Associació Cultural Granollers

Anuncio
Associació Cultural Granollers
Divendres 10 de juny / 19 i 22 hores
Diumenge 12 de juny / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2016
Youth
(La juventud)
de Paolo Sorrentino
Versió original en anglès subtitulada
Fitxa tècnica
Guió i direcció: Paolo Sorrentino / Fotografia: Luca
Bigazzi / Música: David Lang / País: Itàlia / Any: 2015
Durada: 118 minuts
Fitxa artística
Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Jane Fonda,
Paul Dano.
SINOPSI. Fred i Mick són dos vells amics octogenaris que gaudeixen d’unes vacances en un hotel de luxe als Alps.
Fred, compositor i director d’orquestra ja retirat, no té cap intenció de tornar a la carrera musical que ha abandonat fa
temps; mentre que Mick, cineasta encara en actiu, intenta acabar el guió de la seva última pel·lícula. Els dos amics saben
que el seu temps s’acaba i decideixen enfrontar-se al futur junts. Però a diferència d’ells, ningú sembla preocupar-se pel
pas del temps.
EL DIRECTOR. Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) és un guionista i director napolità que va debutar amb el llargmetratge
L’uomo in più (2002). En aquella pel·lícula ja va treballar amb Toni Servillo, amb qui ha creat una complicitat excepcional.
Els altres títols de la seva carrera són Le conseguenze dell’amore (2005), L’amico di famiglia (2007), Il divo (2009), This
Must Be the Place (Un lloc on quedar-se, 2012), La grande bellezza (La gran bellesa, 2013) i Youth (La joventut, 2015).
NOTES DE PRODUCCIÓ
Després de La grande bellezza, estudi de la decadència del present a través de la lent que ofereix la ciutat de Roma,
Sorrentino ha triat un home octogenari que tracta de resoldre els seus conflictes interns, ja que veu que el seu temps
s’està esgotant. Però la pel·lícula és, per sobre de tot, una història d’amistat entre dos ancians que intenten afrontar
junts el futur immediat, la relació amb els seus fills i els que són més joves, i la perspectiva diferent de les coses. Al costat
d’una narració lineal que cerca la intimitat amb els personatges, Sorrentino empra una gran estructura visual imaginativa per investigar les relacions i teixir el drama dels llaços que els lliguen, continuant amb l’estil formal que marquen les
seves obres anteriors. Per tant, després d’haver pintat un fresc urbà de Roma, el director ha triat per a la nova pel·lícula
un hotel al peu dels Alps, un lloc summament evocador on l’horitzó es defineix per la majestuositat del perfil de les
muntanyes. En aquest sentit, la pròpia naturalesa, en constant renovació, és un important element narratiu i visual. La
música sempre ha estat un component molt important en les pel·lícules del director, i aquí hi juga un paper veritablement significatiu, ja que el personatge principal és un famós director d’orquestra i compositor retirat. Encara que ell
afirma que no el troben a faltar, el personatge sent la presència de la música a tot arreu i la cerca de manera gairebé
inconscient. En aquest sentit, cal destacar la col·laboració amb el compositor americà i guanyador el 2008 del Pulitzer
de Música, David Lang. En aquesta ocasió, Sorrentino acompanya aquestes composicions originals amb una rica varietat d’obres per completar la banda sonora, que compta, entre altres, amb els cantautors Marc Kozelek i Paloma Faith,
que s’interpreten a si mateixos en la pel·lícula; així com amb la soprano sud-coreana Sumi Jo.
CRÍTICA
Hay directores cuyo estilo visual es identificable para cualquier cinéfilo aunque no aparezca su nombre en los títulos
de crédito. Alfred Hitchcock fue en el pasado el máximo representante de ese virtuosismo. Lo es actualmente Martin
Scorsese. Y también el director italiano Paolo Sorrentino. El lenguaje y la narrativa de este hombre provocan fascinación en la mirada del receptor y dejan huella. Por supuesto esa forma de expresarse, esa cámara deslumbrante, resultaría inútil o superficial si el contenido fuera débil o falso. Pero en el cine de Sorrentino las imágenes y los sonidos están
al servicio de un mundo apasionante. Yo no capté en mi primera visión en Cannes de La gran belleza el arte inmenso
que habitaba en ella. Salí desconcertado, con la sensación de que todo era excesivo. Es una película de la que me enamoré en visiones posteriores. Los festivales no son los mejores lugares para disfrutar de la grandeza de determinado
cine. La culpa no es de él, sino del cansancio, la saturación o las condiciones anímicas del espectador. Por ello me dirijo
al estreno de Youth, la última película de este director, en estado fresco, relajado, bien dormido, expectante. Y no me
decepciona. Pillo su encanto desde el principio hasta el final. Es brillante pero también emotiva. Esta vez el circo de
Sorrentino se sitúa en un hotel y balneario precioso de los Alpes suizos, habitado por una fauna tan heterodoxa como
sorprendente. Conviven monjes budistas cuyo espíritu flota, una especie de Maradona en lamentable estado físico y
mental, una Miss Universo con el cerebro perfectamente amueblado, un matrimonio de ancianos que parecen odiarse
pero en el que sobrevive un furioso y mutuo deseo carnal, un actor filosófico harto de que su éxito le haya llegado
por interpretar a un robot. Es un universo entre surrealista y pintoresco. Con todos esos personajes te puedes reír o
te pueden crear cierta inquietud. Pero el protagonismo, la reflexión fundamental de Youth, es ante todo trágica. Habla
de la devastación que impone la vejez, cuando ya sólo quedan los recuerdos, las dudas sobre la forma en la que viviste
tu existencia, la forzada convivencia con el deterioro del cuerpo y del cerebro, el retorno de los fantasmas del pasado.
La protagonizan dos ancianos que han sido íntimos amigos desde su juventud. Ambos son artistas consagrados. Uno
de ellos es un legendario director de cine que mantiene el entusiasmo para intentar rodar una película que suponga
un testamento a la altura de su obra. El otro, compositor y director de orquesta cuyas creaciones han sido veneradas,
sólo siente apatía hacia su arte y se niega tozudamente a regresar a los escenarios para dirigir una de sus antiguas y mas
famosas óperas, que va a representarse para la reina de Inglaterra. Juntos repasarán su vida, sus obsesiones, sus amores,
los secretos que se guardaron, sus culpabilidades, los momentos de plenitud, los anhelos que se frustraron, el miedo a
la inminente nada. Michael Caine y Harvey Keitel dan vida a la complicidad entre estos dos hombres angustiados. Quiero decir: consiguen hacerlos complejos, magnéticos y creíbles. Son dos actores excelsos al servicio de un director que
dona sensaciones muy hermosas, imaginativo y profundo, lírico y amante del esperpento, mágico sin tener que hacer
demasiados esfuerzos. Carlos Boyero / El País
PROPERES SESSIONS
Cicle ‘Recordant...’
Dimarts 7 de juny: Merry Christmas, Mr. Lawrence (Feliz Navidad, Mr. Lawrence, 1983), de Nagisa Oshima
Dimarts 14 de juny: Dr. Strangelove (¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú, 1964), d’Stanley Kubrick
Dimarts 21 de juny: The General (El maquinista de La General, 1926), de Buster Keaton i Clyde Bruckman
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB:
Descargar