027-Cassació 113.10-Sentència núm. 9-17.02.11

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Sala Civil i Penal
R. de cassació núm. 113/2010
SENTÈNCIA núm. 9/11
Presidenta:
Il—lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués
Magistrats:
Il—lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il—lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 17 de febrer de 2011
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada
pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de
cassació núm. 113/2010 interposat per la Sra. MERCEDES M. S.,
representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Jordi Enric
Ribas Ferre i dirigida per l’advocat Sr. Juan José Cabello Francisco,
contra la Sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial
de Barcelona el 4 de febrer de 2010 en conèixer del recurs
d’apel—lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de
Primera Instància núm. 3 de Cerdanyola del Vallès el 28 de juliol de
2008 en el procediment de divorci núm. 237/07. El Sr. ANTONIO E.
S., aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat en aquest
1
Tribunal per la procuradora Sra. Anna Serrat Carmona i dirigit per
l’advocat Sr. José Miguel Cabré Puig de la Bellacasa.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. La procuradora Sra. Maria del Angles Sole Ambros, en
representació del Sr. Antonio E. S., va formular demanda de divorci
núm. 237/07 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 3 de Cerdanyola
del Vallès. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència
amb data 28 de juliol de 2008, la part dispositiva de la qual diu el
següent:
“Que estimando la demanda principal y en parte la demanda
reconvencional entre D. Antonio E. S., representado por el
Procurador de los Tribunales, Dª. María de los Ángeles Sole
Ambros y Dª. Mercedes M. S., representada por el Procurador
de los Tribunales, D. Josep Gubern Vives, debo decretar y
decreto la disolución por divorcio del matrimonio contraído
entre las partes el día 25 de agosto de 2000 en la localidad de
*******.
Que
igualmente
debo
acordar
y
acuerdo
las
siguientes
medidas:
PRIMERA.- Se atribuye a Dª. Mercedes M. S. el uso y disfrute
del domicilio conyugal sito en ******* por un plazo de un año
y de los objetos de uso ordinario en ella contenidos, pudiendo
el otro cónyuge, si no lo ha hecho ya, retirar los objetos y
efectos personales y de su exclusiva pertenencia, previo
inventario, tanto de lo que permanece en la vivienda, como de
lo que extraiga el que la abandona. Dicho plazo de un año
empezará a contar desde la fecha de notificación de la presente
resolución a las partes. Dicho uso y disfrute se otorga sin
2
perjuicio de los derechos que terceras personas pudieran tener
sobre el mismo.
SEGUNDA.- Se establece una pensión compensatoria a favor de
Dª. Mercedes M. S. y a cargo de D. Antonio E. S. en la cantidad
de 800 euros mensuales limitada al plazo de un año (12
mensualidades). La anterior cantidad se abonará dentro de los
cinco primeros días de cada mes y será ingresada en la cuenta
corriente bancaria que determine Dª. Mercedes M. S..
TERCERO.- Se desestima la solicitud de que se le atribuya a
Dª. Mercedes M. S. una compensación económica de 300.500
euros.
CUARTO.- Se acuerda la división del bien inmueble que ambos
tienen en común sito en la localidad de ******* en la calle
******* nº *****.
QUINTO.- La disolución del régimen económico matrimonial.
SEXTO.- Cada parte abonará las costas causadas a su instancia
y las comunes por mitad tanto de la demanda principal como
de la demanda reconvencional”.
Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar
un recurs d’apel—lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la
Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar
Sentència amb data 4 de febrer de 2010, amb la següent part
dispositiva:
“Que
ESTIMANDO
parcialmente
el
Recurso
de
Apelación
interpuesto por el Procurador Don Jorge Enrique Ribas Ferre
actuando en nombre y representación de DOÑA MERCEDES M.
S.
y
desestimando
la
Impugnación
formulada
por
la
Procuradora Doña Anna Serrat Carmona actuando en nombre y
representación de DON ANTONIO E. S. contra la sentencia
dictada en fecha 28 de julio de 2008, por el Juzgado de
Primera
Instancia
nº
3
de
los
de
Cerdanyola,
en
el
3
Procedimiento de Divorcio, autos núm. 237/2007, SE REVOCA
la referida sentencia en los exclusivos particulares siguientes:
A) Se atribuye a la Sra. M. S. el uso de la vivienda familiar por
un plazo de DOS AÑOS a contar desde la fecha de la sentencia
de instancia; B) Se cuantifica el importe de la pensión
compensatoria que tendrá derecho a percibir la Sra. M.en la
suma de DOS MIL EUROS (2.000.-) MENSUALES durante un
período máximo de DOS AÑOS a contar desde la fecha de la
sentencia
de
instancia.
SE
CONFIRMAN
los
restantes
pronunciamientos de la sentencia de instancia sin que haya
lugar a efectuar imposición de las costas de esta alzada a
ninguna de las partes”.
Tercer. Contra la Sentència anterior, la Sra. Mercedes M. S. va
interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 21
d’octubre de 2010, aquest Tribunal es va declarar competent i va
admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC
es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un
termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme,
es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 31 de gener de 2011,
en què es va celebrar.
Ha estat ponent l’Il—lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
FONAMENTS DE DRET
PRIMER.Són antecedents que resulten de notable interès per a la correcta
comprensió de la present contesa, els següents:
4
a) El senyor Antonio E. S. va presentar demanda sol—licitant la
dissolució de matrimoni per virtut de divorci contra la seva esposa
senyora Mercedes M. S..
b) En aquesta demanda se sol—licitava a més de la dissolució del
matrimoni contret en el seu dia; la divisió de l’habitatge que
constituïa, segons s’assegurava el domicili conjugal situat ******
(********) carrer *******, número *****
c) A l’esmentada demanda hi va contestar la demandada senyora
Mercedes M. S. la qual es mostrà totalment d’acord amb la sol—licitud
de divorci, però a l’ensems formulà reconvenció, en la qual pretenia:
- Que l’ús de l’habitatge conjugal situat al carrer ******** nº ** de
la localitat de ******** (*********) li fos atribuit en tractar-se del
cònjuge més necessitat de protecció fins al moment que hagués
pogut accedir a una activitat laboral o professional retribuïda que li
permetés tenir accés a un altre habitatge.
- Que en concepte de compensació econòmica per raó de treball (art.
41 del Codi de família català) se li concedís la quantitat de 300.500
euros.
- Que en concepte de pensió compensatòria d’acord amb l’establert
en l’article 84 del Codi de família se li paguessin 9000 euros mensuals
a satisfer els cinc primers dies de cada mes al compte corrent que
ella mateixa designés a tals efectes.
- Que en virtut de la liquidació del règim econòmic matrimonial es
procedís a la divisió del bé immoble que els cònjuges tenien en comú,
a saber l’habitatge situat a ****** (*********) carrer *******, nº
*****.
5
d) La sentència dictada en Primera Instància estimà la demanda
principal i en part la reconvencional decretant, conseqüentment el
divorci del matrimoni contret el 25 d’agost de 2000 pels litigants.
- Com a mesures complementàries a l’avantdit divorci s’acordaren les
següents:
- L’atribució de l’ús i gaudi de l’habitatge conjugal situat a
Bellaterra per al termini d’un any a favor de la senyora M.
- Una pensió compensatòria en favor de la citada senyora M. i a
satisfer pel senyor E. S. en la quantia de 800 euros mensuals amb
una limitació temporal d’un any.
- Es va rebutjar la pretensió esgrimida per la senyora M. i, en
aquest sentit es denegà el pagament d’una compensació econòmica
en quantia de 300.500 euros.
e) Contra la meritada resolució hi interposà recurs d’apel—lació la
senyora Mercedes M. S. i a conseqüència d’aquest recurs fou dictada
nova resolució en el següent sentit:
“Que
ESTIMANDO
parcialmente
el
Recurso
de
Apelación
interpuesto por el Procurador Don Jorge Enrique Ribas Ferre
actuando en nombre y representación de DOÑA MERCEDES M.
S.
y
desestimando
la
Impugnación
formulada
por
la
Procuradora Doña Anna Serrat Carmona actuando en nombre y
representación de DON ANTONIO E. S. contra la sentencia
dictada en fecha 28 de julio de 2008, por el Juzgado de Primera
Instancia nº 3 de los de Cerdanyola, en el Procedimiento de
Divorcio,
autos
núm.
237/2007,
SE
REVOCA
la
referida
sentencia en los exclusivos particulares siguientes: A) Se
atribuye a la Sra. M. S. el uso de la vivienda familiar por un
6
plazo de DOS AÑOS a contar desde la fecha de la sentencia de
instancia;
B)
Se
cuantifica
el
importe
de
la
pensión
compensatoria que tendrá derecho a percibir la Sra. M.en la
suma de DOS MIL EUROS (2.000.-) MENSUALES durante un
período máximo de DOS AÑOS a contar desde la fecha de la
sentencia
de
instancia.
SE
CONFIRMAN
los
restantes
pronunciamientos de la sentencia de instancia sin que haya
lugar a efectuar imposición de las costas de esta alzada a
ninguna de las partes”.
Segons aquesta part dispositiva, la sentència dictada per l’Audiència
Provincial argumentava el perquè el termini d’atribució de l’habitatge
familiar en favor de la senyora M. passava d’un any (sentència de
Primera Instància) a dos anys; també explicitava quin era el motiu
que la pensió compensatòria a percebre passés dels 800 euros
mensuals atorgats en 1a Instància als 2000 euros, finalment
confirmava doncs, aquesta resolució en l’aspecte de no fixar en favor
de l’apel—lant cap mena de compensació econòmica per raó de treball.
SEGON.Contra la sentència dictada per l’Audiència la senyora Mercedes M. S.
hi presentà recurs de cassació, recurs que es caracteritza per seguir
una defectuosa tècnica cassacional donat que enlloc de motius del
recurs que estableixin en cada cas quina és la norma jurídica de dret
substantiu que l’Audiència ha interpretat o aplicat de forma errònia la
recurrent fa una mescla de qüestions de fet (que no es poden
plantejar al no haver interposat a l’ensems del recurs de cassació
recurs extraordinari per infracció processal) i qüestions de dret, amb
7
expressa cita de l’article 41 del Codi de família català, per esser
d’aplicació.
La part recurrent encapçala aquesta complicada exposició amb
distints anunciats que intenten posar en evidència que concorren els
requisits que exigeix l’esmentat article, requisits que tot seguit
analitzarem.
Per tal d’abordar el recurs de cassació tan defectuosament plantejat,
podríem remuntar-nos, a les primeres sentències d’aquesta Sala que
tracten el tema ara entaulat, tenint, primer de tot, ben a la vista la
Sentència d’aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 26
de març de 2003 que recull la doctrina més transcendent en aquells
moments forjada per aquest Tribunal al respecte:
«Aquest Tribunal té establerta repetida jurisprudència per a la
interpretació i aplicació de l'art. 41 del Codi de família. El recurrent es
fa ressò de la Sentència d’aquesta Sala de 27 de abril de 2000, però
cal esmentar també l’anterior de 31 d’octubre de 1998 i les dues
complementades per les posteriors d'1 de juliol de 2002 (referida a la
ruptura d’una convivència estable de parella), 21 d’octubre de 2002,
10 de febrer i 10 de març d’aquest mateix any 2003, la doctrina de
totes les quals esvaeix els arguments que fonamenten aquest recurs
de cassació. En efecte: La d'1 de juliol de 2002, reiterant la doctrina
de les anteriors, confirmada per les posteriors, assenyala que la
compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el
possible
les
desigualtats
que
es
puguin
generar
durant
una
convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la
llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una
remuneració insuficient, mentre que l’altre dirigeix i administra el
negoci amb l’estalvi -de tot tipus- afegit que suposa la dedicació a la
8
llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o
limitar que en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el
manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la
capitalització
dels
esforços
mentre
que
l’altre
retingui
l’actiu
patrimonial íntegre; es tracta d’aconseguir un equilibri patrimonial
just mesurat a l’hora de la crisi de convivència però amb la vista
posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col—lateral
però
convergent
no
remunerat
o
remunerat
fins
llavors
insuficientment. La Sentència de 27 de abril de 2000 ja deia, en
termes generals, que sempre que un cònjuge treballi sense retribució
generarà un enriquiment a favor de l’altre. La de 21 d’octubre de
2002 afegia que només pel fet de la renúncia d’un dels cònjuges a
treballar fora de casa, l’altre ja en resulta enriquit en saber que la
casa, i en el seu cas els fills, estan atesos, i que en cap cas es valora
si el cònjuge que reivindica la compensació de l’art. 41 ha
desenvolupat o no treballs feixucs o penosos. I la de 10 de febrer de
2003 afegeix que als efectes de la compensació econòmica de l’art.
41 no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim
d’exclusivitat perquè això ni ho expressa l'art. 41 ni s’ajusta a la seva
finalitat perquè el que la norma tracta de compensar és el treball
desinteressat del cònjuge que opta per dedicar-se a la cura de la llar i
dels fills i aquesta opció és precisament la que permet a l’altre
cònjuge mantenir, i en el seu cas augmentar, el patrimoni conjugal, i
seria de tot punt injust que aquesta opció -que beneficia ambdós
consorts- derivés en l’enriquiment de l’un i en l’empobriment de
l’altre; perquè com diu la de 27 d’abril de 2000, no es tracta de
comparar la situació actual dels cònjuges, sinó de veure si al moment
de la liquidació del patrimoni conjugal es produeix una injustificada
desigualtat
entre
ells,
perquè
havent
contribuït
ambdós
a
l’aixecament de les càrregues del matrimoni (en el cas l’esposa de la
9
forma que preveu l'art. 5.1 del Codi de família) res justifica que
desprès l’un quedi ric, i l’altra resti pobre».
TERCER.Per a la resolució del tema en debat, evidentment, no escau deixar de
banda, la doctrina més recent que podríem recollir partint de la
sentència dictada fa ben poc, l’11.3.2010, ja que resolt un supòsit
que presentes evidents paral—lelismes amb el que ara tractem, és a
dir, es tracta del fet que la sentència de l’Audiència presenta una
declaració fàctica que no es pot combatre en via de infracció
processal, pel fet que aquest recurs no va ésser admès, i per tant,
s’ha de partir d’un “ factum” inimmutable que impedeix que prosperi
la cassació, a saber:
“El segundo motivo del recurso de casación denuncia la infracción de
lo dispuesto en el art. 41 CF, al considerar que procede señalar a
favor de la recurrente y a cargo del actor la compensación económica
contemplada en dicho precepto por concurrir todos los requisitos
previstos en él y, en concreto —se afirma— la recurrente “ha treballat
pel negoci familiar com infermera, ha portat la comptabilitat, ha fet
de Secretaria-Recepcionista i de senyora de neteja, sense cap
remuneració
econòmica; tampoc ha
estat donada
d’alta
a
la
Seguretat Social, ni ha percebut indemnització pel seu acomiadament
totalment improcedent, que ha tingut com a única causa el Divorci
dels cònjuges”.
Sin embargo —como la propia recurrente denuncia—, la Audiencia
Provincial parte de un supuesto fáctico diferente, de modo que en
este punto llega a estimar el recurso de apelación interpuesto por el
actor frente a la sentencia de primera instancia en la que se había
10
reconocido a la demanda el derecho que ahora invoca. Para ello,
después de exponer con acierto la doctrina de esta Sala de casación
sobre la compensación prevista en el art. 41 CF, el tribunal de
apelación argumenta:
“En el caso, teniendo en cuenta que la esposa siempre trabajó
fuera del hogar; que tanto la vivienda familiar como la segunda
vivienda se pagaron con los ingresos generados por el actor con
cargo a una cuenta indistinta que cubría todos los gastos
familiares; que el único bien de su exclusiva titularidad es el
local donde desarrolla su actividad privada (que) está gravado
con el préstamo hipotecario mencionado, entendemos que no
se da el desequilibrio patrimonial que se pretende, ello
aunque hubiere efectuado la demandada algunas tareas en
dicha consulta, pues, repetimos, todos los ingresos generados
por la misma iban a la cuenta mencionada, y si tenemos en
cuenta que la cuenta donde la misma ingresaba su nómina no
se destinó a cubrir gastos familiar alguno, es por lo que sin
necesidad de mayores argumentaciones debemos estimar el
recurso del actor con la consiguiente desestimación del de la
demandada”.
En
estas
condiciones,
al
haber
sido
inadmitido
el
recurso
extraordinario por infracción procesal y no ser posible alterar
mediante el recurso de casación los hechos declarados probados por
el tribunal a quo (supuesto de la cuestión), ni siquiera acudiendo a
los considerados por el Juzgado de Primera instancia, procede la
desestimación de este motivo.
També presenta analogies amb el supòsit tractat la Sentència de 27
de juliol de 2007, en declarar:
11
“... sin que pueda sostenerse, sino todo lo contrario, que deban
igualarse los patrimonios de ambos cónyuges puesto que acoger la
tesis contraria, tratando de compensar situaciones de desigualdad
cuando ambos cónyuges han compatibilizado su actividad profesional
fuera del hogar, sería, no sólo ir contra la letra y espíritu de la norma,
sino, además, destruir el régimen de separación de bienes cuya
esencia se encuentra en la división de patrimonios dentro del
matrimonio o como declaramos en la STSJC 8/2000, de 27 de abril
que: “En efecto, establecer una cuota o porcentaje a atribuir al
cónyuge menos favorecido en el momento de la crisis matrimonial
significaría desnaturalizar la esencia de aquel régimen económico
conyugal y asemejarlo al régimen de participación, régimen expresa y
precisamente rechazado por el Parlamento catalán. …”.
Més propera en el temps resulta ésser la Sentència d’aquesta Sala de
20 de desembre de 2010, on es recullen els requisits que exigeix
l’atorgament d’una compensació econòmica per raó de treball de
l’article 41 del Codi de família català, requisits que hem tingut
oportunitat de fixar en reiterada jurisprudència i que de forma
genèrica però sintètica, són els següents:
“ .- Los requisitos que la jurisprudencia de este Tribunal –SSTSJC
30/2008, de 4 septiembre. 36/2008, de 3 noviembre, 38/2009, de 30
septiembre y 19/2010, de 21 de mayo, entre las más recientes viene reiteradamente exigiendo para la fijación de la pensión
compensatoria, cuando los cónyuges se encuentran bajo el régimen
de separación de bienes, son:
a) Que exista una separación judicial, divorcio o nulidad del
matrimonio;
12
b) Que uno de los cónyuges haya realizado durante el
matrimonio un trabajo para el hogar o para el otro cónyuge no
retribuido o retribuido de forma insuficiente;
c) Que la disolución del régimen matrimonial haya generado
una desigualdad patrimonial comparando las dos masas de cada uno
de los cónyuges, y
d)
Que
la
citada
desigualdad
patrimonial
implique
un
enriquecimiento injusto.”.
La citada sentència fa referència a les de 21 de març de 2005 i 30 de
setembre de 2009 que deien el que ja era doctrina d’aquest Tribunal
en el següent sentit:
“ la indemnización del art. 41 CF obedece a un intento de mitigar los
efectos propios del régimen de separación de bienes que se
caracteriza por la nula comunicación patrimonial de los bienes de
ambos cónyuges, siendo la plasmación del art. 14 de la Resolución
núm. 37/1978, de 27 de septiembre del Consejo de Europa, como
fórmula para hacer posible que, en caso de separación, divorcio o
nulidad del matrimonio, el cónyuge más perjudicado pueda acceder a
una parte equitativa de los bienes del anterior cónyuge o a una
indemnización que repare la desigualdad económica resultante de la
institución matrimonial y su crisis posterior”.
QUART.No estaria de més recordar, que la compensació per raó de treball
s’ha qualificat com a element correctiu al regim de separació de bens
propi del dret civil català que intenta impedir o limitar que en cessar
la convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el
13
desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels
esforços mentre que l'altre retingui l'actiu patrimonial íntegre; es
tracta d'aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la
crisi de convivència però amb la vista posada en la necessitat de
retribuir un treball i un esforç col—lateral però convergent no
remunerat o remunerat fins llavors insuficientment.
I, certament, en el cas que tractem, partint dels antecedents fàctics
declarats provats en la Sentència de segona instància, ja que no han
estat combatuts en forma legal per la recurrent, que únicament va
interposar-hi un recurs de cassació, no és possible ni tant sols
considerar la necessitat d’un correctiu del patrimoni d’ambdós
cònjuges quan l’Audiència fixa amb caire inalterable la següent
afirmació que suposa que manca el pilar essencial per tal que entri en
joc el tant debatut correctiu equilibrador des d’aquest perspectiva
afirma l’Audiència:
“Examinados pues la concurrencia de estos presupuesto, en este
caso, se debe destacar que, producido el cese de la convivencia, lo
primero que exige el precepto es que uno de los cónyuges haya
realizado para el hogar o para el otro cónyuge un trabajo no
retribuido o retribuido de forma insuficiente y si nos atenemos no sólo
a las manifestaciones de la demandante reconvencional sino también
a la prueba practicada, en este caso no se da tal dedicación por
varias razones. La esposa durante la convivencia se dedicó a varias
actividades económicas, ya fuera con un negocio de compraventa de
ropa, trabajando en una correduría de seguros o ejerciendo el cargo
de gerente de la sociedad Glienties S.A. De hecho, consta acreditado
en autos que figuró en situación de alta en Régimen de Seguridad
Social desde el .... hasta el ...., que percibía una salario bruto a cargo
de la entidad Glienties de unos 2.956, 53 euros mensuales, y que
14
dicha relación laboral quedó definitivamente resuelta tras percibir la
apelante una indemnización de 45.062, 19 euros. Por otra parte, de
la relación matrimonial de los litigantes no han nacidos hijos, la
esposa contaba con ayuda para la realización de las tareas del hogar
y del hecho de que la pareja acudiera con cierta frecuencia a variados
actos sociales no puede sin mas desprenderse que ello suponga
“dedicación”
al
negocio
del
otro
cónyuge
o
al
hogar,
sino
probablemente al contrario. No puede calificarse esa intensa vida
social como “trabajo” a no ser que precisamente la actividad
profesional o empresarial del otro cónyuge consistiera en las
relaciones públicas o en establecimientos abiertos al público que se
vieran beneficiados de la presencia y el apoyo (o sea el trabajo) de su
pareja, lo que no es en absoluto el caso, máxime si partimos de que
el esposo continúa trabajando en las mismas actividades que con
anterioridad al matrimonio.
Además,
tampoco
puede
hablarse
de
una
situación
de
enriquecimiento injusto y desequilibrio patrimonial. La situación
patrimonial de la Sra. M .no sólo no ha empeorado respecto a la que
tenía al momento de contraer matrimonio sino que ha mejorado. Es
titular de una vivienda en la localidad de Reus y de la mitad indivisa
de la finca en ******* que constituía segunda residencia de la
pareja, siendo que la mayor capacidad patrimonial del demandado
reconvencional resulta de su participación en diferentes sociedades,
...”
Havent de partir forçosament d’aquest “factum” no poden prosperar
les pretensions de la part recurrent que, com s’ha avançat, enlloc de
motius de cassació diu:
15
a) “Requisito del trabajo para la casa o para el otro cónyuge no
retrbuido o retribuido insuficientemente”.
Desprès d’aquest encapçalament la recurrent es dedica a fer
afirmacions totalment subjectives i parcials, afirmant que ha treballat
molt per la cura de la casa, del marit i dels fills (d’anteriors
matrimonis). Amb aquesta actitud obvia totalment que incideix en un
terreny que li està totalment vetat en no haver interposat recurs
extraordinari per infracció processal.
b) “Requisito del desequilibrio patrimonial y del enriquecimiento
injusto”.
Seguint la mateixa línea que la seguida en el desenvolupament del
primer enunciat, la part recurrent torna a fer afirmacions com ara
descriure el patrimoni del senyor Antonio E.
a partir d’una anàlisi
totalment interessada.
També en ambdós anunciats (després de citar l’article 41 del Codi de
família que se suposa s’ha de considerar infringit) hi fa expressa cita
d’un munt de sentències dictades per aquest Tribunal Superior forjant
doctrina que, per raons obvies aquesta Sala coneix i, no contradiuen
la pormenoritzada jurisprudència suara analitzada.
CINQUÈ.Com ja hem dit més amunt, aquesta Sala va abordar per primera
vegada la novedosa pensió “indemnitzatòria per raó de treball” en la
Sentència de 31 d’ octubre de 1998, que no va tenir ocasió per raons
de la “ ratio decidendi” d’aprofundir massa en la seva naturalesa, en
canvi la Sentència de 27 d’abril de 2000 (ja citada), va entrar de
forma plena en l’estudi de la susdita institució, però, el cert és que al
16
llarg dels anys, fins a arribar a les recents sentències més amunt
esmentades, molts dels pronunciaments del Tribunal circumscrits al
voltant de l’article 41 del Codi de família català, han anat donant
resposta a problemes jurídics concrets que giraven al voltant de
l’esmentada pensió, fins a arribar a tenir una jurisprudència que deixa
poques fissures de pronuncia, en haver abordat moltes de les
qüestions que es presentaven en torn de la institució. Però el cert és
que aquest Tribunal, no pot afirmar que estigui exhaurida la integritat
de
pronuncies
de
caire
novedós
que
completin
aquesta
jurisprudència.
SISÈ.Però, el que si es pot afirmar és que la Sentència de l’Audiència ni
revela fissures que hauria d’omplir aquest Tribunal Superior de
Justícia (de caire de dret substantiu) ni contradiu doctrina forjada pel
mateix, per la qual cosa el recurs de cassació en anàlisi no presenta
cap interès amb vista a complementar la funció nomofilàctica
d’aquest Tribunal, al voltant de l’article 41 del Codi de família, donat
que sense perjudici del problema personal que rau a redós del recurs
que té un valor inavaluable, en realitat ens trobem en un supòsit en
que tenint un relat històric totalment incompatible amb l’atorgament
de la compensació econòmica que es reclama, sense combatre en
infracció processal aquest relat, cosa que s’hauria d’haver fet adduint,
en el seu cas, o vulneració de la càrrega de la prova (art 217 de la
LEC), o incongruència de la sentència que hagi conduït a una
resolució contrària a la lògica o a la raó (art. 218 LEC).
No pot valer el simple esment, d'articles de la LEC relacionats amb
l'activitat probatòria dins d'un motiu de cassació, per plantejar un
17
recurs extraordinari per errònia valoració de la prova, que només
prosperaria si l’Audiència hagués apreciat la mateixa de forma
irracional, arbitrària o il—lògica per part de l'òrgan d'instància.
Consegüentment, els motius estan defectuosament formulats, ja que
en no ésser possible la revisió de la valoració de la prova feta pel
Tribunal d'Instància, que és el que realment pretén la part recurrent,
s’incorre en el vici cassacional de "fer supòsit de la qüestió" (STS de
29.7.2008, 4.12.2008, 30.6.2009, 21 i 26.10.2009).
SETÈ.Resulta doncs, totalment contradictori, que la recurrent després de
manifestar un coneixement de les sentències d’aquesta Sala que
giren al voltant de l’article 41 del CF, amb expressa cita de sentències
que
diuen
que
la
valoració
probatòria
resta
vedada
en
via
cassacional, infringeixi frontalment ambdues doctrines i pretengui: a)
denunciar
en
un
recurs
de
cassació
una
suposada
infracció
procedimental, b) assolir que aquest Tribunal de cassació abordi una
nova valoració de la prova.
Totes les consideracions anteriorment fetes condueixen al rebuig del
recurs amb expressa imposició de costes a la part recurrent en virtut
del que disposen els articles 394 i 398 de la LEC.
Vistos els preceptes legals esmentats i demés d’aplicació:
18
PART DISPOSITIVA
LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE
CATALUNYA, ha decidit:
DESESTIMAR el recurs de cassació interposat pel procurador Sr.
Jordi Enric Ribas Ferre en representació de la Sra. Mercedes M. S.
contra la Sentència de data 4 de febrer de 2010 dictada per la Secció
18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d’apel—lació
núm. 130/09 la qual se confirma íntegrament, amb expressa
imposició de les costes causades i pèrdua del dipòsit efectuat.
Així ho acorda la Sala i signen el president i els magistrats esmentats
més amunt.
PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats
que l’han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les
Lleis. En dono fe.
19