Pensament de Plató

La filosofia de Plató naix de la insatisfacció amb la situació política de la seua época, i en particular amb el
régim de govern −democràcia atenenca−* que visqué propi de la ciutat en que nasqué i visqué.
En primer lloc, Plató pensa que en la democràcia atenenca no és realment el poble qui governa la polis, sinò
una minoria de polítics i demagógs que arrosegaven el poble i abusaven de la seua incapacitat política, de la
seua falta de reflexió i de la seua insesatesa.
A més, rebuja la base de la democràcia atenenca, segons la qual, qualsevol persona pot exercir funcions
públiques en l'exércit, en l'Assamblea i fins i tot en la direcció dels assumptes públics, sense cap necessitat de
preparació i sense tenir en concepte els seus coneixements i la seua virtut. Aquest aspecte de la democràcia li
sembla a Plató tremendament perillós per a l'harmonia i el bon govern de la comunitat.
Per últim, la gran decepció al celebrar−se el juí i l'execució del seu mestre Sócrates va ser la goteta que
debordà el got.
Tota la filosofia de Plató surt i gira entorn de la Teoria de les Idees, és per això que caldrà aclarir què és una
Idea. Per a ell son certes realitats que a diferència del que ocorre amb les canviants realitats sensibles, siguen
eternes i imutables de les quals depén l'existència de la veritat i la possibilitat d'assolir el coneixement.
Així, podem parlar ja de la Teoria de les Idees, la qual surt de la fusió de dues teories anteriors, la del
coneixement (epistemologia) i la de la realitat (ontologia).
Aquesta teoria, constitueix el fons del la filosofía platònica−com ja he sugerit avans− la qual comença a la
reçerca de la virtut i la felicitat (problema étic) per al que s'ha d'assolir la justícia i l'harmonia de la societat
gàcies a un governant que haurà sigut educat−el com i el per què el deixarem per a més endavant− a la recerca
d'Idees i de la veritat.
La teoria de les Idees suposa la distinció entre dos nivells o graus fonamentals de realitat− dualisme
ontològic− . Per una banda tenim el nivell superior de la realitat, el nivell de l'autènticament real−món
intel·ligible de realitats abstractes, eternes, perfectes, immutables, subsistents i sols accesibles a l'inteligència.
Món trascendent, pertanyent a una esfera de la realitat distinta de l'esfera de les coses materials i sensibles que
capten els snetits. Les Idees organitzades jeràrquicament, de manera que en la cima es trob l'Idea Suprema del
Bé, de la qual participen totes les altres.
Per una banda tenim el nivell de la realitat sensible− món sensible, d'aparences−.És el món que percebem per
mitjà dels nostres sentits i per tant, sotmesos al canvi.
Per a Plató existeix una innegable realció entre ambdós mons: el món sensible imita o copia el món de les
Idees el qual constitueix la seua estructura profunda.
Plató defensa la clara existència de dos nivells o graus distints de coneixement− dualisme epistemològic− amb
clara correspondència amb els dos nivells de realitat vistos anteriorment.
Donat que per aPlató l'autènticament real és l'estable, l'immutable i etern− Món de les Idees− per a abastar el
coneixement de l'autènticament real hem de dirigir la vostra ànima cap allò conceptual i abstracte− Idees−
apartant−nos dels sentits enganyosos. Abastar aquesta classe de coneixement es el que persegueix la filosofia i
es basa en l'episteme(saber).
No obstant Plató considera que de les coses canviants tan sols se'n poden extraure opinions−És completament
1
inútil buscar el saber i la veritat investigant el món de les coses sensibles. Tot i que no constitueix vertader
coneixement, no deixa de ser per a
*El propi poble asumeix la direcció dels assumptes públics
Plató una certa classe de coneixement, encara que a un nivell inferior al del saber.
Si el món sensible copia el món intel·ligible, ens aproxima almenys un poc a les realitats intel·ligibles, que
constitueixen el model i l'essència d'allò sensible.
Tornant a la part politica de la filosofia platònica− el govern de la polis−, Plató proposa un govern de filòsofs
com a remei als mals polítics resultats d'aplicar l'intelectualisme moral de Sócrates en elterreny de la política(
només poden ser individus justos i bons els qui saben en què consisteix la justícia i el bé). Com que la
filosofia és l'unica disciplina que proporciona el saber referent a les essències de la Justícia i el Bé, Plató
dedueix que sols els filosofs poden ser governantsperfectes.
La seua proposta consisteix, per tant, en una aristocràcia de la virtut i del saber−teoria de l'elit− mitjançant
l'elecció dels alumnes amb millors naturaleses i potenciant−les mitjançant una educació adequada−el com es
deuran educar ho deixarem per a després−.
Si parlem del govern de la polis, hem de parlar també de l'Estat Ideal. Un estat en què cada ciutadà complisca
adequadament la seua funció, sera un Estat just i harmònica, i sols en un Estat just l'individu podrà assolir la
felicitat i la virtut.
Aíxi, l'Estat es compendrà de 3 classes socials a imitació de les 3 parts de l'ànima. La disposició anímica de
cada individu determinarà el lloc que ocuparà en la societat, amb vista a aconseguir el perfecte funcionament
de la maquinària social.
La clase dels productors(la part apetitiva) tindrà la funció de produir tot allò que la comunitat necessita per a
sobreviure i fins i tot, viure amb un cert luxe.
La clase dels guardians (la part irascible) tindrà que defensar la siutat per a la qual cosa rebran una educació
especial basada en la gimnàstica i la música.
Els governants−filosofs tindràn com a funció el govern de la ciutat, inspirant−se per a això en la contemplació
del Món de les Idees eternes. En aquests individus predominà la part racional de l'ànima sobre les altres dues,
i la seua virtut pròpia haurà de ser la sabiduria o prudència.
Ara ja parlem de que l'esucació està al servei de la política i del bé de la ciutat, i té com a principal missió
formar una èlit d¡individus savis i justos, destinats a governar l'Estat. Per a això, l'educació ha d'encaminar la
seuaànima en direccióa l'intel·ligible, fins a la contemplació de les Idees eternes i, finalment al coneixement
del Bé en si, que constitueix la meta útlima dels coneixement i el final del procés educatiu.
Resulta imprescindible i molt útil l'estudi de les matemàtiques, per dues raons:
Perquè l'ànima s'aparte del sensible, puix, com ja hem vist, tracten sobre objectes que no són sensible, sinó
intel·ligibles, abstractes, conceptuals, eterns immutables i immaterials, a semblança de les Idees.
A més a més són un excel·lent entrenament per a l'inteligència i el pensament abstracte, preàmbul necesari i
indispensable per a la dialèctica. L'educació del filòsof governant es basarà primer en el conreu de les
mtemàtiques, i després en el de la dialècitca, però una vegada que− gràcies a la dialèctica− el filòsof
governant haja assolit el coneixement del vertader i del bo, no li queda sinò tornar−se'n de nou al terreny del
2
sensible i de les obres humanes, i intentar que la societat i l'Estat s'acosten tan com siga possible a l'ideal
contemplat per la qual cosa ha de governar la seua pròpia vida i la societat prenent el Bó com a guia i
model.Així Plató parla de dos camins o direccions de la dialèctica:
La dialèctica ascendent, que ascendeix des del món d'allò material i sensible fins a les Idees i culmina amb la
comprensió de la Idea del Bé.
*L'essència d'una cosa és allò que fa que una cosa siga el que és.
La dialèctica que recorre el camí invers s'anomena descendent. Anirà des del coneixement de les Idees, fins a
l'aplicació d'aqueix coneixement en el món dels assumptes humans.
Després d'haver contemplat el filòsof l'ordre etern del ser, representant pel Món de les Idees, aquest té el
compromís ètic i polític d'aconseguir mitjançant l'acció política, imprimir un ordre semblant en l'Estat.
Després del que s'ha dit, és evident que allò que mou el filòsof a la recerca de la veritat no és simplement un
interés merament teóric, una simple curiositat per saber i perdesentranyar l'essència de la realitat, sinó
fonamentalment un interés pràctic(ètic i polític), un interés de transformar i millorar la societat i la voda dels
homens en direccio a la justícia i la felicitat. Qui ha conseguit l'essència del just i del bo té l'obligació moral
de posar les seues capacitats i aqueix saber al servei de la comunitat.
En l'Estat platònic el més important no és la felicitat individual sinò la felicitat col·lectiva i el bé comú.
LA TEORIA DE LES IDEES I EL GOVERN DE LA POLIS −PLATÓ−
3
4