.
Es un truco. Además yo le he visto a él vivo...
Víctor Erice, Angel Fernández-Santos:
El espíritu de la colmena
Fitxa tècnica
Títol original: El espíritu de la
colmena
Direcció: Víctor Erice. Guió: Ángel
Fernández Santos i Víctor Erice.
Música: Luis de Pablo. Fotografia:
Luis Cuadrado. Productor: Elías
Querejeta.
Intèrprets: Ana Torrent, Isabel
Tellería, Fernando Fernán-Gómez,
Teresa Gimpera, Laly Soldevilla, José
Villasante. Any: 1973 . País: Espanya
. Premi: Concha de Oro del Festival
de San Sebastián 1973
El espíritu de la colmena: una película sobre la infancia
como tiempo de descubrimiento
La película se desarrolla en un pueblo de Castilla, en los años 40, la guerra
civil acaba de terminar. La pobreza y la tristeza de nuestros pueblos son manifiestas.
Tal vez por ello, sus gentes, sobre todo las mujeres y los niños, tienen necesidad de
distraerse y acuden a una sesión de cine ambulante. Entre esos espectadores,
conmocionados por las imágenes de la película “Frankenstein”, destaca la mirada de
Ana, una niña de 6 años que ha acudido a la proyección acompañada por su hermana
Isabel. Ana se siente fascinada por lo que ve en la pantalla, no gesticula, parece no
tener miedo, no se tapa la cara ante la aparición del monstruo, quiere ver y entender.
Tras la proyección Ana quiere comprender lo que ha visto, se hace preguntas
sobre el bien y el mal, sobre la muerte. Las respuestas de su hermana “lo que pasa en el
cine es mentira, todo son trucos” no satisfacen su curiosidad, no la tranquilizan, no la
convencen, para Ana la ficción del cine no está separada de la realidad, cree en la
existencia de Frankenstein y busca con determinación señales de su presencia.
Es su hermana Isabel la que también la estimula en esta búsqueda, pues dice
conocer dónde habita el fantasma y cómo invocarlo para que aparezca. Pero pronto Ana
continuará esa búsqueda sola, sin la compañía de Isabel.
En definitiva, Ana busca una explicación a la existencia de sus propios fantasmas,
de los espíritus que pueblan su propia realidad.
Las protagonistas de la película son estas dos niñas y es su mirada, sobre todo la
de Ana, la que guía al espectador. Los adultos solo aparecen como acompañantes lejanos.
El padre y la madre no son desatentos ni hostiles pero parecen ausentes, como si su vida
hubiera quedado suspendida en el tiempo. En cierta medida sus ilusiones y deseos les
fueron arrebatados por la guerra y viven en una especie de exilio interior.
El espíritu de la colmena es una película sobre la infancia y un homenaje al cine.
Como para Ana, para muchas niñas y niños de los años 40 y 50, el cine es una
ventana abierta al propio mundo y también a otras realidades.
Víctor Erice només ha fet tres pel·lícules: El espíritu de la colmena (1973), El
sur (1983) y El sol del membrillo, un guió d’una altra, La promesa de Shangai, i molts
curt-metratges. Algunes de les seues produccions fins i tot es podrien enfilar en un únic
“cicle”. Així, el curtmetratge Lifeline (Alumbramiento) és la història d’un xiquet nascut
a principis dels anys 40, la peripècia d’Ana en El espíritu de la colmena passa poc
temps després i també Estrella i el seu germà, els protagonistes d’El sur en la versió
original o els personatges del guió de La promesa de Shangai serien succesius. Potser
la clau estiga en un dels seus primers curtmetratges, Entre vías (1966), en el qual una
dona (potser Ana o Estrella) arriba a l’estació de Madrid després d’estar un temps a
l’exili durant la dictadura de Franco. Aleshores, podríem entendre El espíritu de la
colmena precisament com el record que eixa dona té d’un episodi de la seua infantesa.
La pel·lícula, d’aquesta manera, seria un flashback amb un principi elidit, Ana torna i
recorda son pare. I el final de la pel·lícula: la xiqueta al balcó escoltant el xiulit del tren
s’encadena amb el principi elidit.
El espíritu de la colmena no només narra una història, sinó que també és una
reflexió sobre el cinema, i sobre nosaltres i el cinema, el que és palés per l’estructura.
En les primeres seqüències (abans, fins i tot, que apareguen els personatges principals),
El espíritu de la colmena es refereix a una altra pel·lícula, que és Frankenstein (1931)
de James Whale. El realitzador s’afanya en mostrar la «falsetat» de les dues pel·lícules.
El primer text d’El espíritu de la colmena és el incipit dels contes: «Erase una vez».
Arriba a Hoyuelos un projeccionista itinerant. S’anuncia el Frankenstein, que comença
amb un presentador (Carl Laemmle) que adverteix que la pel·lícula és una ficció: «Jo
els aconselle que no la prenguen seriosament». La ficció de Frankenstein es projecta
immediatament de manera reflexa sobre d’El espíritu de la colmena. Així, la
identificació entre el monstre (Boris Karloff) i l’apicultor (Fernando Fernan Gómez) és
la primera d’una sèrie d’analogies que estableixen aquesta identitat en el cas d’El
espíritu de la colmena. La creació que fa el doctor Frankenstein d’un monstre es
repeteix en la creació que fa Ana del seu «esperit»: Ana crea el seu «esperit» tant en el
sentit de mantenir-lo (el fugitiu) o formar-lo («Don José»), com en el de formar-se a
ella mateixa, madurar. També l’expressió del títol, «esperit del rusc», és ambivalent,
vol dir tant «el “monstre” en la comunitat», com allò que «uneix la comunitat» (les
referències a la fàbula de Mandeville) i, com a síntesi, «el “monstre” que uneix a la
comunitat en la seua negativitat». Potser per això, Charlotte Sanpere-Godard ha escrit
d’Erice, que és un «primitiu»: «Víctor Erice és un “primitiu” perquè tot en les seues
pel·lícules expressa el retorn a l’orige, a l’orige del cinema, a l’orige de la seua pròpia
recerca com a director.» El «tot» al qual es refereix Sanpere-Godard és el conjunt
d’opcions cinematogràfiques del realitzador, articulades al voltant del tema del temps.
El cine és, per a Víctor Erice, l’art del temps, i un pèndol metafòric sempre ocupa un
lloc central (el rellotge de butxaca de Fernando en El espíritu de la colmena, el pèndol
de saurí d’Agustín en El sur, les plomades d’Antonio López en El sol del membrillo).
Encara que les pel·lícules comencen amb indicacions cronològiques precises,
hi ha dificultats per fixar el trànsit temporal d’El espíritu de la colmena. El temps de la
narració és paulatinament el temps del personatge en trànsit (no el temps de
l’espectador, el temps escènic, diguem-ne). I en eixe marc vital els personatges són
absolutament fràgils: el temps és la condició de la fragilitat existencial. Aquest és el
tema de Lifeline (Alumbramiento). Per això els personatges d’Erice se saben totalment
precaris, contingents. Sobreviuen malgrat la fatalitat (la dictadura, la misèria).
Aleshores el xiquet o la xiqueta (Ana, Estrella) esdevenen models de la fragilitat
humana, paradigmàticament palesa a les seqüències de l’escola.
Allò que els passa a l’escola és la síntesi d’allò que els passa en la vida, i és
allò que, en definitiva, ens passa a nosaltres. Tothom és Ana, i per tant estem a
l’escola. Les escoles d’Ana no són elements diegètics contingents. En En el espíritu de
la colmena, la classe d’anatomia de Doña Lucía (basada en record infantil del
coguionista A. Fernández Santos), en la mesura que repeteix la creació del Doctor
Frankenstein, reitera i sintetitza el tema de la pel·lícula i estableix un paral·lelisme
entre l’escola i la improvisada sala de cinema a l’ajuntament, lloc de la projecció
inicial de la pel·lícula i dipòsit final del cadàver (on el pare recupera el rellotge), i, en
definitiva, la societat, ja que és el rusc on arriba el monstre-esperit alterant el seu
ordre-esperit.
Una conseqüència no marginal d’aquesta estructura argumental, concretada en
la relació escola-cinema, és que aporta un criteri per a l’establiment d’una història en el
cinema. El que es narra d’Ana pot ampliar-se per les dues bandes: hi ha un cinema
anterior i un cinema posterior, que podem enfilar a partir del criteri establert. Erice no
només es refereix al Frankenstein de Whale, sinó que també reprodueix fidelment
L’arrivée d´un train (1895) dels Lumière en El espíritu de la colmena (l’arribada del
tren inicial i l’arribada o partida del tren final). També en el cas d’El sur trobem eixa
dialèctica. Hi ha la projecció de La flor en la sombra (fictícia) i Shadow of a Doubt
(1943) de Hitchcock (en la qual una dona indaga en el passat d’un parent, com la
mateixa Estrella d’El sur), i bé es podria projectar The Sangai Gesture (1941) de Josef
von Sternberg, amb la bellíssima Gene Tierney, que és la referència motora del guió
d’Erice de La promesa de Shangai (i que remet a la anterior Shanghai Express, 1932,
de von Sternberg, amb Marlene Dietrich). Per altra banda, la pel·lícula fictícia, La flor
en la sombra, que interpretaria el personatge de Laura (que prendria el nom artístic de
Irene Ríos i que correspondria a la Gloria Valle del relat original), té no només la
referència cinematogràfia de la pel·lícula homònima (1944) d’Otto Preminger, també
amb la Tierney, sinó també, fins i tot, una altra relació potent amb À l’ombre des
jeunes filles en fleurs de Proust, una de les parts de À la recherche du temps perdut,
sense oblidar la seqüència de la flor del Frankenstein (la flor en la llum i l’ombra de la
projecció fílmica i en l’ombra del cinema), decisiva en El espíritu de la colmena.
Per tot això, veure pel·lícules com les d’Erice (o les de Rossellini, Truffaut,
Kurosawa, Herzog, Kiarostami o molts altres) en l’aula no hauria de ser el consum
d’un producte cultural contingent, sinó l’ingrés en una tradició discursiva, en una
comunitat lingüística. Oblidar açò reforça encara més el paper ideològic de la projecció
a l’aula. El cinema és una mentira, però no necessàriament una ocultació.