EL CUBISME Cubisme

EL CUBISME
EL Cubisme és un moviment artístic desenvolupant principalment entre 1907 i 1914, les principals
aportacions del qual consistiren en una nova interpretació del espai, en la renovació de les tècniques, i en l´ us
d´ un llenguatge formal geometritzant.
Els orígens poden ésser situats en la influència de Cézanne i en l´ aprofitament de certes solucions procedents
d´ arts primitius, com el dels negres i dels polinesis. Sembla que la denominació tingué origen en el comentari
que féu Matisse davant el quadre de Braque exposant al saló de tardor de París al 1908, en definir com cubs
algunes de las formes utilitzades. El crític Louis Vauxcelles adoptà el nom en escriure sobre l´ exposició de
Braque a la galeria Kahnweiler, ús que desprès es generalitzà. Malgrat tot, sembla evident que las bases del
moviment cubista residiren en la evolució de Picasso, que va des de la Senyoretes del carrer de Avinyó
(1907) fins al paisatges de Horta de Sant Joan (1909) y de Cadaqués (1910).
Es pot dir que el cubisme nasqué com a moviment el 1908, en ser constituït a Montmatre ( Rue Ravignant
13, on vivien Picasso, Max Jacob y Juan Gris), generalment s´ accepta la divisió del cubisme en tres
períodes :
• El cezannià 1907 − 1909
• L´ analític 1910 − 1912
• El sintètic 1913 − 1914
El període anomenat cezannià ( Horta de Sant Joan, etc.) es caracteritza per la tendència a la construcció
simplificada i geometritzada i per la influencia primitivista ( Les senyoretes del carrer d´ Avinyó).
El període analític sotmetia els objectes a un procés de descomposició que establia ritmes dinàmics en la
estructura de la obra . El motiu havia de ser reconstruït mentalment pel espectador.
El període sintètic valora fonamentalment la ordenació intel·lectual de les obres, de manera que predominessin
els equilibres compositius i la estructuració formal, aquestes nocions foren definides por Apollinaire el 1913,
en afirmar que la pintura no ha de ser un art imitatiu, sinó una art conceptual, que tendeixi a elevar−se fins a la
creació.
És evident que la vinculació del cubisme amb la literatura (Apollinaire, Jacob, Reverdy , Salmon,
Cemdrars, etc.) i amb la música (Stravinsky, Satie, Schömberg ), ha revolucionat la escenografia (decorats
de Picasso, Gris , Laurencin, Braque, etc.) i ha influït en les arts decoratives i en la arquitectura, sobretot a
través de Le Corbusier ( creador del purisme desviació neocubista).
Des de 1911 Ceret (Vallespir) esdevingué la Meca del Cubisme en residir−hi Picasso, Braque i més tard Juan
Gris, i altres artistes aplegats en torn de Manel Hugué. L´ introducció del cubisme a la península Ibèrica, fou
obra del marxant Josep Dalmau, que organitzà , al 1911, una exposició de art cubista a Barcelona on ,
tanmateix no foren exhibides obres dels creadors de la tendència, sinó dels continuadors (Gleizies, Metzinger
, Gris , Marie Laurencin y l´ escultor Agero). Fins el 1920 no foren exposades obres de Braque a Barcelona,
mentre que el Picasso cubista no fou presentat fins a la exposició de l´ Adlan del 1936 perquè la exposició de
Picasso de 1912 a les Galeries Dalmau fou una compilació de obres primerenques. Mai no s´arribà a
desenvolupar una escola cubista catalana significativa, només es pot registrar alguns intents tardans, com el
del futur crític Joan Cortès (1920) o el d´ Emili Store.
1