Històries del bus i del metro - Concurs de Relats Curts Online de TMB

Històries del bus
i del metro
10è Concurs de Relats Curts Online de TMB
Edició 2016
Històries del bus i del metro recull les millors
narracions presentades a la 9a edició
del Concurs de Relats Curts Online de
TMB, realitzada al 2015 i convocada per
Transports M
etropolitans de Barcelona.
A través d’aquest llibre digital, oferim als
ciutadans una lectura creada pels usuaris
del transport públic de Barcelona, la qual
cosa demostra que viatjar en metro i en
bus, a
més de ser còmode i sostenible,
és una experiència enriquidora.
El Concurs de Relats Curts Online de TMB
i aquest llibre són una invitació perquè,
entre tots, fem una ciutat més sostenible
i culturalment activa.
www.relatscurts.tmb.cat
Índex
Categoria Lliure
Més enllà dels pactes
Refugi
Àrea d'intercanvi
TMB, tota una vida
Els minuts fugissers
Un olvidado viaje
La disolución de los semblantes
Nos encontraremos en casa
Substància
Previsión meteorológica
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
Categoria Sant Jordi Tweet
Fals heroi
Políticamente correcte
Príncep a la garjola
Dubte sobre accés al metro
Reinventar-se
¿Dónde estás, Rosa?
Posats a imaginar herois de llegenda...
Exclusiva!
Deixa'm, princesa
Es busca drac
17
17
18
18
18
18
19
19
19
19
Categoria InstaRelat
Fly me to the moon... (tarararà-tarararà)
L'amor de les ànimes pures
Laberints subterranis
Cada dia, quan els llibres han sortit del metro...
Línies de metro i fuga
Dragonpupilas
Todos somos uno
Desitjos
La magia de TMB
Recordando al 44
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
Índex
Categoria Diàleg Whatsapp
Joc brut
El cavaller català
Qui em digui que sí
San Jorge Ausente
La solució reial
La llegenda tunejada
SOS amb una mica de marge
Reproches
Els temps canvien
Colors
32
33
35
36
37
38
39
41
42
43
Categoria Treballadors de TMB
Flores para Elisa
Digues adéu
Regla de tres, transport públic i una vida
La majestat de la vellesa
Mi nombre es Jack
45
46
47
49
50
The Reader
Bus fugit
52
Premi a la participació
Una estona
54
Categoria
Lliure
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
6
Més enllà dels pactes
Hima
Primer premi
Se sent feliç i ens regala un somriure que no pot deixar anar. Avui, a banda de ser Sant
Jordi, serà el primer dia que farà sol, sense supervisió, tot el trajecte de casa a la feina.
Sol també farà el transbordament de la Sagrera. Està radiant, se’l veu segur. Nosaltres
indubtablement estem contents de la seva felicitat, però un munt de pors ens inunden:
sabrà arribar a la feina sense perdre’s? I, si es perd, sabrà demanar ajuda? I entre tanta
rosa i llibre, algú l’ajudarà? Només tenim una paraula per calmar les nostres pors: confiar.
Efectivament, en Kiko ha arribat puntual a la feina amb més maduresa i seguretat que mai.
Al taller on treballa, explica la seva nova conquesta cap a l’autonomia i tots, educadors i
companys, el feliciten. Avui s’ha tornat un superheroi, avui és l’admiració i l’alegria de tots,
avui en Kiko creu que pot amb tot! Durant l’esbarjo de després de dinar, se li acosta la Conxi,
encuriosida de com ha aconseguit la seva proesa. Ell, des del seu 83% de discapacitat
psíquica, li explica, i ella, des del seu 78%, l’escolta. La comunicació flueix més enllà de les
paraules. Durant la llarga estona de conversa, sembla que algun pacte que només ells dos
coneixen els ha unit, el mateix pacte que farà que, fins ben entrada la nit, cap dels dos no
torni a les seves respectives cases. Mirades plenes de preocupació omplen l’espai buit de
l’absència d’en Kiko… És tard i encara no ha arribat. Sense pensar-nos ho gaire, truquem
als Mossos d’Esquadra, que ens diuen que no poden fer-hi res si no fa més de 24 hores de
la seva desaparició. Novament mirades, però ens parlen d’un missatge clar i contundent: no
ens quedarem amb els braços creuats. Així que ens disposem a saber on és el meu germà
i comencem la recerca fent un seguit de trucades a companys i educadors, que ens donen
a conèixer diferents detalls: en sortir del taller, veuen en Kiko i la seva amiga i companya
Conxi agafar plegats el metro de Congrés en direcció a la Sagrera. Ens assabentem que la
Conxi tampoc no ha arribat a casa seva. La preocupació augmenta i truquem a TMB per
avisar-los que segurament dos adults d’uns trenta-cinc anys amb síndrome de Down estan
perduts per les seves instal·lacions. Ens fan saber que de moment no en tenen constància,
ens prenen les dades i ens diuen que ja ens avisaran si hi ha cap novetat. L’espera es
fa feixugament llarga i, finalment, rebem la trucada: els han trobat a l’última parada de
l’Hospitalet: han fet diferents trajectes d’anada i de tornada de tota la línia vermella, amunt
i avall. Demanem si els poden acompanyar fins a Sant Andreu i, molt amablement, no ens
posen cap problema. Juntament amb la família de la Conxi, els esperem a la sortida del
metro. Quan el Kiko ens veu, fa un somriure lleugerament diferent al d’aquest matí i, de
manera senzilla, ens dóna l’explicació de tot plegat: la Conxi volia que li ensenyés a anar
amb metro i ell, encantat, va acceptar el repte de ser-ne el mestre. Però des del primer
instant que van entrar al vagó, van oblidar l’objectiu que els portava a emprendre junts el
trajecte: l’alegria que irradiava la gent que anava i venia, tot aquell flux de persones amb
roses, llibres, petons i abraçades per aquí; roses, llibres, petons i abraçades per allà... no
podien més que contemplar l’estampa canviant i perdre’s en el fluir de l’amor fins al moment
en què els treballadors del metro van donar per acabada la seva aventura de descoberta i
contemplació en la meravella d’amor humà.
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
7
Refugi
Natana
Segon premi
«Per això, ara, t’ho conto a tu, que vius escapat de la guerra i de l’ona.» Montserrat Roig,
El cant de la joventut. Seu al banc de l’andana amb el diari sota el braç. Vol que la nena
segui al seu costat, però aquest belluguet de rínxols pèl-rojos, mitges de color vi i samarreta
blanca no té cap intenció de perdre’s l’aventura d’explorar un entorn nou. Avui està més
enjogassada que mai: és el primer dia d’escola i el primer que s’adona que el metro és ple
d’enigmes. Un pessigolleig d’aventura li posa formigues a l’estómac mentre els ulls volen
del túnel tenebrós als anuncis acolorits de les parets. La nena estira i estira i, de cop, la mà
petita se li escapa com un peix. Corre fins a la màquina de begudes, s’atura, s’hi acosta amb
el nas girat enlaire. Després, tot d’una molt seriosa, el busca amb la mirada per assegurarse que encara és allà per protegir-la. El veu, riu i torna saltironejant. Només un moment,
perquè hi ha tantes coses per investigar! Ell la deixa fer, amb un ull al diari i l’altre pendent
de les seves anades i vingudes, mentre es pregunta per què encara el sorprèn que la seva
vida giri al voltant d’algú de qui ni tan sols hauria pogut imaginar l’existència gairebé quatre
anys enrere. I, de sobte, ho veu. Sí, són les imatges que ahir la seva mare va recuperar de
la memòria. Mai n’hi havia parlat, potser de tan doloroses la ment se’n defensava tot el que
podia, però ara que ja passa dels noranta i que el present se li fon entre els dits, han tornat
a pujar a la superfície com bombolles d’aire que es trenquen. I ho veu. Veu la gernació
baixant a grapats pels graons que porten a l’andana, criatures, homes amb matalassos
lligats damunt de l’espatlla, dones amb cistells i nadons penjats del coll, vells derrotats que
intueixen que ja no tornaran a viure en pau. Van entrant i ocupen tots els racons, estenen les
màrfegues a terra, alguns es barallen pels llocs més arrecerats, d’altres demanen un rosegó
de pa als veïns o un glop d’aigua. Hi ha qui prova de posar ordre, però ningú escolta. Els
nens petits ploren, perquè els han arrabassat de qualsevol manera del bressol on dormien
i encara duen la son arrapada a les pestanyes. A l’exterior, la sirena continua bramant i
l’udol aterridor s’obre pas fins a les vies per on fugen les rates. Encara no ha acabat d’entrar
la gent a cops d’empenta que comencen a sentir-se les detonacions, tot tremola, cauen
cortines de terra i trossos de ciment del sostre, i les rajoles plouen de les parets. Els braços
adults protegeixen els caps de les criatures, la pols envaeix tots els forats. Les bombetes
comencen a titubejar i cent boques criden quan al capdavall se les empassa la fosca. Entre
explosió i explosió, l’andana aguanta l’alè, pensant en la dita que corre pel barri: que si
sents el xiulet del projectil, és que no va per tu. Avui la nit serà llarga, els avions tornaran a
tongades i la claror es farà esperar fins al matí. L’aire s’anirà espessint amb l’olor de suor i de
pixums, amb la fumera dels llums de petroli, amb la por solidificada. «Papaaaa!». La nena
li tiba la màniga una vegada i una altra, empipada perquè no li fa cas, i això el retorna a un
món sense alarmes ni bombes, on tothom pot entrar i sortir del metro lliurement. Ell se la
mira en silenci, l’alça, la seu damunt dels genolls, li passa la mà pels cabells arrissats, acosta
la galta a la seva. Damunt del banc ha quedat obert el diari, per la pàgina que mostra les
últimes imatges desoladores dels bombardejos a Síria.
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
8
Àrea d’intercanvi
Tonntis
Finalista
Joan. Assegut a la penúltima fila, miro aquesta finestra que és com un mostrador
d’escenaris de la ciutat, un món que rellisca pels costats de l’autobús. Avui és dia de roses
i de llibres, i a mi em toca escriure una carta de comiat. Em sento una mica prehistòric,
amb la meva llibreta i bolígraf, mirant al meu voltant les cares enganxades a les pantalles
de smartphones i llibres electrònics. Dues senyores grans destaquen d’entre la resta de
passatgers pel simple fet que parlen entre elles fent servir la veu i no un aparell electrònic.
Bé, no em vull distreure. Busco la primera pàgina en blanc i començo: «Ens vam prometre
sinceritat, i ara t’escric aquesta carta per dir-te que el fil que ens ha unit durant aquests
quatre anys s’ha trencat, que he conegut algú i que espero que em puguis perdonar.»
Aixeco la vista, tanco la llibreta, fi de trajecte. Ningú em mira, no veuen la culpabilitat que
segur que porto escrita a la cara. Per sentir-me una mica millor, m’aixeco i deixo el seient
a la noia del mocador vermell, que em dóna una mica de consol amb el seu somriure
agraït. Montse. Avui estic molt reflexiva, deu ser el fulard nou que m’he comprat. Arribem a
l’àrea d’intercanvi de Marina i penso en aquest sistema ortogonal de línies de bus. Abans
el trajecte era una ziga-zaga contínua. Ara arribo abans, canviant de bus i de línia. I ho
comparo amb la meva vida sentimental. Abans, amb ell, em sentia més segura malgrat els
girs a dreta i esquerra de la nostra relació. Sabia que més tard o més d’hora arribaríem al
destí sense canviar de cadira. Sense presses ni emocions. Ara cada relació és un viatge
més curt i incert. No sé mai quan arribaré a la propera «àrea d’intercanvi», o si l’espera
se’m farà llarga o curta. Però quan arriba el nou company de viatge, la sensació és una
barreja de primer amor i d’aventura. El trajecte és més senzill, més recte, i quan s’acaba,
tant se val si el camí fet no és el previst, perquè no hi ha expectatives. Mira, aquí arriba
un nou transbord en forma de xiulet del WhatsApp. A veure... Xavi. Des que em va dir que
l’avorria el nostre «viatge amb pilot automàtic», que no es podia imaginar envellint al meu
costat, vaig començar a pensar que potser jo ja hi era en aquella vellesa que ella tant
temia. I, de sobte, un dijous al matí, a l’estació de metro, explota una mena de Big Bang en
forma d’ulls verds. Primer noto el copet a l’esquena, i em giro alhora que sento: «Perdona,
em podries deixar fer una trucada amb el teu mòbil?» No sóc dels que creuen en l’amor
a primera vista, però hauria respost igualment que sí a la pregunta: «Perdona, vols ser el
meu esclau per a tota la vida?». No sé si em surten paraules de la boca o si només vaig
movent el cap en vertical de manera espasmòdica mentre exploro la butxaca pregant que
no s’hagi acabat la bateria. Laia. Vaig corrent cap a l’estació de metro. Gairebé torno a
casa quan m’he adonat que m’havia oblidat el telèfon. El cordó umbilical que em lliga amb
la resta del món s’ha quedat a la tauleta de nit. Baixo l’escala cap a l’andana renegant de
la mala sort d’aquest dijous. Tinc milions de coses per preparar. Demà és el nostre quart
aniversari. Fa temps que li vull regalar un smartphone, a veure si el modernitzo una mica.
Qualsevol dia m’enviarà una postal o una carta, o un pergamí com els antics egipcis.
Esperant el tren, veig les roses a les mans de la gent i m’adono del dia que és avui. Em va
dir un llibre que li feia il·lusió... Quin era? Miro al meu voltant, necessito un mòbil, ja!
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
9
TMB, tota una vida
Ricard Arderiu
Finalista
Baixo les escales que s’endinsen per la boca del metro agafat de la mà de la mare per no
caure. Desconec què m’espera, però se’m fa estrany pensar que viatjarem sota terra. Es
veu una llum al fons del túnel, cada cop més intensa, més propera, i arriba el tren. Entro en
un dels vagons del metro de la línia verda i m’assec per primer cop a la vida en un seient
tocant a la finestra. Els meus ulls no se separaran en tot el trajecte de les parets fosques
dels túnels, que avancen a gran velocitat.
Marxo a treballar i, com tinc per costum, m’assec a la cadira del costat de la finestra. Ja fa
dies, però, que els meus ulls no miren les parets fosques del túnel, sinó que miren els ulls
de la noia que s’asseu dues fileres més enllà i que, quan la miro, aparta la mirada amb un
somriure, mentre les galtes li agafen un color vermellós.
Ja fa dies que torno a mirar per la finestra en el trajecte cap a la feina. Em relaxa moltíssim,
de la mateixa manera que em relaxa que la mà de l’Elisenda descansi damunt la meva
durant el trajecte. Ja fa temps que el joc de mirades va donar els seus fruits i ella va
canviar de seient per estar al meu costat, en aquest tren i en el tren de la vida.
Fa mesos que torno a agafar el metro tot sol. Des que l’Arnau va arribar al món, l’Elisenda
no m’acompanya en aquests trajectes matiners.
Cada cop més gent utilitza el transport públic i no sempre em puc asseure. És una
sensació ben estranya viatjar dempeus... Els darrers mesos m’ha estat més fàcil seure a
la meva cadira. La gent que em veu s‘aixeca i em cedeix el seu seient, sembla un premi a
tota una vida passejant amunt i avall per aquests foscos túnels que travessen la ciutat de
Barcelona. Pujo les escales per sortir al carrer agafat de la mà de l’Arnau, que m’ajuda a
no caure.
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
10
Els minuts fugissers
Luguca
Finalista
Lleva’t a tres quarts de set; renta’t la cara i posa’t crema hidratant gairebé sense veure el
teu reflex al mirall. Treu-te el pijama –blau, sempre blau– i els peücs i agafa, a les palpentes,
els pantalons abandonats sobre la cadira, la samarreta, el jersei amb coll de cigne i els
sostenidors. La finestra oberta, el llit estripat, les sabatilles de quadrets sota la tauleta
de nit i, a la cuina, la lluentor fluorescent i un rellotge que marca un quart i cinc de vuit.
Mentre s’escalfa la llet, mossegues una llesca de pa amb mantega; glup!, glup!, i una altra
andròmina que t’espera a dintre de l’aigüera. Torna cap al dormitori i fes el llit; col·loca els
pijames destrament plegats sota els coixins i digues adéu al buit, acompanyant-ho amb
una volta de clau. El metro –dos quarts de vuit– arriba carregat de cares conegudes de
gent desconeguda. Flaire de cafè, loció d’afaitar, llet i suc de taronja barrejats amb titulars
de diaris. Dones que parlen de fills; fills que parlen de mestres; mestres que parlen de
directors, i tots parlant de diners. Les vuit menys cinc minuts quan surts al carrer, encara
humit de nit i de progrés. Semàfors intermitents que aquí et diuen, passa!, i, més amunt,
atura’t! El quiosc encara amb fardells de diaris desordenats, les botigues tancades... L’aire
porta vuit campanades, vuit, just al moment en què una targeta amb el teu nom marca,
acompanyada d’un sec tonc!, el començament d’un dia laboral. T’adones que són dos
quarts de deu quan el sol t’acarona des dels finestrals; de les onze, a causa de la naturalesa
—feble i sempre puntual—, que t’obliga a fer un tomb cap als urinaris. A les dues, torna
a marcar, torna a córrer, torna a agafar el metro –amb dones llegint revistes del cor. Les
ulleres calades: t’espera una nova novel·la. Te n’oblides. Dotze pàgines i el dinar per fer.
Para taula, escombra i treu la roba de la rentadora. Notícies a les tres i metro a dos quarts
de quatre. Torna a fer el viatge, travessant cases, clavegueres, aparcaments, mitja ciutat. Al
carrer costerut, dos anoracs verds –la mamà i la nena de cada dia— miren l’aparador de la
papereria, assenyalant el llapis i les joguines. La maquineta del rellotge marca d’un cop blau
les 3:59:55. Arribaran les set enfosquint finestres i tornaràs a les profunditats del suburbà,
amb homes d’ungles mossegades i pell solcada d’arrugues cobertes de guix. Parlen i, dels
seus llavis, en surten monosíl·labs i estossecs de conyac i de tabac. Dos quarts de vuit
quan arribes a casa. La cuina plena de plats bruts, un munt de roba tristament arrugada
i un silenci que trenca l’ou batut que s’escola cada nit pel celobert. Demà faràs... què?
Exactament el mateix, potser amb millor humor o potser arrossegant pessimisme. En algun
lloc has llegit que el dia té vint-i-quatre hores. I, què en fem, dels minuts fugissers?
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
11
Un olvidado viaje
Indalo
Finalista
Bajé los escalones de entrada lo suficientemente rápido para no perder el metro, pero una
vez allí, observé que pasaba demasiado rápido como para detenerse para mí. Así que,
una vez más, me senté en el andén y esperé durante unos tres minutos a que llegara el
siguiente. Cuando me subí, me volví a sentar en el interior del vagón: estaba cansada y era
demasiado temprano para pensar con claridad, así que me dediqué a observar a la gente
de mi alrededor. Había dos personas entusiasmadas hablando de un partido de futbol,
una chica con una carpeta de camino a la universidad, una pareja de turistas ojeando el
mapa de Barcelona, una niña pequeña jugando con un muñeco junto con la que debía
ser su madre y un chico, bastante mono, en ese momento incómodo en el que tienes que
mantener el equilibrio porque no hay sitio para agarrarse. Delante de mí observé también
a una anciana con la mirada perdida, vestida con una blusa vieja, unos vaqueros y el pelo
algo desaliñado, como si esa fuera su ropa habitual y esa mañana se la hubiera puesto
de forma automática. Me resultó curioso observar que no llevaba ningún tipo de bolso o
mochila, y simplemente tenía una especie de libreta vieja entre sus manos. Parecía triste
y, no sé por qué, pero no podía parar de mirarla… ¡BOOOM! ¡ZAAAS! OSCURIDAD… Un
momento, ¿qué ha pasado? Las luces del vagón parpadean, la gente de mi alrededor se
ha desvanecido, ¿hacia dónde han ido? ¿Qué está pasando? Mi pulso se acelera cada vez
más, me cuesta respirar y no puedo ver con claridad… Me quedo bloqueada en mi asiento
y, de repente, una serie de letras e imágenes aparecen en el espejo del vagón: «7 de julio de
1970: este es mi regalo de cumpleaños, a partir de ahora lo llevaré siempre conmigo para
recordar… 10 de agosto de 1980... 12 de setiembre de 1981… 17 de noviembre de 1981…
20 de diciembre de 1995… 8 de febrero de 2000... 4 de julio del 2003... 23 de abril de
2013…». Observo diferentes imágenes en cada una de las fechas: una niña de ojos verdes
jugando con un niño en un parque de atracciones, una reunión familiar en Sitges, una fiesta
de amigos, árboles de navidad, un enorme colegio, la misma niña más mayor realizando un
examen para acceder a la universidad, mucha gente, una entrevista de trabajo, una maestra
y unos niños de excursión en el Aquàrium de Barcelona, un viaje a Roma, una boda, un viaje
a Nueva York, un velatorio, una comida de amigos, diferentes escenas rutinarias, una casa…
Y, de golpe, una visita al médico, una lista de la compra, diferentes etiquetas con nombres,
notas en cada rincón de una casa, ejercicios de estimulación cognitiva, un papel con una
dirección y un número de teléfono en el bolsillo de una chaqueta, una mujer que ayuda a
una anciana... No sé qué está pasando, de repente siento tristeza, incertidumbre, ganas de
llorar, me siento sola, ¿qué ocurre? ¡BOOOOM!, ¡ZAAAS! Ha vuelto la luz y el vagón vuelve a
estar lleno… Me veo reflejada en el espejo… Un momento, ¿qué es eso que tengo sobre mis
manos? Parece una libreta… Una mujer viene corriendo hacia mí, me resulta familiar pero no
la conozco; me coge de la mano y me saca del vagón, empieza a hablar con dos hombres
uniformados con una placa que pone TMB, la mujer está asustada, no sé qué ocurre, solo la
escucho hablar rápidamente y señalándome, repite la palabra «Alzheimer»…
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
12
La disolución de los semblantes
Marcial
Finalista
6.17 AM. «Hay mañanas que admiten, por así decirlo, pequeñas digresiones. Se distinguen
de las otras porque en el aire forman hendiduras que entreabren al peatón la posibilidad
de la hondura y de lo plural. Una epojé que del día conserva para sí cierto discurrir de
lo infrecuente y la mirada de alguien, que hasta ese momento no existía. Un universo,
posiblemente verde, inhabitado, donde todo está por verse. Nuevísimo, tanto que el silencio
todavía no se adhirió a las cosas, pues es la costumbre la que aún no ha comenzado. Y si
uno osa (yo nunca lo hago) se va de excursión hasta la noche de otros días, y al regresar
luego a recoger todo aquello de nosotros que hemos olvidado, descubrimos que, en verdad,
no hemos viajado; que la quietud aún más quieta se ha quedado; que no estuvimos allí, ni
en ningún lado». Esperaba sentado en la estación Paral·lel el metro y las muchas otras cosas
que normalmente aguardo al comenzar el día. De un lado, una señora sentada; del otro, un
papel doblado en dos que juzgué resultado de algún reciente olvido. Lo cogí sin más. Una
chica de azul y su adolescencia fueron testigos de la pequeña escena, pero inmediatamente
(supongo que por las urgencias mismas de nuestras propias determinaciones), ambos
nos restamos importancia. Después busqué, sin éxito, al ratoncito que en ocasiones suele
dejarse ver por las vías oscuras, haciendo no sé qué cosas entre tren y tren y, cuando llegó
el mío, simplemente subí. Durante el viaje, avancé también sobre el contenido del papel.
Este fragmento de azar que el relato puso ahora en mis manos –pienso– no pudo sino
haber nacido de la infortunada relación entre un anhelo y un impedimento, algo así como la
melancólica indicación de un posible desvío en el curso habitual de las cosas, pero que no
acabará nunca por suceder. Al fin y al cabo, una nueva evocación de lo perdido. Pero me doy
cuenta de que es muy temprano, que estoy medio dormido aún y que las ideas en mi cabeza
no tienen mayor desarrollo, que tan solo son ensoñaciones heredadas de una noche que
aún resiste, oscura, en algún lugar del día. Regreso al texto nuevamente e inmediatamente
después inicio un recorrido visual de todos los rostros de quienes están conmigo en el vagón
con el vano propósito de encontrarle uno al escrito; pero todos los rostros son uno y ninguno
a la vez, y al cabo de unos segundos me doy por vencido. Últimamente noto que me doy por
vencido muy enseguida. A todo esto: ¿qué diablos querrá decir «epojé»? En Objetos Perdidos
me dicen, con una lógica inapelable, que lo perdido en este caso parece ser un escritor y
que, en consecuencia, lamentan no poder ayudarme. «Quizá el autor fingió un olvido para
que alguien interesado en la historia iniciara su búsqueda», digo sin mucha convicción.
«Quizá», repite compasivamente la empleada. Y ahora el respeto adquiere en ella la forma del
silencio. Soy consciente de que hay algo desmedido en mi forma de actuar, mientras camino
nuevamente en dirección a mí mismo y mientras, del fondo del pasillo, me llega una melodía
de acordeón que simula una felicidad que no tiene. En según qué circunstancias, pienso, las
primeras víctimas son los semblantes: se nos van. No sé por qué esa idea me vuelve. Ahora
estoy en la línea roja, hacia el nuevo trabajo, y noto que el mundo se ha reorganizado en su
variante habitual. En Mercat Nou la luz se abre paso en la oscuridad del tiempo fragmentado
que separa las morosas estaciones, y es una prueba cabal de que el día existe.
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
13
Nos encontraremos en casa
Nuriona
Finalista
Estaba agotada. El trabajo había sido duro. Encerrada en una habitación, los miembros de
la junta directiva hablábamos y hablábamos, sabiendo que los demás nunca aceptarían
hacer lo que yo pensaba conveniente. Dejábamos puntos del día pendientes para la siguiente
reunión, con el deseo de que se resolviera todo más fácilmente. Sabía que no era así, pero
el cansancio de la discusión me hacía tener esperanza en el mañana, para que el esfuerzo
no resultara, en realidad, totalmente inútil. En el avión de vuelta a casa empecé a leer el
periódico, pero el sueño me venció, sin darme cuenta. Estaba haciendo cola en el mostrador
de reclamaciones de equipaje del aeropuerto. Una azafata extrañamente amable me informó
de que, efectivamente, mi maleta no había llegado, pero que me la mandarían a casa. No tuve
más opción que confiar en ella. Decidí salir del aeropuerto. Estaba nublado, pero no hacía
frío. Me dirigí a la parada de taxis y, con la suerte que estaba teniendo, estaban de huelga. Me
sorprendió que afectara también a los autobuses y los trenes… Nunca sabes lo importante
que es el transporte hasta que te falta. El sueñecito del avión parecía haber sido reparador.
Decidí ir a casa a pie, alegrándome de no tener que llevar pesos. Tenía realmente ganas de
llegar y descansar al fin hasta la mañana siguiente. Al fondo, se veía la sombra de mi ciudad,
edificios grises de viviendas altas, como las que debe haber en las áreas periféricas de
tantas ciudades. Estaba oscureciendo. La situación del transporte había afectado a muchos,
porque yo caminaba junto a otros en la misma dirección, aunque no al mismo ritmo, lo que
creaba desestructuradas trenzas de personas. Me gusta caminar sola. Prefiero los paseos
en la playa a primera hora de la mañana, cuando los niños aún no han pedido ni siquiera el
desayuno. Son algunos minutos deliciosos y privados para pensar, reflexionar, planificar. Esta
caminata no tenía en absoluto esa luz y, aunque gris, también me gustaba; seguía siendo un
momento para pensar, o quizás solo observar, y en el que mi único plan era llegar a casa.
De repente, en el camino encontré a Fernando. Hacía años que no le veía. Mi trabajo me
había obligado a no frecuentar algunos amigos. ¡Estaba igual! Le saludé con mucha alegría.
Él me miró fijamente, como si no me reconociera. Pasaron unos eternos segundos de total
silencio. Mi cara de perplejidad debía ser evidente. Quizás por eso finalmente me dijo «No soy
Fernando, soy su padre». ¡El parecido era asombroso! Me despedí pensando que tenía que
llamar cualquier día de estos a mi querido amigo. Continué mi camino, recordando a tantas
personas que había dejado de ver y las cosas que había dejado de hacer, solo por hacer
lo que debía hacer. El futuro me permitiría tener más tiempo. Veía cada vez más cerca los
edificios. Seguía caminando. «Un poco más de esfuerzo y nos encontraremos todos en casa»,
pensé. La casualidad quiso que me topara con Carmen, mi amiga de infancia de cabellos
rizados, a la que también hacía mucho que no veía. Recordé los veranos pasados en su casa
con su madre preparándonos bocadillos, que nos manchaban los dedos de chocolate. Le di
un afectuoso abrazo, que fue correspondido. «¡Cuánto tiempo, Carmen! No sabes lo contenta
que estoy de verte, tenemos que organizarnos para charlar» le dije apresuradamente, sin que
tuviera tiempo de responder. Sonrió solo levemente, para decirme «Nuria, yo no soy Carmen,
soy su madre. Carmen no está todavía aquí. Ella aún vive».
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
14
Substància
Francesc Ferragut
Finalista
Substància, dilluns, llençols, mandra, despertador, malestar, sequedat, lavabo, micció,
descans, patiment, lavabo, dutxa, tremolor, esmorzar, pa, mantega, melmelada, ganivet,
oli, llonganissa, felicitat, satisfacció, hora, mandra, descompost, lavabo, desagradable,
infeliç, patiment, neteja, hora, pressa, neteja, colònia, ascensor, pressa, maleta, apunts,
mòbil, clau, pany, infeliç, pressa, carrer, autobús, parada, perfecte, targeta, gent, molèsties,
carrer, ascensor, conserge, oficina, enemics, maldecaps, ordinador, papers, maldecaps,
tristor, dia, treball, pressa, nervis, arraconat, crits, maldades, fugida, carrer, autobús, casa,
sopeta, iogurt, televisió, migranya, tristor, llit, cansament, aflicció, malenconia, dormida,
silenci, dimarts, despertador, llençols, esmorzar, galetetes, mantega, melmelada, ganivet,
te, maldecap, pressa, ordinador, clau, pany, carrer, autobús, pèrdua, córrer, ascensor,
conserge, oficina, cadira, ordinador, companys, malparits, ineficàcia, crits, bronques, plors,
ensopiment, dia, casa, cansat, aixafat, destrossat, mirall, horrible, tremolor, abatut, sopeta,
iogurt, televisió, migranya, tristor, llit, somni, viatge, fugida, protecció, por, tremolor, soledat,
dimecres, despertador, dutxa, neteja, tranquil, reposat, esmorzar, pa, tomàquet, xoriço,
torrades, mantega, melmelada, ganivet, cafè, licor, clau, pany, carrer, passeig, gossets, lloros,
arbres, ascensor, conserge, tard, bronca, enemics, contraris, egoistes, futur, eficàcia, cansat,
abaltit, avorrit, paret, plor, engany, vexació, rialles, carrer, lentitud, desesperació, sorolls,
olors, putrefacció, casa, sopeta, iogurt, televisió, migranya, tristor, paracetamol, llençols,
dolor, aïllament, dijous, despertador, cefalea, adormit, dutxa, descomposició, dolor, lentitud,
dutxa, neteja, aigua, paracetamol, cuina, pressa, te, calent, torrades, ganivet, melmelada,
descomposició, brutícia, dutxa, neteja, ordinador, mòbil, clau, pany, carrer, senyors, autobús,
pèrdua, lentitud, correguda, ascensor, conserge, xiuxiueig, malparits, paper, advertència,
descompte, acomiadament, crits, cadira, papers, treball, ennuegament, tos, singlot, rialles,
mirades, aigua, descomposició, brutícia, neteja, paper, lavabo, vergonya, rialles, malvolença,
dia, casa, destrossat, sopeta, iogurt, televisió, migranya, paracetamol, llençols, somnis,
desesperació, divendres, despertador, ensurt, emprenyada, setmana, felicitat, desgana,
fugida, desgraciat, envelliment, dutxa, afaitada, tisores, retallada, pels, radio, música, ball,
diversió, riure, pobre, pa, mantega, melmelada, ganivet, formatge, cafè, conyac, ordinador,
clau, pany, carrer, olors, ventada, ganivet, autobús, bitllet, caducat, caminada, sol, ventet,
iaios, petanca, somriure, coloms, lloros, diversió, alliberament, ànimes, moviment, castigat,
ascensor, conserge, malparit, planta, enemics, contraris, desorientat, ganivet, brut, desvirgat,
cansat, mirades, lluny, silenci, passos, tard, tercera, final, acomiadament, crits, discussió,
ganivet, força, lluita, ferida, sang, caiguda, desaparició, venjança, penediment, solitud, crits,
enemics, venjança, ganivet, llest, sorolls, alegre, feliç, iaios, petanca, metro, descans, pensatiu,
trist, incomprès, bitllet, caducat, compra, bitllet, nou, passadís, andana, comboi, lluny, metro,
tren, tranquil·litat, lluny, lluny. Bitllet. Caducat. Fi.
Històries del bus i del metro
Categoria Lliure
15
Previsión meteorológica
Lavínia Westinghouse
Finalista
«Tiempo desapacible y tormentoso en Cataluña. Las temperaturas continuarán
descendiendo en las próximas horas…» Ahora ya se siente a salvo dentro del autobús.
Mojado, eso sí, tras haber pisado un charco cuando corría hacia la parada de Cardenal
Reig. Mira el reloj, se pone nervioso. Seguramente no llegará a tiempo. Le avergüenza ir
al cine con los pantalones empapados. ¿Será por eso que a pesar de que el bus va lleno,
nadie se sienta a su lado? Pero esta vez no puede dar marcha atrás, basta de excusas para
no encontrarse con sus amigos. –Perdone, ¿usted va a ver El séptimo sello? –le aborda una
chica vestida con una gabardina oscura, de ojos negros, redondos–, es que veo que tiene
la programación de la Filmoteca –él se queda anonadado por un instante. Yo también voy
de camino. –Ah… sí. La llevaba en el bolsillo, pero la cogí porque pensé que estaría mojada.
¿Quieres verla? –él mira a los lados y ve que, sentado en otra fila, un chico les observa. Se
ruboriza pensando que la chica no debiera estar acompañándole. Ella abre el programa y
lo lee rápidamente. Antes de devolverle el papel, exclama un «muchas gracias» con la voz
baja. Él siente un escalofrío. «Será la ropa mojada», piensa. De pronto, la chica se sienta
a su lado. No dice una sola palabra durante todo el trayecto. Él se da cuenta de que ella
sigue al chico con la mirada. Hasta que este se incorpora y baja. Ella gira la cabeza hacia
la ventanilla y comenta: –Ya casi estamos ¿Emocionante, verdad? Hace mucho que no voy
a la Filmoteca… Él no sabe qué decir. No está acostumbrado a que una mujer le hable con
naturalidad. Pero se siente diferente con esta chica, como si la conociera de antes. Ella no
habla mucho, pero cuando lo hace es muy agradable. Además, no le exige mucho. Con
mover la cabeza y ofrecer una ligera sonrisa tiene suficiente. Incluso se atreve a responderle:
–Sí, muy emocionante. Ella se gira y vuelve a mirarle fijamente. Le toca la mano, lo que para
él supone una descarga de mil voltios. Le sonríe, diciendo: –Tus pantalones ya están secos.
El rubor en su cara delata su vergüenza. No está acostumbrado a que le hablen así, a que le
toquen, a que le miren así a los ojos. Pero, curiosamente, ve que sus pantalones realmente
están secos. Llegan a la Filmoteca y decide invitarla a sentarse con él, no todos los días se
presenta una oportunidad así. Lo pasa de muerte. La chica le resulta encantadora, ¡hasta
se ríe de sus chistes! Sus amigos quedan asombrados ante la alegría de ese hombre antes
tan tímido. Él se siente a gusto, seguro que están envidiándole. Unas horas después, los dos
vuelven juntos en bus, continúan hablando del guión, del director, de los actores. Pierden la
noción del tiempo, se quedan solos con el conductor, acaban bajando en la última parada.
Él es pura felicidad. Mira hacia el cielo y, en un arranque de coraje, respira hondo y la besa.
De pronto ve su vida pasar por delante de sus ojos, como si se tratara de una película en
blanco y negro. «Rachas de viento de hasta 100 km/h y fuertes lluvias nos acompañarán
toda la semana. Esta madrugada un hombre ha fallecido tras haber sido alcanzado por un
rayo en Barcelona. Un testigo, conductor de autobús metropolitano, declaró que le había
visto hablar solo durante todo el trayecto y que continuó haciéndolo tras haber descendido
en la calle de Cardenal Reig».
Categoria
Sant Jordi Tweet
Històries del bus i del metro
Categoria Sant Jordi Tweet
17
Fals heroi
Subtil
Primer premi
Qui m’ha deixat una princesa inconscient a la porta de la cova aquesta nit? Si jo només
menjo verd.
Políticament correcte
Escrivent
Segon premi
Verds, animalistes, monàrquics i catòlics van revisar la llegenda. Sense sang, aviat va caure
en l’oblit.
Històries del bus i del metro
Categoria Sant Jordi Tweet
18
Príncep a la garjola
Morgana
Finalista
Els de les protectores d’animals van denunciar el príncep. L’amor no justificava l’homicidi.
Dubte sobre accés al metro
@SantJordi
Finalista
@tmb_barcelona, el 23 d’abril puc entrar al metro amb un cavall i una espasa? He de salvar
una princesa.
Reinventar-se
Jana Cooper
Finalista
Estic fart de princeses i de cavallers amb malles. Vull comprar un llibre i enamorar-me.
El drac.
¿Dónde estás, Rosa?
Plumadefénix
Finalista
-Oye, Jordi. ¿Dónde está Rosa? - En el último dragón, digo vagón.
Històries del bus i del metro
Categoria Sant Jordi Tweet
Posats a imaginar herois de llegenda...
Clms
Finalista
Amb el dia que has tingut, tu ara descansa, que jo netejo l’espasa i en un moment faig el
sopar, princesa.
Exclusiva!
Racci
Finalista
La princesa i el drac busquen productor per crear una nova llegenda. Volem ser-ne els
herois —han declarat.
Deixa’m, princesa
La ballarina de Nietzsche
Finalista
Deixa’m llegir-te el llibre que ens escriuran. Quan hi digui que moro, pren les roses de la
meva sang.
Es busca drac
Kemita
Finalista
Es busca drac per a contracte temporal. Valent, que cursi arts marcials, amb experiència
gestionant cavallers.
19
Categoria
InstaRelat
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Fly me to the moon... (tarararà-tarararà)
Alan Shore
Primer premi
21
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
L’amor de les ànimes pures
Vix
Segon premi
22
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Laberints subterranis
Tobcnwithlove
Finalista
23
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Cada dia, quan els llibres han sortit del metro...
nur_iet
Finalista
24
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Línies de metro i fuga
Tatimoret
Finalista
25
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Dragonpupilas
Alvarini
Finalista
26
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Todos somos uno
Mariam
Finalista
27
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Desitjos
Mabel
Finalista
28
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
La magia de TMB
Mariam
Finalista
29
Històries del bus i del metro
Categoria InstaRelat
Recordando al 44
Azul
Finalista
30
Categoria
Diàleg Whatsapp
32
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
Joc brut
Joan Planadevall
Primer premi
Rei
M'ha arribat la notícia que
hi ha un boig que vol venir
a matar-te
Rei
Tu no eres res sense mi, jo
t'he donat tot el que tens!
Rei
A qui aniràs? Als guàrdies?
Aquests són dels meus
Drac
Drac
Tinc proves de la nostra
trobada, les vaig amagar
al roser que hi havia en la
nostra primera trobada...
Drac
Vas assegurar-me que si em
ficava en aquesta merda em
protegiries
Rei
Què vols que hi faci?
Ja estic amb l'aigua al coll.
Tinc la gent en peu de guerra
pels casos Mètode 2 i Castell
Rei
No vull un nou cas Draac
Rei
Rei
Bé... Potser m'he sulfurat
una mica...
Rei
Esperem si arriba aquest
cavaller, en cas que ho faci,
ja m'encarregaré que no
tingui cap opció contra tu
Drac
La meva vida era prou
tranquil·la, la meva dieta
celíaco-vegana em donava
tot el que necessitava
Drac
Si moro...
Drac
Això d'utilitzar-me per
controlar la població cada
vegada ho veig menys clar...
Rei
33
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
El cavaller català
Quim
Segon premi
Jordi E.
Mirallet, mirallet d'encís. Qui
és el català de l'any i de tot
el país?
Jordi E.
A qui? A la princesa? A tu
què et sembla? No estic tan
malament!
Jordi E.
I no es diu Lucía!
Mirallet
Mira que ets pesat, Jordi!
Jordi E.
Crisi primavera!
Jordi E.
M'ho dius o no?
Mirallet
Caram, Lucía. No has mirat
les notícies??
Jordi E.
Sóc en Jordi, Mirallet.
Mirallet
Ah, sí? Doncs no ho sembla.
Jordi E.
Que sí!
Jordi E.
I qui és la Lucía?
Mirallet
Noi, sí que estàs fotut. No la
recordes?
Mirallet
Princesa? Però què et
passa?! És monja! La vas
entrevistar?
Jordi E.
Entrevistar una monja un
cavaller com jo?? No saps
amb qui parles!
Mirallet
Ja deia jo.
Mirallet
No, no ho sé. Qui ets?
Jordi E.
Jordi Elsant Cavaller
Mirallet
Carai, tio! A bona hora
apareixes! M'havies espantat!
Pensava que eres l'Évole!
Jordi E.
Évole? Quin Évole?
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
El cavaller català
Quim
Segon premi
Mirallet
Re, no he dit re
Mirallet
Com van les topades amb
el Drac?
Jordi E.
Na fent. Però digues, encara
sóc el català de l'any?
Mirallet
Torna-hi! Que no! que és la
monja! La Lucía, Caram!
34
35
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
Que em digui que sí
Gogol
Finalista
Personatge 1
Estic molt nerviós!!
Personatge 2
Tranquil, Jordi
Personatge 1
Com un flam, de veritat
Personatge 2
Home, però quin paper
volies? El de princesa?
Personatge 1
Mmm...
Personatge 2
On ets, ara?
Personatge 1
AI metro, ja estic de camí
Personatge 2
Posar veu de nena és més
fotut!
Personatge 1
Hahaha
Personatge 2
Ho faràs molt bé.
Personatge 1
Vols dir?
Personatge 2
D'aquí a Hollywood. Ja ho
veuràs.
Personatge 1
Però qui vol un drac a
Hollywood?
Personatge 2
En Spielberg!
Personatge 1
És clar, és clar...ja em podien
haver donat un altre paper.
No dic res en tota l'obra!
Personatge 2
Així es comença. El dia de
demà quan et facin entrevistes
als diaris, ho podràs explicar
Personatge 1
I tu vindries amb mi a
Hollywood?
36
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
San Jorge Ausente
Celivir
Finalista
San Jorge
Hola, estoy enfadado contigo
Princesa
¿Por qué?
San Jorge
Tú ya sabes por qué
Princesa
Ah, vale, espérate, se me
olvidaba que soy adivina,
sacaré mi bola de cristal y
las cartas
Princesa
Por cierto, que te quiero,
pero como amigos
Princesa
No, o sea que tu y yo,
ambos juntos
San Jorge
Tu y yo comemos amigos?
Princesa
No...jaja, que tú y yo seamos
amigos
San Jorge
¿Y no podemos
comer entonces?
Princesa
Anda..., y que te coma el
dragón
37
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
La solució reial
Sabre86
Finalista
Drac
Ei, que m'estan regirant
el cau!
Rei
rosa?
Drac
cosa, collons, cosa!!
Rei
Què? Quí?
Drac
Hisenda, han arribat
seguint la teva filla
Rei
I què collons fan allà?
Rei
Tu tranquil i no fotis merder
Rei
Ara veiem què fem
Drac
Que no foti merder,
dius??!!
Drac
Mira, s’ho estan
emportant tot. TOT.
Rei
Calma't que això té solució
Drac
més et val fer alguna
rosa i ràpid!!
Rei
Mira, t'envio en Jordi, el nano
aquest se les empesca totes
Rei
Tu no facis cap bogeria i
deixa’l treballar si vols que
tot acabi bé.
Drac
T’ho dic un cop només,
si jo caic, tu vens amb mi.
Paraula
Rei
No facis melodrames ara,
de pitjors n’hem sortit tu i
jo. Fes-me cas i deixa fer
al noi, que és oli en un llum
per aquestes històries.
Drac
Ok, que espavili doncs,
després et truco...
38
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
La llegenda tunejada
Borrissol estabornit
Finalista
Sant Jordi
Bon diaa, princesa!!
Princesa
Bon dia, amooor!!
Sant Jordi
Saps a qui he trobat a
l'andana de Passeig de
Gràcia de la línia groga?
Princesa
Mmm... una pista...
Sant Jordi
Alt com un sant Pau i verd
com un camp d'ordi...
Princesa
Has vist el drac?
Sant Jordi
Premi!!
Princesa
Has aprofitat per parlar
amb ell?
Sant Jordi
Ho he intentat. És molt
cabut!! Només pensa a lluitar
tot el dia...
Princesa
No entra en raons?
Sant Jordi
No hi ha manera, és parlar
i de seguida s'encén... Em
crema aquesta situació.
Princesa
I què has fet?
Sant Jordi
Li he dit que tenia pressa i
he agafat el transbordament
cap a la línia verda.
Princesa
El drac hi cap per aquell
passadís?
Sant Jordi
No, l'he deixat amb la
paraula a la boca. Tinc vint
trucades perdudes i no
en vull saber res d'ell. L'he
bloquejat al WhatsApp!!!
39
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
SOS amb una mica de marge
Iiciva
Finalista
Princesa
Jordi!
Princesa
Estimat meu!
Sant Jordi
Ja vinc
Sant Jordi
Has fet quelcom amb el drac?
Sant Jordi
Princesa!
Sant Jordi
Què passa?
Princesa
Què vols?
Princesa
Em pots passar a buscar?
Princesa
Véns?
Sant Jordi
On ets?
Princesa
Estic a casa del drac...
Sant Jordi
Si, has fet quelcom amb
el drac?
Princesa
Si no em véns a buscar el
meu pare s'enfadarà
Princesa
No
Sant Jordi
I què m'importa això a mi?
Princesa
Doncs que si vols li
explico el que va passar
l'altra nit a casa teva
Sant Jordi
D'acord, d'acord
Sant Jordi
No fa falta posar-se així!
Princesa
Véns o què?
Sant Jordi
Si
Sant Jordi
10 minuts
Sant Jordi
Què fa ara?
40
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
SOS amb una mica de marge
Iiciva
Finalista
Princesa
Ha fet un cercle de foc al
meu voltant i diu que em
menjarà
Princesa
Vine, si us plau!
Sant Jordi
Ja vinc, ja vinc, dóna-li allargs
Sant Jordi
Estic arribant
Princesa
Merci
Sant Jordi
Estira't al terra que saltaré
per sobre teu
Princesa
D'acord. Fins ara
Sant Jordi
Tranquil·la
Sant Jordi
I, princesa.
Princesa
Si?
Sant Jordi
Per si no arribem a demà:
T'estimo
Princesa
I jo a tu, Jordi
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
Reproches
Horacio Oliveira
Finalista
Ebook
Otro Sant Jordi más
viajando en metro a las
Ramblas entre las manos
de mi dueño.
Ebook
No lo entiendo, transcurren
los años y no me libro de ti.
Libro
No empieces.
Ebook
¿Cómo que no empiece?
Ebook
Eres incapaz de pasar página.
Ebook
¿Por qué no aprendes de tu
amiga, la máquina de escribir?
Libro
Mira quién fue a hablar.
Libro
Tú sí que eres incapaz
de pasar página.
41
42
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
Els temps canvien
MetroYAlgo
Finalista
Pere
???
Pere
T'has assabentat d'allò
del drac
?
Jordi
Com que ja no he de
matar al drac, la princesa
m'exigirà altres proves:
Jordi
Ja...
Pere
Ha mort
Jordi
De vell tu. Qui ho havia de
pensar. Feia bona cara
Pere
Estàs content?
Jordi
Jo? Ni molt menys!
Pere
Però nen, t'estalvies la lluita!
Pere
Hosti, tu, vist així....
Jordi
S'ha acabat de viatjar amb
transport públic
, que ella és molt fineta,
ja ho saps.
Jordi
Hauré d'aconseguir un
carruatge, i estan pels núvols
Jordi
I?
Pere
Què vols dir?
Jordi
Jordi
voldrà que m'enrecordi dels
aniversaris
, que tingui detalls amb ella
, que pagui jo els sopars
...
Pere
Estàs ben fotut, noi
Jordi
Que fàcils eren les coses
abans, però que fàcils....
Històries del bus i del metro
Categoria Diàleg Whatsapp
Colors
Anionce
Finalista
Maria Elisenda
Has sentit això del drac?
Caterina
Sí. Sembla que allà on va
morir, hi va créixer una rosa.
Maria Elisenda
Però... era blanca i daurada
o blava i negra?
43
Categoria
Treballadors TMB
Històries del bus i del metro
Categoria Treballadors TMB
45
Flores para Elisa
Mauser
Primer premi
Durante toda su vida, Elisa siempre lo había visto todo en blanco y negro. No como metáfora
o como forma de hablar. Realmente, ella era incapaz de distinguir los colores.
Su percepción, a diferencia del resto de seres humanos, se basaba en distinguir entre
diversos tonos de grises. En ocasiones, algo podía ser absolutamente negro como la tinta
de una estilográfica o blanco como la sábana más nívea, pero, en general, todas las prendas
de ropa eran más o menos grises y todos los cielos de todos los días eran de un gris más o
menos oscuro.
Había una única excepción: las flores. Por algún extraño motivo, el color de las flores se le
revelaba en todo su esplendor. En su monocromático universo, al contemplar una flor o un
ramo, ella veía un azul intenso, un rojo brillante o un amarillo chillón. Le costaba más con el
verde. El césped, por mucho que se fijara y mucho interés que pusiese, era incapaz de verlo
ni siquiera de un tenue verde. Era tan gris como el resto del insulso entorno que la rodeaba.
Aun así, esos destellos de color que le aportaban las flores hacían que su visión del mundo
fuese un tanto mágica.
Para ella, el hecho de ver en blanco y negro no significaba ningún tipo de problema. Nunca
había sido capaz de atisbar el más mínimo matiz de color más allá del mundo de las flores.
Así que cuando alguien se compadecía de ella por su falta de agudeza cromática al no
poder apreciar los bonitos colores de un atardecer otoñal, ella simplemente se encogía de
hombros y soltaba un «Ya, pero ¿qué le vamos a hacer?».
Casi nunca se maquillaba, a no ser que una amiga le aconsejara directamente sobre un
pintalabios o un colorete, y raramente era capaz de combinar acertadamente el color de las
prendas que llevaba. Así era su vida, un día tras otro, con un gris tras otro.
Pero había un día que era realmente especial: el 23 de abril. Ella vivía fuera de Barcelona,
pero ese día le gustaba desplazarse a la ciudad para vivir de manera especial la jornada.
Acudía en transporte público, claro. En la zona de plaza de Cataluña y en la Rambla se
producían grandes aglomeraciones de gente y sabía que lo más cómodo era desplazarse
en metro. Solo el viaje ya merecía la pena. Siempre veía a alguien con una rosa en el brazo y
ese punto de color entre tanto gris destacaba de una manera especial.
Pero el verdadero momento maravilloso era cuando se cruzaba con decenas, centenares
de personas que llevaban un libro y una rosa. La gente, sin ser consciente de ello, suele
llevar la rosa a la altura del pecho, justo donde tenemos el corazón y, para Elisa, en cada
uno de aquellos transeúntes lo que veía no eran simplemente flores, sino miles de corazones
latiendo en un mundo monocolor.
Històries del bus i del metro
Categoria Treballadors TMB
46
Digues adéu
Trànsit
Segon premi
No estiguis trista, que jo segueixo el meu camí. Primer tenia compassió pels que havien
passat el mateix tràngol; després, por al desconegut, i ara que veig el final del trànsit, només
puc riure de felicitat. Em sento tan tranquil, tan ple de joia, que no puc recordar ni les penes
ni els mals que deixo enrere. Sé que no em vols deixar marxar, però jo estaré bé, molt
millor que en aquest món. Em vénen al cap molts noms en aquests moments, però només
d’aquells que m’han aportat pau d’esperit i m’han donat bons consells. Ja no tinc records
per als qui em van ferir, ni tan sols puc pensar en tot el que no vaig fer com cal. Ara vull ser
amic de tothom, no importen els motius pels quals m’hagis acompanyat. Ja m’he penedit
del que podia haver fet d’una altra manera i ara només m’emporto la saviesa de la vida. No
guardaré cap rancúnia, no conec res més que el perdó. Vull tenir molts, molts amics.
Sé que és difícil el que et demano, però ara deixa’m anar, la teva escalfor encara em reté
aquí. Sí, això està passant, no busquis explicacions, no hi ha pas perquès. Quan paris
tan sols un segon d’estrènyer-me la mà, emprendré el meu viatge, que tot just comença.
Mentre em recordis durant moments quotidians, amb petites anècdotes, o romangui algú
que evoqui la meva llum, jo tornaré com una brisa suau que t’envoltarà. Seguiré amb tu, no
m’apagaré: tot just s’esvaeix el meu cos i el comiat és tendre. No t’esgotis enrabiada per
aquest canvi humà. Accepta-ho, jo ja ho he fet i segueixo feliç com quan érem tots plegats.
Però ara deixa’m fer això sol, perquè, si no, em tornen els temors. Abandona l’escepticisme,
ha començat el procés i saps que no necessito seguir aquí. No hi ha culpables, si us plau,
digues adéu. Sé que necessitaràs un temps, però no t’angoixis, aquests moments són bells
per a mi. Ho faig de bon grat, creu-me, entén que el meu tren ja arriba.
La meva energia es dissipa cap a la propera estació. Abandono tots els patiments, perquè
aquest viatge no fa mal. Sé que et sents perduda, però és la voluntat de la meva ànima.
Reflexiona, és el millor que pots fer per ajudar-me en la meva marxa, mira amb ulls nous
això, que no és un comiat. Sóc conscient d’allà on vaig i no tinc gens de por, perquè em
va guiant el mateix trajecte, m’envaeix la temprança. Amb cada llàgrima teva, faig passes
enrere, i llavors em sento molt malament. Em desoriento intentant lluitar contra una marea
que em condueix endavant. Si em quedo en la foscor, no hi trobaré descans. Les meves
forces segueixen la claror i sento que deus estar cega sense poder contemplar-la. Les teves
fantasies per evitar-ho em retenen al passat. Tu cuida’t, aprèn, comparteix i celebra la meva
memòria, així estarem junts per sempre. Arriba el meu tren: que el teu amor no l‘aturi i em
permeti fluir. No t’enfadis, ara veig resolt el misteri de la vida i, amics, és ben dolç.
Històries del bus i del metro
Categoria Treballadors TMB
47
Regla de tres, transport públic i una vida
Jegado
Finalista
Sempre obria l’aixeta; comptava fins a vint-i-u; comprovava la temperatura de l’aigua amb
els capcirons dels dits i hi endinsava les mans fins als canells quinze segons exactament.
Després recollia la pastilla de sabó entre els palmells i els fregava amb força fins que
l’escuma li cobria del tot les mans. En acabar, recomençava: fins a tres cops. L’última era
bona per ensabonar-se bé la cara. Som-hi!
Ara ja podia continuar. Vestir-se! Mitjons, calçotets, samarreta! Camisa, pantalons, sabates!
Lligar-se-les ara, subjectar-se els pantalons, acomodar-se la corbata!
L’esmorzar. Carla, què hi ha per esmorzar? Està fet l’esmorzar? Torrades, melmelada
d’aranyons o maduixes i galetes de gingebre, cafè amb llet amb tres cullerades de sucre.
Al seu costat, la Carla i els dos nens: el Jordi i el Sergi, bessons. Poca conversa: murmuris
de son, de mandra, petons a l’aire. Sobre la taula, una làmpada amb tres llums, tan baixa
que il·luminava la teca i les panxes dels comensals, però en deixava en la penombra els
rostres. Es podria dir que aquella llum resultaria òptima per a una partida de pòquer o per a
qualsevol altre joc en què la dissimulació fos una part essencial del seu desenvolupament.
Les notícies. Calia estar ben informat. Què li plaïa més: potser la televisió, la ràdio, la
tauleta? Tal vegada totes tres alhora?: Iraq, Afganistan, Israel; la corrupció, la crisi, les
retallades; la borsa, l’economia, l’empresa; la societat, els esports, els successos; sobretot
els successos. Ara, això sí —pensava—, els nois de la premsa sempre anaven una passa
per darrere, com els voltors, ensumant carronya. Tanmateix, avui era 23/04: les portades,
les capçaleres i les piulades parlaven de llibres, de signatures, de premis i de roses; és a dir,
res del que el seduïa realment. —Voleu callar, nens, que no sento el que diuen a la tele?—
deia d’esma, com cada matí, per poc renou que fessin, per poc que importés.
Les 8.01. No podia perdre ni un moment més. Calia comprovar encara que tot fos en
ordre. Ja duia les claus, el mòbil, la cartera? Jaqueta, bufanda, americana. Les cigarretes,
l’encenedor, la pipa? Sí, és clar! Mai no es deixava res. Tres petons glacials —dos dels
bessons i un de la Carla— cloïen el ritual. Hi havia quinze passes des del passadís fins a la
porta; quinze més, fins a l’ascensor, i quaranta-cinc des de la sortida fins al pàrquing…
- Home, Manel! Les 8.16 del matí. Cap sorpresa, oi? Sempre tan puntual, tòpic, previsible.
Així m’agrada! Deixa totes les teves coses damunt del seient davanter del vehicle i posa’t
dins del maleter! Vés amb compte amb el que fas amb les mans! Deixa-les amunt, on jo les
pugui veure! Ràpid, que no tenim tot el dia!
Tres trets esmorteïts amb silenciador haurien sonat de cop a les 8.19. Un estol de coloms
esporuguits precedirien la fuga de dues ombres, des d’un pàrquing, que saltarien com si
duguessin un coet al darrere, cadascuna en direcció oposada a l’altra.
Així estava previst que havia de ser.
Històries del bus i del metro
Categoria Treballadors TMB
48
Regla de tres, transport públic i una vida
Jegado
Finalista
Però aquest Sant Jordi seria diferent: avui en Manel se sent inspirat per la primavera i en
comptes d’agafar el cotxe, surt per la porta del darrere, la que toca al jardí, i es decideix
—en un rampell— pel transport públic. A la via Júlia espera el 51 fins a Llucmajor. Allà puja
a la línia 4 fins a l’enllaç amb la línia 1. Tot seguit camina sis minuts més fins als jutjats, on el
Manel hi farà de jutge en el cas contra el mafiós més important de la ciutat. Sis minuts, ves
per on! Tota una vida!
Històries del bus i del metro
Categoria Treballadors TMB
49
La majestat de la vellesa
Origami
Finalista
Dins la meva immobilitat passatgera veig passar el temps darrere una finestra. Temps
i moviment. Ombres que es belluguen amb destins diversos, temps que transcorren a
diferents velocitats.
Veig passar la vida davant dels meus ulls, però tot em resulta aliè. No sé quant de temps
fa que estic asseguda en aquest vagó, ni quantes vegades han canviat els rostres que
m’envolten.
Gent que entra, gent que surt.
Jo resto asseguda fent d’aquesta línia de tren el meu destí. El ritme frenètic que m’envolta
em transporta a temps passats i em recorda que, tot i que vaig ser-hi, no hi tornaré mai. Un
estat passat.
El moviment perpetu, avui, el busco en el que m’envolta, fora de mi, perquè la lentitud
ara forma part de mi. Busco el dinamisme i l’enrenou en les vides dels altres. Asseguda,
perduda entre l’essència del que un dia vaig ser, una essència que encara forma part de mi,
però que sembla que ja no em pertany.
Per això m’encanta asseure’m aquí, al vagó del mig, i veure com la vida continua, com la
gent embogeix i com de ràpides poden arribar a ser les passes que van amunt i avall.
Gent que puja, gent que baixa.
Crits, riures, mirades còmplices. Tot passa al meu voltant. Una realitat plena de velocitat,
intensa. Una vida que no em veu, no em nota; una vida exultant i reservada que no percep
la meva mirada. Una vida que segueix el seu ritme i no veu res més que allò que segueix el
seu pas.
La megafonia m’avisa, a la propera estació he de baixar. A poc a poc m’aixeco, m’agafo a
la barra metàl·lica i em recolzo al meu bastó. Són poques passes, però he de fer-les amb
cura. De sobte, tot s’atura, la gent m’ha vist aixecar-me, paren les converses i a poc a poc
la majestat que té la vellesa s’obre pas entre les cares de respecte.
Algú m’agafa pel braç i m’ajuda a apropar-me a la porta. El tren s’atura. Un nen prem el
botó i m’obre la porta i, dignament, amb tranquil·litat, baixo del tren i somric satisfeta,
plaent, perquè sé que deixo enrere un silenci ple d‘admiració.
Agafada al meu bastó, pas a pas, continuo endavant un dia més.
Històries del bus i del metro
Categoria Treballadors TMB
50
Mi nombre es Jack
Disfracitos
Finalista
Otra jornada dura de trabajo se avecina. Leo la prensa mientras espero mi turno.
Nada que resaltar, hace días que no se habla de mí, ni una sola mención en la página de
sucesos.
Detesto caer en el olvido, pero tengo que parar un tiempo, no puedo arriesgarme ahora.
Me buscan, pero no me encontrarán. Se ha hablado tanto, tan larga es la lista de
sospechosos... desde un príncipe hasta un policía, pasando por un escritor famoso,
médico, peluquero polaco y acabando en una mujer. ¡Qué equivocados están!
Mi disfraz es pasar inadvertido para el resto de la gente, tengo un trabajo modesto con
un salario que me da para vivir. He tenido una infancia normal, una familia estructurada,
conservo bastantes amigos de la juventud y en el amor tampoco me puedo quejar, tengo
mis citas y suelo ser bastante amable y galante con ellas.
Una de mis pasiones es la medicina, en especial la cirugía, tengo toda una habitación llena
de libros de esa temática.
Sueño con un mundo mejor, detesto el sexo fácil y las mujeres fáciles, aún queda mucho
por limpiar para conseguir ese objetivo. Esto ya ha empezado y ya no hay marcha atrás,
tengo que acabar mi misión.
Me gusta jugar con la policía, me gusta hacerles ver su incompetencia, hasta me atreví a
enviarles una carta firmada por el alias por el que se me conoce.
Está a punto de empezar mi turno como maquinista en el metro de Londres, así que
guardaré esta carta bien escondida, mientras calmo a la bestia que está deseando volver a
salir a la luz.
Mi nombre es Jack... ¡el galante, amable y famoso destripador!
The Reader
Històries del bus i del metro
The Reader
Bus fugit
chamorromj
Premiat
Vet aquí un tuit. Vet aquí un drac. El nostre bus ha marxat.
52
Premi a la
participació
Històries del bus i del metro
Premi a la participació
54
Una estona
Franc68
Premiat
Baixo les escales ràpidament i, vaja!, se n’acaba d’anar el tren. Estic temptat de mirar el
temps d’espera però sé que, sigui quin sigui, se’m farà etern. M’assec i em ve al pensament
el dia que ens vam conèixer. No ens havíem vist abans, bé, només unes fotos no gaire
clares i una mica antigues. Ens vam caure bé de seguida, un primer petó a la galta i un
tallat en una terrassa. Em vas parlar de la teva petita malaltia, la teva feina, la família... Jo
també et vaig parlar de mi, del que m’agradava fer durant les estones lliures, de la meva
feina. En aquest moment arriba el metro. No va gaire ple. La música que sona a l’altre vagó
em distreu uns moments. Recordo el passeig pels carrerons estrets del Born, tu xerrant,
jo observant i, és clar, els teus llavis. Jo t’escoltava amb interès perquè, sí, m’interessaves.
Els teus ulls em somreien... El tren s’atura i baixo per canviar de línia. Més escales i
passadissos que no s’acaben mai. Un altre cop esperant. Una nena amb el cabell rinxolat
parla amb el seu pare i em diverteix la seva veu. Arriba el metro i pujo al vagó. Ja falta
menys. Em ve al cap quan, després de caminar una estona prop del mar, vam tornar a
seure en un banc. Vam seguir xerrant dels nostres gustos, dels nostres somnis. Ens havia
passat l’estona volant i tots dos havíem de marxar. Per fi ja estic, sembla que triga una
barbaritat en aturar-se! Pujo les escales de dos en dos. Quan surto al carrer, veig la cara
del tramvia que s’apropa, però encara hi sóc a temps. Miro a dreta i esquerra, travesso el
carrer i arribem alhora. Just quan estic creuant la porta, un home em pregunta si aquesta
línia va cap a Sant Just. Li contesto sincerament que no ho sé. No l’agafo gaire el tramvia,
jo. Però sempre hi ha algú a l’aguait que li diu que no, que ha d’agafar una altra línia. Abans
de separar-nos sabíem que ens tornaríem a veure i ens vam fer un petó, curt, intens, als
llavis. Et vaig agafar la mà amb força i ens vam mirar al ulls. A poc a poc ens vam deixar
anar. Ens diguérem adéu amb recança. Des del vagó veig l’edifici de la clínica i em vénen
ganes de saltar en marxa. Ja sóc fora i estic neguitós perquè sé que et veuré. En un tres
i no-res he arribat a la recepció. L’ascensor és a punt, bé! Habitació 215. El passadís és
ample, però l’he de recórrer quasi fins al final. Pico suaument i obro la porta a poc a poc.
Sembla que no hi ha ningú. Només veig els peus del llit i m’hi acosto. Estàs una mica
incorporada, amb els ulls tancats i els tubs penjant dels teus braços. Tot i així, et veig
preciosa. T’agafo la mà però estàs tan adormida que ni ho has notat. Durant uns instants
et miro i t’imagino ja recuperada del tot, tornant a caminar plegats, banyant-nos a la platja
o gaudint dels nostres cossos, nus, l’un contra l’altre. Et faig un petó a la galta i somrius.
No ens diem res, estàs sedada i esgotada. No he deixat d’acariciar-te i el temps ha passat
sense adonar-me’n. Abans de marxar et torno a besar. No sé si ho has sentit però tant se
val. Quan surto decideixo tornar a peu, encara que els núvols cobreixen el cel. Ha estat un
moment, uns minuts, però com dirien Els Pets, una estona de cel.
Col·laboren