Origins lingüístics i literaris del catalá

TEMA 1. ELS ORÃ GENS LINGÃ Ã STICS I LITERARIS.
El català dins la Romà nia.
El català és una llengua romà nica i prové, per tant, del llatÃ−. El llatÃ−, al seu torn, prové del
indoeuropeu. Tota Europa parla la llengua indoeuropea, excepte el PaÃ−s Basc, Finlà ndia i Hongria.
El català , que es caracteritza per la paletització de la l llatilla i per usar el pretèrit perfet perifrà stic per
indicar present i no futur, s'origina amb dos grans dialectes: el català occidental, que s'expandeix cap a
València, i el català oriental, que s'expandeix cap a les Illes Balears.
Actualment es parla català a Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, Andorra, els Pirineus
Orientals, Alger (Ità lia) i Carxe (Múrcia). Sols és oficial a Andorra, mentre que és cooficial a
Catalunya (on prà cticament tota la població entén, sap i vol parlar-lo), la Comunitat Valenciana (on vora
el 60% de la població sap i vol parlar valencià , encara que hi ha més parlants amb autoodi cap a la
llengua, un major rebuig per part dels valencianoparlants i un menor grau de normalització) i a les Illes
Balears. També té un cert reconeixement als Pirineus Orientals, a Alger, a la franja del ponent d'Aragó,
però es totalment ignorat a Múrcia.
La Romà nia és el conjunt de territoris de l'antic Imperi Romà on es pot parlar una llengua romà nica.
S'hi distingeix entre Romà nia Vella (els territoris de l'antic Imperi Romà on ja no es parla una llengua
romà nica), Romà nia Estricta (els territoris de l'antic Imperi Romà on sÃ− es parla una llengua romà nica)
i Romà nia Nova (els territoris que no pertanyen a l'antic Imperi Romà on sÃ− es parla una llengua
romà nica).
A més del català , actualment hi ha altres vuit llengües romà niques: el castellà , el galaicoportuguès,
l'occità , el francès, l'italià , el retoromà nic, el romanès i el sard.
Els factors que permeten explicar l'aparició del les llengües romà niques a partir del llatÃ− vulgar són el
substrat, la influència de les llengües anteriors al llatÃ− (en el cas del català : l'iber, el grec, el celta i el
fenici), el superstrat, la influència de la llengua d'un poble colonitzador que no arriba a imposar-la (en el cas
del superstrat à rab en la PenÃ−nsula Ibèrica: té més pes en el català que en el castellà i encara
més en el valencià ) i l'estrat. Aquest últim té en conter la procedència dels colonitzadors (a la
Tarragonensis, el llatÃ− del qual és l'origen del català , habitava gent de cultura baixa), la intensitat de la
romanització (en la PenÃ−nsula és més intensa a la costa) i la proximitat geogrà fica a Roma (grà cies
a la proximitat territorial el català és més pròxim al llatÃ− que el castellà ).
Dins les llengües romà niques s'estableix una classificació lèxica entre Romà nia Central, més
pròxima Roma i, per tant, amb un llatÃ− més modern, Romà nia Marginada, més aïllada de Roma i
amb un lèxic més conservador, i Romà nia Lateral, que es situaria al mig. El català , junt amb l'occità ,
pertany a la Romà nia Lateral.
També s'estableix una classificació morfològica i fonética entre Romà nia Occidental, caracteritzada
per la sonorització de les oclusives sordes intervocà liques i davant de lÃ−quides i per fer el plural el essa, i
Romà nia Oriental, caracteritzada per la no sonorització i per fer el plural en -i o -e. El català pertany a la
Romà nia Occidental, com el castellà i l'occità . A més, dins la Romà nia Occidental existeix una
subdivisió, sobretot a partir del lèxic, entre llengües iberoromà niques i gal·loromà niques. Autors
com Pidal pensen que el català és una llengua iberoromà nica degut a la gran semblança amb la resta de
llengües de la PenÃ−nsula Ibèrica, mentre que altres com Meyer-Lübke opinen que és
gal·loromà nica degut a la gran similitud amb l'occità . També hi ha intelectuals, com Colon, que situen
1
el català enmig de les llengües iberoromà niques i gal·loromà niques.
En conclusió, el català , la llengua minoritzada (aquella que no ocupa tots els à mbits d'ús en el seu
territori) més important d'Europa tant pel nombre de parlants com per la seua transcendència literà ria,
és una llengua romà nica. Segons la seua classificació lèxica pertany a la Romà nia Lateral, mentre que
segons la seua classificació morfològica i fonètica pertany a la Romà nia Occidental.
La marca hispà nica.
à s una zona de frontera entre la penÃ−nsula ibèrica i França on Carlemany crea un estat cristià per
evitar l'entrada dels musulmans a França. Dialecte constitutiu de la llengua.
Batalla del Mulet (1213)
Pere el catòlic, pare de Jaume I, ix en defensa dels seus vassalls d'Occità nia que han estat declarats en
heretgia pel papa. Els francesos guanyen la batalla i el rei mor. Per tant, Occità nia passa a ser francesa; la
corona aragonesa s'expandeix cap al sud (València, etc.).
Els primers textos.
A diferència de la major part de les llengües romà niques, els primers textos literaris que es conserven
són en prosa i no cantats de gesta.
Els primers textos que es conserven en català són textos de carà cter prà ctic (s. XII):
• Les homilies d'Aoranyà : una homilia és el sermó que és fa a missa.
• El llibre dels jutges: traducció d'un llibre visigòtic.
Pel que fa la poesia amorosa, no es fins Ausiàs March que trobem poesia amorosa culta en català , ja que
abans s'escrivia en occità . Aquest procés s'anomena diglòssia literà ria (distribució funcional de dues
varietats lingüÃ−stiques).
POESIA TROBADORESCA
S'escriu en occità . às la primera manifestació de literatura culta en llengua romà nica i és la base de la
lÃ−rica contemporà nia.
La seua influència és tan gran que els autors catalans i italians escriuran en occità , aquesta diglòssia
dura, en el cas de Catalunya, fins al s. XV.
L'época d'esplendor és en els ss. XII-XIII, a les corts d'occità nia.
Amor cortès
La poesia trobadoresca es basa en el concepte del amor cortès. L'amor cortès naix paral·lel al feudalisme
(relació de vassallatge). De fet, l'amor cortès és la imitació d'aquest tipus de societat en l'amor.
En l'amor cortès, que no és més que un joc literari, un Hom, el trobador, s'enamora de una Midons, una
dona que està casada amb el Gilós, i li jura fidelitat. El Gilós, sospitant que la Midons li és infidel,
contracta a Llausangers per a que vigile el Hom i difame sobre ell. El trobador espera una mercè de la
Midons, que pot ser un simple gest. El trobador creia que existia l'amor animal, sexe per sexe, l'amor pur, la
mà xima inspiració, i l'amor mixt, sexe per amor.
2
La idea del amor cortès serà substituïda posteriorment per la dona angelical italiana.
Gèneres literaris
Podem classificar el gèneres literaris per ser cantants o ballats (balada o dansa) o pel contingut:
• Gènere Amorós:
• La cançó: poesia que tracta l'amor cortès.
• L'alba: pot ser profana, el trobador canta el comiat a la seua estimada perquè arriba el dia, o
religiosa, el trobador canta la espera del dia.
• La pastorel·la: cançó que tracta el dià leg entre un trobador i una pastora, la qual pot satisfer les
necessitats del trobador o donar-li una lliçó moral.
• L'escordi: defensa que fa el trobador dels atacs i les injuries dels llausangers (els espies del gilós).
• Gènere SatÃ−ric:
• El sirventès: és o bé la burla cap a algun personatge o tema polÃ−tic o bé una creuada
(reclam que és feia perquè els cristians atacaren els moros per heretgia).
• Gènere Fúnebre:
• Plany: poema que compon el trobador a la mort d'un ser estimat.
•
Estil
Segons els tractats de poètica trobadoresca és distingeixen:
• Trobar Leu: consisteix a utilitzar un estil senzill i fà cil perquè siga entès per tothom.
• Trobar Ric: es basa en la complexitat de la forma, però no en el contingut. Es semblant al
culturalisme de Góngora.
• Trobar Clus: la complexitat del poema es basa en la complicació del concepte, del doble sentit de
paraules i no en la forma. Es semblant al conceptisme de Quevedo.
Trobadors, joglars i poetes
Un poeta és aquella persona que fa composicions poètiques en llatÃ−, mentre que un trobador és
aquella persona que fa composicions poètiques en occità . La dona que escriu poesia trobadoresca
s'anomena trobadoritz. Un joglar, és una persona que, entre altres coses, recita en els palaus i en els mercats
els poemes trobadorescos.
Autors rellevants.
Fins al s. XV els autors de poesia catalans escriuen en occità , seguint els models de la poesia trobadoresca.
Encara que, des del s. XII aquesta poesia va perdent prestigi i importà ncia.
Entre els trobadors catalans destaquem:
3
• Guillem de Berguedà : és un gran senyor feudal, amb molta riquesa i possessions territorials,
perseguit per la justÃ−cia. Va morir a traïció per un soldat a peu, no com un cavaller. La majoria
de la seua obra és de trobar leu i són sirventesos. às famós el seu plany a la mort del
marqués Pon de Mataplana.
• Ramon Vidal de Besalú: conegut sobretot per haver escrit el primer tractat de gramà tica i
perceptiva provençal en prosa.
• Guillem de Cabestany: conegut sobretot per la llegenda que envolta la seua vida.
• CerverÃ− de Girona o Guillem de Cervera: és un trobador professional de la cort de Jaume I i Pere
II el gran. Malgrat això, manté un esperit crÃ−tic davant les situacions de la Corona d'Aragó.
TEMA 2. LA PROSA CATALANA FINS AL S. XV.
RAMON LLULL I LA CREACIÃ DE LA PROSA LITERÃ RIA.
Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literà ria catalana. às el primer escriptor en llengua
romà nica que escriu sobre qualsevol tema (teologia, filosofia...). Se'n conserven al voltant de 260 obres de
Ramon Llull, escrites en llatÃ−, català i à rab.
Context històric i cultural
Situem la figura de Ramon Llull en el s. XIII, una època de transició entre l'alta edat mitjana i la baixa edat
mitjana, per tant es una època de canvis:
• Es passa d'una societat teocèntrica a una antropocèntrica. Aquest procés culmina en
l'humanisme i el renaixement.
• Comença la crisis del feudalisme.
• La ciutat comença a recuperar protagonisme, el que implica l'aparició de la burgesia, el comerç,
les universitats, l'art gòtic i el convertiment de la literatura en un instrument didà ctic i moral.
• L'església comença a perdre el seu poder i apareixen les ordres mendicants (ordres religioses que
es dediquen a viure de l'almoina i a predicar a les ciutats). Les principals ordres mendicants eren:
♦ Franciscans: major espiritualitat i retorn al cristianisme antic.
♦ Dominicans: major influència de l'església sobre la moral social.
• Les llengües romà niques comencen a adquirir à mbits d'usos formals que abans eren propis del
llatÃ−.
• à s la època de les croades (las cruzadas); una de les croades més importants va ser la de
Jerusalem, que mai va triomfar.
Ramon Llull
Sabem la seua vida grà cies a la Vita Coetanic, una autobiografia dictada als monjos de la Cartoixa de
ParÃ−s poc abans de la seua mort. Es conserva la versió original en llatÃ− i una traducció al català del s.
XV.
Objectius vitals
4
Als trenta anys, quan estava escrivint un poema trobadoresc a la seua amant, se li va aparèixer tres nits en
somnis Jesucrist crucificat. A partir d'aquest moment es planteja tres objectius vitals:
• Convertir els infidels a la religió cristiana.
• Escriure el millor llibre del món per demostrar els errors dels infidels.
• Fundar escoles monestirs per a formar missioners.
No va aconseguir cap objectiu, però és, de totes formes, el pare de la literatura catalana, el filòsof més
important en català i el primer escriptor que tracta qualsevol tema.
Il·luminació de Randa.
Una vegada establerts els seus objectius, aprèn à rab i es retira a Randa. AllÃ− Déu li revela el seu art, el
mètode inventat per Ramon Llull que intenta demostrar racionalment l'existència de Déu.
La llengua de Ramon Llull
Ramon Llull ha de plantejar-se un vocabulari i una sintaxi nova per a poder parlar de temes abstractes.
• Pel que fa al lèxic, estableix procediments de creació lèxica (usa els sufixos del llatÃ− per crear
mots abstractes i crea un camp lèxic utilitzant les mateixes paraules que l'à rab).
• Pel que fa la sintaxi, Llull dominarà la subordinació, el subjuntiu, introduirà construccions
llatines, la prosa rimada, el paral·lelisme i els hipèrbatons.
La llengua de Llull serà imitada posteriorment per altres escriptors i junt a la conselleria reial farà que el
català siga la llengua més uniforme de la Edat Mitjana.
Arnau de Vilanova
Arnau de Vilanova, un dels metges de major prestigi d'Europa, escriu en llatÃ− els seus tractats de ciència i
en català per expressar els seus sentiments religiosos. La seua idea fonamental és que l'anticrist ja havia
nascut i que calia reformar l'església. Es conserven quatre obres en català :
• La confessió de Barcelona.
• La lliçó de Norbona.
• El raonament d'Avinyó.
• Invenció espiritual.
LA HISTORIOGRAFÃ A MEDIEVAL
La prosa historiogrà fica
La historiografia és el primer gènere en prosa que sorgeix en les literatures europees. Hi ha tres varietats
historiogrà fiques primitives: les cròniques cancelleresques, la poesia èpica i les cròniques amb elements
èpics i llegendaris.
Les quatre grans cròniques
5
Elements comuns
• Narració de fets contemporanis, generalment viscuts per l'autor.
• Patriotisme: exaltació de l'esperit nacional, l'esperit èpic i heroic. Es justifica la polÃ−tica reial.
• Prosificació de poemes èpics i cançons de gestes (excepte Pere el Cerimoniós).
• Carà cter didà ctic i moralitzador.
• Sentiment religiós i providencialisme.
El Llibre dels Fets o Crònica de Jaume I
• `L'autor', Jaume I, conta amb ordre cronològic i de forma autobiogrà fica tot el seu regnat.
• L'obra es caracteritza per l'ús del nós majestà tic, subratllar la individualitat dels personatges,
tindre un llenguatge senzill (predomini d'oracions simples coordinades amb -i, ús de l'indicatiu i de
l'estil directe) i tindre un carà cter medievalista (pensament teocèntric, poc crÃ−tic amb les accions
humanes, i provençalisme).
Crònica de Bernat Desclot
• L'autor devia ser funcionari de la cort, segurament tresorer del rei. El seu relat se centra en el regnat
de Pere II el Gran.
• La seua obra es caracteritza per l'ús de la tercera persona, per tant té un narrador extern als fets, la
transcripció literà ria de documents administratius, tenir un llenguatge senzill amb lèxic
administratiu i tenir un carà cter medievalista.
Crònica de Ramon Muntaner
• Ramon Muntaner va ser un soldat que participà en les campanyes bèl·liques del Mediterrani.
• La seua crònica és dels pocs documents que es conserven de l'època en que Atenes i Neopà tria
pertanyien a la Corona d'Aragó, i es caracteritza per incloure memòries i experiència, tenir un
llenguatge joglares i un carà cter medievalista, usar la primera, segona i tercera persona i detallar les
accions bèl·liques.
Crònica de Pere el Cerimoniós
• L'autor és el rei, Pere III de Barcelona i IV d'Aragó. Aquesta Crònica narra els fets esdevinguts
durant el regnat del seu pare, Alfons el Benigne, i el seu propi. (Cancelleria Reial).
• L'obra es caracteritza per l'ús del nós majestà tic, l'exaltació del poder reial i tenir un llenguatge
elegant i madur i un carà cter més bé humanista.
LA PROSA MORAL I RELIGIOSA
Cisma d'occident
Coexistència de dos, fins i tot tres Papes (el de Avinyó, el de PenÃ−scola i el de Roma). St. Vicent Ferrer
intenta solucionar el conflicte amb el Concili de Costança (1414).
• Conseqüències: desprestigi del papat, afebliment del seu poder espiritual i heretgies que
desemboquen en la reforma luterana.
CompromÃ−s de Casp.
MartÃ− I l'Humà mor sense descendència, aleshores els regnes que formen la Corona d'Aragó, com el de
6
València o els comptats catalans, es reuneixen a Casp i decideixen nomenar rei Ferran I d'Antequera de la
dinastia dels Trastà mara, d'origen castellà , en conter de Jaume d'Urgell. Com a conseqüència d'aquest
fet comença la castellanització de la cort.
La Cancelleria Reial
La Cancelleria Reial és el conjunt de funcionaris al servei del rei. La va crear Jaume I, i exigia als
funcionaris el domini de les tres llengües oficials: llatÃ−, català i aragonès.
La Cancelleria Reial es converteix en un model de llengua escrita correcta i uniforme que cal imitar. Això
afavorirà l'expansió de l'humanisme.
Francesc Eiximenis
• Era franciscà , d'origen burgés i amb una gran formació intel·lectual. Va arribar a ser jurat
(equivalent a l'alcalde) de València.
• Escriu en llatÃ− (llenguatge ric i culte) i català (llenguatge col·loquial).
• L'objectiu de les seues obres era instruir religiosament de forma senzilla per arribar al poble:
♦ La crestià : intent de reunir el saber cristià en tretze llibres; sols en va escriure quatre:
◊ El primer: teologia de Deu a l'abast de tots.
◊ El segon: tractat d'ascètica (de cóm ser un bon cristià ).
◊ El tercer: tractat del mal, dels vicis i del pecat.
◊ El dotze: tractat de polÃ−tica.
♦ Lo llibre dels à ngels: on tracta la jerarquia i els atributs del à ngels.
♦ Lo llibre de les dones: on es parla del paper de la dona de forma discriminatòria durant les
fases de la seua vida. Ã s un llibre amb molta misogÃ−nia.
♦ Vida de Jesucrist: està escrit en to popular i amb elements llegendaris.
♦ Cercapou: és un tractat de la confessió i la penitència.
• Les seues obres es caracterizen per tenir un estil planer (front a la Cancelleria Reial), l'ús de
exemplum (histories quotidianes amb la finalitat directa de criticar la societat), miracles, dià legs, etc,
per afavorir el didactisme.
Sant Vicent Ferrer
• Era dominicà , i tenia gran fama d'orador i taumaturg. Va predicar per tota Europa i inclús va
participar en el CompromÃ−s de Casp.
• Els seus sermons es conserven grà cies als reportadors religiosos que copiaven el que St. Vicent deia;
són transcripcions de sermons orals.
• Els seus sermons es caracteritzen pel llenguatge col·loquial, la escenificació dels discursos (canvis
de to, moviments), la vulgarització, actualització i gesticulació dels passatges bÃ−blics, l'ús de
exemplum, comparacions, onomatopeies i hipèrboles (especialment en els martiris de sants).
Anselm Turmeda.
• Era un franciscà convertit a l'Islam. Per tant, escriu en català i à rab.
• Les seues obres es caracteritzen per l'ús de la ironia i la sà tira. Destaquen:
♦ Libre dels bons amonestaments.
♦ La disputa de l'ase.
♦ Cobles de la divisió del regle de Mallorques.
♦ La Thufa (crÃ−tica molt forta al cristianisme, està escrit en à rab).
7
LA PROSA HUMANISTA
L'humanisme és el moviment cultural del s. XIV que implica la transició de l'Edat Mitjana a l'Edat
Moderna. Dant, Bocccaccio i Petrarca són els principals prehumanistes. Es caracteritza per la tornada al
món clà ssic, un canvi de mentalitat i l'ús prà ctic de la literatura. En la Corona d'Aragó, grà cies a la
seua relació territorial, van arribar rà pidament les idees humanistes. Destaquen Bernat Metge i Antoni
Canals (s. XIV) com a humanistes catalans.
Antoni Canals
• Antoni Canals era un dominicà que va néixer a València i va estudiar gramà tica, lògica i
filosofia. Va ser professor en la universitat, i es va dedicar després a traduir llibres del llatÃ− al
català per a Joan I.
• Antoni Canals utilitza les fonts clà ssiques però sense deixar la mentalitat medieval. Escriu sols en
català .
• Es famós grà cies a les seues traduccions d'obres clà ssiques (Dictorum factorumque
memorabilium, Scipió e Anibal).
• Scala de Contemplació és l'única obra original de Canals, i també la més important. Trata el
tema de l'elevació de l'espiritualitat cristiana.
Bernat Metge
• Bernat Metge ocupa cà rrecs importants en la Cancelleria Reial i en les corts de nobles catalans.
• à s de mentalitat humanista (literatura prà ctica) i utilitzarà el llenguatge culte, pròxim al llatÃ−.
• Les seues obres són:
♦ Fortuna e Prudència.
♦ El sermó.
♦ Valter e Griselda.
♦ L'apologia.
♦ Lo somni: un llibre d'autodefensa, basat en el somni que té en la presó, que utilitza per a
recuperar el seus cà rrecs i el seu honor després de ser acusat de la mort de Joan I en una
cacera (el rei mor sense estar confessat). L'obra està dividida en quatre llibres:
♦ Se li apareixen Orfeu, Tirèsias i l'à nima de Joan I.
♦ Se li fan quatre preguntes a l'esperit de Joan I.
♦ Tirèsias critica el gènere femenÃ−.
♦ Bernat elogia el gènere femenÃ−, sobretot les reines de la Corona d'Aragó.
8