L`Ajuntament reclama més fons per als Plans d`Ocupació

Viure Sant Boi
Gener 2004
Les persones
L’Ajuntament reclama més fons
per als Plans d’Ocupació
El consistori fa un important esforç econòmic per subvencionar aquests plans
Sant Boi ha vist
dràsticament
reduïdes les
subvencions
destinades als Plans
d’Ocupació per part
de la Generalitat en
els darrers anys.
Aquests plans tenen
com a objectiu
generar ocupació
entre les persones
aturades amb més
dificultat per trobar
feina. L’Ajuntament
de Sant Boi, com la
resta de consistoris
catalans, ha patit les
conseqüències de
l’Ordre del
Departament de
Treball, aprovada
l’any 2002, ja que per
poder portar
endavant els Plans
d’Ocupació ha hagut
d’aportar més
recursos del seu
pressupost
municipal.
Els fons adreçats a les persones desocupades han disminuït
Quadre comparatiu sobre dels darrers Plans d’Ocupació
Any
1998
1999
2000
2001
2002
2003
Treballadors
94
83
54
54
0
27
F
ins l’any 2002, la subvenció que
atorgava la Generalitat als
ajuntaments (procedents dels fons
europeus) cobria la major part del
cost salarial de les persones que
eren contractades a travès dels
Plans d’Ocupació. En el cas de
Subvenció atorgada
466.148 €
376.526 €
364.755 €
397.709 €
0
114.540 €
Sant Boi la part restant del salari,
prop d’un 20%, l’afegia el
consistori del pressupost municipal. Amb la nova normativa, que
va aprovar el Departament de
Treball de la Generalitat, els fons
s’adrecen a contractes d’inserció,
els quals subvencionen només una
part del salari (la base mínima de
cotit-zació) i a més obliga a
mantenir el sou que marca els
convenis col·lectius corresponents
al lloc de treball, generalment més
elevat.
Aquesta normativa augmenta
l’aportació del 20% que feia
l’Ajuntament fins a un 50%. A més,
aquesta situació provoca un debat
a les administracions locals que
han de decidir entre aportar més
del doble del pressupost (del 20%
al 50%) municipal per contractar el
mateix nombre de persones que
abans del 2002, o bé contractar
menys de la meitat dels aturats
amb el mateix pressupost.
Més competències
Aquest problema es podria solucionar si els ajuntaments, veritables
responsables en matèria d’ocupació, tinguessin més competències.
A més, fins al moment l’aportació
de la Generalitat ha estat escassa
i insuficient. Amb aquest escenari
es dóna la paradoxa que la
Generalitat ha de tornar més de la
meitat de les ajudes disponibles,
perquè els ajuntaments no tenen
capacitat pressupostària per
assumir la despesa que els exigeix
la normativa.
Una mujer de Sant Boi, tatarabuela a los 84 años
M
aría del Rosario Arriaza Parejos asegura ser feliz. «Estoy muy a
gusto, mi familia me trata muy bien: no me dejan hacer nada.», afirma
con cierta ironía. Esta simpática anciana de 84 años, que acompaña
sus frases con una risa contagiosa, puede presumir de una vida más
que rica en experiencias. Las dos últimas, el
nacimiento de su primera tataranieta y la
enésima rotura de su frágil cadera. No parece
asustarle. Después de 24 operaciones (una
hernia, la vista, sinusitis, el fémur...), ha perdido el miedo. «Me he caído tantas veces en la
calle...», dice.
30 años en Sant Boi
Las ‘estadísticas’ de la vida de Rosario merecen sin duda un pequeño repaso. Nació el 20
de julio de 1919 en Dehesa Vieja (Granada).
Luego ha vivido en la capital granadina, en Barcelona, Sant Feliu, Valladolid y l’Estartit, hasta que en 1973 fijó su residencia en Sant Boi, adonde vino por primera vez mucho antes «a bus-
car caracoles, algarrobas y frutas». «Cuando vine por primera vez»,
asegura, «esto era un corralillo de vacas, pero ahora lo han hecho tan
grande: ahora mismo me gusta todo, sobre todo el Parc de la
Muntanyeta.» Rosario ha vivido tres embarazos, dos matrimonios (el
segundo de ellos a los 62 años - «La familia
me decía: ¿dónde vas?», explica, «pero luego
lo aceptaron bien») y es viuda ya por dos veces. Su vida laboral describe una larga trayectoria de puestos de trabajo, casi siempre como
empleada de la limpieza en bancos, teatros, cines, empresas...
«Estoy acostumbrada a trabajar», dice, «y si
no hago algo me pongo nerviosa, pero a mí el
día nunca se me hace largo, porque de una manera u otra yo me entretengo.» Como dice que
en casa no le dejan hacer nada, se ‘venga’ yendo a bailar, aunque protesten sus caderas. Sus
‘escenarios’ preferidos son el Casal de Barri Marianao y el ‘casal d’avis’
de la calle Eusebi Güell. Sin lugar a dudas, un espíritu inquieto.
9