Hem d`aturar la violència homofòbica i transfòbica Fa unes

Hem d'aturar la violència homofòbica i transfòbica Fa unes setmanes, una manifestació pacífica de l'Orgull LGBT a Split, Croàcia, va ser brutalment atacada per milers de "hooligans", ferint a més d'una dotzena de persones. Els anti‐manifestants eren, de lluny, més nombrosos que els agents de la policia i els propis participants de la celebració del dia de l'Orgull. La policia no va poder garantir la protecció dels manifestants, que simplement volien donar a conèixer la situació en la qual es troben les persones lesbianes, gais, bisexuals i transgènere (la població LGBT). De fet, aquest esdeveniment es va desenvolupar després de vàries setmanes en les que es van difondre missatges d'odi, amenaces, pintades i pamflets, amb consignes que incitaven a l'odi, a través dels mitjans de comunicació social. Aquest no és el primer cop que una manifestació contra l'homofòbia i la transfòbia ha patit agressions brutals i amenaces dels extremistes. L'any passat, a Belgrad, Sèrbia, la policia va tenir que fer esforços heroics per protegir als manifestants del primer dia de l'Orgull que es celebrava a Belgrad, però al voltant de cent cinquanta persones van resultar ferides durant els enfrontaments, la majoria d'elles, agents de la policia. Una vegada més, els anti‐manifestants superaven en nombre, i de manera destacada, els que marxaven en pau a favor dels drets LGBT. També l'any passat, en Vilnius, Lituània, les autoritats van haver de mobilitzar un gran contingent policial per tal de poder garantir la protecció dels participants de la Marxa de l'Orgull Bàltic davant d'atacs violents. Hi ha una creixent presa de consciència entre les autoritats locals quant a que les manifestacions pacífiques de l'Orgull LGBT han de ser permeses i protegides, atès que les persones LGBT tenen els mateixos drets que la resta a la llibertat de reunió i d'expressió. Aquest reconeixement és, per descomptant, positiu. No obstant, la contínua necessitat de protecció policial massiva es un fet prou negatiu. És hora que els polítics europeus afrontin seriosament el fenomen de l'homofòbia i la transfòbia i les seves causes. El primer pas rau a reconèixer que el problema és greu i cal emprendre una acció sistemàtica que promogui la conscienciació democràtica en tots els nivells socials. Es presenta ara una necessitat urgent de fer front a totes les tendències discriminatòries contra aquest col∙lectiu de persones, especialment en el desenvolupament dels drets humans i de les polítiques d'igualtat. En els darrers cinc anys he hagut de supervisar l'aplicació dels drets humans de les persones LGBT en els quaranta‐set Estats membres del Consell d'Europa. El resultat d'aquesta tasca ha estat publicat recentment en un informe: "La discriminació per motius d'orientació sexual i identitat de gènere a Europa". A l'informe s'enumera una sèrie d'obstacles per al ple gaudi dels seus drets humans universals. Mostra, per exemple, que l'assetjament homofòbic i transfòbic en el lloc de treball i el "bulling" cap a les persones LGBT a les escoles són comuns en pràcticament tots els Estats membres. Així mateix, la inscripció registral d'organitzacions LGBT ha estat obstaculitzada o negada en cinc països europeus, i els intents de criminalitzar l'anomenada "propaganda o apologia de l'homosexualitat" han estat identificats en tres Estats membres. Hi ha hagut poca resposta als estudis i informes nacionals que reflecteixen que un nombre desproporcionat de joves LGBT no veuen una altra sortida que el suïcidi a causa de la manca d'acceptació de la seva orientació sexual o identitat de gènere pels seus companys i per les seves famílies. Fins ara molt pocs països reconeixen la violència contra les persones homosexuals i transgènere en la seva legislació dels anomenats delictes d'odi. Especialment, les persones transgènere pateixen greus vulneracions dels seus drets humans en gairebé tots els àmbits socials. Si desitgen que el seu gènere desitjat i real sigui reconegut jurídicament, en vint‐i‐nou Estats membres s'enfronten a una obligació legal de sotmetre's a una cirurgia de reassignació de sexe, que porta a la infertilitat, encara que no la desitgin. En uns quinze Estats membres, fins i tot s'exigeix que la persona transgènere sigui soltera per tal d'obtenir aquest reconeixement, la qual cosa implica el divorci obligatori, si ja està casada. Amb massa freqüència els polítics i les autoritats ignoren els drets humans de les persones LGBT en el disseny de polítiques i en la redacció de normes. Hi ha exemples preocupants de debats en els parlaments nacionals que es caracteritzen per un alt grau de prejudici, parcialitat i informació obsoleta, en els que fins i tot s'ha arribat a afirmar que l'homosexualitat és una malaltia. Els governs han d'emprendre reformes legislatives i han de promoure els canvis socials pertinents per tal que les persones LGBT puguin gaudir plenament dels seus drets humans universalment reconeguts. Tot això amb supervisió permanent, nacional i internacional, fins i tot per organismes que vetllin per la igualtat i per les sindicatures de greuges o defensories del poble, la qual cosa és necessària per tal de poder mesurar el progrés. El canvi només és possible si els països europeus mostren una voluntat política més genuïna per abordar aquest problema, amb molta més determinació de la que fins ara han demostrat. Thomas Hammarberg
Consell d'Europa per als Drets Humans
Traduït i adaptat, amb permís de l'autor, per
Carlos Villagrasa Alcaide, Professor Titular de Dret Civil de la Universitat de Barcelona
i Delegat per a Espanya i Andorra de la Comissió Europea sobre Dret d'Orientació
Sexual
(ECSOL).
Nota: L'informe sobre "La discriminació per motius d'orientació sexual i identitat de
gènere a Europa" es pot demanar a través de la pàgina http://book.coe.int/EN/ o es pot
descarregar
a
www.coe.int
/
t
/
comissionat
Debemos detener la violencia homofóbica y transfóbica /
default_EN.asp
Hace unas semanas, una manifestación pacífica del orgullo LGBT en Split, Croacia, fue brutalmente atacada por miles de "hooligans", hiriendo a más de una docena de personas. Los anti‐manifestantes eran, de lejos, más numerosos que los agentes de la policía y los propios participantes de la celebración del día del Orgullo. La policía no pudo garantizar la protección de los manifestantes, que simplemente querían dar a conocer la situación en la que se encuentran las personas lesbianas, gays, bisexuales y transgénero (la población LGBT). De hecho, este acontecimiento se llevó a cabo después de varias semanas en las que se difundieron mensajes de odio, amenazas, pintadas u octavillas, con consignas que incitaban al odio, a través de los medios de comunicación social. Esta no es la primera vez que una manifestación LGBT ha sufrido agresiones brutales y amenazas de los extremistas. El pasado año, en Belgrado, Serbia, la policía tuvo que hacer esfuerzos heroicos para proteger a los manifestantes del primer día del Orgullo que se celebraba en esa ciudad, y se saldó con alrededor de ciento cincuenta personas heridas en los enfrentamientos, la mayoría de ellas, agentes de policía. De nuevo, los anti‐manifestantes superaban en número, y de forma destacada, a los que marchaban a favor de los derechos LGBT. También el pasado año, en Vilnius, Lituania, las autoridades tuvieron que movilizar a un gran contingente policial para poder garantizar la protección de los participantes de la marcha del Orgullo en el Báltico frente a los ataques violentos. Existe una concienciación creciente entre las autoridades locales de que las manifestaciones pacíficas del Orgullo LGBT deben ser permitidas y protegidas, puesto que las personas LGBT tienen indiscutiblemente los mismos derechos que las demás a la libertad de reunión y de expresión. Este reconocimiento resulta, sin duda, positivo. Sin embargo, la continua necesidad de protección policial masiva es un hecho negativo. Ha llegado la hora de que los políticos europeos afronten seriamente el fenómeno de la homofobia y de la transfobia y sus causas. El primer paso consiste en reconocer la gravedad del problema y la necesidad de emprender una acción sistemática que promueva la concienciación democrática en todos los niveles sociales. Se presenta ahora una necesidad urgente de hacer frente a todas las tendencias discriminatorias contra este colectivo de personas, especialmente en el desarrollo de los derechos humanos y de las políticas de igualdad. En los últimos cinco años he tenido que supervisar la aplicación de los derechos humanos de las personas LGBT en los cuarenta y siete Estados miembros del Consejo de Europa. El resultado de este trabajo se ha publicado recientemente en un informe: "La discriminación por motivos de orientación sexual e identidad de género en Europa". En el informe se enumera una serie de obstáculos para la plena realización de sus derechos humanos universales. Muestra, por ejemplo, que el acoso homofóbico y transfóbico en el lugar de trabajo y el "bulling" hacia las personas LGBT en las escuelas son comunes en prácticamente todos los Estados miembros. Asimismo, la inscripción registral de organizaciones LGBT ha sido obstaculizada o negada en cinco países europeos, y los intentos de criminalizar la denominada "propaganda o apología de la homosexualidad" han sido identificados en tres Estados miembros. Ha habido escasa respuesta a los estudios e informes nacionales que reflejan que un número desproporcionado de jóvenes LGBT no ven otra salida que el suicidio, debido a la falta de aceptación de su orientación sexual o de su identidad de género por sus compañeros o por sus familiares. Por el momento, muy pocos países reconocen la violencia contra personas homosexuales y transgénero en su legislación sobre los llamados delitos de odio. Especialmente, las personas transgénero sufren graves vulneraciones de sus derechos humanos en casi todos los ámbitos sociales. Si desean que su género verdadero sea reconocido jurídicamente, en veintinueve Estados miembros se enfrentan a una obligación legal de someterse a una cirugía de reasignación de sexo, que conduce a la infertilidad, aunque no lo deseen. En unos quince Estados miembros incluso se exige que la persona transgénero sea soltera con el fin de obtener ese reconocimiento, lo que implica el divorcio obligatorio, si se encuentra casada. Con demasiada frecuencia los políticos y las autoridades ignoran los derechos humanos de las personas LGBT en el diseño de políticas y en la elaboración de normas. Hay ejemplos preocupantes de debates en los parlamentos nacionales que se caracterizan por un alto nivel de prejuicio, parcialidad e información obsoleta, en los que incluso se ha llegado a afirmar que la homosexualidad es una enfermedad. Los gobiernos tienen que emprender reformas legislativas y promover cambios sociales para que las personas LGBT puedan disfrutar plenamente de sus derechos humanos universalmente reconocidos. Todo ello con supervisión permanente, nacional e internacional, incluso por organismos que velen por la igualdad y por las defensorías del pueblo, lo que resulta necesario para poder medir el progreso. El cambio solo es posible si los países europeos muestran una voluntad política más genuina para abordar este problema, con mayor determinación de la que hasta ahora han demostrado. Thomas Hammarberg Consejo de Europa para los Derechos Humanos Traducido y adaptado, con permiso del autor, por Carlos Villagrasa Alcaide Doctor en Derecho, Profesor Titular de Derecho Civil de la Universitat de Barcelona y delegado para España y Andorra de la Comisión Europea sobre Derecho de Orientación Sexual (ECSOL). Nota: el Informe sobre "La discriminación por motivos de orientación sexual e identidad de género en Europa" se puede solicitar a través de la página http://book.coe.int/EN/ o descargarse desde la página http://www.coe.int/t/commissioner/default_EN.asp