GUILLEMA FULLANA PASTOR Joan Lluis Llinàs Data: 1r de Filosofia

GUILLEMA FULLANA PASTOR
1r de Filosofia
Història de la Filosofia I
Joan Lluis Llinàs
Data:
Encara que sempre és difícil saber amb exactitud quan van ésser escrits els diàlegs de Plató i quin és el seu
ordre cronològic, la majoria d'historiadors es posen d'acord en que el Critó forma part dels anomenats diàlegs
socràtics de juventut (399−389) escrits abans del seu primer viatge a Sicília. Aquests corresponen a la primera
època i en ells Plató, més que resoldre problemes, els planteja; alhora tracta de definir davant els demés
l'imatge i l'ensenyament de Sòcrates, el real i el personatge, en el que molta gent creia: el Sòcrates amb una
missió determinada a la qual consagra tota la seva vida.
Una vegada més, durant el diàleg, ens trobam un Sòcrates calmat, molt ben controlat, cap a l'encontre amb la
mort; un Sòcrates que sap escoltar totes aquelles objeccions que se li fan, raonar−les, refutar−les i llavors
fonamentar, mitjançant la raó, el seu comportament.
A l'hora de llegir el Critó és lògic suposar que fou escrit pel mateix temps que l'Apologia doncs aquest és el
discurs, més o menys fidel, de la defensa de Sòcrates. A part hi apareix dues vegades al·ludida. Altres, però
sense argumentar−ho (ex. Croiset), el situen després de l'Eutifró. El major problema és que dins el diàleg no hi
apareix cap referència històrica que ens ajudi a situar−lo dins espai temporal. Però el que és segur és que
pertany a la primera de les nou tetralogies: Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. Cronològicament
pareix que pertany a aquesta primera etapa socrètica estructurada de la sugüent manera: Apologia de Sòcrates,
Critó, Ió, Lisis, Càrmides i Eutifró.
Personatges:
El Critó té tan sols dos interlocutors dins el diàleg, cap dels quals era Plató; en aquest cas es tracta de
l'inavitable Sòcrates i Critó. Així Plató, si no volia fer ús de la seva imaginació, degué haver−se informat de la
seva conversació per Critó.
Es conserva una biografia de Critó trasmesa per Diògenes Laerci. Per aquesta biografia i per les referències
que Sòcrates ens fa d'ell a l'Apologia, en sabem que era un amic seu de la infància. Era un ric i honest atenenc
que tenia un gran interès per la filosofia de Sòcrates, així com llurs fills (Critòbul, Epigen i Cisip) que foren
enviats pel seu pare perquè s'instruissin amb ell. Com a home ric que era, Critó va voler posar els seus diners a
disposició de Sòcrates tant pel judici com per una possible fuga una vegada condemnat.
En canvi per a conéixer Sòcrates no tenim més que testimonis contradictoris; d'una banda, les burles
d'Aristòfanes que ens presenta a un Sòcrates com un simple sofista més, però que també ens mostra una
persona molt interessada per la natura; o la figura una mica carrinclona que presenta Xenofont, l'Apologia de
Sòcrates és molt diferent a la de Plató, ens diu en boca d'Hermògenes que tenia un discurs altiu: preferia morir
que viure i d'alguna manera va provocar la seva condemna. D'una d'altra, l'exaltació de Sòcrates en els diàlegs
de Plató o els testimonis més ponderats d'Aristòtil. El més segur seria acceptar el testimoni d'Aristòtil i dels
primers diàlegs de Plató. Encara així cada un el va veure i el va descriure a Sòcrates a la seva manera.
Diògenes Laerci conta que , quan llegí la semblança que d'ell havia fet Plató, Sòcrates exclamà: quantes
mantides ha contat de mi aquest noi! En canvi Aristòtil, tot i que no conegué a Sòcrates personalment se'l
1
considera com a font perquè va romandre a l'acadèmia platònica derant uns vint anys i estava en condicions de
conéixer que era de Plató i que era de Sòcrates. Així la visió d'Aristòtil és una de les més objectives.
Cada persona atribuí a Sòcrates no només el que habia dit i fet, sinó també tot el que podia haber dit i fet, en
coherència amb un mateix.
Les vides de Sòcrates i Critó es tornen a juntar quan Sòcrates hereta la casa del seu pare i setanta mines ( uns
quatre milions de lires) que confià a Critó per a que les invertís.
Diàleg:
Sòcrates, encara essent un gran patriota i un home de profundes conviccions religioses sofrí la desconfiança
de molts dels seus contemporanis. Els disgustava la seva actitud cap a l'Estat atenenc i la religió establerta,
doncs Sòcrates havia estat crític del sistema democràtic en teoria; en la pràctica es pot dir que era un ciutadà
lleial, que feu serveis distingits en el camp de batalla i es mantingué rigurosament fidel als seus ideals de
legalitat i justícia amb severa pressió. Però va ésser el fet d'associació amb notoris antidemòcrates (Alcibíades,
Crities, Càrmides) el que va fer que fos acusat per càrrecs d'impietat i corrupció de la juventut.
Tota la trama del judici i el seu resultat s'expliquen, en una versió un tant idealitzada de la defensa de Sòcrates
davant el seu tribunal, a l'Apologia; aquest diàleg (Critó) addueix les raons que van assistir a Sòcrates per a
negar−se a aprofitar l'oportunitat que sembla que va tenir d'escapar de la presó i anar a l'exili; finalment, el
Fedó és una recreació de les hores finals de Sòcrates que conté, primer, un tractat platònic sobre la filosofia de
la vida, la mort i l'inmortalitat, així com mostra l'ideal de mort filosòfica.
Així Sòcrates preferí cloure la vida amb un darrer gest d'obsequi envers aquelles lleis que havia estat acusat de
transgredir; després dels diàlegs sobre la mort i el més enllà, begué serenament la cicuta.
Problemàtica dels fets:
El problema que ens presenta Plató en aquest diàleg és el deure del ciutadà.
L'estructura del diàleg és molt diferent a l'habitual, doncs en lloc d'ésser una reunió plena de gent, el Critó ens
presenta a un Sòcrates sol i en el silenci a la seva cel·la on espera la nau de Delos, la qual significa la seva
execució. Allà Sòcrates dorm tranquilament.
Critó va molt prest a veure a Sòcrates, un dia abans de la seva mort, i li ofereix la possibilitat de fugir
mitjançant la compra del seu escarceller. També li promet que si fuig els seus fills tendran uns bons mestres.
D'altra banda l'opinió pública no acusarà als seus amics, incloent−se a ell mateix, de covardia.
Sòcrates considera aquets punts, els refuta i després passa a fonamentar la seva conducta, no abans de
convèncer al seu amic de que el seu deure com a ciutadà és deixar que les lleis acompleixin la seva condemna.
D'alguna manera s'enfronten dins el diàleg la visió de l'atenenc del segle V (Sòcrates) i la de l'atenenc del
segle IV (Critó).
Així es veuen en la figura de Sòcrates les virtuts clàssiques del ciutadà de la polis del segle V; aquest creu
amb absoluta seguretat que tot es deu a les estructures de la polis: la seva vida, la seva educació, la seva
posició, les seves creences... tot al capdevall és possible gràcies a les estructures de la polis (allà on regna la
raó). Aquest ciutadà hi viu tan integrat, que no concebeix el poder viure fora d'ella i, encara menys, perseguit
per les seves lleis. Res té valor per a ell si no està en funció del bé de la mateixa polis a la que pertany. Tan
gran és la seva convicció que, si arribat el moment, per mitjà dels seus jutges, es decideix prescindir de la seva
vida, ell, encara que pensi que és una equivocació, no dubtarà ni un segon d'acceptar la descisió, perquè així
2
ho han determinat, d'una manera democràtica, les lleis.
Critó, en canvi, és un ciutadà del segle IV; viu dins el relativisme de la seva època, en la que la
transcendentalitat gaire bé no té valor. Així el principi del Protàgores (L'home és la mesura de totes les coses)
va ésser el principi de conducta d'aquell segle. Critó està convençut de l'equívoc dels jutges i està segur que
proposant−li la fugida a Sòcrates està obrant correctament.
Per a Sòcrates no s'ha de seguir l'opinió de qualsevol, per molt fonamentada que ens semblin, sinó la d'aquell
que hi enten més o té l'autoritat per decidir en darrera instància. Tot això és perquè pensa que la multitud mai
precedeix ni jutja per via de la raó, sino que, en general, es deixa influir i procedeix per sentiments. Sòcrates
oposa tot això a les objeccions de Critó, per després centrar la discussió al voltant de la qüestió de si és just
escapar de presó. Així Sòcrates considera la proposta de Critó i intenta establir si un acte com aquell podria
ésser just i moralmet justificat.
Sòcrates decideix acceptar la pena de mort imposada i la seva conseqüent execució. La seva decisió el
convertirà en una de les figures dins la història de la Filosofia, un home amb una integritat moral intacte el
qual ha pres la seva decisió final d'acord amb els principis que van guiar tota la seva vida.
La seva argumentació i diàleg amb Critó sembla més un sermó moral, les seves idees són producte d'alguns
profunds problemes filosòfics. En efecte, l'argument de Sòcrates, desenvolupat al Critó pertany al domini de
la filosofia moral i de llei. L'argument pot ésser resumit amb el següent esquema:
• Violar les lleis és injust, mentre que l'acompliment de les lleis és just perquè...
• Les lleis són justes.
• Les lleis d'Atenes són justes, encara que la legitimació de les lleis en general poden ésser questionades.
• Les decisions judicials fetes a partir d'aquestes lleis són justes.
• Quan finalment són pronunciades, les decisions judicials s'han de fer complir.
• No respectar les decisions judicials produeix la destrucció de les lleis.
Conclusió: escapar de la presó és injust i per tant un acte moralment inacceptable.
"Si estando ya en el paso mismo de escaparnos de aquí... llegaran las Leyes... y preguntaran: dime Sócrates,
¿qué es lo estás pensando hacer? ¿Que piensas con esta obra que estás emprendiendo destruirnos a nosotras
las Leyes y en cuanto está de tu parte a la Ciudad entera? ¿O crees que puede persistir sin arruinarse aquella
Ciudad en que las decisiones judiciales nada puedan y en que los particulares las anulen y depongan de su
señorío? ¿Qué responderemos, Critón, a estas y semejantes cosas?"
La conclusió que Sòcrates dibuixà amb les premisses és sòlida si les pròpies premisses són vertaderes, i és
això el per què la seva solidesa ha d'ésser examinada primer.
• Tant Sòcrates com Critó accepten, per a la discussió, el principi de que no s'han de cometre mai injustícies.
Aquesta primera premissa sembla que no és pot qüestionar. La primera premissa és vertadera només en
relació amb la segona, o sigui, assumint que la segona premissa (les lleis són justes) és vertadera. Respecte
a les lleis injustes podrien pensar que sempre el pitjor sistema legal és millor que no tenir cap sistema. Un
estat com aquest pareix estar basat amb la por a l'anarquia. L'anarquia destrueix les lleis.
• Però totes les lleis són justes? És difícilment veritat, especialment si consideram sistemes legals els quals
discriminen contra certs grups a favor d'alguns grups sobre la resta de la societat.
• Però la pregunta va més enllà; com poden les lleis d'Atenes ésser absolutament justes, si les lleis en general
poden ésser injustes i susceptibles a la crítica moral? Això és perquè al finalitzar l'any, cada ciutadà lliure
d'Atenes podia proposar canvis d'una llei en particular que li semblés injusta. Si la proposta, després d'ésser
deliberada, no era acceptada, el ciutadà que l'havia proposada se li donava la possibilitat de què deixés
amigablement sense conseqüències la ciutat. Així les lleis es basaven en el consens i les lleis eren justes per
3
tots els atenencs que es sotmetien a elles per no voler abandonar la ciutat.
• Sòcrates arriba a la conclusió de que les decisions judicials són justes perquè estan dictades mitjançant unes
lleis justes per tots els ciutadans. Si el procediment legal representa una classe de procediment mecànic,
llavors es podria admetre que la justícia es trasmesa automàticament per les lleis a les decisions judicials,
però no és aquest el cas. Les lleis demanden interpretació. I s'ignora si existeixen experts en el bé i en mal,
com els hi ha en les tècniques. Sòcrates mitjançant les decisions judicials exigeix que es faci el que ell solia
censurar en altres: determinar què és bo o dolent en un cas particular com si es sabés ja què és la bondat i la
maldat o la justícia i la injustícia. Amb tota probabilitat, Sòcrates no feu la distinció entre la justícia de les
lleis i la justícia dels procediments judicials. Aquí es veu com encara que les lleis siguin justes es poden
aplicar amb injustícia. La premissa quatre no pot ésser considerada vertadera.
• Però Sòcrates ens diu que no convé ésser injust, ni tan sols ésser injust davant la injustícia.
Si l'anàlisi és correcte, l'argument de Sòcrates seria erroni.
El que acorden Sòcrates i Critó és el següent:
• Que el benestar de l'ànima és més important que el del cos.
• Que obrar malament és prejudicial pel cos.
• Incomplir un contracte legítim, establit lliurement, és injust.
La conclusió és que fugir salvaria al cos a càrrec de l'ànima.
Avui en dia seria difícil entendre per què suposaria Sòcrates que escapar de presó fos un greuge per la pàtria.
Croiset ens ho explica atenent a les raons històriques: en el seu temps, els exiliats eren membres de partits
polítics redotats, que anaven a llocs en els que els seus simpatitzants estaven al poder i es convertien en
conspiradors contra la seva pròpia ciutat. Només els enemics d'Atenes li haguessin obert les seves portes, i
només a condició de venir com a crític hostil de la constitució atenenca.
Però aquesta no és la raó donada per Sòcrates. Per a ell el simple fet de desobeïr és anar tan enfora com li és
possible a un home en la subversió de les lleis.
Plató:
Va nàixer a Atenes el 428 a.Jc. , de familía aristocràtic; el seu pare, Aristó, era descendent del rei àtic Codro, i
la seva mare, Perictione, era descendent de Dropides, familiar de Soló.
El nom de Plató és en realitat un malnom, volia dir l'ample d'espatlles; el seu nom vertader era Aristocles.
Va ésser educat pels millors mestres de l'època a Atenes, va tenir dos interessos principals: la poesia (que va
abandonar) i la política. Així als divuit anys s'incorporà al cercle de Sòcrates, el qual exercí una gran
influència sobre la seva vida i les seves doctrines i de qui fou el més original deixeble. Per Sòcrates va tenir
lloc el que es pot denominar la conversió de Plató a la filosofia.
Després de la mort de Sòcrates s'establí durant un temps a Megara, amb Euclides, un altre deixeble de
Sòcrates. De tornada cap a Atenes començà les seves ensenyanses filosòfiques; es diu, sense poder−ho
assegurar, que va emprendre un viatge a Egipte. Poc després va ésser convidat pel tirà Dionís el vell a
Siracusa, on es relacionà amb els pitagòrics (especialment amb Arquites). Encara que el nebot de Dionís el
Vell, Dio, s'encantà amb les doctrines de Plató, el resultat del viatge fou desastrós; sembla que per ordre del
mateix Dionís el filòsof va ésser oferit com a esclau en el mercat d'Egina (que aleshores estava en guerra amb
Atenes) i va ésser rescatat per un cert home anomenat Aniceris.
De tornada a Atenes, Plató fundà l'Acadèmia, però convidat de bell nou pel succesor del citat Dionís, Dionís
4
el Jove, feu un segon viatge a Siracusa, on esperaba posar a la pràctica les seves idees de reforma política.
Quan Dió perdé la seva gràcia , Plató retornà a Atenes, però encara feu un altre viatge a Siracusa, altre vegada
convidat per Dio. Va haver de fugir, protegit per Arquites, a conseqüència d'estar implicat en lluites polítiques
de l'Estat, tornant per darrer cop a Atenes on va viure fins el final de la seva vida, ocupant−se de l'Acadèmia i
als seus escrits.
Per reduir el contingut massa extens de la filosofia socràtica parlarem únicament de la seva primera època on
pertany el diàleg que ens interessa, el Critó.
En principi, l'obra filosòfica de Plató es pot considerar una continuació de la socràtica, fins el punt que els
anomenats diàlegs de juventut són tant elaboracions del pensament socràtic com exposició de les
conversacions mantingudes entre Sòcrates i els seus amics, deixebles o adversaris. Aquesta diàlegs tenen un
aire inconclòs; més que una expressió d'opinions, semblen més exercicis de dialàctica i, fins i tot, de retòrica.
En canvi, es veu cada vegada més que, mitjançant Sòcrates, plató es vol oposar al relativisme socràtic.
Dades tretes del Diccionario de Grandes Filòsofos de José Ferrater Mora (Alianza Editorial)
5