1002

RESUM
Una de les crisis climàtiques i biològiques més importants de la història de la Terra i de la vida
va succeir fa 250 milions d'anys, en el tombant de l'era Primària a la Secundària, és a dir, entre
el Permià i el Triàsic. L'anàlisi d'aquesta gran crisi permet fer unes reflexions sobre els canvis
climàtics al llarg de la història de la Terra, sobre la interrelació entre els éssers vivents i el medi
físic i per altra banda sobre la responsabilitat dels humans en relació amb els canvis que es
puguin produir en el futur.
Al Permià, la complexa dinàmica que va produir l'orogènia herciniana havia reunit tots
els blocs continentals formant un supercontinent, la Pangea, que s'estenia de pol a pol, cobrint
gairebé tot un hemisferi. L'altre hemisferi estava cobert per les aigües marines, era l'immens
oceà que anomenem Panthalassa. L'estudi i la datació dels materials que es dipositaren en
aquest període, així com de les restes de flora i fauna que contenen, permet reconstruir amb
força credibilitat la geografia i el clima de la Pangea en aquell temps. De l'immens oceà hi ha
menys informació; tan sols es coneixen els materials sedimentats a les plataformes
continentals o bé a les conques marines menys profundes que, des del gran oceà, cobriren els
continents en algunes ocasions. De la part central de la Panthalassa no se sap gran cosa, ja
que des d'aleshores continua submergida sota les aigües de l'actual oceà Pacífic.
La fauna marina era molt abundant i variada, persistien la major part dels gèneres i les
espècies que havien viscut al llarg del Paleozoic: graptòlits, trilobits, fusulines, goni-atits i
tetracoral·laris. Les condicions de vida en les terres emergides, en canvi, eren molt més
precàries. L'exuberant vegetació del període Carbonífer havia desaparegut quasi per complet,
així com també els grans insectes que s'hi aixoplugaven i molts dels amfibis que xipollejaven a
les àrees inundades. El paisatge de la Pangea era variat, ja que comprenia regions climàtiques
molt diverses des del pol Nord fins al pol Sud. A les regions polars hi havia immensos casquets
de gel que persistiren gairebé al llarg de tot el període, a les latituds mitjanes i tropicals el clima
era més temperat o càlid, però a bona part de l'immens continent, lluny de tota influència
marina, l'ambient era molt àrid. A les planes, cursos fluvials lents i de vida efímera hi
deposaven el seus al·luvions i als peus dels relleus creats per l'orogènia herciniana, que
continuaren elevant-se al llarg del Permià, es formaven enormes cons de dejecció. Hi havia
deserts extensos amb camps de dunes i llacunes endorreiques, mentre que als litorals les
platges, sotmeses a l'acció de fortes marees, alternaven amb albuferes, on es dipositaren les
potents formacions salines que ara s'exploten a Alemanya i Polònia. L'activitat volcànica era
molt important, com posen de manifest les importants colades de basalts i andesites així com la
gran quantitat de cendres i piroclastes que es troben entre els dipòsits permians.
Amb l'inici del Mesozoic comença a configurar-se el món tal com avui el veiem. Les
tensions geodinàmiques que havien reunit tots els blocs continentals en la Pangea disminueixen, i l'immens continent comença a esberlar-se. Una gran clivella de direcció N-S
s'anirà obrint al llarg de l'era Secundària per començar a configurar l'oceà Atlàntic, i al llarg dels
darrers 250 milions d'anys els blocs continentals se situaran al lloc que actualment ocupen. Al
principi del Mesozoic, en el període Triàsic, les característiques paleogeogràfiques no foren
gaire diferents del final del Permià, encara que l'activitat volcànica era molt menys important i
els relleus creats per l'orogènia herciniana havien estat desgastats per l'erosió; però les
característiques de la flora i la fauna canviaren d'una manera dràstica entre aquests dos
períodes. En un temps relativament curt (un milió d'anys) desaparegueren entre el 85% i el 95
% (segons els autors) de les espècies vivents, tant al mar com al continent, i començaren a
desenvolupar-se les formes que caracteritzaran el Mesozoic i el Cenozoic. Entre els
amonitoïdeus els ceratites substituïren els goniatites, i els tetracoral·laris deixaren pas als
exacoral·laris, que encara avui en dia formen els esculls coral·lins, mentre que els trilobits i les
fusulines desaparegueren per sempre. Entre els rèptils començaren a desenvolupar-se els
anomenats rèptils mamiferoids, perquè es consideren antecessors dels mamífers. En certa
manera, el Triàsic és ja l'alba del món actual.
Si bé al principi de l'evolucionisme es pensava que els canvis en la flora i la fauna
terrestre havien estat graduals, al segle XIX es reconegué que l'evolució de les espècies no
avança a velocitat constant. Hi ha moments de crisi en què, en un període de temps
relativament curt, es produeix l'extinció d'una gran part de les formes vivents, i a continuació,
més lentament, apareixen noves formes que ocuparan l'espai que han deixat les
desaparegudes. No fou fins a la fi de segle XX que s'intentà quantificar aquest fenomen i
buscar-ne les causes.
Encara que al llarg de la història de la vida del Planeta hi ha hagut altres crisis biològiques, la que hi hagué entre el Permià i el Triàsic és la més important dels últims 500 milions
d'anys i potser la més ben estudiada. S'han proposat diferents processos per explicar-la. En un
primer moment se suposava que era el resultat de l'impacte d'un gran meteorit o cometa. Avui,
en canvi, sembla demostrat que fou deguda als importants canvis en el clima, en la composició
de l'atmosfera així com en les aigües marines, produïdes per grans erupcions volcàniques que
deposaren colades extenses sobre els continents i projectaren enormes quantitats de pols i
gasos tòxics a l'atmosfera. Encara que tot el Permià és ric en roques volcàniques, aquestes són
especialment importants a Sibèria, precisament a la fi del Permià, on ocupen un espai
equivalent a quatre vegades la Península Ibèrica i contenen rics jaciments de níquel, pal·ladi i
platí. L'estudi geoquí-mic de les sèries estratigràfiques als indrets on hi ha continuïtat de
sedimentació marina entre el Permià i el Triàsic (Xina, Himàlaia, Groenlàndia, Alps i Muntanyes
Rocalloses) permet comprovar l'evolució de les característiques de les aigües marines on es
deposaren aquests materials, així com la crisi d'anòxia, temperatura i productivitat orgànica als
mars, justament en el llindar entre el Permià i el Triàsic.
Un altre fet molt important per a explicar aquesta colossal extinció i la posterior
renovació de la fauna és la important regressió marina que es va produir a la fi del Permià, en
part per causes climàtiques, però principalment per processos geodinàmics vinculats als que
produïren les erupcions volcàniques. El descens de les aigües va fer emergir les plataformes
continentals curulles de vida. Quan, uns milions d'anys més tard, ja al Triàsic, les aigües
tornaren a pujar, la vida reprengué lentament, gràcies a la colonització de les espècies
procedents d' alguns refugis que quedaren protegits del desastre.
Aquesta extinció i renovació és encara més evident en la flora de les sèries continentals. Al
Permià superior, encara que no hi havia la frondositat dels boscos del Carbo-nífer o principis
del Permià, la coberta vegetal era important, principalment de coníferes, que podem conèixer
pels grans de pol·len que s'han conservat entre els sediments {Thuringià). Al començament del
Triàsic desapareixen totes les resten vegetals i no és fins a la fi del Scytià que se'n tornen a
trobar, però tan sols hi ha espores de fongs. La presència de coníferes no es recupera fins a
l'Anisià (Triàsic mitjà) i ho fa amb el gènere Aethophyllum, l'única conífera herbàcia que ha
existit.
Aquesta història d'extinció i renovació, encara que tan llunyana, conté algunes pistes
importants per al futur. Avui som conscients que l'activitat humana, com la de tots els éssers
vivents, influeix i està influïda per les característiques de la Terra i de l'aigua i l'atmosfera que
l'envolten. Per això intentem actuar de la manera adequada a fi de preservar el medi ambient
en les millors condicions possibles per a nosaltres i les generacions futures. Però cal no oblidar,
com ens mostra l'anàlisi d'aquest remot passat del nostre Planeta, que aquest té una dinàmica
pròpia que cal conèixer i respectar perquè les actuacions humanes siguin realment les més
convenients i adequades.
RESUMEN
Una de las crisis climáticas y biológicas más importantes en la historia de la Tierra y de la vida
ocurrió hace 250 millones de años, durante la transición de la era Primaria a la Secundaria, es
decir, entre el Pérmico y el Triásico. El análisis de esta gran crisis permite reflexionar sobre los
cambios climáticos de la Tierra a través de las eras geológicas, sobre la interrelación entre los
seres vivos y el medio físico así como sobre la responsabilidad de la humanidad respecto los
cambios que puedan producirse en el futuro.
Durante el Pérmico, la compleja dinámica de la orogenia herciniana había reunido
todos los bloques continentales en un supercontinente, la Pangea, que se extendía de polo a
polo ocupando casi todo un hemisferio. El otro estaba recubierto por la aguas marinas, era el
inmenso océano que denominamos Panthalassa. El análisis y la datación de los materiales
depositados en este período, así como de los restos de flora y la fauna que contienen, permiten
elaborar una reconstrucción muy válida de la geografía y el clima de la Pangea. En cambio, la
información sobre la Panthalassa es mucho más escasa, ya que tan sólo se conocen los
materiales depositados en el borde continental y en algunos mares poco profundos que en
determinados momentos cubrieron parte de los continentes. Poco sabemos del espacio central
de la Panthalassa, ya que continua aún sumergido bajo las aguas del actual océano Pacífico.
La fauna marina era tan rica como variada y persistían la mayor parte de las formas del
Paleozoico: graptolites, trilobites, fusulinas, goniatites y tetracoralarios, entre otros. En cambio,
las condiciones de vida en el continente eran muy precarias. A lo largo del Pérmico
desapareció casi por completo la exuberante vegetación del Carbonífero y los grandes insectos
que en ella se alojaban, así como muchos de los anfibios que vivían en las áreas encharcadas.
El paisaje de la Pangea era variado, ya que ocupaba regiones climáticas muy diversas desde el
Polo Norte al Polo Sur. En las regiones polares había extensos casquetes glaciares que
persistieron a lo largo de todo el período. En las latitudes medias o ecuatoriales el clima era
templado o cálido, pero en casi todas partes era árido y seco, ya que la mayor parte del
continente quedaba muy lejos de la influencia marina. En las llanuras, cursos de agua
perezosos y efímeros depositaban sus aluviones y al pie de los altos relieves, creados por la
orogenia herciniana (que continuaban elevándose), se formaban amplios y potentes conos de
deyección. Había extensos desiertos con campos de dunas y lagunas endorreicas. En el litoral
las playas sometidas a fuertes mareas alternaban con las albuferas donde se depositaron las
formaciones salinas que actualmente se explotan en Alemania y Polonia. La actividad volcánica
era muy importante, como ponen de manifiesto las potentes coladas de basaltos y andesitas
así como los piroclastos y cenizas que se intercalan en los depósitos del Pérmico.
Con el inicio del Mesozoico, en el Triásico, empieza a configurarse el mundo actual, el
que nosotros conocemos. Al disminuir las tensiones de la orogenia herciniana que habían
reunido todos los bloques continentales en la Pangea, ésta empieza a agrietarse y
desmembrarse. Se insinúa una inmensa fractura de dirección N-S que se irá abriendo a lo largo
del Mesozoico para dar lugar al océano Atlántico y, a lo largo de los últimos 250 millones de
años, los diversos bloques continentales irán separándose hasta llegar a la posición que hoy
ocupan. Al inicio del Mesozoico, en el período Triásico, las características paleogeográficas
eran muy semejantes a las del Pérmico, aunque la actividad volcánica había disminuido y los
relieves creados por la orogenia herciniana estaban considerablemente rebajados por la
erosión. En cambio, las características de la flora y la fauna cambiaron profundamente entre
estos dos períodos en un tiempo relativamente corto (aproximadamente un millón de años). Al
final del Pérmico desaparecieron entre el 85% y el 95% (según los autores) de las especies
vivientes y empezaron a desarrollarse las formas que caracterizaron el Mesozoico y el
Cenozoico. Entre los amonítidos, los ceratites substituyeron a los goniatites, los tetracoralarios
dejaron paso a los exacoralarios, que actualmente continúan formando los arrecifes coralinos,
mientras que los trilobites y las fusulinas desaparecieron para siempre. Entre los reptiles
empezaron a desarrollarse un grupo denominado reptiles mamiferoides, ya que se consideran
los antecesores de los mamíferos. En cierta manera, el Triásico es ya el alba del mundo actual.
Si bien en un primer momento se pensaba que los cambios en la evolución de la flora y la
fauna se habían producido a una velocidad constante, a mediados del siglo XIX se reconoció
que no era así. Hay momentos de crisis en que se produce, en un tiempo relativamente corto,
la extinción de una gran parte de las formas vivientes y a continuación, más lentamente,
aparecen nuevas formas que ocupan el espacio que han dejado libre las desaparecidas. No fue
hasta finales de siglo XX cuando se comenzaron a cuantificar y a investigar las causas de
estas extinciones.
A lo largo de la historia de la Tierra ha habido varias de estas crisis biológicas, pero la
que tuvo lugar entre el Pérmico y el Triásico es la más importante de los últimos 500 millones
de años y quizá la mejor estudiada. En un principio, se supuso que fue el resultado del impacto
de un gran meteorito o un cometa, pero hoy se ha demostrado que fue debida al cambio
climático ocasionado por intensas erupciones volcánicas que derramaron enormes coladas de
lava y proyectaron nubes de polvo y gases tóxicos en la atmósfera. Todo el Pérmico contiene
rocas volcánicas, y a finales de este periodo, en Siberia, existen unas coladas de lava
equivalentes a cuatro veces la extensión de la Península Ibérica, con ricos yacimientos de
níquel, paladio y platino. El estudio geoquímico de las series estratigráficas, en aquellas
localidades donde hay continuidad de sedimentación marina entre el Pérmico y el Triásico
(China, Himalaya, Groedlandia, Alpes y Montañas Rocosas), permite conocer la evolución de la
composición de las aguas marinas en que se depositaron estos materiales, así como las crisis
de anoxia, temperatura y productividad biológica que hubo, precisamente en el umbral entre el
Pérmico y el Triásico.
Otro hecho muy importante que contribuyó sin duda a esta extinción y posterior
renovación de la fauna es la importante regresión marina que se produjo a finales del Pérmico,
en parte por causas climáticas, pero principalmente por procesos geodinámicos ligados a los
que ocasionaron las erupciones volcánicas. Su resultado fue la emersión de las plataformas
continentales donde se concentraban la mayor parte de las especies marinas, que al quedarse
en seco se extinguieron. Cuando unos millones de años después, ya en el Triásico, el nivel de
los océanos ascendió, la vida sólo se recuperó muy lentamente gracias a la colonización de
especies procedentes de algunos refugios que no habían sido azotados por la catástrofe. Esta
extinción y renovación es aún más evidente en las series continentales. A finales del Pérmico
no había ya la exuberante vegetación del período Carbonífero o de comienzos del Pérmico,
pero la cobertera vegetal era aún importante, principalmente coniferas de las que se han
conservado el polen entre los sedimentos de aquel tiempo (Thuringiense). Al comenzar el
Triásico desaparecen los restos vegetales y apenas a finales de Scytiense se encuentran
algunos, pero sólo esporas de hongos. La presencia de coniferas no se recupera hasta el
Ansíense (Triásico medio) con el género Aethophyllum, la única conifera herbácea que ha
existido.
Esta historia tan lejana de extinción y posterior renovación contiene algunas
importantes pistas para el futuro. Hoy somos conscientes de que la actividad humana, como la
de todos los seres vivientes, influye y es influida por las características de la Tierra, y del agua
y la atmósfera que la envuelven. Por esta razón intentamos actuar de una manera adecuada a
fin de preservar el medio ambiente en las mejores condiciones posibles para nosotros y las
generaciones futuras. Pero no hay que olvidar, como nos muestra el análisis de este remoto
pasado de nuestro Planeta, que éste tiene una dinámica propia que hay que conocer y respetar
para que las actuaciones humanas sean realmente las más adecuadas y convenientes.
RÉSUMÉ
Une des plus importantes crises climatiques et biologiques dans l'histoire de la Terre et de la
vie a eu lieu il y a 250 millions d'années, lors de la transition de l'ère Primaire à l'ère
Secondaire, c'est-à-dire entre le Permien et le Trias. L'analyse de cette grande crise permet de
faire quelques réflexions sur les changements climatiques de la Terre à travers les ères
géologiques, sur la relation entre les êtres vivants et le milieu physique et aussi sur la
responsabilité de l'humanité sur les changements qui peuvent se produire à l'avenir.
Pendant le Permien, la dynamique de l'orogénie hercynienne avait réuni tous les blocs
continentaux dans un supercontinent, la Pangée, qui s'étendait de pôle à pôle et occupait
presque un hémisphère. L'autre était recouvert par les eaux marines, c'était l'immense océan
que nous appelons Panthalassa. L'analyse et la datation des matériaux déposés lors de cette
période, ainsi que les restes de flore et de faune qu'ils contiennent, permettent d'élaborer une
reconstruction très valable de la géographie et du climat de la Pangée. En revanche,
l'information sur la Panthalassa est bien moindre, car on ne connaît que les matériaux déposés
sur le bord des continents et dans quelques mers peu profondes qui, à certains moments, ont
recouvert une partie des continents. Nous en savons très peu sur l'espace central de la
Panthalassa qui continue à être submergé sous les eaux de l'actuel océan Pacifique.
Au Permien, la faune marine était aussi riche que variée et la majeure partie des formes
du Paléozoïque persistait: graptolites, trilobites, fusulinidés, goniatites et tétracoralliaires, entre
autres. En revanche, les conditions de vie sur le continent étaient fort précaires. Tout au long du
Permien ont presque entièrement disparu l'exubérante végétation du Carbonifère et les grands
insectes qui s'y logeaient ainsi que bien des amphibiens qui vivaient dans les zones inondées.
Le paysage de la Pangée était varié, car il occupait des régions climatiques très diverses, du
Pôle Nord au Pôle Sud. Dans les régions polaires, il y avait de vastes étendues de calottes
glaciaires qui durèrent tout au long de la période. Dans les latitudes moyennes ou équatoriales,
le climat était tempéré ou chaud, mais presque partout aride et sec car la majeure partie du
continent était loin de l'influence marine. Dans les plaines, des cours d'eau paresseux et
éphémères déposaient leurs alluvions et, au pied des hauts reliefs créés par l'orogénie
hercynienne (qui continuaient à s'élever), formaient de vastes et puissants cônes de déjection. Il
y avait d'immenses déserts avec des champs de dunes et des lagunes endoréiques. Sur le
littoral, les plages soumises à de fortes marées alternaient avec les lagunes où se déposaient
les formations salines que l'on exploite actuellement en Allemagne et en Pologne. L'activité
volcanique était très importante, comme le prouvent les puissantes coulées de basaltes et
d'andésites, ainsi que les pyroclastites et les cendres qui s'intercalent dans les dépôts du
Permien.
Dès le début du Mésozoïque, au Trias, le monde actuel, celui que nous connaissons,
commence à se configurer. Les tensions de l'orogénie hercynienne qui avaient réuni tous les
blocs continentaux dans la Pangée ayant diminué, celle-ci commence à se fissurer et à se
morceler. Une immense fracture, de direction N-S, se développe alors et continuera à s'ouvrir
tout au long du Mésozoïque pour donner naissance à l'océan Atlantique. Durant les derniers
250 millions d'années, les divers blocs continentaux se sépareront pour arriver à la position
qu'ils occupent actuellement. Au début du Mésozoïque, lors de la période triasique, les
caractéristiques paléogéographiques étaient semblables à celles du Permien bien que l'activité
volcanique ait diminué et que les reliefs créés par l'orogénie hercynienne aient été
considérablement abaissés par l'érosion. Par contre, les caractéristiques de la flore et de la
faune ont profondément changé entre ces deux périodes pendant un temps relativement court
(1 million d'années environ). A la fin du Permien, entre 85% et 95% (suivant les auteurs) des
espèces vivantes ont disparu et les formes caractéristiques du Mésozoïque et du Cénozoïque
commencent à se développer. Parmi les ammonoïdés, les cératites remplacent les goniatites,
les tétracoralliaires laissent place aux hexacoralliaires qui continuent à former les récifs de
coraux et les trilobites et fusulinidés disparaissent pour toujours. Au sein des tétrapodes
commence à se développer un groupe dénommé reptiles mammiféroïdes parce qu'on les a
considérés comme les prédécesseurs des mammifères. D'une certaine façon le Trias est déjà
l'aube du monde actuel.
Si, tout d'abord, on croyait qu'au long de l'histoire de la vie les changements dans
l'évolution et la rénovation de la flore et de la faune s'étaient produits à une vitesse constante,
e
au milieu du XIX siècle on reconnaît qu'il n'en est pas ainsi. Il y a des moments de crise où se
produit, dans un temps relativement court, l'extinction d'une grande partie des formes vivantes
et ensuite, mais lentement, apparaissent des formes nouvelles qui occupent l'espace laissé
e
libre par les formes disparues. Ce n'est qu'à la fin du XX siècle que l'on commence à faire des
recherches sur les causes de ces extinctions et à les quantifier.
Tout au long de l'histoire de la Terre ont eu lieu plusieurs crises biologiques, mais celle
qui s'est produite entre le Permien et le Trias est la plus importante des derniers 500 millions
d'années et, peut-être, la mieux étudiée. Tout d'abord, on a supposé qu'elle était le résultat d'un
choc contre une grande météorite ou une comète, mais aujourd'hui on a démontré qu'elle était
due au changement climatique provoqué par d'intenses éruptions volcaniques qui répandirent
d'énormes coulées de lave et projetèrent des nuages de poussière et de gaz toxiques dans
l'atmosphère. Tout le Permien contient des roches volcaniques et à la fin de cette période, en
Sibérie, il existe des coulées de lave équivalentes à quatre fois l'étendue de la péninsule
Ibérique. Ces coulées de lave contiennent de riches gisements de nickel, de palladium et de
platine. L'étude géochimique des séries stratigraphiques dans les lieux où il y a une continuité
de sédimentation marine entre le Permien et le Triasique (Chine, Himalaya, Groenland, Alpes et
Montagnes Rocheuses) montre l'évolution des caractéristiques des eaux marines où se sont
déposés ces matériaux et les crises d'anoxie, de température et de productivité biologique qui
ont eu lieu précisément à la transition entre le Permien et le Trias.
Un autre fait très important, qui, sans doute, a contribué à cette extinction, puis au
renouvellement ultérieur de la faune, c'est la grande régression marine qui s'est produite à la fin
du Permien, en partie sous l'influence de causes climatiques, mais surtout des forces
géodynamiques qui leur étaient associées et qui provoquèrent les éruptions volcaniques. Son
résultat a été l'émersion de plateaux continentaux où se concentraient la majeure partie des
espèces marines qui, restant à sec, disparurent. Lorsque quelques millions d'années plus tard,
déjà au Trias, le niveau de l'océan remonte, la vie réapparaît, mais très lentement, par la
colonisation d'espèces provenant de certains refuges qui avaient été protégés de la
catastrophe.
Cette extinction et cette renaissance sont encore plus évidentes dans les séries
continentales. Au Permien Supérieur, bien qu'il n'y eût pas l'exubérante végétation du
Carbonifère, ou du début du Permien, la couverture végétale était importante, surtout constituée
de conifères que nous pouvons identifier par les grains de pollen, conservés entre les
sédiments (Thuringien). Au début du Trias, tous les restes végétaux disparaissent et ce n'est
qu'à la fin du Scythien qu'on les retrouve, mais ce ne sont que des spores de champignons. La
présence de conifères ne s'observe qu'à la fin de l'Anisièn cést le grès à Volzia.
Cette histoire, si lointaine, contient quelques importantes pistes pour le futur.
Aujourd'hui nous sommes conscients que l'activité humaine, comme celle de tous les êtres
vivants, influe et est influencée par les caractéristiques de la Terre, et de l'eau, et de
l'atmosphère qui l'entoure. C'est pourquoi, nous essayons d'agir de manière responsable pour
préserver l'environnement dans les meilleures conditions possibles pour nous et pour les
générations futures. Mais il ne faut pas oublier, comme nous le montre l'analyse du passé
lointain de notre planète, que celle ci possède une dynamique propre qu'il faut connaître et
respecter pour que les actions humaines soient réellement appropriées et adéquates.
SUMMARY
One of the most important climatic and biological crises of the history of the Earth and its life
occurred 250 million years ago, during the transition from the Paleozoic to :he Mesozoic era,
that is to say between the Permian and Triassic periods. The analysis of this great crisis allows
us to reflect on the climatic changes over the length of the history of the Earth, on the
interrelation between living creatures and the environment and also the responsibility of humans
in relation to the changes that could be produced in the future.
During the Permian, the complex dynamic that the hercinian orogeny produced had
reunited all of the continental blocks forming a supercontinent, Pangea, that extended from pole
to pole practically covering one hemisphere. The other was covered by sea, the immense ocean
we call Panthalasa. Studies of the dating of the materials deposited in this period along with the
remains of flora and fauna that they contain allows us to quite accurately reconstruct the
environmental characteristics of the Pangea. There is less information about the immense
ocean, we only have knowledge about the sedimentary materials deposited at the continental
shelves and at marine basins where at some time the ocean covered the continents. Not a great
deal is known about the central part of Panthalasa as since then it has continued to be
submerged beneath the waters of the present day Pacific Ocean.
The marine fauna was very abundant and varied. The majority of families and species
which had lived throughout the Paleozoic still existed: graptolites, trilobites, fusulines, goniatites,
tetracoralaria. The conditions for life on land however were very precarious. The exuberant
vegetation of the Carboniferous period had almost disappeared completely, as well as the large
insects that sheltered there and many amphibians that lived in the flooded areas.
The landscapes of the Pangea were varied as it comprised very diverse climatic regions
from the North to the South Pole. At the polar regions there were enormous ice caps and at mid
and tropical latitudes there were hotter or more temperate climates, but the better part of the
immense continent, far from any marine influence, was very arid. On the plains, ephemeral,
slow-moving courses of water deposited their alluvium and enormous cones of debris were
formed at the base of the high reliefs, created by the hercinian orogeny, which continued to rise
throughout the Permian. There were extensive deserts with large areas of dunes and endorreic
lagoons while at the coastal regions strong tides left lagoons where saline deposits were
formed, which are presently exploited in Germany and Poland. Volcanic activity was very
important as can be seen by the great outflows of basalts and andesites as well as the
piroclasts and ashes interbedded in the deposits of the Permian.
With the start of the Mesozoic, the world started to take the shape we see today. The
geodynamic tensions of the hercinian orogeny which had reunited all the continental blocks in
the Pangea lessened and this immense continent started to crack and break up. Throughout the
Mesozoic a great fissure opened up from north to south giving rise to the Atlantic ocean and
during the last 250 million years the continental blocks moved to where we find them today. At
the beginning of the Mesozoic, in the Triassic period, the paleographic characteristics were not
much different from those of the end of the Permian, although the volcanic activity had lessened
and the reliefs created by the hercinian orogeny had been considerably worn down by erosion.
On the other hand, the characteristics of the fauna and flora changed drastically between these
two periods in a relatively short space of time (approximately one million years). At the end of
the Permian, between 85% and 95% (according to the authors) of marine and land species had
disappeared and the life forms that characterize the Mesozoic and the Cenozoic began to
develop. Among the amonitides, the ceratites replaced the goniatites, the tetracoralaria gave
way to the exacoralaria that currently continue to form the coral reefs, and other species like
trilobites and fusulinids disappeared forever. Among the reptiles a group of therapsids called
mammaloids developed and are considered to be the predecessors of mammals. It can be said
that the Triassic represents the dawn of the present day world.
At first, with the acceptance of the theory of evolution, it was thought that the changes
produced in the fauna and flora happened gradually and at a constant velocity. In the middle of
the nineteenth century it was recognized that there were critical moments in the history of the
Earth when large numbers of species became extinct and, following this, new life forms
gradually evolved which took the place of those that had disappeared. It was not until the
twentieth century that an attempt to quantify and investigate the causes of this phenomenon
was made.
Although throughout the history of the planet there have been other biological crises,
the one that occurred between the Permian and the Triassic was the most important of the last
500 million years and perhaps the most well studied. Various theories have been proposed to
explain the cause. At first it was thought that it was due to the impact of a large meteorite or
comet, but now more credence is given to the theory that it was due to dramatic climatic change
caused by powerful volcanic eruptions that released enormous lava flows and projected clouds
of dust and toxic gas into the atmosphere. Although all of the Permian series are rich in volcanic
rocks, they are especially noticeable in Siberia where, at the end of the Permian, a great lava
flow occupies an area four times the size of the Iberian Peninsula and is rich in deposits of
nickel, paladium and platinum. Geochemical study of the stratigraphic series of those areas
where there is continuity of marine sedimentation between the Permian and Triassic (China,
Himalayas, Greenland, Alps and Rocky Mountains) allow the study of the evolution of the
characteristics of the water of the ocean in which these materials were deposited, such as the
crisis of anoxia, the temperature and the biological productivity, just at the threshold between
the Permian and the Triassic.
Another very important thing, which undoubtedly contributed to this enormous extinction
and the subsequent renovation of the fauna, was the marked regression of the marine waters at
the end of the Permian, in part because of climatic changes but more importantly because of
the geodynamic processes linked to those caused by the volcanic eruptions. Their result was
the emergence above water of the continental platforms where the majority of the living marine
species were concentrated and as the habitat dried out they became extinct. A few areas were
left submerged and some millions of years later, in the early Triassic, as the sea waters rose
again the species that inhabited these areas very slowly repopulated the oceans.
This extinction and renewal is even more evident in the flora of the continental series. At the
end of the Permian the vegetation was not as exuberant as during the beginning of the Permian
or the Carboniferous, but its coverage was still important, principally conifers whose grains of
pollen have been conserved in the sediments deposited at that time (Thuringian). At the
beginning of the Triassic all traces of vegetation had disappeared and not until the end of the
Scytian do we find some sign of recuperation, but only in the form of fungus spores. The return
of the conifers did not happen until the Anisian (middle Triassic) with the genus Aethophyllum, a
herbaceous conifer.
This history, albeit so far away, contains some important pointers for the future. Today
we are conscious that human activity, like the activity of all living beings, influences, and is
influenced by, the characteristics of the earth, water and atmosphere that surround us. For this
reason we try to act adequately to preserve the environment in the best possible conditions for
ourselves and future generations. But it is important not to forget, as this analysis of the remote
past of our planet shows, that it has its own dynamics which have to be known and respected
so that the actions of humans can really be the most adequate.