Firem llibres

Diario de Mallorca
JUEVES, 26 DE MAYO DE 2016
XXXIV Fira del Llibre
Araceli Segarra escala muntanyes. Atresora experiències esportives
i humanitàries de les quals n’ha fet un aprenentatge d’esforç,
tenacitat i intel·ligència que difon en conferències i llibres
Firem llibres
Nins i joves
PER MIQUEL RAYÓ
Dibuixa i escriu. Publica ara a l’editorial
Alpina –tots els muntanyers n’usam els mapes- La Tina al Mont Jaya. El mirador dels
estels, un relat de la sèrie amb què vol acostar els infants a les muntanyes més altes de
cada continent, i mostrar des d’una perspectiva ecològica i solidària la bellesa del
planeta i la intensitat de l’alpinisme, i en
aquest cas, també els fenòmens del firmament visible. Tant el text com les il·lustracions són clars, expressius, simpàtics i sincers.
L’escriptora i mestra Lola Casas i el conegut meteoròleg Alfred R. Picós’alien per
regalar-nos un recull d’informacions objectives i pràctiques sobre termes meteorològics (Al cel cabretes...), amb un fecund
acompanyament de poemes, contarelles i
refranys populars, i de les potents, fresques
i divertides il·lustracions de Mercè Galí, alhora caricaturesques i significatives. El lector infantil aprendrà què és un huracà, l’arc
de Sant Martí, la rosada o els niguls. Bon àlbum de Barcanova.
Gemma Lienas, veterana autora de llibres per a infants i joves, demostra un pic
més el seu gran saber literari en el relat Qui
m’ha robat les plomes? (Animallibres), aventura domèstica amb aucells preocupats, altres animals de granja col·laboradors, una
nina inquisitiva, Carlota, i el seu moix, prin-
Araceli Segarra, amb el seu llibre per als al·lots.
cipal sospitós d’uns furts de plomes. Narració ben trenada, que naturalment acaba de
forma justa i feliç. Contribueixen molt al to
bonhomiós del text les il·lustracions, abundants i colorides, de Sebastià Serra.
FACEBOOK
Qui això redacta és un fanàtic de Chris
Riddell, periodista gràfic, i escriptor i
il·lustrador de primera línia en la literatura infantil i juvenil britànica actual. Sovint
mira els nombrosos videos que Riddell
Bellver
7
penja al Youtube, per mostrar com dibuixa i quins llibres publica. Ada Goth és un
dels seus més coneguts personatges. Una
joveneta intel·ligent, sensible, que viu en
un palau d’aparença gòtica, amb fantasmes, criatures estranyes, majordom sinistre, ratolins savis... L’Ada Goth i el concurs
estrambòtic és la tercera aventura de la sèrie. El text, d’intriga, conté moltes referències a la literatura anglesa. Les il·lustracions són singulars, alhora descriptives
i fantasioses, de línies fines, en blanc i negre, adients als entorns sovint tenebrosos
on l’acció es desenvolupa. Amistat, sensibilitat, afecte per la diversitat i per l’estranyesa són alguns dels valors que hom
obté d’aquesta lectura entretengudíssima,
molt ben presentada per Cruïlla.
El drac de gel (Bromera) és una aventura amb espases i dracs en un món sobtadament glaçat que ens recorda al Reialme del Nord de la saga Cançó de gel i foc,
que ha donat existència a la famosa sèrie
de televisió Joc de trons. Obvi: l’autor és el
mateix George R. R. Martin. Tapa dura,
magnífiques il·lustracions de Luis Royo,
quasi de còmic d’espasa i bruixeria, text
no excessivament llarg, amb dinamisme,
i alhora emocionalment intens. La protagonista, Adara, farà un aprenentatge sever des de la tendresa i per la violència.
Una primavera final li permetrà l’esperança.
I un clàssic del teatre universal: Romeo
i Julieta, de William Shakespeare, per als
lectors més madurs. L’adaptació del text,
de Rosa Navarro, no perd cap potència
dramàtica en relació amb l’original i manté l’estructura teatral (facilita la representació o la lectura dramatitzada en l’aula,
per exemple). Llegit amb atenció palesa
que Shakespeare no és senzill, sinó complex com ho és la nostra pròpia essència
humana, amb una permanent lluita entre
racionalitat i emocions. Bona iniciativa
d’Edebé: posar a l’abast una nova versió
d’una obra immortal que agrada sempre.
Insinuants il·lustracions, d’Iban Barrenetxea. L’amor venç, com se sap. Però el
dol és inevitable.
Tebeos no tan nuevos ni tan viejos
A estas alturas del año ya hemos
leído algunos de los mejores
cómics de 2016. Pero todavía
quedan algunas rarezas sueltas,
piezas de difícil clasificación que no
deberían pasar desapercibidas
Cómic
POR FLORENTINO FLÓREZ
Que no, que no me muero, de María
Hernández Martí y Javi de Castro (Modernito Books). Una impecable reflexión
sobre el cáncer servida a través de un dibujo de narrativa minimalista en la onda
de Chris Ware. No es la primera vez que se
nos ofrece una versión de primera mano
de los destructivos efectos de la enfermedad, ni la primera en clave de humor. Pero,
pese al tema, es un tebeo bonito y de agradable lectura.
Democracia, de Alecos Papadatos,
Abraham Kawa y Annie Di Donna (Alianza). Los autores de Logicomix buscan refuerzos para contarnos el nacimiento de la
democracia. El dibujo tiene garra y el tema
es extremadamente interesante. Pero de alguna forma se pierden en el desarrollo y,
aunque cuentan con un gran final, supone
un verdadero esfuerzo llegar hasta él.
Aquí vivió, de Isaac Rosa y Christina
Bueno (Nube de Tinta). Era inevitable que
en un momento en que los desahucios impulsan carreras políticas y copan minutos
de televisión alguien los emplease como
tema para un cómic. Lástima que a las buenas intenciones no les hayan sumado algo
de talento.
Viñeta del álbum ‘¡Socorro! ¡¡Mi madre tiene Facebook!! CARLES PONSÍ/GRAFITO
Fénix, de Osamu Tezuka (Planeta). No
podía dejar que la tremenda saga del
maestro Tezuka concluyese sin al menos
señalarlo. Con el tomo doce desborda la
frontera de las tres mil páginas dedicadas
a un trabajo desmedido e irregular pero
lleno de grandeza. Cualquier cosa podía
pasar en las páginas de Fénix y en cualquier momento. El Disney japonés es imprevisible y torrencial y su lectura siempre recomendable.
¡Socorro! ¡¡Mi madre tiene Facebook!!, de
Carles Ponsí (Grafito). Simpático y sin
pretensiones. La madre del autor emplea
un lanzallamas para encender el ordenador y dice Yusuf en lugar de YouTube. Resulta fácil identificarse con esa señora incapaz de estar tecnológicamente actualizada pero que sin embargo emplea con
entusiasmo todos los nuevos juguetes que
el hijo pone a su alcance. ¿Mi chiste favorito? Cuando la madre le manda un men-
saje al móvil de su hijo... para explicarle
que se lo ha dejado en su casa.
Hellblazer, de Jamie Delano (Planeta).
Alan Moore había creado al personaje de
John Constantine, un detective de lo sobrenatural con los rasgos de Sting que hacía de maestro jedi para la Cosa del Pantano. Alguien pensó que tenía posibilidades y lo lanzaron en una serie propia. Los
primeros números los escribió Jamie Delano y fueron dibujados por John Ridgway. Las enloquecidas ocurrencias del
guionista alcanzaron tal nivel de depravación que el ilustrador acabó abandonando la serie, ausencia que se acusó de
forma notable. Este recopilatorio permite disfrutar de aquella primera etapa, con
episodios realmente antológicos y dos extras muy jugosos: el excepcional “Santo
maldito”, con dibujo de Talbot, y los números de The Horrorist, con arte de David
Lloyd.
Flash back en negro, de Manel Gimeno.
Los Tebeos de Cordelia, la editorial que firma esta recuperación, ha establecido varias líneas de trabajo muy diferentes. Por
un lado reeditando clásicos imprescindibles, como es el caso de los volúmenes que
ha dedicado a McCay o a Herriman, por el
otro apostando por autores jóvenes, como
en el tebeo sobre Joselito firmado por José
Pablo García, y finalmente rescatando del
olvido a creadores raros o no muy populares, como hicieron con Javier de Juan y ahora con Gimeno. El tomo agrupa las historias de un detective en la onda de Blade
Runner, una serie de negra con toques de
ciencia-ficción muy típica de los ochenta
y que cuenta con el interés añadido de que
Mique Beltrán firmaba algunos de los guiones. Una verdadera rareza.
Paria, de Kirkman y Azaceta (Planeta).
El talento de Kirkman sigue deslumbrándonos desde las páginas de The Walking
Dead y sus nuevas líneas argumentales no
han decepcionado a sus seguidores, entre quienes me cuento. Quizás empiezo a
notar algo más de cansancio en Invencible, otra de sus series en marcha. Paria llega a su segunda entrega y, aunque el color sigue siendo muy agradable, al dibujo
le falta cierta fuerza narrativa. Con todo
tiene sus momentos y si necesitan una
dosis extra de Kirkman aquí pueden conseguirla.
Macanudo  (Común), de Liniers. Es
habitual olvidarse de series que llevan
años en marcha como ésta. E injusto. Si
aplaudí en su momento la aparición de
este humorista argentino ahora debo rendirme ante su capacidad para renovarse y
mantenerse fresco después de tanto tiempo. Siempre incluye algún chiste realmente bueno. Como el de Han... Solo.