Més info

ENTREVISTA AMB CALIN PETER NETZER
Una història sobre la compassió familiar és el que planteja el romanès Calin
Peter Netzer en Madre e hijo, guanyadora de l'Ós d'Or en la Berlinale del passat any.
El director ens parla dels sentiments que circulen per aquest thriller personal i de la
nova generació de directors que busquen la seua identitat en la vida quotidiana.
Amb la seua tercera pel·lícula, Madre e hijo, Calin Peter Netzer (Petrosani,
Romania, 1975) va conquistar l'Ós d'Or a Berlín. Hem vist moltes vegades la Romania
postcomunista en l'excel·lent i ric cinema romanés recent però Netzer ens proposa una
òptica diferent a través de la classe alta. La mirada del hijo explica la història d'una
mare adinerada capaç de qualsevol cosa per salvar un fill amb el qual es porta fatal
quan aquest circula a tota velocitat i atropella sense voler un xaval d'una barriada
pobra. És una pel·lícula sobre la lluita de classes en un país que s'esforça per superar
els vells mecanismes d'una dictadura basada en el favor i el suborn. I també un emotiu
film sobre la compassió i els ponts invisibles que uneixen tots els éssers humans.
Potser perquè explica molt en les seues pel·lícules, no és fàcil entrevistar Netzer, qui
únicament mira al seu intèrpret i té tendència al monosíl·lab.
-Veiem la classe alta romanesa, eixa gran desconeguda en el cinema. Volia pal·liar
eixa mancança?
-Em vaig proposar esta pel·lícula precisament per açò. A més, funcionava molt bé per a
explicar la història d'una relació entre una mare i un fill una miqueta neuròtica. El
fracàs d'un matrimoni també pot portar més fàcilment al fet que una mare s'obsessione
amb el seu fill. Hi ha alguna cosa que està relacionada amb el complex d'Èdip, que és
molt freudià i que succeeix en totes les classes socials, però aquest tipus de relació
maníaca és més habitual en la classe alta. És una història que està molt prop de la meua
experiència personal, dels meus records i els meus sentiments.
-La mare és la gran protagonista. És una dona forta i refinada, també possessiva i
obsessionada amb les convencions socials. La veu com una malvada o una salvadora?
-L'intent de la pel·lícula és més aviat entendre el personatge, no jutjar-ho. Es tracta
d'entendre per què arriba a ser així. La seua relació amb el fill ens porta a una anàlisi
més profunda. Ell té un component racional i adult, vol desprendre's del poder de la
seua mare. Però eixe desig d'alliberar-se xoca amb el seu instint irracional de
comportar-se com un xiquet que segueix depenent de la seua mare i prefereix que uns
altres resolguen els seus problemes. És un conflicte neuròtic entre la part racional i la
irracional.
-L'accident actua com a catalitzador del conflicte latent entre mare i fill.
-Veiem com d'una banda la mare s'alegra de poder ajudar-lo i recuperar el seu paper de
salvadora. Per l'altra, el fill pot justificar d'una manera racional la seua necessitat de
tornar a demanar ajuda. Eix impuls d'immaduresa és una cosa temporal perquè després
s'adona que està repetint els seus errors i s'està comportant com un xiquet. D'alguna
manera tots reproduïm aquest esquema en algun moment, sempre existeix una
nostàlgia de la infància quan els nostres pares resolien les qüestions complicades.
-Eixe jove viu en un estat de paràlisi total...
-Jo el veig com un vegetal, és un estat que succeeix quan ha ocorregut alguna cosa
molt dura. Ell està en eixe moment, no és ximple, està destrossat i obsessionat amb el
que li ha passat i al final està buscant la veritat.
-Els diners de la mare són un element important en la relació encara que a penes se'n
parle en cap moment.
-No arribem a saber mai si el fill depèn econòmicament de la mare però hi ha detalls
que ens indiquen que ha tingut una ajuda per la seua banda: el cotxe, l'apartament...
Tornem al debat entre conscient i inconscient ja que, alhora, tot açò li repel·leix i per
açò tenim un personatge molt turmentat. La seua parella d'alguna manera és una
substituta de la seua mare.
-Veiem constantment eixos objectes que distancien els rics de les persones normals: les
joies, les pells, el mòbil, la roba cara... Els veu com a escuts que utilitzen els rics per a
distingir-se i protegir-se?
-La burgesia busca gaudir intensivament de la riquesa. Són coses que utilitzen per a
ensenyar-se, per a presentar-se, per a ser vistos i admirats. Estem parlant d'una
generació que ha passat pel comunisme i té una necessitat més gran d'exhibir-se.
-Quin és l'origen d'eixos nous rics?
-Molts ja tenien diners abans de la revolució i va aflorar quan va arribar la democràcia.
-En el cinema romanés de la nova ona hi ha un element que no falla mai, la denúncia
més o menys subtil d'una corrupció i d'un favoritisme que envaeix tots els elements de
la vida quotidiana: hospitals abarrotats que reserven els millors llits als qui donen
diners sota corda, policies sensibles a allò de 'vostè no sap amb qui està parlant' i, en
general, una societat fracturada en la qual impera la llei del més fort i un
individualisme a ultrança com a mecanisme de supervivència.
-És que Romania és així, de totes maneres també veiem en el film que, encara que siga
amb totes les dificultats del món, avancem en la bona direcció. D'una banda vull
reflectir que ens queda un llarg camí per davant i per l'altra que la societat està
començant a despertar i ja no permet amb tanta facilitat els abusos del passat.
-Al final, és una pel·lícula sobre la compassió?
-Per descomptat.
-Eixa seqüència en la qual les dues famílies es reuneixen porta eixa compassió fins a
l'extrem.
-És una seqüència molt humana que sorgeix del que es desprèn en tota la pel·lícula.
-La seua pel·lícula està rodada seguint l'estil del nou cinema romanés: càmera en mà,
tensió emocional... Se sent part d'una generació?
-Per descomptat que sí. En la meua generació tenim coses en comú, el fonamental és
que sempre ens basem en la vida quotidiana, en l'experiència de la gent normal. Però sí
hi ha diferències en la manera d'abordar les pel·lícules. Altres pel·lícules romaneses es
basen en seqüències molt llargues. La meua està sempre molt prop dels personatges, es
fica en la història.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 23/05/2014)
MATER AMANTÍSIMA
Editada en 1995 como anticipo de su álbum Dispetto, la canción Meravigliosa
creatura -que en nuestro país popularizó un anuncio de Fiat Bravo- es uno de los
grandes éxitos de la incombustible rockera italiana Gianna Nannini. El tema suena en
dos ocasiones -en una escena ambientada en una fiesta pudiente y en los créditos
finales, tras la contundente catarsis que cierra el relato- en Madre e hijo,
reformulándose como canción de patológico y asfixiante amor materno-filial.
Tercer largometraje del rumano Calin Peter Netzer, merecedor del Oso de Oro
y del premio de la Fipresci en el pasado Festival de Berlín, Madre e hijo es un
melodrama claustrofóbico, que, al mismo tiempo que armoniza con el interés de la
nueva ola rumana por recorrer un tejido social con heridas por cicatrizar, parece
encontrar inesperados puntos de contacto con recientes aportaciones asiáticas al género
orientadas a cuestionar algunos de sus más tradicionales arquetipos femeninos. Por
ejemplo, las casi simultáneas Mother (2009) de Bong Joon-ho y Poesía(2010) de Lee
Chang-dong, en las que dos personajes extremadamente representativos del melodrama
coreano -especialmente en su vertiente de culebrón televisivo: la madre y la abuela
sufrientes- tenían que lidiar, de maneras harto contrastadas, con la culpa y el pecado de,
respectivamente, su hijo y su nieto.
La Cornelia Keneres que encarna con mano de hierro Luminita Gheorghiu actriz a quien el espectador español ha podido ver a las órdenes de Michael Haneke
(Código desconocido, El tiempo del lobo) o en títulos clave de la nueva ola rumana (4
meses, 3 semanas, 2 días, Aurora, Más allá de las colinas)- tiene poco que ver con los
personajes femeninos de esos dos heterodoxos melodramas coreanos: es una mujer
acomodada, en conflicto territorial con su nuera por el dominio afectivo de su hijo,
flanqueada por un hombre pusilánime, capaz de moverse en entornos hostiles con la
suficiencia de quien sabe que el dinero puede comprar cualquier apaño en un entorno
tradicionalmente corrupto. Un accidente de tráfico en el que muere un niño la coloca,
no obstante, en el mismo brete que a sus hermanas coreanas en la distancia: limpiar un
nombre, gestionar una inocencia que quizá nunca estuvo allí, proteger al cachorro,
aunque este se haya convertido en adulto disfuncional.
El director sigue a sus personajes con cámara nerviosa, en tomas largas que
atrapan generosas raciones de tiempo real en el ojo del huracán de la incomodidad.
Hay muchas escenas que dan medida de la maestría en juego: el tenso diálogo con el
conductor testigo en un centro comercial, con esposa e hija burguesas al fondo, por
ejemplo. Pero el gran final conquista lo sobresaliente: en especial, cuando Cornelia
parece estar entonando la elegía por su hijo muerto -en realidad, por la muerte de sus
expectativas maternales- frente a los padres del niño que realmente murió en el
accidente.
Jordi Costa (EL PAÍS, 23/05/2014)
LA FITXA
Pozitia copilului. Romania, 2013. 112 minuts
Director: Calin Peter Netzer
Guió: Razvan Radulescu i Calin Peter Netzer
Fotografia: Andrei Butica
Producció: Ada Solomon i Calin Peter Netzer
Intèrprets: Luminita Gheorghiu (Cornelia), Bogdan Dumitrache (Barbu), Ilinca Goia
(Carmen), Natasa Raab (Olga), Florin Zamfirescu (Aurelian), Vlad Ivanov (Dinu).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
ORÍGENES / EUA, 2014
Mike Cahill
Ian Gray és un biòleg molecular que estudia l'evolució de l'ull humà. Després d'una
breu trobada amb una exòtica jove, el seu treball envairà per complet la seua vida. A
mesura que les seues recerques continuen al costat de la seua companya de laboratori,
Karen, descobreixen una cosa sorprenent amb implicacions d'ampli abast que
compliquen les seues creences científiques i espirituals. Llavors, emprèn un viatge per
mig món, en el qual arrisca tot el que sap per a validar la seua teoria. ACOMIADEM
LA TEMPORADA AMB UNA DE CIÈNCIA-FICCIÓ!!